- Cartes desamor 2015

Transcripción

1 MODALITAT JUVENIL, LLENGUA CATALANA Ester Sisó Casabón, Lleida Sempre havia pensat que tu i jo érem únics, invencibles. Pensava que estàvem fets l un per l altre. Però a partir d aquell dia tot va ser diferent. Segurament va ser culpa meva, per haver interpretat malament les senyals. Però ja no em miraves amb el mateix afecte, ja no em parlaves amb la mateixa emoció, ni m abraçaves amb el mateix sentiment. Jo abans era molt feliç, no teníem res però ho teníem tot. No ens implicàvem massa, no era una cosa seriosa, però a la vfegada havia sigut la relació més important i en la que m havia implicat més. No teníem cap compromís, pero sabia que jo era teva i de ningú més. Aquesta regla era perfecta, era el pilar de tot. Però tu no vas complir aquesta regla, tu no eres només meu, i això no ho vaig poder suportar. Aquella mirada ho va trencar tot, només una mirada va convertir el meu paradís en el pitjor malson. Tu mai em vas mirar amb tanta atracció, mai em vas parlar amb aquella veu tímida, jo mai vaig ser el teu món. Després de veure com parlaves amb ella i com et posaves vermell, vas venir al meu costat i em vas dir: No cal que miris així, tampoc he fet res de l altre món. A més tu i jo no tenim res d especial. En aquell moment vaig sentir-me tan estúpida. Suposo que és el que passa quan dos persones no volen el mateix. Però no podia fer res per fer-te canviar d opinió, tu no em volies a mi, i per molt que jo m esforcés, jo mai seria teva. Ara, quan recordo aquesta història, agraeixo que m hagués passat. Perquè gràcies tu no tornaré a caure en el mateix error. El que vam tenim és només una experiència que m ha ensenyat a valorar-me i a gaudir de la vida com vulgui i amb qui vulgui. Per això agraeixo que fossis tan estúpid per no valorar-me, jo ara sóc feliç, però tu algun dia em veuràs i et lamentaràs per haver-me deixat escapar. Llavors, tu voldràs el que no vas voler quan vas tenir l oportunitat.

2 MODALITAT LLENGUA CATALANA Jaume Calatayud Ventura Jo també penso sovint en tu Estimada irlandesa d orgull i enigma, Ahir, precisament ahir, 9 de juliol, vaig reblre la teva carta... Casualitats!... Perquè, saps què celebrava jo, ahir, Susan?... Doncs, celebrava my 50th birthday. Ni més ni menys que el meu mig segle. I la veritat és que segueixo si més no un dia per l altre sentintme com si en tingués tan sols vint-i-cinc, la qual cosa no sé pas si és bona. Deia el meu filòsof preferit, Emile Cioran romanès i francès; do you know, Cioran?, parlant de la llibertat, que ell de vegades se sentia lliure, i que això era el pitjor que li podia passar, perquè sabia perfectament que no ho era. Doncs, el mateix em succeeix a mi amb la juventut; sovint em sento jove, fins i tot molt jove, i potser això sigui el pitjor que em pugui passar, perquè sé perfectament que ja no ho sóc. Però la meva admiració per Cioran no significa que jo tingui la tendència a la melangia i a la depressió que tenia o que representava ell. Mai no he estat una persona ombrívola, jo. Una de les coses que em deies a la teva carta era que, durant la teva estada aquí, a Cladella, t havies adonat intueixo que amb certa sorpresa que tinc una bona relació social. I sempre l he tinguda. Se suposa que els homes de la meva mena solitaris, independents i reservants són també misàntrops, insociables, esquerps... i de ben segur que solen ser-ho, però no és aquest el meu cas. Jo em relaciono sense cap mena de problemes; tot i que gairebé sempre això també cal dir-ho de forma superficial. A molt poques persones cada cop menys arribo ni tan sols a entreobrir la porta de la meva intimitat. Em dius que et recordes molt de mi... I jo també penso sovint en tu, Susan. M has deixat alguns records molt macos. Hi ha aspectes de la teva manera de ser m agraden especialment ja t ho vaig dir, això, tot i estar convençut que tu i jo som d allò més diferents això també vaig dir-t ho ; i potser per aquest motiu hi ha altres aspectes teus que no m agraden gens això no t ho vaig dir, però t ho dic ara. I podria comentar vàries coses, agradables i desagradables, sobre la nostra curta relació, però miraré de no estendre m massa, perquè de vegades escric, parlo, en excés... com vaig fer la darrera nit que vam estar junts, després que tu vulguessis marxar. By the way, també volies marxar la primera nit que vam acabar anant-nos al llit plegats. El meu amic m està esperant, em vas dir, d entrada, llavors. Ja ho veus: hem passat mitja dotzena de nits junts i en dues d elles tu, d antuvi, volies marxar. Lamento haver parlat tant i haver-me fet tan pesat aquelles dues vegades, insistint perquè et quedessis. T asseguro que això no es repetirà. Si algun dia tornem a estar junts i en algun moment em dius que vols marxar, no tornaré a intentar que te n desdiguis tot i haver tingut èxit quan ho he fet. Nogensmenys, i ni que sigui arriscant-me a tornar a parlar massa, vull fer esment d uns quants detalls que m han quedat especialment gravats a la memòria, potser per resultar impropis de la teva arrogant continença tan atractiva, per cert. Recordo, per exemple, que el dia de la nostra primera cita, poc després de marxar de casa meva em vas trucar

3 al mòbil, i em va agradar molt el que em vas dir. Recordo també que un dimarts al matí vas venir a preguntar-me i no feia ni quaranta-vuit hores que havíem estat junts si pensava trucar-te aquella setmana, perquè no suportaves la callada. Recordo dues mirades teves: una, en trobar-nos casualment un dissabte al migdia, a la platja; i una altra un diumenge a la tarda, després d un comentari meu, el dia que ens vam acomiadar. Van ser dues mirades en què a mi em va sembla veure escrita alguna de les coses que no m has volgut dir. I recordo també que aquell diumenge jo havia posat una ampolla de cava a la nevera pensant que a la nit ens la beuríem junts en el nostre comiat. Però es va quedar a la nevera, perquè tu vas dir que a les nou tornava el teu amic i havies d anar a buscar-lo a l estació. Poc després, ens vam fer un petó i ens vam acomiadar. Tot just feia dotze hores que t havies aixecat del meu llit. Va resultar, per a mi, un adéu decebedor, fred i lleig. I perquè no t ho vaig dir llavors, això?... Doncs, perquè aquell moment no em va semblar l apropiat per comentar l assumpte i, sobretot, perquè fins al darrer instant vaig esperar que em digessis alguna de les coses que m hauria agradat sentir. Però no vas ferho. Prou sé que, com que no estic disposat a certes renúncies, tampoc no puc demanar massa a una dona. Però, tot i anar camí de ser un absolut escèptic si es que no ho sóc ja encara, perquè les coses semblin maques, necessito que no fallin alguns detalls; si fallen, tot perd el seu encant i es torna vulgar. Suposo que això em passa perquè em segueix quedant un punt de romanticisme; quan aconsegueixi eliminar-lo ja no m importaran aquests detalls i seré més aprop de l estat anímic més confortable: la indiferència aquesta és una altra idea de Cioran que em sedueix Tant de bo ja no trigui massa a poder assolir-ho, aquest estat. I tot i que no és probable que ens tornem a veure massa vegades entre d altres motius, és clar, perquè tu vius a Dublin i jo a Caldella, vull dir-te una cosa més: per mantenir amb una dona una relació com la que havíem començat a mantenir tu i jo, sempre poso la condició que la part dfe la seva vida en què jo m ubico no estigui massa plena, that s to say, que no hi hagi massa homes o que no hi hagi un home que n ocupi massa espai. Si m adono que passa això, em retiro del tema. No demano pas tenir l exclusiva ni puc ni vul demanar-ho però no m ha agradat mai ficar-me a llocs massa concorreguts... I ara em sembla que m he posat excessivament seriós i reflexiu, oi? I una mica harsh, però no vull rectificar res del que he escrit, perquè seria com falsificar la carta. En fi..., he mirat d escriure d una manera sincera i entenedora, la qual cosa no és pas fàcil per als diletants de la literatura, que som injustificadament i embafadora entonats. Però estic segur que, malgrat no hagi aconseguit ser del tot explícit, hauràs entès almenys la major part del que he volgut dir, perquè el teu català és prou bo i perquè ets una doa intel ligent: una irlandesa talentosa, d orgull i enigma que sona a títol de Jane Austen, no trobes?... Un petó, Susan un d aquells; del que més t agraden.

4 MODALITAT CASTELLÀ Violeta Indira Garrido Sánchez Querida: Nunca me han gustado las cartas. Las asocio con el reproche, el dolor, el despecho y la ira. Una carta cuyas nuevas no son desagradables tiene, para mí, la consideración de una mera anécdota, como un pedacito de realidad que viaja afanosamente hasta el destino correcto. Las cartas, las verdaderas, son Kafka vertiéndose todo él sobre un papel con el que pudo matar, por fin, a su padre. Yo, que me he visto condenado desde todos los segundos a sentir la vida como un bucle kafkiano, no he hecho otra cosa que matar con las cartas. Y, aunque lo intente, no puedo retrasar por más líneas el destino de ésta: se acabó. También he odiado profundamente el tono apocalíptico de las cartas, tan cortante, tan brusco, tan mudo y penetrante al mismo tiempo... pero otra vez aquí me veo frente al papel y solo puedo escribir con el cuchillo, sediento de un venganza que no es tal. He de controlarme, porque ya sé de sobra qué técinca utilizará esta carta dominarme, como hacen siempre las verdaderas cartas. Somos veteranos en esta pulsión. Acaban convirtiendo el propósito inicial en una cascada incesante de reproches. Pero no voy a usar esta carta como escudo. Pienso que es más honesto perpretar la muerte de lo que hay desahuciando al orgullo. No es una cuestión de culpas, quizás sno falló nada y simplemente somos átomos chocando mutuamente hasta desgastarnos. Simplemente, nunca hemos hablado. Todas esas horas atardeciendo bajo el naranjo no son reales, sino un ensueño del que acabo de despertar. Se ha esfumado la niebla dulce que nos caía sobre la piel y ahora solo reconozco a dos cuerpos estáticos moviendo los labios: somos nosotros con nuestro decorado perfecto de aparentar escucharnos. No sé qué pensaba yo en esos instantes, y no sé si tú has conseguido descifrarte, pero estoy seguro de que lo único que nos preocupaba era estar. Hemos nadado en el egoísmo absoluto de pensarnos en las palabras del otro. Estábamos más cómodos con la mentira, que era, paradójicamente, un seguro que nos inmunizaba contra aquello en que nos sabemos en desacuerdo. Bien sabes que soy aficionado a tropezarme con las piedras que hay en el camino del vivir. Podría considerarme un coleccionista privilegiado, un estudioso diletante, un minerólogo aficionado a arrastrarse por los polvos más profundos para rescatar las piedras que un minuto antes me han hecho caer. No es masoquismo, es que, sin saber bien por qué, me resisto a aprender. Pero, de entre todas las caídas sufridas, una se mantiene en el recuerdo como una moraleja chirriante: la mentira es miedo. No coincido con aquellos que identifican la mentira como la mala fe. La mentira es sencillamente miedo al rechazo, que nos sube por todos los canales del cuerpo hasta llegar a la cueva en la que recluimos nuestros pensamientos como si fueran convictos. Mentimos para sobrevivir, porque nos aterra vernos desprotegidos en una sociedad bestial, y porque al final vivimos de las apariencias. Somos globos henchidos de un material volátil que no se siente, y nos creemos algo más gordos mintiendo por si acaso hubiera alguien lo suficientemente osado para deshincharnos. Nosotros también somos globos que no hemos dudado en mentirnos para conservarnos. Teníamos miedo de descubrir que no nos gustábamos.

5 El naranjo en sí mismo no es real. Dónde hemos vivido? Ahora se recorren de quietud las grandes habitaciones del caserón y la chimenea del salón principal hace su trabajo, maquinalmente, con un fuego apagado, triste, que parece pedir permiso para chispear. A riesto de parecer patético, creo que ni siquiera nos gustaba el campo y que, bajo el naranjo, a veces pensábamos secretamente en la ciudad con su fulgor perenne de coches, ruido y metal. Nada es para siempre, excepto las cartas, que siempre encuentran a algún alma desarrapada que se dedica a cuidar y conservar las ajenas. E incluso la desafortunadas cartas mudas, presas de silencio, quedan ahí con su eternidad de tinta. Son, de algún modo, inmortales. Lo nuestro ha sido también perecedero, pero con la dignidad suficiente como para contar con sus propias cartas, intensas, criminales, sufrientes. El cariño ha perdido la batalla frente a la monotonía de dos vidas temerosas de ofenderse. Quizá es triste. O quizá es el primer acto de una valentía que se rebela y rompe las cadenas de su autocensura. Me encantaría saber cómo estás leyendo esto, qué piensas justo al posar tus ojos verdes de enigma en el acantilado de cada línea que termina, cául es la arruga que se decide a expresarse, cómo lo recibe el lunar que aguarda e tu labio superior en la parte izquierda. No puedo saberlo, y por eso me empeño en imaginarte, te recorro con la mirada de un recuerdo, tu rostro se me clava en cada palabra que logro liberar. Estás más bella que nunca. En el fondo, tú también sabes que prolongar esta agonía no tiene sentido. Siempre has sido más prudente y más respetuosa. Yo, he aquí otra prueba, un impulsivo con tendencias temerarias. Ya no hay vuelta atrás, noto que se está acabando esta carta. Realmente no es algo que yo decida libremente, es la carta que se va cerrando por sí misma. Me detiene la pluma, ya no saben palabras. No te exijo nada. Nos hemos sobrevivido. Tuyo. Nicanor.