LES VARIETATS LINGÜÍSTIQUES

Transcripción

1 LES VARIETATS LINGÜÍSTIQUES La llengua, com a codi i sistema de comunicació verbal, es produeix i s utilitza de maneres diferents. Per això en qualsevol llengua hi ha diverses varietats lingüístiques. Les varietats històriques Les varietats històriques estan determinades per l evolució de la llengua en diversos períodes històrics: l edat mitjana del segle XI al segle XV, considerat el segle d or de la literatura catalana, la Decadència del segle XVI a les primeries del segle XIX, en què la llengua va viure moment difícils arran entre altres dels fets del 1714, la Renaixença del segle XIX a les primeries del segle XX, quan va començar la normativització de la llengua catalana i l època contemporània. Les varietats socials En funció del medi, del segment social i també del segment d edat dels parlants, es poden distingir en una llengua una sèrie de varietats socials, altrament anomenades argots. Les varietats geogràfiques Les varietats geogràfiques és a dir, els dialectes estan determinades per les característiques lingüístiques pròpies d un territori. El català és la llengua pròpia de les comarques de la Catalunya Nord a França, d Andorra on el català és l única llengua oficial, de Catalunya excepte a la Vall d Aran, on la llengua pròpia és l aranès, un dialecte occità, del País Valencià excepte a l interior de les illes Balears, de la denominada Franja de Ponent entre Catalunya i l Aragó i de l Alguer a l illa de Sardenya. En el domini lingüístic del català, cal distingir-hi dos grans blocs dialectals el català oriental i el català occidental i sis dialectes, a més de diversos subdialectes i parlars de transició. 1

2 2

3 3

4 4

5 Les varietats funcionals Les varietats lingüístiques que depenen de la situació comunicativa en què es troba el parlant d una llengua són les varietats funcionals o registres. Els factors que defineixen i caracteritzen els registres són el camp, el canal, el grau de formalitat i el propòsit comunicatiu. El camp El camp és l àmbit de la realitat a què fa referència el missatge. Aquest factor determina la varietat lingüística emprada ja que optem per registres diferents segons si tractem temes quotidians o especialitzats. El canal El canal de comunicació pot ser oral o escrit. En principi, sembla que la comunicació oral és menys formal que la comunicació escrita però cal tenir en compte també el grau d espontaneïtat. El grau de formalitat El grau de formalitat, que varia en funció de la relació entre els interlocutors, condiciona també l ús d un registre lingüístic determinat. Un jove dirà a un amic seu que s ha fotut una birra i, en canvi, als seus pares, que s ha pres una cervesa. En una conversa quotidiana amb la família direm que tenim mal de gola. Però el metge o metgessa en el seu informe mèdic utilitzarà els termes faringitis o amigdalitis. Un missatge oral no espontani, com una conferència, determinarà la tria d un registre culte o estàndard i en canvi un missatge per Whatsapp a algú del nostre entorn familiar, és a dir, un missatge escrit però espontani, determina la tria d un registre col loquial. El propòsit comunicatiu En funció del propòsit comunicatiu, el missatge pot ser objectiu o subjectiu i aquest fet determina el registre ja que l objectivitat i la subjectivitat es relacionen respectivament amb la formalitat i la informalitat. Per exemple, si una persona implicada en un accident explica els fets ocorreguts, la comunicació tindrà caràcter subjectiu i serà més informal. En canvi, en un atestat el mateix accident es narrarà de manera objectiva i per tant en un registre formal. 5

6 La varietat estàndard La varietat estàndard és el producte d un procés de selecció de les formes més usuals i aptes per a la comunicació entre tots els parlants, en detriment de formes d ús molt restringit. Així doncs, és la varietat menys marcada per trets històrics, socioculturals o geogràfics. També és la varietat funcional més neutra. No s ha de confondre la llengua estàndard amb la llengua normativa, que és el resultat de reglamentar el codi lingüístic en els àmbits fonètic, morfosintàctic i lèxic. Sí que és cert que la llengua estàndard es basa en la llengua normativa. Per tant, per norma general, totes les formes estàndards són també normatives, però no a la inversa. Són essencialment els àmbits públics els que requereixen l ús de l estàndard. Per això, la llengua estàndard és la llengua de l ensenyament, dels mitjans de comunicació, de la cultura, etc. A més, la varietat estàndard d una llengua ha de comptar amb una difusió i una acceptació suficients. En les llengües majoritàries, la varietat estàndard és assumida sense problemes, però no ocorre així en les llengües minoritzades, com el català. En aquests casos, la llengua pròpia és relegada a usos familiars i informals, mentre que per als usos públics i formals es recorre a l estàndard d una altra llengua. Per aquest motiu, el procés de fixació de l estàndard s inscriu en el procés de normalització de l ús públic de la llengua. Malgrat que la llengua estàndard ha de ser de el model de referència per a tots els membres d una comunitat lingüística, la seva funció no és substituir les varietats geogràfiques. Al contrari, l estàndard admet un cert grau de variació dialectal, més en la llengua oral que en la llengua escrita. 6