drassana Revista del Museu Marítim de Barcelona

Tamaño: px
Comenzar la demostración a partir de la página:

Download "drassana Revista del Museu Marítim de Barcelona"

Transcripción

1 Revista del Museu Marítim de Barcelona Desembre 2014 drassana d Documentació sobre vaixells i navegació a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya La historia marítima de los tiempos modernos. Una historia total del mar y sus orillas Dossier: La pesca Veus de la Mar. Els pescadors de Barcelona

2 drassana Revista del Museu Marítim de Barcelona. Observatori Permanent d Història i Cultura Marítima de la Mediterrània Edició: Consorci de les Drassanes Reials i Museu Marítim de Barcelona Direcció: Enric Garcia Consell de redacció: Jordi Ibarz, Xavier Gil, Inma González Consell editorial: Roger Marcet, Pere Comas, Susana Navarro, Elvira Mata, Olga López, Mireia Mayolas, Enric Garcia Realització i producció: Imatge-9, SL Projecte gràfic: Estudi Mestres Fotografies: Eliseu Carbonell (Arxiu ICRPC); Judit Vidal; Jean-Louis Vaills; Alan Villiers, Octavio Lixa Figueira, Alberto de Sousa i Manuel Silva (Coleçao Museu Marítimo Ilhavo); Roger Marcet; Jordi Montoro; Albert Ventosa. ISSN: Dipòsit legal: B Imprès a Liberdúplex Administració i subscripcions: Av. de les Drassanes, s/n Telèfon: ext. 154 Correu-e: gonzalezsin@diba.cat Drassana no es responsabilitza necessàriament de l opinió que expressin els articles signats. Prohibida la reproducció total o parcial de la revista per qualsevol mitjà mecànic, electrònic o fotogràfic (inclosa la fotocòpia) sense l autorització prèvia del Consorci de les Drassanes de Barcelona. Revista editada per: Consorci de les Drassanes Reials i Museu Marítim de Barcelona

3 d

4 Editorial v 4 Les tres noves sales de reserva patrimoni v 7 Documentació sobre vaixells i navegació a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya Anna Gudayol miscel lània v 121 IV Mediterranean Maritime History Network Conference Barcelona: 7, 8 y 9 de mayo de 2014 Museu Marítim de Barcelona els nostres projectes v 127 Veus de la Mar. Els pescadors de Barcelona reportatge v 35 La historia marítima de los tiempos modernos. Una historia total del mar y sus orillas Carlos Martínez Shaw dossier La pesca v 68 La memòria del món pesquer Eliseu Carbonell v 78 La pesca en Cataluña en la Edad Moderna: una exitosa expansión por el litoral español Eloy Martín Corrales v 96 El desenvolupament marítim durant els segles xvi i xvii: Les almadraves catalanes Judit Vidal Bonavila v 110 Les amers du choix pertinent des signes à la manipulation de l espace Jean-Louis Vaills ressenyes v 132 Víkings. Més enllà de la llegenda v 133 Antàrtida, la vida al límit v 134 Gyotaku, dibuixos de peixos v 135 El canal de Panamá Ressenya: Enric Garcia v 136 Noventa por ciento de todo Ressenya: Jordi Ibarz altres museus v 138 Ser do Mar: O Museu Marítimo de Ílhavo como lugar de projecto Álvaro Garrido

5 noves adquisicions v 148 Les noves adquisicions del Museu Marítim de Barcelona Àlbum de fotos v 154 La pesca normes de presentació v Revista del Museu Marítim de Barcelona Desembre de 2014 drassana número

6 Editorial Les tres noves sales de reserva Editorial 4

7 La preservació del patrimoni demana inversió en equipaments i esforços en camps de treball poc espectaculars però imprescindibles. Es tracta d allò que alguna vegada hem descrit com l obra viva del museu, utilitzant una analogia amb les embarcacions, per referir-se a la part submergida, no visible, però sobre la qual descansa tota l embarcació. Per exemple, cal dotar els equipaments museístics amb sales de reserva que permetin conservar el patrimoni (moble, fotogràfic, bibliogràfic, documental, etc.) en les millors condicions mediambientals i de neteja, però també d ordre i de gestió. El moviment de les peces, el control de temperatura i humitat, la supervisió de l estat de conservació o el control de les ubicacions són, entre d altres, accions que poden ser realitzades amb eficàcia només en una reserva ben condicionada. Aquesta responsabilitat vers el patrimoni és la columna vertebral de la nostra missió, tot i que visitants i usuaris no sempre siguin conscient de la seva importància ni de què significa treballar amb objectius a llarg termini. A finals de 2014 el Museu Marítim de Barcelona donarà per tancat formalment un procés iniciat fa uns anys i que ha tingut com a resultat el disseny i la construcció de les noves reserves del museu. Després de moltes dècades, el Museu Marítim de Barcelona disposa, finalment, de reserves adients per a la conservació preventiva i emmagatzematge de les seves col leccions. Es tracta de tres espais o Sales de Reserva especialitzades i dotades cada una d elles dels equipaments necessaris en funció del tipus de materials que s hi conserven. Els elements patrimonials, com les persones, demanen una atenció gairebé a mida i, per tant, en funció de les necessitats dels artefactes cal ajustar unes condicions concretes. Per exemple, l equilibri entre temperatura i humitat té efectes diferents sobre un paper, sobre una pintura (on la tela, els pigments o el marc de fusta tenen comportaments diferents) o sobre un model de vaixell (on podem trobar també metall, materials tèxtils, etc.). Unes reserves preparades, netes i ben organitzades faciliten els millors tractaments. El primer espai és la Sala 1, per al patrimoni moble. Es tracta d una gran nau amb altell, ubicada a l interior de les Drassanes Reials, i que disposa de mobiliari especialitzat segons el tipus de material: pintura, models, escultura, armes, instruments, etc. Alguns materials tenen el seu sistema d emmagatzematge particular (monedes i medalles, instruments de navegació, materials tèxtils, etc.). Tots els materials estan, a més a més, ubicats en armaris compactes. Aquest espai disposa d una sala climatitzada, una sala de quarantena i l accés directe a l exposició permanent i al carrer. Aquest espai és més que un magatzem; és també un espai de treball, on els tècnics del museu poden controlar les peces, realitzar intervencions o rebre la visita d estudiosos que poden accedir a les peces de forma directa per al seu estudi. El segon espai, el darrer en ser construït, és la Sala 2 o reserva de paper, on es conserven els fons documentals i bibliogràfics, les col leccions sobre suport de paper (gravats, aquarel les, cartografia, etc.) i també on s han preparat dos espais singulars per a la conservació de les col leccions fotogràfiques; en concret, dues sales climatitzades per drassana número

8 a la fotografia en blanc i negre i la de color per separat. Aquesta reserva acollirà també l arxiu administratiu del Consorci de les Drassanes i Museu Marítim de Barcelona. El nou espai és al costat de les oficines i també de la nova Sala de Consulta, de forma que l accés a la documentació és gairebé immediat. El tercer espai, la Sala 3, és un magatzem extern situat a Navàs, una nau industrial on es conserven els grans volums (la col lecció d embarcacions, les màquines i els motors, etc.) i també materials tan diversos com ara làpides, àncores, canons, cadenes, eines, etc. Les condicions ambientals i d emmagatzematge són diferents i, sobretot, les dimensions de l espai permeten conservar elements que, d una altra forma, seria impossible preservar en bones condicions. Amb aquests tres espais el Museu Marítim de Barcelona podrà garantir la conservació del seu patrimoni en les millors condicions possibles i gestionar les col leccions d una forma eficient. Aquestes estructures, que gairebé no són conegudes pels visitants però imprescindibles en un museu, són fonamentals per garantir el funcionament d un museu modern i la preservació del patrimoni per al futur. En certes ocasions aquestes reserves han estat visitades pel públic en jornades de portes obertes i, en general, són espais accessibles per a investigadors, estudiants, professionals de museu, etc. No es tracta d un fet aïllat, sinó que forma part d una nova filosofia de relació entre museus i públic. En els darrers anys els museus han obert les portes de les seves reserves com a espais visitables en certes condicions, per apropar-les als ciutadans i fer palès la importància d aquestes estructures generalment opaques. Per una altra banda, obrir les portes de les reserves és obrir la porta als espais secrets, una oportunitat que els visitats valoren i agraeixen. Editorial 6

9 Patrimoni Documentació sobre vaixells i navegació a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya Anna Gudayol Cap de la Secció de Manuscrits Biblioteca de Catalunya Creada el 1907 com a biblioteca de l Institut d Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya tenia com a objectiu primer oferir als membres de l Institut la bibliografia i la documentació necessàries per dur a terme la seva tasca d estudi i recerca. Això implicava l adquisició de la bibliografia corrent i actualitzada (obres de referència, estudis monogràfics, revistes ), imprescindible per estar al dia en els distints àmbits acadèmics, però també l ingrés de fonts documentals sobre les quals desenvolupar els seus estudis: manuscrits antics i moderns, impresos, mapes, gravats, partitures majoritàriament encara que no sempre realitzats o relacionats amb Catalunya o amb la seva història i cultura. Al llarg dels seus més de cent anys d història, ha arribat a recollir en les seves col leccions un gran nombre de documents de temàtiques i orígens molt diversos. En alguns casos, la riquesa extraordinària dels seus fons fa que alguns documents singulars quedin relativament amagats, ja que espontàniament el públic investigador no s espera trobar-los-hi. Aquest és el cas, per exemple, de tot un conjunt de manuscrits relacionats amb la història de la navegació. Entre el públic investigador és ben conegut que la Biblioteca conserva el fons del Consolat de Mar ( ), 1 però probablement hagi passat desapercebut un conjunt notable de manuscrits relacionats amb les drassanes i la construcció de vaixells a l època medieval i moderna, un seguit de dietaris de viatges marítims o la col lecció de diaris de navegació, que van des de finals del xviii fins a mitjans del segle xix, de marins catalans que feien les Amèriques; 2 aquests documents poden complementar les riques col leccions del Museu Marítim de Barcelona. 3 Aquest treball s inscriu en el marc del projecte de recerca finançat pel MINECO Tripulacions, armaments, construcció naval i navegació a la Mediterrània medieval (HAR C2-1-P) i de les investigacions fetes en el marc del grup de recerca consolidat per la Generalitat de Catalunya CAIMM ( La Corona catalanoaragonesa, l Islam i el món mediterrani, 2014 SGR 1559). drassana número

10 Patrimoni Els volums que es descriuen breument a continuació han ingressat a la biblioteca per molt diverses vies. Un nombre important dels diaris de navegació ho feren mitjançant la biblioteca del diplomàtic Eduard Toda, que reuní al llarg del temps un extensíssim fons avui dispers entre més d una desena d institucions. D altres ho feren formant part de fons i col leccions diverses, com ara la biblioteca de la família Dalmases o la del bibliòfil Artur Sedó, els fons d erudits acadèmics (Ferran de Sagarra o Ramon d Alós) o militars (Francesc Xavier de Cabanes o Josep Massanés). Per la varietat dels seus orígens, aquest conjunt constitueix, també, una mostra de la història de la nostra biblioteca. Edat Mitjana. Drassanes i Galeres Ms. 252 Inventaris relatius a les galeres catalanes que prengueren part en el combat de Constantinoble /1 F. 1: Llista de les galeres de Ponç de Santa Pau que partiren de Barcelona i de València. Incompleta. 252/2 F. 2-27: F. 2-27, En nom de Déu fis e de madona Santa Maria amen. Aso és l avantari lo qual ffo fet de totes les armases e coses las quals foren atrobades en darasane, axí con per cases con en lo pla; e fo fet lo dit avantari a xxi de juliol del any mcccli. Lo qual avantari escriví e pres en Dalmau Gover; las quals robas criar-ne pos yo, Antoni de Murta, reaví en guardia, axí com asò tot uhint e gordia de la darasane, inventaris de drassanes de les galeres de Ponç de Santa Pau i de Bernat de Cabrera i f. (num. antiga xxv f.); x mm. 252/3 F : Aquest quaern dóna al racional en Bonanat Dezcoll, viçalmirayll per informació de ço que have del guany que la armada de la qual lo noble en Ponç de Santa Pau era capità ha fet; del qual guany havien comissió del senyor rey de reebre l en Francesch de Finestres e en Guillem Morey, comptes de la subhasta del botí de l armada de Ponç de Santa Pau lliurats al mestre racional del rei per Bernat Descoll, vicealmirall f. (num. antiga xxiiii f.); mm. Procedència: Donatiu del Dr. [Hermann] Urtel. Reproducció: Microfilm. Bibl.: Ed. dins A. Rubió i Lluch, Diplomatari de l Orient català: , Barcelona: Institut d Estudis Catalans, 1947 (reprod. facs. 2001); cf. J. Sans i Barutell, Documentos concernientes a la armada que en 1351 mandó aprestar el rey Don Pedro IV de Aragón en contra de genoveses, a Memorial Histórico Español. Colección de documentos, opúsculos y antigüedades que publica la Real Academia de la Historia (Madrid), 2 (1851), Nota: Altra documentació a l Arxiu de la Corona d Aragó, Fons del Reial Patrimoni, Mestre Racional. Ms. 485, doc. 37 (f v) Confirmatio domini regis Jacobi facta de ordinationibus factis per Jacobum Grunni [ ] super navibus et lignis et barchis. Còpia, [2a meitat s. xv 1a meitat s. xvi]. Dins: Miscel lània de textos històrics i jurídics. Procedència: El volum havia pertangut a Bartomeu de Monfar: al f. 1 Aquest libre est de misser Bartomeu Monfar, dotor en [ ] de Tarrega, al f. 4 F.A.R. (en un cercle sobremuntat d una creu), 1531 Bartholomaeus de Monfar Legum doctor Ilerden. et filius Tarrege in Campo Urgelen et Sacre Thologie studens, afegit després Obiit Barcinone, al teixell Bartholomeus de Monfar Variarum rerum ; al f. 2 escut imprès enganxat. Havia pertangut a la Biblioteca Dalmases (sign. 2 ). Descripcions: [R. d Alós], p. La Biblioteca Dalmases, a Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, 3 (1916), 34-35; descripció parcial dins E. Duran, dir., Repertori mss. catalans ( ), Barcelona: IEC, 1998, ; cf. S. Farnés Juliá, Selección de manuscritos del gótico al Renacimiento en algunos archivos y bibliotecas de Cataluña, Calligraphia et tipographia, arithmetica et numerica, chronologia, Barcelona: Universitat de Barcelona, 1998 Patrimoni Documentació sobre vaixells i navegació a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya 8

11 (Rubrica, paleographica et diplomatica studia; 7), (núm. 3, 525; núm. 47, 530; núm. 73, 533; núm. 101, 537); BITECA manid M.C. Díaz y Díaz, Index scriptorum latinorum Medii Aevi Hispanorum, Madrid, CSIC, 1959, núm af. Ms. 1478/1 Còpies de documents sobre oficis relatius a la construcció de vaixells, s. xiv-xvi [còpia s. xvii]. F. 1-8: De l offici de dressaner. F. 9-15: De l offici de fabricador y vehedor de les galeres. 15 f.; 315 x 220 mm. Enq. protecció BC (anys 50). Procedència: Fons documentals de la BC. ConstruCCió i equipament de vaixells 1. Construcció Ms Recull factici de documents relatius a la construcció d embarcacions a Barcelona [s. xvii-xviii]. 1014/1 Recull de documents relatius a la construcció d embarcacions [finals s. xvii principis s. xviii]. 105 f. (num. antiga, afegida posteriorment, p.); diverses mesures. Diverses mans. Procedència: Compra a Maggs Brothers. 1014/2 Recull de documents relatius a la construcció d embarcacions. En català, castellà i francès [1r quart del s. xviii]. Procedència: Al f. 106 paper amb la nota: Procedente de un ms. del Sr. Segarra. 150 f.; diverses mesures. Enq. protecció pergamí BC, reaprofitada. Estat de conservació: Restaurat. Ms Taules de dimensions de vaixells de guerra [Catalunya, mitjan s. xix]. F. 1-4v: Dimencions abras mestras. F. 5-7v: Dimencions per boupresus. F. 8-10v: Dimencions de abras de gàbia y de pagufigu. F : Dimencions per fer panons. F. 16v-19: Dimencions per astas de floch y de escutillas. F : Arboladuras de diferents bestiments de guerra inglesus. F v: Dimencions de baus y cruzetas de tot bestiment de guerra. F : Modu de treurer l arboladura de dins el guenter. 45 f.; 145 x 100 mm. Text distribuït en taules. Enq. coetània pergamí amb tanques de botó. Procedència: Registrat el Al full de guarda anotació il legible. Ms Juan Ruiz de Apodaca, Elementos de un Navío del porte de 112 cañones y 58 pies de manga, para deducir de ellos su total valor, el gasto anual de su conservación, costo de la carena de firme, tiempo de su duración, y valor en que queda después de excluido ; al f. 2-9 taula de matèries i al f resums de costos. Signat per Ruiz de Apodaca. Carraca (Cadis), 7 d agost de f. (num. antiga 456 p.), 290 x 205 mm. Precedeix el títol Nº 1 ; text en forma de taula. Enq. pell negra coetània, llom i cobertes estampats amb ferros daurats, títol al llom estampat en un teixell de pell vermella, talls daurats. Procedència: Amb l ex-libris de la col lecció teatral d Artur Sedó; havia estat comprat a la llibreria Porter, a l angle sup. dret del f /500. Bibl.: Sembla material previ a la publicació de Juan Ruiz de Apodaca Estados de los materiales, pertrechos y drassana número

12 Patrimoni jornales con su costo en reales de vellón, que se necesitan para cada uno de los treinta buques que en ellos se expresan, y dos apéndices relativos al gasto de un arsenal y a los parajes donde se hallan dichos materiales, formados bajo la dirección de [s.l.: s.n., 1806?]; reimprès a l Havana: F. de Paula Mas, 1822 (Palau ). Sobre l autor, v. l entrada a M. Fernández Navarrete, Biblioteca marítima española, reimpr. Barcelona: Palau & Dulcet, 1995, vol. II, Personal Ms. 383/12, doc. 7 Fèlix María de Arriete y Llano, bisbe de Cadis i Algesires. Nomenament de Jacint Verdaguer com a capellà del vaixell A. López; amb dues pròrrogues. Cadis, 28 de desembre de Dins: Documentació personal de Jacint Verdaguer. Llicències eclesiàstiques. Ms. 1375/1 (f. 3) Certificat de serveis prestats per Josep Massanés al port de Tarragona de 1804 a 1807, signat per Juan Smith. Tarragona, 2 d octubre de Dins: Josep Massanés ( ), coronel d infanteria, recull de memòries i projectes militars i urbanístics, precedit d un curt índex manuscrit Ms. 1470bis, f. 78 Missa Pro navigantibus [Finals s. xiv-xv]. Dins: Missal de Barcelona; sembla del cap. de la Catedral. Procedència: Al f. 1 Aquest libre és de Matheu Martín, s. xvii. Compra a Josep Martí (llibreria Argos). Ms. 4896/9 Association Internationale pour la Protection Légale des Travailleurs. Documentació sobre les obres del Port de Barcelona Circular sobre la seguretat dels obrers als ports. Basilea [Suïssa], 6 de novembre de f.; 340 x 220 mm. Text mecanografiat (ciclostil). Adjunta el model de qüestionari en còpia mecanografiada: Projet: durée du travail. Fardeaux et Sécurité des ouvriers des ports. 2. Dades i apunts sobre el treball dels descarregadors del Port de Barcelona. 10 f.; 155 x 215 mm. 3. Datos sobre tarifas de alijos, carga y descarga en vagones, en carros y otros medios en que intervienen los obreros empleados en los muelles de Barcelona, según las noticias facilitadas por las sociedades y entidades que se citan ; dades relatives a condicions laborals [ca. 1913]. 5 f.; 275 x 215 mm. Còpia mecanografiada. 4. Assemblée Générale (7a: de setembre de 1912: Zuric). Convocatòria amb l ordre del dia. Propositions de la Ière Commission (Office international du travail). Propositions de la IIme Commission (de Poisons industriels). Propositions de la IIIme Commission. Propositions de la IIIme Commission (Résolution concernant le Trucksystem et les retenues). Propositions de la IVme Commission (Travail dans les usines à feu continu). Propositions de la IVme Commission (Journée sanitaire du travail). Propositions de la IVme Commission (Protection des ouvriers des chemins de fer). Propositions de la IVme Commission (Réduction de la durée du travail le samedi). Propositions de la Vme Commission (Ouvriers étrangers en matière d assurance sociale). Propositions de la Vme Commission (Travail des enfants). Propositions de la Vme Commission (application des conventions internationales du travail). Propositions de la Commission spéciale sur la broderie à fil continu. Patrimoni Documentació sobre vaixells i navegació a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya 10

13 Tretze documents (26 f.); 350 x 220 mm. Text imprès; alguns f. amb anotacions manuscrites. Amb el segell Museu Social de Barcelona i, en llapis, el número Viatges d exploració i diplomàtics Ms. 1216, doc. 28. (f v) Guiatge que l senyor Rey en Pere terç fa a totes persones que yran o tremetran en naus o vaxells robes en tota la terra del soldà de Babilònia. 290 x 225 mm. Dins: Miscel lània de textos jurídics en català i en llatí (Catalunya, finals s. xiv inicis s. xv). Bibl.: Capmany i Montpalau, Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona ( ) [Vol.] 2, 144 i ss. Ms Recull de textos de caràcter històric, literari i religiós, segles xvi-xix. 1179/23 F : Viages marítimos en que se ve lo que trabajaron los emperadores y empreatrices de Russia hasta encontrar el camino para la America del sur ha más de un siglo, còpia de mà de Fèlix Amat. 11 f. (f. 59 i 68 en blanc). Text amb esmenes. Títol en f. a part, al f. 59 Nº /27 F : Viage en 1790 de San Blas de California a los establecimientos rusos del Norte de la América, al f. 1 Extracto de lo más esencial del diario del teniente de navío de la Real Armada Don Salvador Fidalgo, comandante del paquebote de S.M. San Carlos f. al f. 82v Nº /36 F : Noticia de los muchos y graves autores españoles que han escrito libros de esphera y navegazión, geografía, viages, derroteros y navegazión de las costas de Guinea, Etiopía y de la India Oriental, China y Japón, derrotas y navegaziones de las indias occidentales, descubrimientos y navegaziones del Río de la Plata y costas de Brasil y del estrecho de Magallanes y pasage del Mayre, de las islas Filipinas, de las Molucas ladrones y Salomon y costas del mar del sur [1a meitat s. xix]. Al f. 1 nº f.; diverses mesures. Enq. protecció tela blava BC, al llom en lletres daurades Miscelania. Procedència: Compra a la llibreria Vindel-Babra. Ms Jorge Juan y Santacilia, Diario del viage que se hace desde el Puerto de Cadiz para conducir a la Corte de Marruecos los Embajadores Sidi Hamet el Gacel y el Excmo. Sor. Dn. Jorge Juan por S.M.C. [1767 o post.]. F. 1: Primera salida del puerto de Cádiz. F. 5-6v: Segunda salida de Cádiz a Tetuan. F. 7-20v: Desembarco que el embaxador de España hace en el río de Tetuán y recibimiento con que el governador le cortejó. F. 20v-43: Descripción de la rada, campo y ciudad de Tetuán. F v: Diario que hace el embajador de España desde Tetuán hasta la corte de Marruecos. F. 106v-118: Relación de los cautivos y pasados que trahe desde el imperio de Marruecos el embaxador de España. F : Breve noticia de el estado en que se halla el arte de curar en el imperio. F. 126: Para la mañana. F v: Para mediodía. F. 128v-129: Para cenar. F v: Para quando caminan. F. 129v-130: Economía que gasta el emperador. drassana número

14 Patrimoni 130 f.; 220 x 160 mm. Algunes esmenes; algunes postil les. Paràgrafs numerats. Inclou diverses taules. Enq. coetània holandesa, llom pell marró i cobertes de cartró recobertes de paper de guarda, talls jaspiats de vermell. Procedència: Compra Porter-Moix, amb l ex-libris de la col lecció España en el Mundo, al f. 130v 11100/600. Al f. 1 segell del comte d Ezpeleta. Nota: Una altra còpia del viatge a Madrid, Biblioteca Nacional, ms. 3705, f ; ms , f ; Diario del viaje a la corte de Marruecos en el año Descripción de Marruecos. Nova York. Hispanic Society, ms Ms Dietari d una expedició naval al centre i sud d Itàlia que resultaria en la reinstauració del regne de Nàpols i Sicília a favor de Carles de Borbó, duc de Parma, rei d Espanya amb el nom de Carles III. Inclou: Plan de Batalla del destacamento etcho para la Pulla del Exercito de España, Plan de batalla dada en Bitondo las tropas de S.M.C. en 25 de mayo de 1734 i Orden de batalla de las tropas franzesas y piemontesas en 22 de mayo de f. (3 f. plegats); 205 x 140 mm. F v, 41v-46 a 2 cols. Enq. pergamí en forma de cartera, restes de tanca de botó. Procedència: Oriol Anguera de Sojo. Ingressat durant la guerra civil (signatura antiga BC ms. 1943). Ms Alguns documentos do Archivo Nacional de Torre do Tombo acerca das navegaçoês e conquistas portuguezas, còpia de 17 documents (originals: ). En portuguès i castellà, s. xx. F. 1-66, 9 documents sobre navegacions portugueses. F , 8 documents sobre el descobriment de l estret de Magallanes. 119 f., mesures variables. Text mecanografiat. Procedència: Probablement, la col lecció Porter-Moix España en el Mundo. marina de guerra 1. Relacions, memòries i plànols Ms. 503/15 (f ) Relacion verdadera de las vitorias que ha tenido la armada naval del [ ] rey de Francia Luys XIII, conde de Barcelona, y de la ciudad de los castellanos que el exercito del rey de Portugal ha saqueado. Còpia d un fullet imprès, amb peu d impremta En Barcelona: en casa Gabriel Nogues a la calle de santo Domingo, año 641 [1641 o post.]. 5 f.; 214 x 153 mm. Portada impresa, el text copiat a mà; a la portada gravat d un vaixell i a la fi dibuix a ploma d un personatge. Enq. perg. Ms. 503/20 (f ) Joan de la Torra. Relacio verdadera de tots los successos de la armada de mar y terra del christianiss. rey de França senor nostre, desde 29 de abril fins a 14 de maig Còpia d un fullet imprès [1641 o post.]. 10 f.; 214 x 153 mm. Portada copiada de la impresa, el text copiat a mà; a l inici dibuix d un vaixell i d un angelet, a la fi dibuix a ploma d un personatge. Enq. perg. Ms. 503/20 (f ) Relacio verdadera de la senyalada victoria que Nostre Senyor es estat servit donar alas armas del Christianissim Rey de França [ ] en 10 del corrent dels enemichs, y presa los han feta, axí de gent com de bestiar, ab la nomina dels morts, presos, y personas se senyalaren enla jornada, juntament la arribada de 22 galeras, y 7 bergantins que lo enemich ha feta mostra ab intent de socorrer la plaça de Tarragona, y la resistencia que la nostra armada los ha fet, y bons succesos fins a 15 de juny 1641 [1641 o post.]. 10 f.; 214 x 153 mm. Portada copiada de la impresa, el text copiat a mà; a l inici dibuix de tres galeres. Enq. perg. Tots tres fullets dins: Cartas diversas y varios papers de Cataluña del any 1640 y 1641, recull factici de còpies de textos impresos en relació amb la guerra dels Segadors. 29 documents [ca ]. Patrimoni Documentació sobre vaixells i navegació a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya 12

15 Procedència: Compra de la Biblioteca de la casa Dalmases. Bibl.: [R. d Alós], La Biblioteca Dalmases, Butlletí de la Biblioteca de Catalunya (1916). Descripcions: P. Bohigas, Inventario de códices miniaturados o iluminados de procedencia catalana o existentes en bibliotecas catalanas, dins La ilustración y la decoración del libro manuscrito en Cataluña Barcelona: Asociación de bibliófilos, , vol. III, (núm.) (reed. de l article Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 2000); E. Duran, M. Toldrà, A. Gudayol, Repertori de manuscrits catalans ( ), vol. I, Biblioteca de Catalunya, Barcelona: IEC, Ms. 757/1 (f. 1-10) Juan de San Juan. Señales para un día de batalla de día y de noche. Tarragona, 4 de novembre de f. Amb dibuixos de banderes de vaixell, de màstils i de coques al marge, acolorits a l aiguada. Ms. 757/2 (f. 11) Nueva inbención de las lanchas albuceras, con su albuz, por el Exmo. Señor Don Antonio Barcelo, teniente general de la Real Armada, gravat calcogràfic [s. xviii]. Acolorit a l aiguada. Ms. 757/3 (f ) José Huet. Relacion circunstanciada que manifiesta el estado de defensa en que se halla la costa de poniente desde la Torre del Río hasta la de Alcanar término de Valencia, obras y reparos que se necesitan para su mejor estado y defensa, cálculo prudencial de su coste y demás que se expresa según el reconocimiento que he practicado de orden del general en gefe. Barcelona, 4 de desembre de f. Ms. 757/23 (f. 178) [Plànol de la costa al voltant d Argel, amb la disposició d un exèrcit], gravat calcogràfic [s. xviii]. Tots quatre fullets dins: Recull factici de textos de temàtica militar; en castellà i en francès Procedència: Donatiu de Ramon d Alós. Ms. 2073/2 (f. 51) Pla de la batalla naval celebrada entre Barcelona i Castelldefels el 30 de juny de 1642 [mitjan s. xvii]. 1 f.; 310 x 240 mm. Descripció: FBon (Catálogo Folletos Bonsoms núm. 2506); num. antigues f. 781, f. 773; E. Duran, M. Toldrà, A. Gudayol, Repertori de manuscrits catalans ( ), vol. I, Biblioteca de Catalunya, Barcelona: IEC, Procedència: Compra a la Librería de Arnaldo Henriques de Oliveira de Lisboa (1962). Ms Papers històrics i literaris referents a l any 1702, i particularment a Felip V i a la guerra de Successió; al verso d un dels fulls de guarda sembla llegir-se, per transparència, Anales de este siglo en Cataluña, al llom F. 16 r -18 r, Notícia d un encontre amb els vaixells turcs, inc.: Agraviado del fementido y bárbaro trato de un araiz maometano. F. 92 r-v, Reals dádivas del rey de las Españas Felip Quint al arribar en Nàpols als capitans dels vaxells que de Barcelona lo avian allí anat serjent, inc.: A Musier de Langeron un diamant. Llistat dels presents oferts per Felip V als seus capitans de vaixell. Bibl.: J. M. Madurell, Pedro Serra y Postius, Analecta Sacra Tarraconensia, 29 (1957), ; Más sobre Pedro Serra y Postius, íd., 46 (1973), ; K. Brown, Encara més sobre Serra i Postius, Actes del VIII Col loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Tolosa de Llenguadoc de setembre de 1988), Barcelona: Publicacions de l Abadia de Montserrat, 1989, vol. II, ; J. L. Betrán, A. Espino, L. F. Toledano, Pere Serra i Postius y el criticismo historiográfico en la Barcelona de la primera mitad del siglo xviii, Manuscrits, 10 (1992), drassana número

16 Patrimoni Descripcions: E. Duran, M. Toldrà, A. Gudayol, Repertori de manuscrits catalans ( ), vol. I, Biblioteca de Catalunya, Barcelona: IEC, Descripció de ports i costes Ms. 890/5 (vol. II, f. F ) Memoria razonada del ingeniero general acerca de las plazas y puertos fortificados que tiene la Península e islas adyacentes. Dins: Francesc Xavier Cabanes, compil., Trabajos verificados por la Junta Consultiva de Guerra tomo segundo: que contiene los trabajos verificados en los años de 1821 y Al f. 2v taula de contingut. Ms Josep Massanés ( ), coronel d infanteria. Recull de memòries i projectes militars i urbanístics, precedit d un curt índex manuscrit /7 F : Memòria relativa a la defensa de costes de la Guerra de los argentinos. Tarragona, març de documents (esborrany de carta i memòria). 17 f., il l. amb dibuixos. 1374/8 F : Informe de la costas de Valencia a Garraf documents (cartes de la Comisión de Reconocimiento de la costa de Catalunya). 10 f. (f. 68 en blanc). 1374/9 F : Descripción de la Torre de San Juan en el Puerto de los Alfaques. [Per] Antonio Samper. Tortosa, 29 d abril de f. (f. 75 en blanc). 1374/12 F : Escrit sobre les illes Medes [18 ]. Esborrany de carta adreçada al general. 4f. Ms. 3623/2 (f ) Memoria descriptiva topográfica y militar de la isla, baía, puerto interior y plaza de Cádiz, con sus inmediaciones [ca ]. 2 f.; 295 x 215 mm. Amb esmenes i afegitons. Dins un recull de documents sobre la fortificació de San Fernando, de Cadis. Ms. 3825/15 F. 327-: Fèlix Amat, Puerto de Tarragona. Canal de Reus. Al final, de lletra de l autor: M[adri]d, Fèlix Amat [entre 1780 i 1820]. Fragments numerats. Esmenes. Ms Defensa de las Costas y Torres de martelo. Amb un mapa de la regió basconavarres i croquis de les torres, s. xix. Paper, 12 f., 210 x 150 mm. 3. Comunicats de Guerra Ms Col lecció de comunicats de la Marina de Guerra espanyola durant la guerra de la Independència. Alguns dels articles han estat enviats per via reservada a les diverses comandàncies de la Marina de les costes catalanes i de les illes Balears, i han estat expedits des de la base naval de Cartagena; a la fi, taula de contingut José Adorno. Prohibició de bucs suecs contra Godoy favorit, adreçada a Gerónimo Tavern, de Palamós. Cartagena, 29 de novembre de José Adorno. Comunicat per tal que restableixin senyals en embarcacions de guerra contra l enemic, adreçat a Gerónimo Tavern, de Palamós. Cartagena, 6 de desembre de José Adorno. Comunicat per tal que designin José Galbán, coronel secretari del virregnat de Mèxic, com a traïdor al seu rei, adreçat a Gerónimo Tavern, de Palamós. Cartagena, 4 de març de Patrimoni Documentació sobre vaixells i navegació a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya 14

17 4. Felix Berenguer de Marquina. Arribada de Cadis i Maó d un comboi de 14 veles amb presoners francesos, adreçat a Antonio Aguirre, de Mallorca. Cartagena, 9 de maig de Manuel Núñez. Acció de tropes del Principat contra una divisió enemiga que sortí de Barcelona, adreçada a Salvador Medina, de Tarragona. Cartagena, 3 de febrer de Comunicat des de la rendició de Girona, adreçat a Manuel Núñez. 20 de gener de Comunicat a Manuel Núñez informant de l exèrcit que es trobava acampat als encontorns de Barcelona. 18 d agost de Comunicat a Manuel Núñez conforme l exèrcit es trobava als encontorns de Valls i que avançava cap a Reus. 31 de març de José Adorno. Comunicat per haver tingut notícia de 8 naus franceses de Brest (preliminars de la batalla de Trafalgar), adreçat a Gerónimo Tavern, de Palamós. 11 de març de Manuel Núñez. Comunicat sobre l arribada a Càller (Sardenya) d una fragata americana que conduïa Luciano Bonaparte, adreçat a Salvador de Medina, de Tarragona. 22 de setembre de [Nicolás de la Sierra]. Comunicat segons el qual arriba a Maó la fragata anglesa procedent de Sardenya. A Bonaparte no se li permeté baixar a terra i foren conduïts a Malta. Adreçat a Manuel Núñez i José Adorno. 16 de setembre de Comunicat pel qual s informa que l enemic roman a la ciutat de Reus, des d on fa contínues incursions, adreçat a Manuel Núñez. 22 d agost de Comunicat conforme s ha desocupat l exèrcit a la ciutat de Reus i que es dirigeix a Valls, adreçat a Manuel Núñez i José Adorno. 25 d agost de Manuel Núñez. Comunicat que informa dels oficis, adreçat a Salvador de Medina, de Tarragona. Cartagena, 22 i 25 d agost de Comunicat pel qual l exèrcit d aquest Principat estava acampat sota el tir de canó d una plaça militar prop de Torredenbarra i sufrieron el tiro de seis feluchos. Tarragona, 24 de març de Manuel Núñez Comunicat pel qual s informa que l enemic havia avançat fins a Reus i havia fet 600 homes presoners a Vilafranca, adreçat a Salvador Medina, de Tarragona. Cartagena, 7 d abril de Manuel Núñez. Rebut d ofici on s informa d un comboi enemic entrat a Barcelona amb queviures i pólvora provinent de Girona i homes, adreçat a Salvador de Medina, de Tarragona. Cartagena, 21 d agost de Comunicat de guerra del document anterior adreçat a Manuel Núñez. 15 d agost de Manuel Núñez. Ofici sobre el comboi de Barcelona camí de Reus, adreçat a Salvador Medina, de Tarragona. 25 d agost de Manuel Núñez. Por el oficio de Vd. De 21 del que rige queda impuesto de lo que ha participado el comandante de la linia del Río Llobregat a ese general en jefe, adreçat a Salvador Medina, de Tarragona. Cartagena, 28 de juliol de [Nicolás María de Sierra]. Comunicat sobre l acció de les tropes als encontorns de Granollers, adreçat a Manuel Núñez i Josep Adorno. 1 de setembre de Manuel Núñez. Confirmació de recepció de l ofici amb el diari de les accions de guerra als encontorns de Granollers, adreçat a Salvador Medina, de Tarragona. Cartagena, 8 de setembre de Manuel Núñez. Comunicat pel qual es fa acús de rebut de l ofici sobre l acció de guerra als encontorns de Granollers, adreçat a Salvador Medina, de Tarragona. Cartagena, 27 de gener de Comunicat de guerra pel qual l exèrcit francès d Aragó del general Suchet tenia sitiada la plaça de Lleida i que s apoderà de la ciutat amb un assalt durant la nit. 13 de maig de drassana número

18 Patrimoni 25. Comunicat de guerra amb la petició de canons de ferro. S. d. 26. Manuel Núñez. Comunicat dels decrets segons els quals no es poden facilitar canons de ferro per aquesta plaça i ports, adreçat a Salvador Medina, de Tarragona. Cartagena, 14 de juliol de Manuel Núñez. Comunicat sobre la posició, composició i reforç de l exèrcit del Principat, adreçat a Salvador de Medina, de Tarragona. Cartagena, 31 de març de [Nicolás María de Sierra]. Comunicat de la sortida de Reus de l exèrcit, on hi ha presoner el comandant Ibarrola al castell de Cardona, adreçat a Manuel Núñez i José de Adorno. 29 d agost de Manuel Núñez. Acús de rebut de l ofici sobre les operacions de l exèrcit al Principat, on hi ha presoner el general Ibarrola, adreçat a Salvador de Medina, de Tarragona. Cartagena, 4 de setembre de Manuel Núñez. Comunicat sobre l exèrcit francès del general Suchet, que s apoderà de Lleida i el seu castell, i de l abandonament d Hostalric, adreçat a Salvador Medina, de Tarragona. Cartagena, 26 de maig de Manuel Núñez. Acús de rebut de l ofici sobre l estada dels enemics a Sant Felip de Palafrugell i de l embarcament fins que arribaren a Girona, adreçat a Juan Savater Conesa, de Palamós. Cartagena, 3 de juliol de Nicolás de Estrada. Acús de rebut de l ofici sobre la divisió enemiga atacada pel brigadier Francisco Milans. 6 d abril de Nicolás de Estrada. Comunitat sobre la presa de la important plaça de Sant Ferran de Figueres, adreçat a Juan Savater Conesa, d Arenys. Cartagena, 23 d abril de Nicolás de Estrada. Acús de rebut de l ofici sobre la situació de l enemic a Palamós i de l estat de la seva fortificació, adreçat a Juan Savater Conesa, de Palamós. Cartagena, 12 de març de Nicolás de Estrada. Comunicat sobre la reclamació de sous dels oficials de Marina presoners a la plaça de Tortosa, adreçat a Francisco Cantos, de Tortosa. Cartagena, 13 de març de Nicolás de Estrada. Acús de rebut de l ofici sobre les accions de l enemic des de Mataró estenent-se per tots els pobles de la costa, adreçat a Juan Savater Conesa, de Palamós. Cartagena, 12 de març de Luis Villavicencio. Comunicat al Comandant de matrícules de Palma informant que la Junta Superior ha lliurat diners a Manuel Rodríguez del Javeque per pagar les despeses del trasllat de quadres de cavalleria. Cadis, 28 de juliol de Nicolás de Zea. Document sobre la desaparació del capità Manuel Rodríguez i d una quantitat entregada pel trasport dels quadres de cavalleria des d Alacant a Antonio Aguirre. Eivissa, 26 de setembre de Nicolás de Estrada. Ordre per tal que l oficial D. Basilio Muñeira es presenti a l illa de Cabrera per fer-se càrrec dels 400 presoners que hi ha allà, adreçat a Antonio Aguirre, de Mallorca. Cartagena, 15 de juliol de Nicolás de Estrada. Con el oficio representa cion de las mugeres de los patronos y tripulacion de los buques que salieron para cargar granos a Oran y fueron detenidos en Argel, adreçat a Antonio Aguirre. 12 de juliol de Nicolás de Estrada. Comunicat per informar als comandants de bucs de guerra sobre l apressament, per bucs algerians, d espanyols, adreçat a Antonio Aguirre, de Mallorca. Cartagena, 26 d octubre de Comunicat de l ordre del document anterior, adreçat al comandant de la nau de Sant Pau, Alejandro Briarly. Palma, 16 de novembre de Nicolás de Estrada. Comunicació de l ordre sobre bucs argelins. Palma, 22 de desembre de Nicolás de Estrada. Comunicat sobre les embarcacions que sortien dels ports indis per a l enemic, adreçat a Juan Savater Conesa, d Arenys. Cartagena, 26 de febrer de Patrimoni Documentació sobre vaixells i navegació a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya 16

19 45. Nicolás de Estrada. Comunicat sobre el trasllat de Maó a Cabrera de la fragata Santa Lucía amb armament de canons, per disposició del capità general de les Illes, adreçat a Antonio Aguirre. 9 de juliol de José Adorno. Comunicat sobre les formes d actuació dels mestres de nau que entren a la barra de Lisboa amb una nota sobre el canvi de bandera de la marina de Murat des que Napoleó separà del regne de Nàpols els Abruços, adreçat a Antonio Aguirre. Mallorca, 4 de febrer de Nicolás de Estrada. Comunicat sobre la reposició de queviures als ports de Tarragona i costes a les embarcacions estacionades o que hi puguin arribar, adreçat a Antonio Aguirre, de Mallorca. Cartagena, 23 de març de Nicolás de Estrada. Comunicat sobre la regència i el relleu del càrrec de comandant de Marina d Antonio Aguirre pel de capità de nau de Diego de Ochando, adreçat a Antonio Aguirre, de Mallorca. Cartagena, 22 d agost de José Maldonado; José Adorno López. Comunicat sobre la concessió a Miguel Massanés d una llicència per tal que es retiri del servei (fill de vídua). Cartagena, 8 de desembre de 1814 (adjuntes nota i signatura de Nieto, del 8 de desembre; de Diego Ochanda i de Contador, del 14 de desembre). 50. José Vázquez de Figueroa. Comunicat sobre els falutxs de guerra que, quan es va perdre Tarragona, passaren a Mallorca, adreçat a Antonio Aguirre, de Palma. Cadis, 18 de desembre de Francisco Osorio. Document de la Comandància de Palma de Mallorca amb la reclamació de Marcos Mateu i Antonio Marcel, mestres fusters de veles d aquesta matrícula, on sol liciten una quantitat en maravedisos per la composició dels bucs per al transport de la cavalleria del general Wittnham des de l illa d Alacant, adreçada a Diego Orchando. Madrid, 3 de març de És còpia signada per Vicente de Garay de Palma, 9 de juny de Juan María Butler. Ordre segons la qual el patró particular Pablo M. Merced de la Carrera de Indias està facultat per patronjear qualsevol embarcació corsària contra els enemics de la Corona. Cartagena, 14 de setembre de Miguel de Lardizábal. Document en el qual es nomena Miguel de Lardizábal i es presenta com a secretari d estat del departament de governació d ultramar, adreçat al jutge d arrivadas. Madrid, 24 de maig de Tomás de Escalada. Sol licitud de queviures per als presoners i la tripulació que han de ser traslladats de Palma a Cartagena, adreçat a Diego de Ochando. Palma, 9 de març de Antonio de Quesada. Comunicat sobre l amarratge de la fragata Lucía al port de Cabrera sota les ordres de l almirant Richmore i l embarcament de mariners anglesos que desitgen negociar, adreçat a Antonio Aguirre, de Palma. Maó, 8 de juny de Juan Sabater Conesa. Comunicat pel qual s informa que l ajudant militar de Begur, Pedro Darder, matricula joves aptes per a la pàtria per anar a Amèrica i frustra així les intencions del govern de salvar la pàtria, adreçat al comandant militar de Marina de Mallorca. Canet de Mar, 22 de juliol de Bernardo Pérez de Rada. Sol licitud de trasllat de matrícula desprès d evacuar Mataró, adreçat a Antonio Aguirre, de Mallorca. Muntanyes de Moret, 29 de febrer de Pedro Benavides. Comunicat sobre la seva estada, fugat de Tortosa, a la Illa, mentre desenvolupava la segona comandància del port, adreçat a Antonio Aguirre. Palma, 20 de maig de Salvador de Medina. Comunicat sobre els 21 individus francesos que s han remès a la ciutat en Laudes com a presoners de guerra, adreçat a D. Bernardo Pérez de Rada. Tarragona, 26 de gener de Benito Rovira. Comunicat pel qual va remetre el dia anterior tots els papers que va poder salvar a l entrada dels enemics al poble de Sant Feliu de drassana número

20 Patrimoni Guíxols a Antonio de Aguirre. Palma, 19 de gener de Nicolás Xavier de San Juan. Comunicat dels dies següents a la rendició de la plaça de Tarragona sobre l extracció de la casa de la moneda i el trasllat d unes galeres apresades, adreçat al comandant de Marina a la ciutat de Mataró i al seu partit. Mataró, 22 de juliol de Gerónimo Tavern. Comunicat del Reial Decret pel qual s exonera D. Manuel Godoy, Príncipe de la Paz, dels treballs de generalísimo i almirall i se li concedeix la seva retirada o jubilació, adreçat a Bernat Sánchez, de Palamós. Barcelona, 27 de març de Conde de Ezpeleta. Reial Decret d exoneració de D. Manuel Godoy, Príncep de la Pau, del càrrec d almirall general d Espanya i d Índies, adreçat a Gerónimo Tavern, de Palamós. Barcelona, 1 d abril de Conde de Ezpeleta. Còpia del Reial Decret pel qual decideix abdicar de la Corona a favor del seu hereu al tron, el seu fill el Príncep d Astúries, adreçat a Gerónimo Tavern, de Palamós. Barcelona, 29 de març de José Adorno. Comunicat segons el qual no són vàlids els assentaments en la matrícula de mar després de cessar les hostilitats amb els anglesos, adreçat a Gerónimo Tavern, de Palamós. Cartagena, 26 de novembre de José Adorno. Comunicat del nomenament de Fèlix de Texada com a capità general de la Reial Armada per part de Ferran VII, adreçat a Gerónimo Tavern, de Palamós. Cartagena, 3 de novembre de José Adorno. Comunicat del Reial Decret pel qual Ferran VII nomena diversos capitans generals per a la inspecció dels aranzels, adreçat a Gerónimo Tavern, de Palamós; és còpia. Cartagena, 22 de novembre de José Adorno. Comunicat al capità general de l ofici en què la Junta Suprema determina el fet d acabar amb la correspondència amb Madrid perquè està ocupat i dominat per l enemic, adreçat a Gerónimo Tavern, de Palamós. Cartagena, 7 de gener de Antonio Aguirre. Durante el tiempo que tengo a mi cargo la capitanía de este puerto, no ha entrado en el buque alguno de nación dinamarquesa, adreçat a Antonio Boneo. Palma de Mallorca, 9 d abril de Conde de Ayamans. Esta Junta Suprema de Observación y Defensa de este reyno ha acordado que no se habilite ningún barco para la costa de Cataluña desde Tarragona exclusive; hasta Francia, adreçat a Antonio Aguirre. Palma de Mallorca, 18 de febrer de Sierra. Comunicat amb normes per a la recollida de la correspondència, adreçat al comandant de Marina de Mallorca. Cadis, 18 de setembre de documents i 6 f. d inventari, 360 x 290 mm. Taula de contingut mecanografiada. Àlbum enquadernat en pell granat, vores i llom estampats amb filets i florons daurats, i protegit per una funda en forma de capsa; els documents són dins unes carpetes de plàstic. Compra a la llibreria Delstre s (1993). navegació comercial 1. Mercaderies Diaris de navegació Ms Ventura Hortuño de Aguirre, capità. Diario de Dn. Ventura Hortuño de Aguirre, capitán de navío y comandante de la Europa en el viage de la Mar del Sur en los años de 1747, 48, 49, de setembre de de juny de Enq. protecció BC mitja pell i paper de guarda. Procedència: Compra Porter-Moix. Estat de conservació: Restaurat i enquadernat el Descripció: Inventari de manuscrits ingressats, Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, 9 (1981), (1975). Patrimoni Documentació sobre vaixells i navegació a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya 18

21 Entrada i pati de la Biblioteca de Catalunya. drassana número

22 Patrimoni Ms Bernat Bobera, capità, i Joan Pere Bobera, pilot, diaris de navegació de la pollacra Nuestra Señora de la Merced Ms Diario de navegación de Bernardo Bobera, sortida de Màlaga amb destí a Veracruz, de Veracruz a l Havana, i de l Havana a Cadis; als f. 102 r -105 r, regles de triangulació i exercicis nàutics. 5 d abril de de juny de Paper pautat per a indicacions nàutiques, 107 f. (f. 88 v - 91 v, 99 v -101 v, 105 v -107 v en blanc), 310 x 220 mm. Enq. pergamí en forma de dossier, tanca amb veta de pell i reforços en cuir al llom. Ms Diario de navegación de Don Pedro Juan Bobera, piloto de Yndias. F , sortida d Alacant a Cuba, d allí a Veracruz, d allí a l Havana, d allí a Cadis. 10 de febrer 1 d octubre de F , documentació comptable de la família Bobera F , llistes de despeses. F , rebuts. F , tres cartes d Andrea Pitteri, Raimundo Alguer i Giuseppe di Camilli a Bernardo i Pere Joan Bobera Paper pautat per a indicacions nàutiques, 151 f. (f. 91 r v en blanc; els f són fulls solts), 310 x 220 mm. Enq. pergamí, tanques amb betes de pell. Procedència: Amb l ex-libris de la col lecció Porter "España en el Mundo". Ms Bonaventura Romeu. Diario de navegación vol. Enq. pergamí. Procedència: Casa de Subhastes Soler y Llach. Ms Antoni Miró i Urgellés, Diarios de la navegación, quaderns de bord de les travessies efectuades en diferents vaixells entre la Península i diversos ports d Amèrica del Sud amb diversos capitans F. 1 r -56 v, diari de navegació del bergantí Nuestra señora de Montserrate, amb el capità Andrés Fontenales. Sortida de Màlaga a la Guaira, 23 de setembre 30 d octubre De la Guaira a Cadis, 16 d abril 25 de juny de F. 57 r -78 v, diari de navegació de la pollacra Nuestra señora de Montserrate, amb el capità Josep Xibixell. Sortida de Màlaga a Puerto Rico, d allí a Santo Domingo, 27 d abril 22 de juny de F. 79 r -110 r, diari de navegació del paquebot La Pura y limpia Concepción, amb el capità Josep Oller. Sortida de l Havana a Màlaga, 19 de juliol 19 de setembre de F. 110 v -126 v, diari de navegació del bergantí [ ]. Sortida de [ ], a Puerto Rico, [29 de maig] 11 de juliol de Incomplet: comença a partir del 8 de juny. 5. F. 127 r -130 v, diari de navegació del bergantí [ ]. Sortida de Puerto Rico a Santa Marta, d allí a Cartagena de Indias, 15 de juliol 15 d agost de F. 131 r -182 r, diari de navegació de la fragata La Santísima Trinidad, amb el capità Josep Sagarra. Sortida de Cartagena de Indias a Matanzas, d allí a Cadis, 15 de març 13 de juliol de F. 183 r -213 v, diari de navegació del xabec El Ángel de la Guardia, amb el capità Manuel Valerino. Sortida de Tarragona a Eivissa, d allí a Cartagena, d allí a Almeria, d allí a l Havana. 15 de juny 20 de setembre de F. 214 r-v, diari de navegació del bergantí Santa Cristina, amb el capità Josep Soteras. Sortida de Màlaga a Puerto Rico, l Havana i Cartagena de Indias. 29 de maig de 1803 [ ]. Incomplet: acaba el 7 de juliol. Paper pautat per a indicacions nàutiques (f ), i sense pautar, 214 f. i alguns bitllets afegits, 310 x 215 mm. Patrimoni Documentació sobre vaixells i navegació a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya 20

23 Dibuixos a tinta i aquarel la de vaixells de vela als f. 8, 14, 16, 19, 36, 39, 198; dibuixos de les costes vistes durant el dia als f , 24, 48, 49-50, 55-56, 97, 112, 177, 201, 202, 204, 205. Enq. pergamí coetània; els f. no pautats han estat afegits amb posterioritat. Títol obtingut de la coberta. Procedència: Amb l ex-libris de la col lecció Porter "España en el Mundo", a l'angle superior del f. 212 v, ms Ms. 824 [J. Tarragona]. Libro de diarios náuticos, diaris de navegació d un bergantí. 4 de juny de de juny de F. 2r-26v: Sortida d Algesires a Veracruz. 4 de juny 23 de juliol de F. 27r-41v: Sortida de Veracruz a Campeche (Mèxic), d allí al Pan de Guayabón. 23 d agost 23 d octubre de F. 42r-45r: Sortida de l Havana a Matanzas, 1-6 de juny de Paper pautat per a indicacions nàutiques, 91 f. (f en blanc); 300 x 210 mm. Enq. pergamí coetània, tanques de veta; algunes anotacions a la coberta. Títol a la coberta posterior, al damunt J. Tarragona ; diverses probationes pennae amb el nom Zenon Gelpí. Procedència: Ex-libris de la biblioteca d Escornalbou, d Eduard Toda. Ms Felicià Sust. Salida del Puerto de Barcelona para el de la Habana con escala en Valencia con el Bergantín español nombrado Emilio de Porte [ ] su capitán y piloto con el cargo de la derrota Dn. Feliciano Sust. Anotacions i dades enregistrades durant el viatge entre Barcelona i l Havana, a bord del bergantí Emílio de Porte, del capità i pilot Felicià Sust, realitzat el 23 de novembre de 1836 al 29 de juny de 1837, i de Joan Sust, amb el mateix vaixell, entre Barcelona i Nova Orleans, el 17 d agost de 1839 i el 10 d octubre de [114], [1] f. ; 300 x 220 mm. Paper pautat per a indicacions nàutiques i alguns gràfics (formularis impresos amb peu d impremta: Imp. de Gorchs, Bajada de la Cárcel, Barcelona). Enq. cart. amb els talls tenyits de groc. Procedència: Casa de Subhastes Soler y Llach. Bibl.: Joan Giménez Blasco, De la vela al vapor: la marina catalana a través d una família de Vilassar de Mar, els Sust, Lleida: Pagès Editors, Ms Francesc Buigas. Salida del puerto de Barcelona para Málaga y Santiago de Cuba del bergantín español nombrado Sn. Josefa su capitán Dn. Francisco Buigas. Anotacions i dades enregistrades per Francesc Buigas, capità i pilot, durant el viatge entre Barcelona i l Havana a bord del bergantí Josefa realitzat del 5 de febrer al 31 de juny de [46] f.; 300 x 205 mm. Paper pautat per a indicacions nàutiques i alguns gràfics (Formularis impresos amb peu d impremta: Impremta de Piferrer, Barcelona). Enquadernació mig pergamí amb paper estampat enganxat al damunt, amb els talls tenyits. Procedència: Casa de Subhastes Soler y Llach. Al f. 1r: Este librete es de Feliciano Sust, de Vilasar de Mar. Ms Jaume Ferrer, diaris de navegació , Ms Jaume Ferrer, diaris de navegació de la fragata Antonio i de la corbeta Villa Tossa. 1. F. 1-49, Diario de Navegación para uso de Jayme Ferrer, segundo piloto y encargado de la derrota de la fragata Antonio, de porte toneladas, de la matrícula de San Feliu de Guixols, nuebo de primer viaje con lastre y afectos peninsulares, emprende el viaje para Nueba Orleans con 22 hombres de tripulación y 6 pasajeros ; sortida de l estret de Gibraltar cap a Mississipi, del drassana número

24 Patrimoni Missisipi a Barcelona. 12 d octubre de de març de F , diari de navegació de la corbeta Villa Tossa; sortida de l estret de Gibraltar cap a Montevideo, d allí a Fray Bentos i retorn, de Montevideo a Matanzas, d allí a Montevideo, d allí a Puerto Rico, i d allí a [Barcelona]. 26 de juny de maig de Paper pautat per a indicacions nàutiques, 138 f., 310 x 210 mm. Enq. original s. xix (quadern en hol. amb tanques de veta). Ms Jaume Ferrer, Diario de Navegación para la práctica del alumno Jaime Ferrer, embarcado en el bergantín Pepe al mando del capitán y piloto Don Pedro Maristany y segundo piloto Don Marcos Vilar, que emprende el viaje desde el puerto de Barcelona al de Buenos Ayres con cargo de vino y otros afectos del país. 1. F. 1-94, sortida de Barcelona a Màlaga, d allí a Rio de Janeiro, d allí a Buenos Aires, d allí a Matanzas, d allí a Menorca i de Menorca a Barcelona. 11 de gener 26 de desembre de F , sortida de Barcelona cap a Santo Domingo, d allí cap a Trinidad, d allí cap a l illa de Pinos, d allí a Corrientes, d allí a les Açores, d allí al cap Espartil, d allí a Marsella, i de Marsella a Barcelona. 16 de desembre de de juny de Paper pautat per a indicacions nàutiques, 143, [3] f., 310 x 210 mm. Enq. original s. xix (quadern en hol. amb tanques de veta). Ms Jaume Ferrer, capità, Cuaderno de vitácora para uso de la corbeta Villa de Tossa, de porte 241 toneladas de la matrícula de Barcelona ; sortida de Barcelona amb destí a Montevideo, d allí a Fray Bentos i retorn a Montevideo, de Montevideo a Matanzas, d allí a l Havana i retorn a Matanzas, de Matanzas a Montevideo. 19 de juny de de juliol de Paper pautat per a indicacions nàutiques, 93 f., 205 x 155 mm. Enq. original s. xix (quadern en hol. amb una etiqueta a la coberta sup.). Reprod.: Microfilm. Procedència: Biblioteca del marquès de Castelldosrius. Ingressats durant la guerra civil (signatura antiga BC ms , 2689). Nota: Un altre diari de navegació de Jaume Ferrer es conserva a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona (ms. 2082). Ms Jaume Sust i Alsina. Diario de navegación para uso de Jaime Sust y Alsina. Anotacions i dades enregistrades per Jaume Sust i Alsina durant el viatge de Barcelona a l Havana a bord de la pollacra espanyola anomenada Regenerada, amb Francesc Sust i Mir com a capità i pilot, realitzat del 4 de novembre de 1860 al 27 de setembre de [103] f.; 320 x 250 mm, en capsa. Enq. editorial mitja pell amb vetes. F. 74, part inferior del f. escapçada. Procedència: Casa de Subhastes Soler y Llach. Bibl.: Joan Giménez Blasco, De la vela al vapor: la marina catalana a través d una família de Vilassar de Mar, els Sust, Lleida: Pagès Editors, Ms. 750 Miquel Selleras i F[elicià] Sust. Diaris de navegació de la fragata Paquita, matrícula de l Havana; els trajectes relliguen l Havana, Nova Orleans, Veracruz, Maó, Alacant, Marsella i Barcelona; nom del capità extret del f. 146v. 3 de maig de de juliol de F. 1-6v: L Havana-Gíbara. F. 7-29: Gíbara-Alacant. F. 29v-31v: Alacant-Barcelona. F : Barcelona-l Havana. F : L Havana-Nova Orleans. Patrimoni Documentació sobre vaixells i navegació a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya 22

25 F v: Nova Orleans-Tarragona i Barcelona. F : Barcelona-l Havana. F : L Havana-Veracruz-Sacrificios. F. 126v-135: Sacrificios-l Havana. F. 135v-139v: L Havana-Veracruz. F v: Veracruz-l Havana. F : L Havana-Marsella. F. 175v-176v: Marsella-Barcelona. Paper pautat per a indicacions nàutiques, 200 f. (f en blanc); 210 x 150 mm. Enq. mitja pell i cartró cobert amb paper de guarda coetània, restes de tanques de veta. Nom de l autor deduït del f. 146 v. Procedència: Biblioteca de Ferran de Segarra i de Siscar. Ms Cuaderno de bitácora del bergantín español Romántico de la matrícula de Santiago de Cuba, del porte 250 toneladas Ms Bonifacio Soler, capità, sortida de l Havana amb destí a Alacant, d allí anada i tornada a Maó, d Alacant a Barcelona. 17 de maig de d agost de 1862, 13 de setembre 29 de novembre de , [93] f. (f. no numerats en blanc). Ms Jaume Ferrer, capità, sortida de Barcelona amb destí a Rio de Janeiro, de Rio de Janeiro a Buenos Aires i Montevideo, de Montevideo a Matanzas, de Matanzas a Gènova, i de Gènova a Barcelona. 2 de desembre de setembre de f. Nota: Acaba el contingut a BC ms Ms Jaume Ferrer, capità, sortida de Barcelona a Rio de Janeiro; de Rio a Montevideo, d allí anada i tornada a Fray Bentos, de Montevideo a Cárdenas, de Cárdenas a l Havana. 23 de gener de de novembre de f. (f en blanc). Ms Jaume Ferrer, capità, sortida de l Havana a Marsella, de Marsella a Barcelona. 19 de març 5 de juny de f. (f en blanc). Ms Jaume Ferrer, capità, sortida de Barcelona a l Havana, de l Havana a Vigo, de Vigo a Alacant, d Alacant a Barce lona, 2 de maig de d octubre de De Barcelona a l Havana, de l Havana a Nova Orleans, de Nova Orleans a Menorca. 12 de desembre de de maig de f. (f en blanc, pàg. antiga 290 p.). Nota: Complementa BC ms Ms Jaume Ferrer, capità, sortida de Barcelona a l Havana, de l Havana a Nova Orleans, de Nova Orleans a Maó, de Maó a Barcelona. 11 de febrer d agost de f. (f en blanc). Ms Jaume Ferrer, capità, sortida de Barcelona a l Havana, de l Havana a Nova Orleans, de Nova Orleans a Maó, de Maó a Barcelona. 5 de desembre de de juny de f. (f en blanc). Nota: Complementa BC ms Ms Jaume Ferrer, capità, sortida de Barcelona a Montevideo, 18 de gener de d abril de De Montevideo a Barcelona, 26 d agost de de novembre de De Pernambuco a Maó, de Maó a Barcelona, 14 de maig de de setembre de f. (f en blanc). drassana número

26 Patrimoni Ms Jaume Ferrer, capità, sortida de Barcelona a l Havana, de l Havana a Montevideo, 6 de març 15 de setembre de De Montevideo a Barcelona amb escala a Pernambuco. 29 de març 29 d abril de f. (f en blanc). Nota: Continua a BC ms Paper amb una pauta per a indicacions nàutiques, 9 vols., 205 x 155 mm. Enq. original s. xix (quaderns en hol. amb una etiqueta a la coberta sup.). Procedència: Biblioteca del marquès de Castelldosrius. Ingressats durant la guerra civil (signatura antiga BC ms ). Ms. 826 Barque Clara of Liverpool, from London towards Bombay, diari de navegació. 10 d abril de de febrer de F. 1r-16v: Sortida, sota el comandament del pilot Bebiouth. 10 d abril 16 d agost de F. 17v-33v: Tornada, sota el comandament del pilot Thennard. 15 d octubre de de febrer de Paper ratllat, 33 f.; 325 x 205 mm. Enq. coetània (quadern en holandesa). Procedència: Ex-libris de la biblioteca d Escornalbou, d Eduard Toda. Derrotes Ms Delgado, Derrotero que contiene las derrotas que adelante quedan dadas con la figuración de las tierras ; conté rutes de Cadis i Canàries a diferents ports de l Amèrica Central i l Amèrica del Sud. Finals s. xviii principis s. xix. 1. F. 2 r -10 r, Derrota desde la badía de Cádiz al puerto de Veracruz. 2. F. 10 r -12 r, Derrota de La Habana a Cádiz por la canal nueva de Bahama. 3. F. 12 r -13 v, Derrota de Canarias al Puerto de La Habana con el conocimiento de las tierras. 4. F. 18 r -21 r, Derrota de Canarias a La Habana por la Canal Vieja. 5. F. 21 v -22 v, Perfils de les costes de les illes Canàries. 6. F. 24 r -26 v, Derrota de Buenos Aires desde el puerto de Cádiz. 7. F. 27 r -29 r, Derrota de Montevideo para Europa. 8. F. 30 r-v, Noticias de las corrientes del seno mejicano. Paper, 30 f. (f. 23, f. 29 v en blanc), 310 x 215 mm. Dibuixos a tinta de les costes que es veuen durant la ruta a la pràctica totalitat dels fulls. Enq. pergamí s. xx, restaurat el Procedència: Recuperació. Amb l etiqueta Ministerio de Instrucción Pública. Dirección General de Bellas Artes. Junta General del Tesoro Artístico. Nº de inventario de la Junta 213. Reprod.: Microfilm. Càrrega Ms. 823, doc. 15 (f. 26) Nota sobre la càrrega d un vaixell en partença d Ancona. [1849]. Dins: Correspondència administrativa rebuda per Gregorio Vodret, cònsol general pontifici a Sardenya, en el període anterior a la unificació italiana. Procedència: Donatiu d Eduard Toda. Ms Livro de carga que deste porto de Pernambuco conduz ao de Lisboa o navio Sacramento e Conceiçaõ, commandante Joaquim Francisco d Almada, detall de la càrrega del vaixell, amb indicació del carregador i del destinatari. 4 de maig de Paper, 36 f., 190 x 110 mm. Enq. pell, ornada d una orla estampada amb ferros daurats, restes d una tanca de veta. Procedència: Amb l ex-libris de la colecció teatral d Artur Sedó; havia estat comprat a la llibreria Porter, a l angle sup. del f. 36 v 11100/150. Patrimoni Documentació sobre vaixells i navegació a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya 24

27 Sala general i sala de reserva de la Biblioteca de Catalunya. drassana número

28 Patrimoni Ms Libro A. Gastos menores, despeses d un comerciant català amb interessos a Cuba; inclou relacions de mercaderies trameses per vaixell , 249 f., 220 x 160 mm. Procedència: Biblioteca d Eduard Toda a Escornalbou. passatgers Diaris de viatge Ms Rafael Peralta y Maroto. Recuerdos de un viaje de Barcelona a Manila en el vapor Reina Mercedes. 10 de setembre de d octubre de F. 1-40v: Dietari autògraf del viatge, en què es va fer escala a Port Saïd, Aden, Punta Gales i Singapur, amb il lustracions. F. 40v-42v: Apèndix amb les posicions geogràfiques del vaixell, les distàncies i la climatologia i les diferències de longitud i d hora. F. 43r-59: Mapes i il lustracions. F : Croquis geogràfics de Manila i Ceilan. F , 58-59: Dibuixos de monuments. F : Derrota seguida pel vaixell. [1], 59, [6] f. (núm. antiga 113 p., els f. no numerats en blanc; els dibuixos de monuments són bitllets afegits), 150 x 105 mm. Mapes i dibuixos a l aquarel la i llapis. Enq. original s. xix, quadern en hol. Procedència: Compra a Carolina i Federico Peralta. Conservació: Llom desenganxat, pendent de restauració. Ms Armand Pin de Latour, Dietari d una excursió a Mallorca y Cabrera a bordo del Mariucha. Juny 1913, diari del viatge fet per l autor amb el iot Mariucha, acompanyat per [C.] Giralt, Ricard Segalà, Josep Grau, Francesc Coma, i Josep Roca; inclou gran nombre de postals de Mallorca i fo tografies de la vida al vaixell, dels pobles i les costes mallorquines. F. 1-2, introducció: Eix manuscrit de l excursió ab lo Mariucha fou escrit a empentes, entre un cable de New York i altres de Liverpool o d Alexandria [ ] l he conservat finalment per les correccions que l meu venerat pare se prengué la molèstia de fer-hi [ ] Barcelona Barcelona, Paper (fulls aprofitats de les llistes de cotitzatció del cotó entre 1911 i 1913 a Liverpool, Orleans i Nova York, impreses per la casa Riva y García, de Barcelona), 341 f. (num. antiga 300 f.), 140 x 210 mm. Fotografies en blanc i negre i targes postals. Enq. pell vermella s. xx. Procedència: Amb l ex-libris de la col lecció teatral d Artur Sedó. Edicions: A. Pin de Latour, Dietari d una excursió a Mallorca y Cabrera embarcats en lo Mariucha, juny 1913: llegit a la sala de conferencies del Real Club Marítimo, Barcelona: Imp. Casamajó, Ms Manuel Maria Ferrer. Libro de anotaciones familiares F v: Estado de las entradas y salidas de puerto. Paper ratllat (de comptabilitat). 87 f. (num. antiga 88 f.) + 3 f. solts. Llibreta de comptabilitat. Procedència: Forma part del fons de Mariano Ferrer Bravo. Descripció: Inventari de manuscrits ingressats, Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, 9 (1981), (1978). Ms Pere Coromines, Viatge a Canàries, dietari d un viatge a les illes Canàries. Maig de f. (a continuació alguns f. en blanc); 160 x 100 mm. Paper quadriculat. Al f. de títol petit dibuix d un vaixell, alguns petits dibuixos il lustratius. Llibreta, enq. industrial en pell negra, talls acolorits. Patrimoni Documentació sobre vaixells i navegació a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya 26

29 Ms Pere Coromines, Viatge a l Amèrica, dietari d un viatge a l Havana. Octubre-desembre de f. (f en blanc); 155 x 105 mm. Paper quadriculat. Al f. de títol hi ha el dibuix d un vaixell i dibuixos il lustratius. Llibreta, enq. industrial en pell negra, talls acolorits. Ms. 2747/2 Pere Coromines, Diari d abord, recull de textos i notes disperses redactades en el vaixell cap a l exili a Amèrica. Octubre-novembre de F. 1-6: Els tipus d abord. F. 7-10: Tipus d abord. En totes li ponen. F : Port de la Pallice. F : Els dos desterros. F : Les dones d abord. F : Un naixement. F : Les converses amb en Martínez López. F : 31 d octubre de F: Arribada a Rio de Janeiro. F : Notes soltes. 44 f.; diverses mesures. Ms Jacint Verdaguer, Obra en prosa. [ca ]. 7. Notes relacionades amb els viatges marítims de Verdaguer, en castellà [ca ]. 2 f., 210 x 150. Escrit en els espais en blanc d un ofici de l Ateneo Catalán de la Clase Obrera a Jacint Verdaguer, signat per Ferran Sellarés i Josep Roca i Roca (Barcelona, 12 de maig de 1867). Ms. 4805/6 Transcripció amb blancs de l esborrany d un text en prosa, escrit en castellà, sobre els indis d Amèrica; notes relacionades amb els viatges marítims de Verdaguer [ca ]. Text incomplet. 4 f.; 222 x 160 mm. Text mecanografiat. Cf.: ms. 4522, núm. 7, f. 2v. Documentació sobre els diferents serveis Ms. 3369/6 Pere Coromines, documentació del viatge amb el vaixell Roma, travessia Barcelona-Cuba; inclou la llista de passatges, dos menús, l acreditació de Pere Coromines i una postal del vaixell Roma de la Navigazione Generale Italiana, en què Pere Corominas féu un viatge a Amèrica, amb una nota de Joan Coromines Ms F.P.V.B. i A., Reglament del servei d hosteleria en els vaixells de vapor de la ruta Marsella-Cadis-Londres, a coberta rúbr.: Carrera de Marsella a Cádiz y Londres por los vapores españoles. [2a meitat s. xix]. F. 1-13: Instrucciones para las fondas en buques de vapor. F. 13v-15: Reglamento de manutención. F. 15v-16: Tarifa. 16 f.; 205 x 150 mm. Llibreta, coberta de paper rosa, a la coberta anterior, etiqueta industrial (imprès: El Escritorio, papeleria, rayados y pautados de José Arrufat y Torrens, calle de Escudellers, núm. 71 ). Procedència: Fons antic. Descripció: Inventari de manuscrits ingressats, Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, 9 (1981), (1978). Ms F.P.V.B. i A., Reglament del servei d hosteleria en els vaixells de vapor de la ruta Marsella-Cadis-Londres, a coberta rúbr.: Carrera de Marsella a Cádiz y Londres por los vapores españoles. [2a meitat s. xix]. F. 1-11: Instrucciones para las fondas en buques de vapor. F. 15v-17: Reglamento de manutención. F. 17v-18: Tarifa. drassana número

30 Patrimoni 18 f. (f en blanc), 200 x 145. Llibreta; a la coberta anterior, etiqueta industrial amb el títol (imprès: El Escritorio, de José Arrufat y Torrens, calle de Escudellers, núm. 71 ). Procedència: Fons antic. navegació fluvial Ms. 815 Charles Rivington. Notes of an excursion through the Netherlands and up the Rhine to Wiesbaden and Francfort. Juliol-agost de f.; 185 x 115 mm. Enq. holandesa s. xix. Procedència: Ex-libris de la Biblioteca d Escornalbou d Eduard Toda. Nota: Potser l autor és Charles Rivington ( ), editor, de qui es conserva una sèrie de dietaris a Òxford, Bodleian Library, MSS. Eng. misc. e , Universitat d Óxford. Ms. 828 William Mac Gregor. Nile Voyage Log of Nygma. Memoranda as to stores, weather, etc. Llistes preparatòries, diari de navegació i notes diverses. 2 de desembre de de febrer de f.; diverses mesures. Enq. holandesa, s. xix. Procedència: Ex-libris de la Biblioteca d Escornalbou d Eduard Toda. Ms Navegación en el río Ebro. Notas para su estudio. Signatura de l autor, il legible, al f. de títol. Novembre de f.; 325 x 215 mm. Text mecanografiat, amb fotografies, gràfics i f. plegats amb plànols del recorregut del riu Ebre i del Roine. Enq. tela groc mostassa, títol imprès a la coberta. Procedència: Donatiu de Felip Rodés. Traspàs del magatzem (R ). legislació i jurisprudència Ms. 214/14 (f ) F : Còpia d una sentència pronunciada en un procés per sodomia contra dos remers de les galeres reials de Catalunya f. Procedència: Biblioteca de Jaume Bofill i Mates. Descripcions: E. Duran, dir., Repertori mss. catalans ( ), Barcelona: IEC, 1998, vol. I, ; Biteca manid, Ms Canuto Corroza, Estudios sobre una ley para el uso general del mar, para la navegación y para los puertos. Madrid, F. 6-99: Primera parte. Estudio de lo que existe. F : Segunda parte. Estudio de lo que debe establecerse ; al final Madrid, 17 de septiembre de C. Corroza. F. 188-: Tercera parte. Proyecto de ley. 212 (num. original 415 p.); 320 x 225 mm. Amb esmenes i cancel lacions. Enquadernació coetània de pell verda estampada amb ferros daurats i en fred, títol a la coberta Proyecto de ley para el uso general del mar para la navegación y para los puertos, i al llom Ley de navegación y puertos. Procedència: Donatiu de Ramon d Alós-Moner. Ed.: Estudios sobre una ley para el uso general del mar, para la navegación y para los puertos. [Madrid], Gálvez, [s.a.]; id., Madrid: [s.n.], 1865 (Imp. de la viuda de D.J. Cosme de la Peña). Ms Recull de notes i apunts de dret mercantil marítim sobre la hipoteca naval [1875]. 71 f.; diverses mides. Escriptura de quatre mans (f. 2-54, 55-65, i 71). Patrimoni Documentació sobre vaixells i navegació a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya 28

31 Procedència: Precedit per una carta de Santiago Hernández Yzal, catedràtic de l Escola Oficial de Nàutica, de juny de 1977, en què es descriu el contingut de la documentació. Descripció: Inventari de manuscrits ingressats, Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, 9 (1981), (1978). Ms. 3306/14 F , Expediente producido por el capitán ruso Pandelly Mastroyani sobre si deben pagársele los fletes por la tropa que en 14 noviembre de 1804 embarcó para conducirla al puerto de Mahón en su polacra San Nicolás, que el día 15 inmediato fue apresada por la esquadra inglesa del mando del General Nelson Dins: Batllia General del Reial Patrimoni de Catalunya. Recull d expedients Procedència: Compra a la llibreria Babra. Ingressat durant la guerra civil (signatura antiga ms. 2704). Ms [Gaspar Melchor de Jovellanos. Informe sobre la reforma de la Marina Reial Espanyola]. Inclou, a la fi, Apuntes formados para mi gobierno en el discurso de mi carrera. [1797 o post.]. [1], 88, [1] f.; 300 x 215 mm. Amb algunes esmenes i cancel lacions. Enq. protecció BC pergamí. Procedència: No indicada. Estat de conservació: Restaurat i enquadernat annex: dibuixos de vaixells Ms. 42 Miscel lània de textos morals i pedagògics en català [segles xiv-xv]. 55 f. (a continuació 3. f. en blanc); 205 x 245 mm. Caplletres en vermell amb lleugera filigrana; nombrosos dibuixos marginals afegits posteriorment (entre ells, f. 30v, un vaixell). Enq. protecció pergamí època moderna, al llom títol ms. Jafuda jueu, restes d un teixell de paper amb un títol il legible. Procedència: Biblioteca de Marià Aguiló; al f. de guarda S. de Antoni del Codony menor, mercader françès, any Ms. 956 Tractat de matemàtica pràctica. En llatí. Acèfal (falten la pàgina de títol i el primer full). [Finals s. xvii]. 110 f.; 385 x 240 mm. Títols de capítols cal ligràfics. Fulls emmarcats per doble filet, en certes pàgines en vermell; amb figures geomètriques; en alguns fulls dibuixos de vaixells. Enq. pell sobre cartró. Procedència: Donatiu d Eduard Toda. Havia pertangut a Edward Moseley, al f. de guarda s hi llegeix Edward Moseley, his book, anno aetatis suae 14, annoque Domino Estat de conservació: Relligadura molt malmesa, alguns fulls desenganxats i amb les vores malmeses. Nota: El possessor podria ser Edward Moseley, general surveyor i posteriorment tresorer de Carolina del Nord, als Estats Units. Ms. 978 Jaume Çafont. Dietari de les turbasions del tems del rey Don Juan que en Catallunya foren, comensant al primer de jener Mi. CCCC XIIII; fet y escrit lo present dietari per mà d en Jaume Safont, notari, que a carech tenia a portar y escriure lo dietari de la casa de la diputasió y General de Catalunya. Als f índex alfabètic ; títol afegit a principis del s. xvi. Paper, 153 f.; 285 x 225 mm. Postil les marginals. Al f. 1 escut d armes de Barcelona, al damunt ms. Cases de Barcelona, fol. 104 i autor Jacobus Çafont notarius. Acompanyant algunes de les postil les, petits dibuixos al lusius al contingut (corones, banderes, escuts, armes, edificis, vaixells, etc.), en tinta sèpia i vermella. Enq. pergamí, s. xvi, restes de tanques de botó, títol al llom Dietari de las turbacions de Catallunya. Procedència: Compra a B. Pereira Borrajo. Al contraplà anterior anotació ms. De Don Pedro Valero ; al f. 1 restes de signatura en tinta De.s.e drassana número

32 Patrimoni Ms Àlbum de Milagros Rubio de Feijóo; conté poemes (la major part dedicats), dibuixos i aquarel les, sovint de vaixells. Madrid-Santander, Cuba, Paper, 58 f., 210 x 300 mm. Enq. pell, s. xix, cantoneres metàl liques, talls argentats. Procedència: Amb l ex-libris de la col lecció teatral Artur Sedó. Ms Pere Coromines, Conferències pronunciades durant el viatge a Amèrica f.; a continuació ca. 25 f. en blanc. Paper quadriculat; títols en vermell; a l inici de cada apartat hi ha enganxada una calcomania amb motius de flors, cases o vaixells. Llibreta, enquadernació industrial en paper cartó negre. Ms. 4552/4, doc. 2 Fotografia del transatlàntic Reina Maria Cristina, en què Planells féu la travessia de Cuba a Barcelona el x12 mm. Dins: Documentació personal de Josep Planells i Serra, Barcelona-Cuba. NotEs 1. Inventari consultable a través de la pàgina web de la Biblioteca de Catalunya: cataleg.bnc.cat/record=b ~s13*cat. Consulta del 02/12/ Una altra institució que, insospitadament, conserva també alguns diaris de navegació és la biblioteca de l Abadia de Montserrat (mss ). 3. Descrites per Víctor Mata i Ventura i Marià Hispano Vilaseca, Organització dels fons de col leccions documentals: el tresor del Museu Marítim de Barcelona, a Drassana, 11 (2003), Patrimoni Documentació sobre vaixells i navegació a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya 30

33 Antoni Miró i Urgellés, Diarios de la navegación, Biblioteca de Catalunya, ms. 2485, f. 16 (dibuix d una fragata francesa). drassana número

34 Antoni Miró i Urgellés, Diarios de la navegación, Biblioteca de Catalunya, ms. 2485, f. 18 (perfil de la costa de la Isla Margarita). Patrimoni Patrimoni Documentació sobre vaixells i navegació a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya 32

35 Antoni Miró i Urgellés, Diarios de la navegación, Biblioteca de Catalunya, ms. 2485, f. 19 (dibuix d un vaixell). drassana número

36 Antoni Miró i Urgellés, Diarios de la navegación, Biblioteca de Catalunya, ms. 2485, f. 55 (perfil de la costa del cap San Vicente, amb el far). Patrimoni Patrimoni Documentació sobre vaixells i navegació a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya 34

37 Reportatge La historia marítima de los tiempos modernos. Una historia total del mar y sus orillas Carlos Martínez Shaw Universidad Nacional de Educación a Distancia, Real Academia de la Historia

38 La historia marítima durante mucho tiempo se limitó fundamentalmente a tres campos: el militar, el de los descubrimientos geográficos y, más recientemente, el del comercio. Pero, sobre todo a partir de la primera guerra mundial, algunos historiadores empezaron a poner las bases para una historia marítima de más amplios horizontes y abrieron el campo de estudio hacia la investigación de las cuestiones económicas. Reportatge La historia marítima de los tiempos modernos. Una historia total del mar y sus orillas 36

39 Un puerto europeo en plena actividad, siglo xviii. Foto: Museu Marítim de Barcelona. drassana número

40 La protohistoria de la historia marítima La historia marítima es la especialidad de la historia general que se ocupa del estudio de las temáticas vinculadas con el mar. La historia marítima ha sido, si solo nos preocupamos de sus resultados y no de su conceptualización, una rama asiduamente cultivada desde el triunfo de la historia positivista. Ahora bien, durante mucho tiempo la investigación se limitó fundamentalmente a tres campos: la historia militar o historia naval (evocación de las batallas navales y, en el mejor de los casos, historia de la marina de guerra), la historia de los descubrimientos geográficos (asociada por lo general a la historia de la cartografía y de la ciencia náutica) y, más recientemente, la historia del comercio realizado por vía marítima. En este último campo, los años treinta proporcionaron ya algunos títulos convertidos en clásicos, como los de Albert Girard sobre el comercio sevillano y gaditano bajo los Austrias, Clarence Henry Haring sobre el comercio y la navegación entre España y sus Indias también en tiempos de los Austrias (publicado en castellano en 1939, aunque su edición inglesa data de 1918), Roland Dennis Hussey sobre la Real Compañía Guipuzcoana de Caracas, Earl Jefferson Hamilton sobre las remesas de metales preciosos a España durante el siglo xvi y la primera mitad del siglo xvii y William Lytle Schurz sobre el Galeón de Manila. 1 Ahora bien, a causa de esta restricción de sus objetos de estudio (los cuales siguen teniendo plena carta de naturaleza, pese a la expansión experimentada por las nuevas temáticas), algunos historiadores empezaron, sobre todo a partir del fin de la primera guerra mundial, a poner las bases para una historia marítima de más amplios horizontes, superando el tratamiento puramente positivista y el carácter limitado de su campo de investigación. Así, en la década de los cincuenta, se produciría un proceso de conceptualización e institucionalización de la disciplina en la historiografía europea, en el seno de la escuela de los Annales y con la bendición de Lucien Febvre. Es el momento de la celebración en París, en 1956, del I Coloquio Internacional de Historia Marítima, que proclamaba, bajo la dirección de Michel Mollat du Jourdin y la autoridad de uno de los dos fundadores de la escuela, la posibilidad de dotar a la especialidad de un estatuto científico, de sacarla de la marginalidad académica en que se hallaba sumida, de inducirla a la práctica de la interdisciplinariedad y de orientarla hacia la investigación de las cuestiones económicas. La historia marítima nacía ya con la voluntad de superar el marco de la historia militar y de la historia de los descubrimientos para adquirir la fisonomía de una historia de la economía marítima, que aparece ya como concepto plenamente aceptado. En la misma línea seguirán los dos siguientes coloquios celebrados igualmente en París durante los dos años inmediatos. 2 El cuarto coloquio, celebrado asimismo en París, en 1959, marcó un nuevo hito en el proceso de consolidación de la historia marítima. Por un lado, la institucionalización avanza con la creación de la Comisión Internacional de Historia Marítima, en el cuadro del Comité Internacional de Ciencias Históricas. Por otro lado, este mismo hecho anuncia una orientación más abierta de la disciplina, que abandona por demasiado estrecho el marco estricto de la Comisión de Historia Económica, donde en razón de sus planteamientos iniciales se había ubicado desde un principio. Esta apertura se manifiesta también en la incorporación de historiadores de diversos países, como el británico Michael Postan, el estadounidense Frederic Lane, los italianos Ruggiero Romano y Alberto Tenenti o el alemán Hermann Kellenbenz, además de los primeros españoles, Álvaro Castillo (que era discípulo de Fernand Braudel) y Emili Giralt (que era discípulo de Jaume Vicens Vives). Sin embargo, la predilección por la historia económica y por la historia de los tiempos modernos sigue presente en la convocatoria del coloquio, así como también en las publicaciones que empiezan a aparecer en estos años y en la década siguiente en una colección de significativo título, Ports, routes et trafics (y también en cierta forma, en la colección Affaires et gens d affaires), todas ellas producidas en la École Pratique des Hautes Études, bajo la tutela directa de la escuela de los Annales. 3 El noveno coloquio tuvo una relevancia especial para España. Celebrado en Sevilla en 1967, contó con la presencia de algunos de los nombres más significativos de la nue- Reportatge La historia marítima de los tiempos modernos. Una historia total del mar y sus orillas 38

41 va especialidad (Michel Mollat, Pierre Chaunu, Hermann Kellenbenz, el belga Charles Verlinden, el italiano Federigo Melis o el portugués Avelino Teixeira da Mota, entre otros), pero además incluyó a algunos historiadores españoles, como Francisco Morales Padrón, Florentino Pérez-Embid, Valentín Vázquez de Prada y María Lourdes Díaz-Trechuelo, entre otros. Como resultado, se constituyó la Comisión Española de Historia Marítima y se publicaron tanto el volumen con los estudios y comunicaciones al coloquio (por parte de la Universidad de Sevilla y de la Escuela de Estudios Hispano-Americanos) como el primer ensayo bibliográfico sobre la historia marítima en España. 4 A lo largo de los años siguientes, los coloquios de historia marítima perdieron buena parte de su impulso, pese a los esfuerzos por mantener encendida la llama sagrada, mediante la inserción de los encuentros especializados en el seno de los multitudinarios congresos de Ciencias Históricas. Del mismo modo, los esfuerzos de Charles Verlinden consiguieron reincorporar a algunos historiadores españoles a algunas de estas reuniones, en particular al Congreso Internacional de Historia Marítima de Stuttgart dedicado a los aspectos marítimos de las migraciones (1985) y al Congreso Internacional Industrial Revolutions and the Sea, celebrado en Bruselas (1989). Este proceso culminó con la organización del Congreso de Historia Marítima de Madrid dedicado al transporte de productos alimenticios y con la resurrección de la Comisión Española de Historia Marítima dentro del Congreso de Ciencias Históricas (1990), una iniciativa que por desgracia no tendría continuidad. Solo recientemente, la autonomía institucional de una específica historia marítima ha encontrado un nuevo cauce con la creación de la Cátedra de Historia Naval, una institución fruto de la colaboración del Ministerio de Defensa y de la Universidad de Murcia, que dio sus primeros pasos en Ahora bien, mientras se asistía a este errático proceso de institucionalización, la historia marítima como especialidad de la historia general adquiría una presencia cada vez mayor en las universidades y en los centros de investigación, al tiempo que, sobre todo, ampliaba de un modo espectacular sus objetos de estudio. Así, en primer lugar, la historia de la economía marítima ha dejado de ser sobre todo una historia de los intercambios para integrar todas las temáticas concernientes a las actividades económicas en relación con el mar. Y, en segundo lugar, la historia marítima ha recorrido el camino que lleva de la historia económica a la historia de las mentalidades, pasando por la historia urbana, la historia social, la historia institucional y la historia cultural, e incorporando además algunos frentes que no admiten una clasificación clara en las especialidades tradicionales, como la geohistoria, la historia del clima o la historia de las catástrofes naturales, siempre en relación con el mar. Incluso, a veces, la historia ha querido abarcar todo un mar o todo un océano. 6 la historia marítima como historia económica La historia marítima como historia económica, según analizaremos más adelante con detalle, sigue ocupándose, ciertamente, del comercio marítimo (con sus instrumentos mercantiles, jurídicos y financieros) y sus vertientes asociadas (corso, contrabando, pecios), pero también de la construcción naval (con sus astilleros y sus suministros), de la pesca (incluyendo peces, mamíferos, perlas, coral, nácar, carey o esponjas) y de la explotación de otros recursos (sal, ámbar, algas o fuerza motriz, como en los molinos de marea). 7 La pesca, un subsector integrado en los aprovechamientos primarios, admite dos variantes bien diferenciadas. La pesca de subsistencia se distingue por su localización cerca de la costa, la venta del pescado preferentemente fresco, la comercialización de las capturas en el mercado local, la organización tradicional de la empresa controlada en la mayoría de los casos por el propio pescador y la inserción del trabajo en el marco corporativo con retribución normalmente proporcional al resultado. La pesca de altura se realiza lejos de la costa, las capturas se venden en conserva (las básicas del salado, secado, ahumado y escabechado) y se distribuyen a larga distancia de acuerdo con complejos circuitos internacionales, y la organización sigue el modelo empresarial capitalista, separando la di- drassana número

42 rección del proceso de la ejecución del mismo por medio de pescadores retribuidos mediante salario en los casos más evolucionados. 8 Un caso especial de la pesca de altura es el de la pesca de los mamíferos. La pesca de la ballena es un ramo muy cultivado a todo lo largo de los tiempos modernos. Las compañías balleneras construyen sus propios barcos que capturan a los cetáceos para beneficiarse del saín o aceite obtenido de la grasa del animal y utilizado para el alumbrado, sin desdeñar otros aprovechamientos menores como las flexibles barbas o el hueso, que admite un uso decorativo. Otras compañías se crean para la captura de los elefantes, leones o lobos marinos, como es el caso de la Real Compañía Marítima de Pesca, una sociedad privilegiada española dedicada a tal actividad en las aguas de Patagonia a fines del siglo xviii. 9 Un tipo singular de pesca del mundo mediterráneo es el de la pesca del atún con el arte de la almadraba, que se distingue por la organización feudal de la explotación (incluso cuando requiere el concurso del capital mercantil), el carácter estacional de las campañas y el número reducido de participantes en las faenas, aunque en algunos casos genera núcleos de población completamente especializados en el ramo, como en el caso de la localidad española de Conil o de la localidad sarda de Porto Torres. 10 Otra especialidad mediterránea es la pesca del coral, una actividad generalmente separada del tratamiento industrial del producto obtenido, aunque a veces se produjesen algunos intentos de integración vertical del proceso, como ocurrió en España, sin mucho éxito por otra parte, con la Real Compañía de la Pesca del Coral, constituida en el siglo xviii. En general, fue una actividad meramente complementaria de algunos pueblos pesqueros, mientras que la industria derivada solo tuvo envergadura para convertirse en un capítulo de la artesanía urbana. Y menos relevancia aún poseyó siempre el ramo de la pesca de esponjas. 11 Finalmente, hay otro tipo de pesca de gran valor económico y muy diversificada geográficamente. El rescate de perlas fue una actividad muy valorada por los exploradores europeos en la época de los descubrimientos. En América, se descubrieron y se explotaron por un tiempo dos grandes yacimientos perlíferos, el de la isla Margarita (que daría lugar a la factoría de Nueva Cádiz de Cubagua) y el del archipiélago de las Perlas, situado frente al golfo de San Miguel, el lugar donde Vasco Núñez de Balboa se adentró en la Mar del Sur. Por su parte, los portugueses, en su expansión por tierras asiáticas encontraron en el golfo Pérsico el yacimiento de las islas Bahrein, que consiguieron explotar a lo largo de un siglo hasta la arremetida del shah Abbas el Grande. Y aún dejamos atrás otras riquezas del mar, que también son objeto de investigación, como el caso del nácar o madreperla (cuya explotación tiene muchos puntos de contacto con la del coral o las perlas) y el del carey, otro producto suntuario, que implica la pesca de las tortugas para el uso industrial de sus caparazones. 12 Abandonando el sector primario de la pesca, la industria naval es asimismo una actividad económica extremadamente versátil que admite diversas modalidades y presenta múltiples facetas. En primer lugar, la construcción de buques es un ramo que moviliza grandes capitales (que provienen bien de las haciendas estatales, bien de grandes compañías dedicadas al ramo o bien de modestas asociaciones de pequeños accionistas), que puede llegar a necesitar la concentración de numerosa mano de obra (especializada y generalmente agremiada), que puede originar la construcción de amplios complejos que integren todas las operaciones (como son los astilleros y arsenales) o bien la creación de manufacturas dispersas para la provisión de los productos esenciales para el armamento (como son fábricas de jarcias, fábricas de lona para las velas, fábricas de anclas o fábricas de cañones de bronce o de hierro y de balería para artillar adecuadamente las naves, tanto de guerra como mercantes, pues éstas también deben atender a su autodefensa) y que genera siempre un significativo impacto económico sobre su entorno, susceptible de sufrir una profunda mutación en la orientación de sus actividades productivas. 13 Dentro de este complejo económico, la especialización más extrema corresponde a la construcción de barcos de guerra, una industria rígidamente controlada por la autoridad política. Dejada en manos de astilleros particulares Reportatge La historia marítima de los tiempos modernos. Una historia total del mar y sus orillas 40

43 al principio, las crecientes necesidades bélicas de los tiempos modernos exigieron la centralización de la actividad en una serie limitada de arsenales, localizados en puntos estratégicos, que muchas veces correspondieron a los distintos sectores del litoral de cada uno de los estados e incluso a los distintos ámbitos de los dominios coloniales. Un debate frecuente sobre la construcción naval con fines bélicos fue el sistema de financiación y organización de la producción que, siempre bajo la orientación del gobierno, pudo encomendarse a una serie de contratistas (el sistema de asientos de la Corona de España por ejemplo) o pudo decantarse por la administración directa gestionada por una serie de funcionarios públicos, unas veces de origen civil y otras de origen militar. Una cuestión recurrente en el ámbito de la marina de guerra fue la frecuencia de las situaciones de emergencia bélica que exigieron o bien la aceleración de las actividades constructivas o bien una solución extrema: el embargo de los barcos mercantes y su inmediata conversión en buques aptos para el combate naval, un expediente que contó en muchas ocasiones con la resistencia de los armadores afectados, aunque en otras pudo constituir un mal menor dada la incertidumbre del comercio a causa del conflicto militar en los mares, como puede demostrar la situación mixta de los barcos armados según significativa expresión en corso y mercancía. 14 Por su parte, la marina civil (sobre todo la mercante, ya que la flota pesquera se mantuvo muy por debajo en cuanto a sus dimensiones) se desarrolló bajo unas coordenadas muy diferentes, por iniciativa del capital privado y ubicado el proceso de fabricación de unidades en una serie de talleres de pequeñas o medianas proporciones, controlados por maestros gremiales y muy repartidos geográficamente. En la mayor parte de las ocasiones constituyó una actividad complementaria del comercio marítimo y su impulso provino del capital mercantil interesado en disponer a su conveniencia de los medios de transporte que precisaba para garantizar su tráfico (obviando la necesidad de buscar desesperadamente la nave adecuada en el momento justo: the right ship at the right time, según la expresión inglesa) y para evitar la dependencia respecto de los precios de los fletes que pudieran exigir los armadores autónomos. 15 En ambos casos, la construcción naval ha producido una copiosa producción sobre el funcionamiento de los astilleros y los arsenales. Ahora bien, el armamento naval al principio hubo de contentarse muchas veces con meras instalaciones de fortuna (galpones, tejabanas o gradas), que se utilizaban en ocasiones para la construcción de un solo barco y eran abandonadas a renglón seguido. Solo el paso del tiempo permitió la generalización de la construc ción naval en establecimientos cerrados dedicados de modo permanente y sistemático a la producción de navíos, del mismo modo que fue un proceso lento el de la introducción, para mejorar los rendimientos, de perfeccionamientos técnicos, como las torres de arboladuras, las sierras mecánicas, las gradas múltiples o los diques secos. Del mismo modo, la construcción de barcos no fue casi nunca la única actividad de los astilleros y los arsenales, que atendieron también a las labores de reparación, es decir, a la práctica de carenas y recorridas en unas naves que no dejaban de sufrir los efectos derivados de su incesante trajín por mares y puertos. 16 Los efectos multiplicadores del armamento naval se debieron sobre todo a la gran cantidad de materias primas exigidas por el proceso de construcción de los barcos. En primer lugar la madera (resinosa para la arboladura y seca para el casco), que dio lugar a la adopción de una verdadera política de explotación de este recurso básico hasta el punto de llegar a poner en peligro la masa forestal de provincias enteras. A renglón seguido, el lino y el cáñamo, imprescindibles para la producción de jarcias y de velas, que promovieron una actuación gubernamental para el fomento de su cultivo a fin de evitar la extrema dependencia respecto de los países septentrionales que servían como proveedores habituales, así como a toda una legislación al respecto y a la creación de manufacturas para el tratamiento del producto, fuera y dentro del recinto de arsenales y astilleros. El bronce y el hierro fueron los metales básicos para la artillería, mientras el plomo y, sobre todo, el cobre se utilizaron para la aplicación de forros como protección de los cascos de los buques, antes solo recubiertos drassana número

44 de otras materias que permitiesen también, aunque con menor eficacia, su estanqueidad, como los alquitranes, los betunes, las resinas y las estopas. 17 Dentro de la economía marítima, el comercio siempre ha constituido un sector fundamental y fue el primero en ser objeto de atención por parte de los historiadores. Ahora bien, además del estudio de las rutas marítimas (desde las modestas de cabotaje hasta los grandes derroteros intercontinentales, como la Carreira portuguesa, la Carrera de Indias, el Galeón de Manila o las complejas vías del comercio triangular), de los sistemas portuarios dentro de los complejos imperiales o de la red de etapas, factorías o comptoirs de las grandes compañías de las Indias occidentales y orientales, así como los productos de intercambio (que se multiplican y se expanden por las cuatro partes del mundo en la era de la primera globalización), el sector comercial también desarrolla una serie de instrumentos que surgen y se consolidan al compás de sus necesidades. Estos instrumentos pueden ser estrictamente mercantiles (como la constitución de compañías familiares o anónimas, el establecimiento de factores o corresponsales, el nombramiento de patrones o capitanes, los contratos de tripulación, los contratos de fletes), jurídicos (usos y costumbres orales o escritos, que pueden recopilarse en un corpus legal y que abarcan los permisos para navegar, las habilitaciones de buques, las declaraciones de aduana, las pólizas de carga o las patentes de sanidad) y financieros (los préstamos a la gruesa o cambios marítimos y los seguros marítimos sobre personas, sobre barcos o sobre mercancías). 18 Los instrumentos financieros típicamente marítimos han suscitado frecuentemente la atención de los historiadores. El modo más frecuente de financiar una empresa marítima en el Antiguo Régimen era el préstamo a la gruesa o riesgo de mar o cambio marítimo, una práctica común y constante de las ciudades portuarias europeas desde la antigüedad clásica hasta principios del siglo xx, en que fue desplazada definitivamente por otros sistemas crediticios más evolucionados, singularmente por las firmas bancarias especializadas. Consistía esencialmente en un préstamo a interés (sobre el buque o las mercancías), que requería en caso de éxito de la expedición el pago del principal (capital prestado) más el premio (el interés), mientras no obligaba a su devolución en caso de siniestro (real y no fraudulento) que afectase a la nave o a los géneros (lo que doblaba la operación de crédito con otra de seguro), aunque esta cláusula, por el peligro que entrañaba para el prestamista, permitía la exigencia de altas tasas de remuneración del capital. Este sistema implantado en el comercio de cabotaje pudo constituirse incluso en el medio ordinario para la financiación de algunas de las más importantes empresas comerciales por vía marítima de los tiempos modernos, como la Carrera de Indias. 19 El seguro no es, estrictamente hablando, un instrumento financiero, aunque sí está asociado estrechamente (y así lo tratan los repertorios legales y muchos de los especialistas) al riesgo de mar, que constituye, como hemos visto, una fórmula mixta en que, si bien predomina el crédito, contiene asimismo un factor de garantía en caso de siniestro. Los textos legales tienden a considerar el seguro también como un instrumento híbrido, donde predomina el elemento de garantía contra los riesgos de la empresa marítima, ya que el comerciante o el naviero paga el interés por anticipado y solo recibe de manos del asegurador el importe estipulado como una compensación después del accidente, lo que conlleva un tipo de interés siempre mucho más moderado que el de los préstamos a la gruesa. Con el paso del tiempo, los aseguradores individuales dejan paso a sociedades eventuales de aseguradores (constituidas para una sola empresa) y, finalmente, a las compañías de seguros, que aparecen por lo general en los siglos xvii y xviii y que ya atienden a toda una gama de supuestos, protegiendo contra la pérdida de los cargamentos, los buques, los efectos e incluso la vida y la libertad de los pasajeros. 20 Junto al comercio legal, hay que dar cuenta también del llamado comercio alternativo (el contrabando y el corso) o algunas otras actividades estrechamente vinculadas al tráfico marítimo, como el rescate de pecios. El contrabando duplica en muchas ocasiones el comercio oficial, como demuestran numerosos ejemplos, aunque su cuantificación sea siempre difícil en razón del ocultamiento del Reportatge La historia marítima de los tiempos modernos. Una historia total del mar y sus orillas 42

45 El puerto de Sant Feliu de Guíxols en el siglo xvii. Foto: Museu Marítim de Barcelona. drassana número

46 fraude. En ocasiones, el tráfico ilegal se convierte en una práctica habitual que las autoridades no pueden combatir, por lo que a veces se resignan a tolerarla, tratando de obtener una mera compensación económica, como ocurre con el llamado indulto de la Carrera de Indias pagado por los cargadores a cambio de su impunidad o como el llamado derecho de contrabando implantado en la isla de Mallorca, cuyo expresivo nombre rehúye incluso un plausible eufemismo. 21 Del mismo modo, incluido también bajo la rúbrica del comercio alternativo, la práctica del corsarismo no solo significa una práctica bélica, sino que posee también una vertiente económica nada desdeñable, como puede dar testimonio la actuación de los marinos ingleses y holandeses que operaron durante tres siglos en el área de la América hispana, del mismo modo que el ejercicio del corso fue la práctica privilegiada de las plazas del norte de África, que prácticamente se convirtieron en verdaderas repúblicas corsarias desde la primera mitad del siglo xvi, hasta que las naciones europeas les obligaron a replegarse hacia el comercio pacífico a lo largo del siglo xviii. 22 Finalmente, el rescate de pecios constituyó una melancólica actividad en la que estuvieron implicadas una serie de compañías especializadas en extraer del fondo del mar los tesoros de los barcos naufragados. En la Carrera de Indias, el caso que conocemos mejor, una vez intentado infructuosamente un rescate inmediato, podía concertarse un acuerdo con un asentista de buceos (o con una sociedad de asentistas), que se comprometía a recuperar todo lo que restara de valor en el buque, adelantando los costos de la operación (que eran elevados, pues suponían el armamento de una flotilla especializada, más algunos otros barcos para garantizarse alguna protección, la compra del material adecuado, incluyendo algunos caros ingenios de inmersión, así como el pago de un personal adiestrado para tales labores) y una fianza a las autoridades como prueba de buena fe, a cambio del reconocimiento de sus derechos a la tercera parte (por lo general) del valor de los frutos y ropas, casco y jarcia, cañones y pertrechos y, sobre todo, de los caudales rescatados. En realidad, el estudio de los casos conocidos presenta un cuadro con menos éxitos que fracasos (que trataban de enjugarse mediante alguna concesión comercial demandada a las autoridades), lo que no hizo desaparecer las propuestas por parte de sucesivos interesados. 23 Finalmente, las restantes actividades marítimas ni han tenido tanta difusión geográfica ni han representado un peso económico tan relevante ni han suscitado, por consiguiente, un interés tan generalizado por parte de los estudiosos. Sin embargo, algunas de ellas han tenido un valor estratégico de singular importancia, como es el caso de las salinas, donde se producía un artículo de primera necesidad y, además, complementario de la pesca, dando lugar a un activo comercio, a veces de larga distancia. En cualquier caso, casi todos los ramos cuentan con trabajos de interés que pueden servir de referencia para posteriores investigaciones. 24 la historia marítima como historia urbana Por otra parte, en razón de las particulares funciones de las ciudades que viven del mar, la historia marítima se ha insertado también en la reciente historia urbana. La ciudad marítima, en efecto, se reconoce básicamente por la capacidad de la actividad portuaria para erigirse en el principio organizativo del complejo urbano en su totalidad. Dicho en otras palabras, la ciudad marítima alcanza su máxima expresión cuando la comunidad urbana puede ser concebida como un organismo dinámico cuyo desarrollo viene influenciado y determinado en primer lugar por el sector portuario. Una situación que admite gradaciones, así como movimientos de flujo y reflujo, bien porque el sector portuario quede embebido en un complejo más amplio de funciones o bien porque pierda su papel como sector organizativo primario de la vida urbana en un determinado momento en una determinada colectividad. 25 De esta forma, aceptando el fenómeno de las gradaciones y de las variaciones coyunturales, puede determinarse la existencia de una tipología de ciudades marítimas cuyo centro vital se sitúa en el ámbito del puerto. Por una parte, es posible separar así las ciudades centradas en torno a los Reportatge La historia marítima de los tiempos modernos. Una historia total del mar y sus orillas 44

47 astilleros (dockyard towns) de las ciudades estrictamente portuarias (port cities). Por otra parte, hay ciudades marítimas en que aparecen yuxtapuestos dos espacios urbanos diferenciados, la ciudad propiamente dicha (con sus equipamientos tradicionales: municipio, iglesias, hospitales, cuarteles, teatros, etc.) y el recinto portuario (con sus oficinas, sus talleres, sus almacenes, etc.). La regla más común, sin embargo, es la plena inserción del puerto en el corazón de la ciudad hasta convertirse en algunos casos en el verdadero centro de la vida económica. 26 En las ciudades centradas en torno a un arsenal o un astillero, las zonas portuarias se encuentran claramente se gregadas del resto del espacio urbano. Es el caso de ciudades como la conurbación Rochester-Chatham, que nunca consiguió consolidar una unidad superior entre sus dos comunidades independientes dedicada cada una a actividades propias (comerciales en un caso, navales en el otro) y conservando celosamente sus prerrogativas en un clima de incansable rivalidad. O el caso de la ciudad de Lorient, edificada de nueva planta desde finales del siglo xvii para convertirse en la sede de la francesa Compagnie des Indes. Aquí, el ámbito urbano se articuló como yuxtaposición de dos unidades, la ville y l enclos, la ciudad propiamente dicha y la zona portuaria. La primera tenía los equipamientos urbanos tradicionales, aunque algunos edificios dejaban traslucir específicas funciones comerciales (Consulado, Lonja) y marítimas (Almirantazgo). Por su parte, el recinto, dividido en tres sectores (almacenes de madera y otros suministros navales, lonjas y almacenes de mercancías y, finalmente, servicios administrativos), incluía los talleres de construcción naval y de operaciones auxiliares (forjas, alquitraneras, etc.) junto a las oficinas de dirección, los puestos de vigilancia y los restantes equipamientos característicos (grúa de ruedas, torres de señales). 27 Sin embargo, la regla era la plena integración del puerto en el corazón de la ciudad hasta convertirse en algunos casos en el verdadero centro de la vida económica, del entramado institucional y hasta de la participación colectiva de la población. Así, la ciudad marítima ha de organizar de manera original sus infraestructuras materiales, administrativas, sanitarias, fiscales y defensivas. Por una parte, ha de cuidar del propio puerto: construcción de muelles de atraque, prevención de la pérdida de calado, mantenimiento de las instalaciones (a través de la Junta de Obras), servicio de lamanaje (a cargo de los cuerpos de prácticos o lemanes), conservación de los faros. Por otra, ha de dotarse de unos servicios administrativos (Capitanía del Puerto), sanitarios (Junta de Sanidad, lazareto), fiscales (aduana) y defensivos (castillos, baluartes, torres de vigía). Por último, el puerto se singulariza también por la aparición en su entorno, más allá de los muelles, las oficinas y las fortificaciones, de un barrio marítimo, que incluye habitualmente los alfolíes de la sal, los almacenes para los géneros descargados o por embarcar, los despachos de los consignatarios de buques, las tiendas especializadas en suministros navales, la capilla o ermita marinera (llena con frecuencia de exvotos) y los espacios de acogida de los hombres de mar: las posadas, las tabernas y los burdeles. 28 la historia marítima como historia social La historia marítima ha dejado también de ser una historia meramente económica y se ha prolongado, de modo natural, en una historia social, es decir en una historia que acoge a los agentes. Por un lado, nos encontramos con la burguesía de negocios, que suele responder al tipo de la burguesía de los tiempos modernos, es decir del mercader polivalente, que se interesa lógicamente por el comercio de exportación e importación, pero que siente el deseo o tiene la precaución de diversificar sus actividades, entregándose a las operaciones financieras (en primer lugar, los préstamos a la gruesa), a la construcción naval, a la compra y explotación de buques mercantes, a la inversión industrial o incluso a la adquisición de tierras en el cinturón de huertas que rodea la ciudad. 29 Ahora bien, esta burguesía mercantil de las ciudades portuarias origina, además, grupos especializados en las diversas ramas del negocio marítimo, como pueden ser los armadores pesqueros interesados en la pesca de altura, pero sobre todo los navieros (a veces llamados dueños de drassana número

48 naos), que adquieren buques (de primera o de segunda mano) para ofrecerlos en el mercado de contratación de fletes o los hacen construir por su propia cuenta y riesgo. En cualquier caso, el armamento comercial se convierte en un negocio autónomo (aunque complementario del tráfico de mercancías) basado en los beneficios producidos, no por las transacciones mercantiles, sino por los fletes, una de las partidas invisibles más características del Antiguo Régimen y una de las más dinámicas de la balanza de pagos. 30 La construcción naval requiere de una numerosa serie de profesionales especializados. El más importante de todos ellos es el carpintero de ribera, que trabaja siguiendo una técnica tradicional transmitida hereditariamente: él es quien diseña el buque guiado por la experiencia (aunque progresivamente se impone la utilización de planos cada vez más detallados), quien asume la dirección de los trabajos, quien se ocupa de los suministros de las materias primas necesarias y quien contrata los servicios del resto de los artesanos cualificados implicados en el proceso, normalmente integrados en corporaciones gremiales específicas (los gremios de maestranza frente a los demás gremios vinculados a la economía marítima). Le sigue en el escalafón el calafate, encargado de garantizar (con el alquitrán y la estopa) la resistencia del casco del buque (la obra viva) frente a los agentes corrosivos. Después vienen los sogueros, los veleros, los herreros, los ancoreros, los armeros, los carpinteros, los escultores y los pintores, todos los cuales preparan el barco hasta dejarlo listo para sacarlo de gradas y proceder a su botadura. 31 Estos grupos implicados en la economía marítima trabajan fundamentalmente en tierra, aunque puedan embarcarse en ocasiones, como ocurre con algunos mercaderes, que se ven obligados a navegar como sobrecargos para administrar o vigilar las mercancías transportadas. En general, hay todo un servicio de tierra, formado por los empleos mercantiles asentados en los propios puertos, desde los consignatarios de buques hasta los especialistas en efectos navales (los shipchandlers), desde los corredores (brokers) que buscan barcos para los mercaderes o mercancías para los barcos y seguros para los negociantes o cargadores para las compañías aseguradoras hasta los servidores de las numerosas oficinas portuarias, desde los capitanes del puerto hasta los prácticos o los bateleros y barqueros, desde los estibadores hasta los descargadores y porteadores de las mercancías. Son los agentes que sirven de apoyo en tierra para los profesionales de la mar. 32 En efecto, muchos son los hombres que, en cambio, trabajan fundamentalmente en el mar, a bordo de los barcos. Entre ellos, se cuentan los pescadores, que pueden ser de bajura o cabotaje, pero que pueden especializarse en la pesca de altura e incluso en la caza de la ballena, donde pueden aprender otros oficios como el de arponero, y que necesitan de otros agentes para completar en tierra el proceso productivo (conserveros, salazoneros, humeros) o para el mantenimiento de las artes, mediante tareas que requieren el concurso familiar, como el cosido de las redes o la preparación de los anzuelos. 33 Sin embargo, los pescadores, que forman parte de la gente de mar, se diferencian claramente de los marineros embarcados en naves mercantes o de guerra, empezando por la pertenencia a gremios diferentes, que en los países católicos se ponían bajo la protección respectiva de San Pedro y de San Nicolás o San Telmo. Por otra parte, tampoco es igual ser marinero en un navío de guerra que en un buque mercante, aunque las necesidades militares de los estados modernos obligaron a la gente de mar (incluyendo bajo tal denominación tanto a marinos mercantes como a pescadores, tanto de altura como de cabotaje) a enrolarse durante determinados periodos de tiempo en la Armada, sobre todo cuando la navegación a vela sustituyó a la navegación a remo, donde podía recurrirse al concurso de los galeotes, forzados a tan ardua prestación por una condena judicial o por su condición de cautivos o esclavos. 34 En otro orden de cosas, no todos los embarcados a bordo de una nave eran tripulantes del barco. Junto a la gente de mar había que contar con los pasajeros, cuya vida estaba condicionada por las limitaciones del medio de transporte en que viajaban, pero que estaban dispensados de cualquier tipo de obligación laboral y disfrutaban de unas ciertas comodidades de acuerdo con su consideración Reportatge La historia marítima de los tiempos modernos. Una historia total del mar y sus orillas 46

49 social y su posición económica, aunque podían terminar compartiendo el destino general en caso de accidente. En algunos casos, la travesía era obligada, bien porque el barco hubiese sido apresado por un buque corsario o pirata y sus ocupantes hubiesen sido obligados a cambiar de nave como cautivos susceptibles de canje o rescate, bien porque se tratase de un embarque forzoso formando parte de un cargamento de esclavos en un barco negrero destinado a las plantaciones americanas, bien porque una sentencia los obligase a cumplir su pena recluidos en un barco o realizando la penosa tarea de galeotes en los barcos propulsados a remo. Finalmente, los capitanes del barco debían tener presente la posibilidad de la presencia de pasajeros ilegales, como era el caso de los polizones o llovidos. 35 Sin contar los pasajeros (voluntarios o forzados), tampo co figuraban entre la tripulación toda otra serie de embar cados. Así, por un lado, el marinero se distinguía de una serie de individuos que ni siquiera formaban parte de la gente de mar: los soldados en los buques de guerra y los sobrecargos en los buques mercantes, más en muchos otros casos (casi siempre en la Armada, pero también en los grandes navíos de comercio) los escribanos, los cirujanos (o barberos-cirujanos) y los capellanes, encargados respectivamente de los papeles, los cuerpos y las almas. Y, por otro, el marinero convivía pero no se confundía con otros oficios vinculados con el mar que, aunque normalmente afincados en tierra, a veces formaban parte de la dotación de los buques: carpinteros de ribera, calafates, sogueros, toneleros y buzos destinados a la salvaguarda de la estanqueidad de las naves. 36 Finalmente, las tripulaciones tampoco se componían solamente de marineros. El término de marinero excluía a otra serie de individuos situados en posiciones más altas dentro de la comunidad fuertemente estratificada que convivía a bordo de un buque. En efecto, en la Armada, el término de marinero se contraponía al de oficial, mientras en la marina mercante se diferenciaba y quedaba por debajo de los de piloto, maestre, despensero, contramaestre, guardián o artillero (un mero marinero especializado, experto en cañones, que en la marina española operaba bajo la dirección de un condestable), y siempre, en cualquier embarcación, se situaba por debajo del capitán o del patrón. Por el contrario, tampoco era el último en la escala social, ya que existía una serie de categorías inferiores, como eran las de grumetes y pajes. Así, toda la tripulación compartía vicisitudes comunes, pero cada estrato tenía sus propias obligaciones y sus propios privilegios. 37 El marinero, por tanto, representaba dentro del barco el operario especializado que realizaba las funciones esenciales para la navegación. Estaba a las órdenes del capitán, que como último responsable del gobierno del barco estaba dotado de la máxima autoridad para cumplir con su cometido, hasta el punto de asimilarse a la figura de un verdadero monarca absoluto en la toma de decisiones. A veces, en la marina mercante, el capitán era sustituido por un patrón, que a sus funciones de responsable de la navegación solía sumar las de contratar a los carpinteros de ribera que habían de construir el barco, reclutar a los tripulantes, dar cuenta de los fletes a la sociedad de armadores y realizar las transacciones mercantiles por cuenta de los cargadores. Normalmente, solía tener alguna participación en la propiedad del buque, como medio de promoción social, pero también a fin de mantener su interés por la suerte del barco. En muchas ocasiones el mismo patrón procedía a llamarse capitán cuando pasaba a mandar un barco de mayor porte, dejando la mayor parte de sus obligaciones en manos de maestres o sobrecargos, pilotos y contramaestres. Y, desde luego, si se trataba de un navío de guerra o de un barco puesto bajo el fuero militar, el tratamiento de capitán era entonces obligatorio. 38 Por encima del marinero, existían por tanto otras categorías. Así, el piloto desempeñaba unas funciones con visos de trabajo intelectual. Su preparación podía ser empírica, llegando a su puesto tras haber mostrado una especial habilidad a través de los años, pero desde el siglo xviii las escuelas náuticas o de pilotos fueron encargándose progresivamente de promover a la clase de los pilotos, constituidos en una suerte de cuerpo técnico con formación a la vez teórica y práctica y con el prestigio del desempeño de una función intelectual y no mecánica como los marineros. En uno y otro caso, los conocimientos debían ser los mismos: la determinación del rumbo y la drassana número

50 familiaridad con los mapas y con los instrumentos de la navegación astronómica, es decir, entre otros, la brújula y el astrolabio. 39 El contramaestre ejecutaba directamente las órdenes del capitán y las del piloto. Era sobre todo el jefe de personal, responsable de todos los demás tripulantes, y en primer lugar de los marineros, con los que estaba en estrecho contacto y a los que dirigía en las maniobras mediante los toques de silbato, el verdadero símbolo de su función a bordo, junto a veces con el rebenque. Su ayudante era el guardián, que le atendía en las maniobras de atraque y desatraque (colocándose a proa, mientras el contramaestre se situaba a popa), comandaba el batel o embarcación auxiliar y controlaba directamente a los grumetes y pajes. Otra figura permanente era la del despensero, considerado, como los anteriores, un oficial de mar, por más que sus funciones nada tuvieran que ver con el manejo del buque, sino sólo con el avituallamiento y la distribución de los ranchos, por lo que su distintivo era el manojo de llaves que cerraban los pañoles donde se guardaban los alimentos. Finalmente, tampoco estaba vinculado con la navegación el maestre del buque, que era el administrador, el encargado de aprestar los recursos materiales y humanos, el responsable de procurar las mercancías a flete y contratar a la tripulación y por tanto el responsable también ante la autoridad de la ejecución de la travesía de acuerdo con los contratos suscritos y con la legislación general, en suma un personaje cuyas múltiples funciones le permitían en más de una ocasión acceder incluso a la participación en la propiedad del barco. 40 Las dos categorías más bajas de la escala eran los grumetes y los pajes. Los grumetes pueden considerarse como marineros jóvenes (con edades entre los 17 y los 20 años), que todavía no tienen suficiente experiencia como para llevar a cabo las tareas más delicadas de la navegación, pero sí la fuerza y agilidad suficientes para realizar las más arriesgadas, como subir a las vergas a recoger velas durante los temporales, saltar a los botes desde la borda, vigilar desde la cofa o remar en bateles y chalupas. Los pajes, por su parte, son meros aprendices (con edades entre los 8 y los 18 años), que cuando no están al servicio particular del capitán o de algún oficial, sino al general del barco, deben fregar las cubiertas, ayudar al despensero en la distribución de los alimentos, llamar al rancho, dirigir las oraciones y tener cuidado de la ampolleta o reloj de arena. 41 Las condiciones de vida del marinero del Antiguo Régimen no fueron las mismas en todas las circunstancias, sino que variaron según diversas coordenadas, por lo que hay que tener en cuenta la geografía, la cronología, el servicio en la marina de guerra o en la marina mercante, la navegación de cabotaje o de altura. En general, la vida a bordo se hizo más tolerable con el tiempo, de modo que la alimentación, la sanidad y la seguridad señalan diferencias favorables si se compara el siglo xviii con los anteriores. Del mismo modo, la Armada ofreció condiciones más duras que la marina mercante, dadas las circunstancias del enrolamiento compulsivo, la mayor disciplina, el permanente riesgo de confrontación bélica, las obligaciones de la guerra (exigiendo una prolongada permanencia en alta mar y reduciendo los periodos de permiso) y las dificultades financieras de los Estados, que significaban retrasos en las pagas y cortes en los suministros con los consiguientes efectos sobre la alimentación. Algunos de estos inconvenientes se trasladaron a los barcos mercantes en tiempos de guerra, bien porque los buques fueran embargados con tripulación y todo, bien porque los barcos se entregaran al corso marítimo, bien porque los mercantes debieran armarse para garantizar su autodefensa frente al corso enemigo, aunque en todo caso siempre subsistieron las diferencias entre la Armada y la marina comercial. 42 La primera cuestión por la que una historia social de los marineros debe preguntarse es por su origen, por su extracción. En general, puede decirse que la tradición de las poblaciones costeras ofrece siempre la posibilidad de una continuidad familiar en el servicio de la mar, creando así una serie de dinastías que se perpetúan en el tiempo y que, por lo tanto, siguen el modelo de la práctica gremial presente en la mayoría de los oficios del Antiguo Régimen. Esta persistencia genera al mismo tiempo estabilidad, lo que se traduce en la consolidación de posiciones de privilegio dentro del mundo de la economía marítima. Reportatge La historia marítima de los tiempos modernos. Una historia total del mar y sus orillas 48

51 Dos representaciones de barcos mercantes. Fotos: Museu Marítim de Barcelona. Alegoría del comercio y la navegación. Foto: Museu Marítim de Barcelona. drassana número

52 Los marineros de este origen son por lo común patrones, maestres y pilotos, que han hecho su aprendizaje en el barco comandado o pilotado por sus padres o por sus tíos, que sustituirán luego a sus familiares en esas funciones y que normalmente acabarán teniendo participación en el negocio. Representan, pues, la élite de la marina mercante. 43 Sin embargo, esta no es la regla para la mayoría de la gente de mar. Los marineros se enrolan por la necesidad de ganarse la vida en una profesión que se sabe dura y difícil, por lo que las tripulaciones suelen provenir de los medios más desfavorecidos, más frecuentemente, como es lógico, de las localidades del litoral, situadas en el centro mismo de la fuente de contratación de personal, que puede ser el maestre o el propio patrón. Dicho de otra manera, mucho más que el afán de aventuras, la pobreza es la razón principal que mueve a adoptar el oficio de marinero, es decir la supuesta vocación marinera es por lo general hija de la pobreza. Muchas veces, la carrera en el mar empezaba para algunos muy temprano, ya que el enrolamiento como paje o grumete era una salida muy apropiada para los incluseros, para los huérfanos de la Casa Cuna, así como para los jóvenes desvalidos (generalmente de padres desconocidos) que pululaban por los puertos. 44 En consecuencia, los oficios de la mar no gozaban de una alta consideración social. En el caso de la armada, el soldado siempre estaba por encima del marinero: la pólvora distingue, la brea no. Y en el conjunto de la sociedad, el marinero era mirado como un hombre peligroso, que se hacía sospechoso por la propia falta de raíces, por el propio carácter de transeúnte en un mundo que miraba con recelo a todos los migrantes, a todos los que carecían de domicilio reconocido. El marinero no sólo practicaba un oficio mecánico, sino que ofrecía la imagen del vagabundo, entregado a la bebida y a una sexualidad dispersa o mercenaria (cuando no violenta) y al que se atribuían todos los vicios, pues, siguiendo un testimonio inglés del siglo xviii, los barcos eran una buena escuela para el aprendizaje de las seven liberal sciences: swearing, drinking, thieving, whoring, killing, cozening and backbiting. Así, solo el marinero que volvía a casa, que estaba avecindado en algún lugar y que estaba inscrito en el libro del gremio de San Telmo, escapaba a este recelo de la comunidad. Sin embargo, esta exculpación de los excesos más extremos no le libraba de seguir ocupando una de las más bajas posiciones de la escala social. 45 El dicho inglés atribuye al marinero una vida corta y divertida ( sailor s life, a short and merry life ). Pues bien, la primera parte de la sentencia se corresponde plenamente con la realidad, ya que el marinero no solía llegar a viejo. Sometido a muchas circunstancias adversas (a los accidentes propios de la vida en el mar y a las enfermedades profesionales y a las otras) y víctima del desarraigo (extrañado muchas veces de su patria y carente otras veces de familia y hogar), el marinero, huésped de posadas y cliente de tabernas y de prostíbulos, tiene todas las probabilidades de morir joven. Por otra parte, si los accidentes y las enfermedades le respetan, la vida activa tampoco dura más de veinte años, ya que a los cuarenta el marinero apenas si está ya en condiciones de cumplir unas tareas que exigen un gran esfuerzo físico, por lo que ha de pensar en obtener un ascenso a un puesto más cómodo como el de piloto o bien ha de resignarse a una temprana jubilación, que tiene el inconveniente de la falta de una seguridad social que cubra sus necesidades después del retiro, por lo cual algunos se ven obligados a prolongar su vida laboral más allá de lo conveniente y se convierten en objeto de escarnio por parte de los compañeros menos caritativos. O, por el contrario, en plena edad laboral, el marinero puede perder su trabajo y convertirse en un beachcomber, el hombre que peina la playa, a la búsqueda de un nuevo barco donde enrolarse después de haber sido despedido del anterior. Finalmente, la figura del viejo lobo de mar es una rareza, razón por la cual el superviviente, ya retirado y asentado en su rincón de la costa con la vida garantizada por una renta, una propiedad o una familia, pasa a ser un oráculo para los más jóvenes, un individuo respetado por su sabiduría entre las comunidades del litoral, un personaje predilecto de la poesía y de la narrativa, una sugestión irresistible para la conseja y la leyenda. 46 Por el contrario, la segunda parte de la sentencia inglesa no resulta tan cierta, ya que la vida del marinero suele ser una vida triste. Sirva como ejemplo este autorretrato Reportatge La historia marítima de los tiempos modernos. Una historia total del mar y sus orillas 50

53 contenido en el Cahier de doléances redactado en Lanriec, en el senescalato de Quimper, en la costa bretona: Nous formons une classe d hommes pour ainsi dire separée des autres citoyens et, en même temps, la plus utile et la plus avantageuse à la société. Nous habitons un élément terrible, nous ne vivons que parmi les écueils et les tempêtes. Les périls et les dangers nous présentent partout l image de la mort. Nous rougissons de notre sang le flot qui nous porte pour la défense de nos concitoyens, pour soutenir la couronne de notre roi et l honneur du pavillon. Nous rentrons enfin dans le port après de longs et pénibles voyages. Nous ne trouvons dans nos demeures que le mépris de l indigence, une femme flétrie para la misère, des enfants sous les haillons et rongés de besoins. Le produit de nos campagnes est consommé à payer le pain amer que notre famille a mangé dans la détresse pendant notre absence. Ah! est-ce la récompense que méritent de fidèles marins? 47 Si el reclutamiento y las condiciones salariales variaron según la geografía y el tiempo, las tareas de los marineros no se diferenciaron mucho a lo largo de los tres siglos de los tiempos modernos. Antes de la partida del buque, la faena fundamental era la carga y estiba, donde entraban las mercancías, los ranchos, las piezas de artillería y otras armas y el lastre, compuesto de cajones de hierro o de piedras. Las operaciones al zarpar incluían las de soltar amarras (si el barco estaba atracado a un muelle, lo que no siempre era el caso, dadas las precarias condiciones portuarias de la época, que obligaban muchas veces a los barcos a quedarse fondeados a cierta distancia de la costa), levar anclas (mediante el recurso al cabrestante) y, finalmente, izar vergas y largar velas, siguiendo las instrucciones procedentes de la toldilla o el alcázar de popa. Ya iniciada la travesía, la tarea fundamental era garantizar las maniobras del barco mediante la manipulación de cabos (trincar y soltar cabos y escotas) y velas (izar y arriar velas, tensar aparejos), lo que exigía constantemente subir por los obenques hacia las vergas. A estas tareas se sumaban una serie de faenas que formaban parte de la rutina diaria: gobernar el timón, echar la sonda para vigilar el calado o la corredera para controlar la velocidad, repasar los aparejos, coser los desgarrones en las velas, engrasar las máquinas (timón, cabrestante, bomba, etcétera) y baldear las cubiertas. Por último, quedaban las faenas derivadas de circunstancias especiales, como la defensa del barco en caso de ataque (emplazar y recargar los cañones, hostigar al enemigo, hacer frente al posible abordaje) o la protección de la nave en caso de temporal: arriar las velas, desprender las bonetas, accionar las bombas de achique y arrojar lastre, siguiendo un cierto orden: los cofres de los marineros y los pasajeros, los cañones y el resto de la artillería, la arboladura (tras su tala) y las mercancías en último lugar, ya que eran los objetos más susceptibles de reclamación por parte de sus propietarios. Y rechazado el ataque o restablecida la calma, había que proceder a reparar las averías y atender a los desperfectos. Tantas y tan complejas tareas exigían un dilatado horario laboral que además se prolongaba durante largos periodos, lo que autorizó a Juan Escalante de Mendoza a asentar en su divulgada obra el proverbio de que las jornadas de mar no son de contar. 48 Una jornada laboral como esta exigía una rígida disciplina. Donde hay patrón no manda marinero, aseveraba la conocida frase, indicando que las órdenes del capitán del barco eran inapelables. En proporción, los casos de desobediencia eran castigados con gran severidad, de modo que no fueron infrecuentes el cepo en los pies, los azotes, la garrucha o los tres tantos de cuerda. El motín, situación extrema que no se dio muchas veces, conllevaba la pena de muerte o, en algunas ocasiones, el abandono en una isla desierta o en un territorio inhóspito. De ahí que las protestas se pensasen mucho, de modo que, aunque los marineros ingleses fueron dados a la fórmula de arriar las velas (to strike the sails, en inglés), hasta el punto de conferir a la acción el significado genérico de huelga en aquel idioma, la forma más frecuente de rehuir un trato discriminatorio, una exigencia laboral excesiva o una autoridad despótica fue la deserción, el abandono del barco. 49 Una decisión que se comprende a la luz de la dureza de la vida a bordo, sometida además a múltiples accidentes. Los accidentes laborales más frecuentes afectaban a toda la tripulación, pues se derivaban bien del naufragio a consecuencia de un temporal o de un cálculo equivocado de drassana número

54 la derrota que podía conducir al barco contra los arrecifes, bien del ataque por parte de un navío enemigo (corsario o pirata), bien de los incendios producidos por la artillería adversaria o simplemente de modo fortuito, por imprevisión a la hora de apagar las brasas o utilizar los fogones donde se cocinaban los alimentos. En el plano individual los accidentes más corrientes eran las caídas (a veces desde alturas considerables, sobre la cubierta o sobre el propio mar) y las fracturas, producidas con ocasión de la manipulación de las velas o de las máquinas. El marinero estaba además acosado por una serie de enfermedades profesionales específicas, entre las cuales las más habituales eran la tríada compuesta por el reúma, la hernia y el escorbuto. Esta última enfermedad fue el azote de la marinería hasta bien entrado el siglo xviii, cuando el consumo de cítricos permitió alejar su fantasma, aunque la alimentación fue siempre una cuestión delicada, que no siempre pudo resolverse de manera adecuada, ni siquiera contando con la buena voluntad de los despenseros. 50 Y como punto final de esta vida, hay que enfrentarse a la melancolía de la muerte del marinero que fallece a bordo, lejos de sus deudos (si es que los tiene) y amparado sólo por la oración del capitán y el sentimiento de sus compañeros (todo ello en el mejor de los casos), cuando su cuerpo, metido en un saco lastrado con una bala de cañón, es arrojado al mar. En última instancia, su recuerdo podía ser perpetuado no sólo entre su familia (cuando existe), sino también entre la comunidad marítima o parroquial (cuando el desarraigo no es absoluto), que puede ofrecer funerales y procesiones o poner placas en las iglesias, como en la Europa septentrional, o dedicar a los desaparecidos un muro en los cementerios, como en las costas atlánticas francesas. 51 Para terminar, la historia social del mar incluye muchas otras categorías. Así, hay que pensar en los agentes ocupados en otras actividades: los balleneros (arponeros, refinadores de grasa, talladores de hueso), los pescadores de bajura (con el trabajo subsidiario de las redes y demás artes o los trabajos de conserva del pescado de los salazoneros o los humeros), los buceadores dedicados a la pesca de perlas, de esponjas y de coral y los salineros. Hay que pensar también en la especificidad de la marina de guerra (almirantes, oficiales, contramaestres, artilleros, soldados) o en la práctica del corso. Y también hay que dar su lugar a todos aquellos que se sitúan al margen de la ley: los contrabandistas, los piratas (bucaneros, filibusteros) y los amotinados y desertores. Finalmente, hay otros oficios indirectamente vinculados con el mundo de la economía marítima, como pueden ser, por poner un ejemplo, los patrones de almadías y los gancheros, que transportan la madera de la construcción naval desde los bosques hasta la costa. 52 la historia marítima como historia institucional De igual modo, la historia marítima ha desarrollado otra vertiente que forma parte de la historia institucional, puesto que se ocupa del estudio de aquellos organismos que guardan relación con las actividades específicamente marítimas. Algunos de estos organismos están relacionados con el gobierno de la Armada (como el Almirantazgo o la Intendencia de Marina), que también produce instrumentos propios (como el fuero de Marina o los tribunales privativos de justicia) e instituciones dependientes, como fueron en España las Academias de Guardiamarinas o los Colegios de Cirugía de la Armada. También deberían citarse en este contexto la promulgación de las leyes que regulaban la guerra marítima o los reglamentos para la práctica del corso contra las potencias enemigas. 53 Entre las instituciones civiles, podrían mencionarse en primer lugar aquellas administraciones que están directamente conectadas con la vida portuaria, como las Juntas de Obras del puerto, las Juntas de Sanidad, los resguardos de aduana, los cuerpos de prácticos, etc. Ahora bien, la institución más representativa del comercio marítimo es el Consulado, una creación medieval mediterránea que se extendió posteriormente a otros núcleos mercantiles, a veces incluso ubicados en regiones del interior. En su forma clásica de los tiempos modernos, el Consulado es fundamentalmente una asociación profesional dedicada a la defensa de los intereses profesionales de sus componen- Reportatge La historia marítima de los tiempos modernos. Una historia total del mar y sus orillas 52

55 tes frente a otros grupos y frente a la administración pública. Como consecuencia, es depositario de una matrícula donde inscribe a los beneficiarios de sus privilegios y de su protección, señalando exactamente los requisitos para la pertenencia. Por último, el Consulado se erige asimismo en tribunal privativo de comercio, nombrando sus jueces y aplicando las ordenanzas o las prácticas consuetudinarias a los litigios surgidos entre los mercaderes que exigen, entre otros supuestos, la interpretación de los contratos de flete, la admisión de las protestas de mar o el arbitraje sobre pecios o presas de corso. 54 El Consulado a veces se convirtió en una institución extraterritorial. Es el sentido de los consulados de las naciones extranjeras en los distintos puertos. Allí, los cónsules defienden los intereses de los compatriotas frente a las autoridades locales o frente a los comerciantes de otra procedencia, dirimen los pleitos surgidos en el seno de su colonia mercantil y envían información económica a sus lugares de origen. Los grandes puertos comerciales no han dejado de acoger una representación consular desde la época medieval hasta la actualidad, pasando naturalmente por los tiempos modernos. 55 Los consulados como representantes de los intereses mercantiles no existieron en todas partes. Sin embargo, los tiempos modernos crearon una institución sustitutiva, que asumió parte de sus funciones. Son las Cámaras de Comercio (que a veces incluso se titulan más explícitamente Cámaras de Comercio y Navegación para indicar claramente su origen), organismos que se configuran no solo como el representante de los intereses del comercio, sino también como un centro privilegiado de recogida y difusión de la información económica, como un lugar para el debate de los problemas comerciales e incluso como una plataforma desde donde lanzar iniciativas para el fomento de la economía en general. Durante el siglo xviii proliferaron especialmente en las ciudades marítimas de la Francia atlántica: Bayona, Burdeos, La Rochelle, Nantes, Saint-Malo. 56 Los gobiernos absolutistas necesitaron de tripulaciones para sus buques de guerra, tratando de solucionar el enrolamiento de marineros o de carpinteros de ribera y calafates (hombres de mar y hombres de maestranza, respectivamente) mediante el recurso a la Matrícula de Mar, cuyo objetivo básico era tener perfectamente controlados a todos aquellos profesionales susceptibles de ser movilizados en caso de un conflicto armado. Este reclutamiento fue al principio relativamente fácil, dada la equilibrada relación entre la población litoral y las necesidades bélicas, pero fue haciéndose más complicado a medida que pasaba el tiempo y la guerra en el mar exigía la puesta a punto de enormes armadas formadas por enormes barcos que exigían enormes tripulaciones. Cada Estado solucionó esta carestía de tripulantes como pudo, pero algunas potencias marítimas debieron recurrir a fórmulas compulsivas de servicio obligatorio en la Armada. 57 En el caso de España, por ejemplo, el primer ensayo de una Matrícula de Mar exigiendo el trasvase de marineros desde los buques mercantes a los navíos de guerra se dio ya en 1607, aunque la imposición de una matrícula de mar universalmente obligatoria no se produjo hasta la segunda mitad del siglo xviii, añadiendo así un nuevo inconveniente al oficio de marinero, que debía abandonar su puesto en la marina civil para arrostrar el riesgo de una campaña militar de incierta geografía, cronología y resultado, a cambio sólo de la concesión de unos privilegios de los que ya gozaban por su mera pertenencia a las corporaciones gremiales. De ahí que no fuera raro que los funcionarios setecentistas se encontrasen frecuentemente con la resistencia a la inscripción por parte de la gente de mar ya perfectamente inserta en algunos de los sectores de la economía marítima (ya fuera la pesca, el transporte de cabotaje o la navegación de altura) y se viesen tentados a denunciar ante sus superiores la extendida repugnancia a la matrícula que cundía por las costas españolas. 58 En cualquier caso, la Matrícula de Mar no significó la abolición de otra institución aún más duradera y representativa de las actividades vinculadas con el mar: los gremios y cofradías de pescadores, marineros y personal de maestranza. Aunque todos ellos ofrecen unas características que son comunes a las de las de las restantes corporaciones gremiales, la especial sociabilidad de las drassana número

56 gentes de mar introdujo algunos elementos particulares, que se desvelan en el análisis de su trayectoria, que han hecho posibles diversos estudios de conjunto, tanto en España como fuera de España. Del mismo modo, ha quedado constancia de algunos casos de revueltas colectivas ante las amenazas provenientes de la organización industrial de la pesca, a remolque de la implantación de la pesca de arrastre y de las fábricas de salazones. 59 Del mismo modo, la necesidad de contar con un personal más cualificado generó la aparición de diversos centros de formación de carácter civil, singularmente los colegios de pilotos (el principal de los cuales dedicado a la Carrera de Indias ya ha sido mencionado) o las escuelas de náutica, que vieron la luz generalmente en la segunda mitad del siglo xviii en las ciudades portuarias, principalmente en las vinculadas con el comercio ultramarino. Es el caso del pionero Estudis dels Pilots de Arenys de Mar, en la costa catalana, instituto creado a instancias de la cofradía de San Telmo de la población, que recibiría más tarde el título de Real Escuela de Náutica por disposición del rey Carlos IV, pero también de la mayoría de las escuelas de esta índole, surgidas generalmente por iniciativa de los propios consulados de las ciudades marítimas (que también impulsaron la creación de otras escuelas vinculadas con las actividades mercantiles), como ocurrió en Santander, en La Coruña o en Barcelona. Por el contrario, los escasos esfuerzos por crear escuelas de constructores navales encontraron la firme oposición de los agremiados. 60 la historia marítima como historia de la cultura y de las mentalidades La historia marítima ha pasado a ocuparse finalmente de una serie de aspectos que forman parte de la historia cultural. Así, ceñida durante mucho tiempo al ámbito de la historia de los descubrimientos o de la historia de la cartografía y la hidrografía, ahora también, ahondando en este campo, ha querido inscribirse en el marco más amplio del complejo juego de las relaciones entre ciencia e imperio. En ese sentido, la investigación sobre las exploraciones científicas por vía marítima del Setecientos viene desde hace años cobrando un gran auge, especialmente en lo que se refiere a las grandes expediciones rusas (Vitus Behring), inglesas (James Cook), francesas (Bougainville, La Perouse) y españolas (Malaspina). En su surco, también ha progresado mucho el estudio de los derroteros seguidos por los buques mercantes en la era de la globalización y, en general, el interés por la literatura sobre los viajes marítimos de larga distancia y larga duración. 61 Más recientemente, sin embargo, aun sin abandonar esta temática más tradicional, el acento se ha desplazado hacia una serie de nuevos objetos propios de la investigación sobre la historia de la cultura y de las mentalidades. En primer lugar, se ha puesto al descubierto que la ciudad portuaria tiene unas peculiaridades culturales distintivas, que se reflejan incluso en su ordenamiento urbano y en su arquitectura, en la propia organización del espacio y la disposición de sus edificios: la existencia de un frente portuario, la incidencia física de las obligadas defensas militares o la consideración del faro como auténtica torre de la ciudad. La fachada marítima cumple las funciones de verdadero escaparate para el visitante, de taller para el trabajador portuario, de sede de los edificios administrativos y de paseo para los curiosos y los desocupados. También se ha de tener en cuenta la distribución espacial en los barrios marítimos, tanto en los habitados tradicionalmente como en los diseñados de nueva planta por una mente racionalista o ilustrada. En este sentido, la historia del urbanismo y de la arquitectura tienen por delante un campo que cada vez se explora con mayor dedicación e intensidad. 62 Del mismo modo, puede identificarse un modo de vida particular de los marineros, que también poseen una cultura grupal privativa, manifiesta en una sociabilidad y un modo de expresión fuertemente individualizados. En efecto, la cultura de la gente de mar aparece como el patrimonio de hombres jóvenes, pobres y aislados, como una cultura popular y plebeya intransferible (inclusive en su vocabulario de tecnicismos e interjecciones), recorrida al mismo tiempo por la religiosidad (una religiosidad de salvación al margen de la uniformidad impuesta por las iglesias) y el anticlericalismo, obligada a la solidaridad y a la Reportatge La historia marítima de los tiempos modernos. Una historia total del mar y sus orillas 54

57 Exvoto de 1780 dedicado a san Cristóbal con una escena marítima. Foto: Museu Marítim de Barcelona. sociabilidad (expresada en los cuentos y en las canciones, en los ritos de paso y en la bebida compartida), pero al mismo tiempo violenta, igualitaria, libre e independiente. En palabras de Alain Cabantous, la pertenencia al medio marino, más allá del origen geográfico, genera comportamientos particulares. Las ausencias prolongadas entorpecen toda evolución cultural y religiosa normal y regular, las condiciones y el lugar de trabajo descubren o acentúan Si se trataba de ciudades de mayores dimensiones y con economías más diversificadas, las gentes de mar podían encontrarse más diluidas dentro el tejido social urbano, a menos que estuviesen bien establecidas en barrios marineros de antigua tradición. En estos casos, además, otras instituciones servían para la articulación de los marineros, que podían contar efectivamente, bien con una parroquia que actuase de aglutinante para sus familias, bien con un ciertos rasgos psicológicos; una fuerte religiosidad no específicamente cristiana, una violencia a menudo manifiesta, una independencia notoria. 63 Una parte de los marineros se reclutaba entre los habitantes de las localidades costeras. Si estas eran pequeñas y poseían economías estrechamente vinculadas con el medio marítimo, las gentes del mar constituían comunidades estables unidas por la semejanza del modo de vida. gremio, cuya sede era lugar de reunión y cuyo objetivo era la defensa de los intereses corporativos, la organización de fiestas y otras manifestaciones colectivas y la dispensa de una asistencia social y religiosa. 64 Sin embargo, pese a estos puntos de anclaje (el pueblo o el barrio, la parroquia y el gremio), el marinero siempre estaba abocado al desarraigo, que era su condición habitual, salvo en los casos excepcionales de esa aristocracia drassana número

58 integrada por las dinastías familiares ligadas por tradición a las profesiones marítimas. Los demás marineros, aunque eran muchos los que conseguían tener residencia propia y construir una familia, debían hacer frente a la servidumbre de sus largas travesías, que les mantenían lejos de sus casas durante varios meses y, en algunos casos, durante varios años, con negativas repercusiones sobre la cohesión familiar y también sobre la economía de sus esposas e hijos, que debían subsistir largas temporadas con las cantidades obtenidas en el viaje anterior y con un modesto adelanto sobre las previsiones del siguiente. Una situación que, combinada con la frecuencia de la muerte en el mar, confiere un sesgo marcadamente femenino a las poblaciones marítimas, con un mayor protagonismo de las esposas y de las viudas en las actividades de la vida cotidiana. 65 El marinero es, por tanto, el agente y transmisor de una cultura privativa. Es, en primer lugar, una cultura plebeya, formada en la experiencia de una vida laboral extremadamente exigente que le obliga a huir de los reclutadores de la armada, a soportar a los armadores y los patrones, a hacer frente a los elementos y a establecer unas relaciones de solidaridad con los compañeros, porque la salvación depende muchas veces de la unión ante el déspota, ante los corsarios o ante las tormentas. Es, por tanto, una cultura de supervivencia, articulada en el tajo y elaborada en el transcurso de largas travesías, donde hay ocasión para el suceso revelador, lugar para la convivencia inevitable y tiempo para la reflexión individual y colectiva, pese a la presión de una tarea inacabable. De ahí que en las crónicas haya quedado registrado como proverbial el escaso servilismo de la gente de mar y su espíritu de rebeldía como un rasgo inspirador de su conducta. Finalmente, se trata de una cultura de la libertad: Homme libre, toujours tu chériras la mer, en los versos de Charles Baudelaire. 66 Otra de las expresiones de la mentalidad marinera es la forma que adopta su religiosidad, una cuestión que se presta al debate por la falta de una respuesta contundente. El marinero, sometido a la amenaza de las fuerzas naturales, debió buscarse una serie de protectores celestiales que le socorriesen en caso de accidente. Así, en los países católicos el marinero se enrola en un barco puesto bajo una santa advocación (ya sea la Virgen del Rosario o la Virgen del Carmen, ya sea San José o San Antonio de Padua), se registra en el gremio de San Nicolás o de San Telmo (a los que también se encomienda en las tormentas), reza a su vuelta en la ermita dedicada a la patrona del lugar (Nuestra Señora de Bonanza o Nuestra Señora de Barrameda, en los barcos de la Carrera de Indias) y allí cuelga también sus exvotos (bajo la forma de un leño o de un vestido desgarrado, de una maqueta del barco o de una pintura narrando el suceso) en acción de gracias por haberse salvado de los enemigos o de las agitadas aguas. Del mismo modo, el discurrir de sus días a bordo se ritma con las oraciones sugeridas por los pajes, mientras en algunos casos el capellán del barco le permite cumplir con sus obligaciones de los domingos y las fiestas de guardar y hasta comulgar bajo la especie del pan en las misas secas para evitar el derramamiento del vino que puede ser la sangre de Cristo. La vida del marinero discurre, pues, en buena parte dentro de los cauces de la religión establecida. 67 Ahora bien, algunas de sus creencias no parecen ajustarse a la ortodoxia católica, y así lo pensaron en más de una ocasión los guardianes de la fe. Sabemos de la costumbre de enrolar en los barcos a algunos santos o a la Virgen María bajo una de sus innumerables advocaciones para así garantizar su protección a la nave, sabemos de la invocación de los cuatro cuerpos santos de los evangelistas para proteger las cuatro esquinas del barco, sabemos de los poderes atribuidos al ígneo aparicionismo de San Telmo y de muchas otras creencias. Ahora bien, esta conducta responde al pacto tácito que la Iglesia Católica hubo de firmar con las devociones grupales o locales en los tiempos modernos, al compromiso entre el dogma oficial y la creencia popular. Por tanto, la única diferencia parece radicar en el carácter específico de la cultura marinera, que da a esta religión local del mar un sesgo también particular. 68 Otra cosa distinta es el nivel de la práctica. Aquí sería necesario ir más allá de lo investigado hasta ahora para concluir en un marcado desinterés de los marineros por Reportatge La historia marítima de los tiempos modernos. Una historia total del mar y sus orillas 56

59 el cumplimiento de sus obligaciones religiosas. Parece lógico que, a pesar de las repetidas oraciones escuchadas (a la partida del barco, durante la travesía, al regreso a puerto), la falta de oportunidades para oír misa o para frecuentar los sacramentos creara una inercia entre la gente de mar que la distanciara de esas prácticas también durante su vida en tierra. Y, en todo caso, todo hace pensar que la devoción marinera tenía un carácter muy utilitario, un objetivo propiciatorio de la protección celestial al estilo de otras devociones terapéuticas, es decir, constituía el tipo de devoción más cercano a la magia. Y, además, la invocación a los protectores tenía su momento privilegiado en las ocasiones de peligro, durante los naufragios o las tempestades, lo que acortaba su duración, pues pasada la amenaza del temporal nadie volvía a acordarse de Santa Bárbara hasta una nueva tormenta. 69 La marina anglosajona y protestante parece aún más alejada de la vida religiosa, aunque Marcus Rediker, la principal fuente de información, cree que este proceso, cuyas raíces necesitan de ulteriores investigaciones, debió producirse a partir del siglo xvii. Los marineros no asisten a los oficios, no frecuentan las iglesias, rehúyen el contacto con los pastores, profieren blasfemias de manera habitual y evitan encomendarse a Dios (su único protector) en los momentos de peligro. Se ha aludido varias veces como representativa a la anécdota referida por un pastor protestante del siglo xix que, en medio de una tormenta, no conseguía atraer la atención del capitán del barco, que le remitía a cubierta a observar a los marineros jurando y blasfemando contra los elementos, hasta que finalmente le señaló que la tripulación había dejado de decir palabrotas y se había puesto a rezar, lo que hizo exclamar al comandante que si eso estaba ocurriendo es que ya no había ninguna esperanza de salvación. 70 La cultura marinera es, sobre todo, una cultura oral. Lo es, en primer lugar, porque entre la gente de mar son muy altos los niveles de analfabetismo. Y, después, porque la vida a bordo induce a la comunicación verbal, al canto en grupo, a la audición colectiva de cuentos y leyendas. Esta cultura oral se expresa a través de un habla que incorpora términos de todas las lenguas y dialectos (pues los puertos, y a veces hasta los mismos barcos, son torres de babel y escuelas de idiomas) y que se halla trufada, casi más que ninguna otra, de palabras de argot, ininteligibles para las personas ajenas al medio. Un habla que incorpora, también más que ninguna otra, toda una serie de interjecciones, ya que las órdenes han de ser dadas con brevedad, sobre todo cuando arrecia el viento, arrastrando hacia el mar la voz del capitán y del contramaestre. 71 La cultura marinera es, como toda cultura nacida de un oficio, una cultura llena de conocimientos técnicos, que versan sobre la estructura del barco, sobre las maniobras a realizar, sobre geografía, astronomía y climatología. Una cultura ciertamente empírica, pero que destila una profunda sabiduría inalcanzable fuera del ejercicio de la profesión, fuera de la práctica cotidiana. Es una cultura dueña de una terminología muy precisa, de un vocabulario plagado de tecnicismos, que la convierten en una de las más crípticas de las culturas privativas. Es, por último, una cultura técnica que debe dominar todos los medios de transmisión: la comunicación verbal (a veces bajo la forma interjectiva), la visual (señales, banderas y fuegos) e incluso la acústica (el silbato del contramaestre para las órdenes a bordo y las salvas de artillería para los avisos y los saludos). 72 Sin embargo, esta es la cultura de los hombres del mar. Hay una cultura específica de los que se quedan en tierra? Hay una relación directa entre ambas culturas? Hay una cultura portuaria que sea la resultante híbrida de esta interacción? La cultura urbana es, en general, una cultura heterónoma. En este sentido, por el momento solo cabe decir que, al margen de las singularidades técnicas (conocimientos profesionales, jerga propia), la ciudad marítima parece diferenciarse de las demás no tanto por la cualidad como por el grado sumo que adquieren los rasgos característicos de sentido de la libertad, extraversión, innovación, movilidad, creatividad, comunicación, asimilación de influencias lejanas, cosmopolitismo Es sobre todo en este último campo donde la ciudad marítima se comporta menos como un mundo aparte que como la quintaesencia de un modelo. 73 drassana número

60 conclusión Este navegar por las diferentes aguas que conforman el complejo espacio de la historia marítima nos pone de manifiesto un mundo en constante expansión. Un mundo que ha pasado de estar constituido por una temática severamente restringida a incorporar todas las áreas caracterizadas por la relación del hombre con el mar. Un mundo que, por otra parte, ha dejado de estar diluido en el marco de la historia general para convertirse por propio derecho en una especialidad con personalidad diferenciada. Un mundo que, finalmente, ha dejado de ser una superficie desolada salpicada aquí y allá por algunos archipiélagos de erudición para convertirse en una región progresivamente surcada por una numerosa serie de investigaciones sobre las más diversas materias que confluyen en un mismo mar de conocimiento. De esta forma, se avanza en el camino de la reconstrucción de la historia marítima (o de la construcción de una historia marítima plenamente científica). Porque la historia marítima tiene vocación totalizadora e interdisciplinar, puesto que integra y se integra en la historia económica, social, institucional, cultural y de las mentalidades, en el sentido de la historia total de Lucien Febvre y Marc Bloch o de la historia integradora de Pierre Vilar. En definitiva, la historia marítima quiere ser una historia total en el inmenso espacio del mar y sus orillas. Notas 1. Albert Girard, Le commerce français à Séville et Cadix au temps des Habsbourg (París, 1932); Clarence Henry Haring, Comercio y navegación entre España y las Indias en la época de los Habsburgos (París, 1939, ed. inglesa, 1918); Roland Dennis Hussey, The Caracas Company ( ) (Cambridge, Mass., 1934); Earl Jefferson Hamilton, American Treasure and the Price Revolution in Spain, (Cambridge, Mass., 1934); William Lytle Schurz, The Manila Galleon (Nueva York, 1939). 2. Los títulos generales de estos tres primeros coloquios son suficientemente expresivos: Le navire et l économie maritime du xiii au xviii siècles (1956), Le navire et l économie maritime du Moyen- Âge au xviii siècle, principalemente en Méditerranée (1957) y Le navire et l économie maritime du Nord de l Europe du Moyen-Âge au xviii siècle (1958). Los barcos asumían el protagonismo, sumando la especificación del mundo mediterráneo y del mundo de la Europa septentrional, respectivamente, al carácter general del primero de los coloquios. 3. Entre los títulos de la primera serie figuraron obras como las de Huguette y Pierre Chaunu, Séville et l Atlantique ( ), (París, ); Frédéric Mauro, Le Portugal et l Atlantique au xvii siècle (París, 1964); o Louis Dermigny, La Chine et l Occident. Le commerce à Canton au xviii siècle ( ) (París, 1964). Y entre los de la segunda, la obra de Henri Lapeyre, Une famille de marchands: les Ruiz (París, 1955), que dedica varios excelentes capítulos a la navegación atlántica y al comercio marítimo. En este mismo sentido, Pierre Vilar, un autor esencial del mismo periodo, que combina su procedencia de Annales con su formación marxista, no solo dedica también numerosas páginas al comercio marítimo de Cataluña, sino que escribe un capítulo pionero y ejemplar sobre el negocio de la construcción de barcos y su utilización para la navega ción mercantil, bajo el título de La barca, en su obra magna La Catalogne dans l Espagne moderne (París, 1962). 4. Las rutas del Atlántico. Trabajos del Noveno Coloquio Internacional de Historia Marítima (Sevilla, de septiembre de 1967) (Sevilla, 1969) y Francisco Morales Padrón y Florentino Pérez-Embid, Bibliografía Española de Historia Marítima, (Sevilla, 1970). En general, para los comienzos de una específica historia marítima en España, cf. Carlos Martínez Shaw, La historia de la economía marítima en España, en José Manuel de Bernardo Ares (ed.), El hispanismo anglonorteamericano. Aportaciones, problemas y perspectivas sobre Historia, arte y literatura españolas (siglos xvi-xviii) (Córdoba, 2001), En cualquier caso, la participación española fue parca en todos los encuentros mencionados: Enriqueta Vila Vilar y Carlos Martínez Shaw en 1985; Carlos Martínez Shaw, Ricardo Cerezo Martínez y Hugo O Donnell Duque de Estrada en 1989, y Hugo O Donnell Duque de Estada y Manuel Gracia Rivas en Un amplio recorrido por la historia marítima en España se encuentra en Marina Alfon so Mola, La historia marítima del Antiguo Régimen en España, en María Luz González (ed.), Actas del II Coloquio Internacional La Historiografía Europea (Mar del Plata, 1999), Pionero fue el estudio sobre la geohistoria incluido en su obra magna por Fernand Braudel, La Méditerranée et le monde méditerranéen à l époque de Philippe II (París, 1949). Entre los modernos estudios de historia del clima, hay que citar a Emmanuel Le Roy Ladurie, Histoire du climat depuis l an mil (París, 1983) y el reciente libro de Geoffrey Parker, Global Crisis: War, Climate Change and Catastrophe in the Seventeenth Century (New Haven/Londres, 2013). Para España, hay que destacar la también reciente introducción a estas cuestiones de Armando Alberola Romá, Los cambios climáticos. La Pequeña Edad del Hielo en España (Madrid, 2014), que también concede toda su importancia a las catástrofes naturales. Finalmente, son varias las historias que Reportatge La historia marítima de los tiempos modernos. Una historia total del mar y sus orillas 58

61 toman como objeto todo un mar o todo un océano, según puede observarse en los ejemplos de Jean Carpentier y François Lebrun (dirs.), Histoire de la Méditerranée (París, 1998) y en los de Kenneth McPherson, The Indian Ocean. A History of People and the Sea (Nueva Delhi, 1993) y Paul Butel, Histoire de l Atlantique de l Antiquité à nos jours (Malesherbes, 1997). No quisiera concluir esta nota sin mencionar uno de los pocos ensayos de historia marítima total, el dirigido por Alain Cabantous, André Lespagnol y Françoise Péron: Les français, la terre et la mer, (xiiie-xxe siècle) (París, 2005). 7. Para una primera visión de conjunto, puede servir todavía el trabajo de Carlos Martínez Shaw, La economía marítima europea en el umbral de la Revolución Industrial, en Christian Koninckx (ed.), Proceedings of the International Colloquium Industrial Revolution and the Sea (Bruselas, 1991), La visión más completa de la pesca europea en los tiempos modernos sigue siendo, pese a sus muchos años, la de A. R. Mitchell, The European Fisheries in Early Modern History, en The Cambridge Economic History of Europe, vol. V (Cambridge, 1977), , quien afirma que anyone tempted to construct a counterfactual model of the early modern economy without fishing would find the whole maritime economy of Western Europe and North America altered out of all recognition. Hay algunas visiones de conjunto de todas las actividades pesqueras para ámbitos determinados, como las recogidas en Patrick Villiers y Christian Pfister (dirs.), La pêche en Manche et mer du Nord, 18e-20e siècles (Boulogne-sur-mer, 1998) o en Giuseppe Doneddu y Alessandro Fiori (coords.), La pesca in Italia tra età moderna e contemporanea. Produzione, mercato, consumo (Sassari, 2003). 9. La pesca de la ballena dispone de una amplia literatura. Un libro ejemplar es el dedicado al puerto de Hull en el Setecientos por Gordon Jackson, Hull in the eighteenth century: a study in economic and social history (Óxford, 1972). Para España, son fundamentales los trabajos para el País Vasco de Selma Huxley, Los vascos y las pesquerías trasatlánticas, , en Selma Huxley (coord.), Itsasoa. La naturaleza, el hombre y la historia. Los vascos en el marco atlántico norte. Siglos xvi y xvii (Bilbao, 1992), , y Margarita Serna Vallejo, Los viajes pesquero-comerciales de guipuzcoanos y vizcaínos a Terranova ( ): régimen jurídico (Madrid, 2010), y, sobre todo, para Galicia, los de Andrés Canoura Quintana, A pesca da balea en Galicia nos séculos xvi e xvii (La Coruña, 2002) y A pesca na Galicia do século xvii (Santiago, 2008) (versión castellana, La pesca en la Galicia del siglo xvii, La Coruña, 2009). Para la pesca en Patagonia, cf. Hernán Asdrúbal Silva, La economía pesquera en el Virreinato del Río de la Plata (Buenos Aires, 1978) y Carlos Martínez Shaw, Economía e Imperio. Los establecimientos de la Real Compañía Marítima en América, en Anuario de Estudios Atlánticos, núm. 54, vol. 1 (2008), Los mejores estudios sobre las almadrabas mediterráneas son los de Giuseppe Doneddu, Le tonnare in Sardegna ( ), Società e Storia, núm. 21 (1983), , y La pesca nelle acque del Tirreno (secoli xvii-xviii) (Sassari, 2002). Una imagen de las almadrabas españolas, en Carlos Martínez Shaw, Las almadrabas españolas a fines del Antiguo Régimen, Estudis, núm. 35 (2009), Una panorámica sobre las actividades en torno al coral (pesca e industria), en Marco Marini y Maria Laura Ferru, Il corallo. Storia della pesca e della lavorazione in Sardegna e nel Mediterraneo (Cagliari, 1989). Para el caso español, los estudios más completos se deben a Eloy Martín Corrales, Los coraleros catalanes en el litoral argelino en el siglo xviii, en Carlos Martínez Shaw (ed.), El Derecho y el Mar en la España Moderna (Granada, 1995), Para el caso de Cerdeña, hemos de volver a referirnos a Giuseppe Doneddu, La pesca del corallo tra alti profitti e progetti inattuali (sec. xviii), en Antonello Mattone y Piero Sanna (eds.), Alghero, la Catalogna e il Mediterraneo (Sassari, 1994), ; así como mencionar el trabajo de Giovanni Murgia, L attività della pesca del corallo nella Sardegna durante la guerra dei Trent anni, en Giuseppe Doneddu y Maurizio Gangemi, La pesca nel Mediterraneo Occidentale (secc. xvi-xviii) (Bari, 2000), Sobre las perlas americanas, Enrique Otte, Las perlas del Caribe: Nueva Cádiz de Cubagua (Caracas, 1977) y Carmen Mena García, La sociedad de Panamá en el siglo xvi (Sevilla, 1984), especialmente Sobre las perlas del Golfo Pérsico, Dejanira Couto y Rui M. Loureiro (eds.), Revisiting Hormuz. Portuguese Interactions in the Persian Gulf Region in the Early Modern Period (Wiesbaden, 2008). 13. Sobre la industria naval hay muchos buenos estudios parciales, pero quizás el de más amplio alcance sea el clásico y modélico de Ralph Davis, The Rise of the English Shipping Industry in the Seventeenth and Eighteenth Centuries (Londres, 1962). 14. La bibliografía sobre la marina de guerra es muy extensa y cada día adquiere mayores proporciones. Para una visión de conjunto referida a los tiempos modernos, cf. los trabajos que componen el volumen de Martine Acerra, José Merino y Jean Meyer (eds.), Les Marines de Guerre Européennes, xvii-xviii siècles (París, 1985); así como el más reciente estudio de André Zysberg, L essor des marines de guerre européennes, vers 1680 vers 1790 (París, 1996). Sobre la guerra y su relación con la economía marítima, se puede consultar el volumen colectivo de Silvia Marzagalli y Bruno Marnot (dirs.), Guerre et économie dans l espace atlantique du xvi au xx siècle (Burdeos, 2006). Para el caso español, nos limitaremos a citar los recientes y ambiciosos trabajos de Iván Valdez-Bubnov, Poder naval y modernización del Estado: política de construcción naval española (siglos xvi-xviii) (México. D. F. / Madrid, 2011) y de Allan J. Kuethe y Kenneth J. Andrien, The Spanish Atlantic World in the Eighteenth Century. War and the Bourbon Reforms, (Cambridge, drassana número

62 2014), más el volumen colectivo (de engañoso título pero excelente contenido) de María Baudot Monroy (ed.), El Estado en guerra. Expediciones navales españolas en el siglo xviii (Madrid, 2014). 15. Además del estudio clásico ya citado, son muy numerosos los trabajos que pueden citarse sobre la construcción naval, entre los cuales podemos entresacar los de Jean Meyer, L armement nantais dans la deuxième moitié du xviii siècle (París, 1969) y Christian Pfister-Langanay, Ports, navires et négociants à Dunkerque ( ) (Dunkerque, 1985). 16. Hay una abundante bibliografía sobre arsenales y astilleros. Para España, hay trabajos para todas las grandes instalaciones de los tiempos modernos. Así, Antonio Meijide Pardo, Contribución a la historia de la industria naval de Galicia. Los arsenales de Ferrol en el siglo xviii (Lisboa, 1961); José Patricio Merino Navarro, La Armada española en el siglo xviii (Madrid, 1981); María Teresa Crespo Muñoz, El arsenal de Cartagena en el siglo xviii (Madrid, 1992); Juan M. Castanedo Galán, Guarnizo, un astillero de la Corona (Madrid, 1993); Lourdes Odriozola Oyarbide, La construcción naval en Gipuzkoa, siglo xviii (San Sebastián, 1997), y José Quintero González, La Carraca. El primer arsenal ilustrado español ( ) (Madrid, 2004). Para el mundo colonial, una visión de conjunto se encuentra en Marina Alfonso Mola y Carlos Martínez Shaw, Los astilleros de la América colonial, en Historia General de América Latina, vol. III, tomo I, a cargo de Alfredo Castillero Calvo y Allan Kuethe (París, 2000), Para el astillero de La Habana, el más importante del siglo xviii, José Manuel Serrano Álvarez, El astillero de La Habana y la construcción naval, (Madrid, 2008). 17. Los suministros siguen siendo objeto de numerosos estudios, entre los que podría destacarse, por su valor precursor y por su tratamiento de dos de los productos básicos (el alquitrán y la madera), el de Sven-Erik Aström, From Tar to Timber, Studies in Northeast European Forest Exploitation and Foreign Trade, (Helsinki, 1988). Para las jarcias, no puede olvidarse el libro de Manuel Díaz Ordóñez, Amarrados al negocio. Reformismo borbónico y suministro de jarcia para la Armada Real ( ) (Madrid, 2009). Para la introducción de los forros de cobre en la flota colonial española, debe citarse el trabajo de Marina Alfonso Mola, Técnica y economía. El forro del casco en las embarcaciones del Libre Comercio, en José Luis Peset (coord.), Ciencia, vida y espacio en Iberoamérica, t. II (Madrid, 1989), Finalmente, la relevante cuestión del efecto devastador de la provisión de maderas para la construcción naval se trata en el libro de Luis Urteaga, La tierra esquilmada. Las ideas sobre la conservación de la naturaleza en la cultura española del siglo xviii (Madrid, 1987), que dedica una parte a los bosques y otra al conservacionismo pesquero. 18. Sobre las rutas y los cargamentos del comercio marítimo, así como sobre los instrumentos mercantiles (muchos de ellos comunes a todo tipo de comercio y no privativos del marítimo) la bibliografía es tan extensa que tenemos que renunciar a entresacar alguna obra concreta. Para los instrumentos jurídicos en general, se sigue citando la obra clásica de Riniero Zeno, Storia del diritto maritimo italiano del Mediterraneo (Milán, 1946) (primera ed. de 1918); pero, para el caso de España, deben tenerse especialmente en cuenta otras publicaciones, como las de Arcadi García Sanz, Estudios sobre los orígenes del derecho marítimo hispano-mediterráneo, en Anuario de Historia del Derecho Español, t. XXXIX (1969), ; Enrique Gacto Fernández, Historia de la jurisdicción mercantil en España (Sevilla, 1971); José Martínez Gijón, La compañía mercantil de Castilla hasta las ordenanzas del Consulado de Bilbao de Legislación y doctrina (Sevilla, 1979); Carlos Petit, La compañía mercantil bajo el régimen de las Ordenanzas del Consulado de Bilbao, (Sevilla, 1980), y Margarita Serna Vallejo, La autonomía jurídica en los mares: derecho propio, jurisdicciones privilegiadas y autogobierno, en Ius Fugit, núm. 16 ( ), El riesgo de mar ha sido estudiado frecuentemente en relación con la Carrera de Indias, como puede apreciarse en el trabajo clásico de Charles Carrière, Renouveau espagnol et prêt à la grosse aventure (Notes sur la place de Cadix dans la seconde moitié du xviii siècle), en Revue d Histoire Moderne et Contemporaine, t. XVII (1970), También constituye el centro de la argumentación de la obra de Antonio-Miguel Bernal, La financiación de la Carrera de Indias ( ), dinero y crédito en el comercio colonial español con América (Sevilla, 1992), que puede ponerse en relación con los trabajos de María Guadalupe Carrasco González, Los instrumentos del comercio colonial en el Cádiz del siglo xvii ( ) (Cádiz, 1996) y de Óscar Cruz Barney, El riesgo en el comercio hispano-indiano: préstamos y seguros marítimos durante los siglos xvi a xix (México D. F., 1998). 20. Los trabajos sobre seguros son muy numerosos, pero podemos señalar como paradigmática la obra ya clásica de Louis Augustin Boiteux, La fortune de mer. Le besoin de sécurité et les débuts de l assurance maritime (París, 1968). Para España, los trabajos recientes más completos son los de Arcadi García Sanz, El seguro marítimo en España en los siglos xv y xvi, en Actas del V Centenario del Consulado de Burgos (Burgos, 1995), ; Isabel Lobato Franco, Compañías y negocios en la Cataluña preindustrial (Sevilla, 1995), y Jerònia Pons i Pons, Companyies i mercat asegurador a Mallorca ( ) (Palma de Mallorca, 1996). 21. Para una visión integrada del comercio alternativo, cf. el volumen colectivo de Gonçal López Nadal (coord.), El comerç alternatiu. Corsarisme i contraban (segles xv-xviii) (Palma de Mallorca, 1990). Por su parte, la evaluación del contrabando en comparación con el comercio oficial ha generado sonadas controversias, como la que suscitó el trabajo de Michel Morineau, Incroyables gazettes et fabuleux métaux: les retours des trésors américains d après les gazet- Reportatge La historia marítima de los tiempos modernos. Una historia total del mar y sus orillas 60

63 tes hollandaises (xvi-xvii siècles) (París, 1985), sobre el monto de las remesas de plata americana a Europa entre los siglos xvi y xvii. La descripción de un ejemplo de red de contrabando prácticamente institucionalizada entre Inglaterra y la costa frontera de Francia se halla en Christian Pfister-Langanay, Ports ( ), la práctica de tal comercio se identificaba en francés bajo el manifiesto anglicismo de smogglage. Finalmente, Andreu Bibiloni Amengual, El derecho de contrabando en las relaciones comerciales mallorquinas, en Carlos Martínez Shaw (ed.), El Derecho, Sobre las dos áreas específicas del corso, cf. Michel Fontenay y Alberto Tenenti, Course et piraterie méditerranéennes de la fin du moyen âge au début du xix siècle, y W. E. Minchinton, Piracy and Privateering in the Atlantic, , en Course et Piraterie (París, 1975), y Para el corso berberisco, la bibliografía es muy abundante: T. Bachrouch, Formation sociale barbaresque et pouvoir à Tunis au xvii siècle (Túnez, 1977); Ciro Manca, Il modelo di sviluppo económico delle città marittime barbaresche dopo Lepanto (Nápoles, 1982); Moulay Belhassimi, Histoire de la marine algérienne ( ) (Argel, 1983), y los numerosos artículos del citado Michel Fontenay, Los fenómenos corsarios en la «periferización» del Mediterráneo en el siglo xvii (Áreas, Murcia, 1986), Para el corso español en ambas áreas, las contribuciones más completas son las de Gonçal López Nadal, El corsarisme mallorquí en la Mediter rània occidental ( ): un comerç forçat (Palma de Mallorca, 1986), y Enrique Otero Lana, Los corsarios españoles durante la decadencia de los Austrias. El corso español del Atlántico peninsular en el siglo xvii ( ) (Madrid, 1992). En realidad, muchas veces, el paso del corsarismo al comercio (o viceversa) era una operación relativamente simple, como puede verse, por ejemplo, en Carmel Vasallo, Corsairing to Commerce. Maltese Merchants in xviii Century Spain (Valetta, Malta, 1997). 23. Para la consideración económica de los naufragios, cf. Javier de Castro Fresnadillo, La recuperación de pecios en la Carrera de las Indias (Lérida, 1990), y Fernando Serrano Mangas, Naufragios y rescates en el tráfico indiano en el siglo xvii (Madrid, 1991). 24. Entre los trabajos dedicados a la sal, debemos citar los clásicos de Jean-Claude Hocquet, Le sel et la fortune de Venise (Lille, ), y Le sel et le pouvoir. De l An Mil à la Révolution Française (París, 1985). 25. La cita textual es de Peter Rietbergen, Porto e città o Città- Porto? Qualche riflessione generale sul problema del rapporto fra porto e contesto urbano, en Simonetta Cavaciocchi (ed.), I porti come impresa economica (Florencia, 1988), Para una visión de conjunto de esta problemática, Carlos Martínez Shaw, La ciudad y el mar. La ciudad marítima y sus funciones en el Antiguo Régimen, en Manuscrits, núm. 15 (1997), Cf. el volumen colectivo de D. T. Gilchrist (ed.), The Growth of the Seaport Cities, (Charlottesville, 1967), y, asimismo, la obra de Josef W. Konvitz, Cities and the Sea. Port City Planning in Early Modern Europe (Baltimore, 1978). También dedica un capítulo de su obra a las ciudades portuarias o dotadas de astillero, P. J. Corfield, The impact of English towns, (Oxford, 1982), Finalmente, hay que destacar el reciente y valioso volumen colectivo de José Ignacio Fortea Pérez (ed.), La ciudad portuaria atlántica en la historia: siglos xvi-xix (Santander, 2007). 27. Una visión general en la obra colectiva de Ennio Concina (ed.), Arsenali e città nell Occidente europeo (Roma, 1987). Para Rochester-Chatham, James Presnail, Chatham: the story of a dockyard town (Chatham, 1952). Para Lorient, Claude Nières (dir.), Histoire de Lorient (Toulouse, 1958). 28. Entre los trabajos que se ocupan especialmente de la organización de los puertos, pueden citarse las obras de Francesco Podestà, Il porto di Genova dalle origini fino alla caduta della republica genovese (1797) (Génova, 1969); Edmund Cieslak y Czeslaw Biernat, History of Gdansk (Gdansk, 1988). La obra clásica sobre la historia de los faros es la de Alan Stevenson, The world s lighthouses before 1820 (Londres, 1959). Sobre la sanidad portuaria, el libro clásico es el de Françoise Hildesheimer, Le Bureau de la Santé de Marseille sous l Ancien Régime. Le renfermement de la contagion (Marsella, 1980). Una obra reciente sobre el caso español es la de José María Cortés Verdaguer, La prevención sanitaria en Mallorca durante el siglo xviii ( ) (Madrid, 2011). Sobre los aspectos de la vida diaria en los puertos, el trabajo más específico es quizás el de A. de Wismes, La vie quotidienne dans les ports bretons au xvii et xviii siècles (París, 1973). Sobre los puertos españoles, hay diversas visiones de conjunto, como el volumen coordinado desde la CEHOPU, Puertos españoles en la historia (Madrid, 1994), o como el también volumen colectivo de Agustín Guimerá y Dolores Romero (eds.), Puertos y sistemas portuarios (siglos xvi-xix) (Madrid, 1998). 29. Entre los trabajos sobre los hombres de negocios dedicados especialmente a las actividades marítimas, pueden citarse los de Charles Carrière, Négociants marsellais au xviii siècle. Contribution à l étude des économies maritimes (Marsella, 1973) (2 vols.), y Paul Butel, Les négociants bordelais. L Europe et les îles au xviii siècle (París, 1974). 30. Un estudio modélico de una compañía naviera es el de Simon P. Ville, English Shipowning during the Industrial revolution. Michael Henley and Son, London Shipowners, (Manchester, 1987). Sobre el negocio del transporte marítimo y los fletes, puede consultarse el volumen colectivo de Anna Vannini Marx (ed.), Transporti e sviluppo economico. Secoli xiii-xviii (Florencia, 1986). Los dueños de navíos llegaron a construir su propia corporación diferenciada de la de los mercaderes en la Sevilla orientada al comercio con América (donde se integran en la Universidad de Mareantes y Dueños de Naos, frente a la Universidad de Cargadores a Indias), o bien se incorporaron a los consulados de finales del Setecientos también como grupo separado de los mercaderes propiamente dichos (cf., al respecto, el excelente trabajo de Marta García Garralón, La drassana número

64 Universidad de Mareantes de Sevilla, , Sevilla, 2007). En España, el análisis de los navieros como empresarios separados de los comerciantes no dispone de excesiva bibliografía, aunque deben mencionarse los trabajos de Marina Alfonso Mola, La Marina mercante colonial en la legislación borbónica ( ), en Carlos Martínez Shaw (ed.), El Derecho, , y Armadores y flota mercante colonial. La guerra y las transformaciones del sector naviero español en el Antiguo Régimen, en Carlos Martínez Shaw y Marina Alfonso Mola (dirs.), España en el comercio marítimo internacional (siglos xvii-xix). Quince estudios (Madrid, 2009), , y de Feliciano Gámez Duarte, Luchar contra el mar, edificar en el viento. La compañía gaditana Viniegra, (Cádiz, 1999). Finalmente, son también pocos los estudios dedicados a los fletes, aunque debe mencionarse el trabajo de Jesús Rubio, El fletamento en el derecho español (Madrid, 1953), para su tratamiento desde la óptica legal, y el pormenorizado análisis de María Dolores Herrero Gil, El mundo de los negocios de Indias. Las familias Álvarez Campana y Llano San Ginés en el Cádiz del siglo xviii (Madrid, 2013), Para los gremios empeñados en la construcción naval, cf. el trabajo clásico de Richard W. Unger, Dutch Shipbuilding before Ships on Guilds (Amsterdam, 1978). Para España son muchos los trabajos parciales al respecto, aunque pocas las visiones generales de los miembros de las maestranzas, salvo alguna excepción, como la del trabajo pionero de Joaquim Llovet, Constructors navals a l exprovíncia marítima de Mataró (Madrid, 1971). 32. Sobre los oficios estrictamente portuarios, hay que consultar las monografías dedicadas a las ciudades marítimas. Para España existen algunos trabajos sobre profesiones específicas, como los de Josep Maria Delgado Ribas, La organización de los servicios portuarios en un puerto preindustrial, en Carlos Martínez Shaw (ed.), El Derecho, ; María Ángeles Eugenio, El palanquinado de Cádiz, en Burguesía mercantil gaditana ( ) (Cádiz, 1976), ; o Juana Gil Bermejo, Trabajadores del comercio andaluz (aljameces, palanquines y carretilleros), Jahrbuch für Geschichte Lateinamerikas, núm. 16 (1979), Si bien son numerosos los trabajos sobre la historia social de los mercaderes de los tiempos modernos, por el contrario los pescadores, como grupo separado del resto de la gente de mar, disponen de menos estudios, aunque sí de algunos muy notables, como el clásico de François Xavier Emmanuelli, Les pêcheurs de Marseille dans la seconde moitié du xviii siècle (Marsella, 1975). 34. La bibliografía sobre las marinas de guerra es muy extensa. Además de las obras ya citadas, pueden destacarse también para el caso español las obras de Carla Rahn-Phillips, Six Galleons for the King of Spain. Imperial Defense in the Early Seventeenth Century (Baltimore, 1986); Colin Martin y Geoffrey Parker, The Spanish Armada (Londres, 1988); Felipe Fernández-Armesto, The Spanish Armada. The Experience of War in 1588 (Oxford, 1988); José Luis Casado Soto, Los barcos españoles del siglo xvi y la Gran Armada de 1588 (Madrid, 1988); Richard Anthony Stradling, The Armada of Flanders: Spanish Maritime Policy and European War, (Cambridge, 1992), y David Goodman, Spanish naval power, Reconstruction and Defeat (Cambridge, 1997). 35. La bibliografía sobre los esclavos embarcados es demasiado abundante para evocarla aquí. En cambio, para los galeotes, es obligado citar la obra pionera de André Zysberg, Les Galériens du Roi. Vies et destins de forçats sur les galères de France ( ) (París, 1986). Para España, la temática está en mantillas, aunque se puedan citar algunos trabajos, como el de Javier Guillamón Álvarez y Jesús Pérez Hervás, Los forzados de galeras en Cartagena durante el primer tercio del siglo xviii, en Revista de Historia Naval, núm. 19 (1987), Sobre los polizones, Ángeles Flores Moscoso, Tripulantes de inferior categoría: llovidos y desvalidos, siglo xviii, en Bibiano Torres Ramírez y José Hernández Palomo (eds.), Andalucía y América en el siglo xviii (Sevilla, 1985), Sobre la población a bordo de los buques de la Armada británica del siglo xviii, cf. N. A. M. Rodger, The Wooden World. An Anatomy of the Georgian Navy (Glasgow, 1986). Sobre algunas categorías de embarcados al margen de los marineros, existen naturalmente trabajos particulares, como pueden ser los de Antonia Heredia Herrera, Los escribanos de naos, en Andalucía, América y el Mar (Sevilla, 1991), , o Javier de Castro, El somormujador y su legislación en el contexto de la Carrera de Indias, en Revista de Historia Naval, núm. 33 (1991), Para la estratificación social y la situación laboral de los marineros, nuestras principales fuentes de información son las obras de Alain Cabantous, La mer et les hommes. Pêcheurs et matelots dunkerquois de Louis xiv à la Révolution (Dunkerque, 1980); Markus Rediker, Between the Devil and the Deep Blue Sea. Merchant seamen, pirates and the Anglo-American maritime world, (Nueva York, 1987), y Pablo Emilio Pérez-Mallaína Bueno, Los hombres del Océano. Vida cotidiana de los tripulantes de las flotas de Indias, siglo xvi (Sevilla, 1992). 38. Cf. especialmente el trabajo de Marina Alfonso y Carlos Martínez Shaw, Los trabajos y los días del marinero del Antiguo Régimen, en Francisco Chacón Jiménez y Juan Hernández Franco (eds.), Espacios sociales, universos familiares. La familia en la historiografía española (Murcia, 2007), Los mejores trabajos sobre la formación de pilotos en España se deben a Manuel A. Sellés y Antonio Lafuente, La formación de los pilotos en la España del siglo xviii, en José Luis Peset (ed.), La ciencia moderna y el Nuevo Mundo (Madrid, 1985), , y, sobre todo, Marta García Garralón, Taller de Mareantes. El Real Colegio Seminario de San Telmo de Sevilla ( ) (Sevilla, 2007) (2 vols). 40. Para la figura del contramaestre, Ralph Davis, The Rise, 112; N. A. M. Rodger, The Wooden World, 22-23; Marcus Rediker, Reportatge La historia marítima de los tiempos modernos. Una historia total del mar y sus orillas 62

65 Between the Devil, 85, Pablo Emilio Pérez-Mallaína, Los hombres, Sobre los pajes y grumetes, Delphine Tempère, Vida y muerte en alta mar. Pajes, grumetes y marineros en la navegación española del siglo xvii, en Iberoamericana, núm. 5 (2002), David Goodman, Spanish naval power, , traduce dos testimonios incontestables. Primero, una carta remitida por el almirante Diego Brochero a Felipe II en 1598: Over fifteenth months they have received no more than three months pay. They don t have a shirt to put on; nor are they given their due rations, which causes many to die. Y a continuación, un resumen del informe del capitán general de la flota Luis Fajardo en 1615: In all voyages men fled barefoot and unclothed, begging for alms and many of them dying on the road, a sufficient advertisement to others not to serve and for seamen to guide their sons away from a profession in which there was only trouble. (Siento no haber podido obtener el original castellano de los documentos.) 43. Un ejemplo de esta situación, en Josep Maria Delgado Ribas, La navegació catalana d altura: els mariners de comerç lliure, en L Avenç, núm. 35 (1981), Sobre las razones para hacerse marinero, aunque refiriéndose especialmente a la Edad Media, cf. Michel Mollat, La vie quotidienne des gens de mer en Atlantique (ix-xvi siècle) (París, 1983). Para la Edad Moderna, Pablo-Emilio Pérez Mallaína, Los hombres, Cf. Ned Ward, The Wooden World Dissected: In the Character of a Ship of War (Londres, 1708), reimpresión de 1756 (Apud M. Rediker, Between the Devil, 165). 46. Los hombres de mar de Dunkerque, por ejemplo, tenían entre 1740 y 1780 una esperanza de vida de sólo 35 años (A. Cabantous, La mer, 166). La dureza de la vejez del marinero queda reflejada en este testimonio de un marino inglés de finales del siglo xvii: Always in need, and enduring all manner of misery and hardship, going with many a hungry belly and wet back, and being always called old dog, and old rogue, and son of a whore, and such like terms, which is a common use among seamen, and that would be a great grief for an aged man (Edward Barlow s Journal of his Life at Sea, Londres, Apud Ralph Davis, The Rise, 177). 47. J. Savina y D. Bernard, Cahiers de doléances des sénéchaussées de Quimper et de Concarneau (Rennes, 1927), 293 (Apud Alain Cabantous, Les citoyens du large. Les identités maritimes en France (xvii-xix siècles) (París, 1995), Juan Escalante de Mendoza, Itinerario de navegación de los mares y tierras occidentales (Madrid, 1985) (ed. original de 1575), 169 (Apud Pablo Emilio Pérez-Mallaína, Los hombres, 84). 49. Cf. Alain Cabantous, La Vergue et les Fers. Mutins et déserteurs dans la marine de l ancienne France (xvii et xviii siècle) (París, 1984). 50. Sobre los peligros del mar tal como eran percibidos en los tiempos modernos ( Mer variable où toute crainte abonde, siguiendo el verso de Clément Marot), Jean Delumeau, La peur en Occident (xiv-xviii siècles). Une cité assiégée (París, 1978), Sobre el escorbuto, la obra fundamental es la de Kenneth J. Carpenter, The History of Scurvy and Vitamin C (Cambridge, 1986). 51. Cf. Alain Cabantous, Les citoyens, Para los conductores de almadías, Jordi Maluquer de Motes, L explotació del bosc i el transport de la fusta. Els raiers, en L Avenç, núm. 34 (1981), Para España, cf. el reciente estudio de Alfonso de Ceballos- Escalera Gila, El Almirantazgo General de España e Indias en la Edad Moderna (Madrid, 2002). 54. Sobre los consulados, cf. Robert Sidney Smith, The Spanish guild merchant. A history of the Consulado, (Durham (N.C.), 1940) (la trad. española es de 1978). Para el siglo xviii, una indispensable visión de conjunto para el caso español es la de Roberto Fernández Díaz, Burguesía y Consulados en el siglo xviii, en Tomás Martínez Vara (comp.), Mercado y desarrollo económico en la España contemporánea (Madrid, 1986), Sobre los consulados españoles, contamos con las obras clásicas de Teófilo Guiard y Larrauri sobre el de Bilbao (1914) y de Ángel Ruiz y Pablo sobre Barcelona (1919), así como con las más modernas de Francisco Bejarano Robles, Historia del Consulado y de la Junta de Comercio de Málaga ( ) (Málaga, 1947); Manuel Basas Fernández, El Consulado de Burgos en el siglo xvi (Madrid, 1963), y Román Piña Homs, El Consolat de Mar de Mallorca, (Palma de Mallorca, 1985). Sobre el Consulado o Universidad de Cargadores a Indias, disponemos de numerosos estudios parciales, a partir del de Antonia Heredia Herrera, Apuntes para la historia del Consulado de la Universidad de Cargadores a Indias en Sevilla y Cádiz, en Anuario de Estudios Americanos, t. XXVII (1970), Una completa reconstrucción de una red consular se halla en Jesús Pradells Nadal, Diplomacia y comercio. La expansión consular española en el siglo xviii (Alicante, 1992). 56. Para una visión de conjunto, con diversos ejemplos, Carmel Vassallo (ed.), Consolati di Mare and Chambers of Commerce (Malta, 2000). Un excelente estudio sobre un ejemplo concreto es el de Paul Butel (dir.), Histoire de la Chambre de Commerce et d Industrie de Bordeaux (Burdeos, 1988). 57. Sobre el reclutamiento de las tripulaciones de las marinas de guerra, cf. Rolf Mühlmann, Die Reorganisation der spanischen Kriegsmarine im 18. Jahrhundert (Colonia-Viena, 1975); Jonathan R. Dull, The French Navy and American Independence: a Study of Arms and Diplomacy, (Princeton, 1975), y S. Gradish, The Manning of the British Navy during the Seven Years War (Londres, 1980). drassana número

66 58. Sobre la Matrícula de Mar en España se puede consultar Marina Alfonso Mola y Carlos Martínez Shaw, El reclutamiento de la gente de mar. Las Matrículas de Marina de 1607 y 1625, en Coloquio Internacional IV Centenario del ataque de Van der Does a Las Palmas de Gran Canaria (1999) (Las Palmas de Gran Canaria, 2001), Para su imposición obligatoria, cf. el trabajo pionero de Joaquim Llovet, La Matrícula de Mar i la província de Marina de Mataró al segle xviii (Mataró, 1980), y los artí culos de Olga López Miguel y Magda Mirabet Cucala y de Roberto Fernández Díaz y Carlos Martínez Shaw, en Carlos Martínez Shaw (ed.), El Derecho, y , respectivamente. Para Andalucía se puede consultar Manuel Burgos Madroñero, Hombres de mar, pesca y embarcaciones en Andalucía. La Matrícula de Mar en los siglos xviii y xix ( ) (Sevilla, 2003). El estudio más reciente y más completo es el de José Manuel Vázquez Lijó, La Matrícula de Mar en la España del siglo xviii (Madrid, 2007). 59. Francisco de Paula Colldeforns Lladó, Historial de los Gremios de Mar de Barcelona ( ) (Barcelona, 1951); Josu Iñaki Erkoreka, Análisis histórico-institucional de las cofradías de Mareantes del País Vasco (Vitoria, 1991). Sobre la conflictividad del Setecientos, Luis Alonso Álvarez, Industrialización y conflictos sociales en la Galicia del Antiguo Régimen ( ) (Madrid, 1977), y A revolta preindustrial en Galicia: o ludismo, en Grial, núm. 66 (1979), ; Marion Reder Gadow, Conflictos pesqueros catalano-malagueños en la costa marbellí a mediados del siglo xviii, en Baetica, núm. 13 (1991), , y María Luisa Meijide Pardo, La Guerra por la Sardina (Pleito gallego-catalán sobre artes de pesca en las costas de Galicia desde 1750 a 1890) (La Coruña, 2002). 60. Josep Maria Pons Guri, Estudi dels Pilots. Ensayo monográfico sobre la Real Escuela de Náutica de Arenys de Mar (Arenys de Mar, 1960); Ramón Vila Gil, Algo de historia sobre la Escuela de Náutica de Santander, en Anuario de Estudios Marítimos, vol. I (1977), ; Antonio Meijide Pardo, Origen y progreso de la escuela náutica de La Coruña ( ) (La Coruña, 1973), y Roberto Fernández y Elena Sierco, Ensenyament profesional i desenvolupament econòmic: l Escola Nàutica de Barcelona, en Recerques, núm. 15 (1984), La bibliografía sobre las expediciones marítimas se ha acrecentado tanto en los últimos años que renunciamos incluso a una selección. Sin embargo, algunos de los más recientes planteamientos se pueden encontrar en Juan Pimentel, Testigos del mundo. Ciencia, literatura y libros de viajes en la Ilustración (Madrid, 2003). 62. Sobre las edificaciones características de una ciudad marítima, Quentin Hugues, Seaport: architecture and townscape in Liverpool (Londres, 1969). 63. Alain Cabantous, La mer, Para todas estas cuestiones, la obra básica a seguir es la de Alain Cabantous, Les citoyens 65. Alain Cabantous, Les citoyens, Marcus Rediker, Between the Devil, Cf. Alain Cabantous, Le Ciel dans la mer. Christianisme et civilisation maritime (xiv-xix siècles) (París, 1990). Para los exvotos, se puede consultar Bernard Cousin, Le miracle et le quotidien. Les exvotos provençaux, images d une société (Aix-en-Provence, 1983). 68. Para este compromiso entre religión oficial y religión popular, William A. Christian Jr., Local religion in sixteenth century Spain (Princeton, 1981). 69. Alain Cabantous, Le Ciel, , y Les citoyens, Sobre la actitud ante el naufragio y la muerte, cf. especialmente las obras de Pablo Emilio Pérez-Mallaína Bueno, El hombre frente al mar. Naufragios en la Carrera de Indias durante los siglos xvi y xvii (Sevilla, 1996), y de Delphine Tempère, Vivre et mourir sur les navires du Siècle d Or (París, 2009). 70. Kurt Weibust, Deep Sea Sailors. A Study in maritime ethnology (Estocolmo, 1960), 204. (Apud Marcus Rediker, Between the Devil, 169). 71. Una estadística referida a los puertos atlánticos franceses en el siglo xviii señala una media de alfabetizados entre el 60 y el 80 por ciento, mientras que la media para la población marinera oscila entre un 40 y un 50 por ciento solamente (Alain Cabantous, Dix mille marins face à l Océan. Les populations maritimes de Dunkerque au Havre, , París, 1991, 465). En Cataluña, la situación es mucho peor, ya que el 95% de los marineros enrolados en los barcos del Libre Comercio a fines del siglo xviii no sabían escribir su nombre, según Josep Maria Delgado Ribas, La navegació, Para la cultura técnica del marinero, Marcus Rediker, Between the Devil, , y Pablo Emilio Pérez-Mallaína, Los hombres, Wolfgang Rudolph, Die Hafenstadt. Eine maritime Kulturgeschichte (Stuttgart, 1980). Reportatge La historia marítima de los tiempos modernos. Una historia total del mar y sus orillas 64

67 Dossier

68 La pesca,, [pàg. 68 La memòria del món pesquer / Eliseu Carbonell] [pàg. 78 La pesca en Cataluña en la Edad Moderna: una exitosa expansión por el litoral español / Eloy Martín Corrales] [pàg. 96 El desenvolupament marítim durant els segles xvi i xvii: Les almadraves catalanes / Judit Vidal Bonavila] [pàg. 110 Les amers du choix pertinent des signes à la manipulation de l espace / Jean-Louis Vaills] 66

69 El futur de la comunitat de pescadors de Barcelona és un tema de debat continuat. Les reformes del port del passat més recent i els projectes en marxa o en estudi, envoltats sovint de polèmica, tenen els pescadors de la ciutat en el seu punt de mira d una o una altra forma. Tot i que, avui dia, només hi ha un col lectiu de pescadors radicat dins del port, en el passat, Barcelona havia tingut altre nuclis de pescadors a les platges de la Ribera, a la Barceloneta, als barris de Pequín, el Somorrostro o Can Tunis. Presents a la ciutat des de la seva mateixa fundació, fa uns dos mil anys, els pescadors són un dels grups menys coneguts i estudiats pels historiadors. Més enllà dels tòpics i de l anècdota, poca cosa sabem sobre la seva organització, les seves institucions, els arts de pesca utilitzats o el seu encaix en el teixit social de la ciutat. Afortunadament, la pesca ha estat i és objecte d estudi pel que fa a d altres indrets de Catalunya, amb major o menor fortuna. És per això que qualsevol excusa és bona per posar el focus sobre aquesta activitat El dossier dedicat a la pesca en aquesta edició de la revista Drassana és força variat. Eliseu Carbonell ens fa una aproximació antropològica en el seu article La memòria del món pesquer, mentre que Eloy Martín fa una visió més general del fenomen, en una cronologia concreta, a La pesca en Cataluña en la Edad Moderna: una exitosa expansión por el litoral español. Judit Vidal focalitza sobre una activitat concreta a El desenvolupament marítim durant els segles xvi i xvii: Les almadraves catalanes, amb una cronologia anterior; i finalment Jean-Louis Vaills canvia radicalment de punt de vista amb la seva aportació Les amers du choix pertinent des signes à la manipulation de l espace. Cronologies diverses i focus diferents, però tots conviden a mirar l activitat de la pesca i la gent que ha tingut aquest mitjà de vida, un grup humà tan a l abast com, a la vegada, tan poc conegut. drassana número

70 L Estrella, pescador d Arenys, un pou de memòria. Foto: E. Carbonell. resumen [La memòria del món pesquer Eliseu Carbonell Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural El objetivo del artículo es contrastar la memoria actual del mundo marítimo con los procesos de patrimonialización que tienen lugar actualmente a lo largo de la costa catalana. Tomando como base el concepto de economía moral de una comunidad, tal como lo formuló E. P. Thompson, nos centraremos en el caso del sistema de partes en la pesca, su teorización y su recuerdo a través de la memoria oral. Reivindicamos que los conflictivos sociales del mundo pesquero forman también parte del patrimonio inmaterial a conservar. Palabras clave: pesca artesanal, memoria oral, procesos de patrimonialización, economía moral, sistema de partes en la pesca. abstract The aim of this paper is to contrast the actual memories of the seafaring world with the process of patrimonalization that is taking place today all along the Catalan coast. Based on the concept of moral economy of community, as formulated by E. P. Thompson, the paper focuses on the case of the share system in fishing, its theorization and its remembrance through oral memory. We reclaim that social conflicts in the seafaring world should have a place between the intangible heritages to be conserved. Keywords: artisanal fishing, oral memory, processes of patrimonialization, moral economy, share system in fishing. Com que ens trobem en una reunió 1 organitzada per un dels principals agents de la patrimonialització del passat mariner els museus marítims, m agradaria, en aquesta xerrada, 2 contraposar la memòria del món pesquer a la patrimonialització de la cultura marítima que estem veient actualment en tot el litoral peninsular, tant per part dels museus com per altres agents culturals, a la qual podríem qualificar de fenomen artificial (o efectista, com La pesca La memòria del món pesquer 68D

71 La memòria oral forma part tant del mètode com de l objecte mateix de l antropologia. Foto: E. Carbonell. Arxiu ICRPC. ha fet recentment Juan Antonio Apraiz al llibre La patrimonialització de la cultura marítima). 3 Ho il lustraré amb una anècdota potser una mica banal. A Sant Pol de Mar, població del Maresme de habitants, l any 2006 es va fundar una associació cultural amb l objectiu de treballar per la recuperació del patrimoni marítim de la vila. La primera gran fita assolida per aquesta associació fou la inauguració, una dona, a qui li estava fent la història de vida que després publicaríem, 4 que pertany a una de les famílies de pescadors més conegudes del poble, va sortir de la caseta de la maquinilla, com popularment es coneix, exclamant que hi faltava la merda. Fixa t, em deia, que fins i tot han llençat la taula de jugar a la botifarra. En efecte, la petita edificació servia de lloc de reunió restauració, el 2007, d un petit edifici situat al capdamunt de la platja central del poble, construït el 1929, per albergar el motor de treure les barques del mar i pujar-les dalt la platja, el que es coneix com a fer per munt. La caseta va ser restaurada, així com els motors que hi conté, i fou ambientada amb objectes, fotografies i plafons explicatius sobre la pesca local i les feines de varada. El dia de la per als pescadors en dies de temporal. Aquesta anècdota, aparentment banal, ens dóna, però, una mostra clara de la distància que sovint existeix entre el patrimoni com a producte cultural del nostre temps i la memòria del món pesquer com a record de vida, vull dir de vida viscuda. Per a un antropòleg com jo, parlar de memòria oral és parlar del mètode mateix i de l objecte mateix de la disci- drassana número

72 plina. L oralitat forma part essencial del mètode etnogràfic en què ens basem els antropòlegs per fer els nostres estudis. Per altra banda, els testimonis orals constitueixen per si mateixos objecte d estudi de l antropologia. L estudi del patrimoni etnològic 5 no és només l esforç d inventariar uns tresors culturals que cal preservar, sinó que forma part de l esforç per comprendre els entramats de significacions que anomenem cultura. La memòria oral és, doncs, un objecte d estudi en ell mateix, un document reconegut en la Llei del patrimoni cultural català, de 1993, en l article 19, on es defineix com a patrimoni tota expressió del llenguatge oral [ ] que constitueixi un testimoni de les funcions i les activitats socials de l home i dels grups humans. Al seu torn, la Convenció de la UNESCO de 2003 per a la Salvaguarda del Patrimoni Immaterial, defineix aquest en cinc àmbits, el primer dels quals és justament l oralitat: Les tradicions i expressions orals, inclòs l idioma com a vehicle del patrimoni cultural immaterial. Podem afegir, per acabar les referències a les lleis, que la llei espanyola del Patrimoni Històric, de 1985, defineix tot el que engloba la convenció de la UNESCO abans esmentada (a més de les expressions orals, les festes, els rituals, les tècniques artesanals, etc.) sota l epígraf de patrimoni etnològic. Si identifiquem el patrimoni immaterial, i dintre d aquest l oralitat, amb el patrimoni etnològic, aquest ha d incloure tot l ampli espectre de vivències socials i culturals transmeses oralment que pertanyen a una comunitat cultural. Això inclou no només les vivències més o menys alegres i festives, sinó també les adreçades a assegurar la supervivència. I dintre d aquestes, no només les vinculades als modes de subsistència, com podria ser en el cas del món pesquer les tècniques de pesca, els sabers nàutics, els sabers ecològics, etc., sinó també tots aquells discursos encaminats a denunciar els desequilibris i tensions que generen els sistemes socials establerts i que potencialment suposen un trencament del sentit moral de justícia o, dit amb més precisió, l economia moral de la comunitat. El concepte d economia moral d una comunitat va ser definit fa més de quaranta anys per E. P. Thompson 6 com una visió tradicional conseqüent de les normes i obligacions socials, de les funcions econòmiques pròpies dels diferents sectors dintre d una comunitat. Interpretant E. P Thomposon, altres autors 7 han explicat això com un fairness, en el sentit de comportar-se correctament envers els altres membres de la comunitat o, per dir-ho d una altra forma, com un fairplay social. Les comunitats tradicionals de pescadors poden ser descrites com a comunitats encastades en l economia moral. Això és així perquè es tracta de comunitats petites, amb múltiples relacions imbricades entre si, on els llaços de consanguinitat i aliances familiars juguen un rol fonamental en la vida quotidiana i les relacions de treball, de manera que les relacions de producció i explotació queden mitigades pels vincles de parentiu o veïnatge. Això no vol dir que aquestes relacions no es produeixin, sinó que tot comportament que violenti el sentit comunitari de justícia resulta amplificat. Ara bé, no podem confondre l existència d una economia moral de la comunitat amb l absència de conflictes socials. La patrimonialització de la cultura marítima sovint es fa sobre la base d una societat idealitzada que respon als cànons d un cert romanticisme folklòric. Aquesta és la imatge que ens va voler transmetre l historiador i folklorista Emerencià Roig en el seu famós llibre La pesca a Catalunya, publicat el 1927, on ens diu, entre altres coses: Entre patrons i remitgers hi ha sempre la germanor més perfecta. Això els allunya de la possibilitat dels conflictes socials. 8 La imatge d una societat igualitària i sense antagonisme de classe ve reforçada per una interpretació poc ajustada del sistema de les parts, al qual em referiré més endavant. Aquesta imatge idealitzada del passat pesquer transmesa per Emerencià Roig és la que predomina tanmateix en les representacions i les recreacions patrimonials que es realitzen en aquests moments tant al nostre país com a altres indrets. Això, evidentment, no és exclusiu de l àmbit del patrimoni marítim, però aquí hi som. Els processos de patrimonialització de la vida en el món rural que s han anat produint en els darrers anys La pesca La memòria del món pesquer 70D

73 Demostració de tirada de l art de platja a Calella, el mes setembre de Foto: E. Carbonell. Arxiu ICRPC. drassana número

74 han estat críticament qualificats d inflació patrimonial, 9 de mercantilització de l autèntic 10 o, més concretament en l àmbit del patrimoni marítim, de boom patrimonial. 11 La patrimonialització del passat, i en concret del passat marítim i la cultura que ens ha llegat, s ha fet sovint de manera poc reflexiva i crítica, cosa que ha comportat una certa reificació del passat, ignorant les tensions i desigualtats que el sistema reificat comportava. Un exemple molt clar seria la patrimonialització del passat mariner vinculat al període colonial. Un altre seria la idealització de la pesca artesanal com a model d equitat i equilibri social i ambiental, patrimonialitzant per exemple l art de platja com a model representant de la pesca artesanal en molts pobles de la costa durant les festes majors dels últims anys, sense tenir en compte que aquest sistema de pesca és on més accentuadament confluïen la desigualtat social, la marginalitat i la conflictivitat, tal com, per exemple, fa pocs dies destacava Alfons Garrido en el seu blog d història de la pesca. 12 S ha tendit també a una certa pintoresquització del passat mariner, on les traces del desenvolupament industrial per al bo i per al dolent sembla que destorben en el paisatge imaginari del passat. Això, per exemple, es fa força palès en la recuperació d embarcacions tradicionals on els motors s amaguen i, en canvi, se sublimen les veles llatines i s instal len fins i tot en aquelles embarcacions que no van ser pensades per a aquesta propulsió. Però l època de la navegació i la pesca amb vela llatina fou una època de grans perills, en què l ofici de pescador comportava un risc important i, en el context d una societat fortament estratificada, els pescadors es trobaven entre els llocs més fràgils de l escala social. Lluny de la imatge idíl lica del món de la pesca que ens ha transmès Emerencià Roig, aquest ha estat un univers social carregat de conflictes i amargors, tal com un contemporani seu, el dramaturg Ignasi Iglésias, va saber exhibir molt bé a l obra La barca nova, escrita el O tal com la tradició oral també ens ha sabut transmetre a través de rondalles com El mariner de Sant Pau, recollida per Verdaguer en les seves expedicions de caràcter folklòric al Pirineu a principis de segle xx, 13 tot i que sembla ser un passatge de les aventures d Odisseu camí d Ítaca, tal com explica Bienve Moya en el seu blog; 14 o en cançons populars com El mariner (A la vora de la mar hi ha una donzella ) recollida pel Rector de Vallfogona, però que s ha trobat també en altres llocs d Europa, per exemple a Escòcia. Ara bé, les dificultats, els conflictes i les tensions no semblen desvetllar l interès patrimonial ara per ara. Ens centrarem ara en el cas del sistema de parts per veure com la memòria oral és un contrapunt necessari a la temptació d idealitzar el passat mariner mitjançant la recreació patrimonial. En el món de la pesca es coneix com a sistema de parts una forma de remunerar el treball específica que podem trobar arreu del món. 15 Consisteix en fer-ho no amb una salari fix, sinó mitjançant un sistema en què es comparteixen riscos i beneficis. Els guanys obtinguts amb la pesca, un cop venut el peix, es divideixen en parts i es distribueixen seguint una sèrie de variables. Per exemple, la barca pot tenir una part; el patró (que sovint pot ser el propietari de la barca), a més de la part de la barca, pot tenir una part i mitja; una altra part pot anar per a les despeses (gasoil, manteniment), i una altra per als arreus de pesca. Finalment, cada remitger té una part, tot i que això també pot variar segons l experiència (és a dir, els nois que comencen i estan aprenent l ofici poden rebre una part inferior de la dels remitgers experimentats). En el cas que la barca operi des de la platja, els palers també tenen accés al repartiment de les parts, generalment anomenada quartó i que equival al 40% d una part. El sistema de parts pot variar segons el tipus de pesquera i es pot combinar o no amb un salari mínim més el complement de la part. Aquest sistema, en principi, equival a una empresa coparticipada, en què propietaris i mà d obra comparteixen els riscos, els costos i els beneficis. Comporta un compromís per part de tothom amb la feina, amb la reducció dels costos de producció i amb l eficàcia per a l obtenció dels majors beneficis, i estimula la productivitat, promou la cooperació, minimitza el conflicte, alleugereix les tensions socials, fomenta l esperit igualitari, limita l accentuació de les actituds de classe i estimula la mobilitat social La pesca La memòria del món pesquer 72D

75 Visita d escolars al port d Arenys, una altra forma de transmetre la memòria del món pesquer. Foto: E. Carbonell. Arxiu ICRPC. drassana número

76 en tant que permet potencialment als membres de les tripulacions esdevenir en el futur propietaris de la seva pròpia embarcació. 16 Això, almenys, és el que n han dit alguns antropòlegs i historiadors, si bé amb matisos. El mateix Joan Lluís Alegret, en el seu estudi sobre els armelladers de Palamós dels anys vuitanta, ja advertia que l èmfasi igualitari del sistema de parts la majoria de vegades es queda en una simple declaració d intencions. 17 Com ha dit Rob van Ginkel, 18 estudiós de la pesca a Holanda, el sistema de parts és inversament profitós per als armadors i la tripulació segons la situació del mercat. En moments de bonança econòmica per a la pesca, és a dir, quan el peix té bon preu al mercat, el sistema de parts és beneficiós per a la tripulació, mentre que per al propietari seria més convenient pagar un salari fix d acord a la categoria laboral equivalent dels treballadors de terra, situat per sota del que reben els pescadors amb les parts. En canvi, en èpoques de crisi, quan el peix va a un preu baix, per al propietari el sistema de parts és beneficiós perquè comparteix les pèrdues amb la tripulació, mentre que aquesta obté uns beneficis molt baixos que sovint els porten a abandonar la mar per dedicar-se a oficis de terra millor pagats i els seus llocs són reemplaçats per treballadors immigrants, com hem vist als nostres ports en els darrers anys. Ara bé, en èpoques en què el preu és baix i els salaris de terra també ho són, o quan simplement hi ha poc treball (com ara) a terra, als remitgers no els queda més remei que compartir els riscos i les pèrdues amb els armadors. Escoltarem ara el testimoni oral d un pescador nascut a Sant Pol de Mar l any 1921 i mort el Aquesta entrevista l hi vaig fer el 29 d agost de M agradaria aprofitar per fer un breu parèntesi metodològic. L entrevista, en el marc de la metodologia etnogràfica, no és una tècnica fàcil ni evident. Pot ser un instrument estandarditzat, rígid i dirigit. Per als etnògraf, les entrevistes han de ser flexibles, dinàmiques i no estructurades. Hi ha moltes modalitats d entrevistes: nosaltres tendim al model d entrevista informal, que és el més semblant a una conversa espontània. L entrevistador pot tenir un esquema més o menys clar en la seva ment sobre el que vol saber, però ha de mirar d exercir el mínim control en les respostes de l informant, de no condicionar el discurs i de deixar que l informant construeixi el seu propi relat. Val a dir que aquesta tècnica, de tan natural com sembla, és molt complicada i requereix una certa experiència. Ho esmento perquè a vegades en els programes de recollida de la memòria oral això no es té prou en compte, segons he pogut observar. Però, tornant al nostre testimoni oral, l any 1938 va morir el seu pare i ell era el gran de quatre germans. Anava a pescar amb un patró una mica poruc o previsor i no guanyava gaire a causa del sistema de parts, on el repartiment dels guanys no es correspon amb el repartiment d autoritat o capacitat de decisió. Com que es trobava en la situació d haver perdut el pare, el nostre informant va decidir canviar de patró i anar amb els germans Puig, que tenien fama de ser els més valents i de sortir sempre, fins i tot amb mal temps. Escoltem-lo quan es refereix al sistema de les parts: Vaig començar amb un patró que li deien el Tatxo. Però després em van embarcar els Puig, que tenien fama els dos germans de bons pescadors, que ho eren, i et guanyaves més bé la vida. Per agafar més s havia d arriscar més i ells ho feien. I, llavors, del que s agafava, dels diners que es feien, es feien diverses parts. No me n recordo exactament com era, però a veure, dues parts per al manteniment de la barca, una part per al manteniment de les xarxes, després una part per al remitger i el patró no sé si tenia una part i mitja. O sigui, més o menys, no és segur. I, és clar, de diner sempre se n feia poc. Si que es pescava bastant, hi havia força peix, però no valia cèntims. Nosaltres i moltes famílies de pescadors anàvem a comprar a l hivern i s apuntava en la llibreta, i llavors, a l estiu, que s agafava sardina i tot això, llavors es guanyava més i es pagava el que s havia gastat a l hivern. En sortir amb no gaire bon temps Oh, que n hi havia que, a veure, ostres, que el temps que si sortirem, si no sortirem Però llavors, sempre, els germans Puig, a l aigua! Mira, una vegada, això és una experiència personal, jo llavors tenia disset o divuit anys, vàrem sortir que el temps no estava gaire d allò i va fer temporal. I quan tornàvem en terra, un dels pescadors grans em va dir: Mira, tu posa t a proa i quan la barca toqui en terra La pesca La memòria del món pesquer 74D

77 salta i fuig corrents cap amunt, si ha de passar alguna cosa que ens passi a nosaltres. Vull dir, és clar, que això era arriscat. Quan allò que deies, a veure que tal que tal els germans Puig, a l aigua! Generalment sortia bé, però no sempre. Diversos autors 19 han assenyalat que l exigüitat dels aliments de la terra és a dir, la fam és el que va empènyer els catalans al mar. El mar és un medi sotmès als atzars del clima, altament insegur i arriscat. Per altra banda, William Torry, 20 en un article sobre l antropologia dels ambients atzarosos, va posar de manifest que hi ha condicions històriques específiques vinculades al treball i el capital que expliquen per què alguns col lectius humans es veuen empesos a viure i a treballar en determinats hàbitats perillosos. Els pescadors artesanals s enfrontaven al mar amb una tecnologia precària, els llaguts a vela llatina, sense cap mena de sistema de seguretat a bord i en una costa desproveïda de les mínimes infraestructures per fer front als temporals, amb escassísims ports on refugiar-se quan l alçada de les onades feia molt arriscat o impossible treure les barques a la sorra. Quan els guanys eren insuficients s augmentaven els riscos, com acabem de veure en el fragment que hem escoltat, de manera que el sistema de parts era també un sistema que empenyia els remitgers a arriscar més la seva vida per poder sobreviure. Això és el que em porta a concloure, amb William Torry, 21 que el sofriment i les pèrdues no són només una qüestió de danys físics, sinó que tenen arrels en factors culturals i socials. Els temporals amb víctimes eren molt freqüents, com ens demostra la tradició oral que ens ha arribat a través de cançons i rondalles. El més greu que tenim registrat a Catalunya es va produir, com sabeu, l any 1911, i entre els 140 pescadors i mariners que van morir ofegats la nit del 31 de gener de 1911 hi trobem alguns infants de només deu anys d edat. Per exemple, a Cambrils, van comprovar al Registre Civil les dades dels 15 pescadors d aquella localitat morts al temporal i un terç d ells tenien entre dotze i disset anys d edat. Els processos de patrimonialització de la cultura marítima no poden ignorar els factors socials i culturals que comportaren el sofriment i la pèrdua de vides humanes en el món pesquer. 22 M agradaria acabar fent un esment a la conflictivitat social. Un altre element de la patrimonialització que caldria revisar és la visió que ens dóna Emerencià Roig d una societat sense conflictes socials. La vida de la gent de mar no és només una lluita contra les adversitats derivades dels fenòmens naturals, com els temporals. Ho és també contra les adversitats socials. En els moments de crisi és quan es produeixen més alteracions del sentit de l economia moral de les comunitats. El sistema de parts es veu també afectat. Fins ara he parlat de patrons i remitgers. Hi havia un altre col lectiu fonamental per al funcionament de la pesca en les viles sense port, que eren els palers. Els palers eren escollits normalment per sorteig en les confraries de pescadors, ja que es considerava un bon treball. Es regien per unes normes conegudes com a Règim del pal, on s establia el sistema d elecció dels palers, normes i condicions de treball, beneficis, etc. Mentre hi havia barques en la mar, el paler havia d estar sempre amatent a la possible tornada d una barca recordem que les embarcacions de pesca artesanal no disposaven de ràdio per comunicar-se amb terra fins als anys seixanta. Els palers dormien, per tant, vora el mar hivern i estiu, en petites construccions propietat de les confraries, conegudes com a botigues, fins que tota la flota era en terra. Si hi havia temporal, amb les barques amarrades a la platja, els palers anaven a avisar els patrons casa per casa per fer les barques per munt, és a dir, per assegurar-les de les onades, sovint passant-les sobre les vies dels trens fins a l altra banda de l andana, com passava al Maresme. La tasca del paler consistia a posar els pals de varada. Sobretot, el més important era el darrer pal que es posava, en el trencall de l onada, quan la barca es feia a la mar, i també el primer, en el mateix lloc, quan la barca entrava a la terra. Aquesta operació era molt delicada, perquè la barca podia quedar travessada, xocar contra l onada i tombar-se. Els pals, grans com les travesses de la via del tren, els carregava un sol home a l espatlla i els llençaven amb un cop de maluc caient en el lloc precís sota la drassana número

78 barca. He conegut els dos darrers palers de Sant Pol de Mar, que es van jubilar en els anys vuitanta quan l última barca de pesca va abandonar la sorra de la platja. Quan jo els vaig conèixer caminaven amb dificultat i s havien hagut de sotmetre a diverses operacions quirúrgiques. El fragment que transcric a continuació és d una entrevista a un d ells, realitzada el 20 de febrer de Nascut el 1926, va morir l any passat. En l entrevista ens parla dels conflictes que tenia amb els patrons. Com he dit abans, els palers rebien el quartó, és a dir, el 40% de part d un remitger, de cada barca. Quan hi havia moltes barques i la pesca estava ben pagada, la feina de paler, tot i la duresa, compensava pels beneficis que s obtenien sense els riscos de sortir en mar. Però quan les barques van començar a desaparèixer de mica en mica de la platja, en els anys seixanta i setanta, els guanys van anar minvant per als palers, de manera que, per aprofitar el turisme naixent a les nostres costes, els dos palers, que eren cunyats, van decidir muntar un bar a la platja per treballar mentre les barques no els necessitaven servint refrescos i plats combinats als turistes. En el següent fragment de l entrevista el paler m explicava els conflictes que tenia amb els patrons. Ens robaven que els patrons no et donaven ni la quarta part del que et tocava. Jo vaig agafar uns disgustos! El meu cunyat, no, no, no, però jo ja volia plegar. I ell, no collons, que jo em trobaré sense feina I per no deixar-lo a ell empantanegat, perquè tenia la barqueta i llavors no podria anar en mar si jo plegava de paler. Llavors va ser quan jo vaig dir, doncs mira, ja que estem tot el dia aquí, fotem un bar. Això va ser la salvació. Ja ho crec, home. Nosaltres a l estiu trèiem una bona setmanada [gràcies al bar]. Però els pescadors, basta perquè tenies el bar que encara et robaven més. En Vinagreta i en Pallai, el Músic Amb el Músic ens les vam tenir però de collons, saps? Venia allà, es posava la mà a la butxaca: Teniu, agafeu la bona voluntat. I et donava, en aquell temps, et donava cent, cent cinquanta peles. Un dia amb això de la bona voluntat li foto [els diners] a les mans i li dic: Això t ho fots al cul i que et tregui un altre, jo no et trec més. Et penses que m has de donar a mi cent cinquanta peles amb el peix que has tret d en mar? Oh, què et penses, noi, jo també tinc gastos. Se m fot els gastos que tinguis tu, tu m has de donar lo que treus d en mar. Aquests episodis conflictius han estat poc recollits en la cultura popular i, en tot cas, es troben pràcticament absents en les presentacions patrimonials de la cultura marítima que es poden observar avui tant en les manifestacions de patrimoni immaterial com en les presentacions museogràfiques. La memòria oral del món pesquer ens permet accedir a aquests conflictes, a un relat més viscut de la cultura on emergeixen visions del que era legítim i del que era il legítim. Un sentit de l economia moral que hauríem de traslladar també a l àmbit professional del patrimoni. NotEs L Escala, 27 de novembre de Ponència presentada en el marc de la III Jornada de la Xarxa de Museus Marítims de la Costa Catalana, La memòria oral: estat de la qüestió, al Museu de l Anxova i la Sal de l Escala, 27 de novembre de La recerca en què es basa aquesta ponència forma part del Projecte I+D+i PESCUM (HAR ), finançat pel Ministeri d Economia i Competitivitat. Agraeixo al Museu de l Anxova i la Sal de l Escala la seva amable invitació a participar en aquesta jornada. 2. Una versió anglesa d aquest text s ha publicat al llibre de J. L. Alegret i E. Carbonell, Revisiting the Coast: New Practices in Maritime Heritage, (Girona: ICRPC, 2014). 3. Apraiz, J. A., La patrimonialización efectista de la cultura marítima, a Joan Lluís Alegret i Eliseu Carbonell (eds.), La patrimonialització de la cultura marítima (Girona, Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, 2012). 4. Pujol, E.; Carbonell, E., Records d una dona de mar (Palamós, Fundació Promediterrània, 2009). 5. Vegeu Moncusí, A., La definició i l activació del patrimoni immaterial. Algunes propostes des de l etnologia, a Revista Valenciana d Etnologia, 3 (2008), Thompson, E. P., The Moral Economy of the English Crowd in the Eighteenth Century, a Past and Present, 50 (1971), Vegeu Van Ginkel, R., The Share System in the Fisheries: Coventuring on the Dutch Island of Texel, a Argos. Revista do Museu Marítimo de Ílhavo, 1 (2013), La pesca La memòria del món pesquer 76D

79 8. Roig, E., La pesca a Catalunya (Barcelona: Barcino, 1927). 9. Vegeu Heinich, N., La fabrique du patrimoine: de la cathédrale à la petite cuillère (París: Maison des Sciences de l Homme, 2009). 10. Vegeu Frigolé, J., Patrimonialization and the mercantilitzation of the authentic. Two fundamental strategies in a tertiary economy, a Xavier Roigé i Joan Frigolé (eds.), Constructing Cultural and Natural Heritage (Girona: ICRPC, 2010). 11. Vegeu Nadel-Klein, J., Fishing for Heritage. Modernity and Loss Along the Scottish Coast (Oxford: Berg, 2003). 12. Historiesdelapesca.wordpress.com/2013/11/06/terramanersels-paries-de-la-pesca/. [Recuperat el 4/12/13.] 13. Bosch, A., Estudi introductori, a Jacint Verdaguer, Rondalles (Barcelona: Barcino, 1992). 14. Bienve.wordpress.com/2009/03/11/llegenda-del-mariner-desant-pau/. [Recuperat el 4/12/13.] 15. Vegeu, per exemple, Matthiasson, T., Sharing revenue in Icelandic Fisheries, a Symes, D. (ed.). Northern Waters: Management Issues and Practice (Oxford: Fishing New Books, 1998), ; Pascual, J. J., The Share System in fishing: the case of the Canary Islands, a Europea, vol. 2 (1999), 65-87; Martin, K., The difference that class makes: neoliberalization and non-capitalism in the fishing industry of New England, a Antipode, vol. 39, n. 3 (2007), ; Van Ginkel, The Share System in the Fisheries. 16. Van Ginkel, The Share System in the Fisheries, Alegret, J. L., Els armelladers de Palamós (Girona: Diputació de Girona, 1987), Van Ginkel, The Share System in the Fisheries, Vegeu Braudel, F., La Méditerranée et le monde méditerranéen a l èpoque de Philippe II (París: Armand Colin, 1949); Pi i Sunyer, O., Two Stages of Technological Change in a Catalan Fishing Community, a Etellie M. Smith (ed.)., Those who live from the sea: A Study in matirime anthropology (St. Paul: West, 1977); Barbaza, Y., El paisatge humà de la Costa Brava, 2 vol. (Barcelona: Edicions 62, 1988). 20. Torry, W., Anthropology Studies in Hazardous Environment: Past Trends and New Horizons, a Current Anthropology, 20(3) (972), Torry, W., Anthropology Studies, Aquest tema l he desenvolupat més extensament en el capítol El temporal de 1911 a Catalunya: La patrimonializació de les catástrofes naturals, a Joan Lluís Alegret i Eliseu Carbonell (eds.), La patrimonialització, drassana número

80 resumen [La pesca en Cataluña en la Edad Moderna: una exitosa expansión por el litoral español Eloy Martín Corrales Universitat Pompeu Fabra, de Barcelona La pesca en la Edad Moderna ha sido una de las actividades económicas menos estudiadas, a pesar de la importancia del consumo de pescado por razones económicas y religiosas. El aumento de la población experimentado en Cataluña desde fines del siglo xvii y a lo largo del siglo xviii, con la consiguiente demanda de productos alimenticios (entre ellos el pescado) convierte a esta actividad en un elemento fundamental de la vida económica y social del país. La expansión del sector pesquero español del siglo xviii no se puede comprender sin tener en cuenta el caso catalán y su influencia a lo largo de todo el litoral hispano. Palabras clave: técnicas de pesca, conservación de pescado, artes de arrastre, pesca intensiva. Abstract Fishing in Modern Age has been one of the much less studied economic activities, despite of the importance of fish consumption for economic and religious reasons. The population growth experienced in Catalonia since the late seventeenth century and throughout the eighteenth century, with the consequent demand for foodstuffs (including fish), makes this activity a fundamental element of economic and social life of the country. The expansion of Spanish fishing industry in the eighteenth century can not be understood without considering the case of Catalonia, and its influence throughout the Spanish coast. Keywords: fishing methods, fish conservation, trawl gear, intensive fishing. La pesca 1 ha sido una de las actividades económicas menos estudiadas en la España de la Edad Moderna, 2 a pesar de la importancia del consumo de pescado, debido tanto a razones de índole religiosa (unos 150 días al año de ayuno y abstinencia de ingesta de carne) y económica (su baratura en relación con otros alimentos). 3 Así ocurre en el caso de Cataluña, donde la pesca ha sido poco La pesca La pesca en Cataluña en la Edad Moderna: una exitosa expansión por el litoral español 78D

81 tratada en comparación con la atención dispensada al estudio del tráfico marítimo catalán, en especial al extraordinario impulso que vivió desde fines del siglo xvii. No obstante, contamos con diversas monografías para el periodo medieval, 4 los siglos xvi-xvii 5 y, en especial, para el xviii, 6 que permiten hacernos una idea aproximada de la evolución del sector pesquero catalán a lo largo de la Edad Moderna. El litoral de Cataluña, flanqueado por dos importantes ríos (Ebro y Ródano) con sus aportes de agua y sedimentos, es una zona de cierta abundancia en fauna marítima, en especial en la zona comprendida entre Blanes y la actual frontera francesa, la Costa Brava. 7 Un testimonio de 1600 da cuenta de la riqueza y variedad de pescado: Tenint com te Cataluña doscentes quaranta millas de costa maritima; y tenint molts rius y alguns estanys te abundancia de peyx de aygua salada y dolça, no sols per à si pero encara per à altres provincias: lo qual no tenen moltas provincias de España, Francia, è Italia, las que estan en part mediterrànea y no participan de costa maritima. 8 El mismo informe daba cuenta de la variedad de las especies que se capturaban, destacando fundamentalmente que el pescado azul o pescado graso (sardines, alatxes, anxoves, verats, sorells, bissus, bonítols, tonyines y llampugues) 9 era el más abundante: Y començant dels peyxos de mar de Cataluña pescànse generalment en tot lo mar de Cataluña ab los arts y bols Sardinas, Alatxas, Bogas, Sorells, Anchovas, Agullas, Varats, y altra varietat de peyxos, en gran abundancia epecialmente en lo mar de Colliure, Rosas, Cadaques, Lloret y Canet, Palamos, y Tarragona, y encara que en un temps se pescan mes que en altre temps, pero ordinariament de aquests peyx y ha en Cataluña gran abundancia. 10 También se capturaban pescado blanco y otras especies: merluza, congrio, lubina, besugo, mero, boga, morena, calamar, langosta y otros. 11 La pesca continuaba siendo practicada de forma muy tradicional a comienzos del siglo xvi. Se utilizaban pequeñas embarcaciones y una tecnología que apenas había sufrido cambios a lo largo de los siglos. Destacaba su estacionalidad, dado que dependía mucho de los meses en los que las diversas especies se acercaban a la costa formando nutridos bancos, como las sardinas en primavera y verano, las anchoas entre abril y septiembre u octubre y el atún entre julio y octubre. Las principales modalidades de pesca fueron las sedentarias y las móviles. Entre las primeras, el anzuelo, la nansa y el cerco (almadraba y sardinal). Entre las segundas, las artes de tiro (arte o xàvega y artet o bolitx) y las de arrastre (gánguil, tartana y parelles o bous). En líneas generales, se consumía el pescado fresco, lo que limitaba el radio de venta de las capturas. Salvo en los casos de las sardinas, las anchoas y el atún, buena parte de los cuales se salazonaba para su exportación. Un testimonio de 1722 es ilustrativo al respecto: Tout les Poissons qu on pesche en Catalogne pres des cotes et dans ces pesches ordinaires, et journalieres se consommet frais excepte les Maquereaux, dont il s en prend quelque fois beaucoup dans ces mers icy; alors on les sale en des barils avec la saumure, de de cette maniere on les garde toute l année, et on les transporte dans les terres. 12 La pesca con anzuelo (volantí, balestilla y palangre) era la menos rentable desde el punto de vista de la producción, aunque no era agresiva con los recursos marítimos. Su coste era elevado ya que había que emplear una cantidad importante de cebo y arpones: Los qui pescan à canya solen pendrer llobarros, llissas, pagells, y moltes altres peyxos petits: pero esta pescaria ques fa ab cañya es molt poca: y en tal modo de pescar se pert molt temps, y se guanya poc, y soviet per raho dela fredor que pateéis lo qui pesca à canya, pren alguna enfermedat, verificant se aquell proverbi. Pescador de Canya mes pert que no guanya. 13 La nansa, o pesca mediante una especie de canastas de las que no podía salir el pescado que entraba, se practicaba preferentemente de junio a noviembre. Era más productiva que la pesca con anzuelo, gracias a la baratura del coste de producción de las nansas, pero los gastos en cebos hacía que no pudiera competir con la pesca con red. drassana número

82 On met dans ces Nances pour servir d appat des sardines, des seiches, sardines pourries &c on les met loin de terre de puis deux cents, jusques a quatre cents brasses d eau, et on y prend des Languoustes, Congres, Pagets, Murenes. 14 La almadraba, o cerco, era un sistema de redes que interrumpían el paso del atún, llevándolo finalmente al copo, lugar del que ya no podían salir. En Cataluña se calaba normalmente la de retorn (entre verano y fines de octubre). Actividad no siempre rentable, necesitada de importantes desembolsos y de la imprescindible mano de obra para llevarla a cabo. Tonyinas y bonitols, que nos pescan en gran cantitat en Cataluña: Tota via se esdeve alguns añys que sen pescan moltas, specialment en Coblliure, Rosas, Cadaques, Tarragona y Coll de Balaguer. Lo any 1595 y 1596 se posaren almadravas en algunas parts dela costa de Cataluña, y se guanyaren be los gastos y treballs. 15 No existen muchas noticias de la explotación de las almadrabas anterior a Juan de Montcada, desde 1532, era primer conde de Aitona y era señor de la jurisdicción del vescomtat de Cabrera (que incluía la franja costera que iba de Arenys de Mar a Malgrat). Tenía privilegio exclusivo de calar almadrabas en el litoral, aunque no sabemos en qué medida hizo efectivos sus derechos. Cuando, en 1575, se concedió un privilegio real al valenciano Jeroni Salvador para que pudiese calar almadrabas en los litorales de Cataluña y Rosellón, se hizo con la condición de que no se haga perjuyzio a ningun tercero, ny sea en los lugares por nos, antes de agora, señalados al conde Aytona, para hazer la dicha pesca. Jeroni Salvador tenía licencia para un periodo de diez años, para una actividad en la que se podrían hazer pescas de atunes, de que según dezís, resultaría notable provecho y utilidad a todos su vecinos de los dichos principado y condados, y gran aumento en nuestros derechos y rentas reales. Y que para pescar los dichos atunes, havéys inventado un nuevo artificio, en los mares de dichos principados y condados hasta aquí no usado, en que havéys gastado mucho tiempo y hazienda. 16 En 1673 se concedió el derecho a establecer almadrabas entre Tossa y Torredembarra a Martí Tarascó, ciudadano honrado de Barcelona, y a Jeroni Ferrer, ambos vecinos de Mataró y los dos vinculados con diversos comerciantes de ambas ciudades en esta actividad. El privilegio les otorgaba perpètuament lo dret y facultat y plen poder, es a saber, del terme de Tossa, inclusive, bisbat de Girona, Costa de Catalunya fins al terme dit de La Torra den Barra, inclusive, archabisbat de Tarragona, de pescar tunynes, tant venint com tornant, o de altre qualsevol ingeni o modo per dit effecte, en les mars confinants de dit terme de Tossa fins a la Torra den Barra privative a altres qualsevols, ab facultat de variar y posar dites, una o moltar pesqueras o almedraves. 17 Posteriormente, en 1722, el botánico Joan Salvador i Riera, después de señalar que en otros tiempos se habían calado almadrabas en diferentes lugares (Coll de Balaguer, Torredembarra, Mataró y Blanes), apuntaba que en esos momentos solo quedaba la de Blanes: Il y avoit en Catalogne quatre Madragues differentes pour pescher les thons; une au Coll de Balaguer vers Tortose; à la Torre den Barre ver Tarragone; à Matarò, et a Blanes, presentement il n y en a que celle de Blanes; on la met du coté de la plage, qu on nomme Cala Bona Añadía que sus capturas se consumían en la propia Cataluña (Barcelona, aunque también en Gerona y Vic) y que la explotación de ese año ne payera pas les frais, aunque reconocía que en otros años los beneficios fueron elevados. Entre 1727 y 1734 los explotadores de la almadraba pretendían que los pescadores de la zona no pudieran pescar mientras estuviese calada para que no la perjudicasen. En 1737, la almadraba se había calado en Tossa, mientras que en 1749 lo hacía en Llançà. 18 Debió de continuar siendo deficitaria, por lo que el concesionario renunció a ella en 1760, quedando sin explotación. En 1788 un Real Decreto otorgó la de Roses a Josep Masdevall y a sus herederos, a título de feudo alodial, per- La pesca La pesca en Cataluña en la Edad Moderna: una exitosa expansión por el litoral español 80D

83 petuamente y sin cargas. Se calculaba que producía una ganancia anual de reales de vellón, el doble de la inversión necesaria para su explotación. También por Real Decreto se concedió, perpetua y hereditariamente, la almadraba de L Hospitalet o de Cap de Creus al conde de Lalaing. Fue itinerante ya que se caló en los citados lugares, en La Selva de Mar, Salou y Coll de Balaguer (Cap de Terme), siendo una explotación deficitaria: Ha producido siempre grandes pérdidas para su propietario, por no corresponder lo que ha pescado a los gastos. 19 Posiblemente la escasa actividad almadrabera catalana se debió, además de a que no siempre fue rentable, a que era muy vulnerable a la amenaza del corso musulmán, tal como opinaba Pere Gil en 1600: Crec yo que si la costa de Cataluña estigues guardada y segura ab fortalezas, que los moros no poguessen donar molestias; y se posasen almadravas en algunas parts de Cataluña: se pescaria gran cantitat de Toñynas, y se farian richs los pescadors de Almadravas. 20 Más importancia que la almadraba tuvo la pesca de la sardina y anchoa, mediante la utilización del sardinal. Una barca de reducidas dimensiones lanzaba al agua unas redes, cada una de ellas formada por tres o cuatro piezas, en las que quedaban enganchadas las sardinas al quererlas atravesar. Se practicaba desde diciembre hasta fines de agosto. Se trataba de una pesca muy rentable. Además de las cifras de la exportación de sardinas desde algunos puertos catalanes, que veremos más adelante, tenemos el testimonio de Joan Salvador, quien en 1722 afirmaba: Quelques fois devant Barcelone il y en à cent jusques cent-cinquante qui peschent chaque chaloupe à trois mariniers pour faire la pesche portant des filets, qu on nomme sardinals. 21 Además de las prácticas citadas estaban muy generalizadas las artes de tiro y arrastre, es decir, aquella modalidad en las que las embarcaciones debían moverse en busca de las capturas. El art (xàvega) y el artet (bolitx) utilizaban el mismo tipo de redes y actuaban de forma idéntica, siendo su única diferencia el tamaño. Se calaba una red de hilo de cáñamo compuesta por diversas piezas de malla de distinto grosor en las proximidades de la costa. Posteriormente, se recogían los extremos de la red y eran llevados a tierra, donde dos cuadrillas de hombres tiraban de ella hasta depositarlas en la arena. El art solía emplear una treintena de hombres, entre los de mar y los de tierra: Y juntament ablos filats y bols se trauen molts altres peyxos grans y xichs de differents species que seria cosa prolixa referir assi tots los noms. 22 El artet, de proporciones más reducidas, fue usual utilizarlo de noche a la luz de antorchas (la encesa). Xàvega, bolitx y artet se practicaban entre abril y noviembre. 23 Finalmente, el aumento de la población experimentado desde fines del siglo xvii y a lo largo de todo el siglo xviii, 24 con el consiguiente incremento de la demanda de productos alimenticios, entre ellos el pescado, favoreció la introducción y el triunfo de las artes de arrastre, la pesca del bou. Su introducción en España hay que atribuirla al sector pesquero catalán. 25 Tres fueron los sistemas practicados en Cataluña. El gánguil, a imitación de lo que practicaban los provenzales, conocido ya a fines del siglo xvi. Se traba de un vaixell de dues proes i vela llatina que duia lligada una xarxa de malles molt estretes als caps del seus botalons, que, un cop calada i amb el vaixell en moviment anava arrosegant pels fondals. La tartana, que solo se diferenciaba del anterior en que la red iba lligada un cap a la popa i un altre a la proa de manera que quan es desplaçava ho feia de costat. 26 Se trataba de una actividad muy productiva desde el punto de vista de las capturas. Las autoridades barcelonesas afirmaban, en 1681, que había enseñado la experiencia que el modo de pescar con gánguiles es el que da más abundancia de pescado, de que se necesita, mayormente en las ciudades populosas, como es la presente. 27 Però, las dos citadas modalidades fueron desbancadas totalmente por el sistema de les parelles o bous. Se trataba de dos laúdes cada uno de los cuales llevaba el extremo de una red de malla muy estrecha que arrastraba drassana número

84 Naves llegadas con pescado a Barcelona y lugares de procedencia ( ) Año Tossa Blanes Lloret Total TOTAL Fuente: Mario Zucchitello. El comerç maritim de Tossa a través del port Barcelona ( ). Tossa: Ajuntament de Tossa, 1983, Sardina confita (salada) de Cataluña desembarcada en Valencia Año Barriles Barriletes Fuente: Mario Zucchitello. Homes, vaixells i mercaderies de Tossa al Grau de València ( ). Tossa: Ajuntament de Tossa, 1991, 251. La pesca La pesca en Cataluña en la Edad Moderna: una exitosa expansión por el litoral español 82D

85 Sardinas Ahumadas y arenques exportados desde Cataluña desembarcados en Valencia ( ) Años Unidades ? Fuente: Mario Zucchitello. Homes, vaixells i mercaderies de Tossa al Grau de València ( ). Tossa: Ajuntament de Tossa, 1991, el fondo marino capturando todo lo que allí hubiera. Su éxito se explica por el mayor número de capturas que obtenía, en que los gastos en cebo eran inexistentes, en el reducido número de tripulantes que utilizaba y en el bajo coste de los laúdes. 28 Establecer una panorámica de la evolución de la pesca (mayor o menor importancia de las distintas modalidades, la productividad de cada una de ellas, la eficiencia a la hora de obtener capturas, la capacidad para satisfacer la demanda tanto de la costa como del interior, catalana o de fuera del Principado) a lo largo de los tres siglos estudiados es una tarea harto complicada. Como se ha señalado con anterioridad, era muy dependiente de la estacionalidad de los bancos de peces que se aproximaban al litoral catalán y se había avanzado poco en materia de conservación de las capturas. De ahí que, a comienzos del siglo xvi, se dedicaba fundamental a ofrecer pescado fresco a las poblaciones marítimas en cuyas inmediaciones se realizaban las capturas. El crecimiento de la población catalana en el Quinientos primero y desde fines del Seiscientos en adelante favoreció el crecimiento de la demanda de pescado de las principales ciudades, en especial de Barcelona. 29 Desde fines del siglo xv y comienzos del xvi se detecta el envío de pescado desde Palamós, Tossa, Blanes, Lloret y Roses a Barcelona. Un mínimo de 106 naves llegaron con pescado fresco y salado a la capital catalana desde los citados puertos. drassana número

86 Hay que destacar que solo contamos con información más o menos completa para once años (1504, 1508, 1512, 1517, 1523, 1527, 1531, 1535, 1540, 1545 y 1558); en los restantes que figuran en el cuadro solo se contabiliza noticias fragmentarias. Del total de expediciones contabilizadas, solo conocemos la carga en el 25% de los casos. De modo que la importancia de las 106 partidas de pescado contabilizadas radica en que solo debe considerarse como la punta del iceberg del nutrido tráfico que abasteció a Barcelona de pescado fresco y salado en la primera mitad del siglo xvi. 30 También se exportaba pescado hacia Valencia, para cuyo puerto contamos con noticias a partir de Sin embargo, esta actividad exportadora no parece que adquiriese verdadera importancia hasta seis o siete décadas después. 31 Muy posiblemente el tirón de la demanda pudo provocar la adopción de mejoras en las técnicas de conservación del pescado: confitado (salado), ahumado, arengado y escabeche. Lo que favoreció que aumentasen las posibilidades de exportación de las capturas a mercados más lejanos. Parece confirmar lo anterior la siguiente observación de Pere Gil, en 1600, al hablar de la utilidad de la sal para la conservación del pescado: Per a conservar serdinas, anchovas, varats, tonynas, y altres peyxos ab aygua sal en barrils; Bacallars, Merlussas, Congres, Arangadas y altres peyxos conservarlos salats en sec [ ] alguns animals y peyxos, sens couserse, abla sola sal sian bo y sufficient aliment del home per a ser menjats. Y ayxi vejem, que la canselada magre ben salada pot ella sola sens courerse menjada, y lo mateyx experimentan y usam cada dia dela tonyna magra, y de las anchoas, etc. 32 La mejora en la conservación de las capturas parece confirmada por los comentarios del científico Joan Salvador, en 1772, aunque el texto es un tanto confuso: Autres fois on faisoit en Catalogne une grande salure des Anchois venant les Provenceaux à Palamos, Sant Feliu de Guixols, Calella &c pour les saler et les accomoder avec des barils, les transportant apres en france pour en faire leur negoce; mais depuis que en Roussillon depuis le Cap de Creus jusques à Cadaques l on a observe y avoir meilleure pesche, les Provenceaux vont a ces endroits la soulement. On accomode et sale les Anchois dans des barils comme nous avons dit des sardines confites, avec cette difference, que les Anchois se rangent dans les barils l une sur l autre le dos en dessous, et le ventre en dessus, et on leur otte les entrailles, on y met aussi des herbes aromatiques, comme aussi des clous de Girofle, Canelle, Muscade &c ils tardent plus long temps à etre confits, ils se conservent assez cons d une année à l autre. 33 Las mejoras explicarían que la actividad exportadora se acelerase a fines del siglo xvi, tal como lo demuestran las cifras de pescado enviado desde Cataluña hacia Valencia entre 1576 y Hay que señalar que del total de los 129 años incluidos entre 1576 y 1703, solo tenemos información para 81 años, en 68 de los cuales es completa, siendo fragmentaria en los 13 restantes. Lo que significa que la exportación de pescado capturado en el litoral catalán hacia Valencia fue más importante de lo que sugiere el anterior cuadro. Lo cierto es que su envío hacia Valencia en 1722 seguía siendo importante. Otras localidades valencianas como Vinaroz y el interior de Aragón también recibieron pescado salido de Cataluña. 34 Per raho del mar goza de sal de abundancia y varietat de peyxos, que bastan no sols per è ella en si, pero encara per à comunicar al Regne de Arago. 35 La creciente actividad exportadora, basada en el aumento de las capturas, favoreció la especialización pesquera de algunas localidades del litoral catalán. En Tossa, de un muestrario de matrimonios celebrados entre 1593 y 1710, conocemos la profesión del marido en 814 casos. En 460 ocasiones el marido pertenecía a la gent de la mar. En un capbreu de vecinos de la citada localidad, de 1639, el 48,5% de los 202 declarantes eran marineros (16,33%) y pescadores (32,17%). La riqueza derivada de la pesca favoreció a unos más que a otros. Antoni Caixa, el más activo de los exportadores de Tossa entre 1584 y 1597, pudo, gracias a los beneficios obtenidos, fundar la iglesia de la Mare de Déu del Socors, llegando a ser pro- La pesca La pesca en Cataluña en la Edad Moderna: una exitosa expansión por el litoral español 84D

87 curador general del castell, vila y término de Tossa en nombre del abad. 36 Todo parece indicar que la actividad pesquera de la Costa Brava, que había protagonizado la expansión exportadora de sardinas y anchoas en los siglos xvi y xvii, no pudo adaptarse fácilmente a las nuevas necesidades, marcadas por el crecimiento demográfico experimentado por Cataluña desde fines del Seiscientos. Efectivamente, la práctica de la pesca, encorsetada por seculares costumbres, plasmadas en Ordinacions en el caso de Cadaqués, solo podía aumentar sus capturas ampliando sus zonas de pesca a expensas de localidades vecinas. 37 El aumento del consumo de pescado en Cataluña y su notable capacidad exportadora hacia Francia y Valencia ya no podían ser adecuadamente sostenidas por las capturas del litoral norte de Cataluña. Además, sus fondos marinos no eran aptos para la pesca de arrastre, modalidad que precisaba fondos arenosos, que finalmente se impuso a comienzos del siglo xviii. El centro de la actividad pesquera comenzó a desplazarse hacia el sur. Los grandes comerciantes, los patrones de pesca y la marinería pescadora de Barcelona, Mataró y otras localidades vecinas (Masnou, Calella, Premià, Vilassar, Sant Pol) protagonizaron, desde mediados del siglo xvii, la ruptura de las anquilosadas jurisdicciones señoriales y de los usos consuetudinarios locales, que impedían que la pesca pudiese responder adecuadamente al crecimiento que experimentaba la demanda. En 1643 los pescadores de Mataró consiguieron que el ayuntamiento (universitat) les concediera licencia para poder enviar sardina a otros mercados que no fueran el de la propia localidad. 38 Las cofradías de vendedores y de pescadores de Barcelona fueron denunciadas en repetidas ocasiones (1675, 1686, 1696, 1697, 1719, y 1734) por las prácticas que utilizaban para mantener elevado el precio del pescado. En 1697 un memorial de los pescadores reconocía estas prácticas: Debido a ser excesivamente bajos los precios tasados, la gente no quería ir a sacar las artes y en la venta del pescado imperaba el desorden, por cuanto estaba dispuesto venderlo al peso, mientras que la costumbre era venderlo a ojo. Los pescadores también procuraban impedir que las capturas de otras localidades del litoral catalán llegasen a Barcelona. Uno de los argumentos de la ciudad de Barcelona y de los virreyes para autorizar la pesca de arrastre, primero con gánguil y posteriormente con parelles de bou, fue el de poner fin a esas prácticas consideradas abusivas. 39 En todo caso, las posibilidades de beneficio que ofrecía la pesca llamó la atención de los acaudalados hombres de negocios de Barcelona y Mataró, los cuales podían hacer frente con facilidad a las cada vez más elevadas inversiones necesarias para la actividad pesquera, en especial la instalación de almadrabas y la pesca con gánguil. Recuérdese que los socios de la Compañía a la que se concedió en 1673 licencia para explotar las almadrabas desde Tossa hasta Torredembarra eran básicamente ciudadanos honrados de Barcelona, algunos de ellos avecindados en Mataró. 40 En Mataró fueron apareciendo vecinos que tenían artes de pesca: Miquel Peric tenía ocho palangres; Vicenç Prats, 16; Joan Anglada, un laúd, cinco piezas de sardinales y 600 barriles de salar sardinas. En 1696 se constituyó una compañía, con capital de 600 libras catalanas, para salar y comercializar pescado. 41 Finalmente, el gran centro consumidor de pescado que era Barcelona, apoyándose en la plataforma de fondos arenosos que iba desde Arenys de Mar hasta Castelldefels, impuso la consolidación de la pesca de arrastre. En el siglo xviii, la actividad pesquera experimentó un notable desarrollo, ya que tuvo que hacer frente al crecimiento demográfico catalán (lo que implicaba un aumento del consumo de pescado, tanto fresco como salado). 42 Sin embargo, el sector tuvo que superar, con mayor o menor fortuna, diferentes obstáculos, algunos de los cuales se heredaban de los siglos anteriores. La amenaza de los corsarios norteafricanos continuó siendo una pesadilla para los pescadores catalanes que a menudo perdieron sus embarcaciones o fueron capturados y llevados como esclavos a los baños del norte de África. Algunos ejemplo lo demuestran. En 1721, el patrón Samuel Alabart, dedicado a la pesca de arrastre con la drassana número

88 utilización del gánguil, fue apresado, así como dos gánguiles de su propiedad, aunque uno de ellos pudo ser rescatado. 43 En 1760, un informe sobre Blanes describía un panorama nada halagüeño: Todo el mundo está temblando, ni los pobres pescadores tienen valor para salir a pescar, porque delante de esta villa se encuentran cuatro embarcaciones de moros, temiendo de ellos algún desembarco. 44 En 1772, el obispo de Barcelona facultó a sus feligreses para que pudiera comer alimentos prohibidos en cuaresma ante la escasez de pescado fresco motivada por la amenaza de los corsarios a la navegación y pesca. 45 La pérdida de la Catalunya Nord en beneficio de Francia a raíz del Tratado de los Pirineos, en 1659, debió de traducirse en dificultades para la tradicional actividad pesquera catalana en el Rosellón (de Cerbera a Leucata) y en la Provenza, aunque es un tema del que se sabe poco. Las medidas sanitarias tomadas a raíz de la epidemia de peste de Marsella de 1720 provocó el que por unos años se decretase la prohibición de pescar en aguas francesas. No obstante, los pescadores catalanes continuaron faenando allí, tal como reconocía el Edicto de Sanidad de 1721: Los lugares de la Marina del Ampurdán, desde Llansá hasta Castellón de Ampurias, acostumbraban salir á executar la pesca, no solo en sus Mares, sino también hasta los de Bañuls, y Colibre, Puertos de Francia. 46 Noticias posteriores corroboran lo anterior. En 1728 los patrones Antonio Roldós y Salvador Pou, ambos de Vilassar, que faenaron en Cèta y Martigues, y Carlos Gorgollón, del Masnou, quien lo hizo en Cotlliure, tuvieron problemas con las autoridades sanitarias barcelonesas. Gorgollón alegó que pescar en aquellos parajes era una práctica habitual, como lo hacen muchos otros pescadores de Barcelona y su circumbesindad. 47 Sin embargo, el recurso a la pesca en el litoral francés fue teniendo cada vez menos importancia a medida que avanzaba el siglo xviii. En parte fue debido al establecimiento permanente de pescadores catalanes en Marsella, donde crearon su propio barrio. A los problemas anteriores hay que añadir las evidencias de cierto agotamiento de los caladeros catalanes. Los ya citados patrones Antonio Roldós y Salvador Pou argumentaron que pescaban en Cèta y Martigues: Para exerzer su oficio y subvenir sus necesidades con los lucros de aquel respecto la poca utilidad que en su lugar y demás costas de este Principado les resultava. 48 Otras evidencias confirman que los caladeros catalanes tenían enormes dificultades para abastecer de pescado a Barcelona y a otras localidades catalanas, así como para hacer frente a la tradicional exportación de sardinas y anchoas a Marsella. Las más importantes evidencias fueron las ya citadas protestas populares y de los conventos ante la subida de precio del pescado (1686, 1696, 1697, 1719, y 1734), la escasez y carestía del pescado (1771) y la utilización para la exportación de anchoas de barriles con menos peso y capacidad que los usuales (1770 y 1774). 49 En paralelo, la monarquía española y las autoridades locales intentaron potenciar la pesca para dificultar, en la medida de lo posible, la dependencia de la continua importación de bacalao y especies similares, actividad controlada por los ingleses. En 1717 la ciudad de Barcelona era favorable a la pesca de arrastre, practicada con gánguiles, con el argumento de que la razón más principal que puede alegarse a su favor es ahorrarse consumo consumo de la pesca salada de otros reinos, que ocasiona el salir dinero de la Provincia. 50 La guerra con Inglaterra, la de la Oreja de Jenkins ( ), parece que fue decisiva para impulsar el desarrollo de la pesca española y favorecer la disminución de las importaciones. 51 La combinación del aumento del consumo de pescado, tanto fresco como salado, con las dificultades que pesaban sobre la actividad pesquera, con los intereses de los pescadores y con los deseos de los gobernantes de promover su desarrollo estuvieron en el origen de dos importantes novedades que aparecen en el sector pesquero catalán de comienzos del siglo xviii: la adopción de la pes- La pesca La pesca en Cataluña en la Edad Moderna: una exitosa expansión por el litoral español 86D

89 ca de arrastre (parelles de bous) y la búsqueda de ricos caladeros al sur de la frontera catalana. La necesidad de aumentar las capturas muy por encima de las limitaciones de las modalidades de pesca de tiro (art y artet) favoreció la adopción de la novedosa pesca de arrastre, o parelles de bous, que superaron ampliamente a otras artes similares, como el gánguil o la tartana. Su barrido de los fondos marinos le permitía aumentar espectacularmente el volumen de sus capturas, así como su productividad, por lo que el nuevo sistema no tardó en generalizarse. Sin embargo, la pesca de arrastre agravó un problema que ya se había hecho sentir en el litoral catalán. Bien pronto se observó que la sistemática pasada por los fondos marinos provocaba la disminución de la fauna marítima. Cuando, en 1725, se prohibió su práctica, ya estaba muy extendida ya que unos cuarenta o cincuenta interesados en Barcelona solicitaron al monarca licencia para faenar. Una Real Cédula de enero de 1726 concedió al Gremio de Pescadores licencia para armar solo quince o dieciséis parelles, para que pudieran abastecer de pescado fresco a la ciudad. También establecía la prohibición de pescar entre junio y agosto y limitaba a cuatro el número de gánguiles que podían practicar la pesca de arrastre. De Tarragona y otras localidades surgieron peticiones para poder armar parelles, que no fueron atendidas. Pero tales disposiciones no pudieron impedir la proliferación de les parelles: en 1732 se descubrió que una veintena de barcas palangreras se dedicaban clandestinamente a la pesca de arrastre. Hacia 1741 se detecta la pesca con bous en Sanlúcar de Barrameda. En 1755 los catalanes aparecen practicando esta modalidad de pesca en el litoral de Cádiz y, poco después, en los lejanos mares de Galicia. Por esas fechas, se produjo una avalancha de protestas de las localidades en cuyas costas faenaban los catalanes, dados los efectos negativos de este sistema de arrastre. Una Real Orden de 1761 prohibió la pesca con parejas, pero las presiones de los pescadores lograron que se revocara en 1765, año en que se procedió a regularizar su empleo en las costas españolas. Se concedieron 16 licencias al litoral catalán, 39 al valenciano, 5 al murciano, 5 a Andalucía oriental y 32 a la bahía gaditana. A partir de 1777 se fueron turnando las disposiciones, órdenes prohibitivas o reguladoras de la actividad, como la reducción de las licencias. No debe extrañar que en esa tesitura, y a lo largo de todo el litoral español, fuera habitual que numerosas parelles faenaran ilegalmente. En Cataluña llegaron casi al medio centenar. 52 Qué duda cabe de que el despliegue de la pesca catalana por el litoral español hasta Galicia fue exitoso. En especial si tenemos en cuenta que, además de las innovadoras técnicas en materia de capturas, se introdujeron mejoras en su conservación. 53 No debe extrañar que se llegara a exportar pescado salado a la feria de Beaucaire, en Francia. 54 La otra novedad, aunque relativa ya que la presencia catalana en el pesquero andaluz y francés está perfectamente documentada desde comienzos del siglo xvi, 55 fue la expansión de los pescadores catalanes a lo largo de todo el litoral español en busca de nuevos caladeros, ante la insuficiencia de los propios. De momento, las informaciones con las que contamos van en esa dirección. Entre febrero de 1722 y abril de 1723, llegaron al puerto de Barcelona un mínimo de 42 laúdes de pesca catalanes con pequeñas partidas de congrio, zafios, rayas, gatos, tollos y sardinas. Los 16 cargos de congrios contabilizados, de un total de 18, solo alcanzaron los cien quintales (unos kilogramos), mientras que los 15 de pescado salado, de un total de 17, solo alcanzaron los 33 quintales (no llegaron a 380 kilogramos). Cualquiera de los navíos ingleses que llegaron esos años a Barcelona con bacalao o abadejo superaban con mucho las anteriores cifras. Los cuarenta y dos laúdes habían estado faenando en Adra, la Rápita, Almuñécar, Salobreña, Motril, Nerja, Torrox, Vélez-Málaga, Málaga, Estepona, Manilva, Ceuta, Conil y Ayamonte. Sirva de ejemplo la anotación del escribano de Vélez-Málaga en la boleta de sanidad de Gerardo Maristany fechada en marzo de 1723: El patrón se ha mantenido desde el día diez de octubre próximo pasado pescando en las plaias y jurisdicción de esta Villa. 56 La presencia de pescadores catalanes en La Higuerita o La Figuerita (posteriormente, Isla Cristina) está data- drassana número

90 da hacia 1720; diez años más tarde estaban sólidamente implantados en Ayamonte. 57 En 1732, Jaume Duran, uno de los más importantes comerciantes barceloneses de la época, redactó un informe que demostraba el interés catalán por calar almadrabas a lo largo del litoral español y por las pesquerías gallegas: Que a este efecto convendrá establecer en Barcelona, Mataró y Campo de Tarragona, lo que será fácil a la Junta conseguir con los negocios de estos pueblos, dos Compañías, una para la pesca del atún en las costas de España o en las partes de Ceuta, en África, donde abunda este pescado, y la otra en las costas del Reino de Galicia. 58 Es importante destacar que la mayoría de las remesas de pescado salado que llegaba a Barcelona desde el litoral español fue fruto de la actividad de los pescadores catalanes. Pero no fue así en todos los casos, como veremos a través de noticias fragmentarias sobre cargos de pescado llegado a Barcelona, bien adquirido por patrones catalanes y valencianos en diferentes puertos españoles: Vinaroz, Alicante, Valencia, Cartagena, La Coruña, 59 Almería y muy especialmente Ayamonte. 60 Es interesante destacar que en los siglos xvi y xvii el protagonismo de la actividad pesquera catalana lo tenían diversas localidades de la Costa Brava (Tossa, Lloret, Blanes, Sant Feliu de Guíxols y otras). Sin embargo, desde fines del siglo xvii, recayó cada vez más en Barcelona, Mataró y otras poblaciones del Maresme (El Masnou, Calella, Vilassar, Premià, Sant Pol) e, incluso, al sur de la capital catalana, cuyas embarcaciones pesqueras fueron las que protagonizaron la expansión a lo largo del litoral español. La capitalidad pesquera de Barcelona se ejemplifica perfectamente con el papel que sus comerciantes desempeñaron en el intento de poner en marcha las almadrabas a partir de 1673 y en la aparición y expansión de la pesca de arrastre. Incluso en el gran número de laúdes dedicados a la pesca de sardina para abastecer de pescado fresco a la ciudad: esos cien o ciento cincuenta sardinals de que hablaba Joan Salvador en La flota pesquera catalana, beneficiada por el extraordinario impulso del tráfico marítimo catalán, pudo desplegarse por todo el litoral español (los pescadores catalanes fundaron la actual Isla Cristina en la provincia de Huelva y se instalaron en las costas gallegas), llegando a ser la segunda en importancia de España, tan solo superada por la gallega. Según la revista de la Matrícula de Marina de los años , contaba con barcos de pesca (486 en la provincia de marina de Mataró, 407 en la de Sant Feliu de Guíxols, 245 en la de Barcelona y 245 en la de Tarragona) y unos pescadores. También hay que destacar las mejoras en la conservación del pescado, que favoreció las exportaciones del sector pesquero catalán. 61 La expansión del sector pesquero español del siglo xviii no se puede explicar sin tener en cuenta la actividad de los pescadores catalanes a lo largo de todo el litoral hispano. Sin embargo, la expansión de la actividad pesquera catalana y/o española nunca pudo frenar significativamente la importación de pescado procedente del extranjero. En los siglos xvi y xvii, el pescado (en especial sardina, pero también atún, bacalao, merluza, arenques y congrio) llegó sobre todo de Portugal, Andalucía, Galicia y Cerdeña. En el xviii se impuso el bacalao que llegaba a bordo de embarcaciones inglesas. Para el caso de Cataluña tenemos la observación de Pere Gil en 1600: Los Congres sechs, y Merluzas, y Abadejos, y Arenchs, y Arangadas, y Toñyna salada casi tota esta pescaria se aporta [de] Galicia, ò Portugal, ò Bretanya; y arriba a Cataluña y altres provincias de España així mediterraneas, com maritimas de aquest mar nostre mediterraneo. 62 La importación de atún de las localidades portuguesas de Faro y Lagos está demostrada al menos desde Décadas mas tarde, el comerciantes barcelonés Pau Dalmases i Ros estaba interesado en atún procedente del litoral español y de Cerdeña: De Alicante han enviado una barca en Tarragona con 500 q[uintales de atún] y aquí [Barcelona] otra partida semejante de atún de Ceuta de ida de la pesca de mayo y aunque este no es tan estimado, no porque no sea tan bueno como el de ay [Cerdeña?], que lo es, sino que no viene tan bien acondicionado. 64 La pesca La pesca en Cataluña en la Edad Moderna: una exitosa expansión por el litoral español 88D

91 En 1722, Joan Salvador decía a propósito del atún que se consumía en Cataluña: Le produit de la pesche se consomme dans la Province, et quand elle n a pas eté abondante on fait venir de ce poisson salé de Sardaigne, Portugal et autres endroits de l Espagne. 65 Lo cierto es que Barcelona estuvo muy necesitada da las importaciones de atún. En 1721 el genovés Lorenzo Banso llegó con una partida de atún que las autoridades recelaban que era muy probable qe este genero sea de Zerdeña. En esos momentos, como consecuencia de la epidemia de peste de Marsella del año anterior, estaba prohibida la admisión de embarcaciones procedentes de la isla. El patrón solicitó que se le diera entrada alegando que era tan necessario para el abasto de esta Ciudad. Las autoridades sanitarias y el Gremio de Vendedores reconocía la escasez de atún, teniendo en cuenta la corta provisión qe hay existente de este genero y el consumo regular que ha havido en los años anteriores. 66 Una vez pasada la alarma sanitaria, continuó desembarcándose atún de Cerdeña en Barcelona. 67 Pero mucho más importantes fueron las llegadas de bacalao, abadejo, salmón e, incluso, sardinas, que no dejaron de importarse. 68 Hacia fueron las embarcaciones de Saint-Malo las que abastecieron a Barcelona de pescado salado. 69 La sardina que llegaba en buena parte de Portugal fue siendo desplazada por la capturada en aguas andaluzas y, seguramente, norteafricanas. 70 Posteriormente, los ingleses casi monopolizaron las importaciones de bacalao, abadejo, salmón, arenque y otras especies. Las transportaron desde Inglaterra, Irlanda, Hamburgo y Terranova, 71 aunque también utilizaron los puertos de Livorno, Génova y Gibraltar. 72 Los franceses también intervinieron en este tráfico, aunque no destaca ron excesivamente. 73 Para aquilatar la importancia de las compras de pescado salado al exterior servirán los siguien tes datos. En 1793 se importaron arrobas de bacalao, de abadejo danés y de sardina de Portugal. En los años 1804, 1805 y 1806, el valor del pescado salado, fundamentalmente bacalao, desembarcado en Barcelona superó el 10% del total del valor de todas sus importaciones (exceptuando los coloniales). 74 Para concluir, la actividad pesquera catalana no cesó de tener importancia a lo largo de los siglos xvi y xvii. Los importantes niveles de consumo de pescado debidos tanto a razones de índole demográfica (aumento de la población) como culturales (el papel del pescado en cuaresma y las repetidas abstinencias) favorecieron el creciente desvío de hombres, capitales y recursos hacia este sector de la economía. En esos siglos el grueso de la actividad estuvo controlado por las localidades marítimas de la Costa Brava que, crecientemente, abastecieron de pescado a Barcelona, el interior catalán y a la misma Valencia. Sin embargo, el sector pesquero tuvo que hacer frente a numerosas dificultades: la crónica amenaza del corso musulmán, la amputación del litoral de Cerbera a Leucata a raíz del Tratado de los Pirineos en 1659, la competencia de las importaciones de bacalao protagonizadas por los ingleses y, la más importante, el rendimiento decreciente de los caladeros catalanes sometidos a una explotación creciente. A comienzos del siglo xviii, centuria en la que la población catalana en general y la de Barcelona en particular experimentó un vigoroso crecimiento demográfico, el sector pesquero respondió con dos cambios de gran importancia. Ante la necesidad de aumentar las capturas muy por encima de las dificultades señaladas y de las limitaciones de los sistemas de art y artet, se introdujo la pesca de arrastre (parelles de bou). Su barrido de los fondos marinos les permitió aumentar espectacularmente el volumen de sus capturas, al tiempo que aumentaba su productividad debido a que utilizaba menos hombres que las artes rivales, por lo que el nuevo sistema no tardó en generalizarse. Sin embargo, la pesca de arrastre también supuso problemas. En una situación caracterizada por el progresivo agotamiento de los caladeros catalanes (o su incapacidad para hacer frente a un importante aumento de la demanda de pescado), la sistemática pasada por drassana número

92 los fondos marinos del litoral de las parelles de bous se tradujo en la disminución de la fauna marítima (al menos eso defendían acaloradamente sus detractores) y, lógicamente, de las capturas. Forzada por el agotamiento de los caladeros catalanes, la flota pesquera catalana se desplegó a lo largo del litoral español. Entre sus hitos más importantes, la fundación de localidades (La Higuerita o Isla Cristina en Huelva) y su consolidación en el litoral de Galicia. Las citadas innovaciones necesitaban un nuevo marco libre de ataduras feudales y de prácticas consuetudinarias que dificultaban su expansión. También un litoral de fondo arenoso que facilitara el arrastre de las redes. De ahí que, desde fines del siglo xvii y durante el xviii, Barcelona y Mataró se convirtieran en el nuevo centro de una actividad pesquera necesitada de más elevados capitales y mayores recursos que en los siglos anteriores. Notas 1. Investigación enmarcada en el proyecto Eclipse imperial: transición y emergencia de nuevas estructuras políticas en América, Asia y África ( ), Ref. HAR CO-2-OI. Una primera y reducida versión en L expansion de la pêche en Catalogne durant l époque moderne, en Rives Méditerranéennes. Revue de l UMR TELEMMe, 43 (2012), Es imposible ofrecer aquí la totalidad de la bibliografía disponible, por lo que me limito a ofrecer visiones generales que, en la medida de lo posible, recogen buena parte de lo publicado. Carlos Martínez Shaw, La renovación de la pesca española en el siglo xviii, en Economía marítima. Actas de los XII Encuentros de Historia y Arqueología: San Fernando, noviembre 1998 (San Fernando: Ayuntamiento de San Fernando, 1998), Roberto Fernández Díaz i Carlos Martínez Shaw, La pesca de altura en la América española del Setecientos: La fundación de la Real Compa ñía Marítima, en Andalucía, América y el mar: Actas de las IX Jornadas de Andalucía y América (Sevilla: Junta de Andalucía, 1991), Carlos Martínez Shaw, Las reflexiones de Campomanes sobre la pesca en América, en Crónica Nova. Revista de Historia Moderna de la Universidad de Granada, 22 (1995), Carlos Martínez Shaw, La pesca en los economistas españoles del siglo xviii, en VII Congreso Internacional de Historia de América, vol. 3. Diversos autores, La economía marítima del Atlántico: pesca, navegación y comercio (Zaragoza: Dep. Educación y Cultura del Gobierno de Aragón, 1998), Carlos Martínez Shaw, La pesca española en el siglo xviii. Una panorámica, en Giuseppe Doneddu y Maurizio Gangemi, La pesca nel Mediterraneo Occidentale (secc. xvi-xviii) (Bari: Publia Grafica Sud, 2000), Carlos Martínez Shaw, La empresa de pesca en Galicia, , en Historia y perspectivas de investigación: estudios en memoria del profesor Ángel Rodríguez Sánchez (Mérida: Consejería de Cultura de la Junta de Extremadura, 2002), Carlos Martínez Shaw, Economía e imperio: los establecimientos de la Real Compañía Marítima de América, en Anuario de estudios atlánticos, 54-I (2008), Carlos Martínez Shaw, Las almadrabas españolas a fines del Antiguo Régimen, Estudis: Revista de Historia Moderna, 35 (2009), Carlos Martínez Shaw y Roberto Fernández Díaz, La pesca en la España del siglo xviii: una aproximación cuantitativa, en Revista de Historia Económica Journal of Iberian and Latin American Economic History, 3 (1984), Andrés Canoura Quintana, La pesca en la Galicia del siglo xviii (Santiago: Consellería de Pesca y Asuntos Marítimos de la Xunta de Galicia, 2009). 3. Gerónimo de Uztáriz, Theoría y practica de Comercio y de Marina (Madrid: Imp. de Antonio Sanz, 1742), Fernand Braudel, Civilisation materielle, économie et capitalisme, xvxviii siècle, tomo I: Les structures du quotidien: le possible et l impossible (París: A. Colin, 1979). Utilizo la versión castellana de Alianza Editorial (1984), Para la pesca y el mercado de pescado en la Barcelona medieval, Claude Carrere, Barcelona, centre économique à l époque des dificultes, , I (París: Mouton, 1967), Josefina Mutgé i Vives, L abastament de peix i carn a Barcelona en el primer terç del segle xiv, en Anuario de Estudios Medievales (Barcelona: Anexo, 1988), José Rahola Sastre, Cadaqués en la Edad Media. Las «Ordinacions de la Pesquera», en Revista de Girona, núm. 38 (1967), 29-33, i núm. 54 (1971), Josep Maria Pons Gurí, Ordinacions sobre pesca i venda de peix del 1401 al 1411 [al vescomtat de Cabrera], en Recull d Estudis d Història Jurídica Catalana (Barcelona: Fundació Noguera, 1989), Federico Rahola y Trémols, Algunas noticias acerca de las antiguas comunidades de pescadores en el cabo de Creus. Memoria leída en la Real Academia de Buenas Letras (Barcelona: Imprenta de la Casa Provincial de Caridad, 1904). José Rahola Sastre, Cadaqués. Les «Ordinacions de la Pesquera» III, en Revista de Girona, 106 (1984), Josep Maria Madurell i Marimon, L Almadrava de Tossa i la pesca de coral al comtat d Empúries i a la Selva de Mar, en Annals de l Institut d Estudis Gironins, XXV-2 (1981), Ernesta Sala, El llibre de les ordinacions de la pesquera de Cadaqués, un document del segle xvi, en L Autonomista (Suplement Literari) (1990), Maria Mercè Costa, Conflictes de pesca a les mars de Palamós ( ), en Estudis del Baix Empordà, 14 (1995), Anna-Maria Corredor i Plaja, Temps de pescadors i comerciants a la platja de Pals (segle xviii), en Estudis del Baix Empordà, 17 (1998), Enric Prat, La pesca La pesca en Cataluña en la Edad Moderna: una exitosa expansión por el litoral español 90D

93 Èrika Serna y Pep Vila (eds.), Les ordinacions de la pesquera de Cadaqués (s. xvi-xviii) (Girona: Diputació de Girona, 2006). 6. Carlos Martínez Shaw y Roberto Fernández Díaz, Els sistemas de pesca a la Catalunya de l Antic Règim, en L Avenç, 33 (1980), La pesca en la Catalunya del siglo xviii: una panorámica, en Pedralbes. Revista d Història Moderna, 8-1 (1988), Y El despliegue de los bous catalanes en el siglo xviii, Carlos Martínez Shaw (coor.), Historia Moderna, historia en construcción: Economía, Mentalidades y Cultura (1999), Jordi Lleonart y Josep Maria Camarasa, La pesca a Catalunya el 1722 segons un manuscrit de Joan Salvador i Riera (Barcelona: Museu Marítim, 1987). Francesca Mas i Marquès, La revolta dels Joseps. Un conflicte de pescadors del segle xviii (Lloret de Mar, Club Marina/Casinet, 1988). David Jou Andreu, Els sitgetants a Isla Cristina: aportació a l estudi de les migraciones catalanes a l Espanya dels segles xviii i xix (Sitges: Grups d Estudis Sitgetans, 1962). Catalanes en Isla Cristina: aportación al estudio de la presencia de Sitges en la antigua Isla de la Higuerita (Isla Cristina: Cuadernos de Isla Cristina, 1995). Eugenio Carré Aldao, Influencia de los catalanes en el progreso de la industria pesquera de Galicia, en Boletín Real Academia de Buenas Letras, vol. 2 (1904), Antonio Meijide Pardo, Negociantes catalanes y sus fábricas de salazón en la ría de Arosa ( ) (La Coruña: Moret, 1973). Polémica sobre los catalanes en las pesquerías gallegas del siglo xviii, en Homenaje a Antonio Domínguez Ortiz (Madrid: Ministerio de Educación y Ciencia, 1981), La penetración económica catalana en el puerto gallego de Murgado ( ), en Pedralbes, 4 (1984), Los Salazoneros catalanes: la economía marítima de Sada y Fontán en la época precapitalista (Betanzos: Lugami, 1996). Josep M. Grau y Roser Puig, El corall a la costa de l Empordà (Begur, segles xviii-xix) (Barcelona: Rafael Dalmau, 1993). Jordi Turón Piserra, La indústria del corall a Catalunya (Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, tesis doctoral inédita). Eloy Martín Corrales, Sobre sanidad y pesca en la Cataluña del siglo xviii, en Estudis d Història Econòmica, 1 (Mallorca, 1988), L activitat dels corallers catalans en el litoral africà al segle xix. Algèria, Marroc i Cap Verd, en Drassana, 2 (Barcelona, 1994), Los coraleros catalanes en el litoral argelino en el siglo xviii, en Carlos Martínez Shaw, El Derecho y el Mar en la España Moderna (Granada, 1995), Yvette Barbaza, Le paysage humain de la Costa Brava (París: A. Colin, 1966), y Me limitaré a los límites actuales de Cataluña, dejando de lado la Catalunya Nord, que hasta mediados del siglo xvii estuvo bajo los dominios de la monarquía española. 8. Josep Iglésies, Pere Gil, S. J. ( ), i la seva Geogra fía de Catalunya. Seguit de la transcripció del Llibre primer de la historia Cathalana en lo qual se tracta de historia o descripció natural, ço es de cosas naturasl de Cathaluña (Barcelona: IEC, 2002), 255. Dejaré de lado la pesca en ríos y estanques del interior, cuya importancia aparece destacada en el texto de Pere Gil. 9. Sardina/sardina/sardine; alatxa/alacha/arand; anxova/boquerón/anchois; verat/caballa/maquereaux; sorell/jurel/chinchardes; bissus/bisos; tonyna/atún/thon, i bonitol/bonito/thon. 10. Josep Iglésies, Pere Gil, Llampugas se pescan en los ultims de Agost, y casi entot Setembre, y part de Octubre enlo mar de Tarragona: y casi solament se troban en aquell mar; dos lleguas grans dins la mar; las quals lempugas son peyxos de color blau, de admirable sabor [ ] Llussos se trauen en Tamarit cerca de Tarragona en gran numero; y se aportan por tota Cataluña, y al Regne de Arago, y se salan y secan: los quals frescament salats son bons. Tambe en lo mateyx mar de Tarragona se pescan Pagells y llobarros que solen ser peyxos molts preciats [ ] Arengadas molt pocas se fan en Cataluña: ni manco Arenchs. Congres freschs, Morenas, Calamars y semblants peyxos se pescan en Cataluña, y son en prou abundancia, si be son cars, Josep Iglésies, Pere Gil, Jordi Lleonart y Josep Maria Camarasa, La pesca a Catalunya, Josep Iglésies, Pere Gil, Jordi Lleonart y Josep Maria Camarasa, La pesca a Catalunya, Josep Iglésies, Pere Gil, Josep Maria Madurell i Marimon, L Almadrava de Tossa, y Se estipulaba que las capturas la Compañía podría venderla en la misma o donde quisiere: En dita platja, a les parts que li aparexerà més convenient per la venda de aquellas, Josep Maria Madurell i Marimon, L Almadrava de Tossa, La almadraba de Blanes, poco antes de abandonarse, procuraba 600 quintales de atún, Jaime Carrera Pujal, Historia política y económica de Cataluña. Siglos xvi al xviii, vol. IV (Barcelona: Bosch, 1947), Información para fines de siglo en Antonio Sáñez Reguart, Diccionario Histórico de las Artes de la Pesca Nacional, I (Madrid: Imprenta Viuda de Joaquín Ibarra, ), Carlos Martínez Shaw, Las almadrabas españolas, 267. Jordi Lleonart y Josep M. Camarasa, La pesca a Catalunya, Josep Iglésies, Pere Gil, Jordi Lleonart y Josep M. Camarasa, La pesca a Catalunya, Josep Iglésies, Pere Gil, 255. En 1722 tenemos constancia de la actividad de cinco patrones de art o xàbega (Gaspar Carreras, Ramon Carreras, Juan Massó, Jayme Guixeras y Pedro Guixeras) y cuatro de bolitx (Miguel Pujol, Francisco Torres, Bernardo Pelliser y Pablo Fábregas), quienes presentaron un memorial a la Real Audiencia sobre algunos problemas derivados de las medidas sanitarias, Arxiu Històric Ciutat de Barcelona (AHCB), drassana número

94 Fons de Sanitat (FS), Informes y Representaciones, vol. 2, En Cadaqués, Canet, Lloret, Tamarit y llochs nomenats y altres dela platja maritima de Cataluña se pesca ab Barcas de nit ab llums, y de dia sens llum; y usan de uns instruments de pescar quels nomenan [ ] y ab aquesta invencio pescan molta varietat de peyxos, Josep Iglésies, Pere Gil, A comienzos del siglo xvi, Cataluña contaba con unos habitantes, que ascendían a casi en Los pocos más de de 1718, pasaron en 1787 a casi Barcelona contaba a comienzos del xvi unos a habitantes, que oscilaban entre a en En 1787, superaba los Véase Jaume Sobrequés i Callicó (dir.), Història de Barcelona, vols. 4 y 5 (Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1991). 26. Tradicionalmente se ha creído que fueron los pescadores provenzales los que introdujeron la pesca de arrastre en Cataluña, aunque la historiografía francesa supone que fue introducida en Francia por los catalanes. Es posible que su conocimiento y práctica hubiera llegado al litoral catalán, sin que sepamos cómo, desde Italia, donde la pesca de arrastre, alla gaetana, fue anterior a los casos catalán y francés. Véase el capítulo de Christopher Denis Delacour en este mismo volumen. 27. Carlos Martínez Shaw y Roberto Fernández Díaz, Els sistemes, La pesca en la Catalunya, El despliegue. 28. La pesca de arrastre con gánguil está documentada en 1593 y 1594, siendo prohibida este último año. No debió observarse totalmente, ya que volvió a ser prohibida en 1610, esta vez en Tarragona. Sin embargo, el Virrey y la Bailía general concedieron algunas licencias para pescar, por ejemplo en 1653, lo que ocasionó numerosas protestas de los pescadores de Barcelona, Tarragona y Vila-seca. Las protestas arreciaron en 1678, finalizando en 1680 con la quema de dos gánguiles que faenaban en aguas de Barcelona. Nuevas licencias para la pesca con gánguiles se concedieron en 1681 por el Virrey, en 1702 por las Cortes y en 1706 por el monarca. El periodo de mayor esplendor del gánguil fue entre 1706 y 1717, cuando pasó de cuatro a diecinueve los que faenaban en las cercanías de Barcelona. Las inversiones necesarias para aparejar un gánguil eran elevadas. En 1700 uno de los favorecidos con una licencia señalaba que había gastado 300 doblas de oro en adecuar un gánguil para pescar, Jaime Carrera Pujal, Historia Política y Económica, II, ; IV, Carlos Martínez Shaw y Roberto Fernández Díaz, Els sistemes, La pesca en la Catalunya, El despliegue. 30. Para tener una mínima orientación de cuál pudo ser el consumo de pescado en Barcelona, en el periodo estudiado, tiene interés saber que en los siglos xiv y xv se ha estimado un consumo de 5 a 8 kilos de pescado por habitante y año en el caso de Barcelona. De esa cantidad, el tercio se consumía en el período de Cuaresma, Claude Carrere, Barcelona, centre économique, Algunas de la citadas remesas: 1537 (una barca con varat), 1538 (seis viajes), 1540 (uno), 1541 (10), 1543 (uno), 1553 (doce). Otro resumen, que se solapa con las cifras anteriores, nos informa de un total de 73 viajes entre 1535 y 1548, Mario Zucchitello, El comerç marítim de Tossa a través del port Barcelona ( ) (Tossa: Ajuntament de Tossa, 1983), Mario Zucchitello, El comerç marítim, Josep Iglésies, Pere Gil, Jordi Lleonart y Josep M. Camarasa, La pesca a Catalunya, Para 1722, informe de Joan Salvador, Jordi Lleonart y Josep M. Camarasa, La pesca a Catalunya, 112. En septiembre de 1574 unos mercaderes de Vinaroz adquirieron en Tossa, Lloret y Blanes, 343 barriles de sardinas salada, dos botas y cuatro medias botas de bisos y verats salados, 2 barriles atuneros llenos de verats y bisos salados, Mario Zucchitello, Homes, vaixells i mercaderies de Tossa al Grau de València ( ) (Tossa: Ajuntament de Tossa, 1991), Añadía: De aquets peyx fresc, ò sala ab un poco de sal se aportan moltas carregas à totas las parts mediterràneas de Cataluña, y al regne de Arago, Josep Iglésies, Pere Gil, 177 y 255. Véase también el citado informe de Joan Salvador, Jordi Lleonart y Josep M. Camarasa, La pesca a Catalunya, Mario Zucchitello, Homes, vaixells i mercaderies, y Enric Prat, Èrika Serna y Pep Vila (eds.), Les ordinacions de la pesquera. 39. Joan Giménez Blasco, Mataró en la Catalunya, Jaime Carrera Pujal, Historia Política y Económica, I, 585, ; II, 371; III, ; IV, Josep Maria Madurell i Marimon, L Almadrava de Tossa, Joan Giménez Blasco, Mataró en la Catalunya del segle xvii. Un microcosmos en moviment (Mataró: Caixa d Estalvis Laietana, 2001), Carlos Martínez Shaw y Roberto Fernández Díaz, Els sistemes de pesca y La pesca en la Catalunya. Jaime Carrera Pujal, Historia Política y Económica, vol. 4, Arxiu Històric Ciutat de Barcelona (AHCB), Fons de Sanitat (FS), Informes y Representaciones, I, Informes de Maximiliano Barrio Gonzalo, El corso norteafricano y su incidencia en el Principado de Cataluña durante el siglo xviii, en Annals de l Institut d Estudis Gironins, XXVII (1984), y 320. La pesca La pesca en Cataluña en la Edad Moderna: una exitosa expansión por el litoral español 92D

95 46. Proclama de Assensi, obispo de Barcelona, donde da cuenta de un breve de Clemente XIII con la notificación citada y ratificada por el monarca, con fecha de 17 de febrero de 1772, Biblioteca de Cataluña, Fullets Bonsoms, Edicto General Comprehensivo de todas las Reales Provisiones y Ordenes y de los Edictos, Instrucciones y Providencias Generales, dadas en este Principado de Cataluña, para preservarle, y resguardarle de la Peste, ò Contagio, que aflige à la Provenza, Barcelona, 1721, 47. En septiembre de 1724, los regidores de Cadaqués enviaron una nota a la Junta de Sanidad de Barcelona dándole cuenta de que le enviaban al patrón de aquella localidad, Salvador Pont con su laúd y dos marineros, notificando que Pont había vingut de las costas de Franza de pescar, AHCB, FS, Serie XI, Caja 29. Para las cuarentenas de las barcas pescadoras, Eloy Martín Corrales, Sobre sanidad y pesca en la Cataluña del siglo xviii, en Estudis d Història Econòmica, 1 (1988), Eloy Martín Corrales, Sobre sanidad y pesca, AHCB, FS, Informes y Representaciones, vol. 4, Eloy Martín Corrales, Sobre sanidad y pesca, Jaime Carrera Pujal, Historia política y económica, III, 327, 332, 395, ; IV, Jaime Carrera Pujal, Historia política y económica, IV, Para Pierre Vilar se había podido ganar cuotas del mercado a los ingleses en lo que hacía referencia a la sardina y la anchoa, Pierre Vilar, La Catalogne dans l Espagne moderne. Recherches sur les fondaments économiques des structures nationales, vol. 3 (París: Sevpen, 1962), y Carlos Martínez Shaw y Roberto Fernández Díaz, Els sistemes, La pesca en la Catalunya, El despliegue. Jaime Carrera Pujal, Historia política y económica, IV, David Jou Andreu, Els sitgetans a Isla Cristina y Catalanes en Isla Cristina. Las protestas en los casos gallego y andaluz; Luis Alonso Álvarez, Industrialización y conflictos sociales en la Galicia del Antiguo Régimen (Madrid: Akal, 1976). Antonio Meijide Pardo, Polémica sobre los catalanes. Marion Reder Gadow, Conflictos pesqueros catalano-malagueños en la costa marbellí a mediados del siglo xviii, en Baética: Estudios de arte, geografía e historia, 13 (1991), Eugenio Carré Aldao, Influencia de los catalanes. David Jou Andreu, Els sitgetans a Isla Cristina y Catalanes en Isla Cristina. Antonio Meijide Pardo, Negociantes catalanes. La penetración económica catalana y Los salazoneros catalanes. 55. Envíos de pescado, en especial anchoas, desde Cataluña a la feria de Beaucaire, en libras tornesas: 1725 (42.000), 1726 (40.000), 1727 (30.000), 1728 (36.000), 1730 (50.000), 1731 (80.000), 1732 (70.000), 1733 (75.000), 1734 ( ), 1754 ( ) y 1789 ( ), Pierre Vilar, La Catalogne dans, III, Para comerciantes catalanes que adquirían en Málaga sardinas y anchoas para enviarlas a Cataluña entre 1494 y 1534, María Teresa López Beltran, El puerto de Málaga en la transición a los tiempos modernos (Málaga: Diputación Provincial, 1986), 46 y También hay información, aunque menor para 1728, Eloy Martín Corrales, Sobre sanidad y pesca, Para Gerardo Maristany, AHCB, FS, Serie XI, Caja 9. Carlos Martínez Shaw, Andalucía y el abastecimiento agrario de Cataluña. La coyuntura de , en Actas II Coloquio de Historia de Andalucía. Andalucía Moderna, III (Córdoba: Monte de Piedad y Caja de Ahorros de Córdoba, 1988), Carlos Martínez Shaw y Roberto Fernández Díaz, Els sistemes, La pesca en la Catalunya, El despliegue. 59. Jaime Carrera Pujal, Historia política y económica, vol. II, En 1722 llegó a Barcelona el patrón valenciano Agustín Benasco, de Vinaroz, con 40 barriles de sardina y 20 pieles de angelote, AHCB, FS,Serie X, Caja 1. Entre junio de 1772 y mayo de 1773, se registran 9 cargos de sardinas procedentes de Alicante, una de Valencia y otra de Cartagena. Entre 1782 y 1792, 5 embarcaciones francesas llegaron a Barcelona con sardina y pescado salado desde Alicante (2), Salou, Cartagena y La Coruña. Pierre Vilar, La Catalogne dans, III, 71, 78, Para las compras de pescado en Portugal, Carlos Martínez Shaw y Roberto Fernández Díaz, Els sistemes, La pesca en la Catalunya, El despliegue. 61. Noticias dispersas de naves llegadas a Barcelona con sardina desde Ayamonte. En 1722 el patrón Bautista Vila, de Almería con 8 botas sardinas. De procedencia desconocida, lo hicieron Pablo Andreu (18 barricas sardinas), Josep Rius (25 botas sardina y 1 bota albacora) y Jacinto Jupi (13 botas sardinas). En 1723, los catalanes Feliciano Raventós y José Goday, este último de Málaga. En 1724, el catalán Juan Bautista Buixo, con sardina comprada a los armadores en Ayamonte. En 1741, el catalán Juan Ferrer y el francés François Blandeau, aunque este con anchoas de Málaga. En 1761, los patrones catalanes, José Bori en dos ocasiones, Cristóbal Casañas, Bartolomé Vida, José Roura, José Pagueras y Pablo Aromi (estos con sardina de Andalucía ), Magí Escardó, Francisco Barrera, Juan Vidal, Bruno Capella. Gregorio Guillo, este último desde Vélez-Málaga con anchoas. En 1762, los patrones Cristóbal Casanovas, José Casanovas, Luis Mestre, Sebastián Torrents, Gabriel Torrents, José Milá, Pablo Vidal, en dos ocasiones, Francisco Mariné, Rafael Font, Sever Bofill, José Flaquer, Francisco Puig, Francisco Solé, Salvador Marró, José Roig, Jaime Bru, José Llinás y Bernardo Portes. De Almería con pescado seco, drassana número

96 Francisco Lumart, Pedro Reg, Salvador Doménech, Tomás Casals, Pedro Casals, Agustín Sisa y Gerardo Bertrán; de Málaga lo hicieron José Jelpí y Juan Jelpí con sus laúdes de pescar, aunque sin cargo. Carlos Martínez Shaw, Andalucía y el abastecimiento. En , Francesc Coll, mientras que Rafael Albert lo hizo con anchoas de Málaga, AHCB, FS, Serie X, Cajas 1-3. En 1773, una nave con sardina de Ayamonte, Pierre Vilar, La Catalogne dans, III, 71, 78, Carlos Martínez Shaw y Roberto Fernández Díaz, La pesca en la Catalunya, El despliegue. 63. Josep Iglésies, Pere Gil, En 1620 el patrón Salvador Llauger fue de Mataró a Lisboa; en el viaje de retorno debía detenerse en Faro o Lagos para cargar aún o otra pesca, Joan Giménez Blasco, Mataró y el mundo andaluz, Relaciones comerciales y marítimas, en Primer Congreso de Historia Catalano-andaluz. Las relaciones comerciales del s. xvi al s. xviii (L Hospitalet del Llobregat: Fundació Gresol Cultura, 1995), 73-94, AHCB, Fons Comercial, B-81, carta de También, Eloy Martín Corrales, La economía marítima de Ceuta en el siglo xviii, en, Ceuta en los siglos xvii y xviii. II Jornadas de Historia de Ceuta (Ceuta: IEC, 2004), , 126. Para la llegada de atún de las almadrabas italianas, Carlos Martínez Shaw, El comercio marítimo de Barcelona, Aproximación a partir de las escrituras de seguros, en Estudios históricos y documentos de los Archivos de Protocolos, VI (1978), , en especial la 302. De las andaluzas, Carlos Martínez Shaw, Las relaciones económicas entre Cataluña y la Baja Andalucía en el siglo xviii: Un intento de interpretación, en Actas del Primer Congreso de Historia de Andalucía. Historia Moderna, III (Córdoba, Monte de Piedad y Caja de Ahorros de Córdoba, 1978), Lleonart y Camarasa, La pesca a Catalunya, AHCB, FS, Serie VI, Informes y Representaciones, vol. 1, , En 1721 llegó a Barcelona el patrón Juan Vigues, con 8 botas de atún, aunque se ignora su procedencia. En 1722, desde Génova, los genoveses Juan Domingo Guerri, con atún de Cerdeña, y Pelegro Pistone, con 600 barriles de atún sacados, pero destinados a Valencia. Los patrones catalanes, Felipe Guimerá y Francisco Roig, desembarcaron dos partidas de atún (una de 76 quintales) de Conil. En 1723, el capitán francés Amabile Gañino llegó desde Cagliari con 750 barriles de atún y 8 quintales de mojama de la Isola Piana, Serie VI, Informes y Representaciones, vol. 2, Serie X, cajas Entre 1724 y 1750, la Compañía Bensi & Merizano introdujo en Barcelona barriles de atún de Cerdeña, así como una cantidad indeterminada de Denia, Juan Carlos Maixé Altés, Comercio y banca en la Cataluña del siglo xviii. La Companya Bensi & Merizano de Barcelona ( ), La Coruña: Universidad de La Coruña, 1994, En 1741, llegaron a Barcelona con atún, desde Ayamonte, los patrones catalanes Pablo Torres, Agustín Coll y Juan Ferrer, Eloy Martín Corrales, El comercio catalanoandaluz en la primera mitad del siglo xviii, en Primer Congreso de Historia Catalano-andaluz. Las relaciones comerciales del s. xvi al s. xviii (L Hospitalet del Llobregat: Fundació Gresol Cultura, 1995), , esp Entre junio de 1772 y mayo de 1773, llegaron a Barcelona siete naves con atún de Cerdeña y una de Cádiz. Entre 1782 y 1792 llegaron a Barcelona nueve embarcaciones francesas con atún de Cerdeña (7), Túnez y Malta, Pierre Vilar, La Catalogne dans, III, 78, En 1604 el patrón Benet Cassa fue fletado para dirigirse desde Mataró hacia Lisboa, donde se interesó por 50 millares de sardinas, Joan Giménez Blasco, Mataró y el mundo andaluz, 79, Al menos cuatro naves de Saint-Malo llegaron en ese periodo a Barcelona, Josep Maria Delgado Ribas, El puerto de Barcelona en la época preindustrial, en Joan Clavera, Albert Carreras, Josep María Delgado Ribas y César Yáñez, Economía e historia del puerto de Barcelona (Madrid, Civitas, 1992), y En 1721 llegaron a Barcelona cuatro londros de Sitges (Francisco Ballester, Mayor; Francisco Ballester, Menor; Josep Doz, y Francisco Sendra) y las saetías de Gabriel Gibert (100 barriles de sardina de la Barra de Lisboa) y Francisco Pi con sardina de Portugal. En 1722, el catalán Josep Palau llegó con el mismo cargo, AHCB, Fons Sanitat, Serie X, Caja 1. Para las compras de pescado en Portugal, Carlos Martínez Shaw y Roberto Fernández Díaz, Els sistemes, La pesca en la Catalunya, El despliegue. Para la pesca española en el norte de África, Eloy Martín Corrales, La pesca española en el Magreb. 72. Algunos capitanes ingleses llegados a Barcelona con pescado entre 1721 y 1723: Thomas Hervine (salmón y abadejo), Thomas Breant (bacalao), Juan Saunders (de Inglaterra con sardina), Nicolás James (140 botas arenque), Giles Fusge ( libras de congrio y 74 botas arenques), Thomas Hickes (de Inglaterra con 211 botas sardinas arenques), Guillermo Livingstone (de Dublín con 40 barriles de salmón), Daniel Martín (de Londres, con bacalao), Esteban Borne (de Irlanda e Inglaterra con 286 botas arenques), Thomas Lawrence (de Inglaterra con bacalao), Artur Ballar (de Terranova con bacalao), Gim Geli (de Inglaterra con sardina y congrio), Gim Gatas (de Inglaterra con bacalao), Raymond Estrange (bacalao y salmón), Manuel Ferragut (de Londres con congrio), Juan Bulour (arenque), Juan Davis (arenque), Jaime Culbert (279,5 barriles de salmón, 43 barriles arenques blancos, 853 quintales bacalao), Ricardo Sampson (de Inglaterra con sardina), Jorge Reid (de Hamburgo e Inglaterra con bacalao, arenques y salmón) y John Brock (de Falmouth con pescado), AHCB, FS, serie X, cajas Se trata de una relación sacada de la incompleta colección de patentes de sanidad que se conserva en el AHCB. Cualquiera de estas embarcaciones llevaba mas carga que las 42 La pesca La pesca en Cataluña en la Edad Moderna: una exitosa expansión por el litoral español 94D

97 barcas y laúdes que vimos llegaron a Barcelona con pescado desde Andalucía en los mismos años, Eloy Martín Corrales, Sobre sanidad y pesca, 59. Entre junio de 1772 y mayo de 1773, llegaron a Barcelona 33 naves con bacalao desde Terranova (7), Noruega (3), Quebec (2), Halifax (8), Christiansund, Bretaña, Saint Malo, Nueva Escocia, Nueva Inglaterra, Dunquerque y Shetlands. El resto, 13 embarcaciones inglesas que hicieron escala en Alicante (7), Cádiz (4), Salou y Marsella. Además llegaron tres partidas de salmón y una de arenques, de Irlanda y Quebec. 73. En 1722, llegaron a Barcelona el patrón catalán Josep Roig, procedente de Gibraltar, donde cargó 18 quintales de abadejo, bisos y sardinas, y el genovés Cesaro Cabassa, desde Génova con cargo de sardina, AHCB, FS, Serie VI, Informes y Representaciones, vol. 2, ; y Serie X, caja 2. La compañía Bensi & Merizano remitió a Barcelona desde Livorno 340 quintales, peso inglés, de bacalao y una partida de pejepalo, o bacalao seco sin sal; y 34 barriles de arenques de Gibraltar, Juan Carlos Maixé Altés, Comercio y banca, 68. En 1761, llegaron a Barcelona por la vía de Gibraltar, con abadejo, los capitanes Pablo Vidal, catalán, José Desques, imperial, y Guillermo Morgan, inglés. En 1773, llegó con abadejo sacado de Gibraltar el capitán Samuel Ingersall. Eloy Martín Corrales, El comercio catalano-andaluz, En 1741, el capitán francés Esteban Satierra llegó desde Saint-Malo con abadejo. Otro capitán, Espíritu Fábregas, llegó con sardinas arenques tras una escala en Cádiz, Eloy Martín Corrales, El comercio catalano-andaluz, En 1785 llegaron a Barcelona dos embarcaciones con pescado, una de l Îlle de Rê y la otra de Pont de l Abbé, Pierre Vilar, La Catalogne dans, III, Pierre Vilar, La Catalogne dans, III, 117, 136. drassana número

98 resumen [El desenvolupament marítim durant els segles xvi i xvii: Les almadraves catalanes Judit Vidal Bonavila Universitat Rovira i Virgili Esta investigación tiene como objetivo comprender la importancia que tuvieron las almadrabas en Cataluña; localizar el área geográfica en la que se desarrollaron, además de evaluar la relevancia social y económica. En relación con este aspecto, vamos a explicar cómo se organizaba y se gestionaba el negocio de la pesca del atún y se valorará si existe una correlación entre los territorios de la Corona de Aragón. Se pretende adquirir una visión general de este tipo de pesca y entender la conexión entre estos territorios en época moderna a través del comercio marítimo. Partimos de la premisa de que las almadrabas con tecnología moderna que se aplicaron en Cataluña provenían de Sicilia. Esta hipótesis confirma las relaciones comerciales entre los territorios de la Corona de Aragón. El intercambio entre almadrabas conllevó un impulso en el uso del mar. Palabras clave: pesca, almadraba, tecnología pesquera, Corona de Aragón. Abstract This research aims to understand the traps in Ca talonia to investigate this kind of fishing; locate the geographical area in which it was developed, in addition to evaluating the social and economic importance. Related to this aspect, we will explain how to organize and manage the business of fishing for tuna and we will explore whether there is a correlation between the territories of the Crown of Aragon. We acquire an overview of this type of fishing and understand the connection between these areas in modern times through maritime trade. We start with the assumption that the traps of modern technology applied in Catalonia come from Sicily. This hypothesis confirms that maritime trade between the territories of the Crown of Aragon. The business of exchange between traps and territories that applied is a boost in the use of the sea. Keywords: fishing, traps, fishing technology, Crown of Aragon. La pesca El desenvolupament marítim durant els segles xvi i xvii: Les almadraves catalanes 96D

99 Península Ibérica amb els enclavaments de les almadraves calades entre els segles xvi i xix. Font: Elaboració pròpia. Les almadraves són un art de pesca molt antic que es va iniciar amb les cultures preromanes i que s ha utilitzat pràcticament fins als nostres dies. drassana número

100 introducció Les almadraves representen un art molt antic que es va iniciar amb les cultures preromanes i que s ha utilitzat pràcticament fins als nostres dies. A finals del segle xvi i al llarg del segle xvii van significar un dels principals motors econòmics del Mediterrani i van comportar una especial forma d organització social i administrativa del territori, estretament lligada a la política. En l àmbit de la pesca van ser també un motor de desenvolupament tecnològic. Quan a mitjan segle xvi les almadraves van agafar protagonisme ho van fer amb noves tècniques portades de Sicília, fet que verifica un intercanvi entorn del Mediterrani que va permetre una millora en l explotació dels recursos marítims. L aprofitament era tan important que generava tot un entramat comercial i cultural centrat en el transport, tant dels materials i dels recursos necessaris per a l art de la pesca com de les persones que hi treballaven i del producte final: la tonyina fresca o salada. La societat dedicada a aquest negoci es va abocar al mar com a font de recursos, tant per a l alimentació com per a la comercialització. En definitiva, el desenvolupament de les almadraves va comportar un nou impuls al món marítim, que durant l edat medieval havia quedat limitat pel corsarisme. 1 localització geogràfica En funció de les seves característiques geomorfològiques, les almadraves es van situar en unes zones determinades del Mediterrani. Els indrets més ben situats van ser els del sud de la Península Ibèrica i les illes de Sicília i de Sardenya, però les costes de València, de Catalunya i del Rosselló també van tenir un paper destacat. Les almadraves del sud peninsular van tenir la seva esplendor als segles xv i xvi, fins que a finals d aquest últim segle van entrar en recessió; just en el moment en què, en aplicar les tècniques sicilianes, les valencianes i les catalanes van agafar el relleu. En el territori valencià, l art amb aquesta nova tecnologia es va incorporar al voltant dels anys setanta del segle xvi. Durant tot el segle xvii, especialment a la zona de Dénia, es va convertir en un dels principals negocis. A Catalunya s hi van incorporar pocs anys més tard, seguint el mateix esquema valencià. El negoci es va estendre a tot el territori i va desenvolupar el seu propi monopoli. Malgrat això, cal destacar tres principals zones: la sud, on se situava l almadrava de l Hospitalet de l Infant, itinerant amb la de Cambrils i Salou; la central, on van destacar les de Mataró, Blanes i Vilassar de Mar, i una tercera zona al nord, on situem la de Roses i el Port de la Selva. l aplicació de l almadrava a Catalunya El negoci de les almadraves, que durant els segles xi i xii va créixer tecnològicament i qualitativament a Sicília, es va aplicar a les costes valencianes a les últimes dècades del segle xvi i, poc després, també a les costes catalanes. A Catalunya, es van situar en diversos indrets i van tenir una certa importància, tot i així, no van assolir tant protagonisme com a les zones del sud peninsular o de Dénia. Abans de la introducció de la nova tècnica pesquera, que consistia en les almadraves de monte-leva, 2 tenim algunes dades anteriors referents a almadraves de vista o tir, 3 però a Catalunya les d aquesta tipologia són força disperses. L any 1410, el concepte de tonaire apareixia entre els pescadors de Roses. L abat del monestir de Santa Maria va redactar un reglament per a la pesca de la tonyina amb tonaires. Aquesta normativa detallava les característiques tècniques i el mètode per calar les xarxes, entre altres. Descrivia quina era la tasca que calia que desenvolupessin els patrons i els pescadors, els quals havien de treballar en equip per submergir les xarxes ràpidament; a més, manifestava que el repartiment de beneficis seria proporcional a les xarxes que s haguessin calat. Aquesta informació corrobora que la tecnologia aplicada al segle xv era de vista o tir. 4 Item que tota tonaiyra qui sia en cinta aga aver part del gony daquella ço es a ssebre tonayira de CC maiyles aya aver lo quart mes que aquella qui en la dita cinta sia de CL mayles e que aquella de CL mayles prengua per una tonayire e miya d aquella de C mayles qui en la di- La pesca El desenvolupament marítim durant els segles xvi i xvii: Les almadraves catalanes 98D

101 ta cinta sia. Es entes empero que castuna tonaiyre aya aver C passes de armat o mes e que de X brasses ni de X mayles mes o menys no puxa esse feta questio en naguna tonayra. 5 Al Principat, el primer document que ens ratifica la pesca en almadraves de monte-leva és de la segona meitat del segle xvi; ens referim al privilegi que, el 2 de gener de 1578, Felip II va atorgar a Jeroni Salvador. Al mateix personatge, l any anterior, ja se li havia donat permís per pescar tonyina a les costes valencianes. Amb aquest segon privilegi, Salvador aconseguia ampliar la concessió fins a les costes de Catalunya, el comtat del Rosselló i la Cerdanya. 6 Les condicions en què se li atorgava la concessió eren molt semblants a les del regne de València. La durada era per deu anys i conservava el monopoli, de manera que, entre els mesos d abril, maig i juny, ningú no podia pescar a mitja llegua de cap altra manera que dificultés el funcionament de les almadraves. Pel que fa a les sancions, s aplicava la pena de 500 florins d or, moneda d Aragó, i s embargaven els instruments de pesca utilitzats. La multa es repartia en tres parts: una per al rei, una altra per a Jeroni Salvador i la tercera per a l acusador; a més, es duia el cas davant els tribunals. Ell i els seus successors disposaven del dret de pesca a tot el territori, tant en zona de jurisdicció reial com senyorial, un cop pagats, naturalment, els delmes corresponents. Felip II havia demanat a Jeroni Salvador elaborar una relació dels llocs, inclosos en el privilegi, on es podien calar almadraves. Segons confirmava el mateix monarca, Jeroni Salvador assegurava que aquestes costes eren força adequades per a aquest tipus de pesca i que podien proporcionar importants beneficis a tots els veïns del litoral, i també, evidentment, guanys a les rendes reials. Salvador es referia a un nou mètode per pescar tonyina i sol licitava a la cort el permís necessari per aplicar-ho a les costes catalanes. Insistia que l artifici era nou, que fins aleshores no s havia aplicat als mars de Catalunya i que li havia costat molt temps desenvolupar-lo. Hem d entendre, com ja hem comentat, que l art tenia antecedents al territori, però el nou mètode al qual es referia Salvador era el d almadraves de monte-leva, que, si bé encara no s havien aplicat a Catalunya, feia dècades que es desenvolupaven a Sicília. La posada en funcionament del nou mètode tindria un cost de ducats per cadascun dels llocs on es calés. Finalment, apuntava que no s havien de pagar delmes a l Església, ja que no era la seva intenció que s hagués de contribuir dues vegades en concepte de delme. 7 A la Catalunya Nord, inclosa en el privilegi, s hi va situar una de les principals almadraves, la de Cotlliure. Encara que s han localitzat poques dades que expliquin el seu funcionament, sabem que va ser de les més productives. Els beneficis que se n treien eren comparables únicament als de l almadrava de Conil, la més rendible de la Península. 8 Durant els deu anys de privilegi, Salvador devia calar diverses almadraves al Principat, però estem pendents de nova documentació que permeti obtenir dades del seu emplaçament. Sí que podem deduir que els personatges que s hi van implicar devien ser els mateixos que havien portat l art a la zona de Dénia. Els arraixos devien ser també sicilians; a finals del segle xvi, els valencians encara no havien après a controlar l art, per tant, no podien ser calades directament per valencians, i encara menys per catalans. Hem d esperar el 1594 per conèixer una altra dada del negoci. El 4 d abril d aquest any va ser Pedro Gamir qui va rebre el privilegi per pescar amb almadraves a la costa catalana. 9 Anys abans aquest empresari també el trobem participant en el negoci de les almadraves valencianes; la gestió feta allí li havia proporcionat un coneixement sobre els comptes i l administració del negoci que li va permetre ampliar el privilegi. De fet, amb els tràmits realitzats a la cort, s havia guanyat la confiança del monarca, cosa que li va proporcionar el marc ideal per posar-se al capdavant de les pesqueries catalanes. 10 Pedro Gamir, també interessat en aquest negoci, havia presentat una petició acompanyada d una relació, on exposava les grans possibilitats que hi havia de pescar tonyina a les costes de Catalunya, i amb l experiència que ell tenia el negoci havia de donar notables beneficis a la drassana número

102 Corona. La resposta a aquesta petició va ser l adjudicació per deu anys de la pesca a tot el territori, un cop abonada a la cort el delme corresponent: Damos licencia permiso y facultat a vos, el dicho Pedro Gamir de Villaspessa, para que, por tiempo de diez años del día de la data en adelante contaderos, vos o la persona que vuestro derecho o poder siquiere y no otro alguno podais pescar o hacer pescar en los mares de nuestros Principado y condados de Cathalunya en qualquier parte dellas, assi en tierra reales como de barones, atunes con dichas almadravas y pagando vos, sin fraude ni daño alguno, a nuestra regia corte el diezmo franco. També es mantenia la prohibició que durant els mesos d abril, maig i juny ningú pogués pescar a mitja llegua de les almadraves, sota la sanció de 500 florins d or d Aragó i de perdre l artifici. Com abans, una part de la multa era per a la cort, una altra per a Gamir i la tercera per a l acusador. Exactament igual que a Salvador, li donaven facilitats per adquirir els estris necessaris per posar l art en funcionament. En un paràgraf posterior s insistia que, a tota la costa catalana, hi havia quatre o cinc llocs aptes per a la pesca, en els quals, durant l època de la tonyina, durant una tercera part de l any, no es podia pescar en dues llegües i mitja al seu voltant. 11 Aquell mateix any de 1594, es va calar l almadrava de l Hospitalet de l Infant. La iniciativa no li va sortir gaire bé a Gamir, ja que li va suposar l inici d un plet amb els ducs de Cardona, que posseïen els drets sobre aquella costa. 12 En els arguments presentats, els ducs al legaven que ja tenien l almadrava arrendada a Joan Saró, per tant l almadrava de l Hospitalet ja devia haver estat operativa temps enrere; probablement, devia iniciar-se amb la concessió del privilegi a Jeroni Salvador ( ) i, quan aquest va finalitzar, els ducs la van arrendar a nous empresaris. La problemàtica que va comportar aquest arrendament i el seu desenvolupament s analitzaran a l apartat dedicat a l almadrava de l Hospitalet de l Infant. Arran de totes aquestes dificultats que, durant els anys 1596 i 1597, va presentar l almadrava de l Hospitalet, Gamir va calar una almadrava a Cambrils, 13 però allí la seva presència tampoc no va ser gaire afortunada. En els dos anys en què hi va pescar, es van obtenir alts beneficis, però l any 1599 es va iniciar un plet entre Nicolàs Rosselló i Gamir. Rosselló, comerciant de Cambrils, s havia ajuntat amb Gamir i altres negociants, per formar una companyia que s havia d encarregar d administrar l almadrava. La societat va acabar dirimint els seus problemes davant els tribunals. Gamir estava endeutat, probablement a conseqüència del plet que havia tingut a l almadrava de l Hospitalet, i això va comportar que s endarrerís dos o tres anys en el pagament dels delmes que corresponien a la Cort. Com que devia més de lliures i no les podia pagar, va intentar fugir i abandonà l almadrava i tots els estris a Cambrils. En la documentació del procediment judicial, Rosselló feia constar que coneixia molt bé Gamir pels tractes que havien tingut i perquè, quan aquest va intentar fugir, a requeriment dels seus socis, va ser ell qui el va detenir. A causa d aquests problemes, en el moment del litigi, l almadrava ja feia dos anys que no s havia calat a Cambrils. Rosselló argumentava: Axí veu que fins ara no se ha pescat mes en dita pesquera y almedrava, lo que es gran dany pel rei i per la població del principat de Catalunya. Rosselló va anar a la Cort per informar el rei sobre la qüestió i per buscar una solució al fet que Gamir no fes ús del seu privilegi. Per justificar-ho, va presentar diversos testimonis; entre ells hi havia el del comerciant Bartomeu Mas, el qual va declarar que feia temps que Gamir no es deixava veure per la zona de Cambrils. La solució que proposava Rosselló era que li arrendessin a ell l almadrava. Arran la petició de Rosselló, l Audiència va decidir donar un termini de sis dies a Gamir perquè al legués en contra de les demandes del seu associat. Finalment, es va decidir donar la llicència per a la pesca amb almadraves a Rosselló. 14 De Gamir no en sabem res més i ignorem si va seguir vinculat al negoci de les almadraves. l almadrava de l hospitalet de l infant Un cop vist el desenvolupament de les almadraves, ens centrarem en aprofundir i exemplificar les qüestions descrites en l estudi d una almadrava catalana concreta, la La pesca El desenvolupament marítim durant els segles xvi i xvii: Les almadraves catalanes 100D

103 Pintura sobre l almadrava. Com a torre de guaita s utilitzava la talaia de la Torre del Torm, que s havia edificat per vigilar la costa contra els atacs corsaris i per protegir el camí reial. Aquesta torre servia de defensa, juntament amb la que hi havia adjunta a l hospital. 17 Segons Josep Llobet, 18 la Torre del Torm havia estat edificada per un dels ducs de Cardona. També se li havien assignat unes rendes per poder pagar els soldats que l havien de custodiar. 19 Amb aquestes dades podem deduir que datava de finals del segle xv o d inicis del xvi. L almadrava obtenia la sal necessària per al procés de salaó de les salines de Tortosa, ubicades a pocs quilòmetres. de l Hospitalet de l Infant. Aquesta, probablement, va ser la que al segle xvi i a inicis del xvii va disposar d una major continuïtat històrica i la més destacada del Principat. Tot i així, va mantenir-se activa fins al segle xx. La platja on es realitzava l activitat pesquera es denomina encara la platja de l almadrava i és a uns vuit quilòmetres al sud de l actual terme municipal de l Hospitalet de l Infant i a nou al nord de l Ametlla de Mar, just a l alçada del Coll de Balaguer. 15 Era una zona força despoblada, propícia per a la presència de corsaris i bandolers, però alhora també un lloc de pas, per on se situava el camí ral que anava de Tortosa a Tarragona, per tant, un lloc de força trànsit que afavoria les pesqueries i les relacions comercials. Aquesta almadrava està molt lligada a la història de l hospital medieval que des del segle x s havia edificat a les costes del Coll de Balaguer. L hospital, en l època de l almadrava, servia de magatzem per a les xarxes i les barques quan aquestes s havien de guardar fins a la propera temporada de pesca. Per la seva estructura de fortalesa, també era utilitzat com a defensa i resguard per als treballadors en cas d atac piràtic. 16 La primera notícia de què disposem de l almadrava de l Hospitalet prové del plet que es va iniciar, l any 1594, entre el duc de Cardona i Pedro Gamir, tot i que el funcionament d aquesta pesqueria segurament devia ser anterior. Com ja hem vist, l any 1594, Felip II havia concedit a Gamir la facultat de pescar tonyines a les almadraves del Principat en forma de monopoli, i n establí les restriccions temporals i geogràfiques ja citades. Això es contradeia amb la jurisdicció secular dels senyors de la baronia que, en aquells temps, tenien arrendada l almadrava i tot gènere de pesca del Coll de Balaguer als mercaders va- drassana número

104 lencians Joan Saró i Antoni Balansà, que la podien calar des del riu Llastres (límit actual entre Mont-roig i l Hospitalet de l Infant) fins al barranc de Codolar i la torre de Sant Jordi d Alfama (a l actual terme de l Ametlla de Mar). 20 Tots dos arrendaments eren incompatibles: tant el rei com els ducs de Cardona havien arrendat la mateixa almadrava a persones diferents. L assumpte va ser tractat a la Reial Audiència de Catalunya, amb l assessorament del jurista Joan Sabater. Joan Saró era mercader de la ciutat de València i actuava com a procurador d Antoni Balansà, tant en l almadrava com en altres gèneres de pesca. Aquest defensava el dret que havia obtingut dels ducs Dídac i Joana de Cardona, mentre que Gamir al legava la seva potestat de pescar en aquella zona presentant el seu privilegi a la Reial Audiència. Saró defensava els drets que tenia per part dels ducs: La Exelentissima duquesa de Cardona en lo domini i pocesió pacifica que te de pescar ab almadraves y tot genero de pesca en dita partida del mar del sobredit y designat y arrendat lo dret de dita pesca de tant temps que no y ha memoria de homens en contrari com a senyora i patrona de l espital dit del infant don Pere. 21 Malgrat l inici del plet, al mes de setembre de l any 1594, els ducs de Cardona van arrendar de nou l almadrava, aquesta vegada a Pedro Guillem Perramon, de la vila de Móra, que substituïa, com a procurador, Joan Saró, antic administrador de l almadrava del Coll de Balaguer. 22 El plet amb Pedro Gamir va acabar el dia 8 de gener de 1596, quan per l interès que tenia davant el rei, el fiscal va dictaminar a favor de Gamir. Però Llobet apuntava que, segons s apreciava en diverses memòries, el plet havia estat favorable als ducs de Cardona i als seus arrendadors. 23 De fet, s evidencia en els llibres de comptes de l almadrava dels anys 1602 i 1603, on hi ha constància que els delmes de l almadrava es pagaven als ducs. 24 Encara a l any 1594, quan estava en marxa l anterior plet, els ducs de Cardona van entrar en un nou litigi pels beneficis de l almadrava, aquesta vegada amb l arquebisbe de Tortosa i el rector de Tivissa. El mateix arrendador dels ducs, Joan Saró, s enfrontava als eclesiàstics pel pagament del delme de la tonyina del Coll de Balaguer, arran que aquests pretenien cobrar-ne una part. Els ducs al legaven que els corresponia la totalitat de l impost com a senyors del terme i que, almenys, en els últims cent anys, ni el bisbe ni cap capellà n havien rebut mai cap percentatge. A més, en la sentència dels fruits de Tivissa, que percebien els eclesiàstics, no hi apareixien les tonyines ni cap altre peix. Aquest segon plet va finalitzar el 23 de gener de 1596 amb la sentència promulgada per la Reial Audiència que condemnava Joan Saró a pagar al bisbe de Tortosa i al rector de Tivissa el delme de les tonyines que, des d aquell moment, es pesquessin a la platja de l Hospitalet. 25 La resolució d aquest veredicte s ha d entendre a partir d un segon document que assegura que el plet va arribar fins a Roma, des d on el 17 d agost de 1595 es va promulgar el dictamen a favor del bisbe de Tortosa i del rector de Tivissa. 26 Uns anys més tard en tenim noves notícies. L any 1614, Joan de Herrera, capellà, tresorer general i procurador d Enric Ramon Folc de Cardona, va firmar en nom del duc i juntament amb altres personatges de Reus un contracte on se ls autoritzava a calar una almadrava a l Hospitalet de l Infant amb els següents capítols: 27 En los dits noms respectius, per la pesca o pesquera de dos anys, ço es, del present i corrent mil sis cents i catorze i propvinent mil sis cents quinze, ven e arrenda i concedeix als dits honorables Francesc Miret i Joan Miret, son fill; Bernat i Josep Figueres, son fill; Francesc Morell i Esteve Serra i als seus i a qui ells volran per lo dit temps, tot lo dret, acció, facultat i potestat de pescar i traure tonyines amb almadrava, ço es rets, eixarcies, barques i altres aparells. També feien constar que totes les despeses anirien a càrrec dels nous arrendadors i que els ducs no contribuirien ni en el finançament ni en el material necessari per la posada en funcionament ni en el manteniment. Això no els redimia d haver de pagar el delme de la tonyina cor- La pesca El desenvolupament marítim durant els segles xvi i xvii: Les almadraves catalanes 102D

105 Almadrava de l Hospitalet de l Infant segons Sañez Reguart. Font: Sañez Reguart, volum I, làmina IV, 32. Esquema d una almadrava. Font: Sañez Reguart, volum I, làmina VIII, 38. responent als ducs, al bisbe de Tortosa i al rector de Tivissa, que significava la desena part de tot el peix que es tragués. Se li concedia el dret d utilitzar la casa de l Hospital, com també los magatzems que son en la vora de la mar a on se salen les tonyines, així és a saber per l habitació d oficials, ministres o persones que treballen per dites almadraves o pesquera de tonyines, com també per recollir i guardar les tonyines que pescaran conforme es acostumat en altres arrendataris sens haver de pagar per a d això cosa alguna. 28 Apuntava que els treballadors de l almadrava havien d estar protegits, per ser una zona amb gran risc i perill de moros, anglesos i altres infels, i també es manava a l administrador de l hospital que tingués bona provisió de pólvora, bales i altres municions necessàries per a l artilleria. 29 El 1667, l almadrava seguia en funcionament sota jurisdicció dels ducs de Cardona, ja que apareixen nous arrendadors. Agustí Figuerola d Alcover i Francesc Baugi de Vilanova d Escornalbou aconseguien la concessió per calar-la durant sis anys, tant de dret com de retorn. En un altre document del mateix any es feia l inventari dels estris i immobles de què disposava l almadrava. Tot el material estava guardat en els magatzems de la platja de l Hospitalet i amb el nou arrendament passava íntegrament a mans dels beneficiaris. 30 L any 1694, involucrats en el negoci de l almadrava de l Hospitalet, hi trobem dos personatges destacats de la vida econòmica d aquells anys al Camp de Tarragona. Es tracta de Joan Kies i Arnold de Jager, que eren fabricants i comerciants d aiguardent i que van arrendar el dret d ús d aquesta almadrava de l Hospitalet, formant una companyia amb altres comerciants per un termini de quinze anys. A partir del segle xviii aquesta almadrava va seguir en funcionament en mans d altres d arrendataris. D aquesta època en tenim poques referències, però devia ser un moment de decadència equiparable al moment que vivia el conjunt de totes les almadraves del Mediterrani. L al- drassana número

106 madrava de l Hospitalet va tenir un nou repunt durant el segle xix. l economia de l almadrava de l hospitalet Una vegada analitzat el recorregut jurídic que va regir l almadrava d Hospitalet durant els segles xvi i xvii, cal aprofundir en la informació fiscal que ens permet penetrar en el funcionament i en el veritable rendiment de l almadrava. Les almadraves sovint van actuar com a monopolis que intentaven controlar tants elements necessaris per al seu ple funcionament com fos possible. La finalitat d aquest control era no haver de dependre de tercers en l abastiment, però també perquè la quantitat de productes necessaris era tan elevat que implicava molts sectors productius. En els llibres de comptes d una almadrava hi trobem dades econòmiques tan diverses que inclouen des dels guanys de les mateixes tonyines fins a la compra de la sal per conservar-les, passant per l adquisició de la fusta per fabricar les bótes i l abonament del sou dels boters que les fabricaven. Això ens permet analitzar el negoci com un seguit de relacions marítimes que implicaven una gran mobilitat de productes entre els diversos territoris que aplicaven l art. L any 1595, la campanya de pesca de la tonyina va proporcionar un total de lliures i 7 sous que procedien de la venda de tonyina fresca, més lliures i 9 sous de la venda de la salada. Conjuntament, representava lliures amb 18 sous i 8 diners. 31 Aquell mateix any 1594, les despeses per la compra de fusta per a les bótes, el sou de les persones que les van fabricar i la compra de la sal van sumar un total de lliures amb 7 sous i 4 diners. Si aquesta xifra la restem dels guanys citats, sabem que aquell any els arrendadors de l almadrava de l Hospitalet van obtenir 944 lliures, 11 sous i 4 diners de beneficis. 32 A aquests guanys encara s hi haurien de restar els impostos dels delmes destinats a la duquessa de Cardona i als eclesiàstics. Un altre bloc de la documentació analitzada és el llibre de comptes de l almadrava dels anys 1602 i En aquest llibre s hi feia una relació, dia a dia, de les tonyines pescades durant els mesos de pesqueria i s hi anotava el nom i la procedència de les persones que participaven de la pesca. A partir d aquest llistat, podem veure que hi intervenia una àmplia varietat de treballadors de procedència molt diversa, malgrat que la majoria d operaris procedia de les viles properes a la baronia d Entença, o, si més no, del Camp de Tarragona. L any 1602, es van obtenir lliures, 19 sous i 5 diners en tonyina fresca, un augment considerable amb relació a l obtinguda l any S especifica que d aquestes més de tres mil lliures, a la duquessa de Cardona li corresponien 517 lliures i 14 sous. Seguidament, s anotava que s havien guanyat lliures i 4 sous en tonyina salada, que es van vendre conservades en 138 bótes. 33 Per tant, aquell any, sumant la tonyina fresca i la salada, es van guanyar lliures, 1 sou i 5 diners, més del doble de l aconseguit el L any 1603 van extreure menys tonyines. La documentació ens assegura que els guanys van sumar lliures i 2 sous, i les despeses van ser de lliures i 12 sous. Calculant la diferència, als arrendadors els van quedar uns guanys de 393 lliures, 12 sous i 7 diners. altres almadraves catalanes No disposem de gaires dades sobre les altres almadraves catalanes instal lades durant la primera meitat del segle xvii. Així, no serà fins a partir de la segona meitat d aquest segle que comencen a aparèixer referències de nous indrets on es va practicar aquest tipus de pesca. L any 1673, en un protocol notarial datat a Barcelona el 29 de novembre, s atorgava a Martí Tarascó, ciutadà honrat de Barcelona i resident a Mataró, la concessió de pescar des del terme de Tossa de Mar fins al de Torredembarra, així com el dret d instal lar almadraves durant un període de cinc anys a les aigües del terme de Lloret: 34 Facultat i ple poder, perquè des del terme de Tossa, Costa de Catalunya fins al de Torredembarra inclusives, de pescar en les dites mars, posant una o moltes pesqueres anomenades almadraves, per pescar tonyines, tant venint com tornant o de altre qualsevol ingeni o modo per dit effecte. La pesca El desenvolupament marítim durant els segles xvi i xvii: Les almadraves catalanes 104D

107 Parts d una almadrava. Martí Tarascó i altres inversors van constituir una companyia per administrar aquesta almadrava. Les condicions d explotació incloïen aspectes com el capital de la inversió, el sou dels treballadors, la gestió econòmica, la comercialització i, fins i tot, el repartiment dels beneficis. El document també citava l obligació de portar un llibre de caixa. El capità de l almadrava era Josep Tarau, a qui se li assignava un sou de 25 dobles anuals. 35 En aquest cas, podem afirmar que, a finals del segle xvii, els arraixos ja eren catalans i no sicilians com a inicis de segle. No sabem quantes almadraves van calar Tarascó i la seva companyia, però tot sembla indicar que van ser també els responsables de l almadrava que, l any 1677, estava ubicada en la platja del mar del terme de la vila de Blanes. Probablement era itinerant, ja que els mateixos anys a Mataró ja hi existia una empresa similar. 36 La companyia estava formada per mercaders barcelonins i ciutadans honrats de les poblacions costaneres properes. El capital es dividia en 24 quintars, a 50 dobles cada un, que suposava un capital nominal de lliures, una quantitat força important però menor que la d altres almadraves mediterrànies. Podem assegurar que aquesta almadrava es va calar entre Montgat, al sud de Vilassar de Mar, i Blanes, tot i que, tal com deia el document notarial, els límits se situaven entre Torredembarra i la costa de Tossa de Mar. Els Tarascó hi van estar vinculats almenys fins al 1715, últim any del qual tenim referència de l existència d aquesta explotació. 37 Molt probablement aquesta almadrava, calada per primera vegada l any 1677, és coneguda com la de Calabona. Joan Salvador Riera afirmava que era l única que funcionava entorn al les almadraves catalanes al segle xviii Per conèixer quines almadraves es mantenien actives a finals del segle xviii, seguim les obres d Antonio Sañez Reguart i Felipe de Orbegozo. 39 Per Catalunya, Sañez només es referia a l almadrava de Roses i a la de l Hospitalet. Pel que respecta a Roses, sabem que al segle xv es va calar alguna almadrava de vista o tir, però en els segles xvi i xvii ens trobem amb un buit documental. Les notícies al voltant d aquesta almadrava reapareixen al segle xviii. Al llarg d aquest segle, a causa del volum de documentació drassana número

108 de què disposem i de l elevada productivitat que proporcionava, sembla que Roses va agafar molta importància. Al segle xviii l almadrava de Roses es calava davant de la Punxa de Canyelles, al sud de Roses, una zona força ben protegida dels vents que li donava una posició adequada que la va mantenir en funcionament fins a l any Era de dret i de retorn i la direcció de la cua de la xarxa es canviava segons els mesos de pesquera. 40 Sañez apuntava que pertanyia a Josep Masdevall, metge de cambra de Carles III, 41 que gaudia dels drets entre els caps de Creus i de Begur, amb concessió perpètua i hereditària lliure de censos. 42 Orbegozo hi afegia que les despeses anuals per calar-la pujaven a rals de billó, però que els guanys anuals eren el doble, uns rals. 43 L almadrava de l Hospitalet era mòbil i s instal lava en diversos punts del golf de Sant Jordi. Al segle xviii pertanyia al comte de Lalaing, comanador de l orde de Calatrava, a qui li havia estat concedida el 1789 amb una reial llicència i facultat perpètues i hereditàries. Podia col locar-la des de les platges del Coll de Balaguer fins a la Torre del Cap-Roig o Cap de Salou, i estava projectada per calar-se de retorn. Sovint es veia perjudicada per la proximitat a la desembocadura de l Ebre, ja que quan aquest riu portava molt de cabal els sediments allunyaven les tonyines de la costa. Depenia també de la direcció del vent que hi arribava, ja que si provenia del nord-oest la intensitat amb què bufava el cerç o serè sovint dificultava la pesca. 44 Per contra, en anys bons es podien obtenir molts beneficis. Segons Orbegozo, els costos per calar-la eren tan elevats entre i reals de billó que sovint produïa pèrdues. 45 Actualment, el topònim almadrava ha quedat a la platja que és a tocar del Cap del Terme. 46 Sañez no es referia ni a les almadraves del Port de la Selva ni a la de Vilassar, però sabem que el Port de la Selva disposava d un fons marí molt adequat, encara que, tot i que es trobava protegit de molts vents, el mestral podia ser molt inclement i perjudicar el calat de les xarxes. 47 Si ens atenem a les descripcions que feia Henri Duhamel du Monceau de l art gros en la seva obra Traité Général des Pesches et Histoire des Poissons, sembla que l almadrava de Cotlliure podia ser la mateixa que la del Port de la Selva, o bé eren itinerants. Duhamel va descriure les almadraves espanyoles a partir dels coneixements que tenia de l almadrava del Rosselló. Apuntava que, en una època indeterminada, havia estat molt rendible; al segle xviii, igual que havia succeït amb la majoria de les almadraves espanyoles, la pesca havia disminuït considerablement. També anotava que estava parada de juny a setembre, per tant, era de retorn. Tenia 50 canes de llargària i 16 d alçada, disposava de 24 braces i el cóp de 20 braces de fons. 48 Pel que fa a l almadrava de Vilassar de Mar es calava a la platja de Sant Joan, possiblement era itinerant amb la de Mataró. Era un bon lloc per a la pesca, ja que presentava un fons marí molt apte per a les xarxes, encara que no estava tan protegida dels vents i calia resguardar-la dels temporals. 49 l impuls marítim a través de les almadraves. Conlusions Amb aquest estudi es pot verificar que les almadraves van ser un negoci molt destacat a tot el Mediterrani, a partir del qual es poden analitzar molts aspectes del món marítim com les relacions comercials i tecnològiques entre els territoris que el formen, l organització social i política i el volum econòmic que representava l aprofitament d aquest recurs dins l economia global del moment. En aquest cas ens hem centrat en presentar les almadraves catalanes, però aquestes s han d entendre dins el context de tot el Mediterrani. L aplicació a Catalunya va venir per la voluntat d uns promotors que, justificant els beneficis econòmics que el negoci donava a altres territoris com Sicília i el sud de la Península Ibèrica, van voler provar sort a València i Catalunya. A partir d aquest moment el negoci va passar a ser un punt de mira per als comerciants del territori, així com per als nobles i els eclesiàstics que tenien jurisdicció a les costes on es podien calar les xarxes. Això ens indica que realment hi havia altes perspectives de rendibilitat, ja que podien comportar notables beneficis. Tot i així, cal apuntar que les almadraves eren un negoci que requeria una gran inversió i La pesca El desenvolupament marítim durant els segles xvi i xvii: Les almadraves catalanes 106D

109 Gravat que mostra el procés de salar la tonyina a les platges de Conil. Font: Hoefnagel, 1575 aprox. que sovint els guanys no eren tan elevats per compensar aquestes inversions. Igualment, encara que la tecnologia, els materials i els coneixements van venir de Sicília, juntament amb els treballadors i els tècnics més especialitzats, les almadraves del llevant peninsular mai no van arribar als nivells d aprofitament de les sicilianes. Les que es van calar a les nostres costes són comparables a les menys rendibles de Sicília i Sardenya, cosa que s explica pel recorregut que duen a terme les tonyines en les seves migracions, ja que circulaven pel sud del Mediterrani i amb menys nombre s aventuraven a les costes del nord. Malgrat això, aquests intercanvis tècnics, culturals i comercials van comportar que la població s acostés més al mar i es beneficiés dels recursos que els podia oferir. Va significar un canvi de tendència per a una població que 2. Les almadraves de monte-leva consisteixen en un entramat de xarxes que es calaven al fons del mar a l inici de la temporada de pesca de la tonyina a Catalunya a mitjan de juny i es retiraven del mar a finals de la temporada cap a principis de setembre. Per a la pesca, únicament la cambra de la mort era la part de les xarxes que es treia en superfície per dur a terme la matança. 3. Les almadraves de vista o tir consistien en una sèrie de xarxes mòbils que es calaven a la mar, entre diverses barques, en el moment de pas de les tonyines, i que es retiraven en acabar la pesqueria. 4. Salerno, Fabio. La pesca de tonyina amb almadraves: investigacions sobre Canyelles Majors. Girona, 2003, Arxiu Històric de Girona (AHG). Unidad sin inventariar, Reglament de pesca. Roses, 28 d abril de Arxiu da la Corona d Aragó (ACA). Cancillería, Registros, núm. 4307, Felipe I el Prudente. Diversorum 12, durant l època medieval s havia allunyat del mar considerant-lo quelcom molt perillós i, ja que les almadraves van funcionar com a enclavaments defensius i molt exposats als atacs piràtics, en diversos casos van ser l inici de poblacions que han perdurat fins als nostres dies. En definitiva, cal que seguim treballant en l estudi d aquest negoci com quelcom que va potenciar els intercanvis en el conjunt del Mediterrani i que va comportar una nova forma de mirar i aprofitar els recursos marítims. NotEs 1. Alcoberro, Agustí, Pirates i bandolers als segles xvi i xvii (Barcelona: Barcanova, 1991). 7. ACA. Cancillería, Registros, núm. 4307, Felipe I el Prudente. Diversorum 12, Oliver, Manuel, Almadrabas de la costa alicantina (Alicante, 1982), Arxiu de la Casa Ducal Medinaceli (ACDM). Secció Entença. lligall 17, núm En el document 36 del lligall 651 de l ACA, el rei havia promès a Pedro Gamir facilitats per part de la Corona. Això pot relacionar-se amb el fet que, pocs anys després, quan Gamir va demanar el privilegi per pescar tonyina a les costes del Principat de Catalunya, el rei l hi concedís. 11. ACDM. Secció Entença. ll. 17, 760. Ignorem les causes concretes per les quals es va ampliar la zona de protecció de les almadraves. 12. ACDM. Secció Entença. ll. 17, 761. drassana número

110 13. Les xarxes i els estris per calar aquesta almadrava, molt probablement, eren els mateixos que s havien utilitzat per a l almadrava de l Hospitalet, ja que no es van calar simultàniament. 14. ACA. Reial Patrimoni. BGRP, Processos 1599, núm. 2, núm Romero, Manuel, Documents de la Baronia d Entença (Coll de Balaguer, Vandellòs, l Hospitalet de l Infant) (Vandellòs, 1991). 16. Conejo, Antoni, Assistència i hospitalitat a l edat mitjana. L arquitectura dels hospitals catalans: del gòtic al primer renaixement (Barcelona: Universitat de Barcelona, 2002), tesi doctoral inèdita, dirigida per Dr. Maria Rosa Terés Tomàs. 17. ACDM. Inventaris J. Llobet. Inventari Prades-Entença, Josep Llobet va ser arxiver dels ducs de Cardona durant la segona meitat del segle xvii. Va organitzar i inventariar tot l arxiu patrimonial. D aquesta tasca en van sortir una sèrie de volums on va descriure i traduir els documents, que originàriament estaven en llatí. Aquests llibres són clau per disposar d un índex dels fons catalans, però també per la multiplicitat de dades que hi afegeix i per conèixer la documentació que s ha extraviat. 19. ACDM. Inventaris J. Llobet. Prades-Entença, ACDM. Secció d Entença. ll. 17, ACDM. Secció d Entença. ll. 17, ACDM. Secció d Entença. ll. 17, 762, ACDM. Inventaris J. Llobet. Inventari Prades-Entença ACDM. Secció d Entença. ll 17, 763, ACDM. Secció d Entença. ll 17, 769, ACDM. Inventaris J. Llobet. Prades-Entença Arxiu Històric de Protocols Notarials de Barcelona (AHPB). Gaspar Montserrat, lligall 18, any Bru, Màrius, Fulls d Història de la vila de Tivissa i el seu territori antic (Tivissa, 2010). 29. AHPB. Gaspar Montserrat, ll. 18, any ACDM. Inventaris J. Llobet. Inventari General (annex posterior) 690 i ACDM. Secció d Entença. Lligall 22, núm i ACDM. Secció d Entença. ll. 17, 755, ACDM. Secció d Entença. ll. 17, 755, ACDM. Secció d Entença. ll. 17, 763, Maduell, Josep M., L almadrava de Tossa i la pesca del coral al comtat d Empúries i la Selva de Mar, a Annals de l Institut d Estudis Gironins, 1981, XXV, AHPB, Matías Marsal, lligall 4, manual, any Garrido, Alfons. Historia de la pesca del atún en Cataluña. La almadraba de Cap de Terme y l Ametlla de Mar. Article inèdit, Ibídem Lleonart, Jordi; Camarasa, Josep M., La pesca a Catalunya el 1722 segons un manuscrit de Joan Salvador i Riera (Barcelona, 1987), Felipe de Orbegozo era un comerciant vinculat a la pesca de la cort, que va escriure l informe Memoria sucinta en que se demuestran las causas de donde dimana la escasez de marinería que se experimenta en España y se indican los medios de aumentarla, com a resultat d una comissió oficial que li va ser encomanada pel secretari de Marina, el Lleal, Francesc. Localització geogràfica i estudi de les almadraves mediterrànies: el cas de l Espanya del segle xviii. Tesi doctoral inèdita dirigida per Rosa Castejón i Arqued (Universitat de Barcelona, 2009), Josep Masdevall era doctor en medicina de la Universitat de Cervera i metge de Carles III. El 1786 va escriure un llibre referent a les epidèmies de Catalunya fet a partir dels seus estudis de medicina, el seguiment de les diverses malalties del territori i l aplicació del seu mètode curatiu. El seu paper entorn a la política reial explica que el trobem també com a propietari del negoci de les almadraves. 42. Sañez, Antonio, Diccionario histórico de los artes de la pesca nacional (Madrid, 2009), Martínez Shaw, Carlos, Las almadrabas españolas a fines del Antiguo Régimen, a Estudis. Revista de Historia Moderna, XXXV (febrer de 2009), Lleal, Localització, Sañez, Diccionario, El Cap del Terme està situat a 9 km al sud de l Hospitalet de l Infant. 47. Lleal, Localització, Duhamel du Monceau, Henri. Traité Général des Pesches et Histoire des Poissons qu elles fournissent tant pour la subsistance des hommes que pour plusieurs autres usages que on rapport aux arts et au commerce (París: Chez Saillant et Nyou, Libraires et Desain, Libraire), Lleal, Localització, bibliografia Alcoberro, Agustí, Pirates i bandolers als segles xvi i xvii (Barcelona, 1991). Bru, Màrius, Fulls d Història de la vila de Tivissa i el seu territori antic (Tivissa, 2010). Calleri, Nicola, Un impresa mediterranea di pesca: i Pallavicini e le tonnare delle Egadi nei secoli xvii-xix (Roma, 2006). La pesca El desenvolupament marítim durant els segles xvi i xvii: Les almadraves catalanes 108D

111 Conejo, Antoni, Assistència i hospitalitat a l edat mitjana. L arquitectura dels hospitals catalans: del gòtic al primer renaixement (Barcelona: Universitat de Barcelona, 2002), tesi doctoral inèdita, dirigida per Dr. Maria Rosa Terés Tomàs. Consolo, Vincenzo, La pesca del tonno in Sicilia (Palerm, 1987). Doneddu, Giuseppe; Gangemi, Maurizio, La pesca del Mediterraneo Occidentale (secolo xvi-xviii) (Bari, 2000). Fernández Díaz, Roberto; Martínez Shaw, Carlos, La pesca en la España del siglo xviii. Una aproximación cuantitativa ( ), a Revista de Historia Económica, III (1984), Garrido, Alfons, Historia de la pesca del atún en Cataluña. La almadraba de Cap de Terme y l Ametlla de Mar, a I Jornada Científica: La tonyina roja de la Mediterrània a l Ametlla de Mar. Tradició i innovació (l Ametlla de Mar, 2008), Lleal i Galceran, Francesc, Factores de localización de las almadrabas: Análisis geográfico de la instalación de un arte de pesca tradicional, a La explotación de los recursos marinos: pesca, acuicultura y marisqueo (2009), Lleal i Galceran, Francesc, Localització geogràfica i estudi de les almadraves mediterrànies: el cas de l Espanya del segle xviii. Tesi doctoral inèdita dirigida per Rosa Castejón i Arqued (Universitat de Barcelona, 2009). Lleonart, Jordi; Camarasa, Josep M., La pesca a Catalunya el 1722 segons un manuscrit de Joan Salvador i Riera (Barcelona, 1987). Llorca, Francesc-X., Llengua d arraix. La parla almadravera valenciana (València, 2008). Maduell, Josep M., L almadrava de Tossa i la pesca del coral al comtat d Empúries i la selva de Mar, a Annals de l Institut d Estudis Gironins, XXV (198), Martínez Shaw, Carlos, La pesca en Cataluña del siglo xviii. Una panorámica, a Pedralbes: Revista d Història Moderna, VIII (1988), Oliver Narbona, Manuel, Faenando la mar. Pesca en las costas alicantinas (Alacant, 1995). Oliver Narbona, Manuel, Almadrabas de la costa alicantina (Alacant, 1982). Romero Tallafigo, Manuel, Documents de la Baronia d Entença (Coll de Balaguer, Vandellòs, l Hospitalet de l Infant) (Vandellòs, 1991). Salerno, Fabio, La pesca de tonyina amb almadraves: investigacions sobre Canyelles Majors (Girona: Grup d Estudis Socials de la Pesca Marítima. Càtedra d Estudis Marítims, 2003), treball inèdit. Sañez Reguard, Antonio, Diccionario histórico de los artes de la pesca nacional (Madrid, 2009). drassana número

112 resumen [Les amers du choix pertinent des signes à la manipulation de l espace Jean-Louis Vaills El mar no ofrece referencias, y por tanto la única alternativa para describir el espacio es la tierra. Así nacen las señas de pescadores y marineros. Un invento que fue inicialmente el resultado de una búsqueda al azar, llevado a cabo a golpe de intuición y de ensayo y error y coronado finalmente por el descubrimiento de la geografía del fondo marino. El artículo se centra en los orígenes y la práctica de las señas en diferentes casos relacionados con la navegación y la pesca en la costa del Departamento francés de los Pirineos Orientales. Este territorio fue política y culturalmente catalán antes de ser anexado al reino de Francia en Hoy, todavía, el catalán es la lengua de las señas. Palabras clave: señas de pescador, paisaje litoral, pesca del sardinal, vocabulario marítimo. abstract The sea does not offer references, so the only way to describe the space is land. Thus were born the signs of fishermen and sailors. An invention that is initially was the result of a random search, carried out with the stroke of intuition, trial and error, and finally crowned by the discovery of the geography of the seabed. This article focuses on the origins and practice of the signs in different cases related to navigation and fishing on the coast of the French department of Pyrenees-Orientales. This territory was Catalan politically and culturally before being annexed to the kingdom of France in Today, Catalan is still the language of signs. Keywords: fishermen references, coastal landscape, sardine fishing, maritime vocabulary. La présente étude a pour cadre géographique et culturel la côte nord-catalane du département français des Pyrénées Orientales. Cet espace situé entre les pays de parler occitan et la Catalogne, appartenait à une aire culturelle et politique catalane avant d être annexé au royaume de France en La pesca Les amers du choix pertinent des signes à la manipulation de l espace 110D

113 Les Nostres Mars, l espace maritime pratiqué, vécu et affectif des pêcheurs cotlliurencs. Principe basique du fonctionnement des amers. drassana número

114 Si à l heure actuelle, une grande partie de la population possède comme langue première le français imposé autoritairement par les régimes monarchiques et républicains, des communautés professionnelles comme les pêcheurs, les vignerons, les agriculteurs ont conservé le catalan qui est demeuré le seul vecteur de transmission des savoirs et savoir-faire bien avant le passage obligé au français. Tous les acquis ont été transmis de génération en génération par le geste et la parole. Dans le cas qui nous occupe, les protagonistes sont les pêcheurs du port de Cotlliure situé à 28 kilomètres au sud de Perpignan. L objet de l étude porte sur la genèse et la pratique des amers dans différents cas de figures de navigation et de pêche. Les conditions de production des données recueillies reposent sur l enquête orale menée en terre ferme dans la langue maternelle et de travail des pêcheurs, le catalan. Ce type de situation de communication artificielle a obligé les pêcheurs à verbaliser, pour l enquêteur, des opérations techniques évoquées mentalement en mer, in situ. L appellation, les Nostres Mars, donnée au territoire contrôlé par la prud homie de Cotlliure, est en beaucoup plus réduit l équivalent du Mare Nostrum des Romains. La partie littorale qui s étend du Bocal de la Tet (embouchure de la Tet) au nord, jusqu au Cap de Biarra, au sud, englobe côte sablonneuse et côte rocheuse ; les limites maritimes proprement dites ne dépassent pas les 6 ou 7 miles vers le large. Ce territoire aux fonds variés constitue une zone de prédations multiples, un espace communautaire à forte valeur économique que les pêcheurs en tant qu exploitants ont dû cartographier mentalement pour en tirer profit et en éviter les dangers. l invention du lieu et la création des amers Face à la mer uniforme ne s offrait plus que l alternative de la terre pour se repérer dans l espace. Ainsi est née l invention des amers. Une invention qui est au départ le fruit d une recherche au hasard, menée à coups d intuition et de tâtonnements et couronnée par la découverte d un lieu sous-marin. S il était reconnu comme remarquable, il fallait à tout prix fixer la position de ce lieu afin de le retrouver ou de l éviter. La seule démarche permettant d en établir la localisation précise consistait à prendre des amers (agafar senyes), c est à dire, à pratiquer en termes savants la triangulation. La procédure repose toute entière sur le point de vue depuis la barque vers le paysage côtier, ici et maintenant : le regard ira prélever successivement 2 éléments situés l un au droit de l autre, les uns en aval et les autres en amont dans le paysage. Ainsi, par les deux éléments de chacun de ces couples passe une ligne immatérielle ; les deux lignes tirées alors virtuellement depuis la barque constituent un angle dont la barque est le point d intersection, en géométrie le sommet. Dans tous les cas, les 4 éléments du paysage portaient un nom, dans le cas contraire les pêcheurs leur en donnaient un : mis en relation dans la construction géométrique qui leur est propre, ces 4 toponymes forment une association équivalant plus ou moins à un syngtame qu il convient de mémoriser. Dans la langue des pêcheurs et des marins ces points de repère portent le nom de senya en catalan et d amer en français. Au commencement, un regard orienté vers le paysage fixe dans celui-ci l inscription virtuelle d un rocher immergé, d un site de pêche, d un fond dangereux, d un espace dans l espace dont l identité et la localisation en mer résident dans la mise en réseau des 4 toponymes relevés depuis la barque. Sitôt le lieu inventé, il faut procéder à la mise en mémoire des 4 amers ou points de repère, visibles dans le paysage, et de leur association. Pour retrouver avec certitude le lieu invisible parce qu immergé, il faudra inverser le sens de la construction géométrique initiale : il s agira d abord d identifier puis de remettre en liaison les amers qui tels deux fils d Ariane conduiront la barque sur place. Retrouver un lieu consis- La pesca Les amers du choix pertinent des signes à la manipulation de l espace 112D

115 tera ainsi à rétablir un dialogue particulier et pertinent entre la mer et la terre. nature, caractéristiques et pertinence Des amers La nature des amers est forcément hétérogène de par les espaces d implantation. En zone littorale, clochers, maisons, mas, immeubles, arbres élevés, châteaux d eau constitueront des points de repère. En zone montagneuse les accidents du relief (sommets, pics, cols, versants ) mais aussi des constructions établies sur les hauteurs (tours, châteaux) rempliront cet office. Étroitement liées à leur nature et dépendant d elles, les caractéristiques des amers sont fondées sur des qualités intrinsèques. Ces points du paysage doivent être fixes dans l espace et stables aussi longtemps que possible dans le temps ; il faut surtout qu ils soient remarquables à savoir qu ils aient une morphologie unique, une identité forte permettant de les identifier et de les mémoriser facilement. La pertinence est l ultime et indispensable qualité assurant sans erreur le fonctionnement du système de repérage d un lieu immergé et donc invisible ; elle repose sur l identité propre des amers, sur leur mise en relation géométrique par le pêcheur, mise en relation rendue d autant plus efficace et facile que les amers en question bénéficient d une totale visibilité. implantation, disposition des amers dans les paysage Dans une somme importante d éléments dispersés dans le paysage, les pêcheurs ont dû opérer des choix forcés qui les ont conduits à un réaménagement de l espace pensé alors en termes technico-économiques. Ce grand espace de prélèvement n est autre que l espace terrestre visible depuis les Nostres Mars, un espace scruté par des hommes qui travaillent à l oeil nu et qui plus est se décline en sous-ensembles différenciés : La zone côtière qui s étire au-delà de la frontière politique franco-espagnole jusqu à Cadaquès (Munt Pení). La zone qui s étend à l intérieur des terres de la plaine du Roussillon (Força real, el Muntner, Castell Rosselló ), dans la vallée du Tec (el Fort dels Banys, la Cabrença ) et touche au Conflent dont le Canigó est le point le plus en retrait. Au total 5 espaces : les Albères (l Albera), les Corbières (les Corberes), le Canigou (el Canigó), toute la bordure littorale et quelques hauteurs de l arrière-pays. les catégories d amers d aval Retenus par un choix imposé dans le paysage visible, les amers relèvent de catégories dont les origines sont différentes : 1. Amers naturels Oronymes : Puig Mosquit, el Rafart, el Penyasco, la Cabrença Thalassonymes : Cap Gros, Cap de Biarra, Punta Moreres, la Cova Phytonymes : la Mata, l Abreria, l Ullastre, la Figuera 2. Amers artificiels Feux divers : Fanal de Biarra, el Fanal Pitit, el Fanal Roig, Pení, llums de la Baleta Constructions civiles : la Casa dels Moros, el Molí Romput, el Mas de la Riu, el Llinàs Pitit, el Casino d Argelers Fortifications : el Fort de la Beneta, Saltems (Sant Elm), Pujols (tour), Madeloc (tour), el Fortí Constructions religieuses : el Campanar de Canet, el Campanar d Elna, Santa Rafina (Santa Rufina), Sant Pere de Roda, Santa Magdalena Pensés comme des instruments indispensables des pratiques marines, les amers sont disposés par les lois de la géométrie sur deux rangées non linéaires ni parallèles mais cependant séparées l une de l autre : il y a la ligne drassana número

116 Amer d arrière plan (la tour) et amer de premier plan (le moulin en ruines). des amers de premier-plan et celle des amers d arrièreplan. Amers de premier plan et d arrière plan. Les amers de premier plan occupent la bande littorale ; ceux d arrière-plan sont répartis dans les montagnes et les hauteurs de l arrière-pays. Chaque couple d amers sera constitué d un amer de premier plan et d un amer de second plan et plus grande sera la distance entre les deux points d un même couple et plus la ligne immatérielle qui passe par eux aura une Amers traversiers (senyes travesseres). Cette troisième catégorie d amers ne comporte qu un seul couple de points de repères, points qui peuvent être prélevés selon le cas en aval comme en amont de Cotlliure. Ils sont utilisés selon les nécessités du moment comme amers de remplacement ou de complément ; de complément pour affiner avec plus de précision la position d un rocher immergé situé au large ; en remplacement quand l un des deux couples d amers n est pas visible à cause de la brume. trajectoire plus juste pour la localisation du lieu de mer à retrouver. Amers d amont (senyes d amunt) et amer d aval (senyes d avall). Dans le cas présent et en vertu du principe de centralité propre à tout individu et donc à tout groupe, Collioure (Cotlliure) est perçue par les pêcheurs comme un centre autour duquel s organise le monde environnant : il y a un haut, vers le nord (l amunt) et un bas, vers le sud (l avall). C est donc de part et d autre de Cotlliure que les points de repère du premier et de l arrière-plan seront prélevés. Les différents recours aux amers en dehors des actes de prédation 1. Amers d évitement d un rocher immergé pour engins dérivants comme le sardinal a) Cas d un sardinal qui dérive vers un rocher, la distance l en séparant autorisant une calée complète. Il incombe au patron de surveiller dans le paysage le défilement des amers et de relever la flue lorsque les amers de signalisation des risques d accrochage du filet croisent, se superposent. La pesca Les amers du choix pertinent des signes à la manipulation de l espace 114D

117 Caler une palangre à la lisière du rocher. drassana número

118 b) Amers d évitement d un fond dangereux du type croches, comme les Tingudes de Santa Magdalena, pour engins traînants et dérivants comme le sardinal quand le filet touche à dessein le fond à la calée de l aube. Ce cas en tous points comparable à celui du rocher immergé relève de la même stratégie. Cependant, le patron a la possibilité d adopter 3 procédures : accorder au filet une immersion inférieure au fond dangereux, suivre grâce aux amers appropriés une trajectoire qui l écartera de ce fond soit du côté de la terre soit du côté du large. 2. Prise d amers occasionnels et temporaires Il s agit d amers relevés sur le champ pour retrouver un objet ou éviter un obstacle provisoire. Lors de la perte d une ancre, de la ralingue des plombs d une tessure de sardinal, quand une nasse a été calée sciemment sans orin pour éviter les vols, ou qu un tronc d arbre charrié par les crues a endommagé le filet, le pêcheur réagit aussitôt, ici et maintenant : la technique qui préside à la prise des amers est la même que celle utilisée lors de l invention d un rocher mis à part que dans les 3 cas cités, l intéressé est sur le lieu-même où se trouve l ancre, la ralingue, le tronc d arbre. 3. Amers de notoriété à valeur purement informative a) Amers qui établissent la localisation d un lieu par un pêcheur qui y a été témoin d un événement dont il veut faire part aux autres patrons de barque : présence d un banc de dauphins qui ont mis à mal sa flue, barque frôlée par un cargo, rencontre avec d autres pêcheurs des ports voisins On choisit pour être compris de ceux à qui on relate les faits, des amers majeurs aux noms connus de tous. b) Amers marqueurs de la frontière entre la France et l Espagne. Amers artificiels à valeur officielle et politique établis à l aide de deux poteaux peints en blanc, à 15 mètres environ l un au-dessus de l autre sur la falaise du Cap Cervera. Leur alignement signalait la ligne-frontière. les pêches et leurs amers À chaque pêche sa saison, ses moments de la journée, ses fonds, ses engins, ses lieux. Des lieux à valeur économique parce que fréquentés par tel type de poisson ou de crustacès dont la capture nécessite des engins adaptés qui, pour être calés efficacement, feront appel à des amers différents. La pêche à la sardine utilise des filets dérivants et maillants calés en terre au crépuscule et plus au large à l aube. La fragilité du coton et la longueur des calées exigent des fonds propres dénués de tout obstacle. La pêche à l anchois qui se pratique très au large, toute la nuit ne nécessite que très peu d amers. La pêche au congre, qu elle utilise la nasse ou la palangre, recherche le plein rocher. Les pêches au galet, au pageot ou au rouget se font à l aide de palangres fines calés le plus près possible de la bordure du rocher ou de la côte. Le chalutage en double, jadis à la voile puis au moteur demande des fonds propres sans obtacles. La pêche à la rascasse, aux frayères, a lieu en des endroits très précis localisables par très peu d amers. 1. La pêche au sardinal a) Mettre la flue hors danger de tout obstacle. Dans la mesure du possible chaque pêcheur calera sa flue sur un fond propre, exempt de tout rocher ou de tout autre obstacle naturel comme un violet, un arbre de mer À l aube, où il est obligatoire de toucher le fond, ce qui multiplie les risques d accrochage en cas de courant fort, les pêcheurs calent dans un couloir de mer balisé sur toute sa longueur qu ils dénomment la Línia del Coll (la Ligne du Col) praticable sur plus de 15 kilomètres. b) Contrôler le sens et la vitesse de la dérive. Cette opération est essentielle pour les engins dérivants comme le sardinal qui pêche à des fonds tantôt de 15 à 16 brasses au crépuscule, tantôt à des fonds de 22 à 25 brasses à l aube. L accident majeur qui puisse survenir à ce filet est de se déchirer sur un fond garni d obstacles ; l incident mineur est de sortir de la zone dont le fond correspond à La pesca Les amers du choix pertinent des signes à la manipulation de l espace 116D

119 celui qui a été choisi en fonction du moment de la journée et de diverses conditions atmosphériques. S en remettre aux amers pour vérifier la direction et la vitesse du courant est dans la plupart des cas plus rapide que d utiliser, en l immergeant, l escandall, la petite bouteille remplie plus ou moins d eau amarrée au bout d un fil de palangre. Une fois la calée effectuée, barque et flue peuvent connaître plusieurs types de dérives. Dérives simples, celles vers le nord et vers le sud seront révélées par le déplacement des amers dit d amont et d aval, mouvements qui se traduisent en catalan par crusar per munt et crusar per baix, dériver vers le nord et dériver vers le sud. Crusar per munt/dériver vers le nord. Dans le couple des amers d amont, c est celui du premier plan qui se décale vers le sud, celui du second plan vers le nord. Crusar per baix/dérivers vers le sud. Dans le couple des amers d amont, c est celui du premier plan se décale vers le nord, celui du second plan vers le sud. Deux autres types de dérives simples peuvent éloigner la barque et la flue vers le large ou au contraire les rapprocher du rivage ; les amers sollicités sont ceux d aval ; dans le premier cas le fond augmente et l on parle de crusar per fora/dériver vers le large ; dans le second cas, le fond diminue et l on parle de crusar per en terra/ dériver vers la côte. Crusar per fora/dériver vers le large. Dans le couple des amers d aval c est celui du premier plan qui se décale vers la gauche et celui du second plan vers la droite, vers l intérieur des terres. Crusar per en terra/dériver vers la côte. Dans le couple des amers d aval c est celui du premier plan qui se décale vers l intérieur des terres, vers la droite, celui du second plan vers la gauche, vers la mer. Il arrive que le mouvement imprimé à la barque par la dérive combine deux directions : vers le nord et le large, vers le nord et la côte, vers l aval et le large et vers l aval et la côte. Se présentent alors 4 cas de figures faisant intervenir pour chacune d elles les amers d amont et d aval. Crusar per munt i per fora/dériver vers le nord-est. Dans le couple des amers d amont, celui du premier plan se décale vers le nord, celui du second plan vers le sud. Dans le couple des amers d aval, celui du premier plan se décale vers la gauche et celui du second plan vers la droite, vers l intérieur des terres. Crusar per munt i per en terra/dériver vers le nordouest. Dans le couple des amers d amont, celui du premier plan se décale vers le nord, celui du second plan vers le sud. Dans le couple des amers d aval celui du premier plan se décale vers l intérieur des terres, vers la droite, celui du second plan vers la gauche, vers la mer. Crusar per baix i per fora/dériver vers le sud-est. Dans le couple des amers d amont, celui du premier plan se décale vers le nord, celui du second plan vers le sud. Dans le couple des amers d aval, celui du premier plan se décale vers la gauche et celui du second plan vers la droite, vers l intérieur des terres. Crusar per baix i per en terra/dériver vers le sudouest. Dans le couple des amers d amont, celui du premier plan se décale vers le nord, celui du second plan vers le sud. Dans le couple des amers d aval, celui du premier plan se décale vers l intérieur des terres, vers la droite, celui du second plan vers la gauche, vers la mer. 2. La pêche à l anchois Ce type de pêche se pratiquant très au large, dans la zone des 15 milles, les amers n ont ici d autre utilité que de localiser puis de retrouver les espaces que traversent les bancs d anchois. Une des utilisations d amers, les plus fréquentes, consistait à anar a fer pondre el sol per la Galera, c est à dire à déplacer la barque jusqu à aligner le soleil couchant derrière une grande table rocheuse située très à droite du point du paysage où le soleil se couche normalement. 3. La pêche au congre à la palangre dite borreu Cette forme de prédation fait intervenir les amers pour localiser les deux extrémités d un rocher immergé, el cap drassana número

120 Passatge. Amers pour la pêche au bateau-boeuf (chalutiers en double). d amunt (extrémité nord) et el cap d avall (extrémité sud) ; une fois l opération accomplice il suffit de caler, en ligne droite, les 4 ou 5 palangres amarrées bout à bout, de manière à les placer dans l axe du rocher car c est là que se tiennent les congres. Jamais, l ensemble des palangres va d une extrémité à l autre du rocher. 4. Pêche au pageot et au galet à la palangre fine Cette pêche demande la prise en compte de plusieurs paramètres : établir avec précision la position du rocher, évaluer le sens et la vitesse du courant, choisir la bordure du rocher (ima), enfin décliner, au fur et à mesure que l on cale les palangres, la longue collection d amers qui permettent d épouser les circonvolutions et les irrégularités d un profil rocheux qui est loin d être rectiligne. 5. Chalutage à deux barques Si le chalutage à deux barques amarrées en double se pratiquait le plus souvent sur des fonds propres, il arrivait que les nécessités de la pêche ou l espoir de faire un bon coup de filet, amènent les patrons à s engager dans un détroit, nommé el Passatge, délimité par deux rochers immergés, el Rafart et el Cervera de Terra ; cet espace large de 200 mètres environ imposait aux barques de réduire leur écartement et de bien suivre les amers pour ne pas enrocher la poche du filet qui draguait le fond. 6. Pêche de la rascasse aux frayères Il existe plusieurs frayères (rufinera) telles les Rufineres de Biarra, dels Portells ou de les Bateries où l on calait une série de trémails ; ces espaces, faciles à localiser dans leur morphologie et leur étendue faisaient aussi appel au recours d amers dont la mise en réseau était identique en tous points au repérage d un fond jugé dangereux. 7. Le rocher immergé Par l obstacle qu il représente, par le nombre des pêches qui y sont pratiquées, le rocher immergé est à lui seul un paradigme dans l utilisation et la combinaison des amers. La pesca Les amers du choix pertinent des signes à la manipulation de l espace 118D

121 Amer d aval de second plan. Sur le seul plan de la pêche, le rocher est le lieu d un certain nombre d actes de prédation qui pour être menés à bien exigent des amers qui leurs sont à la fois propres et communs. Si le poisson ou le crustacès imposent le choix de l engin, la technique de prédation appartient pour une part à la façon de caler le filet, la nasse ou la palangre, d autre Les relations virtuelles du pêcheur à l espace Dans le faire, dans la réalité, c est toujours la barque qui se déplace à la surface de la mer et c est depuis la barque-même que sont menées par le patron-pêcheur toutes les pêches, toutes les actions sur le milieu. part à la prise en compte de paramètres qui influent sur cette technique ; à ce sujet, ont une grande importance la direction et la force du courant de fond du sud (garbí) ou du nord (llevant) mais surtout le choix et la mise en réseau des bons amers qui sont alors les outils incontournables pour localiser le biotope. Dans le dire, le rapport que le pêcheur entretient avec le monde est different : la très grande majorité des actions est exprimée dans le vocabulaire par des verbes. Si le lieu de l énonciation mentale demeure toujours la barque, le rapport à l espace a changé et se présente sous deux formes : drassana número

122 Le pêcheur apparaît comme celui qui manie les lieux, en déplace les éléments, les aligne, les fait glisser, les cache, les découvre, les sépare, les superpose : fer venir, amagar, descobrir, fer crusar (amener, cacher, découvrir, faire croiser ) Le pêcheur se projette dans le paysage, s y déplace, le parcourt, y construit ses itinéraires : forajar el Coll, terrajar el Fort de la Beneta, ser a Madeloc, arribar a les Cases Pitites (s éloigner du Col, se rapprocher du Fort de la Beneta, se trouver à Madeloc, arriver aux Petites Maisons conclusion Les senyes? Les amers? Un système performant, indispensable, vital ; une panoplie d outils symboliques construite par les pêcheurs et pour eux seuls dans un but surtout économique. Un système, ancêtre et prototype du GPS grâce auquel le pêcheur informe l espace en lui assignant des noms pour que l espace, en retour informe le pêcheur sur ses fonds, leur nature, le sens et la force des courants de fond, les dérives de la barque, la position des épaves, des lieux de pêche Dans leur mise en service, les amers reposent sur des instances de communication particulières, un dialogue muet entre le pêcheur et le paysage au sujet de la mer ; ils instaurent une relation discrète, presque secrète, confidentielle au monde. C est le moment où l homme de l eau parle avec la terre. La pesca Les amers du choix pertinent des signes à la manipulation de l espace 120D

123 Miscel lània

124 IV Mediterranean Maritime History Network Conference Barcelona: 7, 8 y 9 de mayo de 2014 Museu Marítim de Barcelona antecedentes La iniciativa de constituir la Mediterranean Maritime History Network (Red de Historia Marítima del Mediterráneo) surgió de un grupo de historiadores especializados en historia marítima que coincidieron en el III Congreso Internacional de Historia Marítima, celebrado en Esbjerg (Dinamarca) en agosto de 2000, con el objetivo de reunir a los investigadores interesados en esta área de conocimiento. El principal objetivo de la MMHN es actuar como punto de referencia para el intercambio de información sobre las investigaciones que se están llevando a cabo relativas a los temas de historia marítima mediterránea. La MMHN se centra en el periodo que transcurre entre el siglo xiii y el siglo xx, con una concepción amplia de la historia marítima que incluye las siguientes categorías: El uso de los recursos del mar: la pesca y las actividades relacionadas, los aspectos socioeconómicos de las comunidades marítimas, etc. El uso del mar como medio de comunicación para el transporte de personas y mercancías y las estructuras asociadas a este fenómeno, como son el desarrollo de los puertos, las ciudades portuarias y su hinterland, etc. Este apartado incluye aspectos tan extensos y complejos como la navegación, el cabotaje, el mundo del trabajo, las instituciones auxiliares y económicas, los seguros, las finanzas y los registros, las relaciones laborales y un largo etcétera que explica el mundo de la navegación en un sentido amplio. El uso del mar para la proyección del poder a través de la política naval, el corso, la piratería, aspectos estratégicos y tecnológicos, así como las políticas gubernamentales relacionadas con el control del mar y sus recursos. El uso del mar con fines científicos: oceanografía, climatología y las políticas gubernamentales dirigidas al desarrollo de la ciencia y la tecnología marina desde el punto de vista histórico. El uso del mar para actividades de ocio. Se refiere, ante todo, a la actividad económica más importante del Mediterráneo: el turismo. También se incluye el aprove- Miscel lània IV Mediterranean Maritime History Network Conference 122

125 chamiento del mar y de la costa, concebidos como un entorno regenerativo, y la práctica de los deportes náuticos desde una perspectiva histórica. Por último, y no menos importante, el uso del mar como fuente de inspiración en la cultura y el pensamiento, incluyendo las visiones artísticas y las interpretaciones ideológicas; por ejemplo, el papel del mar en el arte y la literatura, o el papel del mar como imagen de una nación. Los congresos anteriores El primer congreso, celebrado en La Valetta, Malta, en abril de 2002, reunió a más de treinta investigadores de Gran Bretaña, Francia, Alemania, Grecia, Israel, Italia, España, Túnez y Malta, y fue particularmente útil para reunir expertos de habla francesa e inglesa. El segundo congreso del MMHN, organizado en Messina y Taormina, Sicilia, en mayo de 2006, reunió cerca de 100 comunicaciones relativas a las temáticas relacionadas con la historia marítima del Mediterráneo. En este congreso se reunieron expertos de Australia, Bélgica, Chipre, Francia, Grecia, Israel, Italia, Malta, Holanda, España, Túnez, Turquía, Reino Unido y Estados Unidos. En el acto destacó la gran participación y nuevas incorporaciones de jóvenes investigadores. El tercer congreso, convocado en Esmirna, en mayo de 2010, mantuvo el gran número de sesiones celebradas en la anterior edición de Sicilia, con gran éxito. Una gran variedad de temas fueron tratados, y los delegados de más de 16 países presentes designaron un comité científico para la próxima conferencia que iba a celebrarse en Barcelona en Ahora, Barcelona El Museu Marítim de Barcelona ha hecho de la investigación una de sus principales funciones. Para canalizar mejor sus esfuerzos creó, en el año 2007, el Observatorio Permanente de Historia y Cultura Marítima del Mediterráneo. En este marco fue donde la institución decidió proponer que Barcelona acogiese el próximo congreso, previsto para Además de consolidar el papel de Barcelona y del MMB en la comunidad de historiadores, esta reunión podría ser también una gran oportunidad para conseguir una mejor y más estrecha colaboración entre los investigadores que trabajan en el campo de la historia marítima en España, no solo en el ámbito mediterráneo, sino también en cualquier área geográfica. La voluntad del Museu Marítim de Barcelona es la de ser un punto de encuentro para todos aquellos que se interesan por la mar como espacio de conocimiento, y por ello invitó a la comunidad científica a reunirse en Barcelona. drassana número

126 Instituciones convocantes y comité organizador Además de la MMHN y del Museu Marítim de Barcelona, el congreso ha contado con el apoyo de la Universidad de Barcelona y la colaboración de otras instituciones: la Escola Oficial d Idiomes, la Escola Rosa Sensat y la Fundació Artur Martorell. También ha recibido apoyo económico por parte de la Fundación Privada Museu Marítim de Barcelona. El comité organizador estaba formado por Jordi Ibarz (profesor de historia contemporánea de la Universidad de Barcelona), Olga López e Inma González (conservadoras del MMB), y Dolors Bernal y Lluïsa Prieto (técnicas del MMB). La coordinación del equipo estaba en manos de Enric Garcia (jefe del Área de Gestión de Colecciones y Conocimiento del MMB). Otros miembros del personal del Museu Marítim de Barcelona colaboraron en las diferentes tareas vinculadas a la organización y la atención a los congresistas. Finalmente, el comité organizador contó con la inestimable ayuda de diversos voluntarios (Pere Viladevall, Miguel Ángel Larriba, Ignasi Torra) y con una estudiante en prácticas, Paola Solsona. comités científicos, chairs El congreso está en deuda con los comités científicos. El comité internacional estaba formado por Michela D Angelo (Università di Messina, Italia), Ruthy Gertwagen (University of Haifa, Israel), Gelina Harlaftis (Ionian University, Grecia), Mirella Mafrici (Università degli Studi di Salerno, Italia) y Elena Frangakis-Syrett (The City University of New York, USA). A su vez, el comité científico nacional estaba formado por Marta García Garralón (UNED Universidad Nacional de Educación a Distancia), Agustín Guimerà Ravina (CSIC Consejo Superior de Investigaciones Científicas), Jordi Ibarz Gelabert (Universitat de Barcelona), Eloy Martín Corrales (Universitat Pompeu Fabra), Carlos Martínez Shaw (UNED Universidad Nacional de Educación a Distancia), Martín Rodrigo Alharilla (Universitat Pompeu Fabra), Juan José Sánchez Baena (Universidad de Murcia), Rafael Torres Sánchez (UNAV Universidad de Navarra), Roser Salicrú i Lluch (IMF/CSIC Consejo Superior de Investigaciones Científicas) y Jesús María Valdaliso Gago (UPV / EHU Universidad del País Vasco). Y, junto a ellos, Carmel Vassallo (Universidad de Malta) como coordinador y persona de referencia. También merecen un reconocimiento especial los chairs de las diferentes mesas, los organizadores de pannels y cuantos han aportado su trabajo y su conocimiento al congreso. Participación Se ha tratado de un encuentro internacional en el que han participado 130 investigadores de diferentes paises: Australia, Canadá, Croacia, Francia, Alemania, Georgia, Grecia, Israel, Italia, Malta, Países Bajos, Noruega, Portugal, Polonia, Rumanía, España, Suecia, Turquía, Reino Unido, Ucrania y Estados Unidos. Se presentaron comunicaciones sobre temas muy diversos, pero siempre focalizados sobre la Historia Marítima mediterránea. El congreso fue abierto por la conferencia magistral del Dr. Carlos Martínez Shaw (UNED) titulada Una historia total del mar y sus orillas, cuya transcripción se incluye en este mismo número de la revista Drassana. También se presentaron fuera de programa algunos temas interesantes, como por ejemplo la ponencia The Mediterranean Dimension of The International Journal of Maritime History o la presentación de la International Association of Maritime Studies, de la Société International des Historiens de la Méditerranée y del grupo de investigación La gobernanza de los puertos atlánticos, siglos xiv-xxi. Finalmente, el congreso fue clausurado con la conferencia El momento actual de la cooperación euromediterránea, a cargo de Senén Florensa (Institut Europeu de la Mediterránia). El congreso se organizó en diferentes sesiones: Ports and Cities, Corsairing and Slavery, Politics, Power Projection, Resources of the Sea, Trade and Traders (medieval), Trade and Traders (Modern and Contemporary), Labour, Science & Technology, Relations Between Regions, Culture & Ideology, Health y Consular Networks. Algunas comunicaciones se presentaron en forma de paneles or- Miscel lània IV Mediterranean Maritime History Network Conference 124

127 llegó después de un recorrido en barco por el puerto de Barcelona. La asamblea general de la MMHN El Dr. Constantin Ardeleanu, en nombre de la Ovidius University, en Constanza (Rumanía), se ofreció para acoger el próximo congreso de la MMHN en su ciudad, ganizados por grupos de investigación: Black Sea Trade (Late 18 th -19 th C.), Towards the Central Mediterranean, Kingdom of Naples, Malta and Ionian Islands between politics and diplomacy (16 th -19 th C.), Politics, Culture and Society, La Marina y la movilización de recursos humanos y materiales en el siglo xviii y Black Sea History. La organización del congreso dio la bienvenida a los asistentes con un refrigerio en la Grada Central, en la popa de la réplica de la Galera Real. A lo largo del congreso se ofreció la posibilidad de visitar el conjunto arquitectónico de las Drassanes Reials, cuya restauración integral finalizó a principios de Finalmente, los participantes fueron invitados a una cena de despedida organizada por la Confraria de Pescadors de Barcelona, que acogió a los asistentes en el mercado del pescado, a donde se en mayo de La organización del próximo evento cuenta con el apoyo de un comité científico internacional formado por Michela D Angelo, Enric Garcia, Ruthy Gertwagen, Gelina Harlaftis y Mirella Mafricci (como promotores activos de la MMHN) y también por Joan Abela, Sabine Florence Fabijanec y Silvia Marzagalli como representantes territoriales por Malta, Croacia y Francia drassana número

128 respectivamente. Además, Constantin Ardeleanu forma parte del comité en representación de la institución anfitriona del próximo congreso. Otro punto importante fue el relevo del Dr. Vasallo como coordinador de la MMHN y la elección de un nuevo representante. Esta tarea será asumida en los próximos años por el Museu Marítim de Barcelona (y en su nombre por el Dr. Enric Garcia), actuando de forma colegiada con el Dr. Jordi Ibarz (en representación de la Universidad de Barcelona). La coordinación de la Mediterranean Maritime History Network es un honor para el Museu Marítim de Barcelona y también una responsabilidad que asumimos con la voluntad de servir, desde Barcelona, a los intereses de la comunidad internacional de investigadores en el campo de la historia y la cultura marítimas en el Mediterráneo. Los coordinadores tienen planteado también el reto de desarrollar una propuesta de futuro para dotar a la MMHN de una estructura más formal. Se ha establecido una comisión para estudiar y redactar una propuesta de estatutos y reorganización de la red, que serán presentados y discutidos en la próxima asamblea, en Constanza. El futuro El comité organizador ya ha puesto en marcha el proceso de edición de las actas con la voluntad de poder publicarlas antes de la celebración del próximo congreso. Ahora es necesario dirigir nuestros esfuerzos a que el V MMHN Conference en Constanza sea un éxito, por un lado, y a consolidar el papel de la red entre la comunidad académica, por otro. Es en esta última tarea donde el Museu Marítim de Barcelona concentrará su atención en los próximos años. Reconocimiento al coordinador general, Dr. Carmel Vasallo El profesor Carmel Vassallo, del Department of Spanish & Latin American Studies de la Universidad de Malta, ha ejercido desde el principio el papel de coordinador de la red. Pero el término coordinador es sin duda limitado para describir su papel en la puesta en marcha y dinamización de la MMHN. La red tiene, por tanto, una enorme deuda con Carmel Vasallo, coordinador y alma máter desde su fundación. Su trabajo y contribución ha tenido un peso específico difícil de explicar en palabras. Desde el respeto a su decisión de abandonar la coordinación de la MMHN, la comunidad cuenta con él y con su experiencia para continuar expandiendo le influencia de la organización en el futuro. Miscel lània IV Mediterranean Maritime History Network Conference 126

129 Els nostres projectes

130 Veus de la Mar. Els pescadors de Barcelona El Museu Marítim de Barcelona té en marxa des del 2002 el programa Veus de la Mar amb l objectiu de generar fonts orals valides per a la recerca. Al llarg d aquests anys s han seguit diferents estratègies i modalitats d entrevistes per tal d anar millorant els resultats. En aquest marc, des del 2010 es van començar a organitzar el que hem anomenat Tallers de Memòria Oral. Cada any des de llavors s ha dedicat a una temàtica amb relació a alguna recerca o activitat que s estigui duent a terme al museu. Aquests tallers s organitzen per recollir testimonis al voltant del tema central escollit. Per fer-ho s organitzen diferents sessions d entrevistes en dies diferents. En cada sessió incidim en concret en una de les vessants que ens interessa explorar d aquest tema més general al qual dediquem el taller. Per a cada una de les entrevistes convidem diverses persones i busquem sempre que els participants hagin tingut una vivència rellevant en l aspecte a tractar. Els informants aporten el seu punt de vista i entre ells s ajuden a recordar i a treure els aspectes més destacats del tema; la aportació és en el conjunt de la conversa. Des del seu inici aquests tallers estan inclosos en la programació que s edita conjuntament amb les diferents propostes que elaboren a l entorn de la memòria oral les entitats que formen l Observatori del Patrimoni Etnològic i Immaterial, del qual el MMB forma part, i que coordina el servei de Recerca i Protecció de la Direcció General de Cultura Popular i Tradicional de la Generalitat de Catalunya. Aquesta iniciativa en concret que ara us presentem, sobre els pescadors de Barcelona, forma part dels VII Tallers i Jornades de Memòria Oral. El 2010 es van fer amb el tema de fons El treball i la lluita per les millores laborals a la Marina mercant ; el 2011 sobre La gent de mar de la Barceloneta: testimonis dels canvis d un barri ; el 2012 al voltant de La mar i les dones ; el 2013 sobre Els esports de mar, i el 2014 hem realitzat entrevistes a extreballadors de la Compañía Trasatlántica Española. Per aquest proper 2015 està previst realitzar aquests tallers de memòria oral sobre els pescadors de Barcelona, amb la col laboració de la Confraria de Pescadors de Barcelona. La comunitat de pescadors de la Ciutat Comtal és un col lectiu arrelat a la ciutat, amb una constant presència al llarg del temps a l espai portuari barceloní. Malgrat això, l activitat pesquera a la ciutat de Barcelona és poc coneguda pels conciutadans. De fet, representen un grup molt petit respecte al conjunt de la població de Barcelona. Actualment a la confraria hi ha associats 324 treballadors i 38 embarcacions. Aquesta circumstància els fa molt poc visibles. Malgrat això, mantenen una cohesió i una dinàmica social que els és pròpia. Els nostres projectes 128

131 El port de Barcelona avui dia. Fotos: MMB-Albert Ventosa. drassana número

132 Amb aquest projecte, des del Museu es vol donar protagonisme a aquesta comunitat i deixar testimoni de la seva idiosincràsia, del seu funcionament i de l afectació que estan tenint els nous temps i les noves transformacions en la comunitat. Els objectius marcats per a aquests tallers són els d explorar inicialment tres aspectes principalment. Un primer aspecte és veure com la incorporació de nous treballadors d altres cultures els està afectant i en quins aspectes ho fa. En els últims temps han tingut una primera onada d incorporacions a les tripulacions de pesca de treballadors de la zona del Magreb i, més recentment, de treballadors subsaharians, persones que en molts casos ja havien desenvolupat l activitat pesquera en els seus països d origen i que porten en el seu bagatge unes experiències, unes maneres de fer i una cultura diferents de les que es troben aquí. Volem que ells mateixos ens expliquin de quina manera això ha engegat processos d adaptació i d intercanvi cultural mutu en la feina i en la comunitat. Un segon aspecte és indagar com està afectant el litoral de la ciutat, i especialment el port de Barcelona, la pressió urbanística. El port ha iniciat una gran ampliació i reforma dels seus espais per respondre a les demandes dels agents econòmics. Això ha afectat directament els seus espais habituals d ús i els ha obligat ha transformacions i processos d adaptació a les noves circumstàncies i espais. Es vol analitzar el procés, l abast i les conseqüències dels canvis de reestructuració dels espais al port de Barcelona sobre aquesta comunitat, en l àmbit econòmic, però també en les formes de vida i en la percepció del medi. I, finalment, l última sessió vol centrar-se a veure si totes aquestes transformacions han donat pas a canvis en les mentalitats, amb relació al mar i als recursos, i en la percepció que ells mateixos tenen de la seva comunitat, fent-hi l aproximació amb una mirada antropològica. Per tal de donar resposta a aquestes preguntes s ha estructurat el taller en tres sessions: 1. Multiculturalitat a bord. 2. Pescadors a terra: comunitat i espai. 3. El respecte pel mar. Per dur a terme aquest projecte comptem amb la col laboració del personal de la Confraria de Pescadors de Barcelona i amb l ajuda activa del seu patró major i de la secretaria, principalment per contactar amb els possibles informants i ajudar-nos a crear un clima de confiança vers el projecte. Sense aquesta bona disposició seria del tot inviable aquesta iniciativa. La realització del projecte la duran a terme els tècnics del Museu amb les col laboracions d una persona en pràctiques de grau del Departament d Antropologia de la Universitat de Barcelona i d un voluntari del Museu, Santiago Ristol, com a càmera. Les entrevistes està previst realitzar-les durant els mesos de febrer i març de S enregistraran en vídeo i, posteriorment, passaran a formar part dels recursos que el Museu Marítim posa a disposició dels investigadors. Les dades de les entrevistes s introdueixen en la base de dades de Veus de la Mar per a la gestió dels materials, així com per a la cerca i la consulta dels investigadors que hi estiguin interessats. Abans de la incorporació d aquestes fonts orals a la consulta pública, es facilita una còpia de l enregistrament a tots els participants i se ls demana l aprovació i el consentiment, amb la intenció de ser molt curosos amb els drets dels informants. Volem aprofitar per donar les gràcies a tots els entrevistats en el programa Veus de la Mar, que al llarg d aquests anys hi han col laborat desinteressadament, pel suport i la confiança que han donat al Museu i als tècnic que portem a terme aquesta tasca. Moltes gràcies a tots. Els nostres projectes 130

133 Ressenyes

134 Exposició (8/4/ /9/2014) Víkings. Més enllà de la llegenda Aquesta exposició ha estat una gran aposta del MMB. Produïda per Mussemspartner i l Statens Historiska Museer (SHM), institució que depèn del Ministeri de Cultura Suec, endinsava el visitant en el coneixement de la cultura dels víkings en base a recents descobriments arqueològics: la seva història, els costums, la vida domèstica, els rituals de la mort, el poder de la mitologia i el simbolisme dels seus vaixells. El mar i els rius d Europa van ser els aliats de les flotes de vaixells víkings entre els segles ix i xii dc. Aquests Homes del Nord van travessar Europa des de les fredes terres nòrdiques fins a la càlides costes de la Mediterrània. Primer van expandir-se per les costes de la Bàltica i de la mar del Nord, després van baixar fins a Escòcia, Anglaterra i Normandia. Més tard van afrontar les grans distàncies i les incursions cap al sud d Europa i també cap a l interior del continent asiàtic. L exposició convidava a descobrir què és el que sabem realment del poble que anomenen víking i trencar alguns estereotips al voltant del poble Norse. Era un poble de guerrers, saquejadors, exploradors, comerciants o agricultors? Els últims descobriments arqueològics ofereixen una nova perspectiva. La idea popular d un poble saquejador, ferotge i dels cascos amb banyes s ha substituït per una imatge molt més complexa. Fa més de mil anys que aquesta cultura es va anar desenvolupant i expandint i el que avui coneixem com a època dels víkings correspon a un període mític dels pobles escandinaus que se situa cronològicament entre els anys 750 i 1100 dc, i que està documentat científicament en quatre continents. Les poblacions establertes a Escandinàvia en aquesta època víking no eren un grup unificat, malgrat que moltes fonts escrites s hi refereixen com a normands o Norse. També, segons els diversos especialistes, s utilitzaven els termes pagans, bàrbars o gent del nord. El fet d utilitzar la paraula víking per descriure tota la cultura escandinava és una invenció de l era moderna. Aquesta exposició ha servit per documentar aquesta diversitat i la complexitat d aquella societat. Els continguts científics de l exposició s articulaven a partir de quatre-cents objectes originals procedents de l Statens Historiska Museet, que han estat exposats tan sols en ocasions excepcionals fora del territori escandinau. L exposició estava estructurada en vuit àmbits que oferien una acurada i profunda visió sobre els diversos aspectes de la seva cultura: la vida quotidiana, els rituals i les creences, la mitologia, l artesania i el seu significat, les seves embarcacions, etc. La mostra també comptava amb nombrosos elements interactius i produccions multimèdia, i ha estat molt ben acollida internacionalment. Completava la mostra la rèplica d un vaixell víking i anava acompanyada d un paquet d activitats lúdiques i educatives vinculades al món dels víkings, com ara un taller de joieria i d escriptura, conferències, cinema a la fresca, un viatge a Dinamarca, xerrades amb especialistes, etc. Ressenyes 132

135 Exposició (4/2014 5/2014) Antàrtida, la vida al límit Coincidint amb el viatge de tres mesos d un equip de quatre científics del CSIC que formaven part de l expedició del vaixell alemany Polarstern, de l AWI (Alfred Wegener Institute), que està fent recerca a l Antàrtida, l MMB i el CSIC van acordar fer una exposició que tenia com a objectiu explicar com avui encara és una aventura anar a aquest continent. A l exposició s hi podia veure tot allò que és necessari per portar a terme una expedició: des de la documentació fins als objectes personals, passant per l equip científic. D altra banda també incorporava gran quantitat de material audiovisual sobre la navegació i la vida a bord del vaixell. L exposició s organitzava en una successió temporal de situacions o d escenes que eren la representació de les diferents etapes de preparació, organització, execució i finalització d una campanya oceanogràfica a l Antàrtida. La idea central era explicar amb documents originals, material gràfic i filmat i, sobretot, amb equipaments i instruments, com s organitza una expedició, com es viu a bord d un vaixell oceanogràfic i com es treballa per obtenir els objectius programats en els projectes de recerca actuals. Es tractava de combinar el treball professional dels científics amb els aspectes logístics i socials de les campanyes al pol Sud. Per contextualitzar tots els àmbits es van seleccionar una sèrie d objectes adequats a cada bloc temàtic, com per exemple mapes, vídeos diversos, taula de dades geogràfiques i climàtiques, baguls oberts amb material on es podia veure el contingut o amb equipaments i efectes personals i llistats de queviures i materials per a les bases del continent. També s hi incorporava material de laboratori, amb aparells d anàlisis químiques, un microscopi i equipament de laboratori divers, un patí Nansen de recollida de mostres al gel, una rèplica d un core de gel amb llum, el plànol del vaixell en un plafó (zona logística), un robot submarí amb tot l equipament, l ancoratge sencer (trampa de sediment, alliberador acústic i correntòmetre), etc. drassana número

136 Exposició (9/ /2014) Gyotaku, dibuixos de peixos Aquesta exposició va venir de la mà de l artista Victòria Rabal, directora del Museu Molí Paperer de Capellades. Victòria Rabal és llicenciada en Belles Arts i en Història de l Art, i diplomada en Gravat. Va ser membre fundadora de la IAPMA (International Association of Papermakers and Artists) i, el 2008, la Generalitat de Catalunya la va nomenar Mestra Paperera. Des de l any 1984 ha impartit nombrosos cursos i tallers sobre el paper al nostre país i a d altres indrets, com ara el Brasil, l Equador, el Japó i els Estats Units. En els darrers anys ha exposat la seva obra a galeries i museus de Barcelona, Madrid, Düren, Glasgow, Estocolm, Gezels i Buenos Aires. Aquesta artista treballa des de fa anys el tema del mar i dels peixos. L interès pel món dels peixos la va portar a fer els primers gyotakus tradició japonesa de fer una impressió amb tinta sobre paper dels peixos que es posen a la venda, tot indicant-ne el nom, el pes i la data de la captura. A l octubre de 2010, amb la col laboració de la direcció de Mercabarna i dels majoristes del Mercat Central del Peix, va començar el projecte de l Atles: Els peixos de Mercabarna. Gyotaku: capturar l ànima dels peixos. Existeixen dos tipus de procediments per fer el gyotaku: un de directe, anomenat chokusetsu-ho, i un altre d indirecte, anomenat kansetsu-ho. El més emprat i popular és el chokusetsu-ho o mètode directe. El procés consisteix a entintar el peix amb un pinzell amb tinta xinesa, després es retira la tinta sobrant i es posa damunt el peix un paper fi, resistent i alhora absorbent, capaç de registrar totes les textures del cos de l animal. A continuació, es pressiona amb cura i, finalment, s aixeca el paper ja imprès. Ressenyes 134

137 El canal de Panamá Ressenya: Enric Garcia José Antonio López Cerezo El canal de Panamá. Una perspectiva histórica y social (Madrid: Los Libros de la Catarata, 2014), 127 pàgines. El centenari de l entrada en servei del canal de Panamà ha estat l ocasió ideal per recordar en llibres, articles i documentals aquesta obra d enginyeria que tan gran impacte ha tingut sobre el món contemporani. Un dels treballs més interessant, pel punt de vista utilitzat en la revisió, és el del professor José A. López Cerezo, de la Universitat d Oviedo, on és, entre d altres coses, director del Departament de Filosofia i Coordinador de la Xarxa CTS del programa de ciències de l Organització d Estats Iberoamericans. Aquest perfil ja ens avança que no es tracta d un historiador i, per tant, el llibre ressenyat no encaixa fàcilment en aquesta disciplina. L autor realitza una aproximació CTS (ciència, tecnologia i societat) a la dinàmica de la tecnologia, prenent com a cas d estudi l episodi històric de la construcció del canal de Panamà. El CTS és un camp de treball interdisciplinar que s ocupa, des de fa unes tres dècades, de les complexes interrelacions que la ciència i la tecnologia estableixen amb les societats en les quals es desenvolupen. El punts de vista CTS responen tant a una renovació acadèmica de l estudi de la ciència i de la tecnologia com a una renovació de la consideració de la funció social de les mateixes. Amb aquest plantejament, l obra realitza una reflexió acadèmica sobre la naturalesa de la tecnologia i de la relació d aquesta amb la societat. El repte del canal de Panamà, el fracàs de Lesseps després de l èxit obtingut anys abans amb el canal de Suez i la comparació entre els mètodes francès i nord-americà són vistos des de la dimensió no tècnica de la tecnologia. En poques paraules, la tesi és que els francesos van afrontar la tasca amb una concepció estreta o restringida de la tecnologia. Segons l autor, el projecte també estava condicionat de partida per una visió saint-simonista de la tecnologia pour le bien de l humanité, que transformava les possibilitats tecnològiques en una eina progressista. El segle xix fou una època optimista també pel que fa al transport. En plena era del vapor, se somiava amb futurs sistemes de transport que permetrien el moviment fluid de les persones i del coneixement que millorarien la vida de l ésser humà en conjunt. La proposta de López parteix d una pregunta inicial: Per què els nord-americans van tenir èxit allà on els francesos van fracassar? La resposta immediata, aparentment simple però que caldrà analitzar amb detall, és que els segons no van fracassar perquè els francesos ja havien fracassat prèviament, i perquè van aconseguir comprendre a temps l abast i la naturalesa dels errors dels europeus. Per als francesos, el problema era vist merament com un problema tècnic, d excavació, i essencialment pensaven que els calia fer una rasa prou llarga i profunda. Per als ame ricans, des del primer moment, es va tractar d un problema de transport: calia moure persones, moure recursos, moure tropes i també influències, i només llavors es podrien moure muntanyes i, finalment, vaixells. El seu plantejament no tenia només una dimensió en el pla de l enginyeria; tenia, sobretot, una dimensió social i organitzativa. Per altra banda, la intervenció nord-americana va fer possible la unió de dos oceans, com estava previst, però també va afavorir l aplicació de la doctrina Monroe (Amèrica per als americans ) i va posar els Estats Units en una situació d influència internacional. Roosevelt, a partir de l experiència en la guerra contra Espanya a Cuba, ja havia comprès que el control del mar era una part integral del domini militar i comercial d una nació. Encara més, l èxit final del canal va tenir també quelcom de simbòlic: va separar, de forma literal, dues Amèriques ja separades en tants aspectes. En definitiva, la proposta de López Cerezo no representa una crònica més de la història del canal, sinó una reflexió sobre la tecnologia, les seves possibilitats i les seves conseqüències. drassana número

138 Noventa por ciento de todo Ressenya: Jordi Ibarz Rose George Noventa por ciento de todo. La industria invisible que te viste, te llena el depósito de gasolina y pone comida en tu plato (Madrid: Capitán Swing, 2014), 295 pàgines. Sota aquest suggeridor i atractiu títol hi ha una interessant anàlisi periodística de la indústria naviliera internacional, aquesta industria de la qual tan poc sabem i que per això l autora pot qualificar d invisible. La importància del treball rau, sobretot, en aquesta qüestió, en tractar de fer llum sobre una industria que té una importància capital en les nostres vides i que, alhora, sembla que tingui un especial interès a mantenir-se al marge de l opinió pública. L autora, Rose George, aborda l estudi de la marina mercant emprant el format del reportatge periodístic i el que fa és embarcar-se en un vaixell portacontenidors de la companyia Maersk i relatar un viatge entre el port anglès de Felixstowe i el de Singapur, a l altra banda del món. Comença el seu treball amb la descripció del vaixell i de la tripulació. Les gegantines dimensions de la nau les contrasta amb la reduïda tripulació, formada per una vintena de persones que ens posen en la pista del que constitueix una de les bases dels extraordinaris beneficis econòmics de les grans companyies navilieres: l alta productivitat del treball de les tripulacions dels vaixells i del capital invertit. Seguidament realitza algunes apreciacions sobre les característiques del trànsit en contenidors i li sorprèn l opacitat d aquest sistema de transport. En concret, es refereix a les dificultats per conèixer quin és el veritable contingut dels contenidors, que sovint porten mercaderies diferents de les declarades. Descriu les operacions de càrrega del vaixell comparant-les amb les que existien abans de la introducció dels contenidors. En aquest sentit, assenyala la reducció de la importància dels estibadors en aquestes tasques. També ens parla de les característiques de les tripulacions. Respecte això en destaca el caràcter multinacional i com, en els darrers anys, les tripulacions, i molt especialment la marineria, estan formades per persones de nacions poc desenvolupades. També situa en diverses parts del llibre les difícils condicions de treball de les tripulacions dels vaixells mercants actualment. Dedica la seva atenció als riscos podríem dir ordinaris de la navegació, com poden ser els naufragis. En aquest sentit, descriu la problemàtica del que anomenem pavellons de conveniència i la seva incidència en l incompliment de les normes de seguretat i també en tot allò que fa referència als drets dels treballadors. El pas del vaixell en què viatja l autora per les aigües somalis és aprofitat per relatar els riscs d atacs pirates que, des de fa pocs anys, amenacen extraordinàriament la navegació per aquella zona. A aquest tema li dedica, de fet, dos capítols i li ofereix una atenció que té molt més a veure amb l espectacularitat del fenomen i el seu caràcter mediàtic que no pas amb el fet que serveixi per explicar realment la importància de la navegació marítima en el dia a dia de la nostra existència. Tot seguit, en un nou capítol, parla de la importància de les institucions benèfiques existents en molts ports per realitzar una tasca de suport als mariners que hi recalen. Ens anem acostant ja a la part final del llibre, i alhora del viatge, i sembla com si l autora tingués dificultats per omplir les pàgines que falten. Així doncs, trenca totalment amb el fil argumental que suposa el relat de la seva experiència com a embarcada i se situa en un altre moment i en un altre espai: en el port d Immingham, a la costa est d Anglaterra. Ressenyes 136

139 En aquest cas, parla del paper de les missions religioses establertes també com a institucions per a l assistència social dels mariners. Torna de nou a sortir del guió establert del relat del seu viatge amb el vaixell portacontenidors i dedica un dels darrers capítols als danys que el trànsit marítim provoca sobre les balenes. Per això relata un altre dels seus viatges a un lloc molt diferent, a la costa nord-est dels Estats Units, un lloc d albirament de balenes que, a més, coincideix amb un corredor important de transport marítim i que, per tant, és un lloc on sovint es produeixen colisions amb els cetacis. Per acabar, dedica un capítol a narrar les condicions de salvament marítim i el seu desembarcament del vaixell després de la llarga travessia. És aquest un llibre de lectura fàcil, que aborda temes sovint desconeguts per a totes aquelles persones alienes al transport marítim. En aquest sentit, el llibre té un caràcter clarament divulgatiu. L autora se centra en aquells aspectes més espectaculars els naufragis, els pirates, tot allò que té a veure amb la sostenibilitat mediambiental per tal de mantenir l atenció sobre el tema. En el seu treball de divulgació emprarà termes que farien treure foc pels queixals a aquelles persones mínimament introduïdes en això del món marítim. Així, si més no a la traducció castellana del llibre, parla d aparcar en lloc d atracar el vaixell o es refereix a les distàncies recorregudes en termes de quilòmetres, més fàcils de comprendre per als que no coneixen aquest món que les milles nàutiques. Malgrat aquestes crítiques, podem considerar el llibre de George com una bona primera aproximació a la indústria del transport marítim actual. No obstant això, el llibre no arriba a entrar en allò realment interessant de la indústria marítima, no ens parla del significat que té que el negoci estigui repartit entre unes poques companyies, ni dels acords i les aliances que aquestes tenen establerts o previstos. Si aprofundís una mica sobre això implicaria veure fins a quin punt les lleis de la lliure competència en l economia de mercat són d aplicació en aquest cas i com l organització econòmica d aquesta indústria té efectes directes sobre la nostra manera de vestir, sobre com omplim els dipòsits de benzina dels nostres vehicles i sobre el menjar que posem als nostres plats. drassana número

140 Altres museus Ser do Mar: O Museu Marítimo de Ílhavo como lugar de projecto Álvaro Garrido Historiador Consultor do Museu Marítimo de Ílhavo

141 Museu Marítimo de Ílhavo, Coleção MMI. Off Greenland, Foto: Alan Villiers. Coleção MMI. drassana número

142 Por múltiplas razões socioculturais, hoje tudo se espera de um Museu. Museólogos, quadros técnicos e tutelas, todos declaram o museu como o lugar de excelência da memória e da identidade, da inovação social e educativa. Situamo-nos perante a panaceia do património, cuja ideia se tornou aberta mas totalizante, quase obsessiva. Esta superlativização dos museus é tanto mais cultivada quanto os projectos museológicos têm escassas possibilidades de serem pensados de forma autónoma e de serem contratualizados com as respectivas comunidades de público. De meros aglomerados de colecções, os museus foram reconfigurando a sua vocação à medida que as sociedades desenvolvidas procuraram mobilizar a memória como elemento estruturante das identidades. As práticas instituídas de preservação de património não exprimem somente uma nostalgia do passado. A conservação e a ideia de parimónio participam de um verdadeiro trabalho de luto relativamente a um mundo em irreversível desaparecimento. 1 Os processos do esquecimento e a fenomenologia social da memória o modo como se recorda em sociedade, por meio dos grupos e de eus colectivos interessam cada vez mais aos museus, quer por necessidade de legitimação das instituições, quer por expectativa social. Segundo esta dupla ilusão conservacionista, ou devido a esta busca de reconforto memorial nos museus e noutros lugares da memória instituída, o passado torna-se um valor-refúgio susceptível de reconstruções fictícias, mas que se reivindicam autênticas ou mesmo recriadoras do tempo social vivido representações. Frequentemente, estes discursos e técnicas de invocação do passado obrigam os poderes públicos e os grupos sociais interessados em explorar as potencialidades do Museu como lugar de poder e sala de espelhos de uma dada comunidade a prepararem uma herança. Se este comportamento tipifica as sociedades pós-industriais em que o Estado pesa nas políticas do património e onde as classes médias se ressentem da falta de uma cultura comum com evidência social, o que se passa com os grupos que têm ou tiveram um território e uma identidade fortes, ou que sempre se distinguiram dos demais? Neste como noutros domínios, devem colocar-se duas questões preambulares: preservar património para quê e para quem? Activar património ou musealizar, porquê? Se um museu do mar erigido por iniciativa pública pode reforçar a coesão da comunidade que evoca pelo facto de recolher memórias com rigor científico e respeito ético pelos actores vivos, também é provável que cristalize uma visão anti-cultural dos patrimónios locais. A cultura é uma construção criativa e dinâmica, não podendo confundir-se com o património, conceito a que sempre preside uma ideia de luto ou de uma certa rendição à finitude, em especial no contexto europeu judaico-cristão. Esta ambivalência de sentido de qualquer activação patrimonial-museológica e a especificidade dos museus marítimos obrigam-nos a discutir, previamente, o que se entende por cultura marítima e o que se pede, ou o que se poderá pedir, a um museu marítimo no tempo pós- -moderno que corre e no contexto português. Portugal e o mar: uma relação hiperidentitária A relação de Portugal com o mar permanece acomodada em discursos ambivalentes e demasiado historicistas. Volvido o imaginário de uma grandeza ultramarina multissecular e confirmado o declínio da expressão económica das indústrias marítimas tradicionais (construção naval, pescas e marinha de comércio), as imagens mais comuns dessa herança são de decadência e perda, acompanhadas de um categórico discurso de moderna reconversão. Na confluência desses diagnósticos, refunda-se um vago apelo ao regresso de Portugal ao mar, entretanto ampliado pelas expectativas de alargamento da plataforma continental portuguesa. A ideia de resgate da tradição marítima nacional, tem reaparecido em contextos diversos: numa exaltação ora associada a celebrações de modernidade (caso da Expo 98), ora anunciando novos rumos económicos, como sucede com a teoria do hipercluster do mar, que foi proposta em sede privada e acolhida como doutrina pú- Altres museus Ser do Mar: O Museu Marítimo de Ílhavo como lugar de projecto 140

143 blica, nomeadamente na Estratégia Nacional para o Mar, em vigor até Ante o vazio de discurso e o silêncio sobre o papel da cultura e dos museus neste exaltado maritimismo, não estranha que os juízos estratégicos relativos ao destino do mar português evoquem três argumentos frágeis e nostálgicos: 1) A pretensão de que um decidido programa nacional (público e privado) de revigoramento da economia marítima será capaz de suscitar o crescimento económico português por força do factor geopolítico e de outras vantagens singulares; 2) A insinuação de que só uma economia marítima mais expressiva, inovadora e integrada permitirá a Portugal garantir a sua soberania e ultrapassar a sua inelutável pequenez europeia; 2 3) A declaração dogmática de uma identidade nacional essencialmente marítima, embora com escassa expressão social. Todas essas narrativas neo-maritimistas se propõem volver o aperto das fronteiras em que se constrange o velho Estado-Nação, valendo-se do mar como retórica de modernidade estratégica. Estado de fachada atlântica (até 1974), depois arquipelágico (de 1977 em diante, quando passou a deter uma imensa Zona Económica Exclusiva, 3 dezoito vezes maior do que a área terrestre), durante cinco séculos Portugal confinou por lei a sua soberania a uma estreita faixa do Oceano, embora a estendesse a um vasto império ultramarino. Subjacente a este eterno retorno do mar à agenda identitária portuguesa, 4 o binómio país atlântico ou europeu há muito se achou redutor. Ainda assim, o exaltado atlantismo que perpassa em múltiplos artigos de imprensa e no discurso político mais situado ao centro, resiste à prova histórica: tal como a imaginaram os seus pais fundadores após a Segunda Guerra Mundial, a Europa foi e é, acima de tudo, um projecto continental. Embora o mar tenha sido um molde da civilização europeia, a importância geopolítica do Oceano desde a época do sea-power, a cultura que reside nas comunidades marítimas e o contributo das pescas para a identidade cultural dos povos europeus são tópicos ausentes no projecto europeu. 5 Não existem estudos sobre a cultura marítima dos portugueses e são raras as instituições que procuram promovê-la. Depois da exposição universal de Lisboa dedicada ao tema dos Oceanos e após a extinção da Comissão dos Descobrimentos Portugueses, nada de vigoroso ficou neste imenso campo cultural e cívico, apesar de algumas iniciativas promovidas pela Comissão para a Extensão da Plataforma Continental Portuguesa. A única excepção fulgurante tem sido a do comércio de memórias marítimas, cujo consumo parece em curva ascendente, dados os anseios de compensação recordatória e identitária que são próprios da pós-modernidade. De forma relativamente desconcertada e ao ritmo de dinâmicas e interesses locais, o apetite cultural pelos patrimónios marítimos alimenta entre nós um incipiente turismo dos lugares de memória que amiúde se reivindica guardião de tradições autênticas. Num balanço de economia cultural, estaremos perante dinâmicas culturais pouco relevantes, mesmo à escala local. No entanto, a sua procura potencial já é relevante e, por isso, receptiva a investimentos criativos e à imaginação empresarial. Cultura marítima A cultura marítima consiste na variedade de expressões, materiais ou simbólicas, da relação entre grupos humanos e o mar num determinado território e numa certa temporalidade. As culturas marítimas não são trans-históricas nem trans-geográficas, embora tendam a ser classificadas da terra para o mar, por sujeitos que muitas vezes as exotizam. 6 As culturas marítimas são frágeis e, embora mitificadas pela singularidade dos seus tipos humanos e pela riqueza fascinante da sua cultura material barcos e toda a sorte de artefactos destinados às fainas do mar e às lides da praia e do porto, são quase invisíveis na medida em que persistem marginais, quase impenetráveis. Se quisermos entender e narrar a vida marítima, seja por sensibilidade apurada no convívio com a gente do mar, seja por meio da observação directa ou através de outros metódos científicos, importa que a percepção das drassana número

144 formas de cultura material e imaterial de uma dada comunidade renuncie às tipificações mitificadoras da literatura de pretensão etnológica e ao actual discurso político e mediático sobre o mar, de modo a favorecer uma memória crítica, construída e reconstruída a diversas vozes. Além da aparente intemporalidade das imagens que se hajam estabelecido sobre uma certa comunidade (narrativas que tendem a alimentar imaginários essencialistas), os colectivos marítimos evoluem num espaço onde as categorias convencionais do tempo linear se expressam contundentemente: passado, presente e futuro; vida e morte. É nesta injunção de tempos que devemos ancorar os modos de percepcionar a memória, tomando-a como conceito-chave de qualquer projecto de museologia marítima que aspire a ter nas colecções e nos patrimónios imateriais fortes elementos de diálogo com a sua comunidade de públicos. O projecto sociocultural do Museu Marítimo de Ílhavo (MMI) oferece bons argumentos para este debate. Memória e memórias As memórias não são puras. São tensas, dinâmicas e plurais; conflito, em vez de harmonia. Num só indivíduo, podem coexistir memórias pessoais, de família, de grupo ou mesmo de classe; memórias locais, nacionais e outras, todas elas em permanente reconstrução e confronto com o esquecimento. 7 Durkheim e Halbwachs proclamaram a dimensão colectiva e social da memória, colocando em evidência a fenomenologia social da memória cujas categorias e processos Ricoeur explicitou numa profunda gramática. 8 Mal compreendido no seu tempo, Halbwachs legou aos museus o desafio de procurarem investigar e mostrar de que modo as sociedades recordam, o que recordam e porque recordam. O apelo é particularmente pertinente para inquéritos memoriais a grupos socioprofissionais cujas memórias parecem especialmente densas ou produzidas no seio dos próprios, a exemplo dos pescadores. A este recurso prévio dos museus do mar e de pesca acresce o potencial de atracção narrativa que a vida marítima exerce sobre as sociedades que lhe são estranhas ou que dela se afastaram. Basta notar o retorno do mar ao cinema documental, à literatura para a infância e mesmo ao romance histórico, que hoje se regista um pouco por toda a parte, após um longo divórcio. A ilusão de que se vive num eterno-presente, a erosão da memória nas sociedades actuais e a cooptação turística dos testemunhos do passado acentuou o declínio do historicismo e das grandes memórias organizadoras da vida social. Porém, a crise da memória e o modo como nos lamentamos de viver em sociedades amnésicas podem ser juízos precipitados. Talvez a ideia de Museu encontre menos embaraços nessas tendências difusas de declínio do passado do que desafios e oportunidades. A descoberta do museu como lugar de memória, que se declarou nos anos oitenta do século xx com o historiador Pierre Nora, 9 juntou-se poucos anos depois às vantagens ciclópicas da sociedade digital, cujas tecnologias oferecem incomparáveis possibilidades aos processos de inventário e arquivo de documentos, ao ordenamento de memórias e à sua inscrição no espaço público. Desde que usada com criatividade e ética, a conjugação narrativa das vozes, dos gestos, das imagens e dos próprios objectos invocados em qualquer projecto de museologia marítima permite uma extraordinária pluralização memorial que, à parte, favorece a responsabilidade social dos museus. Cabe aos museus observar todos estes traços do tempo vivido através de processos futuristas, nomeadamente em dialógo com as artes, em geral, e com a arte contemporânea, em particular, que muitas se rejeita por se crer antirealista. Se a cultura se pretende viva e geradora de afiliações, os museus só contribuem para ela se assentarem os seus projectos numa conjugação da herança com a criação. 10 Assim entendemos o conceito de memória cultural. A ideia de conservação memorial Os museus baseiam-se em contratos sociais estabelecidos em torno de memórias proclamadas como heranças, ou seja, como patrimónios de índole quase sagrada, como Altres museus Ser do Mar: O Museu Marítimo de Ílhavo como lugar de projecto 142

145 Secando polvo na praia, s.d. Foto: Octívio Lixa Filgueiras. Coleção MMI. Vendedeiras de Mercado, Alberto de Sousa. Coleção MMI. drassana número

146 se não pudessem prescrever ou como se não deixassem de interessar a comunidade, dando lugar a outros. O Museu Marítimo de Ílhavo, fundado em 1937 e refundado em 2001, não foge à regra. A consciência de transitoriedade da pesca do bacalhau como emblema patrimonial do Museu, conduziu a uma pluralização desse referente cultural assente nas colecções de objectos que foram da pesca e navegação de modo a garantir a maritimização do projecto museológico. Esse processo tem sido alcançado por meio da imaginação programática, constantemente recriada através de projectos de investigação capazes de narrativizar patrimónios imateriais. Mas também através de parcerias diversas com museus, universidades e centros de investigação, que deram ao museu um efeito de rede e uma escala mais ampla e aberta à intervenção na sociedade. O MMI é um lugar de projecto onde a cultura do mar se promove e socializa. Um espaço de memórias e de dinâmicas identitárias nem sempre consequentes, dado que estas não ocorrem dentro do Museu, mas no território social mais vasto dos grupos que se reconhecem no trabalho memorial que o Museu activa. Tendo sido, durante várias décadas, um museu local e regional de natureza etnográfica, quando precisou de redefinir a sua responsabilidade social, optou pelo perfil mais ousado e moderno de museu marítimo assente em diversos eixos de missão: investigação; programa expositivo; educação informal e comunicação cultural. Por necessidade de diferenciação, o MMI evitou o perfil de museu de cultura náutica ou navalista, opção mais fechada, reprodutora e elitista, que tende a desvalorizar o discurso dos principais actores das culturas marítimas. Compreender-se-ia tal opção num museu de tutela militar dotado de vastas colecções de instrumentação náutica, barcos e cartografia, a exemplo dos museus de marinha nacionais, cuja missão fosse eminentemente historicista. Não cabe aos museus do mar de âmbito local ou regional replicar a monumentalidade épica desses admiráveis museus marcados pela ideologia navalista formulada por Alfred Mahan em finais do século xix o navalismo geopolítico das armadas e nacionalismos imperiais, mas seguir por outros caminhos, abrindo-se à sociedade sem a veleidade de a transformar. Nomeadamente, suscitando problemáticas de fundo cívico que, embora ancoradas no discurso dos objectos memoriais, falem do presente e do futuro. Um bom exemplo reside, talvez, no potencial de interpelação de objectos que sinalizam técnicas depredatórias de exploração dos recursos marinhos, um tema que o MMI incluiu no seu projecto desde que passar a ter património biológico extraordinário, um aquário de bacalhaus, aberto ao público em janeiro de Os apelos de crescimento do MMI colocados pela ampliação e renovação do edifício, em 2001, e pela abertura, no mesmo ano, do pólo navio-museu Santo André, um antigo arrastão bacalhoeiro recuperado para fins patrimoniais, exigiram uma profunda revisão do projecto museológico, até então limitado às práticas reprodutoras de um museu etnográfico que nos anos noventa do século xix iniciara um processo de maritimização. Aberto o museu novo, era muito claro que a arquitectura do seu belo edifício não deveria alimentar a fantasia de uma criação ex-nihilo, como se de um novo começo se tratasse. 11 Em Janeiro de 2003, o programa cultural do MMI foi reorientado para o conceito de conservação memorial. De acordo as orientações do Exceutivo municipal, a gestão do Museu foi dirigida para o crescimento e diversificação de públicos no sentido de legitimar o investimento realizado e de obter ganhos de imagem no âmbito local e regional, propósitos claramente alcançados. O projecto expositivo foi então colocado no eixo da dinâmica museológica e da comunicação regular com os públicos. As Artes de pesca, as Pescas e a Arte foi o tema aglutinador da agenda de exposições temporárias do triénio , na qual se incluiu a exposição temporária Estética e Ideologia da Faina Maior. Tema de múltiplos sentidos, procurou mostrar algumas representações estéticas e ideológicas, de índole nacional e local, sobre as actividades marítimas expressas nas colecções do Museu, ideia que estaria na base de cerca de uma dezena de exposições temporárias assentes entre 2005 e A exposição temporária Caixa da Memória Tributo aos homens que foram ao bacalhau, um registo de insta- Altres museus Ser do Mar: O Museu Marítimo de Ílhavo como lugar de projecto 144

147 Exposição temporária Caixa da Memória Tributo aos Homens que foram ao Bacalhau, Coleção MMI. Aquário de Bacalhaus do MMI, Foto: Manuel Silva. Coleção MMI. drassana número

148 lação e fotografia próximo da linguagem estética da arte contemporânea, despertou um movimento de interacção vivaz com diversas comunidades piscatórias do país. Entre 2005 e 2012, este projecto baseado numa iniciativa de restauro digital de documentos (cerca de vinte mil fichas de inscrição de tripulantes bacalhoeiros no respectivo Grémio, entre 1935 e 1974) e numa simples ideia de partilha de memórias (rostos e nomes inscritos numa enorme caixa de luz) conheceu diversas itinerâncias. Essas viagens com escala permitiram ao Museu um diálogo inédito com a sua comunidade de públicos mais preciosa as comunidades marítimas do litoral português e das ilhas açorianas. Quase tudo assentou na aplicação prática do conceito filosófico de conservação memorial. Nestes e noutros projectos expositivos do Museu apoiados em investigações criativas, de entre os quais se destaca o Arquivo de Memórias da Pesca do Bacalhau, tem sido evidente que a activação menmónica desperta ligações identitárias. Mas há que reconhecer que as tarefas da conservação memorial são tão fascinantes quanto delicadas. Exigem um conhecimento preciso da teoria patrimonial e uma consciência muito apurada sobre os limites éticos dos museus-laboratório. Considerando os repetidos lamentos sobre o declínio da importância do mar na economia portuguesa lamúrias pouco justificadas, dado que se assiste a uma reconversão das actividades marítimas tradicionalmente expressivas e de maior peso simbólico, 12 que papel pode assumir um museu marítimo? Essencialmente um, salvaguardadas as especificidades de missão e projecto de cada instituição: promover uma consciência crítica sobre a relação que estabelecemos com o mar e sobre aquela que queremos construir para dar futuros ao passado de uma história de dependências e cumplicidades umbilicais. Noutra perspectiva, os museus marítimos devem ser actores de primeiro plano no actual movimento de religação de Portugal ao mar, cujo discurso e dinâmicas se têm centrado, excessivamente, na economia e na ciência, dispensando de todo o papel da cultura e das artes na construção de uma cidadania do mar. Dotado de uma subunidade de investigação, documentação e empreendedorismo desde março de 2012, o CIEMar-Ílhavo, o MMI procura alargar o seu projecto transitando do ordenamento de memórias para iniciativas de maior intervenção social em domónios relevantes da relação de Portugal com o mar. A promoção de discursos e saberes sobre a pesca do bacalhau, acerca das pescas e dos pescadores em geral, através do cinema, do teatro e da fotografia, são dinâmicas em curso que, em boa medida, o MMI estimulou contagiando a sociedade. Conclusões O MMI tem como vocação principal preservar, de forma competente e criativa, patrimónios marítimos representados nas suas colecções. Recentemente, o Museu assumiu uma vocação mais ampla e socialmente audaz a de instituição promotora de uma cultura marítima capaz de pluralizar memórias e de construir identidades. No que respeita ao processo de maritimização do Museu, o balanço é altamente positivo. Apontamos três argumentos fundamentais: 1. A transição do antigo Museu Marítimo e Regional de Ílhavo assim designado até 1999 para um museu marítimo por excelência foi concretizada com êxito. A centralidade que os patrimónios relativos à pesca do bacalhau vinham adquirindo desde meados dos anos noventa do século xx tem permitido abordá-los criativamente, no âmbito de uma desejada polissemia conceptual da memória. 2. A renovação do edifício do Museu, baseada num projecto de arquitectura do gabinete ARX Portugal, bem como a abertura do Aquário de Bacalhaus, recentemente, deram ao Museu uma escala mais ampla, que se atesta no record histórico de públicos, atingido em 2013 ( visitantes). 3. A renovação do programa museológico, definida em 2003 e redefinida em 2013, assente nos eixos dinâmicos da investigação e do projecto expositivo, permitiu um efeito de rede e um processo de abertura que resultaram na construção de uma comunidade de públicos mais vasta e socialmente diversificada do que anteriormente. Altres museus Ser do Mar: O Museu Marítimo de Ílhavo como lugar de projecto 146

149 4. Deve um museu marítimo ser um lugar de culto do passado ou, pelo contrário, espera-se que um museu do mar seja um lugar de memória dinâmico e carismático, onde as comunidades se podem questionar e onde o público em geral se pode interessar por outras culturas e saberes a ponto de intervir socialmente para as proteger ou contestar? Actuando deste último modo, por meio de um projecto socialmente responsável e inquieto, o MMI não só continuará a ser bom guardião de memórias, como as transmitirá melhor às próximas gerações. NotEs 1. Marc Guillaume, A Política do Património (Porto: Campo das Letras, trad., 2003), Veja-se o Relatório da Comissão Estratégica dos Oceanos O Oceano: Um Desígnio Nacional para o século xxi (Lisboa: Presidência do Conselho de Ministros, 2004). 3. Lei n. 33/77, de 28 de Maio. 4. O mar como tópico central da meta-identidade portuguesa foi objecto de uma dissertação de doutoramento em Antropologia Cultural que tomou o caso de Ílhavo e do respectivo museu marítimo como observatório. Ver Elsa Peralta, A Memória do Mar. Património, Tradição e (Re)imaginação Identitária na Contemporaneidade (Lisboa: ISCSP da Universidade Técnica de Lisboa, 2008). 5. Ver Michel Mollat du Jourdin, A Europa e o Mar (Lisboa: Editorial Presença, trad., 1995), Cf. Inês Amorim, Homens da Terra ou Homens do Mar um percurso historiográfico, in F. Oneto Nunes (coord.), Culturas Marítimas em Portugal (Lisboa: Âncora Editora, 2008), Marc Augé, Les Formes de L Oubli (París: Éditions Payot & Rivages, 2001). 8. Paul Ricoeur, La mémoire, l histoire, l oubli (París: Éditions du Seuil, 2000). 9. Pierre Nora (dir.), Les Lieux de Mémoire, 7 vols. (París: Gallimard, ). 10. Guilherme d Oliveira Martins, Património, Herança e Memória. A cultura como criação (Lisboa: Gradiva, 2009), Este processo encontra-se descrito e debatido num dos subcapítulos finais da citada história do MMI. Cf. Álvaro Garrido e Ângelo Lebre, ob. cit., Cf. Álvaro Garrido (coord.), A Economia Marítima Existe (Lisboa: Âncora Editora, 2006), em especial o artigo de Nuno Valério, drassana número

150 Noves adquisicions Les noves adquisicions del Museu Marítim de Barcelona Les col leccions del MMB han estat enriquides en els darrers mesos amb la incorporació de diferents objectes, documents i fotografies, alguns procedents de donacions i altres de compra. El seu valor és sempre gran, ja que permeten recuperar petits bocins de la nostra història marítima. En primer lloc destaquem les donacions, que no paren de créixer i que demostren que el Museu Marítim de Barcelona ha aconseguit guanyar-se la confiança i el reconeixement de la nostra comunitat. Recollim les més destacades per categories i per donants. Pel que fa a patrimoni moble, l associació Amics del Museu Marítim de Barcelona dóna en nom de Josep Ortet un radiogoniòmetre, i com a col lectiu tres poteres i un rodet de canya de pescar; Ricard Ferran Nieto dóna un dibuix al legòric sobre la navegació submarina, signat amb el nom d Ulldistret (el seu àlies); Alcides Sugranyes Baena, com a president de Sociedad General de Jefes y Oficiales de Máquinas de la Marina Mercante, dóna un radiogoniòmetre dels anys del segle xx; Javier Domènech dóna un banc de rem d entrenament en sec; Josep Gallart Reixach dóna un motor British Seagull, fabricat l any 1972, per al Dinghy Gioia II (núm. inv ); Manuel Isnard dóna quatre monedes amb motius de vaixells i peixos de Malta, Portugal i Croàcia, així com altres materials diversos (fotografies, un DVD amb el programa de TVE Hoy también es fiesta del març de 1971 amb el capítol Club Nàutic Arenys de Mar, un distintiu del campionat europeu de 420 de 1983 a Hongria, una factura de venda de l empresa Motyvel, SA, d un motor nàutic, un dossier del vaixell Suzuki, que va participar a la segona volta a Espanya el 1980 amb dues fotos, documentació sobre les convivències d Optimist que organitzà el club nàutic de Cabrera de Mar els anys 1986, 1988, 1989, i un conjunt de fotografies de vistes aèries d Arenys de Mar, l autor de les quals és Lluís Mir, etc.); Miguel Ángel Larriba Rodríguez dóna un termòmetre de bodega, targetes de No molestar / Fer el camarot de la Cía. Tras- Noves adquisicions 148

151 mediterránea, set de colors vermell i verd i una de colors blanc i verd; Xavier Valls Serra dóna una postal tridimensional amb un navili; Roger Marcet dóna una càmera fotogràfica submarina (ca. 1990) i també dues postals del port de Barcelona de mitjans del segle xx, un impermeable i una abric, i August-Cèsar Brillas Nesbitt dóna un conjunt de taula circular i sis butaques Chipendale del segle xix, en fusta de banús (aquest mobiliari pertanyia a la Cía. Trasmediterránea i anava acompanyat de diverses fotografies i postals relacionades amb aquesta companyia). També s han rebut tres obres de creació donades per tres artistes: Santi Farrés Carrera (àncora feta amb ferro titulada L àncora vertebral), Gonzalo Ruiz Tintoré (àncora realitzada amb ferro titulada L home encadenat a la mar) i Jordi Illamola Portero (àncora feta amb acer damasc titulada El lligam de l home amb el mar). Finalment, cal destacar la donació de Julio Arribas Herrero en representació de l empresa Yanmar Equipment Ibérica, SL, d un motor marí dièsel, marca Yanmar, model SB 12 de 12 HP de potència, dels anys La col lecció d embarcacions s ha enriquit amb dos exemplars nous. El primer és el patí de vela Baleres, construït pels volts de 1932, amb la vela original, donació de Jaume Godàs Salces. L altre és la Dionisia, de 1951, embarcació que va donar servei al Reial Club Nàutic de Barcelona com a base del Jurat de Regates durant més de cinquanta anys. Pel que fa a la documentació, cal citar les donacions de Manuel Garcia Garcia del diploma de participació a l Exposició de Col leccionisme en homenatge a Narcís Monturiol en el centenari de la seva mort, organitzat per l Associació Empordanesa de Col leccionistes, i de dos bitllets de transport de la Cía. Trasmediterránea; Enric Garcia Domingo ha fet la donació d un lot de documents de la Una qüestió d ètica El nostre codi deontològic ens impedeix fer valoracions d objectes patrimonials. No podem fer taxacions per a empreses o particulars, i tampoc podem posar preu a les coses. Es tracta de no intervenir en els mercats ni de condicionar el valor econòmic del patrimoni ni d entrar en una dinàmica que podria tenir conseqüències negatives per a la mateixa conservació de la nostra herència cultural. És per això que quan algú ens vol vendre alguna cosa li demanem que posi un preu, que nosaltres podem acceptar o discutir. El mateix passa a les subhastes; llavors som nosaltres els que decidim què podem o volem pagar per un artefacte que pensem que cal recuperar i conservar. Els temes econòmics són sempre delicats, però no podem evitar-los. El mateix passa quan hem d adjudicar un valor econòmic a les coses per tal de contractar una assegurança. Sigui com sigui, cal guiar-se per uns criteris ètics, pensar en el bé comú i mantenir un equilibri entre els interessos públics i els legítims interessos particulars, amb la preservació del patrimoni com a objectiu final. drassana número

152 família Gelpi, navegants de Vilassar de Mar, i l Associació d Amics del Museu Marítim de Barcelona ha donat l aixecament del plànol de l Ictíneo I. Hi ha dues donacions que mereixen una menció a part. Per una banda, l Associació d Amics del Museu Marítim de Barcelona continua aportant cartells de pel lícules, concretament les de Viaje a la Atlántida del Capitán Nemo (editat l any 1980); Alerta roja: Neptuno hundido (editat l any 1978); Waterworld; Los Teleñecos en la isla del tesoro; Moby Dick (editat el 1978); Piratas, de Roman Polanski; Viaje al centro de la tierra (editat l any 1977); Erik el vikingo, escrita i dirigida per Terry Jones; La reina de África, dirigida per John Huston (imprès el 1980); Tormenta blanca, dirigida per Ridley Scott; Mares de China, dirigida per Tay Garnett (imprès el 1982); Motín a bordo, dirigida per Roger Donalson (imprès el 1984); Tormenta sobre el Pacífico, dirigida per Sergio Bergoncelli; La tormenta perfecta, diri gida per Wolfgang Petersen; Master and comander, dirigida per Peter Weir; Los héroes del tiempo, dirigida per Terry Gilliam (imprès el 1981); Rebelión a bordo, dirigida per Frank Lloyd (imprès el 1970); Los vikingos, dirigida per Richard Fleischer (imprès el 1973); K-19 the widowmaker, protagonitzada per Harrison Ford; Marea roja; Octubre rojo (imprès el 1990), i El guerrero número 13. També ha aportat dotze làmines corresponents a les pel lícules El guerrero número 13, Dies d agost, Titanic, Rompiendo las olas, Las aventures de Tintín, The Big Blue i Jaws. Totalment diferent és la donació de Washington García, que ha donat al MMB un diccionari enciclopèdic virtual, de nom Lèxic mariner, que recull terminologia marítima en català. Té suport informàtic i, mentre sigui possible, l anirà ampliant i corregint. Pel que fa al material fotogràfic, cal destacar les donacions de Rosa Vila i Gratacós de 26 còpies digitals de fotografies sobre estiba en vaixells mercants (anys ) i de dues fotografies en blanc i negre de vaixells (exsèrie Liberty); de Josep Maria Vicens Batet de fotografies digitals de producció pròpia, en concret 128 fotografies sobre el procés de construcció de la barca Avi Conet a les drassanes Gay, de Sant Feliu de Guíxols, de 1996 a 1999, i Andreu Marcos Hernández de quatre còpies digitals de la rèplica de la nau Santa Maria, de , i cinc còpies digitals de la construcció de la rèplica de la Galera Reial. El grup de voluntaris de l arxiu fotogràfic continua col laborant no només amb les tasques de documentació, sinó també amb la donació de materials. Jaume Cifré ha fet donació de 111 fotografies, bàsicament sobre el port de Barcelona vistes dels molls, càrrega de vaixells, incidents i actes, entre altres. Cal destacar nou fotografies en blanc i negre sobre el incendi del vapor Bankdale al moll d Espanya, de Barcelona, el 1923, i dinou fotografies en blanc i negre d emigrants i passatgers de la primera meitat del segle xx. També set fotografies en blanc i negre de l estiba de vehicles al port de Barcelona, d aproximadament el 1930, i quatre làmines de velers, signades per John [Gardner]). Xavier Agramont Cruanyes ha donat tres còpies digitals de fotografies de les platges d Empúries de 1980, de Sitges de 1957 i del moll de Pescadors del port de Barcelona de 1957, totes fetes per ell. Jordi Montoro Fort ha donat 109 fotografies sobre temes diversos datades d inicis del segle xx fins a la dècada de 1970, quatre làmines de tema marítim i dos fulls del rol del iot Saeta (1954). Cal destacar la col lecció d imatges sobre banys de mar i platges. Jose de Dios Dacal ha donat fotografies digitals de vaixells militars fetes per ell mateix i 680 fotografies digitals de vaixells militars, de construcció naval i de ports. Manuel Garcia Garcia ha donat vint fotografies del port de Vinaròs fetes pel ell mateix l any I Vicente Sanahuja ha donat dues postals del port de Barcelona en la primera meitat segle xx. Aprofitem per fer constar el nostre pesar per la mort d un dels membres del grup: Antonio Cortés. Pel que fa a llibres, s han incorporat a la Biblioteca llibres i revistes. Pel que fa als llibres, cal destacar la donació de la Sociedad General de Jefes y Oficiales de Máquinas de la Marina Mercante dels llibres American Bureau of Shipping. Record (H-P) i Sailing Directions. West Coast of Spain, Portugal and NorthWest Africa and Off-Lying Islands, i la donació de Cruz Ferrer Muruzábal d un fons bibliogràfic de 29 llibres, amb exemplars molt especialitzats sobre el món dels pràctics i dels treballs Noves adquisicions 150

153 portuaris. Quant a les revistes, el fons s ha enriquit amb les donacions de Lluís Bosch Fontcuberta d exemplars de Grandes Esloras ( ) i Pesca de Altura, i de l Associació d Amics del Museu Marítim de Barcelona d exemplars de Neptunia dels anys 1958, 1967, 1968, , 1982, 1991 i Un cas singular és la donació de Panxo Pi-Suñer Cañellas, director de la revista Surf a Vela, d un lot de material molt variat: una col lecció de 50 samarretes de diferents campionats i activitats de surf de vela i de surf; 148 vídeos VHS sobre viatges, maniobres, docència i competicions de surf, surf de vela i personatges relacionats amb aquests esports (d entre 1980 i 2010 aproximadament); vint DVD sobre viatges, maniobres, docència i competicions sobre surf, surf de vela i personatges relacionats amb aquests esports dels anys 2000; una col lecció de CD amb fotografies de proveïdors, reportatges i competicions dels anys 2000, i una col lecció de diapositives de proveïdors, reportatges i competicions d entre 1995 i 2000). Com cada any, el Museu Marítim de Barcelona també ha adquirit diversos materials a partir de subhastes i propostes de particulars. Les adquisicions han estat força variades. En una subhasta organitzada per Juan Naranjo es van adquirir dues fotografies: un daguerreotip (vegeu la fitxa) i una còpia fotogràfica, en color, que representa el contrapicat de la proa de la motonau Campiz al port de Barcelona ( ). L autor és l estudi Batlles Compte i, independentment del seu valor documental perquè és el retrat d un vaixell, el fet d emprar el color durant els anys de postguerra i la seva composició plàstica enriqueixen la importància de la peça. També s han comprat un aparell Dynafoil, precedent de les actuals motos aquàtiques (vegeu la fitxa) comprat a Roberto Vallejo; un motor francès de forabord de la fàbrica de Marcel Echard, marca Lutetia, 4 cv, construït pels volts de 1913, que ha estat adquirit a Josefina Farriol Torrent; una sirena de boira portàtil comprada a l antiquària Món Antic, i una caixa estanca Rolleimarin (núm. 1385) amb una càmera Rolleiflex 3.5C, comprada a J. A. Wild. drassana número

154 MOTO nàutica Dynafoil, model HYDROCRAFT, 2 SEIENTS Autor: David J. Cline Material: Acer, alumini, fibra de vidre. Tècnica: Mides: 2,18 m x 0,81 m x 1,07 m. Cronologia: Procedència: Adquisició a Roberto Vallejo. El Dynafoil és un precedent directe de les actuals motos aquàtiques, un artefacte que ha tingut una evolució força ràpida en els darrers vint anys fins a la seva popularització en els darrers temps. El Dynafoil fou dissenyat per David J. Cline en la dècada de 1970, que, entre 1974 i 1981, va construir a la seva factoria uns 500 exemplars. Es podia comprar per peces i muntar-lo després. En realitat, es tracta d un vehicle per a una o dues persones que es munta com una moto però que quan assoleix la velocitat adient s aixeca sobre l aigua com un hidroplà. Està dotat d un motor Reed Valve de dos cilindres, 26 cv, i una autonomia de 65 milles. Aquest exemplar és ara en procés de restauració per tal de retornar-li el seu aspecte original i posar-lo en situació de navegar un altre cop. Noves adquisicions 152

155 DAGUERREOTIP ESTEREOSCOPI Autor: J. P. Mascher (EUA) Material: Vidre, metall, cuir, mercuri. Tècnica: Procediment fotogràfic (daguerreotip). Mides: 12 cm x 9,5 cm (estoig). Cronologia: Procedència: Adquirit en subhasta. Es tracta d un daguerreotip estereoscòpic amb un retrat masculí realitzat per J. P. Mascher (EUA), ca Està encapsulat en un estoig de fusta amb cuir gofrat, que té incorporat un petit visor plegable, amb dues petites lents que permeten una impecable visió en tres dimensions. És el primer exemplar que l arxiu fotogràfic conserva amb d aquest procediment. Aquest model va ser patentat a Filadèlfia per John F. Mascher el 8 de març de La fotografia adquirida pel Museu Marítim representa un militar amb sabre, que al catàleg de la subhasta apareixia identificat com a mariner de l armada dels Estats Units. Però la investigació realitzada per Javier Aznar, tècnic del museu, amb la col laboració d alguns dels voluntaris del museu, indica que el personatge retratat és possiblement un militar espanyol que formava part de l exèrcit de guarnició a l illa de Cuba. És probable que sigui un coronel de l Armada d Infanteria, potser del Regiment de Línia de la Reina núm. 2, que exercí les seves funcions cap al drassana número

156 F Àlbum de fotos La pesca Àlbum de fotos La Marina de Guerra, una presència constant 154

157 L observació d una tria de fotografies amb escenes sobre pesca és quelcom més que un simple passeig per la pura contemplació icònica. Darrere de cada una de les imatges, tenyides en blanc i negre, sèpia o color, s hi belluga un intens debat diari entre el mar i els homes, dones i infants en la cerca de la pura supervivència. Amb la distància que ens atorga el pas dels temps i de les generacions, mirem amb romanticisme i nostàlgia aquestes fotografies, amb les quals, a vegades, ens resulta inevitable el desig d introduir-nos en cada una d elles per compartir amb els seus protagonistes uns instants de la seva existència. Uns temps passats en què la comunió amb els elements naturals era més propera i respectuosa, en què els homes eren un element més de l engranatge i vivien amb harmonia i respecte, en un equilibri pactat. La pesca, una activitat que presumia de ser font de recursos inesgotables, actualment és tema de controvèrsia i de reflexió davant la sobreexplotació i l esgotament dels caladors. No obstant això, observar les antigues imatges d uns temps amb pesqueres més abundants, en què l home vivia en equilibri amb els elements naturals, potser ens ajudi a reflexionar sobre uns hàbits que podem recuperar si aprenem dels nostres avantpassats que vivien practicant el respecte i l amor envers la mare font dels recursos. drassana número

158 173 Àlbum de fotos La pesca 156

159 41518F drassana número

160 17309N Àlbum de fotos La pesca 158

161 18271N drassana número

162 32704F Àlbum de fotos La pesca 160

163 29462N drassana número

164 37677F Àlbum de fotos La pesca 162

165 4460 drassana número

ARXIU DE L INSTITUT D ESTUDIS CATALANS JOAN SUBIAS I GALTER INVENTARI DE L ARXIU PERSONAL

ARXIU DE L INSTITUT D ESTUDIS CATALANS JOAN SUBIAS I GALTER INVENTARI DE L ARXIU PERSONAL ARXIU DE L INSTITUT D ESTUDIS CATALANS JOAN SUBIAS I GALTER INVENTARI DE L ARXIU PERSONAL Barcelona, 2005 QUADRE DE CLASSIFICACIÓ 1. ACTIVITAT PERSONAL 2. ACTIVITAT PROFESSIONAL 3. ACTIVITAT CREATIVA 3.1.

Más detalles

ARXIU HISTÒRIC DE LA CIUTAT DE BARCELONA FONS PRIVATS FONS EMPRESES I COOPERATIVES AHCB3-415/5D109 CATÀLEG

ARXIU HISTÒRIC DE LA CIUTAT DE BARCELONA FONS PRIVATS FONS EMPRESES I COOPERATIVES AHCB3-415/5D109 CATÀLEG 1 ARXIU HISTÒRIC DE LA CIUTAT DE BARCELONA FONS PRIVATS FONS EMPRESES I COOPERATIVES AHCB3-415/5D109 CATÀLEG 5D109 COMPANYIA D URBANITZACIÓ DE LES ALTURES N.E. D HORTA LES ROQUETES Barcelona, 2015 2 INTRODUCCIÓ

Más detalles

Biblioteca de Catalunya Secció de Manuscrits. Fons de Mariano Ferrer Bravo Inventari. Mss ,

Biblioteca de Catalunya Secció de Manuscrits. Fons de Mariano Ferrer Bravo Inventari. Mss , Biblioteca de Catalunya Secció de Manuscrits Fons de Mariano Ferrer Bravo Inventari Mss. 1379-1387, 1416-1418 Barcelona 2004 SUMARI Introducció...3 Inventari... Documentació d Emilio Ferrer Pérez...4 Documentació

Más detalles

MEMÒRIA DIGITAL DE CATALUNYA

MEMÒRIA DIGITAL DE CATALUNYA MEMÒRIA DIGITAL DE CATALUNYA MEMÒRIA DIGITAL DE CATALUNYA Què és la MCD? MCD (Memòria Digital de Catalunya) és un repositori cooperatiu des del que es poden consultar, en accés obert, col leccions digitalitzades

Más detalles

Fons Gremi de Pescadors de Sant Pere de Calella de Palafrugell

Fons Gremi de Pescadors de Sant Pere de Calella de Palafrugell Fons Gremi de Pescadors de Sant Pere de Calella de Palafrugell ÀREA D IDENTIFICACIÓ Codi de referència AMP (Arxiu Municipal de Palafrugell) Nivell de descripció Fons Títol Gremi de Pescadors de Sant Pere

Más detalles

Biblioteca de Catalunya Secció de Manuscrits. 1 Fons Josep Mompou Presentació

Biblioteca de Catalunya Secció de Manuscrits. 1 Fons Josep Mompou Presentació Biblioteca de Catalunya Secció de Manuscrits 1 Fons Josep Mompou Presentació Barcelona 2009 Reproducció digital en format pdf Primera versió S U M A R I Presentació 3 Identificació, context, contingut

Más detalles

LES BIBLIOTEQUES POPULARS DE LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA ( )

LES BIBLIOTEQUES POPULARS DE LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA ( ) UNIVERSITAT DE BARCELONA Departament de Biblioteconomia i Documentació Programa de doctorat Literatura catalana (Dep. de Filologia Catalana. Universitat Autònoma de Barcelona) LES BIBLIOTEQUES POPULARS

Más detalles

LA UNIVERSITAT DE BARCELONA AUTÒNOMA I LA FACULTAT DE MEDICINA

LA UNIVERSITAT DE BARCELONA AUTÒNOMA I LA FACULTAT DE MEDICINA LA UNIVERSITAT DE BARCELONA AUTÒNOMA I LA FACULTAT DE MEDICINA Presentació: L any 1933 la Universitat de Barcelona va aconseguir un règim especial d estructura i funcionament que li va permetre una autonomia

Más detalles

Àrea d Hisenda i Gestió Municipal

Àrea d Hisenda i Gestió Municipal Àrea d Hisenda i Gestió Municipal Girona, 27 de juny de 2012 Regidoria d Hisenda i Règim Interior 1. Reorganització de l administració i de la gestió El nou govern ha reestructurat l'organització municipal

Más detalles

FI DE LA VISITA I RECOMANACIONS

FI DE LA VISITA I RECOMANACIONS FI DE LA VISITA I RECOMANACIONS És molt important tractar bé els documents, per tal que es conservin en bones condicions i durin el màxim de temps possible. Aquí et donem uns consells que pots posar en

Más detalles

1. De la recerca científica a la creació d un recurs patrimonial

1. De la recerca científica a la creació d un recurs patrimonial ÍNDEX 1. De la recerca científica a la creació d un recurs patrimonial 2. De la marca Monestir de Sant Pere de Rodes a la marca Conjunt Monumental de Sant Pere de Rodes 3. Un projecte de futur 1. De la

Más detalles

1 Escriu en aquest mapa el nom dels territoris que formaven la corona catalanoaragonesa a

1 Escriu en aquest mapa el nom dels territoris que formaven la corona catalanoaragonesa a 1 Escriu en aquest mapa el nom dels territoris que formaven la corona catalanoaragonesa a mitjan segle XIII: Ara, contesta les preguntes següents: Quines comunitats autònomes actuals corresponen aproximadament

Más detalles

INDICADORS BÀSICS. VI.f.1.4. Llicències de pesca recreativa en vigor

INDICADORS BÀSICS. VI.f.1.4. Llicències de pesca recreativa en vigor VI.f.1.4. Llicències de pesca recreativa en vigor Aquest indicador recull el nombre de llicències de pesca recreativa en vigor a Menorca. Segons la llei que regula la pesca marítima, marisqueig i aqüicultura

Más detalles

Tesi que presenta Cristina Sanjust i Latorre, per optar al títol de doctora en Història de l Art

Tesi que presenta Cristina Sanjust i Latorre, per optar al títol de doctora en Història de l Art UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA FACULTAT DE FILOSOFIA I LLETRES DEPARTAMENT D ART L obra del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes des de la seva fundació fins al segle XVI. Un monestir reial per

Más detalles

Observatori de Govern Local

Observatori de Govern Local El món local, un univers complex Durant els 40 anys des de la restabliment dels ajuntaments democràtics, les institucions locals s han anat configurant com un element clau del nostre sistema polític. En

Más detalles

Inventari del Fons FP Subsèrie Josep Vinyals i Iglésias de la Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona

Inventari del Fons FP Subsèrie Josep Vinyals i Iglésias de la Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona Inventari del Fons FP Subsèrie Josep Vinyals i Iglésias de la de la Universitat de Barcelona Olga Giralt i Esteve Documentalista Barcelona, desembre de 2006 Av. Cardenal Vidal i Barraquer, 34-36 08035

Más detalles

Valoració de l evolució matrícula d estudiants la UdL. Octubre 2015 Vicerectorat de Docència

Valoració de l evolució matrícula d estudiants la UdL. Octubre 2015 Vicerectorat de Docència Valoració de l evolució matrícula d estudiants la UdL Octubre 2015 Vicerectorat de Docència Els dobles graus i les noves propostes de graus i de màsters, que han tingut una notable capacitat de captació

Más detalles

Visita a l'arxiu Comarcal del Baix Penedès

Visita a l'arxiu Comarcal del Baix Penedès Visita a l'arxiu Comarcal del Baix Penedès ACBP. Fotografia de Linus Urpí. Nom: Centre: Data: ELS ARXIUS COMARCALS 1. Quines són les principals funcions d un arxiu comarcal? ACBP. Fons municipal de Bonastre

Más detalles

Informe tècnic final - Memòria de la intervenció arqueològica al c/ Santa Isabel, 8

Informe tècnic final - Memòria de la intervenció arqueològica al c/ Santa Isabel, 8 Generalitat de Catalunya Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació Direcció General del Patrimoni Cultural Servei d'arqueologia i Paleontologia Biblioteca del Patrimoni Cultural 7071 Informe tècnic

Más detalles

ACORD PEL QUAL S APROVA ELCALENDARI LABORAL PER AL PERSONAL D ADMINISTRACIÓ I SERVEIS DE LA UdG ANY 2009

ACORD PEL QUAL S APROVA ELCALENDARI LABORAL PER AL PERSONAL D ADMINISTRACIÓ I SERVEIS DE LA UdG ANY 2009 ACORD PEL QUAL S APROVA ELCALENDARI LABORAL PER AL PERSONAL D ADMINISTRACIÓ I SERVEIS DE LA UdG ANY 2009 (Aprovat en el Consell de Govern núm. 9/08 de 27 de novembre de 2008) Criteris generals: El calendari

Más detalles

Premis Literaris de Calldetenes

Premis Literaris de Calldetenes 38e ` Premis Literaris de Calldetenes Febrer 2017 38è Armand Premi Premi de Novel la Quintana Dotat amb 3.000 i la publicació de l obra per l Il lustríssim Ajuntament de Calldetenes, edició a càrrec de

Más detalles

Ajuntament Sant Pere de Ribes

Ajuntament Sant Pere de Ribes Ajuntament Sant Pere de Ribes EL DOCUMENT DEL MES JULIOL 2014 Núm. 19 A cavall dels mesos de juny i juliol es celebren enguany els actes de la Vuitena setmana municipal, que organitza la Càtedra Enric

Más detalles

UNITAT TIPUS DE DIAPOSITIVES PER A DISPOSAR INFORMACIÓ

UNITAT TIPUS DE DIAPOSITIVES PER A DISPOSAR INFORMACIÓ UNITAT TIPUS DE DIAPOSITIVES PER A DISPOSAR INFORMACIÓ 5 Diapositiva amb taula Les diapositives d objectes permeten inserir una taula dins la presentació. S entén per taula una quadrícula que es compon

Más detalles

Manual d accés a les aplicacions

Manual d accés a les aplicacions Manual d accés a les aplicacions Registre de planejament urbanístic de Catalunya Mapa urbanístic de Catalunya Juliol de 2011 1 ÍNDEX 1 REGISTRE DE PLANEJAMENT URBANÍSTIC DE CATALUNYA...4 1.1 DESCRIPCIÓ...4

Más detalles

Generalitat de Catalunya Departament d Ensenyament Institut Esteve Terradas i Illa INFORMÀTICA. Jornades Portes Obertes 11 de maig de 2016

Generalitat de Catalunya Departament d Ensenyament Institut Esteve Terradas i Illa INFORMÀTICA. Jornades Portes Obertes 11 de maig de 2016 INFORMÀTICA Jornades Portes Obertes 11 de maig de 2016 Índex Estructura dels Cicles Formatius Accés als Cicles Formatius Informació Cicles Formatius Família Professional Preinscripció, documentació, normativa,

Más detalles

Organització del 4t curs d ESO

Organització del 4t curs d ESO Organització del 4t curs d ESO Segons el Decret 143/2007, de 26 de juny, pel qual s estableix l ordenació dels ensenyaments de l ESO (DOGC, núm. 4915, 29.06.2007) INSTITUT XXV OLIMPÍADA El Decret 143/2007

Más detalles

Guia para mascotas: Web de establecimientos. Presentació escrita - visual Treball Final de Grau Multimèdia Per: Ana Muñoz

Guia para mascotas: Web de establecimientos. Presentació escrita - visual Treball Final de Grau Multimèdia Per: Ana Muñoz Guia para mascotas: Web de establecimientos Presentació escrita - visual Treball Final de Grau Multimèdia Per: Ana Muñoz Index 1. Introducció 2. Objectius 3. Pàgines del treball 4. Desenvolupament del

Más detalles

FONS FAMILIAR Descripció i inventari del fons

FONS FAMILIAR Descripció i inventari del fons FONS FAMILIAR Descripció i inventari del fons 523.000 Família Juanola i Sagaró Darrera actualització: 13/06/2016 Descripció del fons familiar 523.000 Família Juanola Sagaró FITXA DE DESCRIPCIÓ 1. ÀREA

Más detalles

Informacions final de curs. Grau Mitjà 1er curs PFI

Informacions final de curs. Grau Mitjà 1er curs PFI Informacions final de curs Grau Mitjà 1er curs PFI 1 Calendari final del curs 2017-20182 2 Informacions de Secretaria final del curs 2017-20183 3 Serveis del Dept. d Escola Empresa4 Barcelona, abril de

Más detalles

Dialnet és un servei de sumaris de revistes electròniques impulsat per la Universidad de la Rioja.

Dialnet és un servei de sumaris de revistes electròniques impulsat per la Universidad de la Rioja. Dialnet Sumari 1. Què és Dialnet? 2. Breu fitxa de Dialnet 3. Accedir a Dialnet 3.1 Accedir a Dialnet amb el Recercador+ 4. Cerca a Dialnet 4.1 Cerca simple a Dialnet 4.2 Cerca avançada a Dialnet 5. Resultats

Más detalles

Tesi que presenta Cristina Sanjust i Latorre, per optar al títol de doctora en Història de l Art

Tesi que presenta Cristina Sanjust i Latorre, per optar al títol de doctora en Història de l Art UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA FACULTAT DE FILOSOFIA I LLETRES DEPARTAMENT D ART L obra del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes des de la seva fundació fins al segle XVI. Un monestir reial per

Más detalles

UNITAT PLANTILLES I FORMULARIS

UNITAT PLANTILLES I FORMULARIS UNITAT PLANTILLES I FORMULARIS 1 Plantilles Una plantilla és un patró d arxius que s utilitza per crear els documents de forma més ràpida i senzilla. Tot document creat amb Ms Word està basat en una plantilla.

Más detalles

Projectes Final de Carrera a l EPS

Projectes Final de Carrera a l EPS Jornada Treball Final de Grau. Presentació de models Girona 4 de juliol 2014 Projectes Final de Carrera a l EPS Josep Soler Introducció Tradició a les Escoles Politècniques. Obligatorietat del PFC. Molta

Más detalles

Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Ingressos de fotografies Any Fons Carmen García de Ferrando

Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Ingressos de fotografies Any Fons Carmen García de Ferrando Arxiu Fotogràfic de Barcelona Ingressos de fotografies Any 2011 Fons Carmen García de Ferrando Donacions Arxiu Fotogràfic de Barcelona Any 2011 01. Donació dels nets de Josep Badosa i Montmany Els nets

Más detalles

FONS RAFAEL PATXOT I FERRER ( )

FONS RAFAEL PATXOT I FERRER ( ) FONS RAFAEL PATXOT I FERRER (1810 1886) L Ajuntament de Girona ha ingressat a l Arxiu Municipal de Girona el fons documental de Rafael Patxot i Ferrer, avi del mecenes Rafael Patxot i Jubert. BIOGRAFIA

Más detalles

Biblioteca de Catalunya Secció de Manuscrits. Fons del Teatre de Catalunya-Eldorado Inventari. Mss , 4886

Biblioteca de Catalunya Secció de Manuscrits. Fons del Teatre de Catalunya-Eldorado Inventari. Mss , 4886 Biblioteca de Catalunya Secció de Manuscrits Fons del Teatre de Catalunya-Eldorado Inventari Mss. 1341-1348, 4886 Barcelona 2004 SUMARI Introducció...3 Inventari...4 Índex...6 Teatre de Catalunya-Eldorado.

Más detalles

Tema 3 (II): El sector terciari a Catalunya

Tema 3 (II): El sector terciari a Catalunya En aquest tema aprendràs que : A el sector terciari és el que dóna feina a més gent. En el sector terciari hi trobem les activitats que ofereixen un servei a la societat, per aixó s anomena sector de serveis.

Más detalles

Com posar rumb al teu futur? Guia de sol licitud del Premi Canyada Blanch sol licitud

Com posar rumb al teu futur? Guia de sol licitud del Premi Canyada Blanch sol licitud Com posar rumb al teu futur? Guia de sol licitud del Premi Canyada Blanch 2017 sol licitud En què consisteix el premi? El Premi Fundació Cañada Blanch Universitat de València ofereix: - 7.000 euros per

Más detalles

7a edició Premis de Recerca Fundació Conviure

7a edició Premis de Recerca Fundació Conviure 7a edició Premis de Recerca Fundació Conviure [MUTUAM continua el seu compromís amb la promoció de la recerca relacionada amb la gerontologia clínica i l atenció sociosanitària amb aquesta convocatòria

Más detalles

El tramvia arriba a Badalona

El tramvia arriba a Badalona El tramvia arriba a Badalona El nou tram amplia la línia T5 en 2 km i 3 noves parades i ha comportat la reurbanització dels carrers al llarg del seu traçat 8 de setembre de 2007 El tramvia Sant Martí -

Más detalles

Ús de la plataforma de formació online Manual Alumne

Ús de la plataforma de formació online Manual Alumne Ús de la plataforma de formació online Manual Alumne Què és una plataforma virtual de formació? És un espai de trobada entre alumnes i professors a través d Internet. Pot incloure activitats per als estudiants,

Más detalles

Inventari del Fons FP Subsèrie Carlos Manini Mora de la Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona

Inventari del Fons FP Subsèrie Carlos Manini Mora de la Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona Inventari del Fons FP Subsèrie Carlos Manini Mora de la de la Universitat de Barcelona Olga Giralt i Esteve Documentalista Barcelona, juny de 2012 Av. Cardenal Vidal i Barraquer, 34-36 08035 Barcelona

Más detalles

Associació Consell de Cent

Associació Consell de Cent 1 Avui dia, anar amunt i avall del passeig de Gràcia, passejar pel parc de la Ciutadella, o moure s pels distints barris [...] forma part de la nostra activitat quotidiana. Costa d assumir que tot això

Más detalles

August Font Carreras ( ). Bonaventura Pollés Vivó ( ) Josep Fradera Botey ( ) 6. Fons personals

August Font Carreras ( ). Bonaventura Pollés Vivó ( ) Josep Fradera Botey ( ) 6. Fons personals August Font Carreras (1846-1924). Deixeble d Elies Rogent i titulat a Madrid l any 1869, Font va ser un dels primers vuit professors de l Escola d Arquitectura de la que també fou catedràtic (1871-1918).

Más detalles

Autor descripció: Frederic Mayol

Autor descripció: Frederic Mayol Registre 910.13 Títol atribuït: Revistes de partits polítics d'àmbit local Abast i contingut: 910.13.1: «Parlem-ne».. Convergència Democràtica de Catalunya (1997) 910.13.2: «CiU a Salt». Convergència i

Más detalles

I Jornades de conservació preventiva La conservació preventiva, una responsabilitat compartida 8 i 9 de juny de 2010

I Jornades de conservació preventiva La conservació preventiva, una responsabilitat compartida 8 i 9 de juny de 2010 I Jornades de conservació preventiva La conservació preventiva, una responsabilitat compartida 8 i 9 de juny de 2010 I Jornades de conservació preventiva La conservació preventiva, una responsabilitat

Más detalles

COMBINAR CORRESPONDÈNCIA AMB WORD 2000

COMBINAR CORRESPONDÈNCIA AMB WORD 2000 COMBINAR CORRESPONDÈNCIA AMB WORD 2000 PAS 1: La primera cosa que es necessita tan per fer sobres com per fer etiquetes és una llista amb totes les adreces de les quals es volen fer sobres o etiquetes.

Más detalles

Exercici 1. Models de Rebut

Exercici 1. Models de Rebut Exercici 1 La diferencia entre els rebuts que es relacionen i el que hem vist a classe és en la distribució de les dades, que en els exemples que veurem més endavant està ben organitzada i ben enquadrada.

Más detalles

Aplicatius Gestió TFG ESAB

Aplicatius Gestió TFG ESAB Aplicatius Gestió TFG ESAB Presentació a PDIs ESAB Serveis Tècnics Juny 2013 Processos principals PDI-TUTOR CONSULTA ESTUDIANTS ESTUDIANTS TRIBUNAL CREA OFERTA Direcció valida oferta ASSIGNA OFERTA VALIDA

Más detalles

Espais de comunicació

Espais de comunicació 1 Campus Virtual Espais de comunicació 1 Què són els espais de comunicació Els espais de comunicació ofereixen un entorn al qual hi tenen accés: Usuaris coordinadors que poden publicar informació i avisos.

Más detalles

Informació sobre la Rendició anual de comptes d entitats esportives davant del Consell Català de l Esport. Secció de suport a entitats

Informació sobre la Rendició anual de comptes d entitats esportives davant del Consell Català de l Esport. Secció de suport a entitats Informació sobre la Rendició anual de comptes d entitats esportives davant del Consell Català de l Esport Secció de suport a entitats Juliol 2016 Índex sobre rendició anual de comptes davant del CCE 1-

Más detalles

COM ÉS DE GRAN EL SOL?

COM ÉS DE GRAN EL SOL? COM ÉS DE GRAN EL SOL? ALGUNES CANVIS NECESSARIS. Planetes Radi Distància equatorial al Sol () Llunes Període de Rotació Òrbita Inclinació de l'eix Inclinació orbital Mercuri 2.440 57.910.000 0 58,6 dies

Más detalles

JORNADES SOBRE LA NOVA GOVERNANÇA DE L AIGUA

JORNADES SOBRE LA NOVA GOVERNANÇA DE L AIGUA JORNADES SOBRE LA NOVA GOVERNANÇA DE L AIGUA 18 Terrassa, 10 i 11 d octubre de 2018 Sala d actes del Vapor Universitari de Terrassa Presentació Sr. Marc Armengol i Puig tinent d Alcalde de l Àrea de Territori

Más detalles

UNITAT TAULES DINÀMIQUES

UNITAT TAULES DINÀMIQUES UNITAT TAULES DINÀMIQUES 3 Modificar propietats dels camps Un cop hem creat una taula dinàmica, Ms Excel ofereix la possibilitat de modificar les propietats dels camps: canviar-ne el nom, l orientació,

Más detalles

Memòria anual d activitats de l Observatori CUSC-UB. Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona.

Memòria anual d activitats de l Observatori CUSC-UB. Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona. Memòria anual d activitats de l Observatori CUSC-UB Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona Any 2003 Consell de Direcció del CUSC-UB NB: aquesta memòria se

Más detalles

BUTLLETÍ OFICIAL. VIII legislatura. Número 733. Vuitè període. Dilluns, 7 de juny de 2010

BUTLLETÍ OFICIAL. VIII legislatura. Número 733. Vuitè període. Dilluns, 7 de juny de 2010 BUTLLETÍ OFICIAL DEL PARLAMENT DE CATALUN YA VIII legislatura Vuitè període Número 733 Dilluns, 7 de juny de 2010 S U M A R I 3. 3.10. Procediments que es clouen amb l adopció de resolucions Procediments

Más detalles

PROVES D ACCÉS A LA UNIVERSITAT INSTITUT EUROPA CURS

PROVES D ACCÉS A LA UNIVERSITAT INSTITUT EUROPA CURS PROVES D ACCÉS A LA UNIVERSITAT INSTITUT EUROPA CURS 2013-2014 La prova d accés a la universitat s estructura en dues fases: Fase general (obligatòria) Fase específica (voluntària) Els exàmens de les PAU

Más detalles

A favor de qui estaven Relació de documents Document 1 Document 1A Document 2 Document 3 Document 3A Document 3B Pàgina 3 Pàgina 4 Pàgina 5 Pàgina 6 P

A favor de qui estaven Relació de documents Document 1 Document 1A Document 2 Document 3 Document 3A Document 3B Pàgina 3 Pàgina 4 Pàgina 5 Pàgina 6 P A favor de qui estaven Relació de documents Document 1 Document 1A Document 2 Document 3 Document 3A Document 3B Pàgina 3 Pàgina 4 Pàgina 5 Pàgina 6 Pàgina 7 Pàgina 8 Document 3C Document 4 Document 5

Más detalles

Bases conceptuals i metodològiques de les Ciències de la Salut. Seminari. Marta Macías Servei de Documentació. Març/Maig biblioteca.uib.

Bases conceptuals i metodològiques de les Ciències de la Salut. Seminari. Marta Macías Servei de Documentació. Març/Maig biblioteca.uib. Bases conceptuals i metodològiques de les Ciències de la Salut Seminari Marta Macías Servei de Documentació Març/Maig 2011. biblioteca.uib.cat La biblioteca és la teva principal aliada: hi trobaràs els

Más detalles

METODOLOGIA PER ELABORAR TREBALLS

METODOLOGIA PER ELABORAR TREBALLS METODOLOGIA PER ELABORAR TREBALLS Criteris generals de presentació d un treball - Les pàgines sempre estaran numerades. (la portada i el sumari NO es numeren) - El marge esquerre serà més ample que la

Más detalles

Introducció als nombres enters

Introducció als nombres enters Introducció als nombres enters Mesures de temps La unitat bàsica de temps és el segon. La majoria de les cultures del nostre planeta utilitzen unitats de mesura del temps que tenen en compte aquests tres

Más detalles

Recepció de documents electrònics Juliol 2012

Recepció de documents electrònics Juliol 2012 documents electrònics Juliol 2012 L estudiant porta un document en format electrònic. Què he de fer? Tres passes ben senzilles: Es poden donar tres situacions diferents: 1) L escenari més comú és que l

Más detalles

L Arxiu Audiovisual de Canal Terrassa TV

L Arxiu Audiovisual de Canal Terrassa TV L Arxiu Audiovisual de Canal Terrassa TV Arxiu Municipal de Terrassa Canal Terrassa TV Observatori d arxius i TV locals Girona, 11 de maig 2009 Antecedents del Productor 1986 Comencen les emissions de

Más detalles

ANTONI TÀPIES. LES TEXTURES I ELS MATERIALS DE L ENTORN.

ANTONI TÀPIES. LES TEXTURES I ELS MATERIALS DE L ENTORN. ANTONI TÀPIES. LES TEXTURES I ELS MATERIALS DE L ENTORN. L ANTONI TÀPIES VA NÈIXER A BARCELONA, EL 13 DE DESEMBRE DE L ANY 1923. EL SEU PARE ES DEIA JOSEP I LA SEVA MARE MARIA. TENIA TRES GERMANS: LA MARIA

Más detalles

Procés per a la gestió de l orientació professional

Procés per a la gestió de l orientació professional 310.3.5 Procés per a la gestió de l orientació professional 04 de maig de 2010 310.3.5 Escola Politècnica Superior d Edificació de Barcelona V2 ÍNDEX 1. FINALITAT 2. ABAST DEL PROCÉS 3. REFERÈNCIES / NORMATIVES

Más detalles

Mapes per la guerra, mapes per la pau: Cartografia de Catalunya dels segles XVII i XVIII. Carme Montaner Cartoteca de Catalunya

Mapes per la guerra, mapes per la pau: Cartografia de Catalunya dels segles XVII i XVIII. Carme Montaner Cartoteca de Catalunya Mapes per la guerra, mapes per la pau: Cartografia de Catalunya dels segles XVII i XVIII Carme Montaner Cartoteca de Catalunya Impacte de la impremta en el món de la cartografia Antwerp: Joannes Galle,

Más detalles

Pesca allargarà el termini de veda del raor a partir de l any 2009

Pesca allargarà el termini de veda del raor a partir de l any 2009 Pesca allargarà el termini de veda del raor a partir de l any 2009 La implantació de la veda del raor ha permès la recuperació de fins a un 16% de la seva talla i un 75% del pes de l espècie Els estudis

Más detalles

CENTRE DE DOCUMENTACIÓ DE L ORFEÓ CATALÀ

CENTRE DE DOCUMENTACIÓ DE L ORFEÓ CATALÀ CENTRE DE DOCUMENTACIÓ DE L ORFEÓ CATALÀ COM BUSCAR AL CATÀLEG Podeu accedir al nostre catàleg bibliogràfic entrant a la següent web: http://catalegboc.palaumusica.org/ o bé mitjançant la web de l Orfeó

Más detalles

SOBIRANIA FISCAL. Passos per exercir sobirania fiscal amb la declaració de renda. Sobirania Fiscal

SOBIRANIA FISCAL. Passos per exercir sobirania fiscal amb la declaració de renda. Sobirania Fiscal SOBIRANIA FISCAL Passos per exercir sobirania fiscal amb la declaració de renda Resum, exercir sobirania fiscal a través de la declaracions de renda Instruccions bàsiques. 4 passes. 1. Baixar els document

Más detalles

Quasi be tothom que ens dediquem a la recerca dels nostres avantpassats hem consultat alguna vegada els fogatges:

Quasi be tothom que ens dediquem a la recerca dels nostres avantpassats hem consultat alguna vegada els fogatges: Introducció Els fogatges de 1497 i 1553 van ser estudiats i transcrits per en Josep Iglésies i Fort (1902-1986). Els treballs van ser publicats per la Fundació Salvador Vives Casajoana, i editats per en

Más detalles

La Catedral de Girona. Quadern de treball dels alumnes. Camp d aprenentatge Els Monestirs

La Catedral de Girona. Quadern de treball dels alumnes. Camp d aprenentatge Els Monestirs La Catedral de Girona Quadern de treball dels alumnes Camp d aprenentatge Els Monestirs 1. Com es pot arribar? 1.1 Dissenya un itinerari molt clar (ho pots reforçar amb fotos i amb molts elements orientatius)

Más detalles

PLA DIRECTOR D ARXIUS Resum executiu. Direcció Executiva Sistema Municipal d Arxius

PLA DIRECTOR D ARXIUS Resum executiu. Direcció Executiva Sistema Municipal d Arxius PLA DIRECTOR D ARXIUS Resum executiu MISSIÓ Desenvolupar les polítiques arxivístiques i implantar un mètode de gestió documental per al conjunt dels documents municipals; així com recollir, conservar,

Más detalles

ACORDS DE GOVERN DE 13 DE GENER

ACORDS DE GOVERN DE 13 DE GENER ACORDS DE GOVERN DE 13 DE GENER DEPARTAMENT DEL CONSELLER EN CAP...1 DEPARTAMENT D ENSENYAMENT...1 DEPARTAMENT D UNIVERSITATS, RECERCA I SOCIETAT DE LA INFORMACIÓ...1 BIOGRAFIES...2 ACORDS DE GOVERN DE

Más detalles

2. Objectius Ambiental: Social Econòmic:

2. Objectius Ambiental: Social Econòmic: 1. Descripció Es tracta d una iniciativa que pretén reutilitzar objectes en bon estat de conservació i funcionament per tal de destinar-los a cobrir necessitats bàsiques de persones en situació de vulnerabilitat

Más detalles

L oficina d atenció a la víctima (OAV)

L oficina d atenció a la víctima (OAV) L oficina d atenció a la víctima (OAV) INTRODUCCIÓ La creixent problemàtica generada pels maltractaments, tant en l àmbit familiar com pel que fa a la violència de gènere, l Ajuntament de Reus va considerar

Más detalles

El preu de la llet i d altres partides dels ingressos a les explotacions. Informe setembre 2009

El preu de la llet i d altres partides dels ingressos a les explotacions. Informe setembre 2009 El preu de la llet i d altres partides dels ingressos a les explotacions Informe setembre 2009 Observatori de la llet De les dades de les explotacions de la mostra de l Observatori es recullen els ingressos

Más detalles

CONSULTA DE L ESTAT DE FACTURES

CONSULTA DE L ESTAT DE FACTURES CONSULTA DE L ESTAT DE FACTURES Versió 1 Març 2016 1. Consulta de les factures... 3 2.1. Identificació al sistema... 3 2.2. Tipus de consulta que es poden realitzar... 4 2.2.1. Consulta d una única factura....

Más detalles

ACTA DE LA REUNIÓ DE LA PROFESSORA ESPECIALISTA DE LLENGUA CASTELLANA I LITERATURA AMB ELS PROFESSORS DE SECUNDÀRIA

ACTA DE LA REUNIÓ DE LA PROFESSORA ESPECIALISTA DE LLENGUA CASTELLANA I LITERATURA AMB ELS PROFESSORS DE SECUNDÀRIA ACTA DE LA REUNIÓ DE LA PROFESSORA ESPECIALISTA DE LLENGUA CASTELLANA I LITERATURA AMB ELS PROFESSORS DE SECUNDÀRIA Data: 7 de novembre de 2013 Lloc: aula A01 de l edifici G. M. de Jovellanos Hora d inici:

Más detalles

CICLES DE GRAU SUPERIOR

CICLES DE GRAU SUPERIOR CICLES DE GRAU SUPERIOR DOCUMENTACIÓ QUE S HA D APORTAR PER A L ACCÉS VIA BATXILLER c) Documentació que acredita que, en el moment de presentar la sol licitud, es tenen els requisits acadèmics que permeten

Más detalles

Guia de contingut digital accessible

Guia de contingut digital accessible Guia de contingut digital accessible Guia per c onvertir documen ts OpenOffice W riter a PDF Editors Javier Gómez Arbonés Jordi L. Coiduras Autors Mireia Ribera, Afra Pascual, Marina Salse, Llúcia Masip,

Más detalles

La tortuga Poruga. Un nou material didàctic de l Estany de Sils. 2ª Jornada de l Estany de Sils

La tortuga Poruga. Un nou material didàctic de l Estany de Sils. 2ª Jornada de l Estany de Sils La tortuga Poruga Un nou material didàctic de l Estany de Sils 2ª Jornada de l Estany de Sils Temporània, Associació d Educació Ambiental de la Selva Joan Mas Josep Noguerol Llicenciats en Ciències Ambientals

Más detalles

Í N D E X. Cèdules Inspeccions. N. versió: 1.0. Pàg. 1 / 9

Í N D E X. Cèdules Inspeccions. N. versió: 1.0. Pàg. 1 / 9 N. versió: 1.0. Pàg. 1 / 9 Í N D E X Inspeccions...2 1. Cerca...2 2. Pestanya Inspeccions...3 2.1.1 Botons de la pantalla...3 3. Procediment per a la creació de inspeccions...4 3.1 Creació d una inspecció...4

Más detalles

ESCOLA ANNA RAVELL BATXIBAC (CURRÍCULUM MIXT BATXILLERAT - BACCALAURÉAT) CURS

ESCOLA ANNA RAVELL BATXIBAC (CURRÍCULUM MIXT BATXILLERAT - BACCALAURÉAT) CURS ESCOLA ANNA RAVELL BATXIBAC (CURRÍCULUM MIXT BATXILLERAT - BACCALAURÉAT) CURS 2016-2017 1 El Batxibac és el programa que permet a l alumnat cursar un currículum mixt amb l objectiu d obtenir la doble titulació

Más detalles

La medicina de guerra

La medicina de guerra La medicina de guerra Presentació La medicina de guerra s especialitzà en tècniques mèdiques iniciades, en part, a partir d experiències anteriors. La conjuntura bèl lica va fer que cirurgians i metges

Más detalles

Atur a Terrassa (abril de 2010)

Atur a Terrassa (abril de 2010) Atur a Terrassa (abril de 2010) Índex Atur registrat Atur per sexe Atur per sector econòmic Atur per edats Atur per nivell formatiu Col lectiu immigrant Durada de l atur Durada de l atur per sexes Durada

Más detalles

CALENDARI MARC DELS ENSENYAMENTS UNIVERSITARIS OFICIALS DE GRAU I MÀSTER, I DEL TÍTOL PROPI DE GRADUAT EN INVESTIGACIÓ PRIVADA.

CALENDARI MARC DELS ENSENYAMENTS UNIVERSITARIS OFICIALS DE GRAU I MÀSTER, I DEL TÍTOL PROPI DE GRADUAT EN INVESTIGACIÓ PRIVADA. CALENDARI MARC DELS ENSENYAMENTS UNIVERSITARIS OFICIALS DE GRAU I MÀSTER, I DEL TÍTOL PROPI DE GRADUAT EN INVESTIGACIÓ PRIVADA Curs 2016 2017 PREAMBUL Aquest calendari estableix de manera molt clara l

Más detalles

PREINSCRIPCIÓ i MATRICULA EXTRAORDINÀRIA 2016/17 CICLES FORMATIUS GRAU MITJÀ

PREINSCRIPCIÓ i MATRICULA EXTRAORDINÀRIA 2016/17 CICLES FORMATIUS GRAU MITJÀ Fax 977 55 62 11 PREINSCRIPCIÓ i MATRICULA EXTRAORDINÀRIA 2016/17 CICLES FORMATIUS GRAU MITJÀ ORDRE D ASSIGNACIÓ DE PLACES GM: - El centre assignarà places, en primer lloc, a les persones que van participar

Más detalles

PRÀCTIQUES en EMPRESA

PRÀCTIQUES en EMPRESA PRÀCTIQUES en EMPRESA Grau de Física Grau d Enginyeria Electrònica de Telecomunicació Grau d Enginyeria Biomèdica Màsters PRÀCTIQUES EN EMPRESA NORMATIVA Les pràctiques externes són una activitat de naturalesa

Más detalles

ARXIU JOSÉ MARÍA ADÁN GARCÍA

ARXIU JOSÉ MARÍA ADÁN GARCÍA BIBLIOTECA VALENCIANA NICOLAU PRIMITIU ARXIU JOSÉ MARÍA ADÁN GARCÍA PROVISIONAL José María Adán García (Segorbe, 1931) Advocat i polític Perfil biogràfic Nascut a Segorbe (Castelló) el 19 de desembre de

Más detalles

gasolina amb la UE-15 Març 2014

gasolina amb la UE-15 Març 2014 Comparació de preus del gasoil i la gasolina amb la UE-15 Març 2014 1. Introducció Seguint amb la comparativa que PIMEC està fent del preu de l energia a i als països de la UE-15 1, en aquest INFORME PIMEC

Más detalles

El tramvia de Barcelona transporta més de 200 milions de viatgers en 10 anys de servei

El tramvia de Barcelona transporta més de 200 milions de viatgers en 10 anys de servei El tramvia de Barcelona transporta més de 200 milions de viatgers en 10 anys de servei Des de la reintroducció del tramvia a la regió metropolitana de Barcelona el 3 d abril de 2004, aquest mode de transport

Más detalles

UTILITZA L HI TENS TOT EL DRET

UTILITZA L HI TENS TOT EL DRET UTILITZA L HI TENS TOT EL DRET 7 COSES QUE HAS DE SABER DEL CATALÀ A LA JUSTÍCIA 01 EN CATALÀ, ELS DOCUMENTS SÓN VÀLIDS. Pots presentar els documents en català sense necessitat de traducció. Només els

Más detalles

GRÀFICS DE DESPESES FAMILIARS

GRÀFICS DE DESPESES FAMILIARS GRÀFICS DE DESPESES FAMILIARS En aquest recurs treballaràs la representació i interpretació de gràfiques a partir de les despeses d aigua, llum, gas i telèfon d una família. Resol les activitats que tens

Más detalles

Informació complementària. Documents per a l organització i la gestió dels centres

Informació complementària. Documents per a l organització i la gestió dels centres Informació complementària Documents per a l organització i la gestió dels centres 2014-2015 Setembre 2014 Desenvolupament del currículum: Competències bàsiques L ordenació curricular de l etapa de l educació

Más detalles

Bases del concurs Premi de Pintura 2016 Barcelona

Bases del concurs Premi de Pintura 2016 Barcelona Bases del concurs Premi de Pintura 2016 Barcelona Des de la seva creació, l any 1998, la Fundació Vila Casas es va proposar com a objectiu la promoció dels creadors contemporanis, nascuts o residents a

Más detalles

B.11 ELS PRINCIPALS CERCADORS D INTERNET

B.11 ELS PRINCIPALS CERCADORS D INTERNET FULL PROFESSORAT B.11 ELS PRINCIPALS CERCADORS D INTERNET OBJECTIUS - Conèixer i utilitzar alguns dels principals cercadors d Internet. - Planificar i delimitar l objectiu de la cerca. EXPLICACIÓ I DESENVOLUPAMENT

Más detalles

EL PORTAL DE CONCILIACIONS

EL PORTAL DE CONCILIACIONS EL PORTAL DE CONCILIACIONS http://conciliacions.gencat.cat El Departament de Treball ha posat en funcionament el portal de conciliacions per fer efectiu el dret dels ciutadans a relacionar-se amb l Administració

Más detalles