El model Barcelona dels moviments socials

Transcripción

1 14è Premi de Comunicació Científica Joan Lluís Vives, 2012 Modalitat de Ciències Socials i de l Educació i Humanitats El model Barcelona dels moviments socials Marc Andreu Acebal Universitat de Barcelona Els continguts d aquest article estan basats en la tesi doctoral El moviment ciutadà i la transició a Barcelona: la FAVB ( ), un projecte de recerca en curs inscrit el 2009 i dirigit pel catedràtic Andreu Mayayo i Artal al departament d Història Contemporània de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, dins del Programa Societat i Cultura de l Espai Europeu d Educació Superior. Marc Andreu Acebal DNI: W Adreça: c/ Llacuna, 106, Barcelona Telèfons: / Correu: mandreu@periodistes.org 1

2 El model Barcelona dels moviments socials Marc Andreu Acebal Friedrich Engels va escriure el 1894, en una memòria sobre les revoltes socials a l Espanya de 1873, que Barcelona tenia en el seu haver-hi històric més combats de barricades que cap altra ciutat del món. Més d un segle després, el 25 de març de 2003, i en referència a la gran manifestació contra la guerra d Iraq celebrada a la capital catalana tres dies abans, l expresident dels Estats Units George Bush va dir, en una convenció petrolera, que ningú pot permetre que la seva política sigui determinada pel nombre de gent que es manifesta a Barcelona. Però hi ha obres i autors de prestigi que obvien o menystenen el paper de Barcelona com a referent dels moviments socials urbans. És el cas de Los movimientos sociales, dels sociòlegs Donatella della Porta i Mario Diani, un treball de 2006 editat en castellà el 2011 amb un epíleg actualitzat fins al 15-M. Aquest llibre ignora per complet el moviment veïnal, tant important a Barcelona i, per extensió i exportació, també a l Espanya de la transició democràtica dels anys 70 com, fins i tot, en ambients de la resta d Europa i Amèrica Llatina. Hi té molt a veure la important difusió dels estudis urbans dels sociòlegs Manuel Castells i Jordi Borja, que en bona mesura parteixen de l anàlisi empírica dels moviments socials a la Barcelona dels anys 60 i 70 del segle XX. Per això sobta que Donatella della Porta i Mario Diani, malgrat citar Manuel Castells, quan situen els moviments socials dels anys 60 i 70 citin el Maig francès, els drets civils als Estats Units, les protestes estudiantils a Alemanya, Regne Unit i Mèxic, l eclosió del catolicisme crític de Roma a l Amèrica Llatina i las movilizaciones a favor de la democracia en lugares tan distintos como el Madrid franquista y la Praga comunista. Però ni una paraula de Barcelona. També cau en el mateix oblit el geògraf i teòric social David Harvey, que a Ciudades rebeldes. Del derecho a la ciudad a la revolución urbana (2013) sí cita Barcelona com a referent de moviments socials per la guerra civil i pels indignats del 15-M però, en canvi, ignora, a major glòria de Madrid, el paper cabdal de la capital catalana en las movilizaciones urbanas de 1968 (París, Chicago, Ciudad de México, Bangkok y otras, incluidas la llamada Primavera de Praga y el auge de las asociaciones de vecinos en Madrid a la cabeza del movimiento antifranquista en aquella misma época). 2

3 Al marge dels mitificats referents de l anarquisme i la guerra civil (per George Orwell, Noam Chomsky, Chris Ealham...) o de les més actuals i mediàtiques referències al No a la guerra, als indignats del 15-M i a l eclosió del sobiranisme, a Barcelona li sobren exemples que són, fins i tot, més interessants per analitzar el fenomen dels moviments socials. Tot el que va del boicot ciutadà (acabat en vaga general) de la vaga de tramvies de 1951 a les grans manifestacions per l amnistia de l 1 i el 8 de febrer de 1976 no pot ser menystingut o ignorat ni dins ni fora de les nostres fronteres. Sobretot quan, per exemple, un historiador de renom com Sebastian Balfour ja fa anys que va conceptuar la vaga de tramvies de 1951 com un punt d inflexió en la història del moviment obrer que renova una forma de dissidència tradicional a Barcelona i que conté les llavors d una nova acció de masses. O quan les fotografies que Manel Armengol va fer de la manifestació de l 1 de febrer de 1976, convocada pel moviment veïnal i la Federació d Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) com a paraigua de l Assemblea de Catalunya, van donar la volta al món en capçaleres com The New York Times, Times, Der Spiegel, Stern, Newsweek i Paris-Match i van suscitar el famós editorial Le défi catalan del diari Le Monde. Fins i tot, en l àmbit més proper, és simptomàtic que el Grup Prisa presentés el en un col leccionable històric i en un reportatge de Juan Cruz i Núria Tesón (El País, 18/2/2006)- una concentració al carrer Preciados de Madrid del 22 de juny de 1976 (amb foto icònica inclosa, de Cèsar Lucas, sobre l anomenat niño del puñito) com la primera gran manifestación de la Transición. Una afirmació maniquea que obvia, sorprenentment, tant el caràcter veïnal d aquella convocatòria com el seu precedent inspirador de Barcelona: les més concorregudes manifestacions de febrer de Paradoxalment, incorre en el mateix oblit una obra col lectiva de combat intel lectual i molt bel ligerant contra Prisa com és CT o la Cultura de la Transición (2012). Els autors de CT o la Cultura de la Transición salven la figura intel lectual de Manuel Vázquez Montalbán però corren el risc, fent necessària bugada de la transició, de perdre tots els llençols d una democràcia imperfecta que va costar molt de guanyar. No tant sols no reconeixen els lideratges catalans durant la transició espanyola (en l àmbit polític, social, sindical i cultural), sinó que donen per feta la derrota total dels moviments socials als anys 70, cosa que no està tan clara; com a mínim pel que fa al moviment veïnal. I allò més greu és que participen d aquesta cosmovisió tant joves de la 3

4 Generació 15-M -que es pensen que els moviments socials han nascut a la Puerta del Sol o la plaça de Catalunya, quan no a internet o a les xarxes socials- com no tan joves als qui se suposa més solvència o memòria històrica: el periodista Guillem Martínez, el crític Ignacio Echevarría i l activista cultural Amador Fernández-Savater. Els perquès d aquesta ocultació o falta de coneixement, local i internacional, del lideratge i de la capacitat exportadora, de generar model de ciutat però alhora també models de lluita urbana, de Barcelona en relació als moviments socials són diversos i complexes. D entrada, el que és paradoxal és que tot plegat no quedi ben recollit ni en els llibres d història, sociologia o ciència política més canònics ni en els discursos historiogràfics crítics que proliferen sobre la transició. Tot i que en els darrers anys s ha fet un esforç historiogràfic per recuperar la memòria del moviment veïnal -i aquí s insereix tant la tesi doctoral de la que és deutor aquest article com una altra d Ivan Bordetas (2012), així com les aportacions de Xavier Domènech, Ricard Martínez, Anna Sánchez i Nàdia Varo, alhora que també el treball de grups de recerca de la UAB (CEFID), la UB (GRANMA), la UPF (CEMS) i la UPC (Model Barcelona), així com els esforços del propi moviment veïnal exemplificats en la FAVB i la Confavc-, el cert és que aquest coneixement no està encara incorporat al know how de la nostra societat. Una altra paradoxa d aquesta ocultació o menyspreu del paper dels moviments socials urbans de Barcelona, de la seva capacitat de lideratge i d exportació -geogràficament, cap a Catalunya, Espanya i arreu del món; i en el temps, des dels anys 70 fins al segle XXI-, rau en la constatació de que la seva importància és una evidència tant en la documentació conservada en arxius veïnals poc explorats, en arxius particulars i al del Govern Civil de Barcelona. De la mateixa manera que és una evidència present en la memòria de la gent que va viure aquell moment històric. Valguin alguns exemples fruit de la recerca en curs per a la tesi doctoral El moviment ciutadà i la transició a Barcelona: la FAVB ( ), inscrita a la UB i dirigida pel catedràtic Andreu Mayayo i Artal. I consti, a l avançada, que es tracta d exemples no proporcionats per activistes dels moviments socials, sinó tot el contrari. Provenen d informes del Govern Civil i del testimoni del qui fou governador de Barcelona entre 1974 i 1975 i ministre durant la transició, Rodolfo Martín Villa, i dels seus successors en el càrrec de governador, Salvador Sánchez-Terán i José María Belloch. 4

5 En dos informes policials d octubre de 1973 i gener de 1975 anomenats Plan Barrio, ambdós d àmbit estatal i deutor l un de l altre, les autoritats franquistes reconeixien que las CC.B. [Comissions de Barri] forman una extensa red de subversión superpuesta a las redes de fábricas, universidades, colegios profesionales... que es organizada y activada por los mismos individuos que actúan en otros frentes de lucha y que la continúan en sus barrios. D aquesta xarxa subversiva es mesurava que por cantidad de propaganda detectada la provincia más afectada es Barcelona seguida de Madrid, Valencia, Zaragoza, Sevilla y Navarra. I la policia aventurava: Las organizaciones subversivas tomaron en los últimos años de la década de los sesenta a Barcelona como ciudad piloto para desarrollar una labor de agitación y posterior politización de los barrios populares. Demostrada la utilidad y el elevado rendimiento de su actividad inician la aplicación de las técnicas empleadas a otras provincias. Més enllà de la paranoia policial de veure Barcelona com una ciudad piloto d una subversió als barris planificada per ser després exportada arreu de l Estat, la veritat és que aquesta percepció coincideix amb la que recorda Martín Villa de la seva arribada a la capital catalana com a governador, el maig de 1974, on confessa que va viure 18 meses muy largos, muy complicados y muy aleccionadores. Entrevistat per a aquesta recerca, i parlant per primer cop de la seva etapa anterior a ministre -absent de les seves memòries Al servicio del Estado (1984)-, Martín Villa admet que va ser el 1974 quan va descobrir que, a banda d un grau elevat d oposició i conflictivitat obrera i universitària com en d altres ciutats d Espanya, a Barcelona hi havia un tercer vector antifranquista molt potent: el moviment veïnal. Fins i tot amb un pes en el món antifranquista molt superior, a parer seu, al de l Assemblea de Catalunya. I això sí, segons Martín Villa, dominats tots els fronts, inclòs el veïnal, gairebé en exclusiva pels comunistes: El traje de la política para la España de aquel entonces se había quedado estrecho, se reventaban costuras y circulaba por el mundo universitario, circulaba por el mundo de las relaciones laborales y, bueno, en Barcelona también aprendí que circulaba por un tercer mundo, que era el de las asociaciones de vecinos. Que aquesta realitat de Barcelona no va ser un foc d encenalls de 1974 ho il lustren dades del Govern Civil facilitades a les seves memòries pel governador i després ministre Sánchez-Terán, pont al Govern Civil entre Martín Villa i Belloch. Diu Sánchez-Terán que només entre juny i juliol de 1976 es van sol licitar a Barcelona permisos per a 34 manifestacions, de les que només se n van autoritzar 18. Los motivos 5

6 alegados por sus promotores para la solicitud fueron: 41 por ciento de los casos, petición de amnistía; 32 por ciento, problemas laborales; 15 por ciento, cuestiones de enseñanza; 12 por ciento, servicios públicos de barrios y otros. Deixant de banda que també les associacions de veïns van abanderar aleshores la reivindicació d amnistia i que les cuestiones de enseñanza anaven estretament unides a les qüestions de barri, queda clar que el moviment urbà o ciutadà va ser punta de llança, també, en la lluita per l escola pública durant la transició. Fins al punt que el governador Belloch va resumir així, en una reunió dedicada a estudiar la problemàtica del món de l ensenyament, la situació a la Barcelona de la tardor de 1977: El clima es prerrevolucionario. Sí, això és el que exposava el governador, tot citant les lluites (ocupacions veïnals i setges policials inclosos) de les escoles Pegaso i Sòller, i posant l èmfasi en que ésta [Barcelona] no es una provincia más, ésta es muy superior a muchos de los estados europeos, per a que els seus subordinats en prenguessin nota: La gente adivina que estamos en una etapa de transición en la antesala de la Generalidad y dispuesta a atribuirse la ampliación de unas funciones y que una de las primeras será la de la enseñanza. [...] El clima del país y por descontado de esta provincia es contestatario [...]. Lo que normalmente en otra época, hace años, era objeto de protesta, de lucha, de conversación, ahora es objeto de una campaña que amenaza, que hace la vida imposible a todos. Pot sobtar que les autoritats postfranquistes estiguessin més preocupades, la tardor de 1977, pel clima prerrevolucionari de les protestes vinculades al món de l ensenyament i als barris de Barcelona que no pas pel restabliment de la Generalitat de Catalunya i el retorn del seu president a l exili, Josep Tarradellas, únic gest formal de ruptura en la transició per enllaç amb la legalitat republicana. Però això no és tan estrany si tenim present que ruptures reals amb el franquisme ja les va aconseguir el moviment ciutadà de Barcelona fins i tot en vida de Franco. Es podria valorar la destitució de l alcalde José María Porcioles, acorralat pel moviment veïnal, el O analitzar la guerra per un Pla Comarcal presentat el 1974 sota pressió veïnal i dures acusacions de ser un projecte socialitzant compartides per l oligarquia franquista i algú tan poc sospitós com Ramon Trias Fargas. Però n hi ha prou a referir un fet de l inici del curs , problemàtic per ser el d introducció del BUP. El Govern Civil i el Ministeri d Educació, desbordats per les reivindicacions veïnals en ensenyament i les sol licituds de matriculació rebudes als només 14 instituts de Barcelona assumides sota l ordre de 6

7 admitir todas aquellas hasta los límites de la capacidad física de los locales y plantillas de profesorado - van delegar en les associacions de veïns i la FAVB la confecció d un darrer llistat de matriculació, el setembre de Documents de la FAVB xifren en 373 els nous alumnes admesos a secundària el 1975 per intermediació veïnal. Però és l empoderament ministerial temporal del moviment veïnal de Barcelona el que demostra la seva força... i fins a quin punt van haver de cedir les autoritats franquistes (sense renunciar a la repressió i a la guerra bruta) davant de la realitat que un informe oficial de principis de 1975 admetia així: La subversión en los barrios y en el ámbito laboral son las dos principales palancas que emplean los grupos de oposición para derrocar al Régimen actual español. Una subversió que tenia el seu epicentre a Barcelona, segons va descriure Luis Carandell a Triunfo (30/11/1974): La ciudad pionera en este movimiento ha sido, sin duda, Barcelona, donde las asociaciones funcionan tradicionalmente en todos los barrios con gran eficacia. El ejemplo de Barcelona ha inspirado la creación de asociaciones de vecinos en la mayoría de ciudades españolas, y recientemente este movimiento ha adquirido también gran auge en Madrid. Convé tenir present que el model Barcelona, tan reconegut en altres àmbits, també és un referent pel que fa a moviments socials urbans, i que la capital catalana sol exportar-los amb força a la resta de l Estat espanyol i amb influències més enllà. La Plataforma d Afectats per la Hipoteca n és un exemple actual que no s acaba d entendre sense les ruptures i reformes aconseguides ja pel moviment veïnal als anys 70. 7