[XVII Campanya, març 2009] Grup UNESCO

NEN@S SOLDATS [XVII Campanya, març 2009] Grup UNESCO Escola Joan Pelegrí 1

AQUEST DOSSIER Aquests fulls pretenen servir com a orientació per dur a terme a les tutories la sensibilització per a la Campanya de cooperació amb els nens i nenes soldat forçats a combatre a la guerra de Sierra Leone i de la molt precària situació de la immensa majoria dels habitants d aquell país L eslògan d aquesta Campanya, NEN@S SOLDATS, vol dir que nen/nena i soldat són conceptes totalment oposats, contraris, que mai poden o no haurien d anar lligats. La fase de sensibilització la durem a terme entre el 18 i el 26 de març, perquè els alumnes puguin participar conscientment en les activitats de la campanya que es desenvoluparan el divendres 27 de març. Per aquesta fase prèvia recomanem d utilitzar com a material un dels dos DVD que hem preparat per a la Campanya (podreu trobar-ne diverses còpies a Coordinació d ESO i Batxillerat). El contingut és el següent: a) 1r.-4t.ESO: Guerra? Sierra Leone, lluitadors per la pau (19 ): es tracta d un reportatge realitzat per l ONG Sudest (Manresa). El reportatge està fet en diversos capítols (que en el DVD es veuen seguits si es clica sobre el primer). És molt didàctic i explica les causes del conflicte. La durada és de 32, recomanem que només es vegi fins al minut 19 30. b) 2n. Batxillerat i CFGS: Sierra Leone (25 ): es tracta d un reportatge del programa En portada de TV2. Mostra la realitat actual del país i dels excombatents, amb els elements contradictoris que planteja qualsevol situació de postguerra. c) 1r. Batxillerat: es recomana no passar cap dels dos DVD perquè ja el veuran el dia de la xerrada a la Sala d Actes (dijous 26 de març, 13h-14h30 ). La recomanació seria llegir en veu alta (potser fent cada alumne un fragment de la lectura) el text amb ampliació d informació que hi ha en aquest dossier. A més, seria important llegir la carta que el Grup UNESCO adreça a l alumnat, als seus pares i mares, i al professorat. Aquest text hauria de ser lliurat als alumnes durant la tutoria perquè ells el fessin arribar a casa seva. En el cas dels alumnes de 1r. Batxillerat caldria només donar les cartes, però no llegir-les perquè es tracta d un resum del document que ja hauran llegit. En aquest dossier que teniu a les mans hem inclòs: 1. unes preguntes per poder extreure el que és interessant del primer dels DVD, que és el que s hauria de veure en la sessió de tutoria. 2. 1r. Batxillerat: no hi ha preguntes pel document que es recomana de llegir. Pensem que conté prou elements perquè sorgeixi un debat espontani entre l alumnat. Si apareixen preguntes que el tutor/a no pugui contestar, caldria remetre-les a la xerrada del dia 26. 2

3. un document explicant amb un cert detall la situació dels nens i nenes soldat i de Sierra Leone. És interessant per saber alguna cosa més del que diu la carta, sobretot en l apartat Què podem fer? 4. també hem inclòs diversos materials complementaris: a) el conte que es llegirà a la Macroactivitat b) la lletra d una de les cançons que posarem aquell dia per la megafonia de l escola ( Niño soldado de SKA-P) c) El llistat de projectes actuals de l ONG DYES a Sierra Leone. Podeu comptar amb els membres del Grup UNESCO si necessiteu qualsevol aclariment o suport per realitzar la tutoria. PROPOSTA RESUMIDA DE TREBALL A L AULA PER A LA TUTORIA DE SENSIBILITZACIÓ 1. repartir la carta del Grup UNESCO amb els dos díptics i llegir-la 2. veure el DVD (1r. Batxillerat: llegir el document més llarg) 3. torn obert de paraules (aclariments, discussió, etc.) 4. informar sobre la Macroactivitat us deixarem la informació a les bústies el més aviat possible- i avisar sobre el que cal portar: consistirà a confeccionar un gri-gri (amulet africà que duien els nens i nenes soldat perquè els protegís i els donés sort) i, després, amb ells farem una activitat. a) Caldria trobar tres lectors per al dia de la Macroactivitat i donar-los a cadascú una còpia del conte perquè el preparin per llegir-lo aquell dia. b) DNI c) 1 3

DVD ESO producció: Sudest any: 2006 durada: 19 30 (32 ) 1. Quan hi va haver guerra a Sierra Leone? 2. Quants morts hi va haver? 3. Quines van ser les causes de la guerra? 4. Quin paper van tenir-hi els nens i nenes soldat? 5. Quina és la situació actual del país? 6. Com és la situació fora de la capital (a l interior del país)? 7. Què pretén Chema Caballero amb la seva tasca amb els nens i nenes soldat? Com ho fa? 8. Què pensa que pot millorar la situació dels nens i nenes, i del país en el seu conjunt? 9. Què haurien d aportar les potències occidentals per a la solució dels problemes del país? 10. Què hi podem fer nosaltres? DVD 2n. Batxillerat i CFGS producció: TV2, En Portada any: 2008 durada: 25 El DVD presenta, sense un ordre concret, tot un seguit de temes que poden ser motiu de diàleg o de discussió, per exemple: - Música i teatre com a teràpia per superar els traumes de la guerra - La necessitat d escoltar els nens i nenes perquè treguin fora de si l odi i la por acumulats - Les cases d acollida com a forma d integració dels antics nens i nenes soldat que han perdut la família (o que els ha rebutjat). - El futbol com a instrument per superar l enemistat i la desconfiança envers els altres. - El paper de les dones. - El desconcert de la societat un cop acabada la guerra (o com superar els mals hàbits adquirits després d onze anys de conflicte). - L enorme pobresa de la població en un país amb enormes riqueses (diamants, bauxita, ferro, alumini, etc.) - Ajudar els nens i nenes com a part del treball per aconseguir un món més just. 4

NEN@S SOLDATS [REHABILITACIÓ DE NENS I NENES SOLDAT A SIERRA LEONE] Hem aturat la mort en llarg combat ANGLADA, Maria Àngels Aquest escrit té com a finalitat donar una informació bàsica sobre la situació dels nens i nenes soldat forçats a combatre a la guerra de Sierra Leone i de la molt precària situació de la immensa majoria dels habitants d aquell país. Aquest text està destinat a sensibilitzar-nos per a la cooperació amb aquest col lectiu, donant-nos eines per comprendre la situació que viuen i les enormes dificultats que han de suportar, i per informar-nos sobre la tasca que hi du a terme Chema Caballero i l ONG DYES. 1. Sierra Leone: el país més pobre del món Sierra Leone és un país de l Àfrica subsahariana, situat a la costa de l Atlàntic, que limita amb Guinea Conakry i Libèria. La seva extensió és el doble de la de Catalunya i la seva població al voltant de sis milions d habitants. La seva capital, Freetown, té uns dos milions d habitants i està a la zona de la costa. Segons el darrer informe del PNUD, agència de l ONU que analitza el desenvolupament dels països del món, Sierra Leone és el país amb l índex més baix de desenvolupament humà del tot el món. Les dades que l han dut a ocupar aquesta darrera posició són: Una esperança de vida de 41,8 anys (la meitat que la d Espanya) Una taxa d alfabetisme (dels majors de 15anys) de només el 34,8% de la población (homes 47,5% - dones 20%) PIB per càpita: 806 $, amb un 80% de la població que viu amb menys d 1 al dia Taxa de mortalitat infantil de 145 (a Espanya no arriba al 5 ) 2. La guerra de Sierra Leone (1991-2002) i els nens i nenes soldat 5

Els orígens de la guerra a Sierra Leone es remunten a les protestes dels estudiants contra el règim de partit únic del president Siaka Stevens als anys setanta i vuitanta del segle passat. A principis dels anys noranta, Foday Saybana Sankoh va crear el RUF (Front Unit Revolucionari), un moviment sense programa polític o revolucionari, caracteritzat per un ús indiscriminat de la violència contra la població civil, i el segrest sistemàtic de nens i nenes utilitzant-los com a soldats i esclaves sexuals durant tota la guerra. El 23 de març de 1991, el RUF llançà un atac des de Libèria sobre el poblat de Bomaru, fet que significà l inici de la guerra a Sierra Leone. Per fer front a aquest atac, l exèrcit de Sierra Leone, sense preparació per respondre aquests atacs, va reclutar forçosament centenars de joves aturats de les grans ciutats, molts d ells menors d edat. Davant de l absència d un exèrcit protector, els poblats van organitzar la seva pròpia defensa militar. Aquests petits exèrcits locals sovint van acabar tiranitzant els territoris que suposadament protegien. Als grups armats autòctons, amb els temps se ls van afegir grups de mercenaris sudafricans i d altres països, també procedents d Europa, contractats pel govern, i tropes internacionals que, teòricament, venien a pacificar el país (EGOMOG i UNAMSIL). Si l origen de la revolta cal situar-la, com dèiem, en les protestes del joves, el manteniment d aquest conflicte durant una dècada cal atribuir-ho a la lluita per controlar les riqueses naturals del país, especialment els diamants, i la venda d armes lleugeres. Sierra Leone va formar part d una gran partida que juguen les grans potències per controlar els recursos naturals d Àfrica. Aquesta també és l explicació dels altres conflictes de la zona: Libèria, Congo, Rwanda, Burundi, Sudán, Costa d Ivori, etc. La guerra va acabar, oficialment, el 12 de gener de 2002. Tanmateix, amb això no es van acabar els problemes. D una banda, queden la destrucció del país i les enormes ferides i humiliacions que no han cicatritzat; d altra, continua sent present la corrupció; finalment, les enormes riqueses del país (diamants, bauxita, titani, etc.) continuen sent cobejades per les grans potències. Mentrestant, la població civil continua sense beneficiar-se d aquestes grans riqueses ni de bona part de l ajuda internacional. Al contrari, el seu poder adquisitiu és cada cop menor. 3. La tasca de Chema Caballero i de l ONG DYES Chema Caballero va néixer a Castuera (Badajoz-Espanya) el 1961. És missioner de l orde dels xaverians. La seva formació acadèmica és d advocat, màster en drets humans i resolució de conflictes. Va arribar a Sierra Leone el 1992, un any després de començar la guerra. El 1999 el seu orde li va encomanar la direcció d un centre per a rehabilitar els nens i nenes soldat víctimes de la guerra. Entre aquest any i 2002 va ser el responsable del Centre d Acollida i Rehabilitació de Nens Soldats Saint Michael, a 30 km. de la capital, Freetown. Aquest projecte, pioner a tot el món, ha rehabilitat més de 3.000 nens i nenes. La base d aquests projectes és la convivència amb els nens i nenes per tal que puguin treure fora d ells tota la por i l odi acumulats durant els anys de la guerra. A partir de 2002, amb la fi de la guerra, el programa de Chema Caballero va entrar en una segona fase: els pisos d acollida per als nens i nenes, alguns d ells ja nois i noies, que havien quedat sense família o n havien estat rebutjats, per facilitar la seva inserció en la societat de Sierra Leone. 6

A partir de 2005 Chema Caballero va rebre el reconeixement a la seva tasca amb premis diversos, entre els quals, la Medalla Extremadura i el Premi Internacional Alfons Comín que es lliura a la ciutat de Barcelona. El novembre de 2005 neix l ONG DYES (Desarrollo y Educación en Sierra Leona) com a suport i recerca de finançament per a la tasca que du a terme Chema Caballero. 4. La situació actual: més enllà de la rehabilitació d antics combatents Des de 2003 ha començat una tercera fase del projecte. L acció de Chema Caballero i de l ONG DYES s ha traslladat a Tonko Limba, la zona més subdesenvolupada del país, antic feu de la guerrilla del RUF. Aquesta zona, de tipus selvàtic i força aïllada de la resta del país, té per capital Madina. En acabar la guerra aquesta va ser una de les últimes zones a desarmar-se. Els seus pobladors no van rebre cap tipus d ajut ni van fer cap procés de rehabilitació. Els antics desplaçats i refugiats hi van tornar, també sense cap ajut, i s hi van trobar els petits poblats saquejats i destruïts. L objectiu ara és reintegrar els nens i nenes a les seves comunitats i, a més, ajudar tota la zona en el seu conjunt, perquè tots han patit les desastroses conseqüències dels onze anys que va durar la guerra. El motor del desenvolupament en aquesta zona és la inversió en educació, adreçada als nens i nenes refugiats, desplaçats i orfes. Amb aquesta finalitat s ha elaborat diversos projectes de construcció d escoles, de formació de professorat i de sensibilització de la població local per convèncer-los de la necessitat d enviar els seus fills i, sobretot, les seves filles a l escola. A més, es duen a terme projectes relacionats amb la capacitació professional, la construcció de pous d aigua i les ajudes sociolaborals per evitar l emigració dels joves de Tonko Limba. 5. Què podem fer? Hi ha diverses formes de cooperar amb tota aquesta situació: a) prenent consciència i denunciant la gravíssima situació en la que estan molts països del Tercer Món (tot i que els mitjans de comunicació no se n facin ressò), situació més difícil per aquells països que, com Sierra Leone, han patit els darrers anys una guerra i agreujada per l actual crisi econòmica que castiga més els més necessitats. b) ajudant econòmicament perquè Chema Caballero i l ONG DYES puguin continuar amb la seva tasca centrada en l educació dels nens i nenes soldat i el desenvolupament de Sierra Leone. 7

IMKRA Els primers raigs de llum, que es filtraven pel sostre fet de canyes i branquillons, em van ajudar a obrir els ulls. Em vaig aixecar i vaig sortir a fora. Amb prou feines començava a clarejar i les siluetes dels arbres es retallaven en un cel d un color fred. Era només una il.lusió: la calor tòrrida de l estiu africà es deixaria sentir de valent en poca estona. Diuen que a l Àfrica el sol no vol sentir ningú quan es lleva, no li agrada que hi hagi maror. Com em va dir un dia el vell Ahmar: sempre és bo que ens despertem d un en un i a poc a poc, perquè si ens llevem tots de cop voldrà dir que ha passat alguna cosa. Em vaig entaforar per un corriol que s endinsava bosc enllà, un bosc solitari i fantasmagòric. De les branques més altes penjaven lianes espessíssimes i una boira estranya ho cobria tot. Prop meu, hi havia formiguers més alts que una persona dreta. Tot d una em va semblar sentir una lleugera remor. Em vaig aturar i vaig parar l orella una estona, però no, tot era silenci. Al bosc no és gens estrany la companyia dels sorolls, i vaig continuar. Unes passes més endavant vaig tornar a sentir alguna cosa. Ara sí, era una veu, semblava com si fos d un nen. Vaig deixar de caminar per no fer soroll amb les fulles seques que hi havia a aterra. Sí, era una veu, hi havia algú. Vaig intentar localitzar d on venia i m hi vaig anar acostant lentament, però quan vaig començar a caminar, l esgarip de les fulles seques que es trencaven sota els meus peus em desorientava i no em deixava trobar la ruta. Era una veu, algú estava cantant. Però qui? Érem lluny dels poblats, lluny d on la gent acostuma a arribar. Cada vegada era més a prop, aquella veu... Aquella cançó era alguna cosa màgica, i real. M hi sentia atret inevitablement, com si tingués una necessitat irresistible de saber d on venia, i sense pensar-m ho dues vegades vaig continuar avançant. Una mica més enllà vaig endevinar una silueta entre les fulles i les branques... m hi vaig apropar... ja gairebé hi era... Em faltaven només uns metres per arribar-hi, tan sols unes passes, aleshores la cançó es va anar acabant, com si la meva arribada marqués el final d aquella melodia. Sota una gran roca, asseguda damunt l herba, hi havia una nena. Era un indret estrany. M hi vaig acostar. Una imatge estranya i misteriosa. Era una nena, amb la pell més fosca que havia vist mai, vestida només amb una tela blanca mig estripada. Aleshores em va mirar i em va dir: - Has vist caure les estrelles, aquesta nit? - Les estrelles? Doncs, no... Quan m he llevat ja era de dia. - Ah...! quina llàstima...! ha estat molt bonic! - Tu sí, que n has vist caure? - Sí, a la platja. - I què hi feies tu a la platja, aquesta nit? - Hi he anat a buscar petxines. Té, te n regalo una. Amb la seva mà fosquíssima em va allargar una closca de petxina, una closca immensa d un color vermellós. Després em va dir: - A més, vols que et digui un secret? He vist estrelles que queien a l aigua. Quan les estrelles es moren i se ls està a punt d acabar la llum, s endinsen a l aigua. Aleshores 8

tot el fons del mar s il.lumina una estona, però només una estona, fins que la llum s apaga per sempre. - I com ho saps, tu, tot això? - Tu has vist mai apagar-se una estrella? Després es va fregar els ulls una mica i em va dir: - Tinc son, me n haig d anar a dormir. - No has dormit gens, aquesta nit? - No, m he quedat a la platja. Sinó, quan veuria la lluna, jo? - Cert. Ja tens raó. - Però ara la lluna ja ha marxat i me n vaig a dormir em va dir tranquil.lament, mentre començava a caminar. Poques passes després es va aturar i va afegir: - Em dic Imkra. Que ens tornarem a veure? Va mirar amunt un moment i després va dir: - Ja en tinc prou, de veure la lluna. A més, fins i tot he vist com queien les estrelles. Ara trobo a faltar el sol. Vols venir amb mi a veure com arriba a primera hora del matí a la platja? - Veure sortir el sol a la platja?... Per què no? M hi apunto! Imkra va somrieure i va dir: - Vindràs? Visca!... Després va arrencar a córrer com un dimoni. - Espera t! Esperat! Com quedem?? On ens trobarem?? Escolta...! Res. Havia desaparegut, com si se l hagués empassat la terra. Vaig caminar una estona cridant-la, però no res. Després vaig tornar cap al poblat. Quina cosa més estranya, pensava. No havia vist mai ningú per aquells verals. Quina nena més misteriosa. Quins uns ulls tan tristos i tan brillants. - A veure si la veig demà al matí... - vaig pensar- En una platja ens hem de trobar? Home, de platges ja n hi ha, ja, en una illa... el problema és que n hi ha massa. L endemà, encara era fosc. Els xiscles dels lloros i dels micos es deixaven sentir per tot arreu. Em vaig aixecar i vaig sortir a fora. Em vaig dirigir a pas viu cap a la platja, com si tingués pressa. Vaig mirar amunt i el cel era negre com la gola d un llop. Uns núvols negres grans i tètrics es movien lentament darrera els arbres i, fins i tot, començaven a caure algunes gotes, unes gotes grosses però molt espaiades. Si plou no veurem sortir el sol, vaig pensar. Vaig dubtar un moment: no sabia si tornar a la cabana o anar fins a la platja a trobar-me amb Imkra. Després em vaig avergonyir d haver pensat així. Per què m havia de fer enrere? Deixar córrer un somni tan sols per unes senzilles gotes d aigua? A més, m hi havia compromès, no podia abandonar així. Vaig accelerar el pas i de mica en mica el silenci ho va anar embolcallant tot. Començava a sentir la marinada, l aire humit del mar i les onades, estava arribant. Però, on seria ella? Seria capaç de trobar-la? De sobte, vaig sentir una veu, algú que em cridava. Vaig girar-me, i... Era allí, asseguda sobre la sorra, a només uns metres d on era jo. Com podia ser aquella sort? Un miracle? Una casualitat? Em va demanar que m assegués al seu costat, i així ho vaig fer. Vam estar una estona en silenci i li vaig dir: - Vols dir que sortirà el sol? Has vist quina nuvolada? No em va contestar. Va encongir el cap entre les espatlles com si tingués fred. 9

Els seus ulls eren també un mar de color negre, un mar gegant amb milions de reflexos brillants. Després em va dir: - No em miris així. Has de mirar com surt el sol. Hem vingut per això, no? Aleshores se m va acostar una mica més, prement el seu cosset contra el meu. - Tinc fred! Va afegir. El mar s obria davant nostre com un un desert infinit, mentre un mantell de núvols negres i foscos es recargolaven lentament en el firmament. Uns núvols que es movien com una dansa de la mort immensa, inacabable. Que anaven estripant-se a poc a poc, mentre tot es començava a il.luminar. De mica en mica un punt vermell molt petit va començar a obrir-se pas entre aquella massa grisa. Pocs instants després el cel va agafar una tonalitat vermellosa, com si volgués encendre s. Aquella nuvolada fins ara fosca i trista es convertia en un gran llençol fet de llums i de colors. Milions de reflexos brillants suraven damunt del mar. Va ser la millor albada que havia vist mai, la més bonica de totes. Ens vam quedar una estona en silenci. Què podíem dir-nos? Res. Imkra va recolzar el seu cap en el meu pit, com si volgués escoltar els batecs del meu cor mentre de reüll continuava mirant com sortia aquell sol tan pur i tan vermell. - Estic sentint el teu cor - em va dir. - És estrany, quin soroll tan fort! Els cors normals no són així. Saps...? Em recorda les explosions de la guerra... Després va aixecar el seu caparró i va mirar-me als ulls. Aleshores va continuar: - Tu també hi eres, oi? Vas entrar a la guerra en què la gent es mata, on moren els nens? No vaig contestar. Els seus ulls van brillar encara més, com si s humitegessin. Després, una llàgrima li va rodolar galtes avall. Va tornar a recolzar el seu cap en el meu pit i em va dir, mirant-se l horitzó: - Tens la guerra a dintre, oi? Els nois que els entra la guerra al cos ja no se la poden treure mai més. Per això el teu cor va tan de pressa... Després em va dir molt baixet, a cau d orella: - Vols que t ensenyi una cosa? Em va tornar a mirar als ulls, va somriure i va afegir: - Jo també vaig ser a la guerra... Per això estic sola. Al meu poble no va quedar ningú. Mira... Es va treure un petit collaret que portava penjat al coll, un amulet de cuir amb una petxina. - Veus? Aquest és el meu gri-gri, el meu amulet. - Una nit van arribar els soldats al poblat. Els rebels van entrar sense avisar. Jo estava dormint i en pocs segons tot es va convertir en un infern de foc i de fum. La meva mare em va despertar de seguida, em va prendre en els seus braços i va arrencar a córrer. Els carrers eren plens de morts, tot era fosc i ple de fum. Ens hi veiem 10

tot just per la llum del foc de les cases que cremaven. Aleshores una explosió ens va fer rodolar a tots per terra. Em vaig espantar molt. Quan em vaig poder aixecar, la vaig veure tota estesa, era ella. La meva mare jeia morta al meu costat. Tenia el pit ple de sang. Jo no vaig saber què fer: plorava i cridava damunt del seu cos silenciós. Tot d una va venir un nen soldat i em va agafar pel braç mentre cridava: Corre, corre! Amaga t! Ens vam amagar darrera l escola mentre les explosions i el foc de les metralladores queien per tot arreu. Amb una empenta em va tirar a terra i es va estirar damunt meu. No paraven de disparar. Em vaig tapar les orelles per no sentir tot aquell soroll infernal. Semblava la fi del món. Al cap d una estona tot s havia acabat i a poc a poc va tornar el silenci al poblat. Un silenci només trencat per l espetec de les brases de les cases que encara cremaven. El nen soldat es va aixecar i em va dir: - Ara he de marxar. No surtis fins que la lluna no hagi marxat del tot. Va fer unes passes, es va aturar i es va girar cap a on era jo. Portava el dit al disparador de la seva arma. Em va mirar als ulls i em va dir: - Tens por, oi? Es va tornar a acostar i d una revolada es va arrencar l amulet que portava penjat al coll, un amulet fet de cuir, amb una petxina: Té, et regalo el meu gri-gri. Si te l poses no et passarà res. Està beneït pels bruixots. Ara és teu. Ja no has de tenir més por. Es va girar i sense dir res més va arrencar a córrer cap aquell infern de foc i fum. Em vaig quedar sola, com si no hagués ningú més, com si tot el món fos només per a mi. Quan la lluna havia desaparegut, vaig tornar a sortir del meu amagatall. S havia acabat tot i el silenci absolut era per tot arreu. Havien destruït tot el poble i no hi quedava ningú. Aquell nen soldat m havia salvat la vida. Vaig caminar pels carrers: tot era ple de cossos, d animals morts, tot estava fet malbé, era horrible. No em podia quedar allí. Estava sola. Havia de marxar, volia oblidar aquell espectacle. Encara se sentien alguns trets, però cada vegada més lluny. Vaig travessar el poble fins arribar al bosc, però no em vaig aturar, i vaig continuar fins a la platja. Al costat de les onades hi havia un cos estirat damunt la sorra i m hi vaig acostar. Era ell. Era el nen soldat. Una bala li havia travessat el cor. No m ho podia creure, era ben mort. En aquell moment em va semblar, que no hi havia ningú més, que l illa havia quedat deserta del tot, que el món era com la lluna, una bola freda i silenciosa. Vaig enterrar el seu cos a la sorra i després vaig plorar molta estona. Imkra va mirar les onades per enèsima vegada. Després es va girar cap a mi i em va dir: - Té, ara jo te l dono a tu perquè tu sí que hi tornaràs a la guerra, la tens dins del cor i no te n podràs escapar. El meu gri-gri et protegirà. Imkra es va aixecar. Amb un somriure amarg em va dir adéu amb la mà i va desaparèixer entre les branques. Jo... vaig restar sol... vaig caminar damunt les fulles seques durant molta estona, sense cap direcció concreta, mirant-me els peus a cada pas, abstret en els meus pensaments. En algun moment vaig ficar la mà al fons de la butxaca dels pantalons... buscava el gri-gri... me l vaig penjar al coll aquell amulet que un dia va ser d aquell nen soldat que 11

mai ningú va arribar a conèixer, aquell nen desconegut del qual mai ningú no sabrà el nom, un nen que va viure i va morir a l ombra de tot i de tothom. Vaig tocar amb els dits aquell trosset de cuir gastat pel temps i per la guerra... el duria penjat al coll sempre, volia portar amb mi alguna cosa d aquell nen que un dia va desaparèixer sense deixar rastre, potser perquè sabia que aquell gri-gri no era del darrer nen soldat, i que encara n havien de venir molts més, que aquella història no era història del passat... Després em vaig enfilar a la canoa que m allunyaria per sempre d aquella illa perduda al mig de l oceà, just en el punt on s acaba la pau i on començava la guerra. Adaptació a partir de: Imkra. Històries de nens soldat. Catalunya: Grup d Estudis pedagògics, 2006 12

Cançó de la Macroactivitat Intèrpret: SKA-P Disc: QUE CORRA LA VOZ, 2002 Niño soldado Fui a nacer donde no hay nada tras esa línea que separa el bien del mal Mi tierra se llama miseria y no conozco la palabra libertad fui secuestrado en una guerra torturado y preparado pa matar me han convertido en una bestia soy sólo un niño que no tiene identidad me han obligado a disparar me han enseñado cómo asesinar me han obligado a mutilar en un infierno terrenal EH NO, TU INDIFERENCIA NO TIENE PERDÓN QUIÉN TE ROBÓ EL CORAZÓN? NO TE LEVANTES DEL SILLÓN EH NO, TU INDIFERENCIA NO TIENE PERDÓN QUIÉN TE ROBÓ EL CORAZÓN? APAGA LA TELEVISIÓN una pistola en mi cabeza me está obligando a asesinar a mi papá soy una máquina de guerra mi dedo aprieta ese gatillo sin mirar me han obligado a disparar me han ensenado cómo asesinar me han obligado a mutilar en un infierno terrenal EH NO, TU INDIFERENCIA NO TIENE PERDÓN QUIÉN TE ROBÓ EL CORAZÓN? NO TE LEVANTES DEL SILLÓN EH NO, TU INDIFERENCIA NO TIENE PERDÓN QUIÉN TE ROBÓ EL CORAZÓN? APAGA LA TELEVISIÓN [x2] 13

PROGRAMA DE ACTUACIÓN EN SIERRA LEONA (ONG DYES) Situación actual Desde el 2003 se ha empezado una nueva fase del programa.chema va una vez al mes a Freetown a reunirme con los trabajadores sociales y las familias que siguen a los niños, pero ahora vive en una zona llamada Tonko Limba, es la más subdesarrollada del País (valga la redundancia, la zona más pobre, del país mas pobre de la tierra), una selva profunda con aldeas pequeñas, en le interior del país. La distancia entre Freetown (capital de Sierra Leona) y Madina (capital de tonko limba) es de 180 Km., pero se tardan más o menos 6 horas en recorrerlos en la estación seca y 12 horas en la estación de lluvia. Está fuera de todas las rutas de comunicación y por tanto muy aislada. Por eso esta zona fue utilizada por los rebeldes del RUF como una especie de santuario. Instalaron allí campos para descansar, para abastecerse de provisiones,... algunas de las personas de la zona pudieron huir y refugiarse en Guinea, pero muchas otras no tuvieron esa suerte y tuvieron que convertirse en colaboradores de la guerrilla. Muchos niños fueron utilizados como soldados, las mujeres como esposas de guerra,... Al terminar la guerra esta fue una de las últimas zonas en desarmarse y la gente se quedó donde estaba, sin pasar por programas de rehabilitación o recibir ningún tipo de ayuda. Los refugiados también volvieron poco a poco, como pudieron, sin ayuda, a aldeas saqueadas y destruidas. Se trata ahora de reintegrar a estos niños y niñas en sus comunidades, además de ayudar a todos los de la zona, pues todos ellos, no sólo los forzados a ser soldados, han sufrido y siguen sufriendo las consecuencias de los once años de guerra. El motor del desarrollo para esta zona, es la inversión en educación, destinada a los niños refugiados, desplazados, huérfanos, o/y que sus familias han perdido todo lo que tenían. Con este fin se ha elaborado un proyecto, en el que se intenta construir escuelas, formar profesores y convencer a la población local, de la necesidad de enviar sus hijos, sobretodo hijas, a la escuela. Tenemos actualmente tres objetivos: 1. Educación: Pensamos que la educación puede ser el motor de desarrollo de esta región, que es la más pobre, del país mas pobre de la tierra. Estamos construyendo escuelas (y todavía nos quedan muchas mas por construir) tanto primarias como secundarias. Formando maestros y convenciendo a los padres, para que manden a sus hijos y especialmente a sus hijas al colegio Hemos construido una guardería, este ha sido unos de los proyectos que mejores resultados están dando, pero a la vez uno de los más impedimentos ha tenido para ser aceptado por parte de la comunidad. Pero en la actualidad podemos decir que es un proyecto imprescindible para la población de hecho la comunidad a solicitado una ampliación a. Trabajo con jóvenes: Utilizamos el fútbol como modo de engancharles. La idea es hablar con ellos, con los que fueron combatientes, refugiados, con los que han tenido que abandonar sus estudios a causa de la guerra y ver de que forma podemos ayudarles. 14

b. Trabajo con mujeres: Estamos organizando talleres con ellas, para ver como podemos ayudarlas, que sean ellas las que encuentren la formula que pueda darles un futuro. Muchas de ellas tienen hijos como consecuencia de los abusos de la guerra y viven solas, sin marido, intentando sacar adelante a sus hijos. 2. Agricultura: Creando cooperativas agrícolas, queremos que se pase de una agricultura de subsistencia, a una agricultura que produzca beneficios, para que los jóvenes puedan vivir en sus aldeas de una forma digna y así evitar el éxodo de las jóvenes a la capital y a más allá de sus fronteras 3. Sanidad: Esta parte del proyecto arranca en Enero del 2007, con dos clínicas móviles que hacen programas de prevención y cura de enfermedades básicas de la zona como la malaria, malnutrición prevención de HIV/SIDA 2.3. Proyectos actuales Para desarrollar los objetivos del apartado anterior, se está llevando a cabo los siguientes proyectos: a. Construcción de escuelas primarias y secundarias en Bramaia y Tonko Limba Chiefdoms. Se ha conseguido que cada año el número de niños que van al colegio aumente considerablemente, Las escuelas primarias que se han construido están saturadas y necesitan ampliarlas, construir más aulas para acomodar más alumnos. El mismo problema se tiene con las escuelas secundarias que están saturadas. Otra medida para evitar la saturación de las escuelas secundarias que hay es abrir una nueva en Malikia, así los niños y niñas de la zona puede ir al colegio cerca de sus aldeas y no desplazarse hasta Madina. Se ha elaborado un prototipo de escuela de tres aulas y una oficina para el profesor, con una capacidad para unos 300 niños y niñas. Las escuelas son gestionadas por los misioneros javerianos bajo la supervisión del Ministerio de Educación de Sierra Leona, que además paga los salarios de los maestros aprobados por el Ministerio, normalmente uno por escuela. Por eso los Misioneros javerianos necesitan contratar profesorado para garantizar un mínimo de un maestro por aula (un maestro por cada 100 niños). b. Salarios, casas y formación de maestros. En una zona tan aislada como Tonko Limba y Bramaia es muy difícil conseguir maestros cualificados. Ofrecer vivienda gratis es un buen incentivo que hará que los maestros quieran desplazarse hasta esta zona. Al formar maestros nativos, dándoles la oportunidad de conseguir el titulo de maestro a través de cursos de Educación a Distancia hará posible que jóvenes de la zona encuentren trabajo en sus aldeas, no tengan que emigrar y puedan dedicarse a tiempo pleno a la enseñanza. Todo esto se 15

complementa con sueldos para los maestros, desde que se presenta un maestro al Ministerio de Educación para su aprobación, hasta que este profesional recibe su salario, pasa una media de tres años. Por eso no basta con construir escuelas, hay que asegurar también la presencia de maestros competentes. Para poder pagar a los maestros hasta que empiecen a cobrar el primer sueldo, se precisa ayuda. Se necesitan 400 euros al año por cada maestro. En el curso escolar 2005-2006, se encuentran en esta situación 100 maestros. c. Material escolar. Se precisa dotar de material escolar a 500 escuelas. Además se necesita material deportivo para los chicos con los que se intenta enganchar a través del fútbol y material para la formación profesional de las chicas y mujeres. d. Becas de estudio. En Sierra Leona la educación se ha convertido en un privilegio que muy pocos pueden pagar porque es muy cara. Se becan a jóvenes, especialmente en la escuela secundaria y en la universidad, para crear una capa de población bien formada y educada que puedan ser los líderes de mañana y cojan el destino de esta zona del país en sus manos. Así ellos mismos se convertirán en motores del desarrollo de Tonko Limba y Bramaia. e. Centro de formación profesional. En los últimos años hemos puesto mucho esfuerzo en todo lo que es educación formal, pero no todo el mundo tiene capacidad para ello. Además es necesario formar buenos profesionales y técnicos que ocupen los trabajos intermedios que en un país como Sierra Leona pueden aportar mucho más al desarrollo del país. Por eso queremos crear este centro que de la oportunidad a chicos y chicas de estudiar cosas como carpintería, mecánica, costura, peluquería, agricultura f. Construcción de pozos. Como en todas las zonas rurales de Sierra Leona, en la zona de Tonko Limba y Bramaia chiefdoms existe un fuerte problema de salud debido al consumo por parte de los seres humanos de agua que no es suficientemente limpia para el consumo humano. Esto es causa de muchas de las enfermedades que asolan al país como cólera, parásitos intestinales y sobretodo es causa del alto índice de mortalidad infantil que sufre el país, la más alta del mundo según las Naciones Unidas. g. El fútbol como terapia y enganche para trabajar con niños víctimas de la guerra. Como muchas otras veces el fútbol ha demostrado ser la mejor fórmula para atraer a niños y jóvenes. En el caso de Tonko Limba estos niños y jóvenes son en su mayoría ex combatientes, ex refugiados y otras muchas víctimas de la guerra. Se empezó en el 2004 con un equipo de fútbol de niños de 14-16 años y a partir de ahí se ha conseguido formar otros ocho equipos más abarcando todas las edades. El fútbol ayuda a aglutinarles, mantenerles entretenidos de una forma 16

sana, y sirve como excusa para hablar con los chicos y descubrir la problemática que presentan, enseñarles a relacionarse de manera pacífica con otros chicos de su edad y el valor de la amistad y la competición. Se está trabajando mucho el tema de la violencia, una de las grandes herencias de once años de guerra. Y se ha conseguido que gran número de estos chicos vuelvan al colegio o aprendan un oficio. También están descubriendo el valor de trabajar para la comunidad y están ayudando a construir una escuela infantil en los tiempos libres. Los equipos mezclan igual número de niños ex combatientes y ex refugiados, es decir, victimarios y victimas. La idea es que una vez terminada la guerra aprendan a convivir juntos y de manera pacífica, perdonando y olvidando el pasado y creando actitudes pacíficas que les ayude a construir juntos un nuevo futuro. La idea es que el equipo de fútbol no funciona si ellos no trabajan, entrenan, y toman decisiones juntos. Si quieren ganar partidos tienen que trabajar en equipos Esta actitud ayuda a crear amistad y compañerismo que se prolonga fuera del campo de fútbol. Se Cuenta con la ayuda de algunos profesores de las escuelas primarias y secundarias de la zona que de forma voluntaria y gratuita entrenan a los niños, hablan con ellos y les hacen seguimiento. En la actualidad con el programa de fútbol se llega a más de quinientos niños y sorprendentemente han salido también dos equipos de niñas. Abarcando las edades entre 10 y 18 años. h. Ayudas socio-laborales: Después de 6 años de posguerra, hay muchos problemas que no se han solucionado, muchos de estos han sido motivados por la guerra. Unos de estos problemas la gran tasa de desempleo juvenil que existe en el País y lo más frustrante es la falta de oportunidades. Con estas ayudas sociolaborales se pretenden que jóvenes que han aprendido un oficio en el centro de formación profesional, puedan empezar su propio negocio, evitando que un joven de la zona de Tonko Limba, por falta de trabajo y oportunidades, tenga que emigrar a la capital en busca de estas. y de aquí a Europa 17