BLOC III: LA VIDA 1ESO

Transcripción

1 marjal

2 8 CONTINGUTS 1. La vida a la Terra 1.1. La biodiversitat 1.2. Els fòssils 2. Les funcions vitals 3. La cèl lula 3.1. El descobriment de la cèl lula 3.2. El microscopi 4. La classificació dels éssers vius 5. El regne monera 6. El regne protoctista 6.1. Les algues 6.2. Els protozous 7. Els virus Investiga: Les cèl lules animals 154

3 Tots sabem distingir els éssers vius dels objectes inanimats. També podem reconéixer fàcilment les diferències entre la majoria dels animals i les plantes. Amb tot, quan observem un fons marí, ja ens resulta més difícil assignar cada organisme al regne que li correspon. No obstant això, per molt diferents que siguen en el seu aspecte determinats animals o plantes..., entre ells comparteixen unes característiques que ens permeten agrupar tots els organismes en un regne o en un altre. RESPON Explica quines són les funcions vitals de l ésser humà. Dibuixa en el teu quadern un esquema d una cèl - lula i assenyala-hi les parts següents: membrana cel lular citoplasma nucli COMPETÈNCIES BÀSIQUES Escull coral lí a la Mar Roja, Egipte. Competència en el coneixement i la interacció amb el món físic. Conéixer i valorar la importància que té la biodiversitat del nostre planeta, com també l impacte de l acció humana sobre aquesta. Competència en comunicació lingüística. Comprendre textos científics breus i extraure n les idees principals. Identificar un mateix terme en llengües diferents. Tractament de la informació i competència digital. Utilitzar internet amb criteri ètic i responsable per a obtindre informació sobre la nomenclatura binomial. Competència per a aprendre a aprendre. Aplicar els coneixements sobre l ús del microscopi òptic en l observació de cèl lules animals. 155

4 1. La vida a la Terra L existència de vida a la Terra, tal com la coneixem, és possible gràcies a una sèrie de factors que permeten el desenvolupament i el manteniment dels éssers vius. Aquests factors que fan habitable el nostre planeta són els següents: La presència d aigua. L aigua forma part de tots els éssers vius i és una substància imprescindible en tots els processos relacionats amb la vida. La temperatura. A la Terra, a diferència dels planetes veïns, les temperatures no presenten grans oscil lacions i són adequades per al desenvolupament de la vida. L atmosfera. Conté els gasos necessaris per als éssers vius, com l oxigen i el diòxid de carboni. L atmosfera, a més, contribueix al fet que les temperatures siguen les adequades per a la vida. La sabana africana és una zona de la biosfera que es caracteritza per la seua elevada biodiversitat. La llum. Procedent del Sol, la llum és imprescindible per a la fotosíntesi i és la base de la vida vegetal i animal del nostre planeta. La biosfera és la capa de la Terra en la qual es desenvolupen i viuen els éssers vius. AMPLIA La biodiversitat no es distribueix de la mateixa manera en tot el planeta. La varietat de plantes i animals és màxima en les zones tropicals i disminueix progressivament a mesura que ens desplacem cap a les àrees polars. La biosfera comprén la zona més superficial de la geosfera, la hidrosfera i la franja inferior de l atmosfera en contacte amb la superfície terrestre. Abraça, per tant, des dels fons oceànics fins als 10 km d altitud, aproximadament. Com ja hem vist, els factors ambientals influeixen sobre els éssers vius però aquests també ho fan sobre l ambient i sobre altres organismes. Així, per exemple, l atmosfera actual de la Terra, rica en oxigen i nitrogen, és fruit de l activitat biològica realitzada al llarg de milions d anys, ja que, abans de l aparició de la vida, l atmosfera terrestre no contenia oxigen La biodiversitat La biosfera es caracteritza per la gran diversitat de formes de vida que la integren; aquesta diversitat s observa en la forma, la mida, el mode de vida dels diferents éssers vius. L àmplia varietat d éssers vius existent en la biosfera rep el nom de biodiversitat. La biodiversitat és valorada com un bé en si mateixa, perquè totes les espècies d éssers vius participen del bon funcionament de la biosfera. Així, per exemple, l existència d una gran varietat d insectes és indispensable per a la pol linització de les diferents plantes que hi ha. La vainilla és una planta originària d Amèrica Central la flor de la qual només pot ser pol linitzada per una espècie d insecte que viu en aquesta mateixa zona. Per aquest motiu, els cultius de vainilla en altres zones del món, com passa a Madagascar, només són possibles si la pol linització es du a terme de forma manual. A més, la biodiversitat genera nombrosos beneficis directes i indirectes a l ésser humà. tenen una participació destacable en l elaboració d aliments i en l aportació de matèries primeres per a la indústria. També intervenen en processos com l adob de cultius, la descomposició de residus o la depuració d aigües residuals. L estudi i el coneixement de la biodiversitat també són importants perquè ajuden els científics a comprendre el funcionament dels processos que tenen lloc en la biosfera. Per això, cal fer tot el possible per a preservar la biodiversitat del planeta. 156 Unitat 8

5 La desaparició d alguns éssers vius és un fet natural, encara que, en l actualitat, l ésser humà està accelerant aquest procés. No hi ha una única causa d extinció de les espècies. Les més destacades són aquestes: La caça i la pesca indiscriminades de moltes espècies animals. La destrucció dels espais naturals per a ser substituïts per zones urbanes o agrícoles. Quan es destrueix un espai natural desapareixen les plantes, i també els animals que se n alimenten o hi busquen refugi. La contaminació ambiental. L ús continuat de pesticides i l abocament de substàncies contaminants a l aigua i a l atmosfera afecten la supervivència de les espècies. La introducció de noves espècies. Una espècie introduïda en un lloc determinat pot posar en perill la supervivència de les espècies originàries d aquest lloc. La pèrdua de biodiversitat té efectes molt diversos. La destrucció de boscos i zones humides, i els incendis forestals provoquen un increment de les emissions de CO 2 a l atmosfera. També s afavoreix un augment de l erosió i de la pèrdua de recursos hídrics, ja que les àrees desproveïdes de vegetació, en cas de pluges abundants, s erosionen més fàcilment i afavoreixen les avingudes als rius. A més, la desaparició d espècies vegetals i animals, que en molts casos són desconegudes per a la ciència, provoca que no arribem a conéixer les seues propietats i possibles aplicacions. D aquesta manera, poden desaparéixer espècies que ens podrien ser útils per a l alimentació, la fabricació de medicaments, el tractament de residus Els fòssils A la Terra hi ha una gran diversitat d éssers vius des de fa milions d anys. No obstant això, les espècies que hi van existir, per exemple, en l època dels dinosaures no són les mateixes que trobem en l actualitat. La majoria d aquelles espècies s han extingit, o bé han evolucionat a les espècies actuals. Els fòssils ens aporten una prova de tot açò. FIXA T La introducció deliberada o accidental de nous organismes en un medi pot pertorbar l equilibri ecològic d aquest territori. Les noves espècies es poden expandir, a vegades sense obstacles, i d aquesta manera, dificultar el creixement dels éssers vius originaris de la zona. Així, per exemple, la colonització de les illes del Pacífic per part de rates i gats procedents dels vaixells, va causar la desaparició de moltes espècies d aus i rèptils que es trobaven indefenses davant uns depredadors desconeguts per a elles. Els fòssils són restes d éssers vius o de la seua activitat (petjades, excrements, ous ) que s han conservat a través del temps en roques sedimentàries. L estudi dels fòssils permet reconstruir les característiques dels éssers vius que van existir fa milers o milions d anys i conéixer com han evolucionat les espècies al llarg del temps. La ciència que estudia els fòssils i la informació que ens aporten és la paleontologia. La fossilització és el procés de formació dels fòssils. Consisteix en una transformació i substitució d algunes parts d un ésser viu per minerals. És més fàcil que fossilitzen les parts dures de l organisme, com ara ossos o conquilles, que les parts toves. Per això, és molt més probable trobar, per exemple, fòssils de caragols de mar que de meduses. Fòssil d arqueòpterix. Aquesta espècie d au va viure fa més de 150 milions d anys. La seua anatomia presentava trets propis dels dinosaures, com ara una mandíbula amb dents, i d altres característics de les aus, com l existència de plomes. 1. Explica quins són els factors que fan possible la vida a la R Terra. 2. Indica què ens aporta la biodiversitat. Quines són les causes i els efectes de la seua pèrdua? 3. Justifica per què els fòssils ens demostren que la biodiversitat no sempre ha sigut la mateixa al nostre planeta. ACTIVITATS 157

6 RECORDA La matèria inorgànica és la matèria procedent de la degradació de les roques i d altres elements inanimats, com l aigua o l aire. La matèria orgànica està formada per materials fabricats pels éssers vius i, per tant, es troba en aquests o en les seues restes. 2. Les funcions vitals Les funcions vitals són les que fan tots els éssers vius, i són la nutrició, la relació i la reproducció. A continuació veurem en què consisteix cadascuna. La nutrició d un ésser viu consisteix en l obtenció de la matèria i l energia que necessita per a viure. Segons l origen d aquesta matèria i d aquesta energia, distingim dos tipus de nutrició: l autòtrofa i l heteròtrofa. En la nutrició autòtrofa, l ésser viu s abasteix de matèria inorgànica i de l energia procedent del Sol. Aquesta matèria i l energia procedent del Sol s utilitzen per a fabricar els compostos orgànics que l ésser viu necessita per a viure. En la nutrició heteròtrofa, l ésser viu s abasteix de la matèria i l energia contingudes en la matèria orgànica de què s alimenta. Aquesta matèria orgànica s utilitza com a font de matèria per a construir les seues pròpies estructures i créixer, i també com a font d energia per a dur a terme les seues activitats. Així, les plantes, com per exemple l encisam, fan la nutrició autòtrofa: transformen la matèria inorgànica, com les sals minerals i l aigua del sòl i alguns components de l aire, en matèria orgànica, gràcies a l energia del Sol. D altra banda, els animals, com l ésser humà, efectuen la nutrició heteròtrofa: transformen la matèria i l energia dels components orgànics, com els de l encisam, en matèria orgànica pròpia. La relació consisteix a captar la informació del medi i utilitzar-la per a la supervivència. D aquesta manera, els éssers vius poden acostar-se als medis favorables, o allunyar-se dels desfavorables o perillosos. Així, quan les abelles perceben fum, interpreten que hi ha un incendi i abandonen la bresca per a fugir del foc. La reproducció consisteix a donar lloc a nous éssers vius amb característiques similars a les dels que els han originat. Així, per exemple, els ous que ponen les granotes es convertiran, amb el pas del temps, en granotes adultes paregudes als seus progenitors. ACTIVITATS 4. Agrupa els següents éssers vius segons el seu tipus de nutrició i explica en què consisteix cadascun. caragol alzina falcó gerani vaca 5. Digues quines són les funcions vitals que realitzen tots els éssers vius i explica en què R consisteixen. 6. Descriu amb un exemple com efectua una gallina cadascuna de les tres funcions vitals. 158 Unitat 8

7 3. La cèl lula Hi ha una gran diversitat entre tots els éssers vius de la biosfera. No obstant això, tots es caracteritzen per estar formats per unes xicotetes unitats anomenades cèl lules. Les cèl lules són les unitats bàsiques que constitueixen els éssers vius. Normalment són molt xicotetes, per la qual cosa es necessiten instruments especials per a poder-les observar. De la mateixa manera, per a mesurar-les, s utilitza una unitat de mesura adaptada a la seua mida: el micròmetre, o micra, que equival a una mil lèsima part d un mil límetre i es representa amb μm. Nitrogen 3 % Hidrogen 10 % Carboni 18 % Oxigen 64 % Fòsfor 1 % Sofre 1 % Altres 2 % Totes les cèl lules contenen aigua abundant en l interior. A més, les cèl lules estan compostes per molècules complexes formades principalment per àtoms de carboni combinats amb altres elements, en especial, oxigen i hidrogen. Percentatge en massa dels diferents elements en els éssers vius. Hi ha éssers vius formats per una única cèl lula, anomenats organismes unicel lulars, i d altres formats per més d una cèl lula, que reben el nom d organismes pluricel lulars. Les cèl lules poden tindre mides i formes diferents, però totes presenten tres característiques en comú. Membrana plasmàtica 1. Les cèl lules contenen una molècula anomenada ADN (àcid desoxiribonucleic) que forma unes estructures anomenades cromosomes. L ADN s encarrega de regular tots els processos que tenen lloc en l interior de la cèl lula. Estructura molecular de l ADN Citoplasma ADN Cromosoma 2. Totes les cèl lules estan embolcades per una membrana plasmàtica, una estructura fina i elàstica que recobreix la cèl lula i la separa del medi exterior. La seua funció principal és delimitar la cèl lula i permetre l intercanvi de substàncies amb l exterior. 3. Totes les cèl lules presenten un espai interior, delimitat per la membrana plasmàtica, anomenat citoplasma. Ací es troben els anomenats orgànuls cel lulars. A més d aquestes característiques comunes a totes les cèl lules, la majoria presenta també un nucli. El nucli està constituït per una membrana o embolcall nuclear que inclou en el seu interior l ADN de la cèl lula. El nucli és xicotet i generalment té forma esfèrica. En funció de la presència o absència de nucli, distingim dos tipus de cèl lules: les cèl lules eucariotes, les que tenen nucli com, per exemple, les de l ésser humà, i les cèl lules procariotes, que no presenten nucli, com ara les d alguns organismes unicel lulars com els bacteris. 159

8 Hi ha dos tipus de cèl lula eucariota, la cèl lula animal i la cèl lula vegetal. En totes trobem uns elements immersos en el citoplasma anomenats orgànuls cel lulars, que s encarreguen d executar diferents processos de les funcions vitals. Els principals orgànuls cel lulars comuns a totes les cèl lules eucariotes són els mitocondris, els lisosomes, el reticle endoplasmàtic, el complex de Golgi, els ribosomes i els vacúols. A més, en la cèl lula animal trobem centrosomes; i en la vegetal, cloroplasts i una estructura externa a la cèl lula anomenada paret cel lular. Vegem amb més detall en què consisteixen les principals diferències entre la cèl lula animal i la vegetal. 1. Les cèl lules vegetals presenten una estructura rígida al voltant de la membrana cel lular, anomenada paret cel lular. Paret cel lular Nucli 2. Els vacúols de les cèl lules vegetals són més grans que els de les cèl lules animals. Reticle endoplasmàtic Complex de Golgi Vacúol Ribosoma Reticle endoplasmàtic Mitocondri Lisosoma Cloroplast Lisosoma Centrosoma Complex de Golgi 3. Només les cèl lules vegetals presenten cloroplasts, uns orgànuls pigmentats en què es du a terme la fotosíntesi. Aquests orgànuls contenen principalment una molècula verda anomenada clorofil la. 4. Només les cèl lules animals presenten centrosomes, uns orgànuls cilíndrics que intervenen en la divisió cel lular. 160 Unitat 8

9 3.1. El descobriment de la cèl lula L estudi de la cèl lula s ha desenvolupat al llarg del temps gràcies a les aportacions de molts científics. Una part important d aquest progrés ha estat lligat al desenvolupament de noves tècniques de laboratori. Una invenció clau en l estudi de la cèl lula va ser el microscopi. El 1665, Robert Hooke va estudiar, amb l ajuda d un microscopi molt senzill, una làmina fina de suro. Va observar la presència d una sèrie d espais o compartiments que va anomenar cèl lules. Hooke va usar aquesta paraula, que prové del llatí i significa cel la, per a descriure les xicotetes estructures que constituïen la làmina de suro. Uns quants anys després, el 1674, Antoni van Leeuwenhoek va observar al microscopi una gota d aigua d un llac i hi va apreciar uns xicotets éssers vius formats per una única cèl lula. Va descobrir els organismes unicel lulars. Amb el pas dels anys les prestacions dels microscopis van millorar i es van fer tot tipus d observacions de cèl lules animals i vegetals. A partir d aquestes observacions, es van començar a identificar les parts de les cèl lules i a caracteritzar els diferents tipus de cèl lula. Làmina de suro vista al microscopi òptic a 40 augments. AMPLIA ANTONI VAN LEEUWENHOEK Antoni van Leeuwenhoek ( ), fill d una família d artesans, va ser un mercader i científic de Delft, Holanda. Va dissenyar i construir els seus propis microscopis, amb els quals va observar gran quantitat de mostres diferents. Va arribar a tindre una col lecció de més de 500 microscopis. Entre les seues observacions destaca la primera descripció d un organisme unicel lular, de les fibres musculars i dels espermatozous. Cèl lula animal: teixit epitelial. 200x Cèl lula vegetal: epidermis de ceba. 100x La cèl lula va ser objecte de molts estudis diferents al llarg de quasi dos segles, fins que a mitjan segle XIX Matthias J. Schleiden, Theodor Schwann i Rudolf Virchow van proposar l'anomenada teoria cel lular. Aquesta teoria es caracteritza per tres postulats: Tots els éssers vius estan formats per cèl lules. Les cèl lules són les unitats bàsiques que constitueixen un ésser viu. Totes les cèl lules provenen d una altra cèl lula. Posteriorment, aquesta teoria ha sigut contrastada per diferents experiments, i en l actualitat representa els principis bàsics de l estudi de la cèl lula. 7. Identifica les tres característiques comunes que presenten R tots els tipus de cèl lules. 8. Quina característica principal presenten les cèl lules eucariotes que les diferencia de les procariotes? 9. Classifica en tres grups diferents els orgànuls d una cèl lula eucariota segons que siguen propis d una cèl lula animal, d una cèl lula vegetal, o bé, estiguen presents en els dos tipus de cèl lules. ACTIVITATS 161

10 FIXA T Tots els organismes que per la seua mida requereixen un microscopi per a poder ser observats s anomenen microorganismes El microscopi El microscopi és un instrument de treball imprescindible per a l estudi de la cèl lula amb el qual podem distingir detalls de menys de 0,1 mm que d'altra manera passarien desapercebuts. El microscopi es compon de dues parts: La part òptica està formada per un conjunt de lents que permeten augmentar la imatge i il luminar la mostra adequadament. La part mecànica està composta pels elements que subjecten la part òptica i permeten enfocar i analitzar la imatge. Part òptica Ocular Part mecànica L ocular és la lent que augmenta la imatge que prové de l objectiu. Normalment té 5, 10 o 15 augments. La platina és la peça on es col loca la mostra. Presenta un orifici que permet el pas de la llum i que es pot desplaçar per a observar diferents parts de la mostra. L objectiu és la lent que forma una imatge augmentada de la mostra i la projecta sobre l ocular. Un microscopi pot tindre un o més d un objectiu de 4, 10, 40 o 100 augments. El condensador és un conjunt de lents que concentra la llum sobre la mostra. Inclou un dispositiu anomenat diafragma que s obri més o menys per a regular la quantitat de llum que rep la mostra. Revòlver Objectiu Platina Diafragma Condensador El revòlver és la peça giratòria que sosté els diferents objectius. El caragol macromètric és un dispositiu que puja o baixa la platina per a aconseguir enfocar la imatge. El caragol micromètric permet acabar d afinar l enfocament de la imatge que s ha efectuat amb el caragol macromètric. La font de llum consisteix en una pereta o un espill que orienten la llum cap a l interior del microscopi. El peu o base és el suport sobre el qual descansa el microscopi. Normalment du incorporada la font de llum. Per a poder dur a terme una bona observació al microscopi òptic cal que la llum travesse la mostra, ja que en cas contrari no s hi podria observar res. Per a aconseguir-ho, la mostra ha de ser translúcida, o bé ha d estar tallada en làmines molt fines. 162 Unitat 8

11 Una vegada que hem obtingut la mostra, la col loquem sobre una xicoteta placa de vidre anomenada portaobjectes. Per a protegir-la, sovint es col loca damunt un altre vidre més xicotet anomenat cobreobjectes. La imatge que veiem pel microscopi apareix augmentada per l acció de les lents de l objectiu i l ocular. Per a conéixer amb quin augment estem fent una observació, hem de multiplicar els augments de l ocular pels de l objectiu que estem usant. Així, per exemple, quan estudiem una mostra amb un objectiu de 4 augments i un ocular de 10, la imatge que veurem serà 40 vegades més gran que la imatge real. Moltes vegades, el nombre d augments s indica amb el símbol x; així, l exemple anterior es podria referenciar com una imatge 40x. L ús del microscopi Per a observar una mostra al microscopi òptic hem de disposar d una superfície plana on puguem treballar còmodament. Una observació senzilla és la d un cabell. Selecciona l objectiu de menor augment i mou el revòlver perquè l objectiu quede en la posició adequada. Baixa la platina completament. Agafa un cabell del teu cap i talla una mostra de 3 cm de qualsevol del seus extrems. Col loca el tros de cabell sobre un portaobjectes i afig una gota d aigua, cobreix-lo amb el cobreobjectes i situa la preparació sobre la platina. Per a enfocar la mostra, primer girem el caragol macromètric fins que la preparació es trobe prop de l objectiu. Aquest procés s ha de fer mirant la platina directament i no a través de l ocular, ja que correm el risc de ratllar o trencar la lent o la preparació. Encén la font de llum i mira per l ocular. Mou suaument el caragol macromètric i allunya la platina de l objectiu fins que la imatge s observe un poc nítida. A continuació, gira el caragol micromètric per a obtindre un enfocament més fi. Obri i tanca el diafragma i observa com varia el contrast de la imatge. Per a observar la mostra amb més detall, gira el revòlver i selecciona un objectiu de major augment. Torna a ajustar l enfocament amb el caragol micromètric. La imatge que observem a través del microscopi està invertida respecte de la imatge real. Així, el que es veu en la dreta es troba en realitat a l esquerra, i el que es veu en la part inferior es troba a la superior. Aquest fet pot confondre l observador en les primeres observacions, ja que el desplaçament de la platina pareix contrari al que apreciem a través de l ocular. 10. Creus que es podrien estudiar les cèl lules d una carlota si la depositem directament en la platina? Justifica la teua resposta i descriu el procés que hauríem de seguir per a poder observar les seues cèl lules. 11. Calcula amb quants augments màxims podem arribar a veure una imatge si disposem dels objectius i els oculars indicats en la imatge de la pàgina anterior. ACTIVITATS 163

12 RECORDA La biodiversitat és un concepte que s utilitza en biologia per a descriure la quantitat d éssers vius diferents que hi ha en un determinat ecosistema. 4. La classificació dels éssers vius Com pots observar al teu voltant, a la Terra trobem éssers vius de diverses formes, mides, tipus de nutrició A pesar d aquesta gran diversitat de formes de vida, una anàlisi detallada ens permet agrupar els diferents éssers vius segons les seues característiques comunes. Utilitzem quatre criteris de classificació per a identificar el grup a què pertany cada ésser viu. El tipus de nutrició que presenta l organisme. Ja coneixem que els organismes poden presentar nutrició autòtrofa o nutrició heteròtrofa. L organització de les cèl lules de l ésser viu. Així, podem trobar organismes unicel lulars i organismes pluricel lulars. La presència de nucli en les cèl lules de l organisme. Així, observem organismes eucariotes, amb nucli, i organismes procariotes, sense nucli. La presència de paret cel lular és una característica pròpia d alguns éssers vius. A més, segons el tipus d organisme, pot estar composta per diferents substàncies. A partir de l anàlisi d aquestes característiques, els científics han agrupat els éssers vius en cinc grans grups o regnes. A continuació coneixerem les característiques de cadascun. MONERES PROTOCTISTS FONGS PLANTES ANIMALS Nutrició Alguns tenen nutrició autòtrofa i d altres, heteròtrofa. Alguns tenen nutrició autòtrofa i d altres, heteròtrofa. Heteròtrofa Autòtrofa Heteròtrofa Organització cel lular Unicel lulars Unicel lulars o pluricel lulars Unicel lulars o pluricel lulars Pluricel lulars Pluricel lulars Presència de nucli Procariota Eucariota Eucariota Eucariota Eucariota Paret cel lular Amb paret cel lular composta de mureïna. Alguns grups tenen paret cel lular i la seua composició és variable. Paret cel lular de quitina Paret cel lular de cel lulosa Sense paret cel lular Encara que els organismes de cada regne presenten unes característiques comunes, en cadascun d aquests regnes s aprecia una diversitat molt important. 164 Unitat 8

13 Així, per exemple, en el regne animal trobem organismes que comparteixen un mateix tipus de nutrició, d organització cel lular i de característiques cel lulars, però que, no obstant això, presenten formes tan diferents com la medusa, la girafa o la formiga. Com a conseqüència d aquesta diversitat, dins de cada regne els éssers vius es classifiquen en diferents grups i subgrups segons les seues característiques. Cadascun d aquests grups en què es classifiquen els éssers vius s anomena categoria taxonòmica o tàxon. El regne és el tàxon més ample i es divideix de forma successiva en tàxons que cada vegada agrupen menys individus. Així, els regnes es divideixen en tipus o fílums; els tipus es divideixen en classes; les classes en ordres; els ordres en famílies; les famílies en gèneres; i els gèneres en espècies. L espècie, per tant, és la unitat bàsica de classificació dels éssers vius. Una espècie és un conjunt d éssers vius que es poden reproduir entre ells i originen una descendència fèrtil i similar a ells. Habitualment, una mateixa espècie rep noms diferents segons la zona geogràfica o la llengua del lloc on es trobe. Perquè les persones de diferents llocs puguen saber sense confusió a quina espècie es refereixen, un científic suec anomenat Carl von Linné va desenvolupar en el segle XVIII la nomenclatura binomial, que encara utilitzem. En aquesta nomenclatura, cada espècie rep un nom científic compost per dues paraules en llatí. Així, per exemple, l òliba vulgar s anomena Tyto alba: La primera paraula és el nom genèric i indica el gènere al qual pertany l organisme. En aquest cas, Tyto és el nom del gènere al qual pertanyen diferents espècies d òliba. La segona paraula és l epítet específic que serveix per a identificar una espècie determinada. En aquest exemple, Tyto alba és el nom que identifica l òliba vulgar. Freqüentment, l epítet específic fa referència a alguna característica física de l espècie: alba es refereix a la coloració blanca de l òliba vulgar. FIXA T Compararem la classificació taxonòmica de dues espècies d aus: l òliba vulgar i l àguila reial. Òliba vulgar Àguila reial Regne Animal Animal Fílum Vertebrats Vertebrats Classe Aus Aus Ordre Estrigiformes Falconiformes Família Tytonidae Accipitridae Gènere Tyto Aquila Espècie Tyto alba Aquila chrysaetos Observa que les dues aus comparteixen els tàxons més amplis (regne, fílum i classe) però, en canvi, pertanyen a ordres, famílies i gèneres diferents. Ontza Tyto alba Òliba vulgar (Tyto alba). Lechuza Crutxa Òliba Així, una espècie present en diferents zones del món té diferents noms populars i un únic nom científic. 12. Explica en quins criteris de classificació ens hauríem de fixar per a determinar si una espècie és animal o vegetal. 13. Assenyala les diferències i les similituds que trobem entre R fongs i plantes. I entre plantes i Pàgina en anglés sobre taxonomia i classificació d espècies. 14. Explica en què consisteix la nomenclatura binomial i quins avantatges té el seu ús. R ACTIVITATS 165

14 RECORDA Regne monera: Nutrició autòtrofa o heteròtrofa. Unicel lulars. Cèl lules sense nucli, procariotes. Paret cel lular de mureïna. 5. El regne monera El regne monera està format per organismes unicel lulars amb una característica que els fa diferents a la resta dels éssers vius: les seues cèl lules no tenen nucli. Les moneres són organismes unicel lulars procariotes. Són els éssers vius més xicotets que hi ha, ja que mesuren, normalment unes poques micres, és a dir, unes mil lèsimes de mil límetre. El grup més abundant dins de les moneres són els bacteris. Vegem amb detall les característiques de les cèl lules procariotes i, per tant, les característiques de les moneres. La membrana plasmàtica que cobreix la cèl lula presenta uns replecs interns anomenats mesosomes. Aquests mesosomes només es donen en les cèl lules procariotes i serveixen per a augmentar la superfície de la membrana cel lular. Al voltant de la membrana plasmàtica, els bacteris presenten una estructura rígida anomenada paret bacteriana. Aquesta paret està formada per una substància que generen els propis organismes, anomenada mureïna. Les cèl lules procariotes no tenen un embolcall nuclear que forme un nucli, sinó que l ADN es troba lliure en el citoplasma formant un únic cromosoma. Membrana plasmàtica Cianobacteris Nòstoc. Microscopi òptic, 550x. Els cianobacteris són un fílum del regne monera que comprén nombroses espècies de bacteris capaços de fer la fotosíntesi. Són bacteris que viuen, majoritàriament, en l aigua. Mesosoma Paret bacteriana Citoplasma Staphylococcus aureus és una espècie bacteriana habitual en la pell de l ésser humà. En principi, és una espècie inofensiva, encara que a vegades pot provocar greus infeccions en pacients afectats d altres malalties. Microscopi electrònic, x. Ribosomes Molècula d ADN Els bacteris viuen en tot tipus de medis: en la terra, en l aigua, en l aire i també en l interior dels éssers vius. Fins i tot habiten en ambients extrems on no poden viure altres éssers vius, com ara les fonts termals, on creixen moneres a més de 80 ºC, o la neu de l Antàrtida. 166 Unitat 8

15 La forma que poden tindre els diferents tipus de bacteris és molt diversa i és indicativa del grup a què pertanyen. Algunes de les formes més característiques són les següents: Els bacils tenen forma de bastó. Els cocs tenen forma esfèrica. Els espirils tenen forma de tirabuixó. En l actualitat, l ésser humà utilitza els bacteris per a la producció d aliments. Així, per exemple, els bacteris del grup Lactobacillus s afigen a la llet i, a través d un procés de fermentació, transformen la llet en iogurt o en formatge. D altres, com Escherichia coli, viuen en l intestí de l ésser humà. Aquests bacteris ens ajuden a digerir els aliments que mengem. Bacteris del iogurt A continuació observarem la fermentació dels bacteris del iogurt, com, per exemple, el Lactobacillus bulgaricus. En primer lloc, hem de calfar llet a 40 graus aproximadament, és a dir, que estiga calenta però sense arribar a cremar. Afegim a la llet calenta una miqueta de Lactobacillus posant-hi un poc de iogurt i remenant. A continuació, deixem reposar la mescla en un envàs tancat i envoltat per un torcamans per a mantindre la calor. Al cap d un dia, els bacteris han completat el procés de fermentació i tota la llet s ha transformat en iogurt. Els vibrions tenen forma de coma o de fesol. EXPERIMENTA No obstant això, també hi ha bacteris que causen malalties si es desenvolupen en l interior d un altre organisme. Així, determinades malalties de l ésser humà, com el tètan, la gastroenteritis o la tuberculosi, són causades per bacteris. Aquestes malalties es poden confondre amb d altres provocades per espècies d altres regnes, com els protoctists, per això la seua identificació i el seu tractament han d estar sempre supervisades per un metge. AMPLIA Els metges tracten les malalties provocades per bacteris amb unes substàncies anomenades antibiòtics. Aquestes substàncies són capaces de combatre les infeccions bacterianes, però no les que tenen un altre origen. 15. Compara les característiques de les cèl lules de les moneres amb les de la cèl lula eucariota i identifica quines semblances i diferències presenten. 16. Digues quin dels conceptes següents no pertany a la mateixa categoria. R bacil coc bacteri espiril ACTIVITATS 167

16 RECORDA Regne protoctista: Nutrició autòtrofa o heteròtrofa. Unicel lulars o pluricel lulars. Cèl lules amb nucli, eucariotes. Alguns tenen paret cel lular. 6. El regne protoctista Aquest regne és un dels més diversos. del grup dels protoctistes estan formats per cèl lules eucariotes i poden ser unicel lulars o pluricel lulars. Presenten diferents tipus de nutrició i, en alguns casos, paret cel lular. Dins d aquest grup tan divers destaquen les algues i els protozous Les algues Les algues són un conjunt d éssers vius autòtrofs de vida aquàtica. Presenten una gran varietat de mides, ja que hi ha algues unicel lulars microscòpiques i d altres pluricel lulars que poden arribar als 70 metres de longitud. Entre les algues trobem espècies que viuen tant en aigües oceàniques com en aigües continentals, però en els dos casos sempre es troben en les zones superficials. Açò és perquè les algues necessiten llum per a fer la fotosíntesi i, per tant, no podrien viure a grans profunditats. Per a poder dur a terme aquesta fotosíntesi, les algues tenen molts cloroplasts en l interior de les seues cèl lules. Algunes algues presenten una paret cel lular. És el cas de Chlamydomonas angulosa, una alga unicel lular. Cloroplast Paret cel lular Les diatomees són un tipus d alga unicel lular. 40x Flagel Nucli FIXA T El tal lus és l estructura pròpia de les algues i d algunes plantes. El tal lus està format per cèl lules poc diferenciades; aquestes, per tant, no donen lloc als teixits característics que constitueixen les arrels, la tija i les fulles de la majoria de les plantes. Per aquest motiu, es diu que les algues i les plantes amb estructura de tal lus no formen vertaderes arrels, tiges i fulles, sinó unes estructures d aparença pareguda que anomenem rizoide, cauloide i fil loide. Les algues pluricel lulars estan formades per cèl lules poc diferenciades que s agrupen formant un tal lus. El tal lus és una estructura que formen les algues i algunes plantes, i consta de rizoide, cauloide i fil loides. El cauloide és una estructura de suport que enllaça el rizoide amb els fil loides. Els fil loides són les làmines fines i grans situades als extrems del cauloide. Acostumen a ser la part més voluminosa de l alga. Fil loide Cauloide Rizoide El rizoide és la base que fixa l alga al substrat i sobre la qual es desenvolupa. 168 Unitat 8

17 Podem classificar les algues pluricel lulars segons el seu color: Alga verda del gènere Ulva Coral lina (Corallina officinalis) Alga bruna del gènere Dictyoperis Els cloròfits es caracteritzen per la presència de clorofil la en els seus cloroplasts. La clorofil la és un pigment de color verd que intervé en la fotosíntesi. Aquestes algues reben el nom d algues verdes. Els rodòfits tenen, a banda de la clorofil la, un altre pigment que els confereix unes tonalitats que van del roig al porpra; per això reben el nom d algues roges. Els feòfits tenen, a banda de la clorofil la, un altre pigment de color marró. Les espècies d aquest grup també reben el nom d algues brunes Els protozous Els protozous són un grup d organismes unicel lulars heteròtrofs de vida aquàtica. Tots són microscòpics. En general, es troben en tot tipus d aigües i fins i tot en sòls prou humits. Els protozous s alimenten de matèria orgànica que es troba en el medi. Per a aconseguir-la, poden capturar altres éssers vius, com bacteris o algues unicel lulars. D altres són paràsits i viuen en l interior d éssers vius als quals provoquen malalties. Els protozous incorporen els aliments de maneres diferents. Per difusió: les partícules més xicotetes passen al citoplasma directament a través de la membrana plasmàtica. Mitjançant fagocitosi: és el procés pel qual la cèl lula emet unes protuberàncies del citoplasma o pseudopodis, que emboliquen l aliment i permeten incorporarlo a l interior de la cèl lula. A través de la citofaringe: aquesta és un replec de la membrana en forma d embut per on alguns protozous absorbeixen els aliments. Els protozous també presenten estructures i mecanismes que els permeten desplaçar-se. Els principals són els cilis, els flagels i els pseudopodis. Flagel Pseudopodis 17. Fes un esquema de claus que incloga els diferents grups i R subgrups del regne protoctista. 18. Explica quin tipus d alga és el que es representa en la imatge inferior de la pàgina 168. Justifica la teua resposta. Cilis Protozou flagel lat. Microscopi electrònic. FIXA T Els cilis són filaments curts i molt nombrosos que amb el seu moviment donen lloc al desplaçament de la cèl lula. Els flagels són filaments més llargs que els cilis i menys nombrosos. Amb el seu moviment impulsen la cèl lula. Els pseudopodis són deformacions del citoplasma que es produeixen en la direcció del desplaçament i que arrosseguen darrere seu la resta de la cèl lula. 19. Què comprovaries en un protoctista per a conéixer amb certesa si es tracta d una alga o d un protozou? ACTIVITATS 169

18 7. Els virus Com hem vist al principi d aquesta unitat, els éssers vius són organismes capaços de realitzar les tres funcions vitals: la nutrició, la relació i la reproducció. Els virus, en canvi, no es nodreixen ni es relacionen, només es reprodueixen, per la qual cosa no es consideren éssers vius. Els virus no presenten estructura cel lular, per aquest motiu, necessiten infectar les cèl lules d un ésser viu, penetrant en el seu interior, per a crear nous virus i reproduirse. Una vegada dins de la cèl lula infectada, el virus utilitza els components cel lulars per a produir còpies de si mateix. Els virus són partícules sense estructura cel lular la supervivència dels quals depén de la seua capacitat d infectar una cèl lula. Hi ha una gran diversitat de formes entre els virus, però tots presenten unes característiques comunes. Bacteriòfag T4. Microscopi electrònic, x. Tots els virus estan coberts per una estructura rígida anomenada càpsida. Càpsida Molècula d ADN o d ARN Ebola Poliomielitis En l interior de la càpsida trobem una molècula de ADN, o bé, una molècula de funció similar, l ARN (àcid ribonucleic). SIDA ACTIVITATS Mosaic del tabac Els virus poden presentar formes molt diferents. 20. Per què diem que els virus no es poden considerar éssers R vius? Els virus són partícules molt xicotetes i únicament es poden observar amb potents microscopis, com el microscopi electrònic, molt diferent del microscopi òptic. Els virus més grans no arriben a mesurar més d unes micres, metre que els més diminuts mesuren centèsimes de micra. Com que necessiten infectar cèl lules per a reproduir-se, els virus moltes vegades provoquen greus malalties, ja que la seua activitat pot perjudicar notablement les cèl lules de l ésser viu que ha infectat. Els virus poden infectar tot tipus d éssers vius: alguns infecten animals; d altres, plantes, i fins i tot, n hi ha que arriben a infectar bacteris. Aquests últims s anomenen bacteriòfags. La majoria dels virus estan molt especialitzats a infectar un determinat tipus de cèl lules. D aquesta manera, un virus pot infectar tots els individus d una mateixa espècie però, per regla general, no pot infectar individus d altres espècies. 21. Compara les característiques dels virus i les cèl lules. Explica quines diferències i quines similituds hi trobes. 170 Unitat 8

19 SÍNTESI Per a resumir la unitat, completa l esquema següent: T ajudarà a estudiar. estan formats per... s observen mitjançant el microscopi estan constituïdes per poden ser ADN Procariotes... realitzen les funcions es classifiquen en Nutrició Moneres Fongs Amplia les parts de l esquema que corresponen a les moneres i els protoctists. Per què creus que no trobem el concepte virus en l esquema? GLOSSARI En aquesta unitat podem destacar els conceptes següents per a definir-los i afegir-los al glossari, tal com hem explicat al principi d aquest llibre. Biosfera Nucli Mesosoma Membrana plasmàtica Paret cel lular Bacteri Citoplasma Regne Tal lus Afig a aquesta llista un parell de paraules noves el significat de les quals hages aprés en aquesta unitat. 171

20 ACTIVITATS Per a comprendre 22. Explica quins són els factors que fan possible la vida al planeta Terra. 23. Indica com es desenvolupa la funció de nutrició en la planta de la dacsa i digues de quin tipus de nutrició es tracta. Descriu un exemple de la funció de relació en un ésser humà. 24. Observa les fotografies següents i indica quin dels dos organismes és procariota i quin és eucariota. Justifica la teua res- A posta. A B 27. Podries determinar el regne a què pertany una espècie de la qual només saps que presenta nutrició autòtrofa? I d una altra de la qual saps que no presenta nucli? Justifica les teues respostes. Identifica aquelles característiques que siguen específiques d un únic regne. 28. A continuació tens un llistat, en anglés, de diferents éssers i, al costat, la segona paraula del seu nom en nomenclatura binomial. Rosemary officinalis Red squirrel vulgaris Woodpecker major European hedgehog europaeus Descobreix el nom en llatí i en valencià dels éssers vius de la llista. Per a fer aquesta activitat has d usar un buscador d internet, per exemple: Introdueix el nom en anglés i el terme en llatí en la casella de recerca. Amb els resultats de la recerca podrem reconéixer el nom complet en nomenclatura binomial com aquell que està compost per dues paraules en llatí, la que hem introduït i una altra. Per últim, ens faltarà buscar, només en les pàgines en valencià, el nom complet en llatí i sabrem de quin ésser viu es tracta. 29. Observa les fotografies següents d éssers vius i justifica a quin regne pertanyen. A B Explica quines parts de la cèl lula eucariota pots identificar en la fotografia. 25. Busca informació sobre l ou de gallina i explica a quina unitat estructural dels éssers vius correspon. Assenyala també de A quin tipus és. 26. Identifica els orgànuls que apareixen indicats en les fotografies següents. C D A B C Justifica quins grups d organismes presenten l orgànul de la imatge B. D En el cas que es tracte d un bacteri, indica quin tipus de forma té i, per tant, el grup. Si es tracta d un protoctista, indica a quin grup pertany i, si correspon, quin tipus d alga és. 30. Descriu dues característiques morfològiques pròpies de les moneres relacionades amb els seus embolcalls cel lulars. 31. Cita dues semblances i dues diferències entre les algues unicel lulars i els protozous. 172 Unitat 8

21 32. Utilitza les paraules que cregues convenients per a construir una frase que definisca les característiques de les algues roges i dels protozous. unicel lular pluricel lular eucariota procariota nutrició autòtrofa nutrició heteròtrofa 33. Descriu el recorregut que segueix la llum en un microscopi òptic des de la font de llum fins a arribar a l ull de l observador. Què passa si tanquem el diafragma? 34. Dibuixa l esquema d un virus i explica n les parts. 35. Busca informació al voltant dels virus de la grip i el xarampió. A Explica com es contagien i quins efectes tenen sobre l ésser humà. 36. Fes un esquema desglossat dels regnes monera i protoctista en el qual estiguen representades totes les agrupacions que s han explicat al llarg d aquesta unitat. Aquest esquema podrà ser ampliat amb l organització de la resta de regnes que s explica en les unitats següents. Avaluació de la unitat a l'annex final ACTIVITATS Per a ampliar Mesures microscòpiques Hi ha unes unitats de longitud específiques per a la mesura d elements microscòpics. Les més emprades en les ciències de la naturalesa són el micròmetre, el nanòmetre i l àngstrom. Un nanòmetre (nm) equival a una mil lèsima part d una micra. Un àngstrom (Å) equival a una dècima part d un nanòmetre. Per a transformar una determinada mesura de longitud en les diferents unitats, podem usar la taula següent: mm μm nm Å Així, si volem conéixer l equivalència d una micra en altres unitats, hem d omplir amb zeros els espais corresponents fins a la unitat amb la qual es compararà: mm μm nm Å D aquesta manera, obtindrem que 1 μm = nm. Per a conéixer l equivalència en mil límetres d una micra procedirem de la mateixa manera. En aquest cas, com que es tracta d una conversió a una unitat major, haurem de situar una coma just després de la xifra que correspon a la unitat en què expressarem el resultat. És a dir, 1 μm = 0,001 mm. Analitza la taula anterior i calcula quants àngstroms són una micra. Calcula a quantes micres, nanòmetres i àngstroms equival un mil límetre. El virus de la grip té un diàmetre de 100 nm. Calcula a quantes micres i àngstroms equival. Per a pensar L ús dels antibiòtics Ja has vist que alguns organismes microscòpics poden arribar a produir malalties a l ésser humà. El 1921 A. Fleming va descobrir la penicil lina, una substància segregada per uns fongs que exercia una acció letal sobre els bacteris. La penicil lina va ser el primer d un grup de medicaments anomenats antibiòtics. Encara que originalment es tractava de productes generats per fongs microscòpics, és a dir, productes naturals, actualment la penicil lina i altres antibiòtics es produeixen mitjançant processos industrials. Els antibiòtics són substàncies que en contacte amb els bacteris impedeixen la formació de la paret bacteriana, de manera que aquests organismes queden desprotegits i acaben per morir. Els metges recepten freqüentment antibiòtics i amb açò arriben a salvar la vida de moltes persones. De segur que alguna vegada el metge t ha fet prendre antibiòtics. Recordes quan i per què va ser? Per què creus que els antibiòtics no actuen contra les cèl lules del nostre cos? Algunes persones, equivocadament, es mediquen amb antibiòtics davant els primers símptomes d una grip. La grip és una malaltia provocada per un virus. Creus que és efectiu prendre antibiòtics per a cuidar-se n? Justifica la teua resposta. Davant d una malaltia és important no automedicar-se. Què creus que hem de fer quan sentim que estem malalts? Quines conseqüències pot tindre no seguir completament el tractament prescrit? 173

22 ACTIVITATS INVESTIGA: Les cèl lules animals Introducció A continuació prepararem una mostra de cèl lules i l observarem al microscopi. D aquesta manera, practicarem el maneig del microscopi i ens iniciarem en la tècnica de tinció. La tinció és una tècnica necessària per a l observació de les cèl lules i les seues parts. Usarem un colorant, el Sudan III, que serveix per a tenyir de manera específica els greixos que contenen les cèl lules. Les cèl lules que triarem són els adipòcits, ja que són cèl lules que acumulen greixos. Aquestes cèl lules abunden en la majoria dels mamífers i constitueixen una important reserva d energia d aquest grup d animals. Material Microscopi òptic Portaobjectes i cobreobjectes Estoig de dissecció Flascó llavador amb aigua destil lada Cubeta de tinció Comptagotes amb Sudan III Alcohol al 70% Greix animal o cansalada Agulla emmanegada Cada vegada que faces un llavat de la preparació, has d abocar l aigua lentament i amb atenció perquè no s escórrega la mostra. Procediment Amb l ajuda del professor i d un bisturí, talla una làmina molt fina de greix o de cansalada. Estén tot el que pugues la mostra sobre el portaobjectes amb ajuda de les pinces. Situa el portaobjectes sobre la cubeta de tinció. Cobreix la mostra amb unes gotes d alcohol al 70% perquè la mostra no s altere en aplicar-hi el tint. Deixa que actue entre 10 i 15 minuts. Elimina l alcohol de la mostra afegint aigua a la preparació amb el flascó llavador. Aquest procés s anomena llavat. Cobreix la mostra amb unes gotes de Sudan III i espera 5 minuts. Torna a llavar la mostra amb aigua, tal com ho has fet anteriorment. Col loca un cobreobjectes sobre la mostra. Has de prestar atenció perquè no queden bambolles d aire quan l apliques. Per a fer-ho, cal que uses l agulla emmanegada. Col loca la mostra en la platina i observa-la al microscopi tal com hem explicat en la pàgina 163 d aquest llibre. Recorda que primer has d enfocar amb el caragol macromètric i acabar de definir la imatge amb el micromètric. Observa la preparació amb els diferents augments. Activitats a. Dibuixa en el teu quadern les cèl lules que has observat i indica el nombre d augments. Quins orgànuls cel lulars has identificat? b. Per què creus que cal tenyir la preparació amb Sudan III? c. Calcula quin és l augment màxim i el mínim del microscopi que has utilitzat. d. Busca informació sobre tècniques de microscòpia i explica per a què se sotmet la mostra a una breu immersió en alcohol. 174 Unitat 8

23 COMPETÈNCIES BÀSIQUES L estudi de la biodiversitat Maria és una biòloga que treballa en un parc nacional situat en una zona costanera de maresmes i xicotetes llacunes. Per a conéixer quin és l impacte que ocasionen les activitats humanes sobre la biodiversitat del parc, Maria està elaborant un estudi. Entre altres dades, s ha d informar de la qualitat de les aigües del parc, gràcies a l anàlisi dels éssers microscòpics o microorganismes que hi habiten. Cita tres factors d origen humà que poden afectar la biodiversitat d aquest espai protegit i explica quines conseqüències li poden provocar. Has de tindre en compte les característiques i la ubicació del parc nacional que es descriuen en l enunciat. Creus que els factors que poden amenaçar un espai protegit costaner són els mateixos que es poden donar en un espai d alta muntanya? Explica breument un exemple d amenaça que es done preferentment en la muntanya. Per a l estudi de la qualitat de les aigües, quin instrument necessitarà Maria per a observar els microorganismes? Quines parts d aquest instrument són les encarregades d augmentar la imatge? I d enfocar-la? Explica a quins regnes poden pertànyer els microorganismes que s hi trobaran. ACTIVITATS AMPLIA I DESCOBREIX El plàncton El plàncton és el conjunt dels éssers vius microscòpics que viuen en la superfície de l aigua d oceans, mars, llacs, estanys i rius. La paraula plàncton prové del llatí i significa errant, ja que tots aquests éssers vius comparteixen la característica de viure flotant lliurement en l aigua. El seu pes és xicotet i poden tindre minúsculs apèndix que els permeten fer desplaçaments curts. El conjunt dels éssers vius autòtrofs que formen el plàncton és el fitoplàncton. Principalment està constituït per bacteris autòtrofs i algues unicel lulars que produeixen el 70% de l oxigen que consumim els organismes terrestres. Una de les algues més característiques que formen el fitoplàncton és la Noctiluca, que té una capacitat de fosforescència que es pot apreciar de nit. Les diatomees són algues que també formen part del fitoplàncton; estan recobertes d una closca dura de sílice que se n va cap al fons quan la diatomea mor. Els organismes heteròtrofs del plàncton constitueixen el zooplàncton i s alimenten del fitoplàncton. El zooplàncton està format per protozous, bacteris heteròtrofs i larves d animals aquàtics. Els tintínids són un dels grups de protozous més abundants en el zooplàncton. Es mouen mitjançant cilis i viuen en l interior d una coberta anomenada lloriga. Els copèpodes són uns xicotets crustacis que usen les antenes per al desplaçament mitjançant moviments en forma de remolins. Diatomea. 400x El fitoplàncton necessita la llum solar per a fer la fotosíntesi i, per això, sempre es troba en la capa més superficial de l aigua. El zooplàncton, en can- Copèpode. vi, durant el dia es troba a més profunditat per a evitar les radiacions del Sol, però de nit migra cap a la superfície per tal d alimentar-se del fitoplàncton. 175