ÍNDEX Introducció MUSICANT Los nadies Duerme duerme NEGRITO Cuestión de prioridades ONLY YOU Pensar BOIG PER TU No abarateixis el somni Solstici AL LELUIA Cançò de fer camí AL LELUIA
1 LOS NADIES Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadies con salir de pobres, que algun mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte; pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca, ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadies la llamen y aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pie derecho, o empiecen el año cambiando de escoba. Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada. Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos. Que no son, aunque sean. Que no hablan idiomas, sino dialectos. Que no profesan religiones, sino supersticiones. Que no hacen arte, sino artesanía. Que no practican cultura, sino folklore. Que no son seres humanos, sino recursos humanos. Que no tienen cara, sino brazos. Que no tienen nombre, sino número. Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local. Joan Nacher Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata. Eduardo Galeano 1 La tria de deidors no és definitiva falta saber si algú més s apunta.
CUESTIÓN DE PRIORIDADES Que las palabras sean más lentas que las balas Que las baladas ya no sean para dos Que tus latidos que antes eran de cualquiera Ahora solamente suenan por amor. Pere Blanco Que el prisionero ya no pose con cadenas Que las melenas no son sólo Rock and Roll Que una moneda nunca compre un sentimiento Pues si de algo me arrepiento es de haber comprao tu amor Y que la falda sea tan corta como quieras Que el problema es del que mira y no encuentra explicación. A mi me preocupan más los niños que mueren de hambre Pero si me apuras, me dan más pena sus madres Perdonen sus gobernantes, esta mía ignorancia No entiendo que en pleno año dos mil A mil kilómetros de aquí se están muriendo de hambre. Que la metralla se convierta en chocolate Para comerla o fumarla qué mas dá Y que mi hijo sea del sexo que sea Tenga una salud de hierro y se parezca a su mamá. Y que en la vida no se pierdan las pateras Que los desastres naturales se repartan Que el perro flaco parece todo son pulgas Nunca he visto un maremoto arrasar quinta avenue Y que las ropas estén sucias o estén rotas Casi nunca están reñidas con tener buen corazón. {Estribillo} Se están muriendo de hambre y no les damos de comer Nos lo gastamos todo en tanques pa podernos defender De qué, de quien De vuestros putos ombligos mercenarios, arrogantes Que se den por aludidos son los putos asesinos que Los estais matando de hambre Melendi
PENSAR Raquel Garcia Pensar, Pensar que tot és dolç com l eixida del sol a la matinada Pensar que no hi ha absolutament res que ens puga implicar pensar que la vida és bella igual que la lluentor de lesmonedes, pensar que ningú no ho passa mal i que açò és dabutten, pensar que la justícia i la pau són el just equilibri del món en què vivim I tu, què penses? Sí, tu, tu que no ets cap profeta, tu que camines entre la monotonia de milers de passos tu que mors i naixes amb la crueltat dels dies. Perquè ara ja no és el moment dels ideòlegs, dels grans signes del temps, i és la teua hora, la meua, la d aquell, la de tots. Dis-m ho, perquè si vols encara hi ha temps per fugir amb les gavines Pensàvem. Pensàvem que l horitzó era llarg, llarg com els segles d Història de tot allò que com deia Bertrand Russell hagués pogut ser evitat Però ara, ja només queda la durada breu de l oblit de la rosada als matins freds de L hivern. Només queda la paraula, la teua paraula en el moment precís de dir Prou, i prou vol dir que tanquem la boca i ja no en volem més. I açò ja no és el mateix conte de sempre: mireu el ressorgiment dels grups neonazis, mireu els ocells morts pel petroli, mireu la situació a Palestina, els tambors de guerra a L Afganistan, mireu l Horta de València, El Xúquer, l Albufera, les grans especulacions... I sobretot penseu......penseu perquè el cel ve carregat de mals auguris Vicent Nacher
NO ABARATEIXIS EL SOMNI No abarateixis el somni, res més que això tinc per dir-te, si vols. No abarateixis el somni, que és com l'estel que hi ha al fons del camí. Si cal, refarem tots els signes d'un present tan difícil i esquerp, però no abarateixis el teu somni mai més. Que ens han fet preu per viure i el viure a voltes té el preu de dir prou. Prou de renúncies mediocres que no ens permeten la història dempeus. Si cal, conviurem la misèria, però ha de ser sense engany, dignament, prou d'amenaces innobles amb la fam i el tronar dels canons. No abarateixis el somni, el teu estel que hi ha al fons del camí, no abarateixis el somni o et donaràs per menyspreu tu mateix. Joan P Lluís Llach
SOLSTICI Ximo Matalí Reconduïm-la a poc a poc, la vida, a poc a poc i amb molta confiança, no pas pels vells topants ni per dreceres grandiloqüents, sinó pel discretíssim camí del fer i desfer de cada dia. Recunduïm-la amb dubtes i projectes, i amb turpituds, anhels i defallences, humanament, entre brogit i angoixes, pel gorg del anys que ens correspon de viure. En solitud, però no solitaris, reconduïm la vida amb la certesa que cap esforç no cau en terra eixorca. Dia vindrà que algú beurà a mans plenes l aigua de llum que brolli de les pedres d aquest temps nou que ara esculpim nosaltres. Miquel Martí i Pol. L àmbit de tots els àmbits.
DIVISA A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel. CANÇÓ DE FER CAMÍ Vols venir a la meva barca? -Hi ha violetes, a desdir! anirem lluny sense recança d'allò que haurem deixat aquí. Anirem lluny sense recança -i serem dues, serem tres. Veniu, veniu, a la nostra barca, les veles altes, el cel obert. Hi haurà rems per a tots els braços -i serem quatre, serem cinc!- i els nostres ulls, estels esparsos, oblidaran tots els confins. Partim pel març amb la ventada, i amb núvols de cor trasbalsat. Sí, serem vint, serem quaranta, amb la lluna per estendard. Bruixes d'ahir, bruixes del dia, ens trobarem a plena mar. Arreu s'escamparà la vida com una dansa vegetal. Dins la pell de l'ona salada serem cinc-centes, serem mil. Perdrem el compte a la tombada. Juntes farem nostra la nit. Per a la Marina Maria-Mercè Marçal