XIX Premi de Reflexió i d Expressió Humanístiques Barcelona, abril de 2015

Transcripción

1 XIX Premi de Reflexió i d Expressió Humanístiques 2014 Barcelona, abril de 2015

2 ÍNDEX Presentació Bases Categoria 5 J5, 1r i 2n de Primària, treballs col lectius Somos de J5 El gat Bernat busca la felicitat L atrapa-somnis Treballs individuals Categoria 4-3r, 4t i 5è de Primària Poesia Airí Trepat, El poema dels mots desgastats Esther Urgell, El destí Narrativa Alexandra Badia, Una nit misteriosa al castell O Conxuro Lluna Galobardes, La niña que perdió el miedo Mateo de Paz, El viaje de la burbuja Olivia de Paz, A day in Senda Viva Maria Ibáñez, El llibre encantat Irene Sarrias, L Esperança, una mitjona italiana Premi Carme Roca Clara Piñera, No sóc rara, sóc diferent Categoria 3-6è (Sophie Germain) i 1r d Eso (Darwin) Narrativa Fiona Barnils, Problemes amb el lila Nora Stone, Ells/Nosaltres Ana Bouldin, The Shadow Bench Miquel Cecílio Gonçalves, El Cas Minolet David Rodríguez, La maleta

3 Categoria 2-2n (Logos) i 3r d Eso (Àneu) Narrativa Bruno Paso, Las brujas de Wiltshire Pep Alis, No perdis l esperança Aloma Alenyà, Els dos del paraigües negre Categoria 1-4t d Eso (Àneu) i Batxillerat (Mediterrània i Cosmos) Poesia Laura Rayon, Los amantes feos Andrea Gaston, Nada Narrativa Raquel García, Mañanas de domingo Ada Melo, Menispermum canadense Marta Florido, El lliri de l àngel Josep Tàrrech, La història d un escriptor Júlia Bach, Último abrazo Premi extraordinari categories 1, 2 i 3 Clara González, Un peu davant de l altre Il lustració coberta Nacho Bañares (Sophie Germain) S ha mantingut l estil i l estructura originals de tots els escrits inclosos en aquest llibre.

4 PRESENTACIÓ Estimats alumnes, En primer lloc, felicitar-vos per voler participar a escriure i utilitzar la paraula com instrument per plasmar idees i sobretot sentiments. És un plaer llegir els vostres textos i volem compartir amb vosaltres el convenciment que la cultura fa lliures les persones i que resulta clau per a la realització individual i col lectiva i la trobem reflectida en les nombroses iniciatives i propostes que l Escola us ofereix en tantes ocasions i, una d elles, és la d animar-vos a escriure. Ho heu estat fent, any rere any, i volem que continueu en aquesta tasca creativa, des que sorgeix la primera idea fins el punt final passant per l estructura, saber adaptar la realitat a la imaginació, l elecció dels personatges, la narració que expressarà realitats diverses...; sense oblidar que la influència i el reconeixement de les veus dels qui tant ens han d ensenyar, els grans autors de totes les èpoques, és essencial. Saber llegir i saber escriure, però com es fa? Tots reconeixem que no hi ha fórmules per escriure i ningú no pot aconsellar l altre com ho ha de fer. Un mateix ho ha d anar descobrint. I amb les pròpies dificultats, amb els propis errors. Després, poc a poc, saps el que vols. I apostes per escriure bé. Pretens emocionar, tant el cor com la ment. I com deia Gustave Flaubert: "El talent per escriure no consisteix, evidentment, només en l elecció de les paraules. La precisió és la que dóna força. L estil és com la música: el més bonic i el més rar que hi ha és la puresa del so". Us espero en la propera convocatòria amb moltes ganes de llegir-vos. Una abraçada a tots.

5 I com que sé que seria, també, un desig vostre, aquest any la Fundació Aula ha creat el Premi CARME ROCA en homenatge a qui va aconseguir convertir-se en un referent per a tots. De caràcter rigorós, enèrgic, entusiasta i fidel a l escola, es va entregar incondicionalment a la seva professió. Va ser "mestra" amb totes les lletres de la paraula. Volia que els alumnes la superessin i aquest era el seu triomf. A tu, Carme, aquest ben merescut homenatge, amb admiració i respecte. Teresa Vila, exprofessora d Aula Escola Europea.

6 BASES Categories El concurs literari va dirigit a tots els alumnes de l escola des de Jardí 5 fins a 2n de Batxillerat, agrupats en les següents categories: Categoria 1: Obert a participants d ESO IV (Excelsior) i Batxillerat (Mediterrània i Cosmos) Categoria 2: Obert a participants d ESO II (Logos) i ESO III (Àneu) Categoria 3: Obert a participants de Primària 6è (Sophie Germain) i ESO I (Darwin) Categoria 4: Obert a participants de Primària 5è, Primària 4t i Primària 3r Categoria 5: Obert a les classes de Primària 2n, Primària 1r i Jardí 5 A les categories 1, 2, 3 i 4 els treballs que s hi presentin hauran de ser individuals. A la categoria 5 hauran de ser treballs col lectius de classe i il lustrats. Els participants han de presentar el seu escrit en una de les quatre llengües de l escola (català, castellà, francès o anglès) i els treballs han de tenir un sol autor i ésser rigorosament originals i inèdits. El jurat El jurat del Premi de Reflexió i d Expressió Humanístiques està constituït pel senyor Javier Aparicio, professor de la UPF, crític del diari el País i antic alumne (promoció Sinera); la senyora Teresa Vila, antiga professora de l escola; la senyora M. Antònia Siguán; la Sra. Mireia Guerola, editora i antiga alumna (promoció Llívia); sota la presidència de la senyora Glòria Gutiérrez, agent literària. Premis Els premis que s han atorgat són els adequats a cada categoria. Els treballs col lectius han rebut entrades per a un espectacle teatral; els treballs individuals, un lot de llibres adient a cada edat; i per últim, el premi extraordinari al millor treball de primària (Premi Carme Roca) ha estat una col lecció de llibres de Tintin, i el premi extraordinari de secundària un Ipad.

7 Categoria 5 J5, PI i PII Treballs col lectius J5B Somos de J5

8 Categoria 5 J5, PI i PII Treballs col lectius PIA El Gat Bernat busca la felicitat

9

10

11

12

13 Categoria 5 J5, PI i PII Treballs col lectius PIIE L atrapa-somnis

14

15

16

17 Categoria 4. Modalitat poesia Primer Premi, Airí Trepat Poema dels mots desgastats El pas del temps desgasta les coses, fins i tot els mots que en ser desgastats són alhora renovats. En una tarda de tardor, en Ramon escolta per les finestres la remor de les fulles dels arbres, que mogudes per la bufera musical de l'air ballen tot acompanyant l'assaig coral de l'airí. La força del vent empeny lluny de les branques moltes fulles seques així com algunes de verdes i en caure a terra, són recollides per un estressat jardiner Isaac que les posa totes juntes al sac.

18 Categoria 4. Modalitat poesia Segon premi, Esther Urgell El destí El destí, ell tant fi pot canviar sobtadament, encara que no moguis ni un pèl pot ser que aquell examen que trauries deu, si un nen et distreu, si anaves a ser bomber, potser ara per aquell vuit, ets enginyer potser abans el teu destí, deia que tindries un gran botí però per culpa d aquell mosqueter, ara tens buit el moneder, potser si no haguessis creuat en vermell, t hauries trobat un cadell que t hauria fet companyia si hagessis tingut més alegria i ara no estaries tot el dia

19 amb una gran malenconia i estaries molt trist si no haguessis viscut feliç però com tu estàs content res de tu dirà la gent. Potser si no haguessis llegit aquest poema El teu destí hagués canviat de tema. El destí, ell tant fi pot canviar sobtadament, encara que no moguis ni un pèl.

20 Categoria 4. Modalitat narrativa Primer premi, Alexandra Badia Una nit misteriosa al castell O conxuro Estimat diari: Em dic Alexandra i tinc 10 anys. Per fi he aconseguit reunir la valentia per explicar-te la increïble aventura que vaig viure aquest estiu amb la meva família en el viatge que vam fer a Galícia. Et diré que cada estiu anem a passar uns dies del mes d agost a casa dels meus avis a Galícia. Sortim de Barcelona amb cotxe i anem els meus pares, el meu germà petit Joan de 7 anys i jo. És un viatge de més de 1000 km i quasi sempre ens aturem a dormir en un hotel de la ciutat de Burgos però aquest any l hotel estava ple i el pare va insistir a continuar el viatge i arribar a casa dels avis sense aturar-nos. El problema va ser que vam sortir de casa molt més tard que de costum i ens vam trobar a mitja nit a uns 300 km encara del nostre destí final. -Pare, estem molt cansats. Què podríem parar?- Li vaig dir jo. -Va, aguanteu una mica més i ja hi serem- em va contestar ell. Va ser acabar aquesta frase i el cel es va il luminar amb un llampec i als pocs segons un tro molt sorollós ens va espantar. A continuació es va posar a ploure com jo no havia vist mai. Quasi no es veia la carretera i anàvem molt a poc a poc. Una mica més endavant ens vam trobar un cotxe de policia creuat al mig de la carretera que no ens deixava passar. Del cotxe van baixar un parell d agents amb uns impermeables grocs amb la caputxa posada i tapats fins als ulls amb una mena de bufanda. Li van indicar al pare que baixés la finestra per dir-li una cosa: -Bona nit, senyor. La carretera està tallada per una inundació i han de continuar el camí per la carretera que entra a Galícia per les muntanyes.- Ens va dir el més alt dels dos policies.

21 -Com diu? Com vol que a aquestes hores, amb aquesta pluja i amb dos nens petits fem un camí de més de 200 km per una carretera plena de corbes?- Li va dir cridant. -Senyora, no es posi nerviosa que nosaltres no en tenim la culpa- va respondre molt enfadat el mateix policia mentre l altre ens enfocava la llanterna a la cara al meu germà i a mi. -Doncs com a mínim ens podrien indicar un lloc on poder passar la nit i que no estigui gaire lluny d aquí- va insistir la meva mare cada cop més enfadada. -Miri, una mica més endavant trobaran un trencant a mà dreta amb un rètol que posa A Terra das Nobles i un trencant a mà esquerra amb un rètol que posa O Castelo d O Conxuro. Al primer hi ha un petit hostal i al segon hi trobareu un castell medieval que han convertit en un hotel molt bonic i que aquesta setmana està celebrant la seva festa anual que s anomena La gran cerimònia. És una gran festa que se celebra des del segle X. -I quin ens recomana vostè? Li vaig preguntar jo amb ganes d arribar a un llit per poder dormir. El policia més alt es va apropar a la meva finestra que jo havia baixat i en veu molt baixa em va dir: -Tu mateixa nena però recorda que a la vida és important saber escollir bé- em va dir amb un somriure als llavis. A continuació els dos policies van marxar i nosaltres vam continuar el camí. Vam arribar al trencant i sense cap discussió vam triar el Castelo d O Conxuro. Mentre, la meva mare ens va explicar que O conxuro era una expressió gallega que feia referència a les paraules màgiques que feien servir les bruixes -o meigas com s anomenen a Galícia- en el moment dels seus rituals o cerimònies màgiques. El camí fins al Castelo va ser llarg i ple de corbes i vam arribar a prop de les 3 de la matinada. Jo vaig tenir sort i em vaig adormir a mig camí però em vaig despertar quan el cotxe es va aturar i em trobava una mica marejada. La meva primera imatge del Castelo va ser la d un gran castell medieval quasi a les fosques, sota una pluja molt forta, amb el vent bufant i xisclant i amb un fred molt intens tot i ser el mes d agost.

22 Vam aparcar just davant de la porta d entrada que es trobava tancada i només il luminada per un fanalet amb una espelma a dintre. El pare va trucar uns quants cops a la porta doncs no hi havia cap timbre i al cap d uns minuts es va obrir la porta tota sola. -Pare, marxem d aquí que aquest lloc no m agrada gens- li vaig dir jo molt espantada i una mica marejada encara. -No siguis ximpleta Alexandra. A on vols que anem a aquestes hores amb la que està caient?- em va respondre ell. -Doncs a mi em sembla un lloc molt xulo i emocionant- va dir el meu germà Joan que s acabava de despertar. -Va, vinga, tothom a dintre!- Va insistir la mare ja molt cansada. Vam entrar a dintre del Castelo i el primer que ens vam trobar va ser la recepció de l hotel sense ningú. Tot estava a les fosques i només una petita espelma ens permetia veure-hi una mica. El pare i la mare feien servir els seus mòbils per tal d il luminar-nos el lloc. -Bona nit. Què hi ha algú?- Va dir el pare primer en veu baixa i després cridant una mica fort. No va contestar ningú. Només se sentia el soroll de la pluja i el xiulet del vent que cada cop bufava més fort. -HOLA???- Van cridar la mare i el pare alhora. -Silenci!- Va respondre una veu que venia de darrrere del taulell de la recepció. -Que no veuen que la gent està dormint!- Va afegir una altra veu a l escala. Jo em vaig agafar del braç de la mare i en Joan es va amagar darrere del pare. Llavors el pare es va apropar amb la llum del mòbil al taulell i, de sobte, va il luminar la cara d un senyor molt vellet, amb la pell molt blanca i prima i sense ni un pèl al cap. -Benvinguts al Castelo d O Conxuro. Els estàvem esperant.- Va afegir el vellet amb una veu ronca.

23 -Perdoni les molèsties. Què tindrien una habitació per a nosaltres 4 per a aquesta nit?- Va preguntar la mare. -Es clar que sí. El que passa es que l hotel està quasi ple i només ens queden dues habitacions separades. Una es troba a la primera planta i l altra a la segona- ens va respondre amb molta calma el vellet. -Cap problema. Ens les quedem- va dir la mare sense dubtes. -D acord. Aquí tenen les claus. Per culpa de la tempesta ens hem quedat sense llum i no funciona l ascensor, així que hauran de pujar a les habitacions per les escales.- Va afegir el vellet cada cop amb la veu més fluixa. -Cap problema. Així farem una mica d exercici que després de tantes hores al cotxe ens anirà molt bé- va dir el pare agafant les dues claus. -Per cert, a quina hora és l esmorçar?- Va preguntar la mare. Però no vam obtenir cap resposta doncs el vellet ja no hi era darrere el taulell. -Caram, tot i ser un vellet és més ràpid que el Rayo Mc Queen!- Va dir en Joan. Tots estàvem massa cansats per donar-hi més voltes així que els pares van decidir que el pare dormís amb en Joan i jo anés a dormir amb la mare al segon pis. Vam pujar per les escales amb la llum dels mòbils perquè estaven a les fosques. Els nois es van quedar al primer pis i nosaltres vam continuar fins al segon. Teníem l habitació número 13. Vam arribar davant la porta. La mare va il luminar el pany i, de sobte, jo vaig fer un crit en notar que algú o alguna cosa m estava tocant un peu. -El peu! Alguna cosa m està tocant el peu!- Vaig xisclar jo i d un bot em vaig abraçar a la mare. Ella va il luminar el meu peu i un gat negre va sortir corrent pel passadís. -Va, no siguis bleda. Només era un gat que ens venia a donar la benvinguda- va dir la mare mentre obria la porta i entrava a la habitació amb mi encara enganxada al seu braç.

24 Jo encara tenia el cor a la boca i només volia que tanqués la porta i posar-me a dormir. L habitació tenia dos llits però jo li vaig dir a la mare que ni de broma pensava dormir sola aquella nit i així ens vam posar a dormir totes dues juntes al mateix llit. Ens vam despertar a les 2 de la tarda del dia següent i vam baixar a buscar els nois que també s acabaven de despertar. Tots quatre teníem molta gana així que vam baixar a la recepció per tal de veure si ens podien donar de dinar. En arribar a la recepció ens vam trobar amb un noi jove, amb els braços i la cara plena de tatuatges, una arracada a cada orella i una altra al nas, amb el cabell amb una cresta de color vermell com si fos un gall i amb la pell tan blanca com el vellet de la nit anterior. -Bon dia. Vam arribar ahir a la nit i voldríem dinar alguna cosa. Què està obert el resturant?- Va preguntar el pare. -El restaurant està tancat fins l hora de sopar perquè avui celebrem el dia de la Gran Cerimònia. Si volen poden anar al poble del costat on hi ha un bar i allà podran menjar.- Va respondre de mala gana el jove. Vam decidir que com que teníem una mica de pa i fuet al cotxe faríem uns entrepans per tal de fer passar la gana fins l hora de sopar. Després de menjar els entrepans vaig demanar permís als pares per anar a donar un tomb pel castell mentre ells i el meu germà passejaven pels jardins de fora. Vaig començar pel saló que hi havia al costat del menjador. Hi havia un rètol que posava Biblioteca. Vaig entrar sense fer soroll i un cop dintre vaig trobar-me el vellet de la nit anterior que estava assegut llegint un llibre. M hi vaig apropar i li vaig dir: -Bon dia, senyor. M agradaria saber la història de la festa de la Gran Cerimònia. Em podria dir si hi ha algun llibre que en parli? El vellet no va dir res. Només va aixecar una mà i amb uns dels seus dits em va assenyalar un llibre vell i gruixut que hi havia a sobre de la taula central de la bibioteca i que portava per títol: La Gran Cerimònia. La Història sense fi

25 El llibre parlava sobre el regne de les muntanyes on gobernava el rei Walnut el qual tenia dos fills bessons: en Martekin i en Serbindus. En Martekin era savi i noble i en Serbindus era envejós i venjatiu. El rei se ls estimava els dos per igual però en fer-se gran es va posar molt malalt i abans de morir els va reunir a tots dos i els va explicar que només uns dels dos podria regnar quan ell faltés. El nou rei seria aquell que portés l anell de puresa del Déu de la muntanya la nit de la gran cerimònia. El rei va explicar que l anell es trobava a dintre de la caixa sagrada de la cambra dels tresors del castell i que havien d esperar que ell fos mort per tal d obrir la caixa i agafar l anell. Només en aquest moment l anell mostraria el seu poder al nou rei. Si pel contrari la persona que es posava l anell no era digne d ell l anell el rebutjaria per sempre. En Serbindus sabia que el seu cor i el seu esperit no eren purs i nobles com el del seu germà però coneixia a una bruixa anomenada Melgà que estava disposada a ajudar-lo a canvi de dominar el regne amb la seva màgia. Van fer un pacte i així la bruixa va fer un encanteri a en Serbindus que es va convertir en el Martekin i a continuació la bruixa va fer un conxuro da morte fingida al veritable Martekin el qual va quedar adormit per sempre i en Serbindus va aprofitar i el va tancar a la presó perquè ningú no en sabés la veritat. El Martekin estava promès amb la princesa Clovette que se l estimava de veritat però en Serbindus també se l estimava i va intentar que la Clovette es casés amb ell fent-se passar per en Martekin gràcies a l encateri de la bruixa Melgà. La Clovette va descobrir-ho tot i va rebutjar en Serbindus el qual furiós va fer que la bruixa també fés el conxuro da morte fingida a la Clovette i els va tancar a tots dos a la mateixa cambra del castell. En Serbindus va anar a cercar l anell de puresa per tal de ser rei. Un cop el va trobar va reunir a tots els seus súbdits que es pensaven que era en Martekin i es va posar l anell. Només se l va posar al dit, l anell va començar a cremar-li la mà i la pell i en Serbindus el va llençar al terra. Es va trencar l encanteri de la bruixa sobre en Serbindus que va tornar a ser ell mateix. Els soldats del rei van agafar-lo i el van expulsar per sempre més del regne però en Martekin i la Clovette van seguir dormint el somni etern perquè segons explicava el llibre només una persona pura i noble de cor i d esperit els podria fer despertar en posar-li al rei Martekin el seu anell al dit el dia de la Gran Cerimònia que coincidia amb el dia 15 d agost de cada any. -Quina llegenda més bonica vaig pensar.

26 -No és cap llegenda. És la veritat i per això t hem fet venir avui aquí. Em va dir el vellet. Jo no li vaig gaire cas perquè feia cara d estar una mica boig, així que vaig anar cap a la recepció i vaig preguntar-li al noi que si podia anar a la festa de la Gran Cerimònia d aquella nit i de què anava aquella festa. Em va dir que no era més que un ball de disfresses medievals i que a la fi de la festa es triava el príncep i a la princesa del ball als quals se ls regalava un anell de puresa de mentida a cada un com a record de la llegenda d en Martekin i la Clovette. Em va semblar una història fantàstica i vaig anar a explicar-la als pares i a demanar el seu permís per anar a la festa aquella nit. Ells em van dir que sí i la mare va aconseguir que el noi de recepció ens deixés un preciós vestit de princesa. Va arribar l hora del ball i el pare em va portar fins a la porta del menjador. Vaig entrar. La sala estava il luminada només per la llum d unes torxes penjades de les parets i sonava una música molt antiga pels altaveus. La sala estava plena de gent que ballava en silenci. De sobte se m va apropar un noi vestit de príncep que em va demanar si volia ballar amb ell. A mi em feia una mica de vergonya però ell em va dir que no passava res, que a ell també li feia una mica de vergonya. Vaig dir-li que sí i ens vam posar a ballar. Ell es deia Jordi i tenia també 10 anys. Vivia amb la seva família al poble del costat i venia cada any a aquesta festa. Vam estar ballant i parlant durant una bona estona fins que en un moment de la nit es va parar la música i va sortir el vellet que va agafar el micròfon i va dir que en Jordi i jo havíem estat triats com a príncep i princesa de la festa. Ens van fer pujar a l escenari i ens van donar un preciós anell amb una pedra vermella per al Jordi i una pedra verda per a mi. A continuació ens van fer passar a una cambra del costat per fer-nos unes fotos. Un cop a dintre de la cambra el vellet i el noi de la recepció ens van dir que per tal de complir amb la tradició havíem d entrar a la cambra dels tresors del castell i posar els dits amb els anells en uns forats d un taüt on, segons explicava la llegenda, encara estaven adormits en Martekin i la Clovette. Jo estava una mica espantada però com que sempre m han agradat les aventures i les llegendes romàntiques vaig decidir amb en Jordi fer el que ens demanàvem i posar els dits amb els anells dintre dels forats d un preciós taüt de fusta medieval. Un cop posats els dits amb els anells es va obrir automàticament la porta del taüt i jo vaig fer un xiscle que es devia sentir des de Barcelona i vam intentar treure el dit en Jordi i jo però no

27 podíem. En aquell moment van aparèixer dues persones més a la cambra. A mi em semblava que els coneixia però no sabia de què. El més alt va venir cap a mi i em va dir: -Senyoreta vostè ha estat molt valenta. Com ja li vaig dir abans, a la vida és important saber escollir bé i li puc assegurar que avui ho ha fet de primera. -El policia!- Vaig cridar jo. Ell es va posar a riure a l igual que el vellet, el noi dels tatuatges i l altre company. Mentre en Jordi i jo seguíem atrapats al taüt que seguia amb la porta oberta. A continuació el fals policia com ara jo ja havia decobert- va donar l ordre al jove per tal que fiqués la mà al taüt i en tregués una bosseta de roba molt antiga. La van obrir i en van treure un preciós anell amb un diamant gegant enganxat a ell. En aquell precís moment es van encendre els llums de la cambra i un grup de policies amb armes van entrar a la sala cridant que tothom es llancés al terra amb les mans enlaire. Van agafar a tots quatre homes i els els van posar les manilles i se ls van endur cap a fora. En Jordi i jo encara teníem les mans enganxades al taüt i estàvem morts de por. Aleshores va entrar una persona a la sala. En Jordi en veure l va cridar: -Pare! Jo me ls vaig quedar mirant a tots dos sense saber què dir quan van entrar corrent el meu pare, la meva mare i el meu germà que em van abraçar ben fort. -Ens podrieu treure el dit d aquest forat, si us plau- vaig demanar plorant dels nervis. -Ara mateix, senyoreta- va contestar el pare d en Jordi. Van tancar la porta del taüt i vam poder treure els dits dels forats. Un cop alliberats, la policia ens va portar a la cuina del restaurant i ens van donar una taça de xocolata ben calenta per calmar-nos els nervis i explicar-nos el que havia passat. Resulta que el pare d en Jordi era el Cap de la Policia de la zona i que portava molt de temps darrere una banda de lladres molt famosa que havia robat un dels diamants més famosos del

28 món. Sabia que un dels lladres havia traït els seus companys i havia amagat el diamant però no sabia a on fins que fa unes setmanes els lladres havien trobat el traïdor i l havien fet confessar que havia amagat el diamant a dintre del taüt. La Policia havia detingut el lladre traïdor avui mateix i els havia dit com pensaven treure el diamant del taüt perquè si ho feien d una altra manera que no fos seguint el ritual de la Gran Cerimònia el taüt explotaria i el diamant es perdria per sempre. Gràcies a aquesta confessió van venir corrent fins al castelo i van intervenir tan aviat com van arribar. -Així que hem estat a punt d explotar,oi?- Li vaig preguntar al comisari de policia. -Ara no hi pensi més senyoreta. Només recordi que a la vida cal triar bé i vosté ho ha fet molt bé- va contestar el pare d en Jordi. Jo no vaig voler dir res més perquè encara tenia la por ficada dintre del cos però ara que han passat ja uns mesos et puc assegurar, estimat diari, que gràcies a la meva decisió he tingut una de les aventures més emocionants de la meva vida.

29 Categoria 4. Modalitat Narrativa Segon premi, Lluna Galobardes La niña que perdió el miedo Clara, una niña de 7 años, tenía miedo a la oscuridad porque le parecía ver un monstruo en su habitación que le daba mucho miedo. Después de cenar hacía lo que fuera para que sus padres estuvieran con ella. Fue preguntando a la gente si sabían cómo quitarle el miedo. Un día se encontró con su amigo Miquel y le dijo cómo podía superar su miedo. Le dijo que cuando se fuera a dormir, encendiera la luz y mirara que era lo que le daba miedo. Así lo hizo. Se levantó y vio unos brazos largos que se acercaban a la ventana y al encender la luz se dio cuenta que era el árbol que tenía justo delante de la ventana. Que tonta soy- dijo. No son unos brazos grandes, sino las ramas de mi árbol favorito. A partir de aquella noche antes de irse a la cama saludaba a su árbol favorito con sus ramas grandes y las hojas verdes. A partir de aquella noche Clara no volvió a tener miedo.

30 Categoria 4. Modalitat Narrativa Tercer premi, Mateo de Paz El viaje en la burbuja Érase una vez una niña llamada Susi que estaba jugando en la terraza de su casa cuando vio una forma rara, que parecía una burbuja, pero gigante! Era la primera vez en su vida que veía una burbuja tan grande. Entonces le pareció ver un volante dentro de la burbuja y además una puerta!, cómo podía haber una puerta en una burbuja! De tanta curiosidad que sentía por la burbuja se metió en ella sin pensárselo dos veces. Al entrar, Susi le dijo a la burbuja: cómo puedes ser tan grande y cómo puedes tener una puerta y un volante? La burbuja le respondió: soy una burbuja viajera, me dedico cada día a llevar un niño del mundo de viaje dentro de mí, así que lo único que tienes que hacer es decirme dónde quieres viajar. Susi se acordó del verano anterior en que no pudo viajar a Alemania, así que entonces le dijo impaciente que quería ir a Alemania. Así se hará, dijo la burbuja. Y de repente empezó a avanzar cada vez más rápido y más rápido, tan rápido que a Susi le daba la impresión de que la burbuja iba más rápida que el rayo. El viaje no duró mucho, pero no tuvieron un aterrizaje muy agradable, y eso fue porque como la burbuja estaba distraída mirando los edificios, al girarse no tuvo más remedio que dar un frenazo para no chocar contra uno de esos edificios. Cuando la burbuja se posó en el suelo explotó. Ahora Susi sólo podía ver los pequeños restos de agua que había dejado la explosión. Pero entonces vio que la burbuja no había desaparecido del todo, estaba encogida dentro de una cajita de porcelana.

31 Susi guardó la cajita en su bolsillo y mientras visitaba la ciudad de Hamburgo, la burbuja le dijo: deberías saber que cuando quieras que vuelva a mi tamaño normal no tienes más que tirar la cajita al suelo, de modo que yo pueda salir. Susi, tras haber visitado toda la ciudad, comenzó a tener sueño y pensó en sus padres y se dijo que podrían estar preocupados. Entonces tiró la cajita al suelo y al aparecer la burbuja le dijo que quería volver a casa. La burbuja se abrió, de manera que Susi pudiera entrar. Al cerrarse Susi apareció en su terraza. No había rastro de la burbuja! Por un momento pensó que se lo había imaginado todo, pero no, vio a la burbuja volando tan alto, tan alto, hasta que solo pudo ver una pequeña mancha blanca en el cielo. En ese momento su madre la llamó para cenar. Había estado todo el día en Alemania! Mientras cenaban la madre de Susi le preguntó: quieres ir a Alemania el verano que viene? Susi respondió que no hacía falta, que ya había estado. Sus padres la miraron extrañados y se pusieron a reír. Susi también se puso a reír, pero mientras tanto apretaba con su mano la cajita.

32 Categoria 4. Modalitat Narrativa Accèsit, Maria Ibáñez El llibre encantat Hola! Em dic Maria i tinc un problema SEMPRE ESTIC PREGUNTANT!!! Ahir justament, va passar tot. Quan vaig obrir la porta per anar a comprar el pa, vaig veure un llibre, i al costat una nota que hi deia: "Si llegeixes aquest llibre, viuràs una aventura emocionant però perillosa". I com que jo sóc tan curiosa, el vaig obrir i vaig veure que els dibuixos de les seves pàgines es movien, i en un tancar i obrir d'ulls: ja era en un món diferent EL MÓN DELS OBJECTES!!!! Vaig veure una escombra, un rellotge, unes sabates i un mocador. Vaig pensar que si hi havia tota mena d'objectes, també hi hauria un llibre, el llibre que jo necessitava: un llibre de les RESPOSTES. Vaig decidir trucar a la porta de la primera casa que vaig trobar, i em va obrir una guitarra, la guitarra Cantarina que em va dir cantant: -Què vols noia? -Va dir la Cantarina. -Vull saber on està el llibre de les respostes -vaig respondre. -Jo no sé on és -va dir-, però sé qui ho pot saber: el gran Sr. Constipat, en mocador Constipat -Però on viu? -Viu a cinc objectes d'aquí -va contestar. -A cinc objectes d'aquí???? -Síííí!, a cinc objectes d'aquí.

33 Després de caminar molt, ens vàrem trobar amb un parell de sabates: les sabates Juganeres, que molt alegres ens van preguntar: -On aneu? -Anem a casa del Sr. Constipat. -Nosaltres anàvem a casa de la Sra. Batedora, però si voleu, us podem acompanyar. -D acord -vaig dir- QUANTS MÉS MILLOR!!! Quan vàrem arribar a la casa del senyor Constipat, ens va obrir la porta un mocador vell i arrugat que ens va dir: -Qui sou? I què feu aquí? -Jo sóc la Maria, ella és la guitarra Cantarina, elles són les sabates Juganeres, i busco el LLIBRE DE LES RESPOSTES. -Aquest llibre està creuant el pont de les mil Ballarines, al Cau de les Estisores. -MOLTES GRÀCIES, savi Constipat!!! Quan vam arribar al pont de les mil ballarines, hi havia mil sabates de ballet, ballant com unes boges, que ens van dir sense deixar de ballar: -Si el pont voleu creuar, la prova heu de superar. -Prova?, quina prova? -Un de vosaltres haurà de ballar, i contra nosaltres guanyar -van respondre. Les sabates Juganeres es van animar i van començar a ballar. Les mil sabatilles de ballet es van quedar de pedra, i van haver de parar el seu ball, en veure les magnífiques passes de les Sabates Juganeres. I com havíem guanyat la prova, ens van deixar passar. Vàrem trigar molt a arribar al Cau de les estisores, i quan ja hi érem, de seguida vàrem veure milers d estisores que no ens deixaven passar. Però vàrem tenir una idea!

34 La guitarra Cantarina va tocar els acords d una cançó de bressol, i VA FUNCIONAR!!!: les estisores es van quedar ben adormides i vàrem poder passar. Un cop dins el cau, vaig veure el LLIBRE DE LES RESPOSTES. El vaig agafar molt emocionada, i just quan estava a punt d obrir-lo, un pensament va venir-me al cap: -Encara que no pari de preguntar i preguntar, i les ganes de saber m hagin portat fins aquí, no vull preocupar els pares: crec que ha arribat el moment de tornar a casa. -Ben pensat! em va dir la Cantarina-, doncs el que has de fer, és agafar el medalló que hi ha al llibre i obrir-lo. -Us trobaré molt a faltar ADÉU!!!!! Vaig dir. -ADÉU!!!! Em van contestar tots. Vaig obrir el medalló, i en un PLOF, ja estava a casa, a la meva habitació i AMB EL LLIBRE A LES MANS!!!! Vaig obrir-lo, i se m van posar els ulls com taronges, de veure el que hi havia escrit.només eres dues frases que deien així: MARIA, NO DEIXIS MAI DE PREGUNTAR BUSCA SEMPRE DE MANERA INCANSABLE, RESPOSTES. Així vaig aprendre, que no ens podem quedar mai amb el dubte.

35 Categoria 4. Modalitat Narrativa Accèsit, Olivia de Paz A day in senda viva Once upon a time there was a girl that was called Kasma. Kasma lived in the mountains of the Shadow. One day her parents told her: today we are going to Senda Viva. Kasma was very excited. It was like a dream. It was incredible, her first time going there, the best thing in her life. It was everything to her. Then she got there and she saw the magnificent show of the birds of pray. Then the Bird Master of Eagles said: I want a volunteer. Kasma raised her hand and the Bird Master told her to come. Kasma was again very excited. Then, the Bird Master called the Condor of The Andes and the Condor of the Andes stood in front of Kasma and she said the words: I want to fly with you. Then when Kasma was in the back of the Condor of the Andes, the Condor started to fly all over Senda Viva. They passed through all the attractions, because Senda Viva was a fair ground. When they returned with the other people, the Condor did not want to go home without Kasma. Then the Bird Master said: you can take him home. He will do everything to save you from danger. And they lived happily ever after.

36 Categoria 4. Modalitat Narrativa Accèsit, Irene Sarrias L Esperança una mitjona italiana Hola, em dic Esperança i sóc una mitjona. El meu aspecte és molt diferent al del meu company: jo sóc blava amb punts liles i a la part més alta del meu cos hi tinc tres ratlles verdes i una taronja. El meu company és lila amb punts blaus i la part més alta del seu cos és taronja. Vaig néixer en una fàbrica del nord d Europa, però no sé exactament on. Em van transportar aquí en una caixa plena de mitjons com jo. El vehicle no sé quin era perquè era molt petita i estava dins d una caixa. Ara visc en una casa molt maca d Itàlia, en un calaix de mitjons. Hi vaig arribar l any passat quan una senyora molt simpàtica em va comprar en una botiga molt gran. Estava amb sis parells de mitjons i jo era al centre de la pila. Després em van portar a casa, em van rentar i em van posar al calaix dels mitjons. Quan m agafen (que són moltes vegades) per sortir a passejar sempre acabo suada, bruta, i enganxifosa. Penseu que les personetes que m utilitzen són uns nens i, per això, sempre acabo molt bruta, però tot i això em tracten molt bé. Jo sempre vaig a l escola amb els meus amos, i m ho passo molt bé. Conec a la Marina, en Joan i la Mar, que són els mitjons dels amics dels meus amos. Els amics dels meus amos són molt simpàtics, però no us he de negar que també es barallen. Quan arribo a casa m ho passo molt bé, i després em dutxo. L hora de la dutxa és la millor per a mi. Entro en una gran sala amb uns sortidors d aigua i sabó. Després m asseco penjada d una pinça i em vaig assecant. Quan estic completament seca em passen per sobre una planxa molt calenta que em deixa plana i sense arrugues, a vegades em mullen una mica.

37 El sabó que m agrada més és un de color rosa que després em deixa molt suau. I el que m agrada menys és un de color blau que diuen que desinfecta i si tinc sorra em fa molt de mal. Després em tornen a deixar al calaix. I torno a estar neta. De vegades em posen directament als peus del nen i en aquests casos tinc una mania, sempre m han de posar al peu dret, sinó no entro. Però si em posen al calaix i després m agafen per posar-me als peus del nen, ha de ser el peu esquerre. Si algun dia em faig un forat em porten directament a la seva mare que em cus, i depèn de quins llocs em fa més mal que a d altres. Per exemple a la planta del peu, als dits i al turmell fa més mal que al taló. Però no patiu perquè la seva mare cus molt bé i no fa gaire mal, o sigui que cus ràpid i bé i gairebé no es nota. Al cap de dos mesos d haver arribat a casa em van portar a l escola per primer cop. A primera hora, precisament, tocava educació física i a tercera tocava matemàtica. A l hora d educació física, després d una hora d esperar al vestidor, van venir els nens i van agafar les coses per anar-se a dutxar. Quan van començar a venir els nens el meu company i jo estàvem parlant de coses de mitjons, fins que va venir el nostre amo i sense voler va llençar el meu company a terra. Quan el meu amo va venir mullat de la dutxa i es va adonar que un dels seus mitjons preferits no hi era, es va vestir ràpidament i va començar a buscar-lo. Al cap de molta estona de buscarlo no el va trobar i va anar a la classe on l esperaven tots els companys per poder començar l activitat. Jo estava molt trista de no tenir el meu amic, perquè a més a més jo sabia que el portarien a objectes perduts i allà ho passaria molt malament, i com que jo sóc un mitjó i el meu amo un home no em puc comunicar amb ell, així que vaig començar la recerca. A cada mitjó de l escola que se m creuava li preguntava si havien vist al meu company però ningú el va trobar. Al cap d un mes al meu amo se li va acudir anar a objectes perduts i allà li van ensenyar una pila plena de mitjons de diferents tipus, mides i colors. Tots estaven molt tristos, bruts, suats i

38 arrugats, per això al meu amo al principi li va fer molt de fàstic buscar el meu company, però al final el fàstic se n va anar i va buscar tranquil lament el mitjó. Al cap de molta estona de estar buscant vam trobar el meu company, però no se l va voler posar perquè estava molt brut i arrugat, i quan vam arribar a casa el vam posar directament a la rentadora. A la nit vam fer una festa tan gran i ens ho vam passar tan bé que ara en fem molt sovint recordant aquell moment, i ens ho passem molt bé!

39 Premi Carme Roca Clara Piñera No sóc rara, sóc diferent Hola, Em dic Sofia i sóc una nena de deu anys. Però no sóc ben bé una nena normal perquè al néixer vaig sortir amb al cap més gran, soc més baixeta que les demés nenes i tinc certa dificultat per caminar. Però hi ha una cosa que m encanta fer: ballar. M oblido de tot i només penso en coses bones. De fet el meu somni és ser ballarina, actriu Avui us explicaré com és el dia a dia d una nena com jo. Hi ha una cosa que no l oblido mai sobre la meva vida i és que no és rara, és diferent. Un cop dit això comencem: DILLUNS 10 DE DESEMBRE Avui m he llevat a les 7:30 com cada dia per anar a l escola. He esmorzat, m he dutxat, m he vestit i he marxat. Quan he sortit al carrer ja no em sentia igual, la gent em mirava i hi havia alguna rialla per part d algun mal educat. Però poc a poc em vaig acostumant i sempre que hi ha alguna cosa que m ofèn, penso en la frase que em diu la mare la gent et mira perquè ets guapa. A l autocar m he assegut al costat de l única nena de l escola que mai m ha dit res ofensiu i que, al contrari, em protegeix: l Adriana. Un cop hem arribat a l escola, m he dirigit a l aula de català on m han anunciat que protagonitzaria el proper espectacle de Nadal del 14 de Desembre. Quan ho he sentit m han vingut ganes d abraçar la professora de tan contenta com estava. Aquella mateixa tarda han començat els assajos per a l espectacle. Mentre fèiem el ball d entrada hi ha hagut una revelació de la Maria, la nena més guapa i popular de la classe, contra mi perquè no suportava que jo fos la protagonista. M he sentit fatal perquè m ha dit cara deformada i foca coixa. Quan he arribat a casa li he explicat a la mare el què ha succeït a l assaig, m ha felicitat pel paper protagonista i m ha abraçat fort. M ha dit que era una campiona per tot el que aguantava i m ha fet un petó de bona nit.

40 DIMARTS 11 DE DESEMBRE Avui m he llevat més d hora, no vull arribar tard a l assaig de primera hora. Així que m ha portat la mama. En arribar a l escola la mama m ha fet un petó i m ha dit bona sort, Sofia, i a veure si va millor avui que ahir. Estava súper preparada, m ho sabia tot. Només ho havia de demostrar. Un cop a l aula de català (que mentre que fem l obra és un amfiteatre) la professora ha fet callar a la classe i m ha plantat al bell mig de l escenari i m ha dit fes el primer número, Sofia. M he posat a ballar, però he vist la cara de la Maria i dels meus companys que s estaven rient tots de mi i no he aguantat més, així que he sortit corrent i plorant de l aula fins al lavabo. Al cap d un moment ha vingut la professora. M estava morint de la vergonya!! Hem estat parlant i després hem tornat. Abans d entrar a l aula, estava molt nerviosa i tenia por de com podrien reaccionar els companys. He entrat i hi havia un silenci total. M he assegut com si res i l assaig ha continuat. En arribar a casa li he explicat a la mama, hem parlat i m ha caigut alguna llàgrima. Espero que demà vagi millor. DIMECRES 12 DE DESEMBRE Avui m he llevat més desil lusionada i amb por. No vull que ningú es rigui de mi. Avui em sabria molt malament i tindria por de perdre també l Adriana. Quan m he pujat a l autocar amb l Adriana m ha preguntat: què et passa, Sofia?, et veig molt pàl lida. Necessitava parlar amb algú, així que quan ha formulat la pregunta, m he quedat encara més pàl lida, he sospirat i li he explicat. He acabat plorant, però se m ha passat quan he sentit l escalfor de l abraçada de l Adriana. L autocar s ha retardat i hem arribat tard a classe. Quan hem entrat tothom s ha girat i m he posat súper nerviosa. La professora m ha dit Sofia, estàs preparada per entrar?. Jo li he contestat que sí. Un cop a l escenari, ha començat a sonar la música, ha començat la lletra de la cançó i jo continuava quieta, allà parada. Estava pensant en l assaig de ahir. L Adriana feia cara de estar sentint el mateix que jo, tothom estava confús i jo encara més.

41 Així que a la tornada de la cançó, he començat a ballar. Però la Maria, que estava dirigint la música l ha parat i ha començat a riure, junt amb la classe sencera menys l Adriana. De sobte, la meva amiga s ha aixecat i ha fet callar a tots dient fort: ja n hi ha prou! La Sofia... I no he sentit res més perquè he marxat igual que ahir. No m ho podia creure. Jo no havia escollit ser així. A mi realment m agrada ballar i que la gent es rigui de mi, em senta fatal. Ara, cada vegada fins i tot m agrada menys. En fi, estic molt confosa i tinc molta por. Per la tarda, quan li he explicat a la mama, no he estat l única que ha plorat. La mama també. Suposo que és molt dur veure que la teva filla ve cada dia plorant. I el més dur per a mi, és que aquesta nena sóc jo. DIJOUS 13 DE DESEMBRE Avui no tinc ganes ni d anar a l escola. Estic destrossada, però no puc fallar perquè demà és l obra. Així que m he vestit ràpid i he marxat. He sentit com si tot el món em mirés i se n rigués. No ho podia suportar i m he posat a plorar. He estat plorant fins a l escola. He entrat la primera, així que la professora m ha dit Per què no puges i practiques sense ningú? He acceptat. He pujat, la música ha sonat i m he posat a ballar. Quan he acabat, la professora m ha aplaudit. Ho necessitava! Però he vist la Maria com ha passat per darrere, encara que no li he fet cas. Llavors ha entrat tothom i la classe ha començat. La professora m ha dit que pugi a l escenari i a l orella m ha dit: vinga, com abans, Sofia. Ha sonat i m he vist amb forces perquè no li treia l ull de sobre a l Adriana. Però quan he vist com xiuxiuejava la Maria amb quasi tothom, he fet el mateix que ahir i que abans d ahir: m he anat corrents al lavabo. La mestra ha vingut i m ha començat a parlar quan jo li he esperat: no vull continuar fent de protagonista. És més, no vull fer l espectacle. Ella m ha respost: Sofia, ets una nena molt maca i tu ets com ets. Balles molt bé i t ho mereixes. No et rendeixis per la crítica d uns nens mal educats. Torna a l espectacle, si us plau. D acord, però tinc molta por. He tornat i he ballat. La gent s ha aguantat el riure. Avui no ha anat tan malament, tinc por del que pugui passar demà. Avui, quan li he dit a la mama, m ha dit que era una lluitadora i que continués endavant. Demà ella estarà allà, mirant-me. Crec que estic preparada, però no n estic segura.

42 DIVENDRES 14 DE DESEMBRE Dia de la funció: quins nervis! És a primera hora. He arribat a l escola la primera i m he posat en un racó tota sola. A poc a poc, anava venint tothom i ens hem anat preparant. Jo ho he fet sola i estava pensant en la mare. Però ha passat una cosa fantàstica: l autocar de la Maria s ha retardat i ha arribat molt tard. Poc a poc han vingut tots els meus companys a demanar-me perdó i dir-me força i endavant. Això m ha fet sentir genial, amb forces per sortir. La professora ens ha fet callar, però abans que pogués començar a parlar, ha aparegut la Maria. La professora ens ha dit que ens ho passem bé i que ho gaudim. Un cop dit això, la Maria se m ha apropat i m ha dit de veritat esperes ballar així? no faràs res, ho faràs fatal. Balles de pena, veritat nois? Però li ha sortit a l inrevés! Tothom m ha defensat i ella s ha mort de vergonya. La professora ens ha enviat a escena. En aquell moment estava súper nerviosa, podia veure la mare allà asseguda, tenia por que pensaria la gent de mi, però m és igual. M havia d arriscar i així ho he fet. He sortit i he començat a ballar amb els meus companys al voltant. Al primer moment, pràcticament tothom s ha sorprès però jo em sento molt bé. Quan he acabat de ballar, tothom m aplaudia i em xiulava. Era increïble! El meu somni fet realitat! La veritat és que m ha sortit genial i he marxat la mar de contenta. Aquella nit vaig dormir genial i súper contenta. Crec que ballo bé, què dic, ballo genial! Ara ja sabeu com és una setmana d una nena com jo. De vegades fatal, de vegades genial. Però el que aprenc és a veure les meves diferències com una cosa que em fa única i no com un problema. No sóc rara, sóc diferent!!!!!!!!!!!

43 Categoria 3. Modalitat Narrativa Primer Premi, Fiona Barnils Problemes amb el lila La Lila va llegir Corre, Rosa corre! De seguida, va tancar el llibre i el va desar a l estanteria de cuir del despatx del seu pare. Es va escarxofar en el petit butacó de vellut i va tancar els ulls. Es va imaginar la Rosa corrent per l estret carreró com li permetien les seves curtes cames. Però el que sí que es preguntava era per què corria la Rosa? De què tenia por? La nena de cinc anys tot just fets s aixeca de la butaca i es posa les sabatilles. Va córrer pel passadís fins arribar a la cuina on hi havia la mare cosint una bufanda de ganxet morat per a la seva filla, que degut al seu nom ho portava tot lila. -Mare tu saps per què la Rosa corre? -pregunta la Lila esperant una resposta. -No. Però si em portes el llibre ho descobrirem juntes. A la Lila li agradava la veu de la mare sempre tan dolça com un pastís de xocolata. De gran voldria ser com ella, se sentia segura al seu costat. La mare va fullejar el llibre fins que va trobar el plec on la Lila havia acabat de llegir, en aquest hi havia la imatge de la Rosa corrent desesperadament per aquell minúscul carrer, amb els braços aixecats, se li notava que tenia un gran nus a la gola que la feia esbufegar cada dos per tres. La mare va posar el dit a sobre d una línia i va xiuxiuejar unes paraules que ni tan sols la Lila va entendre. Al cap d uns cinc minuts la mare va aixecar el cap fent un gest perquè la Lila s apropés, es va tornar a abocar sobre el llibre i va assenyalar una frase que deia així Tenia por, i si li desapareixia el color? I si perdés el nom?

44 -Mama tu creus que això em podria passar a mi? I si em posés una camisa d un altre color em desapareixeria el nom?- Va xisclar la Lila amb preocupació, un calfred li va recórrer l espinada. La mare li contestà a cau d orella: -Ai, Lila de vegades crec que llegeixes massa, que no veus que tot són històries- digué amb un sospir. Però la Lila, per molt que fos petita, no les tenia totes però de sobte va tenir una idea per descobrir la veritat. Un matí després d aixecar-se del llit la Lila no es va vestir de lila com sempre sinó que va trobar unes mitges, una brusa i una faldilla d allò més vermelles i bufones i se les va entaforar. Va fer un parell de queixalades a les torrades i va beure un glop de llet, tot seguit es va apropar a la mare que rentava la vaixella: -Bon dia cirereta- va dir la mare i li plantà un petó a la galta. La Lila es va sobtar, no li havia dit Lila, això era sospitós. I si era veritat que li havia canviat el nom? -Au va, puja al cotxe que anem cap a casa dels avis -va dir la mare amb pressa. A l arribar ja s havia fet l hora de dinar i l àvia va treure una gran cassola de macarrons amb formatge. -Què, maduixeta que són bons?- Va dir dirigint-se a la Lila. La Lila es va tornar a quedar astorada, tampoc no li havien dit Lila. Potser sí que li afectava el nom. Després de sopar la Lila es va deixar caure sobre el llit, es va posar el pijama i quan va apagar el llum, va sentir el mànec de la porta grinyolar. El pare va entrar a l obscura habitació i li va dir: -Bona nit Lila Va pensar, no m ha marxat el nom, i tot seguit es va adormir.

45 Categoria 3. Modalitat Narrativa Segon Premi, Nora Stone Ells/Nosaltres John Steinbeck All war is a symptom of man s failure as a thinking animal De vegades un instant pot canviar la vida d una persona i hi ha gent que, quan sent la meva història, creu que el meu cas va ser així. Però no és cert, el que ens va passar va ser un procés molt lent, tan lent que, quan finalment ens vam adonar del que havia passat ja era massa tard. Suposo que tot va començar l estiu del meu tretzè any. Havia estat un any difícil per al meu país, amb moltes manifestacions i molta violència, però jo, fins aquell moment, havia viscut inconscient de tot això. Estava completament convençuda que vivia en un país ric, com era possible que no ho fos si anava quasi cada cap de setmana al centre comercial, al cinema, o a prendre alguna cosa amb les amigues? Però quan ho vaig sentir tot va canviar. Recordo amb claredat aquell dia, com si ahir mateix hagués escoltat per la ràdio que havia esclatat la guerra. Era l últim dia de curs, i el meu cap estava ple de plans per a les vacances. Tenia moltes ganes d anar a la platja, de sortir a prendre un gelat, de viatjar amb els pares... Les següents setmanes no van ser gens fàcils. Els meus pares ja no em deixaven sortir de casa i cada dia hi havia lluites brutals al carrer. D una sola comunitat s havien format dos bàndols, els Bons i els Dolents, Nosaltres i Ells, i va començar a desaparèixer gent. Ningú sabia on havien anat, o si ho sabien, no ho deien, i cada cop que desapareixia algú (l home que venia els diaris, una mestra de l escola, un oncle o un cosí) la gent actuava com si no hagués passat res. El dia que van començar els bombardejos, vaig descobrir que la meva millor amiga i la seva família havien desaparegut. Aquella tarda, m havia escapat de casa justament per veure-la, però quan vaig arribar a casa seva, em vaig trobar la casa buida i regirada, com si hagués hagut una baralla. Em va entrar un pànic incontrolable i vaig anar de casa en casa per veure si algú sabia on havien anat. Però