UNA POBILETA I UN JUANET
I ixò era i no era un capità molt rich, que manetjava es doblers a palades, i només tenia un infant, que nomia juanet. L'homo, com venia de cada viatge, sempre li duya una cosa o altra de part o banda per doanrli gust, però aquell al loto era tan prim-cernut, bufava tant an es brou, que cap cosa d'aquelles li omplia es cor ni el deixava satisfet. I, com més gran tornava s'al lot, més poch gust li donaven ses coses que son pare li duya, i es pobre capità ja en comensava a tenir mal-de-caps. Què me'n direu? Ell un dia que se trobava dins una gran ciutat, que s'hi pasatjava es més descansat del mon desprès d'haver descarregada i venuda sa barcada i ben bé que la hi havien pagada, alsa es cap a una finestra d'un grandiòs casal, m'hi guipa una fadrineta com un sol que hi guaytava, mentres que un pintor, de s'altra banda de carrer, pinta qui pinta, li prenia sa fesomia. Es capità se retura una micoya a comtemplar aquella gran galania d'al lota, s'arramba an es pintor, i com veu que ès sa pintura d'aquella pitxorina de sa finestra tan galanxona, però una pintura ben natural ben natural d'aquella fadrinel la, diu an es pintor:
II -Escoltau, germà, que ès venal aqueixa pintura que feys? -Prou! prou! diu es pintor. Veyam perque la faria si no fos per vendre i gonyar p'es bech! -Bono, diu es capità: Jo la vos compr an aquesta pintura. -I jo la vos vench, si la'm pagau bé! diu es pintor. -Idò demanu! diu es capità. -Ja vos demanrè, ja! diu es pintor. Mil lliures en vuy, i em fareu content si no la'm preniu, perque estich segu que n'he de treure més. I què fa es capità? Agafa de la paraula es pintor, i dany dany muny ses mil lliures, i es pìntor li entrega sa pintura: i de d'alla cap a ca-seua. Com ey son, que es Capità presenta aquella pintura an En Juanet, aquest se posa mira que mira sa pintura, com si la s'haguès haguda de menjar ab sa vista, fins que diu a son pare: -Mun pare, aqueixa al lota que m'heu duy que m'haya agradt tant. De tant que m'agrada, no hu puch dir ab paraules; i, si no la'm deixàveu anar a veure, un pur desayre me'n duria a l'altre mon. -En nom de Deu que hem trobada una cosa que t'agradat! diu son pare. Sobre tot, ara mateix pots prende barca i anarten'hi a veure si la te fas teua
III an aquesta revel lera, que m'agradria ferm per nora. -Idò ara mateix m'hi espitx! s'esclama En Juanet. Son pare li dona un grandiós sarró de doblers de cint i diu an es mariners que donin a sa barca cap an aquella gran ciutat d'ons just llavò acabaven d'arribar. En Juanet pega bot dins sa barca, i aquesta, saupades àncores i veles esteses i cap ann aquella ciutat s'ès dit! sempre vent en popa i sensa fer may gota de marrada. Ab un Sant-i-amén foren an aquella ciutat. Salta a terra En Juanet, i ja es partit treca qui tresaca, bras sonat i oreya fumant, per dins la ciuta mira que mira per portals, balcons i finestres si guiparia enlloch aquella fadrineta tan galaxona que son pare li havia duyta retratada; i venga a tesca carres i més carres i a mirar ben arreu per tot! per veure si enlloch afinava aquella pitxorina; però res, no l'afianva poch ni gens. I no dirieu may quina idea li venguè an En Juanet, com se va veure paurat de tot! Idò fa sa promesa de sonar una peseta columnària (cinc reyals) a tots es pobres que li demanassen almoyna, fins que li haurien dit a on trobaria aquella
IV fadrineta que cercava. Ab això s'hi acosta un pobret, dient ab una cara ben llastimossa: -Qualque coseta per amor de Deu, senyoret! -Jas! li diu En Juanet. I ja li ha posada una peseta columnària dins sa ma. -Deu li pach la caritat! diu aquell pobre, com se veua aquella patena a dins sa ma. Ets uys, de mirarlase, com que li haguessen de botir. -Escoltau! diu En Juanet. No'm dirieu a on està de casa aqueixa al lota? I li mostra es retrat de sa revel lera, an aquell pobret, que el se mira de prop ferm i li diu: - Quin greu me'n sap, o senyoret, de no porerli respondre! Vol dir això ès una al lota d'aquesta ciutat? - Prou que hu ès! diu En Juanet. -Idò, senyoret, diu aquell pobre que'm tirin d'una passa si jo la conech ni sé qui ès! En Juante segueix endavant tresca qui tresca carrers i mira qui mira ben arreu per portals, balcons i finestres per veure si guiparia senya de res, fins que zàs! ja l'envest un altre pobre demantli almoyna. Li dona una altra peseta columnària, i aquell pobre ben content, com bé poreu creure. En
V Juanet li mostra es retrat d'aquella fadrineta que cercava i li demana si la coneix i si sab a on està; aquell pobre ni conegue tal al lota ni per lo mateix va sebre a on pogués estar. En Juanet torna emprende sa tracadissa de carrers i sa miradissa de portals, balcons i finestres, i hala pobres a demanarli almoyna! i ell zàs! ja les donava sa peseta columnària i tot d'una ja les mostra aquell bo de retrat a veure si coneixen gens aquella fadrineta tan polida; però cap d'aquells pobres la coneixia ni l'ahvia vista may. An En Juanet li comensen a venir tentacions de no donar pus pesetas columnàries, però assetsuaxi d'hi arramba una jayeta, veya de tot, que anava peu-rosech peu-rosech i ab sos morros per sa terra, i ja l'envest ben profidiosa: - Senyoret! O senyoret! qualque coseta per l'amor de Deu! per l'amor de Deu qualque coseta! En Juanet no ofnch homo per llevarsela de davant ab un: Deu vos fassa bé qui pot! -sino que's posa sa ma a sa butxaca, sa rabia li revé, i en lloch d'una peseta columnària, n'hi dona set d'un cop. Poreu fer contes aquella jayeta si hi deguè romandra ben agraida, que no sabia que li passava; se'n feya creus d'haver trobada una ànima tan bona i generosa.
VI Ab això En Juanet, mnetres ella se desfeya en accions de gràcies d'aquella almoyna, ja li possa davant la vista el retarat d'aquella fadrineta que feya tant de temps que cercava senasa porerla troba ni negú que n'hi sabés donar cap nova. -I Vos no coneixeu tampoch aquesta al lota? diu En Juanet a sa jaya. Sa jaya agafa es retarat, se posa a mirarlose, i asetsuaxi s'esclama: - Per l'amor santa de Deu! si la conech an aqueixa cara dal lota? I fa estona, senyoret! Si ès sa pobileta de tal Marques, que no sap que's té de rich que ès, i no té més que aqueixa fia, que ès s'al lota més garrida i galanxona que es sol escauf; i son pare la té tan gelosa, que, per que no la hi prenguen, no la deixa sortir may may de ca-seua, i la té tancada dins sa torre més alta des seu castell ab set criades que no la deixen toca peus en-terra, i son pare té comanat que li duguen tot quan demana. Se questio ès que may li venguen ni ganes de sortir d'aquella torre. -Escoltau, germaneta, diu En Juanet. Ino'm fariu la mercè de mostrarme es castell d'aquest Marques? -Ab molt de gust, senyoret! diu sa jayeta. Anemhi ara mateix!
VII I aquella jayeta ja li va haver estret de d'alla i En Juanet darrera darrera, i beneits s'hora que havia donades ses set pesetes columnàrias an aquel dianxa de jaya, que havia sabut lo que no eren estats capaços d'aclarirli tots ets altres pobres ane qui havia doandes tantes de pesetes columnàries. Com varem haver voltats una partida de carrers, arriben davant un grandiòs casal, i sa jaya posa forqueta i diu: -Això ès ca'l senyor Marques. Aqui hi ha aqueixa revel lera que vossa mercé du retratada tan an el viu. -I escoltau, germaneta, diu a-les-hores En Juanet: i vos no'm donarieu un cami per jo porer veure aqueixa pobileta? -No hu sé, no hu sé, senyoret, què se farà vossa mercè, diu s jayeta, si l'arribara a veure may! Ja haurà d'esser, per arribarla a veure may, una mel la que s'adrès, com solem dir! Com l'ha de porer veure, si no surt may de sa torre? I ses set criades no la deixan may, i nues ordes que tenen ben estretes del senyor Marques, que no hi deixen entrar cap persona esterna, sia qui sia! Només la deixen guaytar per sa finestra dos dies en l'any: es dia fa ets anys i es dia de sa seua Santa. - No i jo, diu En Juanet, necesit forsat forsat
VIII parlar ab ella, perque n'estich enamoradissim! I surta des llevant, sut des ponent, jo m'he de casar ab ella! A veure idò, germaneta, si'm doanu un cami, vos qui heu demostrat sebre tant i tant! desde ara vos dich que, si me donau aqueix cami, ey haurà una bona alegraciò per vos! Aquella jaya, com sent aqueixes comandancions va fer uns bons uys; se posa una mica cap baix i pensa qui pensa, fins que alsa es cap, i diu: -Si vossa mercè no fa tech ab lo que ara li diré, no sé per quin altre vent en farà. - Veyam, germaneta! diu En Juanet: què ès que he de fer? -Idò jo, diu sa jayeta, lo que faria, comanar a s'argenter tres joyas: una de mil lliures, s'altra de dos milia i s'altra de tres milia; i, en tenirles, me'n vendria per aqui davant crida qui crida: -Hala, dones, un marxandet nou! Hala qui'm compra una joya! Aquesta pobileta va bruixada per ses joyes. Si ella o ses criades eu senten, el cridaran per comprarli sa joya; i vossa mersé tot d'una a de dir: Si ès per la Senyoreta Marqueseta, sa joya anirà per una besadeta dal del seu peuet. Si ella hi consent, vossa mercé just li ha de besar es peuet i ha de fogir tot d'una com un llonzí, perque, si el senyor Marques l'aplegava, ja no'm sortiria viu.
IX LLavó tornara sentir, el farà pujar per comparlehi; i vossa merce ha de dir: -Si ès per la senyoreta Marqueseta, sa joya anirà per una besadeta dalt la seua maneta. Si ella hi consent, vossa mercé no ha de fer més que just besarli sa maneta, i fogir com un llonzí, perque si el senyor Marques l'aplegava, ja no sortiria viu. Llavó torna vernir aqui davant ab s'altra joya, i crida qui crida: - Hala qui l'am compra! Si sa pobileta el sent, el tornarà fer pujar per comprarlehi i vossa mercé a les-hores diu: -Si ès per la senyoreta Marqueseta, anira per una parauleta de petites que li vuy dir a s'oreya, que negú mos senta. I si ella hi consent, vossa mercé li diu a s'oreya: - Me vols per casar? i fogirem, que negú mos puga agafar! I si ella diu que si, com crech que hu dirà, mirse! llavò ja arregalràn la cosa per donarho a ses cames! An En Juanet li agradà tant i tant es pla que sa jayeta li acabava de fer, que es posa sa mà an es serrò, se treu un quern de dobles de vint, i les dona an aquella jayeta, que es pensava torna botxa de s'alegria que tenia, i li va estrenyer de d'allà donat graciès a Deu i an En Juanet d'aquelles quatre rol lanes tan grogues i tan xaravel les que li feyen uns bons averanys que no eren de dir. I heu de creure i pensar i pensar i creura que
X En Juanet ja fonsh partid a ca s'argenter, i comana tres joyas: una de mil lliures, s'altra de dos milia lliures i s'altra de tres milia lliures. I per que s'argenter vés que no anava de berbes, se treu es serro de dobles de vint, el posa damunt es taurell i diu an es Mestre: - El veys, o què, an aqueix serrò si sèu? - Si que es ver, senyoret, diu s'argente, cobrant molt de coratge. Bono! vossa mercé estiga descansat: dins es termini de temps que m'ha dit ses joyes estaràn llestes, i jo li assegur que en romandrà content. Quedan aixi, i va dir ver s'argenter: dins es termini senyalat, va tenir ses joyes llestes, una bona s'altra millor, tot or i pedres precioses: eren una guya, un anell i un collar: entre totes tres, sis mili lkliures. Ara figurauvos si hu havien d'esser cosa superior. A-les-hores En Juanet s'espitxa cap an es casal d'aquella pobileta, i ja ès partit a trescar per allà davant, crida qui crida ab tota quanta forsa tenia: - Hala, dones, un marxandet nou! un marxandet mou, dones! hala qui'm compra aquesta joya que duch, aquesta guyeta tot or i pedres precioses, i que val uys per mirar! hala, dones, si la'm comprau an aquesta joya!
XI Tant fort cridava per baix de sa torre a on sa jayeta li havia dit que sa pobileta estava tancada ab ses set criades, que una d'aquestes el sent, guayta per una fienstra per sentirlo millor; i, com sent d'una joya tan preciosa que passatgen, se'n va correns a la senyoreta Marqueseta, i ja li diu: -P'es carrer se passetja un marxandet nou ab una joya que se veu que la té ben venal i que diu que ès cosa tan bona i tan bona. - Aquesta m'ès vera? diu sa pobileta. Vés correns a demanarli que'n vol i que la'm deix veure, veyam si m'agrada. Perque ja's sap que sa roba fa es preu. Aquella criada ja pica de talons cap a cridar es marxandet nou a veure què en vol de sa joya, i que la hi deix una mica per mostrarla a la senyora Marqueseta. En Juant com la sent diu: -Vetassí sa joya. Dula a mostrar a la senyoreta Marqueseta; i, si li agrada, llavó parlarem de preu. Aquella criada agafa sa joya, i cap a mostrarla a la senyoreta Marqueseta! que, com la veu, en romàn etcisada, i se posa a dir: - O quina preciosidat i quina preciosidat! Cap joya havia vista may an el mon que m'agradàs tant!
XII Aquesta joya ja no surt d'aqui dins! Digali an es marxandet nou, que diga què n'hi hem de dar, i sa seua boca serà mesura: donauli tot quant vos demanarà. Aquella criada tris-tras tris-tras cap an es merxandet nou a dirli tot lo que la senyoreta Marqueseta li havia comanat. Con En Juanet la sent, contesta: -Diguès a la senyoreta Marqueseta que no hi ha doblers valents per aquesta joya. Si ella la vol, m'ha de deixar besar es seu peuet, just es peuet. Com aquella criada sent aquell rossinyol, tot d'una romangué molt sorpresa d'aquella sortida des marxendet nou, però llavò se refà i diu: -No res, espere'm una mica, i jo hu anirè a dir a la senyoreta Marqueseta, veyam ella què hi diu. - Ves! ves! diu En Juanet. Aqui t'esper! Aquella criada, ni s'hi hagues tangut foch dins ses sabates, correns! a dir a la senyoreta Marqueseta lo que feya al cas. Com la senyoreta Marqueseta sent aquell rossinyol, se posa tota estafaril lada. - Justament m'ha de besar es peuet! deya ella. I allà aquell capet seu era com una olla de caragols de tant que li cloquetjava, i no sabia què s'havia de fer.
XIII -No sia beneyta, senyoreta! li arreibaren a dir ses criades. Què té de lleig que li bessin es peuet? just es peuet! -Sap que ha de fer? diu una d'aquelles criades. Mos n'anam totes a a sa porte, l'obrim just que hi puga passar es peuet de vossa mercè, vossa mercè le hi allarga, sols que es marxandet li pugar besar sa punteta, i tot d'una l'enretira, i noltros tancam sa porta, i sa joya ja serà nostra. Que me'n direu? Ell la ginyaren a ferho d'aquella manera. Van a dirho an es marxandet nou, aquest se planta davant ses portes de sa torre, sescriades obrin just quatre ditets, la senyoreta Marqueseta treu per allà es peuet, sols que's morros des marxendet nou ey opoguessen arribar; i, encara no li varen haver tocada sa punteta des peus, ella zas! ja l'enretira, i ses criades zas! ja clouen ses portes ben closes, i tornen posa sa barra. I totes ben contentes perque la senyoreta Marqueseta ya era senyora de joya, que era lo que ella volia a totes passades. Però encara estava més contetn en Juanet, de lo bé que li era sortida sa priemra acciò, i es coratge que cobrà de guanyar sa segona i sa tercera. Deixa passar unes qunates setmanes, i un dia
XIV se torna espitxar devers es casal d'aquell senyor Marques, i ja ès partit tresca qui tresaca de cap a cap de carrer crida qui crida: - Hala, dones, un marxandet nou! Hala un marxandet nou, dones! Hala qui la'm pren aquesta joya, un anell d'or i pedres precioses, que ni la Reyna té cosa millo! No fotgeu masa, ses qui'n teniu ganes! que si badau gayre, no hi sereu a temps! Hala dones! Hala! Hala! Que me'n direu? Ell ey hagué un dimoni de criada de la senyoreta Marqueseta, que torna sentir es marxandet nou, i venga a guaytar per sa finestra! per veure què era que deya en net. A-leshores davalla an es carrer; i, com veu quye es un anell tot d'or i pedres precioses lo que es marxandet nou passatja, corens a contarho a la senyore Marqueseta! que tot d'una va dir: -Correu a demanr an es marxandet nou què ès que en vol d'aqueix anell i si el me vol deixar veure. I aquella criada ja ha pegat llongo i altre, cap a dir això an es marxandet nou, que, com la senti, diu: - Què ne vuy de s'anell? Que el veja priemr la senyoreta Marqueseta; i llavò, si li agrada ja parlarem de preu. Dona s'anell a sa criada, i sa criada trot trot a
XV la senyoreta Marqueseta, que com el se veu dins sas mans i el s'ha mirat bé, s'esclama: -Que'm tirirn d'una passa si en toda sa meua vida havia vist una cosa més preciosa que aquest anell! No, aquest anell ja no surt d'aqui dins! Correu a dir an es marxandet nou que diga què n'hi hem de doanr de s'anell, i le hi donarem, sia lo que sia. Corren ses criades an es marxandet nou a dirli això; i, com ell eu sent, diu: -Direu a la senyora Marqueseta que no hi ha doblers valents per treurre'm de potes aquest anell. Es preu de s'anell ès que la senyoreta Marqueseta m'ha de deixar besar just una vegadeta sa seua maneta, just sa maneta. I aquelles criades de quatrea! a dir a la senyoreta Marqueseta sa resposta des marxandet nou. Com aquella pitxorina senti lo que li demanva de s'anell es marxandet nou, tornà romandre ben estafaril lada. No se'n poria avenir d'aquelles sortides que tenia aquell estornell. I allà es seu capet que cloquetjava a les totes, perque no hu sabia què s'ahavia de fer. Com ses criades la veren tan embuyada, li diuen: -Senyoreta Marqueseta, no sia beneyta! Diga
XVI que si a lo que demana es marxandet nou! perque finus finus no li denana tampoch res lleig! Just besarli sa maneta! just una vegadeta! quin mal ey pot haver en tot això? Veu! eu porem arreglar com s'altra vegada! Noltros obrirem una miconeua ses portes, sols que vossa mercé puga passa sa maneta; i tot d'una que se senta es morros des marxandet nou damunt sa maneta, l'enretira tot d'una, i noltros tancam, i bona nit, pastora! s'anell ja serà de la senyoreta Marqueseta! Que me'n dirreu? Ell la senyoreta Marqueseta hi allarga es coll. Se'n va ab ses criades a ses portes, criden de part de dedins es marxandet nou; i, com coneixen que ja hi ès de present, obrin una miconeua ses portes, la senyoreta Marqueseta treu sa maneta per sa mica de retxillera de s'uberta de ses portes; ja hu crech que a l'acte hi allargà es morros es marxandet nou per besrlehi. I encara no hi hagué tocat; com zàs! la senyoreta Marqueseta ja enretira samaneta, i ses criades zàs! clouen ses portes i tanquen ben tancat posant sa barra, i totes crits i lulea perque la senyoreta Marqueseta ja era senyora de s'anell; i sa pitxorina que botava de s'alegria. Però encara botava més es marxandet nou, que no s'aturava de dir:
XVII - Bé mos va sa cosa fins aquí, gràcies a Deu! De tres accions ja en tench dues de guanyades. Amén que també guany sa darrera! Si que's cumpleix tot es pla de sa jeyeta! Qui hu via de dir que aquell dimoni de jaya hagués de sebre tant? No, allò no era cap dimoni! allò era un àngel de Deu que'm sorti! I mentres tant l'homo s'allunyava s'allunyava de ca'l senyor Marquès, no fos cosa que el topàs, i l'assolis de mala manera si arribava a sebre sa trescalamena que duya entre mans ab sa seua fia. Tanta de sort que el senyor Marquès no sospità ni's temè de res. Això fonch sa ventura d'en Juanet, perque es Marquès arriba a sebre res des pas de sa guyeta i de s'anell, no se'n escapava En Juanet, es Marquès l'hauria desxuyat sensa remissió. Bo estava ell per permetre xirimindangues devers ca-seua! I la senyoreta Marqueseta que no's poria treure des cap aquell marxandet nou, i desiara deya: -Però qui pot esser aquest estornell? un marxando qualsevol? si hu fos, donaria assetsuaxi joies de mil lliures i de dos mil lliures? es bo de veure que no ès cap marxando ni marxandet, sino qualque senyor gros de tot o qualque fiy de Rey. A
XVIII mi lo que m'agradaria veureli ses ombres, veyam quina cara fa. Es segur que no la fa beneyt, sino de desxondit ferm! I si ès tan ben tayat i ben carat com viu i desxondit!...sobre tot, si torna ab cap altra joya, ja sé que fare; per guiparli sa fesomia, farè lo que fan ses criades, que, en tocar qualcú a sa porta, decanten se posteta de sa graseta i veuen p'es retxadet de ferro de sa graseta qui ès que toca. I aixi sotiré de mal de-caps que ara'm petxuquen, que'm fan estar tan mal a pler. I ara no veys quina la va fer En Juanet des cap de nou o deu dies d'haver guanyada sa segona acció? Ja hu crech que agafà sa joya de tres mil lliures, es collar d'or i perles i diamants, i ja va esser partit dematinet tresca qui tresca per davant ca'l senyor Marqués: esperant a rompre es foch, crida qui crida decap a cap de carrer: - Hala, dònes, un marxandet nou! Hala un marxandet nou, dones! Hala qui la'm compra an aqueixa joya, que no he vist may an el mon res millor! Un collar d'or i perles i diamants, dones! Hala qui'l me compra! I, com més anava, més fort cridava, alsant tot es carrer. Ses dones prou que s'hi acostaven; però com
XIX veyen aquell collar tan bufarell, deyen: - Sa nostra bossa no hi arriba! I un bon greu que los sabia haverse'n d'afluixar! Ab això una de ses set criades de la senyoreta Marqueseta sent es marxandet nou, guayta a sa fienstra; i, com veu que ès ell, davalla an es carrer per porer dona ses fites més clares a la senyoreta Marqueseta d'aquella nova merca des marxendet nou. Com aquella al lota veu d'aprop aquell collar tot or i perles i diamants, se'n feya creus, no se'n poria avenir que mans d'homos haguessen sabuda fer una cosa tan preciosa i tan preciosa. I que fa ella? Pica de talons cap a la senyoreta Marqueseta i ja li diu: - O senyoreta Marqueseta! Ell ja tornam tenir es manxandet nou p'es carrer, que passetja un collar tot or i perles i diamants tan preciòs i tan bufarell, que aquella guyeta i aquell anell que mos arramba no componen res devora ell. Jo no havia vista en tota la vida una cosa tan preciosa may! Que'm tirin d'una passa si vossa mercè no se'n enamora tot d'una que hu veurà! Bona la hi va ahver dita aquella criada a la senyora Marqueseta! tot d'una s'esclama: - Anau correns an aquest marxandet nou,
XX veyam què vol d'aqueix collar, i que el mos deix veure, primer! Ses criades se'n hi van, i es marxandet nou digue: -Jau es collar, i que'l veja la senyoreta Marqueseta tan bé com vulga! En quant a preu, ja en parlarem quant ella haja vista bé de prop sa joya! Aquelles criades agafan es collar, i cap a la senyoreta Marqueseta! que, com el va veure, en romanguè seny a perde, i torna dir: - Anau correns an es marxandet nou a veure que'n vol des collar! I agafaulo de paraula, en demàn lo que en demàn! perque el vuy per mí, i foris! Ses criades se'n van an es marxandet nou; i, com li demanen què en vol des collar, los diu tot rabent: -Es collar val tres milia liures per un altre, operò per la senyoreta Marqueseta val una alta cosa: que me deix dirli una parauleta petit a s'oreya, que negú mos senta! Com aquelles criades sentiren això! correns cap a dirho a la senyoreta Marqueseta! que com les senti, aixi mateix li vengué de nou aquella sortida des marxandet!
XXI - Que farem? va dir ella. Ell ara ja'm vol dir una parauleta a s'oreya, que negú mos senta! Com pot esser això? Quant ses criades veren que no contestava tot d'una i que's cap li cloquetjava, digueren: - Que no sia beneyta, senyoreta Marqueseta! que diga que si! quin mal resultat li pot dur que's marxandet li diga una parauleta a s'oreya? -Es que diu, s'esclama ella, que la'm vol dir que negú la senta més que jo! - Això ès bo d'arreglar! diuen ses criades. Veu: no obrirem ses portes ni llevarem sa barra que les té ben subgectes de banda a banda. Just decantarem sa posteta de sa graseta, aixi com eu feym quant toquen i volen mirar qui ès toca. Vossa mercé posarà s'oreyeta an es retxadet de sa graseta, noltros mos decantarem ben decantades i es marxandet li porà dir sa parauleta ben petit, ben petit, que negú la senta més que vossa mercé; i ja serà seu es collar! A la senyoreta Marqueseta li agrada ferm s'idea, i se'n va a dirho an es marxandet nou, que també hi estigué ben conforme; i ja s'acosta a ses porteta cooredora de sa graseta per porer dir sa parauleta a s'oreyeta de la senyoreta Marqueseta. I vos assegur que no haguè d'esperar gayre,
XXII perque a quellaa pitxorina ja en tenia més ganes de sentir aquella parauleta que no'n tenia En Junaet de dirlehi. Que me'n direu? Ell ses criades deixen ses portes ab sa barra posada de banda a banda, i se'n decanten fins a s'altre cap de sa quadra que feya d'entrada, i totes se taparemn ses oreyes ab ses dues mans per que la senyoreta Marqueseta pogués estar més saegura de que no sentirien sa parauleta que aquell diantre de marxandet li havia de dir a s'oreyeta. A-les-hores la senyoreta Marqueseta s'acosta a ses portes i fa correr sa porteta de sa graseta, i p'es rexadet de ferro se veu davant es marxendet nou, un fadrinel lo de desset o devuyt anys, galanxó, uys espolsats, cap viu, just aixi com ella el s'havia imaginat. Aqui En Juante, que tenia en ses mans aquell retrat que son pare li havia duyt de la senyoreta Marqueseta, se mira es retrat i se mira aquella cara que el se mirava a ell d'allà dessà es ratxadet de sa graseta, i veu que ès sa mateixa cara. Aquella careta tan garridoya s'acosta ab s'oreyeta ben acostadeta an es ratxadet, i En Juanet ey arramba sa boca i diu: - Me vols per marit?
XXIII - Ben dit! ben dit! diu ella. Vina a cercarme avuy mateix a mitja nit, abaix de sa finestra més gran d'aqueixa banda de casa, i fogirem plegats! -Prou qui hi serè ab so meu cavalll a mitja nit baix de tal finestra! diu En Juanet. -No res idò, diu ella. Ab Deu siau! - Ab Deu siau idò! diu ell. I la senyoreta Marqueseta decanta s'oreya des ratxadet i fa correr sa porteta de sa graseta, tancant ben tancat. Ses criades a-les-hores s'hi acosten, i totes venga a donarli mil enhoresbones! i no s'aturanven de dirli: - Eu veu senyoreta Marqueseta, que ès anat de bé? Just deixantse dir aquella parauleta petit a s'oreyeta, que negú més que vossa mercé l'ha poguda sentir, ja té es collar per seu! -Es ver! deya la senyoreta Marqueseta. I sa gran revel lera feya un esfors per amagar s'impressiò forta que li havia feta aquella parauleta que li ahvia dita a s'oreyeta es marxandet nou; i hu va sebre amagar tan bé, que aquelles criades no sen temeren ni sospitaren de res en tant com la veren trafegar tot lo dia girant caixes i guardarobes, cerca qui cereca sa roba i se joyes que més li convenia ramassar i durse'n.
XXIV Que me'n direu? Ell es sol no era post i ja tenia sa trosselleta feta, i a punt de fugir. I ben resolta que hi estava a espitxarse aquella estornella de pobileta ab aquell xabelet de marxandet nou, tan atxaravit, llambriner i de s'uy des vent. Però may direu sa passada que li succei an En Juanet aquell vespre. L'homo se'n anà de sa porta de sa torre de ca's Marquès, botant de content i itrant es capell a l'ayre. - Benissim de tot! deya ell. L'he guanyada a sa tercera acciò! No sé amb-e quin sant dech haver tengut bo per que tot m'anàs tan en candela! Ja no m'hi poria anar més! Milions de vegades beissim i redebenissim! Ja tench es si de la senyoreta Marqueseta! Anit, anit, anit se farà s'esclafit! Anit fogirem! I cap a ca-nostra manca gent! Anit! anit! anit! I aixi passà tot lo dia desvarietjant, somiant les dotze de la nit. Com cayguerem los onze, l'homo no va porer estar pus, ja tenia es cavall ensellat, i, per desfressar més es cas, parteix a peu, menant es cavall per ses riendes darrera i cap a ca's Marques! Però no se'n hi anà tot dret ni s'hi planta just
XXV davant, per no fer fressa, i que es Marques no'l guipàs i no n'hi fés qualcuna d'ase i seca. Lo que fa ell, s'atura a una colzada de carrer, un centenar de passes lluny de ca's Marques, que de ca-aqueix no'l poguessen colombrar. S'asseu damunt un portal, ab ses riendes des cavall enrevoltades per un bras, i allà està qui està esperant que cayguessen les dotze. I heu de creure i pensar i pensar i creure que l'agarrota un ram de sòn d'aquella més rabiosa, que deixa com a tronchs tots es que embolica; i aixi n'hi va pendre an En Juanet, romanguè adormit cop en sech com una rabassa. Passa ab això per davant ell es saig d'aquella ciutat, que feya de cap de guayta, trescant carrers i carrers a veure si havia ennlloch res mal adesat. Es saig veu aquell homo adormit ab aquell cavall devora, i pensà ab ell mateix: - Què deu haver d'emperiolar aquest estornell adormit per aqui an aquestes hores? M'engana que aqui no hi haja cosa! Estiguem a l'aguayt, veyam! Ab aixo es saig cau passar per davant ca's Marques, just per baix de sa torre a on estava tancada ab set criades la senyoreta Marqueseta: ella ben desperta; ses criades, més adormides que un sauló.
XXVI Ell com es saig era s'endret de sa finestra més gran d'aquella torre, an es rellotge de la Ciutat cauen les dotze; i, cam cau sa darrera batayada, la senyoreta Marqueseta guayta per sa fienstre, veu es saig abaix, se creu que ès en Juanet, i li fa: - Xit! Ets tu? no ès ver? Es saig, com sent allò, se mal pensa; i, per lo que pogùes esser, contesta an aquella veu de dona: -Si, som jo! Es que ell tot d'una va veure que aquella veu cridava aquell homo que havia adormit ab aquell cavall devora, i va voler veure quin misteri hi hauria en tot allò. -Vaja idò! diu ella aquella veu de dona, de dalt de sa finestre. Vetaqui sa trosselleta! La t'amoli ab aqusta corda! La hi molla, i es saig l'engospa tot d'una que li bastà. La senyoreta Marqueseta havia anuats set o vuyt llensols p'es cornalons, un ab altre; ferma un cap a una baula que ses portes de sa finestra tenien, i s'amola aferrada per aquells llensols. Encara no es abaix, com diu: - I es cavall? No has dit que vendries ab so cavall? - Prou! prou! diu aquell. El tench ben avinent!
XXVII Ara vaig amenarlo! I es saig ja ès partit cap an aquell adormit ab aquell cavall devora ell. LLavò va veure ben calr tot es misteri aquell dimoni de saig, i va dir: -Eu he d'arribar a s'enfront an això? Eu he de veuere què resultarà de tot aquest endiumenjat! Que m'en direu? Ell es saig aariba an En Juanet, que seguia dorm qui dorm com un peix dins s'aygo. I que fa es saig? Li despassa a poch a poch des bras ses riendes des cavall; i com lis ha despessades de tot, ja ès partit ab so cavall, cap an aquella pitxorina tan falaguera; pugen tots dos dalt es cavall; ella li diu: Endavant! i ell singlada i altra singlada a s'animal! i s'animal de quatres com cent dimonis! i de d'allà, fent un destre ab cada llongo. I heu de creure i pensar i pensar i creure que es saig se veya de lo més endidalat perque no sabia per on havia de pendre ab so cavall ni quines paraules havia de dir an aquella al lota que era estada tan fàcil en deixarse'n dur d'un desconegut com era ell. Es saig no se'n poria avenir de tot allò; i es cavall que comensava a desmayar de sa via que
XXVIII feya tot d'una, perque ell acabà per no donarli gens d'esperò, i el deixava anar per allà on volia s'animal. Pensa qui pensa es saig com se'n havia de desfer d'aquells trunfos, la senyoreta Marqueseta li arribà a dir: -Bono, i cap on mos n'anam? - Cap a on mos n'anam? diu es saig, sensa sebre què havia de contestar, fins que arribar a dir: -Cap alla on tu vulgues! -Tu m'has demanat, diu la senyoreta Marqueseta, si te volia per marit, i jo t'he dit: Ben dit! ben dit! Ara bé, que no mos n'anam a ca-teua per casrmos? - Per casrmos? diu es saig, tot confus, perque ell ja feya asnys que hu era casat. -Bono, Biel! arriba a dir ell mateix. Ja l'hem feta! A on he tengut es cap, de fogir d'aquesta manera ab aquesta senyoreta? Veyam ara com me'n desfaig d'aquesta marruell!...lo millor que puch fer, ès deixarla aqui mateix an aquesta revel lera ab sa seu trosselleta, i tornarme'n ab so cavall a la ciutat, i veure si trop aquell que he deixat dormit damunt aquell portal; i li diré que jo passava per allà hi he vista sa bistia que li fogia, i que li he pitjat darrera per agafarlehi, i que fins tantes hores lluny no l'he poguda assolir. Ell encara me
XXIX donarà les gràcies, i negu sabrà res, i tot es mal serà mort. animetes santes! que encara en surta ab bon nom d'aqueixa cap-buytada, que aixi mateix m'ès sortida un poch massa grossa! Dit i fet, es saig pega bot des cavall, i diu an aquella al lota: -Davalla també una mica. La senyoreta Marqueseta devalla, es saig li dona sa trosselleta, i ja pega bot dalt es cavall de bell fresch, i venga una bona esperonada devers ses illades des cavall i una bona singlada devers es cap! i aquell animal con cen mil dimonis de d'allà, tant com en poria treure. Es saig li dona cap a la ciutat, i al punt ey va esser. Li dona cap a ca's Marques, llavò pren aquell carrer a on hi havia trobat s'animal devora aquell dormit damuint aquell portal; però s'ha dormit ja no hi era, ni va porer sebre es polissardo de saig per on havia pres; i un bon mal-de-caps que tenia p'es mal que de tot aquell endiumenjat lñi poria venir. Com l'havia de trobar es saig an En Juanet? si aqueix se despertà devers les dues de sa dematinada. Com se veu sensa es cavall i llavò sent caure les dues an es rellotge de la Ciutat, romanguè com a de pedra. No sabia que li passava; se vreya somiar, se paupava per veure si dormia o
XXX si estava despert. S'acosta a ca's Marques, i a sa finestre major de sa torre afina aquell enfilay de llansols nuats que arribaven fins abaix. -Ja ès fuyta s'aucella! diu ell, i no ès fuyta ab mi, Es fuyta ab so cavall i Deu sap amb-e qui!...però que dimoni pot eseer estat això? Aqui hi ha bufat el dimoni! No pot esser més que el dimoni tot això! Com prou s'hague esbravat d'esclamarse i d'embuyar fil sensa aclarir res, resolgué tornarse'n a sa barca, i tocar a tots es ports de mar que toparien, cerca qui cerca per tot arreu fins que hauria trobada aquella gran pitxorina de pobileta, per que li complis sa paraula des casament que li havia donada. Aixi hu va fer En Juanet; saupà àncores i estenguè veles, i venga a tocar a ports i a ports! i demana qui demana d'una pobileta aixi i aixi; però negù n'hi sabia donar trallat ni un fòtil mort. Com havia de porer endardellar res de tal cabermoni? si va succeir lo queara veureu? Quant es saig deixà en porret la senyoreta Marqueseta, a's mig d'aquell camp devers ses tres de sa dematinada, la dona se pensava morirse de por i d'angúnia. Se pegava tochs p'es cap, s'abrassava es cabeys un grapat ab cada ma, plorava com un
XXXI Magdalena, i deya: -Però a on he tengut es cap de fugir d'aquesta manera de ca-mun pare? Més me'n meresch! Es Deu que me paga sa gran polissonada que he feta! Per`bé, quina l'he de fer, ara? Me'n tench de tornar a ca-nostra? Hauria de contar tot lo que hi ha hagut i mon pare me mataria! Me faria sa pell sensa apellaciò! No pot ser! no pot ser tornar a ca-nostra! Sobre tot, qui té esball, balla! Me som tirada dins s'encallador, i no me queda altre remey que palanquetjar fins que'n sia sortida! Ara lo que'm convè, veure de quin cap feym estelles!. Pensa qui pensa cap on havia de pendre, se fa de dia clar, surt es sol, i alp unt colombra una polseguere brollava ben atxaraviada sa veuete d'un fabiolet que feya: ti-tu-ti! ti tu ti! Què me'n direu? Ell va esser es porqueret ab una bona guarda de porchs que los se'n manava a pastura, es més xalest del mon. A sa pobileta llavò li ve una idea, de baraterse es vestit ab aquell porqueret per porer anar més segura p'el mon, vestida d'homo, i aparentement un homo. I que fa ella? ASe planta davant es porqueret, i ja li diu:
XXXII - No'm faries un favor, o porqueret! entre la paga? -Si puch, si! diu es porqueret. I quin ha d'esser aqueix favor? -Que mos barataseem es vestit, diu sa pobileta: jo't donaria es meu i tu'm doanries es teu. - Cap per cap? diu es porqueret, reparant que es d'aquella era tot de seda. -Cap per cap! diu sa obileta. -Feta està sa barrina! diu es porqueret. Sobre tot, ell se baraten es vestit: es porqueret se treu es seu i se posa es de seda de sa pobileta i sa pobileta es des porqueret, i ja va esser partida de d'alla, vestida com si fos un porqueret, embolicantse un mocador p'es cap per amagarse sa gran cabeyera que tenia que li pegava part-davall es genoys. -Sobre tot, diu ella: ell ara, es meu mon haura de dir ab so vestit. Manomenava Ferrandina; idò ara heurè de esser Ferrandi. Camina caminaras, braas sonat i oreya fumant, arriba, des cap de set dies, a una ciutat molt gran, i ja demana: - Quina ciutat es aquesta? - I això no saps? li diuen. I en cara no has conagut que això ès sa ciutat de tal Rey?
XXXIII -Bé me va! diu En Ferrandi. Això es lo que jo cercava. Se'n va tot d'una a un hostal, demana una cambra que se tanch ab clau, n'hi donen una, s'hi tanca, i allà s'acaba d'enllestir com si fos un homo, surt de sa cambra, roda clau i sa clau dins sa butxaca, i de d'allà a donar una volta per aquella ciutat per prendre bùixoles de lo que convendrie fer. Com prou va haver trescat i ha va haver pensat, diu: -Lo milor que puch fer ès pendre s'ofici d'afaytar, que ès una feyne geugera, i que m'assambla que l'he de tenir bona d'aprendre. Fet i dit, demana quin ès s'afaytador més bo de tot la ciutat, i li diuen: -Es del Rey, que guanya a tots. En Ferrandi aclareix a on està aqueix mestre, le hi diuen, s'hi presenta, le hi troba, i li diu: -Mestre, jo era arribat a veure si haurieu mester un aprenent per fer sabonera. -Si que seràs caygut bé, diu es Mestre, perque ahir se'n anà es que tenia. Escolta, i que has de gonyar? -Me doanreu lo que vos voldreu, diu En Ferrandi. A mi me basta que me mostreu de s'ofici.
XXXIV No mir doblers jo, Mestre! - Bé parles, en jove! diu es Mestre. I desde ara te dich que, si tu't portes bé i fas bonda, no't queixaràs demí. Aquell afaytador era molt bon homo, feya més de vint anys que era casat, i un infant que tenien se mori; i, des cap d'uns quants dies de tenir aquell aprenent tan fener i trempat per totes ses coses i que tractava ab tant d'amor es parroquians i tothom qui's presentava an aquella casa, en romangué tan agradat es Mestre, que li va dir: -Mira, Ferrandi, me faries favor si volies estar de tot an aquesta casa. Hostals son hostals, i sempre estaràs millor aquí; i llavò que no hauràs de córrer cada dia de s'hostal aqui i d'aqui a s'hostal. Sobre tot, tu ja hu veus; jo i sa dona som tots sols; i, si tu vens, tu estaràs millor i noltros també. -Mestre, digué En Ferrandi, vos parlau maasa bé, i m'oferiu més formatge que pa, com aquell qui diu. Si ès sa vostra voluntat i sa de sa Mestressa, vendré ab molt de gust. - Si hu vuy jo? diu sa Mestressa. Més que on es Mestre. Me fas contenta si avuy mateix ja te mudes de tot aqui. -Idò m'hi mudaré avuy mateix, diu En Ferrandi. I ja s'espitxa a s'hostal, replega sa trosselleta,
XXXV paga s'hostaltge de dies que hi havia estat, i hala cap a ca's Mestre! Allà li donen una cambra per ell tot sol, i allà s'estava com si fos un fiy de la casa. I lo bo va esser que sorti tan trempat per afaytar, que al punt tothom s'estimava més En Ferrandi que es mateix Mestre, perque li guanyava de massa an aquest a tenir sa ma fina i geugera, i llavò que no feya gens de mal, per ravascosa que fos sa cara i per mal d'emprende que fos es pel. Tothom en parlava de que aquell diantre de Ferrandi era es primer afaytador de tot es reynat; i com arriba a ses oreyes del Rey, el Rey diu an es Mestre: -Homo, me diuen que es fadri que tens, guanya a tothom a sebre manetjar es raò. Envia'lme en haver de tornar tu, i m'afaytara ell, veyam si ès tant com diuen. -Ja le hi enviarè, diu es Mestre. M'engana que no li agrat. Ja és més mestre que jo. May n'havia vist cap que afaytas tan polit com ell. Que me'n direu? Ell es dia que es Mestre havia de tornar a raurar sa cara del Rey, es Mestre agafa en Ferrandi, i li diu: -Mira, veste'n a afaytar el Rey, perque avuy no me lleu anarhi. Esper que me faràs queda bé. -No tengueu ansia, Mestre, diu En Ferandi.
XXXVI Estigau descansat! En Ferrandi s'entrega a Ca'l Rey, el fan entrar dins sa cambra reyal; i el Rey, com el veu tan fi, tan galanxó, no se'n poria avenir que allò no fes més que un fadrí des seu afeytador. En Ferrandi l'afayta tan polit, ab una ma tan fina i tan guegera, que el Rey en va romandre encantat; i enviar a dir an es Mestre que li enviy sempre En Ferrandi perque negú may l'havia afeytat que li fes tant poch mal. Es Mestre, per donar gust an el Rey, desde aquell dia sempre li envià En Ferrandi, i el Rey tot encantat d'aquell dianxa d'afaytadoret tan fi de ma tan geugera; i al punt casi tots es senyors de la Cort volgueren que també los adesàs es pel de sa cara, perque era un gust deixarli fer tal trasquelamena an aquell revel ler de Ferrandi. El Rei i es senyors el trobaven bo ferm per afaytar, però ses criades de ca'l Rey i ses Dames de la Cort i fins i tot sa fia del Rey, que era pobileta i encara no n'havia doblegats devuyt, el se miraven ben de prim conte d'agrados, garrit, gentil i galantxò que el trobaven, i no se'n porien avenir de que hu fos tant un fadri de s'afaytador de la casa. I a ses fadrines vos assegur que los venien ganes ferm de que ell les escométes; però ell era el
XXXVII diantre per no mirarse'n cap, fins a s'extrem de que elles ab elles devegades deyen: - I d'on el deuen haver tret an aquest estornell que no prova may d'alsarmos gens la vista? I no hu volgueu sebre es mal de ventre que tenien aquelles mandragolines. I heu de creure i pensar i pensar icreure que tant el s'arribà a mirar sa fia del Rey an En Ferrandi, i tan poch sospitava que fos cap Ferrandina, que, com se'n va temer, n'estiguè enamoradisima; i sempre que sabia que En Ferrandi ey era o hi havia d'anar, ja se posava a l'aguayt per poderli clavar la vista i comtemplarli tantes perfeccions com li trobava de garridessa i galanxonia, perque ja no hi havia res nat del mon que li donàs tant de pler com aluyar aquell cos tan ben tayat i tan gentil d'en Ferrandi. Que me'n direu? Ell la cosa arribà a tal extrem que, un dia que En Ferrandi sortia de sa cambra reyal d'afaytar el Rey i no havia ningu que tranzitàs per allà, sa fia del Rey, que estava a l'aguayt per porer veure passar En Ferrandi, no veyent lluir negú altri en tot allò, se revest de coratge, surt de s'amagatay, se planta davant En Ferrandi, i li enfloca tot dret, sensa cap voltera: - O Ferrandi meu! estel de sa meua vida! tu èts
XXXVIII sa meu vida! sa meua amor! O'm cas ab tu o me faig monja! Poreu fer comtes quins uys deguè fer En Ferrandi com sentí aquella descàrrega de sa fia del Rey! Allò li va esser com una escopetada an es cor, d'aquelles que no's pert cap perdigó. Tot d'una romangué de pedra, sensa paraula; llavó se'n desfeu aixi com pogué de sa fia del Rey, i corrents cap a contarho an es Mestre! Com es Mestre sent allò, poreu pensar si també se trastornaria, fins que a la fi diu an En Ferrandi: - I què hi dius tu damunt tot aquest tu autem? - Que voleu que hi diga? diu En Ferrandi. Que trop que no convé que jo torn a ca'l Rey. -Però i quina escusa hem de posar? diu es Mestre. -Qualsevol, diu En Ferrandi. Ara trop que no hem de dir que jo hi tornaré pus, sino avuy donar una escusa, demá donarne una altra, i així perllongar la cosa, i qui dia passa any empeny; i mentres tant, per ventura el Bon Jesús mos obrirà qualque portell. -Ben pensat! ben pensat! diu es Mestre. I llavò si que l'estimà més es Mestre an en
XXXIX Ferrandi, perque lo que ell deya: -Un altre, en lloch de fogirne de sa Fia del Rey, s'hi seria aficat més que ella no hauria volgut. Era que es Mestre no sabia lo que hi havia davall es terrós. I no era just sa fia del Rey que estava seny a perdre p'en Ferrandi. Totes ses fadrinetes des carrer de c'as Mestre l'havien aluyat, i allò era un escanday: totes el se cuydaven a menjar ab sa vista quant el veyen passar, i lo que trobaven com sabien que no era que fos casat, sino fadri com elles. I per més burla i afronta, negú nat del mon sospitava gens ni gota que allò haguès de resultar finis finis, en lloch d'un Ferrandi, una Ferrandina. I heu de creure i pensa i pensar i creure que tants de port de mar arribà a correr En Juanet cerca qui cerca aquella pitxorina de senyoreta Marqueseta que li era fuyta no sabia per on ni amb-e qui, que a la fi toca an es port de sa mateixa ciutat del Rey a on se trobava aquell bo de Ferrandi, fent d'afaytador. Salta a terra En Juanet se paupa es galamó i ses galtes, s'hi troba ja massa pel, i resol ferlo-se tomar. Mira si guiparà cap afaytador, en guipa un, i la bona sort va esser a ca's mateix afaytador del Rey, i fonch En Ferrandi mateix que l'afaytà.
XL Tot d'una ja li va xrida s'atenciò aquell afaytador tan fi, tan garrit, tan agradós i ab sa ma tan guegera, que se'n duya es pel ab so rao tan dols, que era just si le hi fes botir de sa cara ab una mica de buf. S'acaba s'afaytada, En Juanet paga aquell afaytador tan gentil i senyorivol, mirantlose fit a fit, com si el s'hagues de menjar ab la vista, mentres el pagava; surt an es carrer, i tan embirombat anava ab aquella garridesa d'afaytador, que no veya a on posava es peus ni per on anava, perque lo que ell deya: - He d'anar ben errat que jo haja vista aquesta cara; però ara no recort a on! Cop en sech s'enverga xisclet an es front, se posa sa má a sa butxaca, sa treu aquell retrat que son pare li havia duyt i que ell no deixava may, es retrat d'aquella cara que va veure per dins es retxadet de sa graseta de ses portes de sa torre de ca's Marquès; el se mira de prim conte, i s'esclama: -Es sa mateixa cara! No hi ha vel! ès ella! es ella, vestida d'homo! Coratge! Això vol dir que encara ès fadrina! Es cor m'ho diu que encara ès fadrina! Camina una bona estona voltant carrers i carrers, i pensa que pensa quina l'havia de fer i
XLI com l'havia d'envestir an aquell fadrinet afaytador, que ell estava ben degur que era fadrineta i no fadrinet. Com prou ey va haver pensat, se otrna entregar a ca-s'afaytador; demana es Mestre, aquest surt, i En Juanet li diu: -Mestre, voldrieu escoltar una paraula? -Prou, prou! diu es Mestre. Que ès cosa de secret? -Maldament no hu fos tant! diu aquell. Aqui es Mestre l'entra dins una cambra, tanca de part dedins, i diu: -Ara, En jove, digués coses. -Lo priemr de tot, diu En Juanet, no sé si recordau que encara no deu fer una hora que som vengut an aqueixa casa a afaytarme. M'ha afaytad es vostro fadri; i, com me passa un pas mol ferest envers d'ell, he cregut que lo primer de tot m'establia parlarne ab vos. -I què ès lo que t'ha fet es meu fadri? diu es mestre tot alterat. -Ara com ara, diu En Juanet, no m'ha fet res desagradable, sino més tot lo contrari, perque m'ha afaytad tan polit com négu may m'havia afaytat. -Idò què ès lo que ha passat entre voltros dos? diu es Mestre.
XLII -Jo vos ho explicarè, diu En Juanet; però m'haurieu de prometre fervos unes quantes de preguntes. -Fe'm totes ses que vulgues! diu es Mestre. -Per primera, diu En Juanet; ès fiy vostro aquest fadrí? -No,fiet! diu es Mestre. No n'hem tengut cap d'infant més que un, que va morir molt tenre. -Però veyam, diu En Juanet, si ès nebot o parent d'aprop o de lluny. -No m'atany res! diu es Mestre. Si dfins i tot no ès d'aqueixa ciutat! Fa tants d'anys que el tench, i may li he demanat d'on era ni de quines egos venia. - Vol dir fa tants d'anys que el teniu? diu En Juanet. I l'homo va pensar una mica, i cobrà un coratge ben gros perque va veure que feya tants d'anys que aquell faddri era a-ca-aquell afaytador com anys feya que li era fuyta sensa sebre a on ni amb-e qu la senyoreta Marqueseta. A-les-hores En Juanet se treu aquell retrat que son pare li havia duyt de fora-mallorca, i que el duya sempre damunt. -Veys, Mestre, aqueix retrat? diu En Juanet. Idò jo vos ne contaré s'historia perque vos mateix
XLIII fasseu sa senténcia entre jo i aqueix fadri vostro. Aqui En juanet comensa a fer an es Mestre sa contarella de tot quant li havia passat des que se'n anà de ca seua ab sa barca per troba aquella al lota retratada, de quant aquella jayeta li donà aclarici a on la trobaria i que per arribarli fés allò de ses tres joyes, i que hu va fer, i tot li anava en candela, fins s'hora que havia de fogir ab la senyoreta Marqueseta, que justament la mala sort volguè que ell s'adormis damunt un portal esperant que tocassen les dotze; i que, quant se desxondi, devers les dues, s'aucella ja va esser fuyta sensa sebre ell per on ni amb-e qui; i que de llavò ensà no s'era aturat may de cercarla; i que estava ben resolt a cercarla fins caure mort, si may la trobava. -Ara bé, diu En Juanet, com jo som entrat dins aquesta casa peer afaytarme, repar aqueix fadrinet tan fi, tan gentil, tan galanxò, sensa sospitarme de res; però m'ha crida s'atenciò que me pos a mirarlo'm i a mirarlo'm; i, com més el me mirava, més ganes! S'acaba s'afaytada, el pach i m'espitx, sensa porerlome treure des cap, fins que cop en sech me vé una idea: me trech aquest retrat, compar aqueixa cara ab sa des vostro fadri, i dich: - Ja ès ellà! Es ella i negú altri més que ella!
XLIV Aqui es Mestre agafa aquell retrat, se posa a mirarlo-se ben prim conte, i a la fi diu: - Sobre tot! Que'm tiren d'una passa si no ès sa mateixa cara d'en Ferrandi! -Bono! diu En Juanet. I per que no'l cridam an En...Ferrandi, que deys vos, però que per mi no ès més que Na Ferrandina? -Ara mateix! diu es Mestre. Que me'n direu? Ell el criden, i En Juanet ja ès partit a ferli preguntes d'un vent i d'altre, i En Ferrandi que a viat comensa a trampoletjar de casta forta, fins que a la fi no tenguè altre remey que cantar clar, i reconegué que tot era aixi com En Juanet deya, que ella no era cap Ferrandi, sino Ferrandina, fia pobila d'aquell senyor Marques, que s'era resolta de fogir ab aquell marxandel nou de ses tres joyes; però que aquell amb-e qui fogia, assetsuaixi l'havia deixada tota solina a's mig d'un camp, i que ja llavó entrà en sospites que allò no era es marxandet nou; però, com fogi ell, no n'havia sabudes pus noves. I acabà per dir an En Juanet: -Eu veig massa clar que ets tu aquell marxandet nou amb-e qui jo me creya esser fuyta, i ara veig que aquell era un altre. Per lo tant, allò mateix que't vaig contestar quant me digueres per sa greseta de ses portes de ca-nostra: - Me vol
XLV per marit?- lo mateix te dich ara: Ben dit! Mos porem casar en voler. -Idò demà mateix! diu En Juanet. Es Mestre i sa Mestresa hi estigueren ben conformes. Na Ferrandina, desfà sa trossella i se posa es vestit de dona que duya per un cas de casos, lo endemà se casaran ella i En Juanet, i venguen unes noses may vistes! Aquell fet s'escampa dins aquella ciutat, i tothom anava a fer visita an es dos noviys i a donarlos s'enoraabona. Ey anà fins i tot el Rey. En Juanet i Na Ferrandina no s'aturaven de donar milions de gràcies an aquell sant homo de s'afaytador del Rey i a sa seua dona per lo que havien fet per ells; i aquelles dues animes de Deu ploraven con a nins petits, de s'alegria que veyen que tenien aquell jovenet i aquella joveneta que un se creya haver per dut s'altre per sempre i Deu havia compost que se trobassen d'aquella manera tan maravellosa. I quina vos creys que la feren En Juanet i Na Ferrandina, an es vuyt dies de casats? Idò s'embarcaran dins aquella barca que feya tant de temps que En Juanet menava, i cap a ca'n Juanet manca gent! Es vent les favori, i dins pochs dies ey foren.