Mobles Muebles Furniture Pieces

Transcripción

1 Mobles Muebles Furniture Pieces Save As Publications

2

3 Mobles Muebles Furniture Pieces Editor Save As Publications Producció Can Xanlant. Centre de Creació i Pensament Contemporani de Mataró i Save As Publications Texts Martí Anson, Julià Guillamon i Andreu Beneit Correccions Patricia Valiño Traduccions David Morris Hamilton-Ely Disseny gràfic ferranelotro Studio Tiratge 500 u. Impressió Gràfiques Mon ISBN Dipòsit legal B Aquest llibre no hagués estat possible sense la col laboració de les famílies de Mataró i Barcelona que van tenir mobles de Joaquim Anson i l aportació dels arquitectes, Agàpit Borràs, Manel Brullet i Manel de Torres. També a l Anna Maria Fradera, muller de Joaquim Anson. Dedicat als dos arquitectes que ja no són entre nosaltres, Narcís Majó i Jordi Capell.

4

5 P. 6 INTRODUCCIÓ «El meu pare anava amb camisa de màniga llarga estiu i hivern, la diferència era que a l estiu s arremangava les mànigues.» Agàpit Borràs P. 7 A la dècada del 1960, el franquisme deixa enrere l autarquia i inicia una obertura a l exterior. És l Espanya del SEAT 600, l arribada massiva del turisme i l arrencada de la indústria hotelera, el naixement d una societat de consum i els inicis de la cultura pop. Tanmateix, la integració del disseny en el dèbil teixit empresarial és mínima, i molts productes representen més una voluntat formal de modernitat que una modernització real de les estructures productives, antiquades i poc competitives. Aquells anys representen el despertar dels pioners locals, enlluernats pel disseny funcionalista centreeuropeu. És l època de la làmpada TMC de Miguel Milà, de la llum amb suspensió de Coderch, de les setrilleres de Rafael Marquina, el cendrer Copenhague de André Ricard i finalment de la motocicleta Impala i Cota de Leopoldo Milà. Mentre Europa, després de la segona guerra mundial, reforça la democràcia amb una visió social de la societat, que potencia el lloguer en lloc de la compra, i popularitza la idea de les cooperatives, a Espanya es potencia la propietat privada amb una visió individual de la propietat, els compradors es tornen conservadors i es combat el cooperativisme. Vint-i-sis anys de franquisme imposen models difícils de superar. Molta gent dels anys seixanta veurà en aquesta visió social europea i en l esperit cooperatiu una manera d oposar-se a la dictadura. El Concili Vaticà II va obrir les portes a una nova visió de l església. Molts hi van veure també un camí per transformar les relacions socials. L escoltisme va ser un refugi per a molts joves. És en aquest ambient on van sorgir algunes de les primeres reivindicacions polítiques en contra de la dictadura, no pas com una revolució, sinó com un espai de trobada on es plantejaven els diferents aspectes polítics i socials de l època. El maig del 1950 diversos agrupaments escoltes del país van fer una acampada als patis de l Escola dels Maristes amb el nom de Valldèmia. Molts joves mataronins hi van participar. L escoltisme, més que un tipus d excursionisme, era un moviment educatiu que tenia el camp d acció a l aire lliure. Al servei de Déu, de la pàtria i del proïsme: eren els tres eixos fonamentals d aquest moviment.* Joaquim Anson i Antoni Font van portar l escoltisme a Mataró, un moviment de joventut que qüestionava el pensament dominant en els anys del franquisme, i una plataforma de coneixença entre diferents grups de gent. Tothom reconeix que en Joaquim Anson en va ser un dels líders i que era un plaer conviure amb ell. En aquestes trobades de joves, a la ciutat de Mataró, el públic prenia part

6 P. 9 P. 8 en els discursos polítics antifranquistes i catalanistes. Una de les més importants va tenir lloc a la plaça de darrera de l ajuntament de la ciutat. Els que hi van participar recorden l ambient reivindicatiu, les xerrades i les intervencions arquitectòniques. L arquitecte Narcís Majó, per exemple, hi va presentar el projecte d una casa rodona. En aquella època a la ciutat de Mataró va sorgir un moviment cooperativista, amb la voluntat d aplegar esforços per resoldre els problemes del dia a dia de la gent. Fer les coses per un sentit altruista i no per ambició o per negoci: aquesta era la consigna. A les verdes i a les madures. En aquella època es van fer moltes coses amb un sentit d utilitat social. El cooperativisme era una manera de viure, una ideologia altruista, de no escatimar res. I pel camí del cooperativisme molts van entrar en la política. El primer pas va ser la creació de la Unió de Cooperadors, que va tenir problemes legals i que va haver de cercar aixopluc a la cooperativa Laie de Barcelona per poder dur a terme els seus projectes. El moviment cooperativista va arribar a ser molt actiu als anys seixanta i setanta i amb el pas del temps va ser la base de la cultura local de la ciutat. Per començar, una cooperativa de vivendes, acompanyada d una cooperativa de crèdit i d una cooperativa de cultura. D aquesta última va sorgir la llibreria Robafaves que encara avui és una referència del món cultural català. Els habitatges es van construir en tres fases. Es tractava d edificar cases de baix cost, amb una construcció simple però de qualitat. Als pisos s hi accedia per concurs. 1967: calia negociar el terreny i aconseguir els diners per començar. 1969: fi de les obres i inauguració del primer bloc. Va ser fonamental l aportació de Narcís Majó i Manel Brullet, dos joves arquitectes que van col laborar amb en Joaquim Anson a les cuines dels pisos. Les cooperatives no pretenien guanyar diners: els cooperativistes feien coses, no se sap ben bé què els movia, però se sentien part de tots els projectes. El disseny de Narcís Majó i Manel Brullet consistia a agrupar una sèrie de vivendes al voltant d un pati central, que no tenia la funció de pou, com en l arquitectura clàssica sinó d espai de convivència i circulació. Es va prioritzar que tots els pisos tinguessin llum natural. Per això, van fer que la façana sud fos més baixa que les altres perquè no tapés el sol dels pisos del darrere. Es construïen menys pisos, però de bona qualitat, perquè la gent hi pogués viure dignament. El pati central recorda una mica un poble: és el centre de la vida comunitària, punt de trobada i espai de joc per a la canalla. Tot el projecte respon a aquesta idea fonamental. Hi ha altres elements remarcables: la voluntat d utilitzar fins a les últimes conseqüències un sistema constructiu econòmic: edificar amb una estructura interior de ciment armat i maó vist. La façana sorgeix sense cap mena de premeditació, com la conseqüència directa de l ús d aquests materials. Crear un habitatge, viure cooperativament, fer política... representava una altra manera de veure la vida. Als anys seixanta, a Mataró, sorgeix una classe mitjana que busca fer la seva pròpia revolució, apropiant-se del disseny i adaptant-lo als seus mitjans per tirar endavant. La moda dels mobles de l Anson, com en deien, només s entén per les coneixences, els corrents d afinitat i les relacions de confiança personal que es van generar en aquest entorn. * Escoltisme a Mataró. La història del segon inici. Joaquim Anson. Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria.

7 P. 10 «Jo feia els mobles igual que el nen que veia un avió en un aparador d una botiga i no se l podia comprar, se n anava a casa seva i amb quatre fustes se n feia un de semblant. És això, ni més ni menys.» Joaquim Anson P. 11 Assegut a la seva butaca preferida, Joaquim Anson parla amb nostàlgia de la seva activitat de dissenyador de mobles: deu anys de feina. En parla com si no tingués cap importància: com un bolet que va sortir a la tardor i que tothom va trobar perfecte. Quin bolet era? Tant se val: una llenega, un ou de reig, un rovelló... Potser va ser el bolet més senzill, un bolet més que va sortir un dia. Però perquè es facin bolets cal un entorn adequat. I aquest entorn va ser l experiència d una època i d una gent determinada, que no es definia pels diners sinó per la manera de viure. Seu al menjador de casa seva a Mataró, l única casa que conserva tot el mobiliari que va dissenyar. Va ser una cosa que va passar, m hi vaig trobar al mig sense pretendre-ho. Va ser l esperit dels anys seixanta, que començaven a canviar la manera de fer. Va ser el Concili Vaticà II que va canviar moltes actituds. Va ser la gent que va començar a ser diferent, oberta, senzilla. Era la primera vegada després de la guerra que la situació econòmica feia possible tenir un gust especial per les coses, mirant de trobar però, sempre, la solució més a l abast. Les circumstàncies que van dur en Joaquim Anson a fer mobles són, com veurem, molt diverses i, sumades una darrera l altra, li donen la raó pel que fa al pes de l atzar. Segons l Anson tot va començar amb l experiència de l escoltisme, al voltant dels anys cinquanta. Els joves de Mataró buscaven un local per reunirse i que fos com casa seva: que el decoressin al seu gust, que hi construïssin les taules, els seients i els armaris per guardar-hi els llibres i les eines. Van aconseguir un espai al soterrani de la sagristia de l església de Sant Josep. L Anson els animava: Vinga! Martells, serres, claus, visos, tornavisos, fustes i escorces de poll de Can Maymí!. Tothom es va posar mans a l obra amb entusiasme: Troncs de pi, tallats a la mida escaient, folrats per la part de dalt amb pell de conill, curtida no sé com, feien de tamboret. Uns troncs partits pel mig que ens vam trobar a la riera, encreuats i penjats del sostre amb cordes, els transformàrem en llums. * Els escoltes havien fet una tradició de construir els mobles al local o quan feien sortides. Aquesta idea es troba a la base dels projectes de l Anson: una estructura simple on es veu sempre la mà de l artesà. Només cal fullejar el llibre Mans hàbils d Albert Boekholt per veure el tipus de construc-

8 P. 13 P. 12 ció, simple, funcional i feta amb el material més accessible, que caracteritza els dissenys de l Anson. L any 1960, quan es va casar i va anar a viure a Premià de Mar, Joaquim Anson ja es va construir alguns mobles amb l ajuda d un fuster; segurament, per motius econòmics. Encara no eren ben bé mobles seus, però estava tan interessat a fer-ne que va aprofitar la primera oportunitat que li va arribar. Aquesta prova li va fer veure la possibilitat de tirar endavant. Quan es va casar el seu amic Pim Montserrat, li va encarregar els mobles amb la particularitat que li va donar els dissenys dibuixats: els havia tret d una revista de decoració de l època. Eren mobles que li agradaven, no se ls podia permetre i va decidir copiar-los. En Joaquim Anson es va embolicar en aquest projecte i va ser l única vegada que va fer els mobles ell mateix, amb els pocs mitjans que tenia. Gràcies a l ajuda de gent coneguda, la feina va arribar a bon terme: mentre els seus amics estaven de viatge de noces, en Joaquim Anson els va moblar el dormitori. Durant els anys posteriors, l arquitecte Jordi Capell va ser, definitivament, el culpable de que Joaquim Anson es dediqués a fer mobles. A més d un bon arquitecte, en Jordi Capell era un personatge emblemàtic. Sabia treure el potencial de la gent que l envoltava i li agradava promocionar-los. És el cas d un jove venedor de roba, molt professional, d una botiga de Mataró dels anys seixanta. Era molt popular, perquè tothom qui entrava a la botiga en sortia amb una americana. Capell va considerar que en aquell negoci estava desaprofitat i el va fer comercial de la immobiliària que havia muntat amb en Marc Fuster. Gràcies a la seva aportació, l empresa va créixer ràpidament. Aquesta manera d actuar es va reproduir, també per amistat en aquest cas, entre en Capell i en Joaquim Anson. L arquitecte el va introduir en el món de l arquitectura, el disseny i el mobiliari i li va donar una visió professional. Li va fer descobrir les qualitats que tenia sense ser-ne conscient era un bon dibuixant i tenia un do per dissenyar espais i les va potenciar, fent-li treure el millor d ell mateix. D entrada, el va convidar a participar en el mobiliari d un bloc de pisos a Pineda de Mar, juntament amb el fuster Sixto Samper. Conviure i parlar amb en Capell va permetre Joaquim Anson aprendre moltes coses, no només d arquitectura, sinó també pel que fa a la implicació política de l època. L arquitecte Agàpit Borràs, busca un referent a aquesta relació en el món clàssic: La relació entre Anson i Capell era molt semblant a la que van tenir Palladio, un dels arquitectes més importants de la història de l arquitectura occidental del renaixement tardà, i Giangiorgio Trissino, el poeta que va tutelar-li la carrera. Palladio era un picapedrer que feia molt bé la seva feina i el poeta, veient-ne les la potencialitats, el va ajudar a ser un gran arquitecte. La diferència, però, és que Joaquim Anson, mai es va considerar res dins del món del disseny. Sempre afirmava, modestament, que tenia una habilitat per dibuixar i veure volums, i que Jordi Capell li va donar la possibilitat d explotar-la. En Joaquim Anson va treure molt de profit de tres projectes singulars en els quals va participar juntament amb l arquitecte Narcís Majó: les cases per a la família Saurí Colomer i Sanz Graupera i la rehabilitació de la casa de la família Majó al carrer Sant Agustí de Mataró. En els plànols de dos d aquests projectes trobem els mobles dibuixats al lloc que havien d ocupar. En podem concloure que la participació de Joaquim Anson partia d un treball en comú, altruista, que en aquella època no era gens estrany. L obra era el resultat d un diàleg entre diferents professionals: l arquitecte, l Anson i

9 P. 14 l aparellador o delineant. Per aquesta raó es fa difícil saber d entrada qui va fer què. Els tres habitatges tenen detalls similars: la distribució hi té un pes molt important i la llum natural hi juga un paper bàsic. En aquests tres projectes no es pot treure l aigua clara de com anava el disseny de mobles, sobretot dels fixos, com ara els mobles de cuina. Queda clar, però, que certes maneres de fer d en Narcís Majó van fer descobrir a l Anson nous materials i noves formes de treballa;.per exemple la uralita premsada de colors, un material molt utilitzat en l arquitectura de l època que l Anson va emprar anys més tard en els seus dissenys. Un altre aspecte habitual en l arquitectura dels seixanta i que l Anson va portar a l extrem a la casa de vacances de la seva família a Oix, era la utilització de l obra mateixa com a part del mobiliari. A la casa de la família Saurí Colomer, hi ha un llit de matrimoni fet d obra, acompanyat amb les tauletes de nit de l Anson. Es fa difícil dir si aquest llit d obra va ser idea d en Narcís Majó o del mateix Saurí, que n era el delineant. La col laboració de tots tres a l hora d aportar idees i concretar-ne el resultat va ser clau en el projecte de les cuines conegudes com Laboratori dels pisos de la cooperativa de Mataró. Una vegada més, no es tractava d abordar qüestions teòriques sinó de resoldre el problema concret: el mobiliari de cuina d uns habitatges. Aquest mobiliari és comú a tots els projectes d en Narcís Majó, fins i tot en el projecte que va fer per casa seva. D aquí es podria concloure que en Narcís Majó era qui portava la veu cantant en aquelles reunions i que en Joaquim Anson hi aprenia i hi aportava idees. Les Laboratori van crear una petita moda i també les podem trobar en d altres cases, com la de l arquitecte Manel de Torres. Es caracteritzen pel petit volum i per la comunicació amb el menjador a tra- vés d una finestra i una calaixera doble molt particular: calaixos col locats al taulell que separa la cuina del menjador i que es poden obrir pels dos costats. Així, el mateix calaix serveix quan ets a la cuina i quan vols servir la taula des del menjador. Aquesta cuina es va avançar al seu temps i la majoria d aquests pisos encara la mantenen. Un cop es va inaugurar l edifici, moltes de les famílies que hi van anar a viure no van dubtar a demanar a Joaquim Anson els mobles de casa seva. El procés de treball havia tingut un resultat positiu: l arquitectura i el mobiliari es complementaven perfectament. Un darrer episodi pot explicar perquè Anson es va dedicar a fer mobles: la casa nova que es va fer al barri de Rocafonda. En aquells anys, Rocafonda era un espai per urbanitzar, camps i terrenys a punt pel nou creixement de la ciutat producte de la immigració. La relació que va establir amb Jordi Capell, que va ser qui va projectar la casa, va repercutir en el seu ideal d habitatge, el va fer tocar de peus a terra, sense renunciar però als seus plantejaments. Els mobles que tenia abans de traslladar-se a la casa nova eren mobles funcionals, tal i com en deien a l època mobles de potes deshonestament obertes, i no encaixaven amb l arquitectura de la casa. Per això l Anson se ls va vendre i va pensar a fer els mobles de casa seva amb un fuster que hi havia a prop d on vivia. Es va moblar tota la casa: l entrada, el menjador, la cuina i els dormitoris. Dissenys fets per ell mateix, d acord amb el seu estil: senzill, funcional, pràctic, econòmic i sempre amb pi de Flandes. Els mobles són la conseqüència de la inquietud d un propietari que comprova que els mobles vells es fotien patades amb l arquitectura diu rient. Com tot a la vida, un fet porta a un altre. Quan va tenir la casa moblada va rebre la visita d un amic, l Eduard Huertos, que es casava. Els mobles li van agradar molt i li va demanar si es veuria amb cor de fer els de casa seva. Com que no tenia massa diners van buscar la manera de poder-los fer amb pessetes. L Anson li va dir que eren seves i que les altres les defensaria com si fos ell mateix qui es casava. Va fer números amb el fuster, va buscar mil i una possibilitats i finalment se n van sortir. A partir d aquí, i sense que hagués d anar darrere de ningú, un amic rera un altre li anaven demanant els mobles. La relació que establia amb aquest cercle d afinitat i confiança no era, ni de bon tros, mercantil. Les reunions a casa seva eren habituals però els mobles compartien protagonisme amb molts altres temes i preocupacions i, finalment, esdevenien un element més en la continuïtat d un procés. * Escoltisme a Mataró. La història del segon inici. Joaquim Anson. Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria. P. 15

10 P. 16 «En Joaquim Anson no dissenyava mobles, pensava espais.» Josep Maria Canals P. 17 Quan en Joaquim Anson dissenyava mobles, pensava sempre en l espai on s havien de col locar. Lleixes, calaixeres, butaques, sofàs etc... formaven part de l arquitectura. Dissenyava mobles i pensava espais. El més important era el conjunt. El disseny dels mobles seguia unes directrius molt clares. No eren mobles estàndard: s adequaven a la gent. I així, en trobem que combinen la fusta amb l obra vista, com en el cas del despatx de la gestoria de la família Montlleó. Aquesta manera de fer la va aprendre en les seves col laboracions amb arquitectes com Jordi Capell o Narcís Majó. El fet d haver treballat amb arquitectes va accentuar el sentit de l espai de l Anson. En sabia molt, tothom t ho diu. Aprofitava l estructura del pis per col locar-hi calaixeres, prestatges o jardineres fins i tot. Amb un tauló de pi feia la base que encaixava amb l arquitectura i aguantava el moble. Joaquim Anson tenia una habilitat especial per fer aquesta mena de combinacions. Però, si el sents parlar, sembla que tot plegat es reduís a agafar quatre fustes i adaptar-les a l espai. Va ser un pioner. La seva feina era fer mobles a mida, com un sastre, ben pensats i ben fets, austers i ben dissenyats. Tot plegat té alguna cosa d entranyable. La idea era fer el pis, moblar l habitatge, generar entorns adequats a les necessitats de les famílies. Avui en dia ja no podem trobar els espais que havia planejat i dissenyat en Joaquim Anson. Moltes de les famílies que hi vivien han canviat de casa o, senzillament, el temps ha imposat la seva llei, els mobles han desaparegut i han estat substituïts per altres. En molts casos quan ha calgut canviar-ne algun, els propietaris han intentat seguir la filosofia inicial, han comprat mobles semblants o els han fet fer de nou a un fuster, seguint les línies dels models originals. Tot el que ara podem trobar són alguns mobles que han sobreviscut enmig de mobles més moderns. També és molt habitual trobar-ne a les segones residències. Podríem dir que les famílies no es volen desprendre dels mobles i que els conserven, com a presència i reivindicació dels anys seixanta. Com diu l Eduard Huertos, que en aquells anys va ser delegat dels socis de la cooperativa d habitatge: Els mobles d en Joaquim eren fantàstics, molt sòlids, de fusta massissa. Teníem la taula de menjador i la vam voler col locar a l estudi. Les mides no encaixaven i vam dubtar a tallar-ne un tros, sense fer malbé la peça. A la casa de la família Escoda Sabater, a Mataró, es pot veure clarament l efecte del pas del temps. Ja no tenen cap moble de l època. Joaquim Anson va dissenyar els mobles damunt de plànols, amb solucions que tenien en compte l arquitectura de l edifici. Va empescarse un sistema de tancaments de fusta amb ceràmiques i vidre per separar els diferents espais, va dissenyar els mobles, la porta d entrada i les portes de les habitacions. La seva intervenció tenia un

11 P. 18 sentit global. A mesura que han anat passant els anys, la família Escoda Sabater ha anat substituint els mobles vells per altres de nous, però els tancaments de fusta i les portes encara hi són. Els mobles es caracteritzaven per la senzillesa, eren austers i sense vanitat. Mobles raonables a un preu assequible. Treure el màxim partit dels pocs recursos, sense ornaments. Calia gust i sensibilitat per treure partit dels pocs mitjans. La mateixa fusta que pots posar en una paret, si la poses d una manera determinada fa lleig i ningú no la valora. Però segons la combinació que en facis sembla una cosa extraordinària. diu en Joaquim Anson. Gairebé tots els dissenys estan fets amb pi de Flandes massís, una fusta barata per l època, que no deixava de ser una fusta d una certa qualitat: l honestedat per damunt de tot. La dignitat tant pot ser en un moble de caoba com en un moble de Flandes diu en Joaquim Anson. Treballar amb pi de Flandes volia dir treballar amb una fusta que tenia nusos. No s hi podien fer miracles, però dintre de tot, era un material noble. Un cas que Joaquim Anson explica sempre, permet veure els jocs de mans que calia fer per aconseguir un bon preu. A finals dels anys cinquanta va encarregar a un fuster un conjunt de fustes i caixons muntats, a mida, sense explicar-li per què eren. El dia que el fuster va portar les fustes, Anson li va demanar que els hi muntés. Collons va dir el fuster, en veure els mobles si ho arribo a saber no t ho faig tan bé de preu! Mobles gairebé a preu de fusta: aquesta era la diferència. Els mobles no anaven collats: es feien servir metxes extrems de menys secció que la resta de la peça, que s introdueixen en el forat, el buit o el trau d una altra peça i entregues l extrem de la peça que va introduït a la paret. El gruix, l amplada i la llargada s harmonitzaven. Si calia penjar uns prestatges es buscava l equilibri de les formes en una composició sensible que tenia com a punt de referència el conjunt de l espai. Els referents dels mobles de Joaquim Anson són relativament fàcils de trobar. La relació que va mantenir amb diferents arquitectes li va obrir els ulls cap a un tipus de mobiliari que, als anys seixanta, estava de moda: el mobiliari funcional. Però no només es tractava de fer mobles: al darrere hi havia un moviment transparent, transversal, progressista i contestatari. Per damunt de tot es tractava de ser honest. En arquitectura es feia servir el formigó, per fer l estructura, i el maó vist per als recobriments. assequibles, resistents, fàcils de col locar, seriats, que representaven una nova forma de bellesa. En els mobles es buscava la construcció senzilla, amb l estructura a la vista. I un material sòlid: la fusta massissa. Enfront de l arquitectura d estils històrics de l època de l estraperlo, l austeritat es va convertir en un valor polític, un senyal d identitat de la reivindicació contra la dictadura franquista. Els mobles de l Anson apareixen en aquest context de modernitat i senzillesa. La idea de luxe hi és absent; per contra, la idea de canvi és bàsica. Es tracta de fer un pas endavant, oblidant el que hi havia abans, un pas productiu que sempre representa un aprenentatge. El punt de partida són les referències arquitectòniques de gent com Alvar Aalto, d actituds combatives como les d Enzo Mari i la presa de posició dels arquitectes catalans, com ara José Antonio Coderch o el Grup R. El disseny Italià exercia una gran influència en el món de l arquitectura i l actitud, per exemple Enzo Mari descriu molt bé el que es buscava en aquell moment: La meva poètica és que els propis operaris dissenyin les cadires. Actualment no es donen les condicions perquè això sigui així, però és el meu somni. Igualtat vol dir produir per a tothom. Si tothom participa en el projecte es pot produir a gran escala. Cadascú ha de tenir la seva pròpia cultura per poder realitzar objectes. Per a mi, el disseny va més enllà del consum immediat. El meu concepte de treball comença amb la creació d objectes que transcendeixin la simple utilitat i la moda del moment. El disseny ha de tenir un component cultural i social molt fort, i estar dotat d una estètica bella, útil i innovadora (Enzo Mari defensa l expressió artística del disseny davant la tècnica en un article al diari El País, el 26 de juny del 2000). Alguns dels primers mobles que va fer Joaquim Anson van ser còpies, versions de mobles de disseny adaptades a l economia de l època. A tothom li agradava el mobiliari de les botigues de moda de Barcelona, Casablancas, Mobles Maldà, o Gres. La gent que li venia a demanar mobles tenia certa afinitat estètica amb ell: un client que li ve a demanar que li faci els mobles descobreix que comparteixen certes actituts perquè, un dia que el va a trobar a casa seva, veu que té la làmpada de Coderch penjada al menjador. No l original: una còpia exacta que havia fet amb quatre fustes. Quan l arquitecte Manel de Torres Capell encarrega els mobles a Joaquim Anson, li passa uns plànols de mobles copiats de la botiga Gres de Barcelona. L Anson els va interpretar i els va fer. En aquest cas, en lloc de fer servir el pi de Flandes, va utilitzar pi Oregon i Belis, perquè en Manel Torres els volia foscos. Van copiar el sofà Confortable d Albert Aalto i una taula de la botiga Gres. Fa gràcia perquè el sofà Confortable d Albert Aalto és també còpia d un altre sofà. Als anys cinquanta i seixanta, en el món del disseny i arquitectura, la còpia era una cosa habitual. Els mobles que l Anson va construir per a Manel Torres es van fer servir molt i van acabar destrossats. Més endavant l arquitecte es va permetre comprar els mobles originals de Gres. Els té per tota la casa, i l únic moble de l època fet per l Anson és el llit de matrimoni. Un altre cas curiós és el d en Manel Brullet, que va treballar a l estudi de l arquitecte Oriol Bohigas. Li havia P. 19

12 P. 20 fet un moble que li agradava molt: un moble de cantonada, amb tot de calaixos, inspirat en un moble de l època, de disseny italià. Manel Brullet va agafar els plànols i els va portar a l Anson perquè en fes un de semblant però més barat. L Anson va interpretar-los i ho van tirar endavant. El moble encara es conserva: en Manel Brullet el té al garatge de casa per guardar les eines. Per fer els mobles, després del primer contacte, el lloc de reunió era sempre el menjador de la família Anson Fradera. Joaquim Anson dibuixava els mobles i anava a buscar un fuster perquè els hi fes. Va treballar amb diversos fusters. A les primeres èpoques, quan va moblar la casa de Rocafonda per exemple, va anar a buscar un fuster que vivia al costat. Només li va fer aquells mobles: no volia que li fessin fer coses tant complicades, no volia problemes, i l Anson era molt exigent amb l acabat dels mobles, el gruix de les fustes, els angles, els encaixos, i sobretot amb la tria del material, el pi de Flandes. Molts fusters amb els que va treballar es queixaven que els mobles que feia l Anson, a les botigues de Barcelona, eren més cars. I segurament tenien raó. Però com diu en Joaquim Anson: Si amb la mateixa fusta i amb la mateixa feina els fusters feien un galliner, jo els feia fer una taula. La traça no era del fuster, era del dissenyador. Combinar les fustes d aquella manera hi donava un valor afegit. Les relacions personals amb els clients van fer que Joaquim Anson descobrís nous fusters. En Sixto Samper, un dels més habituals, va començar a treballar amb l Anson i en Capell en el mobiliari dels pisos que van fer a Pineda i en la construcció dels mobles de l escola Anxaneta. Van moblar molts pisos de Mataró i fins hi tot van entrar en el mercat de Barcelona. Un altre cas és el d en Sacristan que tenia una empresa de fusteria on un dels treballadors que destacava era en Pere Roig, que al cap d uns anys es va instal lar pel seu compte i va produir molts dels mobles de l Anson. I L Eduard Bosch, ebenista de Mataró, va ser un cas especial: van fer ben pocs mobles junts perquè va ser la clientela qui va dir-li a l Anson de treballar amb ell. A l última època del mobiliari, en el pas dels seixanta als setanta en Joaquim Anson va treballar amb Daniel Garcia, un fuster més industrial, que a més del pi massís feia servir la melamina i el contraxapat. En aquest moment l Anson es va plantejar industrialitzar una mica els dissenys i treballar amb series per col locar el producte al mercat a través de la botiga que tenia al carrer Santa Teresa. La relació entre l Anson i els fusters no només era professional: es van anar creant vincles d amistat entre ells, de la mateixa manera que passava amb els clients; potser no amb tots, però amb la majoria. A finals del seixanta, Joaquim Anson va emprendre un projecte que va durar tres o quatre anys: una botiga. Era un negoci de mobiliari i complements al centre de Mataró que es deia Cau Bac. L Anson la va obrir juntament amb Josep Maria Canals. Tenien com a soci el senyor Colomer de la Ferreteria Colomer de Mataró. No acabaven de lligar del tot. Anson i Canals es plantejaven la botiga com un projecte a llarg termini, un lloc d exposició per generar la clientela i moblar els pisos. L altre soci buscava un benefici més immediat. No es van entendre, el projecte no va arrelar i el local es va convertir en una botiga de complements per a la llar. Encara hi és, al mateix lloc del carrer Santa Teresa on es va inaugurar el A la botiga Cau Bac es van introduir dissenys que a Mataró no existien i que només es podien trobar a Barcelona. A part d oferir els dissenys de l Anson s hi podien adquirir objectes de disseny de l època, de Miguel Milà, Rafael Marquina, Joan Vilanova o André Ricard, entre molts d altres. A principis dels setanta Joaquim Anson abandona el disseny de mobles. N hi continuaven demanant, però el que ell feia era un bolet, sense cap mena de relació amb la realitat comercial. Quan es va començar a acabar el tracte d amic i la relació va passar a ser de productor i client la cosa ja no funcionava. Quan va intentar adaptarse a aquesta nova manera de fer mai no va quedar content del producte. Per a Joaquim Anson el més valuós no era el disseny sinó la confiança de la gent que permetia resoldre els problemes amb els recursos disponibles. Quan això es trencava, el client tenia unes altres exigències més elevades, ell es perdia i la feina li sortia malament. Per això va deixar de banda el disseny i es va dedicar a la feina de gerent de l Escola Sant Gregori de Barcelona, mentre, de tant en tant, dibuixava a la revista Cavall Fort*. Mai no va deixar de dissenyar, però ho feia d una manera del tot diferent, com un esbarjo. Un cop en Joaquim va deixar de fer els dissenys, aquests no van desaparèixer. Els fusters van continuar fabricant-ne, perquè molta gent en demanava. Es tracta d un fet habitual. Un cop l Anson abandona l activitat, el fuster continua fabricant els seus mobles per a una nova clientela, adaptant els models i seguint el mateix tipus de construcció. El Seat 600 es va aparèixer el 1957 com un cotxe accessible, econòmic i barat, i va permetre a molta gent tenir un vehicle propi. El mobles de Joaquim Anson van aparèixer a la mateixa època perquè la gent volia mobles econòmics, senzills, que lliguessin amb el seu tipus de vida. Quan l últim 600 va sortir de la fàbrica, els treballadors de la SEAT el van acomiadar amb una pancarta que deia: Naciste príncipe y mueres rey. El 600 es va fabricar durant disset anys i va deixar una marca inesborrable. Joaquim Anson va passar deu anys de la seva vida fent mobles i el seu treball encara forma part de la memòria de la gent. * Cavall Fort. Revista adreçada al públic infantil i juvenil, feta en català que va aparèixer el P. 21

13 P. 22 «M hagués agradat sentir la conversa entre Joaquim Anson i Jordi Capell quan van projectar la casa.» Agàpit Borràs P. 23 Casa de la Família Anson Fradera a Mataró. Arquitecte: Jordi Capell (1964). La casa de la família Anson Fradera està ubicada al barri de Rocafonda de Mataró, que als anys 60 era una zona de creixement de la ciutat. És una casa de cos, en forma de L i amb pati propi que comunica amb el menjador. L edifici, de 100m2 de planta, es divideix en tres pisos: la planta baixa, amb el menjador i el pati com a eix principal, la cuina amb traster i el lavabo; la segona planta, amb tres dormitoris i el lavabo principal; i la tercera planta, molt lluminosa i amb un estudi de 35 m2 amb accés des del pati a través d una escala exterior. Es va plantejar la casa amb un pati arrecerat del carrer gràcies a un element translúcid que crea un espai íntim i mediterrani. Una de les particularitats de la casa són les parets exteriors, fetes de maó vist. La seva construcció manté un cert paral lelisme amb la Casa Robie a Chicago de l arquitecte Frank Lloyd Wright. Capell utilitza la mateixa idea per col locar els maons d obra vista: en dissimula les juntes verticals i accentua les horitzontals, aconseguint un contrast entre la verticalitat dels murs i la horitzontalitat de les línies dels maons. Aquestes característiques la fan una casa estranya per l època. Es percep l esforç de l arquitecte per tenir en consideració el barri on es troba: un barri perifèric.

14 P. 25 P. 24

15 La casa de vacances de la Família Anson Fradera (1971). P. 26 «No hi ha diferència entre dissenyar un moble o fer-se una casa.» Jean Prouvé P. 27 Seguint l esperit de l edificació barata, Joaquim Anson, que no era ni arquitecte ni constructor, es va plantejar la construcció d una casa de vacances per la seva família. Allotjar la família en una casa individual era el somni de qualsevol persona d aquella època i Anson ho va aconseguir. Durant anys, la família Anson Fradera va anar de vacances en tenda de campanya, un concepte heretat de la seva etapa d escolta. A finals dels seixanta, per casualitat, van anar a parar en un petit poble de la Garrotxa, Oix. Allà van plantar la tenda i van descobrir que era un lloc ideal per descansar, lluny de les presses i amb la frontera d una carretera sinuosa de nou quilòmetres. Després de comprar un solar a les afores del poble, Joaquim Anson es va llençar a la construcció per afirmar que era possible disposar d una casa a baix cost utilitzant el mínim de materials per fer un edifici simple. Com que no era arquitecte, va dissenyar una casa on la construcció amb maons cobria totes les necessitats: tant a nivell d estructura com de mobiliari. El disseny traslladava la idea de plantar una tenda de campanya a la de construir una obra. L economia de l espai era un dels punts essencials de l edificació. La casa no tenia ni una porta entre habitacions i tot el mobiliari llits, bancs, cuina..., s incorporava a l estructura de maó. La casa tenia 50 m2: una cuinamenjador, una sala d estar amb llar de foc, un lavabo i tres habitacions; una de matrimoni, una pels tres nois, i una altra per la filla. Com que l espai era petit s utilitzaven tots els racons de la casa. Tot l habitatge estava construït a 60 cm sobre el nivell del terra excepte la sala, que estava separada de la cuina per una escala. La cuina-menjador és la sala d entrada. Just obrir la porta ens trobem una taula amb cadires i la cuina a mà esquerra. A la dreta, una obertura que porta cap a les habitacions i al lavabo, i just davant, unes escales particulars que baixen a la sala d estar. Les habitacions són només l espai on col locar els llits, tres capiculats en el cas de l habitació dels fills, i un per la filla en l espai disponible del passadís. El mobiliari de les habitacions, també d obra, aprofitava al màxim l espai. Com deia Prouvé, Els nens en edat escolar no necessiten res més. La sala d estar estava envoltada per un banc d obra amb coixins que servia de sofà i integrava la llar de foc, única calefacció de la residència. També hi havia un gran finestral a mà dreta que permetia contemplar el paisatge de la zona: el Mont Petit i el Mont Majó amb la muntanya de Pera al fons. En els projectes de pisos de Narcís Majó i a la casa de Mataró projectada per Capell, hi trobem la mateixa solució: el banc d obra envoltant totes les parets de la sala amb la xemeneia integrada. La façana passa a ser un factor secundari, sense importància. Tota

16 P. 28 l energia es desplaça a l interior i a la seva funcionalitat. La teoria és la mateixa que la d Oriol Bohigas, José María Martorell i David Mackay quan fan els blocs de pisos de la Ronda del Guinardó de Barcelona: la façana és un resultat quasi no meditat, la conseqüència de la construcció. L exterior de la casa és un cub enmig d una esplanada d userda. Amb tot, Joaquim Anson va proposar-se des de bon principi que la casa estigués envoltada d arbres que fessins de façana a la construcció. Els pollancres eren, segons ell, el arbres ideals per aquell terreny, aprop del riu, ja que amb el pas dels anys creixerien en alçada i passarien a ser les columnes de la façana d aquella petita arquitectura. A mesura que va passar el temps, la casa es va ampliar segons les necessitats de la família i l arquitectura va variar quatre vegades al llarg de vint anys. Primer, amb la construcció d un porxo al voltant de la casa original; després, amb l ampliació de les habitacions mantenint la filosofia del mobiliari d obra, i la construcció del garatge pel cotxe; i finalment, la construcció d una habitació de matrimoni amb estudi per separar l activitat del matrimoni de la dels fills. A dia d avui la casa ja no és propietat de la família, i s ha adaptat als nous propietaris. P. 29

17 P. 30 BUTACA CASTELLVÍ MAJÓ Joaquim Anson, Eduard Bosch i Sixto Samper, 1964 Butaca molt baixa. Molts clients opinaven que era una mica incòmode si t hi passaves molta estona assegut. P. 31 Any 1964 Fusta de pi de Flandes i coixins de tela de jute amb estampat escocès 75 x 65 x 73 cm Col laboració Eduard Bosch i Sixto Samper Butaca individual de formes rectes. Manté els mateixos gruixos de tauló a tota l estructura, i els encaixos entre els eixos horitzontals i verticals són totalment visibles. La butaca va amb dos coixins sense estructura interior.

18 P. 32 BUTACA ESQUERRA Joaquim Anson i Sixto Samper, 1970 Aquesta estructura també la va dissenyar com a sofà de tres places. D aquest en va fer dos models: un amb la mateixa estructura que la butaca i l altre amb calaixos a la part de sota. El menjador de la família Esquerra Saurí tenia tot el conjunt de butaques i sofà. P. 33 Any 1970 Fusta de pi de Flandes i coixins amb tela escocesa de jute 70 x 65 x 70 cm Col laboració Sixto Samper Butaca simple de pi de Flandes. La seva característica rau en la base dels coixins, feta de fusta, que és on es fixen les potes amb cargols. Amb tot, igual que a la resta del mobles, els encaixos i les metxes són la base de l estructura. Una altra diferència, que trenca amb les formes rectes habituals, són els acabats arrodonits dels angles de les potes i el reposa braços. Els coixins d aquest moble sempre van anar amb tela de jute amb estampat escocès de diferents colors: vermell, blau o verd.

19 P. 34 BUTACA SABATER Joaquim Anson i Pere Roig, 1967 La introducció de les tires de cuir va ser una qüestió que va plantejar en Jaume Sabater a l Anson, i ell no va tenir cap mena de problema en introduir-les en l estructura del moble. P. 35 Any 1967 Fusta de pi de Flandes, cuir i coixins de tela de jute amb ratlles verdes i blanques 70 x 66 x 66 cm Col laboració Pere Roig Butaca individual que repeteix l estructura habitual de Joaquim Anson: angles rectes, encaixos vistos i jugant amb les línies horitzontals i verticals. Aquesta té tres detalls que no havíem trobat abans: introdueix el reposa braços, el gruix de la fusta és més lleuger i incorpora les tires de cuir per aguantar el coixí de l esquena; característica només utilitzada aquí i en el sofà de la mateixa família.

20 P. 36 BUTACA/SOFÀ CISTERÓ Joaquim Anson i Sixto Samper, 1970 La família Cisteró és una de les moltes famílies de Barcelona per les quals Joaquim Anson va dissenyar mobles. Però aquesta família té la particularitat d haver-li demanat dos dissenys: un a finals dels 60 i un altre als 70. El pis de Barcelona es va moblar amb estructura de pi de Flandes. Anys més tard va moblar-los un pis a Tarragona amb estructures de coixins llampants i melamina de color blanc. P. 37 Any 1970 Fusta de pi de Flandes i coixins de tela de jute amb motius florals 65 x 65 x 65 cm Col laboració Sixto Samper Estructura de fusta senzilla, amb caixons o sense, que aguantava dos grans coixins de formes rectes amb estampats llampants. Aquest tipus de mobiliari és típic del disseny dels anys 70. Butaques, sofàs, estanteries i calaixeres fan un tot i desapareix el moble individual fent que el mobiliari s integri completament a l arquitectura. Les butaques es poden posar una al costat de l altre fent un sofà de dues o tres places.

21 P. 38 BUTACA BRULLET Joaquim Anson i Pere Roig, 1969 Aquest moble és un encàrrec directe de Pare Brullet. Li va demanar una butaca còmode pel seu mal d esquena. Anson va dissenyarla amb balanceig i, alhora, va estudiar la forma del coixí del respatller perquè fos arrodonida a la zona dels ronyons. El senyor Brullet no se la va treure de sobre fins el dia de la seva mort, i el seu fill Agustí no va dubtar en heretar-la. Ara és la seva butaca preferida entre tot el mobiliari de la casa. P. 39 Any 1969 Fusta de pi de Flandes, ferro i coixins de tela de jute 100 x 94 x 76 cm Col laboració Pere Roig Butaca atípica. Representa un dels pocs casos en que el moble trenca amb les línies verticals i horitzontals, i que utilitza una estructura de ferro com a punt de recolzament. Té una estructura de fusta amb gruixos de tauló considerables i un únic punt de recolzament que, junt amb el peu de ferro, permet un cert balanceig quan un hi seu. Els tacs de fusta tapen l estructura de ferro i impedeixen que toqui a terra.

22 P. 40 SOFÀ SABATER Joaquim Anson i Pere Roig, 1967 Una de les coses més habituals que ens trobem en els dissenys de Joaquim Anson és l incopliment en els terminis d entrega. En aquest cas, el matrimoni Sabater va anar de viatge de noces sense tenir els mobles de casa seva. A la tornada, encara van trigar una mica a tenir tot el mobiliari, però el llit, com sempre, va ser el primer en arribar. P. 41 Any 1967 Fusta de pi de Flandes, cuir i coixins de tela de jute amb ratlles verdes i blanques 75 x 164 x 84 cm Col laboració Pere Roig Sofà més complex que els altres. L estructura també està feta amb horitzontals i verticals en angle recte, però amb una inclinació que recorda l estructura de la butaca Brullet. La fusta massissa i el tauló gruixut fan que aquest moble tingui una estructura molt robusta i rígida que contrasta amb aquest angle de construcció. Igual que a les butaques de la mateixa casa, utilitza tires de cuir per aguantar el coixí de l esquena.

23 P. 42 SOFÀ SAURÍ Joaquim Anson i Sixto Samper, 1966 L aspecte robust i la fusta massissa de formes rectes agradava a molta gent, en contraposició als mobles de potes exageradament obertes que es venien a les botigues de l època. P. 43 Any 1966 Fusta de pi de Flandes i coixins de tela de jute amb estampat escocès 70 x 168 x 65 cm Col laboració Sixto Samper Sofà robust i molt pesat, d estructura de taulons gruixuts i amples amb encaixos i metxes visibles. Tot l esquema del moble és una combinació de taulons jugant amb la vertical i l horitzontal. El sofà és de tres places i va acompanyat de la butaca individual, del mateix tipus d estructura. L única diferència entre el sofà i la butaca és el sistema de potes. Mentre el sofà juga amb les verticals i horitzontals en angle recte, les potes de la butaca són dos taulons en forma de creu.

24 P. 44 CADIRES Joaquim Anson, s/d «El més difícil és fer cadires.» P. 45 Joaquim Anson Les primeres cadires que Anson va dissenyar eren robustes i pesades, semblants al mobiliari que es podia trobar llavors a les esglésies. Més tard, quan va començar a treballar amb contraplacats de melamina, va fer cadires on el disseny es preocupava per la simplicitat de l estructura i la combinació de colors que li permetia la fòrmica amb el color de les teles dels coixins. Però Anson mai va quedar satisfet del resultat dels dissenys de les seves cadires. Després de diferents intents sense solució, finalment es va decantar per encarregar-les a Silleros, una empresa de Barcelona. Silleros estava especialitzada en cadires i Joaquim Anson va agafar el model estàndard de vímet amb potes i travessers rodons, i va introduir-hi una única variant: el material de què estava feta. Silleros feia les seves cadires amb pollancre i les van fer de pi de Flandes per l Anson. Així podien acompanyar la resta de mobiliari mantenint una unitat. A partir d aquest moment, i actualment encara a moltes cases, trobem les cadires de Silleros acompanyant el seus mobles. Així, Anson va trobar una solució pràctica que mantenia la filosofia dels seus dissenys.

25 P. 46 TAULA/CADIRES ESCOLA ANXANETA Joaquim Anson i Sixto Samper, 1966 Joaquim Anson va ser cofundador de l escola Anxaneta, als 60, juntament amb Joaquim Montserrat i Bartra, Pere Saleta i Xifré, Joan Masjuan i Capell, Josep Fradera i Soler i Manuel Cusachs i Corredor. Es va encarregar de la direcció pedagògica en els inicis del projecte, i ho va deixar al cap de dos anys per la seva dedicació a la feina de gerent a l Escola Sant Gregori de Barcelona i per la seva nova activitat com a dissenyador de mobles. P. 47 Any 1966 Fusta de pi de Flandes 50 x 60 x 60 cm (taula) i 57 x 29 x 29 cm (cadira) Col laboració Sixto Samper Taula i cadires econòmiques d estructura molt simple, dissenyada per la primera època de l escola Anxaneta de Mataró. Les taules no tenen estructura d escriptori escolar ja que estan plantejades per tal que els alumnes puguin seure als quatre costats.

26 P. 48 ESCRIPTORI/CADIRES ESCOLA SANT GREGORI Joaquim Anson, 1967 Joaquim Anson, en aquells anys, treballava de gerent de l Escola Sant Gregori de Barcelona per guanyar-se la vida i no ho va dubtar a l hora de dissenyar el mobiliari pel nou edifici que s estava fent a la falda del Tibidabo, al Bellresguard, a la mateixa ciutat. Els seus dissenys no només es van utilitzar per les aules, sinó que també va dissenyar les estanteries de la biblioteca de l escola; aquestes, amb pi de Flandes massís. P. 49 Any 1967 Fusta de pi de Flandes, ferro i fusta folrada amb fòrmica blanca 72 x 160 x 55 cm (taula) i 75 x 30 x 30 cm (cadira) Escriptori de dues places amb cadires a conjunt per les aules de l escola. Estructura simple de ferro que crea un espai buit a sota del taulell que permet col locar-hi les cadires i una major comoditat a l alumnat. L escriptori també té un caixó enganxat a l estructura del moble per guardar llibres. Les cadires i el caixó mantenen el mateix dibuix que la taula: una estructura de ferro negre que contrasta amb el taulell de l escriptori folrat amb fòrmica blanca.

27 P. 50 TAULA/TOMBORET GUARDERIA MAINADA Joaquim Anson, 1970 Després de moblar un pis a Barcelona, la propietària d aquest li va oferir fer els mobles per la seva guarderia, de nom Mainada, a la mateixa ciutat. P. 51 Any 1970 Fusta de pi de Flandes i uralita premsada de diferents colors 35 x 75 x 63 cm (taula) i 26 x 26 x 26 cm (tamboret) Conjunt de taula i quatre tamborets. Moble lleuger i molt movible, pensat per aprofitar al màxim l espai de sota la taula. Igual que els mobles de l escola Sant Gregori, està pensat per la seva funció però també perquè ocupi el mínim espai quan es guarda. Tant la taula com els tamborets tenen el sobre d uralita premsada de colors, i fan la funció de pissarra.

28 P. 52 TAULES MAJÓ I SABATER Joaquim Anson i Pere Roig, 1969 A en Joaquim Anson li van dir que el disseny fet per la taula d en Sabater era una còpia d una taula de l arquitecte Camp de Padrós. L apreciació no li va fer ni fu ni fa, ja que en la producció de mobles i en l arquitectura de l època era molt habitual trobar semblances i inspirar-se en els productes que apareixien a les revistes. P. 53 Any 1969 Fusta de pi de Flandes (Taula Majó) i Fusta de pi de Flandes i uralita premsada de color blau (Taula Sabater) 73 x 150 x 80 (Taula Majó) i 73 x 160 x 80 cm (Taula Sabater) Col laboració Pere Roig Taules de menjador que es caracteritzen per la combinació de taulons de la mateixa mida per fer les potes. La taula d en Narcís Majó és més robusta i pesant degut al gruix del taulons que formen l estructura de les potes i la d en Sabater, de gruixos més prims, molt més lleugera.

29 P. 54 TAULA ANSON Joaquim Anson i Domingo Oller, 1964 Aquesta taula es troba al menjador de la família Anson Fradera i mai no s ha mogut d aquest espai. P. 55 Any 1964 Fusta de pi de Flandes 73 x 160 x 83 cm Col laboració Domingo Oller Taula de menjador que busca l harmonia entre les horitzontals i les verticals. Com en tot el mobiliari, l estructura i els encaixos són visibles a tot el moble. El gruix de la fusta fa que el moble pesi molt, però la seva estructura fa que a primer cop d ull sembli lleuger. El taulell s aguanta per uns eixos horitzontals que deixen un espai buit entre aquest i les potes, que, suportades per aquests eixos, queden alliberades de travessers. Conseqüentment l espai de sota el taulell queda completament lliure i permet posar les cadires amb facilitat a qualsevol dels seus costats.