LA PLANIFICACIÓ DE LES DESTINACIONS DE TURISME HIVERNAL DAVANT EL REPTE DEL CANVI CLIMÀTIC (*)

Transcripción

1 Congrés Planificació Integral del Territori i el Turisme (2 al 5 de març del 2005) LA PLANIFICACIÓ DE LES DESTINACIONS DE TURISME HIVERNAL DAVANT EL REPTE DEL CANVI CLIMÀTIC (*) Joan Carles Llurdés i Coit David Saurí i Pujol Departament de Geografia Universitat Autònoma de Barcelona Resum La influència de factors de tipus polític, social, demogràfic, econòmic, ambiental, etc. sobre el turisme està àmpliament reconeguda. Malgrat això, existeix un altre factor que fins el moment ha estat poc investigat i que podria afectar de forma distinta a l oferta i la demanda turística del futur, tant en destinacions plenament consolidades com en aquelles altres que intenten obrir-se un forat en aquesta activitat. Es tracta del canvi climàtic. I tot i que a dia d avui no s hagi demostrat els efectes d aquest fenomen en el sector turístic, obviar aquesta possibilitat futura fóra un acte d irresponsabilitat. D altra banda, molts dels possibles impactes que es deriven del fenomen escapen a la intervenció de les mateixes destinacions turístiques; d aquí la importància que té per al sector conèixe ls de bon principi amb l objectiu d orientar els planes d actuació que redueixin al màxim els efectes negatius, i potenciar els positius, si fos el cas. Així, una més que viable estratègia per al sector seria la reducció de la vulnerabilitat econòmica i territorial, tenint en compte que en aquest procés hi ha un aspecte positiu, com és la manifestació gradual dels seus efectes, encara que no es pot descartar cap canvi sobtat. Paraules clau: turisme de neu, impactes del canvi climàtic, estratègies adaptatives, Catalunya. 1. Introducció El clima representa un component fonamental de l oferta turística d un territori, per la qual cosa els canvis climàtics que es donin en el futur segurament tindran una gran rellevància. Tot i admetent que fins el moment és impossible avaluar amb precisió la magnitud i distribució espaciotemporal d aquest canvi i dels efectes en el turisme, sí es poden proporcionar algunes hipòtesis que, si mes no, poden ser una guia de futur. Aquesta comunicació pretén oferir una reflexió al voltant de la necessitat de tenir en compte aquest fenomen en futurs processos de planificació territorial i turística, i al mateix temps i tenint en compte els treballs que es duen a terme en altres països-, plantejar també la transcendència del tema. La comunicació s organitza com segueix. Un primer apartat sobre les relacions entre clima, turisme i canvi climàtic, de com el primer constitueix un factor de primer ordre en la localització turística donat que intervé en la funcionalització turística del territori, i de com a la vegada, aquest fenomen continua 1

2 La planificació de les destinacions de turisme hivernal davant el repte del canvi climàtic (Joan Carles Llurdés i Coit) sent encara un tema que no ha merescut gaire atenció. El segon apartat ofereix una breu exposició de la situació del turisme de neu a Catalunya, mentre que el tercer explica alguns dels possibles impactes del canvi climàtic en el sector turístic de l esquí. Tenint en compte la falta d estudis previs i la gran incertesa que hi ha sobre aquesta qüestió, les apreciacions han de ser considerades com orientatives i fins i tot, potser a voltes generalistes. En el quart apartat s exposen unes quantes estratègies adaptatives a considerar per fer front els impactes del canvi climàtic, algunes més factibles que d altres. Finalment, un cinquè apartat amb unes conclusions, on s incideix més fermament per dues d aquestes estratègies i s insisteix també en la necessitat d ampliar els coneixements sobre el canvi climàtic i els possibles impactes en el sector turístic, a fi que aquest en prengui més consideració. Aquesta comunicació es basa en un informe elaborat l any 2003 conjuntament amb el professor David Saurí, per encàrrec del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (Generalitat de Catalunya), titulat El canvi climàtic a Catalunya Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació. Turisme (capítol B.7), sota la direcció de Joan Enric Llebot. Tot i que la comunicació es centra estrictament en els impactes del canvi climàtic en el turisme d esquí, l informe presentat també comprèn els àmbits del turisme de sol i platja i alternatiu. D altra banda, bona part de la informació utilitzada per elaborar aquesta comunicació prové d articles científics i informes, així com també de les opinions d un ampli ventall d experts i professionals de l àmbit del turisme. Amb aquest propòsit, al seu moment es tramitaren una cinquantena d enquestes (amb unes trenta respostes finals), en què d una forma senzilla es demanava una valoració dels possibles impactes del canvi climàtic en el sector, així com de les possibles estratègies de mitigació i adaptació. 2. Turisme, clima i canvi climàtic La selecció d una destinació turística és un procés complex que depèn de factors de naturalesa diversa, i a banda de l escala d anàlisi, cal reconèixer que en la distribució espaciotemporal dels fluxos i centres turístics, així com la localització d equipaments i activitats turístiques, el clima n és un dels més decisius (Besancenot, 1991; Olcina, 1995). I tot i que la influència del clima en el turisme no és quelcom nou, sí és cert que aquesta és fa molt més fefaent amb la popularització de les vacances durant la segona meitat del segle passat. Altrament dit, el turisme de masses (estival i també hivernal) no es concebeix sense unes determinades condicions de temperatura, calor, insolació, innivació, fred, etc. fins el punt de mesurar l èxit o fracàs d unes vacances en funció de la tonalitat de morenor de la pell, o si la neu era més o menys òptima per a la pràctica de l esquí (Lise i Tol, 2002; Ceron i Dubois, 2003). Així, tot i que el clima és un factor destacat de localització i funcionalització turística del territori, encara perviu la creença que aquest és important només quan s analitza a escala mundial, i en canvi són altres els factors que explicarien el desenvolupament del turisme quan és analitzat a escala local o comarcal. Res més lluny de la realitat donat que és la climatologia local i la successió dels diferents temps els que 2

3 Congrés Planificació Integral del Territori i el Turisme (2 al 5 de març del 2005) determinen la localització, aprofitament i eficàcia de les infrastructures i rendibilitat de les inversions (Belén Gómez, 1999). Atès que el clima no pot ser transportat ni emmagatzemat, el consumidor s ha de desplaçar per al seu gaudi, si be per tal que una destinació turística tingui èxit el bon temps és, més aviat, una condició prèvia i necessària, però en cap cas, l única. Malgrat que amb força retard respecte altres sectors econòmics, les conseqüències del possible escalfament de la Terra en el turisme comencen a generar certa atenció internacional; p. ex. cal recordar la Primera Conferència Internacional sobre Canvi Climàtic i Turisme, l abril del 2003 a Djerba, els articles publicats en revistes com Global Environmental Change, Climatic Change o Journal of Sustainable Tourism, o l informe de la WWF (2000), entre altres. Per contra, a nivell nacional aquest és un tema que no ha rebut encara gaire atenció, si bé caldria destacar alguns treballs (el setmanari Editur ; Gómez Martín i altres, 2002; López Bermúdez, 2000). Tot i això, cal tenir present una afirmació tan òbvia que de vegades se ns pot passar per alt: molts turistes consideren bàsic trobar unes condicions climàtiques idònies per a la pràctica de les seves vacances. Així, a nivell general i entre altres impactes, el canvi climàtic pot comportar variacions quant al grau de comfortabilitat a les destinacions (sobretot del litoral), augment dels fenòmens climàtics extrems, canvis en els règims de precipitacions, possibles problemes d abastament d aigua, un augment del nivell del mar amb impactes sobre els estats insulars, o l increment de temperatures a les zones de muntanya on la pràctica de l esquí és habitual (IPCC, 2001; Travel Research International Limited, 2003). 3. El turisme d hivern a Catalunya L any 2004, Catalunya comptava amb 11 estacions d esquí alpí i 7 estacions d esquí nòrdic, amb un total de gairebé 400 km esquiables, amb cotes que oscil.len entre m. (Vaquèria i Espot) i els m. (Boí-Taüll) (taula 1). Tot i que l esquí té una gran tradició (les estacions més antigues són les de La Molina i Vall de Núria -1947), d ençà el 1991 no s ha creat cap nova estació d esquí alpí, per bé que hi ha projectes d ampliació (a Baquèira-Beret cap al port de la Bonaigua), i també de nova creació (a la Vall Fosca, al Pallars Jussà). Per la seva banda, el nombre d esquiadors s ha duplicat a Catalunya a les dues darreres dècades i actualment es venen al voltant de 2 milions de forfaits/any, als quals cal afegir els més de 2,5 milions venuts a Andorra i els a les estacions del Pirineu aragonès. I tot apunta al fet que encara hi hauria un cert marge de creixement en el futur. Per la seva situació latitudinal, l esquí als Pirineus es molt més susceptible al règim tèrmic i pluviomètric que les estacions d altres contrades (p. ex. els Alps). En general, la cota mínima per a la pràctica de l esquí es situa entre els i m., altitud a partir de la qual els gruixos de neu tendeixen a superar els 15 cm. i poden mantenir-se entre tres i quatre mesos a l any. Tanmateix, la instal lació de 3

4 La planificació de les destinacions de turisme hivernal davant el repte del canvi climàtic (Joan Carles Llurdés i Coit) canons de neu artificial ha esdevingut una necessitat a fi de poder assegurar un mínim d activitat al llarg de la temporada. Així, l any 2003 hi havia més de canons de neu en funcionament, amb un creixement triplicat d ençà el 1994, (p. ex. el total de quilòmetres de pistes innivades artificialment el 2003 va ser de 129, una tercera part del total) (taula 1). Nom Cotes mín. i màx. (m) Taula 1: Catalunya. Estacions d esquí alpí (2003) Àrea esquiable (km) Total pistes Nombre canons neu Km. de pistes innivades % km. pistes innivades/ total Baqueira-Beret Boí-Taüll Espot La Molina Masella Port-Ainé Port del Comte Rasos Peguera Tavascan Vall de Núria Vallter Total Font: Elaboració pròpia a partir de ACEM (2003). Amb tot, la precipitació en forma de neu o la innivació artificial no són els únics requisits que demana l esquí, sinó que cal comptar també amb els factors que incideixen en el manteniment del mant nival (exposició dels vessants, vent), així com amb la disposició del terreny. Aquest darrer factor és potser el més important al Pirineu, ja que les alçades on la neu és suficient es caracteritzen també per pendents massa abruptes per a la pràctica de l esport. Tot plegat fa que els dominis esquiables siguin relativament petits, fet que juntament amb la llunyania i comunicacions deficients amb els focus de la demanda, dificulta la rendibilitat de les estacions. 4. Impactes sobre el turisme d hivern En principi, el turisme d hivern és un dels sectors amb un major potencial d impacte si el canvi climàtic es materialitza, i tot i que a casa nostra no existeixen gaires estudis que abordin mínimament el tema, sí fóra possible extrapolar hipòtesis a partir d estudis fets a altres països (Àustria, Austràlia, Canadà, EUA, França, Nova Zelanda o Suïssa) (Benniston, 1997; Koenig i Abegg, 1997). La conclusió principal és que la combinació més temuda i probable és la de dèficits de precipitació amb temperatures per sobre del normal durant la primera part de l estació, fet que es traduiria en uns hiverns més suaus, poca neu a altituds més baixes i en períodes més reduïts, escurçament de la temporada esquiable, etc. I les hipòtesis de futur no conviden precisament a l optimisme, tenint en compte que es considera que una estació d esquí ha de tenir un gruix de neu igual o superior a 30 cm. en almenys 100 dies/any per 4

5 Congrés Planificació Integral del Territori i el Turisme (2 al 5 de març del 2005) rendibilitzar les seves inversions i ser operativa. I per bé que l estat dels coneixements progressa lentament degut a l enorme variabilitat entre estacions i massissos, sí és cert que arreu del món sembla detectar-se una disminució de l innivació durant el decenni de Pel que fa al cas concret de Catalunya, es pot estudiar la variabilitat climàtica recent a les estacions d esquí a partir del nombre de forfaits anuals venuts, sempre però, d una manera aproximada. El gràfic 1 indica prou bé els anys deficients en condicions de neu i que en termes generals, coincideixen amb anys d escasses precipitacions. El punt de partida són els hiverns excepcionalment secs dels anys i , qualificats de dolents o molt dolents. Gràfic 1: Número de forfaits/dia venuts a Catalunya ( ) Número Any Font: Elaborat a partir de dades de l ACEM. Destaca la davallada de l hivern de i en menor mesura, del , sempre en el marc d una línia ascendent en les vendes de forfaits. Per tant, i a nivell global, no sembla que la dècada de 1990 hagi estat negativa per a l esquí, a la qual cosa ha contribuït també decisivament la proliferació de neu artificial. D aquesta i d altres dades (p. ex. el nombre de dies de funcionament de les estacions per temporada), es pot afirmar que en aquesta dècada el sector de l esquí alpí a Catalunya ha pogut superar la dependència climàtica gràcies a la innivació artificial, fins i tot en anys considerats molt secs com els o Pel que fa a tendències futures, es pot partir d una hipòtesi que només s hauria de prendre de manera orientativa; així, i de mitjana, s estima que el gradient tèrmic en funció de l altitud és d 1ºC/100 m. aproximadament. Per tant, un increment mitjà de la temperatura de 2ºC (l escenari previst a l informe de l IPCC per a la Mediterrània) probablement situaria les cotes de neu per sobre dels m. d altitud. L any 2002, només Boí-Taüll tenia una cota mínima superior als m. la qual cosa indicaria la 5

6 La planificació de les destinacions de turisme hivernal davant el repte del canvi climàtic (Joan Carles Llurdés i Coit) vulnerabilitat a l augment tèrmic d almenys una part dels diferents dominis esquiables, atès que aquest fet impediria el correcte funcionament dels canons de neu artificial. 5. Algunes estratègies adaptatives Una idea interessant és que moltes de les estratègies d adaptació al canvi climàtic proposades en aquest apartat poden ser també estratègies de reordenació i planificació futura del sector, en la línia d apostar per la diversificació, la qualitat i, en alguns casos, la sostenibilitat. En primer lloc, una estratègia òbvia seria traslladar les pistes d esquí a cotes de major altitud i per tant menys vulnerables a l increment de temperatures. Ara bé, aquesta mesura no és gaire viable al Pirineu català per la seva menor alçada i la gran escassetat de dominis esquiables més enllà dels m, a banda de les repercussions ambientals que això provocaria. Una segona resposta consistiria en l increment del domini esquiable proveït amb neu artificial; de fet, avui dia no es contempla cap nova instal lació o ampliació sense aquesta infrastructura. Els problemes en aquest cas, però, son dos: els costos econòmics i ambientals del canons de neu (aigua, energia, efectes sobre al flora i la fauna), i la manca de garantia que siguin realment útils en condicions de temperatures elevades. Una tercera resposta seria la contractació d assegurances climàtiques de manera que les empreses turístiques rebrien compensacions per una caiguda en l activitat causada per factors climàtics. El problema, però, pot ser l elevat cost de la prima a pagar (de fet, fa uns anys al Pirineu ja s intentà organitzar un mercat d assegurances per a incidències climàtiques que mai va arribar a quallar per aquest motiu). Una quarta resposta seria la diversificació d activitats, sobretot fora de la temporada d esquí. Així, segons l ACEM estacions com Baqueira-Beret, Espot, La Molina, Port-Ainé, Vall de Núria, Vallter 2000 i Sant Joan de l Erm ja estan oferint activitats d estiu englobades dins el turisme cultural, esportiu, senderisme o de salut. Finalment, una cinquena estratègia seria la reorganització empresarial que aposti per la creació d empreses més grans i competitives, tot i que evidentment, aquesta resposta supera l àmbit estricte del tema que ens ocupa, però des del sector es contempla com una estratègia bàsica en gestió de riscos futurs. 6

7 Congrés Planificació Integral del Territori i el Turisme (2 al 5 de març del 2005) 6. Conclusions El turisme és una de les primeres activitats econòmiques de Catalunya i un sector cada vegada més diversificat quant a modalitats incloses (Anton Clavé, 2002). D altra banda, el clima és fonamental per a bona part de l oferta turística catalana i per tant, qualsevol canvi podria suposar impactes molt significatius en el turisme; ara bé, que els canvis siguin positius o negatius dependrà de cada subsector en concret i les estratègies d adaptació i/o mitigació adoptades. No obstant això, en aquest sentit es percep poca conscienciació per part del sector turístic català en relació amb l existència del canvi climàtic i els seus efectes potencials sobre el turisme. Els impactes més importants del canvi climàtic en el sector turístic de Catalunya probablement recaurien sobre el turisme d esquí, tot i que variarien en funció de la ubicació de les estacions. La innivació artificial podria intensificar-se en el futur, molt especialment a les estacions més orientals del Pirineu català, com a resposta a aquesta variabilitat climàtica. Això contribuiria al fet que l esquí pogués mantenir-se per sobre de la cota dels m però al mateix temps, això implicaria que es pogués arribar a l abandonament de part de les instal lacions actuals situades per sota d aquesta cota. D altra banda, malgrat que la innivació artificial ha permès l adaptació del sector a la variabilitat del clima, presenta també unes clares limitacions de caire ambiental. Així doncs, de les estratègies adaptatives abans apuntades, les dues darreres semblen ser les més factibles d aplicar al cas català. Per tant, les respostes al repte del canvi climàtic (però també a d altres com els demogràfics) passen per la diversificació de les activitats al llarg de l any (a fi de capturar nous mercats), la concentració empresarial i l augment en la proporció de la despesa generada pels usuaris de la muntanya a l hivern. En aquest sentit, les estacions d esquí només capturen entorn del 13% de la despesa, mentre que la resta es concentra en activitats hoteleres, oci, restauració, etc. De fet, a Catalunya la rendibilitat dels dominis esquiables es veu assegurada hores d ara per les operacions immobiliàries i urbanístiques associades i no tant pels beneficis propis de les instal lacions. És més, les nombroses inversions fetes a la dècada de 1990 (especialment canons de neu, però també nous remuntadors, captacions d aigua, etc.) han deixat un sector fortament endeutat. En qualsevol cas, insistir en la necessitat d ampliar els nostres coneixements sobre el canvi climàtic i les possibles reaccions del sector turístic que, fins el moment, no sembla mostrar-se gaire conscient sobre aquesta qüestió. La inacció front la incertesa és molt poc recomanable i de ben segur que encara hi ha molt a fer en l estudi de la relació entre clima i turisme. 7

8 La planificació de les destinacions de turisme hivernal davant el repte del canvi climàtic (Joan Carles Llurdés i Coit) 7. Referències bibliogràfiques ANTON CLAVÉ, S. (2002): El model turístic de Catalunya enfront de les noves tendències de la demanda, en Revista de Geografia, núm. 1, pp ASSOCIACIÓ CATALANA D ESTACIONS D ESQUÍ I ACTIVITATS DE MUNTANYA (ACEM): BESANCENOT, J.-P. (1991): Clima y turismo. Masson: Paris. CERON, J. P. y DUBOIS, G. (2003): Tourisme et changement climatique: Une relation à double sens. Le cas de la France. Comunicació presentada a la Primera Conferència Internacional sobre canvi climàtic i turisme (Djerba, Tunísia), 9-11 abril. EDITUR (setmanari) (2003): El impacto del cambio climático sobre el turismo, núm, (8, 15 i 22 d agost), pp GÓMEZ MARTÍN, B. (1999): La relación clima-turismo: consideraciones básicas en los fundamentos teóricos y prácticos, en Investigaciones Geográficas, núm. 21, pp GÓMEZ MARTÍN, B., LÓPEZ PALOMEQUE, F. i MARTÍN VIDE, J. (2002): Aptitud climática y turismo. Variaciones geográficas y cronológicas de la potencialidad climático-turística del verano en Cataluña, Ería. Revista de Geografia, núm. 59, pp INTERGOVERNMENTAL PANEL ON CLIMATIC CHANGE (IPCC) (2001): Climate Change Cambridge University Press: Cambridge ( LISE, W. y TOL, R. S. J. (2002): Impact of Climate on Tourist Demand, Climatic Change, núm. 55, pp LÓPEZ BERMÚDEZ, F. (2000): Impactos regionales del cambio climático. Valoración de la vulnerabilidad, Papeles de Geografía, núm. 32, pp OLCINA, J. (1995): El factor climático y la ordenación del territorio. Los riesgos climáticos. En: CREUS, J. (Ed.), Situaciones de riesgo climático en España, C.S.I.C.: Jaca, pp SAURÍ, D. i LLURDÉS, J. C. (2003): El canvi climàtic a Catalunya Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació. Turisme (capítol B.7) (dir. Joan Enric Llevot). Consell Assessor per al desenvolupament Sostenible, Generalitat de Catalunya. TRAVEL RESEARCH INTERNATIONAL LIMITED (TRIL) (2003): La corrélation entre le tourisme et le changement climatique. Comunicación presentada a la Primera Conferència Internacional sobre canvi climàtic i turisme (Djerba, Tunísia), 9-11 abril. WORLD WILDLIFE FUND (WWF) (2000): Tourism and climate change ( (*) Aquest text correspon a la comunicació presentada al Congrés Planificació Integral del Territori i el Turisme. Per una nova cultura del turisme, a Palma de Mallorca del 2 al 5 de març del