1. La divisió del sistema nerviós 2. El mapa del cervell: les funcions psíquiques 3. La neurona i la transmissió de l impuls nerviós 4.

Transcripción

1 1. La divisió del sistema nerviós 2. El mapa del cervell: les funcions psíquiques 3. La neurona i la transmissió de l impuls nerviós 4. Tècniques per a l estudi del cervell 5. El sistema endocrí

2

3 Funció general: connectar l encèfal amb totes les parts del cos, al seu través es dóna la conducció d impulsos nerviosos (dels nervis del cos cap al cervell i del cervell cap a qualsevol part del cos). - Funció pròpia: l acte reflex. No és voluntari i té la funció de protegir el cos d agressions externes (estructura molt senzilla, intervé una via aferent o impuls sensorial, la medul la i una via eferent o motora).

4 - Consta de cinc parts bàsiques que s han anat desenvolupant en els animals al llarg de l evolució. Per ordre d aparició són: bulb raquidi diencèfal mesencèfal cerebel escorça cerebral o còrtex

5 Prolongació superior de la medul la. - Col labora en la regulació de les funcions respiratòria, circulatòria i de l equilibri, i és el centre reflex de la tos, l esternut, la deglució o el vòmit.

6 - Regula el sistema hormonal mitjançant el tàlem i hipotàlem. - Regula la temperatura corporal, la ingestió de menjar i d aigua, el comportament sexual, la reproducció i els ritmes biològics. - Té efectes sobre les emocions (por, ràbia, aversió o plaer).

7 És una estructura d escassa importància en els mamífers, en general i en els éssers humans en particular, amb funcions relacionades amb el processament sensorial i de control motor.

8 Situat en la part inferior de l encèfal i ben diferenciat, relacionat amb la coordinació, la precisió i la suavitat dels moviments, i amb el manteniment de l equilibri.

9 - És la capa de teixit nerviós que constitueix la superfície dels hemisferis cerebrals, on es realitzen les funcions psicològiques més evolucionades. - S hi poden reconèixer diferents àrees: motores sensorials d associació

10 - Àrees motores: són els llocs on s originen els impulsos nerviosos que van als músculs i determinen els moviments voluntaris. - Àrees sensorials: on se situen els receptors dels missatges procedents de les diferents parts del cos. Com més sensible sigui una regió corporal més àmplia serà l àrea de l escorça. - Àrees d associació: s anomenen d aquesta manera perquè originalment es va pensar que era aquí on es produïen les noves associacions, és a dir on s edificava l aprenentatge. Aquestes àrees estan connectades les unes a les altres, amb àrees motores i sensorials, i amb parts internes del cervell. Són àrees que interpreten, integren i actuen sobre la base de la informació processada per les àrees sensorials.

11 Somàtic: transmet l entrada d estímuls sensorials externs i dirigeix els moviments voluntaris. Autònom: de manera no conscient organitza el funcionament de les glàndules i els músculs dels òrgans interns: el batec del cor o la digestió,...

12 Simpàtic: prepara per una actuació defensiva quan algun estímul alarma o irrita. Parasimpàtic: relaxa quan desapareix la causa de la tensió.

13 El cervell es divideix clarament en dos hemisferis: dret i esquerre. Aparentment són iguals però un d ells és dominant i l altre subordinat. En les persones dretanes domina l hemisferi esquerre, i en les esquerranes el dret (suposen un 10% de la població). Cada hemisferi controla de manera predominant determinats comportament, però treballen en col laboració units pel cos callós, les dues meitats del cervell cooperen i es complementen. Hemisferi esquerre: és el més verbal, relacionat amb el pensament abstracte. Hemisferi dret: percepció visual i reconeixement de l emoció, síntesi i el pensament concret.

14 Segle XIX: frenologia de Gall: protuberàncies del crani podien revelar les nostres qualitats mentals i els trets del nostre caràcter (malgrat els seus errors evidents va tenir la virtut de centrar l atenció en el fet que diferents regions del cervell tenen funcions específiques.

15 El 1861 Broca: va observar que una lesió a l hemisferi esquerre motivava l alteració del llenguatge articulat. El 1873 Wernicke, va descobrir lesions en el lòbul posterior de l hemisferi esquerre deixaven intacta la parla però provocaven trastorns de la comprensió del llenguatge. Kleist, sobre la base d observacions realitzades de persones que havien tingut lesions cerebrals va fer un mapa de localització de les funcions psíquiques en l escorça cerebral.

16 2.1. La polèmica científica sobre el localisme psíquic. Aquesta idea és controvertida, perquè si bé hi ha proves d un cert localisme, és a dir que diferents funcions estan localitzades a diferents zones, però per explicar funcions com el llenguatge, la memòria o la intel ligència no serveix.

17 Sobre aquesta qüestió hi ha tres tipus de teories: Localistes: Divideixen el cervell en nombrosos centres, cadascun és responsable de determinats trets o qualitats psíquiques. Totalistes: Els processos psicològics superiors no es poden descompondre en elements simples. Les funcions mentals no són independents entre si, sinó que es troben interrelacionades en un tot estructurat. Sintètiques: Tracten d unificar les dues anteriors. Admeten la relació que hi ha entre determinades conductes i àrees cerebrals específiques, però hi ha una interdependència de nombroses àrees en l execució de les funcions psíquiques superiors.

18 2.2. La teoria de Luria. És la teoria sintètica més interessant. Defineix el concepte de funció biològica: activitat complexa que s executa mitjançant el treball conjunt d un sistema d òrgans. L objectiu final i constant d una funció biològica es realitza encara que variï l aportació de cadascun dels òrgans. Sistemes funcionals tan complexos com els psicològics no poden ser localitzats en un reduït grup de cèl lules de l escorça cerebral. Una mateixa lesió de l encèfal pot produir trastorns en diversos sistemes funcionals i que un mateix sistema funcional pot patir en resultar lesionats diferents sectors del cervell. Els científics haurien de substituir la tasca de localitzar per la d analitzar les zones cerebrals que treballen conjuntament en un sistema funcional.

19 El teixit nerviós està constituït per les neurones i les cèl lules de la Glia. Les neurones són les cèl lules especialitzades en la recepció i la transmissió dels senyals del medi intern i extern, les cèl lules de Glia s encarreguen de protegir i nodrir les neurones.

20 * El cos cel lular de la neurona, on es troba el nucli, té una forma lleugerament esfèrica. Des del cos cel lular es projecten diverses dendrites i un únic axó. Les dendrites són curtes, nombroses i ramificades. Serveixen per rebre els impulsos nerviosos que provenen d altres cèl lules i conduir-los al cos cel lular. L axó és una fibra llarga que pot tenir ramificacions i que acaba en un botó terminal. De longitud variable. La seva funció és la de transmetre l impuls nerviós del cos cel lular a altre neurones, músculs o altres òrgans del cos. Solen estar coberts per mielina que facilita una conducció més ràpida de l impuls nerviós.

21 Les neurones no es toquen entre si, estan lleugerament separades per l espai sinàptic. Podem observar tres tipus de neurones que realitzen funcions diferents: Neurones sensorials o aferents: aporten al S.N. la informació de l exterior i del mateix organisme. Neurones motores o eferents: transmeten les ordres dels centres nerviosos als òrgans efectors: els músculs o les glàndules. Interneurones: enllacen les sensitives i les motores.

22 Es genera quan un estímul provoca modificacions en la membrana cel lular. Aquest impuls denominat potencial d acció, és un petit canvi elèctric que avança per la neurona des de les dendrites del cos cel lular cap als botons terminals de l axó. El potencial d acció ha de tenir una intensitat mínima denominada llindar. Un cop superat el llindar, la intensitat de l impuls no varia la resposta de la neurona ni en intensitat ni en velocitat. És una reacció de tot o res. La intensitat de l estímul es deu a que reaccionen més o menys sovint un nombre variable de neurones.

23 - Quan l impuls elèctric arriba al botó terminal de l axó, s atura. En aquest moment el botó de l axó allibera unes substàncies químiques anomenades neurotransmissors a l espai intersinàptic. - Els neurotransmissors viatgen per l espai i s encaixen en la membrana de la neurona receptora com les peces d un trencaclosques fent així, que aparegui un nou impuls o bé dificultant el naixement de nous impulsos.

24

25 S han identificat uns cinquanta neurotransmissors diferents i encara no estan completament estudiats els seus efectes sobre el comportament humà. Se sap que una determinada via nerviosa pot utilitzar un o dos neurotransmissors, o que determinats neurotransmissors poden tenir efectes concrets sobre la conducta i les emocions.

26 Tot sembla indicar que les drogues actuen en les sinapsis afavorint o inhibint l actuació dels neurotransmissors. Les endorfines són alliberades espontàniament per l organisme com a resposta al dolor i a l exercici intens. El seu objectiu és provocar sensació de benestar. L heroïna o la morfina actuen com les endorfines, però si inundem l organisme d aquests opiacis artificials la fabricació d endorfines s interromp. Així, quan desapareix l efecte de la droga apareix el patiment fins que se n obté una nova dosi

27 4.1.Observacions clíniques 4.2. Manipulació del cervell 4.3. Electroencefalograma 4.4. Tomografia axial computeritzada (TAC) 4.5. Tomografia per emissió de positrons (TEP) 4.6. Imatges per ressonància magnètica (IRM)

28 4.1.Observacions clíniques És el mètode més antic. Es tracta d observar els efectes de les malalties o les lesions cerebrals en el funcionament de l organisme i el comportament humà. També s observen les alteracions de la conducta i posteriorment s analitzen les lesions que hi havia al cervell, habitualment amb l autòpsia després de la mort.

29 4.2. Manipulació del cervell Per realitzar alguns estudis, s han provocat lesions cerebrals en àrees específiques del cervell d animals de laboratori per així poder observar-ne els resultats en la conducta. Estimular elèctricament neurones de diferents zones del cervell i observar les respostes musculars i fisiològiques i relacionar-les amb determinats comportaments o emocions.

30 4.3. Electroencefalograma L activitat elèctrica del cervell pot ser registrada mitjançant elèctrodes permetent detectar les alteracions dels ritmes elèctrics del cervell. Les alteracions lleus no les pot captar, per això està en desús en l àmbit clínic.

31 4.4. Tomografia axial computeritzada (TAC) Es tracta de fotografies radiogràfiques des de diferents plànols i eixos.

32 5.5. Tomografia per emissió de positrons (TEP) S utilitza per conèixer l activitat de les diferents parts del cervell. S injecta un element de baixa radioactivitat associat a alguna substància que intervingui en el funcionament del cervell. A partir dels canvis en l emissió de radioactivitat es pot mesurar el flux sanguini en una zona concreta del cervell, la qual cosa informa sobre el seu grau d activitat durant la realització de diferents activitats.

33 4.6. Imatges per ressonància magnètica (IRM) Es col loca el cap en un intens camp magnètic. Els àtoms queden durant un moment desorientats i, quan tornen a la posició normal, es detecten creant imatges en una computadora: el resultat és una imatge detallada dels teixits nerviosos.

34 El sistema endocrí està constituït per cèl lules especialitzades, que formen glàndules que es distribueixen per tot l organisme. Les hormones que segreguen aquestes glàndules arriben a tots els racons de l organisme i actuen sobre les cèl lules dels teixits. Algunes actuen conjuntament però d altres tenen funcions antagòniques o ben diferenciades.

35 5.1. La funció de les hormones Les glàndules endocrines envien les seves secrecions directament al corrent sanguini que les transporta allà on calgui. Les glàndules més importants són l epífisi, la hipòfisi, la tiroide, les paratiroides, el tim, el pàncrees, les glàndules suprarenals i les gònades (ovaris, testicles). El centre rector d aquestes glàndules és d hipotàlem, situat al diencèfal.

36 Les hormones controlen processos biològics relacionats amb: l equilibri metabòlic el creixement corporal l activitat reproductora l adaptació als canvis ambientals l organització cíclica d algunes activitats biològiques Les alteracions de l aparell endocrí sorgeixen estats patològics de diversa gravetat.

37 5.2. La funció de l hipotàlem L hipotàlem controla l organisme mitjançant el sistema nerviós autònom i, a més, organitza la secreció d hormones. El missatge nerviós és ràpid i curt, el missatge endocrí és lent però durador. Les dues funcions, nerviosa i endocrina, actuen d acord i conjuntament per assegurar una adequada coordinació entre els òrgans per tal que responguin adequadament a les demandes del context (resposta a una situació de perill). Les hormones actuen sobre els centres nerviosos i el sistema nerviós influeix sobre les glàndules endocrines. En alguns casos resulta confús diferenciar les hormones dels neurotransmissors, almenys quinze substàncies tenen les dues funcions.