Primera conferència Presentada a Bellaterra el 7 d octubre de 2008 Catedràtic de dret civil. Universitat de Barcelona Edició, revisió i traducció al català a cura de Mònica Sumoy Jurista, traductora i professora de traducció jurídica de la UAB Sumari I. Primera part. La competència en dret civil 1. La fonamentació historicista del dret civil català. L article 5 de l EAC. La continuatio iuris 2. La competència exclusiva sobre la matèria civil. L article 129 de l EAC 2.1. La matèria civil «pura». L article 129 de l EAC 2.2. La matèria civil «mixta» o concurrent amb la matèria que no és competència de la Generalitat. L article 18 de l EAC 2.3. La matèria civil «mixta» o concurrent amb la matèria que és competència de la Generalitat. L article 121.1 de l EAC 3. L extensió de la competència legislativa civil sobre matèries no civils però connexes. La matèria civil com a matèria substantiva. Els articles 129 i 159.1 c de l EAC 3.1. Les normes de procediment processal 3.2. Les normes de procediment administratiu II. Segona part. La norma civil catalana 4. El dret civil català com a dret català: vigència territorial, aplicabilitat preferent i aplicació efectiva 4.1. La vigència territorial del dret civil català 4.2. L aplicabilitat del dret civil català 4.3. L aplicabilitat preferent del dret civil català
5. L «eficàcia» territorial catalana del dret civil català. L article 14.1 de l EAC 5.1. L article 14.2 és una norma d estatut personal però no estableix quina és la llei personal aplicable 5.2. La distinció de l article 7.1 de l Estatut del 1979 entre «normes i disposicions de la Generalitat» i «el dret civil de Catalunya» 6. El dret civil català com a lex fori i com a dret d una «unitat territorial». L article 14.1 de l EAC 6.1. El dret civil català és la lex fori a Catalunya 6.2. El dret civil català com a dret d una «unitat territorial» 2
Pròleg Per desig dels organitzadors, faré girar aquesta ponència entorn del tractament que l Estatut d autonomia del 2006 ha dispensat al dret civil català. A aquests efectes, he dividit la meva exposició en dues parts ben diferenciades, que tracten sobre temes que considero cabdals de qualsevol branca del dret: la competència legislativa i la norma jurídica. El dret civil català ha estat una competència estatal d ençà del Decret de Nova Planta que Felip V va signar el 16 de gener del 1716, com posen de manifest la Ley sobre inscripción, división y redención de censos en Cataluña de 31 de desembre del 1945, les seves modificacions posteriors i la Compilación del derecho civil especial de Cataluña (Llei 40/1960, de 21 de juliol). Històricament, doncs, la catalanitat del dret civil català va derivar del fet que la norma era vigent dins del territori català, i només durant els dos períodes en què Catalunya ha tingut autonomia (el republicà i el monàrquic en què ara ens trobem) ha brollat de la catalanitat del legislador. I. Primera part. La competència en dret civil 1. La fonamentació historicista del dret civil català. L article 5 de l EAC. La continuatio iuris L encert més notable de l Estatut del 2006 respecte del de 1979 és que inclou el dret civil català entre els «drets històrics» (article 5), fórmula que es va encunyar en la disposició final primera de la Constitució espanyola per als drets de Navarra i el País Basc, i que ara s importa a Catalunya. I així, el dret civil català, juntament amb la llengua i la cultura catalanes, es reconeix jurídicament com a un dels elements definidors del poble català. Al seu torn, aquests drets històrics fonamenten la posició «singular» que, (en termes de política legislativa, adopta la Generalitat. L historicisme del dret civil català ens obliga a distingir entre el «reconeixement» i el «fonament» jurídic del dret (que, d altra banda, és extraconstitucional). A més a més, ens recorda que, al marge de si Catalunya té personalitat política (o no), el dret civil català no rep la seva legitimat de la Constitució, com tampoc de l Estatut ni d una eventual i peculiar organització de l Estat espanyol.
Per això, és important que l article 5 declari que el dret civil català rau en el poble, és a dir, en les normes que es dóna la societat, i no pas en el poder legislatiu propi. L esquema constitucional espanyol és, només, la modalitat actual en què es reconeix el dret civil català, tant competencialment (articles 149.1.8 de la CE, 129 de l EAC i 13.1 del CC espanyol) com normativament (vegeu els articles 149.3 de la CE i 13.2 del CC espanyol, sobre la supletorietat del dret civil estatal). El caràcter històric del dret civil català a què fa referència l article 5 el situa en una continuatio iuris, en el sentit que enllaça amb les Constitucions y altres drets de Catalunya, que les Corts de Felip II van aprovar el 1599 a Barcelona. En concret, el vincula amb «[El] dret que se a de seguir en declarar las causas» (Constitució 1, volum I, llibre 1, títol 3). Aquesta continuïtat va ser respectada pel capítol 42 del Drecret de Nova Planta de Felip V, que, malgrat mantenir el dret civil propi, va canviar-ne la font, en substituir el pactisme per l absolutisme reial («mando se observen las constituciones que antes había en Cataluña, entendiéndose que son de nuevo establecidas por este decreto»). També va ser respectada per la codificació civil espanyola, que va declarar la subsistència del dret català i dels seus drets supletoris (el canònic i el romà), a canvi que el Codi civil espanyol s estengués al territori català com a dret supletori dels anteriors (article 5 de la Llei de bases del Codi civil, d 11 de maig del 1888). En els darrers tres-cents anys, les normes civils catalanes han estat les úniques que han sobreviscut a la supressió progressiva del dret català per part del dret espanyol. Així, el dret notarial va ser eliminat pel Reial decret espanyol de 29 de novembre del 1736 i per la Reial Ordenança de 24 de juliol del 1755; el dret registral, per la Pragmàtica de 31 de gener del 1768; el dret penal, pel Codi penal de 8 de juliol del 1822; el dret mercantil, pels articles 33 i 887 del Codi de comerç de 30 de maig del 1829, i el dret processal, per l article 4 del Reglamento Provisional para la Administración de justicia, de 26 de setembre del 1835, que establia l aplicació de la Novíssima Recopilació. La continuatio iuris s ha traslladat a la tècnica legislativa actual. D ençà de la Compilación del derecho civil especial de Cataluña (Llei 40/1960, de 21 de juliol), en molts casos, el dret català ha optat per la fórmula substitutòria de les normes anteriors, en detriment de la derogatòria: «Las normas del derecho civil especial de Cataluña, escrito o consuetudinario, principal o supletorio, vigentes a la promulgación de esta Compilación, quedan substituídas por las contenidas en ella» (disposició final 4
primera). Més endavant, la fórmula substitutòria, manllevada de la Compilació de dret foral d Àlaba i Biscaia (vegeu la disposició final primera de la Llei 30 de juliol del 1959), s ha recuperat en els dos grans codis anteriors al Codi civil de Catalunya: el de successions (disposició final primera de la Llei 40/1991, de 30 de desembre) i el de família (disposició final primera de la Llei 9/1998, de 15 de juliol). «Substituir» consisteix en suprimir la norma vigent (la substituïda), que resta condicionada a la subsistència de la norma substituta, de manera que la derogació de la posterior (la substituta) revifa la vigència de l anterior (la substituïda). En canvi, «derogar» és suprimir de manera definitiva la vigència de la norma derogada, de manera que la supressió de la norma derogatòria no revifa la vigència de la derogada (article 2.2 del Codi civil espanyol). La substitució persegueix una finalitat de política legislativa: impedir que una hipotètica intervenció estatal sobre la norma catalana (que esdevingués per virtut d un recurs d inconstitucionalitat), creï un buit legal que afavoreixi l aplicació supletòria del dret estatal. Així, una hipotètica declaració de nul litat de la norma substitutòria restauraria simultàniament la vigència de la norma a que va substituir en un altre moment. 2. La competència exclusiva en matèria civil. L article 129 de l EAC Un altre encert lloable del nou Estatut és l article 129 de l EAC, que fixa la tipologia i l abast de la competència de la Generalitat «en matèria de dret civil» (vegeu l article 111-1.1 del Codi civil de Catalunya en relació amb el capítol I del títol V de l EAC). En realitat, hauria de dir-hi «en matèria civil», perquè la naturalesa civil de la matèria que es regula és la que, subsegüentment, determina la de la norma. La matèria civil té per objecte la persona en abstracte, sense cap més qualificatiu, i comprèn tant al «comerciant» que configura la matèria mercantil, com al «treballador per compte aliè» que defineix el dret laboral. En sentit civil, doncs, té un contingut general, per tal com regula la persona des d abans de néixer i li reconeix personalitat en tot allò que l afavoreixi fins després de la seva mort (és a dir, en la seva successió). Els sis llibres del Codi civil de Catalunya es corresponen amb les matèries en què es divideix el dret civil (article 3 Llei 29/2002, de 30 de desembre), sobre les quals la Generalitat pot exercir de manera «exclusiva» (article 110.1 de l EAC) i «íntegra» les seves competències legislativa, reglamentària i executiva, llevat que l article 149.1.8 de la Constitució les hagi atribuïdes en tot cas a l Estat, com: 1) l aplicació i eficàcia de les normes (capítols II i III del títol preliminar del Codi civil espanyol); 2) les relacions civils derivades de les formes del matrimoni (articles 42 a 107 del Codi civil espanyol); 5
3) l ordenació dels registres públics tant personals (articles 325 a 332 del Codi civil espanyol) com patrimonials (605 a 608 del Codi civil espanyol) i els instruments públics (article 317 LEC); 4) les bases de les obligacions contractuals (article 10.5 del Codi civil espanyol); 5) els conflictes de lleis (articles 8a 12 i 16 Codi civil espanyol), i 6) el sistema de fonts, que ha de respectar les normes territorials (articles 111-1 a 111-5 del Codi civil de Catalunya). Aquesta manera de configurar la competència exclusiva de la Generalitat en matèria civil (excloent-ne expressament determinades parcel les) és més correcta que la fórmula del ja derogat article 9.2 de l EAC del 1979, que la reservava a la conservació, modificació i desenvolupament del dret civil català, en els mateixos termes que l article 149.1.8 de la CE. Ara bé, la «conservación» a què es refereix la norma fonamental menysté els drets territorials, ja que entén que aquests són «especials» fins i tot en el territori propi, i que l únic dret general que hi ha és l estatal, en què l Estat té un exercici il limitat. Com a corol lari d això, en relació amb l autonomia legislativa de les comunitats autònomes, el Tribunal Constitucional va interpretar aquesta tríade de manera restrictiva, en limitar l exercici de llur competència civil a les «institucions connexes». Això significava que qualsevol institució que es creés de nou havia de derivar d una altra que ja existís en la compilació del territori en què es concebia (vegeu els fonaments jurídics 3.2 J 1 b de la STC 88/1993, de 12 de març, i de la STC 156/1993, de 6 de maig). Sigui com sigui, la política legislativa de la Generalitat ha prescindit d aquesta jurisprudència constitucional, perquè s immiscia en l exercici de la seva autonomia legislativa com se sap, va pretendre interposar-se parcialment en els processos d aprovació de la LUEP (Llei 10/1998, de 15 d agost) i, encara més obertament, en el del nou Codi civil de Catalunya. Afortunadament, l article 110.1 de l EAC de 2006 reconeix que la Generalitat té competència exclusiva «plena» i evita, així, que el seu article 129 s hagi de remetre a la norma constitucional. Segons els Estatuts de 2006 i de 1979, la matèria civil es pot qualificar o bé com a «pura» per exemple, la matèria de l article 129 EAC de 2006, o bé com a «mixta», si concorre amb d altres matèries. Altrament dit, la matèria concurrent tant pot ser competència de la Generalitat (per exemple, l activitat comercial), com no ser-ho (així, les associacions i fundacions són matèries constitucionals o estatals).
2.1. La matèria civil «pura». L article 129 de l EAC L article 3 de la Llei primera del Codi civil de Catalunya (Llei 29/2002, de 30 de desembre) divideix la matèria civil sobre la qual la Generalitat té competència exclusiva en tants apartats com llibres componen el Codi civil de Catalunya: 1) El llibre primer, que inclou les disposicions generals en matèria de dret civil i es refereix a la posició que aquest ocupa dins de l ordenament jurídic català, s estructura en dues parts: a) el títol primer, o «disposicions preliminars», que recullen les fonts del dret i els principis bàsics de l ordenament jurídic català; i b) el títol segon, sobre la prescripció i la caducitat. 2) El llibre segon, sobre la persona i família, comprèn [...] les matèries de què s ocupen l actual Codi de família (Llei 9/1998, de 15 de juliol), i altres lleis especials en aquest àmbit (com la Llei 10/1998, de 15 de juliol o LUEP). 3) El llibre tercer, sobre la persona jurídica, regula les associacions i les fundacions (Lleis 7/1997, de 18 de juliol, i 5/2001, de 2 de maig, respectivament). 4) El llibre quart, sobre les successions, regula les matèries de què s ocupa el Codi de successions per causa de mort (Llei 40/1991, de 30 de desembre). 5) El llibre cinquè es refereix als drets reals (Llei 5/2006, de 10 de maig). 6) Per últim, el llibre sisè es refereix a les obligacions i els contractes. 2.2. La matèria civil «mixta» o concurrent amb la matèria que no és competència de la Generalitat. L article 118 de l EAC Si bé és cert que les associacions i les fundacions són matèria civil (article 3 c de la Llei 29/2002), no és menys cert que són institucions mixtes, en què concorren matèries i competències: la civil que és competència exclusiva de la Generalitat i la constitucional que és competència exclusiva de l Estat estatal. És per això que l Estatut els reserva un article concret: el 118. Pel que fa a les associacions, l article 118.1 de l EAC reconeix que són matèria constitucional, per dues raons: d una part, perquè el dret d associació és un dret 7
fonamental (article 22 de la CE) que, com a tal, s ha de regular per llei orgànica (article 81.1 de la CE), i de l altra, per les condicions bàsiques del dret d associació, que vénen imposades per la garantia d «igualtat de tots els espanyols en l exercici dels [seus] drets constitucionals» de l article 149.1.1 de la CE. Aquestes dues matèries han estat ordenades per la Llei orgànica reguladora del dret d'associació (LO 1/2002, de 22 de març) (LODA) que, en la seva disposició final primera, enumera quins articles tenen naturalesa orgànica i bàsica. Pel que fa a les fundacions (article 34.1 de la CE), només són matèria constitucional bàsica la de l article 149.1.1 de la CE, que l article 118.2 de l EAC no esmenta. La competència exclusiva estatal es limita a les normes bàsiques que enumeren les disposicions final primera 1 i 2 a de la Llei estatal de fundacions (Llei 50/2002, de 26 de desembre); la Generalitat només deté la competència l exclusiva sobre la matèria civil. L article 118 de l EAC és la norma catalana que atribueix a la Generalitat la competència (civil) exclusiva sobre les associacions i que la deslliga de l estatal, amb la qual es combina (o concorre), en disposar que l exercirà sempre que respecti les condicions bàsiques que estableixi l'estat. D aquesta expressió es desprenen dues conseqüències: primera, que la concurrència no imposa un límit a la titularitat de la competència civil de la Generalitat, sinó a l exercici d aquesta competència; i, segona, que per raó de la matèria connexa, la competència estatal, en aquest cas constitucional, preval sobre l autonòmica. Ara bé i com ja hem apuntat abans el precepte només ho diu en relació amb les associacions (en el primer apartat) i ho hauria de fer extensiu a les fundacions (en el segon apartat), sobre les quals reconeix que la Generalitat també té «competència exclusiva» de fet, atesa la matèria constitucional de les fundacions, no és una competència exactament «exclusiva», o no, almenys, com a dret fonamental, però sí bàsica. Però l article 118 de l EAC no és l única norma de competència civil especial respecte de la general (article 129 de l EAC); també la legislació civil que regula les associacions i les fundacions té un caràcter especial: la Llei 7/1997, de 18 de juny, d associacions 1 i la Llei 5/2001, de 2 de maig, de fundacions, ambdues parcialment 1 La STC 135/2006 de 27 d abril en va declarar inconstitucional deu articles i apartats i va reinterpretar el significat de l article 21.3. 8
derogades per la Llei 4/2008, de 24 d abril, del llibre tercer del Codi civil de Catalunya, relatiu a persones jurídiques. L article 118 de l Estatut del 2006 ha millorat substancialment el del 1979 en aquesta matèria, ja que aixeca la limitació que l article 9.24 de l anterior Estatut fixava a la competència sobre les «associacions de caràcter docent, cultural, artístic, benèficoassistencial i similars». Ara, la Generalitat pot exercir-la sobre totes les fundacions i associacions que actuïn a Catalunya. La supressió d aquestes espècies o modalitats, doncs, amplia la competència de la Generalitat a l associació entesa com a «institució jurídica general», o al que el Tribunal Constitucional anomena «fenómeno asociativo en general». En conseqüència, queden sense efectes els límits competencials que la STC 173/1998, de 23 de juliol va assenyalar a l article 10.3 de l Estatut basc (vegeu el fonament jurídic quart) i que posteriorment, la STC 135/2006, de 27 d abril va estendre a l article 9.24 de l EAC del 1979 (vegeu el fonament jurídic quart primer). Aquesta modificació també ens permet reinterpretar de manera extensiva l article 1.1 de la Llei 7/1997, de 18 de juny, d associacions, que disposa que «té per objecte [...] les associacions de competència exclusiva de la Generalitat», silenciant-ne les modalitats. 2.3. La matèria civil «mixta» o concurrent amb matèria que és competència de la Generalitat. L article 121 de l EAC Segons l article 121.1 de l EAC, «correspon a la Generalitat la competència exclusiva en matèria de comerç i fires, que inclou [...] l ordenació administrativa de l activitat comercial, la qual, alhora, inclou en tot cas: [...] [lletra b] La regulació administrativa de totes les modalitats de vendes, [...] i també de les vendes promocionals i de la venda a pèrdua». No hi ha cap dubte que la venda és matèria civil «en totes les seves modalitats» i que, en conseqüència, és objecte del llibre sisè del Codi civil de Catalunya, sobre les obligacions i els contractes. Ara bé, si es fa en el si d una activitat comercial, s ha de sotmetre a un control de caràcter administratiu. A aquests efectes, el Decret legislatiu 1/1993, de 9 de març, sobre comerç interior preveu les següents modalitats de venda: la no sedentària que es practiqui en mercats fixos o en llocs instal lats a la via pública; l ambulant; la domiciliària; la que es porta a terme a distància; l automàtica; la que es fa en cadena o en piràmide; la venda a preu rebaixat; l oferta de premis o regals mitjançant sorteig; les liquidacions i la venda de saldos. Encara que totes elles són comercials des del punt de vista de l activitat del venedor, no són contractes mercantils
(o, segons l article 325 del Codi de comerç, compravendes de «cosas muebles para revenderlas»), sinó civils. Per tant, no és matèria mercantil i de competència exclusiva estatal (article 149.1.6 de la CE), sinó administrativa, de competència de la Generalitat. Així, les modalitats que acabem d esmentar tenen un contingut parcialment administratiu, que és precisament el que regula l anterior Reial decret, tot i que també s hi esmuny normativa civil, com per exemple, el període de reflexió (article 23). L ordenació administrativa es refereix a l activitat comercial en general (articles 3 i 4 del Reial decret 1/1993) i es manifesta en autoritzacions municipals, limitacions, requisits, infraccions i sancions. La part que no s ha regulat és la matèria civil. 3. L extensió de la competència legislativa civil sobre matèries no civils però connexes. La matèria civil com a matèria substantiva. Els articles 129 i 159.1 c de l EAC Els articles 129 i 159.1 c de l EAC distingeixen entre normes substantives i normes de procediment, que, alhora, poden ser «processals» (article 130) o «administratives» (159.1 c). Tots dos preceptes reconeixen per separat una competència que l article 9.3 de l EAC del 1979 recollia de manera unitària: la competència sobre normes «processals» i «de procediment administratiu». Així, d una banda, pressuposen la «instrumentalitat» general de les normes procedimentals o, altrament dit, que les normes substantives poden preveure actuacions que requereixen normes procedimentals. D altra banda, traslladen aquesta «instrumentalitat» a les competències, perquè entenen que la norma substantiva que estableixi certes particularitats «prorroga» (o, més aviat, estén) la competència de la Generalitat a les normes de procediment corresponents. En sentit normatiu, es tracta d una «pròrroga» o extensió de la norma substantiva sobre la competència instrumental. En realitat, es tracta d una d una competència que es transfereix o trasllada a un altre tipus de competència, amb la particularitat que l una (la processal o procedimental) està condicionada a l exercici efectiu de l altra (la substantiva), de manera que la primera (la complementària) només podrà exercir-se quan s exerceixi la segona (la principal), o bé posteriorment, però mai abans que aquesta (vegeu-ne un exemple a la disposició transitòria segona, apartat segon, de la Llei 10/2008, de 10 de juliol, del llibre quart del Codi civil de Catalunya, sobre el foment de la protocol lització dels testaments davant de rector). 10
Els articles esmentats qualifiquen la norma o el dret «no substantiu» sobre el qual la Generalitat té competència com a com a «processal» o de «procediment administratiu», però no diuen què s ha d entendre per «dret substantiu», tot i que la referència al dret civil deriva de la seva proximitat amb la competència civil, limitada ara a l article 129. Pel que fa a les «normes de procediment administratiu» (article 159.1 c) des d un punt de vista substantiu, són matèria administrativa, tant com ho pot ser l organització de la Generalitat (cf. article 149.1.18 de la CE i Llei 30/1992, de 26 de novembre). I encara que cap dels preceptes qualifica aquesta competència complementària, sí ho fan els respectius títols, que l anomenen «competència de dret processal i de dret administratiu». 3.1. Les normes de procediment processal Com es tracta d una extensió de la competència principal, la processal ha de manifestar-se en noves normes. Per això no correspon a l article 130 de l EAC, sinó al 111-4 del Codi civil de Catalunya (amb «caràcter de dret comú») d establir que les normes civils catalanes impedeixin l aplicació de normes processals incompatibles. Així, l article 121-4 del Codi civil de Catalunya exclou l aplicació de l article 439.1 de la LEC, i l article 98 del Codi de família, foragita el principi de prova de l article 767.1 de la LEC, com ja va fer amb l article 127.2 del Codi civil en un altre temps (vegeu, entre d altres, la STSJC de 31 de gener del 2000, que recull la jurisprudència anterior). Les normes processals catalanes s han promulgat simultàniament a les civils: en la jurisdicció contenciosa, les normes de les accions de filiació (articles 98 a 112 del CF); en la jurisdicció voluntària, l oposició per part del legitimari dels béns oferts en pagament de la llegítima (article 363 del CS i exposició de motius, paràgraf 7 de la Llei 8/1990, de 9 d abril), o les diverses intervencions judicials (articles 121 a 123, 179.2, 201 i 235 del CF). 3.2. Les normes de procediment administratiu El Decret 2/1997, de 7 de gener (o Reglament de protecció dels menors desemparats i de l adopció) preveu dos exemples d aquest tipus de normes. L un és el «procediment per l assumpció de funcions tutelars», que tracta sobre l expedient de desamparament (articles 8 a 16), i l altre, la «tramitació de l adopció internacional» (articles 87 a 92). 11
II. Segona part. La norma civil catalana 4. El dret civil català com a dret català: vigència territorial, aplicabilitat preferent i aplicació efectiva El dret «civil» o «substantiu» a què es refereixen els articles 130 i 159.1 c de l EAC constitueix, només, una part del dret català, i no s ha de confondre amb el «règim de dret privat» a què fa esment l article 71.6 c, ni tampoc amb el «dret propi» de què parla l article 111-1.1 del Codi civil de Catalunya. L Estatut l anomena de diverses maneres: «dret català» (articles 110.2 i147), «dret propi de Catalunya» (article 102.2.3) o «dret de Catalunya» (article 95.3). Tot i això, el dret privat i el dret català tenen característiques comunes que regula el propi Estatut d autonomia. Em refereixo, entre d altres, a 1) la vigència territorial, 2) l aplicabilitat preferent i 3) l aplicabilitat efectiva del dret. 4.1. La vigència territorial del dret civil català La «vigència» d una norma és el valor que té des del moment en què es promulga fins el moment en què es deroga, i que els seus destinataris o funcionaris públics en essència, el poder judicial tenen el deure públic de conèixer (articles 1.7 del Codi civil espanyol i 5.1 LOPJ), deure que l Estatut reformula en relació amb el dret català, quan n exigeix el coneixement al personal judicial, els fiscals (102.2), els notaris i els registradors (article 147.1 a i b). Per «vigència» normativa, doncs, entenem «aplicabilitat», i té la seva raó de ser en la mera existència de la norma i en què es compleixi el supòsit que preveu. La vigència del dret civil català com, per altra banda, la de tot el dret català, es limita al territori de Catalunya (articles 14.1, 110.1 i 115.1 de l Estatut). És per això que l obligació de conèixer-lo s adreça als funcionaris que hi treballin i, més concretament, als membres del personal judicial «que ocupin una plaça a Catalunya» (article 102.2) i als «òrgans judicials de Catalunya» (article 95.3), és a dir, als jutges i als fiscals amb circumscripció territorial a Catalunya (articles 35.1 LOPJ i 50 i seg. de la LEC), així com als candidats a proveir les «notaries i registres» amb demarcació a Catalunya. Ara bé, el dret català no és l únic dret vigent a Catalunya; també hi regeix el dret estatal, en virtut dels articles 149.3.III de la CE i 26.2 de l EAC del 1979. Pel que fa al dret civil, ho estableix l article 13.2 del Codi civil i així ho va reconèixer l article 1 de la Compilació (tant del 1960 com del 1984). 2
4.2. L aplicabilitat del dret civil català Per «aplicabilitat» d una norma no entenem la «susceptibilitat» (o possibilitats) que aquesta té d aplicar-se, sinó el deure que les autoritats tenen d aplicar-la, i que principalment però no únicament deriva de la seva vigència (article 95.2 de l EAC). De fet, pot esdevenir-se que, sense estar vigent dins d un territori qualsevol, una norma que sí ho estigui imposi l aplicabilitat d una altra qualsevol. Aquesta és, precisament, la funció que compleixen les regles de dret internacional privat: fer que les normes siguin aplicables en territoris on no són vigents, cosa que pot succeir en les dues direccions. Així, de la mateixa manera que dins del territori català pot excepcionar-se l aplicabilitat de normes catalanes a favor de normes que no ho són (com el dret d una altra comunitat autònoma o el d un estat estranger vegeu l article 14.1 ), fora del territori català pot legitimar-se l aplicabilitat de les normes catalanes (article 115.1). L EAC no semba diferenciar entre «vigència» i «aplicabilitat de les normes»; així, mentre l article 110.2 es refereix a l «aplicabilitat», els articles 14.1; 115.1, parlen d «eficàcia». 4.3. L aplicabilitat preferent del dret civil català Seguint la línia de l article 26.1 de l Estatut del 1979, l article 110.2 de l EAC del 2006 l estableix la preferència del dret civil català, per tal com disposa que les normes que la Generalitat aprovi en les matèries sobre les quals tingui competència exclusiva seran d aplicació preferent a Catalunya. És el corol lari a contrario de l article 149.3.II de la CE, que fa prevaler el dret estatal en les matèries que no siguin competència exclusiva de les Comunitats autònomes (cf. l article 31 de la Constitució alemanya de 1949). El principi de preferència del dret civil s enuncia, també, a l article 111-5 del Codi civil de Catalunya. En contra del que pugui semblar, no porta causa de l article 26.1 de l Estatut del 1979, com tampoc de l art 110.2 de l Estatut del 2006, ni de l ordenació de competències entre l Estat i les Comunitats autònomes. Té, en canvi, un origen molt més remot i de caire purament normatiu, atès que en d altres temps l única competència legislativa era la de l Estat. En concret, es remunta a l article 5 de la Llei de Bases del Codi civil d 11 de maig del 1888, així com als articles 12,2 del Codi civil originari i 13.2 del vigent, segons la versió del Decret 1836/1974, de 31 de maig. D altra banda, gràcies a aquests preceptes, es va poder resoldre un problema normatiu o «conflicte d aplicabilitat» entre el dret català i el Codi civil estatal que resultava de la concurrència de normes vigents a Catalunya i de l extensió del segon (el dret civil estatal) a aquest territori, malgrat que aquest pretenia derogar el dret de 13
Castella (Base 27a de la Llei de Bases del Codi civil del 1888 o, en la seva seva versió original, «el llamado derecho civil de Castilla»; vegeu l article 976 del Codi civil). És el sentit normatiu que també li va conferir l article 1 de la Compilació del 1960 i del 1984, i que ha adoptat l actual article 149.3 III de la CE. Per tot i això, aplaudim que els articles 26.1 de l EAC del 1979 i 110.2 de l EAC del 2006 hagin reconegut la preferència del dret català, de manera general i sobre «qualsevol altre» dret, i en previsió que a Catalunya puguin concórrer diversos drets (convenis, dret de la Unió Europea, etc.). Entenem que s opta per no dir de manera expressa quins són perquè un ordenament ha de preveure el seu propi estatut, i no el d altres respecte d ell. 5. L «eficàcia» territorial del dret civil català. L article 14.1 de l EAC L article 14 de l EAC reprodueix l article 7 de l EAC del 1979. L article 111-3.1 i 3 del Codi civil de Catalunya, que n és la veritable seu, ja l havia reproduït i ampliat (l any 2002); per tant, no calia que l Estatut ho recordés. L article 14.1 és una norma complexa. Estableix l «eficàcia» de les normes catalanes dins del territori català («les normes i les disposicions de la Generalitat i el dret civil de Catalunya tenen eficàcia territorial»), però tot seguit preveu dues excepcions (cf. l article 115.1): «[1] les [...] que es puguin establir en cada matèria i [2] les situacions que s hagin de regir per l estatut personal o altres normes d extraterritorialitat» (és a dir, pel dret internacional i pel interregional privat). D acord amb aquest enunciat, «eficàcia» equival a «aplicabilitat» en sentit tècnic, per tal com la tenen tant les normes de dret català com les que, no sent-ho (de dret no català), s apliquin a Catalunya de manera excepcional. Al nostre entendre, en comptes d «eficàcia» del dret català, s hauria de parlar de «vigència». 5.1. L article 14.2 de l EAC és una norma d estatut personal, però no estableix quina és la llei personal aplicable L article 14.2 de l Estatut sotmet la persona al dret civil català amb independència de seu veïnatge civil, a diferència de l article 14.1 del Codi civil espanyol, que disposa que aquest és l únic criteri. 4
En efecte, segons l article 14.2 de l Estatut, el dret civil català s aplica als estrangers que «adquireixin la nacionalitat espanyola» sempre que «mantinguin el veïnatge administratiu a Catalunya, llevat que manifestin llur voluntat en contra». Aquest principi va ser incorporat a l article 4.2 de la Compilació per virtut del Decret legislatiu 1/1984, de 19 de juliol. Com que configura l estatut personal, es tracta, sense cap mena de dubte, d una norma de dret civil (que es manté en l article 111-3.3 del Codi civil de Catalunya), però, a més a més, estén l aplicabilitat del dret civil català més enllà del que disposa l article 14.1 del Codi civil espanyol. Ara bé, l Estatut no pretén determinar quina ha de ser la llei personal dels qui adquireixin la nacionalitat espanyola, ja que ve determinada pel veïnatge civil (article 16.1.1a del Codi civil), que és un estat civil. La submissió al dret civil català que preconitza l article 14.2 no és immutable, sinó que depèn del fet que la persona tingui el seu veïnatge administratiu a Catalunya, el qual, alhora, es basa en l empadronament municipal (article 38 del Decret Legislatiu 2/2003, de 28 d abril, pel qual s aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya), i s extingeix quan perd aquest darrer. L article 14.2 no infringeix la competència exclusiva estatal, perquè el 149.1.8 de la CE es refereix a «les normes per resoldre el conflicte de lleis», funció que correspon al veïnatge civil (article 16.1.1a del Codi civil). L article 7.2 de l EAC del 1979 vetllava per l aplicació personal del dret civil català ja que impedia que el Codi civil espanyol s apliqués a les persones designades. D aquesta manera, l any 1979 es pretenia, evitar que s apliqués l article 15.4 del Codi civil (Decret 1836, de 31 de maig de 1974), que imposava el veïnatge civil «común» (l aplicació del Codi civil), als estrangers que haguessin adquirit la nacionalitat espanyola, encara que residissin en un territori en què hi hagués dret civil propi. Així, l estranger nacionalitzat no només havia d esperar-se a adquirir el veïnatge civil del territori en qüestió, sinó que, a més a més, havia d optar expressament pel dret civil d aquest territori en el seu expedient de nacionalitat. L article 7.2 de l EAC era innovador, ja que aplicava el dret civil català al nou català «administratiu» (que s hagués empadronat a Catalunya), al marge del criteri fonamental del veïnatge civil (article 14 del Codi civil). Avui dia, l article 15.1 del Codi civil (Llei 18/1990, de 17 de desembre) imposa a l estranger que s hagi nacionalitzat com a espanyol l obligació d optar entre els quatre veïnatges civils que hi puguin estar més connectats en el moment d inscriure s en el Registre civil. La Instrucció de la Direcció General dels Registres i del Notariat de 20 de març de 1991 ha imposat la declaració de voluntat, encara que coincideixen els quatre criteris. L opció per un veïnatge no català és la 5
declaració «en contra» de què parla l article 14.2 de l EAC. La funció actual d aquest precepte és solucionar els casos excepcionals en què no s opti pel veïnatge civil català i proporcionar una estatut personal provisional mentre no es provi que es té un veïnatge civil diferent. 5.2. La distinció de l article 7.1 de l Estatut del 1979 entre «normes i disposicions de la Generalitat» i «el dret civil de Catalunya» Fer aquesta distinció tenia sentit l any 1979, quan el dret civil català es recollia en dues normes estatals: la Compilació de dret civil especial de Catalunya (Llei 40/1960, de 21 de juliol) i la Llei d inscripció, divisió i redempció de censos a Catalunya, de 31 de desembre del 1945 (i modificacions posteriors). Avui dia, en canvi, després que la Compilació hagi estat incorporada a l ordenament jurídic català (article 1 de la Llei 13/1984, de 20 de març) i que la Llei de censos del 1945 hagi estat derogada per l article 33 i disposició final primera de la Llei de censos (Llei 6/1990, de 16 de març), no té cap sentit que l actual Estatut torni a fer aquesta distinció en l article 14.1. A més a més, la legislació civil catalana ja no ho és per raó de la seva vigència territorial (vegeu l article 1 de la Compilació de 1960), sinó perquè és competència de la Generalitat. D acord amb la Constitució, l Estat no pot crear dret català, atès que no se li ha atribuït competència legislativa en aquest àmbit. L Estatut esmenta el principi de territorialitat del dret català, sigui o no civil, per duplicat: en l article 110.2 (que declara que és d aplicació preferent dins del territori català), i en el 115.1 (que circumscriu l abast territorial de les competències de la Generalitat al territori de Catalunya i preveu els efectes extraterritorials de les normes catalanes). 6. El dret civil català com a lex fori i com a dret d una «unitat territorial». L article 14.1 de l EAC Segons l article 14.1 de l EAC, la legislació catalana no s aplica únicament a Catalunya, sinó que té un valor (o eficàcia) que ultrapassa el territori català (articles 110.2 i 115.1 de l EAC). 6.1. El dret civil català com a lex fori a Catalunya En primer lloc, entenem que el dret català és vigent (en el sentit que hem explicat abans) a Catalunya i, per tant, és en aquest territori on les seves normes siguin o no de dret civil despleguen la seva eficàcia: «Les normes i les disposicions de la Generalitat i el dret civil de Catalunya tenen eficàcia territorial, sens perjudici de les excepcions que es puguin establir». 16
Dit d una altra manera, com a regla general, el dret català s aplica als casos que es plategen a Catalunya; no fer-ho constitueix una excepció que la part interessada ha de provar i fonamentar, per exemple (tal com diu el propi article 14.1), si el supòsit en qüestió s ha de regir per normes de dret internacional privat. D això es dedueix que el dret civil català té la qualitat de lex fori, és a dri, de dret del lloc on s insta el procés (que és diferent del dret invocat a què es refereix l article 95.2). En la nostra opinió, l article 14.1 és un mandat que s adreça als jutges establerts a Catalunya, als quals imposa l aplicació efectiva i prima facie del dret civil català. 6.2. El dret civil català com a dret d una «unitat territorial» En estats amb «sistemes no unificats» com el nostre, l article 14.1 admet una segona lectura, ja que pot esdevenir que el sistema jurídic d una «unitat territorial» com ara Catalunya es tingui en compte com a criteri per aplicar certs convenis internacionals. Per exemple, per identificar l autoritat i el procediment d aplicació de resolucions (article 28 del Conveni de l Haia, de 2 d octubre del 1973 sobre resolucions relatives a obligacions alimentàries), la legislació aplicable en matèria de responsabilitat per productes (articles 12 i 13 Conveni de l Haia), o d obligacions contractuals (article 19 del Conveni de Roma, de 19 de juliol del 1980), etcètera. 7