Parlament d Albert Balcells, membre de l IEC, en l acte d inauguració del bust de Josep Puig i Cadafalch al Palau de la Generalitat, el 27 de gener de 2015 Senyor president de la Generalitat, Senyors consellers de la Generalitat, Senyor president de la Diputació de Barcelona, Senyor alcalde de Mataró, Senyora Núria Riera, besnéta de Puig i Cadafalch, Senyor Manuel Cusachs, Senyores i senyors, Se m ha demanat que pronunciï unes paraules sobre la personalitat de Josep Puig i Cadafalch, i vull agrair a la Generalitat aquest honor. Puig i Cadafalch fou el segon president de la Mancomunitat de Catalunya, i amb la inauguració d aquest bust, obra de l escultor Manuel Cusachs, resta finalment completa la memòria dels presidents de la Catalunya contemporània al Palau de la Generalitat. Ell, Puig i Cadafalch, va erigir aquí, el 1918, el bust de Prat de la Riba, que fou el seu antecessor i el fundador de la Mancomunitat de Catalunya, i és un acte de justícia que el president Artur Mas inauguri avui el de Puig i Cadafalch. Podem considerar que som davant la culminació dels actes del centenari de la Mancomunitat.
Puig i Cadafalch va ser la mà dreta de Prat de la Riba en política cultural i era natural que després de la mort prematura del primer president, el succeís, per la voluntat de l Assemblea de la Mancomunitat, el novembre del 1917. Aleshores, Puig i Cadafalch era ja un arquitecte de gran prestigi moltes de les seves obres, com són la Casa de les Punxes, la Casa Ametller, Can Serra, la fàbrica Casarramona i moltes d altres, formen part del nostre patrimoni i era, a més, un reconegut arqueòleg i historiador de l art. Convé recordar que va ser Puig i Cadafalch qui, abans de ser president, remodelà com a arquitecte aquest palau, amb un gran respecte per la seva història. Com a urbanista dissenyà el gran espai que seria el de l Exposició Internacional del 1929 a Montjuïc, i allí, abans de res, començà erigint les quatre columnes, avui recentment restablertes, després d haver estat enderrocades per la dictadura de Primo de Rivera perquè simbolitzaven de manera clàssica les quatre barres de la nostra senyera. Fou un dels vuit fundadors de l Institut d Estudis Catalans el 1907 i president rotatiu de tot l Institut des del 1915, com a president de la Secció Històrico Arqueològica de l IEC. Sota la direcció de Puig i Cadafalch s emprengueren les excavacions d Empúries amb el descobriment del famós Esculapi el 1909. El renom de Puig i Cadafalch com a màxim especialista en arquitectura romànica catalana assolí un abast internacional. Des del 2002, Mataró, el lloc de naixença de Puig i Cadafalch, té un monument a la seva memòria i a l acte d avui ha contribuït la insistència
de diverses entitats ciutadanes com la mataronina Amics de Puig i Cadafalch, amb la implicació total dels ajuntaments de Mataró i d Argentona. Puig i Cadafalch fou el successor de Prat de la Riba, però no en fou un simple continuador, un epígon. Després d haver col laborat estretament amb Prat de la Riba, va ser durant el mandat de Puig i Cadafalch reelegit en el transcurs de set anys, entre el 1917 i el 1923 quan es produí el traspàs de tots els recursos de les quatre diputacions, l any 1920, a la Mancomunitat i quan aquesta institució assolí la capacitat màxima que li permetia el decret del desembre de 1913. No es va aconseguir que l Estat concedís a Catalunya un estatut d autonomia amb la gran campanya autonomista (1918 1919), però sota la presidència de Puig i Cadafalch prengueren realitat algunes de les institucions i dels serveis dissenyats en temps de Prat de la Riba, i altres iniciatives prengueren més cos. Va ser aleshores quan els telèfons, les biblioteques populars, el servei meteorològic, els ensenyaments tècnics i pedagògics, els serveis sanitaris, les carreteres i els camins veïnals aconseguiren un desplegament modèlic abans del 1923. La Mancomunitat formulà un ambiciós projecte nacional, dissenyà un estat regional. Fou la precursora de la Generalitat del 1931, sense la qual no hauria existit la del 1977, és a dir l actual. Si en aquest Pati dels Tarongers s honora la memòria del president màrtir, Lluís Companys, malgrat la fractura del 1936 i la desfeta del 1939, és
igualment just que s honori la memòria de Puig i Cadafalch, malgrat que es patí la vexació quan la primera dictadura espanyola anticatalana del segle XX liquidà la Mancomunitat el 1925. Puig i Cadafalch, el 1923 no sols va perdre la presidència de la Mancomunitat sinó que, a continuació, li van treure la urbanització de la plaça de Catalunya i la de Montjuïc, al mateix temps que veia dissolta la corporació que havia impulsat, desfetes moltes de les seves escoles i privat el seu estimat Institut d Estudis Catalans de tota subvenció pública i del reconeixement oficial. Però el restabliment d una bona part d aquesta pèrdua arribà el 1930. Durant el període republicà l estrella política de Puig i Cadafalch no tornà a brillar. Obligat a exiliar se el 1936, no passà a la zona del general Franco ni s hi adherí com altres membres del seu partit, la Lliga Catalana. Després de la Guerra Civil, retornà a Catalunya, la seva pàtria vençuda, on fou sancionat però no restà inactiu. El 1942, Puig i Cadafalch refundà clandestinament l Institut d Estudis Catalans a casa seva. Aquest va ser el darrer gran servei que prestà a la pàtria catorze anys abans de morir, el 1956, amb vuitanta nou anys. I acabo. Puig i Cadafalch va ser un patriota incommovible i estaria satisfet de veure que la seva obra ha perdurat i que avui la gran majoria dels catalans són fidels al seu llegat i es reconeixen en el seu esperit.
Nota separada per als amics de Puig i Cadafalch Puig i Cadafalch va ser el segon president de la Mancomunitat de Catalunya. Havia estat la mà dreta de Prat de la Riba en política cultural, i la continuïtat va ser total entre el 1917 i el 1923. Fou reelegit sense rival el 1919, el 1921 i el 1923. Va ser durant la seva presidència quan les quatre diputacions catalanes traspassaren tots els recursos a la Mancomunitat i quan aquesta institució prengué més capacitat d acció, tot i que no s aconseguí la reclamada l autonomia política. Els governs de la Mancomunitat continuaren sent estables, malgrat la seva composició plural. Va ser aleshores quan els telèfons, les biblioteques populars i altres serveis aconseguiren el màxim desplegament. Obligat a exiliar se, el 1936, no passà a la zona del general Franco ni s hi adherí com altres membres del seu partit, la Lliga Catalana. Després de la Guerra Civil, el 1942, Puig i Cadafalch refundà clandestinament l Institut d Estudis Catalans a casa seva. El seu nacionalisme català fou incommovible.