ONZE DE FRANKFURT A ALEMANYA, EN CATALÀ

Transcripción

1

2

3 ONZE DE FRANKFURT MÒNICA BARRIERAS MURIEL CASALS JOSEP MARIA FONALLERAS PERE GIMFERRER MERCÈ IBARZ BIEL MESQUIDA IMMA MONSÓ QUIM MONZÓ GUSTAU MUÑOZ BALTASAR PORCEL RICARD TORRENTS A ALEMANYA, EN CATALÀ

4 INSTITUT RAMON LLULL Director: Josep Bargalló Directora Adjunta: Neus Fornells Director de Planificació i Comunicació: Antoni Batista Cap de l Àrea de Llengua: M. Àngels Prats Cap de l Àrea de Creació: Borja Sitjà Cap de l Àrea d Humanitats i Ciència: Carles Torner Gerent: Josep Marcé Comissària del projecte Frankfurt 2007: Anna Soler-Pont

5

6

7 LA VISIBILITAT D UNA LITERATURA DE PRIMERA La participació de la cultura catalana com a convidada d honor a la Fira del Llibre de Frankfurt 2007, més enllà de les eixorques polèmiques mediàtiques, ha significat l oportunitat de donar visibilitat a la literatura catalana, entesa en la seva màxima amplitud. De gèneres narrativa, poesia, teatre, assaig, pensament, guions i de territoris. Ha servit per demostrar que la nostra és una literatura de primera. Les vendes i la bona crítica de les traduccions a l alemany enguany una cinquantena de novetats estrictes, una xifra que multiplica gairebé per dos les que es van editar els cinc anys anteriors, així com l èxit de participació a la multitud d actes que s han desenvolupat a Alemanya tot al llarg del 2007, han fet callar, finalment, les veus alienes i alguna de pròpia que auguraven un rotund fracàs, que apuntaven que la literatura catalana era de segona, que menystenien la nostra tradició i el talent contemporani. La Fira de Frankfurt era una magnífica oportunitat i l hem sabuda aprofitar: entre tots editors, autors, artistes, organitzadors hem donat a la literatura catalana la visibilitat necessària que li ha permès de presentar-se entre la resta de literatures europees en un pla de normalitat creativa. I la nostra literatura va ser a Frankfurt, és clar, els cinc dies d octubre que dura la Fira, tant en diversos espais del mateix recinte com a la Literaturhaus, amb més de cent actes lectures, debats i presentacions de novetats. Constituïa el nus de l exposició Cultura catalana, singular i universal, al Fòrum de la Fira. I també va ser protagonista en diversos moments del programa artístic: l espectacle inaugural de presentació de la nostra cultura, dirigit i creat per Joan Ollé; El cant de la Sibil la i El Misteri d Elx, interpretats per Jordi Savall a la Sta Katharinenkirche; les lletres dels grups de rock de la sala Brotfabrik; la nit Sónar dedicada a la

8 paraula al Bockenheimer Depot; el concert de Maria del Mar Bonet i Miguel Poveda a l Alte Oper; el cicle de cinema del Deutsches Filmmuseum; el contingut literari de l exposició VisualKultur.cat al Museum für Angewandte Kunst o l adaptació teatral de Tirant lo Blanc de Calixto Bieito i Marc Rosich, amb música de Carles Santos, que es presentà al schauspielfrankfurt, sense oblidar les edicions especials de llibres, CD i opuscles diversos. Però, la nostra literatura no només ha estat present aquest 2007 a Frankfurt, sinó que ha anat per tot Alemanya. Poetes, narradors, autors teatrals, assagistes i professors han participat en la festa literària catalana a la Literaturhaus de Munic, el Festival Internacional de Poesia i el de Literatura de Berlín, el Poetenfest d Erlangen, el Festival de Literatura de Colònia i la Fira del Llibre de Leipzig. En el seminari sobre multilingüisme que vàrem organitzar a Hamburg, el simposi internacional de Catalanística de Berlín, la jornada acadèmica de Tübingen i el seminari sobre pensament de Frankfurt, el cap de setmana previ a la Fira. L exposició Bibliothek Katalonien ha anat a Stuttgart, Bremen, Frankfurt, Essen, Brunsvic, Friburg, Heidelberg, Würzburg, Mülheim, Reutlingen i Hamburg, amb actes paral lels. Escriptors i escriptores catalans han presentat les seves obres en llibreries i centres culturals de Munic, Kiel, Bielefeld, Frankfurt, Berlín, Bremen, Bonn, Tübingen, Bad Berleburg, Nürnberg, Stuttgart, Colònia, Ravensburg, Hannover, Dresden, Osnabrück, Hofheim, Bad Homburg i Lüneburg, entre d altres. Una seixantena d instituts de secundària alemanys han efectuat activitats sobre la llengua i la literatura catalanes, comptant en alguns casos amb la presència d escriptors catalans. I el projecte Geo- Graphia i el seminari de traducció poètica, que ajuntaven autors catalans i alemanys, van fer actes a Hamburg, Berlín, Salzburg, Munic, Leipzig, Stuttgart i Frankfurt mateix.

9 Tot això ens ha donat una visibilitat a Alemanya i, en alguns casos, de retruc, a tot Europa de primera magnitud. Però, no tan sols hi hem llegit versos i fragments de novel les o hem donat a conèixer aspectes puntuals de la nostra activitat literària, sinó que hem aprofitat l oportunitat per presentar la nostra literatura globalment i per donar a conèixer propostes sociolingüístiques i plantejaments per a la construcció d una Europa promotora de totes les cultures, amb Estat propi o sense. Hem aprofitat per fer un discurs definitori de la nostra realitat singular i de la nostra voluntat d aportació universal. Alguns d aquests discursos com el de Quim Monzó o el de Baltasar Porcel han estat prou difosos a casa nostra. Altres, no tant, o gens. Per això, hem volgut aplegar en un volum onze d aquestes intervencions. Les que han centrat els actes cabdals i algunes que dibuixen aquesta diversitat de plantejaments i gèneres que han construït el nostre projecte Frankfurt Josep Bargalló Director de l Institut Ramon Llull

10

11 ÍNDEX DISCURSOS DE PRESENTACIÓ DE LA LITERATURA CATALANA A CONFERÈNCIES DE PREMSA A FRANKFURT I A LEIPZIG 14 BIEL MESQUIDA 22 GUSTAU MUÑOZ 30 IMMA MONSÓ INTERVENCIÓ EN LES JORNADES SOBRE MULTILINGÜISME A LES CIUTATS EUROPEES A HAMBURG 44 MÒNICA BARRIERAS INTERVENCIÓ EN EL SIMPOSI INTERNACIONAL PER UNA EUROPA OBERTA A FRANKFURT 66 MURIEL CASALS DISCURS DE PRESENTACIÓ DE LA LITERATURA CATALANA A LA CERIMÒNIA INAUGURAL DE LA FIRA DEL LLIBRE DE FRANKFURT 76 QUIM MONZÓ LECTURA A L OBERTURA DEL PROGRAMA LITERARI A LA FIRA DEL LLIBRE 88 PERE GIMFERRER INTERVENCIÓ A LA SESSIÓ NARRAR LA GUERRA CIVIL: MERCÈ RODOREDA I JOAN SALES 96 MERCÈ IBARZ INTERVENCIÓ EN LA PRESENTACIÓ DE CARRERS DE FRONTERA A LA FIRA DEL LLIBRE 106 RICARD TORRENTS INTERVENCIÓ EN LA PRESENTACIÓ DEL PROJECTE GEOGRAPHIA A LA FIRA DEL LLIBRE 116 JOSEP MARIA FONALLERAS DISCURS DE CLOENDA DEL PROGRAMA LITERARI EN L ACTE DE RELLEU AMB TURQUIA A LA FIRA DEL LLIBRE 126 BALTASAR PORCEL 137 LA PREMSA INTERNACIONAL HA DIT

12

13 DISCURSOS DE PRESENTACIÓ DE LA LITERATURA CATALANA A CONFERÈNCIES DE PREMSA A FRANKFURT I A LEIPZIG BIEL MESQUIDA GUSTAU MUÑOZ IMMA MONSÓ

14 14

15 Biel Mesquida 15 (Castelló de la Plana, 1947) Escriptor i poeta, és llicenciat en Biologia i en Ciències de la Informació, i viu de sempre a l illa de Mallorca, on ha desplegat una àmplia activitat cultural. Director del Festival de Poesia de la Mediterrània i col laborador en diversos mitjans de comunicació. El 1975 publicà la seva primera novel la, L adolescent de sal. El 2006 va ser guardonat amb el Premi Nacional de Literatura per Els detalls del món. Ha obtingut també els premis Ciutat de Barcelona i Ciutat de Palma. Frankfurt, 5 d octubre del 2006 CONFERÈNCIA DE PREMSA DE PRESENTACIÓ DE LES LÍNIES GENERALS DE LA PROGRAMACIÓ DE LA CULTURA CATALANA COM A CONVIDADA D HONOR A LA FIRA DEL LLIBRE 2007 Aquest va ser el primer acte públic de la cultura catalana a la ciutat de Frankfurt, organitzat per la Fira del Llibre. S hi va presentar el projecte Cap a Frankfurt, que abastava el període d activitats organitzades des de l octubre del 2006 fins a l octubre del 2007, tant a Catalunya com a tot Alemanya. S hi va presentar, també, el logotip creat per Miquel Barceló i el lema Cultura Catalana, Singular i Universal. Hi van participar Juergen Boss, director de la Fira del Llibre de Frankfurt; Ferran Mascarell, conseller de cultura de la Generalitat; Marifé Boix, directora del programa del país convidat; Emili Manzano, director de l Institut Ramon Llull; Anna Soler-Pont, comissària del projecte Frankfurt 2007; Antoni Comas, president del Gremi d Editors de Catalunya i Lluís Pagès, president de l Associació d Editors en Llengua Catalana. Biel Mesquida hi va pronunciar el discurs Un escriptor europeu en llengua catalana diu.

16

17 UN ESCRIPTOR EUROPEU EN LLENGUA CATALANA DIU 17 Qui us parla és un escriptor català, un escriptor en llengua catalana, més ben dit, un escriptor europeu en llengua catalana. I amoll això, ara, a la Fira del Llibre de Frankfurt, perquè consider que com a escriptor he de reivindicar la llengua i la literatura que s escriu amb aquesta llengua com a dos elements fonamentals de la nostra identitat com a poble. Només recordaré que el català prové del llatí amb mil anys de vida, vida popular i quotidiana, esplendorosa i creativa, dura i lluitadora, i que ha estat en algunes èpoques històriques, sempre massa llargues, abocada al genocidi i a l extinció. A Alemanya, les càtedres i els lectorats de català ho ensenyen. El català, que es trobava a la boca de la gent, apareix escrit per primera vegada a la segona meitat del segle XII en uns sermons, les Homilies d Organyà, i en traduccions de textos llatins. Al segle XIII un català de Mallorca fou el vertader inventor de la prosa catalana en què ens fonamentam: Ramon Llull, que escriu els seus textos amb una riquesa de mots i una sintaxi nova de trinca, ben fermada i transparent lluny de l asfíxia de la sintaxi llatina. Escrits, polifonia de músiques verbals plenes d idees, que fan dels centenars de volums de la seva obra llaurada en bell catalanesc, una deu clàssica de la llengua literària catalana. Aquest Himàlaia de llengua que basteix Llull podria ser una bona metàfora per demostrar que uns texts escrits en la parla comuna d un territori petit i europeu esdevenen matèria literària, religiosa, filosòfica, mística, sàvia i utilitària que mou altes tensions per tot Europa. I el cas d Alemanya seria canònic: la catalanofília germana passa per la traducció, l estudi i l edició de l obra lul liana. Amor a la lletra de Llull que fins i tot dóna nom a un dels vostres instituts universitaris, a Friburg de Brisgòvia.

18 18 Des de l Edat Mitjana fins al segle XIX la llengua catalana ha passat per períodes diversos, alguns molt difícils, emperò, hem tingut autors que han aconseguit crear obres de valor local i universal Bernat Metge, Ausiàs March, Anselm Turmeda, Joanot Martorell, l anònim novel lista del Curial e Güelfa, etc. i tenim alhora una literatura popular que sempre refà i amplia la tradició en una revitalització constant de les paraules estimades. Perquè parlam català som catalans, asseguram els amadors de la llengua. Cal dir ben fort que els esdeveniments polítics i, especialment des de principis del segle XVIII, han creat circumstàncies hostils a la nostra cultura: el català fou prohibit a l ensenyament i expulsat de les institucions públiques per reduir-lo a un ús pobre i vergonyant. I va sobreviure perquè la societat dels Països Catalans, que el tenia com la materna, tendra, saborosa i saberosa llet de la llengua, no el deixà de parlar i escriure d amagat. El segle XIX és marcat pel moviment romàntic de la Renaixença, un moviment de reconstrucció de la cultura catalana i, sobretot, de la llengua que coincideix amb els propòsits europeus de recuperació nacional. Aquest néixer de bell nou produeix una dignificació social del català que fa possible l existència d un conjunt prou sòlid d escriptors que el tornen a emprar de valent i de bon de veres. Noms significatius són Joaquim Rubió, Tomàs Aguiló, Tomàs Villarroya i Jacint Verdaguer. La fi del segle XIX i el segle XX, fins a 1939, són temps d alta vida literària i cultural amb moviments potents Noucentisme, Modernisme i les Avantguardes, el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), amb la participació de lingüistes de tot Europa, i un gruix d escriptors importantíssim (Miquel Costa i Llobera, Joan Maragall, Eugeni d Ors, Josep Carner, Cate-

19 BIEL MESQUIDA 19 rina Albert, Carles Riba, Josep M. de Sagarra, Josep Pla, J.V. Foix, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, etc.). I quin català escriuen? El català que es codifica, gràcies al treball fervent i entregat d un grup de filòlegs, amb unes normes viables que fan que es pugui fer servir com un idioma modern de cultura. Allò que altres llengües cultes han assolit en seculars elaboracions col lectives, el català ho aconseguí en quasi una sola generació. El 1907 es crea l Institut d Estudis Catalans, corporació acadèmica dedicada a l estudi de tots els elements de la cultura catalana. Dos filòlegs ben diferents, Pompeu Fabra i mossèn Antoni Maria Alcover, produiran obres utilíssimes i magnes. La fixació de les Normes Ortogràfiques (1913) és bàsicament obra fabriana, i també la Gramàtica catalana i el Diccionari general, investits de valor normatiu oficial. En una llengua disgregada i anàrquica, Fabra va posar ordre i va fer del català una eina apta per al pensament, per a l expressió, per a la literatura, per a la ciència, per a la tecnologia, per a tota idea: un idioma contemporani ordenat i flexible, amb una normativitat vertebradora, útil per a totes les savieses. Mossèn Alcover dedicà gran part de la seva vida a recórrer les terres catalanes per recollir i guardar el lèxic riquíssim i, amb l ajut del filòleg Francesc de Borja Moll, ens ha deixat el Diccionari Alcover-Moll, que és un reservori colossal i únic de paraules: una altra deu de sapiència. Recordaré finalment dos monuments verbals produïts per la feina apassionada i gegantina del lingüista Joan Coromines: l Onomasticon Cataloniae i el Diccionari etimològic, que contenen informacions fonamentals sobre la vida del català. Al segle XX una nova catàstrofe cultural: la dictadura franquista, que durarà quaranta anys, prohibí l ús del català i de tots els signes identificadors de la cultura catalana. La majoria d autors catalans sofriren repressió fins a la mort, la presó o l exili exterior i interior. Els escriptors de la postguerra vam haver d aprendre el català clandestinament i fórem

20 20 perseguits i empresonats pel sol fet de lluitar i defensar el nostre idioma i la nostra cultura. L escriptor, sobretot en llengües minoritzades, és una consciència ètica, una consciència crítica. Els escriptors catalans en sabem molt, de la lluita per defensar la llengua, la literatura i la cultura nacionals, que ha estat una constant al llarg de tot el segle XX. Des de l arribada de la democràcia, i després de moltes lluites per la llengua, que encara duren, parlen en català i no sempre l escriuen més de vuit milions de ciutadans, el català s ensenya a l escola i s ensenya en català a les universitats, amb diferents energies segons els territoris, i té la cooficialitat amb l espanyol a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears (és oficial a Andorra i no oficial a la Franja de Ponent a l Aragó, al Capcir, l Alta Cerdanya, el Conflent, el Rosselló i el Vallespir francesos o a l Alguer italià). Emperò, habitam en un món global que tendeix a devaluar les llengües minoritàries, en una societat que no té consciència del valor de la literatura ni de la cultura humanística en la formació de les persones. A més a més, en la societat dels països catalans encara hi ha polítiques que no afavoreixen l ús social de la llengua entre els ciutadans i, tampoc, entre els ciutadans immigrants; ens trobam amb dificultats greus per a la difusió internacional dels productes literaris i culturals catalans, domina el mercat que afavoreix la uniformització i l assimilació per les cultures hegemòniques i la fragmentació de la cultura nacional, etc. Aquí és quan els escriptors ens convertim en uns agents dobles de la llengua catalana: per un cantó la treballam, l enriquim i ajudam a la construcció nacional gràcies a la creació, amb la nostra obra, d un imaginari col lectiu i, per altra banda, lluitam pel seu manteniment, la seva dignitat i el seu ús públic en tots els

21 BIEL MESQUIDA 21 àmbits. El català, al segle XXI, és l eina útil per a tots els llenguatges que necessita una societat oberta i contemporània que en demana el ple reconeixement a Europa: des de les institucions públiques als mitjans de comunicació, des de la ciència a la tecnologia, des de les arts a les economies i, sobretot, en la literatura, que, cal subratllar-ho, té la nòmina d escriptors més llarga de la història amb nombrosos llibres de qualitat mundial. La invitació de la Fira del Llibre de Frankfurt a la cultura catalana és un honor i un plaer. Estic segur que serà un bon catalitzador per potenciar la literatura i la cultura catalanes i per crear xarxes de traducció i comunicació amb altres llengües i cultures del món. Com a escriptor català, desitj que molts dels set mil llibres en català que surten cada any trobin a la Fira del Llibre de Frankfurt editors, agents, traductors i, sobretot, lectors. Estim la meva llengua perquè des de petit he sentit i he pensat el món a través dels mots dels meus familiars, camperols i ciutadans, que parlaven amb paraules de Llull i així m ensenyaren el nom de cada cosa, perquè de més gran he après, he pensat, he sentit, he vist, he estimat, he escrit i he viscut en català. Estim la llengua catalana com a eina que m ajuda a viure, com un tresor únic i fràgil que cal vivificar i preservar, perquè la llenguadiversitat sabem, científicament i tot, que ens fa més oberts, més sensuals, més savis i més saludables. Biel Mesquida Escrit a Telloc, Mallorca, Illes Balears, Països Catalans. Setembre 2006

22 22

23 Gustau Muñoz 23 (València, 1951) Economista, assagista i traductor de l alemany. És director de publicacions periòdiques de la Universitat de València, d on és professor, i cap de redacció de les revistes Espill i Pasajes. És coeditor de la revista Transfer, publicada per l Institut Ramon Llull, i de Caràcters. Revista de llibres. Ha publicat estudis d història del pensament i volums sobre Marx, Rosa Luxemburg, Rudolf Hilferding, Max Stirner i Joan Fuster. El seu darrer llibre, del 2006, és Herència d una època. Leipzig, 22 de març del 2007 CONFERÈNCIA DE PREMSA DE PRESENTACIÓ DE L AVANÇ DEL PROGRAMA DE LA CULTURA CATALANA COM A CONVIDADA D HONOR A LA FIRA DEL LLIBRE DE FRANKFURT En l auditori de l estand de l Institut Ramon Llull a la Fira del Llibre de Leipzig en la qual es desenvolupà un programa específic d activitats literàries, teatrals i musicals, va tenir lloc aquesta segona conferència de premsa, en la qual es presentà el preprograma de la cultura catalana a Frankfurt Hi van intervenir Juergen Boss, director de la Fira del Llibre de Frankfurt; Josep Bargalló, director de l Institut Ramon Llull i Anna Soler-Pont, comissària del projecte Frankfurt. Hi fou present el president de l Institut d Estudis Baleàrics. Gustau Muñoz hi va pronunciar el discurs titulat Dues paraules sobre la cultura catalana avui.

24

25 DUES PARAULES SOBRE LA CULTURA CATALANA AVUI 25 La literatura i, més en general, la cultura catalana és una gran desconeguda. És fins a cert punt lògic que siga així, però no és just i sobretot no té sentit. Caldria posar-hi esmena i esperem que l acció coordinada de moltes persones i el context de projecció exterior que es concretarà enguany, l any 2007, al voltant de la Fira del Llibre de Frankfurt marcaran un punt d inflexió. Fóra ben fàcil fer ací una presentació i l apologia i explicació de la llengua i la cultura catalanes. Hi ha fets i raons a bastament per fer-ho. L aventura del català és una història d esforç i de lluita per sobreviure, de dificultats i de resistència, però també una història reeixida. Amb una gran història al darrere, amb una època d esplendor medieval entre els segles XIII i XV, i després amb moments d eclipsi i de represa, la literatura i la cultura catalanes han donat mostres d una voluntat fèrria de persistència, malgrat els desastres històrics, i en primer terme la pèrdua de les institucions d autogovern. La cultura catalana ha sobreviscut a intents molt seriosos d esborrar-la. El darrer, molt recent i funest, fou la dictadura del general Franco, que eliminà el català com a llengua pública, la prohibí i l atacà en tots els fronts. Un episodi especialment greu perquè coincideix amb l època d eclosió dels moderns mitjans de comunicació de masses i el canvi social consegüent. Sense un Estat propi que l hagués defensada i sotmesa a tan dures proves històriques, la cultura catalana no ha tingut el reconeixement públic que li hauria pertocat o que hauria sigut raonable. I ha sobreviscut gràcies a la tenacitat de successives generacions i a l arrelament social i polític d aquesta voluntat de

26 26 persistència, en primer terme a Catalunya, i també al fet d haver comptat amb una gran ciutat moderna com Barcelona. Però jo voldria parlar sobretot del present, tot i que no podem oblidar un passat que explica el que som i ens condiciona. La cultura catalana disposa d uns deu milions de parlants i amb una activitat i vitalitat en tots els camps que pot resultar esbalaïdora en vista del procés històric ple de daltabaixos que ha travessat. Compta amb una gran tradició literària i d altra banda és una cultura molt oberta, com ho demostra el fet del gran nombre de traduccions que ha dut i du a terme, des dels clàssics grecs i llatins a les grans obres de la literatura universal i la producció internacional actual. És una cultura bastant sorprenent. Com bé saben, la cultura catalana s estén per diversos territoris, en més d un Estat, i inclou Catalunya, València i Balears, una part d Aragó, l Estat independent d Andorra, Catalunya Nord, a França, i la ciutat de l Alguer, a l illa italiana de Sardenya. Té una situació variable segons els territoris, que són diversos, però en síntesi es pot dir que des de fa trenta anys el català ha tornat a ser una llengua pública en plenitud d usos i funcions, compta amb una forta presència acadèmica, és llengua de l administració, de l escola, de les universitats, dels mitjans de comunicació, i és el vehicle, l instrument d una literatura molt important. La literatura actual pot recolzar en una tradició contemporània de gran riquesa expressiva. Malgrat els esdeveniments polítics no hi hagué cap estroncament en la continuïtat de la literatura des de la Renaixença del segle XIX. I vull remarcar aquest fet: la cultura catalana és un fet viu, amb presència en tots els camps, s hi incorporen sempre nous autors joves, i gaudeix d una inter-

27 GUSTAU MUÑOZ 27 relació constant entre autors i públic. També hi ha certament problemes, semblants en part als de les altres cultures mitjanes i petites d aquest món. Tenim poetes, novel listes, autors teatrals, i tenim també assagistes, pensadors, i tota la gamma d estudiosos en els diversos camps del saber que fan servir el català per al seu treball. Voldria fer un esment especial a la força i la importància de l assaig en català, que s interessa pels diversos matisos de la condició humana i pels problemes del món actual, però que té alguns punts forts en la reflexió sobre nació i identitat, per una banda, i en l assaig estrictament literari per una altra. També algunes disciplines com la sociolingüística o la història haurien de ser esmentades com a fonts de la producció assagística en català. L assaig en català compta amb tres gran referents contemporanis, Eugeni d Ors, Josep Pla i Joan Fuster. Aquests són tres dels més importants escriptors de la literatura catalana, i tots tres van conrear l anomenada literatura d idees. Això ja vol dir alguna cosa. Al seu costat hi ha tota una sèrie d assagistes destacats com ara Agustí Calvet (Gaziel), Josep Ferrater Mora o també Josep Maria de Sagarra, entre altres. Es tracta d una tradició magnífica i en part amagada, com tants altres aspectes de la cultura catalana, que bé podria ser d un considerable interès. Per exemple, a hores d ara comptem amb una certa proliferació de dietaris, d autors que plasmen la seua experiència vital i literària, i la seua reflexió, en pàgines lligades al pas del temps, i que configuren un testimoniatge literari i humà, però també social i polític, de primera importància. Gosaria dir que aquesta part de la literatura catalana (lligada també, d altra banda, als grans models europeus, d André Gide a

28 28 Thomas Mann) podria ser una gran descoberta. Tanmateix, no s esgota ací el panorama de l assaig en català, com a camp de tensió entre la reflexió, l erudició i la literatura. Avui el pensament a partir de les ciències socials i naturals, que tracta de relacionar esferes de l experiència i de projectar una indagació en termes intel ligibles, compta també amb una important presència en català. Jo vinc del País Valencià, una de les gran àrees històriques de la llengua catalana. En el nostre cas la incorporació moderna i més compacta a l esforç de recuperació cultural és més tardana, podríem fixar-la en els anys seixanta del segle XX, tot i que la Renaixença del segle XIX fou compartida també pels valencians i que hi ha precedents importants als anys trenta. Tenim problemes específics, dificultats especials. Però el gruix d escriptors, professors, autors i públic convida a l optimisme. A València hi ha hagut sempre tradició poètica en català, que arrenca del gran clàssic medieval, Ausiàs March. Les darreres dècades tornem a comptar també amb un bon nombre de narradors, que honoren la tradició inaugurada amb la gran novel la medieval catalana Tirant lo Blanch, obra d un altre valencià, Joanot Martorell. I finalment comptem amb un nombre creixent d assagistes que tracten de posar a punt idees, interpretacions i anàlisis amb una gran preocupació per la forma, per l estil literari. La complexitat dels problemes d una societat en transformació, creixentment multicultural, socialment i ecològicament fràgil però alhora amb grans possibilitats, sol liciten un esforç suplementari d audàcia i de lucidesa. La cultura catalana és un món en ella mateixa. Té espais i cambres amagades, històries i realitats molt poc conegudes, o no gens. Pot donar moltes sorpreses, com ja he dit.

29 GUSTAU MUÑOZ 29 Podria assenyalar, per exemple, que l illa de Mallorca és un indret especialment literari, amb una tradició novel lística en català d una riquesa extraordinària i que presenta semblances, en aquesta condició d illa literària, amb Sicília. O podria esmentar el cas de les revistes culturals catalanes, testimoni d una singular vitalitat intel lectual. Però sobretot cal parlar dels veritables protagonistes, els autors i els seus llibres, els d avui i els d ahir, les desenes de poetes, novel listes i assagistes que conreen la llengua catalana i que contemplen i expressen el món a partir de la nostra condició concreta, però sobretot a partir de la seua individualitat irreductible. És tot un capítol de la literatura europea que, sens dubte, val la pena no perdre s. Descobrir la cultura catalana, els ho ben assegure, serà una aventura, tan interessant com la de la mateixa cultura catalana, que ve de lluny, que ha superat proves molt dures però que ací està: plena de vitalitat, moderna, suggeridora, oberta a tots els vents del món. Gustau Muñoz

30 30

31 Imma Monsó 31 (Lleida, 1959) Escriptora i professora de francès. Va fer estudis d especialització en lingüística aplicada a les universitats d Estrasburg i Caen. El 1996 publicà el seu primer recull de contes, Si és no és, i la seva primera novel la, No se sap mai. El seu darrer llibre, Un home de paraula, del 2006, ha obtingut un notable èxit de crítica i de vendes, tant en català com en els altres idiomes als quals ha estat traduït, entre els quals l alemany. Ha estat guardonada amb diversos premis, com ara el Prudenci Bertrana i el Salambó. Frankfurt, 13 de juny del 2007 CONFERÈNCIA DE PREMSA DE PRESENTACIÓ DEL PROGRAMA LITERARI I ARTÍSTIC DE LA CULTURA CATALANA COM A CONVIDADA D HONOR A LA FIRA DEL LLIBRE 2007 A la Literaturhaus de la ciutat de Frankfurt, va tenir lloc la tercera de les conferències de premsa a Alemanya, aquest cop per presentar ja el programa literari i artístic de la presència de la cultura catalana com a convidada d honor a la Fira del Llibre, amb una alta participació tant de premsa catalana com alemanya. Hi van prendre part Juergen Boss, director de la Fira del Llibre; Josep Bargalló, director de l Institut Ramon Llull; Antoni Comas, president del Gremi d Editors de Catalunya; Lluís Pagès, president de l Associació d Editors en Llengua Catalana i Anna Soler-Pont, comissària del projecte Frankfurt. Hi foren presents delegacions del Govern d Andorra i els ajuntaments de Perpinyà i l Alguer. Imma Monsó hi va pronunciar el corresponent discurs de presentació de la literatura catalana

32

33 33 Senyores, senyors, Vull agrair en primer lloc l honor que els organitzadors de la Fira heu fet a la cultura catalana amb aquesta invitació. Vull agrair igualment l honor que se m ha fet en demanar-me que, com a escriptora, representi en aquest acte els meus companys. Però als escriptors no ens acostuma a agradar que algú altre parli en el nostre nom. Per aquesta raó, em guardaré molt de parlar des d una primera persona del plural o d utilitzar expressions com ara nosaltres, els escriptors catalans, perquè parlar en nom d un nosaltres em sembla més pretensiós i fal laç que no pas parlar en nom propi. A més a més, existeix aquest nosaltres? Com a escriptors catalans, som essencialment perifèrics i és això el que ens defineix? Ens sentim fonamentalment influïts per la tradició de la literatura que s ha fet al nostre territori? O bé allò que ens defineix és el fet d escriure en una sola llengua, el català? Intentaré glossar el que entenc per literatura catalana dient per què no em quadra cap d aquestes definicions. No tots vivim de la mateixa manera les relacions entre centre i perifèria Començaré per la qüestió de la perifèria. Formo part d una d aquestes cultures anomenades perifèriques, amb tot l embolic que això suposa en l actual món globalitzat on tota perifèria és perifèria respecte d un centre que, alhora, és perifèria d un altre centre. Ser escriptora catalana significa això. I ho sé perquè en nombroses ocasions, arreu del món, m han convidat a participar en diàlegs i taules rodones per discutir durant interminables hores, amb escriptors de diferents perifèries, sobre què sig-

34 34 nifica escriure des de la perifèria. Que jo recordi, mai no hem aconseguit arribar a cap conclusió satisfactòria. Però el que sí recordo és que, sovint, els escriptors perifèrics acostumem a tenyir el discurs d un cert victimisme: som, en molts aspectes, víctimes del poder d un centre, i per tant, estem sotmesos a forces centrípetes i centrífugues que, o bé ens atrauen fins assimilar-nos o bé ens expulsen sense deixar-nos anar del tot. Tenen raó, els escriptors catalans que esgrimeixen greuges: la literatura escrita en català ha sofert interferències greus i adversitats de tota mena. La llengua catalana, una llengua amb gairebé mil anys de vida i que actualment parlen més de vuit milions de ciutadans, ha passat per períodes de silenci i de repressió, el darrer dels quals, les acaballes del franquisme, hem viscut els escriptors de la meva generació. Hem hagut i hem de superar una sèrie d obstacles per a la difusió de la nostra obra perquè molts dels mecanismes que fan arribar les obres arreu del món passen pel filtre de l Estat, i el nostre Estat és al centre, no a la perifèria. En fi, els greuges són reals, i aquells a qui agrada cultivar l obscura flor del ressentiment es dediquen a tenir-ne l inventari sempre al dia. Però jo parlo com a amant de la literatura, i per a un amant de la literatura, jo diria que no hi ha res més avorrit que obstinarse a viure de les rendes que genera el victimisme. Arreu del món he vist com els escriptors de les diferents perifèries fan una literatura plena de vida i saben treure els millors rendiments de les forces que els arrosseguen cap a un cantó o un altre. Al meu país, també som molts els escriptors que no sentim la pressió del centre com una pesada llosa per a la nostra feina. Una llosa

35 IMMA MONSÓ 35 que no ha impedit construir una sòlida tradició literària que actualment s ensenya a moltes universitats del món. Als perifèrics ens agrada pensar com hauria estat, de gran, la nostra literatura si haguéssim estat al centre. Sens dubte, hauria estat diferent. Per bé i per mal. Perquè com que la cultura sempre s ha fet amb individus que lluiten obstinadament contra una realitat que se ls vol imposar des de fora, gràcies a les condicions adverses i als individus lluitadors tenim noms tan interessants com els de la literatura de l exili. Tindríem la gran obra de Mercè Rodoreda si ella no hagués decidit transformar la melancolia de l exili en literatura? Hauria estat igual la intel ligent ironia de Pere Calders (l empremta del qual es pot veure clarament en la important obra de Quim Monzó) si no hagués estat impregnada del Mèxic on va anar a viure per fugir del règim opressor? I, per parlar d un autor que connecta plenament amb les noves generacions: seria el mateix el nítid estil incisiu de Sergi Pàmies si no hagués nascut a París i hagués estat criat allà? No tots ens sentim fills d una mateixa tradició La nostra realitat és múltiple i ho és cada cop més. Igual que passa arreu, al nostre territori les relacions són transculturals, i les identitats que ens incorporem són, any rere any, més nombroses. Això no vol dir, atenció, que la nostra sigui o hagi de ser una literatura cosmopolita, horrible paraula: cosmopolita és l individu que sent el món com casa seva. I el món no és una llar, un no pot sentir el món, entitat massa abstracta i massa freda, un no pot estimar el món. I la literatura és una qüestió d amor. Doncs bé, els amors i fílies que han fet la literatura catalana tal com és són molt diversos. Ja només limitant-me al que ha passat a partir del final de la dictadura, les coses són força complexes:

36 36 Hi ha escriptors que se senten més profundament marcats per la literatura del centre, fins al punt fins i tot d escriure en castellà gran part de la seva producció, cosa que ens ha donat noms tan coneguts com Terenci Moix o Manuel Vázquez Montalbán. A la inversa, hi ha escriptors que, havent nascut a Aragó, fora de Catalunya, escriuen en català, com és el cas dels escriptors de la Franja, que des de Jesús Moncada fins a Mercè Ibarz ens han donat llibres esplèndids. Hi ha escriptors que ni tan sols han nascut a l Estat espanyol, sinó a la Catalunya Nord que forma part de l Estat francès i se senten més a gust escrivint en català i formant part d aquesta tradició. Hi ha escriptors que, justament de la tradició francesa hem rebut una empremta important: i ens ha marcat més el centre del país veí que no pas el centre de l Estat espanyol: som molts els narradors que portem la profunda empremta de la cultura francesa, que en un moment donat va significar un alè de llibertat i d aire fresc inestimable per als escriptors catalans. Hi ha escriptors de les Illes Balears i escriptors valencians, perquè la realitat dels Països Catalans té una complexitat que va més enllà del Principat i, des de Joan Fuster fins a Llorenç Vilallonga, la literatura d aquests territoris ens ha donat obres magnífiques. Com veieu esmento noms únicament per exemplificar fins a quin punt la nostra literatura és múltiple: a aquells que busquin noms en el meu discurs, els diré que ben segur que m he oblidat dels millors. En els darrers quinze anys, les influències s han multiplicat vertiginosament i donen pas a una diversitat encara més gran. Hi

37 IMMA MONSÓ 37 haurà joves generacions que escriuran des d una realitat romanesa o marroquina o russa que es fondrà amb la catalana i espero que, com hem fet fins ara, continuem vivint aquesta realitat plural com una riquesa més que com un obstacle, perquè els catalans sempre n hem sabut molt, de no endurir els conflictes fins a l extrem i, pel que fa als escriptors, lluny de resultar empobridora, el contacte volgut o forçat amb altres cultures ha multiplicat els referents del nostre imaginari. No tots pensem que la llengua sigui l element que ens uneix per damunt de qualsevol altre La llengua és la nostra eina, és clar. Naturalment que és l instrument que fa servir l escriptor, el que fa que soni la seva veu. Però quan sento a dir que allò que uneix un grup d escriptors perifèrics és, per damunt de tot, la llengua, em fa el mateix efecte que si sentís a un trompetista afirmar que allò que l uneix a d altres trompetistes és, per damunt de tot, l amor a la trompeta, en comptes de l amor a la música. Si a un trompetista li sento dir això, com a usuari de la trompeta em semblarà molt correcte. Però com a músic, em semblarà, com a mínim, sospitós. Jo sóc escriptora catalana, de Lleida (que és, per cert, la perifèria de Barcelona). Però en un moment donat puc sentir més afinitats amb un escriptor canadenc o mexicà o gallec que amb un de català. I penso que això mateix poden dir molts dels meus col legues catalans. Jo vaig rebre l educació primària en castellà com gairebé tots els nens a les darreries del franquisme, a la vegada vaig rebre l alè de la cultura francesa que va obrir finestres a les ments de molts de nosaltres per on entrava l aire fresc, vaig descobrir la literatura anglosaxona quan era jove i em va

38 38 marcar I és aquesta combinació sumada a tantes altres trobades felices o adverses el que fa de mi una escriptora catalana. Escric en català, i no he de justificar l evident importància d una llengua amb gairebé mil anys d història i més de vuit milions de parlants. És la llengua amb què els meus pares em van fer conèixer el món, i era per a ells l única llengua de què disposaven. El meu pare i el seu van sofrir repressió per defensar-la; la meva mare, d un poble molt petit, anava a escola en català i s havia d enfrontar als examinadors un cop l any en una llengua que mai no sentia parlar. Escric, doncs, en català, perquè m estimo la llengua. Però el meu no és un amor incondicional. No hi crec, en els amors incondicionals, ni tan sols dins d una parella. Si canvien les condicions, és lògic que l amor canviï. Com a escriptora, m estimo la meva llengua sota la condició que els continguts que vehicula bullin d idees i d interès. Per damunt de l amor a la llengua, hi ha l amor a la paraula, que és el lloc on habiten les idees, l únic lloc on tots els escriptors segurament coincidiríem; i posant un excessiu èmfasi en la llengua, es corre el risc que les idees raregin o es facin rígides. Tots els que escrivim en català hem renunciat a alguns dels privilegis que suposa escriure en una llengua poderosa. Però potser n hem tingut d altres Per tant, crec que no se ns ha de donar res que no ens mereixem: la literatura, o és universal o no és res, i la nostra literatura ho és i ha d aspirar a seguir-ho sent. Tanmateix, se ns convoca sota una etiqueta, i és de tota coherència: sense etiquetes no hi hauria mercat, no hi hauria fires. Però els escriptors tenim la responsabilitat de mirar sempre més

39 IMMA MONSÓ 39 enllà de les etiquetes nacionals. Perquè em sembla que ens dirigim cap a un món on la preocupació més petita serà si hem de classificar els llibres per la llengua en què estan escrits. Ens dirigim a un món on els llibres aviat els classificarem per l alçada, pel pes, o fins i tot pel color (algunes grans superfícies ja ho fan). Cada cop més i en tots els àmbits, estem polvoritzant els continguts i deixant només les closques. Habitem en un món de moltes presses i els paquets etiquetats faciliten molt les coses. Però la literatura fa de mal etiquetar, perquè cada bon llibre que obrim ens està dient: Les coses són més complicades del que us penseu, defugiu les respostes fàcils i ràpides Per això, com a escriptora, espero no haver contribuït, amb aquest discurs, a consolidar cap etiqueta. Espero no haver contribuït a aclarir el panorama, perquè sovint això vol dir simplificar-lo fins a la falsedat. Les situacions complexes requereixen idees complexes, i és obvi que no habitem un univers senzill. Als organitzadors, als polítics, als editors, als periodistes i als programadors acadèmics, els correspon intentar classificar-nos en diferents paquetets, perquè si no els seria gairebé impossible fer la seva feina avui dia. Als escriptors ens toca fer tot el possible per sortir dels paquetets i per desembolicar-los. Hi ha escriptors que s han escapat del paquet i no vindran a la Fira. Altres, intentem fer-li un forat. Que cadascú, doncs, faci la feina que li pertoca (o que li toca), vosaltres i nosaltres, amb el màxim d entrega possible, de cor, i de cap. I només vull afegir una darrera cosa breu sobre el sentit que pot tenir avui dia fer aquesta feina, la dels que empaquetem i la dels que desempaquetem.

40 40 Aquesta és una fira que ha tingut sempre vocació de dedicar-se al que jo anomeno el llibre de llegir. Perquè, com sabem, hi ha llibres, que més que de llegir són fenòmens destinats a produir macroesdeveniments. Però afortunadament encara hi ha molts llibres destinats a ser llegits i pensats i repensats, dels quals el lector pot sortir fascinat pel singular experiment d haver entrat en una ment aliena. Però tot fa sospitar que en el futur el contingut dels llibres vagi disminuint gradualment, fins que arribi el moment que els hàgim de farcir amb algun objecte regal, com ara un clauer. El llibre-de-llegir és una criatura discreta: No crida encara que contingui esgarips de dolor, no retruny encara que estigui ple d ira, ni riu amb sonores riallades encara que estigui ple d humor. Si ningú no l obre, romandrà tancat, al seu racó, clos, desconegut. No s imposa a l oïda com la música ni a la vista com un gran quadre. El seu contingut només es desplega davant els ulls àvids d un lector que decideix, en un moment donat, ferlo riure, plorar, o cridar. I fins i tot llavors, només riu, crida o plora en el cap d aquest únic lector. El seu atractiu no és cridaner. I aquí hi ha molt de la seva grandesa, però també hi rau el seu perill d extinció. Correspon a molts dels que estem aquí ser delicats amb aquest artefacte delicat si volem que sobrevisqui. I correspon als escriptors catalans, siguin quins siguin i com siguin, fer llibres que siguin caixes plenes d eines per al futur. És possible que als escriptors més o menys avesats a un discurs crític ens sembli que això de lluitar contra les etiquetes és ja un tòpic, estem farts de sentir-ho, i tota l estona mentre preparava aquest discurs pensava en la frase del suís Friedrich Dürrenmatt, aquella que diu: Quins temps aquests, que hem de lluitar per allò que és evident! la qual cosa prova que els temps, per als escriptors, sempre han consistit a picar en ferro fred per acabar fent, amb sort, un petit bony.

41 IMMA MONSÓ 41 Es parla molt del desastre climàtic: personalment, l amenaça de l homogeneïtat de pensament i el còmode però sinistre gregarisme de la nostra humanitat actual, em fan més por que l escalfament del planeta. Si compartiu aquest temor per damunt de qualsevol altre, llavors convindreu amb mi que, en un món com aquest, la narrativa, l assaig filosòfic i la poesia tenen avui, més que mai, un paper decisiu. Imma Monsó

42

43 INTERVENCIÓ EN LES JORNADES SOBRE MULTILINGÜISME A LES CIUTATS EUROPEES A HAMBURG MÒNICA BARRIERAS

44 44

45 Mònica Barrieras 45 (Barcelona, 1973) Filòloga, és tècnica superior de recerca al Departament de Lingüística General de la Universitat de Barcelona i membre del Grup d Estudi de Llengües Amenaçades (GELA). Ha dut a terme estades d investigació a la Guaiana Francesa, acollida per l Institut de Recherche pour le Développement, i a Surinam. Ha publicat estudis i material didàctic sobre diversitat lingüística i llengües i migracions. Va participar en l elaboració de l exposició Les llengües a Catalunya, presentada a Barcelona el Hamburg, 4 d octubre del 2007 PRESENTACIÓ DE LES PROPOSTES DEL GELA A LES JORNADES SOBRE MULTILINGÜISME A LES CIUTATS EUROPEES Organitzades per la Universitat d Hamburg, l Institut Ramon Llull i el GELA, el dies 4 i 5 d octubre tingueren lloc les Jornades sobre multilingüisme a les ciutats europees: conviure sense renunciar a la diversitat, en el context del projecte general Frankfurt Hi participaren professors i professores d universitats alemanyes i dels diversos territoris de parla catalana. Mònica Barrieras hi intervingué presentant les propostes del Grup d Estudi de Llengües Amenaçades pel que fa a la nova diversitat lingüística de Catalunya.

46

47 MULTILINGÜISME A CATALUNYA: CONVIURE SENSE RENUNCIAR A LA DIVERSITAT 47 Les propostes del Grup d Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) Durant tot el segle XX Catalunya ha estat un país fonamentalment receptor d immigració tot i que també ha generat un cert nombre d emigrants i exiliats. L evolució de la població il lustra força bé aquest fet: si el 1900 hi havia dos milions d habitants, actualment en som més de set. Només entre 1950 i 1975 van arribar a Catalunya un milió i mig de persones procedents d altres zones de l Estat espanyol. L arribada d un nombre tan elevat de població castellanoparlant i el fet que s esdevingués durant la dictadura franquista, que va implicar la persecució de la llengua catalana i una eliminació del seu ús en totes les esferes de la vida pública, són factors que van determinar la manca d integració lingüística de la major part de la població immigrada, a diferència del que havia passat històricament fins aquell moment. La primera generació, en general, no va aprendre català i, pel que fa a les segones i terceres, trobem tot el ventall possible d opcions lingüístiques, tot i que hi predomina l ús habitual del castellà. Si la llengua castellana ja era present en certs àmbits de la societat catalana des de feia segles, per primera vegada s estén al carrer. Es consolida el famós «bilingüisme» de la societat catalana. En el pas del segle XX al XXI Catalunya està tornant a experimentar una gran onada migratòria. En menys de deu anys, entre 1998 i 2006, la població catalana ha augmentat en un milió de persones. Actualment hi ha uns estrangers amb targeta o autorització de residència a Catalunya, als quals caldria sumar els que no tenen la situació legal regularitzada i els que ja han obtingut la nacionalitat espanyola. Totes aquestes persones, provinents ara d estats d arreu del món, han incorporat un gran

48 48 nombre de llengües als nostres pobles i ciutats. El paisatge lingüístic ha canviat dràsticament en molt pocs anys: del bilingüisme hem passat ara al multilingüisme. Catalunya concentra gran part de la població estrangera present a l Estat espanyol, on el fenomen de la immigració ha estat més tardà que al conjunt dels països europeus, però extraordinàriament ràpid i intens. Aproximadament el 22% dels més de tres milions d estrangers residents a l Estat es troba a Catalunya. La taxa d immigració a l Estat espanyol se situa prop del 10%; la taxa d immigració a Catalunya se situa prop del 13% i a la ciutat de Barcelona és del 15,6%. Per orígens, la comunitat marroquina és i ha estat des de l inici del fenomen migratori a Catalunya la majoritària ( ). Recentment, tot just en els darrers tres o quatre anys, s ha produït una arribada molt significativa de població llatinoamericana, sobretot procedent de l Equador, Colòmbia, Perú o Bolívia (total: ). Altres comunitats destacades, de més de deu mil persones, són la romanesa (31.081), la ucraïnesa (10.524), la gambiana (13.849), la senegalesa (10.236), la xinesa (31.055), la pakistanesa (18.676), etc. Cal dir, però, que les dades experimenten variacions importants en períodes breus de temps: en menys d un any, per exemple, la població d origen lituà a Barcelona ha crescut un 72,5% en termes relatius i la d origen nepalès un 53%. El multilingüisme a Catalunya Ara fa uns quants anys el Grup d Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) es va proposar investigar sobre la nova realitat lingüística del país. Ens vam adonar que la percepció general subes-

49 MÒNICA BARRIERAS 49 timava molt la nova diversitat lingüística: els càlculs que solien aparèixer als mitjans de comunicació establien unes llengües, pràcticament el mateix nombre que el nombre d estats d on era originària la població immigrant en aquell moment. És a dir que els recomptes es basaven únicament en les llengües oficials dels estats. Així doncs, ens vam proposar mostrar la diversitat real: cercar les llengües parlades a Catalunya. Òbviament, no preteníem elaborar una llista completa i exhaustiva, tasca pràcticament impossible, sinó fer visible la gran diversitat lingüística present al nostre país, no tan sols la més evident, l oficial; conèixer millor, en definitiva, el nou paisatge lingüístic del país. En el transcurs de la nostra recerca, basant-nos fonamentalment en els països d origen de la població immigrada, en la diversitat lingüística d aquests països i en les llengües que anàvem identificant, vam establir la hipòtesi que a Catalunya es deuen parlar unes 300 llengües. Fins ara, i des del moment que vam començar a buscar parlants, n hem trobat 250. Evidentment són xifres orientatives, aproximacions al que pot ser la realitat, que, com hem dit, és força canviant. En el transcurs de la nostra recerca, per exemple, vam conèixer dos artesans shuar que es dedicaven a la venda ambulant, però quan vam voler fer les gravacions ja no els vam poder localitzar. No sabem si són encara a Catalunya o si hi ha altres parlants de shuar. Tot i que es tracti de xifres tot just aproximatives, cal dir que s allunyen molt dels resultats obtinguts a partir de les enquestes en centres escolars de sis ciutats europees dutes a terme dins el Multilingual Cities Project, en què trobem entre 50 i 90 llengües per ciutat; a Madrid, 56, i a Hamburg, 88, per exemple. 1 Un fac-

50 50 tor que podria tenir-hi algun paper és el context de totes dues recerques, ja que bona part de la població immigrada els darrers anys no té fills o comença a tenir-los ara, perquè és fonamentalment jove, o encara no els ha pogut dur al país d acollida mitjançant la llei d agrupament familiar. Això és, si més no, el que s esdevé a Catalunya. Les llengües d alguns col lectius, doncs, no són encara presents en l àmbit escolar. Pel que fa als resultats de la ciutat de Madrid, cal dir que concentra un nombre molt elevat de llatinoamericans, majoritàriament castellanoparlants, mentre que només hi trobem pakistanesos censats davant els de Catalunya, o senegalesos davant els de Catalunya. Trobar els parlants de totes aquestes llengües no ha estat una tasca senzilla, atesa la manca de qualsevol mena de dades oficials, més enllà del país d origen de la població immigrada. El primer que vam fer va ser recórrer a tota la xarxa de familiars, amics, veïns o coneguts dels membres de l equip (i Déu n hi do el resultat). Després vam adreçar-nos a associacions, centres culturals, restaurants, etc. Una gran part, però, va ser feina de carrer: voltar amb les orelles ben obertes i assaltar qualsevol persona que pogués parlar alguna llengua del món (cambrers, botiguers, vianants, venedors ambulants ). D altres ens han arribat a través de contactes en escoles, instituts, a partir d informants que s han animat a investigar dins la comunitat de persones del seu país, etc. Pel que fa a la informació sobre les llengües de signes, que hem inclòs també en el nostre inventari, ens la va proporcionar la Federació de persones sordes de Catalunya (FESOCA). La nostra llista fa evident que l equació una llengua un estat (és a dir, a Pakistan-pakistanès, o si en sabem una mica més, urdú, la llengua oficial) és falsa en la major part dels casos. Per exem-