"Estudi sobre les estrategies de desenvolupament econòmic a la província de Lleida"

Transcripción

1 "Estudi sobre les estrategies de desenvolupament econòmic a la província de Lleida" Per Gonzalo Bernardos, Doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona, Professor del Departament de Teoria Econòmica (UB) i Xavier Caravaca Doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona i Professor Col laborador.

2 Per Gonzalo Bernardos, Doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona, Professor del Departament de Teoria Econòmica (UB) i Xavier Caravaca Doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona i Professor Col laborador.

3 L economia lleidatana: trets, desafiaments, oportunitats Índex Pròleg 1. L economia a les terres de Lleida: una panoràmica macroeconòmica 1.1. Introducció 1.2. Població i territori 1.3. La producció 1.4. La renda disponible bruta de les llars 1.5. La productivitat 1.6. Les empreses 1.7. L evolució dels preus de consum 1.8. El mercat de treball 1.9. Dos apunts sobre el tema financer A tall de conclusió 2. El turisme a les terres de Lleida 2.1. Introducció 2.2. Els establiments hotelers 2.3. Els acampaments turístics (càmpings) 2.4. Els apartaments turístics 2.5. Els allotjaments de turisme rural 2.6. Dues menes addicionals d equipament 2.7. Algunes conclusions i propostes de política turística 3. L agricultura i la ramaderia a Lleida. Trets generals 3.1. Introducció 3.2. La superfície agrària 1

4 3.3. La producció agrícola: principals tendències 3.4. Principals indicadors sobre ramaderia 3.5. Algunes produccions derivades de la ramaderia 3.6. Una mostra de la silvicultura: la producció de fusta 3.7. Dos apunts: el preu de la terra agrària i els preus percebuts pel pagès 3.8. Uns comentaris finals 4. El sector immobiliari i l habitatge 4.1. Introducció 4.2. Les transaccions de sòl urbà 4.3. Els habitatges iniciats i acabats 4.4. Els habitatges protegits, iniciats i acabats 4.5. Intensitat, superfície i tipologia edificatòria 4.6. Les transaccions immobiliàries 4.7. Els preus del sòl urbà 4.8. Els preus de l habitatge 4.9. Els habitatges rehabilitats i les subvencions implicades Els lloguers: quantitats i preus Una pinzellada sobre l edificació no residencial Conclusions, amb una mica de prospectiva 5. Conclusions generals amb alguns temes addicionals 2

5 L economia lleidatana: trets, desafiaments, oportunitats Pròleg Aquest treball és un estudi de l economia de la província de Lleida, la qual analitzem sempre dintre de les coordenades del marc català, ja que Catalunya és el seu entorn econòmic, social i cultural i la realitat superior a què Lleida pertany. En alguns casos s afegeix una referència estatal, a tall de comparació bàsicament. Parlem de trets, desafiaments i oportunitats, perquè no ens interessa només descriure la realitat existent, tot i que és necessari fer això. Però ens motiva sobretot detectar els desafiaments i les oportunitats que sorgeixen i que poden afrontar-se per treure millor partit de les potencialitats de les comarques lleidatanes i contribuir a fer-la créixer d una manera estable, sostinguda i sostenible. Aquesta tasca és la millor contribució que es pot fer al progrés general, no ja de Lleida, sinó de tot Catalunya. Hem de reivindicar no només l existència, sinó el protagonisme de Lleida i la seva gent. I això es fa amb una feina ben feta, amb la mirada posada lluny i sense defalliments. Lleida és el que és, però és molt i molt s ha de sentir el seu pes en la nova Catalunya. Pel que fa a l estructura de l estudi, en una primera secció o capítol ens dediquem a aquelles variables que constitueixen el marc general de l economia lleidatana: població, producció, productivitat, especialització econòmica, renda, preus i mercat de treball. Aquí veiem el 3

6 que ha passat a la demarcació de Lleida en els darrers anys i assenyalem tendències. Un cop vistes aquestes línees generals ens centrem en un aprofundiment sobre 4 elements que considerem bàsics en les terres de Lleida per les raons que mencionem: 1. Sector turístic: es tracta d una branca d activitat essencial i plena de possibilitats per desenvolupar en aquesta província. Lleida no pot oferir platja, però sí disposa d unes capacitats i recursos de primera magnitud. Oferim una pinzellada de l oferta i la demanda turística a través d uns indicadors i formulem unes reflexions sobre línees d activitat per a la política turística; 2. Sector agrícola i ramader: les de Lleida són les comarques agràries de Catalunya i en aquestes activitats s hi troben alguns dels avantatges comparatius més indiscutibles d aquesta província. Què produeix Lleida, quina ramaderia té? Quines possibilitats es plantegen en un sector tan intervingut per la política europea com aquest? També presentem aquí algunes pautes d actuació en un àmbit que és tan tradicional en el territori lleidatà; 3. Sector immobiliari: tot i que a primera vista no ho sembla, Lleida és el territori català on el sector immobiliari ha estat més rellevant (en termes relatius). Com a tot Catalunya --però més encara-- aquest sector havia crescut enormement els darrers anys i ara ha entrat en una recessió significativa. Ressaltem les principals característiques del mateix a Lleida, amb un bon grapat d indicadors i reflexionem sobre l evolució per a l immediat futur d aquesta branca d activitat; 4

7 4. Conclusions generals: tanquem amb unes conclusions generals, que no volen ser repetitives de tot l anterior, sinó incloure altres factors essencials per a l economia lleidatana: la innovació, l educació i la formació, les noves tecnologies, les activitats logístiques en un àmbit territorial perfecte entre Barcelona i Saragossa, amb la proximitat a França també. Veiem què poden aportar aquestes noves realitats, aquestes noves fites estratègiques per a un territori que presenta un ventall de possibilitats que poden desenvolupar-se en els propers anys. En una època de crisi com és l actual, això també permet albirar noves coses a fer i noves formes de fer les coses que ja fèiem. 5

8 1. L economia a les terres de Lleida: una panoràmica macroeconòmica 1.1. Introducció En aquest capítol es descriuen els trets essencials de l economia lleidatana. Elements com ara la producció, el mercat de treball, els preus, etc., seran tractats aquí per obtenir una visió general de la situació de l economia provincial a partir de la qual podrem aprofundir i assenyalar altres consideracions de caràcter més específic, a les que dedicarem els següents capítols. Aquests continguts més de detall, i que es relacionen amb els desafiaments i les respostes als mateixos que l economia lleidatana ha d afrontar per consolidar el seu paper en la Catalunya dels propers anys, han d inscriure s en el marc que ens assenyalen aquestes coordenades que sempre són les grans variables macroeconòmiques ja esmentades. Però si aquesta caracterització inicial de la província esdevé fonamental per poder anar un pas més enllà en l anàlisi de les oportunitats que se li obren a les terres de Lleida, també és cert que no podem obviar el marc de referència on ens situem: Catalunya, l Estat espanyol i Europa. Per això, contextualitzem sempre aquesta descripció macroeconòmica de Lleida en el conjunt de l entorn català i de l estat. D aquesta manera podrem interpretar les dades ofertes en un exercici de comparació que ens permetrà situar l economia lleidatana en el seu contorn econòmic i polític. Aquesta visió de conjunt és precisament això, un marc que no pot aspirar a entrar en el detall de cadascuna de les macrovariables que es donen al país. Es tracta de 6

9 situar la nostra economia, no de fer una anàlisi hiperdetallada del mercat de treball, de la producció, del preus... Triarem els continguts essencials per donar una visió sintètica, però representativa i rigorosa, d allò que s estudia. I un darrer comentari que convé fer ara. La informació estadística disponible no sempre arriba al nivell provincial, com tampoc ho fa al nivell comarcal o municipal. La disponibilitat de les dades limita l abast d aquest estudi a aquells camps on es pot aconseguir informació fidedigna i completa. Serveixi aquest comentari per encoratjar una major desagregació territorial d algunes fonts estadístiques que no descendeixen més que (i moltes vegades sense gaire detall) a l àmbit autonòmic Població i territori La província de Lleida tenia a 1 de gener de 2007 una població total que havia superat els quatre-cents mils habitants (vegeu taula 1 1 ). Això representa prop del 6 % de tota la població de Catalunya. En canvi, la superfície és la més gran de les quatre províncies, tot suposant el 38 % del territori de Catalunya. Això implica que la densitat de població (habitants per kilòmetre quadrat) resultarà summament baixa. En efecte, a 2007 era de 34,03, mentre que a Tarragona i Girona voltava els 120 i a Barcelona se situava prop dels 700 habitants per km 2 (taula 11). El pes de la demografia lleidatana en la catalana resulta bastant estable al llarg del període analitzat ( ), com es fa palès a la taula 2, tant pels homes com per les dones i, òbviament, pel conjunt de la població. Tot i així mereix la pena fer-se notar que en canvi, per 1 Les taules a què es fa esment en el text poden consultar-se a l annex de taules estadístiques. 7

10 franges d edat, el pes a Lleida de la població de 65 i més anys com a part de la població d aquesta mateixa edat a tot Catalunya és més gran que a les altres franges d edat. Si al total de la població els lleidatans suposen el 5,74 % de la població catalana (2007), en canvi són el 6,51 % (al mateix any) de la franja més envellida (65 i més anys). Si s analitza la distribució de la població per grups d edat es percep clarament aquest superior envelliment de la població de Lleida (respecte tot Catalunya), sobretot en les dones. Aquesta tendència és lleugera però manifesta. A Lleida el 14,80 % de la població està entre 0 i 15 anys, mentre que a Catalunya aquest percentatge és del 15,41 %. En canvi, la població de 65 i més anys és del 18,62 %, mentre que a Catalunya suposa el 16,42 % (dades sempre per a 2007). Si en lloc de la població total s analitzen les dones la diferència és encara superior. I val la pena mencionar que aquest envelliment s està reduint els darrers anys. A 2001 el 21,26 % de la població lleidatana total (ambdós sexes) tenia 65 o més anys, gairebé 4 punts més que al conjunt de Catalunya (17,41 %) (vid. taula 3). La població a Lleida ha crescut més fortament que al conjunt de Catalunya en els darrers anys. A partir de 2004 les taxes de variació interanuals són més grans a Lleida que a tot Catalunya (de 1999 a 2003 succeïa el contrari). Això passa també per sexes (excepte en dones el 2006). I com es dedueix del que s ha comentat als paràgrafs anteriors, la població de més edat als darrers anys creix menys (o decreix més) que al total català, el que ha fet que l envelliment relatiu de Lleida s hagi fet una mica menor, tot i que continuï sent superior a la mitjana catalana (cfr. taula 4). Tanmateix, l aspecte més important relacionat amb la població en els darrers anys és la forta onada d immigració que s ha produït tant a Catalunya com al conjunt de 8

11 l estat. Entre 1998 i 2007 s ha multiplicat la presència d estrangers en tots el territoris que es consideri. A Lleida s han multiplicat per 11, a Catalunya per 8 i a Espanya per 7, fins a suposar a 2007 un percentatge significatiu del conjunt de la població. En efecte, a aquest any el 13,90 % de la població de Lleida era estrangera (més que a Barcelona, però menys que Tarragona o a Girona), una mica per sobre de la mitjana catalana (i bastant superior al 10 % que registra Espanya). Per sexes, es pot apreciar que els homes predominen sobre les dones, la qual cosa té a veure amb les feines que el col.lectiu immigrant tendeix a desenvolupar i a que també, en el cas de persones casades, primer acostuma a desplaçar-se l home per després procedir al reagrupament familiar, tot i que això difereix segons l origen d aquestes persones (vid. taula 5 pel conjunt de la població i també els gràfics 1 i 2-- i taules 6 i 7 per homes i dones respectivament). Atès que els immigrants bàsicament venen a treballar o bé acompanyen als seus pares (en proporció molt inferior), estaran situats en franges d edats intermèdies i en molta menor mesura en l edat infantil. La presència de persones grans resta residual. Aquestes tendències queden perfectament exemplificades en la taula 8, on es descompon la població estrangera a la província de Lleida per trams d edat. Convé també separar els estrangers segons nacionalitats. Si més no perquè cal distingir d ells els comunitaris dels extracomunitaris. Els primers pràcticament frueixen dels mateixos drets que els nacionals (amb alguna excepció, com ara l electoral o en determinats serveis a les administracions públiques), però no així els provinents d altres parts del món. Per procedències, els romanesos i a poca distància els marroquins (primer grup de 1998 a 2006, però que passa al segon lloc només a 2007) constitueixen 9

12 els grans grups d immigrants a les terres de Lleida. A molta distància queden els colombians, equatorians i xinesos (vegeu taula 9). Així doncs, Europa i Àfrica presenten les quotes més altes de la immigració a Lleida (prop del 80 % entre els dos orígens), superior en cada cas al que aporten tots els americans i no diguem asiàtics o d altres procedències (vid. taula 10 i gràfic 3). Juntament amb l anterior resulta d interès analitzar l evolució demogràfica de les comarques lleidatanes (cosa que es pot trobar a la taula 11 i d una manera més sintètica als gràfics 4 i 5; per a dades provincials, la mateixa taula i gràfics 6 i 7). S inclou la Cerdanya, que tot i ser majoritàriament gironina (la seva capital, Puigcerdà, pertany a aquesta demarcació) també té una part enclavada a les terres de Lleida. Val la pena fixar-se en la dispersió de la densitat de la població d aquestes comarques. Els dos Pallars i l Alta Ribagorça i després el Solsonès i la Vall d Aran presenten densitats al 2007 que no superen els 16 habitants per kilòmetre quadrat (al Pallars Sobirà no s arriba als 6). Aquestes xifres indiquen l extrema complexitat que representa la prestació de certs serveis bàsics per a la població en aquestes soledats, serveis a què tots els ciutadans de Catalunya haurien de tenir el mateix dret. El Segrià, la comarca de Lleida ciutat, és naturalment la comarca més poblada, seguida a moltíssima distància per la Noguera, l Urgell i el Pla d Urgell. Així doncs les comarques de Balaguer, Tàrrega i Mollerussa, amb poblacions semblants (tot i que la més poblada no arriba a 2007 als habitants), constitueixen el segon grup de les comarques més poblades. Tres, en canvi, no arriben als déu mil habitants: la Vall d Aran, el Pallars Sobirà i l Alta Ribagorça (4.123 habitants). 10

13 1.3. La producció Les dades sobre producció que ofereix l INE a la Contabilidad Regional de España (CRE) a nivell provincial només són a preus corrents. És important fer aquest comentari de bell antuvi perquè això condiciona la interpretació de les dades. Igualment, les dades provincials més recents arriben a Més interès que comentar els valor absoluts del valor afegit brut (VAB) per sectors d activitat i el propi PIB (que es donen a la taula 12 per a les quatre províncies, Catalunya i Espanya) té analitzar les seves taxes de variació i diversos percentatges rellevants. En primer lloc l anàlisi de l especialització productiva a cada territori, és a dir, el percentatge que cada sector representa sobre el PIB, revela una cosa ben òbvia: Lleida és el territori de Catalunya on més pesa el sector primari de l economia (agricultura, ramaderia i pesca, component bastant marginal a una província interior). Com a tot arreu, però, el sector més important és el de serveis, amb un pes una mica inferior, però no gaire diferent al que representa aquest sector a altres províncies i al conjunt de Catalunya. L energia en canvi representa una part pràcticament negligible del PIB provincial. El sector industrial manufacturer també queda lluny del que pugui representar a altres parts de Catalunya, especialment Barcelona. La construcció en canvi ha representat una proporció bastant constant (a l entorn del 10 %) del PIB provincial, amb valors propers als de Girona o Tarragona, però superiors als de Barcelona, on aquest sector, malgrat el que pugui semblant, ha tingut un pes discret (si més no en termes relatius) en tots aquests anys (i no s ha de perdre de vista que la construcció inclou no només la residencial o les naus industrials, 11

14 etc., sinó també l obra civil en infraestructures diverses). Lleida així mateix té un pes superior dels serveis de no mercat (bàsicament subministrament de serveis públics, encara que alguns puguin oferir-se per empreses privades, però sense cobrar directament als usuaris, més les administracions públiques) que qualsevol altre territori català, amb valor propers als de la mitjana d Espanya (la taula 12.bis amplia la informació relativa a tot això). Pel que fa a les taxes de variació nominals del PIB, aquestes mostren que Lleida ha experimentat un creixement molt considerable en el període , tot i que comença a desaccelerar-se els dos últims anys per als que aquest indicador està disponible. De tota manera, aquest creixement no és superior al que manifesten les altres províncies. En diferents anys unes províncies creixen més que altres sense seguir una pauta on un territori s imposi o quedi clarament per sota dels altres. De tota manera, els dos darrers anys han vist un creixement de Lleida inferior al de les altres tres províncies (i també tot Catalunya i Espanya), mentre que a 2003 Lleida va superar en creixement a les altres tres demarcacions. El VAB del sector primari lleidatà manifesta taxes negatives de creixement en molts anys dels aquí contemplats (més greu si es considera que es tracta de xifres a preus corrents), i entre ells en els dos darrers. També la construcció manifesta en tot el període un dinamisme inferior a l observat a les altres tres províncies, al conjunt de Catalunya i a tot l Estat. L energia mostra un comportament bastant erràtic any a any, cosa que ve explicada per la modesta dimensió de les seves xifres absolutes (vid. per les taxes la taula 13). Lleida representa sobre el conjunt de l economia catalana en termes de PIB una part coherent i semblant amb 12

15 el que és la seva població relativa (una mica menys del 6 %, molt estable en tots els anys considerats), sent al sector agrari-ramader on la seva participació suposa un terç del conjunt del sector a tot Catalunya (taula 14). Un cop comentades les dades de producció convé relativitzar-les segons la població i referir-nos al PIB per càpita. Les quatre províncies de Catalunya presenten unes dades força semblants, evitant una gran dispersió segons el territori. Tot i que existeixen certes diferències, aquestes resten limitades. Tarragona és en tots els anys considerats ( ) la que presenta el major PIB per càpita, seguida de Girona (amb alguna excepció en la seva segona posició segons els exercicis). A 2005 Lleida es situa al quart lloc, cosa que sempre li corresponia a la província de Barcelona. Caldran dades d anys posteriors per determinar si això és un valor atípic o el començament d una tendència en aquest sentit. Per suposat, el PIB per càpita de Lleida és considerablement superior al del promig de l Estat. Les taxes de variació (tant les interanuals com les acumulades i sempre en termes nominals) són també variables en el temps. Si es pren com a referència l any 2000, en cinc anys Lleida ha vist créixer el seu PIB per càpita en gairebé un 29 % (Barcelona o Girona sobrepassen el 30 %, però Tarragona queda una mica per sota de Lleida). Cal notar també que el conjunt d Espanya creix més acumuladament que Catalunya o qualsevol de les quatre províncies (vegeu per tot això la taula 15 i el gràfic 8) La renda disponible bruta de les llars El PIB és una mesura de producció, però si el que ens interessa són les rendes dels habitants d un territori 13

16 convé parar atenció en la renda disponible bruta (RDB) de les llars. Aquesta s obté a partir de les rendes primàries brutes dels factors (excedent d explotació brut i renda mixa bruta + remuneració dels assalariats + rendes de la propietat netes), afegint-li les prestacions socials diferents de les transferències socials en espècie i altres transferències corrents (com a entrades a les llars) i reduint-les en els impostos corrents sobre renda, patrimoni, en les cotitzacions socials i en altres transferències corrents (com a sortides de les llars). Aquesta variable apareix reflectida a les taules 16 (agregada) i 17 (per càpita) i al gràfic 9. Si a la renda disponible bruta se li afegeixen encara les transferències socials en espècie tenim el que es diu renda disponible ajustada bruta (aquesta darrera variable, però, no es calcula per a províncies sinó només per a Comunitats Autònomes). Igual que succeïa amb el PIB per càpita (PIBpc), la RDB per càpita (RDBpc) és bastant semblant en tots els territoris de Catalunya (el que no és sorprenent considerant que la RDB és bastant semblant al PIB), però l ordinalitat que es manifesta en el PIBpc no es manté en la RDBpc. És a dir, Lleida és sempre la província que té una major RDBpc, llevat dels anys 2005 i 2000, on és la segona, superada en poc per Girona. És doncs una ordenació diferent a la que es tenia al PIB per habitant. L explicació d aquesta disparitat rau en el comportament de les transferències netes rebudes per les llars (per exemple, subsidis agraris). Tanmateix, les taxes de variació interanuals i acumulades mostren unes símptomes preocupants per a la província de Lleida, car a 2004 la taxa interanual va davallar a un 2,02 % (sobretot és greu tractant-se d un any 14

17 d expansió econòmica i quedant lluny dels valors de les altres províncies). Però a 2005 la xifra passa a ser negativa (-1,22 %), quan la província de Tarragona (la tercera), veu créixer la macrovariable a un 4,09 % La productivitat S ha procedit també a determinar la productivitat del treball a partir de dades de la CRE. Aquesta font, a més del VAB i el PIB, informa sobre els llocs de treball (llocs totals, que són els que fem servir aquí, i assalariats). Dividint aquests dos conceptes tenim la productivitat sectorial i total, que oferim sempre en termes nominals. La productivitat sectorial varia força entre cada sector, degut fonamentalment a la gran diferència en la intensitat de capital que cadascú té. Per això, sectors on el capital per cada lloc de treball és elevat (energia) solen presentar valor alts de la productivitat. També ha de tenir-se present que el nivell de competència marca aquestes dades: com que la productivitat és valor afegit / lloc de treball, s ha de tenir present que sectors on la competència és més elevada ajusten més els seus preus de venda i el valor afegit es fa menor. Segons les dades que oferim (taula 18 i gràfics 10 i 11) la indústria manufacturera presenta nivells de productivitat inferiors als dels serveis (tret de Tarragona, per exemple, o Barcelona alguns anys), cosa que es contradiu amb el que es pot esperar. Segurament la forma de calcular els llocs de treball també influeix en aquestes xifres. Per oferir càlculs més acurats caldria treballar amb dades en termes reals, però ja s ha advertit més amunt que la CRE no deflacta la producció al nivell provincial. Per tant, aquestes xifres s han de tractar amb prevenció i una certa 15

18 desconfiança, però són les que s obtenen de les fonts oficials. A Lleida (com a tot arreu) el sector menys productiu és el primari, per les seves pròpies característiques, i el més, l energia. Tot i que aquest darrer ho és menys que a les altres províncies de Catalunya o a l Estat i l agricultura i ramaderia presenten la productivitat més alta que a cap altre lloc (però això només a partir de 2002, perquè en anys anteriors els valors per a Lleida resultaven considerablement inferiors als registrats a altres demarcacions catalanes). La productivitat nominal a Lleida ha crescut fortament a l any 2005 (darrer disponible), però en altres anys això ha estat molt diferent, com ara a 2004 o al 1996, veritable annus horribilis per a la província. Tot i això, les xifres lleidatanes any a any en relació amb les catalanes (per al conjunt de sectors) solen indicar un major ritme de creixement de la productivitat a la província interior (i també respecte el conjunt de l estat) (la taula 19 amplia tot el que aquí es comenta i la 21 ofereix taxes acumulades ja que pren com a valor 100 l any 2000 i calcula l evolució de la productivitat prenent com a referència aquest any). Malgrat el que es pugui assenyalar sobre l evolució de la productivitat a Lleida, aquesta és gairebé sempre més baixa sector a sector que al conjunt de Catalunya (vegeu taula 20, amb la comparativa de totes les províncies catalanes) i al de l estat (taula 20.bis). Com ja s ha esmentat, respecte Catalunya només el sector primari a partir de 2000 mostra valor superiors de la productivitat nominal. La construcció va manifestar un patró semblant de 1995 a 2001, per passar a situar-se després per sota de la mitjana catalana. Per últim, a 2005 els serveis també mostren uns valors superiors als del global català. La productivitat de tots els sectors (PIBpm/llocs de treball) 16

19 toca sostre a 2005 amb un % del valor mitjà de Catalunya. De fet, els valors catalans tendeixen a assemblar-se als barcelonins, tota vegada que l economia de Barcelona és la més forta amb diferència del conjunt i fa que la mitjana se li aproximi (per aquesta raó a la taula 20, els valors de Barcelona són sempre tan propers a 100, l índex català). Afegim al següent quadre una explicació de perquè és tan rellevant la productivitat i els seus increments per a l economia d un país o d un territori. Per què és tan important la productivitat La productivitat del treball ens defineix el que cada ocupat (o cada hora de treball) aporta al conjunt de la producció. És per tant una quantificació del rendiment que s obté del factor treball. La productivitat depèn de factors com ara la qualificació, la organització productiva de les empreses, la qualitat de les infraestructures, la quantitat i qualitat (i aprofitament) del capital a disposició dels treballadors, el canvi tècnic, l existència d un marc regulatori públic, etc. Però la productivitat té especialment dues conseqüències essencials: a) defineix el poder adquisitiu dels salaris: en efecte, si els treballadors produeixen molt se ls podrà retribuir en termes reals d una manera satisfactòria. A més, si els salaris creixen al ritme de la productivitat aquest increment salarial mai serà inflacionista; b) en un món globalitzat és un primer determinant de la competitivitat de les empreses. La productivitat determina nivells de costos de producció, però també va relacionada amb factors com la qualitat del producte (normalment, les empreses més productives ho són perquè disposen de treball qualificat i 17

20 fan bon ús de la tecnologia disponible i això sol implicar que el producte final gaudeix d unes prestacions i nivell de qualitat adequats). Fins i tot podríem fer un petit càlcul. Descomponem el PIB per càpita de la següent manera: PIB Població = PIB Ocupats Ocupats Població 16 anys = Població 16 anys Població = Productivitat Taxa d ' ocupació Proporció de la població en edat laboral El PIB per càpita depèn llavors de la productivitat, del grau en què la població en edat de treballar treballa efectivament i de la proporció de la població que està en edat de treballar. La taxa de variació del PIB per càpita serà la suma de les taxes de variació dels tres quocients assenyalats. Així, qualsevol augment de la productivitat amb els altres elements constants permet incrementar en la mateixa quantia el producte per habitant Les empreses Un dels elements més interessants de l economia d un territori té a veure amb la demografia empresarial, és a dir, la quantitat d empreses, i les seves altes i baixes. Aquí no s ha volgut desatendre aquesta qüestió i s ha treballat amb dades que provenen del Directori Central d Empreses (DCE), publicació oferta per l INE. S analitzarà el nombre d empreses i la seva evolució neta (empreses creades empreses desaparegudes). Val la pena tenir en compte que aquesta font separa les empreses (entitat jurídica), les quals s adscriuen a una província en funció del domicili de la seva seu social i els locals (unitats productives), les seus físiques on té lloc la producció. Aquí aportarem informació de totes dues unitats, empreses i 18

21 locals. I en tots dos casos, així mateix, analitzem les empreses segons la forma jurídica i la grandària de la plantilla. A Lleida a primer dia de 2008 hi havia empreses, de les quals una gran part són persones físiques (a la taula 22 es pot consultar la sèrie per a Lleida i Catalunya, i el percentatge que les primeres representen sobre les segones). Aquesta quantitat suposa el 6 % de les empreses existents a tot Catalunya. De fet, el 52 % de totes les empreses lleidatanes estan constituïdes per persones físiques (a tot Catalunya són també el 52 %). La forma societària més abundant és la societat de responsabilitat limitada (gairebé el 33 % de totes les empreses, un punt inferior al pes de les SL a tot Catalunya). Les societats anònimes arriben al 2,51 % del total d empreses (a Catalunya el 4,10%). Les societats cooperatives presenten un major pes a Lleida que a Catalunya (però són només l 1,61 % de totes les empreses i el 0,65 % a Catalunya), amb un pes també superior de les comunitats de béns (3,26 % i 1,84 %). Societats col.lectives i comanditàries pràcticament són irrellevants en termes proporcionals tant a Catalunya com a Lleida (vegeu taula 23). Quan s analitzen les taxes de variació de les empreses s observa que a Lleida el nombre total d empreses creix més fortament que al conjunt de Catalunya (taula 24), i l evolució dels tipus d empreses són molt semblant a tots dos llocs: les societats anònimes es redueixen de forma semblant, les limitades creixen fortament tant a Lleida com al conjunt de Catalunya. Les col.lectives cauen a unes taxes molt significatives i les associacions creixen a tots dos llocs. A 2008 han decaigut lleugerament a Catalunya les persones físiques, mentre que han augmentat també tímidament a Lleida. En general, però, Lleida reprodueix les pautes observades al conjunt de 19

22 Catalunya pel que fa a la variació de les empreses segons la seva condició jurídica. Les dades relatives a locals no assenyalen tendències especialment diferents de les observades per a empreses, i a les taules 25 a 27 es poden trobar el seu nombre, presència relativa i taxes de variació. Quan s analitzen les empreses segons els seus assalariats s observa, com és sabut, una pauta decreixent. A Lleida gairebé la meitat de les empreses no tenen assalariats i a mida que la plantilla es fa més gran hi ha cada cop menys empreses amb un nombre creixent de treballadors (la taula 29 indica la distribució percentual de les empreses segons plantilla). Per exemple, a tot Lleida hi ha 5 empreses (amb seu social a la província, que és el que aquí es considera) que tinguin entre 500 i 999 treballadors, 1 entre 1000 i i cap que en superi els A tot Catalunya per suposat existeixen més empreses, petites i grans, sense que tampoc n hi hagi tantes del darrer grup (18 a 2008). El percentatge del nombre d empreses lleidatanes sobre el total de les catalanes va minvant a mida que es fa més gran l empresa, el que indica la menor especialització relativa de Lleida en gran empresa que en el conjunt de Catalunya (on Barcelona representa tant): si a Lleida s hi ubiquen el 6 % de les empreses catalanes, només ho fan el 0,71 % de les que tenen entre i treballadors (vegeu taula 28). Tanmateix, a Lleida les empreses sense assalariats suposen una proporció menor que a tot Catalunya respecte el total d empreses (49,28 % vs. 52,38 % a 2008 i el mateix passa als altres anys analitzats). Pel que fa a les taxes de variació, en els darrers anys han crescut les empreses sense assalariats a taxes superiors a les que es donen a Catalunya, mentre que a 2008 es produeixen taxes atípiques a les empreses grans. 20

23 Aquestes taxes són degudes al modest nombre absolut: si de 3 empreses es passa a 5 (de 500 a 999 assalariats) la taxa puja al 67 % (la taula 30 ofereix informació detallada al respecte). Si en lloc d empreses preferim centrar-nos en els locals (com es fa a les taules 31 a 33) podem estendre a aquests establiments les conclusions obtingudes de l examen de les dades relatives a empreses. S ha calculat així mateix el nombre d empreses i establiments per cada mil habitants, com una espècie de mesura de l esperit empresarial d aquestes terres (per suposat aquesta ràtio s ha d interpretar amb cautela en aquest sentit), i les dades indiquen que a Lleida hi ha més empreses i locals per habitant que al conjunt de Catalunya, si més no a partir de 2004 (vid. taula 34 i gràfic 12). Potser seria bona idea aprofundir en aquesta anàlisi i les seves implicacions en algun estudi específic L evolució dels preus de consum Fem servir com a indicador de preus el més utilitzat, l IPC, del que donem els seus valors (taula 35) i les variacions (taula 36 i gràfic 13). S ofereixen el general i els 12 grups COICOP. L INE no dóna a nivell provincial els índex especials, com ara el que permet determinar la inflació subjacent. L evolució general de l IPC a Lleida no és especialment diferent de la que es té a nivell català i del conjunt de l Estat. D igual manera, la variabilitat dels grups COICOP és semblant a la catalana i espanyola en termes generals. Les taxes de creixement de l IPC al llarg dels darrers anys han estat significatives als tres àmbits territorials contemplats i havent-se moderat aquests augments a

24 s ha accelerat a 2008 (dada interanual de setembre). En l últim any, tots els grups COICOP (tret de comunicacions i oci i cultura) pugen a la demarcació de Lleida. Alguns especialment, com ara l habitatge i el transport, però això no és privatiu de Lleida, ja que també es produeix a Catalunya i Espanya (encara que a aquests dos llocs amb una miqueta menys d intensitat que a Lleida). S ha de recordar que el preu de l habitatge en propietat no forma part de l IPC, ja que estadísticament es considera inversió i l IPC es limita als preus de consum. El que sí entra són els lloguers i despeses de consum relacionades amb l habitatge. Altres rúbriques força inflacionistes són els aliments, les begudes alcohòliques i tabac, l ensenyament i l hostaleria (vegeu les dades detallades a les taules 35 i 36) El mercat de treball Analitzem d una banda el mercat de treball de la demarcació de Lleida a partir de les dades de l Enquesta de Població Activa (EPA), publicació trimestral de l INE i en un segon moment aportarem dades comarcals que permetran baixar a un major nivell de detall en els aspectes més rellevants del mercat de treball lleidatà. Els principals col.lectius dintre del mercat de treball, a partir de la població de 16 i més anys (la que per edat pot participar en aquest mercat) són els actius (ocupats més aturats), els ocupats, els aturats (persones que volen treballar i que cerquen ocupació de forma activa i no la troben) i els inactius (persones que per les raons que siguin, forçoses o voluntàries, ni treballen ni busquen feina). Les taules 37, 38 i 39 ofereixen aquestes dades per a tots dos sexes, per homes i per dones, respectivament (i els gràfics 14 i 15 en fan un resum), i en cada taula per a Lleida, Catalunya i Espanya. Aportem les xifres per al 22

25 quart trimestre de cada any a partir de 1996 (excepte 2008, que es dóna el segon). Dintre dels aturats es poden trobar també els que no han tingut mai feina i per tant busquen per primera vegada, grup bàsicament format per aquelles persones que per edat comencen a integrar-se al mercat de treball. Per un canvi metodològic, els aturats canvien la seva definició a partir de 2001, el que fa que la sèrie abans i després d aquesta data no sigui perfectament comparable. Aquest canvi té relació amb el concepte de cerca activa d ocupació. Fins aquella època apuntar-se al servei públic de col.locació i anar renovant aquesta situació es considerava buscar feina (l aturat no ha de treballar i ha de buscar feina de forma activa per a ser considerat estadísticament tal). Amb la reforma deixa de ser així. Si un aturat només es limita a aquesta renovació periòdica deixa de considerar-se aturat i passa a ser comptabilitzat com a inactiu. Cal que busqui de forma activa per esdevenir aturat (vegeu la norma citada a la nota d aquestes taules). Com que interpretar les xifres de les taules esmentades es fa difícil, el primer que valdrà la pena és referir-nos a les seves taxes de variació (taules 43, 44 i 45). En elles es fa palès un tret clar: si l atur s ha anat reduint fortament durant tot el període analitzat, l últim any registra un creixement fort, conseqüència de la profunda crisi econòmica que comença a manifestar-se a mitjans de 2008 i que seguirà aprofundint-se en els propers mesos. Les taxes de creixement dels aturats no confondre aquestes amb les taxes d atur, de les que parlarem després, ja que aquí ens referim a quant canvia en termes relatius la xifra d aturats d un any al següent a Lleida són més altes que a Catalunya o al conjunt estatal per un efecte estadístic: con que Lleida té menys atur i es mou amb unes xifres més baixes que els altres dos territoris, això fa 23

26 que una pujada es noti més en termes percentuals. A Catalunya els aturats havien començat a pujar a partir de 2006 (a Espanya el 2007), i a Lleida això es produeix a 2008, però amb un creixement molt fort: es passa de aturats al segon trimestre de 2007 a al mateix trimestre de Aquest increment ha afectat més fortament en termes relatius als homes que a les dones (i no només a Lleida, també a Catalunya i Espanya). Precisament, aquesta participació de la dona en el mercat de treball sol ser un fet que s analitza sempre i que aporta informació sobre els canvis socials que es produeixen als països i les seves economies. La taula 40 recull això. Val la pena fixar-se en què l ocupació femenina creix als tres territoris tot i que encara està per sota de la masculina (per exemple, de cada 100 ocupats a Lleida a ,7 són dones i 56,3 homes). En canvi, la feminització dels aturats s ha reduït en els darrers anys a Lleida (i també a Catalunya, sent més estable a Espanya): les xifres indiquen que hi ha més aturats homes que dones (feminització inferior al 50 %). En canvi, dels aturats que busquen la primera feina hi ha més dones que homes, almenys a Catalunya i sobretot a Espanya. A Lleida les taxes són molt inestables atès que ens situem en xifres molt baixes, les variacions de les quals solen ser brusques. Altre element bàsic de tota anàlisi laboral està en les taxes: activitat (actius / població de 16 i més anys); ocupació (ocupats / població de 16 i més anys); i atur (aturats / actius). Aquestes serveixen per relativitzar les xifres absolutes de participants en el mercat de treball. De l examen d aquestes dades es poden extreure diverses característiques del mercat lleidatà (vegeu les xifres a la taula 41 i una versió més simplificada als gràfics 16 i 17): 24

27 1. Les taxes d atur per a tots dos sexes van baixar a Lleida des de l expansió del 96 fins 2007 (amb algunes petites pujades puntuals), tot i que repunten ja al segon trimestre de Això es dóna també si es mira el comportament per a homes (tot i que d una forma bastant oscil.lant, amb fluctuacions importants segons els anys) i per a dones de forma separada. En aquest darrer cas, la caiguda de la taxa d atur va ser veritablement espectacular ja que es partia de taxes femenines d atur molt elevades. 2. La caiguda i darrerament repunt de les taxes de desocupació catalana i espanyola, global i per sexes, és igualment manifesta. Les taxes femenines són superiors a les mascul.lines, amb un diferencial major a Espanya que a Catalunya (tot i que al segon trimestre de 2008 la taxa d atur masculina catalana havia superat la femenina, un fet sens dubte remarcable). 3. La taxa d activitat ha crescut també al llarg del període analitzat. Aquesta taxa és procíclica, perquè s eleva en les expansions (increment de persones que entren al mercat de treball atès que les oportunitats de trobar feina s incrementen) i les xifres de Lleida ho deixen veure, tant en homes com en dones (especialment en dones), com de forma agregada. Ara bé, el diferencial de la taxa mascul.lina sobre la femenina és massa elevat: més de 16 punts. Això de fet també es manifesta a Catalunya i al conjunt estatal. El mercat de treball, malgrat les passes donades en aquesta direcció en els darrers anys, no està encara prou feminitzat: només la meitat de les dones de 16 o més anys estan al mercat de treball (com a ocupades o aturades) a Lleida (una mica menys a Espanya i al conjunt de Catalunya el 54,42 %). Això probablement indica que encara roman un problema d inactives desanimades (persones que apareixen a les estadístiques com inactives, però que probablement es consideren aturades i que han deixat de 25

28 buscar perquè consideren que no trobaran feina, per temes d edat, formació, falta d oportunitats, etc.). I per l economia es desaprofiten els recursos: aquestes persones podrien treballar i aportar, a elles mateixes i al conjunt del país, un profit econòmic i social. 4. La taxa d ocupació també es una variable procíclica. I els comentaris són semblants als fets per a la taxa d activitat (a més, la fórmula de càlcul és semblant a les dues taxes): elevat creixement als tres territoris analitzats, i especialment en el cas de les taxes femenines, on, malgrat la convergència, les diferències entre les mascul.lines i femenines segueixen sent importants. 5. En general les taxes d atur a Lleida són més baixes que les catalanes i les espanyoles (homes, dones i tots dos sexes), però el contrari passa amb les d activitat i ocupació, especialment respecte Catalunya (també amb independència dels sexes). Si la comparació es fa amb el conjunt d Espanya, Lleida presenta majors taxes d activitat i ocupació en termes generals, tot i que alguns anys això no sigui així. El pes de Lleida en el conjunt del mercat de treball català segueix sent coherent amb el seu pes en població i producció, però les xifres d aturats són comparativament millors, però no els aturats que cerquen feina per primer cop, que presenten xifres més altes, la qual cosa probablement indica una major rigidesa de l economia lleidatana que la del conjunt català. Resulta d interès analitzar l evolució dels actius per grups d edat, per veure si aquesta variable ha tingut un comportament diferencial en els darrers anys o tots els grups han evolucionat de forma paral.lela. Les xifres absolutes es presenten a la taula 46, les variacions 26

29 interanuals a la 48 i la distribució percentual per edats a la 47. El gruix dels actius està a la franja anys, pes que s ha anat incrementant des de 1996 per assolir el màxim a 2002, valor que pràcticament es manté, una mica rebaixat, a 2008 (79,11 % a Lleida). El pes d aquest estrat de població és semblant a Catalunya, Lleida i el conjunt estatal, tot i que Lleida ho té (però depèn dels anys) una mica més marcat que als altres dos territoris (especialment respecte Catalunya). La franja adolescent és residual als tres llocs, amb un percentatge sempre inferior a Lleida que als altres dos referents. Els altres dos grups d edat representen proporcions intermèdies: sembla que decau als últims temps el pes de la franja 55 i més anys i que puja la de 20-24, tot i que aquesta havia baixat respecte els màxims de 1996 i Aquesta caiguda hauria estat deguda probablement a una perllongació del estudis dels joves. Les taxes de variació dels actius per edat varien sensiblement les seves pautes en el cas de Lleida, d una banda, i de l altra, Catalunya i Espanya (relativament semblants entre elles, sobretot les globals), si més no en alguns anys. I això val per a les xifres totals i també per als grups d edat. De tota manera, aquest comportament pot obeir a què els ordres de magnitud de les xifres permeten taxes de variació summament accentuades en positiu o negatiu (vid. taula 48). Altre element clàssic d anàlisi d un mercat de treball consisteix en classificar els actius i els ocupats per sector d activitat. A les taules 49 i següents es fa pels actius (els aturats es classifiquen dintre del sector on estiguessin treballant i si fa més de tres anys que estan en aquesta situació o no han treballat mai es col.loquen a part) i a la 52 i ss. les dades es refereixen als ocupats. 27

30 Els actius lleidatans s ubiquen especialment al sector serveis, però menys proporcionalment que al conjunt de Catalunya o a tot l estat. El pes de la indústria és semblant al promig espanyol, però resulta sensiblement inferior al valor català. Els actius lleidatans a la construcció són proporcionalment més que al conjunt de Catalunya i de l estat. I el sector primari suposa un percentatge molt més gran dels actius a Lleida que a la resta de Catalunya i que a tot Espanya. Tot i així, el pes d aquest sector ha anat minvant des de La indústria i els serveis romanen bastant estables, sent la construcció la que ha guanyat els punts que ha perdut el sector primari, malgrat que a 2008 s observa un retrocés important a la construcció (vegeu xifres absolutes a la taula 49 i distribucions percentuals a la 50). Les taxes de variació (taula 51) permeten comprovar la mencionada davallada de la construcció a 2008 (i el creixement en anys recents, amb l excepció de 2004) i la caiguda dels actius del sector primari lleidatà, continuada des de També creixen significativament els aturats sense feina anterior o de fa més de tres anys, però això, a més de a l agudització de la crisi, es deu a l efecte estadístic de la inestabilitat de les variacions de les xifres baixes. Si en lloc d analitzar els actius per branques d activitat ens centrem en els ocupats també per sector econòmic (com es fa a les taules 52 a 54 i al gràfic 18) advertirem tendències semblants a les ja esmentades per als actius (cosa previsible ja que els actius són la suma d ocupats i aturats). També els inactius constitueixen un col.lectiu rellevant i és d interès veure per quines raons les persones de 16 o més anys no participen al mercat de treball com a ocupats o aturats. En cert sentit, massa inactivitat es pot considerar un desaprofitament de 28

31 recursos en una economia i cal veure les arrels d aquest estat de coses. L EPA classifica els inactius i els agrupa en categories com els estudiants, els jubilats, les feines de la llar (on pot haver-hi una bossa d atur encobert significativa), incapacitat permanent i altres causes. En aquest darrer grup se situarien per exemple els rendistes. Les distribucions percentuals (taula 56, derivada de la 55 on es poden llegir les xifres absolutes) segons els tipus d inactius assenyalen la reducció d estudiants (de més de 16 anys). Això pot passar perquè quan el mercat laboral va bé com ha passat aquests darrers anys-- molts joves no perllonguen els seus estudis sinó que entren al mercat de treball (i es redueix aquesta categoria d inactius). Els jubilats han crescut als darrers anys i són la meitat o més de tots els inactius a Lleida i Catalunya, però no a Espanya. Molta estabilitat presenten les persones inactives per feines a la llar, bàsicament dones (sempre el segon grup d inactius), sobretot a Lleida, tot i que a Catalunya i a Espanya han baixat com a percentatge de tots els inactius. Les altres dues categories resulten menys importants quantitativament, però no deixa de resultar curiós constatar el fet que a Espanya han anat incrementant-se de forma progressiva els incapacitats permanents com a fracció de tots els inactius. Les taxes de variació (taula 57) ens permeten veure les variacions de les xifres absolutes de les diverses categories d inactius. El gruix dels inactius és bastant estable en el temps en els tres territoris analitzats. El que sí presenta variacions són algunes de les categories d inactius. Aquí la inestabilitat de les xifres (tret potser del grup dels jubilats) no permet obtenir una pauta clara de possibles tendències en l evolució d aquests col.lectius. 29

32 A més de les dades provinents de l EPA, que no arriben més enllà de la província, es pot acudir a dades censals per a conèixer la situació comarcal o local. Aquestes dades són encara més fiables que les de l EPA ja que no es tracta aquí d analitzar una mostra, sinó el total de la població. Naturalment, les xifres no poden tenir una actualització sistemàtica i de curt termini, per la qual cosa queden com un referent. Les taules 58 (xifres absolutes), 59 (taxes d activitat, ocupació i atur) i 60 (grau de feminització) aporten dades censals de 2001 (les darreres disponibles) sobre les comarques lleidatanes, incloent-hi la Cerdanya. La Val d Aran és la comarca amb més taxa d activitat i ocupació, amb el Pla d Urgell com a comarca amb la inferior taxa d atur de les comarques de Lleida. En qualsevol cas, es pot argumentar que tota la província estava en situació de plena ocupació, si més no als homes, sent la comarca de la capital, el Segrià, la que experimenta una major taxa d atur, especialment femení, superant el 10 %. D igual manera es poden estudiar les dades censals comarcals dels ocupats per branques d activitat, tant les xifres absolutes (taula 61) com les distribucions percentuals (taula 62). En ambdues taules es poden consultar els valors respectius dels conjunts de Catalunya i de la província de Lleida. Com ja s ha explicat, la ocupació a la província de Lleida està molt més especialitzada al sector agrícola que al conjunt de Catalunya, molt menys a la indústria manufacturera, lleugerament més a la construcció, etc. Aquesta classificació sectorial és més detallada que la que hem ofert a partir de les xifres EPA i desagrega els serveis amb molta més minuciositat. No hi ha grans variacions entre els percentatges catalans i els de la província de Lleida en les subbranques dels serveis. 30

33 Ara bé, sí s observa una notable dispersió en els valors comarcals dels percentatges. Per exemple, l ocupació a la Val d Aran està menys dedicada a l agriculturaramaderia que al conjunt català, tractant-se d una comarca essencialment turística (mireu el valor corresponent a l hostaleria, gairebé 4 cops superior al promig català o lleidatà), amb un pes també fort de l administració pública com a font de feina. Aquesta mena d anàlisi es podria fer per a totes les comarques. Potser també destacar el fortíssim paper que a les Garrigues juga el sector primari de l economia pel que fa als ocupats. Com es pot apreciar, poques comarques tenen una presència forta de l ocupació hostalera, el que indica que el turisme rural no està potser tot el desenvolupat que podria a molts territoris de Lleida, amb el què això implica de possibles oportunitats, tot i que els propers anys no seran els més propens al turisme, atesa la situació econòmica general del país. Altre element d interès és el grau en què els habitants d una comarca treballen en ella o si s han de desplaçar, o, alternativament, si la comarca rep (o perd) diàriament gent de fora que hi treballa en ella (o fora). Això queda recollit a la taula 63, on es fa palès amb dades censals de 2001 que algunes comarques de Lleida com ara les Garrigues o sobretot la Noguera tenen un saldo diari negatiu (marxen d elles cap enfora més persones que els hi venen provinents d altres comarques). La Segarra, la comarca que té Cervera com a capital, és la que mostra un saldo positiu més gran en aquesta balança de desplaçaments, seguida a molta distància per la Val d Aran i el Solsonès. La resta de comarques presenten saldo net negatiu. Deixem pel final d aquest epígraf la referència a l atur registrat. Fins ara hem donat xifres provinents de l EPA o dels censos de població, però és sabut que existeix així mateix l atur registrat, que es calcula a partir del 31

34 processament de les inscripcions al servei públic d ocupació. Aquesta font presenta l avantatge de la seva contínua actualització i a que permet desagregar territorialment l atur pràcticament fins on es vulgui, però tècnicament les seves dades són menys fiables (bàsicament pel procediment amb què la xifra d atur és calculada) que les EPA i, a més, ha estat sotmès recentment a una important revisió metodològica que ha alterat molt les seves magnituds (aplicació de l anomenat SISPE). Oferim dades molt sintètiques a les taules 64 (Lleida-Catalunya- Estat) i 65 (comarques lleidatanes). Obtenir les taxes d atur amb dades d atur registrat suposa barrejar sempre fonts estadístiques diferents, ja que no hi ha l equivalent a uns actius registrats sinó que s han de fer servir dades EPA o censals altre cop. Per aquesta qüestió i des de 2004 no es publiquen taxes oficials d atur a partir de dades d atur registrat Dos apunts sobre el tema financer Veure la xifra de dipòsits i crèdits a la província de Lleida i comparar-la amb les respectives catalanes i espanyoles és un exercici en què val la pena entretenir-se. Per suposat, aquesta comparativa cal realitzar-la en termes per càpita. La taula 66 ofereix les xifres absolutes i per habitant. Lleida presenta menys dipòsits per habitant que Catalunya o el conjunt de l estat, però també uns crèdits per habitant inferiors. Aquests darrers creixen força més que els dipòsits als tres territoris. D altra banda, les hipoteques, segons els tipus de finques que graven, també s ofereixen a la taula 67, tant el seu nombre com els imports afectats, i l import mitjà per hipoteca. A Lleida els imports mitjans són inferiors als estatals i catalans (perquè els immobles són també més 32

35 barats que al conjunt espanyol o català?). El gruix dels préstecs i crèdits hipotecaris són sobre finques urbanes, especialment habitatges, representant les rústiques un percentatge petit del negoci hipotecari A tall de conclusió En els epígrafs anteriors s han tractat els elements bàsics de la macroeconomia lleidatana. Quin balanç es pot fer de tot plegat? L economia de les terres de Lleida mostra un nivell d activitat que és coherent amb el del seu entorn, que és el conjunt de Catalunya i l Europa meridional. Tot i així, Lleida és una província que té una característica diferenciada amb les altres tres que constitueixen Catalunya, i és la seva interioritat. Lleida és la província menys poblada de Catalunya i la més extensa, i per tant la menys densa demogràficament parlant. Però de la mateixa manera que això limita en alguns sentits les comarques de Lleida, com la impossibilitat que tenen de realitzar activitats vinculades a la costa (entre elles el turisme massiu o el gran transport marítim), també li confereix certs avantatges. Lleida és terra de pas entre Barcelona (i en general la Catalunya oriental) i la resta de la península. Lleida queda a tocar d Aragó i especialment de Saragossa, que està sent ja un dels eixos del desenvolupament de l Espanya d inicis del segle XXI, cosa de la qual l Exposició de 2008 ha estat una símptoma. Lleida pot aprofitar aquestes rendes de situació i explotar els seus avantatges situacionals. Estem vivint uns temps de crisi, i aquesta situació es perllongarà com a mínim durant tot 2009, i encara no podem determinar la seva durada. Ara bé, això pot constituir un 33

36 desafiament del qual les terres de Lleida puguin obtenir les claus per a un desenvolupament més pujant en el futur. En els propers capítols analitzem altres elements claus de l economia lleidatana, com ara el turisme, l agricultura i ramaderia i l habitatge. 34

37 2. El turisme a les terres de Lleida 2.1. Introducció En aquest capítol s estudia la qüestió turística, tant des del punt de vista de la demanda (viatgers i pernoctacions) com de la seva oferta. Aquesta oferta s analitza tant per establiments com per places en els diversos allotjaments turístics: hotels, càmpings, apartaments turístics i establiments de turisme rural. Igual que es feia al capítol inicial, aquí no pretenem oferir una descripció que abasti tot el que fa referència al turisme, ja que això seria més aviat l objecte d un estudi monogràfic, sinó que el que es pretén és oferir una panoràmica, una perspectiva general de l estat de la qüestió turística, sobre la base de les dades de què es disposa. Com sempre, l aparell estadístic és la única font que ens pot donar una visió general i fefaent abans de procedir a fer recomanacions de política turística. Cal saber què tenim i com estem abans de preocupar-nos per millorar-ho. Les fonts estadístiques al nostre abast ofereixen molta informació sobre el turisme, però com passa amb la estadística econòmica general, les dades moltes vegades no es desagreguen prou a nivell de províncies, o no diguem de comarques. A Lleida a 2007 hi havia establiments turístics, entre hotels, càmpings i establiments de turisme rural, un 21 per cent del total català (4.792). En places, això suposava , només el 8 % del total de les de tot Catalunya (més de mig milió). Aquesta diferència en els percentatges prové del gran nombre de places de càmpings que té Girona i fins i tot Tarragona, que esbiaixa a la 35

38 baixa les dades de places totals lleidatanes (vegeu taula 88). Si en canvi ens fixem en les dades d oferta no en termes absoluts sinó per població (taula 89 i gràfics 19 a 22) llavors veiem que Lleida ultrapassa àmpliament Barcelona, però queda a distància de Tarragona, i sobretot de Girona, la província amb més oferta turística, tant en termes absoluts com en relació a la població. Lleida té més establiments i places de turisme rural per càpita que cap altre territori català. En termes absoluts, també és capdavantera en establiments de turisme rural (548 contra els 545 de Girona), però no així en places, ja que Girona supera àmpliament Lleida. Aquí es detecta un passiu important de les terres de Lleida. Hi ha recorregut suficient per desenvolupar aquesta mena d equipament turístic. Lleida és un territori privilegiat ja que té una gamma paisatgística enorme que pot ser millor aprofitada. I això, dit per als establiments de turisme rural, es pot perfectament estendre a hotels o fins i tot càmpings. A nivell comarcal existeix una considerable dispersió pel que a fa a l oferta o nombre d establiments i places. El Pallars Sobirà (especialment per la seva oferta de places de càmpings), la Vall d Aran (més places hoteleres) o la Cerdanya (però que és una comarca més aviat gironina que lleidatana) marquen uns nivells absolutament allunyats dels que es donen a les Garrigues, la Segarra o l Urgell (per cert, aquestes tres comarques no tenien a 2007 ni una sola plaça de càmping). Les dues taules ja citades permeten analitzar amb més detall el que aquí només s ha esbossat. No existeix tanta abundància pel que fa a les dades de despesa turística per províncies. De fet l IDESCAT publica certa informació sobre la despesa dels turistes residents a la resta d Espanya de 15 anys o més, i no per províncies, 36

39 sinó per marques turístiques, entre elles la terres de Lleida i la marca Pirineus que inclou la Vall d Aran, però també els Pirineus gironins--. Dels estrangers només dóna el valor agregat per tot el Principat. A la taula 91 s aporta aquesta informació pro memòria. Als propers epígrafs es farà l exposició segons els diversos tipus d establiments, tot indicant dades d oferta (places i establiments) i de demanda (nombre de viatgers i pernoctacions). De tota manera, una part que pot ser important del turisme a les terres de Lleida, la vinculada a segones residències, ja sigui per elecció dels seus propietaris, o perquè constitueix el lloc d origen de persones que hagin emigrat cap a Barcelona o altres llocs, no quedarà tractada a aquest epígraf Els establiments hotelers L INE publica l Enquesta d ocupació hotelera, i allà s ofereixen dades abundants sobre aquesta qüestió. Convé separar els viatgers de les pernoctacions, tot i que ambdues variables resulten interessants d analitzar. Així mateix, podem separar les xifres segons si son viatgers residents a Espanya o de fora de l estat. Les xifres absolutes les trobem a la taula 68, que suma per a cada any els valor mensuals que dóna la font original, i que també ofereix dades de tot l estat per poder realitzar una comparació amb el conjunt espanyol. Les dades manifesten clarament que Lleida és la que rep menys viatgers i per tant on es fan menys pernoctacions. Això també és comprensible si considerem que tenim menys oferta hotelera que a les altres províncies catalanes. Barcelona rep més turistes (tant espanyols com de fora). Això està en relació amb el fet de que aquesta província té enclaus turístics on s hi adrecen una gran 37

40 quantitat de viatgers que demanen sol i platja a uns preus raonables. Les costes del Maresme (especialment de l alt Maresme, amb Calella de la Costa), o més al sud, del Garraf, sense oblidar la pròpia atracció de la capital catalana, són els fonaments d aquest turisme barceloní. Girona atrau també gràcies a aquesta atracció que exerceix la costa (a la Costa Brava), on s hi apleguen un turisme de més estatus (per exemple als dos Empordans) amb el clàssic de llocs com Lloret de Mar o Blanes a La Selva. A més, Girona té la fortuna de comptar amb un turisme de muntanya, car és al mateix temps terra pirinenca. Tarragona, també ben dotada en aquest sentit (Costa Daurada o terres de l Ebre) queda però una mica més allunyada de les altres dues províncies, però molt per sobre de Lleida. Lleida rep pocs viatgers i no és una destinació gaire coneguda entre estrangers (vegeu les dades de viatgers i de pernoctacions a la mateixa taula 68), el que ens està revelant unes possibilitats desaprofitades a les que convé dedicar-hi esforços i atenció. A més, les taxes de variació de viatgers i pernoctacions tampoc no mostren un vigor diferencial a les terres de Lleida: no s ha produït en termes generals una convergència amb altres territoris catalans (tot i que es van donar anys excel.lents, com 2004 o fins i tot 2005, per exemple), cosa que es fa palesa a la taula 71. Si Girona o Barcelona (i parcialment Tarragona) atreuen més turistes estrangers que espanyols (Tarragona no en nombre de viatgers, però sí en termes de pernoctacions), el mateix no li passa a Lleida, que manifesta unes xifres ben magres al respecte, com ja s ha assenyalat més amunt. Això indica bàsicament un turisme interior, bàsicament català o de províncies espanyoles properes (províncies d Aragó o Navarra). Això indica, com també s ha dit, un 38

41 potencial per desenvolupar on l acció pública però no només ella-- té força a dir (vid. taula 69). Si es mira la mitjana de pernoctacions per viatger, Lleida també mostra uns nivells baixos, allunyats de la mitjana a tot Catalunya (i a altres províncies). Tot i així, sembla que en els darrers anys es produeix una convergència de Lleida amb altres províncies pel que fa a les pernoctacions per viatger, tant totals com d espanyols o estrangers (taula 70). Si fins aquí s han considerat factors de demanda, s ha de veure què succeeix amb l oferta. La taula 72 inclou un conjunt d indicadors d establiments, places, grau d ocupació i personal empleat, sempre a partir de les dades de l INE. De tot aquest material, potser el més significatiu és el grau d ocupació de les places hoteleres, força més baix a Lleida que a les altres províncies catalanes (en nivells del trenta per cent, versus el cinquanta o el seixanta, segons llocs). Els altres indicadors són de caire més absolut i per tant Lleida sempre presenta nivells més baixos. Val potser la pena remarcar que el personal empleat a hotels a Lleida no arriba a les dues mil persones (excepte a 2006), el que indica una també potencial capacitat de crear en el futur proper (sobretot després de l actual moment de crisi econòmica) més ocupació vinculada a aquesta activitat productiva. També oferim dades dels establiments hotelers per categories (a les províncies i a les comarques lleidatanes) a la taula 90, que detalla una part de la informació de la taula 88 ja comentada. Convé assenyalar que les xifres de l INE (a les taules 68 i ss.) no resulten coincidents amb les de la Generalitat de Catalunya (que reprodueix l IDESCAT) (taules 88 o 90). Les dades de la GC resulten superiors tant pel que fa al nombre d establiments hotelers 39

42 (2.671 vs segons INE, al 2007, sempre pel conjunt català, però el mateix passa a Lleida) com a les places ( vs al mateix any). A diferència de l INE, la GC no dóna informació sobre els apartaments turístics, però si sumem les dades de l INE sobre apartaments i hotels tampoc no coincideixen amb les de la GC. De fet, els apartaments a 2007 serien de a tot Catalunya, que suposen places (taula 82). La suma de dades INE (hotels + apartaments turístics) seria de , molt superior al valor de la GC, mentre que les places serien de , xifra encara inferior a la que dóna la Generalitat per a les places hoteleres. En rigor, la diferència entre les dades es deu a un factor que té a veure amb la forma de computar els establiments: si la Generalitat ofereix informació sobre els establiments que hi ha, l INE assenyala el nombre d establiments operatius mes a mes, i a partir d aquestes dades mensuals s ha calculat el promig anual. Com que els establiments no operatius no consten a les xifres INE, forçosament la mitjana anual baixarà. Per tant, les dades de l INE s han d interpretar més aviat com indicadors d establiments i places operatives i no com a empreses existents al llarg de l any. Aquesta explicació és vàlida pels hotels, càmpings i allotjaments de turisme rural, i s ha de tenir present a l hora d analitzar les dades que s ofereixen a les taules aquí recollides. Junt amb els aspectes quantitatius d oferta i demanda, sorgeix el tema dels preus hotelers (un factor que influeix en la demanda d aquesta mena de serveis) i dels ingressos que tenen els empresaris del sector. L INE calcula un índex de preus i un altre d ingressos hotelers, però només pel conjunt de l Estat i per a les Comunitats Autònomes, i no per a les províncies. Hem incorporat a les taules 94 i 95 40

43 aquests índex, tant el seu valor com les taxes de variació interanuals, per a Catalunya i per a Espanya. Naturalment, la província de Lleida no deu quedar gaire representada en els índex d una variable on és minoritària respecte les altres tres províncies. Si es comparen ambdós índex respecte a l evolució de l IPC (taula 36) a Catalunya es fa palès que han crescut menys que el cost de la vida (excepte a 2007 l índex d ingressos hotelers). De tota manera, l índex COICOP dels preus de consum d hotels, cafès i restaurants (també a la taula 36) queda bastant per sobre del general de l IPC i molt per sobre d aquests dos índex hotelers. Això vol significar que el gran increment dels preus de consum en el sector es deu més aviat als bars i als restaurants que als hotels? Pel que fa a la resta d equipaments turístics (acampaments, apartaments i establiments de turisme rural) la informació sobre ingressos i preus es limita a un índex estatal, sense desagregar per comunitats autònomes, raó per la qual no el reproduirem en aquestes pàgines Els acampaments turístics (càmpings) Igual que passava amb els hotels, les dades relatives a aquesta mena d equipament turístic (provinents de l INE) tornen a indicar-nos que Lleida rep massa poc viatgers, i els que en rep són majoritàriament estatals (catalans inclosos), com les taules 73 i 74 deixen clar. I això és igualment vàlid per a les pernoctacions que fan aquests viatgers. Des de 2005 el percentatge de turistes estrangers als càmpings de Lleida s ha mantingut força estable, però sí que sembla que, pel que fa a les pernoctacions de residents a l estranger, s observa un increment relatiu a partir de Si a aquest any el 10,91 % de les pernoctacions eren d estrangers, als 7 primers mesos de 41

44 2008 la xifra puja al 15,48 %. Com la sèrie és curta, resulta difícil extreure una tendència clara. També igual que passava amb els hotels, les mitjanes de pernoctacions per viatger als càmpings de Lleida són molt més baixes que les homòlogues de les altres províncies catalanes (tret de Barcelona en residents espanyols, una mica més baixa que en el cas de Lleida a 2007 i 2008) i les del conjunt català i també espanyol (vid. taula 75). Una altra dada preocupant es pot trobar en l evolució temporal de la demanda als càmpings de Lleida. Les taxes de variació interanual a 2008 (de gener a juliol) en comparació a 2007 (també de gener a juliol, perquè si no fer la comparació no tindria gaire sentit), però no només per a aquest any, davallen extraordinàriament, tant per a viatgers com per a pernoctacions (taula 76). Encara que els turistes estrangers no caiguin tant, l impacte d aquests és molt reduït en la xifra global, donat que representen una part petita del conjunt de viatgers. L estada a càmpings davalla a tot arreu en aquest any (si més no en pernoctacions --tret de Tarragona--, tot i que no sempre en viatgers, el que indica que encara que vingui més gent s hi està menys, com passa a Barcelona), però molt menys que a Lleida. Això es deu a que el turisme d aquesta província és potser més sensible a la crisi econòmica que aquell que prefereix altres destinacions de Catalunya o d Espanya? Pel que fa als indicadors de l oferta d aquests equipaments turístics, la taula 77 n ofereix un seguit. Lleida té un nombre de càmpings no substancialment diferent del que pugui haver a Barcelona o Tarragona (molt inferior a Girona, la província catalana més dotada en aquesta mena d allotjament). Tanmateix, el nombre de places o de parcel.les és molt inferior a Lleida que a les altres províncies, i consegüentment la mitjana de parcel.les per 42

45 establiment i també el personal empleat en el subsector. En canvi, el grau d ocupació de les parcel.les queda a Lleida per sobre del corresponent a Girona, Tarragona i dels agregats català i espanyol i només superat per Barcelona. Igual que passava amb les xifres hoteleres, les dades de l INE (que s han obtingut de realitzar promitjos de les 12 dades mensuals, tret de 2008 on s ha fet de 7 mesos) que s ofereixen a la taula 77 queden molt per sota de les publicades per la GC i que reprodueix l IDESCAT, tant pel nombre de càmpings com per les parcel.les dels mateixos, com indica la taula 88 (i més amunt ja s ha comentat la raó d aquestes discrepàncies). Aquesta també ens indica els càmpings per comarca. El Pallars Sobirà és la gran comarca campista de la província de Lleida, amb molta diferència sobre la resta Els apartaments turístics Altre tipus d allotjament és l apartament turístic. Segons dades de l INE, aquesta forma de fer turisme té un ús relativament menor a Catalunya. De tots els viatgers (als 7 primers mesos de 2008) que van optar a l Estat per aquesta forma d hospedatge, només el 7,94 % ho van fer al Principat (taula 78). Aquesta és la tendència a més que es fa palesa des de I les pernoctacions mostren un comportament semblant (amb participacions catalanes en el total estatal al voltant del 8,5 % segons anys). De fet, en les publicacions estadístiques de síntesi de l IDESCAT sobre turisme, aquesta modalitat d establiment no apareix recollida. I Lleida té un paper molt reduït en aquest agregat català, ja que les xifres de viatgers o pernoctacions en aquest règim d estada són proporcionalment encara més minses que en altres formes d allotjament, sent a més el 43

46 pes dels no residents tant en viatgers com en pernoctacions un màxim del 6,52 % (2008) i del 9,36 % (2006) dels valor totals (taula 79). Addicionalment, a Lleida la ràtio pernoctacions / viatger són les més baixes de Catalunya, amb diferència (taula 80). Tanmateix, les taxes de variació de viatgers i pernoctacions mostren un comportament singular: si a 2007 Lleida va manifestar unes caigudes espectaculars en aquestes dues variables (en part degudes al petit valor absolut, però significatives ja que a Girona o Barcelona les taxes eren positives, si més no en viatgers i parcialment en pernoctacions, ja que a Barcelona augmentaven i a Girona queien), a 2008 (gener-juliol de 2008 comparat amb els mateixos mesos de 2007) es va produir un increment encara més fort, especialment notable en les estades d estrangers (taula 81). Les dades d oferta mostren així mateix un cert raquitisme de la figura a Lleida (però també a Barcelona), tant en places com en apartaments, amb un grau màxim de desenvolupament a Catalunya a les comarques gironines. Però com ja s assenyalava per a la demanda, l oferta catalana d aquesta mena d equipament sobrepassa escassament el 10 % del total estatal. I el mateix es pot dir de l ocupació per places, baixíssim en general (llevat una mica de Barcelona), però amb valor a Lleida a l entorn del 20 %, i que pugen una mica si es considera l ocupació per apartament. Per últim, el personal empleat a Girona en aquesta branca té un sostre a 2007 de 122 persones, el que indica l estat més que incipient encara de la seva situació (taula 82) Els allotjaments de turisme rural 44

47 Com ja s ha indicat, aquest és un allotjament on Lleida manifesta una certa superioritat respecte altres províncies catalanes. A més, les característiques de la província permeten que aquesta tingui un clar avantatge comparatiu en el mateix. En efecte, les xifres de l INE corroboren aquesta tendència ja apuntades en les dades més sintètiques que ofereix la Generalitat de Catalunya a través de l IDESCAT. Després de Girona (altre territori amb una riquesa enorme d entorns rurals on es pot desenvolupar aquesta mena de turisme), Lleida és la província que més viatgers i pernoctacions hi té (taula 83), i que mostra a més un bon creixement, tot i que sembla desaccelerar-se a 2008 (més pel que fa a viatgers, ja que les pernoctacions continuen creixent a taxes vigoroses, com prova la taula 86). Però com sempre l atracció de viatgers és bàsicament estatal, ja que els estrangers (sigui en nombre de persones o en pernoctacions) suposen un percentatge esquàlid del total (taula 84). Les pernoctacions per viatger estan en la mitjana catalana, sent una mica més altes en els residents de fora que en el cas dels espanyols, tot i que en aquest darrer cas resten per sobre de la mitjana catalana, i en el cas dels estrangers queden per sota de l estada mitjana al conjunt de Catalunya (taula 85). Pel que fa a l oferta, Lleida des de 2006 és la província catalana que té més establiments de turisme rural, tot i que en places queda lleugerament per sota de Girona (que té llavors una mitjana més gran de places per establiment, valor en el qual Lleida queda a la cua de Catalunya, tot i que les diferències entre províncies no són gaire grans). En canvi, el grau d ocupació de les places a Lleida (en general i als caps de setmana) és força baix, superant només el valor de Tarragona (tret de a 2005). Pel que fa al personal empleat, les xifres 45

48 lleidatanes s aproximen a les de Girona, representant les dues províncies la major part de l ocupació en aquest àmbit (vegeu taula 87). Un cop més les dades ofertes per la Generalitat (taules 88 o 90.bis) són superiors a les que proporciona l INE, tot i que la diferència és potser menys acusada que en altra mena d acolliments (més amunt s explica la raó d això). Si a la taula 88 figuren el nombre d establiments de turisme rural, per províncies i comarques, a la taula 90.bis es pot consultar la mena d establiments. A diferència del que passa a les altres tres províncies (i al conjunt de Catalunya), on les masoveries són la mena d allotjament rural més freqüent (i això tant en establiments com en places), a Lleida hi guanyen les cases de poble independents (també en termes d establiments i places). Els dos Pallars i el Solsonès són les tres comarques que lideren el turisme rural a les terres de Lleida (en establiments i places, altre cop) Dues menes addicionals d equipament Afegim aquí informació sobre dues menes d equipament, restaurants (taula 92) i estacions d esquí (93). Per suposat, els primers ultrapassen el que és un equipament estrictament turístic, però també guarda una important relació amb aquesta mena d activitat. I de fet, les dades comarcals mostren que allà on hi ha més activitat turística hi ha més restaurants, tant en termes absoluts com per cada mil habitants (Vall d Aran, Pallars Sobirà, per exemple). En termes més provincials, Lleida en té menys que les altres províncies catalanes, però si ho relativitzem segons la població, Lleida supera a 2007 en restaurants per càpita a totes les províncies catalanes, tret de Girona. 46

49 Les estacions d esquí (alpí i nòrdic), que són un factor dinamitzador molt important del turisme d hivern, es recullen a la taula 93, on també s informa dels remuntadors i dels canons de neu instal.lats. A Catalunya a 2007 hi havia 10 estacions d esquí alpí i 9 de nòrdic, 12 (6 i 6) de les quals són a Lleida i la resta a Girona. Unes estacions les de Lleida que han de competir amb les de Girona (més properes a Barcelona, factor important a l hora d explicar el seu atractiu) i amb les del Pirineu d Hosca Algunes conclusions i propostes de política turística Una mica com a resum de tot l exposat fins aquí es podrien extreure algunes conclusions interessants i realitzar determinades recomanacions de política turística. Es presenten al següent quadre. Una relació de propostes de política turística Lleida presenta nombrosos recursos turístics, vinculats al seu entorn natural i a la seva ubicació geogràfica a cavall entre Barcelona i Saragossa, que sembla que no estan del tot aprofitats. Les dades exposades mostren que hi ha un gran camí per fer en la promoció i millora del turisme a les terres de Lleida. Hi ha recorregut ja que els equipaments turístics encara no han estat desenvolupats en el grau que ho podrien estar. Al no ser un mercat saturat, sinó més aviat el contrari, les possibilitats i potencialitats semblen encoratjadores. La demanda del turisme a Lleida és bàsicament espanyola i catalana. Impulsar la promoció de Lleida com a destinació de turisme estranger permetrà obrir tot un segment del mercat relativament inèdit a hores d ara. Però també es pot potenciar la demanda estatal. A l est i a l oest de 47

50 les terres de Lleida (i no només a aquests punts cardinals) existeixen grans nuclis de població que poden esdevenir clients d un sector turístic lleidatà. L AVE pot fer-se servir com una eina d atracció de turistes excel.lent. No seria possible que entitats com la Diputació de Lleida pogués arribar a convenis amb la RENFE per promoure l ús del TGV amb finalitats turístiques i de difusió de les comarques de Lleida? En una època en la qual s ha produït una crisi immobiliària es pot plantejar perfectament la possibilitat d animar un mercat de segones residències a les comarques de Lleida. Si baixen els preus, això pot incentivar la compra d habitatges per a caps de setmana o vacances, la qual cosa també activaria l economia local. La realitat d un AVE Barcelona-Lleida-Saragossa-Madrid pot així mateix facilitar les coses en aquest sentit. Aquesta tasca de promoció i foment recau sobre les administracions públiques però especialment sobre el teixit empresarial turístic de la zona. No es pot deixar tota la responsabilitat en mans de les institucions públiques. Aquí el paper de les organitzacions patronals o professionals assoleix un protagonisme essencial. El paper dels ajuntaments en la promoció de l activitat turística és essencial. Però si parlem de turisme rural, en un entorn de municipis petits i amb pocs mitjans humans i materials, en termes generals, la tasca coordinadora i racionalitzadora dels consells comarcals i, més encara, de la Diputació esdevé essencial. En el cas dels ajuntaments s haurien d aconseguir sistemes perquè tinguessin ferms incentius en atraure turisme. I la millor forma és que aquest turisme tingués repercussió en els ingressos municipals. Dit d altra manera: que una part de les rendes provinents del turisme, anessin a parar a les arques municipals. Si no, moltes vegades els al.licients que puguin tenir aquestes administracions poden desdibuixar-se: al cap i a la fi el turisme pot ser contraproduent, ja que sovint fa nosa i a sobre incrementa els costos (neteja, oficines d informació...). Les polítiques públiques en aquest sentit no es poden limitar a 48

51 marcar uns objectius genèrics i a oferir ajuts o informació. S haurien d establir actuacions concretes, amb indicadors de compliment d aquests objectius, que haurien de ser quantitatius i fer-ne el seguiment i l avaluació dels programes i les mesures instrumentades. Una política magnífica sobre el paper pot quedar malaguanyada si no hi ha mecanismes de control, avaluació i seguiment. Realisme: Lleida no podrà tenir mai el turisme que tenen els territoris costaners. Perquè el turisme rural, d interior, de neu no posseeix aquesta capacitat d atracció. Però el que no es té per la quantitat es pot tenir per la qualitat: atraure un turisme selecte pot permetre aconseguir rendes importants sense haver de pagar el peatge d una massificació i un acolliment de turistes àvids de diversió, soroll i nit. Qualitat, especialment en el turisme rural. S ha de verificar que aquesta mena de turisme compleixi uns estàndards predefinits i que no es pugui anomenar casa de turisme rural a qualsevol establiment. Si es vol atraure un client de bon nivell adquisitiu, l aposta pel rigor esdevé imprescindible. El turisme rural esdevé a més una possibilitat d absorció de llocs de treball i de creació d activitat econòmica per a una província amb un pes del sector agrícola i ramader comparativament alt que pot anar reduint-se en el futur. A més, és font de feines complementàries de les del sector primari. El turisme rural pot ser concebut així, a part de com un ajut inestimable al camp i a les seves gents, com un agent vertebrador, estructurador i cohesionador del territori. Caldria estudiar la possibilitat de desenvolupar més seriosament un turisme de gamma alta, fins i tot d elit socioeconòmica, vinculat a la neu o no. Fins i tot la escassa distància amb França ajuda en aquesta direcció, en la mida que procura una potencial clientela de bon nivell socioeconòmic. Això no vol dir que s hagin de descuidar altres possibles segments del negoci, però creiem que no s ha fet mai una aposta decidida i valenta a favor d un turisme de luxe. Promoure això sense gaire complexos implica vèncer certs prejudicis, però el que està en joc bé que val la pena. Lleida, una Suïssa del migdia europeu?, un 49

52 paratge com la Vall d Aran (però no només aquest) no presenta tots els requisits per esdevenir lloc de referència a nivell europeu? El turisme rural té un component de turisme de natura o paisatgístic indubtable, però també es pot lligar a activitats culturals o esportives. El turisme de caire cultural (vinculat per exemple a l explotació de les extraordinàries mostres de l art romànic lleidatà) o esportiu (activitats de muntanya, senderisme, esports en aigües braves,...) presenten també magnífiques oportunitats de ser promoguts i difosos entre la potencial clientela catalana, espanyola i internacional. Fins i tot podríem considerar un turisme religiós, que fes ús de les hostatgeries monàstiques i conventuals que hi ha a la província. L Església catòlica en general, i les ordres religioses en particular, saben que tenen en aquesta via una important font d ingressos i segurament es mostrarien plenament disposades a col.laborar en una estratègia de difusió d aquests equipaments. Les polítiques turístiques acostumen a ser més aviat d oferta, com ara la creació d equipaments, vies de comunicació, l oferta de serveis a les empreses que es dediquen al turisme (formació de personal, subvencions o fins i tot préstecs per contribuir a finançar determinades infraestructures o activitats), més que no pas de demanda (com no siguin les polítiques generals que puguin tenir un impacte en el creixement econòmic, però això són polítiques macroeconòmiques àmplies que no queden dins l àmbit de competències de les administracions locals). Ara bé, les polítiques d intermediació entre oferta i demanda constitueixen un camp d actuació molt atractiu. Entre aquestes polítiques podem comptar totes les relacionades amb la informació sobre les característiques del nostre producte (promoció dels encants de la zona, activitats que el turista podrà desenvolupar allà...), la col.laboració en el màrqueting turístic de les empreses del sector, la existència de punts d informació, físics o sobretot en internet, etc. Les noves tecnologies i l ús d internet com a mecanismes de promoció: resulta transcendental aprofitar les seves potencialitats. Són mitjans d abast universal i raonablement econòmics. La imaginació en la 50

53 confecció de pàgines webs riques en dades i en informació, però que siguin de fàcil navegació és ja un requisit ineludible de qualsevol política turística. Perquè si no ho fem nosaltres, ho farà (i ho fa de fet) la competència. 51

54 3. L agricultura i la ramaderia a Lleida. Trets generals 3.1. Introducció Dediquem un capítol al tema agrari i ramader perquè ja vam dir que les comarques de Lleida són el cor de la Catalunya agrària. En cap altra província catalana aquest sector representa un percentatge tan gran del PIB (8,26 % a 2005 quan a Catalunya representà l 1,46 % o al conjunt de l Estat un 2,85 % el mateix any, com indica la taula 12.bis) o de l ocupació (8,93 % al segon trimestre de 2008 contra l 1,87 % català o el 4,31 % espanyol, com es pot veure a la taula 53). A més a més, la producció agrícola i ramadera de Lleida suposa el 32,21 % de tota la catalana del mateix sector, pesca inclosa (a 2005, taula 14), mentre que l ocupació en el sector a Lleida representa el 27,15 % del conjunt de l ocupació agrícola-ramadera-pesquera a Catalunya (al segon trimestre de 2008,vegeu taula 52). Aquests percentatges serien encara superiors si s exclogués la pesca (bàsicament marítima), ja que Lleida no participa en aquesta activitat i les altres províncies sí. Que Lleida sigui capdavantera en aquest sector, tant en sentit absolut com en termes d especialització relativa, ja en producció, ja en ocupació, no vol dir de cap manera que aquestes activitats siguin les principals a la província. Per suposat, i com a tot arreu, el sector de serveis (incloent-hi l administració i els serveis públics) és el més rellevant en l economia de les terres lleidatanes, tant per contribució al PIB com a l ocupació 52

55 total (vegeu a tal efecte les seccions 1.3 i 1.8 d aquest mateix treball). Presentem en aquest capítol una introducció a la situació del sector agrari i ramader a les comarques de Lleida, bàsicament en termes de producció i de superfície conreada, amb el propòsit de caracteritzar sumàriament un sector que és més substantiu encara avui per a Lleida que per a la resta del territori català. Les publicacions estadístiques sectorials, tant estatals com de la Generalitat de Catalunya, resulten abundantíssimes i examinen una ingent quantitat de variables i productes. Aquí s ha fet una tria amb l única finalitat d assenyalar elements molt essencials La superfície agrària A partir del cens agrari (una operació estadística que realitzen l INE i l IDESCAT a Catalunya) es pot tenir una informació completíssima sobre les característiques de l organització i estructura del sector agrari. El darrer que es va realitzar correspon a 1999 i aquí l hem fet servir per assenyalar alguns elements bàsics relacionats amb la superfície agrària. Juntament amb aquest (que com el seu nom indica fa un inventari complet de les diverses explotacions agrícoles) existeix (també de l INE i d IDESCAT) l Enquesta sobre l estructura de les explotacions agrícoles, més actualitzada (la darrera correspon a 2005), però que s obté per mostreig i és menys comprensiva que el cens. Donem les dades sobre superfície agrària (a partir del cens del 99) a les taules 96 i següents (vegeu a més els gràfics 23 a 25), per a totes les comarques lleidatanes (Cerdanya inclosa), així com pel conjunt de les quatre províncies catalanes i l agregat del Principat. I tot això 53

56 separant el que s anomena SAU (la Superfície Agrícola Utilitzada, sigui de terres llaurades o pastures permanents) de la superfície forestal i d altres tipus de terres (com ara les no utilitzades). Lleida és la província catalana amb més SAU. De fet, la meitat del total català es concentra a les comarques de Lleida (baixa a prop del 45 % quan es tracta de terres llaurades, però suposa més del 66 % de totes les pastures permanents de Catalunya). I d igual manera, Lleida és la província que més superfície forestal i de la resta de les terres agràries aglutina del total del país (taula 97). Recordem que Lleida és la província més extensa de Catalunya, però només representa el 38 % del total de la superfície global catalana. Això vol dir que Lleida destina a superfície agrària, no només en termes absoluts, sinó també comparativament, més territori que cap altra contrada de Catalunya. La distribució comarcal d aquesta superfície varia també molt, sent la Noguera i el Segrià les que disposen de més SAU. De fet, aquestes dues comarques són la primera i la tercera en superfície global (taula 11). Ara bé, la segona en extensió de Lleida, l Alt Urgell, representa un valor modest del total de la SAU lleidatana (tot i que una mica més alt si es mira el total de la superfície agrària). Per suposat això s explica pel fet que aquesta gran comarca s ubica en ple Pirineu. Resulta així mateix molt il.lustratiu analitzar la distribució de tota aquesta superfície agrària a cada comarca i província segons els seus tipus (vegeu taula 98). Amb independència de la grandària d aquesta superfície, veiem com hi ha comarques que gairebé no disposen de terres llaurades (la Vall d Aran, l Alta Ribagorça o el Pallars Sobirà no dediquen a conreus ni l 1,5 % de tota la seva superfície agrària), mentre que destinen a pastures o a 54

57 altres usos la seva superfície agrària. I altres n hi ha, en canvi, que la major part de la seva superfície agrària la constitueixen les terres llaurades, tant de regadiu com, i fonamentalment, de secà (Pla d Urgell, Urgell, Segarra, Segrià o Garrigues especialment). El cens agrari també aporta informació sobre el règim de tinença de la SAU (propietat, arrendament, parceria o altres) (vegeu dades absolutes a la taula 99). A Lleida predomina la tinença en propietat (72 % de tota la SAU), comparativament més que al promig català (66 %). Aquesta mitjana amaga una certa dispersió segons províncies, ja que Tarragona encara supera Lleida, però en canvi, a Barcelona i a Girona la propietat és un règim de tinença que afecta menys SAU (53,35 % i 45,34 % respectivament). La SAU que no es té en propietat ho fa en arrendament, parceria o en règims menys freqüents (vegeu taula 101 per un major detall al respecte i també per a la distribució entre comarques lleidatanes, que també mostren una significativa dispersió en la tinença, tot i que menor que entre províncies). Naturalment, si s analitzen les superfícies en els diversos règims de tinença com a proporció del total català, Lleida tendeix a assumir el lideratge en tots ells, degut al fet de la seva major SAU total (taula 100). Altra qüestió que val la pena considerar és el de la dimensió de les explotacions agràries amb SAU. A la taula 102 queden exposades aquestes dades. No s ha de confondre aquest tema amb el de la distribució de la propietat agrària, ja que aquí només es considera la grandària de les finques i no la seva concentració en el nombre que sigui de propietaris. Les xifres de la taula 102 i les seves derivades s han d interpretar correctament: es quantifica el nombre d explotacions a cada tram de dimensió, però no la superfície global implicada. Per això, quan a la taula

58 queda palès que les grans propietats (més de 100 hectàrees) són un percentatge petit de les explotacions (a Lleida un 3,23 %, segons el cens de 1999) no vol dir que aquestes representin el 3,23 % de la superfície, sinó només del total de propietats. L Alta Ribagorça és una comarca on, per cert, la gran propietat és gairebé una quarta part de totes explotacions amb SAU. Les dades indiquen així mateix que el lloc on abunda comparativament més la gran propietat respecte al total català és Lleida (més de la meitat de totes les grans explotacions catalanes), mentre que Tarragona és la província catalana on la micropropietat (menys d una hectàrea) sovinteja més (gairebé el 60% de totes les explotacions amb SAU de Catalunya s ubiquen a Tarragona). Aquesta característica és visible també al Segrià, que aplega el 46 % de totes les microexplotacions de la província de Lleida (vegeu taula 103) La producció agrícola: principals tendències Amb dades corresponents a 2006, oferim un perfil de la producció agrícola als darrers temps a Catalunya, per productes, tot indicant també les hectàrees dedicades a aquests conreus (taula 105 i gràfics 26 i 27). Com tenim un indicador de producció i un de recursos podem obtenir un altre de rendiment o productivitat (les tones de producció per hectàrea, que es poden trobar a la taula 106). Aquí cada conreu mostra unes pautes molt diverses segons província. Igualment es pot constatar el pes que cada província té en cada producte (tant per a la producció com per a la superfície que s hi dedica). Lleida és capdavantera en la producció catalana de cereals, farratges o fruita dolça, mentre que en altres conreus altres províncies esdevenen 56

59 màxims productors (hortalisses a Barcelona, llegums a Girona, fruita seca o olivera a Tarragona, etc.). Aquests lideratges en producció solen estar correlacionats amb el pes que les superfícies implicades representen sobre el total català (vegeu taula 107). El pes que cada conreu concret té sobre el seu grup (veure per exemple que l ordi a Catalunya és el cereal més produït) pot també consultarse a la taula 107.bis. S han seleccionat els principals productes conreats a Catalunya, i s ofereix una sèrie per als anys , tant per a la producció com per a la superfície (taula 108). A més, es calculen les seves taxes de variació (taula 109), que indiquen comportaments molt inestables, no només imputables a qüestions naturals (climatologia, per exemple, i la seva influència en les collites), ja que la superfície també fluctua de manera força irregular. El pes de les províncies en cada conreu sobre el total català queda recollit a la taula 111 i amplia temporalment les tendències que ja s havien assenyalat al comentar la taula 107. I igual que es feia a dalt, també s ha obtingut un indicador de productivitat i les seves taxes de variació, que mostren valors summament erràtics (taula 110) Principals indicadors sobre ramaderia Afegim en aquest capítol informació comarcal i provincial sobre la ramaderia, concretament sobre caps de bestiar, explotacions i places (capacitat) de les mateixes. Això per a l any 2006 i segregant entre el bestiar porcí, oví i cabrum i porcí (taula 112 i gràfics 28 i 29). Lleida és capdavantera en els diversos grups de bestiar respecte el total català, tant pel que fa als caps com a les explotacions i les places d aquestes (taula 113), 57

60 mentre que per comarques el Segrià en primer lloc i la Noguera, en segon, representen la meitat de tots els cap de bestiar (i de les places) de la província de Lleida i una mica menys del nombre total de les explotacions. Tanmateix, la resta de comarques tenen un pes molt poc significat en la ramaderia total provincial. Pel que fa a caps de bestiar, el porcí és el tipus d espècie més abundant en totes les províncies catalanes, i especialment a Lleida (de cada 100 caps, 83 ho són de porcs), seguit de l oví i cabrum (conjuntament, tot i que el primer és molt més abundant) i ja després el boví (aquest ordre es reitera al conjunt de Catalunya, tot i que no a Girona). Les places repeteixen aquestes tendències. En canvi, per nombre d explotacions, les distàncies s escurcen considerablement entre el porcí (més nombroses, excepte a Girona) i el boví. Quant a les comarques lleidatanes, preval clarament el porcí (en caps de bestiar) amb alguna excepció com ara el Pallars Sobirà, l Alta Ribagorça o la Vall d Aran (on no hi ha caps de bestiar porcí), on predomina el grup de bestiar oví-cabrum (taula 114). S hi ofereixen addicionalment alguns ratis com ara caps de bestiar per explotació, places per explotació o caps de bestiar per plaça (a la taula 115) per comarques de Lleida i províncies catalanes. Aquests ratis presenten una considerable dispersió que manifesta la diversitat subjacent de la ramaderia catalana i, específicament, lleidatana Algunes produccions derivades de la ramaderia A tall d exemple i com a productes que són derivats de l activitat ramadera, oferim unes sèries temporals sobre la producció de llet (taules ) i d ous per a consum i llana (taules ). En el cas de la llet donem les 58

61 dades per comarques lleidatanes i províncies i en ous i llana per províncies. En el cas de la llet, veiem que Tarragona pràcticament no realitza producció d aquesta beguda (menys d un ú per cent de la producció total catalana), mentre que Lleida es situa per darrere de Girona en tots els anys considerats ( ) i de Barcelona a 2002 i de nou a Dintre de les comarques de Lleida l Alt Urgell, el Segrià, la Noguera i el Pla d Urgell contrasten com a grans productors amb la Vall d Aran, Alta Ribagorça, Solsonès, Urgell, Segarra, els Pallars o les Garrigues, que mostren una producció podríem dir que testimonial quan no nul.la (vid. taula 118). Les taxes de variació de la producció de llet, a la seva vegada, registra uns comportament summament erràtics, fins i tot en les províncies més productores (taula 117). Pel que fa al ous per a consum, Lleida es situa en el segon lloc de Catalunya després de Tarragona (a 2002 en tercer lloc rere Barcelona), mentre que Girona ocupa una modesta quota en la producció catalana, que a més davalla els dos últims anys (taula 121). La producció d ous també baixa en el cas de Lleida a 2006, i ja des de 2005 havia mostrat una trajectòria descendent (taula 120). En canvi, la llana és un producte fonamentalment produït a Barcelona i a Lleida, amb valor semblants ambdues províncies, i amb un pes poc significatiu de Tarragona (en torn al 10 % de la producció catalana), mentre que Girona es situa en una quota a l entorn del 20 %. A 2004 es va donar un valor excepcionalment alt a Lleida, per tornar a valors habituals els dos anys següents (taula 121). De fet, les taxes de variació de la producció de llana resulten erràtiques en totes les províncies i en el conjunt de Catalunya (taula 120) durant el període considerat. 59

62 3.6. Una mostra de la silvicultura: la producció de fusta Deixem pel final el relatiu a la producció de fusta entre 2002 i 2006 a Catalunya i les seves províncies. Tot i que Lleida és la província que disposa de més superfície forestal la seva producció de fusta queda molt per sota de la corresponent a Barcelona o a Girona (Tarragona representa una quota que mai no arriba ni al 5 % de la catalana en el millor dels anys). Les comarques de Lleida no passen a 2006 de representar el 20,69 % de la fusta produïda a Catalunya (taula 122 per a les dades absolutes i 124 per als percentatges provincials). A més, l evolució de les taxes de variació interanuals no permet assenyalar una pauta clara d evolució, no ja només a aquesta província, sinó a cap d elles, amb potser l excepció de Girona que assoleix variacions positives a tots els anys, tret de 2006 on davalla modestament (una taxa de -2,98 %), molt inferior en valor absolut a les caigudes experimentades per les altres tres províncies catalanes i l agregat de tot el Principat (taula 123) Dos apunts: el preu de la terra agrària i els preus percebuts pel pagès Tot i que no es disposa de les xifres per a la província de Lleida, sinó per a Catalunya i el conjunt de l estat, oferim el preu mitjà general (una mitjana ponderada a partir dels preus de les terres dedicades a diferents conreus) i un índex del preu de la terra agrària (derivat de la mitjana anterior) i les seves variacions. Com al cap i a la fi Lleida és la gran província agrícola de Catalunya, aquests indicadors resulten representatius 60

63 dels lleidatans, i poden considerar-se uns bons valors aproximatius. El preu de la terra agrària ha crescut fortament, en el període , tot i que les taxes van ser especialment altes al trienni En el conjunt del període s observen unes taxes acumulades d un % a Catalunya i un 126,75 % al conjunt d Espanya, amb unes taxes anuals acumulatives a tots dos territoris superiors al 8 per cent (taula 125). Amb la mateixa mancança de dades provincials apareix un indicador general de preus percebuts pel pagès, desagregat pel cantó agrícola i el ramader només l oferim per a Catalunya--. Les seves xifres (en valor i en taxes de variació) mostren uns increments (amb algunes caigudes, però, segons l any) moderats clarament inferiors a l evolució del cost de la vida. Per tant, els preus percebuts en termes reals han estat decreixents. Les taxes anuals acumulatives fan palès que els ramaders encara resten en situació pitjor que els agricultors (aquests últims veuen un creixement significatiu a 2007). Ara bé, això probablement tendirà a anar a pitjor en un entorn caracteritzat per una Política Agrària Comuna (PAC) de la UE que tendeix cada cop més a limitar les seves transferències monetàries al sector (vegeu taules 126 i 127) Uns comentaris finals Als epígrafs precedents ha quedat esbossada la situació de l agricultura i ramaderia lleidatanes en una panoràmica molt general. Però caldria ara, a tall de reflexió final, subratllar la importància de dos fets que tenen importància per al futur del sector. 61

64 D una banda, la promoció de la qualitat, molt vinculada en aquest sector al desenvolupament d una marca Lleida que sigui sinònim de producte excel.lent. Aquí valdria la pena analitzar la viabilitat del foment dels productes de l agricultura ecològica. Amb una demanda cada cop més exigent i cada cop més obsedida per la idea de la vida sana i els productes naturals, etc. (com a mínim en certs estrats socials molt urbans), aquest segment del mercat s ha de tenir vigilat i veure com es pot atraure i fidelitzar una clientela així. A més, es tractaria de que la província pogués desenvolupar les xarxes de distribució i fins i tot un comerç minorista especialitzat (la franquícia és una forma molt adequada de comercialització per aquesta mena de bé de consum), amb el propòsit de que la major part de la renda generada no quedés fora de les comarques de Lleida, que serien les productores. El sector té un futur complicat: la competència creixent i cada cop més legitimada dels països en desenvolupament, el biaix progressiu de la PAC europea cap a una reducció de les transferències als productors, etc., actuen com a veritables desafiaments a mig i fins i tot curt termini. Altre element a considerar és la indústria agroalimentària, en el sentit d una integració vertical amb la producció agrícola i ramadera. Una forma important de retenir valor i d afegir-lo consisteix en la promoció d aquesta mena d activitats, no limitant-se només a la producció agrícola en sentit estricte. La recerca en aquest camp, aprofitant infraestructures de gran nivell ja existents, com ara l Escola Tècnica Superior d Enginyeria Agrària, és un altre ingredient en una política per a aquest sector. El turisme rural, com ja vam assenyalar a les conclusions del capítol anterior, actua com un pal.liatiu 62

65 d una possible crisi del sector agrícola i ramader, en la mesura que genera activitat econòmica i ocupació i activitats complementàries en les terres de pagès. Així, gairebé es pot considerar la promoció d aquesta mena d activitat turística com una actuació en defensa de l agre. A més, serveix per ordenar el territori i mitigar un possible despoblament addicional derivat de l emigració cap a les zones urbanes. Tot i que en la política agrícola tenen un paper destacat les administracions no locals (la UE, l Estat i la Generalitat en el nostre cas), les administracions locals poden actuar com a agents que facilitin el canvi cap a unes produccions de més qualitat i en el suport a la creació d una imatge de marca estil Lleida és qualitat. Però això no s ha de confondre amb una simple campanya publicitària o de màrqueting puntual, sinó que cal entendre-ho com una aposta ferma i a llarg termini on la implicació i el compromís dels agents privats esdevé essencial, car són els principals responsables i beneficiaris. I com ja s ha assenyalat, aquestes actuacions públiques han de fixar-se objectius determinats, mesurables, i fer-ne un seguiment acurat i analitzar les possibles desviacions o incompliments respecte les fites predeterminades. Com sempre, l experiència de les bones pràctiques a altres indrets pot fer-se servir com a guia. I la Diputació de Lleida, amb bons efectius materials i humans, pot realitzar aquest exercici de benchmarking dintre d una gestió més global i àmplia en la millora del sector. 63

66 4. El sector immobiliari i l habitatge 4.1. Introducció Aquest capítol farà referència al sector immobiliari a la demarcació de Lleida, incloent-hi aspectes relacionats amb la oferta i la demanda d habitatges, tant de propietat com de lloguer. Les qüestions referides al pes de la construcció en la producció i ocupació no les tractem en aquest capítol, perquè ja han quedat contemplades al primer. A partir de dades del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya (en endavant DMAH), de l Institut d Estadística de Catalunya (IDESCAT) i del Ministeri de l Habitatge, s obté un gran nombre d indicadors que ens permeten obtenir una visió de conjunt de l estat del sector a nivell territorial. Com sempre, inserim la província de Lleida en un marc bàsicament català, per contextualitzar aquesta en el seu entorn econòmic, polític i cultural. La informació que s ha fet servir és força àmplia (tot i que sempre a nivell provincial es disposa de menys dades que per a tot Catalunya), i potser val la pena mencionar les mancances de les dades que el DMAH fa públiques. El recurs a informació ministerial esdevé llavors obligatori (com en tots els capítols d aquest treball, de fet) si un vol fer-se idea de molts aspectes que sembla que per al Departament de la Generalitat no mereixen consideració. Estructurem el capítol seguint un ordre lògic que comença per les transaccions de sòl, producció d habitatge, lliure i protegit, transaccions d habitatge, preus, rehabilitacions, lloguers i per últim edificació no 64

67 residencial. S aporta bàsicament informació supramunicipal, però també afegim dades relatives a algun dels municipis més poblats de Lleida, a més de les altres capitals de província catalanes, per poder establir-hi comparacions. No inclourem en aquest capítol la part de la construcció que es destina a inversió en realització i manteniment d obra civil, un sector clarament dependent de la iniciativa pública. Ens limitem bàsicament a l habitatge, tot i que al final dediquem un apartat a l edificació no residencial Les transaccions de sòl urbà A partir de l Estadística de Preus del Sòl, que edita el Ministeri de l Habitatge, es pot obtenir informació sobre transaccions i preus del sòl urbà. En aquesta font, la població objecte d estudi està constituïda per tots aquells terrenys inscrits en el Registre de la Propietat com a urbans i que han estat objecte de transacció, excloent-hi els terrenys procedents d edificis residencials i no residencials. La informació bàsica prové del Col.legi de Registradors de la Propietat i Mercantils d Espanya. S ha de tenir present l indicat a l hora d interpretar les xifres i les tendències d elles derivades. Oferim nombre de transaccions, i valor i superfícies totals implicades en aquestes operacions (taula 128). Les taxes de variació d aquests tres conceptes (taula 129) deixa palesa la desacceleració extraordinària que s està produint en els darrers mesos (la dada de 2008 es comparada amb el mateix període de 2007, per la qual cosa reflecteix 4 trimestres). En qualsevol de les tres variables recollides, Lleida observa una caiguda entre els sis primers mesos de 2007 i els mateixos de En canvi, els valors totals de les transaccions ha crescut també a

68 respecte 2006 (no així el nombre de transaccions ni les superfícies transmeses). Aquesta tendència es dóna també a Barcelona, Girona, Catalunya i Espanya. Ara bé, Tarragona mostra unes dades estranyes en els valors i superfícies als sis primers mesos de 2008, al mateix temps que una gran davallada en el nombre de transaccions. L única cosa que pot explicar això és o alguna mena d error estadístic o que s han produït algunes operacions excepcionals pel que fa a la seva grandària (en només sis mesos de 2008, el valor implicat, en una època de restricció, supera al de tot 2006 i 2007). Lleida és la província catalana amb menys transaccions (i òbviament amb menys superfície i valor total implicat) en els diversos anys considerats. Només a 2008 supera, i de poc, a Tarragona en nombre de transaccions. Aquest comportament és coherent amb la dimensió relativa de Lleida al conjunt de Catalunya (vegeu més detalls a la taula 130). Així mateix, oferim el valor mitjà per transacció, la superfície mitjana per transacció i el valor mitjà per superfície (a la taula 131). Aquestes ràtios s obtenen a partir de les xifres anterior. Lleida mostra normalment unes dades inferiors a la mitjana catalana i a les altres províncies, però no sempre, ja que en ocasions supera Tarragona o Girona, com ara al valor mitjà per superfície. Sobre aquest darrer rati convé fer un aclariment pel que fa al seu càlcul: s obté per quocient entre el valor total de les transaccions i la superfície total. A la seva vegada, aquestes dades per a cada any són la suma dels quatre valors trimestrals (la font del Ministeri només ofereix dades per a aquesta unitat de temps). Per tant, aquest rati equival cada any a dividir la suma dels 4 valors trimestrals per la suma de les 4 superfícies trimestrals. Aquest procediment de càlcul dóna un resultat diferent que si es fes un promig dels 4 valors trimestrals 66

69 del valor mitjà de la superfície. En efecte, i per a cada trimestre: V1 V2 V3 V4 S1 S2 S3 S4 V1 S1 V2 S2 V3 S3 4 V4 S4 Fem aquesta digressió perquè més endavant veurem les dades que aporta la pròpia font i que són diferents als valors aquí assenyalats. I la diferència rau en el sistema de càlcul emprat Els habitatges iniciats i acabats De l examen de les dades sobre habitatges iniciats (preses del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya a partir de xifres dels Col.legis d Aparelladors, i que també informen sobre els acabats) s extreuen algunes conclusions bastant clares: --Lleida és la província catalana que menor activitat té en aquest àmbit en termes absoluts, tot i que el pes dels habitatges iniciats com a proporció del total català està creixent ininterrompudament des de 2002 (vegeu taules 132 i 134 i gràfic 30). --De les diverses comarques lleidatanes, el Segrià absorbeix gairebé la meitat de tota l obra iniciada. Això i el menor pes que té Lleida en el conjunt català és sempre conseqüència de factors demogràfics. --Els habitatges iniciats mostren un comportament cíclic molt extremat: si a Lleida els habitatges iniciats van créixer a unes taxes extraordinàriament altes des de 2003 fins 2006, a 2007 i sobretot a 2008 (sis primers mesos comparats amb els sis primers mesos de 2007) les taxes es desplomen d una forma espectacular. Aquesta tendència no és privativa de Lleida, sinó en general de les 4 províncies i 67

70 del conjunt de Catalunya. També per comarques s observa un comportament fluctuant, però relativament divers segons les comarques. Els casos del Segrià, la Noguera o l Urgell (comarques lleidatanes amb més construcció) reprodueixen, mutatits mutandis, les pautes provincials (vegeu taula 133). Pràcticament el mateix que s ha dit sobre els habitatges iniciats es pot afirmar pel que fa als acabats (taules 135 a 138 i gràfic 31): pes menor de Lleida al conjunt de Catalunya, protagonisme del Segrià, Urgell i Noguera. Ara bé, les taxes de variació dels habitatges acabats són més suaus que les de les iniciades i, sobretot, encara no s observen greus caigudes (tret de Girona i Tarragona). Lleida i Barcelona de fet creixen a taxa positiva, tot i que la gran província pràcticament queda estable (taxa de 0,56 % a 2008 contra el 37,51 % de Lleida). Això es deu al retard implícit en el sector de la construcció: la caiguda en obres iniciades trigarà a manifestar-se en les acabades a mida que vagi passant el temps i els habitatges es vagin completant. Ara el que tenim és l acabament d obres iniciades fa uns mesos, quan les caigudes en aquestes encara no s havien manifestat (vegeu taula 136). En el cas comarcal, atesa la petita dimensió, les xifres fluctuen considerablement. I és normal, una promoció concreta de certa envergadura pot afectar les xifres comarcals de forma significativa. Afegim una taula que calcula la diferència entre habitatges iniciats i acabats. Si això és positiu vol dir que s inicien més obres que s acaben, el que indica un creixement del sector. Si és negatiu, indica una desacceleració. El cas de Tarragona il.lustra sobre el fet de que allà això s ha manifestat abans que a la resta de Catalunya. Lleida als primers sis mesos de 2008 presenta 68

71 una diferència negativa (com totes les províncies), el primer any entre els analitzats on això té lloc (vegeu taula 138 i gràfic 32) Els habitatges protegits, iniciats i acabats Resulta d interès analitzar també el tema de l habitatge amb protecció pública, dels que oferim diverses dades, tant pels iniciats com pels acabats. Les xifres presentades no inclouen els habitatges del programa de remodelació de barris derivat de la Llei de Barris. De tota manera, aquests habitatges des de 2002 a 2007 sempre han estat concentrats a la demarcació de Barcelona (i a 2004 es van iniciar alguns a Tarragona). Barcelona concentra d una forma clara els habitatges protegits iniciats a Catalunya, amb el 78,33 % (any 2007) de l agregat català, tot i que aquest percentatge ha anat creixent en el temps (taula 139 per xifres absolutes i gràfic 33 i taula 141 per a les relatives). Al mateix anys, de tota l obra iniciada, només el 51,64 % corresponia a aquesta província (taula 134). El cas que aquí més ens interessa, Lleida, mostra unes proporcions de l obra iniciada protegida sobre el total català (5,95 % a 2007) clarament inferiors al mateix pes que ostenta sobre l habitatge total inicial (11,55 % el mateix any). Això indica un pes més petit de l habitatge protegit sobre el total que a altres territoris catalans, com després es comenta. Per comarques, cadascuna presenta el seu propi comportament. N hi ha que no inicien absolutament cap habitatge protegit (l Alta Ribagorça no n ha fet cap entre 2000 i 2008) i el Pallars Sobirà té un comportament semblant, tot i que a 2004, 2007 i 2008 ha modificat aquesta situació. La Vall d Aran també està en aquest grup. 69

72 Altres en canvi (Segrià, Segarra, Urgell, etc.) mostren xifres molt superiors. L habitatge iniciat protegit creix, tant en xifres absolutes (taula 140) com en proporció a l obra iniciada total (139.bis). Això sens dubte degut a un major compromís en els darrers temps vers l habitatge protegit però sobretot degut a la caiguda de l habitatge lliure, més elàstic i més sotmès a les fluctuacions del mercat que el protegit, que queda relativament apartat del mercat i més relacionat amb una decisió d iniciativa política. Les taxes de variació de les xifres comarcals resulten poc clares, però més entenedores són les que revelen la proporció de l habitatge iniciat protegit sobre el total iniciat, que tendeixen a augmentar. A tot Catalunya, i a Lleida i a les seves comarques també, aquesta ràtio creix entre 2007 i 2008, però com ja assenyalàvem, a Lleida havia minvat des de 2004 a A 2007 pujava respecte 2006, i a 2008 (sis mesos) la proporció es triplica respecte 2007 (taula 139.bis). Pel que fa als habitatges protegits acabats, les tendències són semblants a les que havíem assenyalat per als iniciats: pes molt concentrat i creixent a Barcelona (vegeu xifres absolutes a la taula 142 i gràfic 34 i els percentatges sobre els totals a la taula 144). Igual que a les iniciades, el pes de les protegides acabades que representa Lleida sobre el total català (7,93 % a 2007) és inferior al de les acabades totals sobre el global català (8,64 %, mateix any, però en anys anteriors el gap és encara més pronunciat), el que indica que a Lleida s acaba proporcionalment menys habitatge protegit que lliure. Per comarques es pot comprovar també un cop més el protagonisme del Segrià i l existència de comarques amb habitatges acabats protegits nuls o escassíssims (Alta 70

73 Ribagorça, els Pallars, tot i que el Jussà a 2008 mostra unes xifres altes, com ho fa ver a 2000 i 2004). L evolució temporal d aquesta mena d habitatge és també oscil.lant (per comarques d una forma extrema). Val a dir que per a Lleida els anys 2005, 2006 i la primera meitat de 2008 (comparada amb els sis primers mesos de 2007) veuen decréixer l acabament d habitatge protegit, tot i que 2007 va manifestar un creixement molt considerable (un 128,37 %, vegeu taula 143). S ha calculat també per a l habitatge protegit la diferència entre l iniciat i l acabat. A les quatre províncies els valors són positius, és a dir, s acaba menys habitatge d aquesta mena que s inicia, el que indica una bona dinàmica d aquest segment del mercat (tret de l any 2002 i 2003, lleugerament negatius a Lleida). A diferència d altres províncies, Lleida manté aquesta diferència a un nivell que no s ha rebaixat en els darrers tres anys (2008 inclòs). La taula 145 detalla aquestes xifres (i vegeu també gràfic 35). Per últim, es calcula el pes dels habitatges protegits acabats respecte el total dels acabats (vid. taula 142.bis). Lleida i Tarragona són cuers en aquesta ràtio, especialment la segona, que a més sempre es mou en un nivell molt baix en tot el període considerat, el que indica que a la província o bé no hi ha una gran necessitat d aquesta mena d habitatge, o en cas contrari s ha descuidat la seva producció. A Lleida el canvi brusc en aquesta proporció es dóna a partir de Fins aquell any era capdavantera a Catalunya pel que fa a aquesta ràtio (per a tendències comarcals, vegeu també la taula 142.bis). De fet, des de 2000 a 2005, el pes de l habitatge protegit acabat sobre el total acabat era a Lleida més gran que el de l iniciat protegit sobre l iniciat total, mentre que això s inverteix a partir de

74 4.5. Intensitat, superfície i tipologia edificatòria En aquest epígraf tractem els tres elements que indica l enunciat anterior i que ens permeten tenir una visió més completa de la situació del sector. La intensitat de construcció es defineix com els habitatges iniciats per habitant (aquí ho calculem per cada miler, per oferir dades més còmodes d interpretar, com es fa a la taula 146 i als gràfics 36 i 37). Lleida és la província amb una major intensitat de construcció entre 2005 i 2007 (no a 2004), tot i que les diferències interprovincials no són gaire grans, tret de Barcelona, que mostra taxes sempre molt més baixes que a sobre esbiaixen a la baixa la mitjana catalana. A més, algunes comarques lleidatanes mostren intensitats elevadíssimes, com ara el Pallars Sobirà o l Urgell. En canvi, el Segrià no, atesa la seva major població. També val la pena assenyalar que la intensitat tendeix a reduir-se a partir de 2006 (punt àlgid) a tot Catalunya i les seves províncies, com a clara conseqüència de la saturació del sector. Per a 2007 oferim la distribució dels habitatges iniciats segons metres quadrats construïts, tant en nombre absolut d habitatges, com la distribució percentual dels mateixos per grandàries (taules 147 i 148 respectivament). Aquí les dades comarcals mostren una dispersió considerable. Mentre a l Alt Urgell gairebé el 30 % dels habitatges inicials tenen més de 150 metres quadrats, a altres comarques de Lleida (Alta Ribagorça, Pallars Sobirà, Pla d Urgell, Segrià,...) aquestes dimensions són més aviat infreqüents. De tota manera, aquesta distribució deu canviar força any a any per comarques. En canvi, per províncies, observem pautes relativament semblants entre les quatre catalanes. Curiosament, a Lleida són 72

75 relativament més habituals (només entre els iniciats l any 2007, ha de quedar clar) els habitatges petits (menys de 100 metres quadrats) que els grans (més de 100), tot i que les diferències entre províncies no són gaire grans. Sobre la tipologia edificatòria (habitatges aïllats, adossats o en bloc), tant pel que fa als iniciats com als acabats (a l any 2007) la major part ho són en bloc de pisos. A Barcelona, i després a Lleida, aquesta forma constructiva és relativament més usada que a les altres dues províncies, tot i que, igual que abans, no hi ha grans diferències entre elles (potser tret de l escassetat relativa de Barcelona en aïllats i adossats). Pel que fa a les comarques lleidatanes, existeix una mica més de dispersió que entre províncies, però sempre predomina la construcció en bloc (vegeu taules 149 a 152 per a més informació) Les transaccions immobiliàries Si fins aquí hem parlat bàsicament de producció d habitatge interessa introduir els aspectes de demanda, mesurats per les transaccions produïdes. Aquí la font essencial de consulta és l Estadística de transaccions immobiliàries, que publica el Ministeri de l Habitatge. Les dades provenen de les transmissions immobiliàries realitzades a les notaries i la població objecte d estudi està composta per tots els habitatges objecte de compravenda formalitzades en escriptura pública en oficina notarial. S exclouen els habitatges objecte de transmissió a través d actes jurídics diferents a la compravenda, com ara herències, etc. Això s haurà de tenir present per interpretar les dades que comentem a continuació. 73

76 Donem dades de transaccions totals, d habitatge nou i de segona mà. Les xifres absolutes poden consultar-se a la taula 153. A Lleida es produeixen més transaccions d habitatge nou que de segona mà a 2007 i a la primera meitat de 2008, tot i que només a 2004 el balanç era molt favorable a la segona mà. Espanya i Tarragona també veuen això a A Barcelona continua sent predominant la transacció de segona mà, tot i que reduint-se. Aquest increment de les transaccions d habitatge nou a expenses de les de segona mà es dóna a totes les províncies i al conjunt de Catalunya i Espanya (taula 156). En realitat el que explica aquest comportant no és un creixement de les transaccions noves, ja que s han reduït totes dues, sinó que la caiguda de les transaccions de segona mà ha estat més forta que les de l habitatge nou. I on menys forta ha estat aquesta contracció de la demanda (tant en nou com en segona mà) ha estat a Lleida, com la taula 154 demostra. Però igual que a tot arreu, aquí cau molt més la segona mà que l habitatge nou. Lleida representa el menor percentatge de transaccions que es donen a Catalunya, el que és coherent amb la seva població inferior. Ara bé, les transaccions de segona mà a Lleida són només el 5,87 % de les catalanes (2007), mentre que en les noves el pes és el 12,26 % (mateix any). A més, des de 2005 la part de Lleida en el total de les transaccions catalanes creix, passant del 5,55 % al 9,22 % a la primera meitat del 2008 (cfr. taula 155). La distinció entre habitatge nou i de segona mà és rellevant, ja que entre ambdues sol haver una diferència d oferta: mentre que a la nova és el promotor immobiliari el venedor, a la de segona mà acostumen a ser els particulars qui posen al mercat la seva propietat. Aquesta diferència d oferent pot tenir repercussions econòmiques. 74

77 Per exemple, en èpoques de recessió en el sector (com l actual), els venedors particulars poden reduir el preu abans que els promotors si aquests tenen més capacitat de resistència. Però també pot donar-se el contrari si aquests pateixen una major necessitat de liquiditat i els particulars poden esperar a voluntat per ajornar la venda en un moment desfavorable fins que millorin les circumstàncies Els preus del sòl urbà Al segon apartat d aquest capítol parlàvem de les transaccions de sòl urbà. Ara completem allò amb la referència als seus preus. La font estadística és la mateixa que allà i per tant les característiques i procedència de les dades. Els preus del sòl urbà (no construït) són semblants a Lleida, Girona i Tarragona. De fet s ha produït una convergència els darrers anys (a 2004 eren força diferents, però ara s han assimilat), mentre que Barcelona presenta unes xifres molt més elevades (taules 157 i 159). La tendència en els preus és decreixent els darrers dos anys (2007 i primera meitat de 2008), i a Lleida més, ja que si bé és superada en caiguda a 2008 per Barcelona, ja a 2007 ha vist caure més que cap altra província els preus del sòl urbà (taula 158). Val la pena recordar aquí que les xifres de la taula 157 són diferents que les oferides a la 131, per les diferències ja esmentades en el procés de càlcul. Aquestes d aquí són les que calcula la font original (promig dels quatre valors trimestrals), mentre que les de la 131 són estimades pels autors (quocient de sumes de valor entre sumes de superfícies). 75

78 4.8. Els preus de l habitatge A partir de l Estadística de Preus d Habitatge, del Ministeri, es poden anar seguint un conjunt d indicadors interessants al respecte. Aquesta font estima el preu per metre quadrat dels habitatges que han estat objecte de compravenda en un determinat període de temps, el valor de taxació dels quals ve fixat per una societat de valoració. Per tant, les dades procedeixen de l Associació Professional de Societats de Valoració (ATASA). L estadística no fa servir mostres, sinó que és exhaustiva, però s exclouen aquells habitatges que superen un valor de taxació d euros. Com sempre, la procedència de les dades condiciona l ús que se n faci d elles. Per a l habitatge lliure disposem d una sèrie llarga, (tres primers trimestres), que a més distingeix entre habitatge lliure de fins dos anys d antiguitat i de més temps. Les dades bàsiques es troben a la taula 160, complementades pels gràfics 38 a 40. Lleida és la província de Catalunya on el metre quadrat d habitatge lliure és més barat, especialment en habitatge de més de dos anys. També ho és en el d habitatge de fins dos anys, però aquí les diferències respecte altres províncies i la mitjana catalana no són tan concloents (taula 162). Pel que va a les variacions d aquests preus, la sèrie demostra l enorme creixement en el període estudiat, que es ralentitza als dos últims anys. Tanmateix, continua sent positiu, tot i que en termes reals la cosa ja no estaria clara (el tema del deflactor adequat d aquestes sèries és sempre un tema delicat, ja que l IPC no s hauria de considerar, atès que parlem de béns que es conceptualitzen com a inversions i no com a consum. De tota manera, en termes de poder adquisitiu, el recurs a l IPC és habitual i 76

79 poden comparar-se aquestes variacions a les que es donen a la taula 36). En qualsevol cas, encara les estadístiques no mostren reduccions nominals, però no s ha de perdre de vista que aquestes xifres provenen de taxacions, no d estudis de mercat fets amb rigor estadístic. A Lleida alguns anys el creixement del preu l habitatge nou és superior al del de més de dos anys, i altres és el contrari, però les taxes són bastants semblants en qualsevol cas, com també passa a altres províncies. Per últim, si analitzem les taxes anuals acumulatives o les acumulades, advertirem que Lleida és la que ha mostrat un comportament més suau del preus, tot i que les taxes anuals acumulatives superen el 8,5 % (vegeu taula 161). Pel que fa a l habitatge protegit, la sèrie que ens ofereix l estadística és molt més curta i indica que el preu és molt semblant a tots els territoris, cosa que no passa amb l habitatge lliure (vegeu taules 163 i 165 i gràfic 41). Això és normal ja que els preus d aquesta mena d habitatge es decideixen políticament i de forma homogènia a tot el territori. Per tant, la subvenció implícita en aquesta mena d habitatge és molt diferent segons els casos. Si considerem aquesta com la diferència entre el preu de l habitatge lliure i el preu de l habitatge protegit, veurem diferències sensibles. Com Lleida és la província amb un preu de mercat lliure més baix, la diferència entre aquest i el de l habitatge protegit és força petita: a tall de comparació, a Barcelona (2008) la diferència és de 1.498,57 euros metre quadrat i a Lleida de 272,97. Pel que fa a l evolució del preu, també hi ha diversitat segons la província. A Lleida hi ha el creixement més petit, que esdevé negatiu en termes reals (fins i tot va ser negatiu en termes nominals a 2006 i 77

80 2007). Ara bé, la sèrie és prou curta com per derivar conclusions massa clares (taula 164). Per últim, l estadística que fem servir com a font calcula un índex general de preus de l habitatge, que engloba l habitatge lliure, protegit, nou i de segona mà, en les proporcions adequades. Es pot fer servir llavors com a indicador sintètic. El donem a la taula 166 i les seves taxes de variació a la 167. De tota manera, cal saber interpretar aquesta dada: que Barcelona tingui a 2008 (tres primers trimestres) un valor 127,70 i Lleida 130,07 no vol dir que l habitatge sigui més car a Lleida que a Barcelona, sinó que des del moment base (primer trimestre de 2005) els preus han crescut més a Lleida que a Barcelona. Només això. Per tant les xifres no són comparables per províncies, excepte en la seva evolució, no en el valor. I, en efecte, de la seva evolució es desprèn, per a totes les províncies, que tenim una desacceleració del preu de l habitatge (creix menys, però creix, almenys en termes nominals). Les variacions són semblants entre províncies, amb l excepció potser de Tarragona, que a 2006 presentava una taxa de variació lleugerament inferior. Catalunya, per cert, presenta uns creixements superiors als de l estat. Per presentar dades més desagregades territorialment que les provincials, aportem unes xifres de la GC sobre preus i altres elements a determinats municipis. De Lleida, a part de la capital, hi figuren Tàrrega i Balaguer (això pel que fa a dades d evolució d habitatge en oferta de nova construcció i els seus preus, vegeu taules 168 a 171). Pel que fa a la segona mà només disposem de les dades de Lleida (taules ). Afegim com a element de comparació addicional les altres tres capitals de província catalanes. 78

81 D aquestes dades es desprenen coses previsibles, com ara el major preu dels habitatges nous que els de segona mà, la desacceleració en els preus en els darrers mesos i que Lleida (la capital i Balaguer i Tàrrega) mostren uns preus més baixos que els altres municipis inclosos aquí. Un cop revisats tots aquests indicadors de preus, convé fer esment d un altre que resulta rellevant pel cantó de l oferta, concretament l índex de costos de construir, que només oferim pel conjunt de Catalunya i un any per Espanya (vegeu taula 178). A partir d ell i de les seves taxes de variació es percep que els costos han anat augmentant a un ritme clarament superior al de l IPC (tot i que la construcció normalment es considera inversió i no consum i no va recollida a aquest indicador general de preus), però molt inferior al que ha estat l evolució dels preus de l habitatge Els habitatges rehabilitats i les subvencions implicades Oferim un breu apunt sobre aquest tema per a l any 2007 per tal de deixar constància dels seus trets bàsics. La rehabilitació es concentra fonamentalment a Barcelona (vid. taula 179), representant les altres tres províncies catalanes unes dades gairebé testimonials del total català. I això tant per les actuacions com per les subvencions potencials. Pel que fa a les comarques lleidatanes, és un cop més la comarca de la seva capital, el Segrià, la que més actuacions i subvencions concentra, però no d una manera tan aclaparadora com Barcelona ho fa respecte al total català. La Vall d Aran, el Pla d Urgell, la Segarra i l Alta Ribagorça són les comarques menys actives o 79

82 beneficiades en aquest àmbit de la rehabilitació d habitatges Els lloguers: quantitats i preus A partir de dades de la Generalitat de Catalunya, podem extreure algunes tendències observades en el mercat de lloguer a Catalunya. No disposem dels habitatges en lloguer, sinó dels lloguers signats (i els seus preus) cada any. Aquests fonamentalment en concentren a Barcelona ciutat, que representava a finals dels 90 la meitat de tos els signats a Catalunya. Aquesta proporció ha anat reduint-se, però a 2007 encara continuaven sent gairebé el 40 %. Lleida és la capital catalana on menys contractes es signen i on menys han crescut de forma acumulada els lloguers entre 1998 i I aquí la població no és el factor explicatiu, car Lleida és més gran Girona i aquesta és normalment no sempre, però-- la segona ciutat en lloguers (de les capitals de província). (Lleida té a u de gener de 2007 una població de habitants, Girona i Tarragona , segons les xifres del padró municipal). Vegeu taules 180 i 181 i gràfic 42 per a més informació sobre el nombre de contractes signats. Pel que fa als preus dels lloguers, també Lleida és la capital catalana més econòmica, i Barcelona la més cara. I això no només per les quantitats pagades, sinó per l evolució temporal. La taxa acumulada de variació entre 2007 i 1998 és màxima a Barcelona i mínima a Lleida (183,03 % i 111,89 %, respectivament, quedant les altres dues capitals entre ambdós valors, com es fa palès a les taules 182 i 183 i gràfic 43). Per últim, per a les províncies i comarques lleidatanes (a dalt comentàvem dades municipals), les 80

83 xifres indiquen que Barcelona és la província on menys creixen els contractes signats entre 2006 i Lleida és la següent, però amb una taxa molt superior (però amb els valor absoluts més baixos). Girona i Tarragona, per la seva banda, observen un creixement molt fort dels contractes signats. Pel que fa a les comarques lleidatanes, les xifres oscil.len considerablement. El Segrià és la comarca on més contractes es signen. Criden l atenció alguns valor baixíssims, com ara l únic contracte a l Alta Ribagorça el Pel que fa al lloguer mitjà contractual, les províncies repeteixen les pautes municipals: Barcelona és la ciutat de lloguers més cars (però la tercera on més creixen entre 2006 i 2007) i Lleida la més barata, amb el segon creixement en els lloguers, després de Girona (però amb taxes semblants) (vid. taula 184). Pel que fa als lloguers comarcals, s observa una certa disparitat, però tampoc no extrema. La comarca més cara, la Cerdanya, no la considerem, ja que és més aviat gironina, si més no en les seves poblacions més grans, com ara la capital Una pinzellada sobre l edificació no residencial Fins ara ens hem centrat en l habitatge. Però també hi ha una activitat d edificació orientada a usos productius. Oferim dades per a l any 2007, per tenir una visió general. Indiquem els visats d obra (taules 185 i 186) i la superfície total (taules 187 i 188). Per suposat, i pel que fa al nombre de visats, el que queda clar és que la grandíssima majoria dels no residencials la constitueixen els locals en edificis residencials, normalment els baixos. Els altres usos depenen de cada territori i varien de forma significativa 81

84 (i no diguem ja per comarques lleidatanes, on moltes vegades parlem de xifres nul.les per a molts usos). Les dades de superfície, tot i que igualment que abans on més sovintegen és en els locals en residencial, no mostren una concentració tan extremada com els visats en aquest ús. Cosa previsible, ja que els locals en residencial acostumen a tenir una dimensió relativament petita, mentre que quan es fa un edifici per a un altre ús la superfície pot ser tan gran com calgui. Igualment, cada comarca té les seves pròpies pautes en la distribució de la superfície. A més, aquestes dades varien força any a any (però sempre mantenint el protagonisme taxatiu dels locals en residencial) Conclusions, amb una mica de prospectiva El sector de la construcció a Lleida, com a tot Catalunya i al conjunt de l Estat, de fet, ha entrat els darrers mesos en una situació de desacceleració, per no dir de recessió. Això es traduirà en una reducció de la producció, de les vendes i parcialment dels preus (si no en termes nominals, sí en termes reals). I consegüentment de l ocupació. Amb els inevitables problemes socials, sobretot considerant que la immigració desenvolupa en aquest sector la seva feina d una manera destacada. S ha de recordar que Lleida ha derivat de la construcció un percentatge més gran del seu PIB que altres províncies de Catalunya (taula 12.bis) i ha ocupat així mateix a més persones (en percentatge del total de la ocupació, taula 53). I tot això explica que Lleida sigui la primera província catalana pel que fa a la intensitat de la construcció (taula 146). 82

85 Tot i que les diferències en aquestes variables amb altres territoris del Principat no resulten excessives, aquesta preeminència relativa del sector de la construcció fa més vulnerable l economia lleidatana davant les conseqüències d una crisi que té un fort component immobiliari. El sector s ha de redimensionar i li tocarà aprimarse. I els desocupats hauran o bé de marxar en el cas dels immigrants que voluntàriament optin per aquesta opció o bé intentar reciclar-se en altres tasques productives. El paper de les administracions públiques en la facilitació d aquestes sortides i en l actualització de les qualificacions laborals dels desocupats sembla difícil d exagerar. Especialment les locals, més properes al territori i als seus habitants, més sensibles a la seva problemàtica i amb més capacitat de canalitzar solucions adaptades al terreny. A Lleida s ha fet poc habitatge protegit, i també la situació present pot incentivar la imaginació. No té gaire sentit, si existeix una sobreproducció d habitatges, fer més obra protegida. Però sí es poden articular solucions per transferir obra en principi lliure a aquest segment del mercat. I aquí també les administracions juguen un paper essencial. No es tracta de suplantar o substituir el mercat, sinó d assegurar una demanda efectiva a promocions que potser no la troben. Això no s ha de fer a càrrec del contribuent, però sí es pot facilitar aquesta conversió de lliure a protegit d una manera raonable. Les hisendes municipals són les primeres que han d esforçar-se en trobar solucions respectuoses amb el marc jurídic establert, això no cal ni dir-ho per intentar d aquesta manera minimitzar l impacte que l erosió del sector està generant en les finances locals. 83

86 Quina és l evolució previsible del sector, a part del ja citat? Per ubicar-nos podem resumir en un quadre, que oferim tot seguit, les principals variables que influeixen en ell. Principals variables que influeixen en el mercat immobiliari Variables que influeixen en la Variables que influeixen en l oferta demanda El creixement econòmic Disponibilitat de sòl (incloent-hi Tipus d interès factors naturals i rigor de les Nivell d endeutament de les actuacions municipals per requalificar famílies terreny i promoure n l oferta) Rendibilitat d actius alternatius Regulació del mercat immobiliari (deute públic, Borsa de valors...) (condicions imposades a les Situació del mercat de treball promocions en relació a l habitatge de Nupcialitat, emancipacions i protecció pública) immigració (factors demogràfics) Polítiques de promoció de l oferta Tractament fiscal de la compra i d habitatges de lloguer propietat de l habitatge Disponibilitat de mà d obra i capital Polítiques actives d habitatge (liquiditat, tipus d interès...) Preus del mercat immobiliari Preus del mercat immobiliari Efecte euro Situació econòmica general de la resta del món (especialment dels països del nostre entorn) Per suposat, molts d aquests factors corresponen a situacions o tendències generals macroeconòmiques d abast no ja estatal sinó mundials o continentals, i si ja resulta difícil incidir sobre ells a nivell d administració estatal, quan no és obertament impossible, què no podríem dir dels àmbits de decisió regionals o locals. 84

87 En l actualitat i en els propers mesos, moltes de les variables mencionades mostren un comportament manifestament preocupant. La recessió econòmica, la crisi de liquiditat en els mercats financers, la situació del mercat de treball, l abundant estoc d habitatges sense vendre, no són escenaris propicis a un sector immobiliari que ha conclòs un gran cicle expansiu que ha durat des de Tot i que la davallada de preus (si més no en termes reals) podrà permetre a algunes persones aprofitar oportunitats o si els tipus d interès mostren un comportament baixista (tot i que no és probable que això duri molt, sobretot si l expectativa inflacionista als països centrals de la Unió Monetària Europea en reprèn) o la situació calamitosa de la Borsa continua (com a element alternatiu per a les inversions), això no podrà de cap manera compensar els anteriorment citats elements negatius. Si no hi ha activitat econòmica, no hi ha ni ocupació, ni estalvi ni incentius per a la inversió. El factor immigració tampoc ajuda: per començar, en èpoques de vaques magres no entrarà tanta gent que necessiti algun lloc on viure-hi més aviat el que pot passar és que molts marxin--. A més, encara que continuessin arribant (difícil en la situació en què s hi trobarà el mercat de treball de forma imminent), resulta complicat que persones de baix poder adquisitiu, com són els immigrants un cop s estableixen al nostre país, puguin compensar una tendència tan baixista com la que afronta el mercat immobiliari. 85

88 5. Conclusions generals amb alguns temes addicionals Deixem per al final unes darreres reflexions a manera de conclusions. No es tracta de tornar sobre el ja escrit als altres capítols, sinó més aviat d afegir alguns elements que considerem estratègics per al creixement de l economia lleidatana i que encara no han estat tractats. Ja hem assenyalat que Lleida presenta en l actualitat unes potencialitats econòmiques indiscutibles, malgrat la situació econòmica general, que tots sabem que no és la millor. Factors relacionats amb el turisme, l agricultura i ramaderia, el desenvolupament d una indústria agroalimentària, etc. Una part d aquestes possibilitats es deriven del fet de que Lleida disposa d unes rendes de situació magnífiques. És a dir, d una situació geogràfica privilegiada. En l eix Est-Oest, Lleida (província i ciutat també) és terra de pas entre Barcelona i una nova zona que serà clau en l Espanya del segle XXI: Saragossa i en general Aragó, territori ric, dinàmic i pujant. A Lleida li convé aquest revifament de Saragossa, que ha quedat exemplificat en l Exposició del I per suposat, la ruta cap a Madrid també passa per Lleida. I Madrid no és precisament un lloc en decadència. A l eix Nord-Sud, es poden trobar formes d aconseguir una millor connexió amb les terres del Midi francès, que puguin perllongar-se al sud cap a l arc llevantí. I referir-nos a això implica fer una remissió a les vies i xarxes de transport. De fet, el TGV és una oportunitat per fer promoció de Lleida. S hi arriba fàcil i ràpidament des de Barcelona, des de Saragossa, des de Madrid. I s hi va també cap aquests llocs. Aprofitem doncs 86

89 aquesta infraestructura de luxe per promoure que la gent vingui a Lleida, conegui Lleida, inverteixi a Lleida. Pel que fa al turisme ja hem subratllat al seu lloc la necessitat de fomentar el turisme interior, rural, cultural, esportiu, artístic, fins i tot religiós. Adreçarlo no només cap al ciutadà català o espanyol però també a ells--, sinó de forma especial cap a l estranger. Plantejar-se d igual manera la possibilitat de fer zones de segones residències per a estrats d alt poder adquisitiu. Siguem la Suïssa del Sud d Europa. Paisatge, gent, atractius no ens falten. Fem un pas endavant. I en l agricultura i ramaderia, que són sectors complicats, molt intervinguts per la política europea, s ha d apostar en la mida del possible per la qualitat, pels segments d alt creixement de la seva demanda potencial: l agricultura i ramaderia ecològiques, la diferenciació del producte, la varietat. Si tenim els productes de primera que tenim, fem-los coneguts arreu. No ja a Espanya, que és massa petita, sinó com a mínim al continent europeu. I col.laborem en el desenvolupament d una indústria agroalimentària, innovadora i d alt valor afegit, per aprofitar la base excel.lent de les nostres matèries primeres. Què es pot fer? Què han fet altres llocs, com ara Parma? Aprenem de les bones pràctiques. Altre sector a potenciar serien les energies renovables, una branca amb futur i amb capacitat d atraure fortes inversions: desenvolupem-lo al nostre territori. No es tracta només de fer parcs eòlics. També l energia solar pot desenvolupar-se a Lleida. És possible produir aquí plaques solars? Establir xarxes de distribució comercial, amb tot de serveis postvenda, amb seu a Lleida per abastir la península i altres llocs? El mateix val a dir de la logística, activitat que ha emergit com un altre tret de la nostra època. Però 87

90 l important no és construir naus o centrals logístiques, sinó retenir el valor que això genera. Si no, serem una terra només de magatzems en un país de gran extensió territorial i sòl barat. Però per aprofitar aquests factors s han de potenciar també una sèrie d eines transversals que esdevindran útils per a qualsevol iniciativa de futur que es plantegi. Si tenim una situació física excepcional, tenim un altre recurs que és encara millor: les persones. Millorem encara més. La formació dels lleidatans i lleidatanes ha de ser referència a Catalunya. A tots el nivells, universitari i preuniversitari. També en la formació professional, que resulta essencial per formar una base de capital humà capaç d adaptar-se al canvi i d aprendre de forma continuada al llarg del seu cicle vital. La Universitat de Lleida apareix com una institució vital en el desenvolupament d una població fortament qualificada i que pugui encetar tasques innovadores. Perquè, en efecte, la innovació, la recerca i el desenvolupament (R+D+i) són eixos principals d una nova estratègia per a l economia. Però afavorim aquella innovació que fa bé a les empreses. No ens obsedim en l alta recerca. Ajudem a la transferència de tecnologia cap a la petita i mitjana empresa, afavorim la creació de noves empreses, eliminem entrebancs artificials. Això afavorirà més la innovació i la competitivitat del nostre país que 10 centres d alta recerca incapaços de servir a les necessitats del territori. De tota manera, l existència i reforçament d algun centre de recerca agroalimentària de referència a Lleida és una carta que es pot jugar a fons. Si Lleida és el pulmó agrícola de Catalunya, si tenim una molt bona Escola Tècnica Superior d Enginyeria Agrària, ja tenim mig camí fet. Fem l altra meitat. 88

91 Les tecnologies de la informació i les comunicacions (TICs), amb les sinèrgies que poden aconseguir juntament amb l R+D+i, el seu desenvolupament i aprofitament ha esdevingut un factor de competitivitat addicional en un món fortament globalitzat, amb unes distàncies cada cop més reduïdes. És imprescindible fomentar el seu coneixement i accés a tota la població, per un tema de cohesió social (que no quedin despenjats grups sencers de la població) i d oportunitat econòmica i social (moltes més transaccions són possibles per aquesta via, amb el guany d un gran increment en l extensió dels intercanvis i fins i tot de les relacions personals). Però no només per al públic. Per les mateixes raons, les empreses han de fer-les servir com a forma d assenyalar la seva presència i com un recurs i eina més de l activitat econòmica i productiva. Com a forma de promoció de Lleida, tot i que a mig termini, però molt eficient, i en relació al que ja s ha dit de la Universitat, s ha de desenvolupar més la capacitat d atracció d alumnes ERASMUS (i d altres programes semblants) d altres llocs d Europa. Així com promoure que els nostres joves facin servir més aquestes possibilitats de formar-se a l estranger. Així tindrem persones millor preparades per afrontar la internacionalització de l economia i de les empreses lleidatanes. D altra banda, si volem que ens coneguin més al món portem alguna figura important. Internacional. Sempre hi ha arguments: instituir un guardó, atorgar un doctorat honoris causa... Busquem partners internacionals de volada en la difusió de Lleida. Un premi a la iniciativa empresarial, per exemple, bianual. I siguem agosarats: per què no plantejar la possibilitat de tenir la seu d algun organisme internacional? Aquí caldrà la col.laboració de la Generalitat i del Govern espanyol. O per què no muntar una 89

92 candidatura solvent per a la celebració d uns jocs olímpics d hivern? Si no s aconsegueixen, sempre queda l efecte aparador d un bon intent. Totes aquestes estratègies de màrqueting no han d esborrar qüestions més de base, de concepte, com ara advocar per la capacitat d empreneduria, ja que això és Catalunya i el que ens defineix. Reivindiquem els valors de la iniciativa empresarial, col.laborem en la creació d una imatge social positiva de la tasca de creació i desenvolupament d empreses i d activitat i innovació econòmiques. O sigui, de riquesa i ocupació. I amb els agents privats han de conviure unes administracions públiques, sobretot les locals, sensibles als interessos dels ciutadans, amb ambició, amb capacitat de defensar els nostres interessos a la Generalitat, al Govern de l Estat i més enllà si cal. Perquè darrere de tot plegat descansa una cosa: l ambició de país. No pensem tant en Catalunya, pensem en Lleida. Pensar en Lleida és la millor manera de fer gran Catalunya. Durant massa anys hi ha hagut una Catalunya relativament oblidada, interior, mal comunicada. Això és història. De nosaltres depèn fer de Lleida no una espècie de quarta província, sinó la frontissa de Catalunya amb Madrid i Saragossa. I amb el Nord. No un lloc només de pas, sinó un lloc pel qual hom passa i s hi queda. Però primer cal fer que els altres vegin que Lleida mereix aquesta atenció. I aquesta és la nostra responsabilitat i serà el nostre mèrit si ho aconseguim. 90

93 Població de Lleida TOTAL Espanyols Estrangers Font: INE

94 16,00 2. Estrangers com a % de la població total 14,00 12,00 10,00 8,00 6,00 4,00 2,00 0, Lleida CATALUNYA ESPANYA Font: INE

95 70,00 3. Estrangers a Lleida. % per origen continental 60,00 50,00 40,00 30,00 20,00 10,00 0, EUROPA ÀFRICA AMÈRICA ÀSIA Font: INE

96 4. Superfície de les comarques de Lleida (km2) 579,73 633, ,48 426,86 Alt Urgell Alta Ribagorça 1.001,21 546,57 Cerdanya Garrigues Noguera 1.396,65 797,61 Pallars Jussà Pallars Sobirà Pla d'urgell 722, ,06 Segarra Segrià Solsonès 305, , ,08 Urgell Val d'aran Font: IDESCAT

97 5. Densitat de les comarques de Lleida (hab/km2), ,66 60,400 15,4914,90 32,46 Alt Urgell Alta Ribagorça 13,38 25,05 21,63 10,03 5,22 Cerdanya Garrigues Noguera Pallars Jussà Pallars Sobirà Pla d'urgell 136,44 Segarra Segrià 114,63 Solsonès Urgell Val d'aran 30,03 Font: IDESCAT

98 6. Superfície de les províncies de Catalunya (km2) 6.307, ,65 Barcelona Girona Lleida Tarragona 5.905, ,66 Font: IDESCAT

99 7. Densitat de les províncies de Catalunyaa (hab/km2), ,14 34,03 119,58 Barcelona Girona Lleida Tarragona 690,23 Font: IDESCAT