ELS CAMINS LA SENTIU: DE L'ANTIC CAMÍ RAL PER TRAVESSAR EL GARRAF AL CAMÍ DEL CASTELL

Transcripción

1 ELS CAMINS LA SENTIU: DE L'ANTIC CAMÍ RAL PER TRAVESSAR EL GARRAF AL CAMÍ DEL CASTELL Josep Campmany Guillot, Centre d Estudis de Gavà Introducció La Vall de la Sentiu i la Vall de Joan, al vessant oriental del massís de Garraf. La Sentiu és una de les valls delimitades pels contraforts orientals del massís de Garraf. La vall queda tancada, a ponent, per la línia de divisió d aigües conformada pels pics de la Desfeta i les Agulles i el coll de la Clota. A llevant, la vall ve delimitada per l esperó rocallós de gres vermell que es projecta dessota la Desfeta i que té, com a pics rellevants, el turó d Eramprunyà amb el seu castell i la roca Voltorera, el turó de la Mare de Déu de Bruguers o Roca del Migdia, el pujol Blanc i els pujols de n Agut i la Sentiu, ja sobre el samontà. A migdia, la vall queda tancada per la serra de can Perers, antigament denominada serra de Tibart. Aquesta serreta presenta un aflorament rocalló denominat puig de l Àliga, per la seva forma sembla un àliga amb les ales desplegades, i s acaba en uns altres afloraments denominats Garberes d en Vinyes semblen unes garbes acabades de lligar, que obren pas a una altra vall tributària, la Vall de Joan, on hi ha l antic abocador metropolità d escombraries. La Vall de la Sentiu té, a l embocadura, vestigis de poblament ja en època ibèrica i romana. 1 Pel que fa als antecedents ibèrics, val la pena esmentar el topònim de l Almugara. Aquest topònim, apareix documentat cinc vegades en època medieval: els anys 1127 i 1204 és esmentat al Cartulari de Sant Cugat del Vallès com a mas primer donat al monestir i posteriorment infeudat a Pere Farfay. 2 En aquesta darrera ocasió, el mas termenava amb l alou de Bernat de Santa Oliva, que tenia la casa de la Sentiu. L any 1348 apareix esmentat com a indret on hi ha una peça de terra en domini feudal del benefici de l altar de Santa Maria de l església de Sant Pere de Gavà. 3 L any 1391 torna a ser esmentat en un capbreu de Jaume Marc II, en la confessió de Guillem Costa de Sant Pere de Gavà, que paga delme de pa, vi i altres fruits pel mas denominat Lamugarra i d en Costa. 4 Finalment, el topònim torna a aparèixer l any 1459 en el llibre de cartes precàries i establiments de Jaume Marc IV existent a l Arxiu Parroquial de Sant Climent de Llobregat, en què Eulàlia, muller d Antoni Ferriol de Gavà, confessa 1 Ens referim als vestigis ibèrics del jaciment denominat del coll Roig, al vessant oriental del pujol blanc, les restes íbero-romanes d Eramprunyà, i les restes d assentament romà prop de can Llong, que han fet pensar en la possible existència d una vil la. Roma a Gavà. 2001, p Ed. J. Rius, Barcelona 1947, vol. III, doc. 889, p. 81 i doc.1249, p P. Puig, T. Cardellach, M. Royes, J. Tapiolas, Pergamins de l Arxiu Històric Comarcal de Terrassa, Barcelona, doc. 206, p Arxiu de la Baronia d Eramprunyà, llibre 7 A-122, capbreu no digitalitzat. 1

2 una peça a l Almugara, que té per la Casa de la Sentiu i sota domini i alou de Jaume Marc, a cens de dues gallines i dos sous per Nadal i delme de tots els fruits. Tal com vam suggerir en una altra banda, Almugara sembla l arabització d un topònim més antic, possiblement íber, per la similitud de l arrel Mugara amb la paraula basca Mugarri fita. Remarquem que, abans de conèixer la cita de 1459, que localitza l indret a la Sentiu, ja havíem suggerit que el Mugarri potser es referia a algun dels afloraments rocallosos com ara les Garberes d en Vinyes, a la Sentiu. 5 En època medieval, a la vall hi ha documentat un conjunt de cases, masos i fins i tot un molí, denominació que avui en dia encara conserva una de les masies de la vall. 6 El camí de la Sentiu i els mapes de Nicolau de Credença A finals del segle XVI, concretament els anys 1571 i 1586, la Pia Almoina, senyora del priorat del Garraf, va encarregar al geògraf Nicolau de Credença la confecció d uns mapes que describissin gràficament les seves propietats. Són uns mapes únics, de gran format, un sobre pergamí i un altre sobre paper, que es conserven a l Arxiu de la Catedral de Barcelona, i que constitueixen els mapes parcials més antics de Catalunya. Fragment del mapa de Nicolau de Credença del 1586, existent a Representen, com l Arxiu de la Catedral de Barcelona. Entre els topònims que una fotografia feta a apareixen en aquesta representació n hi ha diversos que encara vol d ocell des del es conserven actualment, com ara el Campgràs, la Plana de la mar, les principals Sentiu, el Pla de les Basses, la Cucona Sivina i els plans i el característiques dels bosc de la Pleta. Altres topònims oblidats són el Boscarró, al relleus del Garraf costat del Campgràs, la Bassa d Amunt, al Pla de les Basses, la (pics i valls), la Pleta de Bocs. Foto: Javier Clemente (GREHIC). xarxa hidrogràfica, les costes i es completen amb una rica toponímia. Els que han estudiat aquests mapes remarquen que, tot i el seu caràcter descriptiu, són molt exactes i reflecteixen tots els detalls rellevants de la part oriental del massís de Garraf. En aquests mapes de finals del segle XVI apareix, delimitant per la part de cerç les possessions del priorat, un camí que es denomina, camí de la Sentiu, i que apareix dibuixat des de la collada de Vallgrassa fins al Campgràs. Ve després un tros en què la perspectiva aèria fa desaparèixer el camí de la representació, i el camí acaba a la vall de la Sentiu, de la que se n remarca la fertilitat amb el dibuix d uns camps llaurats i pintats de color verdós i roig. A ponent del Campgràs, el camí de la Sentiu avança i passa pel costat de la Cucona Sostrella, el coll Beix, el puig de Saparet, el coll de Saparet, el puig de Sabatalla, el coll de la Farigola, i el puig Coscó. 5 J. Campmany, Gavà, històries medievals, Gavà, 2006, p , nota J. Campmany, Gavà, històries medievals, Gavà, 2006, p

3 El camí de la Sentiu sobre el Garraf, al mapa de Nicolau de Credença de Amb un cercle vermell marquem la localització del monestir de Garraf que probablement correspon a l actual masia de can Lluçà i amb un cercle blau la localització del puig de Sabatalla, topònim que remet a algun fet bèl lic ocorregut en els segles en què el català a la nostra zona encara utilitzava l article salat. El camí de la Sentiu com a límit nord del priorat de Garraf s esmenta en documents medievals, com ara l acta fundacional del monestir pels senyors d Eramprunyà, Guillem I de Sant Martí i la seva muller Beatriu de Montcada, el 17 de setembre de 1159, i en la confirmació reial realitzada per Alfons I el 22 de setembre de Una visió actual d aquest sector del massís permet de veure que la traça dibuixada per Credença a finals del segle XVI encara es conserva actualment, tal com es pot comprovar en la figura següent Fotografia per satèl lit de la zona del Garraf. (1) Capçalera de l abocador del Garraf (Vall de Joan, indret de l Heura), (2) Campgràs, (3) la Pleta (punt d informació del Parc de Garraf), (4) puig de Sabatalla, (5) masia de Vallgrassa, (6) coll de Saparet, (7) can Planes, camí cap a Campdàsens, (8) Plana Novella i (9) camí a Sitges. Les fletxes indiquen un camí asfaltat que segueix un curs molt semblant al descrit als mapes de Credença del segle XVI, i que possiblement n és el mateix. Font: Google Earth. 7 J. Campmany, «Campdàsens, Garraf i Jafre. Els confins occidentals del terme d Eramprunyà de l alta edat mitjana al segle XV», III Trobada d Estudiosos del Garraf, Monografies de la Diputació de Barcelona, núm. 30 (2000) p

4 El curs del camí entre el Campgràs i la vall de la Sentiu La particular perspectiva amb què està dibuixat el mapa de Nicolau de Credença oculta de la representació el trajecte del camí de la Sentiu entre la vall del mateix nom i el Campgràs. Al llarg d aquest treball intentarem resoldre aquest dubte. Per enllaçar Campgràs i la vall de la Sentiu hi ha quatre vies possibles, que encara avui es conserven: 1) La que passa pel pla de les Basses i arriba fins al triffini dels termes de Gavà, Sitges i Castelldefels, a la Pleta del Cèrvol, per carenar després per la serreta que separa Gavà de Castelldefels. En aquesta serra hi ha un coll, actualment denominat coll de la Mare de Déu però que cap a l any 999 és esmentat ja com a coma Bertiga, des d on la via pot baixar bé cap a la vall de Joan i la Sentiu, o bé cap a Castelldefels per l actual equipament de can Ganxo i el seu castell. 2) La que segueix des del Campgràs fins a les Agulles passant pel coll Sostrell, arriba a la Clota de Begues i, des d allà, gira a llevant tot rodejant el puig de la Desfeta per l actual sender GR92, baixa cap a can Bassoles i continua fins a la Sentiu. 3) La que, després del coll Sostrell, enfila la serra de can Perers per la banda de solana, baixa per la Vall de Joan i, des de l embocadura va cap a la Sentiu. 4) Finalment, la via que, després del coll Sostrell, passa per l obaga de la serra de can Perers i d allà baixa fins a la Sentiu. Si ens fixem en l orografia representada a la primera figura, queda clar que les opcions primera i segona no són les òptimes, ja que fan marrada. En canvi, el pas per la serra de can Perers ofereix una via directa entre el Campgràs i la Sentiu. En els dos casos, aquest tram de camí, vist a vol d ocell des del mar, quedaria tapat pel pla de les Basses, tal com indica la representació de Nicolau de Credença. El desllorigador de la qüestió entre les dues possibilitats es troba en un altre mapa antic, aquest dipositat a l Arxiu de la Corona d Aragó. Es tracta d un dels mapes que, entre els anys 1788 i el 1794, el geòmetra reial Mateu Puig va realitzar de la capçalera de la vall de la Sentiu de Gavà arran d un plet discutit a la Reial Audiència. El plet es va interposar per tal de delimitar les propietats dels Montaner i Bassoles, propietaris de can Bassoles de Gavà, i els Petit, propietaris del mas Petit de les Planes, de Begues. Aquests mapes, tot i ser antics, són força fidels a l orografia del sector, com es comprova superposant la traça dels cursos d aigua determinada a partir de les fotos aèries actuals a les traces dibuixades als mapes del XVIII. En aquest mapa, un dels quatre produïts en el transcurs dels plets, observem la denominació de Camí Ral atorgada a un camí que voreja el torrent del Celler, un dels tributaris de la riera de la Sentiu. La traça d aquest camí ral prové de la Sentiu, de l entrada de la vall, i gira després a migdia del torrent del Celler, on desapareix. L indret on apareix la denominació del camí ral actualment està cobert de vegetació, però sí que hi ha un sender que passa pel mig del torrent. Ara bé, l obertura d aquest sender sembla moderna, ja que ressegueix una línia d alta tensió. Per tal de trobar traces històriques d aquest camí reial ens fixarem en la fotografia aèria més antiga del sector, corresponents a un vol americà realitzat l any 1956, com es presenta a la figura següent. 4

5 Mapa MP-297 de l Arxiu de la Corona d Aragó. Procedeix de la Reial Audiència, Plets Civils, núm , f A la llegenda s hi pot llegir: «1788 Plano que manifiesta la questión vertiente entre los herederos del manso Petit de las Planas, residentes en el término de Begas, y los del manso Fontnoves, oy Clemente Montaner y Basolas del término de Gabá, ambos de la baronía de Arempruñá / Matheo Puig, geómetra real». El mapa té una escala gràfica en què 300 canes catalanes equivalen a 12,2 cm i està datat a Barcelona, el 16 de octubre de Té unes mides de 54 x 69 cm. La fotografia evidencia l existència d un camí, exactament per on està indicat al mapa del segle XVIII, que a mitjan segle XX encara seguia obert. El camí s enfilava per la costa de la serra de can Perers i prosseguia per dalt de la serra fins al coll Sostrell. Es pot apreciar amb més claredat en l ampliació que oferim a les imatges següents. 5

6 Vol de fotografia aèria de Fotograma 1956_p Institut Cartogràfic de Catalunya. Hem retallat un detall del sector que estem estudiant: (1) castell, (2) can Vinyes, (3) can Pardal, (4) can Flocant, (5) el Celler, (6) el Maset, (7) can Tardà, (8) can Vall de Joan, (9) can Puig de Tibart, (10) can Perers de Tibart, (11) can Bassoles, (12) ermita vella de Bruguers. El cercle indica l indret on el mapa del segle XVIII esmenta l existència del camí ral. Detall de la fotografia del vol aeri de 1956 en què hem indicat amb sagetes grogues el recorregut del camí que s enfila des del fons del Celler fins a la serra de can Perers. (1) can Perers de Tibart, (2) el Celler de can Bassoles, (3) can Tardà, (4) can Bas-soles, (5) can Flocant, (6) can Pardal i (7) can Vinyes de la Sentiu. Detall de la foto del vol aeri de 1956 en què hem indicat amb sagetes grogues el recorregut del camí que va des de can Perers fins al Campgràs. (1) can Perers de Tibart, (2) can Puig de Tibart i (3) el Maset de can Bassoles. 6

7 Detall del capbreu de Nadal Castelló, de 1587, amb el topònim Bosc de la Carretera. El la proposta de traçat que presentem, i que es dedueix del mapa del segle XVIII, queda ve reforçada topònim recollit al capbreu de Nadal Castelló de 1587, que indica que les terres de can Puig de Tibart (actualment can Perers) termenen a llevant amb un indret denominat Bosc de la Carretera (vegeu la figura següent). Tot seguit mostrem una sèrie d imatges preses al llarg del camí, que encara es conserva en alguns trams. Marge de pedra seca a una banda de l antic camí ral, just sota la Morella. Foto: J. Campmany. Vista des de la Morella del camí cap al coll Sostrell. A la dreta, sobre un turó punxegut, la silueta del castell d Eramprunyà. S apre-cia la cruïlla de camins del coll Sostrell. A la dreta, la branca que constituïa l antic camí ral. Al centre, la que va en direcció a Begues per sobre les Agulles i, a la dreta, el que va directament a la Clota. Foto: J. Campmany Vista aèria de baixada en ziga-zaga des del coll Sostrell cap a l obaga de la serra de can Perers. El camí principal, més recte i amb menys pendent, seguia per la carena i després baixava suaument, seguint un traçat recte, cap a can Perers. Aquesta ziga-zaga només s havia d agafar per anar cap al Mont-ràs o cap a la Beurada. Font: Live Search de Microsoft. 7

8 L actual camp de tir militar en l indret on antigament hi havia les masies de can Perers i can Puig de Tibart. La pista no reprodueix el traçat del camí. Per fer l esplanada del camp de tir es va rebaixar el vessant, fent desaparèixer els masos i l antic camí. Foto: J. Campmany. Les restes de l edifici del Celler, al fondo del mateix nom. Entre el camp de tir militar i aquest punt, la traça del camí ral medieval no es conserva. Actualment, el descens del camp de tir cap a la vall es fa per can Tardà i la costa denominada dels Penitents. Foto: J. Campmany. El camí al fons de la vall de la Sentiu, quan passa per darrere de can Vinyes. Són remarcables les finestres del mas, típiques del barroc. Foto: J. Campmany. La baixada des de can Perers de Tibart fins al Celler a través del Bosc de la Carretera era molt costeruda. Una descripció de can Perers de finals del segle XIX indica, entre els seus inconvenients, «el estar separada de poblado, pues dista de Gavá hora y media, y del pueblo de Begas una hora; el tener por la parte de Gavá una carretera con muchísima cuesta y en deplorable estado, aunque por la parte de Begas es bastante llana, no es tan conveniente». Aquests problemes van potenciar una via d ascens a can Perers alternativa, que actualment s ha convertit en pista. Aquest brancal surt del fons de la vall de la Sentiu, a l alçada de can Vinyes, i ascendeix per l obaga de la serra de can Perers per la denominada Costa dels Penitents, fins a can Tardà. D allí, el camí és planer fins a can Perers l actual camp de tir militar. Fons de la vall de la Sentiu, on es veuen can Dardena l antiga Torre de la Sentiu (a l esquerra), can Vinyes (al mig) i can Pardal (a la dreta). La cinta terrosa que s enfila muntanya amunt és la Costa dels Penitents, actual variant usada per ascendir a l obaga de la serra de can Perers i enllaçar amb l antic camí ral de la Sentiu al Garraf. 8

9 Els altres camins de la Sentiu A més de determinar el recorregut del camí ral, els mapes del segle XVIII, combinats amb la fotografia aèria de 1956, permeten realitzar una aproximació a la xarxa de camins que estructurava la vall de la Sentiu en època moderna, i que es van conservar fins ben bé els anys seixanta del segle passat. Aquests camins, lluny de tenir una importància merament local, eren molt rellevants de cara a l articulació viària de tota la baronia d Eramprunyà, ja que a través de la vall passaven les comunicacions entre Begues i els assentaments del litoral de la baronia: Gavà i Castelldefels. D aquesta manera, els camins de la Sentiu, de traçat nord sud, enllaçaven els dos camins principals que articulaven el Delta del Llobregat, de traçat est oest: el camí ral de Sant Boi a Vilafranca per Begues i Sant Climent, i l estrada de la costa que enllaçava Sant Boi amb Viladecans, Gavà i Castelldefels i seguia, Garraf enllà, fins a Sitges, tant a través del camí reial de la Sentiu que acabem d estudiar, com a través del camí de les costes de Garraf. Respecte d aquest darrer, val a dir que encara resta oberta la discussió sobre la seva existència real abans de les obres documentades a finals del segle XIV, que li van donar el traçat definitiu fins a finals del segle XIX. El punt central dels camins de la capçalera de la Sentiu, com es pot obervar a la figura següent, és el coll de la Clota. Aquest coll està situat entre el puig de la Desfeta i els pics de les Agulles. Com es pot observar, de la Clota, on hi havia una crus de madera, parteixen tres camins. Un denominat camino del castillo, que anava fins al castell d Eramprunyà, un altre que es dirigia cap al sud, i un tercer dirigit envers ponent. El que anava cap al sud enllaçava la Clota amb can Bassoles, i des d allà cap al fons de la vall. En aquest tram, el camí rebia el nom de camino de Castelldefels. El camí de l oest vorejava els pics de les Agulles per sota, fins al coll Sostrell, on enllaçava amb el camí Ral que acabem d estudiar. Detall del mapa del segle XVIII que mostra els tres camins que s ajuntaven al coll de la Clota, a Begues, i que portaven d esquerra a dreta al Maset i la Beurada per sota les Agulles, a can Bassoles i Castelldefels, i al castell d Eramprunyà. Els tres camins es poden resseguir a la fotografia aèria de 1956, i la majoria encara existeixen actualment: el camí cap al Maset i la Beurada s ha convertit en una pista, i el camí de can Bassoles forma part del sender de tran recorregut GR-92. L antic camí al castell, no obstant, s ha perdut en la seva major part; només un tros s ha reconvertit en la pista que comunica el castell amb el camp de tir de can Ferret, a Begues. Un sender que portava des de la Clota a enllaçar amb aquesta pista encara es podia entreveure a les fotos aèries del 1956, però actualment ja no es pot resseguir. 9

10 A l esquerra, la creu de la Clota ara de ferro recuperada al lloc on antigament hi havia una creu de fusta, marca l inici del camí. A la dreta, una bassa d extinció d incendis que s alimenta d una font natural existent sota les Agulles, i que en època moderna es denominava l Abeurada de Tibart. L actual camí d ascens al castell d Eramprunyà des de la vall de la Sentiu Camí actual al castell per la Sentiu. Es pot observar l entrada en zigazaga i l amplada del camí, que en aquest tram ha estat reconvertit en pista forestal. Font: Live Search de Microsoft. Tal com hem comentat, a finals del segle XVIII s arribava al castell d Eramprunyà per un camí directe que venia de la Clota, i no existia cap camí que baixés directament del castell a la vall. Aquesta absència explica, d una banda, el fet que la vall formés part d una quadra o jurisdicció separada del castell, almenys des del segle XII i fins a inicis del segle XV. I, d altra, s explica perquè les possessions dels castlans d Eramprunyà es trobaven sobretot emplaçades a Begues, Sant Climent i la part de ponent de Castelldefels. L accés des del castell a Begues era directe, l accés a Sant Climent es devia realitzar pel camí ral de Sant Boi a Vilafranca, i l accés a la part occidental de Castelldefels es feia tot passant pel coll Sostrell, el Campgras, el pla de les Basses i la Pleta del Cèrvol. És precisament l existència d aquesta situació jurídico-política, que prefigurava les relacions econòmiques feudals, la que explica i dóna sentit a l estructura dels camins de la vall de la Sentiu, centrada al coll de la Clota. Un darrer camí, fora del nostre àmbit d estudi, sortia del castell cap a can Ferret, baixava fins a l actual urbanització clausurada del Parc de Gavà, seguia pel coll del Sitjar i baixava, d una banda, fins a l actual ca n Amat pel fons del Fangar, i d altra, passant per la creu de Garart actual entrada al barri de ca n Espinós, fins al Pla de Queralt i la Roca. 10

11 Tornant a la Sentiu, el control del coll de la Clota i la vall de Begues, juntament amb el control de la via de les Agulles cap al Garraf i del camí ral cap a Sant Climent, mai va escapar de l àmbit dels senyors d Eramprunyà, ja que eren les vies estructurals dels seus dominis territorials, almenys fins que es consumà l adquisició, per part dels senyors del castell, de les terres de la plana deltaica: La Sentiu, Castelldefels, Gavà i Viladecans. Ara bé, aquesta constatació, obtinguda gràcies als mapes de finals del segle XVIII, posa en qüestió l antiguitat del camí de carro avui força malmès en alguns trams que puja des de la Sentiu fins al castell. Aquest camí presenta una factura molt especial. Adornat a trossos amb grans merlets de pedra vermella, aguantat per talusos de pedra perfectament disposats, i amb un parell de ponts de mamposteria i maons per salvar un parell de torrenteres, constitueix una via única per elevar-se des de la vall de la Sentiu cap al castell, passant per can Bassoles. Fotografia aèria del camí de connexió entre el castell i la Sentiu. En tot aquest tram l amplada és suficient per al pas d un carro. Foto: Live Serarch de Microsoft. Pont de mamposteria i maons mitjançant el qual el camí salva una torrentera, ja gairebé arribant al fons de la vall. Foto: A. Losada Aspecte d un dels revolts del camí, que permet observar la factura dels talusos de pedra que aguanten el camí, així com els merlets que el voregen, tot fent-li de barana. Foto: Benet Solina. Tal i com permet inferir la tècnica constructiva, especialment en els ponts, aquest camí no es gaire antic. De fet, va ser projectat l any 1900 pel nou adquisidor del castell i baronia d Eramprunyà, Manel Girona. A l arxiu de la baronia es conserva un esbós del projecte, que a més reflecteix l estat de la resta de camins de la vall a finals del segle XIX. També s ha descobert una rajoleria, prop de l inici del camí, que podria haver estat usada per coure els maons necessaris per construir-ne les defenses. 8 El camí es va obrir l any 1902, com recull una publicació excursionista coetània. 9 8 A. Losada, P. Navarro, El camí de carro de l any 1902 de can Pardal al castell d Erampunyà. El forn de rajoles. Restes etnològiques del nostre passat recent. Treball de recerca disponible en línia al l adreça web: 9 «Excursió a Gavà, ermita de Brugués, castell d Aramprunyá y Begas», Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, núm. 95 (1902) p

12 Esbós del projecte de nou camí de carro per accedir al castell, assenyalat en color vermell. Any Arxiu de la Baronia d Eramprunyà, fons digitalitzat, unitat de catalogació 305, fotograma Interior de la rajoleria rural trobada al costat del camí al castell, i que probablement es va usar per fer els maons utilitzats en els ponts i talusos del nou camí. Foto: A. Losada. Els camins de la Sentiu marcats sobre un plànol topogràfic. El camí ral (1) s assenyala amb doble línia roja i blanca. Amb doble línia blava i blanca (2) es marca l actual camí al castell. Es marquen també els principals camins del mapa del s. XVIII, que comunicaven la Clota, a Begues, amb el coll Sostrell, el castell d Eramprunyà i el fons de la vall per can Bassoles. Aquest darrer (3) es denominava, al segle XVIII, camí de Castelldefels a Begues. (4) Camí antic de la Clota al castell. (5) Camí antic de la Clota al Maset i la Beurada, ara convertit en pista. (6) Antic camí de can Pardal al Maset. (7) Camí de la Clota al coll Sostrell per sobre del Mont-ràs. Té roderes molt marcades. 12