Després del silenci. Converses amb Gràcia Ventura Fortea (Foto: Presó de la Mercé, 1939) Buris-ana. butlletí de l agrupació borrianenca de cultura

Converses amb Gràcia Ventura Fortea (Foto: Presó de la Mercé, 1939) ABRIL 2015 221 Buris-ana butlletí de l agrupació borrianenca de cultura

sumari Directora: Glòria Olivares (info@borriana.com) Consell de redacció: Aina Monferrer, Marta Monraval i Carmina Rubert. Disseny logotip: Expanweb. Maquetació: Juan Lara coses de casa 04 L honor del 2015 05 Després del silenci Edita: Agrupació Borrianenca de Cultura (ABC). Febrer 2015, núm 221. Redacció, administració i publicitat: Encarnació, 45, entresòl. Apartat de Correus 155. 12530 Borriana (Plana Baixa). País Valencià. Visiteu la nostra web: www.borriana.com Fotocomposició i impressió: Sichet, S.L. (Vila-real) Dipòsit legal: CS 77-1958 arguments 16 El pare Vilallonga en la memòria vida municipal 20 Història d una imatge obituari 21 Maren, el tipògraf ISSN: 1137-4519 Tots els articles d aquesta revista són inèdits, excepte quan consta el contrari, i les opinions expressades corresponen als seus signataris. S autoritza la reproducció, sense fins comercials, dels continguts d aquesta publicació, citant l autor i la procedència. Totes les fotografíes reproduïdes en aquesta revista pertanyen a l arxiu Buris-ana, excepte quan hi consta el contrari. comerços 22 Campanya en favor del comerç de Borriana parlem-ne 30 Guia de reciclatge Amb la col laboració de: Magnífic Ajuntament de Borriana Foto : Nota comentada sobre la foto de (cortesia de Nèstor Durà) consultable a: [https://cedborriana.wordpress.com].

L eucaliptus de mascarós Després del silenci Eliseo Converses amb Gràcia Ventura Fortea Remolar Pérez i Lourdes Burdeus Díaz-Tendero Ni arrepentimiento ni orgullo. Obré con plena conocimiento de causa por mi libertad y la de los seres humanos. Gràcia Ventura Fortea Gràcia Ventura Fortea i Conxa Pérez Ribas eren sols dues xiques de Borriana que llegien la premsa anarquista i freqüentaven en local de les Joventuts Llibertàries. L any 39, la repressió va caure sobre elles sense pietat. Gràcia encara viu i ens conta en primera persona la seua experiència en la presó de la Mercé i en la pitjor de l Espanya franquista: Saturrarán Almenys amb l'esperit de Conxa i de Gràcia no van poder. Amb elles no van poder ni cinc anys de presó, ni d'insults ni d'infàmies. Aquells trasllats a deshores per presons infames no van soscavar els seus ànims ni van acabar amb la seua dignitat. Tant va ser així que no més els van dir que se'n podien anar així ho van fer, sense esperar al sendemà, no fora cas que s ho pensaren millor. De Mutriku a Hondarroa en autobús i després a San Sebastià i allí... van decidir de fer-se tranquil lament un café. No es van amagar, ni es van arraconar a un banc amb la intenció de passar desapercebudes. El seu aspecte de ben segur les delataria com a acabades d'alliberar, però elles, tranquil lament es van disposar a fer-se un café. Eren dos xiques de Burriana, d'això no hi ha dubte! En anar a pagar, els van dir que no es devia res. Possiblement l hostaler les va convidar o potser qualsevol altre client que va sentir una mescla de llàstima i admiració per aquelles dos xiques que l any 1944 tenien vint-i-quatre i vint-icinc anys i ja feia molt que no dormien a sa casa. Una era Conxa Perez Ribes i l'altra Gràcia Ventura Fortea. Era el dia del Carme de 2011 i feia una calor sufocant. Un mes abans havíem rebut una carta datada a Barxeta. Ens vam obstinar a anar per la costa, opció mes interessant que l'avorrida i nova autovia interior. Error. De la costa a Barxeta hi ha un bon tros de carretera de corbes. A dreta i esquerra tarongers, garroferes i algun pi. Calor i moltes incògnites. Que havien fet eixes dones per acabar totes a Saturrarán? Francisqueta, Assupció i Gràcia Ventura Fortea. També la cunyada, Pura Ballester, i la mare de totes elles, Assumpció Fortea Palomero. Gracieta Ventura Fortea és una dona menuda, sonrient, sempre sonrient fins la riallada. No reprimeix el riure ni reprimeix el cant. Quan s enrecorda d'una cançò diu; «esta la cantàvem de menuts» i es posa alegrement a cantar. Té la cara de la bona gent, ningú diria que en el passat li va donar per saquejar nínxols. Aparenta tindre molts anys, però no tants com noranta-sis. Va nàixer el 27 de maig de 1918 a Borriana, aquella gran Borriana que li va semblar tan menuda quan va poder tornar en eixir de Saturrarán, allà per 1944. És bona gent, sols així s'explica que parle amb passió, amb energia, però sense odi, amb veu ferma i molt clara. Clara quan diu que membres de la seua família eren persones de la falange «por mi segundo apellido veréis que mi familia desciende de los Fortea por parte de madre, entre algunos de ese apellido, falangistas, pero no nos sirvió para nada». 1 Gracieta era la menor de quatre germans. El seu naixement el va inscriure sa tia paterna. Vivien al carrer Santa Rosa de Lima número 18. De malnom eren els garroferos. De molt menuda va estudiar a la Consolació. Diu que no va estudiar molts anys. No obstant això la seua signatura figura sempre en la documentació, quelcom no massa freqüent en el cas de les dones. Prompte començà a anar a cosir a casa de son oncle, al carrer Sant Agustí. Li deien Vicente Gomez Fortea i era sastre. La seua dona va ser la primera perruquera que va haver a Borriana. Sembla que quan les portaven a jutjar des de la Mercé, algú brofegava que les haurien d haver cremat a la plaça i el seu oncle va dir: «i jo haguera anat a prendre-les foc». Ella, abans de la guerra no militava enlloc. Anava al sindicat i al local de partit Federal, «al de Pi i Margall», diu. Estava al carrer Santa Bàrbara. Sa mare vivia gracies a una xicoteta tenda de queviures al carrer Cardenal Cisneros. En el passat havien tingut cavalls. Amb ells vivia també sa tia. Era 1 Extracte de la carta enviada per Gracia Ventura Fortea. 5buris-ana 220

L eucaliptus Després del silenci de mascarós Pseudo-selfie a la platja. fotografia possiblement de 1936 o 1937. L home del centre és Bautista Monton, un dels metal lúrgics de la fàbrica d armes. A la dreta Gràcia Ventura i de blanc Teresin Usó. A l esquerra de l home Regina Nebot, Filomena Violeta i Fina Monfort. Darrere, entre Gràcia Ventura i Teresin Uso, Conxa Perez. Un dels altres tres homes es el també metal lúrgic -que fou afusellat- Bautista Peris Muñoz. la vídua d'un comerciant i tenia diners. Tenia dos fills i una filla. Un d'ells tenia un forn al carrer Buen Suceso, i la filla al carrer Misericòrdia. Gràcia tenia també un altre oncle comerciant, Pepe Ramon Fortea. Un altre familiar era Amado Fortea 2, secretari de tinent de la Guàrdia Civil. Els seus fills eren els falangistes. Tenien per veí a un vidu amb tres fill, un d ells estava mal del cor i quasi mai eixia de casa. Li deien Pepe Cantos. Rebia moltes revistes que deixava llegir, així van començar a freqüentar la casa molts homes que després serien afusellats. Aquest xic va morir al gener del 31 i per uns mesos no van poder celebrar un soterrar civil, com era el desig del finat. Enfront de la casa de son oncle el sastre vivia un pianista cec, familiar d aquestos, Pepe el ceguet, li deien. Al 1935 feia classes de solfeig al convent de la Mercé. Gràcia també anava a aprendre. «A aquest home també li ho van fer passar malament al principi de la guerra, encara que menys que a altres». Tres anys abans, sa mare, ja vídua, va traspassar la tenda i va llogar la casa, tot, amb la finalitat de que el seu fill no anara al servei militar. 2 Solia preguntar-les quan estaven a la Mercé si necessitaven alguna cosa, davant l estupefacció d'estes. Anaven a cosir tots el dies de la setmana. Els diumenges pel matí solien anar «sols» a planxar. Per influència del seu germà van començar a freqüentar el local de les «Joventuts Libertàries» que estava al Pla. El seu germà, Vicente Ventura Fortea era forner i pertanyia a la CNT. Gracieta diu que ja antes de la guerra solia demanar-li xicotetes aportacions per als presos del sindicat. Portava una vidriola i li deia: «vinga, fica algo per als xicuelos que estan presos». Filomena Violeta, Fina Monfort i Conxa Pérez, entre d'altres, també freqüentaven el local de les JJ.LL. A Gràcia li agradava llegir «Estudios» i la «Revista Blanca», «Solidaridad Obrera» i «Tierra y libertad» al local de les JJ.LL. De Gracia Ventura se va dir que anava diàriament al local de la CNT i que tenia gran amistat amb els de la txeca antifascista, també que era secretària, vocal i dipositària del Comité Comarcal de l'esmentada organització. Açò era cert i així ho va declarar ella. Les reunions del Comité Comarcal es celebraven al local de les JJ.LL, això va dir, lloc on estava la nit que van assassinar a Josefina Enrique Planelles i Dolores Peset Almela, una d'elles discapacitada, i l altra, embarassada. Aleshores ella tenia 18 anys. Va marxar a Barcelona a comprar una màquina de cosir per a confeccionar uniformes per a l'exèrcit. Buscaven una determinada màquina i potser ella era la mes adeqüada per a conéixer-la: era sastressa, encara que als informes de Falange la consideren mestressa de casa. Clar que al mateix informe diu que va anar a Barcelona vestida de miliciana, i que vestia així quan va eixir al camí a vore passar les restes de Durruti. L'Ajuntament va anar més enllà i va dir que al local de les Joventuts es traficava per les nits amb armes i municions que es passaven de taula en taula, sobretot les dones. La majoria d estes, a banda, portaven pistola. Gràcia, concretament, la portava en manifestacions i soterrars. Caram, quin mal gust el seu i quin progressisme el d eixos homes de la CNT, permetent que dones i encara xiquetes es passejaren pel poble a rmades. Això sí, Gràcia era persona de bona conducta, segons la Falange i el Tinent de la Guardia Civil Ponce Sabater. Admet haver rebut molta influència per part del seu germà. Vicent va anar a la famosa reunió de la Plaça de bous de Castelló i se va allistar com a voluntari. Elles ja sabien que ho faria. No va caure en la trampa de la Guàrdia Civil 3 i quan el governador va dir que entregaria les armes a Sagunt, se'n va tornar a casa. Després, en marxar a lluitar va acabar al front de Terol 4. El Nadal de 1937 els va passar a Borriana gràcies a un permís d uns quants dies. Ja estava casat amb una xica de Barxeta, Pura Ballester Gómez, que estava embarassada. El seu fill va nàixer l'1 d'abril de 1938 5. Va ser fet presoner als famosos «Altos de Pancrudo» el dia 4 de gener del 38. 3 Gràcia es refereix a la traïció de la Puebla de Valverde, fet conegut como «los hechos de la puebla». Aquest episodi es troba molt ben documentat a l ùltim llibre de Juan Luis Porcar: PORCAR ORIHUELA, Juan Luis. Un país en gris i negre. Castelló de la Plana: Publicacions de la Universitat Jaume I, 2013. 309 p. ISBN: 978-84-8021-855-9. 4 Vicente Ventura Fortea va assolir la graduació de Capità. Gràcia afirma que als que marxaven voluntaris els ensenyaven un poc d'instrucció militar i els atorgaven alguna oficialitat militar menor. 5 Gràcia Ventura afirma que la seua cunyada no va tindre mai cap tipus de participación política. Li van caure 30 anys de presó major i encara gràcies, ja que el fiscal demanava per a ella ni més ni menys que la pena mort. Quan va eixir de la presó, el 04 de febrer de 1944, van avisar son fill per a que sortira a rebre la mare. Li van dir que venia per la Carretera de Manuel (poble al costat de Barxeta, d'on era Pura i on vivien els seus pares). El xiquet, d'aleshores sis anys, va vore arribar dos dones per la carretera, i va preguntar que quina de les dos era sa mare. 6

Panoràmica de la Mercé posiblemente la tardor o hivern de 1939. La dona dels cabells blancs de la primera fila és la mare de Gràcia i ella és a l esquerra de la foto, sonrient i mirant a càmera. Destaca la imatge de vergonya i humiliació de la mare. Al centre de la imagte en la fila de les dones i amb ulleres, Maria Peris Ramos (Maria l'hostalera). Contra ell no es va instruir consell de guerra sumaríssim, així el van passar a garrot a Burgos poc després de ser capturat. No ha sigut sinò la persistencia del fill pòstum de Ventura qui ha fet possible esbrinar on està son pare. 6 A la Mercé van sentir rumors que l'havien afusellat. No obstant, a Saturrarán interrogaven Gràcia cada dos per tres fent-li sempre la mateixa pregunta: què on estava i què on estava, fins què un dia no va poder més i els va dir cridant: «per què no pareu de preguntar-me on està si l haveu afusellat?, ja sabem que l haveu afusellat! 7 Des d'aleshores no van tornar a preguntar i així van saber amb seguretat que no hi havia cap esperança. Decidírem contactar amb Gràcia Ventura en saber que havia tingut participació en la creació de «Mujeres Libres». 8 6 Figura al fossar comú del cementeri de San José amb el número 1 i està al que semblen ninxols independents en terra. La familia va anar i li va fer un íntim homenatge. El seu fill Vicente Ventura Ballester ens va confessar que va pensar en portar a Barxeta les restes de son pare, però va desistir en no tindre la certesa absoluta que serien les seues (com saber si van començar a enterrar per la banda dreta o esquerra de l espai). Així, quan sent la necessitat se'n va a Burgos i visita la tomba de son pare. 7 Tan cert era que ho sabien que inclús figura en el sumaríssim de la mare i de la dona. L informe de l Ajuntament al Procedimiento Sumarisimo de Urgencia 4892 d 11 d agost de de 1939 d Assumpció Ventura Palomero diu: «su hijo Vicente Ventura Fortea (a) Garrofero, ha sido ejecutado en Burgos, acusado de numerosos asesinatos». Al de Pura Ballester, 4676-C de 29 de juliol de 1939 es llig: «contrajo matrimonio con arreglo a las normas anarquistas, con el tristemente célebre asesino, ya ejecutado en Burgos, Vicente Ventura Fortea (a) Garrofero. 8 ACKELSBERG, Martha. Mujeres libres: el anarquismo y la lucha por la emancipación de las mujeres. Barcelona: Virus Editorial, 1999. 320 p. ISBN: 978-84-88455-66-6; NASH, Mary. Mujeres libres: España, 1936-1939. Barcelona: Editorial Tusquets, 1977. 240 p. ISBN: 978-84-7223-704-9; VEGA MASSANA, Eulàlia. Pioneras y revolucionarias: mujeres libertarias durante la República, la Guerra Civil y el franquismo. Barcelona: És el que figura als arxius del propi moviment i el que han descrit les poques monografies publicades fins el moment: un grup dones de la CNT de Burriana va demanar constituir aquesta agrupació a l'abril de 1938 en entendre que per a partits i organitzacions no era una prioritat aconseguir l autèntica emancipació femenina, per la qual cosa o les dones es constituïen en una força independent organitzativa i econòmicament o no hi havia res a fer. No obstant, diu ella, el temps i els «militars es van tirar damunt i no es va poder fer res». 9 Gràcia diu que la signatura de la sol licitud remesa al Governador Civil és la seua però que mai va arribar a vore els estatuts i que la organització Mujeres Libres a Borriana no va arribar a funcionar, per la qual cosa Gracieta sols admet haver militat en Juventudes Libertarias. Anaven al local de las JJ.LL, llegien i s'assabentaven de qüestions polítiques i, per suposat, dels avatars de la guerra. En entrar els nacionals a Borriana el 5 de juliol de 1938 elles ja havien evacuat a Barxeta. L'adreça era la del numero 42 del carrer Sant Roc, propietat del pare de la seua cunyada, Vicente Ballester. 10 I només va acabar la guerra, se n van tornar a Borriana. En preguntar-li per què van tornar, Gràcia 7 Icaria Editorial, 2011. 400 p. ISBN: 978-84-9888-289-6. 9 Op. Cit. nota 1. 10 La mare de Gràcia va declarar que al mateix domicili tenia guardat un tapís de 60x80 que van traure de la casa d Enrique Tejedo Melo, casa que van ocupar després de facilitar-los-la el seu fill.

diu que què havien fet elles per a no poder tornar al seu poble. 11 Havien de tornar perquè necessitaven saber del germà i necessitaven cobrar la renda de la tenda, única font d ingressos de la família, cinc dones, dos d'elles vídues, i un xiquet. A banda volien recuperar uns mobles i efectes de boda. 12 Van arribar en tren al voltant de les cinc del matí del dia vint-i-un d'abril de 1939 i encara no havien creuat la Tanda quan els van donar «el alto». Algú va eixir d'un dels magatzems de la entrada del poble i els va fer entrar en un d'ells per a identificarles. Els van fer acompanyar-los i les van portar directes a la presó i, en passar per davant del campanar derruït, el guàrdia els va dir: «això ho han fet els rojos». Elles no van obrir la boca durant tot el camí. La Mercé El dia de l enterro de Durruti ella se n anava a casa de l oncle a cosir, es va trobar amb un grup de joves que li van dir que anaven a vore l passar, que el portaven per tren. Va decidir acompanyar-los. En realitat no van vore la comitiva, que va anar per carretera, i va fer el camí de tornada amb uns xics d'ugt que havien anat en un camió. No obstant la van acusar de «asistir al frente de las Juventudes Libertarias cuando pasó el cadáver de Durruti por Burriana y con uniforme militar». 13 Segons el fiscal va arribar a desfilar davant del cadàver de Durruti amb insígnies. Afirma que mai en la vida va portar cap tipus d'uniforme. Respecte de les profanacions ens va comentar que efectivament van anar un dia al cementeri i van arrancar creus, lletres i tot allò que es poguera fondre. Necessitaven metall per a la fàbrica d'armes. En això va consistir la profanació de tombes. La primera presó es va ubicar a l'església de la Sang, i a partir del 9 d abril de 11 Excepcional exemple de resiliència i fortalesa. Encara no fèia un dies que havia acabat la guerra i elles ja tornaven a casa a treballar i a dur les seues vides endavant. Franco ja els havia dit que no els passaria res perquè no tenien les mans tacades de sang. 12 Eren de la boda de la germana major, Francisqueta, i havien sabut que estaven a casa d'un guàrdia civil, a qui li ls volien reclamar. 13 Procedimiento sumarísimo de urgencia nº3509-c d 1 de juliol de 1939 de la processada Gràcia Ventura Fortea. 1939 la Mercé va començar a funcionar com a tal, i esta, encara que provisional va estar en funcionament fins el 23 de setembre de 1942. Quan elles van entrar allí ja hi havia algunes dones, poques, unes deu o quinze. Només entrar, a la dreta, hi havia una sala on des de mitjans 1939 s'interrogava als presoners. Va ser aleshores quan es va començar a omplir de gent i prompte les sales que havien servit d aules d aprenentatge van estar farcides d'homes. Així es van començar a utilitzar els corredors i, de seguida, Gràcia Ventura Fortea a la porta de sa casa a Barxeta a juliol de 2014. van fer aparició els polls. Le dones, en un principi, no estaven a un espai fix, tot depenia de la quantitat d homes que anaven arribant. Finalment van ser instal lades a la planta baixa. Al principi, al convent no hi havia res per menjar i havien d anar a menjar a l hospici del «Auxilio Social» portat per monges i falangistes. 14 Diu que el control de la presó el portaven els falangistes del poble i el cap d ells era un home que sempre calçava «polaines d'estil alemany». Hi havia un altre que destacava per 14 Vega, op. cit., pág 277. portar sempre «la verga del suplicio como compañera». 15 Alguns civils els acompanyaven, potser per a calmar la fúria d'estos, encara que la seua màxima era la de deixar fer. Els interrogatoris no eren més que l'excusa per a insultar, vexar, injuriar i amenaçar. Les nits a la Mercé es passaven en vetla, sempre pendents del que anava a ocórrer. Moltes dones tenien allí al barons de la família. Els homes de la Mercé es van endur la pitjor part. «Hi havia una sala a la part del davant del carrer que, segons ens van dir després, el veïnat del carrer se n havia d anar fora d'allí per no sentir els crits. I una nit, que era el 18 o 19 de juliol, va ser un escàndol. Pegaven, pegaven, oh!, sobretot al homes, els van martiritzar a tots». 16 «Els primers mesos van ser molt roïns perquè veies que anava entrant gent, que coneixies, a morir. Encara que no els tenies tracte, els coneixies, pues francament això te rebolvia. I pensaves a A estos homes els mataran a tots 17 [...]». A partir de juliol o agost de 1939 se van fer càrrec de la presó els oficials de la Dirección General de Prisiones i l'ambient es va calmar un tant. Els interrogatoris van començar a tindre un caràcter formal i van fer la seua aparició els jutges per a instruir els sumaríssims. Es va començar a celebrar missa els diumenges al pati. Els homes sortien els primers, excepte aquells que estaven massa nafrats o ja condemnats a mort. A les dones les col locaven a la primera fila. «Cuando la misa había terminado llegaba el momento del sermón. El cura empezaba con el evangelio del día, cuando llegaba a la arenga entraba como en éxtasis, su voz subía de tono y tronaba contra los amigos de Mosca o Moscu, que para él eran todos los rojos sin distinción, los cuales no habían dejado iglesia en pie ni curas ni monjas en todo el territorio donde los rojos habían triunfado. A continuación llegaban las alabanzas a Franco, éste no hacía venganza sino justicia, tenía buen corazón y sabía 15 Este home deia estar sempre de mal humor perque «els rojos li donaven vidre per a dinar», i Gràcia en sentir-lo pensava: «Eixa panxa tindries tu si això fora veritat». 16 Vega, op. cit., pág 279 17 Un dels homes morts com a conseqüència de les pallises va ser el pare d'amparito Ortells, Bautista Ortells Feltret, qui sols va resistir viu 13 dies. 8

Vicente Ventura Ballester a l esquerra i Eliseo a la dreta, Remolar Pérez. Fills de pares i mares represaliats. Gracia Ventura i Lourdes Burdeus. perdonar. De esta forma desglosaba su perorata de insultos para al final terminar con los vítores a Franco brazo en alto y España una, Grande y Libre». Gracieta diu que a partir de gener de 1940 van començar a celebrar-se els judicis a Borriana què, fins aleshores, s'havien fet a Castelló. Per dos vegades van ser conduïdes elles i altres xiques de JJ.LL junt amb alguns homes a judici a la capital. Els portaven en camió, però sense saber per què els judicis se suspenien després de mitja hora d'estar esperant i sense que ningú els informara de res. Gràcia sospita que era sols una estratègia per a atemorir-les, ja que molts dels homes que les acompanyaven eren més tard afusellats. A la Mercé Gràcia va deixar de menjar. Va ser al principi. Va estar una temporada que no menjava quasi res, i, considera que ho haguera arribat a passar malament de no ser per la intercessió de Rosa Giner Martínez «Doña Rosita», qui la va obligar a anar a la infermeria. Rosa li va dir que havia de menjar, que si no tenia fam que menjara menys però que menjara. Rosa era de Bicorb però havia sigut mestra a la Vall d'uixó. Era vídua i tenia un fill. Havia sigut militant socialista 18 i havia estat de voluntària com a infermera a l'hospital de Vall d'uixó i també de Benicassim. A la Mercé ensenyava francés i va actuar com a comare. Va ajudar a naìxer al fill de Rosario Ferreres, també de la Vall. «Doña Rosita» no va arribar a anar a Saturrarán. En sortir de la Mercé es va traslladar a viure a València, en una habitació llogada. Quan Gràcia va obtenir la llibertad condicional i vivia a València anava a visitar-la tots els diumenges. Anaven ella i Assumpció. Finalment, Rosa Giner es va unir amb un home i van marxar cap a Veneçuela on escara viuen els seus descendents. Finalment el dia del judici va arribar, després de més de deu mesos de presó preventiva. Elles, com a totes, van haver de posar en pràctica el temible ritual d'anar de la Mercé al casino i que la jutjada ens relata així: «En el Pla, en un 18 A les biografies figura com a militant del PCE i també com a declarada feminista. Entre d'altres va crear a la Vall d'uixó l'arupació de Dones Antifeixistes. Al següent link hi ha una completa biografia de «Doña Rosita»: http://www.dbd.cat/index.php?option=com_ biografies&view=biografia&id=1252. 9 local construido por los años treinta por los comerciantes como café y local de reuniones, se acomodó el pri mer piso para celebrar allí los juicios. El Pla queda unido a la plaza de la Merced, donde estaba situada la cárcel, por una larga calle cono cida en el pueblo por el nombre de «La Carrera». El día que se celebra ba juicio esta calle, quedaba atestada de gente, mayormente mujeres con algún niño. Desde la cárcel al local donde se armaba el tribunal se abría un pasillo entre la multitud por tanto [sic] pasaban los presos y presas de dos en dos. Los hombres esposados, las mujeres no. Entre la muchedumbre allí concentrada había de todo; caras que refle jaban el odio en su mirada y que se les escapaba algún insulto, otras de compasión y afecto y en muchas la curiosidad. El miedo en que se vivía, pues hasta a los familiares les estaba prohibida la visita, ha cía que el público saliera a la calle a ver a les presas, se desconocía lo que ocurría detrás de aquellas paredes del ex-convento. El miedo es el arma más fuerte en la que apoyan los dictadores. Parecido episodio narra Manuel Rivas, en su pequeño librito, joya de la lite ratura La Lengua

de las Mariposas, hecho ocurrido en un pueblo de Galicia en los primeros días de la sublevación militar. El pueblo se congrega delante del Ayuntamiento para ver salir a las presas que lle van a fusilar. Las que ayer eran amigas ahora les insultan y al calor de las insultos los niños les apedrean, nadie quiere que se le cuelgue el cartelito de rojo si se queda en casa». Quan la duien al judici, Gràcia va reconèixer a alguna de les xiques que cosien amb ella. Portaven a un xiquet i en passar li van dir que aquelles eren les causants de la mort de son pare. Era el fill de Blasco Vichares. Gràcia diu que Salvador Blasco Vichares era un pasant de notari, nebot de la dona del sastre, i que era un bon home. Estava amagat per la falange i el van matar a l'inici de la guerra. Ella pensa que els seus procediments es degueren iniciar per denuncia del seu cosí germà o d'amelia Vichares, la tia del cap provincial i conseller nacional de la Falange. 19 Era el 16 de gener de 1940. Amb ella anava la seua cunyada Pura. El tribunal col l ocava els sabres damunt de la taula, al costat del crucifix. El fiscal donava lectura a l expedient i al final pronunciava el veredicte de cara al tribunal, preguntant a aquest si tenia alguna cosa a al legar. La resposta del tribunal i la del defensor quasi sempre era la mateixa: no-res, senyor. A Gràcia la van condemnar per adhesió a la rebel lió, 20 pel famós article 238 del Codi de Justícia Militar, 21 a 20 19 La informem que no sembla ser així. Els sumaríssims están instruits d'ofici pel tinent de la Guardia Civil i cap de la línea de Borriana i les úniques referencies a particulars es troben als sumarissims d'assumpció Ventura Fortea i Assumpció Fortea Palomero. Al primer, en un informe al peu de la interrogació de l'acusada es llig que Carmencita Castañer Granell domiciliada al carrer Valencia número 9, «denuncia que la informada, en cierta ocasión, al ver al padre de la denunciante dijo: a este fascista, deben llevarlo en el coche y darle el paseo, siendo más tarde asesinado su expresado padre». La denuncia com a tal no es troba a l'expedient. Al segon expedient es fa referència al fet que Dolores Enrique Mingarro va denunciar que Fortea va viure en sa casa i junt amb altres «le robaron entre todos todo cuanto había en ella». Cap referència a la familia del falangista. 20 Escrit en l espai de la qualificació fiscal com «adhesión con Agrabantes». 21 Art. 238. Los reos de rebelión militar serán castigados: 1º) Con la pena de muerte el Jefe de la rebelión y el de mayor empleo militar, o más antiguo, si hubiere varios del A Saturrarán Gràcia Ventura (dreta) i la seua cunyada Pura Ballester (esquerra) junt amb Paquita Loaces, natural de Viver. anys i un dia de presó menor i amb la circumstància modificativa de minoria de edat. La seua cunyada, ja hem vist, va tindre menys sort. 22 En total van complir cinc anys abans de sortir de Saturrarán en llibertat vigilada. Al 1944 van començar a buidar-se les presons quasi a la mateixa velocitat que anys abans van anar omplint-se. Qui va decidir encausar a una bona quantitat d'homes i dones en edat productiva, no va preveure les sumes de diners que tots els dies calia invertir en la seua alimentació, per deficent que esta fora. 23 A banda, la por que ja s havia instaurat en cossos i ments duraria dècades sense necessitat de fer-hi més passos de rosca. A Conxa Perez Ribas, la seua amiga íntima, li van atribuir haver sigut la mismo, que se pongan a la cabeza de la fuerza rebelde de cada cuerpo y de la de cada compañía, escuadrón, batería, fracción o grupo de estas unidades. 2º) Con la de reclusión perpetua a muerte los demás no comprendidos en el caso anterior, los que se adhieran a la rebelión en cualquier forma que lo ejecuten y los que, valiéndose del servicio oficial que desempeñen, propalen noticias o ejecuten actos que puedan contribuir a favorecerla. 22 Vid nota 5. 23 Aquesta qüestió es troba molt ben tractada a l'article de Domingo Rodriguez Teijeiro «Excarcelación, libertad condicional e instrumentos de control postcarcelario en la inmediata posguerra (1939-1945)» que es troba disponible a la web sota el seguent link: [http://www. cienciaspenales.net/portal/page/portal/idp/dosier/ La%20redenci%F3n%20de%20penas%20por%20 trabajo/c385f051709cb24fe04015ac20201d57]. secretària de Mujeres Libres, és a dir, d una organització que sols va existir sobre el paper. A ella la van detindre i va entrar en presó el 29 de juliol de 1939, tenia 19 anys i ja era mare d'un fill. La van jutjar i la van condemnar a vint anys de presó menor, també amb la circumstancia modificativa de menor de edat. Conxita va ser qualificada com de «pésima conducta» 24 i d excitadora en les vagues, i va resultar provat que ja pertanyia a la CNT abans del 18 de juliol de 1936, és a dir, amb 15 anys. Després es va afiliar a JJ.LL i va contraure matrimoni a l ús libertari amb el «jefe de la checa antifascista Eliseo Remolar». També va profanar tombes. Es descrita com a «gran alborotadora», dirigent de «JJ.LL», assídua del local de la CNT i a algunes reunions secretes que allí es van fer. «De cuantos objetos de valor, alhajas, y efectos religiosos y otros artículos que guardaba su compañero, todo era guardado por la informada», a banda que «era de dominio publico, cuanto se complacia por los asesinatos que cometian las hordas marxistas». A la declaració indagatòria Conxa va dir que això no era cert, mai va acudir a les reunions secretes de la txeca i que no s alegrava dels excessos dels marxistes. Va negar haver dut mai uniforme ni pistola, sols insígnia de la CNT. Va declarar ignorar la actuació que poguera haver tingut el seu company i que mai li va portar cap objecte procedent de requisa. Va admetre que havien ocupat una casa requisada al camí d'onda. Dels dos testimonis que va proposar sols figura la declaració d'una, que va declarar no conèixer-la. Sembla que al tribunal no li quadrava la intensitat de la carrera política de l'acusada amb la seua edat biològica i, en demanar la partida de naixement, aquesta va informar que havia nascut el 15 de març de 1920. 24 Procediment sumaríssim d'urgència 4680-C de 29 de juliol de 1939 10

Saturraran El 18 de setembre de 1940 les van traslladar a Castelló per a completar l'expedició que les portaria cap a Saturraran. Algú ha definit Saturraran com la presó de dones més dura de l'estat Espanyol. Pura Ballester, deia, en canvi, que ella havia estat a la presó més bona d'espanya, ja que allí hi havia inclús piscina, cosa que en altres no ocorria, referint-se al riuet que passava pel mig del pati de la presó i que a jutjar pel clima de la regió deuria d'incitar molt poc al bany. Saturraran era una presó central, allí no hi havia preses preventives. Totes havien sigut ja jutjades i condemnades. Era també una presó per a mares lactants. Estava a la frontera de Guipuscoa i Biscaia a la vora de la platja i enmig d'un preciós paratge. No era l'única presó exclusiva de dones del País Basc. N'hi havia d altres a Amorebieta, a Bilbao i a Vitòria. Va estar en funcionament sis anys, des del 3 de gener de 1938 fins 1944, any en que van alliberar les nostres expedicionàries. Es calcula que per allí van passar unes 4000 dones, la majoria, diu Gràcia, asturianes, gallegues i basques, encara que hi havia de tot arreu. Sembla que primer havia sigut un balneari i després un seminari fins que algú es va fixar en l'edifici com a un bon lloc per a "algunas mujeres que, bien por sus acciones, bien por actividades o ideologías de sus parientes varones, sufrían una serie de castigos, algunos de ellos específicos para ellas. 25 Així i tot s'han conservat algunes fotos del calvari d'aquestes dones i resulta curiós vore com moltes estan sonrients. En preguntar-li a Gràcia pel seu excel lent humor va dir: ojo amb les fotos, que estan fetes totes en dies de festa, eren per a enviar-les a la família i voliem que ens hi veren somrients. 25 L Emakunde va publicar l any 2012 un excel.lent estudi sobre aquesta presó. D'ací agafarem algunes dades i testimonis que avalaran coses que havia dit en vida Conxa Perez i que Gràcia Ventura Fortea també ens va relatar. Ella va participar en aquest estudi, donant així testimoni d'un horror que mai deuria haver existit. L'estudi esta disponible a la web: [http://www. ehu.es/documents/1736829/2066686/situacion+peni tenciaria+de+las+mujeres.pdf]. A Saturrarán Gracia Ventura (dreta inferior), Conxita Perez (dreta superior), Pura Ballester (esquerra superior) i Filomena Violeta (esquerra inferior), quatre de l'expedició de 19 dones de Borriana traslladades a Saturrarán. L expedició es composava de quarantatres dones de la província de Castelló: dones de Nules, de Tírig, de Sogorb, d'alcalà de Xivert, de Villahermosa del Río, de Castelló, de l Alcora, de la Vall d'uixó, d Almassora, i sobre tot de Borriana (19). Eren del POUM, de la CNT, del PSOE, del PCE... totes considerades com a molt perilloses i desafectes a la Causa Nacional. No importava que les condemnes foren en alguns casos de presó menor, com en el cas de Gràcia Ventura, Conxa Perez i Francisca Ventura, i tampoc que entre totes no tingueren ni un sol delicte de sang, el dia de la patrona dels presos el van passar en un tren de camí a Mutriku. A Tarragona dormiren al tren, avarat aquest en una via morta, i al sendemà arribaren a Lleida a l hora de dinar. Després del "ranxo les van traslladar en camions cap a Saragossa, on van arribar ja molt entrada la nit. El que passava entre les parets d aquella improvisada presó sols es pot entendre donant veu als qui ho van patir. Així, Gràcia defineix la presó de Predicadors 26 com: un lugar horroroso, las mujeres 26 Antic palau dels ducs de Villahermosa, sha emprat al llarg de la historia com a presó, jutjat, etc. Avuí es conserva la façana únicament, rere la qual s'amaga una escola de nova construcció. dormian por los pasillos pegadas unas a otras y sin poder alargar sus piernas de estrechos que eran. No cabía un alfiler, las chinches, piojos y toda clase de bicho viviente se paseaba por las paredes hasta la naúsea, difícil poder describir el impacto que en nosotras causó. Felizmente para nosotras, no para las pobres que quedaban allí, solamente pasamos unas horas sentadas en el suelo, el tiempo de tomar nuestra ficha, ritual que se hacía por todo local que pisábamos aunque solamente fuese por unas horas. A las siete de la mañana del día 25 dejábamos este antro nauseabundo y de nuevo en el tren salimos hacia Zumárraga En esta estación el tren maniobró separando los vagones que iban a San Sebastián de los que iban a Deva, entre ellos iba el nuestro. En Deva cogimos un autobús que nos llevaría al penal. Era ya noche cerrada cuando llegó el tren a Deva, un espectáculo maravilloso se presento ante nuestros ojos acostumbrados como estaban ya a ver tanta miseria. La costa cantàbrica se veía iluminada por centenares de farolillos procedentes de los barcos pesqueros anclados en los pequeños puertos de la costa que recorría el autobús. El acompasado balanceo de las barcas por el vaivén de las olas nos hizo olvidar por un momento cuál era nuestro destino. Serían las diez de la noche que hicimos nuestra entrada en el penal. Del que van ser els seus dies allí recorda que les van rebre les monges de la Mercé, que: "nos dieron un tazón de café con leche con un trozo de pan que nos supo a gloria, pues no habíamos comido nada en todo el día. Terminado este ligero pero sabroso ágape nos repartieron por la celdas del pabellón celular donde teníamos que pasar la cuarentena 27. Nos dieron una celda del primer piso a las cinco que componíamos la familia más una joven de Segorbe llamada Lola [...]. Los pisos se componían de celdas donde cabían 5 ó 6 personas. Las celdas del segundo servían de enfermería y en el sótano se encontraban las celdas de castigo. La humedad del río se filtraba por las paredes del sótano y pasar dos 27 Realment no van acabar de pasar allí els 40 preceptius dies, van haver de cedir l espai a les que poc a poc anaven arribant. En este cas van haver de deixar el lloc a unes preses que arribaren de Madrid. 11

Fotografia d un grup de dones de Saturrarán el 12 de juny de 1942. La primera per la dreta (sentada en terra) es Concepción Perez Ribas, mare d Eliseo Remolar Pérez, al seu costat Elvira Remolar. La quinta per la dreta de la segon fila (dreta i amb una espècie de fular al muscle) es Pura Ballester. días en uno de estos calabozos a pan y agua y en la más completa oscuridad era suficiente para que al salir la presa allí castigada parecía más un cadaver andando que un ser humano. 28 Nuestra expedición pasó a ocupar el pabellón no 4 que se encontraba frente a la casa del cura y el director. Este edificio tenía también tres plantas, en la primera y segunda estaban las mujeres que tenían con ellas a sus hijos menores de tres años, una vez cumplidos estos o se los lle vaba algún familiar o se hacía cargo "Auxilio Social. La planta baja estaba ocupada por oficinas y una escalera de caracol de madera conducía a los pisos. Nosotras pasamos a ocupar el tercero de los pisos que se componía de dos salas. 29 Al penetrar en él había una sala más bien media na y a la derecha la clausura de la monja, dos escalones de ma dera 28 No obstant, per a Gràcia, la pitjor de les tres presons en les que va estar va ser la de la Mercé, sobretot al principi, mentre estava controlada per la Falange. 29 En preguntar-li a Gràcia per si havia conegut allí a Conxa Seglar Garcia, a Carmen Garcia Mata i a Rosa Ana Rovira Aragonés, represaliades de Vila-real traslladades a Saturrarán al 1943 em va dir que no, possiblement perquè no estarien al mateix pavelló, i així era imposible la relació. separaban esta sala de la otra mucho más grande encarada Norte-Sur con un pequeño balcón por un lado. Por detrás de los cristales del balcón colocado a la parte sur se podía fisgonear la entrada del penal y dar la alerta si llegaba algún camión con víveres pues estos eran des cargados por las mismas presas, voluntarias que, así, se ganaban un cazo más de rancho. Por la parte Norte se controlaba el movimiento de la campana lla mando a rancho. Sobre lo que era el comedor se encontraba el pabellón nº 6 que contenía a las presas mayores de 60 años. Era una sala muy grande dividida por medios tabiques formando tres departamentos. Se penetraba en él subiendo siete u ocho escalones, estos de granito. La campana colocada sobre la capilla de las monjas, anunciaba a las reclusas con su alegre repiquetear que había llegado la hora de levantar se, a este aviso, el Penal de Mujeres de Saturrarán se ponía en movimien to, no tardaba en aparecer la monja, sor Juliana, encargada del tercer piso del pabellón no 4 dando la orden de a formar! acompañada con el palmeteo de sus manos. El día empezaba con el recuento y a continuación llega ba el desayuno. Este se componía de un líquido oscuro llamado café, un cazo por persona era la ración y hasta la hora de comer. Sor Juliana. Era la monja más veterana del penal, la mayoría eran jóvenes. Rondaban por los 25 años, muchas procedían de la parte de Burgos, o sea, Castilla la Vieja Sor Juliana no cumpliría ya los 60, tenía voz de mando, bastante rolliza y quisquillosa, su cuerpo se balanceaba al andar como suelen moverse las personas de pies planos. Aunque severa y siempre refunfuñando era la que más atendía a la presa que lo necesitaba. La edad de las mujeres de estas salas oscilaba entre los 22 y los 59 años, cumplidos los 60 se pasaba al pabellón no 6, donde estuvo mi madre con mi hermana Francisca que la acompañó hasta que salió en libertad. El hacinamiento era total. Las presas dormíamos sobre petates 30 que por la 30 La tia de Gràcia els va entrar un matalàs dels anomenats de "canonge, sobre el qual dormient ficant-lo de través, amb els peus i el cap a l'aire. Això va ser al mes d'estar allí, fi ns aleshores dormien en terra, damunt d una manta, tapant-se amb una altra. Informes publicats recentment estimen que la mitjana 12

L eucaliptus Després de del mascarós silenci Una altra fotografía de Saturrarán. La segona per la dreta en la segona fila és Pura Ballester. noche se extendían sobre el pavimento de madera, por la mañana, al levantarse había que enrollarlos bien y ser colocados contra la pared, pues duran te el día servía de silla para sentarse, El aseo se hacía por turno, seis lavabos colocados en un rincón de la sala más grande era todo lo que las presas disponían para hacer su ablución, no existían duchas 31, ni siquiera unas viejas cortinas que aislaran a la reclusa que se estaba lavando de la mirada de las compañeras de cautiverio, no había secreto que guardar ni vergüenza que esconder. Parecía aquello un cuadro pintado por el Greco, cuerpos y caras escuálidos que apenas los cubría unos colgajos de piel. A las doce la campana volteaba de nuevo anunciando la hora del rancho. La comida sé hacía por turnos, el primer turno era para los pabellones 4 y 6, el segundo para el pabellón no 8, éste mucho más en centímetres de que disposava cada presa tombada era de 45. Al moment de màxima aglomeració, l'any 1940, es calcula que podia haver allí unes 1600 o 1700 persones. D'estes no es pot saber amb seguretat quantes eren xiquets/tes que acompanyaven a les mares, ja que aquest fet no es registrava. 31 Ni una sola dutxa i sols dos latrines, el que suposava fer cua permanentment. numeroso. Se alineaba de dos en dos y en absoluto silencio, si al oído de la monja le llegaba al gún susurro quería saber enseguida de donde procedía y mas de una se había llevado un sopapo. El comedor era espacioso, por el lado donde se encontraba el pequeño riachuelo que corría par dentro del penal se abrían grandes ventanales. Las mesas eran de madera blanca con dos bancos, uno por lado, en los que se sentaban cinco mujeres en cada uno de ellos. Cada monja servía a las reclusas de su sala y repartiendo el rancho de mesa en mesa acompañada por dos reclusas que trabajaban en la cocina y le llevaban la caldera. Termina da la comida se volvía al aposento y a esperar la hora del rosario. El ro sario resultaba pesado, nunca terminaba, después de los misterios del día se continuaba rezando a los ángeles y arcángeles, santos y querubines. Par la noche no se bajaba al comedor, la monja repartía el rancho en la misma sala, cada cual se sentaba en su petate con el plato de aluminio, quién lo tenía, sobre las rodillas y A comer se ha dicho!. Al terminar se lavaba el plato y la cuchara en los lavabos y se guardaba de nuevo hasta la hora del café de la mañana 32. No tardaba en llegar de nuevo la hora del recuento antes del silencio y después de éste preparar los petates para dormir procurando no invadir territorio de las presas de al lado para no enzarzarse en discusiones inútiles. El comedor, por ser lugar más espacioso servía para todo. Los domingos por la mañana se celebraba la misa para toda la reclusión. En uno de los lados de la estancia había un entarimado donde se 32 Per a Gràcia la fam era, sens dubte, el pitjor de tot, i qui més ho notava eren les presoneres que portaven alli molts anys i depenien totalment del menjar del penal. Este es composava de creilles, cigrons i cols. "Alguna vez entre los garbanzos flotaba algun hueso, pero era mejor que no te cayera en el plato, pues te quedabas sin comer. Diu que la gent Basca es va portar molt bé amb les recluses. Molts els entraven menjar. També passaven molt de fred. La presó era terriblemente humida i la tuberculosi feia estralls. Hi havia un pavelló per a les infectades d'aquesta malaltia i Ventura diu que moltes van arribar a morir. Sembla que algunes dones procedents de la nostra zona que van emmalaltir de tuberculosi van patir paràlisi a les cames. De la seua expedició van morir dos dones a 1942, una era d'alcora i l'altra de Nules que "en ocho días quedaron eliminadas. Respecte de si rebien ajuda per part de les monges aquelles dones que estaven malaltes, considera que no es deu generalitzar, ja que si "cogias a la monja que te tocaba de buen humor recibías su ayuda y si era preciso te llevaba a la enfermería. 13

colocaba el cura 33 para oficiar la misa al son del órgano: A mediados de 1942 se empezaron a dar clases por presas tituladas; pues no todas las presas eran analfabetas. La clase de cultura general corría a cargo de una joven de Cuenca llamada Emilia, la clase de solfeo corría a cargo de una profesora de piano gallega, la de taquigrafía por una pelirroja madrileña llamada Pilar. La profesora de piano a què es refereix Gràcia era Urania Mella Serrano, a qui van conèixer al pavelló 4. La història d'urania també es de les que encongeix el cor, sobre tot quan les seues filles manifesten com van ser educades per a odiar a sa mare 34. A Gràcia li van servir aquelles classes que havia rebut del ceguet per a poder arrancar cuatre notes a l harmoni de Mella, seguint les indicacions d aquesta dona que sempre, sempre, vestia de negre. Diu que no va estudiar molt de temps solfeig, pero el suficient per a saber que era una negra, una corxera, una redondilla, etc, i així entre el que sabia i les indicacions de la gallega, va poder escapar un poco de la monotonía de estar todo el día dentro del recinto. 33 Varies de les preses de Saturrarán han definit al retor D. Jose Maria Arrieta com a una excel.lent persona. Concha Perez afirmava que la fotografia on esta ella, Ventura, Violeta y Ballester, va ser presa pel retor, cosa molt possible a jutjar per altres testimonis com el de Balbina Lasheras Amezaga qui el defineix com "lo mejor de la cárcel. Sospitem, no obstant que moltes de les fotografies eren preses per a publicar-les a la revista Redención, l'òrgan propapandístic del Patronato de Redención de Penas, on freqüentment es transmitia la imatge de la bondat d'aquell règim que permetia a unes dones terribles redimir-se de les seues faltes. Aquesta era la única publicació que es podia llegir a la presó. 34 L'home d'urania Mella, Humberto Solleiros va ser afusellat, i a ella, la pena de mort li va ser commutada per trenta anys de presó. Es pot llegir un extracte i transcripció dels sumarissim d'aquesta parella a: [http:// consellodacultura.org/album/extras/docs/41_01.pdf]. Abans de l afusellament de Solleiros les seues germanes el van obligar a signar un paper pel qual cedia la custòdia dels seus cuatre fills a la seua familia, falangista. De la manera que aquestos els explicaven la mort de son pare i la reclusió de sa mare donen bona fe les filles a aquest documental disponible a la xarxa https:[//www.youtube. com/watch?v=n_67gf0mk0s]. Terrible exemple de com la manipulació dels xiquets i xiquetes va arribar a l'extrem d'aconseguir que estos odiaren a uns pares i mares dels quals gairebé no tenien cap record. Urania Mella era filla del pensador l anarquista gallec Ricardo Mella. Era una dona cultíssima i compromesa. Va ser presidenta a Vigo de la "Unión de Mujeres Antifascistas. Feminista i precursora de l'associacionisme femení, al seu favor es va expedir en 2010 una declaració de reparació i reconeixement personal en virtut de l'article 4 la llei 52/2007 del 26 de desembre. El Ministeri de Foment ha ficat el seu nom a un buc de salvament marítim i a l'acte de la botadura va tindre el detall de no convidar els seus descendents. I a l estiu, se salía de recreo a la playa. Cada pabellón tenía sus horas de recreo, nunca se juntaban unas presas con otras. Se iba de dos en dos y al llegar a la playa se formaba un corro, la monja se colocaba en el centro y antes de dar la orden de rompan filas! había que entonar los himnos, primero Cara al Sol, después el canto carlista Por Dios por la Patria y el Rey. A conti nuación llegaban los vítores al Caudillo tres veces con el brazo en alto, para finalizar con Arriba España! Algunes monges eren especialmente dures i els seus noms encara estan en ments i boques de qui per allí va pasar, repetint-se com un mantra entre els descedents: "Sor Lourdes se las traía, i també sor Gertudis. 35 El càstig més frecuent, el que més els agradava imposar era el prohibir la comunicación amb la familia: "en mi tiempo el castigo más liviano era prohibirnos escribir a los familiares la tarjeta que cada ocho días les estaba destinada a la familia. S'ha parlat i molt dels abusos sexuals dels que algunes recluses eren víctimes a mans de les monges, també de les burles i de la subtil violència simbòlica de gènere 36. Gràcia diu no haver sigut testimoni d'aquestes pràctiques sexuals: "puede que las hubiera, por que no. Nunca tuve problemas por ese lado, ni con monjas ni con reclusas. Ahora es cosa corriente (referint-se a la homosexualitat). "Todas las cárceles tienen su reglamento, si te sales de 35 No acabariem si haguerem de relatar la sèrie d'humillacions, càstigs a que les monges sotmetien les recluses. Hi havia una monja a qui anomenaven sor Veneno i la mare superiora era coneguda com la Pantera Blanca "porque tenía los hábitos blancos pero el corazón muy negro [http://www.elcorreo. com/vizcaya/20130514/mas-actualidad/sociedad/ rosas-saturrarán-201305131901.html]. Algunes dones relaten que més de la meitat del menjar s empleva en alimentar a cerdos i conills que venien o enviaven als seus convents, i la resta per a alimentar a les preses. Gràcia diu no haver conegut este fet peque posiblement va ocòrrer als primers temps. El que si es cert es que el director, Antonio Maya, va ser destituit l'any 1941 degut a un escàdol d'estraperlo i corrupció. 36 A Saturrarán hi havia dones des del 16 fi ns el 65 anys, si bé la majoria tenia entre 21 i 40 anys i eren casades (47%). Com a producte de la reclusió i de les males condicions de vida moltes patien d'amenorrea i de menopausa precoç, fet aquest que era utilitzat per les monges com a eina de tortura de gènere. Per més que les recluses entengueren que la maternitat no era la única finalitat de la vida d'una dona, no deuria de ser molt agradable sentir com una altra dona es congratulara de que la fam no et deixara tindre la regla. él consciente o inconscientemente, la guillotina cae sobre ti, en nuestro caso el castigo. La mayor prohibición era salir de la sala sin permiso de la monja. Las presas no se podían visitar unas a otras, ni salir juntas al comedor, solamente hablabas con las de la misma sala. Era el 2 de març de 1944 quan les van deixar eixir. No van anar directes a casa sino que van pasar primer per Madrid. Tenien un misatge per a l home d una presa, Margarita Torrejon. Vivía prop d'atocha. Les van convidar a dinar i després van marxar cap a casa. Gràcia no va anar a Borriana sino a València 37. La seua germana Assumpció estava allí "servint i va decidir quedar-se amb ella. Conxa en canvi va decidir d anar a Borriana a buscar el seu fill i sa mare, però va fer un "alto en el camino i primer va pasar per la peluqueria. No estava disposta a entrar a Borriana amb aquell aspecte. 38 A València s'havia de presentar setmanalment a la comissaria de policia. Finalment Gràcia i Assumpció al 1950 van decidir d anar-se n a Barcelona. Hi havia un jutge que s allotjava a l hostal del carrer San Miquel39 i que facilitava 37 Al certificat de llibertat condicional figura Barxeta com a lloc de residència, després, a l'indult, ja consta l'adreça Conde de Salvatierra 20 de València. 38 Conxa contava açò moltess vegades. Era una dona molt "coqueta i no volia aparèixer pel poble després de 5 anys amb mal aspecte. Un fet com aquest, que pot semblar anecdòtic o inclús frivol té moltíssima importància si enfoquem la qüestió des d'una perspectiva de gènere: si cinc anys de presó major no van ferir l'autoestima d'una xica de 24 anys, apartada del seu fill de 5 anys i ignorant de si el seu company (qui viuria en la clandestinitat fins l'amnistia de 1966), seria descobert o no, almenys pel que a nosaltres respecta, l'objectiu de la reducció de les dones novament a la minoria d'edat i al paper de la subjugació mes absoluta, es pot considerar com un fracàs. Dones de Borriana com Conxa Perez, com Gràcia Ventura deuen de ser un exemple per a totes les dones i tambe per als homes. Van pagar anticipadamente i molt cara la nostra llibertat actual, siga esta molt o poca. Van penar a la pitjor presó de dones d'espanya sense haver atentat contra la vida i la propietat de ningú (a banda d'unes quantes creus de metall i habitar a cases confiscades que van ser tornades als seus legítims propietaris). Van ser recluides per tindre consciència política i de gènere, quelcom imperdonable en els esquemes novedosos d'aquella Nueva España que anaven a crear. Tant de bo 75 anys després tinguerem les dones de Borriana la meitat de la valentia d elles. 39 Efectivament aquest Jutge era Cesar Sanchez de Rivera Gonzalez Sandoval, empadronat a l'hostal del número 16 del carrer Sant Miquel. Al padró de 1945 resa com a Juez comarcal i com a natural de Torrijos (Toledo). Aquesta casa de comidas com va defi nir Gràcia, era regentada per Maria Peris Ramos (a) Maria la Hostalera o Maria de la O, dona natural d Onda, que es va casar i divorciar a Vila-real i que va viure i va 14

els contactes amb famílies disposades a ajudar. Allí, van trobar-se amb antigues amistats de presó i també van entrar en contacte amb la família de Peirats 40 amb qui va viure un cert temps. Una ex companya de la Mercé, de la Vall d'uixó, li va conseguir el contacte. Va començar a cartejar-se amb ell. Finalment, al 1954, Gràcia va marxar a Paris en tenir el passaport en regla. La segua germana ho havia fet abans. Va decidir passar primer per Tolosa a donar-li un paquet a Peirats. Allí el vore per primera vegada a qui seria el seu company fins la resta dels seus dies. 41 Van viure a Tolosa i a Montady i allí es dedicaren a cosir i a escriure. Ell sempre estava escrivint, sempre davant de la màquina d'escriure 42, però també va aprendre a cosir pantalons. Igualment Gracieta treballava per a l organització confederal i en els seus viatges de visita a Espanya solia portar documentació. A 1973 va col laborar en la publicació novament de Mujeres Libres, encarregant-se de la revista entre 1971 i 1976 si bé, confesa no sentir-se d'acord amb tot el que allí es publicava. 43 rengentar negocis d hosteleria a diversos municipis de la Plana. Militant del PSOE, va se detinguda a Nules. També va pasar per la Mercé i segurament la seua molt bona posició econòmica i els seus contàctes polítics li van servir per a evitar l escamot. D aquesta dona d aclaparadora personalitat encara no esbrinem sinò xicotetes pinzellades de la seua intensa vida. Esperem que el futur ens deixe apropar-nos a ella. 40 Ací sols parlarem de Peirats en tant que company de Gràcia Ventura, però no parlarem del "gran Peirats. Ací no es ni redactor de Solidaridad Obrera, ni secretari de la FAI a Barcelona,ni pensador, ni historiador ni polítòleg. Tampoc estarà al camp de Vernet ni s'exiliarà a Amèrica. Ací, sols serà el company de Ventura i el traductor de les memòries d'emma Goldman. La de Peirats es una figura interesantísima i molt poc coneguda en les notres terres. Les seues memòries es van publicar l'any 2009 a la editorial Flor del viento sota el títol: De mi paso por la vida. Igualment a la revista Anthropos, nº 102 de l'any 1981 es pot llegir una entrevista que reflecteix plenament el seu ideari polític. Part de la entrevista també es pot llegir on-line [http://www.alasbarricadas.org/forums/ viewtopic.php?p=169679]. Al Capitol 18 de la serie de tve Historia Inmediata de l'any 84 Peirats participa en un documental sobre l'anarquisme español. Es pot visualitzar a [http://www.rtve.es/alacarta/videos/programa/ anarquismo-espanol-contado-protagonistas/942558/ 41 Peirats va morir a Borriana el 20 d agost de 1989. 42 Per la seua importància per a l'estudi de les dones destaquem la biografía d'emma Goldman que Peirats va publicar sota el títol Emma Goldman anarquista de ambos mundos. Poc abans es va publicar un altra biografia, fet aquest que va desanimar Peirats. No obstant la originalitat de la d'ell radica a abastar les tres etapes de la vida de Goldman, la soviètica, l'americana i la espanyola, amb especial èmfasi en l'admiració que Goldman tenia per la societat espanyola. 43 Vega, op. cit., pág. 305. 1961. Andorra. Gràcia Ventura, Jose Peirats i Octavio Alberola, cap de l'organització Defensa Interior (composta per CNT, FAI i JJLL). L any 62 i 63 Alberola participaria en la planificació de l assassinat de Franco. Considera que no te el nivell intel lectual de Peirats i afirma haver portat una vida feliç junt amb ell, encara que, admet aclucant l ull, no era un home fàcil. Al citat llibre d'eulalia Vega es dóna bon compte de la vida quotidiana d'ambdós, nosaltres vam preferir centra-nos en altres temes. En no aprofondir més no ens va dir el que sempre ha confessat, que l encontre amb Peirats va ser per a ella la millor cosa de la seua vida. Gràcia es va casar molt tard, a l ajuntament de Tolouse al 1968 i en contra de la seua voluntat i la de l altre contraent. Li vam recordar que les dones anarquistes no es casen i ens va donar la raó rient-se, explicant que es van vore obligats a fer-ho. Peirats tenia l estatut d asilat polític però no així ella. En els últims temps cada vegada molestaven més a Peirats i freqüentment havia d'anar a Paris a donar explicacions a uns i altres departaments ministerials. Va sentir por que decidiren mirar de prop a Gràcia (encara que havia obtingut l indult ) i, així, la única opció va ser el matrimoni. La vida a l exili no va estar exempta de dificultats. Ambdós seguien militant i treballant, si bé Gràcia diu que possiblement la major càrrega de treball requeia sobre ella. Cosia per a un sastre que li pagava molt bé, cada pantaló a deu mil francs. La vida que portaven era senzilla. Admet que vivien a una casa que no reunia massa condicions. Els diumenges anaven a visitar a la doctora Amparo Poch i Gascón 44, qui tenia un consultori en Tolosa. Poch i la Federica 44 Interessantíssima la figura de la doctora Amparo Poch i Gascón, una de les tres fundadores de la organització Mujeres Libres. havien sigut estretes col laboradores al Ministeri de Sanitat espanyol però sembla que la seua relació a l'exili tolosà es va gelar. A la fi dels seus dies les dos dones s'havien distanciat considerablement. Gràcia Ventura i Peirats van tornar a casa l any 76. El País 45 publicava que José Peirats, historiador y miembro de la CNT, llegó el domingo a Hospitalet procedente de Francia, donde ha permanecido exiliado desde el final de la guerra civil, según informa Europa Press. El señor Peirats fue recibido en la estación por unos cien militantes de la Confederación Nacional de Trabajadores, quienes, después de entonar el himno libertario «A las barricadas», acompañaron al recién llegado a su domicilio familiar de Hospitalet, donde pasará una semana antes de proseguir el viaje hacia Madrid y Valencia. De Gràcia no es diu ni paraula, però el seu record diu exactament el que comenta el diari. A juliol del 77 peirats va participar al primer míting que la CNT celebrava des de 1939. 46 Van viure després a la Vall d'uixó i passaven els estius a la platja de Borriana, a una casa cedida por uns amics. En morir Peirats, Gràcia se n a anar a viure Barxeta amb la seua germana Assumpció a, qui va morir als 102 anys l any 2009. Allí viu tranquil lament, rodejada del seu nebot i els fills i néts d'aquest. Finalment, Gràcia es s'acomiada de nosaltres besant-nos i abraçant afectuosament al fill de Conxita: nosaltres li dèiem Conxita, diu. Quedem de vore ns qualsevol dia. Tant de bo!, pensem. En tornar cap a casa, ara ja sí per la nova autovia, passem per davant d'una presó, que fa que tornem a recordar què poc sabem d aquelles dones que van passejar els seus cossos i la seua salut pels pitjors antres de la que anava a ser Una, Grande y Libre. 45 Edició impresa del diaria El País del 3 d agost de 1976. [http://elpais.com/diario/1976/08/03/ espana/207871230_850215.html]. 46 [http://elpais.com/diario/1977/07/03/ /236728802_850215.html]; [http://elpais.com/diario/1977/07/02/ economia/236642414_850215.html]. 15