Josep Maria Espinàs i Camilo José Cela. Des d un viatge a peu pel Pirineu (1956) fins a dues opcions literàries interdependents

Transcripción

1 Josep Maria Espinàs i Camilo José Cela. Des d un viatge a peu pel Pirineu (1956) fins a dues opcions literàries interdependents Núria Garcia i Quera Tutor: Narcís Figueras i Capdevila Consultor: Josep Camps i Arbós Treball de final de carrera de la llicenciatura de Filologia Catalana a la UOC Gener 2010

2 Índex 1. Introducció Els primers viatgers del Pirineu i les seves cròniques Any Els dos escriptors i la seva relació L Espanya franquista i la literatura realista dels cinquanta El Pirineu i l alcalde Boixareu El viatge Els companys El recorregut i els establiments on es van hostatjar Els llibres L estil El to El gènere dels llibres de viatges: entre la realitat i la ficció El que Espinàs deu a Cela El viatge de cabotatge El viatge com a vagabundaje Un llibre de viatge de superfície Recursos estilístics El viatge del viajero El viatge «solitari» Altres recursos estilístics El que Cela deu a Espinàs Observacions prèvies El títol i la dedicatòria Més enllà de l experiència compartida Conclusions Bibliografia

3 1. Introducció L any 1956 Camilo José Cela i Josep Maria Espinàs van dedicar uns dies del mes d agost a recórrer els Pallars, la Val d Aran i l Alta Ribagorça. Després cadascú en va escriure la seva crònica de manera literària. Espinàs va publicar el 1957 el seu primer llibre de viatges, Viatge al Pirineu de Lleida, que a partir de l edició de 1999 es titularia A peu pel Pallars i la Vall d Aran, i no és fins l any 1965 que Cela publicava Viaje al Pirineo de Lérida. 1 Aquest treball analitza les dues opcions literàries que van sorgir a partir d un mateix viatge incidint en el procés de transformació del viatge real al llibre de viatge i, dins d aquest procés, en els referents textuals que van utilitzar un i altre escriptor per a redactar el seu llibre i, sobretot, en allò que el llibre d Espinàs deu a Cela i el que el llibre de Cela deu a Espinàs. Així, hem estudiat els mecanismes d elaboració de les dues obres i n hem fet una dissecció tenint en compte tant elements externs com interns. Pel que fa als externs, ens hem fixat en la relació entre els dos escriptors, però també en la que mantenien amb la gent del territori. Hem resseguit el recorregut del viatge que van fer, però també dels llocs on es van hostatjar. Hem escoltat els testimonis de les persones que els van conèixer durant la travessa, estudiat les cartes que es van escriure mentre preparaven les vacances i escorcollat els estudis sobre un i altre escriptor. Pel que fa als interns, ens hem fixat en els recursos estilístics, en les anècdotes que expliquen, en els fragments redaccionals similars i en les fonts de consulta. I hem vist com alguns textos de viatgers anteriors als escriptors traspuen en els seus llibres i com el llibre d Espinàs, publicat anys abans que el de Cela, traspua clarament en el de l escriptor gallec. El mètode de treball que hem adoptat arrenca de dues tasques d investigació prèvies. 2 Després de la lectura dels dos llibres, durant els anys 2007 i 2008 es va seguir a peu el mateix recorregut dels escriptors i, a més, es van efectuar diverses entrevistes amb persones que els van conèixer durant el seu viatge del El fet de trepitjar els mateixos pobles que ells van trepitjar i de parlar amb les mateixes persones que ells van conèixer ha estat molt interessant per entendre millor què és el que van anar a buscar al Pirineu, el moment en què ho van anar a buscar, el per què i el com. Amb aquest bagatge sobre el context del viatge, ens hem endinsat en la recollida de bibliografia pel que fa als llibres de viatges d aquelles comarques i dels autors estudiats en concret. En aquest sentit, han estat cabdals els suggeriments bibliogràfics de Narcís Figueras, entre els quals destaca l article de Carme Gregori (2000), El caminant de la terra: els primers llibres de viatges de Josep M. Espinàs. El present treball no hauria estat el mateix sense les investigacions prèvies de Gregori. Un cop depurades les idees i tenint clar què es el que es volia explicar i en quin ordre, s han establert els capítols i s han buidat les dades bibliogràfiques en cadascun d ells. El redactat, la relectura constant dels dos llibres i les correccions del consultor i del tutor han anat configurant a poc a poc el treball final. Un treball que voldríem dedicar a un seguit de persones. A Pere Dalmau de la Pobla de Segur, regidor de l ajuntament d aquesta població el 1956, per a la informació 1 Traduït al català l any següent, el 1966, per Josep Maria Llompart amb el títol Viatge al Pirineu de Lleida: notes d'una passejada a peu pel Pallars Sobirà, la Vall d'aran i el Comtat de Ribagorça (Alfaguara). 2 Tasques que van tenir lloc en el marc d un encàrrec laboral. 3

4 referent a l alcalde Josep Maria Boixareu i a la seva oficina de promoció turística. A Ramon Boixareu, de Barcelona, germà del difunt Josep Maria Boixareu, per esbossar amb detall com era l Espanya franquista i les comarques de muntanya dels anys cinquanta. A Miquel Ros de la Pobla de Segur, el cuiner del restaurant Palermo on els escriptors van fer el primer àpat de la ruta, per les seves explicacions sobre l art de la pesca i la preparació de les truites de riu. A Lluís i Maria Visa de Gerri de la Sal, que van servir la taula dels escriptors al restaurant familiar, per la seva amabilitat en recordar aquell episodi. A Maria Vidal Ros de Tornafort, filla del que llavors era el president de la Junta Administrativa d aquest llogaret, per recordar el moment en què els va treure del rebost l imponent xolís del vistaire. A Soledad de Lamoga Balanyà, de Llavorsí, pels records de quan el seu hotel era capdavanter en l incipient turisme de muntanya. A Joan Jubany Lladós d Àreu, germà de l alcalde que va rebre els escriptors, per explicar tan bé com era la indumentària d aquells i aclarir com va anar l arribada al seu poble. I, finalment, al mateix Josep Maria Espinàs, per avenir-se a recordar aquell primer viatge a peu. A tots ells, un profund agraïment perquè, gràcies a les seves explicacions, vam poder dibuixar clarament el context en què va tenir lloc el viatge dels escriptors. Per acabar aquesta introducció, i abans de començar el nostre viatge per l interior dels llibres de Cela i Espinàs, tan sols un parell d aclariments. El llibre que s ha consultat sobre el viatge al Pirineu de l Espinàs és el que ell ha demanat explícitament que es treballi, és a dir, l edició revisada de Les diferències amb la primera edició del llibre són nombroses. Espinàs va canviar el títol de Viatge al Pirineu de Lleida pel de A peu pel Pallars i la Vall d Aran, va suprimir els capítols dedicats a la Ribagorça perquè no els va realitzar a peu i va anul lar frases senceres, «les que respiraven més malament, ofegades per les ganes de fer, de tant en tant, una literatura metafòrica i subjectivista». 3 Així doncs, s han consultat les dues edicions, però les cites que apareixen són, bàsicament, de la darrera. D altra banda, les fotografies que s han inclòs s han extret del cinquè volum de l Obra completa 4 d Espinàs, d Internet 5 o són postals editades l any ESPINÀS, Josep M. (2004). A peu pel Pallars i la Vall d Aran. (Barcelona: La Campana), 9. 4 ESPINÀS, Josep M. (1991). Obra completa. (Barcelona: La Campana), 5 AJUNTAMENT DE LA POBLA DE SEGUR. [En línia]. La Pobla de Segur, < [Consulta: 28 maig 2009] 4

5 2. Els primers viatgers del Pirineu i les seves cròniques Durant segles els viatges escrits van sorgir de mans de gent d armes, d església o de la noblesa. Emperadors, reis, diplomàtics, van deixar escrites les seves cròniques, que avui ens ajuden a conèixer alguns detalls d aquells paisatges reculats. Ara bé, al llarg de la història, si unes zones eren evitades, eren les de muntanya. Els seus relleus abruptes, les males comunicacions, la gairebé total inexistència de llocs on hostatjarse més enllà de les cases particulars, i els perills climatològics, convertien les comarques del Pirineu en racons gens visitats i, encara menys, explicats. Si s hi anava era per obligació. És el cas, per exemple, d Onofre Timbau, un assessor del marquesat de Pallars i vescomtat de Vilamur que l any 1628 va recórrer i descriure el territori sota les ordres del duc de Cardona, el qual volia endreçar les seves finances. No va ser fins al segle XVIII que els viatgers es van diversificar. Ja no calia ser d alta nissaga, ni era imprescindible viatjar per obligació; tan sols calia tenir la cultura i els mitjans necessaris per a fer-ho. Van aparèixer els que viatjaven pel sol fet de viatjar i després n escrivien les vivències, els aventurers, els excursionistes, els pelegrins, els científics que anaven a recollir dades sobre agricultura, geologia, filologia... El primer que va visitar les comarques per on passarien Cela i Espinàs va ser un anglès, Arthur Young, un agrònom que després va escriure un llibre de viatge molt aclaridor sobre la realitat del moment. Era l any Explica que ho veia tot «miserable i d aspecte mesquí, tant els pobles com els camps». 6 Pel que fa a gent de la península, el primer que narra el recorregut per les comarques que ens interessen és Francisco de Zamora, un funcionari castellà de la Il lustració. Va arribar-hi un any més tard que Young, el La percepció de l entorn és similar a la de Young. Només per posar un exemple dels seus nombrosos comentaris desoladors, de Llavorsí deia que «Es tierra pobre y de mal aspecto, malas calles, casas hundidas y ahumadas» 7. Ja en ple romanticisme, són molts els que emprenen l aventura del viatge, però al principi pocs gosen trepitjar el Pirineu. És massa feréstec. Louis Ramond de Carbonnières, Alexandre de Laborde, Victor Hugo, Miguel de Unamuno, es desvien per treure-hi el nas, però sempre de passada cap a altres contrades i ningú es refereix a les valls de les Nogueres i del Garona. 8 Ens en parla una mica Pascual Madoz, durant un temps governador i jutge de Vielha, i autor del Diccionario Geogràfico-Estadístic-Histórico de España (Madrid, ). Descriu la Val d Aran com una vall verge, desconeguda, aïllada durant mesos a causa de la neu, i molt pobra. Estem parlant dels volts de l any Diu que dos mil aranesos es traslladaven a França cada any per a treballar-hi com a agricultors o, fins i tot, com a enllustradors de sabates, però, també «...no pocos, sensible es haberlo de decir, a implorar la caridad pública con 4, 6 y hasta 8 hijos de pequeña edad. Al cabo 6 YOUNG, Arthur (1993). Viatge a Catalunya (1787) Pròleg i traducció de Ramon Boixareu (Tremp: Garsineu Edicions), ZAMORA, Francisco de (1973). Diario de los viajes hechos en Catalunya. A cura de Ramon Boixareu (Barcelona: Curial), GARCIA MERCADAL, J. ( ). Viajes de extranjeros por España y Portugal (Madrid). 3v. / Reeditat el 1999 com a: Viajes de extranjeros por España y Portugal. Desde los tiempos más remotos hasta comienzos del siglo XX. Recopilación, traducción, prólogo y notas, J. García Mercadal; prefacio, A. García Simón. Junta de Castilla y León. Consejería de Educación y Cultura, 6v. 5

6 de 6, 7, y aun 8 meses vuelven al valle con el dinero que han ahorrado, y se dedican entonces al cultivo de sus tierras con ardor sumo». 9 Durant la segona meitat del segle XIX ja són més els que gosen arribar fins a les muntanyes. Per exemple el 1858 hi arriba el metge francès Alfred Tonnellé. Diu que «Tots aquests pobles catalans són d una brutícia abominable i d un aspecte repugnant». 10 També hi arriben els burgesos relacionats amb l Associació Catalana d Excursions Científiques (1876) que després acabaria sent el Centre Excursionista de Catalunya i l Associació d Excursions Catalana (1878). Ara bé, si hi ha un punt d inflexió en l augment de visitants, és a partir de les estades que hi va fer Jacint Verdaguer. Mossèn Cinto, lector dels grans escriptors viatgers de principis de segle, influït per Alexandre Dumas, Victor Hugo, Hyppolyte Taine, Alphonse de Lamartine, François-René de Chateaubriand..., l estiu de 1882 travessa una part del recorregut que farien després Cela i Espinàs, i ho explica a Excursions i Viatges. Va estar a Tírvia, Esterri d Àneu, Salardú, Vielha... La descripció posterior d aquelles muntanyes, a mig camí de la realitat i la llegenda, on la natura pren una força sobrenatural i la humanitat gairebé hi és absent, atrau l atenció d altres excursionistes catalans que escriuran sobre el Pirineu Occidental: Joaquim Morelló, Bartomeu Mitjans, Lluís Marià Vidal, Juli Soler Santaló, Ceferí Rocafort... Socis del Centre Excursionista de Catalunya, on Verdaguer llegia els relats de les seves incursions pirinenques 11, van ser ells els catalans que van començar a deixar testimonis d unes formes de vida que avui semblen remotes. A partir d aquell moment continuen arribant viatgers d altres punts d Europa, sobretot francesos. Així, el 1884 el rendista francès M. Gourdon descriu la Val d Aran com un lloc absolutament miserable. La gent era tan pobra que havien de travessar la frontera per anar a buscar feina a França: «Passen la frontera en llargues caravanes: unes espardenyes, una mica de roba, vet aquí tot el seu equipatge». 12 El 1892 el militar tortosí Juan Avilés travessa el Pallars, segons sembla, acompanyat pel que després seria el president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià, que durant més de trenta anys també fou militar. En arribar a la fonda de Llavorsí «Después de un ligero examen desistimos de hospedarnos en la posada: es demasiado mala». 13 El 1894 l enginyer anglès Herpburn Ballantine arriba a un hostal d Esterri on «Els llits semblaven nets, però el seu entorn era tan horrorosament indecent que vaig complir amb la meva darrera obligació de ruixar-los els llits i les persones dels meus amics amb una pluja abundosa de Keating». 14 El 1896 l historiador Francesc Carreras Candi, empès per la recerca i la conservació de documents antics, passa per la conca de Tremp i observa la seva misèria. La gent cada any emprenia un èxode temporal per tal de sobreviure: «Són innombrables les 9 Citat per GANAU, Joan (1996).Viatges per ponent. (Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida), TONNELLÉ, Alfred (2000). Tres mesos als Pirineus. Diari d un viatge (Tremp: Garsineu Edicions), GAROLERA, Narcís (2009). «Verdaguer, viatger i excursionista». Dins: Muntanya (núm. 882, pàg. 6-19). (Barcelona: Centre Excursionista de Catalunya) i GAROLERA, Narcís (1998). L'escriptura itinerant: Verdaguer, Pla i la literatura de viatges. Pròleg d'antoni Marí. (Lleida: Pagès editors). 12 Citat per GANAU, Joan (1996).Viatges per..., AVILÉS, Juan (1993). El Pallars, Arán y Andorra. Notas e impresiones de un viaje (1892) (Tremp: Garsineu Edicions), BALLANTINE, Hepburn (1993). Una croada als Pirineus (1894). (Tremp: Garsineu Edicions), 96. 6

7 persones que emigren d aquelles poblacions, dirigint-se la major part a les veïnes de França i algunes cap a Barcelona. Entre aquestes hi figuren no poques dides i minyones de servei». 15 El 1899 Ceferí Rocafort, nascut a la Pobla el 1872, geògraf, arqueòleg, fotògraf i membre del Centre Excursionista de Catalunya, fa un viatge per aquestes comarques de muntanya i parla del «desgraciat país» 16 perquè fa més de vint-i-cinc anys que s intenta construir una carretera que uneixi Tremp i Sort «y encara no s han començat els fonaments del pont de la Pobla, ni s ha enllestit la travessia de Gerri.» El 1906 Antoni M. Alcover, en el seu viatge filològic a la recerca de les especificitats de la llengua d aquestes terres, en arribar a Llavorsí troba «una misèria de carrers torts i malplans, cases mal fetes, esguerrades, brutes, negres, com les de quasi tots els pobles de muntanya». 17 Els exemples de testimonis escrits descrivint com a indrets salvatges i miserablement rústecs els paisatges que més tard recorrerien Cela i Espinàs són múltiples. En el present treball veurem que els dos escriptors en coneixen uns quants i constatarem que, com afirma Joan Ganau (1996), «les descripcions serviren molts cops per a viatgers posteriors, dirigint-ne així l atenció i contribuint a crear tòpics que, al marge de la realitat contemplada per cada viatger, s anaren transmetent gairebé inalterats». I és que tots els viatgers, abans d emprendre el seu viatge, s informen del lloc on aniran. Tots consulten guies i testimonis de viatgers anteriors fins al punt que Enric Bou (1993) arriba a afirmar que un dels trets formals del llibre de viatges és «la tendència conscient i confessada al plagi» 18. Verdaguer va utlitzar les guies franceses Joanne per als seus recorreguts pirinencs o les alemanyes Baedeker per als viatges europeus 19 i sovint en tradueix passatges de manera literal. Pla es vanagloriava de plagiar els textos de viatgers anteriors i diversos estudis confronten textos seus amb les seves fonts, tot mostrant «expressions calcades». 20 Cela i Espinàs també ho van fer. Ho veurem a l apartat corresponent. 15 Citat per GANAU, Joan (1996).Viatges per..., ROCAFORT, Ceferí (1991). Excursions pel Pirineu i el Pla de Lleida. (Lleida: Garsineu Edicions), ALCOVER, Antoni M. (2006). Dietari de l excursió filològica (Barcelona: Edicions Proa), BOU, Enric (1993). Papers privats. (Barcelona: Edicions 62), GAROLERA, Narcís (2009). «Verdaguer, viatger...», FIGUERAS, Narcís (1997). «Josep Pla i la inspiració. El cas de la Selva». Dins: Revista de Girona (núm. 180, pàg ). (Girona: Diputació de Girona), 79. 7

8 3. Any Els dos escriptors i la seva relació L any 1956 Cela tenia quaranta-un anys i ja havia editat La familia de Pascual Duarte (1942), Viaje a l Alcarria (1948), La colmena (1951), Ávila (1952), Del Miño al Bidasoa (1952), Vagabundo por Castilla (1955) i Judíos, moros y cristianos (1956). Amb la seva primera novel la, La familia de Pascual Duarte, havia creat el tremendismo, una manera de retratar la societat més enllà de la realitat per destacar-ne tan sols allò més truculent. Amb el seu primer llibre de viatges, Viaje a la Alcarria, iniciava una manera de fer literatura que després seria molt imitada. Segons Carme Gregori (2000), «Tots els estudiosos han coincidit a assenyalar el paper de Viaje a la Alcarria (1948) de C. J. Cela com a origen de la moda dels llibres de viatges que es dóna, principalment, al llarg de la dècada posterior...».21 Cela era, doncs, un escriptor reconegut. Espinàs era més jove. Llavors tenia vint-inou anys. Havia editat la novel la Com ganivets o flames, que havia guanyat el premi Joanot Martorell del 1953, però també Dotze bumerangs (1954), El gandul (1955), Tots som iguals (1956) i La trampa (1956). Espinàs era una jove promesa. Camilo José Cela i Josep Maria Espinàs al Portarró d Espot. Un i altre es coneixien perquè Espinàs, advocat per estudis, feia un any que havia entrat a treballar a hores a l Editorial Destino com a corrector de proves i redactor de textos. En aquesta editorial Cela hi publicava les seves obres. Com diu Espinàs (2007) «Vaig tenir, doncs, una relació amb Cela bastant continuada, perquè anava a sopar amb ell i, a més, li revisava i comentava els originals que enviava».22 En una d aquestes trobades Espinàs va comentar a Cela el projecte del proper estiu. Coneixia una mica el Pallars perquè allà hi tenia dos amics el doctor Josep Pla i Duat i l alcalde de la Pobla de Segur, Josep Maria Boixareu, però el volia conèixer més a fons. Tenia intenció de seguir a peu el recorregut del riu Noguera Pallaresa, saltar el port de la Bonaigua fins a la Val d Aran i, després, seguir la Garona fins a França. «En aquella època jo acostumava a sopar amb Camilo José Cela, quan ell venia a Barcelona. Era natural que li parlés del meu projecte, tenint en compte el seu viatge a l Alcarria. Cela em va dir que si jo tenia cap inconvenient que 21 GREGORI, Carme (2000). «El caminant de la terra. Els primers llibres de viatges de Josep M. Espinàs». Dins: Caplletra, revista internacional de filologia (núm. 28, pàg ). (València: Institut Interuniversitari de filologia valenciana i Publicacions de l Abadia de Montserrat), ESPINÀS, Josep M. (2007). Relacions particulars. (Barcelona: La Campana),

9 l acompanyés, perquè li feia gràcia fer un viatge a peu per Catalunya però no el volia fer sol, sinó amb algú del país. Perfecte, doncs.» L Espanya franquista i la literatura realista dels cinquanta L any 1956 feia disset anys que s havia acabat la guerra civil. Havien passat els difícils anys quaranta de la postguerra; el 1951 Estats Units va començar a enviar ajuda econòmica a canvi d establir bases militars; el 1952 es va donar per acabat el racionament d aliments i, just el 1954, es va superar la renda per habitant del A més, arran de les privacions que comportava el model autàrquic i l intervencionisme de l Estat, i arran de la pressió dels empresaris del mateix règim franquista que necessitaven nous mercats a fora d Espanya, es va iniciar una certa obertura econòmica, que es consolidaria amb el Plan de Estabilización ( ). El resultat va ser que, a partir del 1961, va començar el creixement econòmic que comportaria, entre d altres coses, l entrada massiva de turistes estrangers a la recerca de sol i de platja. Però tornem al Érem en plena època franquista, els que manaven eren els poders fàctics i la censura estava a l ordre del dia, fins al punt que La colmena es va haver d editar a l Argentina (1951) i no va fer-ho a Espanya fins el 1963, això sí, autoritzada pel mateix Fraga. Pel que sembla, les referències a homosexuals, al sexe i a les presons de l època no eren ben vistes per la moral catòlica i política del moment. Enmig de tot això, la literatura espanyola es va decantar per retratar la realitat i va sorgir un moviment que tenia per consigna fer una crònica realista. Entre els escriptors que s hi van apuntar trobem Rafael Sánchez Ferlosio, Carmen Martín Gaite, Juan Marsé... Carme Gregori (2000), en el seu estudi sobre els primers llibres de viatges d Espinàs, recull una cita molt aclaridora del crític i professor Ricardo Domènech: «Esto, contar España, nuestra España, puede ser una de las cosas más serias que hagamos, cada cual a través de su estilo, de su personalidad, puede aportar algo único y magnífico en la aventura común, generacional: contar España. He aquí, pués, esta invitación.» 24 Un dels gèneres més conreats per a explicar aquesta Espanya va ser la literatura de viatges i justament el precursor va ser Cela, el qual va recollir la tradició viatgera de la generació del 98, sobretot pel que fa a Baroja i Azorín. 25 Amb el seu estil únic, va conrear tant el llibre de viatges com llibrets turístics de llenguatge estàndard on, tanmateix, la seva empremta és sempre inevitable. És el cas de Ávila (1952), un fulletó amb fotografies de tan sols 25 pàgines on proposa alguns itineraris turístics. Hi ha un moment en què parla del caràcter de les persones, com si tots els habitants d aquesta ciutat fossin del mateix signe d horòscop: «El hombre de Àvila es de caràcter sobrio, seco en sus manifestaciones pero entrañable en sus afectos, serio, poco amigo de ostentaciones, de firme palabra y de ademán contenidamente rendido. La mujer es honesta, discreta, silenciosa, servicial, amable y nada espectacular, aunque de gesto dulce y elegante.» 26 A partir d aquesta moda alguns llibres de viatges van intentar retratar la realitat silenciada pel triomfalisme del règim franquista. És el cas de Campos de Níjar (1959), 23 ESPINÀS, Josep M. (1991). Obra completa. (Barcelona: La Campana), Citat per GREGORI, Carme (2000). «El caminant...», POZUELO YVANCOS, José Mª, al pròleg de CELA, Camilo José (1989). Viaje a la Alcarria (Madrid: Editorial Espasa Calpe, S.A). 26 CELA, Camilo José (1952). Ávila. (Barcelona: Editorial Noguer, S.A), 23. 9

10 de Juan Goytisolo o Caminando por las Hurdes (1960), d Antonio Ferres i Armando López Salinas. Com veurem, no és el cas de Cela i Espinàs. És coneguda l adhesió al règim franquista de Cela i, per tant, no seria ell qui fes una crítica social de l Espanya franquista. I mostrarem com Espinàs va fer el viatge amb el suport de l alcalde de la Pobla de Segur, Josep Maria Boixareu, que volia promocionar turísticament la zona i, per tant, tampoc no interessava deixar-la malament. Ells pretenien tan sols retratar la realitat del moment sense fer crítica social. Més endavant veurem com ho van fer El Pirineu i l alcalde Boixareu Cartell guanyador del concurs d eslògans i disseny. Josep Maria Boixareu va ser alcalde de la Pobla de Segur des de 1949 fins a De família molt catòlica, simpatitzant del règim, durant els vint anys que va exercir d alcalde destacaria per la seva activitat incansable per tal de millorar la vila. A part de crear un gran Parc que porta el seu nom, d una Residència Sanitària per a la gent gran, de facilitar l arribada del tren i de tantes i tantes iniciatives que, segons el seu germà, farien que el governador de Lleida el tingués pel millor alcalde de la província, es va bolcar en la promoció turística del Pirineus Occidentals. Creia que a partir del turisme es podia dinamitzar un territori encara molt malmès per la guerra i la postguerra. Així, l abril del 1954 es constituïa a la Pobla de Segur la Junta Local de Turisme i aquell desembre s inaugurava l Oficina de Turisme. Aviat es van endegar un seguit d iniciatives pioneres a nivell estatal per tal de dinamitzar el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, la Val d Aran i l Alta Ribagorça, que van ser precisament les quatre comarques que van trepitjar els dos escriptors. Iniciatives com un concurs d eslògans per promocionar la zona amb la participació de concursants i un altre de cartells. Al cartell guanyador s hi refereix Espinàs al seu llibre del viatge pel Pirineu, així que arriba a l estany de Sant Maurici: «Aquest és, d altra banda, el tema plàstic que ha servit i amb indiscutibles mèrits per fer la propaganda del Pirineu de Lleida. La doble punxa dels Encantats i al seu peu un bosc d avets i l estany de Sant Maurici. La composició és perfecta. És un immens cartell publicitari que sembla penjar del cel.» 27 O iniciatives com l edició de postals paisatgístiques primer en blanc i negre i, després, a color; o la constitució de l Esbart Pallarès; o la promoció de la baixada de Falles per Sant Joan etc. Algunes d aquestes postals i fulletons Espinàs les va enviar a Cela per engrescar-lo a realitzar el viatge. A la carta, el català deia: «Te mando dos folletos y algunas postales para tentarte, lo confieso. En el folleto encarnado verás un mapa pintoresco que puede darte una primera noticia. [...] Haz cuanto puedas por venir. Estoy entusiasmado con la idea. 27 ESPINÀS, Josep M. (2004). A peu pel Pallars...,

11 Creo, además, que el paisaje y la gente te sorprenderán: es algo muy distinto a lo que has hecho hasta hoy.» 28 Espinàs, doncs, estava totalment al cas de la promoció turística que duia a terme el seu amic, l alcalde Boixareu, i segurament aquest pensava que la visita de Cela seria una immillorable propaganda turística. Tant és així que, tal com recorda Pere Dalmau, que llavors era regidor de l ajuntament, quan van arribar els escriptors en tren el dia 12 d agost a la Pobla de Segur, l alcalde els va rebre en persona i els va convidar als àpats. El mateix Cela ho relata així quan explica el dinar de la Pobla de Segur al restaurant Palermo: «El viajero, que barruntó que almorzaba de gorra (porqué En Josep Maria Boixareu, el alcalde, es hombre con el dinero pronto y que no azuza a sus perros y a sus guardiaciviles contra quienes van de paso), rindió el tenedor cuando iba por la trucha veinticinco» 29 L alcalde també els va acompanyar amb el seu Citroen a explorar les valls secundàries els dies posteriors al recorregut a peu i, de fet, moltes visites durant el viatge van ser suggerides per ell. Per això els escriptors es van desviar per pujar al llogaret de Tornafort, on el president de la Junta Administrativa els va convidar a esmorzar, i van ser convidats per l advocat de Sort, el Sr. Sambola, i van pujar fins a Àreu, on també els va rebre l alcalde i també els va convidar a dinar. Acabat el viatge, Espinàs va rebre l encàrrec d escriure una guia turística que expliqués com visitar les quatre comarques que havien trepitjat ell i Cela. Es va editar un any després que sortís publicat el seu llibre de viatge. Signada amb el nom de José María Espinàs, es titulava Guía del Pirineo de Lérida, l editava l Editorial Aries i s especificava que era una guia encarregada per l Oficina Municipal de Turismo de Pobla de Segur. Es podien seguir els itineraris en cotxe, però també hi havia capítols dedicats a les «Advertencias para el andarín» i «...para el montañero». En aquest context se situa, per tant, la visita de Camilo José Cela i Josep Maria Espinàs l estiu del «Aquest llibre, doncs, és un document de la prehistòria del turisme al Pallars i a la Vall d Aran, quan no hi havia pistes d esquí, els guàrdies civils anaven amb bicicleta i la centraleta de telèfons de Salardú la feia funcionar, manualment, una noia en un racó d una antiga fonda» 30 Malauradament les ànsies de promoció turística de l alcalde Boixareu no van impedir la gran davallada demogràfica dels anys El doctor Pla i Duat, de la Pobla de Segur, l altre bon amic d Espinàs, ho explica molt bé al seu llibre El noi de Misseret: «A final dels 50 i durant els 60, la gent va començar a marxar del Pallars. Gent amb un bon ramat d ovelles se l venien, mal llogaven les finques als qui quedaven al poble i se n anaven a Barcelona i compraven o arrendaven una porteria o, algú, una pensió.» 31 De la situació real que es vivia en aquells moments en aquestes comarques de muntanya en parlarem més endavant. 28 ESPINÀS, Josep M. (2007). Relacions..., CELA, Camilo José (1965). Viaje al Pirineo de Lérida. (Barcelona: Editorial Noguer), ESPINÀS, Josep M. (2004). A peu pel Pallars..., PLA I DUAT, Josep (1992). El noi de Misseret. El món d un metge de muntanya. (Barcelona: Edicions la Campana),

12 4. El viatge L apartat anterior ens ha ajudat a contextualitzar el moment en què els escriptors van dur a terme el viatge. En aquest ens referirem al viatge en concret, cosa que ens permetrà observar el procés de transformació des del viatge real fins al llibre de viatge. En els propers paràgrafs començarem a veure com van treballar Cela i Espinàs, què van aprofitar de la realitat, què van inventar, què van manipular... Assistirem, doncs, a la cuina de l escriptura Els companys Cela i Espinàs no van viatjar sols. Tal com podem observar en aquesta fotografia presa per Espinàs, en realitat els viatgers van formar un quartet. Els companys de viatge de l escriptor català van ser d esquerra a dreta un amic de Cela de Madrid, el doctor José Luís Barros; el sogre d Espinàs, Felipe Luján (pare de Nèstor Luján); i Cela. Se sap d ells per les dedicatòries dels llibres dels dos escriptors, però no pas pels relats del viatge. Com veurem més endavant, en aquests no tan sols s intenta no parlar-ne sinó que en cap moment Cela es refereix explícitament a Espinàs, ni Espinàs a Cela. Les úniques referències són a les dedicatòries. Abans de realitzar el viatge van acordar que se les dedicarien respectivament. Espinàs va escriure: «A Felipe Luján, Camilo José Cela i José Luis Barros, companys de viatge.»32 I Cela: Anant cap a Llavorsí. «A mi amigo don Felipe, castellano de Buñol, en el reino de Valencia, viejo artillero que perseguía los conejos a palos. Ao meu amigo Xosé Luis, pastequeiro, pontevedrés que deitábase, nudo com o nubeiro, ao solío montesío (qu eu ben o vin). I al meu amic Josep Maria, quàquer barceloní, mestre en trotades de llop i home de bé.» El recorregut i els establiments on es van hostatjar Estudiar el recorregut que explica cadascun dels dos viatgers i veure allà on van fer els àpats i van dormir servirà per adonar-nos que, malgrat que, com veurem, els dos presumeixen d explicar fil per randa la realitat viscuda, les dues narracions, com és propi de la literatura, la tergiversen. El primer dia de vacances va ser el diumenge 12 d agost del Van arribar en tren a la Pobla de Segur. Era un tren de carbó. Al següent quadre resseguirem les etapes d un i altre segons els seus llibres i tot seguit veurem els recorreguts a sobre del mapa. S han alternat els colors blau i negre per distingir les diverses etapes ESPINÀS, Josep M. (2004). A peu pel Pallars..., 7. CELA, Camilo José (1965). Viaje al Pirineo de Lérida..., 5. 12

13 RECORREGUT Dia Espinàs Dorm a... Cela Dorm a... 12/08 La Pobla de La Pobla de Arribada a la Pobla de Segur. Arribada a la Pobla de Segur. Diumenge Segur Segur 13/08 Cotxe: la Pobla - font de la Figuereta. A peu: font de la Figuereta Gerri de la Sal - Baro Baro Cotxe: la Pobla - font de la Figuereta. A peu: font de la Figuereta Gerri de la Sal Baro 14/08 Baro Tornafort - Sort Sort Baro Tornafort Sort Sort 15/08 Mare de Déu 16/08 17/08 18/08 19/08 Diumenge 20/08 Sort Rialp Llavorsí Migdia i tarda: cotxe per la vall de Cardós, la vall Farrera (Àreu) i la coma de Burg (Tírvia) Llavorsí Escaló (desviació amb cotxe a Espot i l estany de Sant Maurici) la Guingueta la Guingueta Escalarre Esterri d Àneu València d Àneu - Mare de Déu de les Ares Mare de Déu de les Ares Tredós Salardú. Tarda: pujada a peu a Unya, a 15 min de Salardú. Salardú Gessa Arties Casarilh Escunyau Betrenn Vielha. Tarda: pujada a peu a Gausac i Casau, a 15 min de Vielha Cotxe i jeep: Vielha hospital de Vielha Pont de Suert vall de Boí vall de Sant Nicolau Portarró d Espot - Vielha Vielha Aubert Pont d Arrós Es Bòrdes - Bossòst Llavorsí Sort Rialp Llavorsí Baro Llavorsí la Guingueta Tírvia Alins Tor Tor Mare de Déu de les Ares Salardú Vielha Vielha Tor Àreu Àreu Ribera de Cardós Surri Estahón bordes de Perafita Lleret Tabescán Lladorre Esterri de Cardós Arrós Arrós Aynet de Cardós Cassibrós Ribera de Cardós Aydí Estarón riu Noguera Pallaresa Escaló Escaló estany de la Torrassa Espot estany de Sant Maurici Portarró d Espot Àreu Arrós Escaló 21/08 Bossòst Espot la Guingueta Tarda: passeig pujant a Jou. Jou 22/08 la Guingueta Escalarre Esterri Bossòst Les Pontaut Pont Mare de Déu? d Àneu València d Àneu - Mare de Rei (frontera de França) de les Ares de Déu de les Ares 23/08 Mare de Déu de les Ares Tredós Salardú. Salardú Salardú Gessa Arties 24/08 Casarilh Escunyau Betrenn Vielha Vielha. 25/08 Vielha Aubert Pont d Arrós Bagnères-de- Es Bòrdes Vilamós Portillón Luchon Bagnères-de-Luchon 26/08 Bagnères-de-Luchon Cier-de- Cier-de- Luchon Luchon 27/08 Cotxe: Cier-Luchon - Pont-du-Roi - Les. Les 28/08 Les Bossost Bossost 29/08 Cotxe: Arró - boca sud del Túnel Cabana del de Vielha. barranc de A peu: boca sud - cabana del Biciberri. barranc de Biciberri. 30/08 Excursió pujant per la vall de Biciberri fins a l estany. A peu: estany de Biciberri bretxa pleta de Rio Malo estany de Cavallers Caldas de 31/08 Bohí La Farga. Jeep: vall de Sant Nicolau Portarró d Espot cabana de l estany Llong Cabana de l estany Llong La 1/09 Farga Erillavall Bohí - Tahúll Tahüll Barruera Les 2/09 Cabanasses Llesp Pont de Suert 3/09 Cotxe: presa d Escales Espot Cova de l estany de Beciberri Cabana de l estany Llong Taüll Pont de Suert 13

14 Recorregut de Josep Maria Espinàs Recorregut de Camilo José Cela Un cop vistes les etapes que expliquen un i altre, anem a veure els llocs on van esmorzar, dinar, sopar i dormir segons les respectives versions: 14

15 ESPINÀS Dia Esmorza Dina Sopa i dorm 1? Sopar: Restaurant Palermo 2 Hostal de la Golondrina, Gerri Fonda de Menal, a Baro 3 Cal Gasset de Tornafort Fonda Feliçó de Sort Fonda Feliçó, a Sort 4 Cal Jantet de Rialp Fonda Jubany d Àreu Hotel Lamoga, a Llavorsí 5 Fonda Castellarnau, Escaló? Fonda Poldo, de la Guingueta 6 Fonda Agustí, Esterri Fonda Cortinas, València Refugi de Mare de Déu de les Ares 7 Fonda Barberà de Salardú Habitacions d una casa de la fonda Barberà de Salardú 8? Habitacions d una casa de la fonda Serrano de Vielha 9 Fonda de Toribio Arró? Fonda Aranesa de Bossòst 10 Taverna d en Paul de Les?? CELA Dia Esmorza Dina Sopa i dorm 1 Restaurant Palermo Dormir: Fonda Cortina 2 Hostal de la Golondrina, de Gerri de la Sal Fonda de Menal, a Baro 3 Cal Gasset de Tornafort Fonda Feliçó de Sort Fonda Feliçó, a Sort 4 Cal Jantet de Rialp? Hotel Lamoga, a Llavorsí 5 Can Borniquel d Alins Dorm al paller de la borda Peirot de Tor 6 Can Perucho de Tírvia Fonda Jubany d Àreu Dorm a la mecedora de la fonda Jubany d Àreu 7 Can Peret d Estahón Fonda de Florencio Lladós de Lladorre Dorm a una borda d Arrós 8 Can Boneta d Aynet de Cardós Fonda Castellarnau d Escaló Fonda Castellarnau d Escaló 9 Fonda Castellarnau d Escaló Picnic al costat del torrent del Portarró Hotel Roya d Espot 10? Fonda Poldo, de la Guingueta Can Agustí de Jou 11 Fonda Agustí d Esterri d Àneu Fonda Cortinas de València d Àneu Refugi de Mare de Déu de les Ares 12 Fonda Barberà de Salardú Habitacions d una casa de la fonda Barberà de Salardú 13? Habitacions d una casa de la fonda Serrano de Vielha 14?? Estació de tren de Bagnères-de-Luchon 15 Cafè del cunyat del viajero a Cierde-Luchon Chez Antonin de Bagnères-de- Luchon 16 Chez Bergé de Bains-de- Barbazan Casa del cunyat del viajero a Cier-de-Luchon Fonda Talabart de Les 17 Taverna d en Paul de Les Fonda Aranesa de Bossòst Fonda Aranesa de Bossòst 18?? Cabana a sota del barranc de Beciberri. 19?? Cova de l estany de Biciberri 20 Fonda de Feliciano Peregort de Boí Casa de Bernat Conill Pallejà, de Taüll 21 Fonda de Tòfol Jordi Riu de Pont de Suert? Pont de Suert 15

16 Abans de comentar aquests quadres, cal dir que en verd s han ombrejat les etapes que coincideixen en un i altre llibre; en taronja les que coincideixen, però no en l explicació de com les van dur a terme; en groc les etapes diferents i, en blau, l etapa de la Ribagorça que apareixia a les primeres edicions del llibre d Espinàs. En aquest sentit és important destacar que a l edició que Espinàs vol que es treballi no apareix l etapa de la Ribagorça perquè, segons ens va comentar, la seva obsessió ha estat sempre cenyir-se a la més rigorosa veritat. Per això, si la col lecció dels seus llibres de viatges es titula A peu per..., a les darreres edicions va decidir suprimir les etapes que no va fer caminant. Veurem, tanmateix, que no les va suprimir totes. Coincidències i divergències del recorregut El primer que crida l atenció és que el viatge d Espinàs dura deu dies mentre que el de Cela dura vint-i-un. Això és així perquè, tal com podem observar a les parts assenyalades en taronja i groc: - una excursió de tarda d Espinàs (en cotxe, encara que no ho digui) per la vall de Cardós, la vall Farrera i la coma de Burg, per a Cela és una travessa a peu de quatre dies. - una desviació per pujar a l estany de Sant Maurici d Espinàs (altra vegada en cotxe, per bé que tampoc no ho digui) són dos dies més de viatge per a Cela. - Cela afegeix una entrada a França durant dos dies, que Espinàs no explica. - Cela afegeix una travessa d alta muntanya sortint de la vall de Barrabés i Biciberri, baixant per la vall de Boí i arribant a Pont de Suert, que dura cinc dies i que Espinàs tampoc no explica. - Cela afegeix una volta en cotxe d un dia a la presa d Escales, que Espinàs no explica. Podem observar que en tots els quadres les coincidències entre els escriptors marcades en verd són tan poques, que sembla que haguessin realitzat viatges diferents. Però, així com el 90 % de les etapes que explica Espinàs apareixen al llibre de Cela, tan sols el 50 % de les etapes que explica Cela apareixen al llibre d Espinàs. Qui se cenyeix més al viatge real? La resposta la trobem resseguint el relat dels llibres. Sabem que el dia que els escriptors van arribar en tren a la Pobla de Segur va ser «El 12 de agosto, Santa Clara, de 1956, domingo». En aquella època els diumenges al vespre hi havia ball a l hotel Montaña i així ho expliquen als seus llibres de viatge. La propera dada és que van passar per Rialp el dimecres 15 d agost, perquè van coincidir amb la missa de la Mare de Déu i així ho relaten ambdós. La tercera dada és que el proper diumenge passen per Casarilh i arriben a Vielha. Espinàs escriu: «És diumenge. Diumenge a Casarilh vol dir aquestes quatre persones que trobo, de conversa, al mig de la carretera.» 34 I, quan arriba a Vielha: «El diumenge de Vielha passa la tarda en aquest passeig que baixa a la plaça.» 35 Dons bé, si comparem el calendari setmanal i les etapes dels dos viatgers, veiem que en el d Espinàs coincideix l etapa en diumenge, però en el de Cela no. En el de Cela coincideix en divendres. Espinàs és, doncs, qui explica les etapes que van seguir realment, per bé que, com veurem tot seguit, inclou desviacions de la ruta principal que no va fer a peu. 34 ESPINÀS, Josep M. (2004). A peu pel Pallars..., Íbid.,

17 Les desviacions de la carretera principal Com podem veure al mapa del recorregut que explica Espinàs, durant la travessa sempre van caminar per la carretera principal de les valls i es van desviar en ben poques ocasions. Als llibres els comentaris referents al tipus de via per on es movien són comuns. Espinàs parla del poble d Escaló, que «es troba passat el quilòmetre 132» 36, de la noia suïssa que el saluda des de dalt d un cotxe o dels guàrdia civils amb bicicleta, que estaven contents perquè aviat els motoritzarien. Llavors es podia caminar per les carreteres perquè gairebé no hi passaven cotxes i els que hi havia no devien córrer massa. Al mapa, a les etapes del principi que són en les que coincideixen un i altre podem apreciar tres desviacions. Creiem que responen als suggeriments que els devien fer els amics que Espinàs tenia a la Pobla de Segur: el metge Pla i l alcalde Boixareu. Aquest últim ja els va acompanyar amb el seu Citroen el primer dia, per tal d arribar a l entrada del pas de Collegats. Espinàs només diu que «Els amics m acompanyen al lloc de partida» i no especifica que ho van fer en cotxe, però ho sabem del cert perquè així ens ho va confirmar en Pere Dalmau, llavors regidor de l ajuntament de la Pobla. Així, si els amics no els haguessin aconsellat algunes visites, els escriptors no s haurien desviat de la carretera principal per pujar al llogaret de Tornafort, on el president de la Junta Administrativa, el cap de cal Gasset, els va convidar a esmorzar i l alcalde pedani els va entrar a saludar. Sabem per la filla del Gasset que la relació entre aquest i l alcalde Boixareu venia del comerç de la fusta. Boixareu, a part d alcalde, era el rematà 37 més important d aquestes comarques. El senyor Gasset, com a president de la Junta Administrativa de Tornafort, gestionava 700 hectàrees de bosc comunal. Gairebé totes les subhastes de fusta d aquest bosc que es van fer entre els anys cinquanta i seixanta se les va quedar en Boixareu. Un i altre van acabar sent tan amics que Boixareu va assistir als casaments de les filles del Gasset. I tampoc no s haurien desviat per pujar a Àreu, on també els va rebre l alcalde i també els va convidar a dinar, si no hagués estat per Boixareu. En aquest cas Espinàs comenta que «La rebuda que Postal del port de la Bonaigua, 1954 ens fan a la casa d Àreu on pensem dinar, però, és sensacional potser perquè anem recomanats, ja que no hem gosat pujar aquí dalt a la bona de Déu.» 38 Després afegeix que els acompanya un amic en Boixareu amb el seu cotxe, que «fa solemnement les presentacions». Però, un cop més, Espinàs amaga la identitat del seu amic i el fet que voltessin per aquestes valls secundàries en cotxe, la qual cosa, si es coneix la zona i es calcula el temps de què disposaven entre que van arribar a Llavorsí a peu, van dinar a Àreu i van petar la xerrada amb el darrer traginer de Tírvia, és del tot indiscutible. Espinàs, però, 36 ESPINÀS, Josep M. (2004). A peu pel Pallars..., Comerciant de fusta. 38 ESPINÀS, Josep M. (2004). A peu pel Pallars...,

18 no només ho amaga, sinó que fa un comentari per donar a entendre que van anar-hi a peu. Quan arriben a Llavorsí després de la volta, diu: «...apressem el pas amb un viu desig, ara, de desfer-nos del sarró i seure a la terrassa de l hotel amb les cames ben estirades». 39 Però el mateix fa Cela, que converteix aquesta excursió d un dia en cotxe en una excursió de quatre dies a peu. Per tant, com que «quiere seguir andando, almuerza parvo y ligerito (truchas, chuletas, cerezas, café de recuelo y copa)» 40, «antes de llegar a Noris [...] se tumba a descansar un rato a la sombra de una noguera maternal» 41 i després està tan cansat de caminar que «para mayor descanso, se lava los pies a la sombra de un puentecillo anónimo». 42 La tercera desviació va ser per pujar a Espot i l estany de Sant Maurici. Un cop més Espinàs amaga el fet que hi pugessin en cotxe, la qual cosa és imprescindible tenint en compte que van sortir d Escaló, van pujar fins a l estany i a mitja tarda ja eren a la Guingueta, on hi havia una escarransida festa major. Cela no només amaga el trajecte en cotxe, sinó que inclou tota una jornada a peu durant la qual representa que va fer metres de desnivell de pujada en deu hores. Al capítol Viaje al país de los lagos explica que surt de la fonda Castellarnau d Escaló «a las cuatro de la mañana» i dina a la «cueva del torrente del Portarró», a prop del Portarró d Espot, on arriba «pero, para no salirse del Pallars, no lo cruza». Després, segons diu, encara va fer metres de desnivell de baixada per arribar a Espot. Per tant, representa que fa fer metres de desnivell en un dia! No està gens malament per un caminant que repeteix una vegada i una altra que no és un esportista, ni un excursionista, sinó un vagabund: «El viajero que es más vagabundo que deportista y, no obstante sus arrobas, más sentimental que atlético siente un respeto profundo por los mozos que suben y bajan las más difíciles montañas». 43 Si no haguessin anat recomanats per l alcalde Boixareu els escriptors tampoc no haurien «trobat» en una cantonada de Sort l advocat de la vila, el Sr. Sambola, ni haurien passat la tarda a casa seva. Ni haurien estat amb el notari Goday de Pont de Suert. Ni en Llorenç Costa de Pont de Suert els hauria aconseguit un cotxe de l Enher per pujar gratuïtament per la vall de Sant Nicolau fins al Portarró d Espot 44, cosa que sabem gràcies a les primeres edicions del llibre d Espinàs. Al llarg del seu viatge, doncs, els escriptors sovint es van relacionar amb els poders polítics i econòmics del moment, però intenten dissimular-ho, així com altres detalls que anirem veient a les successives pàgines, i que ressaltem perquè van influir, i molt, en el tipus de literatura que en va sorgir. Els establiments on es van hostatjar Observant els quadres dels llocs on es van hostatjar els escriptors, ens adonem de dues coses. D una banda que tots els llocs on va dormir Espinàs apareixen al llibre de Cela menys en el cas de la fonda de la Guingueta i, de l altra, que gairebé tot són fondes, menys un parell d hotels. Pel que fa a la primera evidència, altre cop ens trobem en què totes les fondes que esmenta Espinàs apareixen al llibre de Cela, però no a l inversa. Tanmateix, hi ha una excepció: la fonda de la Guingueta. Arran de les entrevistes a gent de la zona sabem que es tracta de cal Poldo i sabem que van dormir-hi. Ara bé, el tracte que devien 39 ESPINÀS, Josep M. (2004). A peu pel Pallars..., CELA, Camilo José (1965). Viaje al Pirineo de Lérida..., Íbid, Íbid, Íbid, ESPINÀS, Josep M. (1983). Viatge al Pirineu de Lleida (Barcelona: Editorial Selecta),

19 rebre no va ser el que ells esperaven perquè Espinàs no n esmenta el nom i Cela... Bé, Cela, al capítol Hasta el puerto de la Bonaigua, donde muere el Pallars, dedica cinc pàgines a insultar el seu propietari, que bateja amb el pseudònim de Pepet Pic Pujals «porqué no quiere hacerle propaganda». Diu que és un «conocido poseso», un «objeto surrealista», que «luce una nariz agresiva», «anda como un camello o como un avestruz», «tiene una rara maña de complicar todo lo que toca», etc. I, pel que fa a la fonda, tampoc no es queda curt: «...la fonda de La Guingueta es la peor hospedería, si no del mundo, sí, al menos, del occidente europeo.» Per tant, tot i que no va ser així, en aquella etapa Cela explica que va pujar a dormir a Jou, en una fonda que no ha existit mai i que, a més, sospitosament té el mateix nom que la fonda Agustí d Esterri d Àneu, on van esmorzar l endemà. La segona evidència és que a les etapes que van fer conjuntament només hi apareix un hotel: el Lamoga de Llavorsí. Aquest fet respon al fet que en aquelles comarques als anys cinquanta encara hi havia pocs hotels. Gairebé tot eren fondes. Els hotels del Pallars Sobirà, per exemple, es podien comptar amb els dits d una mà. A Llavorsí també hi havia una altra fonda i, de fet, Espinàs en més d una ocasió esmenta la seva preferència per les fondes de tota la vida, però segurament es van hostatjar a l hotel Lamoga recomanats per Boixareu. I és que a la col lecció de postals que Boixareu va editar l any 1954 tan bon punt es va inaugurar l Oficina de Turisme de la Pobla de Segur, n hi ha quatre de l hotel Lamoga. Un hotel que, per cert, també va ser mimat pel règim franquista. La seva antiga propietària ens explicava que van rebre diversos premis de promoció turística. Deia que els clients d aquella època eren «un públic de qualitat: metges, advocats, notaris, dentistes, mossens, artistes de Postal de l hotel Lamoga, 1954 cinema i, sobretot, pescadors francesos que a la nit es vestien amb trajes, i anaven acompanyats d unes dones maquillades i enjoiades amb uns brillants que valien tant com tot el nostre hotel». Però del client que més parlava era de Juan Bautista Sánchez González, un dels dirigents de la sublevació de Melilla el juliol del 1936, que després va ser capità general de Catalunya des del 1949 fins a la seva mort, el Els escriptors van dormir en aquest hotel, però també entre la palla del refugi de la Mare de Déu de les Ares o patint les incomoditats d una fonda modesta com la de Baro. 19

20 Els establiments on van menjar Finalment, pel que fa als restaurants on van fer els àpats, succeeix el mateix que en el cas del trajecte i dels establiments on van dormir. Tots els que esmenta Espinàs apareixen al llibre de Cela llevat de la fonda de Toribio d Arró, on un dia van esmorzar, però no a la inversa. Aviat sabrem el per què. D altra banda, tant Cela com Espinàs expliquen que van passar per Tírvia. Segons Espinàs, a la fonda can Perucho van berenar-hi; segons Cela, van esmorzar-hi. Qui se cenyeix a la realitat viscuda? Un i altre narren que van conèixer en Cintet de la Polla, el darrer traginer del Pallars. Doncs bé, el doctor Pla i Duat, al seu llibre El noi de Misseret, explica que quan van pujar els escriptors al Pallars els va suggerir d anar a conèixer aquest traginer. A Cela li va fer molta gràcia el nom, però no va voler-hi anar perquè Tírvia es desviava de la ruta que s havien marcat. Per tant, mai el va arribar a conèixer. Espinàs va tornar en una altra ocasió i va poder parlar-hi. Sembla ser, doncs, que la versió d Espinàs s apropa més a la realitat viscuda. 20