L ORACIÓ L oració és un conjunt de paraules que expressa un pensament conté un verb subjecte predicat

Transcripción

1 GRAMÀTICA L ORACIÓ L oració és un conjunt de paraules que expressa un pensament complet i que conté, almenys, un verb. Totes les oracions tenen un subjecte i un predicat. El subjecte és la persona, animal o cosa a què es refereix el verb, ens diu de què o de qui xerram. El predicat és allò que es diu del subjecte, ens diu què fa el subjecte, què li passa, com és o com està. Per exemple: Els alumnes de 5è B vàrem anar d excursió a Pregonda. Subjecte Predicat El subjecte i el predicat han de concordar. Això vol dir que el subjecte ha de coincidir en persona i nombre amb el verb (1ª, 2ª o 3ª persona singular o plural). Per exemple: Els alumnes de 5è B va anar d excursió a Pregonda No seria una oració amb sentit, perquè els alumnes està en plural i va anar en singular. L oració com hem llegit abans, és un conjunt de paraules. Entre aquestes paraules sabem que sempre hi ha d haver com a mínim un verb; però també hi pot haver altres paraules com: noms, determinants, adjectius, pronoms, preposicions, conjuncions, adverbis... EL NOM O SUBSTANTIU Els noms o substantius són les paraules que anomenen persones, animals o coses, idees o sentiments. Hi ha diferents classes de noms: Comuns i propis: Els noms comuns anomenen qualsevol persona, animal o cosa d una classe determinada. Per exemple: dona, ciutat, ca, planeta. Els noms propis són els que ens diuen com s anomena una persona, animal o cosa per diferenciarla de la resta de la seva classe. Per exemple: Caterina, Maó, Guffi, Plutó. Individuals i col lectius: Els noms individuals són els que en singular anomenen una sola persona, animal o cosa. Per exemple: jugador, ovella, arbre. Els noms col lectius són els que en singular anomenen un conjunt de persones, animals o coses. Per exemple: equip, ramat, pinar. Concrets i abstractes: Els noms concrets són els que anomenen éssers o objectes que podem veure, tocar, sentir. Per exemple: taula, ca, llapis. Els noms abstractes són els que anomenen idees, sentiments. Per exemple: generositat, amistat.

2 Masculins i femenins: Els noms masculins solen anar acompanyats per determinants com: el, els, aquest, aquell... Els noms femenins solen anar acompanyats per determinants com: la, les, aquestes, aquelles... Singulars i plurals: Els noms en singular anomenen un sol ésser o objecte. Per exemple: dona, bossa. Els noms en plural anomenen diversos éssers o objectes. Per exemple: dones, bosses. Recorda que el plural es sol fer afegint s o es, però en alguns casos afegirem ns, os o no afegirem res (pa pans, ós óssos, llapis llapis). L ADJECTIU L adjectiu és una paraula que acompanya el nom i ens diu com és o com està. L adjectiu ha de ser del mateix gènere (masculí femení) i del mateix nombre (singular plural) que el nom i el determinant als quals acompanya, per tal que concordin; i normalment s escriurà darrere del nom. Els adjectius poden ser: 1. Variables: tenen una forma per al masculí i una altra per al femení. El femení es pot formar: afegint a (fort forta), afegint na (ple plena), canviant e per a (negre negra), canviant o per a (flonjo flonja), canviant u i t per va i da (blau blava, forçut forçuda). 2. Invariables: tenen la mateixa forma per al masculí que per al femení. Per exemple: un cavall jove una euga jove. El plural es forma: afegint s (estret estrets), afegint os (fosc foscos), afegint ns (pla plans), canviant a per es (segura segures). Els adjectius expressen qualitats i aquestes poden tenir diferents graus. Els graus de l adjectiu són 3: - Un adjectiu està en grau positiu quan no indica intensitat. Per exemple: En Pere està fort. - Un adjectiu està en grau comparatiu quan compara la intensitat amb la que dos éssers o objectes posseeixen una qualitat. El grau pot ser d inferioritat, igualtat o superioritat. Per exemple: En Joan està menys fort que en Pere. - Un adjectiu està en grau superlatiu quan expressa una qualitat en grau màxim. Per exemple: En Pere està fortíssim. ELS DETERMINANTS Els determinants són paraules que solen anar al costat d un nom i en precisen més el significat. Segons la informació que aporten al nom, els determinants poden ser: - Articles: el, la, els, les, l, en, na. - Demostratius: aquest, aquesta, aquests, aquestes, aquell, aquella, aquells, aquelles. - Possessius: meu, meva, teu, teva, seu, seva, nostre, nostra, vostre, vostra... - Numerals: un, dos, tres, quatre... primer, segon, tercer, quart... - Indefinits: un, una, algun, algunes, molt, poc, bastant...

3 EL VERB Els verbs són les paraules que utilitzam per expressar accions. Cada verb té moltes formes. La forma que dóna nom al verb és l infinitiu. El conjunt de totes les formes d un mateix verb és la seva conjugació. Els verbs s agrupen segons la terminació de l infinitiu en tres conjugacions: 1ª conjugació els verbs acabats en ar, 2ª conjugació els verbs acabats en er o re, 3ª conjugació els verbs acabats en ir. Les formes verbals expressen en quin moment passa l acció: en el passat, en el present o en el futur. Passat, present i futur són els tres temps verbals. Si dubtes, pots utilitzar les paraules ahir, avui i demà per identificar el temps d un verb. Les formes verbals poden estar en singular o en plural, segons el nombre de persones que realitzen l acció del verb, i poden fer referència a la persona que parla (primera: jo, nosaltres), a la que escolta (segona: tu, vosaltres) o a una altra (tercera: ell, ella, ells, elles). Per això deim que els verbs tenen nombre i persona. ORTOGRAFIA LES SÍL LABES Una síl laba és cada un dels cops de veu amb què pronunciam una paraula. Totes les síl labes han de tenir almenys una vocal per poder-les pronunciar. La síl laba tònica d una paraula és la síl laba que sona més forta. Les altres síl labes de la paraula s anomenen síl labes àtones. Per tant, una paraula només pot tenir una síl laba tònica, la resta de síl labes sempre seran àtones. Tipus de síl labes: monosíl labes (1 síl laba), bisíl labes (2 síl labes), trisíl labes (3 síl labes) i polisíl labes (més de 3 síl labes). Quan una paraula no cap a final de línia, posam un guionet (-) per indicar que la paraula continua en la línia següent. Recorda que 1) no es poden separar les lletres d una mateixa síl laba (hor-abaixa), 2) ni separar vocals que formen un diftong (cu-ina), 3) ni separar els dígrafs incorrectament (n hi ha alguns que se separen i altres que no: ter-ra, llu-na), i 4) no s ha de deixar cap lletra sola a final o a començament de línia(aleshores).

4 ELS DÍGRAFS Un dígraf és un grup de dues lletres que representen un sol so (sonen com si només fos una). En català trobam que hi ha dígrafs que se separen i dígrafs que no se separen. Convé recordar-los per separar correctament les paraules en síl labes i també a final de línia. DÍGRAFS QUE SE SEPAREN l l: il luminar, tranquil la rr: carro, carretera ss: dissabte, assenyalar tg: metge, ferotge tj: platja, corretja tx: cotxe, metxa ts: potser DÍGRAFS QUE NO SE SEPAREN gu: guerra, guineu qu: forqueta, esquimal ll: lluna, callar ny: canya, pinya ig: puig, maig ix (quan és a final de paraula): peix, coix tx (a final de paraula): esquitx tz: realitzar ix (quan està entre vocals): caixa, bruixa L APÒSTROF I LA CONTRACCIÓ Com a norma general, els articles el i la i la preposició de s apostrofen (l i d ) davant una paraula que comença per h o per vocal. Però hi ha algunes excepcions: - El, la i de no s apostrofen davant el nom de les lletres. Per exemple: la ela. - El, la i de no s apostrofen davant paraules que comencen per i, u, hi, hu quan fan de consonant i no de vocal. Per exemple: el iogurt, la hiena. - La no s apostrofa davant les paraules que comencen per i, u, hi, hu àtones. Per exemple: la ignorància, la universitat, la història, la humitat. Generalment, quan les paraules a, de i per es troben amb els articles el, els, s uneixen i formen una sola paraula. Per això deim que es contreuen. D aquesta manera queda: a + el = al a + els = als de + el = del de + els = dels per + el = pel per + els = pels Però quan l article el s ha d apostrofar (l ) amb la paraula següent, no es fa la contracció. Per exemple: de l any, a l aire... ELS SIGNES DE PUNTUACIÓ Quan escrivim, posam un punt (.) al final de cada oració. Hi ha tres tipus de punt: - Punt i seguit: separa dues oracions del mateix paràgraf. - Punt i a part: separa dos paràgrafs.

5 - Punt i final: s escriu al final del text. S escriu una coma (,) en els casos següents: - Per separar els elements d una enumeració. - En les cartes, postals, notes..., després de la salutació i del comiat. S escriuen dos punts (:): - Davant d una enumeració que s anuncia. - Abans de citar les paraules exactes que ha dit algú. Els punts suspensius (...) s escriuen en els casos següents: - Quan deixam incompleta una enumeració de coses. - Quan interrompem una oració per expressar dubte, sorpresa, temor... L ÚS DE LES MAJÚSCULES Escrivim majúscules en els següents casos: - Al principi d un text. - Després de signes de puntuació que s empren per tancar oracions. Per exemple: després de punt (.), després d interrogació (?), després d admiració (!)... - En els noms propis de persones, animals, llocs... - En els títols de llibres, pel lícules, cançons, rondalles, obres teatrals... LÈXIC El DICCIONARI En el diccionari, les paraules es troben ordenades alfabèticament lletra per lletra. A l hora de cercar alguna paraula en el diccionari, has de saber que els noms apareixen en singular (casa i no cases), els adjectius apareixen en masculí singular (blau i no blava, blaus o blaves) i els verbs apareixen en infinitiu (redactar i no redactaré o redactava). En alguns diccionaris hi ha il lustracions que ens ajuden a entendre més bé el significat de les paraules que cercam. Quan cercam una paraula trobarem: - Entrada: la paraula cercada. - Definició: l explicació de què vol dir aquella paraula. En pot tenir una o més d una. - Abreviacions: que ens indiquen quin tipus de paraula és (nom, verb, adjectiu, determinant, preposició, adverbi, conjunció...). En alguns casos ens indicarà si és una paraula masculina o femenina. - Poden incloure sinònims, antònims i paraules de la mateixa família.

6 TIPOLOGIES TEXTUALS 1. Una biografia és un text narratiu que conta els fets més importants de la vida d una persona. Inclou la data de naixement, els records, les anècdotes, els estudis, les feines que ha realitzat, la seva vida quan era jove i de gran, els premis que ha obtingut, etc. ordenats de manera cronològica, és a dir, seguint un ordre (des del naixement fins a la mort o fins a l actualitat, si encara és viu). Quan escrivim sobre la nostra vida i contam les nostres experiències, esteim fent una autobiografia, perquè contam la nostra pròpia vida. 2. Una descripció és una representació d alguna cosa amb paraules, és a dir, a través d un text escrit. Es tracta de fer veure al lector un objecte, un paisatge, una persona o de fer sentir una experiència, una emoció o un sentiment. Quan descrivim una persona, hem de dir el seu nom, com és físicament, com és el seu caràcter i quins són els seus gusts. Quan descrivim un animal, hem de dir de quin animal es tracta, què té d especial, com és el seu cos, com viu, a quin grup pertany, etc. Quan descrivim un lloc, hem de dir quin lloc és, com és i quines coses hi ha. També podem contar què és el que més ens crida l atenció i com ens sentim en aquest lloc 3. Una rondalla és un text narratiu breu que s ha anat transmetent de pares a fills i que antigament s explicaven a la vora del foc; per això les rondalles no tenen autor conegut, és a dir, són anònimes. De vegades coneixem el nom de la persona que les ha recollit per escrit. En les rondalles es combinen elements de fantasia, de llegenda i de reals. La trama és molt senzilla amb situacions i personatges molt comuns als nostres pobles. Normalment a una rondalla hi ha: 1) Situació inicial: es presenten els personatges i les circumstàncies; 2) Conflicte: apareix un conflicte que fa que canviï la situació presentada; 3) Acció: els personatges intenten resoldre el conflicte; 4) Resolució: és el resultat de l acció dels personatges per resoldre el conflicte; i 5) Situació final: es torna a la situació estable del principi, però d una manera diferent.