Unitat 1 : EL SISTEMA IMMUNITARI

Transcripción

1 Unitat 1 : EL SISTEMA IMMUNITARI 1.Què és la immunitat? Per impedir els efectes tòxics dels microorganismes (virus, bacteris, protozous i fongs), o les molècules tòxiques que aquests produeixen, els animals han desenvolupat una sèrie de mecanismes de defensa. Encara que els invertebrats també tenen sistemes de defensa, aquests són molt primitius i es limiten sobretot a cèl lules fagocitàries. En els vertebrats podem trobar els mecanismes més sofisticats com els que representa l anomenat sistema immunitari. La resposta del sistema immunitari no és solament contra els microorganismes, sinó també contra qualsevol macromolècula aliena a l organisme afectat. Aquestes substàncies reconegudes com no pròpies, i que desencadenen la resposta immunitària s anomenen antígens. Definim immunitat com la capacitat que els organismes desenvolupen per oposar-se als factors anteriorment explicats. La immunitat pot ser de diferents tipus: Natural (o innata): s adquireix per mitjans biològics. o Activa: L organisme desenvolupa anticossos específics quan es troba amb un antigen. En alguns casos, pot durar tota la vida, per exemple, quan el virus de la varicel la entra a l organisme aquest fabrica anticossos que resten tota la vida, i per aquest motiu no es pateix la malaltia més d una vegada. o Passiva: Pròpia del fetus o del nadó. La subministra la mare a través de la placenta o de la llet i dura només unes poques setmanes, el temps que duren els anticossos. Artificial (o adquirida): s adquireix mitjançant una teràpia o un tractament. o Activa: Són les vacunes. S estimula a l organisme a la producció d anticossos específics quan subministrem els patògens de forma atenuada. Es tracta d una mesura preventiva. o Passiva: És la seroteràpia. Consisteix a subministrar un sèrum sanguini, que conté anticossos, fabricats per un donador immune. Aquest donador és un altre animal al que prèviament hem injectat agents que causen la malaltia per a que fabriqui anticossos contra aquests patògens. La seva durada és limitada. Un exemple seria el sèrum contra la picada d una serp. Davant la invasió de microorganismes l organisme presenta tres formes de defensa: la primera barrera a superar és la dels teixits que conformen els òrgans externs, és a dir, la pell i les mucoses. Si s aconsegueix superar aquestes barreres es trobarà amb una resposta immunitària inespecífica constituïda per unes cèl lules anomenades leucòcits o glòbuls blancs, o per molècules com les proteïnes del sistema del complement. Si no s ha superat la infecció, apareix la última resposta, la més eficaç, la resposta immunitària específica, on intervenen unes proteïnes (anticossos o immunoglobulines) i unes cèl lules que produeixen anticossos (limfòcits B) o que estimulen i regulen la resposta (limfòcits T).

2 2. Els òrgans dels sistema immunitari 2.1. Pell i mucoses La primera barrera està conformada pels epitelis de la pell i les mucoses respiratòries i gastrointestinals. La pell intacta és impermeable a la major part de microorganismes. L acidesa de la suor i les secrecions de les glàndules sebàcies controlen el creixement de fongs. Tot això es veu acompanyat d una descamació contínua que elimina possibles infeccions. Si un agent infecciós aconsegueix superar les capes més externes de la pell (epidermis) actuen les primeres cèl lules defensives a la dermis. Són els macròfags, que exerceixen una funció fagocitària, i els mastòcits que estimulen el procés inflamatori. Les mucoses respiratòries entre nas i bronquis contenen nombroses cèl lules secretores de mucus. La pols i els gèrmens inhalats són capturats i desplaçats cap a la faringe on són deglutits, o bé s eliminen amb la tos o els esternuts. Les secrecions àcides dels conductes digestius, com l estómac, contribueixen a formar un ambient desfavorable per a la proliferació de microorganismes. Al còlon, epiteli de la pell i mucoses respiratòries hi trobem la línia de defensa més eficaç: la flora bacteriana, en mutualisme amb l hostatger, impedint la proliferació de patògens ja que entren en competència pels nutrients o alliberen substàncies inhibidores del creixement Òrgans limfoides Són els òrgans relacionats amb la formació, la maduració o l acumulació de limfòcits. Als òrgans limfoides primaris (medul la òssia vermella i tim) es produeix la maduració definitiva dels limfòcits. En canvi als òrgans limfoides secundaris (melsa, ganglis limfàtics i teixit limfoide amb fol licles limfàtics) és on els limfòcits exerceixen la seva funció reaccionant contra antígens específics. La medul la òssia vermella es troba a l interior dels ossos plans com els del crani, als ossos curts com les costelles o sobretot a les epífisis dels ossos llargs com el fèmur. Conté cèl lules mares precursores dels limfòcits. Aquestes cèl lules mares poden madurar a la mateixa medul la òssia i es transformen en limfòcits B, o migren al tim on es transformen en limfòcits T. La melsa conté limfòcits B i T i a més, és el lloc on es destrueixen els eritròcits i els leucòcits defectuosos.

3 Els ganglis limfàtics s encarreguen de filtrar la limfa gràcies a l acció de cèl lules fagocitàries que hi ha a l interior. A l espècie humana es troben concentrats en els engonals, les aixelles, la zona cervical i la subclavicular. Quan s inflama és indici de l existència d una infecció i de l acció de l aparell immunològic. En diferents parts del cos hi ha limfòcits, cèl lules plasmàtiques i fagòcits aïllats o en forma d agregats anomenats fol licles limfàtics. Les estructures més importants són les amígdales, l apèndix i les plaques de Peyer de l'intestí prim. 3. Les cèl lules del sistema immunitari Quan els microbis aconsegueixen vèncer les dificultats que comporta travessar la barrera exterior es dona el mecanisme de defensa fagocítica. Entre les cèl lules sanguínies dels vertebrats superiors hi ha leucòcits amb capacitat fagocitària, com alguns granulòcits (neutròfils, eosinòfils i basòfils) i agranulòcits (monòcits i macròfags). Les diferents cèl lules que formen part de la sang s originen al fetge en l etapa fetal i, desprès del naixement, a la medul la òssia. La cèl lula mare hematopoètica o stem cell, dona lloc a tots els tipus cel lulars sanguinis, per aquest motiu és pluripotent. La diferenciació final té lloc a la mateixa medul la òssia, excepte per als limfòcits T, que maduren al tim Granulòcits Neutròfils: Són els més abundants a la sang. La seva funció és fagocitària. Surten dels capil lars sanguinis i passen als teixits on s ha produït la lesió. Aquest procés rep el nom de diapedesi. Eosinòfils: Es tenyeixen amb eosina. Intervenen en la resposta contra paràsits, però no els fagociten, sinó que actuen alliberant substàncies que lesionen la membrana del paràsit. Basòfils: Es tenyeixen amb un colorant bàsic com és el blau de metilè. Secreten histamina (substància vasodilatadora). Són la versió circulant dels mastòcits. Mastòcits: Són cèl lules no circulants, estan als teixits. Alliberen histamina i altres molècules que provoquen vasodilatació. Intervenen en els processos d al lèrgia.

4 3.2. Agranulòcits Monòcits: Són les cèl lules sanguínies que presenten més capacitat fagocitària. Poden sortir dels vasos capil lars pel procés de diapedesi. Macròfags: S originen quan els monòcits abandonen el torrent sanguini i passen als teixits, on segueixen mantenint una alta capacitat fagocitària. Alguns macròfags esdevenen cèl lules presentadores dels antígens que informen a limfòcits de la presència d un agent infectiu, i així s inicia la resposta cel lular específica. Limfòcits B i T: Són responsables de la resposta específica. Els limfòcits B secreten anticossos específics contra els antígens. Els diferents subtipus de limfòcits T s encarreguen d estimular, regular o inhibir la resposta immunitària contra un antigen; a més de produir substàncies activadores com les interleucines. Cèl lules plasmàtiques: També s anomenen cèl lules B efectores. Són els limfòcits B madurs, que secreten anticossos específics. 4. Resposta immunitària inespecífica És inespecífica perquè no depèn del tipus d antigen contra el qual s actua. Suposa un fre inicial, malgrat que la seva eficàcia sigui inferior a la resposta específica. El sistema del complement és un conjunt d unes vint proteïnes que sempre estan presents al plasma. Constitueix un sistema enzimàtic que actua en cadena i produeix una resposta molt ràpida i amplificada. Quan s inicia aquest sistema es dona una seqüència d activacions de proteïnes del complement que acaben amb la formació d un enzim actiu que és una proteasa. La proteasa produeix porus sobre la membrana de l agent infecciós, així entra l aigua extracel lular i es dona la lisi del microorganisme. El sistema del complement té un paper important en la resposta inflamatòria aguda, que s evidencia més a la pell. Les proteïnes del complement s uneixen als mastòcits, i aquests alliberen substàncies promotores de la inflamació com és la histamina. La histamina dilata els capil lars sanguinis i afavoreix la sortida dels neutròfils fagocitaris cap al lloc del teixit on s ha produït la lesió. Tot plegat acaba causant la típica inflamació amb dolor, envermelliment i edema (acumulació de líquids). Els mastòcits produeixen altres substàncies que atreuen a la zona d inflamació a neutròfils (fagocitaris) i eosinòfils (inhibidors d histamina,). Gràcies a aquesta inhibició la resposta inflamatòria aguda no esdevé un procés patològic.

5 Les cèl lules NK (de l anglès natural killer) és un tipus de limfòcit, que s encarrega de destruir determinades cèl lules canceroses o cèl lules infectades per virus, però sempre d una forma poc específica. Els interferons son proteïnes que activen les cèl lules NK. Actuen també contra les cèl lules pròpies infectades perquè fan que les cèl lules veïnes sintetitzin proteïnes antivíriques, que dificulten la replicació del virus.