Trànsit de la societat estamental a la societat de classes

Transcripción

1 Trànsit de la societat estamental a la societat de classes De la societat estamental a la societat de classes TRANSFORMACIONS ECONÒMIQUES I SOCIALS A LA 2a MEITAT DELS SEGLE XIX 4- Transformacions socials L evolució demogràfica D 11 5 milions a 18,6 milions al llarg del segle XIX Estancament interior Concentració perifèrica Creixement lent Emigració A causa de Amèrica i Algèria Guerres Epidèmies, crisis de subsistència Manca d higiene A les ciutats Catalunya (Barcelona) Barcelona i Madrid, habitants al 1900 Però... 70% de població rural Economia i societat en l època isabelina La La nova nova societat: burgesos i i proletaris Proletariat Condicions laborals dures provoquen Primeres organitzacions Bullangues o revoltes Jornada laboral llarga, salaris baixos, higiene deficient, 1840 Societat de Protecció Mútua de Teixidors de cotó de Barcelona Pagesia 1842 es creen les primeres cooperatives de consum i producció (influència de Fourier i Cabet) La gran majoria Pateixen els canvis del liberalisme A causa de les transformacions econòmiques provocades per la primera Revolució Industrial a Anglaterra i les transformacions polítiques de la Revolució Francesa, 1

2 durant la primera meitat del segle XIX es van produir a tot Europa canvis socials importants: la societat estamental va desaparèixer per donar lloc a una societat de classes. L escassa entitat de la industrialització espanyola i el manteniment de l Antic Règim fins al 1833 van fer que, a Espanya, la transformació social fos molt lenta. No obstant això, ja a les Corts de Cadis es van establir els principis bàsics per mitjà dels quals la societat estamental tradicional (privilegiats: clergat i noblesa; no privilegiats: poble) es podria convertir en una societat de classes. Entre aquests principis, en destacaven especialment dos: la igualtat de tots els ciutadans davant la llei i els impostos, i la supressió deis drets senyorials. Però l anul lació per part de Ferran VII de la Constitució del 1812 va permetre que la societat estamental es ma tingués fins al Durant el regnat d Isabel II els est ments van desaparèixer gràcies a les lleis dels governs liberals, que, a més de tornar a establir la igualtat de tots els espanyols davant les lleis, el 1837, van suprimir els drets senyorials i jurisdiccionals i la institució del mayorazgo, però la noblesa no va perdre el dret a les seves propietats. Pel que fa a I altre grup privilegiat, l Església, va perdre les propietats a conseqüència de la desamortització, però va saber mantenir la seva importància social entre les classes benestants Una societat de classes TRANSFORMACIONS ECONÒMIQUES I SOCIALS A LA 2a MEITAT DELS SEGLE XIX 4- Transformacions socials La societat de classes Classes altes Classes mitjanes Classes populars Noblesa Perd privilegis senyorials i fiscals Manté poder econòmic i polític Burgesia terratinent Latifundista (desamortitzacions) i financera Burgesia industrial Conservadora i proteccionista Catalunya i País Basc Grup heterogeni amb poc poder (perjudicat pel sufragi restringit) Burgesia urbana Comerciants, petits productors Arrendataris Petits propietaris de terres Funcionaris públics Poca estabilitat professional Professions liberals Advocats, metges... Jornalers o proletariat rural Classes baixes urbanes Servei domèstic Oficis artesanals Proletariat industrial La noblesa s integra en una societat de classes Tot i que les declaracions de drets que van formular les diverses constitucions liberals igualaven els nobles amb els altres ciutadans - en el sentit que deixaven de ser una 2

3 classe privilegiada -, la noblesa va conservar, durant el segle XIX, la preeminència social, perquè els nobles continuaven sent grans terratinents i, durant els governs moderats, van participar àmpliament en la vida política a través del Senat, on eren nomenats per decisió reial. Els nobles també tenien preferència a l hora d ocupar càrrecs d ambaixadors, presidències d alts organismes, càrrecs públics, condecoracions i càrrecs importants de I exèrcit. El prestigi de la noblesa era tan gran que molts burgesos enriquits o destacats polítics i generals van desitjar i obtenir títols nobiliaris concedits per la monarquia, de manera que el nombre de nobles no va disminuir, sinó que va augmentar: a més d uns 100 grans d Espanya, hi havia uns o títols nobiliaris, i durant la Restauració la monarquia en va crear uns 400 més. La supressió de la institució del mayorazgo va ser definitiva el 1836 i, a partir d aquest moment, la noblesa podia vendre lliurement les propietats vinculades als títols amb anterioritat. L any següent, el 1837, es va abolir definitiva ment el règim senyorial, cosa que significava la supressió deis drets jurisdiccionals i senyorials. El dret de propietat es va mantenir, però com que la propietat no sempre era clara, van augmentar els plets entre els nobles i els pobles on tenien les seves terres. En tot cas, la noblesa va mantenir la seva riquesa territorial, fins al punt que, a mitjan segle, dels 53 contribuents més importants pel que fa a la propietat territorial, 43 eren títols de la noblesa. De la mateixa manera que la noblesa, l Església va passar per un procés de canvi durant la primera meitat del segle, que va resultar més traumàtic, perquè va perdre les fonts principals d ingressos a causa de la supressió deis delmes i, alhora, també es va quedar sense propietats a causa de la desamortització. Durant l últim quart de segle, amb el restabliment de la monarquia borbònica, la noblesa va tenir un ressorgiment social. Un nombre molt elevat de nobles vivien a Madrid, o en capitals de província, gràcies a les rendes que els pro duien les terres, però Iluny d aquestes terres, ja que rarament s ocupaven directament de la feina d aquest patrimoni. Uns quants nobles van començar a interessar-se pels negocis i a invertir, de vegades, en indústries o empreses comercials. L lnstitut Agrícola Català de Sant Isidre Doc. 15 Aquesta institució la van constituir el 22 de maig de 1851 cent set grans propietaris agraris residents a Barcelona. Gairebé una quarta part d aquests eren nobles amb títol i més de la meitat eren propietaris de llinatge noble, tot que uns quants fundadors tenien capital que procedia del comerç i de la indústria i que posteriorment havien invertit en terres, com Joan Güell o Manuel Girona. L activitat principal de L lnstitut era protegir els interessos agraris individuals i impulsar el desenvolupament agrari cap a una agricultura de tipus capitalista, mal grat que la seva ideologia social i política era molt conservadora i tenia una actitud molt paternalista envers els arrendataris i els jornalers. Es va estendre per mol tes comarques va arribar a tenir més de 50 delegacions i més de socis (el Baix Camp, el Vallés, el Bages, Osona, el Segrià, l Urgell, l Empordà...) i una de legació permanent a Madrid. A més de la Revista de L lnstitut, que es va començar a publicar el 1852, el 1856 van iniciar la publicació del Calendari del Pagès, sense interrupció fins a l actualitat, que és un calendari-miscel lània de temes agraris. M. CAMINAL BADIA: La fundació de L lnstitut Agrícola Català de Sant Isidre: els seus homes i les seves activitats La noblesa catalana, que era força reduïda en comparació de la d altres regions espanyoles, davant la perspectiva de la pèrdua de privilegis que plantejaven els liberals, va donar suport a Ferran VII i, més tard, al carlisme. Es el cas dels Sentmenat, Monistrol, Fonollar, Sagarra... D altra banda, no van renunciar a intervenir en el món dels negocis i a emparentar-se amb la burgesia ennoblida. Un grup important d aquests nobles van fundar el 1851 l Institut Agrícola Català de Sant Isidre per defensar els seus interessos agraris Doc. 15 3

4 Les classes privilegiades Perú el resultat d aquests canvis i l establiment duna societat de classes no va pas significar la desaparició de les diferències que hi havia, perquè el factor base d aquesta nova societat era la riquesa: el poder el tenien els més rics, mentre que els pobres amb prou feines si se ls tenia en compte a I hora de prendre decisions. Per això, en aquesta societat va dominar la burgesia, perquè era la classe social que tenia la riquesa. Mentre uns quants comerciants, financers o fabricants, que tenien propietats (és el que es coneixerà com a gran burgesia), van aconseguir moure s amb habilitat en una societat que semblava oberta i fluida perquè es basava en uns principis de llibertat i d igualtat davant la llei, molts altres no van aconseguir sortir de la misèria, perquè sense mitjans ni fortuna tenien ben poques possibilitats d accedir a la propietat, perquè la igualtat quedava coartada de vegades per les mateixes lleis (sufragi censatari) i per l escassa cultura: als darrers anys del segle XIX encara més del 60% deis espanyols eren analfabets. Així, mentre un nombre reduït de persones formaven part de les classes benestants, milions d espanyols (pagesos, obrers, classes populars de les ciutats) vivien gairebé en la misèria. El món rural. Els pagesos Mentre a l Europa Occidental la Revolució Industrial provocava una reducció progressiva dels pagesos, a Espanya, com ja sabem, predominava el sector primari. Durant tot el segle la població activa agrícola es va mantenir per sobre del 60%, de manera que dos terços de la població espanyola vivia de l agricultura en el medi rural. A Catalunya, més industrialitzada, la població pagesa era, al final del segle, d un 58%. Tanmateix, tot i que aparentment la població pagesa va restar immutable, de fet sobre aquesta massa de 12 milions de persones també hi van influir els canvis socioeconòmics que ja coneixem. El canvi principal va ser la disminució del nombre d arrendataris, que havien conreat les terres de l Església en unes bones condicions contractuals fins a la desamortització. La venda de les terres a grans propietaris els va convertir en jornalers i així la pagesia va quedar distribuïda en dos grans blocs: propietaris (grans, mitjans i petits) i no-propietaris (arrendataris i jornalers). El cens del 1860 és molt explicatiu: el 33,4% deis com ponents del sector agrari eren propietaris; el 12%, arrendataris; i el 54,4%, jornalers. Els propietaris rurals Els grans propietaris Es consideraven grans propietaris els que pagaven una contribució rústica superior a mil pessetes anuals: n hi ha via uns , el 0,45% del total. Aquest grup el formaven la noblesa terratinent tradicional, que posseïa finques en diverses zones i que participa va en política, en ajuntaments o a les Corts. En molts ca sos es va convertir en la classe dominant va donar lloc a la figura del cacic, que controlava la vida política de la comarca. A aquests primers s hi van afegir els nous grans propietaris, compradors de finques desamortitzades. Els propietaris mitjans i petits Els propietaris mitjans eren el 3,60% i pagaven entre pessetes de contribució. Els petits propietaris pagaven entre 25 cèntims i 200 pessetes: n hi havia gaire bé quatre milions. 4

5 Hi havia un petit nucli d aquests propietaris, sobretot a Catalunya i a la Meseta (uns quants havien comprat finques petites durant la desamortització), que malvivien amb els conreus tradicionals de cereals o de vinya. Uns altres propietaris, al nord, a Galícia, eren minifundistes que havien de recórrer a la pesca o a l emigració per sobreviure; el minifundista valencià vivia millor, perquè el regadiu feia més pròsperes les collites. Podem observar la situació deis propietaris des d un altre punt de vista, que és molt expressiu respecte a la diferència entre la situació deis grans terratinents i els petits propietaris: el 4% deis propietaris rebien gairebé la meitat de les rendes procedents de la terra; un altre 35% anava a mans del 25% deis propietaris, de manera que només que dava un 15% de la renda per al 71% deis altres propietaris. Els arrendataris i els jornalers El 1877, d una població activa agrària d uns 5 milions de persones, només eren arrendataris i més de 2 milions eren jornalers. EIs arrendataris Els arrendaments eren diferents segons les zones: L arrendament a llarg termini, que era més favorable al conreador, predominava a Catalunya i al País Valencià; L arrendament a curt termini, que era més perjudicial, a Castella, Aragó, Andalusia i Extremadura. A Andalusia, on hi havia molts latifundis en mans de grans terratinents, eren freqüents els sots-arrendaments, i alguns deis arrendataris de grans latifundis podien arribar a acumular beneficis. Els jornalers Més de la meitat de la població camperola eren, doncs, jornalers: treballaven de sol a sol i cobraven diàriament. La venda dels béns de propis en els pobles durant la desamortització els va perjudicar, perquè van perdre possibilitats d ús de llenya, prat i caça. Eren més del 50% de la població a Extremadura, La Manxa i Andalusia occidental. Com anaven vestits els pagesos de Lleida a Tenien salaris molt baixos i estaven finals del segle XIX Doc. 16 desocupats durant llargues temporades, sobretot a les zones olivereres. Aquesta dura situació deis jornalers va comportar misèria i analfabetisme. La fam i la rebel lia eren constants. La pagesia lleidatana anava vestida senzillament i, en general, la seva indumentària era considerada molt higiènica a la Topografia mèdica de Lleida del 1882 en relació amb els vestits que utilitzaven habitualment les classes mitjanes i altes:...traje es éste que nos parece muy higiénico, alpargatas que cubren los tostados pies, calzón corto que deja al descubierto la pantorrilla que los más ricos tapan con una media blanca y los menos con polaina de cuero color amarillo, faja estrecha si es catalán; ancha e interminable si es aragonés, chaleco azul y cha queta color variable, quedando reducidas la prendas interiores a una camisa blanca, cubren la cabeza con la tradicional barretina que da carácter al pueblo catalán. A l hivern se substituïen les mantes blaves pels tapaboques, excepte quan anaven al camp. El vestit era de cotó i de llana. Tret de la cotilla, la dona lleidatana vestia molt higiènica ment emprava el mocador de coli i cap i el típic vestit català de cotó. E. VICED0: Pagesos i hortolans. La pagesia catalana En general la pagesia catalana era un grup social poc propens al canvi, de manera que en començar el segle no es diferenciava gaire de la deis segles anteriors. D altra banda, la Guerra del Francès i les guerres carlines van desestabilitzar la vida dels pagesos i, a part que els canvis econòmics de mitjan segle van provocar una situació de confusió, la seva vida continuava sent rutinària i sempre a prop de la misèria Doc. 16 5

6 Ara bé, la puja de preus va comportar un canvi durant la segona meitat del segle, tant per als arrendataris com per als pagesos propietaris, als quals beneficiava la persistència de la institució de l hereu, ja que les terres no es dividien, els altres fills aprenien un ofici o bé emigraven a la ciutat com a operaris o menestrals, no com a peons, i mantenien relacions amb la casa pairal. Aquest és el sistema, tan català, del pairalisme Doc. 17 Fins al final del segle XIX no hi va haver, en el camp català, moviments importants de reivindicació social, quan la fil loxera va destruir les vinyes i els propietaris van voler anul lar els contractes de rabassa morta. Ja s ha estudiat anteriorment els problemes deis rabassaires. La burgesia La formació de la burgesia Història d un indià Doc. 18 La casa pairal i I hereu Doc. 17 Josep Xifré Casas ( ) va ser l indià més famós de la Barcelona romàntica. Va néixer a Arenys de Mar, d una família que des del segle XVIII havia tingut moltes relacions amb Amèrica. Josep Xifré va anar per primera vegada a Cuba el 1798, on treballà a la blanqueria del seu oncle, que va fer prosperar econòmicament. El 1808 tenia l exclusiva de I adquisició de pelis de tot el bestiar que era escorxat a l Havana. Després va aconseguir també la de Santiago i es va llançar al comerç d exportació de pelis, tant de Cuba com de Veneçuela i Argentina. Els seus millors clients els va trobar aviat als Estats Units, on venia també cafè i sucre. A la vegada, els seus velers mantenien amb Espanya un comerç ben profitós. Es va casar amb Judith Downing, la filla del seu agent de Nova York, i es va instal lar en aquesta ciutat el El 1823 va viatjar a Arenys. La rebuda va ser apoteòsica, d acord amb la generositat de l americanu que havia regalat un teatre a la vila i, més tard, un hospital. Després de diversos viatges per Europa (Madrid, París, Roma...), el 1840, amb més de seixanta anys i amb molts negocis pertot arreu, es va establir a Barcelona. Havent comprat uns terrenys al nou passeig d Isabel II, en tres anys va fer edificar les magnifiques cases que encara s anomenen Casas d En Xifré, i es va instal lar en un principal magnífic, on va morir l agost de La seva fortuna era, en morir, de cent-vint milions de rals, molt superior a la d altres catalans de l època famosos per la seva riquesa. M. LLORENS: A industrials i polítics, de J. VICENS VIVES. El mas i la masia tenen l origen a la Catalunya Vella a finals del segle XV. El mas és una explotació agrària d extensió mitjana, conreada per un pagès propietari, o bé per un pagès a qui el propietari de la terra ha cedit en emfiteusi. A les terres del mas hi havia la masia, que era la casa del pagès i de la seva família, que s ha convertit en la representació de l habitatge rural de Catalunya, tot i que hi ha molts tipus diferents de masies segons les comarques, el clima, els materials de la zona, i ets conreus als quals es dedica. L estructura bàsica de la masia és una construcció de planta baixa, pis i gol fes. A la planta baixa hi trobem els animals domèstics, l utillatge agrícola i el celler, amb un espai per guardar-hi el carro i, de vegades, la tartana. Al pis hi trobem la cuina, amb la llar de foc, i les habitacions de la família. A les golfes s hi guarden la collita i les reserves d aliments per a la família. La masia pot créixer, amb construccions annexes, a mesura que creix la família o augmenta la producció deis conreus. Reelaborat a partir d J.MONER I CODINA i altres: La masia. Historia y tipologia de la casa rural catalana La burgesia, considerada una classe social formada per industrials i comerciants, es va imposar a gairebé tot Europa i en una part d Amèrica políticament, econòmicament i culturalment després d haver triomfat a les revolucions del 1830 i del 1848 Se sol afirmar que la burgesia i el proletariat són dues classes socials noves, aparegudes en aquest segle, però això no és exacte, perquè a Catalunya i en altres llocs de l Europa Occidental ja existien industrials i comerciants que prosperaven gràcies al treball dels seus empleats. Es veritat en el sentit que aquestes dues classes socials es van desenvolupar amb la Revolució Industrial i representen una actitud nova davant el treball i les relacions mútues. Dins aquesta classe social es poden establir diferències: 6

7 A capdamunt de tot hi havia la gran burgesia, constituïda per unes quantes famílies, propietàries deis grans capitals, que tenien a les seves mans l economia del país. Per sota, hi havia el conjunt, molt més nombrós, de la mitjana i petita burgesia, és a dir, els ciutadans de classe mitjana: petits industrials i comerciants i professions liberals (metges, advocats...), disposats a afavorir les reformes democràtiques de l Estat. A Espanya, l escassa industrialització no va permetre el desenvolupament d una burgesia nombrosa. Es pot parlar de dos focus burgesos a la primera meitat del segle XIX: el dels comerciants de Cadis i el dels comerciants i industrials de Catalunya, preferentment de Barcelona, als quals, al darrer quart del segle, es va afegir la burgesia siderúrgica basca. Així doncs, el desenvolupament polític ens permet establir dues etapes en l evolució d aquesta classe social al llarg del segle: des de començament del segle fins al final de la Revolució del 1868, que coincideix amb els regnats de Ferran VII i d Isabel II, se sol parlar de burgesia liberal revolucionària, que va lluitar contra l Antic Règim; al darrer quart del segle, coincidint amb la Restauració, es paria de burgesia conservadora. E! procés de formació de la burgesia catalana com a classe dominant es va produir d una manera similar en altres!llocs d Europa. S hi podien trobar americans, com Josep Xifré; fabricants, com els Muntadas o els Güell; banquers, com Gaspar de Remisa o Manuel Girona; i grans comerciants, com Antoni López i Doc. 18 i 19 Els treballadors els anomenaven amos o fabricants, perquè Pau Güell la paraula burgès, que és la versió catalana del bourgeois francès, no es va imposar fins a l època de la Revolució La família Güell Doc. 19 PAU GÜELL era de Torredembarra havia fet la carrera d indià a Santo Domingo. Va tornar a Catalunya per morir sense haver pogut realitzar els seus ideals. La seva herència no era gran cosa més que el seu esperit emprenedor. JOAN GUELL I FERRER, fill de Pau, va néixer a Torredembarra el Tenia nou anys quan el seu pare se l va emportar a Amèrica. Va començar l aprenentatge al magatzem del seu pare, des de mosso fins a comptable. Pau Güell va voler que tingués un ofici millor i el va enviar a Barcelona, on va cursar els estudis de pilot de la flota mercant. Poc després va tornar a Amèrica, aquesta vegada a Cuba, va aconseguir el control del mercat a l Havana, d on tornà el 1835 amb una fortuna considerable. Abans d establirse a Barcelona va fer un llarg viatge per conèixer l economia i l organització comercial deis Estats Units, França, Anglaterra, Bèlgica, Suïssa i Itàlia. Les seves empreses més importants van ser: La Barcelonesa, una empresa per fondre ferro, reparar i construir maquinària per a la indústria tèxtil El Vapor vell de Sants, indústria tèxtil Va ser director del Banc de Barcelona Va ser director de la Caixa d Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona Va participar en la construcció del canal d Urgell Va participar en la fundació de La Maquinista Terrestre i Marítima. Altres activitats: membre fundador de l institut Industrial, promotor del diari El Bien Público, defensor del proteccionisme, fundador del Círculo Mercantil de Madrid, diputat a Corts per Barcelona ( ) per la Unión Liberal d O Donnell, senador el 1862, propietari duna llotja al Liceu. Avaluació de la seva fortuna quan va morir (1872): pessetes (de les quals més de eren en terres i immobles). EUSEBI GÚELL I BACIGALUPPI ( ). FilI de Joan i casat amb una filla del marqués de Comillas. Va heretar les empreses del seu pare. Va estudiar economia a l estranger. El 1881 va participar en la fundació de la Companyia de Tabacs de Filipines. El 1891 va crear la Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló. També tenia participació en el Banc Hispano- Colonial, a la Compañía Trasatlántica i en sectors nous: Cementos Asland, promocions urbanitzadores i explotacions vinícoles. Va ser membre del Centre Català, impulsor del Memorial de Greuges i va promoure la revista La España Regional. El 1875 va ser regidor de A juntament de Barcelona, i el 1877, diputat provincial per la vila de Gràcia. El 1898 va tenir un paper destacat en el Foment del Treball. Va ser un deis fundadors de la Lliga Regionalista (1901) i el 1910 va rebre el ti tol de comte de Güell. Va destacar en l àmbit cultural pel seu paper de mecenes de Gaudí. El seu fill JOAN ANTONI GÜELL I LÓPEZ va continuar la nissaga familiar. Reelaborat a partir de G. W. MCDONOGH: Good families of Barcelona (luniversity Press, Princeton, 1986). 7

8 del 1868, ja que era l expressió que utilitzaven els obrers de la Primera Internacional. La burgesia liberal catalana La burgesia catalana moderna va començar amb la indústria de les indianes i amb el comerç amb Amèrica al segle XVIII. Al començament del segle XIX hi havia a Barcelona un nucli important de burgesos (es calcula que el 5% de les famílies barcelonines pertanyien a l alta burgesia industrial), i també eren importants els nuclis de Mataró i d Igualada. La Guerra del Francès va produir canvis importants en l estructura dels negocis a Catalunya: mentre que uns quants fabricants i comerciants s enfonsaven (sobretot els que es dedicaven al comerç amb Amèrica), va sorgir un nou camp d activitats (contractes de serveis públics, banquers, comerciants) que va donar lloc a un nucli nou d homes de negocis, entre els quals no faltaven els fabricants de teixits. Les conseqüències de la guerra no es van superar total ment fins al final del regnat de Ferran VII, cap al 1825, i en aquell moment es pot considerar que la burgesia catalana ja estava constituïda com a classe. Barcelona va ser el nucli central d aquesta burgesia, com a centre d acollida de capitals repatriats d Amèrica i joves procedents de la pagesia i la menestralia de Reglament de l lnstitut Industrial de Catalunya Doc.20 Article 1. l lnstitut Industrial creat per la Junta de Fàbriques de Catalunya, en compliment de l obligació que II imposa l article 25 del seu Reglament Constitutiu, és, per tant, una dependència de l esmentada Corporació. Article 2. l lnstitut Industrial té com a finalitat el progrés i el foment de la indústria espanyola mitjançant la reunió en un punt cèntric de tots els elements d instrucció i de perfecció que es puguin aconseguir per la mútua il lustració dels seus membres o individus. Article 3. l lnstitut posarà cura a fer conèixer els descobriments, els avenços i les millores que rebi la fabricació, tant en el regne com a l estranger, i amb aquesta finalitat procurarà adquirir dissenys, maquinària nova, preparats químics i mostraris deis artefactes estrangers més moderns. Article 4. S exposaran d una manera permanent els productes de tots els rams de la indústria nacional, en benefici tant deis productors com deis consumidors Article 5. Al mateix local s instal larà una biblioteca formada per les millors obres científiques, artístiques i industrials. Hl haurà diaris, tant nacionals com estrangers. comarques de l interior, de vegades membres de famílies pròsperes que havien viatjat per Europa. La febre d or Doc.21 La Comissió de Fàbriques de Filats, Narcís Oller va publicar entre el 1890 i el 1893 una novel la que titulà precisament La febre d or, en què Teixits i Estampats de Cotó, fundada descriu el luxe desenfrenat que es va estendre per el 1826, va ser la primera institució Catalunya quan tothom volia viure al mateix nivell que representativa de la nova burgesia l alta burgesia. industrial. Els teatres, sempre plens, estaven enlluernadors. Les quincalleries i ebenisteries anaven en orri per fer lloc al nombre creixent de grans argenteries i magatzems de mobles sumptuaris. Les confiteries, guanteries, rebosteries i restaurants de luxe es multiplicaven com per encantament. Creixia el nombre de carruatges particulars, començaven a avalotar carrers i places troncs fogosos com mai no s havien vist a Barcelona, i, mentre, minvava l edificació en els barris industrials, naixien, a dreta i esquerra cases llampants, petits hotels i palaus de debò. El goig resplendia en totes les cares, la gent corria esbojarrada pels carrers, i l alè de benestar que arreu respirava empenyia el més retingut a gastar i a canviar l or reunit a còpia de suors i privacions per aquells trossos de paper que el crèdit escampava a carretades... Una de les associacions d industrials de més empenta va ser l Institut Industrial de Catalunya, fundat el 1848 com una unió de fabricants en defensa de la indústria, de les millores tecnològiques i del proteccionisme Doc.20. Entre els seus fundadors i membres trobem figures importants de la burgesia catalana de l època: Joan Jaumeandreu, Nicolau Tous i Soler, 8

9 Joan Illas i Vidal, Joan Vilaregut, Valentí Esparó, Manuel Duran i Bas. Aquesta primera burgesia, que va viure una època d esplendor des del 1838 fins a la crisi del 1866, es va adscriure al liberalisme, però amb matisos de caire conservador i proteccionista. Les seves aspiracions es poden resumir en les següents: llibertat ben entesa, propietat ben definida i defensada per un cert progressisme cultural, sense oblidar l afany d enriquiment. La burgesia conservadora La crisi revolucionaria de va provocar una reacció burgesa de suport a la Restauració, perquè la defensa d aquest sistema polític conservador permetia a la burgesia mantenir les conquestes socials i econòmiques davant la pressió de l obrerisme. És l època de la febre d or Doc. 21 i del monopoli tèxtil a Cuba. Tot i que la burgesia era ja força nombrosa, només hi havia uns quants privilegiats: vint o trenta famílies de Barcelona, que tenien el poder polític i econòmic. A Madrid eren coneguts com el grup català : Güell, Girona i Muntades, especialment, però també Arnús, Ferrer i Vidal, Estruch i Juncadella. Antoni López, un càntabre que havia establert la Transmediterránea a Barcelona, els servia d enllaç. Aquesta nova generació burgesa va tenir també associacions de classe. Per combatre les mesures lliurecanvistes del ministre d Hisenda Figuerola en el període revolucionari que es va iniciar el 1868, es van impulsar el Foment de Producció, que des del 1889 va rebre el nom de Foment del Treball Nacional, i la Cambra de Comerç, constituïda el 1886 sota la presidència de Manuel Girona. La pressió que van fer aquestes associacions va contribuir a la promulgació deis aranzels proteccionistes de l any Els primers anys del segle XX, com a conseqüència del desastre bèl lic del 1898, es va portar a terme una àmplia campanya reformista que pretenia incorporar Espanya a l eficiència de l economia europea a través del model català. Per aconseguir-ho, hauria calgut modificar la monarquia en un sentit democràtic i descentralitzador, però no hi va haver coordinació social, sobretot a causa de la por provocada per les vagues de i de la Setmana Tràgica (1909). En definitiva, la burgesia catalana va perdre l impuls democràtic i va adquirir un sentiment negatiu d inseguretat en el seu propi estat social i econòmic. Característiques de la burgesia catalana El canvi de mentalitat entre la burgesia que hem anomenat liberal i la burgesia conservadora del darrer quart del segle XIX es podria explicar a través d un canvi d actitud política i social. A la primera etapa liberal a Espanya, la burgesia catalana havia intentat intervenir en la vida política al costat deis progressistes, però el fracàs d aquests últims, el temor de la burgesia envers la massa obrera i l existència del vot restringit (només per als rics) va facilitar que la burgesia donés suport al liberalisme moderat, que ja al final del segle va ser obertament conservador. 9

10 Com a Europa, a mesura que la burgesia es consolida va en el poder i es feia políticament conservadora, es produïa un aburgesament de la mentalitat imperant, un prosaisme de les manifestacions literàries, un art oficial d horitzons estrets. La burgesia catalana conservadora continuava anant al Liceu i es reunia a l Ateneu. El seu portaveu oficial, el Diario de Barcelona, va adoptar un aire conservador. I es van crear més diaris: el 1876, El Correo CataIà de tendència carlina; el 1881, La Vanguardia, que pretenia ser liberal; i també diaris en català: La Publicitat (1878), republicà; La Renaixença i, el 1899, La Veu de Catalunya. Se sol considerar que aquesta generació és la que, recollint els resultats de la Renaixença, va impulsar el catalanisme polític. Les classes populars urbanes, menestrals i obrers Característiques generals Com la burgesia, el proletariat (nom que va sorgir arran de la creació de l Associació internacional de Treballadors) es considera una nova classe social del segle XIX, tot i que en realitat l obrer industrial que treballava per compte d altri havia sorgit durant el segle XVII i s havia estès al final del XVIII. Però l augment i la concentració de les indústries en grans fàbriques van ser paral lels a l augment dels obrers, que, procedents majoritàriament de la població rural, van acabar constituint una classe social urbana ben definida. Catalunya és l única zona de l Estat espanyol on es pot parlar de l existència de la classe obrera des del començament del segle XIX. El País Basc i Astúries no van tenir proletariat fins a la dècada deis vuitanta i, encara que hi havia uns quants centres urbans (Madrid, València) que tenien indústries i, per tant, treballadors assalariats, només a Catalunya hi havia una classe social obrera més o menys organitzada. Els menestrals Catalunya, a més, va conservar durant el segle una classe social urbana molt característica, la deis menestrals, hereus dels antics artesans, tot i que l organització tradicional dels artesans organitzats en gremis es va anar diluint a causa del nou sistema econòmic, fins que el 1834 es va decretar la llibertat d indústria. Els dirigents deis gremis es resistien a desaparèixer, però el maquinisme va posar fi al sistema gremial. Però els menestrals no van desaparèixer; al contrari, es van veure afavorits pels nous mètodes de treball i per l ampliació de mercats i es van convertir en una petita burgesia remodelada per l esforç, el treball i l estalvi. Eren menestrals els petits comerciants, els petits industrials, els artesans, que encara perduren a la societat catalana actual. D entre aquest grup social va sorgir el mite de l esperit català: treballar i estalviar. Els menestrals tenien ideals democràtics. Van lluitar per les llibertats durant els anys 1842, 1854, 1868 i van donar forma ideològica al republicanisme federal, per la qual cosa tenen un paper destacat a la història catalana del segle XIX. 10

11 TRANSFORMACIONS ECONÒMIQUES I SOCIALS A LA 2a MEITAT DELS SEGLE XIX 4- Transformacions socials La condició de la dona Es caracteritzava per ser Funció natural d esposa i mare Circumscrit a un Àmbit domèstic provoca Discriminació legal Sense dret al vot Jurídicament sotmeses a l home (en totes les decisions) Encara que A les classes baixes també es treballa a la fàbrica o es fa feina a domicili (doble jornada laboral) Però amb Salaris més baixos Lluita reivindicativa malgrat Sense moviment feminista a Espanya del XIX Dret a una educació femenina digna (Concepción Arenal, Emilia Pardo Bazán) A les classes treballadores Millorar les condicions laborals (Teresa Claramunt, anarquisme) La primera generació d obrers La consciència de classe obrera va sorgir amb la primera generació que va viure la revolució de la màquina. La seva situació era desastrosa: 14 hores o més de feina diària, en males condicions, desatesos per l amo i per l Estat. Hi havia dos nivells bàsics entre els treballadors: Els obrers qualificats Doc.22 Els peons, que en aquella època rebien, respectivament, els noms d operari i de miserable. Però la paraula proletari, com burgès, no es va introduir a Catalunya fins a l època de la Primera Internacional, que va arribar a Espanya el D altra banda, no es pot oblidar la importància deis menestrals, que tenien una manera de viure, tant si eren autònoms com empleats, molt semblant a la dels operaris qualificats, per la qual cosa de vegades es van unir per dur a terme les seves accions reivindicatives. 11

12 Els avenços tècnics i el desenvolupament de la indústria no van resoldre els problemes inicials deis obrers, sinó que els van agreujar, perquè, com deia Balmes el 1844, s havien trobat els mitjans per augmentar la producció in definidament, però no la manera de distribuir els Com vivia la dona obrera Doc.23 Per apreciar les condicions higièniques del nucli antic de Barcelona, on viuen amuntegades nombroses famílies d obrers, només cal recordar que hi ha 412 carrerons que fan menys de sis metres d amplada. Aquest grup de la ciutat antiga és constituït per illes apinyades, separades per uns carrerons tan estrets que amb les mans es poden tocar els paraments oposats de les cases. A Barcelona hi ha milers de cases de construcció antiga amb cinc pisos i on a cada replà hi ha quatre albergs obrers que tenen aquesta distribució: un corredor petit amb tres portes: la de la dreta comunica amb la cuina i el menjador, tot en una sola peça, i rep l aire i la claror per una finestra que dóna a un miserable pati, brut i estret; la de l esquerra comunica amb una habitació petita i fosca, destinada ordinàriament als infants; i, finalment, la porta situada davant l entrada dóna accés a una habitació amb alcova, que serveix com a dormitori i alhora com a taller i rep la claror per un balcó que dóna al carreró o a un petit pati interior. Aquesta manca de condicions higièniques comporta una colla de malalties i de contagis i una xifra de mortalitat alarmant. Les informacions facultatives sobre aquests barris obrers denuncien clarament que als tallers a domicili es desenvolupen certes malalties típiques, que es poden anomenar professionals. Així, per exemple, a la indústria de la confecció es donen amb trista freqüència I histerisme i l anèmia en diverses formes. A més, la misèria del sou priva que l obrera tingui ah ments abundants, nutritius, per reparar les forces que necessita una feina de deu, onze, dotze hores i fins i tot catorze hores diàries. A Barcelona moren anualment dones tísiques, i es pot afirmar que n hi ha, segons el doctor Bassols, d atacades de tisi. J. ELIAS DE MOLINS: La obrera en Cataluña en la ciudad y en el campo (Text original en castellà.) productes d una manera convenient. La majoria dels treballadors industrials provenien del món rural. Parlem ara de l altra cara de l èxode rural, de la instal lació a la ciutat de la mà d obra procedent del camp, en soterranis humits de carrers estrets, que buscava feines dures i mal pagades i no sempre fàcils de trobar, patia més directament la duresa de les epidèmies periòdiques, i passava gana, que encara era pitjor en els anys de males collites Doc. 23 Els primers moviments i associacions Coincidint amb la crisi política, encara que sense una autèntica motivació política, periòdicament es produïren revoltes dels obrers. Una de les primeres i més famoses va tenir lloc a l estiu del 1835, coincidint políticament amb la lluita dels progressistes contra els moderats; es van cremar convents i monestirs (Ripoll i Poblet) i, en el cas de Barcelona, va desembocar en l incendi de la fàbrica Bonaplata, perquè els obrers creien que les màquines eren una amenaça per als seus llocs de treball. Entre el 1836 i el 1843 (etapa de governs progressis tes) es van produir diverses bullangues, durant les quals es van unir políticament els obrers i els progressistes. En aquest moment es veuen ja clarament les diferències entre els dos grups d obrers: el dels miserables, famolencs i desesperats, que agafen les armes, i el dels operaris que pretenien aconseguir d una manera pacífica l augment dels salaris i el dret d associació. I no oblidem que aquests obrers, com els burgesos, defensaven el proteccionisme, perquè consideraven que el lliurecanvisme faria disminuir la producció i augmentaria el nombre d obrers en atur. Per això, de vegades, trobem els obrers actuant contra el govern al costat de la burgesia. El marc legal per a les primeres associacions obreres el va fer possible una reial ordre del 1839 que permetia les corporacions benèfiques. Aquest fet va permetre que el maig del 1840 es creés la Societat de Protecció Mútua de Teixidors de Cotó de Barcelona, amb afiliats Doc

13 El moviment es va estendre per altres poblacions amb indústria tèxtil (Mataró, Manlleu, Igualada, Vic) i el 1841 es va crear una federació. Les reivindicacions principals eren la prohibició de fer treballar els nens, la reducció de jornada (que aleshores era d hores), l augment de salaris i la protecció davant els accidents laborals. Però els èxits van ser molt escassos, perquè els empresaris es negaven a establir contractes col lectius. Estatuts de I Associació de Teixidors liberals. Doc.24 L Associació de Teixidors era una veritable societat de resistència. La cotització setmanal era de dos quartos els socors als parats era de sis rais diaris. Un full solt imprès a Barcelona el 1840 deia: Protecció Mútua de Teixidors de Barcelona. Ordres proposades acordades a la reunió general de comissions celebrada a l exconvent de Trinitaris, situat a la Rambla: 1r. Cada soci que per una causa aguda es posi malalt I eli mateix o per mitjà d una tercera persona informi l amo de la seva prostració perquè se Ii conservi el teler fins que estigui restablert de la seva salut, i l amo Ii promet que li guardarà, i quan el soci surt de la seva prostració torna a la fàbrica, l amo no Ii respecta la promesa, la Societat ajudarà el soci fins que aquest tingui una feina. 2n. L individu que per manca de feina sigui acomiadat de la feina i quedi sense res, serà ajudat per la Societat a raó de 4 rals diaris. 3r. L individu que estigui sense feina no ha de satisfer la quota setmanal. (...) 6é. Els teixidors que vulguin tornar a ingressar a la Societat hauran de pagar tres pessetes d entrada, com també els que siguin d un ofici diferent. 7é. Aquells que arriben llicenciats del servei d armes tenen l entrada gratuïta. 8é. EIs aprenents només han de pagar la meitat de l entrada. Barcelona, 8 de desembre de M. REVENTÒS: Els moviments socials a Barcelona al segle XIX. L obrerisme barceloní d aquests anys estava enfocat cap al mutualisme i el cooperativisme, sota la influència del socialisme utòpic francès (Fourier, Cabet). Mantenien relacions polítiques amb grups demòcrates radicals, especialment amb el naixent republicanisme igualitari i provincialista. En aquesta tendència destaca la feina d Abdó Terrades, que el 1842 va publicar el diari El Republicà. Sense un programa concret d informes socials, Terrades tendia a un republicanisme insurreccional, amb una ideologia que va atreure menestrals, petits comerciants, obrers i fins i tot professionals L acord amb els progressistes es va trencar el novembre del 1842 a conseqüència de la revolta de les classes populars de Barcelona (Patuleia) contra Espartero, provocada per la firma imminent d un tractat comercial amb la Gran Bretanya que hauria anul lat el sistema proteccionista. Un cop dominada la revolta, es van dissoldre diverses societats obreres, fins i tot l Associació de Teixidors, i com que els moderats van pujar al poder, el moviment obrer només podia actuar a la clandestinitat, fins que els progressistes van tornar al poder, per a un període de dos anys, el Tot i així, les idees de Cabet es van continuar difonen gràcies a la tasca de Narcís Monturiol. Cal incloure dins d aquesta tendència l obra de Josep Anselm Clavé, que e 1850 va fundar la primera societat coral, La Fraternitat, amb la qual volia donar contingut a l oci deis treballadors. La situació dels treballadors abans del 1868 Entre el 1847 i el 1853 van tenir lloc diversos conflicte aïllats, propis duna crisi econòmica, a causa de l augment del cost de la vida i del descens dels salaris, mentre 13

14 augmentava l atur, que s atribuïa a la instal lació, a les fàbriques, de les màquines filadores automàtiques anomenades selfactines. El març de 1854 es va declarar una vaga a Sants, a Vapor VelI i a L Espanya Industrial que va ser reprimida amb molta duresa. El juny del 1854 va tenir lloc a la roda ha de Madrid un pronunciament contra el govern dels moderats (Vicalvarada) que va portar al poder els progressistes i Espartero. Paral lelament va haver-hi a Barcelona un moviment popular i militar progressista. Al mateix moment es va declarar la vaga a Barcelona. a Manresa i a Mataró i es van produir incendis de fàbriques i destrucció de selfactines. El capità general, per restablir l ordre, va reconèixer la Comissió de Treballadors de les Fàbriques de Filats i va prohibir l ús de les selfactines a les fàbriques. Aquest fet va provocar una polèmica molt dura entre els defensors el detractors de les màquines, fins que el nou governador civil de Barcelona, el progressista Pascual Madoz, va obrir les fàbriques i va ordenar la destrucció de les muralles de Barcelona per donar feina als desocupats. Les Tres Classes del Vapor Doc.25 Les Tres Classes del Vapor fou un sindicat tèxtil reformista i prorepublicà que va tenir una primera fundació entorn del 1855 va ressorgir cap al En deien les tres classes perquè estava format per filadors, teixidors i aprestadors (classe = ofici). Estaven organitzats de manera federativa, tenien fortes ramificacions fora de Barcelona i, en certs moments, estigueren integrats a la Unión Manufacturera, que, a més deis treballadors del cotó, englobava tots els operaris de fibres tèxtils. L associació tenia metge i facilitava l assistència. Es veu, doncs, que ens trobem en el cas duna entitat semblant a les antigues Trade Unions angleses, que miraven de fer entre els obrers una mena d aristocràcia, alhora egoista i prudent en interès de a classe. M. REVENTÓS: EIs moviments socials a Barcelona al segle XIX. Però el govern progressista no va ser capaç tampoc de resoldre la qüestió obrera, que no es plantejava com un problema social, sinó com un problema regional. El 1855 els obrers de Catalunya van presentar un escrit de peticions a Espartero i, al cap de poc temps, un informe or demanaven el dret d associació, redactat per Pi i Margall avalat per més de signatures. L escrit va ser tramés a les Corts, però ni tan sois es va arribar a discutir. Sembla que també aquell mateix any va tenir lloc la fundació, pràcticament clandestina, de Les Tres Classes del Vapor (associació de filadors, teixidors i aprestadors) Doc.25. La burgesia catalana, espantada per les vagues del treballadors, va donar suport, el juliol de 1856, al cop d Estat d O Donnell contra Espartero. A les revoltes populars de Sants, Gràcia i Barcelona hi ha haver 500 morts. entre obrers i soldats. La repressió va ser molt dura i e van prohibir fins i tot les mutualitats obreres. La classe obrera catalana, desenganyada del progressisme, es va inclinar cada cop més cap als republicans anticentralistes, o federals, i va actuar a la clandestinitat fins a la Revolució de Setembre del 1868, amb algunes etapes breus de permissivitat, que van fer possible que es creés l Ateneu Català de la Classe Obrera el 1861, i, entre e 1864 i el 1866, les cooperatives de consum i de producció i algun diari, com, per exemple, El Obrero. 14