TEMA: EL PAISATGE NATURAL ESPANYOL: EL RELLEU.

Transcripción

1 EL RELLEU DE LA PENÍNSULA IBÈRICA..1 TEMA: EL PAISATGE NATURAL ESPANYOL: EL RELLEU. 1.- EVOLUCIÓ GEOLÒGICA I GEOMORFOLÒGICA DE LA PENÍNSULA IBÈRICA La distribució litològica de la península Ibèrica presenta tres zones: una de materials silicis, una altra de materials calcaris, i una tercera de materials argilosos. La litologia ha condicionat les diverses ocupacions i fets humans en el passat i en el present, també ha contribuït a crear regions físiques geogràfiques, però no les diferenciacions polítiques, nascudes estes de manera artificial per desig de l'home. L'Espanya silícia, la calcària i l'argilosa és el resultat d'un llarg procés geològic i geomorfològic que durat milions d'anys. Des dels començaments de l'era Arcaica fins a l'era Quaternària, la península ha patit variats processos orogènics i geomorfològics que han donat com resultat el relleu i el paisatge actual. Vegem un resum de la història geològica i geomorfològica de les terres ibèriques, un procés que seguix actiu. ERA ARCAICA (fa milions d'anys) Durant esta era geològica no va haver-hi terres emergides en el que hui és la península Ibèrica. En el solar submergit es va produir un procés de sedimentació marina en l'espai conegut com a mar o geosinclinal del Thetys, que ocupava la pràctica totalitat del territori d'europa i separava dos plaques continentals: l'africana o Gondwana, i la Paleuropea. Estos materials sedimentats van ser elevats pels moviments orogènics posteriors. Almenys va haver-hi huit orogènies durant el precambrià, però a penes van afectar l'actual península Ibèrica. Només s'han trobat algunes zones amb materials d'esta era a Galícia, en Cangas de Narcea (Astúries), al nord de les muntanyes de Toledo i en l'oest del Sistema Central.

2 EL RELLEU DE LA PENÍNSULA IBÈRICA..2 ERA PRIMÀRIA O PALEOZOIC ( milions A.C.) Durant l'era Primària es van produir dos moviments orogènics: el Caledonià (entre el Cambrià i el Silúric), i l'hercinià (durant el Carbonífer, última etapa del Paleozoic). L'orogènia caledoniana no va afectar la península Ibèrica. Serà l'herciniana la que forme els primers relleus emergits peninsulars, amb els materials sedimentaris del Thetys. L'orogènia herciniana. Este plegament va desenrotllar unes forces tangencials, de direcció SOTA-NE, que van actuar sobre els materials sedimentats en direcció SE-NE. Eleven estos materials i els fer emergir per damunt del nivell marí, amb direcció NO-SE. Sorgixen així els massissos paleozoics o hercinians Massís central o Meseteño Massís dels Pirineus Massís BeticoRifeny Massís Català-Sard-Balear (nord de l'actual Cadena Catalana). Massís de l'ebre Entre els massissos se situen canals marins profunds. El caràcter hercinià dels materials plegats en esta orogènia i que han arribat fins a l'actualitat, es nota en la litologia (material silici) i en la direcció NO-SE dels plecs. El clima plujós produïx una vegetació exuberant de boscos i grans falagueres, (helechos) que l'aigua de l'erosió va sepultant; es creen així grans bosses de material orgànic, que, a través de milions d'anys, donaran lloc a l hulla. ERA SECUNDÀRIA O MESOZOIC ( milions A.C.) Durant el Mesozoic no va haver-hi moviments orogènics, va ser un llarg període de sedimentació tant marina com continental, que colmatará els geosinclinals o canals que separaven els massissos hercinians. Les transgressions i regressions marines afectaran la modalitat de sedimentació que es produïsca. En un període de transgressió, és a dir, quan el nivell del mar augmenta i nega (inunda) major quantitat de terres, les terres que queden ocupades per les aigües patixen una sedimentació marina. Mentres que en el següent moment de regressió, quan les aigües es retiren i emergixen terres,

3 EL RELLEU DE LA PENÍNSULA IBÈRICA..3 estes afegiran als seus estrats una sedimentació continental. El massís dels Pirineus quedarà, sovint, submergit davall les aigües. La litologia dels materials secundaris està composta per argiles i calcàries. Així, les fosses dels actuals Pirineus i Sistemes Bètics van arreplegar, durant el Mesozoic, sediments formats per calcàries i argiles. ERA TERCIÀRIA O CENOZOICA (65-2 milions A.C.) En ella es va produir el moviment orogènic alpí que configurarà el relleu peninsular tal com ho veiem hui en dia. Els sediments depositats en els geosinclinals patiran un procés de plegament (tectònica de plegament), mentres que els materials durs dels massissos hercinians seran fracturats (tectònica de fractura) per les forces orogèniques. 1. Acció de l'orogènia alpina sobre els massissos hercinians L'orogènia els fractura al tractar-se de materials antics i durs. El massís beticorifeny es disloca en tres blocs al fracturar-se. Queden elevats els vores i afonat el centre. Sorgixen així dos estructures fallades: Sierra Nevada al nord, les muntanyes del Rif al sud, i el mar d'alborán com a zona deprimida entre ambdós. El massís català-sard-balear quasi s'afona en la seua totalitat, i tan sols queda emergit una zona en la seu vora nord (Empúries-Ebre) i xicotetes restes en el nord de Menorca, Còrsega i Sardenya. El massís dels Pirineus es fractura i s'afona per les vores. Mentres que en el centre s'eleva un horst, anomenat Pirineu axial o central. El massís de l'ebre s'afona completament a uns metres de profunditat, i es convertix així en una zona deprimida que serà reblida per sedimentació des de finals de l'era Terciària i en el quaternari. El massís meseteño patix les pressions alpines, però no s'afona. Es fractura i sorgixen dos horsts: el Sistema Central i els Montes de Toledo. La zona sud s'afona, i apareix la flexió-falla de Sierra Morena. Entre els horst citats queden dos dovelles o zones planes: la SubMeseta Nord i la SubMeseta Sud. Abans de l'orogènia alpina, el massís meseteño estava basculat cap a l'est, inclinació que canviarà cap a l'oest després del moviment alpí, quedant elevada la part oriental, de manera que els rius que abans desembocaven en el Mediterrani, ara ho faran cap a l'atlàntic.

4 EL RELLEU DE LA PENÍNSULA IBÈRICA Acció de l'orogènia alpina sobre els geosinclinals de sedimentació mesozoica Els geosinclinals, fosses o canals marins de l'actual Serralada Cantàbrica, Sistema Ibèric i Sistemes Bètics, incloses les illes Balears, reblits per sedimentació de materials Secundaris, reaccionen a l'orogènia alpina plegant-se i formant les esmentades cadenes muntanyoses. Queden com a zones afonades les depressions de l'ebre, del Guadalquivir i la fossa de València, el rebliment de la qual es realitzarà al llarg del Terciari i el quaternari. ERA QUATERNÀRIA, NEOZOICA O ANTROPOICA (des de fa 2 milions) És un període caracteritzat per la tranquil litat orogènica, a pesar dels moviments sísmics que reflectixen el continu moviment de les plaques que formen l'escorça terrestre. Des de la fi de l'orogènia alpina, els relleus elevats han patit l'acció erosiva de tots els agents geomorfològics: aigua de pluja, escolament, fluvial i glacial; vent; erosió química o descomposició litològica; erosió dels vegetals, tant mecànica com química; i l'acció dels agents biològics, erosió antròpica o humana d'una banda, biòtica o animal per una altra. 2. PENYAL O LITOLOGIA DE LA PENÍNSULA IBÈRICA 2.1. L'Espanya silícia És la de materials més antics. Apareix situada sobretot en la zona oest amb ramificacions cap al Sistema Central, Montes de Toledo i Sierra Morena. També apareixen materials antics, com a conseqüència dels plegaments alpins en el Pirieneu Axial, en el Sistema Penibètic i en la Serralada Costaner-Catalana. És l'àrea del granit i de la pissarra; en zones elevades, les baixes temperatures trenquen les roques produint un paisatge de parets verticals amb una base de fragments esmicolats que reben el nom de penyalars. En zones de poca altitud, apareix un paisatge suau i arredonit.

5 EL RELLEU DE LA PENÍNSULA IBÈRICA..5 En el penyal silici es distingixen: Roques intrusives: granits Roques metamòrfiques: pissarres, quarsites, gneis, marbres. Roques sedimentàries: arenoses L'Espanya calcària. Penyal de calcàries, conglomerats, arenoses, margues. S'estén pel País Basc, Pre-Pirineos, part de la Serralada Costanero-Catalana, Sistema Ibèric i Subbètic. Es tracta dels sediments del Secundari que apareixen plegats per l'orogènia alpina durant el Terciari. Els materials calcaris es descomponen fàcilment per l'aigua de pluja, produint un paisatge complex amb estretes goles degut a l'erosió dels rius, abundants coves amb aigües subterrànies i afonaments del terreny (paisatge càrstic). En aquells terrenys en què la calcària es dissol apareixen bons terrenys per a l'agricultura L'Espanya argilosa. Penyal d'argiles, margues, algeps, calcàries lacustres. Ocupa bona part de la SubMeseta Nord i Sud, les depressions de l'ebre i Guadalquivir, igual que les planes al luvials costaneres mediterrànies. Els paisatges variats depenen de l'acció erosiva dels rius i de l'elevació dels terrenys. Estos materials són poc resistents i s'originen grans valls que se separen per estructures tabulares; és comú trobar turons testimoni, és a dir, relleus de poca altura que estan protegits per una capa dura (calcària) que no ha pogut ser erosionada. Quan les aigües afecten profundament els terrenys argilosos, transformen el paisatge, apareixent zones en què rendixen poc els cultius. Finalment, en cas d'existir una alternança d'estrats molt resistents i altres blans, apareix el típic paisatge de relleu en costa, amb vessants suaus i de pendent escàs.

6 EL RELLEU DE LA PENÍNSULA IBÈRICA..6 Els terrenys volcànics. El vulcanisme va crear les illes Canàries des del miocé (finals de l'era Terciària). També hi ha restes de materials volcànics en la península: Camp de Calatrava (submeseta Sud) i taques a Almeria. 3. ORGANITZACIÓ I MORFOLOGIA DE LES UNITATS DE RELLEU La península Ibèrica destaca per la importància de la meseta, resguardada de les influències marines per la disposción perifèrica del relleu muntanyós, la seua elevada altitud mitjana de 600 metres, i la seua localització entre dos mars, l'atlàntic i el Mediterrani, i entre dos continents, Àfrica i Europa La Meseta La meseta, un elevat altiplà amb altitud mitjana de 600 a 700 metres, és la principal unitat de relleu peninsular, ocupa el 45 % de la superfície peninsular i condiciona la disposició de les altres unitats morfoestructurales.

7 EL RELLEU DE LA PENÍNSULA IBÈRICA..7 Està formada per materials paleozoics creats per l'orogènia Herciniana, fracturats durant l'era Terciària pels moviments alpins; en algunes zones la sedimentació terciària i quaternària se superposa al sòcol paleozoic. En el seu interior es distingixen dos grans unitats com són la SubMeseta Nord i la SubMeseta Sud, a més dels Monts de Lleó, el Sistema Central i els Montes de Toledo. Una sèrie de cinturons muntanyosos voregen la meseta: el massís Galaic, la Serralada Cantàbrica, el Sistema Ibèric i Sierra Morena. Unitats interiors de la Meseta. SubMeseta Nord o Conca del Duero. La SubMeseta Nord és una elevada plana de metres d'altitud estesa al llarg d'uns km2, vorejada per un cinturó muntanyós, excepte pel seu costat oest. El sòcol paleozoic, alçat per l'orogènia herciniana, ha quedat al descobert per l'erosió. Durant l'orogènia alpina el massís meseteny es va fracturar, una de les fosses tectòniques que es van crear va ser la SubMeseta Nord sobre la qual el procés d'erosió dels relleus muntanyosos que la voregen va ser emplenant-la amb sediments terciaris i quaternaris. Es distingixen tres zones: Erms: al nord i est Relleus amesetats, de terrenys elevats, plans i pedregosos, la capa superior de calcària del qual és resistent a l'erosió, mentres que per davall les margues yesíferas i argiles, més blanes, formen un talús erosionat amb valls. Camps: en la zona central En els valls fluvials apareixen estes planes extenses de terres argiloses, aprofitades per a l'agricultura en comarques com la Terra de Campos. En la en la zona de contacte amb les serres i els erms, apareixen turons i turons testimoni, de vegades amb polperes o rampes cobertes de cantells poc rodats per l'erosió. Penillanura: a Zamora i Salamanca En els afloraments del sòcol paleozoic (granits i pissarres) l'erosió fluvial provoca una profunda gola, els Arribes del Duero, amb desnivells de fins a 500 metres.

8 EL RELLEU DE LA PENÍNSULA IBÈRICA..8 Sistema Central Esta serralada en què aflora el sòcol paleozoic està formada per blocs hercinians, fallats i desnivellats pel plegament alpí. En el paisatge se succeïxen les serres de Gredos, Béjar, Guadarrama, Ayllón, Gata i l'estrela (horsts de falla) separades pels ports de Navacerrada, Somosierra... (fosses tectòniques), i les valls o corredors de Lozoya, Tiétar, Ambles, Jerte i Alagón. Els materials que predominen són granítics i metamòrfics.en les serres més altes, per damunt dels metres, queden restes del modelatge glacera d'etapes anteriors més fredes que les actuals. SubMeseta Sud Està formada per dos conques, la del Tajo i la del Guadiana, separades pels Monts de Toledo. Es pot distingir les següents zones segons el seu origen geològic i litologia: Els erms de Conca i Guadalajara. Els estrats calcaris superiors resistixen l'erosió fluvial i formen erms, taules i turons testimoni. Quan l'erosió pot actuar, els rius s'encajan excavant valls de forts pendents i sòls pobres per a l'agricultura. Els camps dels cursos mitjans del Tajo i del Guadiana. Els sediments que aporta l'erosió fluvial són calcaris i argilosos, molt fèrtils per a l'agricultura. La Manxa és la major plana de la península, composta per estrats calcaris terciaris sense deformar per les orogènies. El Camp de Calatrava. Lleugerament elevat sobre l'altura mitjana de la SubMeseta Sud, és una zona en què el vulcanisme de finals de l'era Terciària ha deixat mostres en el relleu i material volcànic (cràters i cons a penes visibles). El peneplà extremeny. La seua altitud entre 300 i 500 metres és inferior a la mitjana de la submeseta. Ací aflora el sòcol paleozoic molt erosionat, esguitat per muntanyes illa de roques molt dures i resistents a l'erosió com ocorre en la ciutat de Trujillo, assentada sobre un penyal granític elevat.

9 EL RELLEU DE LA PENÍNSULA IBÈRICA..9 Muntanyes de Toledo. Dividixen la SubMeseta Sud en dos conques hidrogràfiques, Tajo i Guadiana. S'estenen al llarg de 200 km, amb serres de poca altura (1.500 metres) fracturades en blocs o horts per l'orogènia alpina, de manera que predominen el penyal d'origen hercinià (granits, pissarres cristal lines i quarsites). Destaquen la Serres de Guadalupe, la Serra de Sant Pere i la de Sant Mamed, esta a Portugal. Els vorells muntanyosos de la meseta Serralada Cantàbrica Esta cadena muntanyosa, formada per l'orogènia alpina, discorre paral lela a la costa durant 400 km, amb cimes entre els i metres, es convertix en una barrera aïlla a l'altiplà de la influència marina. En el sector occidental o asturià, aflora el sòcol paleozoic de la meseta fracturat i elevat durant l'orogènia alpina. Destaca el gran horst o pilar tectònic dels Pics d'europa. La seua litologia silícia es caracteritza per l'escassetat de granits i l'abundància de pissarres i quarsites. Són materials del Carbonífer i conformen els principals jaciments d'hulla espanyols. En el sector oriental -la muntanya santanderina i les muntanyes basquesapareixen materials mesozoics plegats i elevats per l'orogènia alpina, raó que explica el seu penyal calcari. Montes de Lleó Situats en l'extrem nord-occidental de la meseta, formen part del sòcol paleozoic meseteño fracturat a horts per l'orogènia alpina; per una de les les fosses tectòniques fluïx el riu Sil que la colmata amb els sediments que deposita al seu pas. En les cimes més altes l'erosió glacial ha creat el relleu glacera més extens d'espanya en la comarca del Llac de Sanabria.

10 EL RELLEU DE LA PENÍNSULA IBÈRICA..10 Massís Galaic Forma part de l'antic sòcol de la meseta Per tant, de penyal silici: granits, pissarres, quarsites, gneis, marbre- arrasat per l'erosió durant el Secundari i fracturat en blocs durant els moviments alpins. Les cimes són aplanades, el relleu suau, l'altitud mitjana de 500 metres, els rius aprofiten les fosses tectòniques per a encaixar-se en profundes valls. En la costa, molt retallada, penetra el mar en les fractures i origina les rigues. Serra Morena És un escaló tectònic que discorre al llarg de 400 km pel sud de la meseta. Des de la depressió del Guadalquivir s'aprecia el desnivell d'uns metres sobre el qual els rius has excavat profundes goles com Despeñaperros. Com és part del sòcol paleozoic de l'altiplà, abunden els materials silicis (granits, quarsites, pissarres). Sistema Ibèric És el límit nororiental del sòcol paleozoic de la meseta. Alterna el sòcol paleozoic i els sediments mesozoics. En ambdós casos, l'orogènia alpina va elevar estos materials creant pliegues y falles. En el sector nord-oest, l'erosió ha fet aflorar el sòcol paleozoic en les serres de La Demanda i Moncayo. En el centre, la sedimentació terciària i quaternària farcida la gran fossa de Calataiud, donant ací una litologia argilosa. Al sud i l'est les serres d'albarrasí, Javalambre i el Maestrat estan formades per plegaments de materials secundaris, amb fenòmens cárstics en la Muntanya de Conca.

11 EL RELLEU DE LA PENÍNSULA IBÈRICA Unitats exteriors a l'meseta Depressió de l'ebre Durant l'era Primària va estar ocupada per una massís paleozoic. L'orogènia alpina va afonar completament esta muntanya i va formar una gran depressió coberta pel mar i tancada per la Cadena Litoral. Durant l'era quaternària l'erosió dels sistemes muntanyosos circumdants va ser colmatando la depressió i el riu Ebre va aconseguir obrir-se pas fins al mar. El seu penyal es compon de materials sedimentaris de l'era Quaternaria, com ara argiles, algeps i margues. Pirineus Esta serralada que s'estén al llarg de 440 km. En la frontera entre Espanya i França, és el conjunt muntanyós més elevat d'espanya, amb pics que superen els metres (Aneto, Mont Perdut i la Maladeta). La seua zona central o axial és un vell massís paleozoic que va ser fracturat i elevat per l'orogènia alpina. A un costat i a l'altre apareix el Prepirineu, una zona de sedimentació secundària plegada i alçada durant el Terciari per l'orogènia alpina. Una depressió separa les serres interiors, amb cimes superiors a metres, de les serres exteriors, de menor altura, entorn dels metres. En la zona axial, la litologia és de materials silicis, i en el prepirineu, calcaris i quaternaris argilosos d'origen glacial. En la Garrotxa hi ha restes de formes i material volcànic.

12 EL RELLEU DE LA PENÍNSULA IBÈRICA.. 12 Cadena Litoral Catalana La base de la serralada és l'antic massís hercinià que aflora en el nord amb un penyal silici. Al sud apareix un sector de sediments secundaris plegats en l'era Terciària, de penyal calcari i una zona de material volcànic a Garraf. Es distingixen tres alineacions paral leles: Serralada litoral: amb altures entorn dels 600 metres, esta serralada s'estén al llarg d'uns escassos 100 km, de Girona al sud de Barcelona, amb materials paleozoics fracturats per l'orogènia alpina i penyal silici, a més d'una zona de modelatge càrstic a Garraf. Depressió prelitoral o longitudinal: en esta fossa tectònica, entre les dos serralades (litoral i prelitoral), la sedimentació ha facilitat una agricultura de gran riquesa Serralada prelitoral o interior: una capa de plecs terciaris recobrix el sòcol paleozoic al llarg de 250 km. Ací es troben les majors altures com el massís de Montseny, Montserrat i Montsant. Sistemes Bètics S'estenen des de la Serra de Grazalema (Cadis) fins al cap de la Nau, continuen davall el mar i Es distingixen tres zones: Cadena Penibètica. Ací, al sud del Sistema Bètic aflora el sòcol paleozoic de l'antic massís BeticoRifeny, amb les majors altures en Sierra Nevada Pics de Mulhacén i de Penell-. Els sediments mesozoics apareixen plegats en les Alpujarras. Depressions Intrabètiques. La sedimentació quaternària d'argiles, margues i arenes colmata les fosses tectòniques i facilita la rica agricultura de les foies de ronda, Antequera, Granada, Guadix i Baza.

13 EL RELLEU DE LA PENÍNSULA IBÈRICA.. 13 Cadena Subbètica. Des de Cadis fins a Alacant, Eivissa i Menorca, els materials secundaris van ser plegats per l'orogènia alpina donant com resultat altures elevades, metres- en les Serres de Grazalema, Mágina, Sagra, Cazorla i Espuña. Depressió del Guadalquivir Com resultat de l'orogènia alpina, l'actual plana va quedar submergida baixos les aigües del mar en forma de gran golf marí obert a l'oceà Atlàntic. La sedimentació quaternària de fèrtils argiles aportada pel riu Guadalquivir i els seus afluents, va ser colmatando la fossa i guanyant terreny al mar. Els marenys del Guadalquivir i les zones d'inundació de Cadis i Doñana mostren que el procés de rebliment continu actuant Els arxipèlegs: Balears i Canàries Illes Balears En este arxipèleg es distingixen les illes majors de Mallorca, Menorca i Eivissa i les illes menors de Formentera, Cabrera i Conillera. Excepte Menorca, en la mitat septentrional del qual pareixen les restes de l'antic massís hercinià, les illes Balears formen part del Sistema Subbètic, amb una litologia calcària del Secundari plegada durant l'orogènia alpina i afectada pels fenòmens d'erosió càrstica (per exemple, en les mallorquines Cuevas del Drac).

14 EL RELLEU DE LA PENÍNSULA IBÈRICA.. 14 Illes Canàries Es localitzen en l'oceà Atlàntic, enfront de la costa nord-africana. Són terres d'origen volcànic, formades fa 30 milions d'anys pel vulcanisme posterior a l'orogènia alpina que va fracturar la placa africana i va provocar l'emissió a l'exterior de magma a través de tres falles tectòniques, la solidificació de la qual va donar lloc a les illes Canàries. En l'actualitat, l'activitat volcànica seguix activa amb erupcions molt recents en el Timanfaya i en el Teneguía durant El paisatge canari és típicament volcànic: els cràters i cons, calderes resultants de l'afonament dels antics volcans, les colades de lava i camps d'escòries (el malpaís, de superfície aspra i agrest), els profunds barrancs excavats per l'erosió de les aigües de pluja, els grans penya-segats en la costa. L'activitat agrària està limitada per la roca nua que aflora en la superfície i l'escassetat de sòl El litoral espanyol L'oceà Atlàntic i el Mar Mediterrani banyen els km de costa espanyola, dels quals quasi cinc mil són peninsulars. Litoral atlàntic. En el litoral atlàntic es distingixen la costa cantàbrica, les ries gallegues i la costa gaditana i onubense. Entre la desembocadura del riu Bidasoa i la Punta Estaca de Bars s'estén la costa cantàbrica, de contorns rectilinis, formes acantiladas degudes a l'afonament en el mar dels pilars tectònics i escasses platges. Les ries gallegues, entre l'estaca de Bars i el riu Miño, van sorgir en l'època de les glaciacions quaternàries, quan l'ascens del nivell del mar va inundar antigues valls fluvials que discorren al llarg de fosses tectòniques afonades per l'orogènia alpina. Les ries altes (Ortigueira, Cedeira, El Ferrol, Betanzos, La Corunya i Camariñas) són curtes i estretes en el seu tram cantàbric, i molt obertes en el litoral atlàntic. Fins a la Punta de Santa Tecla, en la desembocadura del Miño, les ries baixes ( Murs-Naia, Arosa, Pontevedra, Vigo) presenten forma d'embuts amples i profunds, i penetren fins a 35 km en l'interior del continent.

15 EL RELLEU DE LA PENÍNSULA IBÈRICA.. 15 Litoral atlàntic meridional És una costa baixa, arenosa, plena de dunes, barres i illots modelats pels rius en els seus desemobocaduras, entre les boques del Guadiana fins a Punta Tarifa. Esta franja litoral pertany a la depressió del Guadalquivir, omplida per materials quaternaris durant el procés de sedimentació que contínua actiu i creant costa com es manifesta en els marenys, unes planes de fang formades pels sediments fluvials que queden coberts durant la plenamar i afloren en la baixamar. Costa mediterrània En el sector Bètic, entre Gibraltar i el cap de la Nau, alternen zones de costa acantilada Degudes a les muntanyes Bètiques- amb dunes, albuferes, terrasses marines i platges, paisatge que predomina en el golf de València, entre La Nau i la desembocadura de l'ebre. En el litoral català torna la successió de penya-segats i platges, a més dels deltes fluvials de l'ebre i del Llobregat.