TEMA 14: LES RELACIONS ECONÒMIQUES INTERNACIONALS

Transcripción

1 BLOC TEMÀTIC V. EL SECTOR EXTERIOR TEMA 14: LES RELACIONS ECONÒMIQUES INTERNACIONALS 14.1 La globalització de l economia 14.2 El sistema monetari internacional 14.3 La interdependència i coordinació de l economia mundial. Principals organitzacions econòmiques internacionals Fonts d'informació específiques: Llibres: D'altres: MOLTO, T (2001): Cap. 11 TORRES, J. (2005): Cap. 13 STIGLITZ, J.E. El malestar en la globalización (fragments) TORRENT, R. (2000): La OMC dentro del orden económico internacional La globalització de l economia El terme globalització és un anglicisme que prové de la paraula globe (món, en anglès) i es refereix a la interrelació que es dóna entre les economies dels diferents països. En aquest sentit cal entendre globalització com a sinònim de mundialització. Això no obstant, la paraula globalització es refereix també a la interdependència entre els factors de caràcter econòmic però també jurídic, polític i social. Tots aquests factors conflueixen en l anàlisi de la realitat i han de ser observats conjuntament. La interdependència entre les economies nacionals no és un fenomen nou, sinó que és una característica consubstancial al sistema econòmic capitalista, que des dels seus orígens es desenvolupa com un sistema basat en l expansió dels mercats. La pròpia Economia Política neix com una interpretació del procés econòmic que destaca l eficàcia de la llibertat de mercat, la qual es manifesta a escala internacional en el lliurecanvi. El nivell d interrelació entre les economies dels diferents països no és molt superior avui del que ho era ja a finals del segle XIX o principis del XX:

2 - Pel que fa al volum de comerç internacional, els països de l Organització per la Cooperació i el Desenvolupament (OCDE) van exportar el 1992 el 17 per cent del seu PIB agregat, quan ja el 1913 els 16 països més industrialitzats havien exportat el 21 per cent del PIB. - Respecte a la inversió estrangera directa, alguns estudis assenyalen que el 1992 va ser del 8,4 per cent del PIB mundial, comparable al 9 per cent de just abans de la primera guerra mundial. - Contràriament, el creixement explosiu de les finances privades internacionals no té precedents. Les relacions econòmiques entre països es van reduir molt durant el període d entreguerres, quan les principals economies capitalistes es van replegar sobre si mateixes (i les seves respectives zones d influència). El procés d obertura de les principals economies capitalistes després de la segona guerra mundial es va fer a partir d un nivell molt baix, i es va trigar 50 anys a recuperar el grau d interdependència de principis de segle. El que diferencia el present moment històric dintre de l evolució del capitalisme no és tant el quantum de globalització, sinó les característiques qualitatives del procés: - el canvi en l estructura del comerç internacional de mercaderies i en els patrons de localització industrial; - el canvi en l estructura i la lògica dels moviments de capital, amb l explosió dels moviments de capital no lligats a processos d inversió estrangera directa; - el propi desenvolupament de les tecnologies de la informació i de les telecomunicacions. La manera com s han produït les relacions econòmiques amb l exterior en el passat ha determinat el nivell de desenvolupament actual de les economies dels diferents països, caracteritzat per una gran desigualtat: - Economies més desenvolupades, especialitzades en la producció de manufactures amb un gran component de treball qualificat. Gaudeixen d autonomia i aconsegueixen avantatges en els intercanvis internacionals. - Economies poc desenvolupades, especialitzades en la producció de matèries primeres o de productes industrials de poc valor afegit. S acostumen a trobar en situació de dependència comercial i financera, en detriment de la seva producció nacional. La justificació teòrica del comerç internacional: diferents teories han tractat de descobrir els factors que influeixen en l especialització de cada economia - Avantatges absoluts (A. Smith) / Avantatges comparatius (D. Ricardo). Actualment es tendeix a pensar que totes les economies intenten multiplicar els seus intercanvis internacionals i que la seva competitivitat depèn de la seva capacitat per atraure capital humà i tecnologia.

3 - Lliure canvi / Proteccionisme. o Defensa del lliure canvi en els orígens del capitalisme per a l expansió dels mercats. En el pla teòric s argumenta que és el règim que genera més guanys per a les nacions. No obstant, cal que es compleixin uns supòsits molt restrictius. o Mesures proteccionistes durant l etapa d entreguerres: s havia aplicat un capitalisme de blocs, fonamentat en l existència de grans potències que dividien el món en zones d influència (els imperis colonials dels països europeus, sobretot França i el Regne Unit; la naixent zona d influència d Alemanya; els EE.UU: i la seva influència sobre la resta d Amèrica; la naixent zona d influència del Japó). Cada gran potència va intentar trobar una sortida unilateral a la crisi del 29, exportant els seus efectes i aïllant-se de la resta de països. Es va provocar una espiral de guerra comercial que va agreujar la crisi econòmica, basada en els instruments jurídics següents: Mesures directament comercials: restriccions a la importació (limitacions quantitatives; pujades d aranzels); subvencions a l exportació. Mesures monetàries orientades a influir sobre els fluxos de comerç internacional: restriccions als pagaments internacionals, dificultant l obtenció de divises; devaluacions competitives per encarir les importacions i abaratir les exportacions. o Actualment predomina la defensa del lliure comerç, tot i que els supòsits teòrics que el justifiquen són molt poc realistes. A la pràctica, els països rics imposen règims que protegeixen els seus interessos: exemples fixen aranzels baixos per a les matèries primes que importen dels països pobres, però molt alts per als productes manufacturats d aquells mateixos països; protegeixen les seves agricultures front a l exterior (amb subvencions) a l hora que reclamen que els països pobres obrin les seves fronteres. La balança de pagaments és l instrument comptable que registra les relacions econòmiques entre països (Tema 6) El sistema monetari internacional La validesa del diner fiduciari, expressat en les diferents monedes, es limita a un marc institucional delimitat per les fronteres nacionals. En la mesura en que les operacions econòmiques a cada país s han de fer en la moneda del país, els naturals d altres països que vulguin establir alguna relació d aquest tipus amb persones, empreses o institucions d un país determinat hauran d obtenir la moneda d aquest país.

4 Per poder realitzar intercanvis internacionals és necessari disposar d un mercat de divises, en el qual s estableixin els preus de les diferents monedes. Els mercats de divises són els espais virtuals on convergeixen les ofertes i demandes de moneda estrangera per part dels nacionals d un país i dels compradors estrangers de les divises nacionals. Operadors dels mercats de divises: - Els bancs, a través de professionals especialitzats. Centralitzen el conjunt de demandes i ofertes de les diferents divises, de tal manera que el resultat apareix com una demanda o una oferta neta. - Els bancs centrals, que intervenen per regular el tipus de canvi de la moneda nacional front a les altres monedes i procurar una certa estabilitat. Els mercats de divises estan connectats actualment per xarxes informàtiques i funcionen durant les 24 hores del dia. Qualsevol canvi que es produeix en un mercat es transmet quasi instantàniament a la resta del món. Els agents econòmics que intervenen en els mercats de divises són tots aquells que les necessiten per tres motius fonamentals: - Per pagar importacions. Els béns que no es produeixen s han de comprar en el país en el qual es fabriquen i per tant cal disposar de la moneda del país. En el cas dels americans, si volen comprar productes europeus o fer turisme a Europa necessiten euros. - Per realitzar inversions. Si els americans volen invertir a Europa, ja sigui comprant deute públic, edificis d oficines o accions d empreses necessiten euros. - Per especular. Si els americans consideren que l euro es revaluarà front al dòlar, és a dir que si el canvi és avui de 1,25 dòlars per euro, dintre de sis mesos serà de 1,50 dòlars per euro, demanaran ara euros per poder convertir-los en dòlars quan hagin pujat. Si per exemple amb $ compren ara 1000 podran canviar-los dintre de sis mesos per $. Aquests motius donen lloc a la demanda d euros per part dels nord-americans i per tant són també l oferta de dòlars a canvi d euros. Hi haurà també una demanda de dòlars, per motius estrictament simètrics tot i que la importància dels diferents factors serà molt diferent, que serà la oferta de euros per dòlars. De la comparació entre totes dues forces es formarà el tipus de canvi.

5 Formació del tipus de canvi. Tipus de canvi: /$ Oferta de $ Tipus de canvi d equilibri Demanda de $ Volum d euros canviats per dòlars El tipus de canvi és aquell en què coincideixen l oferta de dòlars dels americans per canviar-los per euros ( la corba O$) i les demandes de dòlars pels europeus (la corba D$). Per un valor superior a t, l oferta de dòlars serà superior a la demanda; el dòlar resultarà car en comparació a el euro. Per un tipus inferior, contràriament, hi haurà una demanda superior a l oferta. Les dues corbes reflecteixen la situació actual dels factors que determinen tan l oferta com la demanda. Els canvis en els factors de què depenen la demanda i l oferta de dòlars canviarà la posició de les corbes, donant lloc a una apreciació o depreciació de les divises. - Suposem, per exemple, un increment dels preus europeus respecte als americans. Les compres de productes europeus pels americans disminueixen. Baixa, per tant, l oferta de dòlars. Els productes americans resulten més barats. Així doncs, augmenta la demanda de dòlars. Hi ha un excés de demanda de dòlars i, en conseqüència, s incrementa la quantitat d euros que cal canviar per obtenir un dòlar. Això significarà una depreciació de l euro.

6 Depreciació de l euro - Suposem un increment dels preus americans respecte als europeus. Les compres de productes americans pels europeus disminueixen. Baixa l oferta d euros. Els productes europeus resulten més barats. Per tant, augmenta la demanda d euros. Hi ha un excés de demanda d euros i, en conseqüència, s incrementa la quantitat de dòlars que cal canviar per obtenir un euro i aquesta s aprecia. - La confiança en el dòlar com a moneda de reserva implica una forta demanda de títols de Deute públic americà i per tant una tendència a que la cotització del dòlar pugi. Suposem, per exemple, que els especuladors juguin contra l euro, oferiran canviar més euros per dòlars, la qual cosa farà baixar la cotització de l euro. Intervencions en els mercats de divises Els governs per mediació dels bancs centrals tenen una política activa amb relació al tipus de canvi. Poden oposar-se als moviments del tipus de canvi que siguin desfavorables per a la moneda. Per exemple, si s observa una especulació contra l euro es tractarà de frenar la caiguda de la cotització per evitar que la inversió estrangera baixi. Això s aconsegueix comprant euros en els mercats internacionals, o sigui venent divises. Convé tenir present que la fixació d un tipus de canvi determinat no significa que es pugui mantenir d una manera voluntarista. - Si per un determinat tipus de canvi el valor de les exportacions és equivalent al de les importacions, aquest tipus de canvi és estable.

7 - En el cas que les importacions siguin més grans que les exportacions cal subministrar les divises necessàries per cobrir la diferència. - Si les entrades de capitals compensen la diferència això no té per què comprometre el tipus de canvi. - Si es recorre a les reserves de divises la situació no es pot mantenir indefinidament. En aquest últim cas es produirà una devaluació de la moneda, de facto o per una acció deliberada del govern, que tindrà uns efectes múltiples: - per una banda, encarirà els productes importats i per tant en reduirà la quantitat; - per una altra banda, baixarà els preus de les mercaderies nacionals en els mercats estrangers i per tant farà créixer el seu volum global (els efectes que tingui aquest creixement sobre el valor global de les exportacions depenen de l elasticitat de la demanda). Totes dues coses tendeixen a restablir un equilibri entre el volum de les exportacions i les importacions. El cas en què les exportacions superin a les importacions, i per tant es produeixi una increment regular de les reserves, no té per què provocar moviments correctors. No hi ha una simetria amb el cas del dèficit de la balança de pagaments. Tan sols si aquesta situació provoca una apreciació de la moneda, els efectes poden ser una disminució de la competitivitat dels productes del país i una millor entrada pels productes estrangers. Però, a la pràctica, almenys en el període recent, això no s ha produït per a països amb excedents comercials importants com Japó, Taiwan o Xina. Les polítiques de tipus de canvi i les relacions internacionals Un sistema de canvis estable és un element important en el desenvolupament d un sistema d intercanvis internacionals. En situacions de crisi, una temptació dels països, amb relació als seus intercanvis internacionals, és establir uns nivells de cotització per a la seva moneda que faciliti les seves exportacions i faci més difícil l entrada de mercaderies estrangeres. Es pot produir així un procés de devaluacions competitives que té resultats nefastos pel conjunt de les economies nacionals. a) El patró or En els moments en què el diner era majoritàriament de ple contingut, a través del manteniment d un sistema de canvis fixos amb referència a l or, proporcionava un punt de referència objectiu que, suposadament, corregia d una manera automàtica els desequilibris comercials d una manera molt simple: com que la quantitat de diner que circulava en un país era funció de la quantitat d or, quan es produïa una sortida d or com a conseqüència del dèficit comercial, es reduïa la quantitat de diner i, per tant, la demanda i els preus. A l inrevés, una entrada d or significava un increment de la demanda i els preus.

8 Tanmateix el sistema monetari internacional basat en el patró or presentava els mateixos inconvenients de rigidesa i dependència d un estoc limitat d or que es plantejaven en el terreny nacional. La crisi del 1929 va provocar un col lapse del comerç mundial i els intents d alguns països per tornar al patró or varen agreujar la recessió. b) El sistema de Bretton-Woods Després de la II Guerra Mundial els països vencedors, sota la direcció dels Estats Units, varen implantar a la conferència de Bretton-Woods un sistema de canvis fixos basat en una moneda de referència, el dòlar, convertible en or, i en institucions (el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial) de regulació i recolzament als governs en la seva tasca de mantenir unes paritats estables. El Fons Monetari va ser creat per tractar d impedir les pràctiques de tipus monetari que en el període d entreguerres havien alimentat les guerres comercials: en particular, les devaluacions competitives i les restriccions als pagaments internacionals. Mentre va existir una demanda pràcticament il limitada de dòlars, com a conseqüència que l economia americana era l única intacta, millorada fins i tot com conseqüència de la renovació de l equipament durant la guerra, el sistema va funcionar sense massa entrebancs. Els primers indicis de la crisi econòmica, a finals dels seixanta, varen dur un canvi en les posicions dels països industrialitzats front al dòlar, amb la conversió de part dels seus saldos creditors en or. Desprès de perdre la meitat de les seves reserves, el govern americà va decidir el 1971 suspendre la convertibilitat. Tanmateix el dòlar va continuar essent la moneda internacional fonamental, però en un sistema bàsicament de canvis flotants i en el qual els moviments internacionals de capitals han jugat un paper progressivament més important. Si bé actualment ha desaparegut el sistema del patró-or, la convertibilitat entre l or i el dòlar i el sistema de tipus de canvi fixos però ajustables, continuen vigents alguns aspectes essencials establerts a partir de Bretton Woods, com és la inserció inqüestionable dels Estats en el sistema monetari internacional. c) Acords a escala local. El Sistema Monetari Europeu. En funció de la importància dels intercanvis i en el marc d un procés de convergència econòmica, s han produït acords per establir sistemes de paritats fixes. El Sistema Monetari Europeu, establert en 1979, plantejava un sistema de paritats fixes en torn a una moneda (provisionalment) fictícia, l ECU, definida a partir d un conjunt ponderat de les monedes dels països participants. Aquests països es comprometien, amb l ajut de la resta, a mantenir la cotització de la seva moneda amb relació a l ECU, amb un marge del ±2,25%. Aquest sistema, concebut com un pas cap al sistema de bancs centrals europeus i la moneda única, va demostrar ser molt sensible als moviments especulatius. Després d un període de turbulències monetàries, durant el qual molts països van haver d abandonar el SME i/o

9 procedir a devaluacions molt importants, es van ampliat molt els marges de fluctuació, la qual cosa va significar pràcticament abandonar, pel moment, la política de canvis fixos. Finalment en el procés de formació de la Unió Europea, el conjunt de països capdavanters i alguns altres que complien les condicions requerides, varen establir la unitat monetària, amb una moneda, l euro ( ) que ha substituït a les monedes nacionals i un banc central que ha assumit la política monetària de la zona euro. Les tendències cap a la unificació internacional dels mercats tracten d'aprofitar la divisió internacional del treball i han seguit dreceres que, de vegades, se superposen d'una banda amb els acords comercials pels quals s'estableixen àrees de lliure comerç i, per altra, amb moviments cap a la unificació econòmica en àmplies àrees que van més enllà dels simples intercanvis comercials. En la primera tendència incideixen els intents de reconstrucció del teixit econòmic mundial després de la crisi de 1929 i la II Guerra Mundial, que va donar lloc a un acord global, el GATT, que encara està vigent amb certes modificacions i que més recentment, en recuperar els Estats Units un paper hegemònic, s'ha ampliat amb acords més estrets per incorporar en la seva àrea d'expansió a Hispano-Amèrica. La formació d'unitats supranacionals amb una vocació d'unificació econòmica, i fins i tot política, també arrenca, pel que fa al seu exponent més important, la Unió Europea, de la postguerra i de la necessitat d'establir un mercat a escala de la potència industrial dels països europeus, tant els vencedors com els vençuts. Ambdues tendències estan jugant un paper fonamental en l'estructuració del mercat mundial en uns moments que, en integrar-se els països dits socialistes, que formaven part de àrees econòmiques que estaven formalment al marge, s'obren possiblement noves possibilitats per a un procés d'acumulació a escala mundial La interdependència i coordinació de l economia mundial. Principals organitzacions econòmiques internacionals L ordre econòmic internacional. Un ordre de la immediata postguerra L ordre econòmic internacional continua essent el que es va crear després de la II Guerra Mundial. - El GATT - Les institucions de Bretton-Woods: el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial. La sortida de la crisi de 1929 es va produir de fet amb l acabament de la II Guerra Mundial: - Els rivals comercials de la preguerra estaven ara fora de combat, havien sofert la destrucció de la major part de la seva base productiva material. - La reorganització del mercat mundial es faria sota l hegemonia dels Estats Units, únic país que no havia patit en el seu territori cap classe d'agressió i que, en subministrar els volums ingents de producció que va requerir la guerra, havia engegat i renovat tot el seu equipament de capital i incorporat a la producció totes les

10 seves reserves de mà d'obra, incloses les dones. Les seves forces militars estaven desplegades en tot el món. - Els obstacles a l hegemonia dels EE.UU. eren: o actituds proteccionistes encara molt vives per part dels imperis colonials de les potències vencedores, en una situació molt precària i formalment al costat d'estats Units; o la Unió Soviètica i altres països de règims estatistes que componien l anomenat camp socialista. - L objectiu principal era evitar el retorn a la situació d entreguerres, caracteritzada per l enfrontament entre blocs capitalistes per mitjà de les guerres comercials. De fet, el joc es va desenvolupar principalment entre els EE.UU i les antigues potències europees, Gran Bretanya, França i altres països amb una força menor però amb una presència important en el comerç mundial. La situació de força dels EE.UU empenyia a promoure una liberalització total dels intercanvis com a única sortida a la màquina formidable de producció en què s'havia convertit l'economia nord-americana. El GATT En el marc de les Nacions Unides, Amèrica del Nord va promoure una Conferència a Ginebra en 1947 per a la creació d'una Organització Internacional del Comerç, que no va arribar a concretar-se. Provisionalment es va acordar per a un conjunt de països un Acord General sobre Aranzels de Duanes i Comerç (General Agreement on Tariffs and Trade, GATT), vigent a partir de Aquest acord que es va veure com un pas cap a l'organització Mundial del Comerç va quedar com l'únic marc supranacional del comerç exterior. El GATT tenia com principi fonamental manifestat la promoció de la llibertat de comerç. Les parts contractants van acceptar limitar la utilització de mesures proteccionistes i restrictives del comerç internacional. - S acceptaven mesures de protecció de la indústria nacional, però només en forma d aranzels, no de restriccions quantitatives al comerç. A més, havien de ser restriccions transparents. - S imposava el principi del multilateralisme, que exigeix que cada estat tracti els altres de manera igual (principi de la nació més afavorida). S admet que els productes nacionals poden estar més ben tractats que els estrangers però s impedeix la discriminació entre els productes estrangers. - S estableix el principi de liberalització progressiva: cada estat assumeix una llista de compromisos inicials de liberalització envers els altres països, respecte dels quals no es podrà fer enrere. Aquests compromisos podran ser revisats per a una major liberalització mitjançant la negociació en rondes successives (una de les més conegudes va ser la Ronda Uruguai, que es va perllongar durant mes de set anys de 1986 a 1994).

11 - S accepta, en determinades condicions, la possibilitat que alguns estats creïn una zona de lliure comerç i que es donin entre ells un tracte preferencial. Els acords de liberalització promoguts pel GATT van tenir efectes favorables preferentment sobre les economies dels països industrialitzats tot i no aconseguir frenar la tendència cap a la deterioració de la relació real d'intercanvi en el comerç internacional dels països pobres. El 1964 els països subdesenvolupats, en un intent d establir un marc més ampli i menys centrat en la promoció del lliure canvi, crearen la UNCTAD (United Nations Conference on Trade and Development, Conferència de les Nacions Unides sobre el Comerç i el Desenvolupament). Aquest organisme va funcionar com un eix de potenciació de posicions que tractaven de modificar el GATT en un sentit que tingués més en compte les asimetries de la situació mundial. La UNCTAD ha promogut una sèrie de conferències en les quals es concedeix un paper preferent a les relacions Nord- Sud. La OMC En la Ronda Uruguai es va realitzar un pas endavant important respecte de l existència del GATT, ja que: - Es va crear l'organització Mundial del Comerç (OMC en anglès WTO). - Es van ampliar els compromisos de liberalització continguts al GATT. - Es van aprovar dos acord nous: l Acord General sobre el Comerç de Serveis -el GATS- i l Acord General sobre Propietat Intel lectual -el TRIPs-. Malgrat el nom, no es tracta d acords que es refereixin al comerç internacional sinó que tracten sobretot del règim de les inversions estrangeres, que era el gran tema que havia quedat sense regular després de la postguerra. No obstant, no cobreix el tema de manera completa, ja que només es refereix a la inversió directa en serveis; romanen sense regular altres sectors de l economia i les inversions en cartera (que constitueixen la gran majoria de les operacions financeres, actualment). A més, se centra en la liberalització de les inversions estrangeres però no en la seva protecció. - L OMC va passar a gestionar els tres acords: el GATT, el GATS i el TRIPs. - L OMC disposa d un mecanisme institucional força sòlid de solució de controvèrsies, que reforça l eficàcia dels tres acords. Les zones de lliure comerç En els últims 60 anys han sorgit nombrosos acords i organitzacions internacionals, la major part dels quals, amb caràcter sectorial, o bé amb abast d integració econòmica regional. - Els països industrialitzats més importants van formar en la immediata postguerra la Comunitat Europea del Carbó i de l'acer (CECA) i més endavant la Comunitat Econòmica Europea (CEE), amb la voluntat de caminar cap a una major integració econòmica. La major part dels països que havien quedat al marge d'aquest primer moviment van formar la EFTA ( European Free Trade Area) amb un plantejament estricte de liberalització dels intercanvis.

12 - A l Amèrica del Sud existeix el Mercosur, entre Argentina, Uruguay, Paraguay i Brasil. - A l Amèrica del Nord, existeix el Tractat de lliure comerç d'amèrica del Nord (TLCNA, o en les sigles angleses North America Free Trade Agreement, NAFTA), format pels EE.UU, Canadà i Mèxic.