TEMA 2.- EL CLIMA CLIMA I TEMPS ATMOSFÈRIC

TEMA 2.- EL CLIMA CLIMA I TEMPS ATMOSFÈRIC El temps atmosfèric és l estat de l atmosfera en un lloc i en un temps determinat. Les seves variables principals són: estat del cel (clar, ennuvolat, cobert...), temperatura, precipitació, vent, humitat de l aire i pressió atmosfèrica. L amplitud o oscil lació tèrmica és la diferència entre la temperatura màxima i mínima. Pot ser amplitud tèrmica diària (dia-nit) o estacional (estiu-hivern). La sensació tèrmica és una variable que indica quina sensació de calor o fred perceb el cos humà. La sensació tèrmica ideal per a l activitat humana es situa sobre els... La meteorologia és la ciència que estudia el temps atmosfèric. Els instruments que utilitza són els observatoris meteorològics, el termòmetre de màxima i mínima, el baròmetre, l higròmetre l anemòmetre i el penell meteorològic. El clima és l estat mitjà del temps atmosfèric al llarg de les estacions de l any a una àrea determinada. Per definir un clima o un canvi climàtic, s utilitzen sèries de més de trenta anys. Les variables fonamentals són les precipitacions i temperatures i si és el cas, la pressió atmosfèrica mitjana, els vents dominants, etc. La climatologia és la ciència que estudia els climes, la seva distribució sobre la Terra, les varietats i els canvis climàtics. L expressió gràfica d un clima és el climograma ombromètric o de Gaussen. Les variables fonamentals per a definir el clima d'un territori són les precipitacions i la temperatura, la seva distribució al llarg de les estacions de l'any i en cicles o períodes interanuals. Climes locals o microclimes, són els climes d una àrea petita, comparats amb el clima de les terres del voltant (orientació cap el Sol, altitud, vents, freqüència de boires i gelades...). El microclima urbà ANTICICLONS I BORRASQUES L'aire a la capa inferior de l'atmosfera, la troposfera, fins una alçada entre 9 i 15 km es troba en moviment constant. Moviments ascendents d'aire escalfat pel Sol pugen cap a les capes altes, mentre les masses d'aire més fred de les capes altes va baixant en moviment descendent. Les masses d'aire de diferent temperatura i humitat no es mesclen immediatament, sinó que conserven una inèrcia tèrmica. Quan les masses d'aire fred es desplacen per omplir el buit que deixen les masses d'aire càlid es produeixen els vents, moviments d'aire horitzontals. Les masses d'aire ascendent originen zones de baixes pressions o borrasques. Degut a la força que imprimeix el moviment de rotació de la Terra, dita força de Coriolis, aquest moviment ascendent es produeix en el sentit contrari a les agulles del rellotge a l'hemisferi nord, i a l'inrevés a l'hemisferi sud. Les borrasques solen anar aparellades a condicions de mal temps i freqüentment originen depressions. 1

Contràriament, les masses d'aire descendent o anticiclons solen anar associades a condicions de bon temps. Als anticiclons, el moviment descendent de l'aire segueix la direcció de les agulles del rellotge. La pressió atmosfèrica mitjana a nivell del mar es considera de 1013 mm. Quan una massa d'aire és inferior es produeix el moviment ascendent, i el buit que deixa l'aire és omplert per les masses d'aire del voltant, més fredes, originant els vents. Les isòbares són les línies que uneixen les àrees de la mateixa pressió atmosfèrica en un moment donat. El gradient de pressió és la diferència entre dues zones. Com major sigui el gradient de pressió, més unides es representen les isòbares, i com a conseqüència, més intens serà el vent entre elles. La zona on coincideixen dues masses d'aire ascendent i descendent s'anomenen fronts. Com a conseqüència, un front fred, representat amb una línia amb triangles, empeny l'aire calent del front càlid, que es representa amb una línia amb semicercles. Quan un front fred agafa el front càlid, es produeix un front oclòs. LES PRECIPITACIONS L'aire conté una determinada quantitat d'aigua, resultat de l'evaporació de mars, rius, llacs i de la transpiració de les plantes. La quantitat d'aigua que conté una determinada massa d'aire es coneix com a humitat relativa de l'aire, i depèn de la temperatura. Com més càlida és la massa d'aire, més humitat pot contenir. Les concentracions d'humitat en l'aire formen els núvols. Quan una massa d'aire es refreda augmenta la humitat relativa fins que aquesta es satura i origina les pluges. Com a conseqüència, predominen tres tipus de pluja: -pluges de front, és quan una massa d'aire avançant, un front fred o càlid es satura i va deixant precipitacions al seu pas. -pluges orogràfiques. S'originen quan una massa d'aire carregada d'humitat ha d'ascendir per una serralada, com a conseqüència, aquesta es refreda pel gradient tèrmic i provoca les pluges. Sovint, al vessant contrari de les precipitacions es produeix una zona seca i de vent càlid que baixa, que es coneix com a vents foën. -pluges convectives. Es produeixen quan una massa d'aire s'escalfa molt ràpidament sobre el mar o oceà i descarrega sobre una zona propera. Solen ser precipitacions de tipus tempestuós, associades a forta descàrrega elèctrica, ràpides i intenses i són freqüents al Mediterrani, sobretot a finals d'estiu i inicis de tardor. Realment, les pluges solen ser resultat de les tres condicions. El que les diferencia és la intensitat de cada un d'aquests factor. La distribució de precipitacions al llarg de l any pot ser regular (no hi ha grans diferències entre les estacions) o irregular. També en la distribució interanual. 2

CENTRES D ACCIÓ ATMOSFÈRICA PERMANENTS SOBRE CONTINENT EUROPEU a.- La depressió d Islàndia Depressió d'islàndia. És un centre de baixes pressions permanents que es localitza a l'atlàntic Nord, entre Grenlàndia i Islàndia. D'origen dinàmic, a l'hivern baixa en latitud fins les Illes Britàniques i provoca l'entrada de fronts freds que generen pluges sobre Europa i la península Ibèrica. És la responsable de l'entrada de fronts polars a Europa b.- anticicló de les Açores És un centre d'altes pressions permanents de caràcter dinàmic. Normalment es situa sobre les illes Açores i té oscil.lacions en latitud. A l'estiu es desplaça cap el nord i genera temps calorós i sec i impedeix l'entrada de les depressions d'islàndia a la península Ibèrica i el Mediterrani. A l'hivern es desplaça cap a baixes latituds i permet l'entrada de les borrasques de l'atlàntic sobre la península Ibèrica. Sobre les Illes Canàries exerceix una influència gairebé permanent. c.- anticicló siberià. D'origen tèrmic provocat pel refredament de la massa continental. Impedeix l'entrada de les borrasques atlàntiques i provoca ones de fred intens i sec, sobretot a l'hivern. Quan es desplaça cap a Europa arriben les ones de fred siberià. L'anticicló de Sibèria afecta llocs tan allunyats del seu centre com la Vall del Po a Itàlia. Pot bloquejar o reduir la mida de les cèl lules de baixa pressió o ciclons i generar temps sec a gran part d'euràsia i Canadà. A l'estiu l'anticicló siberià és substituït per un sistema de baixes pressions i per tant en la zona afectada hi ha un màxim de pluges a l'estiu. En general l'anticicló de Sibèria comença a formar-se a finals del mes d'agost, i arriba al màxim durant l'hivern i roman fort fins finals d'abril. d.- anticicló del nord d'àfrica e.- les depressions del Mediterrani f.- l'anticicló ibèric EL CLIMOGRAMA OMBROTÈRMIC O DE GAUSSEN LA AGÈNCIA ESTATAL DE METEOROLOGIA (AEMET) CLIMES DE LA PENÍNSULA IBÈRICA La península Ibèrica es troba situada a la franja dels climes temperats, sense les temperatures extremes pròpies dels climes càlids i dels freds. Però les varietats climàtiques dins aquesta franja són molt diferents, pel que fa a temperatures mitjanes, extremes i règim de pluviositat. Per altra part, la gran extensió de la península Ibèrica, el relleu i la major o menor proximitat del mar determinaran aquesta varietat de climes. A més, els centres d acció la circulació general de l aire, amb la formació de borrasques o depressions i anticiclons, condicionen el tipus de clima que podem trobar a un lloc. 3

CLIMA OCEÀNIC O ATLÀNTIC És un clima humit i temperat. Es caracteritza per temperatures moderades (estius no massa calorosos i hiverns no massa freds), reduïda amplitud tèrmica i precipitacions abundants i repartides regularment tot l any, amb mínimes a l estiu, però sense dèficit hídric. Afecta la cornisa cantàbrica i les costes de Galícia. En general està afectat per l entrada dels fronts humits de la depressió del Atlàntic Nord, que en topar amb la serralada Cantàbrica provoquen precipitacions. Es tracta per tant de pluges de front i orogràfiques. Un fenomen propi d'aquest tipus de clima és la galerna Com a conseqüència del caràcter humit, trobam un tipus de bosc espès i de fulla caduca, verd l estiu i sec l hivern. El faig i el roure de fulla ampla són les plantes característiques. L agricultura tradicional es basa amb cultius que requereixen un elevat grau d humitat i adaptats a temperatures fresques: cultiu del blat de les índies i de la patata i ramaderia vacuna. El clima oceànic és l únic clima humit de la península Ibèrica. Trobam tres varietats de clima oceànic: -oceànic típic o de costa: (TPA > 1000 mm). Elevades precipitacions tot l any i distribuïdes regularment. Les temperatures són moderades per influència del mar Cantàbric i com a conseqüència, l oscil.lació tèrmica és escassa. Afecta tota la costa Cantàbrica. En són exemples Santander, Bilbao, Donostia, a Coruña, Pontevedra... -oceànic de muntanya: (TPA > 1000 mm) A mesura que ascendim per la serralada Cantàbrica pel vessant nord, les pluges augmenten al llarg de l any i també l oscil lació tèrmica, per efectes de l altitud, amb els hiverns cada vegada més freds i els estius més frescs. A les zones d alta muntanya s hi troben els prats alpins, herbacis sempre verds, adequats per a la ramaderia vacuna. -oceànic de transició: (TPA 1000 mm) A mesura que baixam la serralada pel vessant sud, disminueixen les precipitacions i augmenta l oscil.lació tèrmica, amb hiverns cada vegada més freds i estius més càlids. Pot aparèixer algun mes d estiu amb dèficit hídric. Això és degut a la influència del clima continental. Trobam aquest tipus de subclima a Lugo, Ourense, nord de Leon, interior d Euskadi, Nafarroa... CLIMA MEDITERRANI La característica que defineix el clima mediterrani és l aridesa d estiu. Degut a la influència del mar Mediterrani, els estius són càlids i llargs i els hiverns suaus, amb acusada incidència de la primavera i tardor. L oscil.lació tèrmica és moderada per influència del mar Mediterrani, però major que la del clima oceànic. A les zones obertes hi predomina l embat d estiu, que és un vent suau que va de mar a terra. En escalfar-se més la terra que l aigua es produeix un moviment ascendent de l aire càlid que atreu l aire més fresc del mar. Al capvespre es 4

produeix l efecte contrari, i l oratge va de terra cap al mar, en general de menys intensitat que l embat, el que es coneix com a terral. Les precipitacions són molt irregulars al llarg de l any i en cicles interanuals (hi ha anys secs i anys humits). En general tenen màximes de precipitació a la tardor, hivern i primavera i dèficit hídric a l estiu. Això és degut a que els fronts atlàntics arriben molt debilitats, després de travessar tota la península. Un fenomen típic del clima mediterrani són les pluges convectives o tempestes de finals d estiu provocades per cumulonimbus. Són pluges de caràcter intens, descarreguen molta aigua en poc temps, acompanyades de descàrregues elèctriques i poden provocar inundacions. Com a conseqüència de la sequera d estiu, el bosc predominant és perennifoli, ja que els arbres han d aprofitar la humitat d hivern. Els arbres típics són l alzina i el pi. L agricultura tradicional és de secà, amb els cultius típics de la trilogia mediterrània: el blat, l olivera i la vinya. A les zones amb abundància d aigua, com a l horta valenciana, s hi practica l agricultura de reguiu, cola ramaderia predominant és l ovina i la cabruna. Dins el clima mediterrani trobam tres varietats o subclimes: -mediterrani típic: Estius càlids i secs, hiverns suaus i humits. Rep la influència directa del mar. És el clima de Palma, Barcelona, València, Girona... Les temperatures mitjanes oscil.len entre els 14º de la costa litoral catalana i els 18º de la costa andalusa. A la part del litoral atlàntic (Cádiz i Huelva) es donen màximes pluviositats a l hivern i tardor degut a la situació tropical de l anticicló de les Açores. És un dels llocs més humits de la península Ibèrica. -mediterrani de muntanya: A mesura que ascendim disminueix la influència marina i els estius són més curs i frescs i els hiverns més freds. També sol augmentar la precipitació, però normalment acusa també la sequera d estiu. És típic de la serra de Tramuntana de Mallorca, i de la serralada Litoral Catalana, amb precipitacions a vegades superiors als 1000 mm. -mediterrani àrid o semi desèrtic: (TPA< 300 mm. El cap de Gata registra un TPA inferior als 120 mm). Les precipitacions es redueixen i augmenta el període de sequera d estiu. Els estius solen ser més càlids degut a la sequedat de l aire. El trobam a zones com Almeria, Múrcia, sud d Eivissa i Formentera. CLIMA CONTINENTAL D'INFLUÈNCIA MEDITERRÀNIA Es caracteritza per una elevada oscil.lació tèrmica ( 20º), amb hiverns freds i llargs i estius curts i càlids. Pel que fa a les precipitacions, oscil.la de semihumit a àrid, però també té sequera d'estiu, més o menys pronunciada. Trobam aquest tipus de clima a gairebé tota la Meseta i a l interior de les depressions de l Ebre i del Guadalquivir. Representa gairebé el 75% de l extensió de la península Ibèrica. La característica d'aquest clima és la continentalitat. L'elevada altitud sobre el mar (entorn els 600 m) i el fet que la Meseta estigui envoltada de serralades per gairebé tot el seu perímetre fa que no rebi la influència marítima. La serralada Cantàbrica impedeix l'arribada dels fronts 5

humits de l'atlàntic i el Sistema Ibèric atura l'entrada suavitzant d'aire del Mediterrani, la qual cosa fa que el clima sigui molt fred a l'hivern i molt càlid a l'estiu. A la submeseta Nord, tancada de muntanyes, el clima és més sec i l oscil.lació tèrmica més extrema. Les precipitacions es situen entorn els 50 mm anuals i l amplitud tèrmica arriba als 20º, amb mínims a l hivern per sota els 0ºC. La submeseta Sud, amb un aïllament menys acusat, menys altitud mitjana i latitud més baixa, presenta estius llargs i calorosos (amb mitjanes > 26ºC) i hiverns menys freds en general. A la part oriental (Albacete, Cuenca, Guadalajara, Teruel) els hiverns són més extrems; s hi registren les mínimes absolutes peninsulars amb -20ºC. A la part occidental (Extremadura) el clima és més suau i humit per la influència atlàntica. La depressió del Guadalquivir es caracteritza per estius extremadament calorosos. A Córdoba s hi registra la màxima absoluta de 50ºC. La depressió de l Ebre, a la part superior (Saragossa, Lleida...) es caracteritza per l aridesa màxima (TPA < 300 mm al desert de los Monegros) i l oscil.lació tèrmica pròpia del clima continental mediterrani. Un dels fenòmens típics d aquesta zona és el cerç (cierzo), un vent constant del nord oest, fred i sec, producte de l efecte Foën de les zones de sotavent de les muntanyes. CLIMES DE MUNTANYA A les grans serralades trobam el clima propi de la zona accentuades per l'alçada. A mesura que ens enfilam, la temperatura mitjana disminueix fins arribar a l'estatge alpí, amb neu molta part de l'any i permanent als Pirineus axials i a les cimeres de Sierra Morena. Les precipitacions en general solen ser més elevades que les terres dels voltants. Els condicionants del clima de muntanya són la solana o coster orientat cap a migjorn, que rep la influència del sol i la obaga orientada cap el nord, on no hi arriba gens o quasi gens el sol, més humit i amb més abundant vegetació. Un fenomen característic del clima de muntanya és l'efecte Fohen. CLIMES DE LES ILLES CANÀRIES 6