1. L'ANTIC RÈGIM COM A FORMA D'ORGANITZACIÓ POLÍTICA...2

1. L'ANTIC RÈGIM COM A FORMA D'ORGANITZACIÓ POLÍTICA...2 2. L'ANTIC RÈGIM COM A ECONOMIA PREINDUSTRIAL....2 NATALITAT ELEVADA I MORTALITAT ALTA....2 LES GRANS EPIDÈMIES...3 UNA AGRICULTURA MOLT POC PRODUCTIVA...3 EMPRESES PETITES, TÈCNIQUES ARCAIQUES I POCA PRODUCTIVITAT....3 TRANSPORTS TERRESTRES I MARÍTIMS....4 3. EL MÓN RURAL...5 ELS POBLES I ELS PAGESOS....5 GRAUS DE RIQUESA I DE POBRESA DELS PAGESOS....5 EL SISTEMA SENYORIAL....5 4. LA CIUTAT MODERNA....6 DIMENSIONS, FORMA I FUNCIONS DELS NUCLIS URBANS....6 ELS MENESTRALS: NUCLI BÀSIC DE LA POBLACIÓ URBANA....6 LA BURGESIA: CAPA SUPERIOR DE LA POBLACIÓ URBANA...7 5. ELS SISTEMES DE PODER....7 ELS PODERS DE L'ESTAT DURANT L'ANTIC RÈGIM. EL CONCEPTE DE SOBIRANIA...7 ELS PODERS DE LA MONARQUIA ABSOLUTA...7 DIVERSITAT DE SITUACIONS LEGALS (DRETS I DEURES) A L'ANTIC RÈGIM...8 6. LA TEORÍA POLÍTICA....9 JOHN LOCKE: ELS ORÍGENS DEL LIBERALISME POLÍTIC....9 MONTESQUIEU: LA SEPARACIÓ DE PODERS...10 ROUSSEAU: LA DEMOCRÀCIA....10 ADAM SMITH: ELS ORÍGENS DEL LIBERALISME ECONÒMIC....10 7. LA CIÈNCIA....11 ACTIVITATS...13 1

1. L'ANTIC RÈGIM COM A FORMA D'ORGANITZACIÓ POLÍTICA. ANTIC RÈGIM: CONJUNT D ESTRUCTURES SOCIALS, POLÍTIQUES I ECONÒMIQUES CARACTERÍSTIQUES DE DIVERSOS PAÏSOS DE L EUROPA OCCIDENTAL DURANT ELS SEGLES XVI-XVIII. L expressió Antic Règim la van inventar els polítics que iniciaren la Revolució Francesa, al final del segle XVIII. Amb aquesta expressió volien definir la situació política anterior a la revolució que ells havien començat i amb la que volien acabar. Presenta dues característiques bàsiques: a. Una societat els membres de la qual són desiguals davant la llei. En un mateix Estat els habitants del país tenien uns drets diferents i uns deures diferents segons el lloc on vivien i segons el grup social del qual formaven part. No era igual ser noble que ser burgès. Tampoc no era igual viure en un poble o en una ciutat. b. Una monarquia que aspira a concentrar tot el poder de governar en mans del rei (monarquia absoluta). 2. L'ANTIC RÈGIM COM A ECONOMIA PREINDUSTRIAL. Els historiadors del segle XX fan servir també l expressió Antic Règim per indicar la situació de la demografia i de l economia anteriors a la Revolució Industrial, que va començar a la Gran Bretanya a mitjan segle XVIII. Des d aquest punt de vista, l'antic Règim té aquestes característiques: a. Una demografia caracteritzada sobretot pel creixement molt lent de la població a causa dels alts índexs de mortalitat. b. Una economia molt poc productiva, perquè la feina dels humans tenia uns rendiments molt baixos. Natalitat elevada i mortalitat alta. Des del punt de vista demogràfic, el període de l'antic Règim comprèn els segles XVI i XVII. En aquest període la primera característica que crida l atenció és el baixíssim creixement demogràfic dels països europeus. Es va passar d uns 81 milions d habitants devers l any 1500 a uns 115 devers el 1700. Aquest tipus de creixement és el resultat de la combinació d unes taxes altes de natalitat (entre un 30 i un 40 per mil) amb uns índexs de mortalitat molt alts (entre un 25 i un 40 per mil). La mortalitat més elevada s enregistrava especialment entre els nins i les nines durant els deu primers anys de vida. Era freqüent que, dels deu fills que solia tenir un matrimoni, només dos o tres complissin vint anys. Aquests índexs de mortalitat són els que es donaven en els períodes "normals". Però quan es trencava la normalitat, a causa de l aparició de grans epidèmies, aquests índexs es multiplicaven per dos, per cinc i fins i tot per deu. 2

Les grans epidèmies. Durant una d aquestes epidèmies un país podia perdre fins al 20 per cent de la població. Les malalties que desencadenaren aquestes taxes de mortalitat tan elevades eren de tipus infecciós: tifus, diftèria, escarlatina, verola i, sobretot, la famosa pesta bubònica, causa de les dues grans epidèmies que, en 1596-1602 i el 1647, van assolar la Península Ibèrica. Les epidèmies, que van ser més fortes al segle XVII que al XVI, afectaven especialment la Doc. 1: Dança de la mort de Holbein població urbana. Durant una d aquestes epidèmies una ciutat podia perdre més de la quarta part dels habitants. Així s explica que l esperança de vida fos molt curta; les persones de més de 60 anys no passaven mai de ser el 10 per cent del total de la població. Una agricultura molt poc productiva. Una bona part de la població europea dels segles XVI i XVII treballava en l agricultura. Es considera que entre un 65 i un 90 per cent de la població activa, segons els casos, es dedicava a les feines del camp. Però la feina de tanta gent a penes bastava per alimentar els habitants de cada país. Això ho provocava, en primer lloc, el poc rendiment de la feina dels agricultors. Utilitzant unes eines bastant arcaiques i aplicant mètodes de cultiu molt primitius (sistema d any sí i any no), la majoria de les famílies de pagesos rarament aconseguien acumular uns excedents considerables. Aquesta productivitat tan baixa ha estat determinada establint una relació entre les quantitats de cereals que se sembraven i les que es collien: a una unitat de llavor li corresponia una collita entre quatre i cinc unitats. Això és el que passava habitualment. Però quan, per causes meteorològiques principalment, les collites es reduïen dràsticament, feien acte de presència la carestia i tot seguit la fam (crisis de subsistència o agràries). S ha comprovat que els cicles de grans mortalitats solien anar precedits de les típiques crisis agràries: mala collita de cereals, carestia i fam. Empreses petites, tècniques arcaiques i poca productivitat. Quan s estudia la indústria dels segles XVI i XVII, la primera cosa que en destaca són les dimensions tan petites de les empreses. La producció procedia, en bona part, de tallers petits situats en zones urbanes o, en alguns casos, rurals. 3

Els artesans de les ciutats, agrupats en gremis 1, continuaven treballant en tallers, amb un màxim de deu treballadors, semblants als de ('edat mitjana. Al camp, alguns homes i algunes dones completaven els ingressos filant o teixint a casa. La producció d aquests treballadors era comercialitzada per mercaders, que solien proporcionar a l artesà la primera matèria i li pagaven un tant per cada peca acabada. Al final del segle XVII es van crear les primeres manufactures. Es tractava d empreses que concentraven, en unes instal lacions de dimensions considerables, un nombre important de treballadors. Aquests practicaven una certa divisió de la feina: cada grup s ocupava d una etapa de la fabricació d un producte. Els artesans urbans solien ser excel lents i la qualitat dels seus productes ens sorprèn avui. Però com que disposaven d eines molt senzilles, la productivitat de la seva feina era molt baixa. Els productes resultaven cars i havien de cobrar poc per la seva tasca. Transports terrestres i marítims. Fins molt avançat el segle XVIII el transport terrestre resultava lent i dificultós. Gairebé no s havia fet res per millorar els camins terrestres des de l època de l'imperi Romà i, en aquestes circumstàncies, travessar un país europeu resultava una empresa pràcticament impossible. Els camins eren senders irregulars i estretes per on circulaven amb dificultat vianants o animals de càrrega (cavalls, mules). Hi havia camins una mica més amples, d uns sis metres, que normalment eren restes de les antigues vies romanes, per on, en teoria, podia circular un carro. Però la pols o el fang els feien gairebé sempre intransitables. EI transport terrestre en aquestes condicions rarament superava velocitats de 4 km/h. Per l'interior el sistema més viable era el que utilitzava rius o canals. Al segle XVII una barcassa fluvial podia dur una càrrega de fins a 50 tones. (Per fer aquest mateix transport pels camins es necessitaven uns 400 cavalls i 20 homes). La dificultat dels transports terrestres feia que sempre que era possible s'utilitzassin els marítims. Aquests permetien traslladar més quantitat de mercaderies, a més distància i amb uns costs molt menors. Els vaixells del segle XVll solien transportar càrregues d unes 50 tones, però n hi havia que en podien dur fins a 1.000. Les rutes marítimes més transitades eren les que comunicaven els països europeus. També eren habituals les rutes que unien Europa amb Amèrica i amb l'orient Llunyà (la Xina, l Índia, Indonèsia) costejant el continent africà. 1 GREMI: Associació formada per un grup de persones del mateix ofici, que tenia com a finalitat controlar les normes del seu ofici: preus i qualitat dels productes, quantitat diària produïda, horaris de feina, dies festius, etc. Així mateix impedien que una persona no afiliada a un gremi pogués exercir un ofici. 4

3. EL MÓN RURAL. Els pobles i els pagesos. Els pagesos, que aproximadament constituïen el 75% de la població d un país, vivien agrupats en petits nuclis, o poblets, una bona part dels quals encara subsisteixen actualment. Els habitants dels poblets treballaven en l agricultura i completaven l economia tenint cura d uns quants caps de bestiar. Les tasques agrícoles les.feien tots els membres de la família, incloent-hi les dones i els nins. Als poblets, a més, hi vivien uns artesans que feien treballs indispensables per a la comunitat (especialment els ferrers). Els pagesos també feien, per encàrrec d algun comerciant, una feina marginal a fi de complementar els ingressos: les dones filaven i els homes teixien. Les tasques agrícoles es repartien desigualment al llarg de l any. Eren molt dures durant l època de segar i de batre i resultaven més descansades durant l'hivern. Graus de riquesa i de pobresa dels pagesos. La majoria de pagesos eren pobres i necessitaven el 80% dels ingressos per alimentar-se. Rarament tenien diners per comprar res. En una família pagesa, una bona capa de llana era un tresor que es transmetia com a herència de pares a fills. El grau de riquesa d un pagès depenia de la quantitat de terra de què disposava i del dret que tenia per quedar-se els fruits que conreava. Els més afortunats eren els que tenien una extensió mitjana de terra (entre 10 i 20 hectàrees) de la qual no podien ser desposseïts, però havien de lliurar al senyor una part dels fruits que produïa la terra. A l escala inferior hi havia els qui tenien un contracte precari amb el propietari, a qui havien de pagar uns arrendaments alts. Finalment, hi havia els qui no disposaven de gens de terra i que subsistien gràcies als jornals que cobraven per 1es feines que feien esporàdicament: eren els jornalers. El sistema senyorial. Durant els segles XVl, XVII i XVIII subsistia el sistema d explotació agrària que havia començat a l edat mitjana conegut com a senyoria d origen feudal. Això comportava, per començar, que els pagesos havien de lliurar al senyor una part dels fruits de les terres que conreaven. Per a moltes famílies pageses aquest fet representava una càrrega molt forta. A més, en molts de casos el senyor exercia damunt seu un poder polític, perquè nomenava les autoritats del poblet, actuava com a jutge i tenia dret a cobrar tributs. 5

Qui eren els senyors? Els titulars de les senyories podien ser les famílies nobles o també les institucions eclesiàstiques (bisbats i monestirs), tal com ja passava a l edat mitjana. Durant l'antic Règim, a més, hi havia gent de les ciutats que s havien enriquit amb el comerç i que, tot i no ser nobles, havien comprat senyories i en tenien els drets. 4. LA CIUTAT MODERNA. Dimensions, forma i funcions dels nuclis urbans. Les ciutats europees durant els segles XVI i XVII no presentaven gaire diferències amb les ciutats de l edat mitjana. La majoria eren petits nuclis de població que oscil laven entre els 5.000 i els 20.000 habitants. Les grans ciutats (París, Londres, Sevilla, Nàpols) rarament sobrepassaven els 100.000 habitants. La funció bàsica de les ciutats d aquesta època continuava sent militar: totes estaven envoltades amb murades. Per això, els carrers eren estrets, hi havia poques places i eren petites. Algunes ciutats afegien a aquesta funció militar unes altres funcions de caire polític, econòmic o religiós: capitals d un Estat on residia la cort del rei, ciutats comercials que disposaven d un bon port, les que constituïen la fita de molts pelegrinatges religiosos i les que tenien una universitat de prestigi. Els carrers, a més de ser estrets, eren bruts i els nivells d higiene als nuclis urbans eren inferiors als dels pobles. Per això, les epidèmies s escampaven per les ciutats d una manera devastadora. Els menestrals: nucli bàsic de la població urbana. EI percentatge més alt de la població urbana estava format pels menestrals: Aquests feien la seva activitat segons unes pautes elaborades a l edat mitjana: tallers petits, agrupament en gremis... EI poder dels gremis va començar a decaure a partir del segle XVII a mesura que molts de menestrals van començar a treballar per als comerciants, que venien la producció en indrets molt allunyats del nucli urbà on es feia. Era molt corrent que els menestrals sabessin llegir, escriure i comptar; a les ciutats hi havia escoles on anaven nins i nines fins que tenien onze anys. En aquesta edat els nins entraven al taller d un menestral, on, treballant com a aprenents, es posaven en contacte amb les tècniques d un ofici. L aprenentatge durava uns cinc anys i després ja estaven en condicions d exercir la feina com a oficials. En algunes ciutats era habitual que, als tallers tèxtils més importants, hi treballessin les dones. Ja saps que els menestrals vivien pobrament perquè els sous que cobraven solien ser molt baixos. Amb allò que percebien per la feina només en solien tenir per sobreviure. 6

La burgesia: capa superior de la població urbana. En el seu origen, durant l edat mitjana, la paraula burgès significava persona que viu a ciutat. Però a partir del segle XVII aquest nom s aplicava als habitants més rics i influents d una ciutat. EI grup dels burgesos més rics el formaven els comerciants més importants, els banquers, els grans propietaris de terres i els qui es dedicaven a arrendar a l'estat o als senyors el cobrament dels imposts. A més, hi havia un altre grup de burgesos que, tot i que no eren tan rics com els anteriors, tenien molta de consideració social: eren els metges, els advocats, els notaris, els professors universitaris, els alts funcionaris de l'estat, etc. Doc. 2: Burguesos del segle XVI Aquests havien accedit a la feina després d haver fet estudis universitaris i ocupaven una escala superior a la dels menestrals. 5. ELS SISTEMES DE PODER. Els poders de l'estat durant l'antic règim. El concepte de sobirania. Al segle XVII hi va haver alguns pensadors que van analitzar els poders que tenia l'estat i qui els detenia. Un d aquests pensadors, el francès Jean Bodin, va deixar perfilat el concepte de sobirania, que va ser molt utilitzat en política a partir d aquella època. Segons Bodin, la sobirania és el poder que tenen els qui governen damunt els habitants d un país. Qui té la sobirania no depèn de cap més poder superior i, a més, és l únic que té dret a posseir una força armada i l únic que pot fer noves lleis i anul lar les vigents. Durant els segles XVI, XVII i XVIII el qui exercia la sobirania era el qui posseïa les atribucions de l'estat. Aquestes eren, fonamentalment, les següents: declarar la guerra i negociar la pau, administrar justícia, establir els imposts i recaptar-los, redactar i imposar noves lleis, nomenar funcionaris, encunyar moneda i fixar el sistema de pesos i mesures. Els poders de la monarquia absoluta. A l edat mitjana els poders que constitueixen la sobirania de l'estat estaven repartits entre el rei i els grups i organismes amb qui els havia de compartir: la noblesa, l alt clergat i alguns consells municipals. A partir del segle XVI els reis van intentar recuperar aquesta part del poder que havien cedit durant l edat mitjana. Per tal de justificar aquest acaparament de poder polític per part del rei es va elaborar, al segle XVII, una teoria política: l absolutisme monàrquic. Segons aquesta teoria, tot el poder de l'estat havia de pertànyer al rei, que era l únic que podia posseir la sobirania. Aquell que exercia una funció de govern ho havia de fer en nom dei rei, que 7

era qui el nomenava, qui el controlava i qui el destituïa. Per exercir plenament la sobirania, els reis es van dotar d un fort exèrcit permanent i d un cos de funcionaris addictes. Pagats amb fons de l'estat, eren la millor garantia del poder del rei. La monarquia absoluta, a la pràctica, no va ser res més que una teoria i de fet el rei va haver de comptar sempre amb el poder polític que encara conservava la noblesa. Doc. 3: Lluís XIV, el rei Sol A l Edat Mitjana s havien creat unes assemblees que van rebre noms diversos: Corts (a la Península Ibèrica), Estats Generals (a França) i Parlament (a Anglaterra). En formaven part representants del clergat, de la noblesa i d algunes ciutats. Aquests representants, convocats pel rei, hi pactaven la redacció d algunes lleis que els afavorien a canvi de concedir al monarca quantitats importants de diners. Arribada l Edat Moderna, aquestes assemblees van anar perdent poder perquè els reis s ho van fer venir bé per obtenir ingressos d una altra manera i així s estalviaven haver de cedir davant les pressions de l assemblea. D aquesta manera, les Corts d'espanya van perdre gairebé tota la importància al segle XVIII i això mateix va passar amb els Estats Generals a França. Però a la Gran Bretanya les coses no van anar així: el Parlament va encapçalar un moviment revolucionari que es va oposar als intents del rei per imposar la monarquia absoluta (1640). Més endavant, el 1689, la pressió del Parlament va arrencar concessions importants al rei. Gràcies a aquest canvi, el Parlament britànic va adquirir la facultat exclusiva d aprovar o rebutjar les lleis, el rebuig o l aprovació dels subsidis econòmics sol licitats pel rei i el dret a reunir-se regularment sense necessitat de tenir el permís del rei. Així va néixer la monarquia parlamentària. Diversitat de situacions legals (drets i deures) a l'antic Règim. A partir del segle XVI els reis van aspirar a unificar les situacions legals de tots els súbdits, perquè n hi havia que tenien uns drets i uns deures diferents d uns altres, segons el grup social del qual formaven part i segons el territori on habitaven. Aquesta situació era una herència de la realitat política de l edat mitjana. Des del punt de vista legal, com ja saps, hi havia tres grups socials, els estaments: la noblesa, el clergat i l'estat Pla o Tercer Estat. Els membres dels dos primers grups tenien una sèrie de privilegis que no tenien els de l'estat Pla. El privilegi més valorat era el de l'exempció fiscal: si més no en teoria, no pagaven imposts. Els nobles, a més, tenien el monopoli d una sèrie d alts càrrecs a la cort del rei, a l exèrcit, a l administració de l'estat i a l'església. Sempre es tractava de càrrecs ben 8

remunerats i de gran prestigi. El clergat era un altre grup que gaudia de privilegis, ja que en els països catòlics els alts càrrecs eren ocupats pels nobles. L Estat Pla o Tercer Estat reunia el 90% de la població i era un grup heterogeni. En formaven part els pagesos, la burgesia, els menestrals i els petits comerciants. Però entre els no privilegiats hi havia de cada vegada diferències més profundes. Mentre els pagesos vivien pobrament i continuaven sotmesos a la noblesa, els burgesos es consolidaven com un sector ric i influent. Compraven terres, càrrecs i fins i tot títols nobiliaris i gaudien del favor dels monarques als quals de vegades deixaven diners. 6. LA TEORÍA POLÍTICA. John locke: els orígens del liberalisme polític. EI sistema de govern que actualment funciona a l'estat espanyol i als països del nostre entorn es basa en els principis del liberalisme polític. La base del liberalisme polític la constitueixen, sobretot, les teories d un filòsof anglès, John Locke (1632-1704), que el 1690 va escriure un llibre titulat Assaig sobre el govern civil. Locke hi analitza les idees en les quals es basà la revolució anglesa del final del segle XVII que introduí a la Gran Bretanya la monarquia parlamentària. Algunes d aquestes idees són: a) Tots els habitants d un país tenen uns drets (vida, llibertat i propietat) que ningú no els pot prendre. b) L'Estat serveix, primer de tot, per defensar i per garantir aquests drets dels ciutadans. c) Els dos poders bàsics de l'estat són: fer les lleis i obligar tothom a complir-les. Aquests dos poders no els ha de tenir la mateixa persona o organisme a fi d evitar que qui els té caigui en un abús de poder. 9

Montesquieu: la separació de poders. EI baró de Montesquieu (1689-1755) fou un noble francès que va viure una temporada a Anglaterra, on va conèixer les teories de Locke i el funcionament de la monarquia parlamentària. Aquest sistema representava una novetat a França, on la monarquia absoluta es trobava a la màxima esplendor. EI 1748 Montesquieu publicà L esperit de les lleis, on defensa un sistema polític inspirat en el britànic. El nucli central de la seva teoria és la separació de poders. Segons Montesquieu, els poders bàsics de l'estat són tres: el legislatiu (fer les lleis), l executiu (fer-les complir) i el judicial (jutjar d acord amb les lleis vigents). Cal que cadascun d aquests poders resideixi en organismes diferents que es controlin entre ells. Doc. 4: Esquema de la separació de poders. Rousseau: la democràcia. Jean-Jacques Rousseau (1712-1778) era un escriptor suís les obres del qual tingueren un gran èxit a Europa al final del segle XVIII. Va exposar les seves teories polítiques en un llibre, El contracte social, publicat l any 1762. Hi exposa la teoria que la sobirania resideix en el poble. Aquesta teoria és la base ideològica de la democràcia moderna. Segons Rousseau, tenir la sobirania és, primer de tot, tenir la facultat de fer les lleis. Així doncs, la sobirania nacional, que resideix en els ciutadans, significa que aquests tenen el poder de fer lleis. La llei ha de ser el reflex de la voluntat general. Adam Smith: els orígens del liberalisme econòmic. L escocès Adam Smith (1723-1790) va publicar el 1776 La riquesa de les nacions. Es tracta d una obra en la qual s han fonamentat les teories del liberalisme econòmic, en part encara vigents actualment. Aquest autor parteix de l afirmació que la riquesa d un país es basa en el treball dels seus habitants. Segons Smith, allò que dóna valor a un objecte és la quantitat de feina necessària per produir-lo. D això se n dedueix que aquell qui dóna valor a un objecte és qui el fa, és a dir, el treballador. 10

Però quan Smith escrivia ja pesaven molt en el procés productiu les màquines que s introduïen a la indústria. Per això també valora l aportació del capital que serveix per pagar les màquines que milloren la productivitat del treball humà. La seva altra idea central és la defensa de la llibertat econòmica contra la intervenció de l'estat. Segons aquesta idea, el govern d un país no ha d intervenir mai per regular i controlar el procés de fabricació i de venda dels diversos productes. L agricultura i la indústria han de produir allò que vulguin com vulguin i com puguin fer-ho. El govern tampoc no ha de regular el preu dels productes del mercat. 7. LA CIÈNCIA. Durant el segle XVII va tenir lloc l anomenada revolució científica, que va suposar un nou concepte de ciència, definit per el nou mètode científic, basat en l experiència, l observació i l experimentació. Aquest métode consistia a: - Observar el problema. - Elaborar una hipòtesi o primera explicació de carácter provisional. - Comprovar l hipòtesi. - Donar una explicació demostrada, és a dir, una teoria de validesa universal. Aquest nou procediment va produir un enfrontament entre els científics i l Església, que defensaven l autoritat de la paraula de Déu. Aquesta va ser la causa de que Galileu Galilei (1564-1642) s hagués de sotmetre al judici de la Inquisició l any 1633. Galileu afirmava que la Terra girava sobre si mateixa i al voltant del Sol, a partir de les observacions fetes amb un telescopi que havia inventat. L Església el va acusar d heretge per negar que la Terra fos el centre de l Univers. Per a salvar-se de la mort, Galileu va haver d abjurar de les seves opinions, encara que la llegenda diu que després del seu jurament va pronunciar en veu baixa eppur si muove (malgrat tot, es mou). D altra banda, Isaac Newton (1642-1727) va formular la Llei de la gravitació universal, explicant com el moviment dels planetes està originat per la seva atracció mútua. William Harvey (1578-1657) va descubrir que la sang circulava des del cor a les artéries, d aquestes a les venes i de les venes al cor una altra vegada. Durant el segle XVIII, un moviment intel lectual de carácter francés, anomenat Il lustració, va afavorir el Doc. 5: Isaac Newton. desenvolupament científic. Els il lustrats tenien una confiança cega en la raó, l educació i la difusió de la cultura. Es per això que el segle XVIII es conegut també com el Segle de les Llums o de la Raó. Entre els filósofs més importants destaquen els ja coneguts Montesquieu i Rousseau, Denis Diderot (1713-1784) i Jean le Rond D Alembert (1717-1783) que varen publicar l Enciclopèdia, diccionari raonat que pretenia recollir tot el saber de l època. 11

L aplicació pràctica del mètode científic va inaugurar una nova era de descobriments; per exemple, al segle XVII es feren les primeres observacions amb microscopi i al segle XVIII es va començar a experimentar amb l electricitat. 12

ACTIVITATS. 1. Com s explica que durant els segles XVI i XVII la població creixés poc encara que la natalitat fos elevada? Quants fills solia tenir un matrimoni? Quants arribaven a vint anys? 2. Per què la incidència de les epidèmies era més gran a les ciutats que als pobles? 3. Quin percentatge de la població es dedicava a l agricultura durant l'antic Règim? Per quant se solia multiplicar la llavor de cereal sembrat a l hora de collir-lo? 4. Quin percentatge de població de pagesos hi havia als països europeus durant l'antic Règim? En quina situació econòmica es trobaven aquests pagesos? De què depenia la riquesa o la pobresa d un pagès? 5. A quina activitat es dedicaven els menestrals? Quin tipus d educació rebien? 6. Quants treballadors solia tenir un taller artesà de l'antic Règim? Amb què els podem comparar per indicar que eren petits? 7. En què es diferenciava un taller normal d una manufactura? En què consistia la divisió de la feina? 8. Per què s utilitzava el transport marítim sempre que es podia? 9. Qui rebia el nom de burgès a l edat mitjana? Qui rebia aquest nom a partir de segle XVII? A quines activitats econòmiques es dedicaven els burgesos rics? 1 els burgesos no rics? 10. Qui percebia rendes procedents de la feina dels pagesos sense ser pagès? Qui solia ser titular d una senyoria? A què donava dret ser titular d una senyoria? 11. Quina era la població aproximada de la majoria de les ciutats europees de l'antic Règim? 12. Les ciutats del XVI i del XVII, eren molt diferents de les ciutats medievals? 13. Què s entén per sobirania? Quins poders té el sobirà? A qui pertany la sobirania segons Rousseau? 14. A quina època es van plantejar les idees bàsiques del liberalisme polític? Qui en va ser l autor? Segons el liberalisme polític, quins són els dos poders bàsics de l'estat? Quins són els drets fonamentals dels ciutadans i de les ciutadanes d un país segons aquesta teoria política? 15. Qui va enunciar la teoria de la separació de poders? D'on va treure les idees per elaborar aquesta teoria? 13

16. Mira el document 4 i explica com s organitza la divisió de poders. 17. Què és la monarquia absoluta? A quina època va sorgir. A quins països? Què pretenien els que elaboraren la teoria de la monarquia absoluta? 18. Quins grups socials formaven part de l'estat Pla? Quin era el grup més ric i més poderós de l'estat Pla? 19. Observa la caricatura d Isaac Newton (doc. 5). Per què creus que se l representa amb una poma que li cau damunt el cap? 20. Resumeix quins varen ser els principals descobriments científics. 14