EL RENAIXEMENT El Renaixement és un moviment intel lectual i estètic dels segles XV i XVI basat en la reivindicació de la civilització clàssica

Transcripción

1 EL RENAIXEMENT El Renaixement és un moviment intel lectual i estètic dels segles XV i XVI basat en la reivindicació de la civilització clàssica grecollatina. Centra el seu interès en la recuperació dels ideals de la cultura clàssica, és a dir, l exaltació de l ésser humà i una nova ordenació de la societat basada en principis laics i no religiosos (pas d una societat teocèntrica a una societat antropocèntrica, on l home és la mesura de totes les coses). La idea de renéixer implica un desig de ruptura respecte del passat medieval més immediat. El Renaixement té la seva base en l Humanisme italià del segle XIV. El pensament humanista és una concepció filosòfica del món que situa l home en el centre. S exalta la figura humana, la individualitat i la llibertat de pensament. L Humanisme, però, era laic, però no anticristià. Defensava una religió més personal i directa, on l home pogués lliurement interpretar les Escriptures i no estar supeditat a l Església Catòlica. No és casualitat que la Reforma protestant es produís en el segle XVI. PERE SERAFÍ, POETA DEL RENAIXEMENT Pere Serafí escriu la seva obra dins del període cultural conegut com a Renaixement. Aquest moviment que neix a Itàlia a mitjans segle XV, arriba a Catalunya a principis del s. XVI. El Renaixement reivindica una tornada als models artístics i literaris de l antiguitat clàssica, grega i romana. En el camp literari, els autors grecs i llatins serviran de model per als autors renaixentistes, la qual cosa comporta una imitació de la sintaxi llatina i una revitalització d aquesta llengua com a llengua de cultura. A Catalunya havia desaparegut la Cancelleria Reial, no hi havia cap organisme oficial que impulsés i regulés l ús de la llengua catalana. D altra banda, no hi havia models que es consideressin vàlids, ja que els grans autors en llengua catalana pertanyien a la literatura medieval. Per això, a més de la castellanització de les elits socials, econòmiques i culturals, progressivament es va produint una fragmentació de la llengua catalana. Es perd la consciència d unitat lingüística i el català pren noms diferents a València, les Illes i Catalunya. El català comença a ser vist com una llengua no apta per a escriure literatura o per tractar temes d alta cultura. Amb la revitalització de la literatura clàssica, a més, el català no només haurà de competir amb el castellà, sinó amb el llatí. Pere Serafí és conegut amb el sobrenom d El Grec, probablement pel seu origen. Com era habitual entre els intel lectuals del Renaixement, no es va dedicar exclusivament a la literatura, sinó que també va conrear la pintura i la música. Pere Serafí incorpora a la seva obra les noves formes literàries renaixentistes, com el sonet, a la vegada que manté elements propis de la tradició medieval, en concret, dels trobadors i d Ausiàs March. 1

2 Malgrat que se l considera un bon poeta renaixentista, se li pot retreure també una creativitat limitada, potser perquè no es va dedicar en exclusiva a la literatura, així com poca decisió a l hora d incorporar les formes i els temes de la literatura renaixentista a la literatura en català. Acròstic Dama galant, d'alta i molt gran noblesa, On la virtut se troba aposentada, No sé més dir sinó que us ha formada Aquell que té los cels ab fortalesa. Mirant de vós la gràcia i gentilesa, Al grau suprem sou de virtuts dotada, Robí perfet, gran joia comparada, I diamant de joies la riquesa. Anau seguint la generosa fama De les gentils, única i sola guia En tot lo curs de virtuosa vida. Creença tinc que tan graciosa dama, Avent ben vist lo que tant mereixia, Res faltarà del que sa fama crida: Dama del tot complida, Onra que naix de l'arbre de Cardona, No tenint par, no podeu ser segona, Ans bella fora mida. 2

3 Cançó Ai, que no mirau, senyora, lo gran foc tinc en extrem! Senyora, de vostra vista tot lo cor tinc inflamat i, perquè tal foc resista, cerc la vostra pietat. I essent vós la causadora, mon cor trist cremar-se tem. És un foc de molt gran força que ha crescut de poc en poc, que, si no es mostra en l'escorça, tot dedins só flama i foc, tant que quan més va pitjora i és en lo grau més suprem. És d'amor aquesta flama encesa del vostre gest, i quan més va més s'inflama puix que el remei no ve prest. I vós sou l'atiadora d'aquest foc que tant me pren. 3

4 Si tant dura vostre tema, sens mirar ma servitud, ab lo coc que tant me crema ja só, tist, del tot perdut. I així, més cruel que mora tots vos anomenarem. Cesse, doncs, vostra cruesa, puix que mereixeu tant, i és de gràcia i gentilesa, que ningú no pot dir quant. Socorreu al qui us adora, que està ja al darrer extrem. Vinga l'aigua piadosa, don remei al foc ardent, aigua fresca com la rosa del vostre cos tan plasent! I, si no, abans d'una hora tornar cendra tot me tem. 4

5 Sonet a Isabel de Aguilar Isabel és un nom qu'entre.ls poetes Se té per nom de dama singular; Així l'he vist en libres celebrar, Bell nom que.s veu en dames molt eletes. És nom posat entre les més discretes; Lloen-lo tant, que no.s pot ben comptar. Doncs, en mon dir raó serà loar A vós tenir tal nom entre perfetes. Gentil sou vós, i creix en tanta estima Vostre valor, gràcia i perfecció, I entegritat en la més alta cima. Lo més avant diré, pus tinc saó: Àguila sou qual vostre nom se anima, Regint-vos tal com vol juí de raó. 5