El teatre de postguerra

Transcripción

1 Unitat 7 El teatre de postguerra 1. EL TEATRE FINS ELS SETANTA Amb la implantació del règim franquista, el teatre en llengua pròpia va ser proscrit dels escenaris professionals i va viure absolutament desconnectat de les línies de força més innovadores del teatre europeu i nord-americà fins al final de la Segona Guerra Mundial. El 1955 es fundà l Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), companyia de teatre legalment reconeguda que, amb totes les limitacions pròpies del moment històric, aconseguí dur endavant una programació i uns mètodes de treball rigorosos. Dins la programació de la ADB tingueren cabuda els clàssics, com Shakespeare i Txekhov, i es promocionaren autors com Joan Oliver, Salvador Espriu, Joan Brossa i Manuel de Pedrolo. A més, la ADB va disposar d una col lecció Quaderns de teatre que va permetre la lectura de textos estrangers contemporanis que mai no havien estat editats en la nostra llengua: Txekhov, Anouilh, Williams, Ionesco, Green, Brecht. El 1960, Ricard Salvat i Mª Aurèlia Capmany fundaren l Escola d Art Dramàtic Adrià Gual, oberta als nous corrents teatrals. L escola va contribuir a crear futurs professionals de l escena i reivindicà l obra d autors catalans com Salvador Espriu o Joan Brossa. Introduí nombrosos elements de renovació a la pràctica teatral, entre estos el mètode de Bertolt Brecht, i va influir d una manera decisiva en el teatre independent LA INFLUÈNCIA DE BERTOLT BRECHT Poeta i dramaturg alemany, és un dels autors més renovadors del teatre europeu contemporani. Amb el triomf del nazisme a Alemanya hagué d exiliar-se, fins que tornà a Berlín Oriental, on fundà el prestigiós Berliner Ensemble. És el creador de l anomenat teatre èpic. Brecht renuncia al teatre d entreniment i diversió i construeix un teatre reflexiu i crític. Utilitza tècniques narratives innovadores, com els efectes de distanciament: l espectador és l observador crític del desenvolupament d un tema i pot reflexionar sobre la situació que se li presenta sense deixar-se portar per la sensibilitat o la identificació. En les seues obres Brecht denuncia la violència, l explotació, la repressió, la guerra... El compromís social del teatre brechtià connectarà perfectament amb les preocupacions socials i polítiques dels anys seixanta i l inici dels setanta al nostre país, quan s incorporaven a la lluita antifranquista estudiants, intel lectuals i joves nascuts després de la guerra. Entre les idees més significatives que Brecht aporta al teatre a la interpretació, destaquen: - El gest. L acció reduïda a la mínima unitat: el gest. La imatge retratada de cada moviment en l escenari no sols té un sentit estètic o formal, sinó un sentit social. - El distanciament. És la tècnica actoral que, per mitjà de les màscares, la figura del narrador i la música, aconsegueix que l actor no es confonga amb el personatge ni amb les situacions, sinó que mire els esdeveniments d una manera distanciada. Este distanciament facilita la reflexió crítica per part de l espectador. - Teatre èpic/teatre dialèctic. El teatre no ha de transmetre sensacions, sinó missatges socials que alteren l espectador com a ésser social. Contar-li (èpica) perquè reaccione (dialèctica), però sempre buscant el seu plaer. Unitat 7 teatre de postguerra 45

2 Les diferències entre el teatre tradicional i el teatre èpic són les següents: Teatre tradicional Teatre èpic S actua Es narra Es treballa mitjançant suggestió Es treballa mitjançant arguments L espectador experimenta sentiment Es demana a l espectador que prenga decisions Cada escena es lliga al Cada escena té unitat i sentit desenvolupament de la següent Tensió creixent Tensió oscillant Expressa sentiments Conté idees 1.2. JOAN OLIVER Que ja s havia donat a conéixer com a poeta sota el pseudònim de Pere Quart, destaca també com a autor teatral. Escriptor d extracció social burgesa, reaccionà contra la seua pròpia classe i fou qui en dugué a terme la critica més mordaç i incisiva. La forma teatral en què es va sentir més còmode va ser la comèdia burgesa, encara que seguia una ideologia diferent a la de l origen del gènere: en lloc d enaltir la classe dominant, Oliver la ironitza i en fa un retrat grotesc. Del 1936 data Allò que tal vegada s esdevingué, considerada la peça més representativa del teatre de preguerra. En esta obra ens conta la història d allò que potser va ocórrer després que els nostres pretesos primers pares, Adam i Eva, tingueren fills. S hi narra la disputa terrible entre els dos fills Caïm i Abel per l amor de la seua germana Nara. També destaca l adaptació lliure que va fer de l obra Pigmalió, de Bernard Shaw, comèdia en la qual el llenguatge és l element clau que transforma una xica senzilla, malparlada i inculta, en una persona refinada, subtil i, finalment, lliure SALVADOR ESPRIU L obra d Espriu és cíclica i els seus llibres s expliquen els uns en funció dels altres. Trobem, en la seua producció teatral, narrativa i poètica, uns temes semblants i uns mateixos personatges. Els mites clàssics, des de Grècia fins a la Bíblia, formen la base cultural de la seua obra literària que, tot i ser breu, és d una gran originalitat. Els temes es mouen entre l enyor del temps perdut i la denúncia de la injustícia del present. Quatre obres constitueixen la producció teatral d Espriu: Primera història d Esther, Ronda de mort a Sinera, Una altra Fedra, si us plau i Antígona. Esta última escrita sota l impacte immediat del desenllaç de la Guerra Civil, va ser reelaborada durant els anys seixanta. Espriu recorre a un mite clàssic mitjançant el qual fa una reflexió i una condemna d uns esdeveniments dramàtics contemporanis: la Guerra Civil. Antígona representa la raó, la intel ligència i l esperança de futur contra la repressió franquista. En l obra, una tragèdia en tres parts, es conforma el sacrifici d Antígona, que fa possible la reconciliació i la superació de les discòrdies civils. En Primera història d Esther, escrita en moments de la repressió sobre la nostra llengua per part de la dictadura franquista, Espriu fa una gran creació del llenguatge, com si elaborara un testament de la nostra llengua per a les generacions futures. Al llarg del text trobem monòlegs, diàlegs, fragments en vers i d altres en prosa, i un cert aire esperpèntic per la utilització de titelles. En Una altra Fedra, si us plau, el mite de Fedra, l esposa de Teseu, que s enamora del fillastre Hipòlit, serveix a Espriu per a fer-nos veure la presència omnipresent de la mort sense haver d explicar el final tràgic dels dos protagonistes. Unitat 7 teatre de postguerra 46

3 1.4. JOAN BROSSA Màxim representant del teatre d avantguarda, Brossa és partidari de les formes surrealistes; per a ell no existeixen els gèneres ni les fronteres entre les arts. És destacable el seu interés per autors avantguardistes i surrealistes com Salvat- Papasseit i J.V. Foix; i també la seua relació amb pintors com Joan Miró i Antoni Tàpies. Ha fet un treball important en el camp de la investigació teatral, on barreja diferents tècniques: les accions sense paraules, les ombres xineses o el circ. Ha escrit una obra dramàtica abundant que ell anomena poesia escènica, basada en l acció, el moviment i una relació íntima de correspondència amb la seua obra en vers. El seu món escènic està format per aspectes de la vida quotidiana d un barri obrer: les dones estenent roba al terrat o parlant pel celobert, la sabateria de barri o la sastreria modesta... També en són part important les festes, els jocs i els espectacles de circ. En les seues peces teatrals hi ha trapezistes, malabaristes, domadors, arlequins, pallassos...; tot un món proper a la màgia i a la infantesa. Tota la seua obra està recollida en els cinc volums de Poesia escènica i el Teatre complet. Un apartat ben curiós dins el teatre d este autor són les accions espectacle, que parteixen generalment de situacions quotidianes i són molt breus: la majoria ocupen una pàgina impresa o menys. Pràcticament sense diàleg, solen dividir-se en part, per mitjà de pauses. L acció ocorre a llocs diferents, i el públic hi és sempre present i actiu: ha de canviar de sala, passejar per cambres, passadissos i jardins, potser menjar o beure, o llegir el paper corresponent als personatges que hi falten, etc MANUEL DE PEDROLO Més conegut com a novel lista, la seua producció teatral consta de tretze obres centrades en el tema de la llibertat, plantejada des de diferents angles i amb coincidències amb l anomenat teatre de l absurd de Beckett o Ionesco, que pretenia transformar les convencions de la tècnica escènica per a mostrar la lluita de l ésser humà, sovint inútil, per a comprendre la irracionalitat que l envolta. Cruma ( 57) és probablement la més acostada a la tendència absurdista del teatre europeu de l època. Les coincidències formals i tècniques de l obra amb el teatre de l absurd són òbvies: situació absurda inicial, estructura circular, nul la acció dins una escenografia de màxima simplicitat, temps històric i espai atemporals, personatges anònims. També destaquen Homes i no ( 58), Situació bis ( 63) i Darrera versió per ara ( 71), on els protagonistes aconsegueixen escapar i marxen a un món al qual poden entrar i eixirne. Els personatges han guanyat la consciència per actuar contra el determinisme exterior. Recordem que el teatre de l absurd naix a França durant els anys cinquanta. Inclou autors diferenciats geogràficament com Ionesco i Beckett, però que tenien el propòsit de destruir les convencions de la tècnica escènica desintegrant el llenguatge, reduint les situacions a les seues contradiccions, mostrant sovint la lluita de l home contra la irracionalitat d allò que l envolta. Este tipus de teatre abandona la reflexió i la lògica i posa l espectador davant l absurd mitjançant arguments desbaratats, personatges buits i diàlegs incoherents. Unitat 7 teatre de postguerra 47

4 1.6. EL TEATRE VALENCIÀ DE POSTGUERRA Si la literatura de postguerra al nostre país havia tingut el poeta, el narrador i l assagista rellevants (Estellés, Valor i Fuster), que havien destacat entre la colla d altres escriptors, no havia ocorregut el mateix amb el teatre, molt més endarrerit en la nostra tradició literària i anquilosat en el clixé del sainet. Martí Domínguez, Francesc de Paula Burguera o Joan Alfons Gil Albors són els únics dramaturgs que intenten fer un teatre digne i renovat, amb una consciència de la necessitat de desmarcar-se de la tradició valenciana del sainet MARTÍ DOMÍNGUEZ La producció dramàtica en valencià de Martí Domínguez abraça quatre títols: Les Malaenes ( 47), obra que manté en alguns moments el to de sainet, tot i que se n desmarca lingüísticament i també dramàticament, i se situa a cavall del drama rural i la comèdia de costums. No n eren deu? ( 60) és l obra més significativa de la seua producció dramàtica. L autor parteix de textos bíblics, de la curació dels deu leposos per Jesucrist, i intenta elaborar una obra digna i culta que traspue una reflexió ètica i moral. El milacre dels milacres ( 69) és una obra de miracles vicentins en la més fidel tradició valenciana, tot i que el seu llenguatge és normatiu. Els cignes de l aigua ( 77), que presenta el tema de l educació de l individu apartat de les pautes socials en un indret imaginari, és una meditació sobre la vida social i política. Totes quatre obres tenen com a tret definitori l allunyament del discurs saineter i el desig d aconseguir un teatre digne i de qualitat escrit en valencià FRANCESC DE PAULA BURGUERA La seua aportació teatral més interessant és el drama en sis quadres L home de l aigua, on es desenvolupa un argument en què de nou tornem a trobar el plantejament dialèctic solidaritat-insolidaritat. L obra incorpora un model personal que integra elements del teatre modern, com la falta de localització espacial i temporal, l essencialització dels personatges, identificats per uns noms propis estranys per al públic valencià, al costat d una concepció general basada en el model tradicional realista- naturalista JOAN ALFONS GIL ALBORS Nascut a Alcoi el 1972, ha estat considerat un dels autors que a la primeria dels seixanta va intentar la pràctica d un teatre normal, superador de la tradició degradada del sainet, i les noves generacions que comencen els anys setanta i huitanta amb uns supòsits diferents. Entre la seua producció, escrita tant en valencià com en castellà, destaca l obra Barracó 62. Esta obra significa la incorporació del teatre existencialista en el circuit teatral valencià. L obra és construïda com una visió al legòrica de la realitat: individus empresonats i denigrats (sense llibertat), dirigits per una autoritat desconeguda (la Torre de Govern), inintel ligible i arbitrària. 2. EL TEATRE ACTUAL Al començament dels anys seixanta, en alguns cercles universitaris atents als corrents teatrals europeus, comencen a aparéixer grups de teatre que rebutgen tant el teatre comercial com el teatre sense pretencions dels aficionats. Este és un teatre que busca un públic amb una imprescindible formació cultural, preparat per a seguir unes obres difícils, que exigeixen un esforç intel lectual que no se li pot exigir a un públic majoritari. Unitat 7 teatre de postguerra 48

5 Naixia, així, el teatre independent, que defensava una concepció del teatre com a instrument de lluita, amb gran capacitat d irradiació social i d incidència política. Este fenomen, que s estén durant els últims anys de la dècada dels seixanta i durant els setanta, va consistir a construir una pràctica escènica alternativa on tot era col lectiu i tots feien tot. Este teatre es caracteritza pels trets següents: - No admet la representació única. - No vol ser considerat com a aficionat. - Estableix una diferenciació entre teatre i literatura dramàtica. - Rebutja l autor com a part fonamental del fet teatral. - És un teatre compromés amb la societat i no limitat a les minories. Malgrat les moltes limitacions que va tenir (la pressió de la censura, els entrebancs administratius i polítics, els problemes econòmics per la falta de subvencions, etc.), el teatre independent va fer un treball immens en la creació d un públic nou i en la introducció de nous gèneres teatrals ELS GRUPS TEATRALS A partir dels anys seixanta es reprén la línia del teatre espectacle, del mim, el gest i la festa al carrer. El text escrit perd importància en un teatre que va eixir dels edificis teatrals i es va instal lar en qualsevol indret, al servei dels col lectius i del públic més popular. En estes accions, els espectadors es confonen amb els actors. No és un invent nou, ja que d alguna manera forma part d una línia que deriva del teatre grec o del medieval o renaixentista, espectacular i participatiu: és el teatre que no parteix d un text literari. Esta reinvenció de l espai va ser un dels elements claus de la transformació del teatre, que havia tingut com a punt de referència el Living Theatre, itinerant en diverses ciutats europees a partir dels anys seixanta. Una sèrie de companyies teatrals van començar a disseminar-se arreu de la geografia espanyola: Els Joglars i Els Comediants a Catalunya; El Rogle, Pluja, Grup 49 al País Valencià. Alguns d estos grups han arribat a la completa professionalització. Els joglars Grup de mim creat el 1962 per Albert Boadella, a poc a poc, ha anat incorporant la paraula i els efectes sonors. En el seu treball hi ha dos motivacions essencials. En primer lloc, el desig de crear i d investigar dins el món del teatre; en segon lloc, la consciència d estar fent realment alguna cosa diferent en el nostre panorama teatral. Sempre han estat crítics amb temes com la pàtria, l exèrcit, la religió, la família..., que posen en dubte mitjançant un humor corrosiu. D esta manera es converteixen en hereus d una tradició teatral molt antiga, la de la burla, la sàtira social, la irreverència. És el cas, per exemple, de La Torna ( 77) o Teledeum ( 84). Altres obres estrenades amb èxit són La increïble història del Dr Floid & Mr Pla ( 97) i Daaalí ( 99). Els Comediants Grup creat el 1972, ha incorporat el teatre de carrer i les festes populars. Connecten, així, amb la tradició medieval dels carnestoltes, on l ordre social quedava capgirat, però no esborrat, i allò més important era passar-s ho bé. És per això que han incorporat als seus espectacles tècniques molt diverses, com pirotècnia, música, acrobàcia, malabarisme, pallassos, etc., i molta imaginació a l hora de crear objectes, cabets i màscares. Entre les seues obres més representatives destaquen Plou i fa sol, Sol solet o Dimonis, estrenada el 1981 i que incorpora el concepte de festa amb foc i música. Tenen el Premi Nacional de Teatre. Altres obres estrenades: Llibre de les bèsties ( 95), La flauta màgica ( 99), Les 1001 nits ( 05). Unitat 7 teatre de postguerra 49

6 Dagoll Dagom Grup creat el 1977, és una companyia teatral amb una consolidada trajectòria escènica i artística, especialitzada, sobretot, en els musicals. Entre la seua producció cal destacar No hablaré en classe (sobre l escola franquista) i Antaviana ( 78), obra basada en contes de Pere Calders amb la qual va iniciar el seu recorregut cap al món del teatre musical, línia que han consolidat en els seus treballs posteriors: Nit de Sant Joan ( 81), Els pirates i El Mikado ( 80), i Mar i Cel ( 91). Esta última és una adaptació de l obra d Àngel Guimerà, convertida en un espectacular musical amb la reproducció a mida real d un vaixell pirata del s. XVII. L any 2008, estrenaren l espectacle musical Aloma, adaptacióde la novel la de Mercè Rodoreda. La fura dels baus Grup de teatre urbà que busca un espai escènic diferent del tradicional. Incorpora el teatre sense text que integra música, ombres, moviments i expressió corporal en escenaris anticonvencionals (ruïnes, naus industrials, edificis en construcció...), ús de materials naturals i industrials, aplicació de noves tecnologies i la implicació de l espectador directament en la funció. Entre els seus espectacles destaquen: Accions ( 83), Suz/o/Suz ( 85), Faust 3.0 ( 98), OBS ( 00), XXX ( 02). Xarxa teatre La companyia valenciana més internacional, ha desenvolupat un estil propi de teatre al carrer, diferent del d altres grups actuals com Els Comediants o La Fura dels Baus. Ha aconseguit una implantació europea sense precedents, amb uns espectacles basats en les tradicions festives valencianes, que combinen teatre visual, musica i coreografia, i que són representants sempre en espais oberts que permeten l assistència de desenes de milers d espectadors. La seua estètica es basa en el foc, de manera que desenvolupen el potencial dramàtic, rítmic i musical de la pirotècnia. Entre les obres de més èxit destaca la Nit màgica ( 93), un espectacle d animació itinerant on la música i el foc recorren els carrers amb la participació activa dels espectadors. El foc del mar ( 90) és també una cercavila pirotècnica, però ara els vestits dels actors i les estructures mòbils s inspiren en l obra pictòrica de Joan Miró, inclosa l estructura de fusta i cartó que es crema al final de l espectacle com si es tractara d una falla. Veles e vents ( 95), creat per a la cloenda dels actes inaugurals del túnel del canal de la Mànega, és una reflexió de caràcter ecològic que parla de l amor a la mar, una mar benefactora i aterridora alhora. Déus o bèsties ( 02), canvia el moviment per un escenari frontal on s aborda la història mítica del bou. Tombatosals ( 02), creada a partir de la novel la de Josep Pascual Tirado ELS AUTORS Malgrat el desprestigi del teatre de text en benefici del teatre de creació col lectiva que es va produir durant els anys seixanta i setanta, la major part dels espectacles de més èxit s han basat en obres escrites per autors teatrals, per dramaturgs. Alguns ja els hem vist anteriorment (Espriu, Oliver, Pedrolo o Brossa); uns altres, més joves, coneixen l èxit a partir de la dècada dels setanta. Jordi Teixidor Dramaturg novel lista i traductor, estrena el 1970 l obra El retaule del flautista, amb la qual es confirmava definitivament una nova etapa per al teatre escrit en la nostra llengua. Esta comèdia satírica palesava, de fet, una renovació que feia anys que es buscava, i a més, connectava amb la conjuntura sociopolítica i amb el reclam de la llibertat d expressió que s ampliava progressivament a les acaballes del règim dictatorial. De fet, volia denunciar la corrupció en els assumptes públics i la ineficàcia d un poder civil sotmés a la voluntat dels poderosos. En el pròleg de l obra, l autor insisteix en una sèrie de condicionaments que ens fan veure que té en compte la Unitat 7 teatre de postguerra 50

7 metodologia de Brecht, i per tant, els efectes de distanciament, per tal de fer reflexionar al públic sobre la història contada. Altres obres teatrals seues són: Residuals ( 89) i Führer ( 01). Josep Mª Benet i Jornet Nascut a Barcelona, és l autor contemporani que s ha dedicat amb més intensitat al teatre. Es donà a conéixer amb Una vella, coneguda olor ( 64). Les seues primeres produccions són de caràcter realista i expressen conflictes individuals; més endavant incorporaran una problemàtica d abast col lectiu, en què s utilitzen tècniques teatrals de distanciament, d acord amb els corrents del teatre èpic. En les seues obres apareixen personatges que amaguen una gran passió interior i que solen fracassar en els seus intents per a integrar-se en un grup social determinant, com ara en Berenàveu a les forques ( 71), Quan la ràdio parlava de Franco ( 79) o La desaparició de Wendy ( 96). En esta darrera obra, Benet i Jornet combina el mite de Peter Pan, el xiquet que no vol créixer, amb els condicionants que han afectat la generació que ha crescut sota el règim franquista, de manera que ens ho mostra els elements definidors de la seua pròpia generació. Benet i Jornet ha dedicat part del seu treball a la creació d obres per a infants i adolescents; és el cas de Supertot ( 75). També cal destacar la seua prolífica carrera com a creador i argumentalista de guions televisius: Nissaga de Poder ( 96-99), Temps de silenci ( 01), Mar de fons ( 06) i en l actualitat El cor de la ciutat. Rodolf Sirera És, possiblement, el dramaturg més important de l escena valenciana actual. Considerat un dels artífexs principals de la renovació escènica del País Valencià, ha tocat tots els camps del teatre, gestor i adaptador. És el creador d una producció sòlida i extensa que enfonsa les arrels en la reivindicació de la consciència històrica del poble valencià. Estilísticament està influenciat pel teatre èpic: estructures internes dialèctiques, construcció aïllada de les escenes, acció en un passat que s ha de llegir en clau de present, personatges tipus. En són exemples: La pau retorna a Atenes ( 69), versió d una famosa comèdia d Aristòfanes, i, en col laboració amb el seu germà Josep Lluís, Homenatge a Florentí Monfort ( 71), obra molt crítica amb el caràcter reaccionari de la Renaixença valenciana. Amb El verí del teatre ( 78) assoleix un dels seus èxits de més difusió, que el va catapultar cap al teatre hispànic i europeu amb traduccions i muntatges en nombroses llengües (castellà, francés, anglés, polonés...). Esta obra constitueix una reflexió sobre la mort, les relacions entre la ficció i la realitat en el teatre, i una anàlisi del sadisme dels poderosos que busquen el plaer mitjançant la transgressió de les lleis morals i la humiliació cruel dels més febles. Quant a la producció, ha estat classificada pel mateix autor en tres grups: - Les adaptacions. - Els textos en col laboració amb el seu germà Josep Lluís. - La producció pròpia en solitari. Pel que fa a la temàtica, cal parlar primer de tot del sainet boomerang, és a dir, la reconversió del sainet tradicional en una arma lúdica Homenatge a Florentí Montfort ( 72). En segon lloc, cal esmentar una tendència que reflexiona sobre els esdeveniments històrics, la llengua i la cultura pròpies El brunzir de les abelles ( 76). Un tercer grup aborda el tema de les relacions humanes i la convivència en parella La primera de la classe ( 86). Un tema especialment important en la seua producció és la reflexió sobre el teatre, cosa que veiem en l obra que més ressò ha tingut: El verí del teatre. Sirera busca una vinculació entre teatre i realitat, i alhora una experimentació del llenguatge i de les possibilitats teatrals. Segons Sirera, l autor de teatre escriu l obra i el text per a la lectura; després intervé el director, que li dóna un segon nivell de significació en Unitat 7 teatre de postguerra 51

8 l espectacle representat, una significació que no sempre s adequa al que l autor ha escrit. Són, per tant, dos actes totalment diferents: l escriptura del text i el muntatge teatral. Més recentment, a més de continuar la seua producció teatral, ha treballat també en adaptacions per a TV i en la realització de telesèries, com Nissaga de poder ( 95) per a TV3 en col laboració amb Benet i Jornet, i Herència de sang ( 95) per a Canal 9. Sergi Belbel Que va iniciar la seua activitat teatral dins l àmbit del teatre universitari, destaca com a productor i com a autor d obres que estan en la primera línia de la dramatúrgia catalana actual. Les seues obres es caracteritzen per un text àcid, sense cap tipus de concessió ni a la sensibleria ni als sentimentalismes. Destaquen Elsa Schneider, Abans de morir i Carícies. Manuel Molins Nascut a Alfara del Patriarca, és un autèntic autodidacta. El 1968 fundà el Grup 49 d Alfara, que deixà de funcionar el L èxit li arribà amb el seu primer espactacle en valencià, Dansa del vetlatori ( 71), que forma part d un cicle històric de set obres. Esta peça narra els esdeveniments de la Guerra de Successió i la Batalla d Almansa per revisar la història del poble valencià. També de caire històric, Quatre històries d amor per a la reina Germana ( 80) situa l acció en el temps de les Germanies. Ombres de la ciutat ( 91) és una visió escènica de la València nocturna amb la intenció de retratar els caus, la desolació i la marginalitat. Unitat 7 teatre de postguerra 52