ESO BLOC I: GEOGRAFIA

Transcripción

1 marjal

2 2 CONTINGUTS 1. La formació dels continents i del relleu 2. El modelatge del relleu 3. Àfrica 4. Àsia 5. Amèrica 6. Oceania. L Antàrtida 7. Europa 8. L Espanya peninsular 9. L Espanya insular 10. Comunitat Valenciana AMPLIA I DESCOBREIX L Himàlaia: una serralada mítica 30 Unitat 2

3 Una roca de 9 km de contorn La muntanya Uluru, també coneguda com a Ayers Rock, és una formació rocallosa d arenisca situada al centre d Austràlia. És un dels monòlits més grans del món, ja que té 9 km de contorn i 348 m d alçada. S erigeix sobre una immensa planície desèrtica, en la qual destaca el seu perfil, accentuat per la intensitat del seu color. RESPON Digues si les afirmacions següents són vertaderes o no i explica per què. El relleu és una cosa estàtica perquè des que es va originar no ha canviat. L aigua, la temperatura, el vent... són agents que modifiquen el relleu. L ésser humà, en canvi, no el pot modificar. COMPETÈNCIES BÀSIQUES Coneixement i interacció amb el món físic Identificar i descriure els principals elements del relleu. Localitzar en un mapa els principals elements del relleu mundial, europeu, espanyol i valencià. Tractament de la informació i competència digital Utilitzar buscadors d internet per a obtindre informació, i processar-la de manera crítica i reflexiva. Muntanya Uluru (Austràlia). Aprendre a aprendre Elaborar esquemes a partir de la informació d un text. Elaborar croquis d un paisatge. 31

4 1. La formació dels continents i del relleu L escorça és la capa més superficial de la Terra i està constituïda per continents i fons oceànics. La distribució dels continents i el relleu de la superfície terrestre i dels fons marins han anat variant amb el pas del temps La formació dels continents La distribució dels continents i dels oceans ha anat variant. L explicació d'aquest fet es troba en l anomenada teoria de la deriva continental i en la teoria de la tectònica de plaques, que ha integrat l anterior. El 1912, Alfred Wegener plantejà la seua teoria de la deriva dels continents, segons la qual els continents van estar units en el passat, fa uns dos-cents milions d anys, en un únic bloc de terra anomenat Pangea. Aquest bloc únic va començar a trencar-se en fragments o plaques, que es van anar desplaçant molt lentament i això provocà la gradual separació o deriva dels continents. A mitjan segle xx, es plantejà la teoria de la tectònica de plaques, segons la qual la litosfera està fragmentada en diverses plaques rígides, les anomenades plaques tectòniques. Aquestes plaques, que corresponen aproximadament a un continent, subcontinent o oceà, floten sobre el mantell i es desplacen lentament, a una mitjana de cinc centímetres per any. Aquest moviment es continua produint en l actualitat. PLEC FALLA La deriva dels continents Mentre estem ací asseguts, els continents caminen a la deriva, com fulles en un estany. Gràcies als sistemes de localització per satèl lit podem veure que Europa i Amèrica del Nord s estan separant aproximadament a a la velocitat que creix l ungla d un dit... uns dos metres en una vida humana. Traducció de B. Bryson, Una breve historia de casi todo. RBA, La formació del relleu Podem definir el relleu com les desigualtats que hi ha a la superfície terrestre. El relleu actual és el resultat d uns agents interns o formadors i d uns agents externs o modeladors. Aquest procés de formació del relleu s anomena orogènesi. Aquest nom prové del grec, óros, que significa muntanya i gènesi, principi o naixement. Els agents interns estan causats per l energia interna de la Terra. Són la tectònica de plaques, els plecs, les falles, els volcans i els terratrèmols. 32 Unitat 2

5 Plaques, plecs i falles Les plaques tectòniques originen alguns dels principals elements del relleu terrestre: la separació de plaques genera dorsals oceàniques* o, si és en un continent, rifts*; el xoc de plaques dóna lloc a fosses marines o serralades, i el moviment lateral provoca grans falles que es converteixen en zones d activitat sísmica i volcànica. A una escala menor, la força de l energia interna de la Terra es pot plasmar en les deformacions i les fractures de la superfície: Si la pressió es produeix sobre roques amb una elevada plasticitat, s origina un plec o ondulació dels estrats de roques. Si la pressió actua sobre materials rígids, s origina una falla o fractura en la qual els dos blocs de materials resultants es desplacen l un respecte de l altre. Volcans i terratrémols Les manifestacions més espectaculars de l energia interna de la Terra són els volcans i els terratrèmols. Els volcans són obertures o clevills de l escorça terrestre a través dels quals ix material de l interior de la Terra, com lava, gasos, cendres i fragments de roca. L eixida de material rep el nom d erupció volcànica. En solidificar-se, aquests materials poden formar diferents paisatges o fins i tot illes, com en el cas de les illes Canàries. Els terratrémols o sismes són moviments subterranis bruscos provocats pel fregament de les plaques que causen ruptures en l escorça terrestre. Si es produeixen davall de la mar, s anomenen sismes submarins* i poden provocar una onada gegant o tsunami. Si els terratrémols són molt violents, provoquen canvis importants en el relleu i tenen conseqüències fatals per als éssers vius. L aparell utilitzat per a registrar la intensitat de les ones sísmiques causades per un terratrémol és el sismògraf. Les dues escales més utilitzades per a mesurar la seua intensitat són l escala de Richter i l escala de Mercalli. La primera mesura en graus la magnitud de la quantitat d energia alliberada en el punt d origen (hipocentre). Comprén dels 0 als 9. La segona mesura la intensitat dels efectes destructors del sisme sobre la superfície terrestre. RIU DE LAVA Els materials expulsats són gasos, cendres i lava o material incandescent. ERUPCIÓ VOLCÀNICA TERRATRÉMOL CRÀTER XIMENERA CON MAGMA El magma rep les pressions provocades pel moviment de les plaques i, a través de la ximenera, ix pel cràter. EPICENTRE Punt de la superfície terrestre al qual arriben les ones sísmiques. HIPOCENTRE Punt de l interior de la Terra on s inicia el terratrémol que genera les ones sísmiques. 1. R Quins són els efectes de la tectònica de plaques sobre la superfície terrestre? 2. Llig el text de la pàgina anterior i explica com la tecnologia actual ha permés confirmar la teoria de la deriva dels continents. A quina velocitat es desplacen? 3. Explica què és un plec i què és una falla. 4. Fes un dibuix en el qual expliques les diferents parts d un volcà. 5. Quines diferències hi han entre un terratrémol, un sisme submarí i un tsunami? Quines escales es poden utilitzar per classificar-ne la magnitud i la intensitat? 6. Per què diem que els terratrèmols tenen efectes devastadors sobre els éssers vius? 7. A Explica el significat de l afirmació següent. «No es pot evitar que hi haja un terratrémol o una erupció volcànica, però sí es pot procurar que els seus efectes destructius siguen mínims». ACTIVITATS 33

6 2. El modelatge del relleu 2.1. Com es modela el relleu? Com hem vist, els anomenats agents externs modelen el relleu, mitjançant l erosió*, el transport i la sedimentació dels materials. Els principals agents externs són: L aigua. És l agent extern més actiu. Les ones i els corrents marítims actuen sobre el litoral: desgasten els penya-segats, transporten arena, formen golfs... L aigua de la pluja excava la superfície de les roques; es filtra, dissol les roques i forma coves. També pot dissoldre i arrossegar determinats components dels sòls. Els rius excaven valls i canons i arranquen materials, especialment en el curs alt, que es depositen en el curs baix i formen planes al luvials i deltes. El gel. L aigua depositada als clevills o els forats de les roques, en gelar-se, augmenta de volum i exerceix una pressió sobre les roques que pot provocar que es trenquen. El vent transporta partícules, per exemple d arena o argila, que impacten sobre les roques i en van polint i arredonint la superfície. A més, pot formar grans acumulacions de materials, com és el cas de les dunes dels deserts. La vegetació excava amb les seues arrels els sòls i les roques, i ajuda així a disgregar-los. No obstant això, no hem d oblidar que la vegetació és també la principal protecció contra l erosió de sòls i vessants, ja que mitiga l efecte erosiu de l aigua i del vent. La temperatura també influeix en els processos d erosió. Per exemple, la dilatació produïda per la calor del dia i la contracció que provoca el fred durant la nit tenen com a conseqüència l esquerdament de les roques. Penya-segat a la Costa Brava. Grand Canyon del Colorado (Estats Units). Els éssers humans i la seua acció sobre el relleu Els éssers humans han transformat des de sempre el medi en el qual han viscut. A mesura que s han produït avenços tècnics, aquesta transformació ha sigut més gran. La construcció de ciutats, carreteres, aeroports i altres infraestructures, així com l explotació de pedreres i mines, la construcció de pantans o de ports, el desviament de rius... són exemples de com l ésser humà modifica el medi de manera directa. Però també pot influir-hi de manera indirecta. Així, per exemple, la desforestació provoca un augment de l erosió i, a més, la falta de vegetació repercuteix de manera negativa sobre la producció d oxigen, les pluges i les temperatures. Dessert de Tadrart Acacus (Líbia). 34 Unitat 2

7 2.2. Les principals formes del relleu Vall. Depressió o zona de menor altitud, entre muntanyes. Pot haver sigut causada per un riu o una glacera. Muntanya. Elevació natural del terreny de gran altura. Serralada. Sèrie de muntanyes unides entre si. Plana. Superfície plana o amb poques ondulacions. Altiplà. Plana elevada sobre el nivell de la mar. Península. Terra envoltada de mar per totes bandes, menys per una. Golf. Entrada de la mar en la costa. Les badies tenen forma arredonida i són més xicotetes. Ria. Entrada de la mar en el tram final d un riu. Arxipèlag. Conjunt d illes relativament pròximes i que tenen alguna relació entre si.. Porció de terra de la costa que entra en la mar. Illa. Porció de terra envoltada d aigua. Istme. Porció estreta de terra que uneix una península amb la resta del territori. 8. Recorda què vol dir orogènesi. Pots deduir què significa orografia? Si necessites ajuda, pots consultar un diccionari. 9. R 10. A Resumeix en un esquema els principals agents externs i interns que intervenen en la formació i el modelatge del relleu. Observa les fotografies de diferents accidents de relleu de la pàgina anterior i valora quin factor extern ha influït principalment en la seua configuració. Explica de quina manera actua cada factor extern. 11. Per què pot dir-se que l ésser humà és també un agent modelador del relleu? Quines conseqüències pot tindre aquest fet? 12. Defineix els termes següents: cap, muntanya, península, ria i vall. Consulta un atles i busca cinc exemples de cadascun d aquests accidents del relleu a Europa. 13. Observa la fotografia i identifica les formes de relleu que hi apareixen. ACTIVITATS 35

8 3. Àfrica El continent africà té part del seu territori a l hemisferi nord i una altra part a l hemisferi sud. Té una extensió de km 2, per aquest motiu és el tercer continent més gran del món. L equador travessa el continent africà aproximadament per la meitat, motiu pel qual la major part del seu territori es troba a la zona tropical El relleu africà El relleu africà es caracteritza fonamentalment per la presència d altiplans que ocupen bona part de la seua extensió, solcats de cubetes o zones enfonsades de grans dimensions en les quals s han depositat sediments, i fosses o enfonsaments provocats per la fractura del terreny. Desert de Kalahari (Botswana). Les principals unitats del relleu africà són: L altiplà septentrional, en el qual es troben el gran desert del Sàhara i les cubetes del llac Txad i dels rius Nil i Níger. Al nord-oest es troba la serralada de l Atles, formada per muntanyes joves que superen els m. L altiplà sud-oriental, en el qual es troba la fossa tectònica més gran del món: la vall del Rift. És una vall estreta i molt profunda, de més de km d extensió, que forma part de la regió dels Grans Llacs. A la zona de la vall del Rift es localitzen les cimes més elevades del continent, d origen volcànic, com és el cas del Kilimanjaro (5 895 m). L altiplà meridional,, en el qual es localitzen els deserts de Namíbia i de Kalahari, i les muntanyes Drakensberg. La muntanya Kilimanjaro (Kenya). La cubeta del Congo, que està situada a la part occidental de la zona equatorial del continent Costes i illes La costa és fonamentalment poc retallada, i la plana litoral que s estén entre els oceans i els altiplans és molt estreta. Hi destaquen alguns accidents com ara el golf de Guinea, a l Atlàntic, la península de Somàlia, a l Índic, i el cap de Bona Esperança, el punt més meridional del continent. Entre les illes, sobreïxen Madagascar, Zanzíbar, les illes Maurici i Reunió, i els arxipèlags de les Comores i les Seychelles, a l oceà Índic. A l oceà Atlàntic es troben l illa de Madeira, les illes Canàries i l arxipèlag de Verd. Platja Font de la Plata (illes Seychelles). 36 Unitat 2

9 40º 30º Estret de Gibraltar I. Madeira I. Canàries Blanc 20º Tròpic de Càncer Verd A t l e s Toubkal m S À H A Massís d Ahaggar Bon R A MAR MEDITERRÀNIA Golf de Sirte Massís de Tibesti Desert de Líbia Cubeta del Nil Desert de Núbia MAR ROJA 10º 0º Equador 10º 20º Tròpic de ricorn 30º N 20º I. Ascensió I. Bioko Golf de Guinea O C E À A T L À N T I C 10º Cubeta del Níger Cubeta del Txad Massís de l Adamaua Golf de Benguela Desert de Namíbia Cubeta del Congo de Bona Esperança Desert de Kalahari Muntanyes Muchinga Muntanyes Drakensberg Massís Etiòpic Kenya m Kilimanjaro m I. Zanzíbar Vall del Rift Canal de Moçambic Golf d Aden DE SOMÀLIA OCEÀ ÍNDIC I. Comores Madagascar I. Socotra Guardafui I. Seychelles I. Maurici I. Reunió km 0º 10º 20º 30º 40º 50º 60º 14. R Resumeix en un esquema, seguint el model de la pàgina 53, les principals unitats del relleu africà i situa-les en un mapa mut. 15. Completa l afirmació següent amb tres adjectius que et permeten definir com és el relleu africà. «El relleu africà és...,... i....» 16. Amb l ajuda del mapa polític d Àfrica de l annex cartogràfic, digues en quins països es troben els accidents geogràfics següents. 17. Com són les costes africanes? Quins accidents del litoral s hi poden destacar? 18. Per quins països africans passa la línia de l equador? I les línies dels tròpics? 19. A Ahaggar - Atles - Drakensberg - Kilimanjaro Sàhara - vall del Rift Fixa t en les fotografies de la pàgina anterior i inventa t una història que tinga lloc en els tres escenaris naturals que hi apareixen. Si necessites més informació, pots consultar una enciclopèdia. ACTIVITATS 37

10 4. Àsia L Àsia és un continent massís, en un dels extrems del qual es troba Europa, de la qual està separada per les muntanyes dels Urals i el Caucas. És el continent més gran, amb km 2, i el més poblat. Al seu territori es troben grans contrastos geogràfics i paisatgístics. Així, algunes zones, com ara l Àsia monsònica, són conegudes per les pluges torrencials, mentre que d altres, com ara la península Aràbiga, destaquen per ser zones desèrtiques El relleu asiàtic A l Àsia es troben les màximes altituds de la Terra, entre les quals destaca l Everest, i també les depressions més profundes, com la mar Morta. Les principals unitats del relleu asiàtic són: Les planes: destaca la Gran Plana Siberiana, que està situada al nord del continent. També hi ha altres planes importants d origen fluvial, com la del Iang-Tsé (la Xina) i la del Ganges (l Índia). Els altiplans centrals, com ara l altiplà del Tibet, el més elevat del món, i el de Pamir. En aquesta zona central elevada també es troba el desert de Gobi i l altiplà de Mongòlia. Les depressions, algunes de les quals estan ocupades sovint per mars interiors i llacs, i situades a la zona central del continent. Les més importants són la depressió de la mar Càspia, la de la mar d Aral i la de la mar Morta, que és la més profunda de la Terra, ja que es troba a 395 m davall del nivell de la mar. Les muntanyes joves, que s estenen d est a oest per l Àsia central. Són serralades molt elevades, com l Himàlaia. Les serralades orientals s estenen de nord a sud a l oceà Pacífic, formant arxipèlags com els del Japó i les Filipines Costes i illes Les costes del nord de l Àsia solen estar cobertes de gel bona part de l any. Les de l est i el sud són retallades i hi abunden les penínsules, com les de Kamtxatka i Corea, a l est, o les d Aràbia, de l Hindustan, d Indoxina i de Malacca, al sud. A l oceà Índic es troben el golf Pèrsic i el de Bengala. La costa està envoltada per moltes illes. La majoria són d origen volcànic i s hi produeix una important activitat sísmica. Destaquen, entre les de majors dimensions, els arxipèlags del Japó i les Filipines, d origen volcànic, situats a l oceà Pacífic, i altres illes, com les de Java, Sumatra, Borneo i Sri Lanka, a l oceà Índic. Paisatge pla a Cambodja. Altiplà de Mongòlia. Serralada de l Himàlaia. 38 Unitat 2

11 20º 0º 20º MAR MEDITERRÀNIA Altiplà d Anatòlia Canal de Suez R O J A M A R El Taure Desert d Aràbia D ARÀBIA O C MAR NEGRA CAUCAS Golf Pèrsic E À Serralada del Zagros MAR CÀSPIA MAR D ARÀBIA I. Socotra Altiplà de l Iran MAR D ARAL I. Lacadives Í N D Comorín I. Maldives 80º 80º 80º 160º 0º 180º 20º 160º MAR DE LA SIBÈRIA 40º Terra del Nord ORIENTAL 140º 60º 80º 100º 120º Illes de la Nova Sibèria Altiplà de la Sibèria Central Plana S I B È R I A de la Sibèria Occidental Serralada dels Urals Altiplà de Pamir Vall de l Indus I C km OCEÀ GLACIAL ÀRTIC H I M À L A Plana del Ganges DE L HINDUSTAN Ceilan Muntanyes Birranga Serralada Altai MONGÒLIA Desert de Gobi Altiplà del Tibet I A Everest m Golf de Bengala I. Andaman I. Nicobar DE MALACCA 100º D INDOXINA Golf de Siam ARXIPÈLAG MALAI Muntanyes de Txerski Sumatra Cercle Polar Àrtic M ANXÚRIA Hainan Golf de Tonquín MAR DE LA XINA MERIDIONAL 60º Estret de Bering DE KAMTXATKA DE COREA Borneo MAR DE BERING MAR D OKHOTSK Muntanyes Stanovoi Plana del Iang-Tsé Lopatka Hokkaido ARXIPÈLAG JAPONÉS Honshu MAR DEL JAPÓ MAR DE LA XINA ORIENTAL I. Sakhalin Taiwan Ryukyu MAR DE CÈLEBES Cèlebes Fuji Yama m MAR DE JAVA Bali Timor Java MAR DE TIMOR 120º F i l i p i n e s I. K u r i l s I. A l e u t i a n e s O C E À 140º 40º Í F I P A C C 20º 0º N 20º 20. R Resumeix en un esquema, seguint el model de la pàgina 53, les principals unitats del relleu asiàtic i situa-les en un mapa mut. 21. Busca els topònims següents en el mapa i digues de quin accident geogràfic es tracta. Aleutianes - Altai - Bengala - Sri Lanka Fuji Yama - Kurils - Okhotsk - Pèrsic Sumatra - Urals - Zagros 22. Una riba de la mar Roja banya el continent asiàtic. Quin continent banya l altra riba? 23. Com són les costes del continent asiàtic? Hi ha diferències entre les costes del nord i les de l est i el sud? 24. Quina característica té bona part de les illes asiàtiques? Quins són els arxipèlags més extensos? 25. A Elabora un programa per a un viatge turístic per una illa o arxipèlag del continent asiàtic. Has d informar de les principals característiques del relleu que es trobaran en el viatge. Pots destacar també tots aquells aspectes geogràfics que consideres interessants. ACTIVITATS 39

12 5. Amèrica El continent americà s estén des de l oceà Glacial Àrtic fins a l oceà Glacial Antàrtic. Les seues costes est i oest estan banyades, respectivament, per l Atlàntic i el Pacífic. El seu ampli territori, de km 2, té una forma molt allargada que pot dividir-se en dos subcontinents: Amèrica del Nord i Amèrica del Sud, units per l istme d Amèrica Central. També forma part del seu territori Groenlàndia, la segona illa més gran del món després d Austràlia El relleu americà El relleu americà té una distribució similar als dos subcontinents, amb tres grans unitats de relleu: Una llarga línia de muntanyes situada a l oest, des d Alaska fins a la Terra del Foc. Les serralades més importants són: al nord, les Muntanyes Rocalloses; al centre, la Sierra Madre, i, al sud, els Andes, on es troba el pic més alt d Amèrica, l Aconcagua (6960 m). Aquestes serralades són muntanyes joves formades pel xoc de dues plaques tectòniques que provoquen una gran activitat sísmica a la zona. Els massissos* muntanyosos de la zona atlàntica, que són muntanyes més velles i menys elevades que les de l oest. Al nord es troba la serralada dels Apalatxes i, al sud, el massís de la Guaiana i l altiplà del Brasil, que més que muntanyes són antics escuts* que s han elevat per moviments interns. Les grans planes, que ocupen la part central, entre la línia de muntanyes de l oest i les de l est. Aquestes planes estan recorregudes per grans rius, com el Mississipí, al nord, i l Amazones, al sud. Cal destacar també que la part central del continent és una zona amb nombrosos volcans, molts dels quals estan actius. Per la seua altitud, destaquen el Popocatépetl (5 452 m) i l Orizaba (5700 m), els dos a Mèxic Costes i illes Les costes americanes són, en general, molt accidentades. Al litoral àrtic hi ha diverses penínsules i illes, com ara Reina Isabel, Victòria, Baffin... Al nord del litoral atlàntic destaquen la península del Labrador, que tanca la badia de Hudson, i la península de Florida. En aquesta àrea es troben les grans illes de Terranova i Groenlàndia. Al litoral atlàntic de l Amèrica Central es troben el golf de Mèxic i la península de Yucatán, així com nombroses illes: Cuba, Jamaica, Puerto Rico... A l extrem sud del continent es troba l illa de la Terra del Foc i el cap d Hornos. A l oceà Pacífic destaquen la península d Alaska i la de Califòrnia. Llac Moraine al Parc Nacional de Banff, a les muntanyes Rocalloses (Canadà). La gran plana de la Pampa (Argentina). Illa de la Terra del Foc (Argentina i Xile). 40 Unitat 2

13 160º 140º 120º 100º 80º 60º 40º 20º 80º 60º 40º 20º OCEÀ GLACIAL ÀRTIC MAR DE BERING Estret de Bering I. Aleutianes Punta Barrow I. Hawaii ALASKA McKinley m Golf d Alaska MUNTANYES ROCALLOSES DE CALIFÒRNIA Illes de la Reina Elisabet I. Victòria LA GRAN PLANA Sierra Madre I. Ellesmere Badia de Hudson Conca del Mississipí Badia de Baffin I. Baffin DEL LABRADOR Terranova Serralada dels Apalatxes DE FLORIDA Golf de Mèxic I. Bahames San Lucas Orizaba Cuba I. Antilles m Hispaniola DE YUCATÁN Jamaica Puerto Rico Popocatépetl m MAR CARIB Estret de Davis GROENLÀNDIA Nova Escòcia O C E À Istme de Panamà Arx. de Colón (I. Galápagos) Massís de la Guaiana SERRALADA Roraima m Plana Amazònica Altiplà de Mato Grosso A T L À N T I C Cercle Polar Àrtic Tròpic de Càncer 0º O C E São Roque Equador 20º 40º N km À P A C Í F I C Desert d Atacama Ojos del Salado m Aconcagua m ANDES DELS PATAGÒNIA PAMPA Altiplà del Brasil I. Malvines Estret de Magallanes Terra del Foc d Hornos Estret de Drake Tròpic de ricorn I. Geòrgies del Sud 60º OCEÀ GLACIAL ANTÀRTIC 26. R Resumeix en un esquema, seguint el model de la pàgina 53, les principals unitats del relleu americà i situa-les en un mapa mut. 27. Busca en el mapa els topònims següents i digues quins accidents geogràfics són: Atacama, Bahames, Carib, Mato Grosso, McKinley, Ojos del Salado i Pampa. 28. Busca en el mapa l estret de Bering. De quin continent separa Amèrica aquest estret? 29. Imagina t que has de fer un viatge, en línia recta, des del mont Roraima fins al mont McKinley. 30. A Indica quins són els principals accidents geogràfics que trobaries pel camí. Fixa t per on passen les línies de l equador i dels tròpics, i explica quines deuen ser les zones més càlides del continent. I les més fredes? Per què? ACTIVITATS 41

14 6. Oceania. L Antàrtida 6.1. Oceania Oceania és un continent format per un conjunt de més de vint mil illes, la majoria d origen volcànic o coral lí, disperses a l oceà Pacífic. Oceania té una extensió de km 2. A Oceania podem destacar: Austràlia, l illa més gran del món. El relleu d Austràlia es caracteritza pel predomini de les planes i les terres desèrtiques. A l est destaquen les muntanyes de la Gran Serralada Divisòria. Altres illes grans. Al sud d Austràlia destaquen les illes de Tasmània, que es considera una prolongació de la Gran Serralada Divisòria, i de Nova Zelanda, país format per l illa del Nord i l illa del Sud, dividides per l estret de Cook. Al nord d Austràlia es troba Nova Guinea, que és la tercera illa més gran del planeta, després d Austràlia i Groenlàndia. Els xicotets arxipèlags dispersos per l oceà Pacífic. S agrupen en tres grans conjunts: la Micronèsia, situada al Pacífic central; la Polinèsia, situada a la zona més oriental del Pacífic, i la Melanèsia, entre la Micronèsia i Austràlia. Les xicotetes illes de la Micronèsia i la Polinèsia. Algunes illes són d origen volcànic i tenen altituds elevades; en algunes encara hi ha volcans actius, com a Hawaii. També són molt freqüents els anomenats atols, esculls o barreres de corall que solen tindre una forma circular o el líptica, amb una llacuna interior d aigua salada. Les illes de la Melanèsia. A aquestes illes hi ha una gran activitat sísmica, per aquest motiu es coneixen com el «cinturó del Pacífic». Açò passa perquè estan situades en una zona en què entren en contacte dues plaques tectòniques. El relleu d aquestes illes és de formació recent. 10º Borneo 0º I. de la Sonda 10º MAR DE TIMOR OCEÀ ÍNDIC 20º Muntanyes Hamersley 30º Naturalista 40º 50º N Cèlebes Timor O I. Moluques C E Puntjak Djaja m Gran Desert de Sorra Muntanyes MacDonnell Gran Conca Artesiana Muntanyes Musgrave Gran Desert de Victòria Gran Badia Australiana I. PALAU Nova Guinea York Golf de Carpentària AUSTRÀLIA O C E À Í N D I C km À P ILLES MARIANNES A C Í F I I. CAROLINES Arxipèlag de Bismarck I. Trobriand Arxipèlag de la Louisiade MAR DEL CORALL GRAN SERRALADA MICRONÈSIA 110º 120º 130º 140º 150º 160º 170º DIVISÒRIA Alps Australians MAR DE TASMÀNIA Tasmània C M E Nova Irlanda Bougainville Nova Bretanya L A Santa Isabel Malaita ILLES SALOMÓ NOVA I. Nord ZELANDA Mt. Ruapehu m I. Sud Estret de Cook Alps Meridionals ILLES MARSHALL I. NAURU N Guadalcanal San Cristobal Espíritu Santo Nova Caledònia I. Norfolk È S NOVES HÈBRIDES I A I. GILBERT I. ELLICE I. FIJI I. Wallis i Futuna I. Chatham I. Kermadec I. Phoenix P O L I. SAMOA I. TONGA I. TOKELAU I. COOK ESPÒRADES EQUATORIALS I N È I. DE LA SOCIETAT I. AUSTRALS ILLES HAWAII Kauai Oahu Maui Hawaii Equador S I A 0º I. MARQUESES 10º POLINÈSIA FRANCESA I. TUAMOTÚ Tròpic de ricorn 20º 30º 42 Unitat 2

15 6.2. L Antàrtida Té una extensió de km 2. Per les seues extremes condicions climatològiques, ja que està permanentment gelat, és un continent deshabitat. Actualment només s hi localitzen algunes bases científiques. És el continent amb l altitud mitjana més elevada del planeta: es creu, perquè no està completament explorat, que és d uns 2600 m. El centre del continent està constituït per un altiplà de quasi 3200 m d altitud, recobert per una gruixuda capa de gel. En sobreïxen algunes cimes, com el mont Vinson (5140 m), el mont Sidley (4181 m) o l Erebus (3794 m). A l Antàrtida hi ha enormes glaceres* que descendeixen lentament de les muntanyes fins a la mar i que han anat erosionant les serralades del continent. La glacera Lambert és la més gran del món. A mitjan segle xx es van descobrir al subsòl de l Antàrtida jaciments minerals (carbó, ferro, molibdé, or i urani), la qual cosa va fer que diversos estats reclamaren el continent per motius econòmics. Però el tractat de Washington o Antàrtic, de 1959, va declarar el continent territori internacional i va limitar-hi l activitat humana a la investigació científica amb finalitats pacífiques. L exploració de l Antàrtida Entre 1772 i 1775 el britànic James Cook va navegar al voltant de l Antàrtida per primera vegada, però els exploradors no es van endinsar en aquest continent fins al segle xx. El 1911, es van organitzar dues expedicions simultànies per arribar al Pol Sud: l expedició del noruec Roald Amundsen va ser la primera d aconseguir-ho, per davant de l expedició britànica de Robert F. Scott. Roald Amundsen al Pol Sud. 31. Observa el mapa d Oceania i classifica els arxipèlags següents segons pertanyen a la Micronèsia, la Melanèsia o la Polinèsia. 32. A Carolines - Fiji - Mariannes - Marqueses - Marshall Nova Caledònia - Salomó - Samoa - Tonga Llig atentament el text següent. «Per als europeus, Oceania representa els confins de la Terra. Hi ha influït que Austràlia fóra l últim continent a ser descobert, si n excloem l Antàrtida; a més, Nova Zelanda se situa als antípodes* de la península Ibèrica. La imatge que els occidentals han tingut d aquestes terres està molt relacionada amb alguns identificadors del paisatge: les barreres coral lines, les illes volcàniques, determinades espècies vegetals, determinades espècies de la fauna, etc.». Per què, per als europeus, Oceania representa els confins de la Terra? Quina imatge tenen els europeus d Oceania? 33. Per què l Antàrtida és un continent deshabitat? 34. R Explica les principals característiques del relleu de l Antàrtida. ACTIVITATS 43

16 7. Europa El continent europeu està situat a l hemisferi nord i constitueix una gran península a l extrem occidental del continent asiàtic. Europa, amb km 2 d extensió, és el segon continent més xicotet, després d Oceania El relleu europeu El relleu del continent europeu és predominantment pla i té una altitud mitjana baixa, de només 340 m. Les principals unitats de relleu europees són: Els altiplans i els massissos antics. Al nord d Europa, Gran Bretanya i la península Escandinava, no trobem grans altures, ja que són muntanyes velles que van estar cobertes de gel durant milers d anys i que han patit una intensa erosió. Entre les muntanyes velles destaquen la serralada dels Urals, el massís Central Francés i les serralades Escandinaves. L altiplà més important és el de la península Ibèrica (la Meseta), que té una altitud de 600 m sobre el nivell de la mar i està dividida pel Sistema Central. Les planes centrals. Bona part del territori continental està ocupat per la Gran Plana Europea que, en forma de mitja lluna, s estén des del nord d Alemanya fins a Rússia. Les zones més baixes són les depressions dels Països Baixos i la desembocadura del Volga a la mar Càspia. En el cas dels Països Baixos, un terç del país està davall del nivell de la mar i s han construït nombrosos dics* per a controlar les aigües de la mar i guanyar terreny. Les serralades alpines. A Europa no hi ha serralades de gran altitud, encara que cal destacar el Caucas, els Alps i els Pirineus, formats per muntanyes joves situades al sud del continent. Les cimes més altes són l Elbrus (5 642 m), al Caucas, i el Montblanc (4 807 m), a la serralada dels Alps Costes i illes La costa del continent europeu és molt irregular, amb nombroses penínsules i golfs profunds. Destaquen les penínsules de Kola, Escandinàvia i Jutlàndia, al nord; la de Bretanya, a l oest, i la Ibèrica, la Itàlica i la Balcànica, al sud. També forma part d Europa un important nombre d illes, entre les quals destaquen Gran Bretanya, Irlanda i Islàndia, a l oceà Atlàntic. A la mar Mediterrània es troben Còrsega, Sicília, Sardenya, Creta, Xipre i l arxipèlag de les Balears. Les illes de la mar Egea són nombroses i de dimensions xicotetes. Les Dolomites, als Alps italians. Paisatge de Yorkshire (Regne Unit). Costa de Cornualles (Gran Bretanya). 44 Unitat 2

17 40 º 32 º 24 º 16 º 8 º 0 º 8 º 16 º 24 º 32 º 40 º 48 º 56 º 66 º 64 º 58 º 50 º 42 º 34 º O C E À A T L À N T I C da Roca Finisterre Islàndia Mizen I. del Canal Punta de Sant Mateu MAR CANTÀBRICA IBÈRICA Estret de Gibraltar Canal I. Hèbrides Canal del Nord de S t. Jordi Serr. Cantàbrica Sistema Sistema Central Ibèric Sistema Bètic Hvannadalshnúkur m Illes Britàniques Mulhacén m Ben Nevis m Canal de Cadena Penina I. Balears À F R I C A I. Fèroe I. Shetland la Mànega BRETANYA PIRINEUS Massís Central Aneto m I. Òrcades MAR DEL NORD Mont Blanc m Còrsega Sardenya MAR DE NORUEGA DE JUTLÀNDIA A L P S Pelvoux m Galdhopiggen m MAR TIRRENA Sicília MAR ADRIÀTICA ITÀLICA Malta P E N Í N SULA Sudets Muntanyes Metal líferes A p e n i n s Vesuvi m M E S C A N D INAVA Serralades Escandinaves Grossglockner m A Etna m R MAR BÀLTICA Alps Dinàrics MAR JÒNICA M E Nord MAR DE BARENTSZ Kebnekaise m Golf de Bòtnia Gotland G. de Finlàndia Monts Tatra Gerlachovsky m B a l c a n s DELS BALCANS C. Matapan LAPÒNIA G R A N Ca rpa ts Paringul Mare m Olimp m D I T E Creta MAR EGEA MAR BLANCA DE KOLA P L A N A Altiplà Rus MAR DE MÀRMARA R R À N I DE CRIMEA MAR D AZOV MAR NEGRA Bòsfor Rodes A E U R O P E A Estr. de Kertx Punta Anamur Xipre Altures del Donets Altures del Volga C A U C A S Elbrus m Serralada Depressió de la Càspia À S I A dels Urals MAR CÀSPIA Bazardjuzju m N 58 º 50 º 42 º 34 º I. Canàries Teide m km 35. R Resumeix en un esquema, seguint el model de la pàgina 53, les principals unitats del relleu europeu i situa-les en un mapa mut. 36. Observa el mapamundi de l annex cartogràfic i explica per què alguns autors afirmen que Europa pot considerar-se un subcontinent dins del continent asiàtic. 37. És molt elevada l altitud mitjana del continent europeu? Per què? 38. Com són les costes europees? 39. A Observa el mapa i digues on se situen les costes més retallades i on les més lineals. Traça una línia imaginària de Reykjavík, la capital d Islàndia, a Atenes, la capital de Grècia. Imagina t que has de fer un viatge entre les dues capitals i digues quins són els principals accidents geogràfics que te trobaries pel camí. Utilitza el mapa polític d Europa de l annex cartogràfic i indica també en quins estats es troben aquests accidents geogràfics. ACTIVITATS 45

18 8. L Espanya peninsular La península Ibèrica està situada a l extrem sud-occidental del continent europeu i només els 14 km de l estret de Gibraltar la separen de l Àfrica El relleu peninsular El relleu peninsular és molt accidentat. Hi destaca especialment l elevada altitud mitjana, 660 m, molt superior a l europea i només superada per la de Suïssa. Aquesta altura és deguda a l existència de la Meseta, que ocupa gran part del territori amb una altitud de 600 m, i a les serralades amb cimes que superen els m d altitud. Les principals unitats del relleu són: La Meseta, un altiplà que ocupa la zona central. Els relleus interiors són el Sistema Central, que travessa la Meseta d est a oest i la subdivideix en la Submeseta Nord i la Submeseta Sud, i els monts de Toledo, que la travessen i separen les conques dels rius Tajo i Guadiana. Els relleus perifèrics que circumden la Meseta. Al nord, es troben les muntanyes de Lleó i la serralada Cantàbrica; a l est, el Sistema Ibèric, i, al sud, Sierra Morena. Els relleus exteriors són el massís Galaic, les muntanyes Basques, els Pirineus, el Sistema Bètic i el Sistema Mediterrani. Les depressions de l Ebre i del Guadalquivir són fosses en forma triangular, la primera oberta cap a la Mediterrània i la segona, cap a l Atlàntic Les costes Espanya té molts quilòmetres de costa i, com que diverses cadenes muntanyenques es troben prop de la costa, aquesta és en part accidentada. Les costes cantàbriques són les més accidentades. Hi abunden els penya-segats, i les platges solen ser xicotetes. Les costes atlàntiques tenen dos trams: la costa atlàntica gallega i la costa atlàntica andalusa. Al nord-oest, a Galícia, la costa és molt retallada i la mar penetra formant ries. A la costa atlàntica del sud-oest, la costa és baixa i les platges són extenses i d arena fina. Alguns terrenys baixos són envaïts per l aigua de la mar i formen zones pantanoses que s anomenen aiguamolls*. Les costes mediterrànies són, en general, rectilínies, encara que hi ha excepcions, com ara la Costa Brava, situada al nord del litoral mediterrani, i algun tram de la costa andalusa, com ara la zona del cap de Gata. Picos de Europa (Cantàbria). Paisatge de la Meseta (Zamora) Platja del Monsul, al cap de Gata (Almeria). 46 Unitat 2

19 42º 40º 36º Rías Finisterre A T L À O C E À 10º 8º 6º 4º 2º 0º 2º 4º N T I C Rías Baixas Altas Ortegal Massís Galaic P O R T U G A L Golf de Cadis C os t a de Peñas Muntanyes de de la Llum Costa Trafalgar E s t r e t Ve r d a Lleó MAR CANTÀBRICA Picos de Europa SERRALADA CANTÀBRICA d e G Tierra de Campos Submeseta Nord SISTEMA CENTRAL S. de Gredos S. de Guadalupe S i e r r a P. d Almanzor m Monts de Toledo M o r Torre Cerredo m i b r a l t a r Costa del Sol Pta. d Europa Pta. Almina d Ajo Serra de la Demanda S. de Guadarrama e n a Golf de Biscaia Muntanyes Basques Submeseta Sud La Manxa SISTEMA BÈTIC Mulhacén m Veleta m Depressió del Guadalquivir SISTEMA Illa d Alborán de Gata I. Chafarinas P I R I Depressió de l Ebre S. d Albarrasí Serralada de Conca S. de Segura Sierra Nevada Moncayo m La Sagra m IBÈRIC Mont Perdut m S. de Gúdar Peñarroya m Costa Blanca Costa dels Tarongers de Palos M A R FRANÇA Pica d Estats Aneto m m El Maestrat N E U S Golf de València de la Nau M E Costa Daurada Delta de l Ebre D I T ANDORRA Torre de Cadí m Eivissa Costa Brava Sistema Medite rrani Golf de Lleó de Formentor Mallorca Formentera E R R À N I A ALGÈRIA Puig Major m de Creus Menorca I l l e s B a l e a r s km N 42º 40º 38º 36º La Palma m La Gomera m m El Hierro Illes Canàries Tenerife Teide m m Lanzarote Fuerteventura Gran Canària 807 m 670 m MARROC 40. R Resumeix en un esquema, seguint el model de la pàgina 53, les unitats principals del relleu peninsular i situa-les en un mapa mut. 41. Localitza en el mapa les cimes següents i digues a quin sistema muntanyós pertanyen. Aneto - Mont Perdut - Mulhacén Peñarroya - Almanzor - La Sagra Torre Cerredo - Veleta 42. A què es deu l elevada altitud mitjana de la península Ibèrica? 43. Explica què vol dir la frase: 44. A «A la península Ibèrica les principals unitats del relleu tenen una disposició perifèrica.» Observa en el mapa la costa de Galícia i la costa de València. Quines diferències hi observes? ACTIVITATS 47

20 9. L Espanya insular 9.1. Les illes Balears Les illes Balears són la part emergida de la prolongació del Sistema Bètic i estan formades també per materials més antics, que són especialment visibles a l illa de Menorca. L arxipèlag està format per cinc illes i nombrosos illots, i presenta escasses elevacions: A l illa de Mallorca destaquen tres unitats de relleu: la serra de Tramuntana, amb la cima del Puig Major (1445 m); les serres de Llevant i la depressió central, en la qual destaca el Puig de Randa (549 m). Menorca és una illa plana. L elevació més destacada és el Toro (378 m). Eivissa i Formentera formen les Pitiüses. El relleu d Eivissa es caracteritza per turons i pujols de poca altura, arredonits per l erosió, i amples valls. Formentera és una illa plana formada per dos xicotets massissos, la Mola i Puig Guillem. Les costes de l arxipèlag balear són de diferents tipus: en general, predominen les costes altes i rocalloses, amb penya-segats i cales, però també hi ha zones de costes baixes i rocalloses, així com extenses platges d arena fina que formen dunes en la part interior. També podem destacar la presència d albuferes*, com la de la badia d Alcúdia, a Mallorca, o la d Es Grau, a Menorca Les illes Canàries L arxipèlag canari és d origen volcànic i està situat a l oceà Atlàntic. En produir-se la separació de les plaques africana i sud-americana, es van obrir clevills a la superfície terrestre que van permetre l eixida de material volcànic, el qual, en contacte amb l aigua marina, es va solidificar. L arxipèlag està format per set illes principals i sis illots. Les illes Canàries són l única zona d Espanya que actualment presenta activitat volcànica. L origen volcànic del relleu canari ha donat lloc a diverses formes de relleu característiques: Els lajiales, terrenys volcànics de superfície llisa. Els malpaíses, terrenys de superfície rugosa, aspra i negrosa. Els roques, elevacions solitàries formades per material que va tapar un conducte d eixida de la lava. Les calderes, depressions de forma circular envoltades de muntanyes. La costa canària és predominantment alta i escarpada, amb penya-segats; les platges solen estar situades a la desembocadura dels barrancs i són amples i arenoses. A l illa de Tenerife es troba la cima més alta d Espanya, el Teide, de 3715 m. Platja a la zona del cap Formentor (Mallorca). Parc nacional de Timanfaya (Lanzarote). 48 Unitat 2

21 1º 2º 3º 4º I l l e s B a l e a r s Menorca de sa Cavalleria 40º Mallorca Badia de Palma Puig Major m Serra de Tramuntana de Formentor Badia d Alcúdia Serres de Llevant Sant Salvador 509 m d Artrutx el Toro 357 m 39º Eivissa Sa Talaiassa 475 m de Barbaria Punta Grossa Punta de ses Portes Formentera Cabrera M A R M E de ses Salines D I T E R R À N I A N km El Teide és un volcà format a partir d erupcions successives. 29º 28º 18º I l l e s C a n à r i e s La Palma Roque de los Muchachos m Caldera de Taburiente Punta de Fuencaliente El Hierrro Punta de Guanche Malpaso m Punta de la Restinga La Gomera Garajonay m 17º 16º O C E À A T L Massís Punta d Anaga Tenerife d Anaga Vall de Punta de Teno la Orotava Dorsal de la Teide m Esperanza Las Cañadas Punta de Sardina del Teide Vall Barranc del d Agaete Infierno Punta de la Aldea Punta de la Rasca Gran Canària Pic de las Nieves m Punta de Maspalomas À N T I C Punta del Roque Caldera de Bandama Barranc de Guayadeque 15º 14º Alegranza Roque Roque del Oeste del Este Montaña Clara Graciosa Peñas del Lanzarote Chache 670 m Massís de Timanfaya Punta Pechiguera Badia La Bocaina d Àvila Punta del Corralejo Lobos Punta de la Ballena Fuerteventura Punta de Jandía Jandía 807 m Punta del Matorral Massís de Betancuria 0 80 km N 45. R 46. R Digues quines són les principals característiques del relleu de les illes Balears. Explica el procés de formació d origen volcànic de les illes Canàries. Quines són les formes de relleu característiques d origen volcànic d aquest arxipèlag? 47. A Observa atentament les dues imatges de la pàgina anterior i descriu el tipus de paisatge que es mostra en cadascuna. Digues de quin tipus de costa es tracta. Identifica-hi algunes de les formes de relleu d origen volcànic. ACTIVITATS 49

22 10. Comunitat Valenciana El rellleu de la Comunitat Valenciana destaca pel contrast que hi ha entre l interior i la costa i entre les zones de muntanya i de plana. El litoral pla, ocupat per cultius de regadiu i nuclis de població més grans, oculta freqüentment la diferència existent amb les terres muntanyoses de l interior de la Comunitat El relleu interior La muntanya mostra dos conjunts fonamentals de relleu: al Nord de la Comunitat, la serralada Ibèrica que domina des de Morella fins al riu Xúquer i al Sud les serralades Bètiques. L altura mitjana del nostre territori arriba als 500 m d altitud, encara que cap pic supera els m. En la serralada del Maestrat es troba la muntanya més emblamàtica de la Comunitat Valenciana, el Penyagolosa de m d altura, considerada popularment la més elevada, però el punt més alt de la Comunitat és el pic de Calderón de m situat al Racó d Ademús, província de València. Les planes són d origen al luvial, és a dir, són el producte del pas dels rius i del depòsit dels materials que han anat transportant i sedimentant. Ocupen menys espai que les zones muntanyoses i són molt fèrtils, la qual cosa fa que siguen molt valuoses per a l agricultura. En les planes és molt freqüent trobar aiguamolls *, com a conseqüència de les filtracions de les aigües, tant subterrànies com marítimes El relleu de costa A la costa s alternen les zones de penya-segats i rocoses, com els caps de Cullera, la Nau, Sant Antoni i el penyal d Ifac, amb les zones arenoses, més extenses. També destaquen les costes de cordó litoral, que tenen una barrera d arena paralel la a la costa, com la marjal de Castelló, l Albufera de València i el Fondo d Elx. Les platges poden ser d arena, com la costa del golf de València, molt valorades pel turisme, o de cantals, com la província de Castelló. A la Comunitat Valenciana pertany l arxipèlag dels Columbrets a la província de Castelló i l illa Plana o de Tabarca a la província d Alacant. N La Plana d Utiel Racó d Ademús Serra d'utiel Calderón m Atalaya m Serra de Martés Vall de Cofrents Serra de Crevillent Martés m Caroig m Espadà m Serra d'espadà Foia de Bunyol Serra Grossa Serra de Mariola Serra de la Carrasqueta Maigmó m Montcabrer m Serra de Maigmó Mola d Ares m Serra del Maestrat Penyagolosa m L'Horta Ribera del Xúquer Aitana m Serra d Aitana Els Ports Serra del Desert de les Palmes Golf de València de Cullera La Plana de Castelló La Marina d Orpesa Columbrets de Sant Antoni de la Nau Penyal d Ifac Punta de la Bombarda Badia de Benidorm de l Horta Golf d Alacant de Santa Pola Illa Plana o de Tabarca Cerver Roig L Albufera M A R Badia d Altea M E D Punta de icorb I T E R R À N I A km 50 Unitat 2

23 10.3. Illes de la Comunitat Valenciana Les illes Columbrets es troben a només 52 km de la costa de la província de Castelló, enfront del cap d Orpesa. Estan formades per quatre grups d illes diferents. Destaca l illa Major o Montcolibre, que té forma de ferradura. És un dels arxipèlags més interessants de la Mediterrània occidental, tant pel seu origen volcànic, com per les poblacions d aus que hi niuen. Per això, aquestes illes han sigut declarades parc natural. L aïllament de les illes ha provocat l aparició d espècies que només existeixen en aquestes, com la sargantana dels Columbrets. A més, també són importants les aus marines. Antigament hi destacava la gran quantitat d escurçons, però van ser exterminats al llarg del segle passat. L abundància de riquesa submarina és aprofitada pels pescadors, que utilitzen mitjans artesans. Són abundants els meros, les escórpores, les cabres i les llagostes. Una altra illa de la Comunitat Valenciana és l illa Plana o de Tabarca, situada només a 4 km del cap de Santa Pola. A l illa hi ha poca vegetació, a causa de l escassetat de pluja i dels vents forts. Pel que fa a la fauna, destaquen les aus acuàtiques, sobretot la gavina argèntia. En les aigües prou càlides, viuen espècies interessants com ara l eriçó, l estrela de mar, el mero, la llagosta o la tortuga careta. Antigament s hi podia trobar la foca mediterrània, però el va desaparéixer l últim exemplar. L activitat tradicional són les salines. N Illot del Bergantí Columbret Gran Illot la Illot Bauzà Ferrera IIlot Valdés Illot Navarrete Illot Pedra Joaquim Illot la Foradada IIlot Méndez Núñez Illot Cerquero Illot Churruca Illot Montcolibre Illot la Senyoreta Illot Mascarat m Illes Columbrets (Orpesa, Castelló). 48. R 49. A Escriu el nom i l altura de cadascun dels pics de la Comunitat Valenciana en ordre creixent. Busca els següents topònims en el mapa i digues quin accident geogràfic és. Orpesa - Penyagolosa - Calderón Columbrets - Atalaya - Utiel - Ifac Carrasqueta - Altea - Tabarca - Alacant Entra en la pàgina web de la Conselleria de medi ambient de la Comunitat Valenciana, selecciona les illes Columbrets, i dins de la secció medi ambient, tria la informació sobre la vegetació i fauna i fes un resum sobre això. ACTIVITATS 51

24 AMPLIA I DESCOBREIX L Himàlaia: una serralada mítica A la serralada de l Himàlaia hi ha les cimes més altes de la Terra, catorze de les quals superen els 8000 m d altitud; la més alta de totes és l Everest, amb 8850 m. L Himàlaia està situat a l Àsia; els seus 2500 km de longitud i 350 km d amplada recorren el Pakistan, l Índia, el Nepal, el Tibet, la Xina i Bhutan. A les seues muntanyes naixen rius tan importants com l Indus i el Ganges. Com es va formar? L Himàlaia és la cadena muntanyenca més jove del planeta. Fa uns cinquanta milions d anys, la placa continental índia va xocar amb la placa continental euroasiàtica. Com a fruit del xoc, es va produir un gran plegament que va elevar la mar que ocupava la zona i va donar origen a la serralada. Com que es continua produint fricció entre les plaques, la serralada creix uns dos mil límetres a l any a la cima de l Everest i es desplaça cap al nord uns dos centímetres a l any. Viure a l Himàlaia L Himàlaia és, per als pobles que hi habiten, una divinitat o bé la residència dels déus. Així, l Everest és considerat «la deessa del cel» o «la deessa mare del món». La duresa de les seues condicions climàtiques, el fet que encara hui se n desconeguen molts dels racons o la quantitat de morts entre els muntanyencs que han intentat escalar-lo ha donat origen a històries i llegendes que tenen l Himàlaia com a escenari. Les expedicions d escaladors i la seua repercussió mediàtica han popularitzat alguns aspectes de la vida dels habitants d aquestes muntanyes. Segur que has sentit a parlar dels xerpes, els portadors acompanyants dels escaladors que suporten amb una major facilitat la falta d oxigen de les altures. De fet, els xerpes, el nom dels quals significa gent de l est, són un poble acostumat a comerciar d una vall a una altra. Els iacs són el seu mitjà de transport, uns mamífers de pèl llarg que poden arribar a pesar quasi 1000 kg i que tenen una gran resistència. Dels xerpes es diu que saben parlar a la muntanya i que creuen que poden determinar quan la muntanya els serà propícia per a iniciar l ascensió a les cimes. El ieti La llegenda més popular associada a l Himàlaia és, sens dubte, la del ieti o «abominable home de les neus». Els testimonis d alguns xerpes i escaladors parlen d unes enormes petjades o de la trobada a les altures amb un ésser de gran envergadura, bípede i cobert de pèl. Per a alguns investigadors podria tractar-se d un primat especialment adaptat a les dures condicions del lloc. Uns altres han aventurat que podria ser d algun ésser anterior a l Homo sapiens sapiens en l escala evolutiva. Per a uns altres, el ieti és poc més que una al lucinació produïda per la falta d oxigen. 52 Unitat 2