Actuacions singulars

Transcripción

1 Actuacions singulars

2

3 El castell i la col legiata de Sant Pere d Àger ( ) 30 anys de rehabilitació urbana ( ) El castell i la col legiata de Sant Pere d Àger ( ) Melitó Camprubí i Puig Núria Laplaza i Faidella Arquitectes El llenguatge manllevat Quant à la fi n du chantier: il est comme un livre relu cent fois. Fernand Pouillon. Les Pierres Sauvages. L arquitecte Carles Solsona diu i ho pot dir perquè sap de què parla que als monuments els convenen les intervencions sovintejades i de pressupostos no massa grans. La idea és que els treballs de restauració adoptin un ritme apropiat que, d una banda, permeti anar aprenent de l edifi ci a mesura que s hi intervé i, de l altra, estalviï gràcies al coneixement que s adquireix algunes actuacions poc fonamentades. 51 El meu treball a Àger comença el 1983 continuant l obra restauradora dels arquitectes Puig i Cadafalch, Alejandro Ferrant i Guillem Sáez. Primer amb la participació de l arquitecte Josep Rovira i Casals, i després, a partir de 1986, tot sol fi ns al Els dos darrers projectes els he compartit amb l arquitecta Núria Laplaza, i en el darrer hem tingut, a més, la col laboració dels arquitectes Mercè Manonelles i Gerard Fontanals. Accés a l església des del claustre. Fins al 2001, els pressupostos no van ser gaire elevats, ni les intervencions, sovintejades. Tot i això es van avançar els projectes i, amb el suport de la Diputació de Lleida, es va cobrir una etapa entre 1990 i 1996 de cinc actuacions adaptades al pressupost disponible. Entre el 2001 i el 2009 es van emprendre dues actuacions en el marc del conveni de l 1% cultural. L import d aquestes dues actuacions, que es pot veure a la fi txa de l obra, ha multiplicat per catorze la mitjana de les intervencions precedents. La idea d intervenció sovintejada i pressupost adequat s ha fet possible. He començat parlant de criteris de gestió, participants i xifres. Les xifres no són un aspecte gens suggerent, però no volia deixar de fer-hi referència ja que sempre és aclaridor. La meva experiència a Àger és la d un llarg aprenentatge amb molts mestres: un és l edifi ci mateix, i els altres són tota la gent amb qui treballes i de qui aprens, tant si són vius com morts. Gent que algun dia es va ocupar de l edifi ci, gent que en va deixar notícia escrita o gràfi ca, gent que va construir, gent que va destruir i ho va anotar, gent que hi treballa ara... Uns mestres que van oferint i demanant cada cop una mica més.

4

5 Interior de l església el 2003 i després de l última actuació.

6

7 El castell i la col legiata de Sant Pere d Àger ( ) 30 anys de rehabilitació urbana ( ) En el primer projecte no realitzat hi havia ferro, vidre i neoprè. En els darrers, pedra, calç, fusta, ceràmica i una mica d acer inoxidable per a les barnilles i els visos. En el primer, tot era separat i separable de l edifi ci; en els darrers, tot hi està vinculat, tot en torna a formar part, per refer parcialment allò que el temps i, sobretot, els homes van destruir. Refer fi ns on? Fins on sabem que estava fet en algun moment; fi ns que l edifi ci torni a quedar travat, protegit, i pugui ser comprès mínimament per persones no expertes. Dit d altra manera, que pugui ser útil. Refer com? Amb tota la informació escrita, gràfi ca i arqueològica disponible; amb els materials dels enderrocs, amb els materials conservats i amb materials que puguin semblar propis. També amb la determinació que l obra transmeti les sensacions de: recuperat, incomplet, auster, diferent, pitjor que les parts originals, necessari, proporcionat, record, homenatge... Zona de l antiga galilea de l església amb els nous passos. La recerca de llenguatges diversos que ens permetin comunicar sentiments no ens és una cosa estranya, però sovint els llenguatges que trobem no serveixen fi ns que adopten la forma i la mesura adequada. L obra d Àger, sobretot en la darrera etapa, ha evolucionat cap a la recerca d un llenguatge que fes possible la intervenció entesa com a comunicació en les malmeses restes de l edifi ci antic. L experiència que, en algun moment, aquest llenguatge que permet la comunicació és donat en manlleu per la mateixa obra i per aquells que han participat en la seva història, genera sentiments d admiració, gratitud i alliberament. Sentiments que, seguint el fi lòsof Xavier Rubert de Ventós i l arquitecte i poeta Joan Margarit, estan connectats amb alguna forma d amor. Les restes de l edifi ci són les que, mitjançant l observació, te l van descobrint i et donen la informació necessària i, en aquest cas, també material per poder executar les obres de restauració: les traces de volta de mig punt en el mur de la torre sud per a cobrir el creuer, i les traces de voltes de la cripta en els seus murs originals; l estudi dels capitells existents i atribuïts a la cripta d Àger conservats en diferents museus Museu Nacional d Art de Catalunya, Museu de Lleida Diocesà i Comarcal, Institut d Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida ; i l anàlisi de les criptes d Olius, Vic i Cardona que, juntament amb la descripció de Jaime de Villanueva historiador espanyol de la Il lustració i autor de Viaje literario por las iglesias de España del 1806, permeten fer la seva restitució volumètrica. 55 Durant l execució de les obres s han fet troballes destacables, com ara la descoberta de fragments de l antic retaule de la cripta de Santa Maria la Vella, de la col legiata de Sant Pere d Àger, mentre es feien els enderrocs previs a la reconstrucció dels murs. S han pogut recuperar tambors que formaven part del fust de la columna central de la cripta, conservats per una família del poble d Àger, i un capitell, guardat a l edifi ci de la rectoria d Àger. Tots dos elements, cedits pels propietaris, s han col locat aproximadament en la seva posició original. Per a la recuperació de l edifi ci de la col legiata de Sant Pere d Àger ha estat important la collaboració d arquitectes, historiadors, constructors i la mateixa gent del poble d Àger, a més de les institucions que hi han aportat les subvencions i les han gestionat. Pàgina següent Vista general de les restes del claustre gòtic i de l església romànica l any La col laboració i la il lusió de la gent del país, gent que s estima la seva terra, són factors indispensables per a la conservació del patrimoni històric, arquitectònic i cultural.

8

9

10

11 Montsoriu. El castell de la Selva, a Arbúcies 30 anys de rehabilitació urbana ( ) Montsoriu. El castell de la Selva, a Arbúcies Ramon M. Castells i Llavanera Eulàlia Marquès i Vidal Arquitectes Un turó alt de formes gairebé perfectes i ple de misteri. Al capdamunt, unes restes arquitectòniques impactants. L interior és ple de vegetació i de bardisses, amb piles de runa. Arbres, matolls i males herbes de creixement espontani pertot arreu. Un espai clos per murs alts, producte d un temps passat, molt antic. Un lloc apartat i poc accessible que ha conservat el rastre de la fortifi cació medieval, alterada per l avidesa dels visitants, que han anat fent desaparèixer les pedres bones dels emmarcats de portes i fi nestres. La solitud ha acompanyat les restes del castell que encara s aguanten dretes. El castell va formar part d una fi nca particular fi ns al 1998, any en què es va arribar a un acord entre les parts per cedir-lo al Consell Comarcal de la Selva, que, com a nou propietari, es va proposar recuperar-lo. 59 El primer que calia fer era desbrossar l interior del recinte, des del portal d accés fi ns al pati d armes. Lentament, l esplanada del castell va prenent cos novament. S elimina la vegetació espontània, i ja es pot arribar més fàcilment a les sales gòtiques del menjador i la cuina d aquell sector, que encara conserva drets els seus murs. Des de l interior es veuen les espitlleres tapades de la muralla antiga, que va ser reforçada, ampliada i actualitzada durant les reformes del segle XIV, en què es va doblar el full de pedra exterior de tot el recinte. A fi nals del 1995 s inicien els treballs de recuperació. Es munta una plataforma volada al costat sud de la muralla que permet connectar, per mitjà d un muntacàrregues, el recinte jussà i el pati d armes, que encara s utilitza. Unes limitades aportacions econòmiques procedents bàsicament de la Diputació permeten tirar endavant l obra de cobriment d aquells dos espais amb fusta i aram i la consolidació dels seus murs. Torre de l homenatge restaurada. S aconsegueix d aquesta manera la recuperació de les primeres sales del castell, que donaran cobertura a actuacions posteriors. És el sector on s allotgen els integrants dels camps d arqueologia que s organitzen periòdicament, i també on es guarden els objectes necessaris per a les altres activitats que es van realitzant impulsades pel Patronat i els Amics del Castell, i que han estimulat l interès pel conjunt. A partir de 1999 és quan l Incasòl inicia la seva intervenció, des del programa de l 1% cultural. Ho fa amb una obra tan urgent com la consolidació i recuperació de la torre de l homenatge, que en aquell moment presentava un aspecte deplorable, amb unes esquerdes immenses que recorrien el seu parament vertical i uns forats que travessaven la volta superior per les cares de llevant i ponent. Calia recuperar-la mantenint el remolinat original de morter de calç que la cobreix exteriorment i la caracteritza. Durant uns mesos l abraça una gran bastida, que permet dur a terme els treballs per

12

13 Montsoriu. El castell de la Selva, a Arbúcies 30 anys de rehabilitació urbana ( ) 2 61 restituir els fragments de mur i la volta perduts i l acabat de calç. Un cop completats aquests treballs, es recupera l accessibilitat al punt més alt de la torre, que permet tenir la millor perspectiva del conjunt fortifi cat i del parc del Montseny. El gran forat de la cisterna que presidia el centre del pati d armes va motivar la següent intervenció. Era ple de runa procedent de l enfonsament de la volta i dels successius enderrocs perimetrals. L interior guardava part de les llindes, capitells i columnes dels fi nestrals gòtics de les dependències adjacents, i part dels carreus que formaven la volta que cobria tota la cisterna, de la qual se n va poder restituir un tram. Es tractava també d aprofi tar un forat més gran que l original de la cisterna per tal de facilitar l accés i la visita al seu interior, un cop recuperada amb un nou sostre que l ha fet reviure. Queda pendent el circuit de recs de recollida d aigua que confl uïen a la cisterna, on abocaven l aigua dins els dos pous de decantació; caldrà recuperar-los quan es repavimenti la plaça. 1. Sales nobles del recinte sobirà en l estat inicial. 2. Les terrasses superiors amb la de llevant fortificada. No va ser fi ns al 2004 que vam redactar el Pla director del castell, el qual estableix les bases d intervenció per a tot el conjunt, regula el perfi l paisatgístic i les seves característiques volumètriques, i concreta els diferents aspectes de les restitucions previstes en els àmbits semiconservats.

14 1

15 Montsoriu. El castell de la Selva, a Arbúcies 30 anys de rehabilitació urbana ( ) Es decideix impulsar una actuació de restitució parcial en aquelles parts on l obra permeti millorar la percepció global de les característiques tipològiques originals del castell. No es tracta de refer la totalitat de l edifi ci, objectiu impossible d assolir, sinó de completar els sectors que es conserven millor, refent parts d elements signifi catius, merlets i panys de muralla clarament defi nits per l obra existent. Per a la resta del conjunt, els paràmetres han de ser uns altres: les actuacions s han de centrar a completar volums perduts sense voler copiar l obra original no conservada, utilitzant estructures i materials integrables en l entorn. A partir del 2007, l impuls per recuperar Montsoriu agafa embranzida, i les administracions coordinen esforços. Es comença a intervenir en les sales i en la muralla del recinte sobirà, un cop consolidada la torre que el presideix. S obtenen més recursos, i això accelera l execució de l obra. Conjuntament amb l arquitecta Eulàlia Marqués Vidal, es projecten i es realitzen diferents obres. S actua en el cobriment de les sales nobles del recinte sobirà, en la restitució parcial de diferents obertures amb granit recuperat o nou procedent de la pedrera que va rosegant la muntanya veïna, i en l acabament de la terrassa superior de la banda est del recinte, col locant de nou el paviment de rajola manual i restituint les parts de merlets enderrocats que conservaven les bases de les seves espitlleres, fi ns a completar-ne el coronament fortifi cat. Una escala massa dreta que hi ha al pati es manté i es restaura per millorar-ne l accessibilitat. És un afegit a la fàbrica, però té una presència forta en el context. De moment, la pavimentació del pati amb sauló és sufi cient. També s inicia el cobriment i la recuperació de la sala gòtica de l extrem nord del conjunt. 1. Sala gòtica amb la volta i la llar de foc recuperades. 2. El mateix espai abans de la intervenció. Altres obres programades permetran en poc temps recuperar la resta del recinte sobirà, el cos de guàrdia a l entrada del castell i una part del pati d armes. 63 2

16 1. El pati amb el paviment provisional de sauló. 2. Espai defensiu de la banda nord abans de la consolidació. 3. Recuperació de l escala del pati. 4. Restitució parcial de la porta d accés. 1

17 2 3 4

18

19 Restauració del claustre del monestir de Sant Esteve de Banyoles 30 anys de rehabilitació urbana ( ) Restauració del claustre del monestir de Sant Esteve de Banyoles Jeroni Moner Codina Núria Moner Codina Arquitectes Antoni Bramon Arquitecte Tècnic Les vicissituds d un claustre barroc, nat bell però defectuós 67 El conjunt monumental del monestir de Sant Esteve de Banyoles, que posseeix una rica història medieval, avui es presenta com una peça interessant dins el barroc català, darrere la unitat estilística de la qual hi ha un complex treball de composició arquitectònica, ja que l obra no només es va executar en diferents etapes, sinó que s hi van anar conservant i integrant parts importants de l estructura romànica. Va ser entre els anys 1702 i 1704 quan l abat Escatllar va encomanar a l arquitecte gironí Agustí Soriano la renovació de la nau de l església, llavors encara romànica de tres naus, però que ja tenia una façana refeta l any 1666 i un campanar, obra de Joan Cisterna, acabat a fi nals d aquell segle. Iniciades les obres l any 1714, la reforma de la nau va ser un hàbil exercici de relligat entre l esmentada façana i el creuer i els absis romànics, els quals es van mantenir drets fi ns que, l any 1740, el mestre Mariano Vallescà va construir la nova capçalera, respectant, però, de l estructura romànica, els dos extrems del creuer amb les voltes originals i el claustre. La construcció del claustre barroc Fins a l any 1775 el Cabildo monacal no va resoldre construir un nou claustre tot seguint, probablement, el projecte d Agustí Soriano, i recomanant aprofi tar les pessas del claustro vell, és a dir, pedra i diversos capitells del primer terç del segle XII que, efectivament, van aparèixer durant les obres de restauració. Les obres es van encarregar al mestre de cases Jaume Galí i al fuster Agustí Cabot, que les van iniciar l any 1778 i les van acabar ofi cialment el 1783, si bé no queda gaire clar en quin estat es van inaugurar, ja que notícies posteriors afi rmen que no s havia construït la coberta del pis. El capitells i les columnes del claustre. Reposició de les bases, del motllurat de l ampit i de les pilastres. Es tractava d un quadrat de 26,40 m de costat, la planta baixa del qual estava coberta amb el sistema tradicional de voltes per aresta suportades exteriorment per pilastres, entre les quals uns grups de tres arquets de mig punt sobre columnetes estriades amb uns capitells bellament treballats constituïen el recolzament de la plementeria del pis superior, que disposava d una àmplia balconada i era rematada per una important cornisa.

20 1

21 Restauració del claustre del monestir de Sant Esteve de Banyoles 30 anys de rehabilitació urbana ( ) 2 Però, un parell d anys més tard, tot el conjunt de columnes, arcs i pilastres ja s havia tombat cap a l exterior amb un desplom de tal magnitud que feia preveure la ruïna total, raó per la qual s inicià un plet entre l abat i els constructors, amb peritatge dels arquitectes de Figueres Francisco Papell i José Miguel aquest darrer, mestre major de l obra del castell. Aquests arquitectes van certifi car la mala construcció del claustre, i van incidir sobretot en el fet que no s hagués seguit el projecte original, reduint la secció de les pilastres i formant les voltes amb piedra tosca és a dir, amb llosa de Banyoles en comptes de maó, amb el resultat que les pilastres no van poder suportar la seva empenta. 69 Defectes de construcció i degradació progressiva De fet, l estructura del claustre, a part de les raons exposades pels pèrits, tenia altres problemes, com l excés de càrrega que els murs del pis superior exercien sobre els delicats conjunts d arquets i columnes de la planta baixa càrrega que no era sufi cientment absorbida per un bast i poc consistent arc de descàrrega, o bé l errònia situació d uns tirants per sobre dels arcs transversals. I si fos cert que es va inaugurar sense la coberta del pis, caldria comptar-hi també l exposició de les voltes a la pluja, amb el consegüent sobrepès. L acord fi nal per reparar, reconstruir algunes parts i acabar el que faltava del claustre no es va prendre fi ns deu anys després, i no es va dur a terme a causa de diferents conteses bèl liques que a Banyoles gairebé sempre acabaven amb el monestir ocupat i malmès. Així doncs, no va ser fi ns al 1830 que es va restaurar defi nitivament, amb les balconeres convertides en fi nestres i amb alguns tirants situats ara sí correctament. Però les vicissituds d aquest claustre no es van acabar aquí, ja que l exclaustració dels monjos benedictins el 1835 va propiciar l abandonament del monestir i la utilització successiva com a quarter militar, corral de bestiar, refugi de pobres i, fi nalment, hospital durant la Guerra Civil, moment en què la galeria inferior va ser tancada amb vidrieres, amb la consegüent destrucció de tot el motllurat del sòcol. 1. El claustre restaurat vist des de la galeria del pis, amb el rec de la cuina que aportava l aigua de l estany al monestir. 2. Estat de la galeria inferior abans i després de la restauració.

22 1 1. El conjunt del claustre del monestir. 2. Angle de migdia de la galeria inferior.

23 Restauració del claustre del monestir de Sant Esteve de Banyoles 30 anys de rehabilitació urbana ( ) 2 Cal afegir encara que, durant aquest període, els agents atmosfèrics van malmetre la cornisa, les llosanes dels balcons, els capitells i les bases de les columnes, atès que la pedra amb la qual s havien construït una calcària margosa molt porosa, amb un alt contingut d argiles i un fort poder d absorció de l aigua va propiciar la destrucció de les parts més exposades. En canvi, algunes llosanes i el fust de les columnetes, d una pedra calcària amb nummulits coneguda com pedra de Girona, es trobaven en millors condicions, tot i la càrrega i torsió a què eren sotmesos. Tampoc no va ajudar a evitar la degradació general el mínim manteniment de la coberta, que va començar a presentar goteres, cosa que va provocar el deteriorament dels cairats de fusta, l embassament d aigua sobre les voltes i el col lapse d alguna d aquestes voltes. 71 La restauració que es va dur a terme El claustre va arribar als nostres dies net de les vidrieres de la planta baixa i havent-hi realitzat algunes operacions superfi cials de neteja, però en les condicions estructurals i de degradació descrites. En conseqüència, la intervenció que demanava el conjunt era el desmuntatge i reconstrucció totals. No obstant això, aquesta opció es va descartar per la delicada situació dels capitells i dels arquets superiors construïts també amb la mateixa pedra, elements essencials del conjunt que en un desmuntatge podien patir un mal irreparable. Finalment, aprofi tant el fet que els gruixuts i pesats murs del pis no estaven construïts amb carreus ben tallats sinó amb pedra de rebuig en previsió del seu posterior estucat, i considerant que es feia imprescindible substituir gairebé totes les llindes i llosanes de les balconeres i bona part de la cornisa, es va prendre la decisió de desmuntar tota la galeria del pis i reposar tots els elements de pedra malmesos amb còpies idèntiques fabricades amb formigó arquitectònic una espècie de pedra artifi cial, mentre que la plementeria, preparada per al seu acabat estucat, i la coberta, es bastien amb el sistema tradicional de paret de maó, amb gruixos mínims i bigues autoportants. Complementàriament a aquesta operació a la planta del pis, i per tal de suportar la nova obra, descarregar el conjunt d arcuacions de la planta baixa i estrebar defi nitivament les voltes per aresta, es va crear una nova estructura amb perfi ls normalitzats d acer encastats en les pilastres per la part exterior, cosa que ha permès recuperar la verticalitat perduda en el seu moment, estructura que suporta, a més a més, un nou forjat situat per sobre de les voltes i preparat per a futurs usos de la galeria superior. Cal afegir que, en actuacions posteriors, s han substituït totes les bases de les columnes i els elements decoratius més malmesos.

24 Vista de la planta baixa, amb els murs i portes del s. XVII, i sostre de taulons del semisoterrani.

25 El castell de Barberà de la Conca 30 anys de rehabilitació urbana ( ) El castell de Barberà de la Conca Joan-Albert Adell i Gisbert Arquitecte Un castell templer a la frontera La rehabilitació del castell de Barberà de la Conca s ha plantejat, des del seu inici, com un procés d interpretació històrica i recuperació de les estructures d un edifi ci que exemplifi ca un estadi fonamental en l expansió dels comtats catalans sobre el Camp de Tarragona andalusí, durant el segle XI, i el procés de consolidació del poder feudal en aquests territoris entre els segles XII i XIII. 73 Millor que en molts altres edifi cis de la seva època, al castell de Barberà hi podem veure el procés evolutiu dels castells de la frontera comtal del segle XI cap als castells senyorials del poder feudal exercit per un orde militar. Al segle XI, el castell de Barberà era una fortalesa d avançada, establerta en un turó al mig de la Conca, a la vista de la serra de Queralt. Des d allà es controlava la vall del Francolí, a les envistes del sistema defensiu andalusí de les muntanyes de Prades. La seva situació defi nia perfectament el concepte medieval de frontera i de la terra de ningú en què es va convertir la Conca de Barberà entre els segles XI i XII. Consolidat el poder comtal sobre el territori de la Catalunya Nova, la seva colonització i reorganització social, a través dels nous ordes religiosos, el Cister i els ordes militars (especialment el Temple), es manifesta a Barberà amb la implantació de la Comanda Templera, adossada a la vella fortalesa del segle XI. El castell templer de Barberà i el proper monestir cistercenc de Santa Maria de Poblet exemplifi quen, en el concret àmbit territorial de la Conca de Barberà, el nou model feudal d organització política que, a partir del segle XIII, s implanta en el sud dels territoris comtals, des de Tarragona a València, on el Cister i els ordes militars (Templers, Hospitalers...) hi tenen un paper predominant. Per què tota aquesta digressió històrica? Doncs, senzillament, perquè considero que, sense el coneixement, la restauració, més enllà de la simple conservació, no té sentit. La restauració del castell de Barberà intenta posar de manifest les vicissituds de la seva història, refl ectides en la seva arquitectura, i pretén fer-les comprensibles per al visitant, que així pot copsar el com i el perquè d un edifi ci que reconeixem com a patrimoni cultural, no només per la seva antigor. L obra duta a terme sobre el vell castell comtal del segle XI ha permès posar en evidència els vestigis arqueològics a què han quedat reduïdes les seves estructures, que senzillament s han consolidat, llevat de la torre, que ha estat parcialment reconstruïda fi ns a una alçada sufi cient per fer-ne un mirador, des del qual es pot entendre què va signifi car la implantació del castell en aquest emplaçament i en aquella època. Des de la torre actual, tot i ser més baixa que l original, es pot veure la singularitat

26 1

27 El castell de Barberà de la Conca 30 anys de rehabilitació urbana ( ) 2 75 estratègica del turó de Barberà, enmig de la conca del riu Francolí, a les envistes de la serra de Queralt, amb els castells de Forès i Queralt, i amb un excepcional control visual de la Conca, dels colls de Cabra i de Lilla, i de la línia defensiva andalusina implantada a les muntanyes de Prades. A les estructures del castell templer s hi ha fet una actuació que tendeix a recuperar una lectura arquitectònica del primer establiment del Temple, adossat al vell castell feudal. Així, s han recuperat els nivells d ocupació del semisoterrani i de la planta baixa, amb el doble sistema d accés a l església i a la sala castellera, ubicat dins el porxo. Es juga amb un llenguatge arquitectònic, volgudament diferenciat, contemporani, discret i no mimètic, que ens permet recuperar el sentit original de l arquitectura del castell a través dels seus nivells, accessos o circulacions, que es fan entenedors dins l arquitectura actual de l edifi ci. Aquest criteri és el que ha inspirat la recuperació formal de la volta de l església, que s ha dut a terme recollint el sistema original de singularització d aquest espai litúrgic que es diferenciava de la resta del castell a través de la volta i l accés propi, els quals li donen caràcter dins un contenidor arquitectònic essencialment geomètric i unitari. 1. Fragments de guix entrebigats dels sostres dels s. XVI i XVII. 2. Porxo de les portes de l església i el castell. La resta d espais de la Comanda Templera, concebuts originalment com a sales-contenidor, rectangulars, neutres i indiferenciades, han estat totalment transformats al llarg de la història, primer per les ampliacions i reformes efectuades pels Hospitalers entre els segles XIV i XVII i, posteriorment, a partir de 1859, quan s hi varen implantar les escoles públiques. Aquests espais, que no tenen res a veure amb la Comanda Templera però formen part de la història del castell, han estat rehabilitats per adaptar l edifi ci al seu nou ús social com a museu de si mateix i del que va representar dins l organització territorial dels Templers en la Catalunya Nova, procurant que el necessari respecte a la història constructiva de l edifi ci no es contradigui amb el principi bàsic de tot el procés restaurador: procurar fer entenedor el paper històric del castell de Barberà en la Catalunya dels segles XI i XIII, que, en el fons, és el motiu pel qual avui considerem el castell de Barberà part del nostre patrimoni cultural.

28 Detall dels suports del sistema de doble embigat. 2. Escala de comunicació del semisoterrani i la planta baixa. 3. Capella del castell templer un cop restaurada.

29 3

30

31 Restauració de la façana de Santa Maria del Mar, a Barcelona 30 anys de rehabilitació urbana ( ) Restauració de la façana de Santa Maria del Mar, a Barcelona Enric Solsona i Piña Arquitecte La simplicitat i bellesa del millor gòtic L església de Santa Maria del Mar és un dels edifi cis d arquitectura gòtica catalana més reeixits de la Baixa Edat Mitjana. Les obres les van iniciar l any 1329 els mestres de cases barcelonins Ramon Despuig i Berenguer de Montagut. El fet que es construís en només 54 anys li proporciona una unitat que no es troba en altres esglésies gòtiques de Catalunya. També cal destacar-ne l harmonia de les proporcions i la simplicitat de l estructura; no hi ha cap ornamentació supèrfl ua. 79 La façana principal, que dóna a la plaça Santa Maria, té dos nivells. El nivell inferior correspon a l accés al temple, amb unes portes de fusta on es conserven les fi gures de dos bastaixos. Són repussats amb planxa de llautó, i demostren el lligam d aquesta església amb la gent marinera. Sobre les portes, un timpà policromat amb la fi gura de Crist sedent, fl anquejat per la Mare de Déu i Sant Joan. El conjunt està emmarcat per arquivoltes, i es completa amb un sòcol decorat amb capitells de marbre. A banda i banda del portal s hi troben els calats sobre columnes i les escultures de Sant Pere i Sant Pau protegides per dossers. Les torres del campanar fl anquegen tots aquests elements i els confereixen esveltesa. La rosassa, situada al nivell superior i en un pla reculat, completa i enriqueix la façana. La primitiva rosassa va caure l any 1428 a causa d un fort terratrèmol, i es va reconstruir l any 1459 en estil fl amíger. Ara és un gran calat de pedra amb vitralls emplomats que s hi adapten. El cercle central il lustra la coronació de la Mare de Déu, i està envoltat de vitralls que representen àngels, sants, bisbes, apòstols i màrtirs. El vitraller Pere Valldepérez i el seu ajudant en el moment de desmuntar els vitralls de la rosassa. A principis dels anys noranta, l estat de conservació del temple era força preocupant, tot i que s hi havien fet les primeres obres per assegurar l estanquitat tant de les façanes com de les terrasses de la coberta. El Servei del Patrimoni Arquitectònic del Departament de Cultura de la Generalitat va encarregar-me un reconeixement més ampli de l edifi ci per detectar-ne les patologies. Els treballs de l estudi arquitectònic es van plasmar en els plànols de les façanes i els de detall dels portals i la rosassa. L obtenció de les dades va ser un procés minuciós, perquè va caldre muntar bastides per arribar a les zones altes de les façanes i dels elements escultòrics dels portals i de la rosassa. A més, la ubicació de l església en un entorn de forta activitat urbana i envoltada de carrers estrets, va augmentar la difi cultat dels treballs. El muntatge de les bastides s havia de fer

32 1 2

33 Restauració de la façana de Santa Maria del Mar, a Barcelona 30 anys de rehabilitació urbana ( ) 3 1. La rosassa, que medeix 9 metres de diàmetre, entre els contraforts. 2. Pintures recuperades del timpà de la portalada. 3. La rosassa restaurada. Recuperació de la grisalla dels vitralls i protecció amb vidre. puntualment i en poc temps: es disposava d un dia per a cada portal. El dibuix de la rosassa, per la seva singularitat i dimensió gairebé 9 metres de diàmetre, va ser especialment complicat. Recordo com un treball enriquidor i emocionant el fet de dibuixar jo mateix cada relleu de la pedra, d intentar entendre el funcionament de tots els elements, i de palpar amb les mans tot allò que el pas inexorable del temps havia malmès. Un cop enllestit aquest estudi, la primera fase de recuperació de l exterior de l església es va iniciar amb la restauració de la façana principal. S hi distingien tres àmbits de treball que actuaven simultàniament, coordinats per Natur System, empresa especialitzada en aquest tipus d obra. Aquests tres àmbits eren: Els operaris de l empresa, professionals qualifi cats, es van ocupar de l actuació en les parets, les motllures seriades i les parts escultòriques del gablet i del sòcol. La restauració dels paraments de pedra es va fer amb projecció controlada de partícules per netejar les crostes de diòxid de carboni que s hi havien acumulat durant anys. A l inici dels treballs, el sol fet de netejar la façana de plantes i colomassa ja en va millorar l aspecte. També es van rejuntar els carreus amb morter de calç, el mateix tipus de morter que es va utilitzar en la construcció de l església. 2- La neteja i reparació dels elements escultòrics i la recuperació de les pintures del timpà va anar a càrrec d un equip de restauradores adscrites al Museu Nacional d Art de Catalunya. La primera sorpresa va ser descobrir les policromies que havien quedat amagades sota una capa de brutícia. Cal destacar també el canvi radical que van experimentar les escultures i els capitells de marbre del sòcol, que, per la seva singularitat, només podien ser netejats per aquelles mans tan expertes. 3- El vitraller Pere Valldepérez es va encarregar de les tasques de neteja i restauració dels vidres emplomats de la rosassa. Responsables de l Institut del Vitrall van seguir i van guiar tot el procés de recuperació, i també van aportar els seus criteris pel que fa a la restauració i la protecció dels vitralls. D aquesta manera es donava continuïtat a la restauració feta anteriorment als fi nestrals de les façanes laterals i de l absis. Els vitralls de la rosassa es van desmuntar i portar al taller de l especialista per tal de netejar-los i restaurar-los. Allà els van emplomar de nou i s hi van fer petites reparacions. El procés de neteja i consolidació de les grisalles ens va permetre descobrir, amb sorpresa, l alt grau de defi nició i la bellesa de les imatges que s hi representen. Sota la capa de brutícia, causada en part pel fum de les espelmes que s encenen al temple, hi apareixien detalls que ni tan sols es podien endevinar. I aquesta neteja no era només una qüestió estètica: es recuperava també la primitiva lluminositat i transparència dels vidres de colors. Per tal de preservar aquests vitralls, un cop recol locats, es va decidir protegir-los amb un vidre exterior per aïllar-los dels canvis sobtats de temperatura i garantir-ne una millor conservació.

34

35 Abans i després: detall de la restauració dels vitralls. Aquestes fotografies han estat cedides pel vitraller Sr. Pere Valldepérez.

36

37 Els carrers i la muralla del nucli antic de Bàscara 30 anys de rehabilitació urbana ( ) Els carrers i la muralla del nucli antic de Bàscara Joan Ll. Frigola i Torras Arquitecte La relació professional amb Bàscara ve de lluny. Quan vam rebre el primer encàrrec, l alcalde de la població, que era el Sr. Lluís Lloret, i ho ha estat ininterrompudament des de llavors, ens va encarregar la rehabilitació del Casal Ferrer, ubicat a la plaça de la Vila, per emplaçar-hi l edifi ci de l Ajuntament. Paral lelament, el Sr. Lluís Gelpí, Director General d Arquitectura i Habitatge d aquell temps, ens va encomanar la redacció d un Pla especial per a la rehabilitació del nucli antic de la població. Aquest pla contemplava tot el recinte comprès dins les antigues muralles d aquest nucli, i comprenia tant les muralles com tota la pavimentació de la seva xarxa viària; en canvi, no hi podíem incloure el tractament de les façanes de les construccions que s hi encabien. 85 Bàscara està situada en un dels passos possibles, i, per tant, històrics, del Fluvià. Antic feu del Bisbat de Girona, conserva encara restes d un castell (que alguns historiadors afi rmen que més que un castell era una força) del qual es conserven dos llençols de muralla amb angle que, en el seu punt de trobada, una torre circular senyoreja sobre el Prat o Firal de la població. Aquest castell tenia dues torres més, l una quadrada i l altra circular, que van ser volades (o: destruïdes) durant les guerres napoleòniques. El poble està emplaçat en un cim que domina tota la llera del riu i limita una plana llarga coneguda com la baixada de Bàscara. L N-II voreja la vila; per tant, era un poble de pas, però ningú s hi aturava. Tots els treballs efectuats anaven encaminats, no a situar-lo en el mapa, que ja hi era, sinó a picar la curiositat del passavolant perquè s hi aturés. D aquell Pla especial s han dut a terme l Ajuntament, la sala de ball, el paller d en Xirau, la pavimentació del nucli antic i la restauració de part de les muralles. Queda pendent la consolidació del castell i la incorporació de la seva horta perimetral a l àmbit del Firal; aquesta darrera operació serà la que acabarà de consolidar aquell Pla. Pas de comunicació viària a la part posterior de l església. Es va intervenir a la part de les muralles que miren el Fluvià i que estaven alliberades d edifi cacions contigües. Estaven en molt mal estat de conservació, i amb parts ja desaparegudes o enderrocades pels volts de 1950; al mig del tram hi havia restes d un baluard que havien convertit en presó municipal. Tant el baluard com la muralla estaven construïts amb còdols, i aquesta última havia estat refeta moltes vegades, aprimant-ne cada vegada més el gruix; més que una muralla, semblava una paret carlina.

38 1 La proposta d actuació era a tres bandes: 1- La Muralla. Refent les parts inexistents amb pilastres d obra vista convenientment juntes, i convertint el baluard en un mirador sobre el riu. 2- L espai interior. Establint una vorera perimetral tot al llarg de l actuació per dotar de sòcol les muralles i provocar, en caminar-hi per sobre, la sensació d espai clos, emmurallat. 3- L espai exterior. Rebaixant el nivell del terreny per donar més alçada al parament exterior de la muralla, i construint balcons-miradors les entrades dels quals són els espais interpilastres, amb llargades equivalents a l obra vista utilitzada. Per a la pavimentació es va proposar el material que el poble ha tingut, des de sempre, al seu abast: el còdol. Còdol que es va extreure del Fluvià mateix, des d Orfes fi ns passat Vilajoan, i que es va combinar amb peces rectangulars de pedra i també altres de prefabricades de formigó, per contraposar formes geomètriques preconcebudes amb altres d arrodonides i escollides a l atzar.

39 No es pot negar que l encàrrec era molt atractiu, ja que es tractava de trobar un punt d equilibri entre el que ja existia i la proposta concreta, sense caure en frivolitats pseudomodernes. Crec que aquest equilibri s ha aconseguit, i que totes les actuacions efectuades són molt coherents, tant amb les restes d arquitectura medieval i tradicional de la població, com amb les actuacions dels segles XIX i XX, i també amb aquelles que, d alguna manera, seria millor que no s haguessin fet mai. Vista des del baluard de la muralla. El que sí que és cert és que la redacció d aquell Pla especial va permetre detectar què i com s havia de resoldre, de tal manera que, a través del tot, es trobava la solució per resoldre casos específi cs, i així s aconseguia mantenir i fer entenedora una idea unitària per a tot el conjunt. Cal destacar la implicació de tots els consistoris que, des de l inici dels treballs, han governat Bàscara, i, molt especialment, la col laboració directíssima de l alcalde, en Lluís Lloret. El fet que hagi ocupat el càrrec durant tot el temps que ha durat la rehabilitació del poble ha permès tenir sempre el mateix interlocutor i treballar amb el mateix criteri de principi a fi.

40 1 1. Pavimentació d un dels carrers del poble. 2. Creuer de l església. 3. La muralla sobre el Fluvià.

41 2 3

42

43 El pont del Diable de Cardona 30 anys de rehabilitació urbana ( ) El pont del Diable de Cardona Xavier Guitart Tarrés Arquitecte El discurs d un pont inacabat Ara farà 14 anys d aquell setembre de 1996, quan s enllestien els treballs de redacció del projecte de restauració neteja i consolidació del pont del Diable de Cardona. Feia 9 anys que era arquitecte, i des del 1987, sense presses, amb refl exió, pas a pas, amb rigor, intentava comprendre i aprendre les tècniques i els mètodes d intervenció en el patrimoni edifi - cat. Sempre però, al costat d arquitectes i equips pluridisciplinaris, especialitzats en la restauració monumental. 91 Quan l Ajuntament de Cardona i el Servei del Patrimoni Arquitectònic del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya em varen confi ar la redacció del projecte i posterior direcció de les obres de restauració, se m presentava l oportunitat d aplicar tots aquells coneixements adquirits en la restauració d un monument d especial signifi cació històrica, urbana i paisatgística per a la població. Els objectius inicialment plantejats, atesa la naturalesa, orígens i ús de l element iniciat el 1424 i del qual només se n van arribar a construir dos trams dels sis previstos inicialment, varen ser, bàsicament, els de conservar, protegir i restaurar un testimoni històric, per tal de transmetre l a les futures generacions en les millors condicions possibles. La seva disposició en el territori sobre el riu Cardener, la seva singular geometria de directriu obliqua, la seva forma, les seves dimensions monumentals (60 m de llarg, 17 m d alçada i 4 50 m d amplada), els sistemes constructius i els materials utilitzats, li atorguen una atractiva i singular bellesa, portadora d uns valors històrics, arquitectònics, urbanístics, ambientals i paisatgístics que no endebades li van servir, l any 1962, per ser declarat Conjunt Històric-Artístic d Interès Nacional. El diàleg del pont amb el castell i la vila de Cardona. Entorn visual i paisagístic. També el seu entorn s estructura en un seguit d elements i components de cert interès: el pont de Sant Joan, situat aigües amunt, d origen gòtic, citat ja en documents de l any 1323, encara que va ser molt transformat entre els anys ; la capella de Sant Joan del pont, edifi cada l any 1576, en un casalot emplaçat a l extrem de tramuntana; l antic molí i la fàbrica tèxtil de La Costa, bastida el 1888; la carretera 1410 de Manresa a Basella; els petits meandres que dibuixa el riu al seu pas per sota el pont, amb les seves ribes engravades i abundant vegetació; i, fi nalment, els sòls de regadiu que donen forma i estructura a l anomenat Pla de les hortes. Aquest conjunt confi gura un entorn de notable qualitat urbana, ambiental i paisatgística. Davant dels valors i de la pròpia naturalesa de l element a restaurar, calia encaminar tots els esforços amb el màxim rigor tècnic i científi c, per tal de garantir la conservació, protecció i pervivència del monument, amb tota la seva esplendor i autenticitat.

44 1 2 3

45 El pont del Diable de Cardona 30 anys de rehabilitació urbana ( ) Era necessari defi nir i concretar prèviament els estudis a fer: l estudi geomètricoformal, el físicoconstructiu, el material, l artístic, l històric, i també la prospecció, l exploració física i la recerca arqueològica. Tot plegat, per tal de conèixer exhaustivament l element i el seu entorn, i poder-ne defi nir la problemàtica pel que fa a l estat de conservació. La identifi cació i localització del conjunt de danys, lesions, degradacions i desperfectes, havien de donar la pauta per poder estudiar, concretar i neutralitzar les causes que els havien originat, i també per corregir els seus efectes sobre els materials i l estructura. 1. El pont sobre el riu Cardener al seu pas pel Pla de les Hortes. 2. L estrep inacabat de l extrem de ponent. 3. L intradós del primer arc en el sector de ponent. L envelliment general dels materials constructius com a conseqüència del pas del temps; els assentaments de l estructura per efecte de la soscavació i descompressió dels fonaments a causa de l erosió del corrent del riu; la fi ltració d aigua a l interior dels farciments dels murs per la inexistent impermeabilització de l extradós dels arcs; i, fi nalment, la manca general d actuacions de manteniment, van portar l element a un estat de precarietat que reclamava programar actuacions urgents de restauració per tal d aturar l accelerat procés de degradació. La reparació dels danys i lesions, la impermeabilització de l extradós dels arcs, la neteja i consolidació dels carreus de pedra amb la conservació, però, del desgast i l erosió superfi cial dels materials, de les seves pàtines, dels forats de bastides, i d algunes lesions consolidades i especialment signifi catives ; la restitució del rejuntat dels junts dels carreus; la reposició puntual de la fàbrica; la implantació d una nova il luminació; i, fi nalment, el condiciament de l entorn més immediat, varen constituir el conjunt d actuacions programades per abordar la seva restauració. 93 La restauració material i constructiva, feta segons el criteri d utilitzar tècniques i materials compatibles amb la pròpia naturalesa de l element, garantia per una banda evitar-ne la desnaturalització, i per l altra, potenciar-ne la protecció i pervivència, així com l autenticitat material i constructiva original. Així, amb aquests criteris d intervenció, cap a fi nals de l any 1997, s iniciaven les obres gestionades per l Incasòl, i s acabaven a la tardor de Avui, dotze anys desprès, el pont del Diable manté la seva presència monumental amb el seu interès històric, arquitectònic, ambiental i paisatgístic, i amb capacitat de dialogar amb l entorn més immediat i amb aquell que s estén visualment fi ns als sectors de tramuntana del castell i de la vila. El pont del Diable de Cardona constitueix un testimoni històric, i un exponent constructiu d una determinada època, fi ta visual en el paisatge i signe de referència per a la població. És precisament des d aquest punt de vista que cal esperar que, en un futur no massa llunyà, hom reclamarà la recuperació i revitalització paisatgística del seu entorn, potenciant les activitats lúdiques, de caràcter cultural i paisatgístic al servei de la població, de tal manera que siguin els usos els que garanteixin defi nitivament la seva conservació, protecció i pervivència amb la preservació dels seus valors monumentals.

46

47 Vista de la façana sud, aigües avall.

48 Arribada de la rampa als nous nivells de nau principal i presbiteri.

49 Conjunt del castell de Mur 30 anys de rehabilitació urbana ( ) Conjunt del castell de Mur Ramon Maria Puig Arquitecte Entre la guerrilla i la metodologia Dominant la Conca de Tremp, sobre un dels contraforts septentrionals del Montsec, el castell de Mur es manifesta com una fi ta visual, històrica i arquitectònica de primer ordre. És una de les peces de romànic civil més importants de Catalunya. Assentat sobre la penya, s aixeca impressionant, amb la seva original planta semiovalada, semblant a la proa d un vaixell. Els primers indicis de la seva existència se situen a fi nals del segle X, però fou probablement Arnau Mir de Tost qui el va consolidar en tota la seva plenitud, cap a la segona meitat del segle XI, convertint-lo en l element militar més important de la línia fronterera, entre el Pallars cristià i la plana sarraïna. A uns cent metres del castell es troba, a la mateixa cresta, l església de Santa Maria (segle XI), amb un claustre petit i encisador (segle XII) i les restes d un antic cenobi. Acollí pintures importants a l interior. Les de l absis major, amb un pantocràtor magnífi c, es van vendre a principis del segle XX al Museum of Fine Arts de Boston. Avui s hi ha instal lat una convincent rèplica. 97 La intervenció ha comportat més de vint-i-cinc anys de treballs esglaonats en múltiples fases que van de la simple consolidació de les restes a intervencions estructurals complexes, i d una restauració general a remodelacions puntuals que encara no estan concloses. Intervenir en el patrimoni és sempre una tasca complicada i difícil, especialment quan les condicions de treball són molt precàries: sense investigacions prèvies ni estructurals, ni històriques ni arqueològiques, sense programa amb usos defi nits, amb pressupostos d obra minsos, trossejats, amb fases i més fases, per una lògica administrativa que poc té a veure amb la constructiva... i, sovint, amb urgències de consolidació indefugibles per tal de reparar patologies que es van manifestant de manera inesperada. Què es pot fer? Negar-se a intervenir fi ns que no es disposi del material d estudi preceptiu, propiciant, però, que mentrestant progressi la degradació? O bé acceptar el repte, multiplicant la dedicació, i diversifi car les accions, sabent treure partit de les difi cultats, i així, perseguir, si no la intervenció ideal, sí la possible? Si s accepta treballar en aquestes condicions, per tal de garantir la bondat de la intervenció, es precisa molt sentit comú, propi del coneixement generalista. I cal saber llegir l arquitectura que tens entre mans i treballar en favor seu i no en contra. Cal també, però, disposar de l agilitat i capacitat de reacció pròpies de l aventurer per tal d intuir condicionants, improvisar solucions d emergència i, en casos dubtosos, proposar respostes reversibles que no hipotequin futures intervencions. I llegir bé l arquitectura comporta que les qualitats espacials i el potencial expressiu de les formes materials siguin contemplats per sobre dels materials en si mateixos i d idealitzacions històriques.

50 1

51 2 1. Rampa d accés per la nau lateral deixant a la vista l estat arqueològic original. 2. Nau principal amb el nou nivell de paviment.

52 1

53 Conjunt del castell de Mur 30 anys de rehabilitació urbana ( ) 2 La remodelació de l atri, la restauració del claustre, la reconstrucció de la coberta, la rehabilitació de les dependències monacals a Santa Maria, i la remodelació de la torre de l habitacle, la consolidació estructural de la fàbrica de les muralles i de la torre cilíndrica, la remodelació dels coronaments al castell, són diferents episodis d aquesta manera de treballar. Per aquests camins guerrillers ha transcorregut gran part de la nostra experiència, del nostre treball i, per què no, del nostre amor envers Mur, i penso que ha estat una relació honesta i a més, apassionant. 101 Intervenir en el patrimoni històric, com ja he dit al principi, és una tasca molt delicada, compromesa i complexa. És una empresa que no es pot abordar des de la solitud tècnica. Requereix una collaboració multidisciplinar entre la història, l arqueologia i l arquitectura i, per descomptat, disposar d uns objectius culturals i socials que determinin els criteris d ús. Sortosament, en els darrers anys s ha pogut actuar així. S han efectuat estudis històrics i arqueològics, s han defi nit usos..., s ha passat de l autarquia a treballar en equip. El tractament arquitectònic que s ha donat a l interior de Santa Maria només s entén després del coneixement de l evolució històrica del temple, que els treballs arqueològics tant al subsòl com als paraments verticals i voltes ens han propiciat. Igualment, al castell, la recerca arqueològica ha subministrat una millor comprensió de l evolució històrica del monument que, juntament amb la necessitat de protegir les restes i, també, amb la introducció d un nou ús (el de disposar d un espai tancat per a actes institucionals, commemoratius o socials, a recer de les inclemències meteorològiques), ha conformat, una proposta arquitectònica molt articulada, i crec que defi nitiva. De moment, però, només està recollida en el document d un projecte que espera fi nançament per a la seva realització. 1. Accés des del claustre i escala a la nova plataforma de la nau principal. 2. Paviment original descobert arran de la recerca arqueològica. Recerca científi ca, defi nició d usos, treball en equip... La cosa ha millorat. Han passat prop de trenta anys, i ara, almenys, s intenta seguir una certa metodologia. És clar que la qualitat arquitectònica depèn de molts factors: qualitat espacial, organització funcional, coherència constructiva, adequació contextual, resolució harmònica de tota aquesta diversitat... Hi ha, a més, un component més misteriós, específi c de l arquitectura que actua sobre el patrimoni històric: la confrontació entre el passat materialitzat de l obra i la contemporaneïtat de la intervenció, la clàssica dialèctica entre el vell i el nou que ho fa tot molt més complicat i, com he dit, misteriós. Així i tot, però, una adequada metodologia de treball és sempre imprescindible.

54

55 La Universitat de Cervera 30 anys de rehabilitació urbana ( ) La Universitat de Cervera Enric Solsona i Piña Arquitecte Una construcció emblemàtica Amb la supressió dels estudis universitaris el 1842, quant tota la població de Cervera hi estava vinculada, la ciutat perdé el seu sentit vital. Al llarg dels anys, l edifi ci ha tingut molts usos i ha estat a càrrec d institucions molt diverses. Avui les seves dependències es destinen a activitats culturals i docents, en què cal destacar l institut de batxillerat, la biblioteca i l arxiu de la ciutat. El trasllat dels estudis universitaris a la ciutat de Cervera va comportar la construcció d un edifi ci de grans dimensions 90 x 115 metres, molt grans per al que era l estructura urbana d una població petita. 103 L obra, iniciada el 1718, es podria considerar pionera en l arquitectura catalana del segle XVIII. En el seu estil arquitectònic, i potser encara més en la seva decoració monumental, hi podem apreciar dos enfocaments ben diferents. El primer es troba en el projecte original, de clara infl uència francobelga. El segon és obra gairebé exclusiva de J. Padró, que va construir el retaule barroc del paranimf, d una gran bellesa compositiva i escultòrica. L evolució estilística contrasta clarament amb el projecte inicial de la façana monumental de l entrada, amb el portal fl anquejat per columnes, la fornícula de la Immaculada a la zona alta i el ràfec amb una gran corona al centre. La seva característica principal és la volumetria de la façana i el predomini de la corba com a decoració. L estructura de planta és la d un gran edifi ci organitzat a l entorn de dos patis, on el pavelló avançat forma el pati principal de l entrada. És de dues plantes: la baixa, amb el porxos que envolten els patis, i la primera, on avui es troben les aules. El paranimf, situat al centre de la planta principal, és un cos de doble alçària que separa els dos patis. Les naus que formen les diferents ales del conjunt tenen una coberta de teula de doble vessant que cobreix l espai de les golfes de la planta segona. Als angles de l edifi ci s hi aixequen quatre torres de tres plantes, amb una coberta piramidal de fort pendent que acaba en dues fi nestres de ventilació. Al centre de l ala de llevant, la torre allotja l antiga biblioteca universitària amb dues alçades. Estructura piramidal de la coberta d una de les torres. A l exterior, l edifi ci presenta una façana típica de gran uniformitat, on s obren de manera ordenada les fi nestres de les plantes sobre un parament estucat. La representació monumental de la façana principal, construïda amb carreus, i la decoració barroca dels elements arquitectònics i escultòrics, accentuen la representativitat del gran centre universitari. La redacció del pla director de l edifi ci va facilitar el coneixement unitari d aquesta construcció i va abordar-ne la complexitat d usos, l adequació als espais i la relació funcional com a bé cultural, però també va haver d atendre la seva condició d edifi ci d interès monumental que, per tant, ha de ser

56 1

57 La Universitat de Cervera 30 anys de rehabilitació urbana ( ) 2 1. Encavallades restaurades de la teulada del paranimf. 2. Restauració de les cobertes i dels ràfecs de les façanes. visitable. L estudi afrontava la recuperació arquitectònica amb un programa d obres que establia els espais i les fases en què s havien de desenvolupar, per fer compatibles els treballs de restauració amb les activitats culturals de les diferents institucions. 105 Els treballs es van iniciar donant prioritat a la recuperació de les plantes de les golfes, en tot l espai format per les naus del recinte i les torres que dominen les elevacions de les teulades de la Universitat. El valor arquitectònic dels grans espais originals, que mostraven els entramats de les encavallades amb les bigues de fusta, mereixia un tractament que permetés alliberar tant el volum com el valor arquetípic de la seva estructura tipològica, paradigmàtica de les construccions del segle XVIII. Els criteris d intervenció adoptats van haver de fer front a les dues principals característiques estructurals i formals de la Universitat: la monumentalitat de l edifi ci i la degradació constructiva i funcional de les golfes, que havien estat tractades com a zona residual després que es compartimentessin i es tapessin els sostres d aquests espais. Es va voler donar resposta a aquests dos aspectes amb les següents actuacions: en primer lloc, es van recuperar les grans dimensions de l espai diàfan de la segona planta, retornant el protagonisme formal a l entramat d estructures de fusta i mostrant la singularitat de les encavallades que cobreixen una amplada de 13,30 metres ; i en segon lloc, es va millorar la construcció de les teulades, reconstruint les gàrgoles situades sobre les cornises de les façanes i les canals dels patis de les cisternes, per fer habitable la planta segona segons les previsions del pla director. Pàgina següent Accés a l interior de les golfes del paranimf. El treball de restauració de més mèrit, i que requeria major professionalitat, va ser la reconstrucció de les encavallades i, sobretot, la confecció del nou entramat piramidal de l estructura de les torres, fet pel taller de fusteria de Josep M. Gorgues. La complexitat d aquesta manipulació i el resultat obtingut són probablement l aspecte més destacat de la restauració de les golfes i cobertes de la segona planta de la Universitat.

58

59

60

61 Rehabilitació de l església de Sant Martí, del Far d Empordà 30 anys de rehabilitació urbana ( ) Rehabilitació de l església de Sant Martí, del Far d Empordà Joaquim Bover i Busquet Arquitecte Per als enamorats de l arquitectura, quan ens ofereixen l oportunitat de rehabilitar i intervenir en un edifi ci que porta impregnat en els seus paravents el pes i el pas de la nostra història, se ns presenten ombres i clarobscurs. És la mateixa esgarrifança que provoca el traç dubtós damunt del paper blanc, quan un nou projecte comença el seu camí. Obrar en i amb la vella pedra bella és un repte que ens plantegem amb una visió inscrita en el llenguatge contemporani. Les primeres ombres apareixen en la reconstrucció-inventari de l estat actual per tal d establir què és el que cal preservar, què és el que s ha sobreposat, què està fora de context i quines patologies pateix l edifi ci. 109 L església de Sant Martí de Far d Empordà, edifi ci documentat a partir de l any 1279 a falta de prospeccions arqueològiques, s assenta probablement sobre un temple romà. Es va construir inicialment per a l ús i culte religiosos. Més tard, en successives addicions en alçada, es va convertir en torre de protecció, de guaita i de defensa de la pirateria musulmana. Per la seva situació estratègica va esdevenir un punt de referència, de gran valor per als governants. Els murs perimetrals es van sobrealçar, ja fa molts anys i en diferents etapes. Els diferents tipus de tall i qualitat de la pedra que confi guren aquests murs evidencien les successives intervencions arquitectòniques. Per damunt la volta grassa de la nau, arribats a la coberta, contemplem sobre els murs les espitlleres i els merlets de la muralla de defensa. Hi trobem referències constructives d uns peus d arcs, probablement d unes golfes, que devien servir de refugi i salvaguarda dels ciutadans de la rodalia. Per damunt de l absis es va aixecar una torre que modifi ca el caràcter religiós de l edifi ci original i el converteix en un referent de castell singular, diferent de moltes altres esglésies reconvertides en castells. Conjunt monumental del Far d Empordà rehabilitat, església sobrealçada amb merlets, troneres, gàrgoles, espitlleres i torre de defensa amb matacà perimetral d absis. Una de les singularitats de l edifi ci és a la torre, ja que primerament s hi va construir un matacà. En el moment que es planteja la rehabilitació, aquesta barbacana es troba en molt mal estat, amb greus riscos de seguretat per als vianants. La resposta arquitectònica d intervenció es va realitzar amb una visió de conjunt, procurant que tots els elements nous necessaris per la rehabilitació no fossin ni massa forçats ni massa artifi cials. El primer contratemps el vam tenir amb el rector. Volia que el projecte contemplés la supressió de totes les referències a la Guerra d Independència, que ell anomenava la Guerra del Francès, l invasor.

62 Rehabilitació de l església de Sant Martí, del Far d Empordà 30 anys de rehabilitació urbana ( ) Vam analitzar els peròs i contres per deixar les cobertes a la mateixa cota en què es trobaven en el moment que, des de Serveis Territorials de Cultura, es planteja la rehabilitació. A causa de la gran quantitat de coloms que es refugiaven al pati interior de la coberta protegida pels murs perimetrals de muralla, i en vista de les patologies detectades, vam desestimar totes aquelles solucions que comportaven un major cost de manteniment i poques garanties d evitar l acumulació d excrements de les aus que nien a l entorn de l església de Far d Empordà. El plantejament previ consistia a collocar una malla tensada d acer de forat petit que impedís l entrada de les aus en els dos fossats de la coberta, cobrint així tot el perímetre interior del castell, torre i nau de l església. Com hem dit, ho vam desestimar. Defi nitivament vam projectar reconstruir les golfes que ja havien existit i que, per l estat d abandó en què va caure el conjunt monumental després de la Guerra d Independència, es van esfondrar. A partir dels peus d arc adossats als murs de muralla, i d una canal de tortugada que es conservava a la part interior, al peu dels merlets, es va proposar construir dos cavalls de fusta amb el mateix pendent que indicaven les referències en els murs de testa de la nau central, entre el campanar i la torre de l absis. Amb aquesta proposta de coberta en pendent de teula àrab, reconstruïda sobre cabirons de fusta laminada i solera d encadellat de fusta i una àmplia canal de coure a cada costat, amb sobreeixidors per a la recollida d aigua, es garantia l estanquitat de l edifi ci i s evitava que els coloms entressin dins el recinte. La torre de defensa es va cobrir amb una llosa plana de formigó armat per tal de lligar estructuralment els murs i poder consolidar el desestabilitzat matacà de la torre, llosa que es va revestir amb una làmina impermeable de coure com a acabat. En la primera intervenció es van netejar i rejuntar tots els paraments exteriors dels murs de les quatre façanes, reconstruint gàrgoles de pedra i coronaments de merlets a base d un sardinell de totxo massís. Després d un debat amb l alcalde i l equip de govern de l Ajuntament de Far d Empordà, va ser possible retirar de la façana principal el rellotge que s hi havia col locat als anys seixanta amb molt poca fortuna.

63 Rehabilitació de l església de Sant Martí, del Far d Empordà 30 anys de rehabilitació urbana ( ) 4 En una segona etapa es preveu fer la rehabilitació interior. Les humitats presents per fi ltracions d aigua de pluja havien deixat els murs interiors plens de fongs. És important recuperar el color i la textura de la pedra original. Durant la revolta de 1936 es va tornar a malmetre l edifi ci, obrint forats als murs de les façanes laterals per convertir-lo en magatzem de material de guerra. Com a edifi ci afectat, en acabar la guerra es van tapar els forats i es va aprofi tar part de la reconstrucció per instal lar unes capelles laterals com a fornícules, capolant part d una de les fi nestres de la façana sud. Als anys cinquanta es va col locar, damunt del presbiteri, un retaule de pedra artifi cial que tapa la lluerna del fons de l absis. 111 El projecte proposa netejar tots els paraments interiors, reconstruir els murs malmenats per fornícules inexistents i suprimir tots aquells elements arquitectònics de tipus formal que desfi guren l essència compositiva de l edifi ci, catalogat com a bé d interès historicoartístic; això inclou desmuntar el retaule de cartró pedra del presbiteri. Davant l austeritat dels murs, un dels reptes que queden pendents és aconseguir la correcta illuminació interior. El projecte preveu executar en posteriors etapes la instal lació d un cancell diàfan, transparent, la substitució amb pedra d una part del paviment de rajoles de ceràmica, i l adequació de la instal lació elèctrica i l enllumenat interior. 1. Alçat lateral de la façana sud abans de la rehabilitació Interior de la torre de defensa abans i després de la rehabilitació. 4. Primera coberta de la nau central construïda damunt la volta grassa. Socialment, l obra executada ha estat ben rebuda pel veïnat. Si bé en un principi no estaven d acord amb la supressió del rellotge, amb el temps ho han trobat una decisió encertada, i ara estan contents de poder lluir un edifi ci endreçat, net i polit. És un referent de la comarca que llueix de dia i de nit, aprofi tant la seva privilegiada situació geogràfi ca. Estem convençuts que la feina feta i la que encara queda per fer a l edifi ci de Far d Empordà omple de claror totes les ombres que enfosquien aquest referent arquitectònic tan singular.

64

65 El campanar de l església de Sant Feliu de Girona 30 anys de rehabilitació urbana ( ) El campanar de l església de Sant Feliu de Girona Josep Fuses i Comalada Joan M. Viader Martí Jordi Paulí Collado Arquitectes La presència del passat Cada monument té els seus propis atributs, que el doten de singularitat i fan que el recordis per sempre. Si hom visita una capella romànica no podrà oblidar-ne el caràcter clos ni la sensació de recolliment que et dóna. Però si hom visita la catedral de Girona, el desconcertarà l amplitud i potència de la seva nau única, i quedarà esglaiat per l escenografi a barroca de l escalinata i la façana; en una vil la pal ladiana quedarà més fascinat per les seves proporcions, elegància i inserció en el paisatge. 113 Quan Josep Pla, de molt jove, entrà per Pedret venint de Palafrugell, es quedà immòbil com una perdiu parada per un gos, i l euga que tirava la seva tartana aixecà les orelles. Acabava de veure la nau imponent de la Catedral i la fi níssima i altiva agulla de Sant Feliu. L església de Sant Feliu és, sobretot, la contundència pètria del seu campanar, que, amb gairebé 70 metres d alçada, s erigeix en un manifest del gòtic i defi neix, amb la catedral de Santa Maria, les principals emergències del Barri Vell de Girona. La seva entrega a terra, amb el rampeu o alambor característic, n anuncia la potència. El caràcter massiu de tot el primer tram fi ns a l alçada de la nau és la base on s assenten els contraforts que, decreixents, aguanten l empenta dels dos nivells de voltes i fi nalitzen amb els pinacles. L agulla central escapçada, epíleg d un tronc octogonal que amb l alçada es va deformant i que impossibilita geomètricament l acabament en punta, amaga per la seva cara interior un espai imponent, gairebé irracional. Un espai enigmàtic on sembla que t elevis i hagis de sortir per la capçada; un allargassat tipi de pedra que t aixopluga. Sobre aquesta capçada, de la qual emergeixen el penell amb la creu i el parallamps, amb una visió espectacular sobre Girona i l Onyar, vam començar la restauració de Sant Feliu. La seva forma, una mica enfonsada, havia esdevingut un lloc propici per a l acumulació de terres i plantes; així, s hi havia desenvolupat un autèntic giardino secretto amb dues oliveres i tres aladerns. Això no feia més que confi rmar que el control de l aigua és la premissa fonamental per a la preservació dels monuments. Interior restaurat del campanar. Per sobre d aquest nivell emergeixen els pinacles i l agulla central escapçada. La pedra de Girona, una calcària nummulítica formada principalment per minerals carbonatats, és una pedra bastant singular. Si bé té una notable duresa que la fa pràcticament assimilable a una pedra granítica, quan comença a deteriorar-se perd ràpidament aquesta propietat. La presència de nummulits de notable grandària contribueix a la seva fragmentació i desplacació, i en alguns casos fa imprescindible la seva substitució. Això va ser especialment necessari en elements treballats, com ara cornises, traceries i ganxets de l agulla central, pel perill que es fragmentessin i caiguessin.

66

67 El campanar de l església de Sant Feliu de Girona 30 anys de rehabilitació urbana ( ) Les façanes nord, tant de la Catedral com de Sant Feliu, han estat massacrades pels confl ictes bèl lics, especialment per la Guerra del Francès, ja que els campanars eren un dels punts on s instal laven els canons de defensa. En determinats llocs, la petjada de la guerra en el monument ha estat brutal. Llavors els límits de la restauració esdevenen, si més no, dubtosos. Fins on cal arribar? Mentre que els estralls ocasionats per l oxidació dels ancoratges dels parallamps en la pedra del remat superior van obligar a substituir-la, els impactes de les bombardes van provocar un deteriorament formal de la pedra, però, en general, continua en bon estat. Substituir només les pedres que desfi guraven la geometria del monument, com ara cornises o brancals d obertures, i deixar la resta com a memòria històrica, ens va semblar la solució més oportuna. Trobar el punt just de la restauració sense caure en excessos ha d ésser sempre, al nostre entendre, l objectiu a assolir. Una cosa semblant podem dir de la neteja, que s ha de fer amb prudència, preservant pàtines antigues per no caure en un acabat excessivament afectat. En aquest sentit, s han mantingut les pàtines trobades en tot el parament petri fi ns al primer nivell d obertures. Restituir traceries i mainells perduts, obrir fi nestrals cegats, assegurar suports de campanes, restituir una obertura desfi gurada per l entrada del canó de defensa i acabar el remat superior d una escala de cargol, tot eliminant afegits estranys al monument, han estat obres prou necessàries. Però n hi hagut una d absolutament imprescindible: assegurar l estabilitat dels pinacles que havien perdut tots els morters de juntes, les pedres de coronació i la verticalitat. Tots recordem encara el primer dia que els vam tocar i vam poder comprovar, amb gran sorpresa, que es bellugaven ostensiblement. Llavors es va decidir desmuntar-ne tres metres, ancorar-hi una barra d acer inoxidable i restituir-los completant amb les pedres perdudes. Ha passat molt temps des que el mestre Pere Sacoma, el juny de 1368, inicià la traça vuitavada de la base del campanar, segons el plànol que es conserva a l Arxiu Diocesà de Girona. Fins al 1385, la construcció va arribar només a l alçada de la nau; llavors les obres es van aturar durant molt de temps, i, un cop represes, es van acabar pels volts de l any Diversos episodis bèl lics i el pas del temps hi han deixat la seva empremta. El campanar, amb tota la seva potència pètria i la traça esvelta i elegant, ha esdevingut una imatge icònica de la ciutat de Girona; amb les obres que s hi han fet ara es pretén enaltir-ne les virtuts i preservar-lo durant molt de temps. 115 L església de Sant Feliu conté una obra cabdal del barroc català: la capella de Sant Narcís, acabada l any És justament llavors quan el Capítol decideix emblanquinar tot l interior de la nau, capitells del trifori inclosos. Posteriorment, ja en el segle XIX, es pinta de color gris, i és així com ens ha arribat. Les obres que s hi han fet ara han permès solucionar patologies greus que s havien manifestat amb la caiguda de fragments de pedra dels arcs de la volta. Algun d aquests arcs havia quedat notablement afectat per l estrall d alguna bombarda, i havia estat reparat amb morter. El campanar amb gairebé 70 m d alçada i la façana barroca des de la plaça de Sant Feliu. La restauració d aquest interior ha permès recuperar l esplendor inicial dels carreus de pedra, tant de la volta com dels murs laterals, dels magnífi cs capitells del trifori i de les claus de volta de la nau. La neteja manual i acurada de tota la volta ha permès conservar-hi una pàtina lleugerament blanquinosa, aplicada ja en el mateix moment de la construcció, i que aporta un matís de lluminositat a la pedra. Les cales prèvies a la restauració van detectar aquesta pàtina, i també per emoció de tots la presència de pintures i motius al legòrics al voltant de cada clau. Així van aparèixer, rescatats de sota el tel de calç, Sant Narcís i Sant Sebastià, la Lluna i el Sol, Sant Feliu, la Mare de Déu i el Nen Jesús, els escuts de Catalunya i Girona i el Pantocràtor. Alguns, encerclats per dracs i llops; altres, amb formes geomètriques i esquemàtiques o guarnits amb corones i daurats. Ara, havent recuperat la llum i el color, presideixen la nau central, que ha deixat de ser grisa i trista. Amb aquesta restauració, l església retroba els seus orígens i llueix tota la seva bellesa i el seu passat.

68 1 1. Visió interior de la nau central de Sant Feliu abans de la restauració, coberta per una fina capa de calç de l any 1792.

69 Diverses claus restaurades recuperant els colors originals del s. XIV. Corresponen a la lluna (2), Sant Sebastià (3), el Pantocràtor (4) i Sant Narcís (5). En les nervatures s hi representen dibuixos geomètrics i dracs.

70 Diverses imatges del procés de restauració de la nau central.

71

72

73 El nucli antic de Granollers 30 anys de rehabilitació urbana ( ) El nucli antic de Granollers Eduard Bru i Bistuer Arquitecte La primera ullada al lloc va ser alarmant Primer perquè hi havia un bullit, una gernació de ciutadans que caminaven amunt i avall del carrer de Sant Roc, que el creuaven, que entraven i sortien de les botigues, s aturaven, s ho repensaven, discutien, reculaven, marxaven unes passes, feien ziga-zagues Altres s atansaven a la plaça de la Porxada, s hi estaven, feien o intentaven fer gestions a l Ajuntament... Com es podria fer una obra aquí, sabent que no havíem d interrompre la vida quotidiana en cap moment? I segon i més important, perquè el lloc era extremament pla: sí, baixava lentament des del Fòrum romà, a la plaça de la Porxada origen de la intervenció, i carrer avall fi ns a l antiga carretera de Barcelona fi nal de la intervenció, però els pendents es mesuraven per tants per cents en centèsimes. A més a més, no podíem crear pendents artifi cials tranversals com seria el cas si projectéssim voreres i calçades ja que es tractava, precisament, del contrari: treure els cotxes i assolir la major planor possible, facilitar la vida urbana al ritme del pas. 121 Efectivament, vam haver de negociar dia a dia la situació dels accessos provisionals a les botigues i portals per sobre de las rases de pas de les instal lacions; i cada nivell exacte del paviment per davant de cada aparador i brancal; i també les compensacions per a cada turmell torçat, encara que fos producte d una dérive a altes hores d una nit de cap de setmana. Pel que fa als pendents, ho vam acabar fent a ull. Bé, és en singular: ho va acabar fent l ull extraordinàriament entrenat de l enginyer Carlos Fuente, autor de gran part de la superfície creada en les ultimes dècades a la ciutat de Barcelona. Ell mateix era l instrument més precís: quan calen variacions centesimals del pendent per desguassar no pots prendre una mesura a cada pam; llavors en Carlos s ho mirava i decidia. La porxada té una situació descentrada és a dir desplaçada dels eixos respecte a la plaça. El dia d abans de la inauguració va caure un aiguat d aquells que n hi ha un cada lustre. Ho vaig considerar un càstig personal. Però no es va formar ni un toll, i no va entrar aigua a cap portal ni a cap botiga (i n hi ha moltes!). L endemà, el dia de la inauguració, els comerciants van sortir al carrer a felicitar la comitiva competent. Potser ja sabeu que a Granollers hi ha dues faccions, durant les festes: el vermells i els blaus (sí, com a l Uruguai però en divertit). Competeixen. De fet, si us hi fi xeu, a la plaça de la Porxada hi ha un rectangle del paviment en el qual hem emprat un material de millor qualitat, com una catifa, amb les proporcions exactes que requereixen els jocs i justes entre uns i altres. L alcalde em va convidar al balcó de l ajuntament: em va dir que havia de prendre partit pels vermells o els blaus posant-me, allà mateix, un mocador d un o altre color. Vaig fer-li una pregunta política, que no revelaré, vaig triar un dels mocadors i me l vaig lligar al coll. Un bram medieval es va alçar des la multitud de la plaça i la festa va començar. Això de l arquitectura té l al licient que n hem de veure de tots colors!

74 1 2

75 El desplaçament de l espai cobert permet, en un sentit, emfasitzar el buit i la façana de l Ajuntament i crear l espai lliure per les festes de Blaus i Vermells En el descentrament en el sentit ortogonal a l anterior es disposa vegetació, de l edat aproximada de la porxada. 4. El fet que la plaça i els carrers siguin extraordinàriament plans és un problema tècnic i alhora en conforma la solució: la intersecció dels plans que provenen de la plaça i els de les noves voreres, situa els desguassos continus i els canvis de paviment.

76

77 El palau dels Alenyà de Montblanc 30 anys de rehabilitació urbana ( ) El palau dels Alenyà de Montblanc Montserrat Adroer i Tasis Arquitecta Adaptació per a la funció pública d una casa senyorial gòtica... <<et facta est lux>>. Gènesi, L any 1993 l Institut Català del Sòl va comprar el Palau dels Alenyà per cedir-lo al Consell Comarcal de la Conca de Barberà. L edifi ci, una mostra imponent d arquitectura gòtica civil dins del recinte emmurallat, havia arribat a un estat d abandó deplorable que feia preveure un fi nal tràgic i ruïnós si no s hi intervenia. Breu història de l edifici. El primer dels Alenyà de qui tenim notícia a inicis del segle XIV, Bernat Alenyà, era mercader de teles, bestiar i cereals. Amb el seu negoci pròsper va fer prou fortuna per emprendre la construcció d un gran edifi ci. Al segle XVII, aquella casa senyorial va passar a mans dels Aguiló, una altra de les famílies riques de la vila. L any 1822, quan les tropes constitucionals saquegen la població, cremen el palau, que aleshores viurà una primera etapa de decadència. L edifi ci, malmès, sembla del tot inútil, mort. La veu popular en dirà la casa cremada dels Aguiló. La galeria gòtica que comunica els dos patis. Però durant la segona meitat del segle XIX revifa. En un moment de preus elevats de la producció vitivinícola, a la planta baixa s hi instal larà una destil leria d aiguardent. Al mateix temps, amb l esclat del moviment associatiu local, la primera planta es farà servir per a actes culturals i lúdics. L any 1951 tanca el cafè del Badó, l última de les activitats públiques que acull el palau, i s inicia una nova etapa de declivi. Esporàdicament, encara es farà servir de magatzem, i, ja en l última etapa, fi ns i tot de granja de gallines. El projecte L any 1994, com a arquitecta adscrita a la Direcció General d Arquitectura i Habitatge, se m va encarregar el projecte de rehabilitació del Palau. No va ser per atzar. Coneixia bé Montblanc perquè hi

78 El palau dels Alenyà de Montblanc 30 anys de rehabilitació urbana ( ) havia projectat i dirigit diverses actuacions. La primera va ser la Urbanització dels carrers Muralla Alfons I i Muralla Pere III. Però ja no vaig marxar d allà. Després seguiren l Ordenació del Pla de Santa Bàrbara i la Urbanització de la plaça de Sant Francesc. Totes les actuacions eren dintre muralla, i representaven una immersió en un món on encara es respiraven aires medievals. En tots aquells anys havia passat diverses vegades per davant del palau dels Alenyà, i sorprenia el fet que, tot i l aspecte d abandó, mantenia un aspecte imponent. Quan vaig entrar per primera vegada a l edifi ci, la sensació va ser de caos. Havia sofert tantes transformacions que costava d entendre. Pertot arreu apareixien forjats a mitja alçada, sense cap respecte per les restes gòtiques, creant una mena de laberint que feia difícil imaginar-se el funcionament del palau en els seus inicis. Vaig mirar d entendre aquell desgavell fent l aixecament dels plànols. A mesura que anava dibuixant es perfi lava una construcció atípica, que fugia de l ortogonalitat dels palaus gòtics de l època. Els Alenyà van construir el palau mentre incorporaven noves fi nques al patrimoni familiar, i això explicaria la planta triangular, fruit de l atzar. La façana de l edifi ci és la part més noble. Construïda amb carreus en molt bon estat, s hi podia llegir l evolució del palau com si es tractés d un llibre obert, i refl ectia clarament les modifi cacions del segle XVIII. En aquella època, la sala noble es va dividir en dues alçades i, com a conseqüència d això, es van tapiar els fi nestrals gòtics. Es van obrir balcons i fi nestres de manera totalment anàrquica. Per al meu futur projecte una cosa estava clara: eliminant aquestes obertures d última hora i recuperant els fi nestrals gòtics que havien quedat dins les parets, recobraríem la senzillesa i la majestuositat del gòtic. 126 L interior era més pobre que la façana. Les parets, de maçoneria i tàpia, sotmeses a goteres durant anys, havien perdut la funció estructural que tenien segles enrere. Només alguns elements havien conservat l estat original. A la planta baixa, un bosc d arcades de pedra repetia el model de les cases montblanquines medievals. El sòl de Montblanc és poc resistent, i les cases sempre s havien construït sobre arcs i pilars que s enfonsaven diversos metres en el terreny, fi ns a trobar capes rocoses. L escala noble situada al pati interior, també de forma triangular com el palau, comunicava la planta baixa amb una galeria del primer pis de gran bellesa. La intervenció arqueològica prèvia a la redacció del projecte, a càrrec de Joan Menchon, va ser decisiva per retornar al seu nivell original el pati exterior del palau, on hi havia terres superposades. Però a l interior calia una neteja prèvia per veure l edifi ci sense interferències. Calia destriar els elements essencials dels simples afegitons. En aquest punt, la col laboració de Joan Cabestany, doctor en Història, va capgirar el meu plantejament inicial. Va deduir que hi havia un segon pati interior envoltat d arcs que, com en moltes cases senyorials de l època gòtica, era el centre de distribució de les cambres del senyor i feia arribar la llum natural a l interior de les estances. I d aquí el subtítol que acompanya aquest escrit: I la llum és va fer. Aquesta troballa va permetre entendre la distribució de tot el conjunt i transformar un edifi ci fosc, poc adequat per a unes ofi cines, en una construcció que s adaptava perfectament a un funcionament modern, amb llum a les zones de treball. L edifi ci amagava encara una altra sorpresa. Quan el Servei de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat va netejar les restes de l enteixinat de la sala noble, completament ennegrit des de la crema del Palau, hi van aparèixer 42 escuts policromats amb una ala dibuixada que testifi caven que l edifi ci havia pertangut a la família Alenyà.

79 El palau dels Alenyà de Montblanc 30 anys de rehabilitació urbana ( ) Per acabar El projecte del palau el recordaré sempre amb una doble sensació. D una banda, la descoberta del segon pati permetia una entrada de llum importantíssima, i una simplifi cació a l hora de distribuir els espais. De l altra, el fet que aquest descobriment es fes un cop començades les obres, signifi cava redefi nir, redibuixar, redissenyar aspectes fonamentals del projecte d un dia per l altre. En aquells moments, va ser de gran ajut la dedicació i la intel ligència amb què es van adaptar a tots els imponderables els treballadors de l empresa constructora i els responsables del Consell Comarcal. Vull deixar palès el meu agraïment a uns col laboradors molt especials: Lluís Gelpí, arquitecte, i en aquell moment el meu cap de Servei, que em va empènyer a capgirar el projecte sense por; i l aparellador Josep Tudoras Vergé, que sempre em va brindar el seu inestimable ajut per resoldre tots els problemes que anaven apareixent. El pati que es va descobrir un cop començades les obres. Fa deu anys que el palau acull el Consell Comarcal de la Conca de Barberà. Que els usuaris de l edifi ci em facin arribar que l han fet seu, que s hi troben bé i que és molt agradable treballar-hi, és la millor de les compensacions. Com a arquitecta no es pot demanar més. 127

80 1 1. L escala noble. 2. A l esquerra finestrals gòtics restaurats del palau i, a la dreta, casa senyorial veïna també gòtica. 3. Prova concloent que el palau va pertànyer a la família dels Alenyà: escuts alats recuperats amb la restauració del teixinat medieval.

81 2 3

82

83 L església de Santa Maria de Montferrer i Castellbò 30 anys de rehabilitació urbana ( ) L església de Santa Maria de Montferrer i Castellbò Joan Agelet i Gomà Arquitecte Des d Ermessenda de Castellbò i de Foix fins al segle XXI De vegades, davant d un projecte has de fer un esforç per situar-te en el temps, en l espai, en les diferents necessitats, en el ventall de possibilitats, en l oferta de mitjans operatius, etc. Alhora, voldries trobar una solució miraculosa per tal d aconseguir uns resultats, si no brillants, sí correctes, tenint en compte tota la varietat de requeriments, que són molts. Si l obra és de rehabilitació, això encara sol passar més, i si afecta un monument, s espera de tu que s hi apliquin totes les solucions possibles i de vegades les impossibles perquè els resultats siguin bons. L obra s ho mereix, diem, però de vegades demanem miracles. En l obra de consolidació i restauració de la col legiata de Santa Maria de Castellbò, em va passar una mica el cas que ha motivat aquesta refl exió. 131 De xiquet, com la majoria de nens, m ho passava molt bé reparant despertadors espatllats. Al fi nal et solien sobrar o mancar peces, no sempre tornava a sonar, i en el millor dels casos l acabaves oblidant en un calaix. La col legiata de Santa Maria de Castellbò va ser el meu despertador particular: no funcionava. D una banda, li sobraven peces, ja que en un esfondrament parcial dels anys setanta s hi van afegir pilars a manera de crosses i murs de maó calat i de totxanes, s hi van fer sostres de biguetes precomprimides i revoltons ceràmics suportats per jàsseres de formigó, i tot plegat a la vista i sense cap mena de revestiment. De l altra banda, li mancaven peces, la més important de les quals era la seguretat. A les voltes barroques que es van esfondrar parcialment, se n hi afegien unes altres que amenaçaven ruïna, i també unes cobertes amb encavallades, en aquell país alguns en diuen serpantes, que en lloc d estabilitzar el conjunt l empenyien lateralment de manera descontrolada. Sobraven peces perquè els llosats especialment els de l absis havien estat remuntats i amagaven les cobertes inicials de l obra gòtica. A més a més, uns contraforts reforçats una vegada i una altra no garantien l estabilitat del conjunt, malgrat les seves dimensions gegantines. Conjunt de la col legiata i la sagristia en procés de restauració. Mancaven peces perquè, sent la col legiata un edifi ci de gran interès historicoartístic, amb connexions històriques amb el Vescomtat de Castellbò, els comtes de Foix, els càtars, etc., no estava protegit amb una declaració monumental encara ara només és un bé cultural d interès local, i ni tan sols havia estat objecte de cap estudi històric seriós.

84

85 L església de Santa Maria de Montferrer i Castellbò 30 anys de rehabilitació urbana ( ) Tot va començar amb la caiguda d una part de la cornisa, fet que va espantar el rector, el bisbat i especialment l Ajuntament de Montferrer i Castellbò, en un moment en què jo n era l arquitecte municipal. Llavors es va preparar un primer projecte unitari de restauració, per encàrrec del Departament de Cultura de la Generalitat. Problemes amb la dotació econòmica que el suportava van endarrerir l inici de les obres, però fi nalment s endegaren projectes parcials que es van poder concretar gràcies a l ajut, novament, del Departament de Cultura de la Generalitat, de la Diputació de Lleida (per mitjà de l IEI) i de fons europeus (mitjançant la Fundació del Vescomztat de Castellbò). En les dues primeres fases es van poder segellar esquerdes, tasca imprescindible per conèixer l estabilitat d una estructura que suporta malament les anàlisis de modelització per la seva manca d homogeneïtat. Es van enderrocar les voltes barroques i sort d això, perquè una ens va caure durant el procés de desconstrucció, i com a primera obra de rehabilitació-restauració, es van reconstruir les noves cobertes llosades de la nau principal i un dels murs laterals de la torre de campanes, ja que es trobava en perill imminent de caiguda. Escala a la torre de campanes, cor i rosassa i tallavents. Després, gràcies al fons de l 1% cultural, es va donar una bona empenta a l obra, ja que ens va permetre rehabilitar les cobertes dels absis laterals i, amb les cobertes enllosades, es va poder iniciar l obra dels nous paviments. Durant l execució de les obres, vam renunciar a excavar les bases. Potser amb el temps, i amb més pressupost, podrem explorar no tan sols possibles restes soterrades d estructures antigues que expliquin la gènesi de l església, sinó també les capelles d enterrament i tombes, que sí que eren visibles al paviment i que s han preservat íntegrament sota el geotèxtil i el paviment de base de formigó. El nou paviment en parquet de fusta i llosa uniforme de granit procura una visió tranquil la i suau del conjunt. 133 El procés de reforç de la torre de campanes, la demolició de l estructura afegida i el nou sostre de tancament de la torre i de suport del rellotge, va ser complex i laboriós. Es va cosir tot el que es va poder, i, amb una nova encavallada d acer que tancava la torre i descarregava l encavallada de fusta, vam poder mantenir la teulada pràcticament lliure d afegits i de paredats, que haurien tancat les vistes al vessant nord del paisatge. Abans de reconstruir els arcs diafragmàtics es va dur a terme un cosit de contraforts i pilars de suport, per tal que el seu treball conjunt fes innecessari atirantar la nau. En el procés d execució també es va escollir un aparellatge neutre que conformés una nova unitat formal. Es va procurar que la nova escala fos molt lleugera, i que assolís la millor integració volumètrica amb el nou vestíbul o atri d accés i amb el nou cor. El procés de neteja de l enderroc dels 70 i dels fonaments de l estructura afegida ens va permetre descobrir sota el nou paviment l accés, aixecat originalment per 5 o 6 graons l estructura d un petit cor i la base de l antiga escala que duia a la torre de campanes. L empremta d una escala en alçària deixaria entreveure l antiga existència d un altre cor, però no se n conserva cap resta. Amb l obra nova hem recreat un nou cor que, a més de proporcionar una escala al buit del cos interior de la façana, ens permet potenciar aquest espai reduït aprofi tant-ne les variades possibilitats: per a la música i el cant coral, per al teatre religiós o profà, i, anecdòticament, per al manteniment de la rosassa o òcul de la façana.

86 1

87 L església de Santa Maria de Montferrer i Castellbò 30 anys de rehabilitació urbana ( ) 2 La que fi ns avui ha estat la darrera fase de la rehabilitació però confi em que en vinguin més va restituir al seu nivell original la coberta de l absis principal, que conservava un llosat inferior muntat directament a la sola de la volta, ja que va ser remuntat amb la reforma barroca i tapava l òcul de la capçalera de la nau. Amb la restitució de l antic nivell del llosat, s ha pogut recuperar també la llum d aquest òcul. Pel que fa als nivells de l absis i de la nau, es tractaria de nivells remuntats al barroc. És evident, però, que a l absis central hi ha hagut altres recreixements; la forta discontinuïtat que s observa a la seva volta esfèrica sembla causada per un recreixement de la nau, de l arc triomfal i del conjunt dels absis, amb un apuntat dels arcs de suport i tancament, ara ogivals. 135 El nou skyline recuperat ofereix una agradable proporció de volums. També en aquesta darrera fase hem treballat la façana, hem segellat junts i fàbriques, procurant no tapar les possibles fases de reformes, i hem realçat i protegit la portada. La portada és correcta encara que discreta, de les darreries del romànic amb un regust evident de gòtic probablement afegida, i emmarca un element noble de reconeguda qualitat, imatge del temple, com és la porta de fusta amb diverses aplicacions de ferratges decoratius. L obra que quedaria pendent d execució és el tractament de protecció de la porta, el tractament de les façanes laterals i posterior tal com s ha fet amb la façana principal, la recuperació d elements pictòrics al cos de l absis de capçalera, i la recuperació de la rectoria adossada a l església. 1. La nau, els arcs diafragmàtics i l òcul recuperat. 2. Conjunt de la col legiata i cal Gramunt. No cal dir que l obra no hauria estat possible sense la col laboració de Francesc Belart, l arquitecte tècnic, i de les empreses encarregades de la seva execució, que han fet gala d una gran predisposició no sempre reconeguda.

88

89 Les obres d urbanització del nucli històric de Navata 30 anys de rehabilitació urbana ( ) Les obres d urbanització del nucli històric de Navata Marc Manzano Saló Arquitecte El temps passa mentre mirem cap a un altre costat Efectivament, el temps passa i passa ràpid, i els que treballem en patrimoni ho sabem prou bé. El temps que passa sense intervenir en un lloc construït porta a la degradació del lloc i al deteriorament del seu entorn, i això era el que passava al nucli històric de Navata. 137 Conec Navata des de fa vuit anys. La primera feina que hi vaig fer va ser portar la direcció tècnica facultativa d una obra per a la urbanització de la plaça de l escultor Casamor, projecte d un altre autor. En les primeres visites, passejant pel nucli històric, a l entorn de la plaça s observava un principi de degradació important, tant de paviments com de façanes, d ambient de carrer, d instal lacions obsoletes, aèries, etc. Durant aquesta primera obra ja es produeix una de les petites sorpreses que de vegades et dóna la vida: coincidir amb un alcalde del ram de la construcció, inquiet, bellíssima persona, i sobretot molt sensible a les idees que anaven sorgint durant l obra. En una de les nostres amigables trobades, l alcalde em va comentar que volia continuar arreglant el nucli històric, i que precisament en aquella època tenia una subvenció per actualitzar tot l enllumenat públic. La meva resposta com a tècnic va ser: Alcalde, això ho hem de fer, però amb seny; hem d entendre el nucli històric de Navata com un tot i pensar uns criteris per a l espai públic que siguin uniformes i coherents amb la seva pròpia història. Ell de seguida ho va veure clar i s hi va animar. Però el preocupava la durada de les obres. La meva resposta va ser clara i concisa: Aquest treballs es prenen el seu temps, el més important és fer les coses bé, pensar-les amb deteniment i sobretot entendre que treballar així, lentament, serà la manera d anar ràpid. No només ho va entendre, sinó que s ho va fer seu, i així ens vam posar a treballar. Una estora de pedra natural emfasitza el centre del poble: la plaça de la Vila. Per començar, vaig encarregar un estudi històric de Navata per poder tenir clara l evolució urbana del nucli, com i quin va ser el seu origen, i com es va anar transformant. Amb aquesta documentació es va redactar un pla director anomenat Pla de renovació i millora de l espai públic del nucli antic de Navata.

90 1. El carrer del Pare Planes. El paviment és de formigó rentat a l àcid. 2. Vista panoràmica de la plaça de la Vila. En primer pla, l edifici de l antic hospital, situat en un creuament de camins i origen del poble. 1

91 El temps passa mentre mirem cap a un altre costat 30 anys de rehabilitació urbana ( ) 2 Amb tot, el temps passava i l alcalde de tant en tant em trucava: Com ho tens?. Paciència, alcalde, paciència, responia jo. Un cop aprovat el Pla, l alcalde el va presentar públicament als veïns de Navata, se l va fer seu, i, molt motivat, va començar a buscar ajuts per dur a terme les fases projectades. Durant el 2009 vam acabar la primera fase d execució defi nida per aquest pla, i ja estem redactant la segona i tercera fases. Una està inclosa en el protocol de l 1% cultural , i l altra es fi nança amb ajuts del programa FEDER. 139 Recordo un dia que vaig tornar a fer fotos de l obra acabada i em vaig trobar la plaça de la vila plena de cotxes aparcats. Tot indignat, vaig trucar a l alcalde i li vaig proposar de redactar un pla de mobilitat per treure els cotxes del nucli antic; la seva resposta va ser molt contundent: Ja el tinc encarregat, el mes que ve el vénen a presentar. Podeu imaginar-vos la meva cara de sorpresa: jo que sempre he defensat que, si volem rehabilitar i revitalitzar els centres històrics, hem de tancar-los al trànsit, i ara l alcalde se m havia avançat. Des de l any passat, un cop acabada l obra de la primera fase, al centre històric de Navata s hi celebra una jornada de portes obertes als patis de les cases, un fi ra d artesans on es recuperen els antics ofi cis, i també es vol publicar un llibre d història de la vila. La tardor del 2009 vaig tornar a Navata. No feia ni un any que s havia acabat la primera fase d actuació del pla, i ja hi havia tres edifi cis amb la façana rehabilitada: s hi havien recuperat els colors originals, i també els baixants i canalons de ceràmica vidriada, tal com recomanava el Pla. Fins i tot hi havia una bastida muntada davant l edifi ci de la rectoria, preparada per rehabilitar-ne la façana. Estic content per diversos motius: primer, perquè s ha demostrat que amb pocs mitjans i molta illusió s aconsegueixen grans coses; segon, perquè he tingut ocasió de comprovar pels carrers de Navata la satisfacció de la gent que ara pot gaudir d aquells espais públics recuperats i rehabilitats; i, fi nalment, perquè quan tornes a visitar una obra al cap d unes setmanes d haver-la acabat i tens la sensació que sempre ha estat així, signifi ca que l obra funciona i que és de tothom, i que ha estat coherent en la utilització dels materials i amb el seu entorn. És una obra que no ha buscat ser protagonista per si mateixa, sinó que ha volgut que el temps i la història del lloc en siguin els protagonistes. El temps passa, sí, però si tots mirem pel benefi ci col lectiu, del país, el temps passarà igualment però el viurem amb millor qualitat.

92

93 El celler cooperatiu del Pinell de Brai 30 anys de rehabilitació urbana ( ) El celler cooperatiu del Pinell de Brai Joan Figuerola Mestre Joan Gavaldà Bordes Jordi Romera Cid Arquitectes El repte de recuperar la Catedral del Vi, signe d identitat d un poble Portar a terme la rehabilitació del celler i molí d oli de la Cooperativa del Pinell de Brai representa tenir molt present el fet constructiu i el moviment cooperatiu agrari de fi nals del segle XIX, una coincidència que es manifesta en una època de gran importància en la història social i arquitectònica de Catalunya. En el context del naixement dels primers sindicats agrícoles regits pel Codi de Comerç i per la Llei d associacions de 1887, catorze famílies del Pinell van hipotecar tots els seus béns per tal de fundar, l any 1915, enmig d un gran esforç de superació econòmica i social del poble, una cooperativa agrícola que els permetés construir un nou edifi ci per elaborar les seves pròpies collites i comercialitzar-les. 141 L any 1918, l ambició d aquests primers associats cooperativistes va permetre encomanar a l arquitecte Cèsar Martinell, admirador de Gaudí i immers en el moment de renovació arquitectònica de Catalunya de principis de segle, la construcció d un nou edifi ci de gran qualitat, al mateix nivell dels anomenats cellers d arquitectes d altres poblacions més grans del país. La bona formació constructiva de l arquitecte el porta a racionalitzar l estructura del nou celler amb uns esvelts arcs de maó, seguint la línia catenària i lleugeres encavallades de fusta. Mostra una visió arbòria dels arcs de repartició de càrregues en les dues direccions de les naus, i dissenya amb carreus de pedra els nusos de concentració de càrregues dels arcs estructurals i dovelles de portes i fi nestres, introduint millores constructives, fruit de l experiència i l anàlisi del comportament dels lleugers arcs i pilars de repartiment de càrregues de la coberta en anteriors cellers construïts per ell. La necessitat de dissenyar un edifi ci agrari que reculli les adequades innovacions tecnològiques per millorar la qualitat enològica i alimentària dels productes agrícoles que s hi elaboraven, es manifesta en les seves instal lacions productives i espais funcionals. Aspectes com el disseny de la ventilació i sortida d àcid carbònic de la fermentació del most, la formació de cambres aïllants dels dipòsits subterranis, formades amb voltes de maó de pla, la estratègica situació a diferents alçades de les fi nestres que donen llum i ventilació natural als espais de treball i magatzem de vi, o la racionalització de la maquinària i dels recorreguts del vi i de l oli en el seu procés d elaboració, expressen aquesta intenció projectual i resolen els requeriments plantejats. Detall de les escales d accés a les tines i a la coberta. I amb voluntat de construir una obra arquitectònica culta que esdevingui un edifi ci signifi catiu en el medi rural destinat a la producció agrària, incorpora elements decoratius a la façana principal (fris ceràmic de rajola vidriada de Xavier Nogués), la marquesina a la façana posterior, o els remats de coberta i el disseny i distribució de les fi nestres i portes del conjunt. L afany per aconseguir una

94

95 El celler cooperatiu del Pinell de Brai 30 anys de rehabilitació urbana ( ) obra ben feta, expressió del moviment noucentista del qual forma part Martinell, el porta a realitzar un disseny elegant i funcional. Ho exemplifi quen els retalls voluptuosos dels brancals de carreus de pedra de les portes i fi nestres, el desenvolupament de les pilastres acabades en arc de la sala destinada a celler, l escala volada sobre la sala de producció posterior, conformada per una intersecció de diferents superfícies produïdes per perfi ls metàl lics i voltes de rajola, o la utilització de peces aplantillades de maó ceràmic en la confi guració de la secció dels arcs estructurals i els brancals de les fi nestres. La proposta de recuperació de l edifi ci contempla un alçament de plànols global imprescindible per conèixer, interpretar el seu procés constructiu i permetre un contrast amb els plànols originals del projecte, l anàlisi de dades històriques, i un estudi detallat de patologies existents produïdes pel pas del temps i per la seva particular història d us, transformacions i esdeveniments socials del Pinell. Aquest estudi ha permès analitzar les humitats del subsòl que afecten l edifi ci, les ferides produïdes en l estuc de les façanes pels impactes d armes de foc durant la Guerra Civil, els despreniments en els paraments interiors dels murs com a resultat de la voladura l any 1938 del polvorí existent al seu interior, el primer arc reconstruït en la postguerra, i la nova col locació de les teules de coberta desmuntades durant el confl icte bèl lic per evitar que l edifi ci fos considerat objectiu militar per l aviació utilitzant teules alacantines amb data de fabricació 27 de juny de 1941 per restituir les que es van trencar durant el desmuntatge. L anàlisi acurada de l edifi ci també permet descobrir barres metàl liques d unió ocultes entre els arcs de catenària a mitja alçada, introduïts en aquest edifi ci per tal de minimitzar l efecte dels assentaments i les deformacions produïdes en els arcs diafragmàtics pels lleugers pilars de repartiment de càrregues de la coberta. L estudi que aquest equip d arquitectes ha portat a terme al celler de Rocafort de Queralt construït abans que el del Pinell pel mateix Martinell de les importants fi ssures existents en la trobada entre la coberta i el mur lateral en cadascun dels arcs, manifesten l existència de zones amb traccions que, sense tenir importància en l estabilitat global de l estructura, produeixen en la fàbrica patologies que caldrà estabilitzar i reparar. Aquesta constatació empírica, no detectada en els models de càlcul funicular, és la que permet a Martinell afi nar el disseny de la solució estructural. 143 El projecte de rehabilitació global de l edifi ci contempla la restauració dels elements mutilats al llarg del temps per actuacions poc afortunades o degradacions mediambientals, la reparació dels elements de formigó armat amb oxidacions, els paviments i materials d acabat disgregats, les fusteries i elements estructurals de fusta afectats per xilòfags, les oxidacions d elements metàl lics, els terrats mancats d impermeabilització i aïllament tèrmic, i el desmuntatge del forjat per recuperar les antigues voltes de cobriment de la tremuja de descàrrega de raïms. En l aspecte funcional, el projecte de restauració del celler contempla la recuperació i conversió dels espais d elaboració del vi i de l oli, actualment sense ús per manca de producció agrícola, en espais per a activitats culturals i d interpretació de l arquitectura agrària de Martinell. La introducció de nous usos en espais històrics comporta unes acurades actuacions per tal de complir els requeriments normatius actuals d ocupació per a ús públic: càrrega de foc, accessibilitat o protecció dels recorreguts visitables, i també la introducció de noves instal lacions i elements funcionals compatibles amb la bona conservació i el respecte per les estructures històriques existents. Aquest és el cas del celler del Pinell, que els actuals cooperativistes i les institucions implicades en la conservació del patrimoni cultural del país es proposen recuperar per tal de conservar els excepcionals valors patrimonials de la catedral del vi, amb el mateix esforç de superació econòmica i social que el poble de Pinell hi va dedicar en construir-la, l any Façana principal amb el fris ceràmic de Xavier Nogués. Pàgina següent Vista transversal de la nau.

96

97

98 1

99 2 1. L escala en voladís d accés a les cobertes 2. Visió de la nau central de la part superior de les tines.

100

101 L estany de Puigcerdà 30 anys de rehabilitació urbana ( ) L estany de Puigcerdà La dificultat d explicar un projecte públic David Ferrer i Bastida Arquitecte M. Josep Rubió i Armangué Paisatgista La primera difi cultat per explicar el projecte de l estany de Puigcerdà radica en la descripció mateixa del seu contingut: considerar-lo tant sols una rehabilitació és limitar-ne l abast; parlar d una renovació, tractant-se d un parc, sembla una mera operació de rejoveniment d espècies vegetals; una restauració suposa la recreació més o menys fi del d una perduda i valuosa existència anterior; i, per altra banda, tampoc pot considerar-se un projecte de paisatgisme completament nou. Diríem, potser, que sense ajustar-se exactament a cap de les denominacions citades, conté algun aspecte de cadascuna. És un projecte, per tant, d una certa complexitat. 149 L estany, abans de començar les obres, era un indret de fama immerescuda plantejat amb poca gràcia i un perfi l barroer. Es tractava en realitat d una antiga bassa de rec, arranjada a principis del segle XX de manera elemental i sense gaires aspiracions. La vorera del llac, de geometria ingrata i mancada de qualsevol fonament que n assegurés l estabilitat, estava voltada d una monòtona fi lera de verns uns arbres de ribera de fusta fàcil i vida curta que la cenyien com un cinturó massa estret. La vegetació de tot el conjunt l estany i l anomenat Parc Schierbeck havia entrat en plena decadència física, i unes ventades, pocs mesos abans de començar l obra, l havien deteriorat considerablement. Aquesta lamentable realitat, que resultava evident als ulls de qualsevol paisatgista professional, era, en canvi, viscuda pels habitants de la vila com una idealitzada postal romàntica. En les nostres primeres visites a Puigcerdà, aquesta diferència d apreciació es va fer clarament palesa, i va infl uir notablement tant en el projecte com en el posterior desenvolupament de l obra. L illa de l estany amb el pavelló dels cignes i el colomar. A la difi cultat de portar a terme una important reforma paisatgística en un indret assumit sentimentalment per tota la població de Puigcerdà, s hi afegia una natural desconfi ança en els resultats fi nals, que, d altra banda, eren difícils de fer entendre atesa la complexitat del projecte, i malgrat els dibuixos i les perspectives que es van presentar. El recel era considerable, i, a l inici de les obres, n hi va haver prou que l empresa constructora assenyalés amb una fatídica creu els arbres que, pel seu estat terminal, calia tallar, perquè la gent comencés a parlar de destrucció del paratge. Tampoc la realització de l obra en dues fases va ajudar a la comprensió del projecte, ja que s ha de reconèixer que l aspecte inacabat i una mica trist que presentava l indret al fi nal de la primera fase situació que es va prolongar durant tot un any el feia sospitosament inexplicable. Menys polèmica va ser la construcció de la nova vorera de l estany, malgrat que alterava radicalment el seu perímetre anterior; això es deu sobretot al fet que les obres d enginyeria civil son més fàcilment intel ligibles, en revelar de manera immediata la seva utilitat. En canvi, les abundants plantacions que es van realitzar en les últimes etapes de l obra no van aconseguir canviar, de bon principi,

102 la fesomia de l indret. Donat que els arbres i els arbustos joves havien de competir amb exemplars plantats cinquanta anys abans, l aspecte inicial del conjunt no era massa engrescador. Tal com passa habitualment amb les obres de paisatgisme poc abans que siguin inaugurades, tot semblava més una benintencionada aposta de futur que no pas un verd i radiant present. El temps, que tant afavoreix el paisatgisme com castiga l arquitectura, ha anat equilibrant progressivament les masses vegetals, apropant-les a l efecte previst en el projecte. Perquè cal dir que es tractava d un projecte d efectes i de fi ccions deliberades, de creació d un paisatge artifi cial que fes oblidar tant la absurda situació d un estany a la part més elevada del turó on s assenta Puigcerdà, com les seves reduïdes dimensions reals. Envoltar l estany amb una massa arbòria que canviés de color amb les estacions, puntejar-la amb petits pavellons de fusta que generessin distàncies enganyoses, i refl ectir escenogràfi cament sobre la làmina d aigua tot aquest conjunt per tal d engrandir-lo visualment, constituïa, precisament, l eix bàsic de tota l actuació. Difícilment el resultat fi nal, indemostrable en la fase de projecte, podia ser apreciat a priori pels puigcerdanesos, com tampoc podia diluir en tan poc temps una memòria històrica col lectiva lligada a l estat original de l estany. Però tot just acabada l obra, i malgrat l aspecte incipient que presentava

103 aleshores, l acceptació del públic va ser bastant general, i, d alguna manera, s ha anat afermant al llarg dels anys, amb el creixement de la vegetació i, en especial, amb la bona resposta dels passejants que freqüenten el parc. Malgrat tot, alguns núvols enfosqueixen encara el nou estany de Puigcerdà. El correcte manteniment d una obra d aquestes característiques, fràgil per naturalesa atesa la condició biològica dels seus elements principals, és bàsic per garantir que es conservi fi del al seu estat original. En el nostre cas, i ja de bon principi, es van eliminar el brollador i la cascada d aigua que simulava alimentar l estany, i es van substituir per uns parterres insípids però més fàcils de mantenir; d aquesta manera es va mutilar una idea important del projecte. També ha estat molt desafortunat cobrir amb pintura marró les estacades, que originalment havien de ser de fusta tractada sense envernissar per tal que envellissin de manera natural canviant gradualment de color. Afegim-hi, per acabar, algunes plantades espúries dutes a terme pels jardiners locals, amb més bona fe que criteri, introduint espècies alienes a la coherència inicial de les plantacions, i veurem amb quina facilitat s esborren els traçats arboris i, el que és més important, com aquestes modifi cacions van erosionant lentament l esperit general del projecte. El vell i els nous pavellons del parc.

104 1

105 2 1. El mirador dels Pirineus. 2. L estany glaçat vist des de la plataforma de fusta.

106

107 El monestir de Sant Quirze de Colera a Rabós 30 anys de rehabilitació urbana ( ) El monestir de Sant Quirze de Colera a Rabós Joan Falgueras i Font Arquitecte En els marges, l escletxa Se m fa difícil tenir distància crítica. La meva formació, i algunes deformacions, són preses d aquest paratge des de fa més de 30 anys, quan, estimulat per la rauxa i el seny de Pitruc, Badia i Adell, estudiosos de l arquitectura medieval, vaig començar a fotografi ar-lo i dibuixar-lo. He viscut el darrer alè del mon agrari quan el conreu i la ramaderia van deixar de tenir-hi sentit econòmic i la ruïna del territori antropitzat va embolcallar com una heura les parets sempre reaprofi tades. D aquesta obsolescència arquitectònica i territorial n emergeix la consciència contemporània de bellesa, signifi cació històrica i valor ambiental. Sota fems ressecs, pols que el vent s endú, lluen més que mai les lloses. En marges de camps ermats es despleguen esponeroses les criatures sota la lupa del naturalista. La terra esgotada esdevindrà parc; el mas del convent, un cop apagada la llar, monument a visitar. 155 El 1984, encara amb masovers, fem el primer aixecament per a la Generalitat. El 1986 es declara la protecció del paratge, i el 1987, la reserva integral. El 1994 el recinte edifi cat passa fi nalment a l Ajuntament per voluntat dels Nouvilas, propietaris de la vall. Des del Patronat que es constitueix es plantegen amb vocació transfronterera altíssimes expectatives centre de documentació, sales d actes i exposicions que contrasten amb la fragilitat de l estructura de gestió i fi nançament. Des de Cultura, a partir de l impuls de Joan Saqués, cap del Servei Territorial, es desplega entre 1995 i 1997 un programa de recerca sobre història (excavacions i estudis), arquitectura (aixecaments tridimensionals i anàlisis tipològiques) i construcció (mecànica del sòl, mineralogia, patologies estructurals, revestiments), en el marc del qual els arquitectes Falgueras, Rodeja i Torrent tenim l oportunitat de treballar multidisciplinàriament amb catedràtics d universitat (Vendrell, de la UB, i Mañà de la UPC) historiadors de camp i arqueòlegs (Badia, Codina i altres) i empreses especialitzades (Arcor i Losan). Culminem aquesta etapa al tombant de segle amb esquemes de pla director per a la seqüència d intervenció i per a l ordenació de l entorn, que preveuen aturar l accés de vehicles i concentrar les noves infraestructures a la boca de la vall, preservant tot l escenari. Nau principal. Volta sanejada i en part refeta. Paviment sobre l excavació exhaustiva. Mentrestant, però, la realitat d un espai on començava a arribar la riuada del lleure feia independents les seves pròpies dreceres, i els confl ictes i les solucions parcials afl oraven espontàniament: l adequació, en el corral privat, del restaurant i els primers serveis al visitant; les interferències dels excursionistes amb la fauna en perill i amb els ramats; el pelegrinatge cada cop més massiu de l estacionament de vehicles, fugint del vandalisme turó amunt... Per al parc assagem, en conseqüència, una nova alternativa d ordenació dels accessos i les infraestructures, que assumeixi tant els usos

108 El monestir de Sant Quirze de Colera a Rabós 30 anys de rehabilitació urbana ( ) realment existents com l accés dels vehicles i les infraestructures fi ns a l entorn immediat. Aquesta nova alternativa es comença a materialitzar parcialment per les actuacions del Departament de Política Territorial i Obres Públiques en pavimentació d accessos i en portada d energia, que haurien de ser completades per la confi guració d un àmbit de propietat pública que inclogués un nou aparcament ordenat. Assisteixo perplex, mig còmplice, mig opositor, al canvi de paradigma. El misteri serà divulgació; la solitud refl exiva, convivència festiva; la raó crua de la subsistència serà bescanviada per la narració d un país que es vol culte, lliure, desvetllat i feliç. El monument rehabilitat i el paratge protegit acabaran inevitablement, gràcies i malgrat els nostres propis interessos científi cs o arquitectònics, en un discurs que els faci assequibles a aquest públic creixent que incorpora la recreació històrica i el medi natural idealitzat als hàbits de consum de la cultura de masses. Aquest subjecte col lectiu, que és el destinatari fi nal de la intervenció, conté dintre seu totes les contradiccions: el desig d apropiació col lectiva, els aplecs i els cicles de concerts, la urgència de posar a disposició dels ciutadans els resultats de les inversions, les cauteles ambientalistes d aquells per a qui el monument i la seva utilització més enllà de la simple ruïna hauria de ser una anècdota en un paratge per renaturalitzar que difumina mil anys d artigatge... Heus aquí els meus temors sobre la tematització i la mort d èxit, sobre la inconveniència dels usos massius, sobre la fragilitat i la reduïda capacitat de càrrega d aquesta arquitectura que el sagaç historiador i conseller Joaquim Nadal contraposa amb rotunditat i franquesa: Els espais d exclusió són molt poc democràtics i molt poc pedagògics, no expliquen res. En aquest context, en el marc de les successives i continuades intervencions de restauració del programa de l 1% cultural, gestionat per l Incasòl des del 2000, què hem après que pot aportar, la disciplina arquitectònica? Primer de tot, el procediment generalista d integrar aportacions científi ques moltes vegades estanques i extremades, necessitades de contrast i compatibilització. Ens hem basat en el dibuix detallat de la realitat física, casa comuna on podem verifi car, en les empremtes constructives, les hipòtesis d especialistes, els estudis històrics i les interpretacions arqueològiques.

109 El monestir de Sant Quirze de Colera a Rabós 30 anys de rehabilitació urbana ( ) 2 En segon lloc, la responsabilitat tècnica més enllà d un coneixement neutral d assegurar la pervivència de parts sòlides, de consolidar les malmeses i de desmuntar les perilloses tot substituint-les, de manera racional i amb els mínims prejudicis, per noves estructures que permetin un ús segur i en condicions. Quan ha calgut, ajudats per la saviesa del catedràtic de construcció Fructuós Mañà i defugint l exhibició espectacular d ortopèdies, hi hem introduït recalços, micropilots, lloses, tensors, morters de calç i d alta resistència, etc. 157 En tercer lloc, la capacitat d organització espacial més abstracta, el salt en el buit que no queda resolt per l acumulació d anàlisis prèvies. Hem buscat, amb un escèptic distanciament de programes funcionals massa concrets, les seqüències de la passejada arquitectònica en l enllaç de les diverses plataformes, adés a cel obert, adés aixoplugades sota seccions de coberta vella i nova que modulen les entrades de la llum i les penombres. En quart lloc, el plaer artesà de manipular matèries en aquest univers pretesament virtual en complicitat amb treballadors de la pedra, el morter, el ferro, la fusta i el vidre. Hem defugit la rusticitat per aferrar-nos al rigor geomètric i a l exigència de perícia, a l alçada de les lliçons plàstiques que la fàbrica ens desvetlla sota l erosió. Hem difuminat les reparacions i hem fet evidents les petites traces contemporànies refugiades en la geometria d una gàrgola de formigó o d una cornisa d acer, en l especejament d uns porticons de vidre o en el traçat d un pòrtic de fusta laminada. La posició geogràfi ca excèntrica, la petita dimensió de l administració propietària, el suport sostingut i consensuat de les institucions, prou distant de les síncopes electorals... han estalviat a Sant Quirze de Colera de veure s sotmès a l estrès que pateixen altres conjunts situats sota la llum enganyosa dels focus en els debats de construcció retòrica d identitats, o en les depuracions entre escoles restauradores. Això ens ha permès l excepcional llibertat dels moments de traspàs en els llocs perifèrics. Hem aprofi tat fi ns ara aquesta escletxa per treballar amb un projecte al cap, però sense l automatisme d una planifi cació tancada, amb equips diferents però sense massa comissions, amb funcionaris funcionals i solidaris, catedràtics emèrits, gent amb ofi ci i manobres forasters però sense executius intermediaris, amb lentitud però sense pausa, amb molt de gust. 1. Vista des del sud-oest amb la prologació de la coberta sobre el refetor. 2. Noves cobertes refetes amb les lloses preexistents sobre les naus del temple i sobre el refetor cobertes amb llosa nova.

110 1 1. Estat del braç de migdia del transsepte un cop excavat el sòl i abans de sanejar els paraments i restaurar les pintures de l absidiola. 2. Capçalera de la nau central amb les restes excavades de l antiga cripta i dels braços laterals.

111 2

112 1 1. La nau central amb l absis al fons. 2. Façana de ponent amb la coberta reconstruïda. Pàgina següent 1. Braç del transsepte amb les voltes sanejades i porta del claustre. 2. Absidiola del braç de migdia amb restes de pintura mural restaurada. 3. Cancells nous. 4. Monestir i entorn.

113 2

114 1 2

115 3 4

116

117 Santa Maria del Miracle de Riner 30 anys de rehabilitació urbana ( ) Santa Maria del Miracle de Riner Anton Baraut i Guilà Arquitecte Pintar amb criteris del Barroc Enfrontar-se a una intervenció en el patrimoni arquitectònic en aquest cas, a l església de Santa Maria del Miracle representa per a mi tenir la consciència explícita del temps. La nostra posició privilegiada en la continuïtat històrica és un punt de partida per a la interpretació sense traves de l espiritualitat del moment. Per això cal una actitud respectuosa, des d una certa distància, amb la voluntat de no alterar el que és essencial del seu origen, ni la mística històrica que li ha donat el pas del temps. Encara que el conjunt de la intervenció sigui unitari, tot projecte té parts essencials i altres de més domèstiques. En aquest cas, la decisió de pintar la nau de l església va ser la que va provocar més enrenou. 165 Després, en la pròpia intimitat, quan prens decisions embolcallat de sentiments i fi del a tot allò que ens defi neix com a col lectiu, tens la il lusió que el monument mateix se les acabi fent seves. El verdader valor del nostre patrimoni es posa de manifest quan exerceix la seva capacitat receptiva per transformar-se en una obra oberta. És per això que vull fer-vos extensives aquelles consideracions que, de manera objectiva, em van obrir pas a una lectura i interpretació de l espai de la nau de l església. El fet que l església del santuari del Miracle se ns presenti com una obra inacabada a la seva època, suposava un repte i un esforç de contextualització a l hora de prendre decisions. Abans de la intervenció, els paraments interiors estaven tractats amb una abeurada de calç, una actuació que no respon a la voluntat barroca, ja que va ser a partir de l època de la Il lustració que la nostra cultura va quedar marcada per la decisió de blanquejar els edifi cis, seguint criteris, en part, higiènics. El factor més important, però, va ser el context històric, ja que aquesta voluntat es va iniciar amb el neoclassicisme, on el rigor arquitectònic era fonamental, i va trobar la perfecció mitjançant el marbre blanc i la fi delitat cega al pensament de Ruskin, que entenia l arquitectura com un problema de forma en què el color trencava l equilibri. Seguint aquest esperit, el neoclassicisme adopta el blanc amb la voluntat d unifi car formalment l espai. Detall del retaule i els frescos en un marc que en subratlla l expressivitat. La pràctica de pintar els murs pot respondre a raons molt diferents. Malgrat que s hagi considerat generalment com un recurs de pobre, no sempre és així. El barroc al nostre país no va ser mai blanc, sinó colorista. Els murs es pintaven amb colors uniformes, generalment l ocre o el mangre (en àrab terra roja, òxid vermell de ferro mesclat amb argila i alúmina, abundant a la natura). Existeixen molts indicis de la importació a Espanya de pigments per fer pintura procedents de Venècia (blaus, ultramarins, verds i granes).

118 1 Santa Maria del Miracle mai no havia estat pintada. Així doncs, no es tractava de dur a terme una restauració de la pintura. L aplicació de color es va haver de fer a partir dels criteris culturals del pensament barroc. L esperit d obertura iniciat al Renaixement va acabar sobtadament amb el naixement del barroc. Aquí, la monarquia considerava la defensa del catolicisme com un dels seus deures; en aquest context, s entenia l art al servei dels ideals, tant religiosos com polítics. El tribunal de la Inquisició i el nou orde dels Jesuïtes creat per Sant Ignasi de Loiola el 1540 van tenir un paper important en aquest procés, ja que es convertiren en la guia espiritual de l Estat. Els Jesuïtes van proposar una nova iconografi a i van imposar la temàtica als artistes fi ns al més mínim detall: el misticisme i l exercici ascètic del sants, com a exemple de vida per a l home. Amb aquestes icones recurrents, el poble, una massa de majoria analfabeta, quedava subjecte al poder jeràrquic de l Església i l Estat, i els palaus i esglésies havien d ostentar aquesta esplendor. En canvi, pel que fa a l estil, l artista tenia total llibertat de decisió. El barroc pretenia la unifi cació de les arts: l escultura i la pintura aplicades a l arquitectura contribuïren decisivament a afermar la voluntat subjacent en l ostentació, entesa com a representació del poder. En general, l art barroc va tenir un paper molt important en els confl ictes religiosos d aquella època. En contraposició a la tendència protestant de construir els edifi cis per al culte d una manera sòbria i lliure de decoració, l Església catòlica utilitzava la grandiositat i complexitat barroques amb fi ns litúrgics. Podem dir que l arquitectura del barroc és l expressió estètica de la Contrareforma. Davant de la sobrietat ideològica i formal de la Reforma, el catolicisme es manifestava d una manera més visceral, apel lant directament a l emoció del fi del; així, el triomf de la fe catòlica es proclamava mitjançant les construccions barroques.

119 Com hem comentat, sent l església de Santa Maria del Miracle una construcció inacabada, no ens han arribat dades de quin nivell de decoració es pretenia. 2 Els colors clars utilitzats en el barroc del nord d Europa són un suport expressiu a l abundant decoració: possibiliten el contrast i defi neixen els volums ornamentals amb els jocs d ombres, i s imposa la llum dramàtica. Mentrestant, al nostre país, l arquitectura barroca està presidida per l escassa ornamentació, la sobrietat i la mesura que havia introduït Juan de Herrera. L església de Santa Maria del Miracle respondria a aquesta austeritat formal, i, per tant, no es fa necessari ressaltar l ornamentació, només cal dirigir la mirada a l estructuració formal de l espai. Per això vam descartar la utilització de tons clars i vam considerar la possibilitat de fer servir colors pesats, aquells que confi guren la volumetria, que li donen cos. En referència a exemples propers i totalment consolidats des dels seus orígens, ens vam permetre optar per colors de la gamma del mangre, abans esmentat. S entén aquesta arquitectura quan, a través del color, es vincula la defi nició formal amb la voluntat espiritual. Així, la proposta d intervenció aconseguia una sensació envoltant on es manifestava l efectisme del barroc i el gust pel dramatisme. També calia tenir en compte que el retaule és el referent que defi neix l espai, i per això el color escollit per a l entorn hi havia d actuar amb complicitat, aportant-hi contrast i fent d acompanyament i suport, més que no pas entrar-hi en competència. 1. Abans de la intervenció amb les parets i el sostre tractats amb una beurada de calç. 2. El color ressalta l expressivitat del propi retaule i potencia l esperit de l espai barroc. Com diu l historiador de l art i fi lòsof francès Louis Marin ( ) referint-se a l ús del color en el barroc:...és una aventura ideològica en la història material i cultural d occident.

120 1 1. Camí d accés a l església. Construcció efímera que possibilita la compleció de la nau en un futur. 2. Els nous elements d accés delimiten el monument sense, però, tenir-hi contacte.

121 2

122

123 El monestir de Sant Benet a Sant Fruitós de Bages 30 anys de rehabilitació urbana ( ) El monestir de Sant Benet a Sant Fruitós de Bages Josep M. Esquius i Prat Arquitecte L escala del campanar Qui els havia de dir a les minyones de Ramon Casas i de les seves germanes, tot rentant plats amb la seva còfi a i davantal blanc als replans de l escala del campanar de Sant Benet, que ho estaven fent en el punt probablement més antic del monestir de Sant Benet de Bages? Efectivament, el monestir es va fundar l any 906, i es va desenvolupar al voltant de les restes d una torre de guàrdia, probablement tardoromana malgrat que aquest punt no s ha pogut provar documentalment, que protegia, al pas del Llobregat, el camí que duia des del Vallès cap a l interior per anar a buscar la sal de Cardona. 171 Amb els anys va esdevenir el monestir benedictí més important de les comarques centrals, amb possessions extensíssimes que arribaven fi ns a les Preses, a la Garrotxa. El 1627, després d anys de decadència, va passar a dependre de Montserrat; els monjos d aquest monestir van transformar unes estructures medievals en barroques, després de desestimar un projecte per enderrocar-lo gairebé totalment i tornar-lo a aixecar. Però després que els monjos l abandonessin arran de la desamortització de Mendizábal (1837), el monestir va quedar en estat ruïnós. El pintor Ramon Casas, fi ll dels primers propietaris de la fabrica tèxtil contigua, durant unes vacances d estiu es va enamorar de les seves pedres mil lenàries, i el va fer comprar als seus pares. Amb el temps i amb l assessorament de Puig i Cadafalch tot i que se n han trobat només croquis parcials i cap projecte de conjunt, Casas el va transformar en una gran casa d estiueig per a ell i les seves germanes Montserrat i Elisa amb les seves famílies. Interior del campanar amb el penúltim tram de l escala. L esperit de la Renaixença els va portar a reconvertir un monestir d aparença barroca en un de medieval, amb alguns elements modernistes. La majoria d aquestes transformacions estilístiques es manifesten també en el campanar. És d aquest campanar, i no de la restauració del conjunt, que fa poc que s ha acabat, que parlarem en aquest escrit. Sobre les restes de la base tardoromana descoberta durant la restauració, en successives remuntades s hi van realitzar transformacions d estils diferents que van culminar el 1941, amb unes últimes obres per instal lar-hi i beneir les campanes, un cop acabada la Guerra Civil. Al costat de la base del campanar hi havia les cuines i els espais de servei; a la primera planta, l offi ce, que servia al menjador

124

125 El monestir de Sant Benet a Sant Fruitós de Bages 30 anys de rehabilitació urbana ( ) i als salons; a les golfes, les habitacions del servei. El campanar va passar doncs, a tenir la funció de comunicació vertical entre les minyones de les diferents plantes. Per accedir-hi, es va construir una escala d obra encaixada en un espai arrebossat i enrajolat a trossos amb rajoles de València blanques, tot de baixa qualitat constructiva. L accés a la part més alta quedava tallat per una volta de pedra sobre la qual es va col locar un gran dipòsit d aigua. A l espai de les campanes només s hi accedia des de la teulada de l església, travessant una altra volta de pedra de directriu perpendicular a l inferior, i pujant-hi mitjançant una molt precària escala de fusta. Durant la restauració vam trobar una escala de cargol romànica, encastada en el gruix de les parets, que comunicava l antic cor de l església amb la planta del sobreclaustre i amb la teulada. Ens vam proposar, juntament amb Francesc Xavier Asarta, reformar l interior del campanar perquè fos un espai al més diàfan possible, comunicat des de dalt a baix per una sola escala que donés accés a totes les diferents estances que devia haver servit al llarg de la seva història, encara que no fos simultàniament. El resultat va ser aquesta escala de cargol que veieu a les fotos i als plànols. Desenvolupada amb un únic eix vertical, s eixampla o s estreny en funció de l espai que travessa. L escala es gairebé autoportant i no afecta les parets de pedra, que d aquesta manera queden lliures de noves interferències i s asseguren la recuperabilitat. Està construïda amb ferro acabat amb esmalt d efecte forja, els esglaons són de fusta, i la barana és de planxa perforada per millorar-ne la comoditat; a més, s ha procurat que sigui prou diàfana perquè permeti gaudir dels espais interiors que hi ha entre les voltes i els diferents trams de l escala. Fins i tot en un espai històric, les noves tecnologies informàtiques ajuden el projectista a fer el seu treball. En efecte, dibuixar una escala helicoïdal que accedeixi a diferents punts, en planta i alçat variats, i salvant les inclinacions de les voltes amb què es va trobant, no era gens fàcil a partir dels mètodes de dibuix tradicionals. La informàtica, en canvi, ens permetia girar-la i modifi car-la fi ns a aconseguir les prestacions desitjades. Va ser una feina de paciència i de múltiples reajustaments. 173 Estructuralment es recolza en el seu eix vertical central en tota la seva alçada, i en uns tirants ancorats als cercles metàl lics que travessen les voltes. Les instal lacions elèctriques i de seguretat són vistes, i donen una baixa lluminositat al conjunt. Ara aquesta escala permet fer una visita al conjunt del campanar, incloses les plantes superiors. Així, des de la part més alta de la zona de campanes, a l espai obert, es poden entendre les diferents peces que conformen el monestir, i contemplar-ne les teulades i l espai rural que sempre l ha envoltat. El conjunt de Sant Benet de Bages amb el campanar restaurat. Si tornessin les minyones de Ramon Casas, potser no s explicarien la necessitat d aquests obres, ja que l escala anterior ja els servia. Ara, però, gaudirien d un vell espai arquitectònic i de la contemplació simultània de carreus d èpoques ben diferents, que elles no van arribar a veure mai.

126 1 1 2

127 2 1. La part baixa de les parets del campanar contenen els carreus probablement més antics del monestir que es manifesten en la major amplada de la base. 2. El radi de l escala es redueix en travessar la volta de mig punt.

128

129 L església de Santa Maria a Sant Martí Sarroca 30 anys de rehabilitació urbana ( ) L església de Santa Maria a Sant Martí Sarroca Ramon Calonge i Vallbona Arquitecte Redescobrint el romànic original tot seguint Puig i Cadafalch Si algun avantatge té el fet d intervenir en la restauració del patrimoni, és que l obra arquitectònica ja està feta i acabada. I, a més, sol estar molt ben acabada. Tant, que l administració va decidir que calia protegir-la i declarar-la Bé Cultural d Interès Nacional (BCIN). 177 Aquest avantatge pot resultar força evident, a vegades, però en el cas de l església de Sant Martí Sarroca, aquesta era una qüestió que almenys es mereixia una anàlisi. El conjunt monumental de Sant Martí Sarroca consta de dos edifi cis principals, l església i el castell, units per una plaça. És, doncs, un espai públic. El projecte es centrava únicament en l església. Com que està formada per un conjunt d edifi cacions, el primer que calia decidir era si s havien de conservar totes i, per tant, restaurar-les. La qüestió no era banal, atès que a principis de segle ja s hi va dur a terme una primera intervenció per part de l insigne arquitecte Josep Puig i Cadafalch, que va consistir bàsicament en l enderroc de les edifi cacions que s havien anat incorporant a les parts nord i oest i a la magnífi ca capçalera de la nau; quedava la part de la rectoria que estava afegida a la torre llombarda. De resultes d aquest procés de refl exió, fi nalment vam decidir seguir el mateix criteri. La conjuntura també hi va ajudar. Durant la redacció del projecte hi va haver un canvi de rector, ja que l anterior es va jubilar. Amb mossèn Miquel tot va ser molt senzill. Els representants del bisbat de Sant Feliu també hi van col laborar. Tothom va estar d acord a donar més valor a la nau de l església que no pas a una construcció que, si bé era antiga, no tenia interès arquitectònic, i a la pràctica només feia nosa, ja que tapava la façana sud de l església. Sembla que, en el moment d enderrocar les edifi cacions agregades a l absis, ja es va haver de reubicar la sagristia a la capella de Sant Anastasi, que és on es troba actualment. Gràcies a aquest enderroc, actualment es pot percebre d una manera molt més clara el volum de la nau, i fi ns i tot s ha pogut deixar al descobert l aresta de l antiga torre del campanar de l església original, amb tota la seva càrrega històrica. Al capdamunt del turó de la Roca, façana de ponent del conjunt de l església, consagrada el 1204.

130

131 Façana nord on s han netejat els permòdols esculturats i els capitells de la portalada.

132 1

133 L església de Santa Maria a Sant Martí Sarroca 30 anys de rehabilitació urbana ( ) Els descobriments Una de les coses més agraïdes de l obra va ser poder descobrir tresors amagats. En primer lloc vam descobrir les restes d un gravat en forma de clau, situat just a sobre de la gran portalada. Aquest gravat s afegia a d altres com els escuts dels Montcada i la grafi a que indica l existència d una capella dedicada a Sant Anastasi, i va ser motiu d alegria per part del cuidador i guia del conjunt, en Josep Forcada. En segon lloc, a l edifi ci de la rectoria, i sota un cel ras de plaques de guix, hi vam descobrir uns sostres emmotllats de guix que seran objecte de futures restauracions. També vam trobar un enigmàtic forat que podria ser un antic conducte d aigües pluvials, però això ho deixarem per a futures investigacions. La gestió És bo que un monument d aquesta importància generi tant d interès per part de les institucions. El Departament de Cultura va enviar l arquitecte i l arqueòleg de la zona per tal de supervisar els nostres treballs. Les seves aportacions, així com la del tècnic Pere Rovira, del Centre de Manteniment de Béns Mobles de Sant Cugat, ens van ajudar a prendre algunes decisions importants, i a argumentar-les convenientment davant de les autoritats municipals. I és que, al cap i a la fi, una de les funcions de tot monument ha de ser fer pedagogia de si mateix. Intervencions com ara l enderroc de part de l edifi cació agregada a la façana sud o la restitució de la pedra original, han de servir per facilitar la lectura i la comprensió del monument. No s intenta ocultar les ferides que ha sofert l edifi ci al llarg dels anys, sinó mostrar-les perquè els senyals de la història siguin visibles a les seves parets. Agraïments Per acabar, voldria fer especial esment de la feina feta pels bons professionals que hi han col laborat: l aparellador, José Manuel Garcés, que en tot moment va saber resoldre els múltiples problemes que anaven sorgint; el restaurador, Josep Pascual, responsable de la restauració i neteja dels magnífi cs permòdols de la façana sud; l empresa Cots i Claret; i l arquitecte Jordi Galtés, que representava l Ajuntament Campanar restaurat. 2. Façana de migdia després d haver enderrocat la construcció annexa.

134

135 Restauració del camí Gaudí i de l agulla de les escoles 30 anys de rehabilitació urbana ( ) Restauració del camí Gaudí i de l agulla de les escoles modernistes de la Colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló Immaculada Jansana i Ferrer Conchita de la Villa Rivière Robert de Paauw Solé Arquitectes Les escoles modernistes Amb la voluntat d educar els fi lls dels treballadors de la Colònia, el conjunt de les escoles modernistes de la Colònia Güell va néixer de l encàrrec que Eusebi Güell va fer a Francesc Berenguer i Mestres, col laborador i mà dreta d Antoni Gaudí. El fi ll de l anterior, Francesc Berenguer i Bellvehí, va ser qui va acabar de construir el conjunt. Dos edifi cis autònoms, connectats mitjançant un arc que serveix alhora de porxo i de passera, esdevingueren l escola, per un costat, i la casa del mestre, per l altre. Durant el procés d anàlisi històrica previ al projecte tècnic va ser interessant comprovar com ha evolucionat l educació des de llavors, i també descobrir com una escola por ser un referent i un orgull per a un poble que, per mitjà del seu programa educatiu, participa d una manera unitària d entendre el món. 183 Les escoles modernistes es van crear basant-se en el concepte de proximitat i implicació del mestre en l educació dels infants. Així doncs, un dels edifi cis era la residència del mestre i la seva família, i l altre, l escola dels nens. Nens, que no pas nenes, ja que aquestes encara no s escolaritzaven! Amb el temps la situació va anar canviant, i els edifi cis es van anar adaptant sobre la marxa. Primer van habilitar una aula per a les nenes a l edifi ci de l escola, tancant el porxo cobert, i anys més tard el mestre va deixar de viure a l edifi ci i aquest es va fer servir com a escola bressol. Finalment les escoles van esdevenir mixtes. Bastida estructural. Avui dia, i després d un segle en funcionament, els edifi cis de les escoles ja no responen a les necessitats de l educació actual. Amb tristor, el Consistori ha traslladat els nens a un brillant i lluminós edifi ci nou, i hem iniciat un procés de restauració dels edifi cis vells. La primera i més urgent actuació que vam abordar, de la mà de Ramon Carceller, col laborador en la redacció del projecte i director tècnic de l obra, i de Jorge Blasco, que va es encarregar dels càlculs estructurals, va ser la restauració de l agulla del pinacle de l antiga casa del mestre, que presentava un perillós estat de degradació. La dilatació del ferro estructural va provocar diverses esquerdes, la més preocupant de les quals, de la mida d un puny, tallava l agulla en diagonal. El risc de caiguda de l element, la decisió de mantenir o no l activitat escolar i la urgència d instal lar-hi una bastida estructural, van ser els moments més tensos de la primera fase. Una vegada resolt el problema de la seguretat, l obra va transcórrer amb una tranquil litat desesperant. Vàrem ser testimonis de l homenatge de tot un poble a la seva infantesa, als seus records i al seu nacionalisme. Una vivència sentida i compartida per tota una comunitat. Ara, però, el repte és trobar per a aquests edifi cis uns nous usos que estiguin a l alçada de la seva història.

136 1

137 Agulla reconstruïda amb acabat superficial de trencadís de ceràmica vidriada de la Bisbal. Creu original restaurada. 2. Recolzament de la torre circular a l aresta de l edifici. 3. L obra acabada.

138

139 Restauració del camí Gaudí i de l agulla de les escoles 30 anys de rehabilitació urbana ( ) 2 El camí Gaudí El camí Gaudí discorre per la pineda situada a llevant de la cripta Güell. Va des de la carretera de Barcelona, a l entrada de la Colònia Güell, fi ns al mateix edifi ci de Gaudí, i rep aquest nom perquè era el recorregut a peu que feia l arquitecte des de l estació dels ferrocarrils fi ns a la cripta. El projecte, dut a terme amb una mínima intervenció, es va centrar sobretot en tres línies de treball: el control d escorrenties; la recuperació de les tècniques tradicionals per a la restauració dels murs estructurals; i la restauració del bosc de pins que acompanya el camí a banda i banda. 187 Alhora, gran part de les obres i decisions es van mirar de consensuar amb els veïns de la Colònia. Mostra d això fou el banc del sinofós, que, valorat com a element de la memòria popular, rebé la importància deguda en el projecte i mantingué la seva vocació en l inici del trajecte. Ja de manera més concreta, i entrant en detall, vàrem haver de buscar pedra de conglomerat deltaic per a la reconstrucció dels talussos; pedra sorrenca per a la reconstrucció dels murs de pedra seca; i va ser necessària la participació d especialistes en tècniques tradicionals. Fer un paviment de sauló com l existent amb un pendent superior al 3% i sense escorrenties fou una empresa certament difícil. En aquest cas, a més, hi havia trams del camí amb uns pendents superiors al 15%. Seguint les indicacions de Fernando Benedicto, l aparellador-director d obra, es va executar fi nalment amb calç, segons el mètode dels antics romans. 1. Camí Gaudí. Al fons, el banc del sinofós 2. Pont sobre la riera. Inici del camí. La tècnica per fer i restaurar els murs de pedra seca fou molt complexa. Calia alliberar-los de l aigua i, per tant, fer pendents transversals als camins. Així, per tal de recollir les aigües dirigides, es dissenyaren unes canals de desguàs, també de pedra, al peu dels talussos. Per últim, amb la intenció de salvar la pineda, es van haver de tallar uns quants arbres, ja que el bosc era massa dens. En l opinió de Josep Selga, biòleg-director d obra, els arbres no tenien prou espai per créixer i es feien nosa els uns als altres. El procés d obra va estar ple d entrebancs. Hi va haver dues fases de projecte, van treballar-hi tres empreses constructores i van intervenir-hi quatre encarregats d obra. Ja en la fase fi nal del projecte, l empresa constructora va fer suspensió de pagaments, i això va obligar a buscar un nou equip d industrials independents per acabar els treballs. Finalment, les obres van durar tres anys, interrupcions incloses. No voldríem acabar, però, sense agrair l ajuda inestimable de Fernando Benedicto i de Josep Selga, que van estar esplèndids, com sempre.

140

141 El palau Abària de Tortosa 30 anys de rehabilitació urbana ( ) El palau Abària de Tortosa Retornar-li el lloc a la ciutat Xavier Olivé i Serret Arquitecte Sovint els projectes apareixen a l estudi sobtadament, i la confi ança de qui et fa l encàrrec es basa això espero o vull creure en intervencions anteriors que puguin vincular-te al nou projecte. En la rehabilitació del palau Abària hi vaig veure una línia de continuïtat des d una intervenció sortosament reeixida al castell de Torredembarra. Quan mantenim el primer contacte i sento les paraules rehabilitació, palau, reforma, restauració,... em faig un esquema mental a partir de treballs anteriors on la potència de l edifi ci original era molt forta, i on les meves intervencions resultaven òbvies i eren conseqüència directa del respecte a l original. En aquells casos, només em va caldre llegir bé l edifi ci i deixar-me portar de la mà de qui va establir unes regles clares. 189 Al palau Abària tot això es va esvair ràpidament després de la primera visita. El contacte inicial ja em va decebre per l entorn, no tant per la decrepitud de les edifi cacions que l envoltaven de fet, si la intervenció tenia algun sentit, segurament era per generar un pol de renovació urbana com per les operacions de buidat que s estaven duent a terme. Alguns edifi cis ja havien estat enderrocats, i d altres, abandonats, estaven a punt de ser-ho. El palau, que havia nascut enganxat literalment a l església dels Dolors també derruïda, quedava doncs aïllat, sense referències urbanes, desubicat i malformat. Una illa sencera desapareixia deixant els edifi cis veïns enfrontats a la buidor. Això ja em va generar uns dubtes inicials que únicament l acceptació de la realitat en encarar el projecte va poder apaivagar. Les restes de l església dels Dolors formen un sol cos amb el palau Abària. L entrada a l edifi ci va ser memorable. Una rata com un conill va ser la primera de rebre ns, i tot seguit, els amos de la casa: una multitud de coloms que amb la pudor que generaven feien l aire irrespirable. Més enllà, però, de les apreciacions organolèptiques, la meva primera percepció va ser que costaria donar claror a l edifi ci, i que encara costaria més esbrinar la matriu que el va originar. Una successió d espais foscos, escales amb recorreguts insòlits, o un accés encara més estranys la coberta, no ens deixaven entendre bé l edifi ci. La por inicial, inevitable sempre que t enfrontes a un nou projecte, em va fer pensar que aquesta vegada no me n sortiria. L aixecament gràfi c sempre és un bon primer pas per començar a caminar. El dibuix et permet allunyar-te del soroll que provoca un edifi ci en mal estat i que impedeix fer-ne una lectura clara. Pots esbrinar-ne els trets fonamentals, detectar els punts on es pot generar el nou edifi ci, eliminar primeres

142 1 1. Interior del palau 2. La façana del carrer Montcada.

143 El palau Abària de Tortosa 30 anys de rehabilitació urbana ( ) 2 impressions que es revelen impossibles o inoportunes. Reclamar el dibuix com a eina bàsica em sembla imprescindible, avui dia. 191 Les primeres fases d estudi ja em van fer adonar que no podria ser excessivament purista en la proposta; durant la llarga vida de l edifi ci es van produir multitud de superposicions estilístiques de formes i estructures i bé que ho vam patir en la fase d execució! Per tant, era del tot impossible retornar a un passat que desconeixíem. Un dels punts que més ens van interessar va ser la peculiar relació amb l església dels Dolors, derruïda parcialment, i de la qual només quedaven alguns arcs. Inicialment vaig proposar l enderroc de la part que encara s aguantava dreta, per tal de generar noves façanes laterals. Ara he de reconèixer que, afortunadament per al projecte, aquella proposta no va ser acceptada. Un altre aspecte ja oblidat, i que aquest escrit m ha obligat a recordar, va ser una proposta per construir un edifi ci annex i exempt on s ubicaria una sala polivalent. També aquí vaig tenir sort, i l edifi ci mai no es va dur a terme. A poc a poc, com passa gairebé amb tots els projectes, les solucions van anar sorgint a impulsos, basculant entre el compliment d un programa que gairebé ningú no tenia clar i la voluntat d oferir una proposta que mostrés clarament la nostra intervenció, tot recuperant una idea global i no fragmentada de l edifi ci. El nostre ofi ci és ple d incerteses i dubtes, però sempre acabes trobant solucions en les quals creus amb fermesa i que defenses aferrissadament, fi ns i tot davant de les administracions, la relació amb les quals sol ser turmentosa. Sap greu haver de malgastar temps i energies en discussions que s allunyen de l àmbit estricte de l arquitectura, però també cal reconèixer que de vegades aquestes discussions actuen com a catalitzador de la pròpia imaginació, cosa que agraeixo sincerament.

144

145 La nova plaça.

146

147 La intervenció al castell d Ulldecona 30 anys de rehabilitació urbana ( ) La intervenció al castell d Ulldecona Jordi Segura i Torres Arquitecte El mirador de la història Vam començar a treballar al castell d Ulldecona el 1993, amb un projecte de restauració de la torrepalau o torre quadrada ja adjudicat, i que era tan intervencionista que ens va obligar partir de zero. Ara, desprès de més de setze anys, començarem una sisena fase d intervenció i l arranjament del perímetre emmurallat exterior. 195 Des del començament ha estat un tipus d obra difícil d abastar d una manera global, ja que moltes coses s han anat descobrint sobre la marxa. Però el més important era començar, ja que sospito que, acabar, no s acabarà mai. Una obsessió constant ha estat la d intentar tenir sempre presents uns criteris d intervenció. Hi ha casos, com aquest, en què et veus obligat a anar-los fi xant a mesura que t enfrontes als diferents elements de l obra; aleshores estableixes uns criteris puntuals, amb la intenció d aplicar-los després de manera generalitzada. Tenint com a referència l anàlisi dels elements constructius i funcionals originals, i valorant les característiques d austeritat i claredat arquitectònica d aquest tipus d edifi cacions destinades fonamentalment a un ús militar i defensiu, s ha anat establint el llenguatge de solucions constructives i acabats formals de la intervenció, intentant unifi car materials i tècniques per no barrejar diferents llenguatges, i tenint sempre presents els seus aspectes conceptuals. En el procés global de la intervenció, podem observar-hi dues etapes diferents. La primera (fases 1 i 2), de restauració de les tres edifi cacions cristianes que es mantenen en peus: la torre rodona (de la segona meitat del s. XII, atorgada als cristians i bastida en el primer moment de la conquesta del castell andalusí), la torre quadrada (edifi cació principal, de la segona meitat del s. XIII), i l església (acabada a fi nals del s. XVI, probablement sobre la capella original del s. XIII). Així doncs, el castell estava format bàsicament pel conjunt d aquests tres edifi cis que el temps ens ha fet arribar sense gaires alteracions, a més de les ruïnes de la celòquia àrab i el recinte emmurallat exterior, l albacar. Conjunt monumental en què destaquen clarament els tres edificis cristians: torre quadrada, torre rodona i església. Acabada la intervenció als tres edifi cis, una ràpida prospecció arqueològica a l espai central ens descobreix, a una profunditat d uns tres metres, el veritable castell, amb l aparició del pati d armes, diverses estances perimetrals, l aljub, el bastió, l accés original medieval, el pas de ronda amb la

148 La intervenció al castell d Ulldecona 30 anys de rehabilitació urbana ( ) muralla del recinte interior (refeta al s. XV)... Tot plegat ens oferia una nova visió del castell que reforçava clarament la idea d un conjunt espacial, organitzat al voltant de la plaça d armes. Aquest espai central actua com a element ordenador de les diverses edifi cacions i estructures, tant andalusines com cristianes, que en diferents etapes es van anar construint al recinte interior. El conjunt queda encerclat pel pas de ronda, que confi gura el husun o cèl lula del castell àrab original, col locat a l interior del recinte extern, on també se situava l albacar àrab i, posteriorment, la vila cristiana del castell. Les fases posteriors d intervenció constitueixen una segona etapa durant la qual es va treballar en l arranjament i consolidació d aquestes noves estructures arqueològiques. Paral lelament, en els treballs arqueològics es va fer un gran esforç per intentar establir les relacions i superposicions funcionals, històriques, cronològiques i constructives entre les diferents parts i elements arquitectònics. Hem de pensar que estem davant de més de tres-cents anys de diferents èpoques andalusines i més de tres-cents anys de diferents èpoques cristianes, durant les quals la Guerra Civil catalana del 1472 probablement va posar fi a l ús del castell com a tal. És molt difícil establir un fi l conductor de l evolució històrica del lloc. La probable destrucció o modifi cació d estructures que devien ser substituïdes per altres de noves ho impedeix, i obre incògnites per la sospita de superposició d elements, com ara torres, portes o accessos. Malgrat això, s han formulat algunes hipòtesis respecte al funcionament i la relació entre les diferents zones i edifi cacions. Per resumir la fi losofi a de la intervenció, direm que la claredat i l austeritat constructiva que ens comunica el monument mateix han estat la referència per establir un llenguatge comú i unitari. La utilització de morters de calç amb terres i sorres del lloc per fer rejuntats i coronaments; la diferenciació entre rejuntats per distingir entre paraments existents i refets; la col locació de paviments interiors

149 La intervenció al castell d Ulldecona 30 anys de rehabilitació urbana ( ) 2 de formigó o de lloses de pedra d Ulldecona, segons el seu ús o paper arquitectònic; la col locació de paviments exteriors de graves, sauló o terres, segons la zona; la col locació de nous elements passeres, escales, etc. amb materials neutres i a la vegada diferenciadors ferro, fusta per establir recorreguts i elements puntuals de connexió entre les zones existents; el tractament esquematitzat, o despullat, de les estructures originals, previ fi ns i tot a les seves formes acabades inicials... Tot va enfocat tant a facilitar la lectura pedagògica dels elements històrics, arqueològics i arquitectònics bàsics i de les seves superposicions cronològiques, com a aconseguir que el visitant rebi una imatge al més clara i entenedora possible de l evolució, relacions i jerarquies entre les diferents parts del castell. 197 El treball i refl exió in situ sobre el procés mateix va marcant i defi nint la intervenció, i per això és fonamental l aportació de les diferents persones que hi treballen a peu d obra. No cal dir que el resultat seria un altre sense la racionalitat constructiva de Cristina Ancochea, l aparelladora; la total complicitat de Toni Forcadell, l arqueòleg; el saber fer i el sentit comú de Joaquim Monllau i l entusiasme de Jordi Balsells, els dos constructors; o, fi nalment, sense la determinació de Jaume Antich, exalcalde d Ulldecona i el primer que va creure en aquest projecte. Aquesta vivència compartida fa que l obra deixi de ser un lloc inert i cobri vida dins la història, la geografi a i el paisatge del lloc. 1. La torre quadrada. En primer terme, el camí d accés baixmedieval, vorejant l albacar r andalusí (o muralla exterior), amb porta d accés al recinte a la nostra esquerra. 2. Vista des de dins de l albacar Gaudir de la perspectiva del pas entre els Ports i el Maestrat; de la plana de Peníscola i de la Vall Foia; poder allargar la vista fi ns a la Penya Golosa de Castelló, les illes Columbretes i, en dies excepcionals des de dalt de la torre, fi ns als penya-segats de Sóller; o bé contemplar com desapareix el cercle de llum que emmarca, al centre del mur interior de tancament de l absis, la rosassa de la façana de ponent de l església quan es pon el sol a primers de febrer... Tot això fa del castell d Ulldecona un lloc excepcional i viu, en el qual aquest aprenentatge col lectiu és inherent al resultat mateix de la intervenció.

150 1 1. Interior de la torre quadrada: escala d accés a la sala principal. 2. Planta superior o sala principal de la torre quadrada. 3. La intervenció ha respectat el caràcter elemental de la construcció, despullada de tot ornament, que només amb l estructura crea un espai imponent i elegant alhora.

151 2 3

152

153 2 1. L església i la torre rodona vistes des de la torre quadrada. Accés al pati d armes i pas de ronda Interior de l església.

154

155 L església de Sant Joan de Boí, a la Vall de Boí 30 anys de rehabilitació urbana ( ) L església de Sant Joan de Boí, a la Vall de Boí Anna Vidal Larribeau Arquitecta Una intervenció en veu baixa Els primers treballs de Lluís M. Vidal Arderiu en la restauració de Sant Joan de Boí s iniciaren l any Les obres es van donar per acabades l any 2000, any de la mort d en Lluís. En aquell moment quedaven per executar les últimes feines d exterior: algun dels murs de les feixes, les escales d accés, l adequació del recorregut exterior i l execució del porxo, tasques que vam supervisar des del despatx. 203 En els darrers anys de col laboració, recordo especialment la transcendència que tenia per a ell participar en aquest projecte. D una banda, perquè signifi cava continuar la trajectòria i la implicació en la restauració del romànic pirinenc dels seus inicis professionals. D altra banda, per la rellevància històrica, arquitectònica, cultural i social del monument. I fi nalment, també, per l atractiu de poder treballar en un paratge de muntanya tan bonic. Els anys 1999 i 2000, el seu delicat estat de salut no li va impedir continuar fent la seva feina d arquitecte amb la mateixa motivació de sempre, i tampoc va deixar de realitzar les visites a Sant Joan, malgrat l esforç físic que li representaven. Com a tret particular d aquesta intervenció, destacaria l especial interès que va posar en Lluís a actuar a l entorn de l edifi ci. Tal com expressava en la memòria del projecte: Donades les condicions historicoartístiques d aquest monument, no és admissible suportar per més temps l atemptat que representa el creixement descontrolat de la plaça d accés al poble pròxima a l església. Per conservar l església romànica, declarada Bé d Interès Cultural, convé, a més de cuidar les pedres que la formen, vetllar per aconseguir un entorn que la posi en valor i li retorni l antic equilibri harmònic entre l edifi ci i el paisatge que li dóna suport. Aquesta intervenció ha de tenir el caràcter d urgent. Façana nord des del cementiri. Pàgina següent Interior de l església. Seguint aquestes refl exions, la intervenció que es va fer va ser a dos nivells: a la primera fase es va realitzar la restauració del temple, i, a la segona, l adequació de l entorn de l església. Dins de les actuacions de la primera fase, també recordo especialment la dedicació i la il lusió posades en la reproducció dels diferents fragments pictòrics els originals dels quals es troben actualment al MNAC, amb la fi nalitat de poder facilitar una lectura integral de l espai arquitectònic. Al marge d aquesta, les actuacions en la primera fase van consistir, principalment, en la consolidació i repàs de sòcols i parets amb morter de calç per deixar els paraments segons la seva morfologia

156

157

158 1

159 L església de Sant Joan de Boí, a la Vall de Boí 30 anys de rehabilitació urbana ( ) 2 1. Reproducció pictòrica i nou porxo a la façana nord. 2. L església des del poble. original, la consolidació i reparació de la coberta, els drenatges, l enllumenat, l escala nova de pujada al campanar i la reparació i rejuntat del paviment interior. 207 Les actuacions de la segona fase van consistir a crear un recorregut al voltant de l església per facilitar-hi l accés des de la plaça del poble, que es troba en un pla situat entre 3 i 6 metres per sobre. La plaça havia anat creixent fi ns a apropar-se agressivament a l absis de l església, de manera que la façana est de l edifi ci quedava oculta pel paviment de la plaça i pràcticament només era visible des de la fossa que l envoltava. Aquesta interferència feia perdre gran part del valor que tenia la implantació original. Per tal de solucionar aquest problema es va reduir considerablement la superfície de la plaça i de l aparcament de vehicles per mitjà d una excavació. El desnivell va quedar resolt amb unes feixes que, suaument i amb formes sinuoses, lliguen la nova topografi a amb la presència de les roques existents i amb l edifi ci. Intercalades en un lateral, es van construir les noves escales que comuniquen la plaça amb l església. També forma part del recorregut la nova escala metàl lica col locada sobre les imponents roques del costat sud, que permeten vorejar l església per un camí evocador amb vistes sobre el monument i el paisatge. Finalment, amb la voluntat de marcar i defi nir l accés a l església des de la plaça, i, al mateix temps, per tal de protegir les pintures existents i les reproduïdes i de recordar el possible porxo original, es va proposar la construcció d una làmina metàl lica que ocupés part de la façana nord, amb menys pendent i més fosca que la pissarra, tot remarcant el portal d accés a l edifi ci. Pàgina següent 1-2. Interior de l església. Reproduccions pictòriques i nova il luminació. En un article escrit l any 1981, en Lluís M. Vidal, parlant de l aventura de projectar, entén el context del projecte com un element dinamitzador en la conversa, i escriu el següent: A voltes intervindrem en veu baixa, a crits o en silenci. La intervenció a Sant Joan de Boí és en veu baixa: amb una intervenció intensa i discreta, el monument pot tornar a expressar-se i dialogar amb tranquil litat tant des de l interior com des de l exterior.

160 1

161 2

162

163 El castell de Verdú 30 anys de rehabilitació urbana ( ) El castell de Verdú Heterogeneïtats ordenades i l ofici de construir Antoni Martí Falip Josep Esteve Vila Arquitectes L origen del castell de Verdú cal trobar-lo en la implantació de la primera torre de guaita i l església romànica del segle XI. Això ens situa en el context de la Reconquesta, amb intencions colonitzadores i de domini i control sobre els nous territoris del camí d Anglesola i la vall del Cercavins. Posteriorment passa a ser propietat del monestir de Poblet com a centre de producció agroindustrial. Suporta continuades addicions i ampliacions, i incorpora estils que van del romànic al gòtic (segles XI al XV), transformacions de castell a palau renaixentista (segle XVI), ampliacions contínues per millorar la gestió i la producció agroindustrial com a centre adscrit al monestir de Poblet (segles XVI al XVIII), el desmembrament parcial de la propietat a conseqüència de la desamortització de Mendizábal (segle XIX) i l última actuació de caire modernista-noucentista a la Cooperativa de Sant Pere Claver (segle XX) per part de l arquitecte Cèsar Martinell, dins l àmbit d`actuació de construccions agràries de la Mancomunitat de Catalunya. 211 La densitat històrica que destil la el castell de Verdú prové, sens dubte, d`un progressiu, lent i interrelacionat procés d`enriquiment i d`assimilació de diferents propostes constructives, sobre la sedimentació d`anteriors intervencions, que a la vegada han estat la base i el motiu de les ampliacions i actuacions posteriors. Per tant, l estudi i el coneixement detallat de la rica i complexa gènesi històrica del castell han estat fonamentals per poder actuar sobre la complexitat de la peça. Una intervenció plantejada des d`un doble vessant: a) La intervenció arquitectònica en si mateixa, concebuda com una peça compacta però formada per la suma d`elements heterogenis. Immergir-nos en el brogit de l obra durant el procés de reforç i estabilització, restauració, rehabilitació, desmuntatge i remuntatge dels elements constructius dels diferents períodes històrics, ens va permetre gaudir i aproximar-nos a l emoció, transferida en el temps, d`aquells constructors que concebien l arquitectura com un ofi ci. Aconseguir mostrar, expressar i potenciar clarament l abstracció de la forma estructural ordenada en successió i en relació de contrast amb altres parts de l edifi ci esdevé, al nostre entendre, l aspecte essencial de la nostra intervenció. Però, paradoxalment, la mateixa lògica de l addició per juxtaposició, successió i superposició de les diferents etapes històriques que genera l especial interès de la peça, és alhora l origen de les importants patologies constructives que hem hagut de tractar. La torre central inicial origina el pati interior i organitza perimetralment la forma del recinte del castell. En primer terme, vista de l accés principal sud des de la plaça del castell amb relació al nucli urbà de Verdú. En segon terme, a la cara nord, s aprecia el domini del castell sobre la vall del riu Cercavins.

164 1 1. Façana nord-oest. Sala de l abat Copons amb els finestrals gòtics originals. 2. Interior del pati de la torre central des de la galeria solana, ja restaurada.

165 El castell de Verdú 30 anys de rehabilitació urbana ( ) 2 Ens hem enfrontat al repte de recompondre i fer tornar a treballar els elements estructurals originals, malgrat que estaven tan greument deformats que comprometien l estabilitat del conjunt. La combinació interactiva de tècniques de càlcul vectorial i per ordinador, ens ha ajudat a entendre amb major profunditat les veritables patologies dels elements estructurals, i consegüentment ens ha permès simplifi car al màxim les solucions proposades per assolir l estabilització estructural de l edifi ci. Això ens va portar a introduir, com un component bàsic en el plantejament del projecte, el repartiment uniforme de la tensió de treball a compressió del material petri en la major part de l edifi ci, tot i reivindicar el dret i la necessitat de treballar a compressió que té la pedra. 213 Aquest concepte, aplicat a la recuperació de la successió d arcs diafragmàtics de la sala principal, contribueix a la netedat i essencialitat de la solució, i a la vegada ajuda a integrar materials, textures, deformacions, capacitats termodinàmiques i tensions de treball en el sistema constructiu de l edifi ci. Processos d obra llargs i complexos com aquests (de gairebé deu anys) inviten a refl exionar, a compartir experiències vitals, professionals i interdisciplinàries, i a explorar i contrastar línies d actuació metodològiques interactives, que, per procés d exportació i importació, van infl uint i a la vegada són infl uïdes per les aportacions d altres processos d obra propis i aliens. b) El continu procés de redacció i actualització del Pla director i d usos del castell de Verdú i la seva cíclica incidència en el desenvolupament del projecte arquitectònic, seguint l esperit dels grans equipaments. El castell de Verdú, amb aquesta actuació associada al seu Pla d`usos, recuperarà i actualitzarà el paper d element polaritzador i aglutinador de noves funcions a redós del qual també es podran induir i desenvolupar noves activitats. El procés de creixement del nucli antic de la vila de Verdú es pot explicar sempre en relació al castell i a la seva implicació en la vida social i econòmica de la vila. L adaptació contínua del Pla director i d usos ha endegat un procés de defi nició i redefi nició d`aquests usos amb l objectiu d incardinar el castell en el conjunt d`equipaments i dotacions del municipi i aprofi tar la recuperació dels seus espais per repercutir de manera directa en la vida sociocultural del municipi. L estimació que la gent de Verdú té pel seu castell ha generat un interessant i espontani procés de participació popular, amb la col laboració constant i en calent pràcticament a peu d obra de ciutadans, membres del consistori local, estudiosos i historiadors, que, juntament amb la celebració d`alguna jornada de portes obertes per divulgar i explicar l obra, han fet i faran més ric i entranyable el procés de rehabilitació del castell.

166

167 Recomposició i recuperació dels finestrals gòtics de la façana nord de la sala de l abat Copons.

168 1 1. Façana nord abans de la intervenció. 2. Sala de l abat Copons en procés de reforç dels arcs diafragmàtics. 3. Sala de l abat Copons amb els finestrals gòtics recuperats.

169 2 3

170

171 Recuperació de la cel la funerària al columbari romà de Vila-rodona 30 anys de rehabilitació urbana ( ) Recuperació de la cel la funerària al columbari romà de Vila-rodona Jaume R. Costa i Pallejà Arquitecte Josep M. Gurt i Esparraguera Arqueòleg Les darreres investigacions arqueològiques sobre l edifici han permès una intervenció encaminada a recrear els espais de l estructura compositiva original 219 Els columbaris, en l antiguitat romana, eren construccions funeràries que disposaven al seu interior nínxols o fornícules per rebre les urnes cineràries dels difunts. L edifi ci anomenat columbari de Vila-rodona integra les restes d un columbari romà del segle II d.c., que són la part més antiga i original de la seva estructura. El columbari de Vila-rodona era una edifi cació de planta rectangular, construïda sobre un podi i constituïda per una avantsala tancada però probablement descoberta i una cel la funerària amb un absis semicircular inserit dins el mur i coberta amb volta de canó. L edifi ci original es va enrunar en temps immemorial. La volta que cobria la cel la funerària va desaparèixer també fa molts segles, igual que els murs que tancaven la cel la pel costat sud i l avantsala pel mateix costat. En un punt indeterminat de la història, es va buidar l interior del podi, les estructures subsistents es van remuntar mitjançant uns murs senzills de pedra i argamassa de calç per sobre de l altura inicial, i es va fer un nou tancament pel costat sud, no coincident amb la posició original del tancament d aquest costat. El resultat va ser un edifi ci de dues plantes que es va destinar a ús agrari. Les restes de l estructura que s havien conservat quedaven integrades d aquesta manera en un nou edifi ci que, protegit per una coberta tradicional de dues vessants amb entramat de fusta i teulada ceràmica, es conservà així fi ns al segle XX. Detall de les arcuacions, de la cornisa del podi i fragment inferior d una de les pilastres del parament exterior del cos de l edifici. El seu aspecte actual és el d un edifi ci de planta rectangular tancat pels quatre costats, al qual s accedeix a través d una petita porta de pedra, amb brancals i arcada de mig punt. L edifi ci ha sofert diverses intervencions de restauració en els darrers vint anys.

172 Recuperació de la cel la funerària al columbari romà de Vila-rodona 30 anys de rehabilitació urbana ( ) En una primera intervenció, basada en un projecte de l arquitecte Josep Ferré Bosch, es va procedir a un lligat exterior mitjançant tirants metàl lics per tal d aturar la separació dels paraments per la part superior. També es va procedir a la refonamentació dels murs de les bandes de llevant i ponent, i a la col locació sobre l edifi ci d una coberta lleugera, a dues vessants, formada a base d encavallades metàl liques i un teulat de placa ondulada de fi brociment, amb la fi nalitat de protegir de la pluja tot el conjunt. En una segona fase de la mateixa intervenció, es va restituir la volumetria dels elements decoratius perduts dels paraments exteriors arcuacions del podi i pilastres per tal de fer més entenedora la visita del monument. Amb la mateixa fi nalitat, a la part interior es va construir un entramat metàl lic que volia recuperar el nivell original del paviment, i una estructura també metàl lica formada per perfi ls i barres d acer, que d alguna manera volien indicar visualment quins eren els límits de la volumetria original de l espai interior. Fruit de les dues anteriors restauracions era la imatge de l edifi ci prèvia a la nova actuació. Els estudis de l arqueòleg Josep M. Gurt i Esparraguera van permetre avançar en el coneixement de l edifi ci i aproximar amb més certesa la forma original del columbari. D aquests estudis se n desprenien les següents conclusions, algunes de ja conegudes, i d altres fruit de les darreres investigacions: 1r. La sala que contenia les fornícules per a les urnes funeràries estava tancada a la part superior per una volta de canó, i la planta era sensiblement quadrada, per la qual cosa l espai que abans de la intervenció es considerava de planta rectangular, en el seu origen havia estat dividit en dos per un mur que separava aquesta sala d una avantsala situada al sud del conjunt. 2n. La coberta de l edifi ci seguia la forma de la volta, i des de l exterior presentava la superfície convexa d aquest sistema constructiu. 3r. L avantsala probablement era descoberta. 4t. El paviment original de la sala devia estar al nivell de la cornisa del podi exterior de l edifi ci. 5è. Els paraments, tant interiors com exteriors, devien estar revestits per algun morter que donava a la superfície externa un aspecte uniforme. En el cas dels interiors, el revestiment hauria comportat la presència d un estucat pintat, del qual només es conserven petites restes en alguna de les fornícules.

173 Recuperació de la cel la funerària al columbari romà de Vila-rodona 30 anys de rehabilitació urbana ( ) 3 4 La intervenció Basant-se en els estudis efectuats per J. M. Gurt, es va veure la possibilitat de fer una nova intervenció a l edifi ci que permetés entendre del tot la volumetria i l aspecte de l edifi ci original. Així doncs, es van portar a terme les següents intervencions: 221 En primer lloc, es va recuperar la distribució en planta de l espai originari, inserint al lloc corresponent un mur que separava l atri de la sala principal. En segon lloc, es va construir una falsa volta de canó a la sala principal, sense interferir amb les traces de la arrencada de la volta autèntica, amb l objectiu de recrear l ambient original. Un cop demostrat que el nivell original del paviment interior estava situat a l alçada de les motllures que coronen el podi exterior de l edifi ci tot i que es desconeixia si aquest nivell també es mantenia a l atri, es va restablir un nou paviment de textura similar a l original a l interior de la sala. Atès que, segons els estudis més recents, l avantsala devia haver estat descoberta, es va recrear de manera escenogràfi ca el cel obert que presentaria l atri de l edifi ci mitjançant un cel ras, pla i llis, que convenientment il luminat donés la sensació d accedir a un espai obert. Les intervencions estructurals realitzades amb anterioritat a l exterior de l edifi ci travat, refonamentació i estructura sustentant de la cobertura no es van modifi car ja que complien correctament la seva funció. Es va substituir la coberta existent de fi brociment per una de planxes de xapa d aram encaixades que es va assentar sobre una base de tauler marí. Aquesta nova coberta oferia un aspecte més adequat a la categoria del monument. Per tal de fer més entenedora la intervenció, es va instal lar a l atri una maqueta a escala amb la hipotètica restitució geomètrica de l edifi ci. Com a treballs complementaris cal esmentar la il luminació exterior, la urbanització de l entorn mitjançant la col locació d una estesa de grava al voltant de l edifi ci per facilitar-ne el drenatge, i l enjardinament i restauració de les tanques perimetrals de delimitació del monument. 1. Façana meridional addicionada en temps immemorial per ampliació de l edifici i reutilització per ús agrícola. 2. Façana meridional i de ponent. Aquesta última amb la restitució dels elements decoratius després de la restauració exterior. 3. Interior de la cel la funerària amb la restitució del nivell de paviment i de la volta de canó després de l última intervenció. 4. Façanes septentrional i ponent abans de la restauració exterior.

174

175 Ca Don Joan de Vinebre 30 anys de rehabilitació urbana ( ) Ca Don Joan de Vinebre Carlos Brull Casadó Arquitecte Jugar al joc que estableix l edifici Quan es treballa amb patrimoni arquitectònic, cada encàrrec suposa entrar en un nou món, en una problemàtica específi ca i en la persecució de fi tes diferents, si pot ser cada cop més exigents, tant pel que fa a la seva transcendència social com al propi desenvolupament professional. En el cas del casalici de Ca Don Joan, el que de bon començament ha caracteritzat la relació amb el monument és una constant sensació de treballar amb un edifi ci històric que conservava intacta, però adormida, l aura del que havia estat en un altre temps; un temps, entre els segles XVI i començaments del XX, durant el qual es va constituir, de la mà dels seus propietaris, el centre neuràlgic social i econòmic d un ampli territori que arribava a ultrapassar fi ns i tot l àmbit municipal. 223 Recórrer, en fer l aixecament planimètric, una a una les seves estances i copsar aquesta atmosfera va ser tot un. La decoració del pati central, el menjador amb el llum de gas o les vidrieres emplomades, l escala monumental, el mobiliari original pràcticament intacte o la riquesa dels elements de fusteria i manyeria mostren la importància que havia tingut la família i la seva voluntat d ostentació. La zona administrativa de la planta baixa, amb armaris farcits de documents que es remuntaven al segle XVII, o els estables, cellers i magatzems de les plantes semisoterrani i golfa, il lustren el potencial econòmic de què havien gaudit. Però també, a poc a poc, d entre els espais físics van començar a sorgir els personatges d aquell món, els de les nissagues dels Domènech amb el seu escut heràldic omnipresent a la façana, les rajoles decoratives del pati o els detalls del mobiliari antic, dels Garcés de Marcilla o dels Martí, que la memòria popular encara recorda. Les reformes decoratives i estilístiques de la gran sala noble de la planta primera o del dormitori de la façana principal evocaven aquella doña Conxa que brodava asseguda al pati, que emmaridà amb el comte de la Torre (Adolfo de Martí i de Castellví) tot ennoblint la família, i que més tard, després que la casa fos confi scada durant la Guerra Civil de 1936, es negà a tornar-hi a viure. L important llegat pictòric conservat a la casa on destaca una litografi a original signada per Rembrandt o els esbossos espontanis fets a llapis sobre les parets de les golfes, ens parlaven del fi ll d aquella, l artista Josep Maria Martí Garcés de Marcilla. Curiosament aquest pintor, que destacà per les seves representacions d interiors, va aconseguir sintetitzar a la perfecció aquesta atmosfera en les seves obres. Les critiques artístiques del moment s hi referien d aquesta manera: Los interiores de Martí Garcés son íntimos; a veces hay en ellos una fi gura de mujer; otros están solitarios, pero queda el calor, como una prolongación del alma de la dama o del caballero que habita aquella estancia....éste es el artista del interior tranquilo, de las conversaciones en voz queda, de los monólogos; interiores que tienen una larga vida y que albergaron varias generaciones, Pati central a través de la porta d entrada, abans de les obres.

176 Pati central després dels treballs de rehabilitació.

177

178 Façana representativa de ca Don Joan restaurada. 2. Façana abans de la intervenció.

179 Ca Don Joan de Vinebre 30 anys de rehabilitació urbana ( ) y de cada una de ellas ha quedado un poco de alma entre aquellos muros, aquellos muebles i los cuadros que decoraban los muros (Diari ABC, Madrid, 21 de maig de 1922). Aquest ambient màgic, de temps congelat, és més que una simple apreciació personal. Tothom que ha visitat l edifi ci l ha experimentat. Va ser precisament aquesta sensació la que va fer que la Demarcació de l Ebre del Col legi d Arquitectes, malgrat la manca de condicions funcionals i estructurals que presentava abans d iniciar-hi cap tipus d obra, l escollís com a escenari per celebrar el sopar de la festa patronal de l any Aquella nit, després de molts anys, el pati de Ca Don Joan s omplí de gent i de música. La sala principal, amb tot l estol de taules parades, lluí de nou. Malgrat les precarietats, va ser una vetllada inoblidable per al gran nombre d assistents, però, a més, l edifi ci va revelar que era en aquell paper on es trobava còmode. Des del punt de vista patrimonial, Ca Don Joan és un exemple excel lent d un tipus d arquitectura civil de gran valor, present en molts nuclis rurals, que malauradament s està perdent per manca de sensibilitat o recursos sufi cients en uns casos, o per pressions urbanístiques i immobiliàries en uns altres. Actuar sobre la pell per mantenir l atmosfera Quant un edifi ci presenta aquestes circumstàncies excepcionals, el criteri d intervenció ha de ser molt mesurat per evitar que se n perdi l essència. Aquesta va ser la preocupació principal que es va plantejar en els treballs de rehabilitació del casalici, adoptant d entrada una actitud gairebé ruskinina. També va ser molt important la complicitat entre tots els agents que hi intervenien per evitar les temptacions que n hi va haver de destinar l edifi ci a usos no compatibles amb aquest objectiu. Així doncs, durant l actuació en què es va rehabilitar completament la coberta i les façanes principals i del pati central, com que no es podia per immaterial consolidar l atmosfera dels diferents espais, es va tenir una cura especial a mantenir les característiques i el caràcter de la pell que l envoltava: la dels paraments de murs, divisions i sostres. 227 En la rehabilitació de la coberta es va procurar mantenir l ambient de la golfa conservant els elements principals de l entramat del bigam de fusta i la seva morfologia original, però alhora adequant-la a les futures necessitats (aïllament, instal lacions, etc.). D altra banda, pel que fa a les façanes, de la mà d una empresa adjudicatària que demostrà una gran estima pel patrimoni i els seus restauradors, es va sotmetre els paraments a un minuciós treball de cosmètica. Tots vam aprendre molt sobre l aplicació de morters de calç, sobre l elecció de granulometries i textures adients; sobre sorrejat de paraments, dessalatges i eliminació de capes de pintura, sobre fongs i brutícia; sobre restitució de llacunes i reintegració de peces; sobre pàtines, pigments i consolidants... Jugar al joc que estableix l edifici El resultat de la intervenció el sintetitza un comentari espontani llançat per un personatge local carregat del pragmatisme i el sarcasme que caracteritza la gent de la Ribera de l Ebre que es trobava a la plaça quan es va desmuntar la bastida de la façana principal: Sembla acabat de fer, però d aquells temps. El valor que per a nosaltres tenia aquest comentari era la confi rmació que havíem reeixit en el nostre intent de no alterar el caràcter de l edifi ci. Una sensació similar es percep al pati que ara sembla mostrar lluïssors antigues. A les golfes, després de les obres, es pot sentir encara l olor de vi dolç, a les mateixes estances que havien servit per elaborar-lo i emmagatzemar-lo. A la fi, el resultat de la intervenció ha estat conseqüència d una renúncia voluntària a fer una arquitectura d autor, per plantejar una actuació mesurada i discreta; una intervenció que fos capaç de mantenir l aura d edifi ci. Acabada la primera fase, ens queda una sensació similar a la que es va experimentar el dia de la festa patronal del Col legi d Arquitectes: que el casalici de Ca Don Joan se sent còmode amb l obra, i que això és així perquè hem acceptat jugar al joc que ell estableix, amb les seves circumstàncies particulars.

180 2 1 3

181 4 1. Un tram de l escala monumental. 2. Cimbori restaurat. 3. El sobre de l escala abans de la reconstrucció. Pàgina següent 1. Golfes un cop restaurades. 2. Noves teulades al voltant del pati. 4. Galeria interior del cimbori de l escala abans de l actuació.

182 1 2