REVISTA DEL CONSELL CULTURAL DE LES VALLS D'ANEU

Transcripción

1 REVISTA DEL CONSELL CULTURAL DE LES VALLS D'ANEU Època II Núm. 11 Preu: 200 PTA Novembre 1992 W '/ í'-.^'-'t k

2 "lacai aixa 77 CAIXA D ESTALVIS I PENSIONS DE BARCELONA

3 ÁRNICA Director: Ferran Relia Foro. Coordinador: Joan Blanco i Barrilado. Equip de Redacció: Joan Abella, Jordi Abella, Judith Mauri, Carme Mestre. Disseny: Raül Valls. Fotografies: Ecomuseu (EVVÀ) i Arxiu Històric de les Valls d'àneu (AHVVÀ). Impressió: Imprès Servei. D.L.: L I.S.S.N.: Adreça de l'editor: Consell Cultural de les Valls d'aneu. Carrer Major, Esterri d'àneu. I ^ N S 4 Presentació 5 Esbarts Esbart Albada de Tàrrega. Esbart Lleidatà de Dansaires. Esbart Dansaire Sícoris. Grup de Bastoners de Malpàs. Esbart Dansaire Sant Isidre i Cobla Jovenívola d'agramunt. Esbart Santa Tecla de Tarragona. 12 Entrevistes Mercè Bosch Jordi A bella i Pons Montserrat Garrich i Ribera Joan Abella i Escuer Joan Figueres Judith Mauri i Sarroca 11 Conferències Els balls populars del Pallars Rosa Mas i Corretgé. L'acompanyament musical de la dansa Xavier Orriols i Sendra. La recerca sobre la dansa Josefina Roma. La dansa com a patrimoni: Formes, funcions i significats Llorenç Prats. Els Grups de Dansa: Estat de la qüestió Joaquim Vila i Folch. A N 39 Instantànies. 42 El professor Tringoles. E 43 Carallades. U 36 Exposició Dansar Judith Mauri i Sarroca. Árnica fa constar que el contingut dels articles publicats reflecteix únicament l'opinió de llurs sotasignats. Amb la col laboració de la Generalitat de Catalunya, la diputació de Lleida i l'ajuntament d'esterri d'àneu. PORTADA: DANSÀNEU 1992.

4 4 )'^^ Ella en punteja, en punteja, ella en punteja amb peu pla; porta faldilles de seda i davantal de lila. Vet aqui una de les moltes variants de corranda pròpia del Ball Pla que devia ressonar per les places dels pobles. Dansa que dansaràs, quan més rodaven els balladors més s'escampava la melodia i la fregadissa de peus sobre les lloses endiumenjades. Música i dansa, dos components d'espectacle agermanats, indestriables, fortament arrelats en el poble. Almenys aixi havia estat durant molts segles. Festes, festetes i festañáis, celebracions variades, aplecs comarcals, de poble i vila, finien en espectaculars posades en escena, dins de la més pura tradició grega. Gralles, flabiols, cornamuses inspirades per sonadors d'ofici, esdevenien un element essencial, un ritual característic, es convertien en el centre del món. En èpoques difícils per a Catalunya, la música i la dansa foren sempre un excel.lent recer. No hi havia localitat que no tingués una, dues o més danses. Eren justament les manifestacions més plaents per a la comunitat. L'estiu passat, les Valls d'àneu, esdevingueren el centre de la dansa a Catalunya. Hereus de la tradició, per tant, l'espai entre muntanyes acolli ballades, tallers, conferències, presentacions... tot entorn de la dansa. Domasos en els balcons, flors en els ampits, fadrins empolainats, atxes endavant... espardenyes embetades, faldilles voleiadores, barrets, tarotes, cava... dansaires saltimbanquis, padrins espectants, mainada juganera, carrers atapeïts, parelles enllaçades, balls senyorials ara populars... festa major, Pirineu en dansa, Dansàneu 93.

5 ESBARTS..

6 Esbarts Esbart Albada de Tàrrega Escaló, dissabte 4 de juliol a les 19 h Fundat l'any 1952, és el més antic de les terres de ponent. El seu repertori és, en l'actualitat, de seixanta balls, entre danses populars catalanes i nous muntatges coreogràfics. Ha actuat arreu dels Països Catalans i a l'estranger. El nombre d'actuacions s'acosta a les quatre-centes, entre les quals podem destacar: Festival de Dansa de les Festes de la Mercè a Barcelona; Homenatge a l'orfeó Català, Orfeó Gracienc, Orfeó de Sant, 75è Aniversari del Gimnàstic de Tarragona; assistència continuada als Aplecs d'esbarts de Montserrat; actuació a les dues Trobades d'esbarts de les Terres de Ponent; festivals internacionals de Dansa d'andorra, Lés, Montguyon (França) i Cantonigrós; actuacions conjuntes amb els esbarts Maragall, Orfeó Gracienc, Agrupació Folklòrica Igualadina, Terrada; participació al programa Raices de TVE; a l'estranger, a França, quatre anys amb deu actuacions; a Alemanya, dos anys amb quatre actuacions. PROGRAMA: Quadrilla. Granollers. Contrapàs de Sant Genis. Ball de Cintes de les Preses. Espunyolet del Bergadà. Rapsòdia Valenciana. Galop de panderetes. València. La Gala de Campdevànol.

7 Esbarts Esbart Lleidatà de Dansaires La Guingueta d'àneu, dissabte 11 de juliol a les 19 h L'Esbart Lleidatà de Dansaires de la CAP de Lleida va néixer l'any 1982 i la seua tasca s'ha centrat en la difusió de la dansa catalana, especialment la de les comarques lleidatanes i del Pirineu català, tenint molta cura en la restitució del vestuari que correspon a cada ball i comarca. Ha participat en les festes de carrer dels pobles i ha fet cursets als col legis per tal que la mainada s'interessi pels costums del pais. Ha portat et seu repertori a Palència, Santander, Menorca, a la mostra de Dansa Ètnica de Puigcerdà, al festival de Sant Ferriol de Palma de Mallorca, ai Festival de Tolosa de Llenguadoc (França), al Festival d'agrigento (Sicília) i al Festival de Marsella. PROGRAMA: Bolero Vell de Valldemosa. Mallorca. Jaleo de Ciutadella. Menorca. Recordant l'alguer. Sardenya. La Disfressada de Sant Vicenç dels Horts. Ball del Correr. Vallespir. La Quadrilla. Rosselló. Ball de Cercolets. Penedès. Ball de Gitanes de Rubi.

8 Esbarts Esbart Dansaire Sícoris Espot, 18 de juliol a les 19 h L'Esbart Dansaire Sícoris «Ballet Ciutat de Lleida» fou fundat l'any Inclou en el seu repertori danses catalanes, mallorquines i valencianes, totes elles d'arrels purament folklòriques, però coreografiades per a la representació a l'escenari. El grup ha participat en innombrables festivals folklòrics. D'entre les actuacions més destacades poden esmentar les efectuades a Santander, Castelló, Jaca, Campo de Criptana, Saragossa, Barcelona, Olorón, Montrejeau, Tolosa de Llenguadoc, Foix, Emirats Àrabs Units, Israel, Polònia. El cos de dansa de l'esbart és format per quaranta dansaires El director, des de la fundació de l'esbart, ha estat Francesc Viladrich i Solé. PROGRAMA: Ballet de Déu. Solsona. Jota de la Ribera. Ribera d'ebre. Bolangera. Vilafranca del Penedès. Seguidilles. Castelló. Bolero de l'alcúdia de Carlet. Catalanesca. Ball de Gitanes de Rubí. 8

9 Esbarts Grup de Bastoners de Malpàs València d'àneu, diumenge 26 de juliol a les 19 h «L'existència del ball de bastons de Malpàs es perd en la nit dels temps; és una tradició immemorial, és... 'de sempre'; aquelles persones centenàries d'avui dia ja van conèixer i rebre dels seus besavis el testimoni de ball de bastons de Malpàs. Precisament pel fet que és una dansa antiga i mil lenària, ha anat sofrint un desgast propi de l'evolució dels costums, l'economia, l'emigració, la demografia... que li ha fet perdre algunes de les parts del ball que, segons algunes veus, van arribar a ésser dotze. Joan Amades se'n fa ressò i recull algunes particularitats del ball de bastons de Malpàs, en el volum IV del Costumari Català. Però en linies generals, i com quasi tots els productes culturals folklòrics, la dansa té una vida 'apartada', 'silenciosa' i local; la qual cosa no vol dir que el poble de Malpàs no hagi viscut amb intensitat les vibracions i la pròpia marxa del ball, sinó tot el contrari: hi ha una identificació total entre la gent del poble, la dansa i Malpàs...». PROGRAMA: Cercavila per diferents carrers del poble.

10 Esbarts Esbart Dansaire Sant Isidre i Cobla Jovenívola d'agramunt Esterri d'àneu, dissabte 8 d'agost a les 19 h L'Esbart Dansaire Sant Isidre fou fundat l'any 1951 a la ciutat de l'hospitalet de Llobregat. Des d'aleshores, la tasca portada a terme ha estat primordialment la d'impulsar la dansa en general, donant sempre prioritat a les danses del nostre poble. Amb l'aparició de noves tendències i la posada en escena de danses de nova creació, impulsat per la necessitat d'oferir al públic quelcom més espectacular i interessant, amb coreografies, músiques i vestuaris nous, l'esbart també ha introduït en el seu repertori danses escèniques, sense deixar de treballar i de difondre per tots els mitjans les danses populars i tradicionals. Durant tots aquests anys, l'esbart ha tingut l'oportunitat de dur a terme les seues actuacions, tant en el nostre pais com arreu d'europa. Fem esment especial de les fetes a França, Iugoslàvia, Hongria, Itàlia, Suïssa, Alemanya, Àustria i Suècia. L'esbart ha participat i ha col.laborat en diverses ocasions a les Jornades Internacionals Folklòriques de Catalunya (JIF), i és soci fundador de l'agrupament d'esbarts Dansaires de Catalunya. També ha estat organitzador del Primer Festival Internacional de Danses Populars a la Ciutat de l'hospitalet de Llobregat. PROGRAMA: Ball de Gitanes del Vallès. Noces a Mallorca. Corranda Alta. Ball Francès. Jota d'ascó. Ballet de Déu. Copons d'anoia. Cascabellada. Bolero de Torrent. Divertiments. Ball Picat. 10

11 Esbarts Esbart Santa Tecla de Tarragona Esterri d'àneu, diumenge 9 d'agost. Foto: Joan Grau. L'Esbart Santa Tecla de Tarragona es va fundar l'any El 1980 és un any clau en la seva evolució artística, en fer-se càrrec de la direcció artística Jaume Guasch, actual director de l'esbart. Per iniciativa de l'esbart, es comencen els recitals de dansa catalana a les Muralles de Tarragona, es recupera el Ball de Bastons, el Ball del Patatuf, el Ball de Cercolets, i els Turcs i Cavallets per a la festa de Santa Tecla; es crea el Festival Internacional Folklòric «Ciutat de Tarragona»; s'edita el llibre El Ball de Bastons a Tarragona, escrit per Jordi Beltran; i es munta el retaule de Santa Tecla i la Nit de Dansa Catalana, amb danses de nova creació. Al llarg d'aquests anys, l'esbart ha organitzat diferents trobades, cursets, seminaris, cicles de conferències, exposicions, i ha col laborat també en els actes i en les manifestacions culturals de Tarragona. L'any 1987, l'esbart és guardonat per Ràdio Tarragona com una de les entitats que més ha treballat pel nom de la ciutat. Ha obtingut el Premi Nacional de Cultura Popular 1991, atorgat per la Generalitat de Catalunya. L'esbart ha actuat a l'alguer (Itàlia), Orleans, Blois, Avinyó, Lió, Perpinyà (França), Aveiro (Portugal), a diferents pobles de Suïssa i d'àustria, i també a Gijón, Palència, Castelló, Sabinànigo, Andorra i Eivissa, entre altres. PROGRAMA: Glosa del Ballet de Déu. Tres Danses Mallorquines. Ball Jota de Muntanya. Ball Francès. Ball Pla d'ahnyà. Farandola de Cançó d'amor i de Guerra. Ball del Batre. Ball Cerdà. Bolero de Castelló. Ball Pla de Sant Mateu. 11

12 ARNICA ENTREVISTES... 12

13 Entrevistes Mercè Bosch Professora del taller de Danses del Dansàneu. La Mercè Bosch, psicòloga de formació i mestra de professió, viu normalment a Platordera, Vallès Oriental, on fa de mestra i on un matí a la setmana dóna classes de dansa als seus alumnes ja que, com ella mateixa diu: «a partir de la dansa catalana ajudem els nens a desenvolupar i treballar el ritme, la coordinació i tot el que és expressió corporal». És membre actiu del grup el Sac de danses i una gran apassionada de tot allò què es relaciona amb el món de la dansa. Ens confesa que sempre li ha agradat molt ballar, i si hem de ser sincers, sembla que té una gran traça fent-ho. La Mercè reivindica la funció lúdica de la dansa i reconeix que, per a ella, l'important no és tant l'aspecte formal sinó que la gent del carrer se senti a gust i gaudeixi ballant. Però millor que sigui ella mateixa qui ens ho expliqui: Quina va ser la teva introducció en el món de la dansa catalana? Personalment a mi sempre m'ha agradat molt de ballar. Un dia vaig conèixer el Sac de danses i em vaig posar a treballar amb ells; ens dedicàvem a anar als pobles i a buscar danses, les reco- Uíem, les transcrivíem, i els fèiem aplicacions didàctiques per als nanos de l'escola. Poc a poc em vaig anar enrotllant en aquest grup,... i aquí estic. Treballeu específicament dansa catalana? Sí, només dansa catalana. Jo et puc dir que a mi particularment m'agrada ballar-ho tot, però amb el que em sento més a gust és amb la dansa catalana i els balls de saló, m'ho sento més proper. Potser influeix el fet que dins del Sac de danses sempre hem fet moltes coses de dansa als carrers del poble, com per exemple el Ball de Gitanes, que s'havia fet antigament, o d'altres que la gent recordava. Mira! quan veus que en un poble de habitants el 50% de les cases surt a ballar el diumenge de carnaval, penses que el ball compleix una funció molt important. Què en peses del tema de la recuperació de les danses tradicionals? Jo crec que moltes coses són impossibles de recuperar exacta- 13

14 Entrevistes ment com eren, perquè la societat ha canviat moltíssim. Però penso que està bé fer reviure balls traient pinzellades de documents, de la memòria col lectiva. De tota manera, a mi el que hem convenç més és la diversió del poble. Quan veus la reacció de la gent amb les Gitanes per exemple, i veus com gent que no haguessis pensat mai que ballaria, es posen unes faldilles i unes espardenyes i surten a la plaça a ballar, veus que el que li dóna sentit a la recuperació dels balls tradicionals és que a la gent els agraden. Penses que és bo que les danses vagin canviant i evolucionant? Si, però quan qui les canvia és la mateixa gent del poble. Per exemple, si a la Gitana de Sant Esteve algú està canviant el punt i l'any següent el canvia algii altre, està bé perqué veiem que la dansa és una cosa viva, per això se'n diuen danses vives, perquè es mouen, no? el que no podem fer és canviar-la nosaltres com a investigadors, esbarts, etc.. El col.lectiu Sac de danses, al qual tu pertanyés, es dedica a la recerca de les danses tradicionals. En què us diferencieu, per exemple, dels esbarts dansaires? En la manera de ballar, la manera d'interessar-se en segons quins aspectes de la dansa. Els esbarts es fixaran molt amb què aquest peu ha de tombar cap a l'esquerra, és normal essent una escola de dansa, i en canvi, per a nosaltres l'important de la dansa és ballar-la i gaudir-la, això si, tenint unes nocions bàsiques. Pensem que aquestes danses les podien ballar després de la collita, o quan acabaven de dallar, etc.; anaven a la plaça, estaven contents i ballaven. L'important no és tant que el senyor no sé qui, balli amb el peu esquerre, sinó que balli i gaudeixi. / els esbarts serien més formals, no? Sí. Jo penso que hem de ser fidels tal com la recuperem, sobretot si és una dansa vella, però si la fan ballada al poble, que la ballin com la balla la gent del poble, més bé o més malament, amb més aire o amb menys aire. Quins col lectius del món de la dansa s'han aplegat a Dansàneu? Hi havia gent d'esbarts, gent que fa balls a les places d'alguns pobles, altres que havien ballat abans però que no s'havien apuntat mai en una cosa d'aquest tipus, hi havia mestres d'escoles, també hi havia una 14

15 Entrevistes J^M""'^^ mestra d'escola de dansa clàssica,... ha aplegat gent molt diversa, i això ha estat molt enriquidor. Referent a la discussió, dins de Dansàneu sortiu amb algunes conclussions interessants o alguns punts de reflexió? Jo penso que n'hi va haver molts. Totes les conferències van ser molt interessants, i cada una donava per fer-la el primer dia i discutir-la tota la setmana. Donaven peu a tertúlies; jo he après molt. Hi ha coses que dius, ostras! no m'havia parat mai a pensar amb això o allò. En aquests moments, la recerca de la dansa catalana, com està? Quines perspectives de futur hi ha? Des de la nostra perspectiva, queda molt camp per treballar, perquè el procés que seguim nosaltres és molt lent. Som gent que ens hi dediquem els caps de setmana o quan podem, i és una feina molt laboriosa. Jo penso que s'hauria de donar a la dansa un pla més seriós i més professional, llavors arribaria més a la gent del poble, caldria que hi hagués un grup de gent amb suport institucional i que es pogués dedicar a fer una bona recollida i una bona posada en pràctica de tot aquest material. Així sou un col.lectiu basat principalment en el voluntarisme, oi? Sí, i el voluntarisme és molt bo però cansa. Jo ho veig amb el grup del Sac, que ha passat unes temporadas en què deies, això s'acaba, perquè cansa molt. Existeix alguna mena de coordinació de la recerca en el món de la dansa? No. Pot existir en moments puntuals, en moments puntuals en què et pots trobar i comentar alguna cosa... El que cal és una entitat que condueixi tot això, que ho subvencioni... Nosaltres vam comprar un video i cada mes hem de pagar-lo nosaltres mateixos. I pel que fa a la conscienciació de la gent del carrer, sobretot aquest camp en el qual vosaltres treballeu, com està? La dansa es considera com una cosa més secundària; la música per exemple es té molt més en compte i per tant rep més ajuts. Per dedicar-se a la dansa, cal una sensibilitat especial? No crec que sigui una cosa especial, i tenim l'exemple en el poble. Gent que no ho haguessis dit mai que ballaria, perquè fins i tot en els envelats xerrava tota l'estona i no seguia el ritme, després balla al carrer. I una sensibilitat especial per la dansa i una preparació no la tenia... No crec que sigui això. Quina penses que hauria de ser la funció de les entitats culturals locals en relació a la dansa catalana, per exemple en el cas de l'ecomuseu de les Valls d'aneu? Penso que en general hi ha moltes ganes de fer coses i moltes vegades queden tallades per falta d'un suport municipal o altres entitats. Les institucions locals podrien ser una solució. Finalment, si haguessis de donar un motiu que expliqués la teva afecció a la dansa, quin seria? El primer, per a mi, és que m'encanta ballar i m'ho passo molt bé fent danses. Jordi Abella i Pons 15

16 Entrevistes Montserrat Garrich i Ribera Professora del I Taller de Dansa Tradicional DANSÀNEU Montserrat Garrich i Ribera treballa actualment com a bibliotecària a Barcelona. Va començar en el món de la dansa, ara fa 14 anys. Primer va iniciar-se com a bailadora i acumulant un curset darrera l'altre. Després, com ella mateixa ens diu: «de mica en mica m'entrà el cuquet de saber una mica més sobre el que ballava, saber allò que ballava, què era, d'on venia, qui ho feia, etc. Així, m'hi vaig afeccionar de mica en mica». Pertany a l'esbart Català de Dansaires i recentment a participat en la coreografia dels jocs paralímpics de Barcelona. Actualment, sense deixar-se de considerar balladora, està més interessada en el contingut que en la forma, en tot el món històric i social de la dansa: «des de la dansa catalana, que és el que més m'interessa, fins als balls de saló i la dansa antiga de barcelona principalment». En relació a la dansa antiga ens especifica que exigeix més esforç, ja que el seu estudi es basa en la documentació història (fons documentals com «El calaix de sastre» del Baró de Maldà i mestres de dansa d'escoles barcelonines). Dansa antiga de la Barcelona dels segles XVIII i XIX, i dins d'aquesta, la dansa d'èlit, de la gent de cert estatus social, tot i que com ens explica: «entenc, però, que hi ha interrelacions històriques amb la dansa més popular, relacions en tots dos sentits». Què és un grup dansaire, un esbart dansaire,...? Un esbart dansaire és, ara, un grup de gent formant una entitat que té una sèrie de membres o de socis que es dediquen a l'aprenentatge i a la reproducció d'uns balls. Uns balls connectats, alguns més, altres menys, amb la dansa catalana. Penso, jo, que hi ha una gran heterogeneïtat d'entitats. Des de l'entitat en la qual treballo, que és l'es- 16

17 Entrevistes bart Català de Dansaires, fins a altres entitats, la connexió de les quals amb la dansa catalana es redueix al punt d'ésser catalans (els seus membres), que fan dansa dins de Catalunya, etc. Entre un punt i l'altre, hi ha una gran diversitat d'interessos i maneres de fer. Alguns, penso jo, estan bastant desconnectats del que és la dansa catalana. D'altres, que sense realitzar el que entenem com a dansa popular catalana, usen algunes de les seves formes o passos o gestos aplicats a una música i una coreografia diferent i amb poca connexió amb la dansa popular catalana. També crec que un esbart és un grup dansaire, perquè un grup dansaire es defineix com una colla que balla. Per una altra banda, al costat dels esbarts hi ha un fenomen que actualment ha pres molta força, encara que ja s'ha arrelat des de fa temps, que és la dansa com a aspecte lúdic. En aquest sentit, es formen colles de gent més o menys fixa que, periòdicament, es troben i ballen el que sigui. Aquest fet, el de barrejar danses, el de ballar el que sigui, pot ser molt perillós perquè pot portar a confusions tant en la gent que mira, els espectadors, com en ells mateixos. I llavors et preguntes, i aquesta gent, sap realment el que balla? D'aquí que molta gent, de vegades es troba immersa en discussions sobre quin és cada ball. Això és un valset; no, això és tal cosa, etc. Hi ha alguna mena de regulació institucional? No, però l'agrupament d'esbarts Dansaires ha intentat servir, per a qui ho vulgui, de conseller, de facilitar mitjans, partitures, coreografies, intercanvi d'opinions, de dades, etc., sense imposar-se per a decidir si un ball val o no, o si això es bo o això és dolent. A través dels seminaris, suposo que s'ha intentat aportar orientació, informació, però sense fer de regulador. Per això, suposo jo, que es dóna tot aquest ventall de possibilitats. Què és una dansa tradicional? En primer lloc, no s'hauria de confondre el que és una dansa popular i una dansa tradicional. Dansa tradicional és la dansa que es balla de fa temps i que s'ha transmès per tradició. Això però no implica que la transmissió sigui sempre fidel i que la dansa no variï amb el pas del temps, canviï i evolucioni. La dansa està interrelacionada amb la societat. Què és el que ha canviat en la dansa actual respecte a la dansa tradicional, és a dir, quins elements de la nostra societat han influït en els canvis en la dansa? La nostra relació personal actual és molt diferent de fa 40 anys enrera. En què és diferent? En la relació home/dona, per exemple, i en les relacions personals, generacionals, etc. Potser avui hi ha una major proximitat entre les persones. En la dansa, les dones, per exemple, s'han incorporat al ball de bastons com ens deia Rosa Mas l'altre dia. Suposo, que d'alguna manera allò que es respira en la societat a la llarga i amb més o menys rapidesa, s'in- 17

18 Entrevistes corpora a la dansa. El que passa és que hi ha molts balls que encara es conserven sense integrar massa elements d'aquests. En alguns balls encara es conserven els papers diferenciadors d'alguns balladors segons el seu estatus social o acumulació de poder en la comunitat. Amb el temps pot passar, o bé que hagin desaparegut o que s'hagin fossilitzat. Has de pensar que es busca la tradició del passat mitjançant el sedàs dels anys 90. De vegades és una mica contradictori, perquè es reprodueix un esquema que ara ja no serveix. Quin significat té la dansa tradicional avui en dia? Quina finalitat es persegueix en un grup dansaire?? Sense intentar generalitzar, podriem dir que alguns dels membres dels esbarts busquen passar-ho bé, ballar i divertir-se. Alguns altres els afecta l'aspecte de l'escenari. Es diu que quan es puja a dalt de l'escenari un es creix. Després també, pel que fa a cada persona, suposo que algú necessita l'aspecte de relacionarse; d'altres anar a lligar; altres per afecció i plaer personal. En les grans ciutats, la relació personal és més complicada. Pertànyer a un grup d'aquests possibilita la comunicació i establir relacions personals. Per una altra banda, desconec el que sent una persona d'un poble que balla una dansa tradicional del seu propi poble. També has de tenir en compte que els esbarts, com a molt, reproduiran la dansa tradicional fora de context. La funció social de la dansa ha canviat. En aquest sentit, els esbarts dansaires han fet d'elements integradors, per exemple, dels immigrants. Jo he vist arribar castellanoparlants en un grup d'aquests, començar a ballar i fer el canvi. Això, per mi té un valor increïble. Aproximar gent immigrant, acostar elements. La dansa serveix també, per agafar-te. Pertanys a un grup, tens possibilitats de relació i de pertànyer a algun lloc. De funció ja en té, ja. Per a uns altres, la creació d'un esbart o portar a terme la direcció d'algun d'ells, els suposa la creació i el manteniment d'un prestigi personal. Però perseguir l'originalitat en el gest, el salt, etc., suposa en la realitat, la gran pluralitat de maneres de fer dels grups dansaires i esbarts. Fent un símil amb la nova museologia, la dansa tradicional com a excusa? Sí, molt sovint em faig la pregunta de per què es continua ballant aqui dansa tradicional. Em va sorprendre molt llegir en un llibre sobre la història de la Patum, com, a finals del segle passat i principis d'aquest, ja existia una preocupació turística envers la Patum. El llibre, il.lustrava, mitjançant documents de l'època, com des de l'alcaldia existia la preocupació per vestir, cuidar i dotar com a element d'atracció turística aquest espectacle festa. / la dansa del Pallars? Podem parlar de la dansa del Pallars? Posseeix alguns trets diferenciadors? No conec molt bé la dansa del Pallars; pel que fa a la forma hi ha d'haver algun element diferenciador entre el Pallars i el Pirineu. Per exemple, a la zona del Penedès, el Garraf..., hi ha un tipus de ball totalment diferent al d'aquí. Allà preval el ball de colla. Quasibé tots els balls són de colles, colles tancades, com el ball de bastons, «musigates», etc. En uns altres indrets, per exemple, preval un tipus de representació social basada en la diferència d'estatus social dels balladors (Ball de relleu de càrrecs). Aquí dalt, les formes de viure, les formes de relacions socials fins i tot ara, són diferents. Tot aquest conjunt d'elements han de donar resultats diferents en la dansa. Així em sembla, a primer cop d'ull, que aquí al Pallars ha perdurat més el ball de la parella, el ball amb parella, potser perquè aquí la relació o formació de la parella és o ha estat més difícil i, potser, hi havia conseqüentment una necessitat més gran que en altres indrets del ball de parella. Joan Abella i Escuer 18

19 Entrevistes Joan Figueres Professor del Taller de Dansa Tradicional Dansáneu Es diu Joan Figueres, és de Terrassa i es dedica a la música des de fa molt temps. Va començar a fer música de forma espontània com molla gent i, mica en mica, es va introduir en el cercle més acadèmic. Va estudir música al conservatori i va acabar la carrera de violoncel, que és el seu instrument. Durant la trajectòria dels estudis musicals va viure altres experiències musicals en el món de la música tradicional i popular. El fet de tenir amistats relacionades amb el món de la dansa popular i tradicional el van fer sentir molt atret per tot aquest caire de la música. Per això sempre ha seguit una mica l'aspecte de la música clàssica combinant-ho amb la música popular. Actualment dóna classes de música en una escola. Així mateix col.labora amb grups i cantautors que fan cançó catalana, com la M. del Mar Bonet i amb grups de dansa tradicional més d'arrel popular, com el Ministril de Terrassa. També té contactes molt directes amb el Sac de Danses. Avui divendres, abans d'iniciar la cercavila i ballada de danses pels diferents carrers i places d'esterri, ens trobem amb en Joan, perquè des de la seua perspectiva de músic ens doni unes quantes pinzellades d'aquest món de la dansa tradicional. Joan, com definiries la dansa tradicional catalana? És com la dansa tradicional de qualsevol pais, una expressió viva d'una cultura determinada, una resposta a una emoció que sent una persona i un poble, en aquest cas el català. És la manifestació motriu i festiva del poble català. No tinc molts elements per dir com està, perquè jo ho veig des del punt de vista d'un músic no d'un ballador, però crec que s'ha estès més el concepte de popular i ara la gent en gaudeix més pel goig de gaudirne, la qual cosa no vol dir que estigui normalitzada en el sentit que sigui una cosa viva i una expressió sense trauma, perquè a Catalunya la dansa tradicional es va estroncar igual que la cançó. Per què tots necessitem afirmar-nos en allò que som, hem de recuperar danses, cançons, músiques... etc.? Clar, hem de tenir un punt de referència i si no el tenim l'hem de buscar, i un cop el trobem el desenvolupem. Si no haguéssim tingut el trencament de 19

20 Entrevistes la Guerra Civil amb el que això va suposar, és a dir, ens va anul lar la nostra manera d'expressar-nos en català, segurament que en aquests moments no estaríem parlant de recerca o de recuperació. Ara, quan tens la possibilitat de desenvolupar això que és teu, no només tens ganes de viure-ho i gaudir-ho, sinó també de buscar-ho, de retrobarho. La dansa no és només ballar per ballar sinó que va més enllà, és així? Sí i tant. La dansa no es pot separar de la música, de la llengua, de tots els aspectes socials i expressius de la cultura. Tu concretament, com vius la dansa des de la posició de músic? La música que fa un músic pot estar al servei de molts aspectes socials: del concert, del teatre, de la dansa o al servei d'ella mateixa. Però a mi m'agrada tocar per la dansa. Penso que és un terreny al qual no es dedica tothom; hi ha molta manca de músics que entenguin la dansa i que quan toquen, sàpiguen que estant tocant perquè algú balli i no només perquè els escoltin. Podríem dir que és una branca de l'ofici de músic. Actualment, quin creus que és el mal de la dansa, de la música tradicional catalana? Estic d'acord amb en Vila i Folch, quan va dir que el mal de la dansa tradicional catalana és en els esbarts que treballen per donar un espectacle que ells no estan a l'alçada de donar-lo. Crec que la dansa ha d'evolucionar per arrelar al carrer, a les places, al poble, que sigui una manifestació com tota la vida havia estat. I si algun dia algú que tingués criteri, professionalitat, volgués muntar un espectacle on hi hagués la dansa tradicional catalana com a base, seria perfecte; però que realment estigués capacitat. I el mal de la música tradicional, crec que és, entre d'altres, el fet que avui en dia ens fan passar per tradicionals moltes coses que no ho són, o que no són tradicionals catalanes, i en un moment donat tot pot entrar en el mateix sac, la qual cosa em sembla molt perillosa si no s'especifica ben clarament. I per altra banda, el nivell dels músics ha de ser cada cop millor. El músic que vulgui dedicar-se a la música tradicional popular ha de tenir, en primer lloc, un gran respecte per la música que tocarà, i després, aquest respecte li donarà la responsabilitat d'estudiar, de tenir un bon nivell, saber que està tocant la música d'un país i no d'un altre. Quines solucions proposaries perquè la música, la dansa, arribés a més sectors de la població? Possiblement passaria pels mitjans de comunicació. Seria una bona manera per donar a conèixer i divulgar la cultura, la dansa, la música tradicional. Això és un aspecte extern, però crec que també hi ha d'haver un aspecte intern; si només es divulga la música per la música, i la dansa per la dansa, en definitiva s'està donant un aspecte postís. La dansa tradicional no es pot entendre si no està connectada amb tot el món social, amb la vida rural, amb la vida urbana, amb la vida social; i si nosaltres no divulguem l'esperit que fa que la dansa sigui una i no sigui una altra, això no arrelarà. Què reclamaries per a la dansa? Reclamaria informació, que es divulgués tot el que hi ha escrit al respecte, que se li donés la importància que es mereix, amb la qual cosa vull dir, els qui s'hi han dedicat tota la vida i ningú els ha donat la possibilitat que s'expressin, que es puguin expressar; que els llibres que hi ha per editar, que s'editin; que s'enregistrin totes les músiques conegudes. En definitiva, com deia Vila i Folch, que es pugui fer un gran llibre com el Dansàneu, però de tota la dansa catalana, amb la qual cosa es posaria a l'abast de tothom una informació urgentíssima i molt útil. Com definiries Dansàneu? És una bona idea, feta amb 20

21 Entrevistes bons mitjans, amb gent sense cap tipus de pretensió personal, simplement amb ganes que es visqui un territori. Aquesta és la idea i s'ha pogut dur a terme amb els qui han vingut a fer-la realitat aquest any. La gent ens ho hem passat molt bé, i crec que és una bona llavor, que si es diposita en un bon context, en una bona terra i es rega, pot donar mous bons fruits. Què creus que ha aportat Dansà neu al món de la dansa? Dansàneu no és res si un no el vol continuar. Els que l'han de continuar són els qui l'han viscut aquest any. Dansàneu el que et dóna és una petita idea del que és la divulgació de la dansa, la divulgació d'un món social, en aquest cas el Pallars, o les Valls d'àneu, i que per tant, un pot pensar que és molt poca cosa, però crec que tot ei que un vulgui donar ho ha de fer des de la seva pròpia reflexió de tot el que ha viscut. No podem dir: ja hem fet Dansàneu, ja està; contràriament, això només és el començament. Seria molt interessant estendre'l a tot el Pirineu, tal com deia Llorenç Prats. Actualment l'administració ajuda al món de la música? No, crec que no. Ajuda en el món de la música, als grans, però no ajuda, diguem-ho així, a la base, perqué no contempla d'una manera òptima l'ensenyament musical a les escoles d'egb. Si a l'escola obligatòria no hi ha una bona proposta d'ensenyament musical, vol dir que no està clar el paper que ha de desenvolupar l'administració en el món de la música. Per altra part, pel que fa als conservatoris o les escoles privades de música, també hi ha una contemplació una mica «sui generis». En aquest moment hi ha una mica de caos. Això vol dir que l'administració tampoc ha apostat per una proposta bona i forta. A partir dels professionals, no ha ajudat gaire a divulgar la pròpia música. I, a més a més, crec que la Generalitat hauria de ser una mica més gelosa d'allò que té i potenciar més la música catalana, la seva expressió nacional, tant des dels mitjans de comunicació com des de les subvencions, com des dels Dansàneus possibles i utòpics que hi podrien haver, no sols en el món de la dansa sinó en el món de la música. Com veus el futur de la música tradicional? És imprevisible, perquè sembla que ara és un moment en qué està ressorgint. La música tradicional serà bona mentre es tingui conciencia de fer música tradicional. En el moment que se'n fagi un ús diferent o no apropiat, llavors s'ensorrarà o estarà molt divulgada, però possiblement no serà això que parlem ara nosaltres. Tant de bo la música tradicional sigui com ara fa cent o cent vint-i-cinc anys endarrera, que era una expressió viva, espontània, no catalogada com un fet a recuperar i protegir. Judith Mauri i Sarroca 21

22 ARRIWA CONFERENCIES... 22

23 Conferències Els balls populars del Pallars Una excel lent recerca sobre la dansa L'estudi de les danses que s'havien ballat i que encara es ballen al nostre país, va partir amb una linia de treball molt definida. Per una banda em proposava fer un buidatge de la bibliografia existent i d'arxius, que cobrien des de finals del segle XIX a mitjans del XX. L'aitra part i per cert, la més engrescadora, ha estat el treball de camp. Aquest també s'ha anat configurant des de dos vessants: Primerament enfocat al coneixement del pais, de la vida quotidiana, de les diferents tasques dels qui hi viuen, dels qui han marxat i per què, i dels records que guardaven una colla de padrins sobre les seves formes de vida i de com havien canviat. Dins aquest bloc es van recollir els records sobre les diferents activitats festives del cicle anual (feines, menjars, diversions, religiositat, supersticions, rivalitats, músics, balls, companys...), així com rondalles, cançons, llegendes, històries personals, de lladres, bruixes i capellans. Un segon moment, en el qual estic treballant actualment, consisteix en la recollida de danses que encara es ballen. L'estudi d'aquests balls s'ha estructurat en quatre blocs que tracten la situació geogràfica, els aspectes coreogràfics i d'indumentària, els aspectes musicals, i els aspectes socials i funcionals de cadascun d'ells. S'ha complementat amb enregistraments en cinta de vídeo i àudio i amb un recull fotogràfic. En tots aquests punts s'han tingut en compte les variacions en l'espai i en el temps. El treball s'ha dividit en dos volums per respectar la quantitat de material recollit i alhora la qualitat del format de la col lecció en què s'inclou. El primer volum ha estat presentat dins l'edició d'enguany de Dansàneu, i el segon volum apareixerà properament, car ja és a impremta. El llibre doncs, intenta sintetitzar tota aquesta informació, donant-li la forma d'un inventari de les danses que hem pogut datar al Pallars. Es pretén desmitificar l'origen que s'ha atribuït a les nostres danses i s'apunta cap a l'estudi de l'evolució de les modes i les successives onades que, provinents d'europa central i d'itàlia, s'expandiren pel nostre país. Com a conseqüència s'han deixat de banda definicions sorgides d'un excessiu romanticisme («ritus pagans», etc.), i que havien estat utilitzades pels folkloristes catalans influïts pel moviment de la Renaixença. S'han respectat però, les llegendes de tipus medieval que encara el poble recorda, tot i que probable- 23

24 Conferències DANSANEU us BALLS POPULARS DLL PALL/XRS VOLUM t ROS\ M,AS CORRf T6É ment moltes d'elles tinguin també el seu origen en aquest moviment. Un punt molt important a tenir en compte i que he constatat, sobretot en les danses que encara es ballen, és el canvi de funcionalitat i de significació que ha tingut un mateix ball. Una dansa d'expulsió dels mals esperits pròpia de la cultura romana, afegí posteriorment la figura del sant patró amb la implantació de la religió cristiana. Una dansa que excloïa aquells qui no eren nascuts o casats al poble, amb l'èxode a les zones industrials, va admetre balladors immigrants. Una dansa exclusiva als homes, avui accepta per primer cop una dona. Aquests canvis, que per a alguns són perillosos i que poden «fer trontollar» el futur d'una dansa, cal veure'ls indiscutiblement com a simbol que aquella dansa és viva. Tota cultura viva genera influències, replantejaments, discussions i en últim terme, canvis. Penso que aquests canvis socials són els que han provocat i provoquen encara els canvis en les manifestacions festives i en les danses. Cal acceptar-lo doncs, per tal que les danses que encara són vives, no es converteixin en fòssils mostrats púbucament un cop a l'any. Rosa Mas i Corretgé 24

25 Conferències L'acompanyament musical de la dansa L'acompanyament de la dansa té des de sempre i fins ara mateix tres ingredients que es podrien dir fonamentals: Melodia Harmonia Ritme De la combinació d'això en surt tot, i en certa manera és el que configura la moda, com prou bé saben els responsables de les orquestres de ball. Conversant amb en Janio Marti, m'expressava com veu la preponderància que va agafant el ritme enfront dels altres dos paràmetres. És evident que no necessitem pas els tres ingredients per ballar. Podem fer-ho amb qualsevol dels tres: Xiulant un vals: melodia. Al so del tam-tam: ritme. Amb la xeremia eivissenca: harmonia. De la combinació d'això en surten no solament les modes que van canviant des de sempre fins al moment, sinó també l'evolució organològica de la música tradicional. Fixem-nos en el que ha passat en aquest segle: d'una sèrie de balls que es feien bàsicament amb melodies acompanyades, com el vals, s'ha passat a una evolució harmònica amb l'arribada dels ritmes americans: Lex Abel, Col Porter, Scott JoppUn, Glenn Miller, etc. Aplicant els ingredients esmentats a la música tradicional catalana, veiem com l'organologia tradicional ho anava resolent com podia: l'instrument català més antic, escampat i característic, que és el flabiol, resolia la melodia; i el tambor, el ritme. Si afegim a això el sac de gemecs, donem una empenta harmònica considerable en posar els pedals (tònica i dominant) i la formació resultant serà l'embrió de la cobla, i aixi se l'anomena mitjacobla. Resolta la melodia i el ritme, i amb una harmonia rudimentària, donem un pas més en aquest camí si hi afegim la tarota i anem cap a la cobla de tres quartans, que ja fa una harmonia notable, encara que sigui amb terceres paral.leles, altrament tan extenses en la música popular catalana. A mesura que avancem cap a la cobla moderna, tot això es va superant, tant en l'ampliació instrumental, augment de les tessitures que permet fer acords complets i solucions harmòniques complexes, sobretot amb les claus que fan cromàtics els instruments. Amb aquests tres factors, però, no en tenim prou: fan falta altres coses per definir la música ètnica o tradicional catalana. El professor Josep Crivillé dóna importància també a les formes, és a dir, l'estructura formal. En el cas de la dansa catalana, per exemple, apareixen sovint frases quadrades amb períodes i subperíodes de vuit compassos, o altres arquetipus formals com la caiguda d'una frase que es comprimeix en una nota que serveix per començar la frase següent, etc. 25

26 Conferències Hi ha d'altres qüestions importants en l'acompanyament de la dansa, com ara el timbre instrumental, que és el que dóna color a la interpretació (quan no és cantada) i també un marca caràcter ètnic. En la fixació del matís es troba la base de la música tradicional i cal lluitar contra la tendència generalitzada al model estàndard. En l'àmbit nacional, l'estàndard és la cobla, mentre que en l'àmbit internacional la cobla mostra un timbre ètnic i netament català. Ara bé, per arribar a l'actual so de la cobla, cal considerar tot el que s'ha deixat de banda. Un altre component important de la dansa, i que fins no fa gaire depenia de l'organologia, és el volum de so necessari per dansar, fet que dóna la clau del manteniment i la desaparició de moltes formacions. Amb l'amplificació podem fer música amb qualsevol combinació instrumental, però perdem autonomia. També ha condicionat l'acompanyament musical de la dansa la disponibilitat de recursos, tant econòmics com humans, que implica a la vegada una component geogràfic, tant climàtic com de comunicació i veïnatge. Tot i això, a Catalunya associem l'acompanyament de la dansa amb una sola formació, que és la cobla, i això és aixi, perquè quan nasqué el moviment dels esbarts, la cobla ja era una formació consolidada i en expansió. La cobla és una formació reeixida, però també desaprofitada per als balls de plaça, i presenta també limitacions com pot ser la poca funcionalitat, el nombre elevat de músics, l'absència habitual de percussions i de pedals que són necessaris per al clímax de determinades danses. També és una formació amanerada enfront d'altres formacions més primitives. Avui, però, tenim uns coneixements í unes possibilitats per diversificar, fent servir tant els antics esquemes com les noves combinacions. Això no és nou, i vull citar un fragment del pròleg del Diccionari de la Dansa fet pel mestre Francesc Pujol l'any 1936: «També ens adonàvem que aquells factors primordials de la dansa que són els instruments de música i llurs sonadors no havien d'ésser negligits en la nostra publicació, i decidíem incorporarlos al Diccionari amb tota l'amplitud que el resultat de la recerca demanava, amplitud segurament per a molts insospitada, car és idea corrent que els instruments musicals utilitzats per a ballar han estat poc nombrosos, quan la veritat és que, més o menys, tots els instruments han servit per a aquest objecte». El volum III del Diccionari de la Dansa dedicat als instruments de música i sonadors, dissortadament no va arribar a sortir. A tall de conclusió direm que avui tenim possibilitats d'acompanyar les nostres danses amb el que vulguem, perquè tenim més coneixements, més mitjans i més possibilitats econòmiques i de comunicació que trenquen molts dels condicionants que abans hem apuntat. Cal només que les aprofitem per bé. Sense l'amplificació no seria possible un experiment com el de l'orquestra Simfònica de la Canya, que recull molts dels instruments tradicionals catalans, però per contra, també podem acompanyar un esbart (quantes vegades ho hem vist!) amb un casset. De nosaltres dependrà l'ús que en fem. Xavier Orriols i Sendra 26

27 Conferències La recerca sobre la dansa ''"''Ék^^^^È^^^^^^^^^^^^^^^m fc ^ liar lli ^^^^1 ^^^^^^Ei^BH La recerca sobre la dansa tradicional ha tingut un conreu diferenciat en Europa i en àrees d'influència americana. Sovint, els americans que han arribat a l'estudi de la dansa han estat antropòlegs, sobretot d'ençà de les directrius de Franz Boas. El seu camp d'estudi ha estat el de les cultures molt allunyades de la pròpia, i la seva posició teòrica, la de considerar la dansa com a part de la cultura. No es pot descontextualitzar, doncs, l'estudi de la dansa de la resta d'institucions i configuracions de la societat de la qual forma part. No es tracta de parlar del llenguatge universal de la música i la dansa sinó de la seva funció, del seu simbolisme, de la seva interrelació amb les altres parts de la cultura, sense el coneixement de les quals no es pot arribar a comprendre. Per altra part, a Europa, la llarga tradició del folklore i la necessitat d'entendre les pròpies arrels, d'acompanyar amb coneixements científics la identitat i la consciència ètnica, fa tornar la vista dels estudiosos, des dels començaments, a l'estudi de les danses de la pròpia societat. Això sí, com a la resta de les recerques folklòriques, la «pròpia societat» consisteix en els sectors considerats més tradicionals, reculats i allunyats de la influència urbano-industrial, els pastors, els pagesos, l'alta muntanya, els llocs gairebé incomunicats, on es considerava que el patrimoni de la tradició es «conservava» intocat, on quedaven restes d'aquell passat que se cercava. Els estudiosos europeus venien del camp de la musicologia i van desenvolupar les seves teories i mètodes des de dins de la mateixa dansa. La coreologia no tenia gaire en compte el context social on es produïa la dansa. Això ha fet, que per un costat, les danses pròpies s'han conreat, revifat i conservat com a simbols del «caràcter nacional» i per altre, els estudis coreològics han intentat interpretar el llenguatge de la dansa en si mateix, per les relacions i estructures que manifestava entre les parts constituents. S'ha desenvolupat, en definitiva l'estudi de la gramàtica implícita existent en cada idioma de dansa. Una de les primeres fites de les escoles de coreologia europea ha estat el desenvolupament de notacions pertinents per a descodificar el moviment humà, per tal de fer-lo adequat per a la comparació, per a l'aprenentatge i la reproducció. Això, amb el temps ha anat desenvolupant un interès creixent per a les noves tècniques informàtiques que serveixen, no sol per a l'arxiu, sinó que tenen en el fons la mateixa inquietud que l'etologia pel llenguatge gestual codificat universal. 27

28 Conferències L'estudi de la dansa com a llenguatge gestual deu part del seu desenvolupament a la lingüística estructural i a l'estructuralisme en general. El context cultural és, en molts casos, com un decorat de fons, sobre el qual es destaca la complexitat de l'estudi coreològic. En canvi, del costat de l'antropologia americana, es passa d'estudiar la dansa com a part de la cultura, a l'interès per tota la societat, en la qual l'anàlisi del moviment humà ens pot ajudar a entendre totes les dimensions de la societat. L'Antropologia està interessada en l'enfoc dels sistemes, no sols en entendre la dansa en el seu context social i cultural, sinó en entendre la societat i la cultura a través de l'anàlisi del sistema de moviments de la dansa. ACÍ és on ambdues escoles coincideixen, perquè veure un sistema que rau pel davall dels gestos, no és immediat. Cal descodificar els signes i veure'n les interrelacions. És curiosa la contradicció que es genera en l'estudi de la dansa tradicional i la pràctica de la dansa efectiva en una societat. En un ball actual, les melodies, les danses, els vestits i els habillaments són d'origen recent, però la manera de fer, els principis que regeixen tota la organització social, l'espai, el gest, la funció, la territorialitat, etc., són el resultat de l'evolució de la societat tradicional. En canvi, en la representació de les danses tradicionals, les melodies, els passos, els instruments i els vestits són tradicionals, però ha canviat el context. L'escenari, és a dir, la dansa com a exhibició davant un públic, fa canviar la disposició dels dansaires. Les figures de la dansa han de tenir una simetria, la coreografia ha d'ésser exacta. Les persones més importants ja no són els dansaires o els músics, sinó el coreògraf. En certa manera, s'assembla la pràctica d'aquesta dansatradicional-espectacle, a l'espectacle esportiu, on la representació de la identitat del pais és un factor important, es donen trofeus per a les competicions, cal fer assajos i entrenaments. És per això que moltes vegades ens dóna més informació sobre la dansa tradicional d'un poble la seua gestualitat quotidiana de treball, de joc, de transport i de passeig, que no pas l'execució descontextualitzada de les danses patrimonials. L'estudi de la gestualitat és un camp que encara pot ajudar molt a la comprensió de les danses. En un altre aspecte, s'han estudiat molts constituents de la dansa i també la seua funció social, però manca encara en molts casos, el coneixement de la funció més especifica de la dansa: la de fer jugar el cos en moviments abstractes, figuratius o mimètics. Moltes vegades, qualifiquem d'abstracta una dansa perquè ningú recorda el que representa o simbolitza. 28

29 Conferències La dansa ofereix al dansaire la possibilitat d'alliberar-se a través d'una via simbòlica. La vivència de la música amb el cos és molt més forta que del qui només l'escolta la qual cosa fa que el dansaire sigui el vehicle pel qual la música, essencialment temporal s'inscrigui en l'espai per mitjà d'una constant modificació de la interrelació de les parts del cos. D'aquesta manera es pot modificar profundament la relació dins d'un mateix, l'estructura de la consciència també es transforma, i el dansaire finalment recrea la seua adhesió com a individu dins de la societat i, com a persona, regenera la seua relació amb la Divinitat. No és estrany, doncs, que la dansa tingui el poder d'ésser la porta d'introducció i acceptació dels individus i dels grups en una societat. Una porta que, un cop passada, implica la integració en el grup receptor. No endebades s'ha considerat sempre tan perillós entrar en una dansa amb les fades. L'estudi de la dansa no serà complet fins que no tinguem en compte aquestes funcions en el camp de la psicologia, de la curació, de l'alteració de consciència, del xamanisme i de la mística. Josefina Roma 29

30 Conferències La dansa com a patrimoni: Formes, funcions i significats Els fets socials i culturals canvien de forma, de funció i de significat. Sovint atenem només als canvis formals i ens sembla que conservant o recuperant la forma d'una manifestació cultural (una festa, per exemple), en conservem o en recuperem el seu sentit. No és així. Ja fa molt de temps que hem deixat de practicar rituals agraris i de venerar les forces de la naturalesa, i, fins i tot, molts de nosaltres, els sants patrons. Això no vol dir que siguem ni millors ni pitjors que els nostres avantpassats, ni més racionals. Vol dir que ha canviat el context econòmic i social de les nostres vides, i, per tant, els nostres valors. Això és el que ha passat també en el camp de la dansa i, quan veig un esbart dansaire damunt d'un escenari encetant qualsevol ball, amb tota aquella cerimònia, no puc deixar de preguntar-me quina mena de ritual practiquen ara. He advertit en el món de la dansa, sobretot a partir de les converses amb el meu vell amic Joaquim Vila, que m'ha alliçonat molt, una gran preocupació per la forma. Cal innovar o respectar les coreografies, el gest...? Quin ha estat el paper dels esbarts dansaires i dels mestres de dansa en l'evolució formal de les danses populars? Des d'un punt de vista patrimonial tot això té un gran interés i seria molt bo de viatjar pel temps amb els nostres sofisticats aparells audiovisuals per fixar les diferents variants i els diferents moments d'evolució de les danses abans i després de l'aparició dels esbarts. Però com que això no és possible, ens hem de refiar dels testimonis escassos i esparsos que ens han deixat estudiosos i recol.lectors, la veracitat i precisió dels quals és la que és. Però, sense sortir d'aquest mateix punt de vista patrimonial, ens interessa igualment l'evolució de les funcions i els significats de les danses, i aqui el problema es redobla, precisament perqué una incorrecta definició del patrimoni cultural ens ha fet fixar-nos gairebé exclusivament en les formes, i no en les funcions i els significats. Hem omplert el nostre catàleg patri- 30

31 Conferències monial d'esglésies i monuments, de quadres i escultures, fins i tot de danses, de cançons i de paisatges, però no hem pensat que el que donava sentit a aquestes coses i les constituïa com a he rència col lectiva era la societat dintre de la qual havien existit i s'havien transformat. Hi ha, doncs, un patrimoni intangible, perquè s'esvaeix amb la història, que són les formes de vida socials que se succeeixen en el temps, formes de les quals només se'n pot conservar el coneixement, perquè són vives, però que ja basta per restituir-nos la funció i el significat de les coses. Aquest coneixement és el que anomenem patrimoni etnològic. Alguna lliçó n'hauriem de treure de les dificultats que tenim actualment per restituir el coneixement de les formes de vida passada. La vida popular i quotidiana no deixa gaire rastre a la història. Per això, ara que hi som, sense oblidar mai el passat i jo predico amb l'exemple, hauriem de cuitar tanmateix a estudiar les nostres formes de vida presents, que, en el valor que tenen per a la reflexió antropològica, és a dir, per a la comprensió del sentit de la nostra societat contemporània i, comparativament, de totes les societats humanes, constitueixen també un part de l'herència col.lectiva, no ja de les generacions futures, sinó per a nosaltres mateixos. En aquest sentit us convido a reflexionar sobre la funció i el significat de la vostra activitats com a dansaires. En alguns modestíssims treballs que hem fet des de la Universitat de Lleida sobre aquest tema, hem pogut comprovar dues tendències en l'evolució contemporània de la funció i el significat de la dansa, tendències que matusserament es podrien enunciar així: de la sociabilitat informal a la sociabilitat formal, i de la irrellevància ideològica a la ideologització. Què volem dir amb això? Doncs, simplement, que la dansa ha passat, amb la constitució i expansió dels esbarts dansaires, no només de ser una activitat festiva i més o menys espontània a ser una activitat reglamentada i representada, sinó que també ha passat de ser un factor de sociabilitat eventual a constituir l'element estructurador de grups de sociabilitat formals, els esbarts, que serveixen, evidentment, per practicar la dansa, però també i no em sembla menys important, per ocupar el lleure, per sortir de casa, per anar de viatge, per fer amics i per lligar relacions afectives. Què més? Doncs que un pagès d'esterri d'àneu que el segle passat ballés l'esquerrana, podem suposar que difícilment tenia al cap res més que ballar l'esquerrana i, com a molt, en tot cas, expressar o reafirmar públicament i cerímonialment una relació de parella i un sentiment de pertinença a la comunitat, tant pel que fa a la rotació de les parelles com pel fet de ballar precisament aquesta dansa, precisament a Esterri i precisament el dia de la festa del poble. Tanmateix, ara, i des de la seua formació, el fet de participar en un es- 31

32 Conferències bart dansaire i de representar-hi l'esquerrana, poso per exemple, podem suposar, legítimament, que comporta altres valors, tal vegada històricament canviants i segurament no compartits o no exactament els mateixos per a tothom, però valors, en tot cas, més formalitzats, relacionats amb una determinada concepció de Catalunya i de la cultura tradicional, i molt allunyats de la significació diguem-ne espontània de la dansa. Són només hipòtesis de treball i com a tais m'agradaria que us les prenguéssiu, però aquests són camins que seguim massa rarament per indagar sobre les funcions i els significats dels nostres actes, que, al capdavall, constitueixen el nostre patrimoni més immediat, aquell que vivim cada dia. Referències bibliogràfiques: - CANAL, Jordi «La sociabilidad en los estudios sobre la España contemporánea». Historia Contemporánea núm. 7, pp CUCO, Josepa. 199\. El quotidià ignorat. La trama associativa valenciana, València, Edicions Alfons el Magnànim. -CUCO, J. i PUJADAS, J.J Identidades colectivas. Etnicidad y sociabilidad en la Península Ibérica, València, Generalitat Valenciana. - HOBSBAWM, E. i RANGER, T. (eds.). \99\. La invenció de la tradició, Vic, Eumo. - PRATS, Llorenç El mite de la tradició popular, Barcelona, Edicions 62. Llorenç Prats 32

33 Conferències Els Grups de Dansa: Estat de la qüestió que fornís una base prou consistent sobre la qual es pogués aixecar una pràctica clara i segura. En aquest moment, els grups de dansa existents al país reflecteixen els diversos objectius que s'han marcat a través d'aquesta història i es troben tan allunyats entre si, que ja no reconeixen els interessos comuns i prescindeixen els uns dels altres, gelosos de les seues pròpies formes. Més encara, dins de cada objectiu, l'atomització i la manca de relació, de contacte, d'unificació de les pròpies forces, són evidents. EL PATRIMONI DE LES NOSTRES DANSES El món de l'anomenada dansa tradicional és un món relativament nou. No s'extén gaire més enllà dels noranta anys de la història d'aquest segle. Tanmateix és un món contradictori, embolicat, tancat, confús, molt difícil d'entrar-hi. Des dels mateixos inicis, els qui intenten recollir les danses que el poble balla o que encara són vives a la seua memòria, ja no tenen els mateixos objectius ni es posen d'acord sobre les mateixes formes que recullen. La història de la recollida, de la fixació, de l'estudi del nostre patrimoni coreogràfic és una història més aviat desgraciada, amb grans ocasions perdudes i amb profundes dissensions internes que han dificultat contínuament qualsevol discurs teòric En primer lloc, hi ha el patrimoni de les nostres danses: un patrimoni viu que encara es balla en els nostres pobles, i un patrimoni mort que encara podem trobar a la memòria de la gent o en la minsa documentació escrita que, folkloristes i estudiosos, ens han fet arribar fins a nosaltres. Cal que hi hagi un grup de gent que vetlli pel patrimoni viu, que vigili i en certifiqui el seu estat de salut, que l'ajudi a manifestar-se i, en últim cas, si no pot mantenir-se viu, que procuri fixar-lo amb les màximes garanties possibles. Hi ha l'estudi del patrimoni mort, que una bona colla de gent ha realitzat formant arxius documentals particulars de valor molt divers, i noves generacions que s'apassionen pel tema, però cal una coordinació i una uniformització del treball, una absoluta unitat en criteris i metodologies que garanteixin uns resultats d'una rigorosa qualitat científica. Calen grups dinàmics de Dansa-Document-Arxiu-Museu, entesos de manera oberta, que permetin, en qualsevol moment i ocasió, la reconstrucció immediata de qualsevol de les danses que integren el nostre patrimoni, una mena de calaix obert a qualsevol consulta i necessitat. 33

34 Conferències LA DANSA I ELS INFANTS. LA DANSA A L'ESCOLA Hi ha grups que es dediquen a treballar la Dansa a l'escola. I n'hi ha, encara més, que es dediquen a ensenyar dansa als infants. Molts són els esbarts que tenen una secció infantil amb pretensió de «pedrera». Tanmateix, el tractament didàctic d'uns i altres és molt diferent. Hi ha qui fa anys que treballa amb mestres d'escola, que presenta programes de treball i els contrasta amb l'experiència dels grups obligats a treballar en condicions i problemàtiques escolars molt diverses. Aquest treball, en reelaboració constant i amb una exigència pedagógica cada vegada més afinada, avança en maduresa i demana una implantació escolar més àmplia i reglada. La majoria, però, i penso, sobretot, en els esbarts infantils esdevenen un simple ensinistrament exhibicionista destinat a unes actuacions concretes, amb un tractament didàctic (?) que posaria els pèls de punta al mestre menys exigent, sense cap plantejament programàtic de formació ni específicament de dansa ni, més obert, de cultura popular en general, encarats, només a omphr amb una activitat «ben vista» i «de pais» unes estones de lleure amb una plena satisfacció familiar i amb el desig, mai no aconseguit amb plenitud, de nodrir el «cos de dansa» de l'esbart dels grans. Aquest és un camp importantissim en el qual cal concentrar tots els esforços. En àmbit general de país, la feina feta és excessivament petita, del tot insuficient, i pensant en la implantació immediata de la Reforma Educativa totalment aliena a la planificació de l'ensenyament oficial. La dansa catalana a l'escola queda, doncs, com sempre, reduïda a les iniciatives personals de bona voluntat. LA DANSA CATALANA COM A FET QUOTIDIÀ La lenta conscienciació popular sobre el seu propi patrimoni, l'interès creixent dels estudiosos i l'eclosió de moviments de recuperació i renovació de la música tradicional fan que les danses «vives» hagin iniciat tot un procés de revalorització. També, gràcies a aquest últim moviment citat, en especial el que ha nascut a redós de Tradicionàrius, la dansa catalana té cada vegada més presència sempre d'una manera molt relativa en les manifestacions festives del país (n'hem dit «ballar per ballar», o, també, de manera poc rigorosa, «dansa lúdica»). Aquest és un interessantíssim camí que pot portar a una ara encara utópica normalització de la dansa catalana en la vida quotidiana. En aquests moments, però, em causa una certa por la manca d'informació general i la possible barreja confusionària de danses de diversa procedència. LA DANSA COM A ESPECTACLE Gairebé des de sempre els esbarts dansaires han considerat la dansa catalana com un espectacle. En l'actualitat ofereixen 34

35 Conferències espectacle potser el cent per cent dels esbarts existents. Aquest espectacle, però, abraça des de les nul les exigències de les sessions familiars fins a d'altres que ratllen la professionalitat. En aquest arc de possibilitats, la major part dels esbarts es troba en un punt que podriem qualificar com d'espectacle «amateur» de bona voluntat, el qual, per les seues limitades possibilitats, s'assembla més a un sainet costumista completament passat d'època al davant de l'alt nivell tècnic que l'espectacle teatral ha assolit al nostre país. Només cal mirar les realitzacions d'un Centre Dramàtic de la Generalitat, del Teatre Lliure, de la Companyia Flotats, Comediants, DagoU-Dagom... per adonar-nos que les possibilitats d'espectacle de l'absoluta majoria dels nostres esbarts són molt lluny d'aquests nivells de qualitat. I això que, com a pais, ens cal amb urgència un grup que reflecteixi a fora i a dins la nostra manera de ser. DES DE DANSANEU Des d'aquí, des de Dansàneu, reclamo la dansa entesa en la seua totalitat, amb tot el seu sentit. Hem d'anar a buscar no solament el coneixement profund del sentit de la dansa sinó com deia ahir Llorenç Prats el coneixement profund del sentit de la vida. El mestre de dansa ha de saber comunicar als dansaires aquest autèntic sentit i els dansaires han de ser capaços de traspassar aquesta vivència al públic, de fer viure allò que se li mostra. Durant massa temps hem estat ignorants ignorants, ignorants! d'allò que teníem entre mans, i els grups de dansa s'han convertit en uns mals imitadors de formes, i cada nova sessió és una degeneració de l'anterior. Cal combatre aquesta situació de manera contundent, amb fúria i energia. Durant cinc dies hem après les timidissimes formes inicials d'unes danses pallareses. El que hem après potser no ens serveix ni com a patrimoni, ni per a l'escola, ni com a dansa lúdica perdoneu l'expressió, ni com a espectacle. Aquesta superficialitat necessita completar-se amb el coneixement profund del sentit de la vida i això només ho pot fer cadascú, només ho podem fer treballant junts, amb ganes d'entendre'ns, de construir, d'obl ldar els regnes de taifes de les veritats absolutes. Fem-ho? Joaquim Vila i Folch Joaquim Vila i Folch és mestre d'escola. Des del 1973 exerceix com a crític de teatre i dansa, sobretot al diari Avui on ha col laborat durant quinze anys, des de l'any de la seua aparició fins a l'estiu de l'any passat i a la revista Serra d'or on és responsable de les seccions de teatre i dansa. A part de la seua vinculació al teatre ha manifestat sempre una decidida atenció vers la cultura popular, en especial cap a la dansa tradicional. Va participar en l'organització del Primer Congrés de Cultura Popular i Tradicional, en el quan també presentà comunicacions que resultaren polèmiques. És autor de diversos escrits amb voluntat provocadora com, per exemple, el titulat Els esbarts? Que pleguin!, aparegut a la Revista Musical Catalana. És membre fundador de l'agrupament d'esbarts Dansaires i membre del consell directiu on intenta mantenir una posició activa de contínua reflexió. És director de la revista Trencadansa que edita el mateix Agrupament. 35

36 ÁRNICA EXPOSICIÓ DANSAR... 36

37 Exposició Dansar L'exposició DANSAR és una mostra de les danses del Pallars i de la Ribagorça. Va néixer dins del conjunt de DANSÀ- NEU, fruit d'una inquietud per conèixer i conservar el nostre patrimoni dansaire i musical, el qual sembla que, poc a poc, s'esborra de la memòria col lectiva. Aquest oblit ens estimula a tots nosaltres a recuperar tan important aspecte de la vida d'un poble. L'exposició compta amb tres apartats diferents. Un de gràfic, amb fotografies que il.lustren danses tradicionals com l'esquerrana d'esterri d'àneu, el Ball Pla de Sta. Maria o de St. Isidre de Taüll, el Ball de Contrapàs lo Nus de Rialp, el Ball de la Morisca de Gerri de la Sal... etc." Un altre d'instruments, com ara flaviols, corns, carraques, sacs de gemecs, panderos, castanyoles, requetetxecs, violins,... etc. I un tercer d'indumentària, que ens mostra alguns antics vestits utilitzats per ballar com ara el dels bastoners de Malpàs i el de la Morisca de Gerri de la Sal. Hem recollit també vestits de festa, amb els seus corresponents complements com ara les enaues, mantons, esclops, sabtines,... etc. No hi ha dubte que la dansa és una pràctica molt antiga i important, tal com ens diu Josefina Roma: «Sovint, hom atribueix als déus el coneixement de la dansa com a mitjà per a l'acció. Es considera doncs, a la dansa com una eina divina, amb un llenguatge simbòlic i efectiu per a moure l'univers». (...) «l'atribució als pobles tinguts per més antics o més primitius de qualitats dansaires i màgiques». Tornant més cap al nostre entorn, podem observar com la música i la dansa han tingut gran importància en les festes i tradicions. Qui concebeix una festa sense aquests dos elements? Aquesta presència de música i de dansa és el que intentem reflectir en aquesta exposició, i per explicar-la, que millor que situar-nos imaginàriament en un dia de festa en qualsevol dels nostres pobles, i veure com transcorre: La vigilia de la festa... (i). «La vigilia de la festa calia anar a les cruïlles dels camins d'arribada al poble per rebre els visitants que anaven arribant. A migdia, repic de campanes i trets d'escopeta; al capvespre, les completes i els goigs. Balls de bastons, balls de cascavells..., danses per fer soroll i esperant així els mals esperits que podrien aigualir la festa. I després de sopar, «carreti- Ues» i lluminàries per fer serenata a les noies...». I l'endemà cap a ofici. La celebració religiosa marcava sempre un moment important de la festa, i la dansa sempre hi era present, abans o després d'ofici... «Balls enrobats, per lluir les millors gales dels vestits del moment, balls cerimonials per entrar a l'església. Danses d'oferiment, danses d'acatament... La processó, amb l'ajuntament i els pabordes. Els homes amb la barretina a l'espatlla i les dones amb caputxa fina». 37

38 Exposició Dansar Ha arribat l'hora del bon dinar. És un dels moments importants de la festa, un dels moments cabdals de la tradició culinària del pais... «Quan els amics i convidats són a taula, les pabordesses del Roser o les administradores de la festa posen damunt la taula les pesades safates perquè tothom doni «per l'amor de Déu». I trencada la sobretaula, fet i fet pels voltants de les quatre... «Comença el ball de cerimònia. Els pabordes de la festa es posen aquells vestits que passen de pares a fills i que les mestresses mimen i raspallen. Passeig de bracet amb l'esposa i les amigues». Poc a poc, s'acosta l'hora més esperada: el ball de plaça, fadrins i fadrines han sospirat molt temps per aquest moment de la festa popular i la dansa oberta... «El cap de ball, per començar la gresca: qualsevol «bolangera» anirà bé per iniciar parelles i animar la gent». «Les corrandes», balls de confits, balls de ramelletes, «tirotitaines», jotes i «morsulianes». Per acabar amb «La galop». La festa ha arribat a la seva fi, esperarem amb candeletes la següent, i com dirien els músics en l'acabament d'una festa Major: ens acomiadem, desitgem que us ho hàgiu passat bé i fins l'any que ve. Finalment, hem de destacar que l'exposició ha tingut força acceptació i ha estat visitada per un nombre elevat de gent, si tenim en compte els pocs dies que va restar oberta i la reduïda població amb la qual comptem. Agrair també la col.laborado de totes aquelles persones que han fet possible la seua realització. Judith Mauri i Sarroca (1) Textos originals de l'exposición DANSAR. 38

39 ARIHJIWA INSTANTÀNIES...

40 Migdiada musica!... Una mica de ballaruga no fa mal. És l'hora dels adéus i ens hem de dir germans s'ha acabat el duro. Dansàneu ha arribat a la seua fi i les autoritats ens ho vénen a dir. Quan no es la bondat, un bon ball de bastons i a creure!!! Tururut-tururut. Ai coi! Aquests s'han perdut, on són els dansaires? Ui, ui, ui!! On ens hem posat? 40

41 Un 50% dels alumnes de Dansàneu... i els professors. L'altre 50% dels alumnes de Dansàneu, els professors i el músic.us heu fixat quina cara de bons xicots que fan tots? Amb tanta gresca avui se'ns ha esvalotat el galliner. Sembla que se'n prepara alguna de grossa. 41

42 ÁRNICA pel professor Tringoles Quan una vella melodia que ve de lluny s'endinsa pels intrincáis verals de la ment, qualsevol cosa és possible. L'Enric no n'és conscient del que passa, però els seus dits colpegen l'ordinador com si d'un piano es tractés. La música, que neix d'un acordió, ara se sent neta i clara, però l'enric s'ha capficat tant en la redacció d'una memòria sobre la caiguda de preus del mercat immobiliari que encara no se n'ha adonat. Una darrera l'altra, les notes van omplint tots els racons i l'aire s'endolceix. Ara ja són els peus els que, pel seu compte, fan punta i taló. A poc a poc i com si es despertés d'un llarg somni, aquella màgia que ha donat un alè de vida als seus membres se li fa present amb tota la seua força., Mira l'aparell de ràdio, però les Uumetes de l'equalitzador no donen senyals de vida, i es pregunta què passa. Al so melanconiós de l'acordió s'ha afegit ara un soroll de bastons, cops i més cops seguint un ritme harmoniós amb cert regust d'història. Para d'escriure, s'afluixa la corbata, es descorda un parell de botons, fora sabates! i surt corrent cap a la porta mentre el gerent de l'oficina bancària on treballa des de fa anys se'l mira bocabadat. No hi ha dubte, és la gent de Dansàneu que l'espera al replà de l'escala. Tots riuen i dansen, i l'alegria és un tot que els abraça, és un moment de germanor, de sentiments compartits. Ells són els elegits per a la glòria, perquè mengen Panone's, el iogurt dels rebels. Panone's, un moment àcid i picant en la teua vida. Tot seguit, i per gentilesa de Panone's, us oferim un avanç del Programa Dansàneu - 93: Taller de Dansa: - Especial Georgi Dan: a- prenentatge de danses populars caribenyes. Actuacions: - Raphael Greatest Hits: els moments inolvidables de la cançó protesta coreografiats per Pitita Conejo. - Esbart Dansaire El Principal Kenyata: Estrena mundial de La dansa de la lleona ferida i el guepard gelós. - Esbart Figurí: Sardanes estilitzades a la fresca. Conferències: - L'esquerrana i el rap: sincretisme de l'amor i l'odi en vuit compasos, a càrrec de Nuri lev. - La morisca a Rio: A propòsit del Cinquè Aniversari, a càrrec de Fred Kelly. - Dansa i Ordinadors: interaccions entre el Command. com i els balls populars en llenguatge ensamblador,.a càrrec de Peter Compatible. - Els cursos de dansa per correspondència, a càrrec de Fardinand Envelope. Publicacions Dansàneu: - Presentació del llibre anònim Dansa i adicció. El control anti-doping en els festivals de dansa tradicional. Exposició: - La dansa i els esports d'aventura. NOTA: La Comissió Dansàneu es reserva el dret de modificar totalment o parcial, sense avis previ, el contingut d'aquest programa. 42

43 Qui diu que Esterri és petit? Al Dansàneu com a tot arreu sempre hi ha un distret, aquest músic per exemple ha perdut la tarota, l'ajudaries a recuperar-la? ^ p l ^ - ^ ^ÚJÀCjZ

44 1992