CONEIXEM ELS INSTRUMENTS DES DEL CONSERVATORI
Els objectius d aquest petit dossier són facilitar un material al professor de música per a preparar la visita a l Escola i Conservatori de música de Tortosa, en la que es realitzarà una presentació d instruments (mitjançant un conte). La finalitat de l activitat del centre és poder apropar els instruments als nens; que els puguin escoltar, veure i reconèixer. Organitza projecció externa del centre Les imatges s han extret de http://xtec.net/trobada/musica/index.htm
Els instruments de percussió són aquells en el que el so s obté al ser percudit (copejat). Hi ha dos grups, els que realitzen sons determinats (poder fer melodia): les timbales, xilofon, vibràfon, marimba, campanes... i els que realitzen sons indeterminats (no poden fer melodia, només toquen ritme): bombo, caixa, tambor, plats, triangle, pandereta,... Aquí tenim els cascavells, que és un instrument de so indeterminat, i les timbales, que és un instrument de so determinat.
Els instruments de corda són aquells en què els so es produeix mitjançant una corda tensa que vibra al ser fregada, percudida o polsada. De corda fregada són el violí, la viola, el violoncel i el contrabaix. De corda percudida són el piano, el clavicordi. De corda polsada són l arpa, el clave, la guitarra. violí viola violoncel contrabaix piano guitarra
Els instruments de vent són aquells en què el so es produeix per vibració de l aire. Normalment l aire el produeix el músic, encara que hi ha instruments en què prové de l acció d un mecanisme (com l acordió o l orgue). Quan l aire surt per la boca, tenim: Els instruments de vent-fusta: la flauta, flautí, l oboè, el clarinet, el fagot, el saxofon. Els instruments de vent-metall: la trompeta, la trompa, el trombó i la tuba. flauta clarinet oboe fagot saxofon trompeta trompa trombó
LA FLAUTA TRAVESSERA obté les diferents notes tancant i obrint forats que hi ha al llarg del tub mitjançant unes claus. Com més forats tapa, més aprofita el tub i el so és més greu. I al revés, al destapar forats és com si el tub es fes més petit i el so és més agut. És un instrument que destaca pel seu virtuosisme i la sonoritat brillant, sobretot en els aguts. El flautí, que és de la seva família, és l instrument més agut de tota l orquestra. La flauta travessera és un dels instruments més antics que es coneixen i ha anat evolucionant molt al llarg del temps. Tot i que pertany a la família de vent fusta (pel seu origen i la seva acústica), la flauta travessera està feta de metall, generalment de plata o d or. Està formada per un tub cilíndric tancat per una banda i se sosté de travers. El flautista bufa per un forat a prop de l extremitat tancada i
EL VIOLÍ El violí és l instrument més nombrós dins l orquestra. També molta de la música de cambra està escrita per a aquest instrument. EL violí és el més agut dels instruments de corda fregada, i també el més petit. Les seves quatre cordes estan afinades per quintes (mi, la re, sol). És el que produeix les notes més agudes i el que té el so més delicat. Al igual que la resta d instruments del quartet es pot tocar amb arquet o amb pizzicato. Amb la mà dreta s agafa l arquet i amb els dits de l esquerra es pressionen les cordes.
LA VIOLA Per a qui no conegui la viola, de primer pot semblar-li un violí: són molt semblants i es toquen d una manera molt similar, però la viola és una mica més gran; es podria dir que està a mig camí entre el violí i el violoncel. La viola produeix el so mitjançant unes cordes que es posen en moviment friccionant-les amb un arquet, per això es diu que pertany a la família de la corda fregada o dels instruments d arc. A vegades, però, es toca amb els dits directament a les cordes: és el pizzicato ( pessigat, en italià).
EL PIANO La denominació piano, amb què normalment identifiquem aquest instrument, és una abreviació del seu veritable nom: piano e forte. El mecanisme del piano modern és molt sofisticat. Els resultats expressius i sonors depenen del virtuosisme del pianista. De pianos n hi ha de verticals i de cua. El seu repertori és molt extens i tan el podem veure fent recitals sol com en música de cambra i orquestra. El piano és un instrument de teclat, de cordes percudides, compost d'una taula de ressonància sobre la qual, mitjançant un pontet, es tensen les cordes, fixades d'una banda a un marc, normalment de ferro, i de l'altra al claviller. Sobre aquest marc les cordes arriben a exercir una tensió d'unes vint tones. El so es produeix mitjançant uns martells que, comandats per l'acció de les tecles, percudeixen i posen en vibració les cordes.
L'OBOÈ d'una banda, instruments de tub cilíndric com els chalumeaux que donarien pas als clarinets, i d'altra, instruments de tub cònic i llengüeta doble com les cornamuses i els hautbois, avantpassats, aquests darrers, dels actuals oboès. Tècnicament és un instrument de gran precisió, fet que permet un ampli ventall de possibilitats expressives, a les quals s'afegeix el seu particular timbre. L'oboè és un instrument de vent, de llengüeta doble, de la família de la fusta (de banús, o bé de palissandre) i que consta d'un tub cònic. La llengüeta està constituïda per dues fines làmines de canya que baten l'una contra l'altra en vibrar, quan l'aire passa entre elles. Normalment, són els mateixos oboistes els que se les construeixen. Els instruments de doble llengüeta sembla ser que ja es tocaven a l'antic Egipte, 2000 anys abans de la nostra Era, però l'antecessor més directe dels actuals oboès caldria buscar-lo entre els grecs i els romans, dels quals deriva la família de les xeremies, família d'instruments molt utilitzats a l'edat mitjana, entre els quals es trobaven,
EL FAGOT És el més greu dels instruments de fusta. El tub de l instrument té uns quants forats que, segons estiguin tapats o destapats, fan una nota o una altra. El fagot és un instrument de la família del vent fusta: això vol dir que el so es produeix bufant a l interior de l instrument a través de dos canyes molt juntes, per això pertany també a la família de la doble canya.
EL CONTRABAIX El contrabaix també és emprat com a instrument solista; la major part dels concerts per a contrabaix són els dels segles divuitè i dinovè, també és molt utilitzat en el jazz. El Contrabaix és el més gran i més greu dels instruments de la família de la corda. A diferència dels altres, el contrabaix s afina per quartes: sol, re, la, mi. En l orquestra simfònica també són utilitzats els contrabaixos de cinc cordes; la cinquena, que és la més greu, s afina amb el do.
LA GUITARRA El seu repertori està format per peces per a guitarra sola, per dos o més guitarres, guitarra i altres instruments i també concerts per a guitarra i orquestra. Al ser un instrument polifònic, un característica important és que pot interpretar melodies i acompanyaments a la vegada que acompanyar a altres instruments o cantants. Això li ha donat la possibilitat, al llarg de la història, de formar part dels grups instrumentals més variats, no tan sols dins la música clàssica sinó també de la música popular i/o moderna. La guitarra pertany als instruments de corda polsada, és a dir, el so es produeix per mitjà dels dits de la mà dreta que polsen les cordes. L instrument està format per una caixa de ressonància amb un forat al centre per on surt del so i un mànec on es col loquen els dits de la mà esquerra per tal de prémer les cordes. Habitualment, la guitarra és un instrument que es toca sol, tot i que també sol formar part de petites agrupacions de cambra.
EL SAXOFON A diferencia dels altres, el saxo és un instrument molt recent que el va inventar Adolf Sax cap a mitjans del segle XIX. Té una família molt àmplia (fins a 7 instruments) que li permet tenir una extensió de sons molt gran. El saxo s utilitza molt en jazz, en composicions contemporànies, en bandes i orquestres de ball. És un instrument que, malgrat estar construït de metall, com la flauta travessera, pertany a la família de vent fusta per la seva acústica: és un tub amb diferents forats que sona gràcies a una llengüeta, igual que el clarinet.
EL CLARINET clarinet es fa sonar fent vibrar una llengüeta simple de canya que es col loca a la boca, entre els llavis. El clarinet destaca per un so molt dúctil ja que és capaç de tocar molt fluixet i també amb una gran intensitat. El clarinet és un instrument de la família de vent fusta, igual que la flauta, el saxo, l oboé i el fagot i deriva d un antic instrument que els francesos l anomenaven chalumeau. Consisteix en un tub cilíndric de fusta de banús i acaba amb una peça en forma de campana. El
EL TROMBÓ DE VARES i per mitjà de la pressió d aire que l instrumentista comunica a l instrument per mitjà de l embocadura, s aconsegueixen les altres notes. Els seus orígens es remunten a l Edat Mitjana i al segle XVI va donar peu a tota una família d instruments, com són el trombó alt, tenor, baix i contrabaix. Podem trobar el trombó en diferents formacions musicals com és l orquestra simfònica, la banda de música, les bandes de jazz i la cobla, entre d altres. El trombó de vares és un instrument de vent-metall consistent en un cos cilíndric, menys el pavelló que té forma de campana. Com a característica principal té l ús de la vara corredissa, que en aquest cas substitueix la funció que en altres instruments, com la trompeta, fan les vàlvules o pistons. La vara té set posicions definides a una distància, cadascuna, d un semitò. Sobre aquestes notes fonamentals,
LA TROMPA Han estat els compositors els que han fet possible que trobem a la trompa en moltes formacions ben diferents. Entre els compositors que han escrit parts importants podem fer menció de Mozart, Beethoven, Strauss, Mahler, Wagner, Hindemith i molts altres. La trompa és un instrument musical construït amb metall i és aquesta una de les raons per les quals està classificada dintre dels instruments de vent metall. Aquest instrument tan pot fer un so dolç, delicat i suau com un so brillant, agressiu i fort. Combina magníficament bé amb la resta dels instruments de vent fusta, així com de corda.
LA TROMPETA fabricants van descobrir una nova tècnica de construcció: corbar els tubs entre ells. Al barroc apareix la trompeta natural. És al s. XVII quan la trompeta s incorpora a la música de concert amb compositors com Monteverdi, Handel i Haydn, entre d altres. La invenció del pistó al s. XIX va ser de vital importància en la història de la trompeta. La facilitat del cromatisme va millorar molt l instrument. A partir d aquí la trompeta agafa la personalitat que ja manté fins als nostres dies. La trompeta és un instrument de vent-metall. La història d aquest instrument es remunta als orígens de la humanitat; apareixen referències a les sagrades escriptures. Els grecs van construir les seves pròpies trompetes que utilitzaven a les olimpíades. L instrument estava format per tretze elements cilíndrics. Els romans i els germans utilitzaven unes trompetes paregudes amb forma de J i S. Posteriorment els
LA PERCUSSIÓ Els instruments de percussió es poden fer sonar: percudint, sacsejant, fregant... Es poden percudir amb les mans, amb baquetes, amb maces, amb escombretes, amb martells, amb teclat... Poden ser de membranes, de cordes, de plaques, de làmines... i, quant al material: ferro, fusta, pell, ceràmica, pedra, vidre... I a més, també n'hi ha de petits, mitjans i de grossos; de rodons, de quadrats, d'ovalats... Normalment s'agrupen atenent si el seu so és determinat o indeterminat, és a dir, si el seu so té una altura identificable o no. La timbala forma part habitual de l'orquestra. Consisteix en una caixa oval de coure, amb una membrana de pell estesa a la part superior que és percudida amb diferents tipus de baquetes (normalment de feltre), segons l'efecte desitjat. El nombre de timbales a l'orquestra, pot variar entre 2 i 5. Cadascuna d'elles, mitjançant uns pedals que tensen la membrana, pot entonar unes 5 notes diferents. El xilofon és un instrument d'origen asiàtic, constituït per una sèrie cromàtica de làmines de fusta que, normalment, incorporen uns tubs metàl lics que actuen de ressonadors. Segons el tipus de xilofon pot arribar a tenir una extensió fins a 4 octaves. Instruments de so determinat: timbales, xilofon, vibràfon... Les campanes tubulars consten de 18 tubs d'acer de diferents llargades que es toquen copejant-los per la part superior amb una maça. La seva extensió abasta una octava i mitja. Aquest instrument s'utilitza dins la percussió orquestral.
L'ús d'alguns d'aquests instruments ha estat incorporat al llenguatge simfònic, per compositors com Haydn, Beethoven, Stravinsky, arribant en la música més contemporània a obres com Jonisation d Edgard Varèse (1931) escrites per a un piano i 42 instruments de percussió. La bateria, de fet no és un instrument, sinó un conjunt d'instruments, representa un clar exponent de la importància que el ritme i els instruments de percussió assoleixen dins els diferents estils musicals contemporanis: jazz, pop, rock... Instruments de so indeterminat Aquest grup abasta una gran diversitat d'instruments de totes les èpoques i cultures, instruments com: tambors, timbals, tamborins, triangles, maraques, castanyoles, cascavells, cròtals..., molts d'ells amb una història que es remunta als orígens de la civilització. La gran diversitat d'aquests instruments està profundament associada amb la importància que el ritme ha tingut i té en moltes cultures, essent en moltes ocasions associat a aspectes màgics i sobrenaturals.
EL VIOLONCEL Existeix molta música escrita pel violoncel com instrument solista; és un instrument que té un paper important dins l orquestra, tots els grups de cambra amb corda i ara, cada vegada més, com instrument de suport en música popular. El violoncel (celo) és un instrument de corda fregada. Els seus orígens es remunten a l antiguitat, provenint d instruments originaris de l Índia. Habitualment es fa servir l arc per fer-lo sonar; el frec d aquest contra les cordes provoca el so de l instrument. El més greu que el violí i la viola i per això quan els celos toquen en un grup de diferents instruments de corda, pel seu registre gran, fan l acompanyament.