RENÉ DESCARTES Text per comentar a selectivitat: Meditacions Metafísiques (I-IV) Biografia Filòsof francès del segle XVII (1596-1650). Neix l'any 1596 a La Haye. El seu cognom és des Cartes, per això la seva filosofia s'anomena filosofia cartesiana. Després d'acabar els estudis s'allista a l'exèrcit per tal de veure món i més endavant es dedica a viatjar, sempre amb el seu afany d'estudiós i observador del món i la natura humana. Mai es va casar, però va tenir una filla que va morir de petita. Va tenir una mena d'il luminació que li va fer veure clar que s'havia de dedicar a la filosofia, concretament a buscar un mètode universal que donés consistència a tot el saber. Vivint d'una modesta renda es va dedicar a l'estudi, primer a França i després a Holanda, on es podien expressar més lliurament les idees. Les seves obres i idees es fan conegudes arreu d'europa, són comentades en els cercles culturals, on es difonia aleshores la cultura, les seves idees representen una nova manera de veure el món, d'acord amb una visió més científica i racionalista, la qual cosa va fer que l'església no el veiés amb bons ulls. L'any 1649 es va traslladar a Suècia per fer de professor de la reina Cristina, però va morir a principis de 1650 d'una pneumonia. Obres principals Discurs del mètode. Meditacions Metafísiques. Tractat de les passions Rene Descartes c. 1620 unknown painter 1
Esquema: Objectiu i característiques generals de la filosofia de Descartes 1. Racionalisme 2. El mètode -regles del mètode 3. El dubte -la moral provisional -de què cal dubtar? 4. Primera evidència -anàlisi i característiques del cogito 5. Les idees -classificació 6. La substància -classes 7. Antropologia 8. Mecanicisme Documentació: textos, comentaris Rene Descartes, Frans Hals c. 1640 Louvre Rene Descartes, Jan Lievens 2
1. Objectiu i característiques generals de la filosofia de Descartes Objectiu: es proposa, a través de la raó, trobar la veritat de tot el coneixement. Creu que totes les ciències formen part d'un mateix coneixement, i la filosofia seria la base de tot el coneixement. Però per això cal que la filosofia sigui un vertader coneixement. En aquell moment (s.xvii) la ciència començava a ser un coneixement segur i fiable per als homes. Descartes vol que la filosofia també ho sigui. Característiques: Trenca amb el passat, no accepta la tradició ni l'autoritat de la filosofia anterior (procedent d'aristòtil i de l'escolàstica, que és la filosofia de l'edat Mitjana). Només vol confiar en la seva pròpia raó, acceptant només el que la pròpia raó li mostri com a veritat, al mateix temps que cal provar el que s'afirma. Pel fet de no acceptar la tradició i afirmar l'autonomia de la raó se l'ha anomenat "el pare de la filosofia moderna". 2. Racionalisme La filosofia de Descartes s'anomena racionalisme. El racionalisme és una de les principals filosofies que es fan a l'època moderna, i gira al voltant del tema del coneixement (epistemologia o teoria del coneixement). Es preocupen pel tema de l'origen i límits del coneixement humà: d'on prové el coneixement i quines són les seves possibilitats, fina a on pot arribar. L'altre filosofia important d'aquesta època és l'empirisme, el qual es preocupa també del mateix tema, però les seves conclusions són diferents. Pel que fa al racionalisme, apart de Descartes hi ha a la mateixa època altres filòsofs racionalistes: Spinoza, Malebranche, Leibniz. Característiques del racionalisme: Confiança en el coneixement a través de la raó. Creuen que els sentits no són fiables, ja que ens enganyen. Exemple: l'home ha cregut que el sol donava voltes al voltant de la terra. La raó ens dona un coneixement segur. Innatisme. En la raó humana hi ha idees innates que neixen i es desenvolupen amb nosaltres. Són universals -les tenim tots els humans- i independents de l'experiència. Ciència. S'afirma la necessitat d'una ciència universal i necessària. Món. Defensa la racionalitat del món: tot ha de tenir una justificació, res és casual. A més, la raó per sí mateixa pot arribar a entendre aquesta racionalitat. Pregunta de comparació (selectivitat). Compareu el racionalisme de Plató i el racionalisme de Descartes. 3
3. El mètode Descartes es planteja trobar una filosofia definitiva, universal i necessària, tal com són les matemàtiques. I per a això cal tenir un mètode adequat. Descartes es fixa en el model matemàtic, en el qual hi ha un progrés i les seves solucions són acceptades universalment. El mètode matemàtic es basa en la intuïció i la deducció. Intuïció: veritats evidents, que no es poden negar però que no són demostrables. Com els axiomes. Deducció. Conclusions que deriven de les altres coses conegudes amb certesa. El mètode del matemàtic és anar per passos, i no fer mai cap pas que no sigui evident, d'aquesta manera la totalitat del seu raonament, construït per esglaons evidents és també evident. Utilitzar un mètode correcte podria fer de la filosofia una ciència i no un camp de discussions. Caldria fixar-se en el mètode matemàtic. Regles del mètode Es planteja aquestes regles concretes per tal d'avançar amb raonaments concrets i no massa llargs, ja que això sol portar a l'error Evidència. Admetre només allò que es presenti a la nostra intel ligència amb tal claredat que no puguem dubtar-ne. Anàlisi. Reduir les idees complexes a idees simples. Síntesi. Ajuntar les intuïcions parcials, de manera que també percebem com intuïció la unió de les intuïcions, aconseguint així una cadena d'intuïcions i finalment una intuïció evident. Enumeració. Revisar tot el procés per tal de no deixar-se res. Podem observar que tot el mètode es redueix a l'evidència: cal aconseguir una evidència en la veritat primera d'on deduïm les demés, cal que aconseguim una evidència en el procés i cal que aconseguim una evidència en el conjunt del procés. 4. El dubte El dubte com a mètode (dubte metòdic) Per arribar a alguna certesa, cal començar dubtant del que coneixem. Descartes proposa el dubte com l'inici del mètode per arribar a alguna certesa en el coneixement. Només acceptarà allò que ell vegi que és evident, que no se'n pot dubtar. El dubte és: Universal. Cal dubtar de tot, de totes les certeses, de tots els principis filosòfics en els quals es recolzaven. Metòdic. No es tracta d'un dubte escèptic (dubtar de tot de manera permanent, dubtar de la 4
possibilitat de conèixer la veritat). Es tracta d'un dubte metòdic, el dubte com a mètode per arribar a la veritat. Teòric. El dubte només es posa en pràctica en el terreny de la reflexió filosòfica, però no en el camp de l'ètica o creences personals: La moral provisional Quan comença a treballar en la seva obra estableix una moral provisional: regles de vida per viure. Regles de la moral provisional: 1) Obeir les lleis i costums del país, conservant la religió en que se l'ha educat i actuar de manera moderada. 2) Un cop preses mantenir sempre les pròpies opinions. 3) Canviar primer els propis desigs més que no pas l'ordre del món. De què cal dubtar? Descartes examina tot el que coneixem per veure si ho podem donar per cert. Els sentits. No ens en podem fiar, ja que a vegades ens enganyen, ens porten a l'error. Ens donen molta informació, però no són una font fiable de coneixement. El món extern. Percebem el món com a real, però l'existència real del món extern, que ens arriba a través dels sentits, no és fiable. També els somnis ens semblen reals, diu. Com distingir el somni de la vigília? Els propis raonaments. Podem equivocar-nos quan raonem, fins i tot amb les demostracions matemàtiques (podria haver-hi un déu enganyador que em fes de tal manera que m'equivoqués) Ell mateix. Hipòtesi del geni maligne. Un Déu no em podria enganyar, per que en la seva perfecció és bo, però podria haver-hi alguna mena de geni maligne que m'enganyés i em fes caure en l'error. El dubte de Descartes és un dubte radical, intenta arribar a tot allò que sigui possible dubtar. 5.Primera evidència. Penso aleshores existeixo (cogito) És la primera evidència que troba Descartes. Puc dubtar de tot, excepte de que penso. Descartes troba la primera veritat evident, la idea clara i distinta, en el cogito, "cogito ergo sum", "penso aleshores existeixo". Puc dubtar del meu coneixement, de Déu...però no puc dubtar que jo que estic dubtant estic pensant, percebo al mateix temps el meu pensament i la meva existència. Fins i tot si el geni maligne m'estigués enganyant seria evident que penso. Fins i tot si estic somiant estic pensant. Diferència amb "menjo aleshores existeixo" i altres semblants (puc somiar que menjo...). 5
Qui dubte pensa i qui pensa existeix. Amb aquesta afirmació comença la filosofia moderna, s'afirma l'autonomia del subjecte "jo". Anàlisi i característiques del cogito ergo sum: Hi ha dos elements clars: pensar i existir. Pensar: No és només un acte mental. Implica: dubtar, entendre, concebre, afirmar, negar, voler, no voler, imaginar, sentir (Meditacions Metafísiques) Exixtir: El jo com un pensament que existeix. Característiques del cogito No és un sil logisme (raonament). Un raonament seria: "Tot el que pensa existeix; jo penso, aleshores existeixo". És una intuïció. Intueixo la impossibilitat de pensar i no existir. És una idea clara i distinta. S'imposa amb evidència immediata sense necessitat de raonament. És una veritat immutable. És una veritat de la qual no podem dubtar. 6. Les Idees. Descartes ha trobat la seva veritat evident: el cogito (que penso, que tinc idees).l'evidència del cogito permet passar a analitzar la veritat de les nostres idees. A partir d'aquí estudia les idees que tenim (com són les nostres idees). Classificació de les idees (segons el seu origen) a) Idees adventícies. Idees que provenen de la nostra experiència externa: els arbres, les coses, els homes, etc. b) Ides factícies. Formades per la nostra imaginació. Ex: un cavall alat. Descartes creu que ni les idees de l'experiència externa (adventícies) ni les idees de la imaginació (factícies) ens permeten demostrar l'existència del món exterior. (Món exterior: és una veritat evident que jo penso el món però no és evident que existeixi, doncs podria somiar-lo per exemple, o imaginar-lo. Que jo pensi el món evidencia que jo penso però no que hi hagi un món) c) Idees innates. Són idees que té l'enteniment per si mateix, per la seva naturalesa. Aquesta és una afirmació de la filosofia racionalista. Són idees innates les idees de pensament i existència, per exemple. No procedeixen de la experiència, les trobo en mi mateix. Aquestes són les idees clares i distintes. També és per a Descartes innata la idea de Déu (d'un ésser perfecte, omnipotent, infinit) Pregunta de comparació (selectivitat). Compara el que diu Plató i el que diu Descartes de les idees. 6
7. La substància Descartes ha trobat ja un criteri de certesa (l'evidència) per a poder distingir el vertader del fals: Sempre que tinc una idea clara i distinta tinc la seguretat que és certa. Del penso aleshores existeixo dedueix que: el jo existeix com una substància la naturalesa o essència de la qual és pensar. Definició tradicional de substància. Aquesta és la definició donada per Aristòtil (segle IV ac) filòsof grec deixeble de Plató, crític amb la teoria de les idees platònica i que va elaborar una filosofia més empírica. Va estudiar i classificar el món natural. Les seves definicions i teories (física, cosmologia...) van perdurar durant tota l'edat mitjana. Descartes accepta la definició de substància d'aristòtil: substància és allò que existeix de tal manera que no necessita de res més per existir. En el seu estudi del món natural, similar al que feien els presocràtics quan buscaven l'arjé, però ara ja més elaborat, Aristòtil distingeix entre substància i accidents. Per exemple, un cavall és una substància, que sigui de color blanc és un accident. Més endavant, el que Aristòtil anomena accidents serà anomenat atributs. Així doncs, a partit del cogito Descartes dedueix la substància com a evident. Creu que hi ha tres classes de substàncies: Res cogitans. Substància pensant. Sóc un pensament, una substància pensant, una cosa que pensa. El meu pensar no necessita del cos per a existir. Jo penso. Res divina. Substància divina. Tinc la idea de la perfecció, la infinitud, l'absolut. Aquestes idees només poden provenir de Déu. Descartes ho veu com a evident, i afirma l'existència de la substància divina. Segueix l'argument donat per sant Anselm, filòsof medieval: existir és més perfecte que no existir. Existeix la idea de perfecció, per tant existeix l'ésser perfecte o Déu. Per tant cal que Déu, ésser perfecte, existeixi. Res extensa. Substància extensa. Un cop acceptada l'evidència de la substància infinita o Déu, Descartes afirma com a evident que Déu no em pot enganyar i que si jo tinc la percepció de l'existència dels cossos això vol dir que existeixen, doncs un Déu que m'enganyés en un tema de tanta rellevància no es podria anomenar Déu. Déu és un ésser bo i per tant no pot ser que m'enganyi. La bondat és una característica de la perfecció, ser bo és més perfecte que no ser-ho. Déu, ésser perfecte, i per tant, bo, que m'ha creat, no em pot enganyar d'aquesta manera, fent-me creure que existeix allò que no existeix. 7
8. Antropologia Dualisme antropològic o dualisme cartesià. Amb la divisió entre substància pensant i substància extensa Descartes afirma la separació entre cos (substància extensa) i ànima (substància pensant). També Plató creia que eren diferents. Descartes creu que la comunicació que hi ha entre el cos i l'ànima es dona a través d'una glàndula del cos, la glàndula pineal. Pregunta de comparació (selectivitat). Compara el dualisme ( o l'antropologia, o la visió de l'home) de Plató i el dualisme (o l'antropologia, o la visió de l'home) de Descartes 9. Mecanicisme Descartes creu en la teoria mecanicista, teoria acceptada al segle XVII. per explicar el funcionament del món. Consisteix en considerar el funcionament del món com el funcionament d'una màquina. Allò físic està format només per partícules materials que interaccionen segons certes lleis. Es compara el funcionament de l'univers amb un rellotge, i Déu seria el gran rellotger (posa en marxa la màquina). Això ho explica en el seu llibre Tractat del món, llibre que no va publicar en vida per por a la Inquisició. Segons el mecanicisme el món funciona com una màquina, també el cos de l'home és com una màquina (però no l'ànima), i els animals són com una màquina i no tenen ànima. Crani de Descartes al Musée de Homme, a Paris Jo no el vaig veure, però diuen que en Pere Lluís tenia un poster del crani cartesià en el seu despatx. Una ironia del destí ha fet que conservem en un museu separada de la resta la part material de la seu de l'ànima del fundador del dualisme modern. I a més, acompanyada, com la majoria de les relíquies, d'una curiosa història. Disset anys després de la seva mort, que s'havia esdevingut l'onze de febrer de 1650 a Estocolm, el seu cadàver va ser repatriat a París a instàncies dels seus seguidors. La sorpresa arribà en descobrir que a les despulles els faltava el crani. No va ser fins al 1861 que va ser lliurat a Georges Cuvier, segons la pàgina del Musée de l'homme. Ara bé, no sembla que fos possible que es cedís a cap dels germans Cuvier, cèlebres paleontòlegs i naturalistes, perquè van morir al 1832 i al 1838. Per a una versió més SFI vegeu aqui. Potser no és una ironia del destí, sinó una lliçó més d'algú que tot postulant una ciència única creia que el cos ha de ser objecte d'estudi, tant com l'ànima. 8
9