QUEDEM? PER ANAR A LA COLÒNIA VIDAL AL BERGUEDÀ

Transcripción

1 QUEDEM? PER ANAR A LA COLÒNIA VIDAL AL BERGUEDÀ 20 de març de 2010

2 Benvinguts al programa Quedem? Quedem? és un projecte de lleure que ofereix, de manera gratuïta, una gran varietat d activitats perquè totes les persones de la societat catalana, sense que importi la seva procedència, puguin conèixer-se i relacionar-se, alhora que participen d activitats que, com a ciutadans de Catalunya, tenen al seu abast. Pots informar-te del funcionament de les properes activitats programades a o bé trucant al telèfon del Quedem?, el , de 9 a 14 h. Coneixem una colònia tèxtil: La colònia Vidal de Puig Reig Aquest cop anem al Berguedà! Juntament amb un grup de persones de Berga i rodalies visitarem la Colònia Vidal, una de les colònies tèxtils que es van instal lar al peu del riu Llobregat durant l'últim terç del segle XIX i els primers anys del segle XX per a utilitzar la seva aigua com a font d'energia. Podrem conèixer com era la vida a les colònies i en acabar conversar legats de l experiència. Dissabte 20 de març a les 9,00 h Durada aproximada: 5 hores. Lloc de trobada: Pl. Espanya. Davant de l Institut Lluís de Peguera de Manresa Monitor: Salvador

3 Les colònies Les colònies són uns assentaments autosuficients que es van crear durant una època a Catalunya. Generalment eren del sector tèxtil i estaven sempre ubicats al costat d un riu, del qual n aprofitaven la corrent per fer anar una central i generar electricitat, amb la qual feien funcionar les màquines (els telers en el cas del tèxtil) i donaven llum a tota la colònia. Les colònies constaven d una fàbrica, unes cases a les quals hi vivien els treballadors, i serveis com ara una botiga, una barberia, un bar, una escola, una església, diversos horts i safareigs, dutxes públiques i, en alguns casos, també posaven a disposició dels treballadors un tros de terra per cultivar i un lloc per guardar el bestiar. A tot Catalunya es comptabilitzen un centenar d aquestes colònies. La Colònia Vidal La Colònia Vidal va ser fundada per Nacho Vidal i Benet. L any 1882, la família Vidal va comprar els terrenys necessaris per a la construcció de la colònia, que es va acabar l any La colònia va entrar en funcionament el 1901 i va estar en actiu 80 anys, fins el 1980, any en què, a causa de les crisis que va patir el sector tèxtil, aquestes colònies es van veure obligades a tancar les seves portes. Fotografia aèria de la Colònia Vidal Situació geogràfica Gairebé totes les colònies tèxtils es construïen al costat d'un riu per aprofitar-ne la corrent i generar energia hidràulica. La Colònia Vidal està construïda al costat del Llobregat, considerat el riu més treballador del món perquè a les seves voreres s'hi concentren moltes colònies. Es troba al municipi de Puig-reig, a la comarca del Berguedà, tot i que està situat entre Puig-reig i Navas. Fotografia de la resclosa de la Colònia Vidal, de 17 metres d alçada) La vida a la colònia Al principi, quan va començar a funcionar la colònia, les condicions de treball eren extremadament dures i els amos es limitaven a oferir habitatges, escola, església i botigues als seus treballadors. Això va tenir algunes conseqüències com ara vagues i enfrontaments contra els propietaris.

4 Més endavant, l any 1880, els amos van adoptar una altra actitud i van oferir altres serveis relacionats amb la higiene, l'avituallament, el lleure i la cultura. Els propietaris sovint comptaven amb grans torres. Però no va ser fins al segle XX que els treballadors van començar a viure amb menys conflictivitat i van començar a mostrar el seu agraïment als seus amos. L'edifici de la Fundació Vidal es va construir per establir-hi el cinema, el teatre, la biblioteca, la sala de jocs, l'escola i una zona esportiva. Malgrat aquesta millora dels serveis, els amos continuaven sent molt estrictes quan a la feina: els empleats treballaven moltes hores, també els dissabtes. Si algú arribava tard a treballar li podien assignar una feina més precària; a més, si els retards es produïen amb molta freqüència el podien arribar a despatxar. Si algú es feia mal amb alguna màquina i no podia treballar, no cobrava. Perquè poguessin viure amb totes les necessitats bàsiques (alimentació, vestit i habitatge), havien de treballar tots els membres d'una família a partir dels 10 anys, ja que els seus sous eren molt pobres. Fins a aquella edat eren escolaritzats a l'escola de la colònia. L'any 1905 els sous setmanals de les colònies de Puig-reig eren els següents: * Els homes cobraven de 17 a 30 pessetes. * Les dones, 15 pessetes. * I els nens, 9 pessetes. Per norma general, els treballadors no tenien gaire temps lliure, tret del diumenge, l únic dia de festa. Això no obstant, els diumenges havien d'anar a missa obligatòriament, perquè els amos eren molt religiosos. Si no hi anaven un dia, el dilluns els podia tocar la pitjor feina o els podien canviar la casa per una altra de pitjor; i si no hi anaven mai, els podien expulsar de la colònia. Les cases no disposaven ni de dutxes ni de safareigs propis, sinó que eren comunitaris. La fàbrica A l interior de la fàbrica hi havia els teixidors, els encarregats de fer anar els telers. Quan un treballador entrava a treballar a la fàbrica com a teixidor, passava els primers dies d aprenentatge al costat d una teixidora experta. Durant aquest temps, era el propi aprenent qui havia de pagar de la seva butxaca el procés d aprenentatge de l ofici. Un cop havia après a fer anar el teler, l aprenent era responsable d una màquina durant un llarg període de temps, durant el qual anava agafant experiència. Posteriorment se li assignava un altre teler. El contramestre, l encarregat d arreglar els telers en cas d avaria. Quan el teler no funcionava, les teixidores s havien de dirigir al contramestre. També hi havia les nuadores, les encarregades de la laboriosa feina d empalmar el plegador de fil que s acabava amb el nou. Al principi, les nuadores lligaven els fils a mà, un per un, feina que posteriorment es va començar a fer amb maquines (maquines de nuar). En una altra part de la fàbrica hi havia l ordidor, l encarregat de reomplir els plegadors de l ordit que posteriorment es teixiria al teler. El teler Els telers eren propulsats a través d uns grans eixos que giraven al sostre de la fàbrica i a través d unes corretges i un embragatge que donaven força al teler.

5 Per poder fer la roba, el teler necessita un plegador de fils anomenat ordit (que sol estar format per centenars o milers de fils) i una trama, que és un fil que passava de banda a banda de l ordit per una obertura dels fils anomenada calada. El que permetia aquesta obertura de l ordit eren uns aparells anomenats pintes, encarregats de separar l ordit segons el dibuix o mostra. La trama passava per mitjà d una llançadora, un artefacte que anava d una banda a l altra de teler a gran velocitat, propulsat per una fusta. Un cop la llançadora havia fet el seu cicle i sortia de la calada, un aparell anomenat batant s encarregava de premsar la passada de trama mentre s obria de nou la calada per a la propera passada. Cadascun d aquests recorreguts fets per la calada s anomenava passada, i encara avui, la velocitat dels telers es mesura en passades per minut. (Actualment, un teler modern pot fer al voltant de 700 o 800 passades per minut. Els telers de l època en feien només al voltant de 60). En alguns casos, la llançadora s escapava del teler, la qual cosa podia provocar el trencament dels fils de la calada. L esmolada punxa metàl lica que tenia a tots dos extrems la convertia en un objecte molt perillós. Sovint deixava marques a la paret. A moltes fàbriques antigues encara es poden apreciar aquests cops. No cal dir el perill que representava ensopegar amb una d aquestes llançadores. L Llançadora amb la bitlla de fil a dins Alguns dels treballadors de les fàbriques van aprofitar el bon moment que vivia el sector a mitjans del segle passat, van sortir de la fàbrica i es van aventurar a muntar la seva pròpia empresa. Això va fer que Catalunya s omplís d aquestes petites i mitjanes empreses familiars. Però els temps difícils estaven a punt d arribar: la crisi que va tenir lloc entre l any 1985 i l any 1990 va començar a afectar aquests empresaris i els va obligar a tancar o a fer feines molt especials i especifiques dins del sector per poder mantenir-se. L'ELIONOR L'Elionor tenia catorze anys i tres hores quan va posar-se a treballar. Aquestes coses queden enregistrades a la sang per sempre. Duia trenes encara i deia: "sí, senyor" i "bones tardes". La gent se l'estimava, l Elionor, tan tendra, i ella cantava mentre feia córrer l'escombra. Els anys, però, a dins la fàbrica es dilueixen en l'opaca grisor de les finestres, i al cap de poc l'elionor no hauria pas sabut dir d'on li venien les ganes de plorar ni aquella irreprimible sensació de solitud. Les dones deien que el que li passava era que es feia gran i que aquells mals es curaven casant-se i tenint criatures.

6 L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia predicció de les dones, va créixer, es va casar i va tenir fills. El gran, que era una noia, feia tot just tres hores que havia complert els catorze anys quan va posar-se a treballar. Encara duia trenes i deia: "sí, senyor", i "bones tardes". Aquest és un poema de Miquel Martí i Pol, extret del llibre La fàbrica (1972), inspirat en les experiències que va viure en una fàbrica tèxtil. Martí i Pol va néixer a Roda de Ter el 19 de març de Amb només 14 anys va començar a treballar a les oficines de la fàbrica tèxtil Tecla Sala.