Documentació de Llenguatge C. Tema 2 Tipus de dades simples Fonaments Informàtics, Curs 09/10

Transcripción

1 Documentació de Llenguatge C Tema 2 Tipus de dades simples Fonaments Informàtics, Curs 09/10

2 Tema 2: Tipus de dades simples 1. Variables 1.1. Concepte i declaració de variable Una variable es pot definir com una posició de memòria on es pot guardar un valor d un tipus determinat, que pot ser modificat des del codi del programa. Una variable queda identificada per un nom que ens permet referenciar-la i utilitzar-la dins del programa i per un tipus de dades (enter, real, caràcter), que ens indica quins valors podem guardar a la variable i quines operacions podem fer amb la variable. Totes les variables que s utilitzen en un programa s han de declarar abans de ser utilitzades. En la declaració d una variable especifiquem el nom i el tipus, de manera que a partir d aquell punt, el compilador coneix l existència de la variable i sap com es pot utilitzar (valors i operacions permeses). La sintaxi per declarar variables és la següent: Declaració de variables <tipus_dades> <nom_variable>; <tipus_dades> <nom_variable>, <nom_variable>,... ; En una sola instrucció podem declarar una sola variable o vàries variables del mateix tipus: /* Declaració d una variable de tipus enter per guardar el nombre d alumnes */ int n_alumnes; /* Declaració de tres variables de tipus real per guardar numerador, denominador i resultat d una divisió */ float numerador, denominador, resultat; /* Declaració d una variable de tipus carácter per guardar una lletra */ char lletra; 1.2. Tipus de dades bàsics en C El tipus enter (int) Serveix per guardar valors numèrics de tipus enter. Té diferents variants que serveixen per guardar nombres enters sense signe (unsigned int), nombres enters més petits (short int) o nombres enters més grans (long int). Aquestes variants es diferencien en el tamany de memòria que es reserva per guardar la variable, i per tant en el valor mínim i màxim que es pot guardar a la variable. El tipus real (float / double) S utilitza per guardar valors numèrics de tipus real, així com valors de tipus enter més grans que els que es poden guardar en una variable de tipus enter. Hi ha tres variants del tipus real (float, double i double long) que, igual que amb el tipus enter, es diferencien

3 en el tamany de memòria que ocupen i en els valors mínim i màxim que s hi pot guardar. Pel que fa a les constants de tipus real, per expressar nombres molt grans, s utilitza un format especial de la notació exponencial. Per exemple, s expressa com 3.5E+08. El tipus caràcter (char) S utilitza per guardar caràcters alfanumèrics, és a dir lletres, dígits, signes de puntuació, etc., però també nombres enters petits (fins a 255). El C considera el tipus caràcter com un enter en el rang de 0 a 255. Cada caràcter queda codificat amb un nombre de 0 a 255, seguint la codificació ASCII que teniu a sota. D aquesta manera una variable de tipus char es pot tractar com un caràcter o com un nombre enter. Codificació ASCII Codi Car. Codi Car. Codi Car. Codi Car. Codi Car. Codi Car. Codi Car ` À 224 à 33! 65 A 97 a Á 225 á 34 " 66 B 98 b  226 â 35 # 67 C 99 c 131 ƒ à 227 ã 36 $ 68 D 100 d Ä 228 ä 37 % 69 E 101 e Å 229 å 38 & 70 F 102 f Æ 230 æ 39 ' 71 G 103 g Ç 231 ç 40 ( 72 H 104 h 136 ˆ È 232 è 41 ) 73 I 105 i É 233 é 42 * 74 J 106 j 138 Š 170 ª 202 Ê 234 ê K 107 k «203 Ë 235 ë 44, 76 L 108 l 140 Œ Ì 236 ì M 109 m Í 237 í N 110 n 142 Ž Î 238 î 47 / 79 O 111 o Ï 239 ï P 112 p Ð 240 ð Q 113 q ± 209 Ñ 241 ñ R 114 r ² 210 Ò 242 ò S 115 s 147 " 179 ³ 211 Ó 243 ó T 116 t 148 " Ô 244 ô U 117 u μ 213 Õ 245 õ V 118 v Ö 246 ö W 119 w X 120 x Ø 248 ø Y 121 y 153 Ö 185 ¹ 217 Ù 249 ù 58 : 90 Z 122 z 154 š 186 º 218 Ú 250 ú 59 ; 91 [ 123 { » 219 Û 251 û 60 < 92 \ œ 188 ¼ 220 Ü 252 ü 61 = 93 ] 125 } ½ 221 Ý 253 ý 62 > 94 ^ 126 ~ 158 ž 190 ¾ 222 Þ 254 þ 63? 95 _ Ÿ ß 255 ÿ

4 El tipus lògic Permet guardar valors lògics, és a dirt cert o fals. En C, el tipus lògic no existeix com a tal. Per definir variables de tipus lògic, s utilitza una variable de tipus enter o caràcter, i el valor 0 representa fals i qualsevol valor diferent de 0 representa cert. La següent taula resumeix tots els possibles tipus de dades en C, amb totes les variants, el tamany de memòria que ocupa cadascun i el valor mínim i màxim que es pot guardar en una variable d aquest tipus. El tamany de memòria i els valors mínim i màxim són valors que depenen de cada compilador, sistema operatiu i ordinador. Aquests són els valors que ha donat utilitzant Visual C++ en un entorn Windows XP. Resum dels tipus de dades en C Tipus bàsic s Identificador de tipus Tamany Rang de valors char 1 byte -128 a 127 Caràcter a, 5, :,! unsigned char 1 byte 0 a 255 int 4 bytes a short 2 bytes a Enter 0, -10, long 4 bytes a unsigned 4 bytes 0 a unsigned short 2 bytes 0 a unsigned long 4 bytes 0 a float 4 bytes 1,7E-38 a 3,4E decimals Real 3.2, -5.2E-35 double 8 bytes 2,2E-308 a 1,7E decimals double long 8 bytes 2,2E-308 a 1,7E Lògic cert, fals No existeix: es substitueix pel tipus int decimals Cert -> diferent de 0 Fals -> Inicialització de variables. La declaració d una variable només associa la variable amb un tipus de dades determinat, però no li assigna cap valor. Per assignar un valor a una variable, primer s ha d inicialitzar. És molt important que abans d utilitzar qualsevol variable, s inicialitzi amb un valor controlat. Si no, el resultat de l execució del programa pot ser imprevisible. Hi ha tres maneres principals d inicialitzar les variables: 1. Inicialització assignant un valor en el moment de la declaració. Per exemple: float x = 2.5; /* Declaració i inicialització d'una variable real */ int n = 10; /* Declaració i inicialització d una variable de tipus enter */ char c = a ; /* Declaració i incialització d una variable de tipus caràcter */

5 2. Inicialització assignant un valor després de la declaració. Per exemple: char c; /* Declaració d'una variable tipus caràcter. */ unsigned short i; /* Declaració d un enter curt sense signe. */ long n, m; /* Declaració de variables de tipus enter llarg */ c = 'a'; /* Inicialització d una variable de tipus caràcter */ i = 10; /* Inicialització d un enter curt sense signe*/ n = ; /* Inicialització d un enter llarg */ m = n*2; /* Inicialització d un enter llarg */ 3. Inicialització assignant un valor introduït per l usuari (veure les instruccions d entrada / sortida, explicades més endavant). Per exemple: char c; /* Declaració d una variable de tipus caràcter */ int n; /* Declaració d una variable de tipus enter */ scanf ( %c, &c); /* Inicialització demanant un caràcter a l usuari */ scanf ( %d, &n); /* Inicialització demanant un enter a l usuari */ 2. Constants 2.1. Concepte de constant Una constant també es pot definir com una posició de memòria on podem guardar un valor d un tipus determinat, però a diferència de les variables, aquest valor ja no es pot modificar un cop inicialitzat. Les constants serveixen doncs, per guardar valors que no volem que siguin modificats. Definint-los com a constants evitem que per error siguin modificades en alguna part del programa. Si intentem posar una instrucció que modifica el valor d una constant, el compilador ens donarà un missatge d error Declaració de constants La declaració de constants es fa igual que la declaració i inicialització d una variable, però afegint la paraula reservada const al davant del tipus de dades: Declaració de constants const <tipus_dades> <nom_variable> = <valor>; s de valors que poden ser declarats com a constants són el nombre π (en un programa que faci càlculs matemàtics), o el nombre màxim d alumnes que es poden matricular a una assignatura. La declaració d aquestes constants seria de la següent forma:

6 de declaració de constants const float pi = ; const int max_alumnes = Identificadors vàlids No qualsevol combinació de caràcters (lletres, dígits i signes de puntuació) és vàlida per construir noms de constants, variables i funcions. Hi ha un conjunt de regles, que s especifiquen a continuació, que s han de seguir per formar els noms. Si no es compleixen aquestes regles, el compilador donarà un error: 1. Els identificadors poden estar formats per qualsevol combinació de lletres (majúscules i minúscules), dígits (0-9) i el caràcter del subratllat ( _ ). 2. Qualsevol altre caràcter està prohibit. 3. El primer caràcter de l identificador ha de ser una lletra o el carácter del subratllat. No pot ser un dígit. 4. No es poden utilitzar com a identificadors les paraules reservades de C. 5. Sensibilitat a majúscules i minúscules: els mateixos caràcters, en majúscules o minúscules, formen identificadors diferents. Per exemple, són identificadors diferents area_cercle, Area_Cercle i AREA_CERCLE. s d identificadors Identificador vàlids Identificadors invàlids area_cercle 1x _area_cercle Area Cercle AreaCercle_1 Area#Cercle x1 x: 4. Entrada / Sortida bàsica Els programes en C es poden comunicar amb l usuari escrivint dades per pantalla o llegint dades introduïdes des del teclat. Per fer-ho, tenim un conjunt de funcions de la llibreria estàndard, definides dins del fitxer de capçalera stdio.h. Per tant, per poder utilitzar aquestes funcions, haurem de posar sempre en els nostres programes la línia #include <stdio.h> Sortida bàsica: funció printf La funció printf és la que ens permet imprimir qualsevol cosa en pantalla, ja sigui un missatge de text, o el valor d una variable. Per imprimir un missatge de text, la forma d utilitzar la funció és la següent:

7 Utilització funció printf printf ( missatge_de_text ); Si volem imprimir per pantalla el valor d una variable hem d utilitzar una altra format de la funció printf, en el que li hem d especificar el tipus de la variable que volem imprimir: Utilització de la funció printf printf ( %identificador_del_tipus, nom_de_la_variable); Per exemple, si tenim definida una variable de tipus enter i la volem imprimir per pantalla, hauríem de posar la següent instrucció: format: identificador d enter int n=10; argument: variable a imprimir printf("%d",n); L identificador de tipus ha de coincidir amb el tipus de la variable que volem imprimir. Si no coincideix, la sortida per pantalla pot ser incorrecta i no correspondre s amb el valor real de la variable. A la taula següent tenim els identificadors de tipus que es poden utilitzar dins de la funció printf i el seu significat: Identificadors de format per printf Identificador Tipus d enter (int) i enter o enter u enter x enter X enter ld enter (long) f real (float) e real E real g real G real lf real (double) c caràcter (char) s cadena de caràcters Sortida per pantalla Nombre enter Enter amb signe en base decimal Enter amb signe en base octal Enter sense signe en base decimal Enter amb signe en base hexadecimal (majúscules) Enter amb signe en base hexadecimal (minúscules) Nombre enter de tipus long Nombre real (amb decimals) amb signe Real amb signe en notació exponencial (minúscules) Real amb signe en notació exponencial (majúscules) Real amb signe en format e ó f, de tamany curt Real amb signe en format E ó f, de tamany curt Real de tipus double Un caràcter individual Una cadena de caràcters

8 Aquest format de la funció printf també es pot utilitzar per imprimir el valor de més d una variable en una mateixa instrucció, simplement posant tants especificadors de tipus com variables vulguem imprimir, i a continuació el nom de totes les variables: int n=10; char c= a ; float x = 3.5; printf ( %d %c %f, n, c, x); /* Imprimeix el valor de les variables n, c i x, separats per un espai en blanc */ Finalment es poden combinar els dos formats per imprimir a la vegada un missatge de text i el valor d una o més variables. Per aconseguir-ho, hem de posar dins del missatge de text els especificadors de tipus que calguin i indicar el nom de totes les variables, com s il lustra en l exemple següent: int n=10, m=20; Especificadors de tipus printf ( La suma de %d i %d és %d, n, m, n+m); /* Imprimeix: La suma de 10 i 20 és 30 */ Substitució de valors Per últim, en el text a imprimir amb la funció printf podem incloure el que s anomenen seqüències de escape, que serveixin per imprimir alguns caràcters especials com el símbol de les cometes ( ), o per funcions especials com per exemple, saltar a la línia següent o saltar al següent tabulador. Totes aquestes seqüències comencen pel caràcter backslash (\). Els principals caràcters de escape són: Seqüències de escape Seqëncia de escape \b \f \n \r \t \\ \ Significat Retrocedir una posició a l esquerra Avançar una pàgina Avançar a la següent línia Tornar al principi de la línia Tabulació Imprimir el caràcter \ Imprimir el caràcter printf ( La instrucció \ printf\ serveix\nper imprimir per pantalla. ); /* Aquesta instrucció imprimeix el següent: La instrucció printf serveix per imprimir per pantalla. */

9 4.2. Entrada bàsica: funció scanf La funció scanf és la que ens permet demanar a l usuari del programa que introdueixi un valor per teclat i guardar aquest valor en una variable del programa. Quan s executa la funció scanf, el programa s atura i queda esperant a que l usuari introdueixi un valor amb el teclat. Quan l usuari introdueix aquest valor, el programa continua executant la instrucció següent a la funció scanf. La forma d utilitzar la funció scanf és la següent: Utilització de la funció scanf scanf ( %identificador_del_tipus, &nom_de_la_variable); L identificador de tipus té el mateix sentit, i pot prendre els mateixos valors que per la funció printf, és a dir, indica com s ha d interpretar el valor que introdueix l usuari. Igual que amb la funció printf, l identificador de tipus ha de coincidir amb el tipus de la variable. Si no coincideix, el compilador no donarà cap error, però en el moment d executar el programa, el valor que es guarda a la variable no serà correcte. Igualment, si l usuari introdueix un valor que no coincideix amb el tipus especificat, el valor guardat a la variable també pot ser incorrecte. int n; float x; printf ( Introdueix primer un nombre enter: ); scanf ( %d, &n); /* El programa s atura fins que s introdueix un valor i es guarda a la variable n com a nombre enter */ printf ( \nintrodueix un nombre real: ); /* \n per saltar a la línia següent */ scanf ( %f, &x); /* El programa s atura fins que s introdueix un valor i es guarda a la variable x com a nombre real */ 4.3. Entrada de caràcters: funcions getchar, getche i getch Si volem llegir un sol caràcter de teclat, ho podem fer utilitzant la funció scanf, tal com hem explicat abans, de la següent manera: char c; scanf( %c,& c); Hi ha, però, funcions que ens permeten fer això mateix d una forma més ràpida i còmoda. Aquestes funcions són: getchar, getche i getch, que estan definides dins del fitxer de capçalera conio.h. L exemple anterior amb les noves funcions s escriu:

10 Utilització de les funcions getchar, getche i getch char c; c=getchar(); char c; c=getche(); char c; c=getch(); La diferència entre les tres funcions està en el que imprimeixen per pantalla i en la necessitat o no de prémer la tecla intro per llegir el caràcter: La funció getchar espera que es teclegi un carácter (que es mostra per pantalla) i a continuació espera es premi la tecla intro per guardar-lo. La funció getche espera que es teclegi un carácter (que es mostra per pantalla) però no espera que es premi la tecla intro per guardar-lo. Quan es tecleja el caràcter, es guarda automàticament a la variable i es continua el programa. La funció getch espera que es teclegi un carácter (que no es mostra per pantalla) i tampoc espera que es premi la tecla intro per continuar. Aquesta funció es pot utilitzar per aturar el programa fins que l usuari premi qualsevol tecla. Això ho podem fer simplement posant: getch(); i no assignant el resultat a cap variable. El programa esperarà que es premi qualsevol tecla i després continuarà. char c1,c2,c3; printf( El següent carácter l entraràs usant getchar: ); c1=getchar(); /* Hem d introduir un caràcter + intro */ printf( El següent carácter l entraràs usant getche: ); c2=getche(); /* Hem d introduir només un caràcter */ printf( \nel següent carácter l entraràs usant getch: ); c3=getch(); /* Hem d introduir només un caràcter que no s imprimirà */ 5. Operadors i expressions 5.1. Expressions Una expressió és una construcció del llenguatge que combina variables, constants i operacions, que permet obtenir un valor d un tipus determinat. Les expressions normalment s utilitzen per assignar valor a una variable o per proporcionar els paràmetres a una funció. En general, per assignar valor a una variable, fem servir aquest tipus d instrucció: <nom_variable> = <expressió>

11 L expressió permet calcular un valor, que és el que queda assignat a la variable. Les expressions més simples són les constants o noms d altres variables, però també poden ser la combinació de qualsevol de les operacions (aritmètiques, relacionals o lògiques) que estan definides al llenguatge C, o crides a funcions que retornen un valor. Els operadors poden ser binaris (si necessiten dos operands, com per exemple la suma) o unaris (si només necessiten un operand, com per exemple, el canvi de signe) Operadors aritmètics Els operadors aritmètics serveixen per fer les operacions aritmètiques bàsiques (suma, resta, multiplicació i divisió). La taula següent resumeix els operadors aritmètics i la seva utilització: Operació Símbol Tipus operands Resultat Suma + reals, enters Resta - reals, enters Multiplicació * reals, enters 5 * 3 15 Divisió real / reals 5.0 / Divisió entera / enters 5 / 3 1 Mòdul % enters 5 % 3 2 Potser, l operador que requereix més explicació és el de la divisió. La divisió es comporta diferent segons si s aplica a valors de tipus real o enter. Si s aplica a nombres reals, el resultat també és un nombre real, amb tots els decimals. En canvi, si s aplica a valors de tipus enter, el resultat també ha de ser de tipus enter, i retorna només la part entera de la divisió, sense els decimals. A més a més tenim l operador mòdul, que també s aplica només a valors de tipus enter, i que ens proporciona el residu de la divisió entera dels dos valors. Per exemple, si dividim 5 entre 3, el quocient (5/3) és 1 i el residu (5%3) és Operadors relacionals Els operadors relacionals serveixen per comparar dos valors, per saber si són iguals o si un és més gran que l altre. Normalment s utilitzen en sentències condicionals o iteratives que s expliquen més endavant. La taula següent resumeix els operadors relacionals (pels exemples suposem que x té el valor 3): Operació Símbol Resultat Igual == x == 3 1 (cert) Diferent!= x!= 3 0 (fals) Més gran o igual >= x >= 3 1 (cert) Més petit o igual <= x <= 3 1 (cert) Més gran > x > 3 0 (fals) Més petit < x < 3 0 (fals) Normalment, el resultat d una comparació ha de ser un valor lògic: cert, si la comparació es compleix, o fals, si la comparació no es compleix. Com ja s ha explicat, en C no existeix el tipus lògic, es substitueix per un valor enter, i el resultat és 0 si la comparació és falsa, i és 1 si la comparació és certa.

12 Els operadors relacionals es poden aplicar a qualsevol tipus de valor. En el cas de valors de tipus o real, la comparació es fa segons l ordenació natural dels nombres reals o enters. En canvi, si la comparació s aplica a valors de tipus caràcter, l ordre que s utilitza és el que marca el codi ASCII de cada caràcter, que coincideix amb l ordre alfabètic Operadors lògics Els operadors lògics es corresponen amb els operadors lògics habituals de la lògica matemàtica (and, or i negació) i s utilitzen bàsicament per combinar vàries comparacions en una única expressió. La taules següents resumeixen el funcionament dels operadors lògics (en els exemples, suposem que x = 5 i y= 10): Operació Símbol Resultat AND && (x < 3) && (y < 20) 0 (fals) OR (x < 3) (y < 20) 1 (cert) Negació!!(x < 3) 1 (cert) Operand 1 (a) Operand 2 (b) a && b a b!a cert cert cert cert fals cert fals fals cert fals cert fals cert cert fals fals fals fals 5.5. Operadors d assignació A més a més de l operador d assignació bàsic, C proporciona 5 operadors que permeten combinar en una sola operació, l assignació amb una operació aritmètica en què intervé la variable que rep l assignació. Simplement, és una manera més curta d escriure les dues operacions (per exemple, x=x+y ho podem escriure x+=y). A la taula següent, tenim aquests operadors d assignació, l explicació del seu significat i un exemple d utilització (suposant que el valor inicial de x en tots els casos és 5): Operador Sintaxi Significat Valor final de x += x += y; x = x + y; x+=3 8 -= x -= y; x = x y; x-=3 2 *= x *= y; x = x * y; x*=3 15 /= x /= y; x = x / y; x/=3 1 %= x %= y; x = x % y; x%= Operadors d increment i decrement Els operadors d increment i decrement serveixen per sumar o restar 1 a una variable. Són operadors que s utilitzen molt, sobretot en les sentències iteratives. Per cada operador hi ha dues versions, operador de pre-increment i post-increment, i operador de pre-decrement i post-decrement. La diferència està en el moment en què es fa l increment o el decrement dins de l expressió. La taula següent resumeix aquests operadors:

13 Operador Significat x++ Utilitza x. Després incrementa el seu valor (x = x + 1) ++x Incrementa el valor de x (x = x + 1). Després utilitza el nou valor x-- Utilitza x. Després decrementa el seu valor (x = x - 1) --x Decrementa el valor de x (x = x - 1). Després utilitza el nou valor Si utilitzem aquests operadors de forma aïllada, com una instrucció sola, no hi ha diferència entre l operador de pre-increment (decrement) i el de post-increment (decrement). Les dues versions senzillament incrementen (decrementen) el valor de la variable. Per exemple, si x val 3, aquestes dues instruccions: x++; ++x; produeixen el mateix resultat. Després d executar qualsevol de les dues instruccions el valor de x s ha incrementat i passa a ser 4. En canvi, el resultat és diferent si aquests operadors s utilitzen dins d alguna expressió més complexa o dins d una assignació. En aquests casos, la posició de l operador indica si es fa l increment (decrement) abans de l assignació o després. Els següents exemples il lustren la diferència entre els operadors d increment (pels operadors de decrement, el funcionament és igual): int m = 5, n= 0; m = n++; /* Post-increment. Primer es fa l assignació m=n i després s incrementa n */ printf ( Valor de m: %d, Valor de n: %d); /* Escriu: Valor de m: 0, Valor de n: 1 */ int m = 5, n= 0; m = ++n; /* Pre-increment. Primer s incrementa n i després es fa l assignació m=n */ printf ( Valor de m: %d, Valor de n: %d); /* Escriu: Valor de m: 1, Valor de n: 1 */ 5.7. Prioritat i associativitat dels operadors En expressions complexes, amb moltes operacions, l ordre d execució de les diferents operacions el marquen les regles de prioritat i associativitat dels operadors. Cada operador té un ordre de prioritat, i primer s executen les operacions més prioritàries. En cas de tenir varis operadors del mateix tipus o varis operadors amb la mateixa prioritat, llavors s apliquen les regles d associativitat. Les regles d associativitat són dues: associativitat esquerra-dreta, que vol dir que les operacions d igual prioritat s executen d esquerra a dreta, i associativitat dreta-esquerra, que vol dir que les operacions d igual prioritat s executen de dreta a esquerra. La taula següent resumeix la prioritat i associativitat dels operadors:

14 Prioritat Operadors Associativitat 1 Parèntesi Esquerra Dreta 2 ++, --,!, - (canvi de signe) Dreta Esquerra 3 *, /, % Esquerra Dreta 4 +, - Esquerra Dreta 5 <, <=, >=, > Esquerra Dreta 6 ==,!= Esquerra Dreta 7 && Esquerra Dreta 8 Esquerra Dreta 9 =, *=, /=, %=, +=, -= Dreta Esquerra Amb els parèntesi podem canviar l ordre d execució que marquen la prioritat i l associativitat. Els parèntesi sempre són més prioritaris, de manera que sempre s executa primer el que hi ha dins dels parèntesi. Si hi ha varis parèntesis s executen d esquerra a dreta. int a = 6, b = 12, c = 2, d = 1; resultat = a + b/a * c d; /* Ordre: divisió, multiplicació, suma, resta */ printf ("Resultat: %d\n", resultat); /* Resultat: 9 */ resultat = (a + b)/a * c d; /* Ordre: suma, divisio, multiplicació, resta */ printf ("Resultat: %d\n", resultat); /* Resultat: 5 */ resultat = a + b/(a * (c d)); /* Ordre: resta, multiplicació, divisió, suma */ printf ("Resultat: %d\n", resultat); /* Resultat: 8 */ resultat = (a + b)/(a * c) d; /* Ordre: suma, multiplicació, divisió, resta */ printf ("Resultat: %d\n", resultat); /* Resultat: 0 */ 5.8. Conversions de tipus En general, en una mateixa operació es poden combinar operands que tinguin diferent tipus de dades (per exemple un enter amb un real). En aquests casos, es necessita convertir un dels operands al tipus de l altre per poder realitzar correctament l operació (en el domini dels enters o dels reals, per exemple). Les conversions poden ser explícites o implícites. Les conversions explícites són les que indica el programador forçant a què un dels operands es converteixi al tipus de l altre. Si el programador no especifica cap conversió explícita, el compilador automàticament aplicar una conversió implícita, seguint les regles de conversió Conversions implícites Les conversions implícites les realitza el compilador seguint dues regles de conversió: 1. En assignacions, el tipus del resultat es converteix automàticament al tipus de la variable s assignació. 2. En qualsevol altra operació binària, el tipus de menor rang es converteix automàticament al tipus de rang més gran, segons la següent ordenació: Conversions implícites char < int < unsigned int < long < unsigned long < float < double

15 S ha de tenir present que en les assignacions, si el tipus de la variable és de rang inferior al de l expressió resultat, podem estar perdent informació, ja que per exemple, un enter ocupa 4 bytes de memòria i un caràcter només 1. Si convertim d enter a caràcter, el resultat pot no tenir sentit, perquè estem perdent 3 bytes d informació. int n, m; char c; float r; r = n + r; /* Conversió implícita int-float sense pèrdua d informació */ r = n + m; /* Conversió implícita int-float sense pèrdua d informació */ c = m; /* Conversió implícita int-char amb possible pèrdua d informació */ n = r; /* Conversió implícita float-int amb possible pèrdua d informació */ Conversions explícites Les conversions explícites són les que força el programador per obligar al programa a fer exactament el que vol. S especifiquen de la forma següent: Conversions explícites (<tipus_dades>) <expressió> El resultat és que l expressió indicada es converteix al tipus especificat. Igual que amb les conversions implícites si el tipus de conversió té rang inferior al tipus original, es pot perdre informació. int n,m; char c; float r; r = (float) (n+m); /* Conversió explícita int- float sense pèrdua */ c = (char) n; /* Conversió explícita amb possible pèrdua */ m = (float) n * 2.0 /* Conversió explícita sense pèrdua, combinada amb conversió implícita (assignació) amb possible pèrdua */