Transcripción

1

2 2

3 3

4 4

5 5

6 6

7 7

8 8

9 9

10 Democràcia i Llibertat és la suma electoral de tres forces Convergència, Demòcrates de Catalunya i Reagrupament que, des del centre del sobiranisme català, s han unit per fer realitat el sí de la majoria dels catalans a la independència de Catalunya, expressat d una manera reiterada als carrers i les places d arreu del nostre país, i a les urnes el proppassat 27 de setembre. I no pas per fer-ho de qualsevol manera i a qualsevol preu, sinó d una manera inclusiva, pulcrament democràtica, volgudament cívica i convivencial. Ens presentem units, ras i curt, perquè sentim que ens devem al poble de Catalunya i que aquest reclama, més que mai, unitat, generositat i amplitud de mires. La nostra és una suma que vol bastir la Catalunya independent que respongui a les necessitats del nostre país i doni cobertura als nostres anhels col lectius. Per això, aquest 20 de desembre ens presentem amb aquest tarannà constructiu, us demanem la vostra confiança, una vegada més, oferint-vos la certesa que sabrem correspondre-hi amb dedicació plena, d una manera serena i ferma, amb il lusió i amb responsabilitat, estalviant-nos dreceres que puguin perjudicar el procés, i també l excés de gesticulació que pot emboirar el nostre camí cap als horitzons de plenitud nacional. Però sense perdre el temps; un temps preciós si es té en compte que disposar dels recursos de tot estat ens garantirà més justícia social i més benestar per al nostre poble i per a les futures generacions, perquè són elles el punt d ancoratge i de destí de tot plegat, i a elles els volem deixar un país ple d oportunitats, on des de les seves capacitats puguin desenvolupar el seu talent dignament, lliurement, competitivament. El programa de Democràcia i Llibertat és un programa reptador i excepcional, certament, perquè no pretenem participar en el govern d un Estat espanyol que no sentim com a propi, sinó influir en el Govern i el conjunt de les institucions estatals per tal que permetin fer realitat el mandat democràtic del 27 de setembre. Per això, no es tracta d un programa electoral que es basi en una lògica autonomista, que hem superat. Amb la mateixa contundència, però, afirmem que no podem desertar ni desertarem de les nostres obligacions ni de dir-hi la nostra sempre que calgui, mentre les decisions que s adoptin a Madrid condicionin i afectin la qualitat de vida dels catalans i les catalanes, la viabilitat de la nostra economia i el futur de la nostra nació i dels elements que ajuden a configurar-la. El 20D és indestriable d altres conteses electorals. Ara és el torn de les Corts Generals, i novament serà cabdal que la majoria sobiranista a Catalunya s expressi a les urnes. Us demanem que, amb el vostre vot, ens permeteu tenir una posició forta al Congrés i al Senat espanyols. Posarem aquesta fortalesa no pas al servei de l obstrucció, sinó de la preparació de les millors condicions per a la nostra desconnexió legal de l Estat espanyol, una desconnexió que necessitem que sigui endreçada, ràpida i, sobretot, viable, per poder connectar el nostre país amb el futur, amb totes les seves potencialitats. 10

11 A Democràcia i Llibertat sabem que, com a societat, tenim molts dels ingredients necessaris per fer de Catalunya un referent de start-up nation: història, creativitat, talent, coneixement, entorn geogràfic, capacitat integradora i alhora expansiva, entre d altres. No podem deixar escapar aquesta oportunitat d estar a l avantguarda del coneixement i de la seva plasmació en la cultura, en la societat i en l economia. Caldrà, però, que ens alliberem dels sentiments de propietat, protagonisme o protecció, els quals, malentesos, condicionen negativament les nostres realitats. Per això, serem proactius i afavorirem la consolidació d una cultura col laborativa també en l àmbit de la política, que estigui a l abast de tothom que hi vulgui participar, com a eina indispensable per garantir la sostenibilitat econòmica i l escalabilitat del projecte de país, és a dir, la seva capacitat de créixer, si més no, al mateix ritme dels canvis que hi ha en el seu entorn. Democràcia i Llibertat és una proposta que se sent continuadora, encara que no pas amb exclusivitat, de la candidatura de Junts pel Sí del proppassat setembre i del seu tarannà integrador. Assumim com a propis, tampoc exclusivament, els informes que ha anat elaborant el Consell Assessor per a la Transició Nacional, recollits i sintetitzats en el Llibre blanc de la Transició Nacional de Catalunya. Tenim les idees clares, un projecte que ens mobilitza i entusiasma i un país que ens apressa i ens justifica. Tenim, també, al nostre favor un element que ningú no gosa discutir: hem estat generosos i responsables al llarg de dècades, exhibint un sentit d Estat del qual sovint mancaven les forces estatals majoritàries. Ara és el moment d exigir reciprocitat a les institucions espanyoles, en el sentit que mostrin, en fets, i no pas solament en paraules, la mateixa generositat i la mateixa responsabilitat davant l expressió democràtica de la majoria dels ciutadans de Catalunya en pro de la independència. No hi ha cap dubte que això serà molt més fàcil si el poble català rebla el clau i torna a emetre el missatge clar que ja va enviar a Madrid i al món el proppassat dia 27 de setembre, tot donant força a Democràcia i Llibertat per donar força així a l independentisme. Farem possible el teu sí! 11

12 12

13 Les eleccions del 27 de setembre passat van ser el referèndum que l Estat espanyol no ens havia permès fer de cap altra manera. Un referèndum imperfecte, perquè unes eleccions al Parlament no són un referèndum pur, però un referèndum al cap i a la fi. El resultat electoral va ser clar: 72 diputats favorables a la independència, 52 en contra i 11 favorables al dret a decidir. El resultat en vots també va ser clar en mostrar els suports que té cadascú: 47,74 % favorables a la independència, 39,17 % en contra, 8,94 % a favor del dret a decidir i 4,15 % cap a forces sense representació parlamentària, vot en blanc i nul. Mai no hi havia hagut un suport electoral tan clar a Catalunya favorable a la independència. El resultat de les eleccions legitima de manera clara una majoria parlamentària per iniciar el procés d independència. Ningú no pot negar que existeix una majoria de catalans que volen superar l actual marc de relacions i encetar el camí cap a un estat propi per a Catalunya. A més, el que de ben segur no avala aquest resultat és el silenci, la manca de resposta democràtica i la nul la capacitat de diàleg que manifesten les institucions de l Estat espanyol, encapçales pel Govern espanyol. 13

14 1. El plebiscit i el mandat democràtic del 27S Catalunya viu uns moments de gran transcendència política i nacional. Per primera vegada en molts anys una majoria inapel lable de catalanes i catalans, mitjançant la força dels seus vots, han donat una majoria al Parlament de Catalunya amb un mandat inequívoc: l inici del procés de construcció d un estat propi per a Catalunya. Les eleccions del proppassat 27 de setembre han marcat un abans i un després en els anhels de molts catalans i catalanes. Finalment, després de quatre anys de mobilitzacions ciutadanes excepcionals i de molts esforços, els ciutadans de Catalunya han pogut votar i exercir el dret a decidir el futur nacional i polític del seu país. Unes eleccions convocades després d un llarg camí transcorregut i no exempt d entrebancs i dificultats. Uns comicis convocats com a darrera oportunitat per poder donar sortida a l anhel d una majoria molt clara i rotunda d un país que volia exercir, democràticament i pacíficament, el dret a decidir el seu futur. Un dret que, tot i comptar amb un ampli suport ciutadà i de la majoria dels diputats del Parlament, ha estat i encara és negat sistemàticament per l Estat espanyol, que avui continua donant l esquena al diàleg i a la negociació. Les eleccions del 27 de setembre han donat finalment al poble de Catalunya l oportunitat de poder exercir el seu dret a decidir tot atorgant caràcter plebiscitari als seus vots. Un plebiscit que a hores d ara ja no és negat per ningú. Amb una participació històrica del 75 %, els vots han atorgat una majoria absoluta indiscutible als partits favorables a la independència de Catalunya. Per primera vegada a la història del Parlament de Catalunya hi ha una majoria netament independentista formada per 72 diputats. Amb aquest resultat electoral, ja ningú no pot parlar de majories silencioses. Les urnes han parlat i el resultat és clar, rotund i a l abast de tothom. La candidatura de Junts pel Sí ha obtingut més d un milió sis-cents mil vots, el màxim nombre de vots que ha obtingut mai una candidatura en unes eleccions al Parlament de Catalunya. El Sí ha guanyat les eleccions, i això és una realitat inqüestionable i inapel lable. Tant a Escòcia com al Quebec els respectius referèndums es van convocar després de les victòries electorals del Partit Nacional Escocès (SNP) i del Partit Quebequès, en ambdós casos, amb uns percentatges de vots inferiors als obtinguts per les forces independentistes a Catalunya. En canvi, l Estat espanyol ha impedit exercir el dret a decidir quan el suport a la independència arriba gairebé al 48 %. 14

15 Així doncs, estem plenament legitimitats. Tenim un mandat democràtic majoritari i un full de ruta per tal d iniciar el procés que ha de permetre construir un nou estat i dotar d una vida millor els catalans i les catalanes. Tenim a les nostres mans l oportunitat de donar un futur millor per a Catalunya. El món ens observa i està amatent a aquest moviment plural i transversal imparable. Un moviment per a tothom, pacífic, democràtic i que no exclou ningú, que busca amb la mà estesa construir un nou marc de relacions que faci possible un futur millor per als ciutadans de Catalunya; una vida millor. Ara és l hora de fer realitat el mandat de les urnes i d oferir el millor de cadascú de nosaltres per fer possible la plenitud política i nacional de Catalunya. 15

16 2. D on venim. Què hem fet. Què volem fer (del 10J de 2010 al 20D de 2015) - La recerca de l encaix amb Espanya esberlada per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l Estatut Històricament, les principals formacions polítiques catalanes han treballat per buscar fórmules que fessin possible un encaix còmode de Catalunya amb Espanya. Aquesta línia d acció es va refermar amb el pacte polític que va fer possible la transició i l aprovació, l any 1978, de la Constitució espanyola. Aquesta col laboració lleial tenia un doble objectiu: d una banda, aconseguir recuperar i consolidar l autogovern de Catalunya, i, de l altra, contribuir al progrés i la modernització d Espanya. D aquesta manera, la transformació d Espanya cap a un estat modern, tolerant i conscient de la riquesa de la seva diversitat havia de fer possible que Catalunya s hi integrés amb plena capacitat per poder desenvolupar el seu propi projecte, d acord amb la seva realitat nacional. Durant molts anys el catalanisme polític ha treballat en aquesta direcció, col laborant de manera lleial amb Espanya, contribuint a la seva governabilitat i estabilitat, i donant suport als principals reptes que l Estat espanyol tenia plantejats. Des de l elaboració mateixa de la Constitució espanyola de 1978 fins a la incorporació d Espanya a la Unió Europea i a l euro, passant pel manteniment de la solidaritat entre territoris o la garantia de l estabilitat del seus governs (tant del PSOE com del PP), el catalanisme polític ha estat un exemple de compromís i responsabilitat, amb l esperança del benefici comú que suposava jugar a favor de la construcció d una Espanya moderna, democràtica i integrada a Europa. No hi ha dubte que durant anys aquesta política va obtenir els seus resultats. L autogovern de Catalunya va créixer i es va consolidar, i Espanya va integrar-se plenament a Europa i a la Unió Europea, amb tot el que això comporta. Tanmateix, en els darrers anys han estat múltiples i evidents els fets que demostren una clara voluntat d involució per part de l Estat espanyol. El Govern amb majoria absoluta del PP entre els anys 2000 i 2004 en fou una primera mostra inequívoca. Posteriorment, les contínues traves al procés d elaboració de l Estatut d Autonomia de Catalunya de 2006 van reafirmar aquesta evidència. L Estatut de 2006, que va néixer amb la voluntat de renovar la relació de Catalunya amb Espanya, va ser objecte d atacs i retallades, amb diferents graus d intensitat, per part dels dos grans partits estatals. 16

17 Com a conseqüència, amb un clar menyspreu per la voluntat del poble de Catalunya, que va aprovar-lo amb el suport de tres quartes parts dels votants, i malgrat el suport majoritari de les Corts espanyoles, l any 2010 una sentència del Tribunal Constitucional, basant-se en els recursos interposats pel PP i pel Defensor del Pueblo, va amputar les parts fonamentals de l Estatut. Això va donar lloc a una reacció històrica de la societat catalana, que es va fer evident el 10 de juliol de 2010, quan els ciutadans de Catalunya van omplir massivament els carrers de Barcelona manifestant-se pacíficament sota el lema Som una Nació. Nosaltres decidim. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l Estatut va liquidar el pacte constitucional de 1978 i va posar fi al període de col laboració constructiva entre Catalunya i l Estat espanyol. D aquesta manera s obria una nova etapa en la història política de Catalunya: la transició nacional basada en el dret a decidir del poble de Catalunya. - El dret a decidir: pacte fiscal ( ) La sentència del Tribunal Constitucional sobre l Estatut d Autonomia referendat pel poble de Catalunya marca, doncs, un punt d inflexió molt clar. Aixeca un mur entre l Estat espanyol i una gran part de la societat catalana, que se sent exclosa del context constitucional, i és la constatació que l Estat espanyol no té cap voluntat d evolucionar cap a un estat plurinacional. Aquest mur conduïa inexorablement cap a una nova via: la transició nacional basada en el dret dels ciutadans de Catalunya a decidir lliurement el seu futur. Tant les consultes populars iniciades l any 2009 com l impuls de la societat civil a través d entitats com l Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural o l Associació de Municipis per la Independència, donen a aquest procés una projecció des de la base i una dimensió social, pacífica i democràtica. En aquest sentit, es constata que una de les qüestions que generen un consens més ampli en la societat catalana és la reivindicació d un model de finançament propi, en la línia del concert econòmic, que posi fi a l injust dèficit fiscal que pateix Catalunya des de fa dècades. El mes de juliol de 2012 el Parlament de Catalunya aprova per àmplia majoria la proposta de pacte fiscal en la línia del concert econòmic i avala l inici d una negociació bilateral entre els governs català i espanyol. Recollint aquest encàrrec, el president Artur Mas es reuneix amb el president Mariano Rajoy el 20 de setembre per plantejar-li de nou l inici d una negociació en aquesta línia, però el president espanyol rebutja qualsevol negociació de pacte fiscal i de model de finançament propi per a Catalunya. Paral lelament, nou dies abans, un milió i mig de persones surten als carrers de Barcelona en la manifestació de l 11 de setembre sota el lema Catalunya, nou estat d Europa. 17

18 En aquest context, trencada la via del pacte fiscal que comptava amb un ampli suport parlamentari, la mateixa tardor de 2012 es convoquen eleccions anticipades al Parlament de Catalunya per tal de copsar la veu dels ciutadans en relació amb la necessitat de donar un pas endavant en el procés de transició nacional i l exercici del dret a decidir. - El dret a decidir: consulta i plebiscit ( ) El resultat de les eleccions del 25 de novembre fou inequívoc. Les forces que portaven el dret a decidir en el seu programa van obtenir una majoria aclaparadora. Amb una participació de gairebé el 70 %, els ciutadans expressaren un clar suport al dret a decidir i avalaren l obertura d una nova etapa en el procés de transició nacional. S impulsà així un procés en què, amb grans majories, amb amplis consensos i amb el màxim compromís democràtic i respecte als marcs legals, Catalunya reclamava poder decidir lliurement el seu futur, poder votar quin ha de ser el seu estatus polític. És això el que es reclamà en noves grans mobilitzacions al carrer i en diferents declaracions i acords majoritaris del Parlament. Una d aquestes resolucions parlamentàries demanava iniciar el diàleg amb el Govern espanyol per fer possible la celebració d una consulta sobre el futur polític de Catalunya. Però el president Rajoy, en resposta al nou emplaçament formulat per escrit pel president Artur Mas, va negar de nou el diàleg. Tanmateix, d acord amb el marc constitucional, el 8 d abril de 2014 una delegació del Parlament de Catalunya compareix davant del Congrés dels Diputats per demanar la delegació a la Generalitat de les competències per celebrar un referèndum de manera acordada. La proposta és rebutjada de forma rotunda amb el vot contrari de 299 diputats. Una nova via de negociació es tanca. Per tal de poder oferir una nova via a l anhel majoritari del poble de Catalunya de ser consultat sobre el seu futur, el 19 de setembre el Parlament de Catalunya aprova la Llei de consultes populars no referendàries i participació ciutadana, avalada pel Consell de Garanties Estatutàries. D acord amb aquesta llei, el 27 de setembre es convoca la consulta per al dia 9 de novembre de 2014 amb una pregunta acordada per sis forces polítiques: CDC, ERC, UDC, CUP, ICV i EUiA. Però dos dies després, a petició del Govern espanyol, el Tribunal Constitucional suspèn cautelarment la llei de consultes aprovada pel Parlament i el decret de convocatòria de la consulta del 9-N. Davant d aquestes suspensions, el Govern català organitza un procés participatiu per al 9-N, que gràcies a la feina i el compromís de milers voluntaris, esdevé un èxit rotund, amb més de 2,3 milions de persones que s expressen a les urnes malgrat les amenaces del Govern i de les institucions de l Estat. Amenaces traduïdes posteriorment en fets, a través de les querelles 18

19 presentades contra el president de la Generalitat, l aleshores vicepresidenta i la consellera d Ensenyament. En conclusió, des de la sentència del Tribunal Constitucional de 2010, la resposta del Govern espanyol a totes les demandes, propostes i mobilitzacions de la societat i les institucions catalanes ha estat una negativa rotunda i reiterada, sense cap mena de pal liatiu. Davant d aquesta reiteració del no a tot, l única opció per poder fer sentir la veu dels ciutadans de Catalunya a les urnes va ser la convocatòria d unes eleccions ordinàries al Parlament de Catalunya, a les quals les formacions polítiques van donar un caràcter plebiscitari, convertint-les d aquesta manera en la consulta que l Estat espanyol havia impedit fer. - El mandat democràtic: de les eleccions del 27S al 20D Les eleccions al Parlament de Catalunya del proppassat 27 de setembre, d un caràcter inequívocament plebiscitari, van donar com a resultat una clara majoria de diputats independentistes al Parlament de Catalunya. Amb una victòria nítida de la candidatura de Junts pel Sí, recau sobre aquesta formació la responsabilitat de formar govern i impulsar el full de ruta cap a la constitució de Catalunya com a estat independent. Resulta necessari, per donar sortida a aquest mandat, plantejar una negociació formal amb l Estat espanyol, la Unió Europea i la comunitat internacional. En relació amb aquest darrer aspecte, les eleccions del 20 de desembre esdevenen una cita fonamental i inexcusable en aquest procés, ja que suposen l oportunitat de disposar a les Corts espanyoles d una veu i una interlocució amb garanties per poder dur a terme aquesta negociació. Dels resultats d aquests comicis en depenen també la força i l autoritat d aquesta veu al servei del poble de Catalunya i del seu mandat expressat el 27 de setembre passat. La coalició Democràcia i Llibertat té com a principal raó de ser erigir-se en aquesta veu davant les institucions de l Estat, treballant conjuntament amb la resta de forces que concorren a aquestes eleccions amb el mateix objectiu, fent seu el mandat democràtic del poble de Catalunya i aplicant-lo amb coherència, rigor, respecte i responsabilitat, al servei del progrés de Catalunya i de la societat catalana en el seu conjunt 19

20 3. Per què cal tenir força a les eleccions del 20D? - Perquè o fas política o te la fan Ara més que mai és el moment de fer política a Madrid. El Govern espanyol durant aquests darrers quatre anys ha laminat conscientment les competències de la Generalitat de Catalunya tant com ha pogut. Hem estat objecte d un procés constant i persistent de recentralització de les nostres competències. Hem sofert un capítol més del llarg reguitzell d incompliments, ofecs i menysteniments de l Estat espanyol envers Catalunya. Ni han fet ni han deixat fer. El gran repte d aquest mandat consisteix a transformar l autonomia catalana en l Estat català. Hem d anar a Madrid a fer política i a pactar la independència. - Perquè cal defensar el mandat democràtic de les urnes del 27S Tenim un mandat clar: la constitució d un Estat català independent. I ho volem fer bé, seguint escrupolosament les regles democràtiques i el full de ruta compromès a les eleccions del 27 de setembre. Anem a Madrid amb la voluntat d un diàleg sincer amb l Estat espanyol per tal de garantir la màxima seguretat jurídica de tot el procés i evitar perjudicis innecessaris a qualsevol de les parts implicades. El nostre ànim no és anar en contra d Espanya, ans al contrari. Tot complint el mandat democràtic de les urnes, volem enraonar i cercar solucions que resultin beneficioses per a tothom. També serà imprescindible establir el diàleg i la negociació amb les institucions de la Unió Europea i altres organismes internacionals. Per culminar amb èxit la independència, es requereix el reconeixement internacional, cosa que va lligada amb el respecte degut a les regles del joc i a les de la cultura democràtica europea. En aquest sentit, és imprescindible fer-ho bé, ser escrupolosos i actuar de manera impecable. - Per la regeneració democràtica. Una nova generació de persones a Madrid Per implementar el mandat democràtic del 27 de setembre comptem amb una nova generació de persones. Democràcia i Llibertat és el resultat de la confluència de diferents formacions polítiques d àmbits i procedències diverses, així com també de persones independents que s hi han volgut sumar. Totes elles compromeses amb el procés de construcció de l Estat català i amb les noves eines de la governança: la cultura dels valors, la participació, la implicació ciutadana, la transparència, la lluita contra la corrupció, la rendició de comptes i la regeneració democràtica. - Perquè durant el procés de fins al naixement de l Estat cal vetllar per la transició nacional 20

21 Al costat de la implementació del full de ruta sobiranista i fins que no es completi el procés de transició nacional i Catalunya esdevingui un estat, també cal anar a Madrid a defensar amb fermesa el dia a dia, les urgències i els interessos immediats dels catalans i les catalanes. Sense perdre mai de vista que el nostre principal objectiu a Madrid és estimular i desenvolupar la negociació necessària per a portar a terme amb èxit el procés de transició cap a la independència. Mentre no siguem independents, cal ser presents a Madrid per tal de desenvolupar el mandat a les urnes obtingut el 27S. Ser al costat d aquells que ho passen molt malament, lluitar contra la pobresa, ajudar a donar impuls a la recuperació econòmica i a la creació d ocupació de qualitat, lluitar per tenir el màxim de recursos disponibles, vetllar per totes les infraestructures que necessitem per funcionar millor. I un llarg etcètera. Just abans de l estiu, el Govern de la Generalitat va presentar públicament l informe Crònica d una ofensiva predeterminada. Les conseqüències sobre les persones de Catalunya, un recull acurat dels greuges i mesures recentralitzadores de l Estat espanyol envers Catalunya. Aquesta és la missió que tenim encomanada a partir del 20 de desembre a Madrid. Anem a defensar-hi les institucions catalanes i el projecte independentista. Anem a fer política de tu a tu. A treballar per poder constituir un nou estat per a Catalunya, per una Catalunya que ja mira al futur, que albira una vida millor. 21

22 22

23 1. Una ofensiva premeditada: la destrucció de l autogovern En els darrers anys l objectiu del Govern espanyol ha estat empetitir cada vegada més la capacitat de Catalunya d autogovernar-se. Ho ha fet menystenint les nostres institucions, atacant la nostra identitat i laminant de forma constant les nostres competències. L ofegament econòmic al qual s ha sotmès al Govern de la Generalitat, tant a través d uns objectius de dèficit públic injustos com del persistent dèficit fiscal, ha estat notable. La darrera mesura ha estat la intervenció de la Generalitat a través del control absolut de les seves finances, anul lant de facto el poc autogovern que encara mantenia el Govern de Catalunya. Al Govern del PP li fan nosa la diferència i la discrepància. No atén raons ni diàlegs i ha aplicat de forma sistèmica el corró de la seva majoria absoluta per menystenir i aigualir, tant com ha pogut, el nostre autogovern. - Negativa al diàleg Després de la negociació de l Estatut d Autonomia de Catalunya del 2006 i de la negativa de diàleg a un pacte fiscal per a Catalunya, des de l any 2011 l Estat ha paralitzat les relacions bilaterals amb Catalunya. Durant els anys 2012, 2013, 2014 i 2015 no s ha reunit cap dels òrgans bilaterals Estat-Generalitat previstos per desplegar l Estatut, tot i les reiterades demandes de la Generalitat. - Obstaculització de l autogovern La retallada i el menysteniment de l autogovern s han practicat des de diferents fronts: obstaculitzant o paralitzant aquelles mesures que permeten l autogestió o laminant les competències establertes constitucionalment i estatutària. En aquest sentit destacaríem el següent: La política de traspassos ha quedat completament aturada des de l any 2011 i des d aleshores, no només no s ha fet cap traspàs ni se n ha ampliat cap, sinó que s ha parat qualsevol negociació per regular-los. El Govern de la Generalitat ha presentat una cinquantena d impugnacions contra normes estatals, tant lleis com decrets que vulneraven competències pròpies, i el Govern de l Estat ha impugnat més d una vintena de disposicions o lleis catalanes. L Estat ha obstaculitzat políticament la creació del Consorci Tributari que preveia l article de l Estatut d Autonomia del 2006, incomplint el 23

24 termini de dos anys previst, i posteriorment s ha negat a negociar un pacte fiscal. L Agència Estatal d Administració Tributària (AEAT) ha continuat posant obstacles a l accés de l Agència Tributària de Catalunya (ATC) a la totalitat de les dades tributàries dels contribuents catalans (incloent-hi les dades provinents de la declaració de béns a l estranger i de l amnistia fiscal) i ha limitat aquest accés a consultes puntuals i accessos restringits. L Estat ha negat la col laboració en la creació del Consorci Cadastral previst a l article 221 de l Estatut, demanat per la majoria dels ajuntaments i instat pel Parlament de Catalunya. El TC ha amputat també la Llei de l Agència Tributària de Catalunya per obstaculitzar-ne la culminació com a estructura d estat fonamental. El TC ha suspès el decret de creació del Comissionat per a la Transició Nacional, l òrgan de la Generalitat que té la funció de proposar, impulsar i coordinar les mesures i actuacions necessàries per preparar, planificar, implementar i fer el seguiment de la creació de les estructures d estat i la culminació del procés de transició nacional. - Tutela financera sobre la Generalitat Amb el pretext de la crisi el Govern central ha exercit una autèntica tutela financera sobre la Generalitat de Catalunya, tutela que finalment ha reblat amb l acord de la Comissió Delegada del Govern per Assumptes Econòmics de 20 de novembre, que suposa la intervenció financera del Govern de la Generalitat. El Govern del PP justifica aquesta intervenció a partir d una despesa de M, que amb només criteris electorals argumenten desconèixer, i que correspon a finançaments estructurats per a obres licitades entre 2004 i 2009, de les quals s ha informat amb tot detall al Govern de l Estat. En aquest sentit, pendents de conèixer en detall els efectes de l ordre de 20 novembre, el Govern espanyol: controla l accés de la Generalitat a l endeutament, té la possibilitat d exigir mesures d ajustament d ingressos i despeses, es reserva la possibilitat d incomplir convenis signats en matèria d aportacions econòmiques, pot justificar, en molts casos, la seva intervenció en l incompliment dels objectius de dèficit o deute assignats, sotmet la Generalitat a l obligació de facilitar amb caràcter periòdic informació pressupostària i financera molt diversa i detallada. - Limitació de la capacitat normativa pròpia En els darrers temps, l Estat espanyol ha dinamitat qualsevol iniciativa en àmbits en els quals Catalunya té capacitat normativa. Per exemple, ha estat 24

25 flagrant en matèria tributària. Al mateix temps que l Estat demanava a les autonomies incrementar els impostos per tal d avançar en la consolidació fiscal, quan Catalunya prenia la iniciativa i utilitzava la seva capacitat normativa per a incrementar els seus ingressos via impostos, l Estat les impugnava. Entre les taxes que s han obstaculitzat, destaquen: Taxes judicials catalanes. Taxa de euro per recepta. Impost sobre dipòsits en entitats de crèdit. L impost sobre la producció d energia elèctrica d origen nuclear. L impost sobre la provisió de continguts per part de prestadors de serveis de comunicacions electròniques i de foment del sector audiovisual i la difusió cultural digital. - Limitació de l acció exterior El Govern espanyol s ha dedicat a posar obstacles i impediments continus a l acció exterior de la Generalitat. Aquesta obstaculització ha vingut tant des de l acció normativa com des de l acció diplomàtica. Per llei, l Estat obliga a la Generalitat a informar amb caràcter previ dels viatges, visites, intercanvis i actuacions, així com de la signatura d acords o convenis amb altres governs, encara que aquests acords se signin en matèria de competències exclusives de la Generalitat. La diplomàcia espanyola ha posat dificultats, impediments o ha boicotejat directament la celebració d actes acadèmics, culturals, socials o reunions bilaterals del Govern de Catalunya amb ens o organismes d altres estats. L Estat ha recorregut qualsevol iniciativa en matèria d acció exterior amb la intenció de limitar la capacitat catalana. Destaquen:! La creació de les delegacions de Catalunya a Àustria i Itàlia.! El registre dels catalans a l exterior de la Generalitat.! El nomenament del representant permanent de la UE. A través de la Llei 25/2014, de 27 de novembre, de tractats i altres acords internacionals, l Estat obstaculitza la formalització de memoràndums d entesa (MOUS) i l assoliment formal d acords en matèria d universitats i recerca amb altres estats o institucions científiques i acadèmiques de prestigi internacional. Impediments per al reconeixement de les seleccions esportives catalanes i veto a la seva participació en competicions esportives internacionals. - Atac al model d escola catalana El Govern del PP ha actuat de forma contundent en aquest àmbit contra Catalunya. El més rellevant ha estat l aprovació de la Llei orgànica de millora de la qualitat de l educació (LOMQE), la qual, a més de suposar la introducció de canvis profunds en el model de distribució de competències educatives entre 25

26 l Estat i les comunitats autònomes, implica un atac directe a la societat catalana en incidir directament sobre el nostre model educatiu. Entre d altres mesures d atac al model educatiu català, podem destacar: L Estat impossibilita la continuïtat del model d escola inclusiva i del sistema d immersió lingüística. L Estat es reserva en exclusiva la competència curricular relativa a les assignatures amb més transcendència acadèmica i el règim d avaluació final a l educació secundària obligatòria (ESO) i al batxillerat, que no permet la participació de les comunitats autònomes. L Estat obliga la Generalitat a compensar els costos d escolarització privada d alumnes als quals no es garanteixi ensenyament públic o concertat en castellà, amb un import de euros per alumne. La Generalitat perd la facultat de determinació de la quantia variable de les beques, es veu privada de precisar els objectius de la subvenció i no se li permet completar les condicions d atorgament que estableix l article EAC. La Generalitat perd la competència tant de la gestió com de la determinació de continguts dels ajuts de recursos didàctics. L Estat du a terme la recentralització i homogeneïtzació dels ajuts a les AMPA, els programes de finançament de llibres de text i recursos didàctics, etc. Ingerència en l FP bàsica: l Estat aprova catorze títols professionals bàsics i en fixa els currículums bàsics. El Ministeri va sol licitar al TSJC una mesura cautelar positiva per la qual es fixés una proporció raonable de l ús vehicular del castellà i s obligués la Generalitat a garantir un 25 % de les matèries no lingüístiques en castellà a les persones que ho sol licitessin, i demanava que es notifiqui individualment a tots els alumnes preinscrits o matriculats la possibilitat de sol licitar-ho. - Menysteniment a la llengua catalana Ja fa molts anys que l Estat espanyol menysté la llengua catalana i aquesta tendència no ha fet més que agreujar-se independentment del color polític del Govern espanyol. Cada vegada són més els contenciosos contra normatives catalanes que busquen empetitir la seva presència i ús, així com cada vegada majors les iniciatives per privar el seu ús a les institucions tant estatals com internacionals. No es permet l ús del català al Congrés dels Diputats i en comptades ocasions es permet al Senat, que en principi és la cambra de representació territorial. S impedeix explícitament el reconeixement internacional del català. Continuen sent normals el desconeixement i el no-ús del català per part del personal d institucions i organismes dependents de l Estat que exerceixen en territoris de parla catalana. 26

27 Cada vegada més normatives estatals imposen el castellà com a llengua única, com ara en l etiquetatge de productes, reglaments tècnics sectorials, etc. S incompleix el finançament establert per llei a la llengua de signes catalana. S incompleix la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries. Es reconeixen només com a vàlides i oficials les traduccions jurades en castellà i del castellà en la nova llei estatal d acció exterior. L activitat legislativa catalana en matèria lingüística aprovada des del 2009 ha estat en la seva pràctica totalitat recorreguda al Tribunal Constitucional. La presència del català en els mitjans de comunicació d abast estatal, públics i privats, és escassa o nul la. El Govern espanyol va reduir l espai de comunicació català i va limitar les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio només a Catalunya, fent-les fora de l àmbit lingüístic de les terres de llengua i cultura catalanes. L Estat ha eliminat el fons estatal de promoció de les pel lícules en català: el 2009 suposava 7 milions d euros i des del 2012 no s hi ha destinat ni un euro. S han menystingut el català i l obligatorietat de traducció jurada de la documentació, informació, peticions, etc., que s adrecen a l Estat des dels centres de recerca. 2. Ofec de les institucions catalanes El dèficit fiscal de Catalunya amb l Estat (balances fiscals) La realitat del dèficit fiscal de Catalunya: cap altre territori en el marc europeu no pateix un dèficit fiscal com el català. El dèficit fiscal de Catalunya respecte de l Administració central de l Estat (és a dir, el que Catalunya va pagar a l Estat espanyol i que aquest no li va retornar) l any 2011 va ser de M. Entre els anys 1986 i 2011 Catalunya ha patit de mitjana un dèficit fiscal del 8 % del seu PIB: aquest nivell de dèficit fiscal no passa a cap altre país de l entorn europeu. Aquest dèficit fiscal constant durant més de trenta anys suposa un enorme llast que frena el progrés econòmic i social i és especialment perjudicial en una etapa de crisi i amb uns nivells d atur elevats. Des de 1986 Catalunya ha aportat de mitjana un 19,5 % dels recursos totals de l Estat, però només ha rebut el 14 % de la despesa. Catalunya no rep un tracte equilibrat. L any 2011 Catalunya va aportar un 19,2 % del total dels ingressos de l Administració central de l Estat, mentre que només va rebre el 14 % del total de la despesa de l Estat. El PIB de Catalunya suposa un 18,6 % del total de PIB de l Estat espanyol, de manera 27

28 que l aportació que fa Catalunya als ingressos de l Estat és superior al pes que té l economia catalana sobre el conjunt de l Estat. Per contra, la despesa de l Estat a Catalunya ni tan sols està a l alçada del pes que representa Catalunya quant a població. La despesa de l Estat a Catalunya és del 14 %, mentre que Catalunya representa el 16 % de la població. Amb els milions de dèficit fiscal que va patir Catalunya l any 2011 es podrien pagar pràcticament totes les despeses en salut, educació i benestar de l any 2011, que equivalien a milions d euros. Sense aquest dèficit fiscal no hauria estat necessari fer cap retallada. Vist des d una altra perspectiva, aquests més de milions d euros suposen un terç del total del deute viu de la Generalitat de Catalunya a finals de l any La desequilibrada distribució dels objectius de dèficit En els darrers anys hem hagut de fer un esforç de consolidació fiscal sense precedents. Hem patit una crisi econòmica d una gran magnitud que ha afectat de ple també les finances públiques, tant pel costat dels ingressos com de les despeses, amb unes necessitats d urgència social a les quals havíem de donar resposta sí o sí, i així ho hem fet. A aquesta crisi s hi ha afegit un ofec econòmic sistemàtic per part de l Estat espanyol que no només ens ha obligat a complir uns objectius de dèficit absolutament injustos mentre l Estat es quedava la menor part de l esforç, sinó que també ens ha limitat qualsevol iniciativa en matèria impositiva per salvar la situació financera de la Generalitat i compensar sectors afectats per la crisi, com ara el cultural amb l increment estatal de l IVA. El Govern de l Estat ha distribuït els límits de dèficit entre els diferents nivells d administracions públiques sense respectar la Llei d estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera, autoassignant-se un marge desproporcionat respecte de la resta. En el cas de Catalunya, que partia d un nivell més elevat de dèficit que altres comunitats autònomes, ha portat a un procés més intens d ajustament: tot i que la Generalitat només suposa el 5,79 % de la despesa pública en el conjunt de les administracions públiques de l Estat, ha realitzat el 9,66 % de l ajust efectuat en el període Mentre que l Administració central i la Seguretat Social han reduït el dèficit en poc més d un punt del PIB (passant del 5,62 % del PIB al 4,56 %), la Generalitat l ha reduït en pràcticament dos (del 4,48 % del PIB al 2,58 %). Any rere any, l Estat (Administració central i Seguretat Social) s ha anat assignant un major percentatge de l objectiu de dèficit (un 80 % l any 2013; el 100 % l any 2017), tot i que la despesa de l Estat suposa poc més d un 57 % de la despesa pública total. 28

29 29

30 - L augment de la pressió fiscal estatal (IVA, IRPF, societats, impostos especials, etc.). Cap retorn a Catalunya La política fiscal duta a terme pel Govern espanyol, especialment en els darrers anys, ha suposat un increment important de la pressió fiscal tant per a les persones físiques com per a les persones jurídiques. I s ha fet amb un únic objectiu: incrementar la recaptació de l Estat. Ni redistribuïdora de riquesa, ni territorialment, ni incentivadora de l activitat. Tot al contrari: només s ha buscat la recaptació. L Estat ha dut a terme mesures tributàries que no només han deixat sense marge de maniobra la Generalitat de Catalunya per poder legislar d acord amb les necessitats de la societat catalana (per exemple, amb l IRPF), sinó que fins i tot han tingut efectes negatius per a les finances de la Generalitat. Els increments de tipus impositius d impostos com ara els de IRPF o l IVA no solament no han suposat cap increment de la recaptació per a les arques catalanes, ja que l Estat no ens n ha fet partícips, sinó que ens han suposat un increment de la despesa derivat d aquestes decisions que mai no ha estat compensat. En termes numèrics, l any 2013 l Estat disposava d uns ingressos addicionals de M d euros derivats de l augment del tipus de l IVA i dels impostos especials i de la creació del gravamen complementari de l IRPF, però cap d aquests increments no ha suposat un augment dels recursos per a les comunitats autònomes. Concretament, l Estat ha legislat en impostos cedits a la Generalitat, sense ferla partícip de l increment de recaptació o afectant a la baixa els ingressos: IRPF: l Estat ha aprovat diverses normes sense preveure la participació del 50 % en els nous ingressos derivats de la modificació normativa: - L augment de la pressió fiscal en l IRPF per part de l Estat durant els anys L amnistia fiscal no va preveure l atribució a les comunitats autònomes del 50 % de la recaptació obtinguda. - El gravamen especial sobre els premis de loteries i apostes tampoc no va preveure que el 50 % de la recaptació corresponia a la Generalitat. IVA i impostos especials: L augment de la pressió fiscal de l Estat en aquests impostos especials no ha tingut efectes en la part de rendiment cedit a la Generalitat; tampoc no hi ha hagut compensació pels efectes que les mesures fiscals tenen sobre l activitat econòmica i, per tant, sobre la part de rendiment autonòmic. 30

31 Un exemple és el cost addicional que la Generalitat haurà assumit per l increment de l IVA sobre els productes sanitaris: assumirà el cost addicional de l increment del tipus i no ingressarà res de l increment de la recaptació. Pel que fa a l Impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentals (ITPAJD), l Estat: - Ha legislat establint exempcions fiscals en la modalitat operacions societàries de l ITPAJD, cedit a les comunitats autònomes, fins al punt de reduir fins a la mínima expressió la recaptació per aquest concepte. - Ha establert l exempció subjectiva a favor de la Sociedad de Gestión de Activos rocedentes de la Reestructuración Bancaria (SAREB), la qual cosa ha comportat que la transmissió dels immobles de titularitat de les entitats financeres afectades per la reestructuració s hagi produït amb nul la tributació per a l ITPAJD, cedit a les comunitats autònomes. La política fiscal duta a terme per l Estat espanyol ha tingut també un component sospitosament dirigit a penalitzar certs col lectius o sectors molt arrelats a Catalunya. Exemples d aquesta penalització són: La creació i el consum cultural: l increment del tipus de l IVA cultural fins al 21 % ha provocat sense cap mena de dubte un cop important sobre el teixit cultural català. Un canvi d interpretació de normes tributàries relacionades amb l IVA ha generat inseguretat jurídica i problemes financers a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. La pràctica de l esport: l excessiu tipus de l IVA (21 %) perjudica els nombrosos serveis relacionats amb l esport. La nova llei de l impost de societats obliga les entitats petites a presentar l impost de societats, amb els costos administratius que això representa. Aquesta mesura afecta i penalitza estratègicament el teixit associatiu català. Altres greuges en matèria de tributs: Impost sobre la comercialització de gasos fluorats: l Estat ha creat un nou impost que grava aquesta comercialització, malgrat que és la Generalitat qui efectua a Catalunya el control i el seguiment de la comercialització de gasos fluorats. IVA deduïble del Servei Meteorològic de Catalunya: l Agència Tributària estatal ha modificat (sense emparar-se en cap modificació legislativa) els criteris de deduïbilitat de l IVA del Servei Meteorològic de Catalunya, fet que comportarà la necessitat d incrementar les transferències de la Generalitat a aquest ens. - La no-consideració del cost de la vida com a font de desigualtats 31

32 Hi ha altres greuges: un fet remarcable és el del cost de la vida, que a Catalunya és superior que la mitjana de l Estat. L Estat, però, no té mai en compte aquesta qüestió a l hora de preveure que les prestacions socials han de ser més elevades per poder cobrir els costos més elevats de Catalunya- Per exemple: Quan a l Estat es parla d igualtat en relació amb les pensions mínimes es comet una injustícia, ja que el poder adquisitiu d una mateixa pensió mínima de 593 al mes és molt inferior a Catalunya que a d altres territoris de l Estat. Quan es parla d igualtat en relació amb les prestacions per dependència es comet una injustícia, ja que el cost d una plaça en una residència és molt superior a Catalunya que a d altres territoris. Passa el mateix quan parlem de la quantia de les beques o dels drets d accés a les beques. I no només això, si a Catalunya el cost de la vida és més elevat, els salaris també ho han de ser; és una qüestió de supervivència. Tanmateix, l escala de l impost sobre la renda en el seu tram estatal no varia, cosa que vol dir que, com que és un impost progressiu, el fet que a Catalunya tinguem un cost de la vida més alt també comporta que l impost sobre la renda ens gravi més els salaris i rendes, malgrat no tenir més poder adquisitiu. Cal posar fre a aquestes polítiques discriminatòries que practica el Govern espanyol vers Catalunya. - El sistema de finançament El model actual de finançament, pactat el 2009 pel Govern tripartit, continua sent un llast per a Catalunya. S ha produït un increment de recursos cap a l Estat. Segons les darreres dades publicades, aquest sistema actual ha permès que en el període els ingressos de l Estat hagin crescut un 8,3 %, mentre que els de les comunitats autònomes s han reduït un 3 %. L Estat ha passat de disposar del 37,8 % dels recursos totals (2010) a disposar del 45,8 % (2013). És a dir, s ha produït un transvasament de recursos de les comunitats autònomes a l Estat. - Catalunya, encara més perjudicada. Des de l any 2009, les diferències entre comunitats autònomes han augmentat amb aquest sistema de finançament. Ha millorat la posició de les comunitats que ja sortien beneficiades pel model anterior i ha empitjorat la de les més perjudicades. Mentre que l any 2009 la diferència entre les comunitats autònomes amb més i menys recursos era de 31 punts, l any 2013 és de

33 En el cas de Catalunya, des del 2010 els recursos per capita s han anat reduint progressivament. Mentre que el 2009 se situaven per sobre de la mitjana, a partir del 2010 i fins a l any 2013 han estat sempre per sota. Catalunya va perdent posicions. En recursos per capita, Catalunya se situa en la desena posició, però si es tenen en compte les paritats de poder de compra (PPA), cau fins a la catorzena posició. El sistema de bestretes, un problema per a la tresoreria. Aquest sistema d entregues a compte està subjecte a les errades de previsió del Govern central i comporta importants distorsions a la tresoreria de les comunitats autònomes. Així doncs, els recursos meritats els anys 2009, 2010 i 2011 divergeixen sensiblement de les bestretes rebudes. D aquesta manera, els recursos comunicats aquest any a la Generalitat per al 2016 suposaran un increment d uns M respecte al Aquests recursos inclouen les bestretes del model de finançament i les liquidacions de l any Si el 2014 no s haguessin subestimat les bestretes, la Generalitat hauria disposat de M de més i el dèficit registrat hauria estat un 0,7 % inferior. Altres dades d interès: Tenim uns recursos per capita en salut més baixos que la mitjana de l Estat com a conseqüència del model de finançament autonòmic vigent. Aquest fet ha obligat a sacrificar la paga extraordinària dels professionals sanitaris de Catalunya tres anys consecutius, mentre que a la resta de l Estat només s ha eliminat una d aquestes pagues. El 2015 Catalunya és la desena comunitat autònoma en el rànquing de despesa per habitant en cultura en els pressupostos generals de l Estat (2 /hab.). Per sobre de la mitjana, només s hi situen les comunitats autònomes de Madrid (19,3 /hab.) i Galícia (6 /hab.). L Estat no reparteix equitativament el fons espanyol per a la realització de projectes socials de suport a la família i la infància: Catalunya només en rebrà 3,75 M, però per volum de població li correspondrien 5,48 M. Les transferències finalistes de l Estat en ensenyament s han reduït un 98 % des del 2010: han passat de 147,3 M l any 2010 a una previsió de 2,8 M l any 2015 (no s ha tingut en compte la partida de beques). Entre les actuacions que s han quedat sense finançament de l Estat en matèria d ensenyament destaquen: la gratuïtat del segon cicle d educació infantil; el Pla Educa3, de foment de les llars d infants municipals; el 33

34 programa Escola 2.0; les biblioteques escolars, i l augment de l oferta de places a les EOI d ensenyament d anglès, entre d altres. Respecte del 2011, Catalunya ha perdut el 76,3 % de les subvencions i inversions nominatives en cultura. L Estat ha limitat els ajuts als centres especials de treball (CET), ha eliminat els ajuts a la contractació de persones amb discapacitat en empreses ordinàries, i ha reduït mesures actives d inserció per a destinataris de l RMI i també ajuts en programes de suport a l economia social i cooperativa. La no-territorialització dels instruments de suport a la indústria fa que la quantitat de recursos destinats a projectes de reindustrialització i foment de la competitivitat industrial sigui inferior al que pertocaria per pes econòmic i, per tant, no es puguin dotar tots els projectes empresarials que convindria, amb un clar impacte en llocs de treball. L últim cas de fons sense aplicació a Catalunya és el d uns 14 M que gestionarà l ICEX, el qual destina zero recursos a Catalunya. Si s hagués destinat el 20 % d aquests recursos, es podrien haver mobilitzat inversions per sobre dels 100 M a Catalunya. Tot i que Catalunya representa un terç de la inversió empresarial en R+D a l Estat, les polítiques estatals van en contra d aquest lideratge. Denegacions d ajuts a universitats o centres de recerca catalans: durant el 2012 diverses entitats catalanes vinculades a la Generalitat de Catalunya, com ara universitats o centres de recerca, van veure denegats ajuts estatals (ja concedits a nivell tècnic i administratiu, amb una resolució emesa), perquè l Estat va fer prevaldre el criteri d impedir l increment del dèficit públic. En l àmbit de les telecomunicacions, pràcticament tots els programes i plans de promoció de les TIC dirigits a empreses, administracions i entitats que posa en marxa l Estat, normalment a través de Red.es, els ha finançat amb fons FEDER i Catalunya sempre n ha quedat fora. Mentre que la UE i la Generalitat incrementen el pressupost al Pla de desenvolupament rural (PDR), l Estat redueix la seva aportació al camp català en un 74 %, en el marc del PDR , i només dóna 59 M dels previstos per a tot el període. Per contra, en altres comunitats autònomes l aportació estatal és molt més elevada. 34