RENÉ DESCARTES ( )

Transcripción

1 1 RENÉ DESCARTES ( ) Vida Va néixer el 1596 al poble francès de La Haye (Ara es diu Descartes en el seu honor), en una família d'advocats, comerciants i metges. Va ser el tercer fill del jurista Joaquim Descartes i de Jeanne Brochard. Encara que creia que la seva mare va morir en néixer ell, en realitat va morir un any després, durant el part d'un germà que tampoc no va sobreviure. En morir la mare, ell i els seus germans van ser educats per la seva àvia, donat que el pare, conseller del Parlament de Bretanya, havia de marxar durant llargues temporades. Va estudiar al col legi jesuïta de La Flèche entre 1604 i Va rebre una sòlida formació clàssica, llatina i grega, llegint autors com Ciceró, Horaci i Virgili, d'una banda; i Homer, Píndar i Plató, per l'altra. La resta de l'ensenyament estava basat en textos d'aristòtil, acompanyats bàsicament per comentaris de Suárez. Aristòtil era llavors l'autor de referència per a l'estudi de la física i la biologia. El pla d'estudis també s ocupava de les matemàtiques pures i aplicades: astronomia, música i arquitectura. A més, seguint una estesa pràctica medieval i clàssica, els estudiants s'exercitaven sovint en el debat. Amb 18 anys, va anar a la Universitat de Poitiers per a estudiar Dret. El 1616 ja és Batxiller i Llicenciat. De 1618 a 1621 es va allistar en diferents exèrcits, tot i que no sembla que participés en cap acció bèl lica important. La seva intenció va ser "veure món" i observar l'organització militar. Va viatjar pels Països Baixos, Alemanya, Polònia i Hongria. Passà l'any 1622 a París, per emprendre després un viatge de peregrinació a Itàlia que va durar de 1623 a 1624, quedant-se de nou a París de 1625 a El 1619, a Breda, va conèixer a Issac Beeckman, qui intentava desenvolupar una teoria física corpuscular, molt basada en conceptes matemàtics. Això va estimular l'interès de Descartes per les matemàtiques i la física. Ell mateix refereix que, inspirat per una sèrie de somnis, en aquesta època va albirar la possibilitat de desenvolupar una "ciència meravellosa". El fet és que resol problemes com el de la trisecció de l'angle i la duplicació del cub; també descobreix el teorema denominat d Euler sobre els políedres. Descartes no publicà llavors cap d'aquests resultats. Durant la seva estada més llarga a París, referma relacions amb altres intel lectuals com el monjo Mersenne i Guez de Balzac, així com amb un cercle conegut com "els llibertins". Els seus amics propaguen la seva reputació i la seva casa es va convertir en un punt de reunió per a intercanviar idees. El 1628 lliura un duel, després del qual va comentar que no he trobat una dona la bellesa de la qual pugui comparar-se a la de la veritat. L'any següent, amb la intenció de dedicar-se per complet a l'estudi, es trasllada definitivament als Països Baixos, on duria una vida modesta i tranquil la, encara que canviant de residència constantment per a mantenir-se ocult. Roman allí fins a 1649, tot i fer alguns viatges. La preferència per Holanda es deu a la major tolerància i interès per les ciències en aquell pròsper país, mentre el centre d'europa s'esquinçava en la Guerra dels Trenta Anys, que acabaria el Al setembre de 1649 la Reina Cristina de Suècia el va cridar a Estocolm per a treballar en la seva cort com a filòsof resident i tutor personal. Descartes acceptà la invitació, però va resultar fatal per al filòsof, en veure's obligat a iniciar les lliçons a les cinc del matí, sent un home habituat a dormir deu hores diàries i a meditar i llegir al llit. Allí va morir d'una pulmonia el 11 de febrer de 1650, als quatre mesos de la seva arribada a Suècia. Tenia 53 anys d'edat. Obres En matemàtiques va simplificar la notació algebraica i va donar noves bases a la geometria analítica. Va ser el creador del sistema de coordenades que du el seu nom (cartesianes), la qual cosa va obrir el camí al desenvolupament del càlcul diferencial i integral d Isaac Newton i Gottfried Leibniz. Va inventar la regla del paral lelogram, que va permetre combinar forces no paral leles. La seva interpretació mecanicista va consolidar els principis del determinisme físic i biològic.

2 2 La seva primera obra va ser Regles per a la direcció de l'esperit ( ) (pòstuma). Després va escriure El món o Tractat de la llum i L'home ( ). El 1637 va publicar el Discurs del mètode on presenta el seu recorregut intel lectual i un resum del seu pensament. Seguidament tres assajos: Diòptria, Geometria i Meteors. En 1641 va publicar les Meditacions metafísiques, acompanyades d'un conjunt d'objeccions i respostes que va ampliar i va tornar a publicar en Cap a 1642 escriu un diàleg, La recerca de la veritat mitjançant la raó natural (pòstum). El 1647 apareixen els Principis de filosofia, que Descartes idealment hauria destinat a l'ensenyament. El 1648 concedí una entrevista a Franz Burman, un jove estudiant de teologia. Burman registrà detalladament les respostes, que es consideren fidels. En 1649 publica un últim tractat, Les passions de l'ànima. També es conserva una important correspondència, que en gran part canalitzava a través de Mersenne, així com alguns esbossos i opuscles que va deixar inèdits. 1. L arbre del saber En Descartes hi trobem dues grans línies d'interès. D'una banda, el treball matemàtic i científic, en el qual va fer algunes aportacions notables, encara que la seva física, especulativa i poc basada en l observació, no va ser encertada. Per un altre, l'interès filosòfic d'assolir una comprensió global i radical de la realitat. La unió d'ambdues es manifesta en una filosofia d'inspiració matemàtica que aspira a elaborar un sistema global, alhora que en un intent de fonamentar sobre bases completament segures el coneixement en general. Serà aquest segon propòsit el que marcarà la seva principal originalitat filosòfica i el punt en el qual exercirà una poderosa influència en tot el pensament modern, provocant un gir radical en els camins de la filosofia occidental. Tot i la seva novetat, però, són molts els aspectes en els quals l'autor continua la tradició filosòfica anterior. Ara bé, en assentar-los sobre un nou principi general, els temes i el significat de les idees quedarà profundament alterat. D'acord amb una època plena de canvis, novetats i polèmiques; Descartes experimenta vivament els dubtes respecte al valor de la tradició intel lectual rebuda, alhora que participa de l'optimisme de les noves vies que s obrien per a la ciència natural. Juntament amb les noves propostes astronòmiques i físiques, amb l expansió de l'esperit de lliure examen i d una espiritualitat més íntima i individual; diversos autors com Francis Bacon i Gal lileu treballaven també en la formulació d'un nou mètode per a la investigació. Descartes se sumaria a aquesta línia de treball. La crisi de la forma escolàstica del treball filosòfic, basada en la lògica i els conceptes clau d'aristòtil, ja havia començat amb el nominalisme del s. XIV, però no s havia perfilat encara una manera nova i positiva d'investigar que permetés avançar amb seguretat i eficàcia. L'experiència directa i la matemàtica van ser els referents principals on es van buscar les bases d'una nova metodologia, impulsada per l'embranzida de les ciències naturals. Prenent la vella imatge de l'arbre de Porfiri, la saviesa humana és, diu Descartes, el conjunt de totes les ciències. Un conjunt que és com un sistema orgànic: és com un arbre les arrels del qual són la metafísica, el tronc la física o filosofia natural, i les branques les altres ciències, principalment la medicina, la mecànica i la moral. Ara bé, per tal que aquesta unitat pugui esdevenir-se serà necessari trobar allò que és comú en tot saber. Descartes establirà la forma matemàtica, la sistematicitat de la raó, com a model a seguir i proposarà, per tant, un mètode únic de treball, que hauria de ser eficaç en tots els camps on el saber humà és possible.

3 3 Amb la metàfora de l'arbre del coneixement Descartes vol assenyalar també la primacia de la filosofia respecte de les altres ciències, doncs sense ella els coneixements no adquireixen una fonamentació última. Aquesta primacia el porta a considerar que fins a la pròpia física extreu els seus principis bàsics de la metafísica. No obstant això, trobem aquí una primera vacil lació: La metafísica és l'arrel, però la matemàtica inspira el mètode i dóna forma al comú del saber i, a més, com es veurà, tot això requereix d'una fonamentació en la consciència del subjecte, el jo penso, i en la idea de Déu, que també ocupen un lloc principal. Què és, doncs, el primer? Poden aquests quatre elements formar un principi únic i coherent? Un mètode general per al pensar Descartes considera que és necessari establir de manera sòlida els criteris de coneixement abans d embrancar-se en l estudi de la realitat de les coses. Aquest plantejament serà típic de bona part de la filosofia posterior i és ell qui l inicia. Convé començar exposant, doncs, les seves idees respecte del mètode del coneixement; encara que es veurà més endavant com l'intent de fundar completament el saber en la consciència obligarà a revisar el valor d'aquesta exposició inicial. Ara bé, establir un mètode general no pot fer-se sense una font inicial d inspiració, sense un model concret que suggereixi el camí a seguir. Descartes creu trobar aquesta base en la matemàtica i en la imatge mecanicista del món que s estava desenvolupant entre els físics i astrònoms. La realitat entesa com una composició complexa d'elements simples i inerts en un espai geomètric. Aquest model servirà fins i tot per a la idea mateixa del subjecte i del pensament. Pensa, doncs, que si totes les ciències són una en el fons: la saviesa humana aplicada als diferents objectes; llavors la raó i la seva forma de treball ha de ser igual amb independència dels camps on s'apliqui i ha de ser la mateixa per a tots els homes. Rebutjant una diversitat de mètodes entre diversos camps del saber, creu Descartes que el mètode d'investigació, de concebre i de raonar ha de ser únic i universal. La Matemàtica, com a ciència abstracta i formal d'un especial rigor i claredat, constitueix el model metòdic per a buscar la veritat en general, per això la Matemàtica és la referència principal per al disseny de la nova manera de pensar. De fet, pensa, si després de segles de pensament l'error, la incertesa i les discussions segueixen sent tan àmplies, ha de ser que no es treballa amb un mètode adequat. Cal trobar una forma d'investigació que permeti avançar de forma segura, evitant els errors i precipitacions. La formulació d'aquest mètode nou que permeti la certesa i el progrés serà un dels interessos dominants de Descartes, i la seva proposta es concreta en quatre regles principals, encara que és també tota una concepció del saber i la ciència. 1. El mètode és necessari per a la investigació de la veritat de les coses És més encertat no pensar mai en buscar la veritat de les coses que fer-ho sense mètode." Més endavant Descartes especifica: "Així doncs, entenc per mètode regles certes i fàcils, mitjançant les quals el qui les observi exactament no prendrà mai res fals per veritable, i no emprarà inútilment cap esforç de la ment, sinó augmentarà sempre allò que és capaç de conèixer". 2. "I considerant això més atentament a la fi es nota que solament aquelles en les quals s'estudia cert ordre i mesura fan referència a la Mathesis, i que no importa si tal mesura ha de buscar-se en els nombres, en les figures, en els astres, en els sons o en qualsevol altre objecte; i que, per tant; ha d'haverhi una única ciència general que expliqui tot el que pot buscar-se sobre ordre i la mesura, no adscrit a

4 4 una matèria especial, i que és anomenada, no amb un nom adoptat, sinó ja antic i rebut per l'ús, Mathesis Universalis, ja que en aquesta es conté tot allò pel que les altres ciències són anomenades parts de la Matemàtica." El que proposa és una idea de la filosofia com a sistema: com a conjunt de coneixements derivats d uns principis de forma raonada i preferentment deductiva. Els punts de partida de la deducció del sistema del món seran les idees innates que la intel ligència humana troba en ella mateixa, i l eina de connexió entre les idees serà el mètode. Aquest esquema serà típic d un seguit de pensadors que seran anomenats racionalistes i entre els que destaquen Spinoza i Leibniz. En Descartes, el problema filosòfic fonamental serà el problema de la certesa. Com puc jo estar cert d'alguna cosa? "Convé ocupar-se tan sols d'aquells objectes sobre els quals els nostres esperits semblin ser suficients per a obtenir un coneixement cert i indubtable". Arrel d això, la veritat esdevindrà gairebé sinònim de certesa o evidència: Alguna cosa és veritable si pot saber-se del cert. La filosofia de Descartes constitueix un gir radical en el pensament filosòfic en tant que la veritat ja no és tant l'adequació de les idees a la realitat com l'adequació de les idees a la ment que les pensa. Es produeix un desplaçament del centre d'interès de la Filosofia cap a la subjectivitat, però una subjectivitat genèrica o neutra, desproveïda de trets personals. Una subjectivitat el pensar de la qual consistirà en l'aplicació atenta d'un procediment metòdic fix, que es basa en intuïcions clares de les nocions i deduccions que l ocupen. Per tot això, no seria desencertat afirmar que el centre del discurs filosòfic cartesià el constitueix el problema del mètode. Es tracta precisament de buscar un camí segur d'accés a la veritat. 3. "Tota ciència és un coneixement cert i evident; i qui dubta de moltes coses no és més docte que el que mai va pensar en elles, sinó que fins i tot sembla més indocte que aquest; i per tant és millor no estudiar mai que ocupar-se d'objectes de tal manera difícils que, no podent distingir els veritables dels falsos, estiguem obligats a admetre els dubtosos per certs, ja que en ells no hi ha tanta esperança d'ampliar la ciència com perill de disminuir-la." Si la matemàtica és la ciència per excel lència, l'única que té solidesa epistemològica, és perquè el subjecte cognoscent té un alt grau de certesa en els seus enunciats i proposicions. La claredat i rigor propis de la matemàtica haurien d'assolir-se en totes les àrees. Saber en sentit propi ha d'implicar en tot moment coneixement cert i evident, en cas contrari no es tractaria de coneixement. Diu Descartes: "Aquells que busquen el recte camí de la veritat no han d'ocupar-se de cap objecte a propòsit del qual no puguin obtenir una certesa igual a les demostracions de l'aritmètica i de la Geometria" (Regula II) El mètode que proposarà l autor no pot ser, doncs, complicat o abstrús; ha de ser ell mateix clar i distint. L'eina que utilitzem ha de tenir les qualitats d'allò que desitgem trobar. El mètode és un instrument per a descobrir la veritat i per a ensenyar a la raó a saber conduir-se de la manera més eficaç possible davant tots els objectes que se li presentin.

5 Les regles del mètode En el Discurs del Mètode, Descartes enuncia 4 regles: 1ª Evidència intel lectual o certesa com a criteri de veritat. 2ª Anàlisi o divisió del complex i reducció a les seves parts o idees simples. 3ª Síntesi ordenada dels elements descoberts en l anàlisi. 4ª Enumeració de totes les parts i revisió per a la intuïció global del conjunt. 4. En lloc del gran nombre de preceptes de que es compon la lògica, vaig creure jo que em bastaria amb els quatre següents, amb la condició que prengués la ferma resolució de no deixar d'observar-los ni una sola vegada. El primer era: no acceptar mai cosa alguna com veritable si no la coneixia com a tal amb evidència, és a dir, evitar curosament la precipitació i la prevenció, i no admetre en els meus judicis més que el que es presentés al meu esperit tan clara i distintament, que no tingués ocasió alguna de posar-ho en dubte. El segon: dividir cadascuna de les dificultats que examinés en tantes parts com fos possible i com es requerís per a la seva millor solució. El tercer: conduir ordenadament els meus pensaments, començant pels objectes més simples i més fàcils de conèixer, per anar ascendint a poc a poc i com per graus, fins al coneixement dels més compostos, i suposant un ordre encara entre aquells que no es precedeixen naturalment uns a uns altres. L'últim: fer en tot enumeracions tan completes, i revisions tan generals, que estigués segur de no oblidar res. (Discurs del mètode, II) Vegem doncs el sentit i les implicacions de les quatre regles principals que componen el mètode cartesià. 1º Criteri d'evidència: Acceptar solament allò que veiem amb tal claredat i evidència que no puguem tenir cap dubte sobre la seva veritat. Aquest criteri exigeix, per una banda, que el subjecte estigui despert i atent, i per l altra, que els objectes sobre els quals pensem les idees de la ment tinguin les característiques de claredat i distinció, que solament poden posseir si són idees simples i unívoques. Entre una ment atenta i unes idees clares hi pot haver una relació d intuïció evident, que és la forma més perfecta del coneixement: una visió clara i atenta de la ment que comprèn l'objecte completament sense ombra de dubte. Cal aclarir el sentit que dona Descartes a la intuïció evident, ja que està en la base mateixa de la seguretat del mètode i de la seva filosofia. L'evidència, diu, pot obtenir-se mitjançant els dos actes principals de l'enteniment: la intuïció i la deducció. La intuïció permet el descobriment de les primeres veritats i de cadascuna de les idees simples, que seran precisament les arrels de l'arbre del coneixement; la deducció serveix per a la fonamentació de la resta de veritats i per a establir l'ordre entre les idees. La intuïció és la forma principal del coneixement, però la deducció pot assolir una certa visió d'un conjunt d'idees, una certa intuïció global, que es deurà a les altres regles del mètode. 5. "Entenc per intuïció no el testimoniatge fluctuant dels sentits, o el judici fal laç d'una imaginació que compon malament, sinó la concepció d'una ment pura i atempta tan fàcil i distinta, que en absolut quedi cap dubte sobre allò que entenem; o, el que és el mateix, la concepció no dubtosa d'una ment pura i atenta que neix de la sola llum de la raó i que per ser més simple, és més certa que la mateixa deducció, la qual, no obstant això, ja vam assenyalar més amunt que tampoc pot ser mal feta per l'home. Així cadascun pot intuir amb l'esperit que existeix, que pensa, que el triangle està definit sols per tres línies, l'esfera per una sola superfície, i coses semblants que són més nombroses del que creu la majoria, precisament perquè menyspreen parar esment en coses tan fàcils".

6 6 Tot coneixement ha de ser clar i distint. Escriu en els Principia Philosophiae I: "Anomeno coneixement clar al que es presenta d'una manera manifesta a un esperit atent". I "Entenc per coneixement distint el que és tan precís i tan diferent de tots els altres que només comprèn el que manifestament apareix al que ho considera com cal". La claredat i la distinció ens revelen sense cap dubte quines coses són veritables. En la quarta part del Discurs escriu la regla general: "Les coses que concebem molt clara i distintament són totes veritables". "És segur que mai prendrem per veritable la falsedat si tan sols prestem assentiment al que percebem clara i distintament." Si l'acte de la intuïció és un i immediat, el seu objecte ha de ser simple: manifestar un només tret comprès de forma completa. La simplicitat de l'elemental constitueix la base de la claredat i distinció de les idees. 6. Anomeno absolut a tot allò que conté en si la naturalesa pura i simple que és objecte d'una qüestió: per exemple, tot el que es mira com independent, causa, simple, universal, un, igual, semblant, recte, o altres coses d'aquest tipus; i al mateix temps anomeno absolut en primer lloc el que hi ha de més simple i més fàcil per a utilitzar-lo en la solució de les qüestions. (Regles) 7. És necessari advertir, en segon lloc, que hi ha un reduït nombre de naturaleses pures i simples que puguin veure's per intuïció a primera vista i en si mateixes, sense dependència d'unes altres, sinó en les mateixes experiències o bé gràcies a la llum que ens és innata. Diem que és necessari considerar-les curosament, ja que són elles les que en cada sèrie denominem les més simples. Respecte de totes les altres naturaleses, no poden ser percebudes més que deduint-les de les primeres, ja sigui això de manera realment immediata, ja sigui a través de dues, tres, o més conclusions distintes, el nombre de les quals també ha de tenir-se en compte, a fi de reconèixer si més o menys graus les allunyen de la proposició que és la primera i la més simple. Aquest és tot l'encadenament de les conseqüències que dóna lloc a aquestes sèries d'objectes d'investigació, a les quals és necessari reduir tota qüestió per a estar en condicions d'examinar-la amb un mètode segur. (Regles) Les idees clares i distintes venen a ser com àtoms indivisibles, com unitats simples i independents que seran posades en ordre segons els criteris formals de la deducció. No és difícil adonar-se que els continguts mentals són vistos de manera semblant a l estructura mecanicista del món físic: elements en un espai que es relacionen segons lleis o regles. Aquesta concepció és comú al pensament empirista, tot i que per als autors d aquest corrent, els elements bàsics seran sensacions i no pas continguts ideals. 2ª i 3ª regles: Anàlisi i síntesi. 4ª Revisió del procés. La intuïció és un coneixement immediat, no processual: es capta una veritat clara i distinta de manera instantània. Però no tot el nostre coneixement pot obtenir-se per intuïció directa. Molt sovint ens cal donar una sèrie de passos per arribar a conclusions. El coneixement que s obté per procés pot ser inductiu o deductiu (encara que l autor empra aquests termes de vegades en el mateix sentit) La deducció, doncs, és un procés de pensament, una cadena de idees i raons successives. D'una veritat evident s'extreuen les seves conseqüències, que són també veritables, si la deducció és correcta. La deducció no és tan evident com la intuïció perquè és composta de passos cadascun dels quals pot ser objecte d una intuïció particular. La deducció és mediata, successiva i temporal, va intuint cada cosa separadament en cada pas. Encara que Descartes accepta dues formes de raonament (inducció i deducció), sempre considera que la segona és l'única que pot proporcionar saber científic i seguretat. L'experiència, en tant que depèn dels òrgans sensorials que no són completament

7 7 fiables, i de la realitat empírica que és composta i per això dubtosa. Generalitzar a partir de l experiència (inducció) és font de freqüents enganys, donat que la imaginació combina de maneres incontrolades els continguts de la sensibilitat. Segons Descartes, només a partir de l'experiència no pot haver-hi, per tant, ciència. El mètode de la matemàtica, el mètode de l'anàlisi i de la síntesi, constitueix per a Descartes el mètode del pensar mateix. Tot pensar correcte segueix fidelment les regles del mètode resolutiu-compositiu: divisió de la complexitat en els elements que la composen y reunió dels elements en una unitat ordenada i sistemàtica. L'anàlisi i la síntesi ens ofereixen les dues cares consecutives d'un procés únic de coneixement: Anàlisi d'un tot en les seves parts simples i conegudes, i l enllaç per passos d'una cosa a una altra en la ment. Tant l'anàlisi com la síntesi són, doncs, deducció (recordi s que de vegades l anomena igualment inducció). 8. "Per deducció entenem, tot allò que se segueix necessàriament d'altres coses conegudes amb certesa, encara que elles mateixes no siguin evidents, tan sols amb que siguin deduïdes a partir de principis veritables coneguts mitjançant un moviment continu i ininterromput del pensament que intueix amb transparència cada cosa en particular; no d'una altra manera sabem que l'última baula d'una llarga cadena està enllaçat amb el primer, encara que no contemplem amb un només i el mateix cop de vista tots els intermedis, dels quals depèn aquella concatenació, amb la condició de que els hàgim recorregut amb els ulls successivament i recordem que estan units des del primer fins a l'últim cadascun al seu immediat. Així doncs, distingim aquí la intuïció de la ment de la deducció en que aquesta és concebuda com un moviment o successió, però no ocorre d'igual manera amb aquella; i a més, perquè per a aquesta no és necessària una evidència actual, com per a la intuïció, sinó que més aviat rep en certa manera de la memòria la seva certesa. De la qual cosa resulta poder afirmar-se que aquelles proposicions que se segueixen immediatament dels primers principis, sota diversa consideració, són conegudes tant per intuïció com per deducció; però els primers principis mateixos només per intuïció, mentre que les conclusions remotes no ho són sinó per deducció". (Regula III). El pensament és un procés en primer lloc d'anàlisi i en segon lloc de síntesi de l'analitzat. El simple és el fons en el qual descansa i se suporta l'evidència. Per això és clara l'exigència epistemològica de la simplicitat. Tota ciència té elements simples connectats de manera deductiva formant una cadena contínua des dels axiomes fins a les conclusions. És un model deductiu i no empíric de ciència. Es tracta de conèixer els components simples de les realitats complexes: "tota la ciència humana consisteix en això només: que vegem distintament com aquestes naturaleses simples concorren a la composició d'altres coses." (Regula XII). Tot el problema gnoseològic i ontològic de Descartes radicarà en la recerca del mètode que ens doni les regles de descomposició adequada del complex i que, per això mateix ens posi en contacte amb els fonaments sòlids de la ciència i ens permeti, partint d'ells, edificar deductivament tot l'edifici del coneixement humà, la Mathesis Universalis. 9. Tot el mètode consisteix en l'ordre i la disposició dels objectes sobre els quals cal centrar la penetració de la intel ligència per a descobrir alguna veritat. Li serem curosament fidels si reduïm les proposicions complicades i fosques a proposicions més simples, i al final, si partint de la intuïció de les que són més simples de totes, procurem elevar-nos pels mateixos graons o graus al coneixement de totes les altres. (Regles) 10. És necessari notar, a més, que per enumeració suficient o inducció, entenem solament aquella que ens dóna la veritat de la seva conclusió amb més certesa que amb qualsevol altre tipus de prova, salvant la simple intuïció. Sempre que no ens és possible reduir o dur a la intuïció un coneixement, després d'haver rebutjat tots els vincles dels sil logismes, ens queda única i simplement aquest camí, al que estem obligats a concedir un crèdit total. Ja que totes les coses que hem deduït d'una manera immediata unes d'unes altres, si la inferència ha estat evident, han estat ja reduïdes a una veritable intuïció. (Regles)

8 8 Amb aquest mètode Descartes creu possible abandonar la lògica clàssica com a referent fonamental del pensament filosòfic. Segons ell, els raonaments de tipus sil logístic només permeten aclarir coses ja sabudes. En canvi, creu que amb el seu mètode serà possible el descobriment de coneixements nous que ens permetran ser mêtres et possesseurs de la nature. La intenció del coneixement és el domini de la natura: posar en mans de l home un saber del qual se n pugui derivar una tècnica, un ús pràctic. 2. Recerca d'un nou principi: El dubte metòdic i el cogito En tant que filòsof, Descartes no es limita a formular un mètode, sinó que veu necessari buscar un nou principi per a la fonamentar de manera absolutament segura el pensament i, fins i tot, el nou mètode que ell mateix proposa. Basar el coneixement en un nou principi implica deixar en suspens el que anteriorment es creia conèixer, a l'espera de trobar un nou i millor fonament. És, per tant, un programa ambiciós, que suposa un rebuig de la tradició filosòfica per tal de començar sobre unes bases completament noves el pensament i la ciència. Tenim aquí un primer antecedent de l esperit revolucionari modern. Per cercar aquest nou principi es planteja dues possibilitats: Revisar críticament la història del pensament, la qual cosa és llarg i complicat; o acceptar provisionalment un escepticisme general: suposar que no se sap, i mirar de trobar el nou principi a partir d'aquesta situació mental. Descartes optarà per la segona alternativa, que li permet investigar des de si mateix, des de l'anàlisi de la seva pròpia situació subjectiva. El pensament elaborat per un mateix, diu, com l'edifici construït per un sol arquitecte, serà més perfecte que aquell on s amunteguen les aportacions de diferents autors. Descartes vol superar d una vegada per totes els arguments de l escepticisme, així com la situació històrica de confusió que viu la seva època i ell mateix. Per fer-ho, s aïllarà dels altres i rastrejarà en la seva pròpia solitud subjectiva. Aquesta actitud de rebuig de l autoritat de la tradició i de pensament individual i en primera persona, serà un dels trets dominants de l actitud intel lectual moderna, que la Il lustració estendrà: pensa per tu mateix. Sapere aude! Aquest procediment per vèncer l escepticisme i trobar un primer principi completament segur s'ha denominat dubte metòdic, perquè no es tracta de la simple situació d incertesa respecte d'uns continguts, sinó d'un mètode o procediment amb el propòsit de descobrir un principi general del saber. El camí escollit per Descartes és paradoxal: reforçar al màxim la negativitat del dubte, radicalitzar el propi escepticisme per tal de mostrar que, en últim terme, trobem una veritat innegable encara que ens capfiquem a negar-ho tot. No es tracta doncs d'un dubte, sinó d'una elecció voluntària, d'una decisió metòdica, un projecte voluntàriament triat pel qual es nega el valor de veritat de tot allò que pot ser objecte de dubte. De què és possible dubtar? De tot allò dubtable : tot contingut que no es presenti immediatament com evident en la seva mateixa consideració. 11. En la primera exposo les raons per les quals podem dubtar en general de totes les coses, i en particular de les coses materials, almenys mentre no tinguem altres fonaments de les ciències que els quals hem tingut fins al present. I, encara que la utilitat d'un dubte tan general no sigui palès al principi, és, no obstant això, molt gran, puix que ens allibera de tota mena de prejudicis, i ens prepara un camí molt fàcil per a acostumar al nostre esperit a separar-se dels sentits, i, en definitiva, perquè fa que ja no

9 9 puguem tenir cap dubte respecte d'allò que més endavant descobrim com veritable. (Introducció a les Meditacions metafísiques) Descartes, com hipòtesi condicional, accepta el repte escèptic i les seves conseqüències: Des d'un punt de vista estrictament gnoseològic, no hi ha raons sòlides per a creure amb certesa en l'objectivitat del món que percebem en l'àmbit de l'experiència: el món és aparença, és un gran teatre. El primer que el dubte metòdic universal elimina és l'àmbit de l'experiència. Queda així l'àmbit dels objectes coneguts pel sol enteniment: la lògica, la matemàtica. Però, també és possible dubtar d'aquests coneixements, perquè també en ells ens equivoquem de vegades. I si les coses, el món, la relació cognoscitiva mateixa, estiguessin constituïdes de tal forma que jo m'enganyés en tot, fins i tot en les coses que considero com més evidents? "No hi haurà un Déu o algun altre poder que em posi en l'esperit aquests pensaments?" Arribem així a l'ombrívol final de la Primera Meditació Metafísica, que inclou la hipòtesi del geni maligne: 12. "Així, doncs, suposaré que hi ha, no un veritable Déu -que és font suprema de veritat-, sinó un cert geni maligne, no menys astut i enganyador que poderós, el qual ha usat de tota la seva indústria per a enganyar-me. Pensaré que el cel, l'aire, la terra, els colors, les figures, els sons, i les altres coses exteriors, no són sinó il lusions i somnis, dels quals ell se serveix per a atrapar la meva credulitat. Em consideraré a mi mateix com sense mans, sense ulls, sense carn, sense sang, sense sentit algun, i creient falsament que tinc tot això. Romandré obstinadament fix en aquest pensament, i si, per aquest mitja, no m'és possible arribar al coneixement d'alguna veritat, almenys està en la meva mà suspendre el judici. Per això, tindré summa cura en no donar crèdit a cap falsedat, i disposaré tan bé el meu esperit contra les dolentes arts d'aquest gran enganyador que, per molt poderós i astut que sigui, mai podrà imposarme res" Queda quelcom que se salvi d'aquesta negació general? Solament pot resistir allò que sigui evident absolutament per si mateix: allò del que resulti impossible dubtar i, per tant, estrictament indubtable per definició. Existeix tal veritat primera? 13. "Si jo estic persuadit d'alguna cosa, o merament si penso alguna cosa, és perquè jo sóc. Cert que hi ha no sé quin enganyador totpoderós i astutíssim, que empra tota la seva indústria en enganyar-me. Però llavors no hi ha dubte que, si m'enganya és que jo sóc; i, enganyi'm quant vulgui, mai podrà fer que jo no sigui res, mentre jo estigui pensant que sóc quelcom. De manera que, després de pensar-ho bé i examinar-ho tot curosament, resulta que cal concloure i donar com a cosa certa que aquesta proposició: jo sóc, jo existeixo, és necessàriament veritable, quantes vegades la pronuncio o la concebo en el meu esperit." Segona Meditació Metafísica. Fins i tot en el dubte o en l'engany és necessari que hagi un subjecte dubitador. Del que no pot dubtar el subjecte que dubta és precisament d'això mateix: que ell és un subjecte que dubta, que des d'ell es dubta. Descartes obté el que ha posat al principi: el criteri de certesa pressuposa un subjecte que està cert o que dubta. A l'exercir el procés de dubte, sempre queda, en qualsevol cas, el subjecte. Pot haver-hi un Déu que vol amb la seva omnipotència que jo m'enganyi en els meus raonaments. L'error pot estar establert com a necessari quan la raó es posa a raonar, no obstant això, sempre queda la raó i, una vegada que hem establert com a veritat que jo sóc, existeixo; aquesta veritat ha de consistir en una evidència simple i immediata. 14. I, finalment, considerant que els mateixos pensaments que tenim estant desperts se ns poden també acudir quan dormim, sense que en aquest cas cap d'ells sigui veritable, vaig resoldre fingir que res del que fins llavors havia entrat en la meva ment era més veritable que les il lusions dels meus somnis. Però immediatament després, em vaig adonar que, mentre d'aquesta manera tractava de pensar que tot era fals, era absolutament necessari que jo, que ho pensava, fos quelcom; i advertint que aquesta veritat: penso, doncs existeixo, era tan ferma i segura que les més extravagants suposicions dels escèptics eren

10 10 incapaços de commoure-la, vaig pensar que podia acceptar-la sense escrúpol com el primer principi de la filosofia que anava buscant. (Discurs del Mètode, IV) 15. Per fi, examinant amb atenció el que jo era, i veient que podia imaginar que no tenia cos i que no hi havia món ni cap lloc en el qual estigués, però que no per això podia imaginar que no existia, sinó que, al contrari, del fet mateix de tenir el pensament ocupat a dubtar de la veritat de les altres coses se seguia molt evidentment i certament que jo existia; mentre que, si hagués cessat de pensar, encara que totes les altres coses que hagués imaginat haguessin estat veritables, no hagués tingut cap raó per a creure en la meva existència, vaig conèixer per això que jo era una substància, la completa essència o naturalesa de la qual consisteix solament a pensar, i que per a existir no té necessitat de cap lloc ni depèn de cosa alguna material; de manera que aquest jo, és a dir, l'ànima, per la qual sóc el qual sóc, és enterament distinta del cos, i fins més fàcil de conèixer que aquest, i encara que aquest no existís, ella no deixaria d'ésser tot el que és. (Discurs del Mètode, IV) 16. Quan advertim que som coses que pensen, tenim una primera noció que no traiem de cap sil logisme, i quan algú diu: penso, doncs sóc o existeixo, no conclou del seu pensament la seva existència com per la força d'un sil logisme, sinó per una cosa coneguda per si mateixa: la veu per mera inspecció del seu esperit; per a deduir-la d'un sil logisme, hagués necessitat conèixer, prèviament, aquesta major: tot el que pensa és o existeix, que, contràriament, li és ensenyada pel que ell sent en si mateix que no pot donar-se que pensi si no existeix. Perquè és cosa pròpia del nostre esperit, formar les proposicions generals a partir del coneixement de les particulars. (Respostes II) El subjecte és en si i per a si: és una substància pensant, cosa pensant, res cogitans. Fixem-nos que el cogito consisteix en una intuïció única i inseparable: si es dona la consciència alhora i en present compareix també la subjectivitat, el jo. No hi ha raó deslligada de la subjectivitat ni subjectivitat deslligada de la raó. Es tracta d una unitat directament reflexiva. Allò que trobem expressat en l autos grec, el self anglès, o el jo mateix. Cal, també, adonar-se que les dues cares del principi no poden separar-se: el significat de la subjectivitat i del pensar és coextensiu: substància, res, cosa i pensar o raó han de ser idèntics. Només així pot ser una intuïció simple i no un raonament o una deducció, en els que podria haver-hi engany i, per tant, quedarien fora del criteri escollit. Per això, aviat es plantejaran crítiques importants: Conec la meva substancialitat, la meva realitat o només la meva consciència? La raó o el pensament trobats, són universals, vàlids fora de mi o només valen per a aquesta intuïció singular? És a dir: hi ha un adonar-se, però és racional o només una experiència individual? Aquestes discussions estaran presents en els autors posteriors. Però descartes creu que d'aquí s'arriba també a la conclusió que tota proposició per a ser veritable i certa ha de ser clara i distinta, tal com deia la primera regla del mètode. Així ho afirma Descartes en la Meditació Tercera: 17. "Sé amb certesa que sóc una cosa que pensa; però, no sé també el que es requereix per a estar cert d'alguna cosa? En aquest el meu primer coneixement, no hi ha sols que una percepció clara i distinta del que conec, la qual no bastaria per a assegurar-me de la seva veritat si fos possible que una cosa concebuda tan clara i distintament resultés falsa. I per això em sembla poder establir des d'ara, com regla general, que són veritables totes les coses que concebem molt clara i distintament." El dubte metòdic universal conclou en la postulació d'un jo indubtable i per tant condueix a admetre com primer principi indubtable i únic al subjecte singular i la claredat de la seva evidència en la intuïció.

11 11 3. Les demostracions de l'existència de Déu Descartes ha trobat un principi del que no es pot dubtar: Penso, doncs existeixo; cogito, ergo sum. No és una inferència, sinó un acte intel lectual immediat, una intuïció. El pensament és una activitat en la qual es mostra alguna cosa, el contingut de la pròpia activitat del pensar. Aquest alguna cosa és la idea. "La forma de tots els nostres pensaments, per la percepció dels quals immediata tenim consciència d'ells". (Meditacions, 2ª Objecció). Però la seguretat de si mateix com un jo aïllat no implica necessàriament encara la validesa real de les idees que refereixen a existències diferents del propi jo. Després de l'examen que aquesta és una veritat indubtable, clara i distinta, pot reconstruir-se el sistema de la ciència? Queda ja garantida la episteme racional segons raons clares i distintes que s'enllacen, connecten o deriven unes d'unes altres segons un rigorós ordre geomètric? Per a això seria necessari garantir el valor real i universal del coneixement, per al que no sembla bastar un subjecte individual. Descartes estima que el subjecte només pot arribar a la realitat universal des de si mateix, però serà necessari trobar una sortida a la pròpia singularitat. Aquest és el lloc i la importància de les demostracions de l'existència de Déu. En alguns textos sembla ser suficient la seguretat de la posició del propi subjecte, en uns altres reconeix que sense el coneixement de l'existència de Déu no hi hauria una raó sòlida per a acceptar la validesa real i universal del pensar: "Fins i tot el que abans he considerat com una regla (a saber, que les coses que he concebut clara i distintament, són veritables) no és vàlid més que si Déu existeix, és un ésser perfecte i tot el que hi ha en nosaltres procedeix d'ell". Si la situació és de solitud, l'única via per a avançar estarà a rastrejar les idees que la ment troba presents en si mateixa. Hem d'analitzar doncs el propi món mental per a analitzar el valor de les diverses idees que estan presents en ella. Classifica, doncs, en primer lloc els continguts mentals segons la relació al subjecte. Pot haver-hi tres tipus d'idees: 1.- Adventícies o adquirides: Procedeixen de l'experiència externa -un soroll Artificials o ficcions: Elaborades per nosaltres mateixos imaginativament -un centaure Innates o Naturals: Procedeixen de la pròpia naturalesa de l'enteniment i només elles compleixen la claredat i distinció que s'espera dels objectes pensables metòdicament. Descartes considera que si demostra (És a dir: si descobreix que és absolutament indubtable) que la ment no pot estar enganyosament constituïda, llavors almenys les veritats matemàtiques tindran validesa per a la realitat en si. Això ho pot assolir demostrant que la ment i el món han estat fets per un ésser infinitament bo, que, per ser bo, no pot voler enganyar i, per ser infinit, fa precisament allò que vol. Demostrar l'existència de Déu, però, només pot fer-se a partir del cogito: del subjecte i de les idees, ja que de moment no admet altra realitat. La "demostració de l'existència de Déu" ha de consistir a posar de manifest que la ment no pot dubtar de l'existència de Déu. Encara que l'enfocament és nou i depèn del principi cartesià, els elements emprats en la prova

12 12 són en gran part medievals, i la incoherència ontològica i conceptual que usa Descartes salta a la vista. Descartes recorre a la idea del Ser perfecte. Aquest és el contingut de la idea que anomenem Déu. Només amb aquesta idea podrà reconquerir la veritat del món objectiu. Aquesta és doncs la segona idea fonamental: Déu. Només en la idea d'un ésser perfecte coincideixen, com veurem, essència i existència: pensar el seu contingut implica captar igualment la seva existència necessària. "És almenys tan cert que Déu, l'ésser Perfecte és o existeix com ho pot ser qualsevol demostració de la geometria. (Discurs del Mètode, 4ª Part). Cal realitzar la demostració d'aquesta existència de Déu, d'un ésser perfecte, infinit, que ha fet al món i a la meva ment, per ser bo, i no un geni maligne que desitja enganyar-me i que, per infinit, podria fel que volgués: fins i tot podia haver fet que dos per quatre no fossin vuit. Naturalment, la demostració cartesiana ve condicionada pel camí triat: ha de mostrar que el que no pot fer és dubtar de l'existència de Déu. Amb això realitza una altra inversió respecte al plantejament tradicional: el punt de partida és el subjecte i qualsevol problema ontològic ha de sotmetre's al pensament, que és l'únic àmbit possible, perquè és l'únic existent fins a ara en el nou panorama mental. Vegem com disposa Descartes els seus "proves de l'existència de Déu": No és difícil notar que solament poden plantejar-se tres possibilitats. La primera, demostrar la existència de Déu per l'anàlisi del contingut mateix de la idea; les següents, per la relació de la idea al subjecte, bé estudiant si la causa de la idea de Déu pot ser el propi subjecte, bé estudiant si la causa del subjecte pot ser ell mateix. En ambdós casos es mostrarà la primacia de Déu. 1ª Pel mateix contingut de la idea: La més difosa i típica del racionalisme, és l anomenada prova ontològica. És veritat que allò que percebem clara i distintament és veritable. D'un triangle percebem clara i distintament que els seus angles sumen dos rectes (per tant, això és veritat), però d'un triangle no percebem clara i distintament que "existeixi realment", és a dir: tal cosa no es pot intuir a partir de la pura noció de triangle. En canvi, de Déu sí, perquè la noció mateixa de Déu inclou l'existència. En efecte: la noció de Déu és la d'un ésser necessari, o, dit d'una altra manera, la d'un ésser perfecte i infinit en tots els aspectes i el fet de "no existir" seria una limitació. Es tindria una limitació a l'admetre, d'una banda, la perfecció summa i, per un altre, una limitació a aquesta perfecció, la de la seva no existència necessària i actual. Per tant, la idea de Ser perfecte, la idea de Déu, inclou l'existència necessària. 18. Quan després revisa les idees o nocions que existeixen en ell i troba la d'un ésser omniscient, omnipotent i extremadament perfecte, jutja fàcilment, pel que percep d'aquesta idea, que Déu, que és aquell ésser enterament perfecte, és o existeix; perquè encara que tingui idees molt distintes de moltes altres coses, en elles no troba res que li asseguri la seva existència, sinó només l'existència absolutament necessària i eterna, i així com quan veu que està necessàriament compresa en la idea que té del triangle que la suma dels tres angles és igual a dos rectes, així del simple fet que ella percep que l'existència necessària i eterna està compresa en la idea que té d'un ésser absolutament perfecte, ha de concloure que aquest ésser perfecte existeix. (Principis I,14)

13 13 2ª Per la causa de la idea que el subjecte té de Déu Descartes introdueix el principi clàssic que tot el que existeix ha de tenir una causa de la seva existència (concepte medieval de causa eficient, que no es justifica). A més, com la realitas obiectiva (el contingut de la idea) per a ell és realitat real, la concep ara com una espècie d'existència, i, per tant, exigeix que les idees tinguin una causa eficient. Introdueix també la idea medieval d'una jerarquia dels éssers i el criteri que la causa no pot ser "inferior" al seu efecte, no pot tenir "menys realitat" que ell: si A és causa de B cal que tota perfecció de B estigui continguda en A. Això s'aplica també a la causa d'una idea: la seva realitat no pot ser inferior a la realitat objectiva de la idea en qüestió. Ara bé, Descartes sosté que la realitat de la causa com causa, fins i tot la de la causa d'una idea (almenys de la seva causa "primera") ha de ser realitat actual o formal. El motiu d'això últim és clar: l'actuar eficientment, la producció "real" d'alguna cosa, no correspon a la manera de ser que es pot adjudicar a les idees, sinó a la realitat existent en sentit propi. Així doncs, la meva idea de Déu ha de tenir una causa, i aquesta causa ha de contenir formalment tota la perfecció que objectivament conté la idea mateixa; per tant la causa no puc ser jo mateix, perquè jo no tinc tota aquesta perfecció que inclou la idea d'un ésser perfecte i infinit. 19. Pel que fa als pensaments que jo tenia de moltes altres coses exteriors a mi, com el cel, la terra, la llum, la calor i altres mil, no em costava tant treball considerar d'on procedien, perquè no trobant res que em semblés fer-les superiors a mi, podia creure que, si eren veritables, depenien de la meva naturalesa, en tant que ella posseïa alguna perfecció, i si no ho eren, que les obtenia del no-res, és a dir, que estaven en mi per ser jo defectuós. Però no podia ocórrer el mateix amb la idea d'un ésser més perfecte que el meu, ja que tenir-la del no-res era cosa manifestament impossible. I, ja que no hi ha menys repugnància en el fet que el més perfecte provingui del menys perfecte que en el fet que alguna cosa venja del no-res, no podia venir-me tampoc de mi mateix. De manera que no quedava sinó que hagués estat posada en mi per una naturalesa veritablement més perfecta que jo, i que reunís en si totes les perfeccions de les quals jo pogués tenir alguna idea; és a dir, per a explicar-me en una sola paraula, que fos Déu. Discurs del mètode IV 3ª Per la causa de l'existència del propi subjecte. En aquesta jerarquia del real admesa per Descartes, la "substància" (que Descartes considera simplement com el subjecte de propietats, qualitats o atributs). És a dir l'existència d'alguna cosa en qualsevol moment, i no només el seu començar a existir, requereix una causa; les coses no segueixen existint per si mateixes. Cada moment del temps és independent de l'anterior, de manera que cal el mateix poder per a "conservar" una cosa que per a produir-la. Per tant, jo tinc la idea de perfeccions que jo no tinc. No tinc el poder de donar-me aquestes perfeccions; si el tingués, me les hauria donat, perquè el bé clarament conegut mou infal liblement la voluntat. Si no tinc el poder de donar-me certes perfeccions (que són atributs), menys encara tindré el poder de produirme a mi mateix (que sóc una substància). Si no tinc el poder de produir-me a mi mateix, tampoc tinc el poder de conservar-me. Per tant qui em conserva és un altre. I aquest altre, si té el poder de conservar-me, té també el de produir-me. I, si té el poder de produir-me, sent jo una substància, tindrà també el poder de donar totes aquestes perfeccions que a mi em falten (que són atributs). Per altra banda, si la noció d'aquestes perfeccions està en mi, està també en aquell que em conserva. Per l'axioma que el bé clarament conegut mou infal liblement la voluntat, és impossible pensar que algú, tenint la noció de certes perfeccions i el poder de donar-les, no tingui aquestes perfeccions: En

14 14 definitiva, aquell que em conserva té totes les perfeccions que jo puc concebre. I allò que posseeix totes les perfeccions concebibles és el que anomenem Déu. 20. A la qual cosa vaig afegir que, ja que coneixia algunes perfeccions que jo no tenia; no era jo l'únic ésser existent (empraré aquí, amb la vostra vènia, els termes de l'escola amb llibertat), sinó que era absolutament necessari que hagués altre més perfecte, del que depengués jo i del que hagués rebut tot el que tenia; ja que si jo hagués estat sol i independent de tot altre ésser, de manera que hagués tingut per mi mateix el poc que participava del ser perfecte, per la mateixa raó hagués pogut tenir per mi mateix tot la resta que sabia faltar-me, i així, ser jo mateix infinit, etern, immutable, omniscient, omnipotent i, en fi, posseir totes les perfeccions que podia advertir en Déu. (Discurs del Mètode, IV) Així doncs, des de la primera garantia real de la meva pròpia existència i des de la demostració que es dedueix necessàriament d'ella puc afirmar l'existència de Déu, ésser infinitament perfecte: bo i savi per tant, i es recupera un principi de validesa real i universal del coneixement, ja que Déu és creador o causa de tot. Si en mi mateix es manifesten els criteris d'evidència, claredat i distinció com garanties veritables, sent clar que no existeixo sota el poder de la malignitat, llavors és possible recuperar el mètode i avançar en la descripció de la realitat externa del món. Déu és res cogitans infinita; per tant, és voluntat infinita; infinita no només en el seu camp d'aplicació, sinó també en el seu poder: en Déu no hi ha distinció entre la lliure decisió i el coneixement del que és (entre "voluntat" i "enteniment"), perquè tot el que ell decideix és absolutament pel fet que ell ho decideix; i al revés: tot el que és perquè Déu ho ha volgut; fins i tot les veritats necessàries, les coses que han de ser com són i no se les pot pensar d'altra manera (com les veritats matemàtiques): són necessàriament així perquè Déu ho ha volgut i la voluntat de Déu és necessitat, o millor: la necessitat metafísicament entesa, no és altra cosa que la voluntat eterna i infinita de Déu. També aquestes proves seran criticades pels autors contemporanis de Descartes, que es dividiran en cartesians i anticartesians. No es basen en criteris que són impossibles de derivar del nou primer principi? No constitueixen un cercle viciós, en el qual allò que es vol demostrar ja ha d estar acceptat abans de començar les demostracions per tal que aquestes siguin vàlides? 4. La distinció entre res cogitans i res extensa. Les tres substàncies. El pensament és incorporal. Mai en no-res físic, corpori, material, podem aprehendre una cosa així com "jo penso...". Per més que volguéssim admetre que tot el que jo penso és corpori, que és tot extensió, hi ha almenys una cosa que també penso i que no és en absolut extensa, i aquesta "cosa" és precisament que jo penso tot això que penso. Tot el meu cos ha de ser, en definitiva, pur mecanisme, perquè és una cosa que tinc davant, una cosa sensible, perquè és cos; però el meu cos no és jo, és tan objecte per a mi com el paper que tinc al davant. El meu pensament, en canvi, és alguna cosa perfectament incorpòria, i tan distinta del meu cos com d una taula. Cert que el meu cos està vinculat a mi d'una manera especial, però aquesta vinculació especial és només un fet, no necessito fer-la entrar en consideració per a percebre clara i distintament que jo penso. Per contra, la meva percepció és confusa per definició quan a la noció que jo penso hi barrejo alguna determinació que suposi l'extensió. El problemàtic és que el pensament actuï sobre el corpori (extens) o pateixi per obra d'això. Tot el que és corpori és només extens, mentre que el "jo penso" és perfectament