Les guerres mèdiques i la lliga de Delos

Transcripción

1 Les guerres mèdiques foren els enfrontaments entre els grecs i l imperi persa que van tindre lloc durant els primers vint anys del segle V a.c.. Reben aquest nom perquè els grecs aplicaven el gentilici medes a tots els perses, encara que en realitat correspon a un poble emparentat amb aquests que havia sigut sotmés i integrat dins de l imperi. Són un fet històric de gran transcendència, perquè van marcar la societat i la política de la Grècia clàssica, tant al llarg del conflicte com a la seua conclusió, en quedar avortat, si més no temporalment, el perill d annexió dels estats grecs per part del gran imperi oriental. En començar el segle V a.c. Pèrsia controlava un gran imperi que s estenia des del riu Indus fins a les costes d Àsia Menor al Mediterrani. Era governat per una monarquia hereditària que exigia importants tributs a tots els seus súbdits, sotmesos també a treballs forçosos i lleves militars. L aleshores rei, Darios I, havia consolidat una estructura administrativa basada en la divisió en províncies, anomenades satrapies, cada una amb el seu sàtrapa o governador. Però la diversitat de pobles que formaven aquest gran imperi impedia que hi hagués una uniformitat cultural i política. A més les autoritats perses eren, en general, respectuoses amb les particularitats de cada territori. Les ciutats gregues de la costa mediterrània d Àsia Menor, entre les quals hi havia les de la pròspera regió de Jònia, formaven part de l imperi persa. Però el 499 a.c. es van alçar en rebel lió. Entre els motius per al descontentament hi havia l inici d una política expansionista cap a occident per part dels perses, que els havia portat a ocupar el territori de Tràcia i a controlar el comerç amb la zona del mar Negre. Moltes colònies gregues d aquest territori, vital des del punt de vista econòmic, tenien com a metròpolis ciutats de Jònia. A més a més, el poder persa havia imposat tirans al govern de les ciutats, en un moment en què a la resta del món grec començava un procés de democratització de les institucions polítiques. Un d aquests tirans, Aristàgoras de Milet, va encapçalar la rebel lió de les ciutats jònies. De la resta dels grecs només Atenes i Erètria els van donar suport. Els rebels van obtindre èxits militars al principi, amb la presa de Sardes, la capital de la satrapia. Però la falta d unió entre ells va impedir que la revolta acabara triomfant: de fet a moltes ciutats gregues, inclosa la mateixa Atenes, els partidaris d un govern oligàrquic mostraven la seua simpatia cap als perses. El cruel saqueig de Milet simbolitza el fracàs de la rebel lió. El rei Darios va fixar llavors la seua atenció a Grècia, sobretot a les ciutats d Atenes i Erètria que havien ajudat els rebels. Per la seua part, els atenesos tenien motius per a esperar les represàlies dels perses i començaren els preparatius per a fer-los front. L any 492 a.c. Darios envià la primera expedició militar contra Grècia. Tot i que la flota persa va naufragar a l altura del mont Athos, aquesta incursió va servir per a assegurar la lleialtat al rei dels territoris del nord de Grècia. La invasió va tindre continuïtat amb una segona expedició l any 490 a.c.: el temor al poder persa va fer que algunes ciutats s hi sotmeteren; però Atenes i Esparta van mantindre la seua oposició. L avanç dels perses de nord a sud es va saldar amb la destrucció d Erètria, fins que arribaren a l Àtica. L exèrcit del rei va prendre posicions a la plana de Marató, prop d Atenes. L exèrcit grec, format sobretot per hoplites atenesos sota el comandament de Milcíades, els hi va presentar batalla encara que no comptava amb l aportació dels espartans, que havien renunciat per escrúpols religiosos. Tot i la superioritat numèrica dels perses, l armament pesat dels hoplites grecs i la disciplina i resolució en defensa de la seua llibertat els donaren la victòria. Aquest triomf va arribar a tindre un gran valor simbòlic per als atenesos, com a representació de les seues virtuts tradicionals. La victòria de Marató també va portar altres conseqüències. D ara endavant els estrategs atenesos assoliren el major poder de la ciutat com a responsables de les 1

2 operacions militars. Però d altra banda les seues decisions es van haver de sotmetre al control dels ciutadans i això provocà que alguns, com el mateix Milcíades, caigueren en desgràcia. La institució de l ostracisme, una votació anual que podia determinar l exili temporal d un ciutadà considerat perillós per a l estat, començà a aplicar-se en aquells anys. El principal beneficiat d aquests moviments en la política atenesa serà Temístocles, que com a estrateg va encapçalar la resistència contra la nova invasió persa que estava a punt de produir-se. Xerxes havia heretat el tron de l imperi a la mort de son pare Darios el 485 a.c.. Prompte va començar els preparatius per a atacar Grècia amb una sèrie d operacions militars al nord, tot assegurant-se la lleialtat d algunes ciutats gregues mitjançant una intensa activitat diplomàtica. Per la seua banda, els grecs van reaccionar amb la constitució d un front comú contra l invasor, sota el comandament espartà, que deixà aparcades les diferències entre les ciutats. A Atenes Temístocles aconseguí imposar la seua voluntat i es va construir una potent flota de trirrems de guerra que resultaria decisiva en el conflicte. De primeres el bàndol grec va fixar un front al nord, al pas de les Termòpiles per terra i al cap Artemísion amb la flota. El seu propòsit era desgastar el poderòs exèrcit persa en el seu avanç cap al sud. Tant l heroïcitat dels espartans a la batalla de les Termòpiles, com una oportuna tempesta al mar contribuïren a aquest fi. El nou front de batalla es va establir a l illa de Salamina, enfront d Atenes, quan la ciutat havia sigut saquejada pels perses després de l evacuació de la població planejada per Temístocles. En el combat decisiu per mar les àgils trirrems gregues es van imposar sobre els pesats vaixells de guerra dels perses. El rei Xerxes va retirar la seua armada, però va deixar un exèrcit terrestre que encara resultaria derrotat la primavera de l any 479 a.c. a la batalla de Platea, on va haver el més gran contingent de tropes gregues mai reunit fins aleshores. La victòria dels grecs es va completar a la batalla naval de Mícale, amb l ajuda de les ciutats jònies que de nou s havien alçat en rebel lió. Aquesta victòria, tot i que no va acabar del tot amb la influència de Pèrsia en la política grega, tingué importants conseqüències. D entrada Atenes i Esparta van eixir reforçades en el seu prestigi; i en el cas d Atenes es va obrir un període d esplendor cultural i d intensificació de les reformes democràtiques, per a compensar la contribució de les classes inferiors de la població a la victòria. A més, els grecs van prendre una major consciència de la seua unitat cultural enfront dels pobles de l orient. I així, al costat de la Lliga del Peloponés que aplegava les ciutats aliades d Esparta, va sorgir una nova aliança política controlada per Atenes, la lliga de Delos, que rebia el seu nom de l illa de l Egeu on hi va haver la primera seu dels aliats. El propòsit inicial de la lliga era continuar amb les operacions militars contra Pèrsia, sobretot quan Esparta i els seus aliats van abandonar el front comú dels grecs en acabar les guerres mèdiques. El protagonisme d Atenes dins la coalició es va fer patent ben prompte, fins al punt que la lliga va ser, en la pràctica, un instrument per al seu engrandiment. El tresor comú i les institucions de la Lliga van acabar traslladantse de Delos a Atenes; i aquests recursos es destinaren a les obres públiques que embelliren notablement la ciutat, com ara la reconstrucció dels edificis de l Acròpolis. Però Atenes va controlar també els seus aliats amb una decidida política imperialista que suposava la imposició de règims favorables als seus interessos, així com l establiment de colònies i guarnicions militars en els territoris que controlava. L expansió econòmica i política d Atenes va provocar noves tensions entre les ciutats gregues, sobretot amb Esparta, fins a l esclat de l altre gran conflicte militar del segle V a.c.: la guerra del Peloponés. 2

3 Temes de cultura per a Grec 3

4 EL PAÍS. Domingo, 18/3/2007, Cultura REPORTAJE Qué hiciste en la guerra, Leónidas? Los historiadores debaten sobre la batalla de las Termópilas y la verdad de las guerras entre griegos y persas JACINTO ANTÓN Barcelona. Leónidas, el bravo y sufrido rey espartano, libra una nueva batalla. Correoso y con ganas de bronca como era, al héroe de las Termópilas seguramente le hubiera encantado el lío que se ha montado en torno a su última epifanía, la película 300, basada en el salvaje, arrebatadoramente violento y hermoso cómic de Frank Miller (Norma Editorial) sobre la batalla en la que cayeron frente al Ejército persa él y todos sus hoplitas de mantos encarnados. La polémica que envuelve al filme -las críticas por su retrato "racista" y denigrante con los persas y la abundancia de tópicos (el valor y la hombría espartanos frente a la cobardía y traición persas, el enjambre asiático ante la individualidad griega)- amplifica una discusión científica que aunque se libra en el discreto escenario de las publicaciones y los despachos universitarios no deja de emanar un inconfundible fragor bélico. Desde hace unos años, las posiciones se han radicalizado entre los estudiosos que defienden una visión más tradicional y digamos prohelénica de las guerras médicas -las que enfrentaron a griegos y persas en el siglo V antes de Cristo- y los orientalistas, proiránios para entendernos, que reclaman una visión más equilibrada, justa y realista, a su entender, del conflicto. Estos especialistas, como el historiador Pierre Briant, autor de Histoire de l'empire perse (Fayard), recalcan la importancia de las realizaciones culturales de la civilización persa y su cariz tolerante. Deploran "la negativa concepción eurocéntrica" que ha estigmatizado a los antiguos persas como los malos, y -aunque Briant no ha visto aún la película y no suele leer cómicsabominan, como se puede suponer, de estampas del estilo de las que brinda 300, con un Jerjes afeminado, cruel y cubierto de piercings, con más aspecto de salir de Hellraiser que de Persépolis. " Ay de mí! Con qué rigor se abatió el destino sobre la nación persa!", exclama Jerjes, "en cuyos ojos brilla el fuego sombrío de la mirada del sangriento Dragón" en Los Persas, la tragedia de Esquilo. Esa imagen de una terrible derrota del imperio persa no se corresponde, señala Briant, con la realidad: el imperio aqueménida (el de los persas) no entró en absoluto en declive tras las derrotas de Jerjes en la Segunda Guerra Médica (Salamina, Platea), sino que, de hecho, se mantuvo en la cima del poderío mundial todavía durante más de un siglo. En ese sentido, las derrotas habrían sido picaduras de mosquito en la piel del elefantiásico imperio de los Reyes de Reyes. Más radical, George Cawkwell, profesor del University College de Oxford, afirma en su revulsiva The Greek Wars (2005) que los griegos fueron sólo "una distracción menor" de los soberanos persas, que tenían "problemas más importantes" en la administración de su vasto imperio. Frente a esta visión pendular se alza la moderna ortodoxia que representan libros sabrosísimos como La batalla de Salamina, de Barry Strauss, de reciente publicación por Edhasa, o Termópilas, de Paul Cartledge, que aparecerá el próximo día 27 en Ariel, ambos de un pulso narrativo excelente aunque muy ceñidos a la visión tradicional del conflicto -Cartledge, profesor de Cambridge en el que despiertan unos sorprendentes entusiasmos los espartanos, incluso usa la secular comparación del imperio persa con el turco en decadencia, algo que aborrece Briant-. Heródoto es uno de los blancos principales de los proiránios. Cawkwell no duda en asegurar que el historiador en el que se basa en buena medida nuestra visión tradicional de las guerras médicas simplemente "no entendió la compleja realidad del imperio persa". El profesor de Oxford enmienda la plana a Heródoto y defiende que los persas eran mucho más capaces militarmente de lo que aquél dio a entender, pues a ver si hubieran podido si no ganar y sujetar un imperio de tres millones de kilómetros cuadrados. "Las realizaciones militares persas no podrían haberlas efectuado hombres blandos y afeminados, a golpe de látigo, como los retratan las fuentes griegas", subraya. Es verdad que llevaban pantalones, el acabose de lo barbilindo para los espartanos. El número de tropas es un tema que lleva agua al molino de los 4

5 revisionistas propersas: esas abigarradas hordas de millones que se mueven como nubes de langostas y se beben los ríos a su paso... Para Cawkwell, literalmente, Heródoto no sabía contar. Los persas habrían llevado, en su opinión, las tropas justitas, y éstas no serían inferiores en calidad a las griegas. El silencio de las fuentes persas es para los unos la prueba de que las guerras significaron poco para los persas. Para los otros indica todo lo contrario: que un imperio autocrático no podía admitir la derrota. Sea como fuere, resulta innegable que los griegos ganaron al fin y Grecia no se convirtió en una satrapía. Pero vencieron, apuntan los proiránios, porque el Ejército persa sufrió un problema irresoluble de abastecimiento. Los persas, sintetiza Cawkwell, perdieron por sus propios errores: fallos del alto mando y folie de grandeur. Y las Termópilas? Si Leónidas y los suyos pudieron aguantar un tiempo los embates enemigos antes de convertirse en alfileteros de los persas, arguye el estudioso, fue por razones de geografía, no de valor. El topógrafo de la antigüedad y novelista Valerio Manfredi defiende que el relato de Heródoto de la batalla, heroísmo incluido, está, pese a la sobredosis de épica, muy próximo a la verdad. "Los persas, obviamente, no eran millones pero sí o , una enormidad, lo que tienen EE UU en Irak. Entiendo la moda de la persofilia, admito que la persa fue una civilización maravillosa, pero los griegos tenían conciencia del valor de su libertad. Lucharon y vencieron porque estaban dispuestos a morir antes que someterse. Eso no es un tópico. Y está en la raíz de la cultura occidental. Es el legado de las Termópilas. No lo vamos a cambiar por una mal entendida sensibilidad de lo políticamente correcto".los orientalistas abominan de la imagen de Jerjes cruel y lleno de 'piercings'. 5