TEATRE D'EPIDAURE POLICLET EL JOVE

Transcripción

1 TEATRE D'EPIDAURE POLICLET EL JOVE

2 Documentació general Nom: teatre d Epidaure Arquitecte: Policlet el Jove Cronologia: 330 ac Localització: Epidaure, al Peloponès (Grècia) EsEl: grec hel lenísec Materials uelitzats: pedra Sistema construceu: arquitravat Dimensions: 120 m (diàmetre)

3 El recinte del teatre va ser un dels grans invents de l arquitectura grega. ParEa d una concepció totalment oposada a l actual, perquè els grecs jugaven amb un espai obert, en estreta relació amb la natura. El teatre d Epidaure, amb les seves mides perfectes i l adaptació total a l espai que l envolta, és la màxima expressió d aquest Epus d edificació i, a més, la més ben conservada. La concepció que tenim avui del teatre és molt diferent de la dels grecs. El teatre havia nascut com un conjunt de rituals dansa, declamacions, música...- en honor de les divinitats i, sobretot, de Dionís, a la tardor, quan es recollia el raïm i es feia el vi. El mot teatre ve del grec theatron que significa lloc des del qual es pot veure.

4 Anàlisi formal Elements de suport i suportats Els grecs aprofitaven el pendent natural dels turons més propers a la ciutat per construir- hi les graderies dels teatres. A la graderia d Epidaure, a causa de les dimensions que té, s hi van haver de construir uns murs laterals de contenció del terreny. ESPAI EXTERIOR I INTERIOR El teatre grec estava organitzat al voltant de l orquestra, de forma circular. La càvea envoltava dues terceres parts de l orquestra i la part restant era tancada per l edifici que formava l escena. L orquestra (de 20,3 m de diàmetre a Epidaure) consetuïda el lloc on el cor cantava i ballava, però també era l espai desenat a l altar, en aquest cas consagrat al déu Dionís.

5 No es té cap constància clara de com era l edifici de l escena d Epidaure perquè no s ha conservat. S ha afirmat que es tractava d un pòrec d ordre jònic que feia 4m d alçada x 2m de fondària. Tampoc no se sap si el prosceni espai elevat on actuaven els actors-, situat entre els elements fixos de l escena i l orquestra, al qual s accedia a través de dues rampes laterals, hi fou afegit amb posterioritat. Generalment el prosceni posseïa un teló rudimentari per tal que es poguessin variar els decorats o fer canvis. El mecanisme funcionava al revés dels telons moderns, perquè quan no s uelitzava restava amagat en unes obertures fetes al paviment de davant de l escenari. Per tant, no es pot dir que el taló baixa, sinó que pujava.

6 El nivell superior a l escena, que en un principi era el lloc on els actors es canviaven i on es guardaven màscares, disfresses i decorats, sovint servia de plataforma perquè els déus parlessin. Posteriorment s emprà aquest espai com a fons i no solament com a magatzem o camerino. El teatre d Epidaure no disposava de façana; s hi entrava a través de dos accessos laterals que donaven a un passadís situat entre l orquestra i l escena i que permeea el pas del públic a la càvea. Aquesta estava totalment integrada en el paisatge del voltant i podia acollir uns espectadors; els semicercle que formava era dividit radialment per tretze escales que convergien a l orquestra i que permeeen la ràpida circulació del públic. Les proporcions de les graderies van ser calculades acuradament. En un principi, el teatre d Epidaure en tenia 30, però posteriorment se n hi van afegir 20 més, separades de les primeres per un ampli corredor. Les segones grades tenien més escales d accés que les seves predecessores (23 en comptes de 13).

7 Anàlisi formal Estil La construcció de teatres es basava en una sèrie de càlculs matemàecs precisos. Els teatres grecs sempre estaven formats per tres parts clarament diferenciades: l orquestra circular del centre, els edificis de l escenari, i la càvea. Els arquitectes grecs destacaren per la grandiositat en la concepció dels espais i pel gran virtuosisme que aconseguiren unint l escultura i l arquitectura, però mai ho van fer per les seves innovacions tècniques. Es van limitar a reproduir belles escultures basades en l arquitravat i deixaren per els romans la tasca d explorar els arcs, la volta i, més tard, la cúpula; i també la de treballar amb materials - com els maons i el formigó- molt més mal leables que no pas la pedra. No obstant això, els romans no dubtaren a adoptar els trets caracterísecs dels teatres grecs per aixecar els seus propis recintes teatrals; de fet, molts teatres romans són còpies dels grecs, bé que amb unes lleugeres modificacions, com per exemple el fet que l orquestra a vegades és semicircular.

8

9 Interpretació Contingut i significació Les obres de teatre gregues que es posaven en escena formaven part de les festes celebrades en honor de Dionís, el déu del vi i de la gresca. En principi els teatres tenien una finalitat religiosa i era a on es feien les ofrenes el déu de la festa. A les primeres obres dramàtiques l acció l explicava el cor, mentre que els actors tenien un paper secundari; per això, l espai de l orquestra era tant important i el prosceni ocupava un lloc menys preeminent. Aleshores els actors també eren a l orquestra, però a mesura que van anar adquirint importància els van posar en un lloc més elevat, el prosceni. Amb el temps els teatres grecs s anaren adaptant les noves formes teatrals, que culminaren en obres en què el cor pràcticament havia desaparegut (començament del segle IV ac). El teatre d Epidaure és considerat un dels millors que es van construir; l acústica és immillorable, perquè des de la fila més allunyada es pot sentir perfectament el que es diu a l escenari. A més, la vista és magnífica des de qualsevol seient del teatre. Hi havia dos tipus de seients: els destinats al poble i els destinats a l edil i altres prohoms. Els reservats a les persones importants tenien braços i respatllers.

10 Funció La ciutat d Epidaure es va fer famosa perquè hi havia el santuari d Asclepi, déu de la medicina que guaria els malalts. A l època hel leníseca el seu culte va créixer i aquest santuari era visitat per molts malalts per tota l Hèl lade. Per això s hi va construir el teatre més gran de Grècia. Extret de: Llacay, Toni Visualart. Ed. Vicens Vives, 2009